MATADEPERA RADIO

COL • LABORACIONS

“La ràdio del soterrani”

Un any més, hem demanat a un excol•laborador de Matadepera Ràdio que ens expliqui els seus records i impressions del seu pas per l’emissora municipal. En aquesta ocasió, la signatura convidada és la de Xavi Bundó.

I encara hi ha veïns de Matadepera que no saben el tresor que tenen, amb la ràdio. Amb la del poble, la del Casal de Cultura. La que per mi, durant tant de temps, va ser la ràdio del soterrani. La d’aquelles profunditats de to gairebé clandestí des d’on ens atrevíem a llançar tot tipus de missatges i de sons i de música. Res il•legal, evidentment. Suposo. I que ara, molt més lluminosament, continua fent feina a peu de carrer. Matadepera té molta sort de tenir la ràdio que té. És la garantia d’un cert tarannà. D’un refugi i d’un punt de trobada. D’una espina dorsal i d’una companyia. També és l’expressió pròpia, autòctona d’una forma de veure el món. Un lloc on nois i noies del poble (i de més enllà, com va ser el meu cas) poden expressar-se i, literalment, fer-se sentir. Un espai de llibertat on re exionar i enraonar. Un lloc on deixar-se sorprendre. Un lloc on aprendre. Un lloc on es fa servei públic. De fet, la ràdio, en un poble, és la transmissió de la Festa Major. És abraçar l’excitació general i canalitzar-la per un micròfon. Matadepera Ràdio per mi sempre serà el primer silenci. El del vertigen. 15 de juliol de 2002. Tenia 17 anys. El micròfon al davant, el pilot vermell encès, i un silenci sorollós ressonant a les orelles. L’abisme del silenci. El silenci que pesa tones. Fins que una primera paraula el trenca. I després una altra, i una altra. I ns avui. Han passat 16 anys i milers d’hores de ràdio i encara se’m fa un nus a l’estómac cada cop que veig el pilot vermell encès. Fer ràdio és fer veure que controles aquest buit. El buit que deixa el silenci. Com a sabadellenc mai estaré prou agraït que hi hagués una ràdio tant petita i per això tant accessible a prop de casa. També és cert que per algú de 17 anys, com jo en aquell moment, i que per tant, no té carnet de conduir, “a prop de casa” és un concepte certament elàstic. Volia dir agafar un tren de Sabadell a Terrassa i un autobús de Terrassa a Matadepera. Més d’una hora en un trajecte que amb transport privat es resol en 10 minuts. Aquestes petiteses de la comunicació també demostren que el camí més ràpid entre dos punts continua sent la ràdio. A Matadepera vaig jugar a ser radiofonista. Juntament amb Albert Castellví (avui al diari Ara), vam fer un programa esportiu que vam batejar com “Al primer toc”. Evidentment, en aque-

lla època encara no érem oients de RAC1 i no sabíem que 2 anys abans ja s’havien inventat un programa d’esports que es deia (i es diu) “Primer Toc”. Crec que no li ho he explicat mai al Raül Llimós, no sigui cas que em caigui una demanda pòstuma. Després, amb d’altres companys i amics vam encetar alguns magazines d’entreteniment, com “La Llançadora” o “Operació Plutó”. Tot, formes de jugar. La ràdio és un joc. Un arti ci molt semblant al de la literatura. Si acceptes jugar-hi i et deixes seduir, les possibilitats són in nites. Tens un món sencer per crear i viure cada dia. El que comparteixen el radiofonista i l’oient. De fet, si no hi ha aquest pacte mutu la bombolla de sabó esclata. La ràdio és fràgil, en aquest sentit. Però preciosa. I absolutament fugaç. Com ho pot ser la memòria. I per això, és tant important preservar-la. Matadepera Ràdio és la història d’un petit miracle que fa camí de 40 anys que es manté intacte, traient el cap entre els dos grans gegants de Terrassa i Sabadell. I és la samarreta que tants (molts) portem a sota quan seguim vivint el somni de treballar en aquest mitjà tant fabulós. “Tu també vas començar a Matadepera Ràdio?”, és una conversa habitual entre periodistes pels passadissos. També és cert que aquest és un país enganxat a la ràdio. És el país dels dials in dels de taxistes, de les caravanes de trànsit a primera hora del matí, d’avis amb transistors sota el coixí, de nàufrags urbans amb auriculars; és país de ràdios a la cuina plenes de greix, a la dutxa plenes d’aigua, al menjador plenes de solera. I si aquest és un país enganxat a la ràdio vol dir que és un país addicte a la paraula. Un valor a preservar. Sempre.

Xavi Bundó en els seus inicis a Matadepera Ràdio, al juliol de 2002. En una imatge recent, a RAC1

Xavi Bundó (Sabadell, 1984) és periodista i juga a fer ràdio des del 2002. Va iniciar-se a Matadepera Ràdio, amb programes d’esport i entreteniment. El seu debut professional va ser el 2005, a Ràdio Sabadell, on va treballar tant als serveis informatius com a esports. L’any 2006 es va incorporar a Catalunya Ràdio i el 2007 a RAC1, ràdio on continua treballant en l’actualitat. Durant 2 anys va formar part dels seus serveis informatius, fins que Jordi Basté el va incorporar a la plantilla d’”El Món a RAC1” on va ser-hi 5 temporades. L’estiu del 2014, Toni Clapés li va encomanar l’edició estiuenca del “Versió RAC1”. Des de la temporada 2014-2015 és el director i presentador, cada cap de setmana, del programa “Via Lliure”. És col•laborador habitual de premsa escrita.