COL•LABORACIONS
“La ràdio del soterrani” Un any més, hem demanat a un excol•laborador de Matadepera Ràdio que ens expliqui els seus records i impressions del seu pas per l’emissora municipal. En aquesta ocasió, la signatura convidada és la de Xavi Bundó. I encara hi ha veïns de Matadepera que no saben el tresor que tenen, amb la ràdio. Amb la del poble, la del Casal de Cultura. La que per mi, durant tant de temps, va ser la ràdio del soterrani. La d’aquelles profunditats de to gairebé clandestí des d’on ens atrevíem a llançar tot tipus de missatges i de sons i de música. Res il•legal, evidentment. Suposo. I que ara, molt més lluminosament, continua fent feina a peu de carrer. Matadepera té molta sort de tenir la ràdio que té. És la garantia d’un cert tarannà. D’un refugi i d’un punt de trobada. D’una espina dorsal i d’una
companyia. També és l’expressió pròpia, autòctona d’una forma de veure el món. Un lloc on nois i noies del poble (i de més enllà, com va ser el meu cas) poden expressar-se i, literalment, fer-se sentir. Un espai de llibertat on reflexionar i enraonar. Un lloc on deixar-se sorprendre. Un lloc on aprendre. Un lloc on es fa servei públic. De fet, la ràdio, en un poble, és la transmissió de la Festa Major. És abraçar l’excitació general i canalitzar-la per un micròfon. Matadepera Ràdio per mi sempre serà el primer silenci. El del vertigen. 15 de juliol de 2002. Tenia 17 anys. El micròfon al davant, el pilot vermell encès, i un silenci sorollós ressonant a les orelles. L’abisme del silenci. El silenci que pesa tones. Fins que una primera paraula el trenca. I després una altra, i una altra. I fins avui. Han passat 16 anys i milers d’hores de ràdio i encara se’m fa un nus a l’estómac cada cop que
62
veig el pilot vermell encès. Fer ràdio és fer veure que controles aquest buit. El buit que deixa el silenci. Com a sabadellenc mai estaré prou agraït que hi hagués una ràdio tant petita i per això tant accessible a prop de casa. També és cert que per algú de 17 anys, com jo en aquell moment, i que per tant, no té carnet de conduir, “a prop de casa” és un concepte certament elàstic. Volia dir agafar un tren de Sabadell a Terrassa i un autobús de Terrassa a Matadepera. Més d’una hora en un trajecte que amb transport privat es resol en 10 minuts. Aquestes petiteses de la comunicació també demostren que el camí més ràpid entre dos punts continua sent la ràdio. A Matadepera vaig jugar a ser radiofonista. Juntament amb Albert Castellví (avui al diari Ara), vam fer un programa esportiu que vam batejar com “Al primer toc”. Evidentment, en aque-
