LA REVISTA DEL SINDICAT
JULIOL 2024 #26
Sumari
Reportatge
Guàrdies de 24 hores: punt i final? Article
Encarnant la violència institucional
per adaptar-se als nous temps 16 Entrevista
Daniel Roca Lahiguera, metge expert en salut i sensellarisme
18 Metges Sense Fronteres
Guerra al Sudan: una catàstrofe humanitària colossal 20 Espai per a les emocions i reflexions
Ètica assistencial i personal
Espai jurídic
Permís parental de vuit setmanes 24 Pioneres de la medicina catalana
Dolors Aleu Riera, la primera dona llicenciada en Medicina 26 Hem dit - Han dit 28 Humor gràfic
Entrevista
Daniel Roca Lahiguera, metge expert en salut i sensellarisme
Editorial
El passat dia 5 de març de 2024 va tenir lloc el Congrés Extraordinari que va donar llum verda als nous Estatuts de Metges de Catalunya (MC), que substitueixen els que es van aprovar el 19 de febrer de 2008.
Aquesta reforma era molt necessària, ja que en el transcurs dels 16 anys de vigència dels anteriors Estatuts s’han produït una sèrie de reformes normatives, tecnològiques i socials que feien imprescindible l’adaptació de la nostra norma bàsica a tots aquests canvis. De fet, els nous Estatuts en cap cas són una revisió dels anteriors, sinó una nova redacció.
El nou text estatutari és un 56% més extens, amb 30 nous articles d’un total de 87. Així mateix, es tracta d’un text inclusiu, elaborat amb perspectiva de gènere i amb la incorporació de noves formes de decisió i votació, introduint mecanismes de participació telemàtica a les assemblees, una necessitat que es va fer evident durant la pandèmia. El sistema electoral del sindicat manté el vot presencial, però també admet el vot telemàtic en un exercici d’acostament de les decisions de MC a l’afiliació i de flexibilització dels mecanismes de decisió.
D’altra banda, s’ha dut a terme una revisió profunda de tots els articles, preveient mecanismes de resolució genèrics per a aquelles situacions imprevistes, en què la mateixa norma no reculli una resolució concreta i específica. D’aquesta manera, es reforça la consistència i seguretat jurídica del text.
Finalment, els nous Estatus reordenen les possibilitats de ser membre de MC, incorporant noves formes d’afiliació no previstes fins ara, com és el cas dels afiliats pregrau (estudiants) i els afiliats de mèrit actiu, que permet als professionals mèdics jubilats seguir gaudint de tots els recursos i serveis del sindicat (inclosa l’Assessoria Jurídica o la contractació d’assegurances) amb una quota reduïda.
Esperem que aquest nou text, ja vigent i ratificat per una majoria molt àmplia dels assistents al Congrés, ajudi a donar resposta als nous (i vells) reptes que la nostra professió té per endavant.
Us convidem a consultar-los.
Nous Estatuts
Estatuts
Reportatge
Guàrdies de 24 hores: punt i final?
El debat sobre la necessitat de reduir les guàrdies mèdiques de 24 hores s’ha tornat a posar damunt la taula. La professió mèdica pressiona per modificar el model actual i el Ministeri de Sanitat s’hi mostra receptiu. El que abans suposava una expectativa de treball, ara s’ha convertit en 24 hores de treball ininterromput, sense descans. L’excés de jornada laboral mèdica i la necessitat d’escurçar-la està al centre de la discussió.
La ministra de Sanitat, Mónica García, ha sacsejat el món sanitari en anunciar que vol eliminar “progressivament” les guàrdies de 24 hores. “És una manera de treballar anacrònica que posa en risc els professionals i dona peu que hi hagi més errors mèdics”, ha dit. “Des del ministeri, estem plenament compromesos amb aquesta mesura, tot i que sabem que es una mesura complexa i que requereix d’una reestructuració del Sistema Nacional de Salut”, ha afegit.
Per això, ha avançat que el seu departament començarà a estudiar i avaluar la normativa vigent per abordar aquest any la modificació de l’Estatut Marc, a fi d’acabar amb les guàrdies de 24 hores. Serà un procés gradual en què, segons ha assegurat, comptarà amb el consens dels sindicats, les societats científiques, les comunitats autònomes i tots aquells actors implicats.
Com a pas intermedi, Garcia ha assenyalat que, inicialment, s’hauran de fer jornades d’atenció continuada d’un màxim de 17 hores, sense que això signifiqui que hi hagi una disminució en les retribucions del personal facultatiu. “Volem que els professionals treballin bé, que cap pacient sigui el pacient a qui se l’atén en l’hora 23 i que es redueixi tot allò que l’evidència científica diu que són errors produïts pel cansament dels professionals”, ha explicat i ha afegit que “cal reorganitzar, reestructurar i gestionar millor les seves hores de treball i de descans, després de 50 anys amb aquest model”.
Metges de Catalunya (MC) veu amb bons ulls el propòsit de la ministra de Sanitat, ja que les guàrdies mèdiques de 24 hores “són perjudicials per a la salut dels facultatius i facultatives, limiten la seva conciliació i no garanteixen una correcta
qualitat assistencial”, tot i la presència ininterrompuda de professionals per a la prestació del servei sanitari.
No obstant, el sindicat creu que és “molt difícil” desmuntar l’actual model assistencial de guàrdies, sense que això impliqui “una pujada salarial generalitzada i la multiplicació de la plantilla mèdica per garantir la mateixa accessibilitat en l’atenció”. En aquest sentit, l’organització recorda que l’Administració “ha utilitzat i segueix utilitzant les guàrdies com un mecanisme xantatgista, perquè els metges i les metgesses puguin assolir uns salaris mínimament dignes”.
Ara bé, aquest complement de sou, afirma, se sustenta en una “dedicació extenuant que esgota físicament i mentalment el personal facultatiu”, amb jornades que superen les 50 hores setmanals de mitjana.
El secretari general de MC, Xavier Lleonart, sosté que la reformulació del sistema passa necessàriament per la “dignificació” de les condicions laborals i retributives de la plantilla mèdica. “Un salari millor i un major confort laboral contribuirà a captar i retenir el talent mèdic. Com més professionals, més possibilitats d’aconseguir canvis en la reducció de la jornada de 24 hores continuades de treball”, subratlla. I conclou: “El debat ha de girar al voltant de l’excés de jornada dels metges i metgesses, i la necessitat de reduir-la. Calen reformes de caràcter immediat i no a mig i llarg termini, perquè si no, la falta de professionals es convertirà en alguna cosa més que un informe en el propers anys”.
El sindicat va elaborar al 2022 una enquesta entre més de 1.600 professionals de la medicina que aportava dades molt significatives sobre l’acceptació de les guàrdies de 24 hores. El 84% considerava que aquest format hauria de desaparèixer per la salut del personal facultatiu i per la seguretat clínica dels pacients, i el 83% és mostrava favorable a reduir-les a 12 hores, sense que aquesta disminució comportés un increment de jornades d’atenció continuada a fer per oferir la mateixa cobertura assistencial.
Preguntats per la mesura que hauria de fer possible la reorganització de les jornades d’atenció continuada, el 67% dels facultatius i facultatives considerava que la més important seria la millora del salari base, perquè els seus ingressos no depenguessin tant de les guàrdies. El 25% apostava per l’increment de les plantilles mèdiques i només un 1% creia que el model actual seguia sent vàlid.
Actualment, està activa una petició virtual a través de la plataforma Change.org, sota el lema “Tu vida está en nuestras manos. No podemos más: stop guardias médicas 24 horas”, que recull signatures en contra d’aquestes llargues jornades d’atenció continuada. En el moment de tancar l’edició d’aquesta revista, la campanya, promoguda per Tamara Contreras, metgessa especialista en medicina intensiva de l’Hospital Mateu Orfila de Menorca, ja havia aconseguit reunir més de 126.000 suports en cinc mesos.
CREUS QUE LES GUÀRDIES DE 24
HORES S’HAURIEN D’ELIMINAR?
El col·lectiu MIR es posiciona
“L’adrenalina i la capacitat d’adaptació creixen molt durant una guàrdia, però és evident que quan portes 20 hores treballant, no estàs en les teves plenes capacitats per prendre decisions”. Són paraules del secretari de Residents i Joves Facultatius de Metges de Catalunya (MC), Àlex Mayer, que valora positivament l’anunci de la ministra de Sanitat, Mònica Garcia, d’acabar amb les guàrdies de 24 hores i fixar, de moment, un model de màxim 17 hores.
En qualsevol cas, remarca que la reformulació del model d’atenció continuada només serà possible si s’incorporen més professionals al sistema. “Si la revisió de les guàrdies de 24 hores és a costa de cobrar menys o de treballar més dies, tampoc tindrà sentit”, afirma. Com a exemple, explica que, si se substitueixen les jornades de 24 hores per torns de 12 hores, es podria donar la situació que un facultatiu hagués de treballar dues setmanes seguides sense descans, fent torns de 12 hores el dissabte i el diumenge.
Respecte a la possible pèrdua retributiva derivada de la reducció de les hores de guàrdia, Mayer recorda que l’atenció continuada “tot just es paga al mateix
preu que l’hora ordinària de treball”. Aquesta compensació que es justificava fa tres dècades quan les guàrdies representaven una “expectativa de treball”, ara no té raó de ser, ja que s’han convertit en jornades de 24 hores de “treballar sense parar”. Per aquests motiu, demana que, a més de reduir el temps de les guàrdies, “es retribueixin com el que són, hores extra”.
Una enquesta recent de MC, en què han participat 767 metges i metgesses internes residents (MIR) d’arreu de Catalunya, indica, entre altres aspectes, que el 85% del col·lectiu en formació és partidari d’eliminar les guàrdies de 24 hores. A més, el 77% es mostra favorable a substituir-les per guàrdies de 12 hores, encara que això suposi fer-ne més.
A banda d’això, el 70% dels MIR reconeix que s’ha plantejat marxar a treballar a l’estranger una vegada hagi acabat la seva etapa formativa i un 37% ha pensat en abandonar la residència per motius de salut mental. Un dels factors negatius del seu exercici professional és la càrrega de treball: el 68% la qualifica com a “aclaparadora” i “molt aclaparadora”.
Article
Reforçant la seguretat de l’afiliació
La pràctica mèdica comporta uns riscos inherents que poden posar en perill qualsevol professional de la medicina, tant del sistema sanitari públic, concertat i privat. Per això, Metges de Catalunya (MC) treballa permanentment per millorar també els serveis que ofereix als seus afiliats i afiliades, i ara presenta una assegurança de responsabilitat civil professional (RCP) molt favorable, adaptada a l’especialitat mèdica i al risc associat a cada facultatiu i facultativa.
EMetges de Catalunya (MC) ha fet un nou pas endavant en els serveis i avantatges que ofereix al personal facultatiu afiliat, i ha ampliat i reforçat la seva oferta de pòlisses amb una assegurança de responsabilitat civil professional (RCP) adaptada al tipus de dedicació i als riscos de cada especialista.
Aquesta pòlissa protegeix la persona assegurada i el seu patrimoni, aportant-li tranquil·litat i seguretat en l’àmbit de treball. A més, brinda una cobertura ampliada respecte a l’assegurança bàsica que ofereixen les empreses sanitàries, amb un preu molt ajustat i fins a un 90% més econòmic que altres assegurances del mercat. Com a exemple, per a un metge o metgessa de família que treballi a la sanitat pública, el preu és de 37,76 euros anuals; si exerceix tant al sistema sanitari públic com al privat, l’import és de 77,49 euros i si només ho fa a la xarxa privada, la quota és de 191,44 euros.
En el cas concret del col·lectiu de metges i metgesses internes residents (MIR), el sindicat també proporciona, de forma totalment gratuïta, una pòlissa de responsabilitat civil professional de primer nivell durant tot el seu període de formació sanitària especialitzada. Es tracta d’una assegurança ideada per a les necessitats específiques d’aquests professionals que, fins i tot, cobreix les reclamacions anteriors a la contractació.
Amb aquesta pòlissa, el personal MIR s’estalvia més de 1.500 euros durant la seva residència, amb la seguretat de comptar amb un conjunt de cobertures que igualen o milloren les que ofereixen altres assegurances.
A banda d’això, MC ofereix a tots els seus afiliats i afiliades, des de l’1 de gener de
2024, una assegurança de responsabilitat civil (RC) gratuïta que dona cobertura econòmica en les actuacions assistencials de primers auxilis en qualsevol espai públic o privat que no sigui el propi de l’entorn laboral. El capital assegurat és de 150.000 euros per cada persona afiliada. La pòlissa té efecte retroactiu des de l’1 de gener de 2023 i no té cap mena de franquícia, de manera que el cost és zero independentment de l’import d’una possible sanció.
Assegurances
Article
Encarnant la violència institucional
Dos fenòmens estan confluint actualment en el sistema sanitari públic. D’una banda, les professions facultatives compten amb una alta presència femenina, i de l’altra, l’excés de feina i la seva organització estan provocant un fort malestar entre la plantilla. Poden estar relacionats aquests fets? Què hi té a veure la violència institucional?
Fa temps que, des de Metges de Catalunya (MC), posem l’atenció en els malestars emocionals i físics que pateixen els i les facultatives. La sobrecàrrega laboral i l’organització del treball ens produeixen situacions de burnout, ansietat, depressió o, fins hi tot, poden portar al suïcidi en una probabilitat major que la població general.
D’altra banda, tenim que les professions facultatives estan altament feminitzades. Un estudi de la Organización Médica Colegial (OMC), fet al 2018, plantejava que la incorporació de les dones en la medicina ha estat progressiva des de la dècada dels 70 del segle passat i que, en 2017, es va invertir el percentatge, essent el 50,4% de col·legiades a Espanya, arribant al 53,4% al 2023, segons dades del Instituto Nacional de Estadística (INE). La resta de professions facultatives segueixen la mateixa tendència amb percentatges, fins i tot, majors.
Observant els dos fenòmens, ens fa reflexionar i ens plantegem si no podrien estar relacionats. El fet que la majoria de facultatives que exerceixen en el sistema sanitari públic siguin dones, pot estar transformant la visió simbòlica de la professió? Aquesta nova cosmovisió pot estar mediada pel patriarcat com a estructura de poder? Podria això estar normalitzant i legitimant un tracte violent per part de les institucions? Seria aquesta violència institucional, que no es qüestionaria pel fet d’exercir-se sobre dones, la causant de les altes taxes de malestars que tenim? Intentem respondre-ho.
Diversos autors (García López, 2018) (Goikoetxea, 2022) (Sampayo 2028) diuen que existeix una segregació per gèneres quant a l’elecció de treball exercida a través de la socialització de gènere i la seva violència simbòlica, que porta les dones a assumir els treballs “que els correspon”.
La socialització patriarcal està impulsada i garantida per les pròpies institucions. Per tant, no és casualitat que, al conjunt d’estudis i treballs feminitzats, se li doni molt menys valor social.
Rodríguez et al. (2010) plantegen alguns dels canvis socials que propicien l’entrada de les dones en la pràctica mèdica: la incorporació de les dones als estudis universitaris i al món laboral de forma massiva, els canvis demogràfics que fan necessària una transformació del sistema sanitari en proveïdor de cures, el desplaçament del concepte de societat de benestar i del paper de l’Estat cap a la provisió de serveis preventius i de cures, traspassant la responsabilitat als individus, així com, els canvis en la concepció social de la salut. Sampayo (2018) afegeix la medicalització de la vida quotidiana com a causa de la feminització de la professió mèdica, ja que s’adapta al rol imposat a la dona de ser mare i cuidadora.
Lourdes Franco López, metgessa de família i antropòloga mèdica
A més, un dels projectes principals del capitalisme ha sigut la transformació del nostres cossos en màquines obreres (Federici, 2021). La Medicina no ha estat una excepció i ha convertit les professionals en artesanes que treballen a estall per a patronals capitalistes, relacionant-se així el desplaçament de gènere amb el desplaçament de classe de la professió mèdica. La necessitat de maximitzar l’explotació de la força de treball viva ha estat el factor que més ha incidit en modelar els nostres cossos en la societat capitalista, tractant-los com a màquines obreres, ja que la disciplina de treball requereix mecanitzar el cos, destruint la seva autonomia i la seva creativitat. En aquest context, les dones han sofert un doble procés de mecanització: estant sotmeses a la disciplina de treball, tant remunerat com no remunerat, els han expropiat el cos i les han convertit en objectes sexuals i en màquines de criança. Acabem treballant pel capital, el qual genera les seves pròpies necessitats que, de forma errònia, percebem com a pròpies. Així, en el règim neoliberal, en el qual ens autoexplotem, les persones dirigim l’agressió cap a nosaltres mateixes, cosa que ens converteix en depressives i no en revolucionàries (Han, 2014).
Enquesta
“Per tal de poder donar resposta a la hipòtesi de treball plantejada, hem desenvolupat una metodologia d’investigació mixta (qualitativa i quantitativa).
La part quantitativa consistirà en una enquesta, mitjançant la qual recollirem dades sobre les experiències viscudes per les facultatives en la seva pràctica laboral i que tenen a veure amb l’acció de la violència institucional patriarcal exposada anteriorment. En aquesta primera part de l’estudi, per poder assolir els objectius proposats, només inclourem facultatives socialitzades com a dones (dones, no binàries i trans).
L’enllaç per respondre aquesta enquesta l’enviarem a les adreces electròniques que tenim registrades de totes les nostres afiliades. També se’n farà difusió a través de les xarxes socials. Igualment, es pot
Recapitulant, els treballs fets per les dones disminueixen el capital simbòlic dels mateixos. Al mateix temps, el treball de les cures es considera que pertany a l’àmbit naturalitzat de les dones. D’aquesta forma, les institucions sanitàries (des del Departament de Salut al CatSalut, passant per totes les empreses proveïdores i arribant a tots els càrrecs de direcció de centres i territoris) es converteixen en institucions patriarcals, les quals subordinen les facultatives pel fet de desenvolupar tasques laborals basades en la cura. Conseqüentment, es produeix una desvalorització de la feina desenvolupada per les facultatives, donant peu a exercir graus de violència institucional. Aquesta violència simbòlica s’estableix mitjançant categories, en funció de les quals s’estructura la violència material, associant-li una activitat i una consideració que permet les diferències de tracte, de conciliació, d’obligació i de retribució.
La violència pren a les seves víctimes tota possibilitat d’actuació. I la seva invisibilitat impedeix prendre consciència directa de la relació de dominació, raó per la qual és tan eficient. Estem governats per una violència de la positivitat “que no permite distinguir entre libertad y coacción. Su manifestación patológica es la depresión” (Han, 2016: 136).
Tot plegat es materialitza en els cossos a través dels dispositius creats, inscrivint-se en la forma de percebre i de comportar-se, finalitzant per naturalitzar la violència, per encarnar-la. En la seva invisibilitat, resideix la seva efectivitat (Han, 2016 i Goikoetxea, 2022). Així doncs, essent la societat del rendiment descrita per Han una societat d’autoexplotació, les persones s’exploten fins a quedar abrasades (burnout). L’elevada prevalença de malalties psíquiques en l’actualitat indica un excés de positivitat, una incapacitat per dir que no, una sensació de poder-ho tot.
Per tot l’exposat, podem hipotetitzar que les estructures sanitàries exerceixen violència institucional amb visió patriarcal i capitalista sobre els cossos de les facultatives, que acaben encarnant-la i desenvolupant els malestars. I aquesta violència és legitimada i normalitzada pel fet que les persones que desenvolupen les tasques clíniques són majoritàriament dones.
Així doncs, des del grup feminista de Metges de Catalunya ens hem plantejat desenvolupar una investigació per poder confirmar aquesta hipòtesi, primer pas per poder-la revertir. Us convidem a totes a participar-hi de manera voluntària i anònima.
accedir al qüestionari des del codi QR que acompanya aquestes línies.
Us encoratgem a totes a respondre’l i difondre’l entre les vostres companyes, ja que de l’alta participació dependrà que els resultats puguin ser validats, sobretot de cara a les institucions que seran les més reticents a assumir el seu paper en tot plegat.
La part qualitativa inclourà entrevistes etnogràfiques en profunditat a tres perfils de facultatives:
- Professionals que hagin o estiguin patint una situació de malestar laboral (burnout, depressió).
- Professionals amb alta sobrecàrrega laboral que es trobin en risc de patir un malestar laboral, però que encara no hagin patit patologia diagnosticada.
- Professionals que considerin que no es troben en una situació de risc.
Si us trobeu en alguna d’aquestes situacions i voleu participar-hi, poseu-vos en contacte amb nosaltres a través de l’adreça de correu electrònic següent: info@metgessesdecatalunya.cat
Necessitem de la vostra col·laboració per poder esbrinar les causes d’un problema que ens afecta a tots i a totes.
Moltes gràcies per endavant!
Enquesta
Article
Diagnòstic: trastorn mental
Un 25% del personal mèdic té diagnosticat un problema de salut mental relacionat amb l’ansietat, l’estrès i el burnout. Els casos sense diagnosticar poden arribar a superar el 40%. Des de la pandèmia cap aquí, s’observa un deteriorament progressiu de la salut dels facultatius i facultatives que requereix d’una actuació urgent de les administracions i les empreses sanitàries, per tal de garantir el benestar mental de la professió i, consegüentment, la qualitat de l’atenció.
És ben conegut que el col·lectiu sanitari, i en especial el personal mèdic, s’ha d’enfrontar diàriament a una càrrega laboral i emocional molt gran, fet que contribueix a un augment notable dels problemes de salut mental en la plantilla. La depressió, l’ansietat, l’estrès i la síndrome d’esgotament professional (burnout) s’han convertit en realitats endèmiques dins els centres, provocades, sobretot, per l’excés de feina (jornades laborals maratonianes, guàrdies prolongades i falta de descans adequat) i un entorn laboral nociu amb escassos recursos físics i materials, manca de reconeixement professional i poc suport institucional pel que fa a la protecció dels drets dels treballadors i treballadores, i la falta de programes de formació continuada.
Aquest còctel provoca que, actualment, un 25% del personal mèdic tingui diagnosticat un problema de salut mental relacionat amb l’ansietat, l’estrès i la pressió laboral, segons s’ha posat de manifest en unes jornades sanitàries organitzades aquest juny a València. El quadre clínic més habitual és el trastorn per estrès posttraumàtic que acaba en suïcidi en l’1,3% dels casos –la majoria facultatives– davant el 0,8% de la població general.
Les especialitats amb una major incidència de patologies mentals són les d’atenció primària, anestesiologia, cirurgia, psiquiatria i oncologia. Així mateix, es calcula que els problemes mentals sense diagnosticar poden arribar a superar el 40%.
Les persones expertes que han participat en aquesta trobada han reclamat destinar més recursos per “cuidar qui ens cuida”, perquè, tal com han explicat, el fet que un metge amb problemes de salut mental
no diagnosticats pugui entrar en un quiròfan “és una bomba de rellotgeria que multiplica per cent la possibilitat d’una mala praxis”. En aquest sentit, han subratllat que ja, des de 2005, els països membres de la Unió Europea (UE) van declarar prioritari potenciar la salut mental, “destacant l’enfortiment dels factors protectors i la prevenció dels riscos psicosocials relacionats amb el treball”.
Les últimes dades aportades per Mutual Médica revelen que les baixes per salut mental entre els metges i metgesses han augmentat un 247% durant el període de 2022 a 2023. Així, el registre d’expedients
de baixa per salut mental ha passat de 70 casos al 2022 a 173 al 2023, el que denota no només un creixement numèric, sinó també una major consciència de la necessitat de demanar ajuda.
Metges de Catalunya (MC) insisteix que cal prendre mesures per garantir el benestar emocional del personal sanitari i reclama a les administracions i empreses sanitàries que apliquin solucions “reals i útils” per revertir la situació. “El benestar mental dels professionals és fonamental i totalment necessari, tant per al col·lectiu com perquè la ciutadania pugui gaudir d’una bona atenció sanitària”, remarca el sindicat.
Article
Renovar per adaptar-se als nous temps
Metges de Catalunya (MC) ha culminat la reforma dels seus Estatuts amb la incorporació, entre altres aspectes, de la votació telemàtica i de noves formes de relació de l’afiliació amb la seva institució. El text dona resposta als nous reptes que se li plantegen a l’organització, amb una redacció moderna i inclusiva. Els afiliats i afiliades han aprovat per àmplia majoria la norma estatutària durant un Congrés Extraordinari que s’ha celebrat el març passat.
L’afiliació de Metges de Catalunya (MC) ha donat llum verda als nous
Estatuts del sindicat que posen al dia l’organització i validen noves formes d’afiliació, reunió i votació. En un Congrés Extraordinari celebrat el març passat, els afiliats i afiliades assistents van aprovar amb un 86% dels vots a favor i un 5% en contra –el 9% restant es va abstenir– la proposta estatutària aprovada prèviament pel Consell Executiu que incorpora 30 articles nous.
Amb una redacció moderna i inclusiva, el nou text introdueix solucions telemàtiques a la gestió organitzativa i funcional del sindicat, i amplia les modalitats d’afiliació a MC. Així, l’alumnat de Medicina i d’altres graus de la branca de Ciències de la Salut, pot ser membre del sindicat abans d’obtenir el títol universitari. Igualment, s’afegeix la categoria d’afiliat i afiliada adherida per a casos particulars de professionals vinculats a MC, però que no formen part dels col·lectius naturals d’afiliació, i la categoria d’afiliat i afiliada de mèrit o de mèrit actiu, reservada per al personal facultatiu jubilat que vulgui mantenir la seva pertinença al sindicat.
Els òrgans i càrrecs organitzatius també s’actualitzen amb els nous Estatuts. La Direcció de MC incorpora com a càrrec electe fix el secretari o secretària d’Acció Sindical, i els secretaris o secretàries adjuntes passen a denominar-se responsables d’àrea i el seu nomenament es fa de manera mancomunada.
La composició, les funcions i les dinàmiques de treball de diferents òrgans de gestió també s’han reformat, i el règim electoral intern ha incorporat mecanismes de flexibilitat, així com facilitats per a la participació de l’afiliació en la governança de la institució.
D’altra banda, els nous Estatuts incorporen la perspectiva de gènere en la seva redacció, refermant així la política d’igualtat i no discriminació de MC, com també el compromís de l’organització amb la inclusivitat i la lluita feminista –el sindicat ha constituït recentment un grup de treball feminista amb l’objectiu principal d’intensificar el debat per la igualtat en els centres sanitaris.
Durant el Congrés Extraordinari que es va celebrar a l’Auditori de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, es van presentar, debatre i sotmetre a votació cinc esmenes plantejades per l’afiliació que, abans, havien estat admeses pels serveis jurídics del sindicat, seguint el reglament establert per a la reforma estatutària. Quatre de les cinc esmenes presentades es van aprovar i es van incorporar al text definitiu dels nous Estatuts.
Entrevista
“Hem d’adaptar l’acció terapèutica a la realitat, la voluntat i les expectatives del pacient sense llar”
Daniel Roca Lahiguera (Barcelona, 1967) és metge especialista en Medicina Familiar i Comunitària. Exerceix al CAP
Drassanes i ha treballat al Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències Baluard. Participa en el clúster sanitari de la Federació Europea d’Organitzacions
Nacionals que Treballen amb Persones sense Llar (FEANTSA) i col·labora amb la Fundació Arrels que acompanya persones sense sostre que viuen al carrer.
Com s’ha de plantejar l’atenció sanitària a les persones sense llar?
No ha de ser diferent de l’atenció sanitària a qualsevol persona, perquè partim de la base que la sang que corre per les nostres venes és la mateixa. Fisiològicament, funcionem igual. El que fa especial aquest tipus d’atenció sanitària és conèixer la persona que estàs atenent i que ja veus que té una interacció diferent i difícil, un desordre conductual. És interessant saber què pot haver darrera d’aquella façana incòmoda que tens al davant. Has d’intentar comprendre què hi ha més enllà i posar imaginació a l’hora d’abordar la situació.
Defenseu que cal treballar amb una perspectiva de reducció de danys. Què voleu dir?
En el fons, es tracta d’adaptar l’acció terapèutica a la realitat, la voluntat i les expectatives del pacient. És possibilisme. El concepte original de reducció de danys va néixer als anys 80 de l’atenció a les persones addictes a l’heroïna. Es va veure que potser no es podia treballar per resoldre l’addicció, però sí, per reduir les conseqüències nefastes d’aquella dependència. I això es pot aplicar a qualsevol àmbit de la medicina. Una persona sense llar tindrà una sèrie de prioritats que no tenen res a veure amb el perfil habitual de pacient. Potser, com a professional, no puc pretendre que deixi de fumar o li baixi el colesterol. Per tant, hauré de ressituar les meves expectatives com a terapeuta i adaptar-les a la seva realitat. Potser el primer dia no li podré fer tot el que diu la guia, però potser puc
intentar fer un primer pas per generar un vincle i posar la primera pedra d’un procés que serà llarg i dificultós.
La primera visita, doncs, és clau en l’atenció a la persona que viu al carrer. Sí, és clar. En les primeres visites, és molt important no trencar el vincle terapèutic. Cal intentar ser molt receptiu i entendre què passa. Hem de procurar generar un vincle que ens permeti obrir la porta a treballar més aspectes. Pensem que, normalment, es tracta de gent que ha estat maltractada institucionalment, no només per l’Administració sinó també en l’àmbit sanitari. Moltes vegades, la interacció amb els serveis sanitaris no ha estat una experiència agradable per a ells i, probablement, tampoc per als professionals. Això genera unes reticències i unes prevencions que és necessari vèncer.
La bata blanca pot arribar a suposar una barrera?
Sí, moltes vegades ho és. Jo me l’he treta en algunes ocasions, perquè creia que podia ser un impediment per poder establir un contacte i una relació. Ara bé, jo no soc antibata blanca. Sé quin és el meu paper. Soc metge, intento fer la meva feina i sé quin és el meu lloc. A vegades, la bata és necessària com a codi per situar-me en l’espai que em pertoca, però, si això ha de ser un impediment, tampoc tinc cap problema en treure-me-la. Amb freqüència, cal fer-ho.
Preservar el vincle amb aquest tipus de pacient és més important que l’anamnesi?
És que sense aquest vincle inicial no hi haurà anamnesi. No et podràs plantejar res més. Els metges de família tenim un contingent de 1.500 persones i nosaltres som responsables tant de les persones que venen a la consulta com de les que no, ni que sigui des de la vessant comunitària. I també som responsables de les persones sense sostre que estiguin en el nostre contingent. Per tant, hem d’intentar posar les bases necessàries per mantenir la relació i el vincle. Això ens donarà l’opció a visitar-les, fer l’anamnesi i fer tot allò que pensem que mèdicament sigui necessari per a la seva salut. És el punt de partida.
Comentàveu que el plantejament de l’atenció sanitària a aquest col·lectiu no difereix al de la resta de pacients. Passa el mateix amb l’abordatge mèdic?
Tenir una idea de quines són les malalties o els problemes de salut més habituals en les persones sense llar ajuda molt. Bàsicament, cal tenir present quatre grans grups: les patologies infeccioses, la salut mental i les addiccions, la patologia traumàtica i les patologies cròniques comuns en la població general que, en aquests casos, estaran pitjor controlades. Si això ho tens al cap abans de començar, podràs imaginar-te quina ha estat la biografia de la persona sense llar que tens al davant, d’on ve i cap a on has de dirigir l’anamnesi. Moltes vegades, aquesta l’hauràs d’anar fent sobre la marxa i de forma fragmentada, amb preguntes indirectes. No la podràs fer de forma sistematitzada i reglada.
Quin és el perfil de les persones sense llar que accedeixen al sistema sanitari?
Segur que en podem extreure comuns denominadors, però en el fons crec que hi ha tants perfils com persones. Ara bé, si estàs al carrer, això vol dir que ets pobre i no tens res. Molt probablement, no tinguis ni esperança ni expectatives i això marca la teva forma de viure i d’adaptar-te al món. Les teves prioritats són unes altres, perquè són necessitats bàsiques.
Amb quines dificultats us trobeu a l’hora d’atendre aquest col·lectiu?
La dificultat principal, com dèiem, és l’anamnesi. És molt difícil poder seguir una conversa normal, mínimament
“Viure al carrer escurça l’esperança de vida entre 15 i 25 anys”
estructurada i raonable, amb persones amb trastorns mentals a vegades greus. Aquí cal destacar la importància de tots els voluntaris i la gent que treballa en el sector. Gràcies a ells, sovint podem fer l’anamnesi, perquè ens fan d’enllaç amb la persona sense llar.
La manca de registres adequats i d’una base de dades sobre la seva salut també és un entrebanc per a l’atenció?
Això és l’abecé. El primer que necessites per resoldre un problema és conèixer el seu abast. Per tant, és importantíssim poder quantificar la seva magnitud, saber quantes persones es troben en aquesta situació. Coneixem quines són les malalties que ens porta la vulnerabilitat i l’exclusió social, quines són les patologies més prevalents. Si creiem que és interessant fer alguna cosa per millorar la vida de les persones sense llar, potser hem de començar per posar noms i cognoms, tenir un registre i mirar d’assignar-los un metge o metgessa que sempre sigui el mateix. Des de fa molts
anys, sabem que la longitudinalitat millora la supervivència de la gent. Aleshores, es tracta de decidir en quin model de societat volem viure. A mi m’agradaria viure en un model que tingui en compte el vulnerable i que el mantra de la sanitat universal no sigui un paradigma quimèric, sinó una realitat.
S’ha demostrat científicament que viure al carrer escurça l’esperança de vida?
Sí. Hi ha estudis molt ben fets, amb una mostra poblacional àmplia, que evidencien escurçaments de l’esperança de vida amb una forquilla que va dels 15 als 25 anys.
Creieu que el sistema sanitari posa obstacles per atendre les persones sense sostre?
No crec que el sistema sanitari faci res activament per posar-hi traves. No obstant, el sistema fa molt de temps que està en una situació de precarietat i sota mínims pel que fa als recursos humans i pressupostaris. I, quan un sistema està infradotat, qui és el primer que paga els plats trencats? El més vulnerable, el que no té arguments ni força ni mitjans per fer-se valer.
En quina mesura també cal trencar estigmes i prejudicis en la professió mèdica a l’hora d’abordar les persones en situació de sensellarisme?
El col·lectiu mèdic és un reflex de la societat. Aquests estigmes i estereotips estan generalitzats, no són exclusius dels metges. La millor manera de combatre’ls i revertir-los és trepitjar el carrer, conèixer la realitat, interactuar-hi i informar-te’n. Quan despersonalitzes allò que està passant és més fàcil ignorar el problema, però quan hi poses noms i cognoms, i una biografia al darrera és més complicat, perquè t’adones que aquella persona que està dormint al carrer podries ser tu. Això et fa trontollar els esquemes i et sacseja emocionalment.
El col·lectiu mèdic està suficientment format per abordar aquesta realitat creixent en les nostres societats? Crec que no, però, perquè socialment és un problema al qual se li dona l’esquena. És normal que la majoria de professionals hi visquin al marge, perquè no és la seva realitat de cada dia. Necessitem més formació en sensellarisme, però des d’una aproximació tranquil·la i relaxada.
Guerra al Sudan: una catàstrofe humanitària colossal
Fa només unes setmanes, els meus companys de Metges Sense Fronteres (MSF) i el Ministeri de Salut del Sudan es van veure obligats a suspendre les seves activitats a l’Hospital Sud d’Al-Fasher, la capital de Darfur Nord. Soldats de les Forces de Suport Ràpid (FAR), en conflicte amb les Forces Armades del Sudan (FAS), van irrompre al centre mèdic i el van saquejar.
Aquest tràgic incident reflecteix el greu impacte de la guerra en la vida dels civils i les estructures mèdiques. Des de l’inici del conflicte l’abril de 2023, la guerra ha desencadenat una de les pitjors crisis humanitàries de les darreres dècades.
La situació al Sudan és crítica. La població pateix enormement a causa dels intensos combats, inclosos bombardejos i operacions terrestres en zones residencials. El sistema de salut i els serveis bàsics han col·lapsat o han estat danyats greument. Només entre el 20% i el 30% dels centres de salut continuen funcionant, fet que limita greument la disponibilitat d’atenció sanitària.
A les àrees properes als combats, els equips de MSF han atès dones, homes i nens ferits directament en els enfrontaments. Durant el primer any de guerra, les estructures mèdiques que tenen el suport de MSF van rebre més de 22.800 casos de lesions traumàtiques i van fer més de 4.600 intervencions quirúrgiques.
Més de nou milions de persones han estat desplaçades i es calcula que 25 milions necessiten ajuda humanitària. Els pacients moren per ferides relacionades amb la violència, desnutrició, falta de vacunes, complicacions després de parts insegurs i malalties cròniques sense tractament, reflectint un buit humanitari extremadament preocupant.
Obstrucció
Tot i aquest panorama ombrívol, les parts enfrontades dificulten el treball de les
organitzacions humanitàries. El govern del Sudan ha obstruït persistentment l’accés a l’ajuda, especialment en les zones fora del seu control. Ha denegat permisos de viatge per al personal i els subministraments humanitaris, ha restringit l’ús de passos fronterers i ha establert un procés molt restrictiu per a l’obtenció de visats humanitaris.
En les zones controlades per les FAR, les instal·lacions sanitàries i els magatzems han estat saquejats freqüentment des de l’inici del conflicte. Incidents com el segrest de vehicles i l’assetjament i la detenció de treballadors mèdics són comuns.
En àrees de difícil accés com Darfur, Khartum o Al Jazzera, MSF és sovint una de les poques organitzacions humanitàries internacionals presents, mentre les necessitats superen amb escreix la seva capacitat de resposta. Fins i tot, en zones més accessibles com ara Nil Blanc, Nil Blau, Kassala i Gadarif, la resposta global és insignificant.
La situació al Sudan ja era molt fràgil abans de la guerra i ara s’ha tornat catastròfica. En moltes de les àrees on MSF ha iniciat activitats d’emergència, les organitzacions humanitàries internacionals que van evacuar quan va començar la guerra no han tornat. Tot i les difícils condicions per operar, la resposta hauria d’haver augmentat, no disminuït, especialment en les zones on l’accés és possible.
És urgent que tots els actors i organitzacions humanitàries redoblin els seus esforços i ampliïn immediatament les activitats a tot el país. Des de MSF, demanem a les parts bel·ligerants que respectin el Dret Internacional Humanitari i permetin l’accés segur de l’ajuda humanitària a totes les zones del Sudan. També els donants han d’augmentar el finançament de la resposta humanitària al Sudan. Milions de persones pateixen les conseqüències de la guerra al Sudan. No podem mirar cap a una altre costat.
FOTO JUAN CARLOS TOMASI
Mila Font, delegada de Metges Sense Fronteres
Espai per a les emocions i reflexions
Ètica assistencial i personal
Xelo Casado Montañés, psicòloga clínica i presidenta de l’Agrupació de Psicòlegs de Metges de Catalunya
Vetllar pels drets laborals de les facultatives i facultatius del sistema sanitari inclou, entre altres tasques, tenir cura de no emmalaltir en l’exercici de la professió. Vigilar totes aquelles situacions laborals que posen en risc tant la salut física com la salut mental és imprescindible i prioritari.
Però és possible incidir en el malestar emocional, quan sorgeix de manera tan generalitzada en la nostra pràctica diària assistencial? Davant la síndrome d’esgotament professional (o burnout), és necessària la defensa sindical, però és ineludible fer canvis en les pràctiques habituals. Fer formació específica per aprendre a posar límits i a gestionar positivament els conflictes pot ajudar a reduir aquests tipus de situacions extenuants.
No obstant, queda clar que els estudis, la formació, la divulgació i la lluita no són suficients. La realitat és que el nombre de facultatives i facultatius amb problemes de salut mental no només no minva, sinó que creix progressivament de manera preocupant.
Amb unes condicions laborals que no atreuen el jovent i desencanten aquells i aquelles que ja no som tan joves, el sentiment de desafecció vers la pràctica clínica i les expectatives de futur es mantenen, i, tot sovint, acaben provocant en les persones que resisteixen una reacció d’indefensió apresa i un augment de símptomes de malestar emocional com estats d’angoixa, ansietat, estrès o depressió. El que està clar és que alguna cosa s’està fent malament quan és tan generalitzat i no es tracta només d’aprendre a gestionar diferent les nostres emocions.
La pressió cap al col·lectiu facultatiu és molt important. A banda de la sobrecàrrega assistencial, hi ha una necessitat de formació
contínua, exigent i responsable. A més, ens trobem davant d’una professió on l’ètica assistencial, centrada en el benestar dels pacients i el respecte per la seva dignitat i els seus drets, és fonamental per garantir una atenció sanitària respectuosa, justa i de qualitat. Estem parlant de conceptes d’obligat compliment com el respecte, l’autonomia, la beneficència i no maleficència, la justícia, la confidencialitat, l’honestedat i la transparència, així com també de l’empatia i la compassió, la professionalitat, la competència, la col·laboració, la responsabilitat i el compromís.
Actuar de manera responsable, justa i compromesa amb el benestar dels pacients, minimitzant riscos i efectes adversos associats als tractaments, requereix de dedicació, formació contínua i estabilitat emocional. Però, on ens situem nosaltres, els i les professionals? Hauríem d’entendre una bona praxi amb aquests valors ètics, sense aplicar-nos-els a nosaltres mateixes?
Com a persones que som també emmalaltim i patim, i hem de tenir cura de la nostra salut per poder cuidar i atendre correctament les altres persones. Però, inevitablement, no estem aïllades. Treballem al si d’un context concret, organitzat i amb una distribució de recursos no sempre justa i equitativa, i de la qual no en som pas responsables. A més de les condicions laborals i retributives, dependre d’un sistema que no compta amb nosaltres per definir estratègies sanitàries també és causa d’aquest malestar generalitzat.
La sobrecàrrega per falta de personal, les agendes atapeïdes, les llargues jornades de feina, la necessària inversió de capacitat atencional per a la presa de decisions (de vegades vitals) i l’alta càrrega burocràtica ha dut els facultatius i les facultatives a una situació límit de desmotivació i d’insatisfacció laboral. També hi ha contribuït la manca o el poc reconeixement a la tasca feta, els salaris no adequats al desgast emocional, la dedicació més enllà de la jornada estipulada i la dificultat de conciliar el treball amb la vida personal, entre altres factors.
És evident que hauríem de poder decidir sobre la pròpia manera de treballar, amb capacitat de prendre decisions sense haver de condicionar-les a objectius empresarials i econòmics que escapen dels criteris merament assistencials. Mentre això no sigui un fet i depenguem de les directrius organitzatives d’altres, seria bo no culpabilitzar-nos. És important defensar i lluitar pels nostres drets, però hem d’estar molt convençudes de la importància del benestar físic i mental, per tal de desenvolupar la nostra feina de forma segura i amb el menor estrès possible. Cal no sobrepassar els límits i treballar des dels conceptes ètics aplicats a cadascuna de nosaltres. Això ens ha de permetre atendre’ns, cuidar-nos i socórrer.
Espai Jurídic
Permís parental de vuit setmanes
El permís parental de vuit setmanes es va introduir al nostre ordenament jurídic amb el Reial decret llei 5/2023, de 28 de juny, en aplicació de la directiva europea de conciliació 2019/1158. Aquesta directiva estableix una sèrie de requisits mínims destinats a aconseguir la igualtat entre dones i homes, pel que fa a les oportunitats en el mercat laboral i el tracte en la feina.
Entre altres qüestions, disposa que el permís parental ha de ser de quatre mesos i retribuït en com a mínim quatre setmanes, si bé, en la transposició parcial que s´ha fet de la directiva al reial decret només es reconeixen vuit setmanes i, de moment, no és retribuït. L´Estat té fins al mes d´agost de 2024 per establir aquesta retribució.
Així, quines són les característiques principals d´aquest permís actualment:
• Dret a vuit setmanes d´absència a la feina.
• Retribució de les vuit setmanes –pendent d´implementar.
• Fins que el menor tingui vuit anys.
• Es poden gaudir de manera continua o discontinua, per exemple una setmana a l´any.
• Es poden distribuir segons les necessitats de la persona treballadora, si bé, actualment, en blocs d´una setmana mínim. Val a dir que Metges de Catalunya (MC) està lluitant als tribunals per aconseguir que el permís es pugui gaudir per dies, ja que s´està tramitant un conflicte col·lectiu davant el Tribunal Superior de Justícia en aquesta direcció.
• Es pot gaudir a temps complert o parcial.
Però, aquesta regulació bàsica origina molts dubtes interpretatius, com per exemple:
• Amb quina antelació s’ha de tramitar la sol·licitud? L´article 48 bis de l’Estatut dels Treballadors (ET) estableix un mínim
de 10 dies de preavís o el que estableixi el conveni corresponent. Actualment, cap conveni col·lectiu d’aplicació en l’àmbit sanitari de Catalunya no diu res. Si existeix força major, el termini pot ser més petit, en virtut de la situació. A l’Institut Català de la Salut (ICS), l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) preveu 15 dies de preavís.
• Quin ha de ser el temps de resposta per part de l’empresa? La norma no ho regula, però ha de ser equilibrat amb el preavís i la finalitat del permís. Per tant, l’empresa hauria de respondre tan aviat com pugui dins d´aquest termini de 10 dies.
• Les setmanes poden estar seguides de vacances? Sí, no hi ha cap impediment legal per fer-ho.
• Durant el gaudiment del permís, es podria tenir dret a la part proporcional de les guàrdies? Quan el permís sigui retribuït, es podrà reclamar la mitjana de les guàrdies com en altres permisos, suspensions de contractes i vacances. Mentrestant, no.
• L’empresa por retenir les peticions per no tenir reglament d’actuació per part de les patronals? No, de cap manera es pot limitar l´exercici del dret per aquest motiu.
• Poden denegar el permís argumentant que no està regulat? No, ja que existeix una regulació bàsica i suficient per poder-lo gaudir, sense que legalment s´hagi establert cap condicionament addicional.
• Què passa amb les jornades parcials o reduccions de jornades? Res, les persones que es trobin en aquesta situació tenen dret al mateix permís de vuit setmanes.
• És un permís de vuit setmanes per cada fill menor de vuit anys? Sí.
• És un permís de vuit setmanes anual? No, les vuit setmanes són en total.
• És compatible amb altres permisos? Sí.
• Quan es pot denegar el permís? Es pot
denegar només de manera excepcional en cas que dues o més persones generin el dret per a un mateix menor. També en aquells supòsits que s´estableixin en els convenis. Ara bé, aquests supòsits només seran els que alterin seriosament el correcte funcionament de l’empresa. En aquest cas, només es pot ajornar la concessió per un termini raonable (no definit en la norma), de manera justificada i per escrit. De tota manera, queda condicionat que l´empresa ofereixi una alternativa de gaudiment igual de flexible. Al conveni SISCAT, no hi diu res. A l’ICS, l´EBEP preveu que l’administració ocupadora pot determinar aquests supòsits directament.
• Seran retribuïdes les vuit setmanes o quatre setmanes? Hem d’esperar a la regulació definitiva. Les noticies que es van publicant indiquen que seran quatre setmanes i que aquesta retribució es presentarà com una prestació de seguretat social que, de manera progressiva, anirà augmentant fins a les vuit setmanes. Però això encara està per veure fins que no es publiqui la normativa que ho estableixi.
• Arribarà a ser un permís de quatre mesos? A curt termini no, doncs, si bé el contingut de la directiva és obligatori, aquest preveu determinats mecanismes compensatoris entre diferents permisos que regula que poden permetre que el permís es mantingui en vuit setmanes, però és una qüestió discutible jurídicament.
Una vegada es publiqui la nova norma, us n’informarem oportunament per valorar sobre com influeixen les guàrdies en l’esmentada retribució i si existeix la possibilitat de reclamar la prestació per part de les persones que ja han gaudit del permís parental.
En qualsevol cas, si teniu algun dubte sobre la regulació i l´exercici d´aquest dret o necessiteu més informació, adreceu-vos a l’Assessoria Jurídica del sindicat: lex@metgesdecatalunya.cat
Pioneres de la medicina catalana
Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
Dolors Aleu Riera
La primera dona llicenciada en Medicina
El nom de Dolors Aleu Riera és un dels més reconeguts en el món de la història de la Medicina per ser la primera dona que va llicenciar-se a tot l’Estat espanyol. No obstant, i com passa en molts àmbits, encara és força desconeguda entre la nostra societat malgrat els seus pioners assoliments.
Aleu va néixer a Barcelona el 7 d’abril de 1857 al si d’una família burgesa. El 1874 va ingressar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB) i el 1879 va finalitzar els estudis, però no van concedir-li el permís per fer l’examen de llicenciatura fins a inicis d’abril de 1882; igual que a la també futura metgessa Maria Elena Maseras i Ribera (1853-1905). Aquesta darrera havia estat la primera dona en matricular-se a Medicina, el curs 1872-1873, i en finalitzar els estudis el 1878. A tall anecdòtic, explicar que Aleu sempre anava a la universitat amb dos escortes que va posar-li el seu pare, el doctor en Farmàcia, cap de la policia municipal, tinent d’alcalde de Barcelona i governador general de Catalunya, Joan Aleu i Vendrell.
Finalment, Dolors Aleu va examinar-se a Madrid el juny d’aquell any, on va obtenir la qualificació d’excel·lent. Aquest fet tan comú per a nosaltres, aleshores va ser una fita perquè va convertir-se en la primera dona en llicenciar-se a l’Estat, en un moment en què la dona no gaudia dels mateixos drets que els homes. Abans, però, de finalitzar la carrera, va publicar un llibret de trenta-quatre pàgines titulat Consejos a una madre. Sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños, on, entre altres aspectes, va defensar que s’abandonés la cotilla, la qual oprimia el
tòrax i afinava la cintura de les dones, perquè dificultava la circulació sanguínia i provocava desmais.
El 8 d’octubre de 1882 va doctorar-se quatre dies després de fer-ho la metgessa Martina Castells i Ballespí (1852-1884). Després d’aquesta consecució, va publicar el 1883 la tesi doctoral a la revista La Independencia Médica amb el títol De la necesidad de encaminar por una nueva senda
la educación higiénico-moral de la mujer. Un treball d’investigació revolucionari que denunciava la situació opressiva en què es trobaven les dones i, al mateix temps, defensava els seus drets. Aquell mateix any va casar-se amb l’agent de borsa Camil Cuyàs i Martí amb qui va tenir dos fills (Joan i Camil).
La seva especialització en el camp mèdic va ser la Ginecologia i la Pediatria i, durant vint-i-cinc anys, va tenir dues consultes a Barcelona. Dolors Aleu va ser l’única de les tres primeres dones llicenciades en Medicina a l’Estat que realment va exercir, perquè Maseras va dedicar-se a l’ensenyament i Castells va morir prematurament. Tanmateix, també va desenvolupar la vesant pedagògica, perquè va ser professora d’higiene domèstica a la Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer, creada el 1885 per ella mateixa i la concertista d’arpa i compositora Clotilde Cerdà i Bosch (1861-1926 utilitzava el pseudònim d’Esmeralda Cervantes), filla de l’enginyer, urbanista, jurista, economista i polític, Ildefons Cerdà i Sunyer (18151876). Cal dir que, de forma altruista, també visitava periòdicament els nens i nenes de la Casa de Caritat.
La prematura defunció del seu fill Camil –estudiant de Medicina– per tuberculosi, amb només vint-i-tres anys, va comportar que deixés la feina i es reclogués al seu domicili del barri de la Salut, a Barcelona. Alguns membres de la seva família van afirmar que mai va superar la mort del seu fill i que aquest fet va condicionar la seva pròpia el 18 de febrer de 1913.
Malgrat que hom pensa que encara manquen més reconeixements a la seva figura i al camí que va iniciar per a futures metgesses, cal dir que és la primera dona que va entrar a la Societé Française d’Hygiene com a membre associada estrangera. Amb tot, el seu nom està present, entre d’altres, a diversos carrers, places i jardins d’arreu de Catalunya, en el Centre Sociosanitari Putget Dolors Aleu al districte de Sarrià-Sant Gervasi i a un institut al districte de Sant Andreu, tots dos equipaments a Barcelona.
HEM DIT
MC, SMA i SME traslladen a Sanitat les necessitats del col·lectiu mèdic per a la continuïtat del SNS
MC i els sindicats mèdics d’Andalusia (SMA) i Euskadi (SME) s’han reunit amb la ministra de Sanitat, Mònica García, per demanar-li que solucioni els problemes “peremptoris” que afecten el personal facultatiu i que són de la seva competència, com reforçar el lideratge i el benestar del col·lectiu en el Sistema Nacional de Salut (SNS).
Arribas: “L’Administració presenta dades de plantilla raonables gràcies al sobreesforç del personal mèdic”
El vicesecretari general de MC, David Arribas, ha explicat en un article d’opinió a ElNacional.cat que les xifres de personal sanitari per a l’estiu que ofereix l’ICS responen al concepte de plantilla equivalent, de manera que la dimensió real queda “desvirtuada” i, així l’ens pot presentar unes dades raonables “gràcies al sobreesforç malaltís del seu personal”.
Lleonart: “El sistema sanitari segueix dimensionat per als famosos ‘Som 6 milions’”
El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha assenyalat en un article d’opinió a La Vanguardia que Catalunya té vuit milions d’habitants, però el sistema sanitari segueix dimensionat per als famosos sis milions de l’any 1987. “L’infrafinançament és la causa de les llistes d’espera, els problemes d’accessibilitat i el dèficit de personal sanitari”, ha subratllat.
Requeriment de MC a l’ICS com a pas previ a possibles accions judicials pels impagaments del tercer acord laboral
MC ha registrat un requeriment oficial a l’ICS, en què sol·licita l’accés a la informació relativa a les obligacions econòmiques derivades del III
Acord de la Mesa Sectorial sobre les condicions de treball del personal estatutari. La petició és el pas previ a possibles actuacions judicials, en cas que l’ICS segueixi incomplint alguns dels pagaments compromesos.
MC exigeix a Salut “claredat i transparència” davant l’anunci d’ajustos malgrat l’increment pressupostari
MC reclama al Departament de Salut que “posi ordre” i expliqui amb “claredat i transparència” el dispositiu d’estiu, davant l’anunci d’algunes gerències de l’ICS d’aplicar restriccions en personal i assistència per falta de pressupost. El CatSalut ha traslladat al sindicat que Salut compta enguany amb una despesa autoritzada superior a la de 2023.
Castro: “Trobo injustificable que els pacients que requereixen ingrés romanguin a Urgències més de 24 hores”
El secretari d’hospitals concertats de MC, Francisco Castro, ha assegurat en un article d’opinió al Diari de la Sanitat que les Urgències es troben en una situació de “col·lapse crònic”, perquè molts centres tenen llits tancats per motius econòmics i la plantilla facultativa d’urgències és insuficient. Per tot això, fa quatre propostes per millorar el servei.
Una sentència del TSJC dona la raó a MC: els MIR tenen dret a cobrar les guàrdies en la nòmina de vacances
El TSJC ha donat la raó als 52 MIR de diferents centres de treball de l’ICS de Barcelona que, a través de l’Assessoria Jurídica de MC, han reclamat la inclusió del prorrateig de les guàrdies en la nòmina de vacances. Amb aquesta, ja són quatre les sentències del TSJC que avalen el dret dels residents a percebre aquest complement retributiu.
Lleonart: “El sistema sanitari necessita un ‘reset’ perquè ara mateix és ingovernable”
El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha assenyalat en un debat a Ràdio 4 sobre les eleccions al Parlament, els cinc eixos d’actuació prioritària en la gestió de Salut, entre els quals, que el pressupost sanitari s’iguali a la despesa real, ja que la partida consignada se situa uns 3.000 milions d’euros per sota de la despesa executada.
HAN DIT
HUMOR GRÀFIC PER NAPI
