LA REVISTA DEL SINDICAT
DESEMBRE 2024 #27
ENTREVISTA
ENTREVISTA “Ets una exagerada”
ARTICLE
Maria Elena Maseras
Manel Balcells
Sumari
Violències rebudes per les metgesses: no són les altres,
Sense Fronteres
La guerra sense quarter d’Israel contra Gaza s’ha d’acabar
Espai per a les emocions i reflexions
Salut mental a la feina 23 Espai Jurídic
Retribucions durant les situacions d’IT, risc durant l’embaràs, maternitat i paternitat
Pioneres de la medicina catalana
Maria Elena Maseras Ribera, primera dona de l’Estat espanyol en matricular-se a Medicina
Hem dit
Han dit - Humor gràfic
Maria Elena Maseras
Editorial
Aquest novembre s’han complert 100 dies del nomenament d’Olga Pané com a nova consellera de Salut.
En aquest període de temps, a banda dels habituals canvis en els llocs de responsabilitat del Departament, per una qüestió més de filies i fòbies o de confiança que no pas de capacitat, no s’han produït (de moment) grans canvis.
O sí. Perquè el que sí sembla que ha succeït és que en tots aquests relleus hi ha un denominador comú: la incorporació a tasques de govern de persones que fins ara estaven en una espècie de “govern a l’ombra” en executius anteriors: el Cercle de Salut.
L’ens, que es defineix com “una iniciativa promoguda per un ampli col·lectiu de persones de professions diferents que desenvolupen la seva activitat en el sector salut, interessades en la millora del sistema sanitari del nostre país per donar resposta adequada als reptes que planteja la societat catalana actual i a les demandes socials en matèria de salut”, està conformat en bona part per persones que fa anys que exerceixen o han exercit càrrecs de responsabilitat dins el sistema i que l’han conduït fins la situació en què es troba ara, i ja fa temps que ha pretès reformar el sistema a través d’aquest think tank i amb documents com el famós “30 mesures per enfortir el sistema de salut”.
Aquest document està fet per millorar el sistema sanitari sense tocar els principis bàsics del mateix per a aquesta entitat, com són la col·laboració publicoprivada i l’atomització pel que fa a les empreses de gestió sanitària, amb la creació de fórmules neoliberals de gestió dels i les professionals –com la creació d’empreses de professionals que prestin serveis a diversos centres sanitaris–. Probablement, però, sigui el document de capçalera de la nova consellera que, com a membre del Cercle de Salut, ha declarat que “ja no li calen més documents” i que ha posat al capdavant de l’organisme que ha de promoure aquesta “transformació” precisament a un membre destacat de l’associació, en Manel del Castillo.
Així doncs, sota la pàtina d’una profunda reforma del sistema de salut, sembla que el que es pretén en realitat és aprofundir en els principis que ens han portat on som ara, i sembla que amb un pla molt ben definit en aquest sentit.
Estarem preparats.
Canviem-ho tot per no canviar res
Entrevista
“Els proveïdors no poden marcar l’agenda,
l’autoritat és el CatSalut”
Manel Balcells i Díaz (1958)
Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la UAB, especialista en Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia i en Medicina de l’Educació Física i l’Esport. Doctorat en Medicina per la UAB. Va estudiar Gestió Sanitària a l’EADA. Ha estat director mèdic de l’Hospital General de Granollers, director de l’Àrea del Coneixement del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), comissionat de salut de Leitat i director del Centre per a la Integració de la Medicina i les Tecnologies Innovadores (CIMTI). En l’àmbit polític ha estat regidor de l’Ajuntament de Granollers (1995-2001), director d’Estratègia i Coordinació del Departament de Salut (2004-2006), conseller del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (2006) i conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya (2022-2024).
En els últims 10 anys, Catalunya ha tingut sis consellers de Salut amb un temps mitjà de permanència al càrrec de dos anys. En alguns casos la finalització de mandat ha estat per causes extrínseques, però no creu que és difícil tirar endavant polítiques de llarg recorregut i projectes de reforma amb aquesta inestabilitat? És molt complicat fer-ho així. Dos anys s’han quedat molt curts. És veritat que les circumstàncies han marcat aquests últims 10 anys, sobretot la pandèmia. La pandèmia és un abans i un després. Va ser una aturada brutal i evidentment això ho condiciona tot, però les polítiques de llarga durada necessiten una estabilitat i és en aquest sentit que vaig impulsar el Pacte Nacional de Salut. Una aposta per pactar a llarg termini els grans canvis que són necessaris i que han de sobrevolar les diverses etapes en què pot haver-hi un determinat conseller o altre.
Amb tot, en el seu mandat de dos anys s’ha signat el III Conveni SISCAT, el III Acord de l’ICS, la sortida de vaga de metges i infermeres, i s’ha creat la taula mèdica, la taula d’harmonització de les condicions laborals i, com deia, el Pacte Nacional de Salut. Quina valoració en fa?
Una de les qüestions que més ens preocupaven eren els professionals. Calia entrar-hi, sobretot després de la pandèmia. La gestió de la sortida és tant o més difícil que la pròpia de l’emergència. Quan passa la pandèmia, ve la ressaca i venen els efectes, que han sigut múltiples i tots bastant dolents des del punt de vista del cansament i malestar emocional dels professionals. Això generava una necessitat d’actuar perquè el malestar era evident. La vaga de Metges de Catalunya va ser una de les més agressives que hi va haver. La sortida de la vaga no era fàcil i ho vam poder fer perquè vam confiar uns i altres. El sindicat amb el departament, sobretot en la meva paraula, que podia ser fràgil, però hi va haver una confiança que després es va anar consolidant amb la creació d’aquestes taules. El diàleg ha de continuar perquè evidentment no s’ha aconseguit tot. El tancament dels convenis també era imprescindible i no va ser gens fàcil. Va generar les vagues d’infermeria, que se sentien discriminades. Vam haver d’obrir un diàleg molt intens, i després també amb els tècnics. Era una reconsideració de tots els nivells i així s’havia d’enfocar.
Hi havia certa crítica que deia que la seva estratègia per resoldre conflictes consistia a crear espais de participació que només eren deliberatius, que no tenien capacitat real de decidir i transformar. Ho comparteix?
No, les taules que vam crear són un mitjà, no una finalitat, i estan donant el seu fruit, que no es troba el primer dia. La taula d’harmonització està servint perquè els dos grans convenis es vagin trobant i al final del camí, d’aquí a un temps, hi hagi un sol conveni pel sector públic de Catalunya que conflueixi en condicions de treball, sous, mobilitat, carrera professional... Això no s’aconsegueix en un dia, s’han de canviar moltes mentalitats, moltes dinàmiques, l’important de la creació d’aquestes taules és que treballin, que funcionin. S’han aconseguit coses, per exemple, el tema de les guàrdies dels residents. Però això és només el principi, la resta ha d’anar arribant. És fàcil criticar, però sense aquests instruments no seria possible. La taula de diàleg mèdic també servia per donar pes al col·lectiu i per diferenciar el paper que té Metges de Catalunya amb els col·legis de metges i amb l’autoritat sanitària. Els tres junts poden trobar les eines i definir
les prioritats per solucionar problemes endèmics que no són de fàcil solució.
Vostè va ser membre del CASOST. Ara s’ha creat el Comitè d’Avaluació, Innovació, Reforma Operativa i Sostenibilitat del Sistema de Salut (CAIROS) que vindria a ser el mateix. Què li sembla aquesta proliferació de grups d’experts legislatura rere legislatura?
No l’he muntat jo, el CAIROS. Tinc la meva opinió, però no ve al cas. El CASOST en el seu moment va marcar les grans línies per a la sostenibilitat del sistema. Jo mateix vaig presidir després el consell assessor de la consellera Vergés, que va marcar amb documents que estan escrits quina havia de ser la reconstrucció del sistema. Quan vaig ser nomenat el que vaig fer va ser aplicar-ho. No sé què farà el CAIROS, hi haurà temps per avaluar-ho. L’important és que tothom està d’acord que allò que marca la possibilitat d’aplicar coses és l’infrafinançament sanitari. El Departament de Salut, d’entrada, necessita 3.000 milions pel gap que hi ha. I són necessaris almenys 5.000 milions més per poder donar sortida a les necessitats que tenim.
A què s’han de destinar aquests recursos?
A canviar el model. Millorar el finançament i canviar la manera de fer. Quin paper ha de tenir la primària? Quin paper ha de tenir l’hospital? Quins costos de transacció s’han de generar entre la primària i l’hospital? Quin paper ha de tenir l’atenció domiciliària? Quin paper ha de tenir la implantació de les noves tecnologies i la utilització de les mateixes? Quin paper ha de tenir l’avaluació de tot això? Què hem de deixar de fer que no aporta valor? Quins diversos tipus de professionals són necessaris per a cada cosa? Aquesta és la transformació que va acompanyada d’un millor finançament. A la meva etapa vam impulsar la transformació, que va començar pels professionals. El que desitjaria és que el Pacte Nacional es consolidi i que el finançament que s’ha pactat per investir l’actual president de la Generalitat repercuteixi en la millora del sistema.
Al sector sanitari sovint se l’acusa de fomentar les portes giratòries. Les mateixes persones, experts i entitats que es van repetint d’un Govern a l’altre. Què n’opina?
És difícil que hi hagi relleus. És una feina que hem de fer des del punt de vista
de directius i gestors. A Catalunya li falta una escola de gestors, perquè la gestió és necessària. I la gestió no té per què ser política. La política marca els grans trets. La gestió té a veure amb l’evidència, amb l’ofici normalitzat. Per tant, han d’haver-hi recanvis perquè sinó els gestors faran sempre el mateix. Això passa amb els equips d’atenció primària. Costa trobar directors d’atenció primària. I no només perquè el plus econòmic és poquet, que això també ajuda, sinó perquè potser no compensa els maldecaps. Cal tenir persones preparades. He parlat amb algunes universitats i crec que seria positiu generar un conjunt de professionals que ens permetin trobar alternatives. Perquè és cert que a Catalunya tenim les patronals, el Cercle de Salut i els think tanks de gestió sanitària, i d’aquí prové gairebé tothom que es mou pel sistema. De vegades dona la impressió que això és una porta giratòria per anar d’un lloc a l’altre. Cal generar un relleu.
L’organigrama actual del Departament de Salut s’ha configurat amb diferents membres del Cercle de Salut, un think tank proper a les patronals i a l’establishment del sector. La mateixa consellera Olga Pané n’era presidenta fins al seu nomenament.
El consell assessor no ha d’executar les decisions mai. L’execució l’ha de fer qui té l’autoritat per fer-ho. El consell pot recomanar, però qui ha de fer política sanitària és el Departament de Salut a través dels seus instruments. A través de les negociacions sindicals i les negociacions amb el sector. Els proveïdors són proveïdors. Els proveïdors no poden marcar l’agenda. No han de marcar l’agenda.
Parlem una mica de la vessant assistencial. Sobrecàrrega, burnout, especialitats deficitàries, vacants MIR... però hi ha persones que no creuen que faltin metges a les plantilles dels centres, com el mateix president del CAIROS, Manel del Castillo. Vostè com ho veu? Depèn molt del territori. Hi ha molta asimetria a Catalunya. Hi ha llocs en els quals la població està molt deprimida econòmicament. Hi ha llocs en els quals hi ha una doble cobertura molt gran. En els llocs de doble cobertura, la pressió és menor, la malaltia és menor. S’ha d’ajustar a les necessitats. Hi ha llocs en els quals hi ha molta població nova, immigrant, amb pluripatologia, que no
tenen cap altre recurs i el sistema sanitari és el seu aixopluc. Allà hi ha molta pressió i segurament cal més reforç de metges o d’altres professionals. Hi ha un percentatge gran de demanda del pacient que és per temes burocràtics o administratius, això no ho ha d’atendre el metge. Per tant, cal decidir qui ho ha d’atendre. La labor del metge ha de ser una mica més selectiva: diagnòstic, malalts complexos, seguiment de la patologia crònica, etc. En moltes coses infermeria ha de fer una mica més i li hem de donar la capacitat. S’ha de solucionar perquè si no és el metge qui ha de fer aquesta feina i aleshores no té temps de fer el que li toca perquè està sobrecarregat. Mentre he estat al departament hem posat en marxa la programació per motius. S’està valorant en els llocs on s’ha aplicat i la valoració és bona en el sentit que ajuda a distribuir tasques i disminuir pressió.
Pel que fa a la planificació de les necessitats de personal, les especialitats deficitàries, el relleu generacional... dona la sensació que hi ha un gran buit de dades a Salut, que no sap amb quants professionals compta, de quines especialitats i on treballa. És realment així? Per què encara no s’ha elaborat el registre de professionals que és obligatori des de 2013?
Quan jo vaig entrar-hi, el departament no el tenia. Quan he sortit, crec que està bastant controlat. Costa que els proveïdors aboquin al registre tota la seva realitat.
“A Catalunya li falta una escola de gestors sanitaris”
“La labor del metge ha de ser més selectiva: diagnòstic, malalts complexos, seguiment de la patologia crònica, etc.”
On queda l’autoritat de la conselleria, doncs?
Durant aquest temps he impulsat la coordinació entre centres, la xarxa de resistència. Ens posem d’acord que el Servei Català de Salut és el que controla. Quant personal tenim, on es mou, perquè és el CatSalut qui el paga. Això és difícil. Els proveïdors o aquests think tanks no estaven d’acord amb aquesta decisió. Se sentien desautoritzats i els deia que ho entenia, però que nosaltres érem l’autoritat sanitària.
La vaga de metges de gener de 2023 va ser intensa i la va gestionar de primera mà. Li va sorprendre la mobilització?
Sí i no. Hi havia un malestar molt intens. El que em va sorprendre és que s’hi van sumar molts més professionals, no només metges, perquè va ser com una vaga general. Va ser el termòmetre que la cosa estava pitjor del que semblava. Per tant, em va sorprendre relativament, però sí que li vaig donar tot el valor.
Un dels mantres per part de Salut va ser que no es podien oferir millores sense passar per les taules de negociació col·lectiva. És cert que les regles del joc són les que són, però, l’autoritat o capacitat de la conselleria no es veu limitada, o potser era falta de voluntat? Ni una cosa ni l’altra. Les regles del joc sindical són unes i trencar-les representava que, si a la vaga de metges van haver-hi 10.000 persones, al febrer, la vaga de la resta de sindicats n’hi hauria hagut 100.000. Les regles del joc sobre la negociació sindical estan molt marcades i no les podem trencar. Aquesta va ser la condició per tirar endavant la taula de negociació sense que els altres grans sindicats, els sindicats de classe, s’apropessin i trenquessin la baralla. La negociació no
va ser només amb Metges de Catalunya, també vam haver de negociar amb els altres sindicats. Crec que vam trobar la millor de les solucions possibles i en vam buscar moltes negociant a totes bandes.
Un conseller/a ha d’actuar sempre amb peus de plom per no enutjar les patronals, els sindicats, els col·legis professionals... es pot fer política i sobretot planificar amb aquest joc d’equilibris?
S’han d’avaluar els costos. La negociació amb els altres sindicats va ser intensa. La negociació amb el col·legi d’infermeria va ser intensa. De fet, la solució que vam arribar no va agradar a tothom. A infermeria no li va agradar gens. No van voler constituir una taula d’infermeria. És un joc d’equilibris que cal fer si no tenim un nou finançament. El que vam fer crec que era el millor que podíem fer amb les cartes que teníem sobre la taula. De fet, el resultat no ha estat dolent. A dia d’avui, no hi ha una conflictivitat al sector. El tema salut no se situa entre els problemes prioritaris de la població.
Els metges no renuncien a tenir un conveni col·lectiu propi, com el tenen altres professionals. N’hi veu algun problema? S’hi oposa?
Aquest conveni franja trenca els equilibris amb totes les altres forces sindicals. A dia d’avui, la majoria la tenen els altres sindicats. Per tant, és complicat trencar aquestes regles del joc sense que salti tot pels aires. En tot cas, quan vaig estar al capdavant del departament vaig optar per buscar fórmules que permetessin trets diferencials sense trencar les regles del joc. I es va fer a través de la taula de negociació mèdica i la taula d’harmonització. Cada govern ha de decidir el que fa, però, si ningú s’hi ha atrevit deu ser per alguna cosa.
La consellera de salut ha situat l’accessibilitat a l’atenció primària com una de les seves prioritats, prenent el compromís que la ciutadania rebi atenció en 48 hores. Ho veu factible sense incrementar la plantilla de facultatius?
Poso un interrogant perquè el problema no és que t’atenguin en 48 hores, sinó que aquesta atenció sigui resolutiva. El coll d’ampolla està en les proves complementàries i en la relació entre primària i les altres especialitats. L’accessibilitat en 48 hores és, com a mínim, simplista. Has d’abordar on estan els colls d’ampolla i on s’entrebanquen les visites perquè si
no el que fas és sobrecarregar el metge de primària amb un conjunt de visites que no es resolen. Si incrementes la plantilla de primària sense resoldre això, tampoc ho soluciones.
Quina explicació dona a la degradació de l’atenció primària des de les retallades de 2010? Perquè de moment no ha estat possible recuperar-la.
Han passat moltes coses, i no totes bones. El prestigi del personal de primària s’ha anat perdent. La sobrecàrrega s’ha anat incrementant. La formació MIR fora de Barcelona costa molt de produir. La capacitat resolutiva de la primària no s’ha incrementat. La manca de finançament, el fet de no ser prou atractius a nivell de sou. Per tant, han sigut un conjunt de factors. A partir d’això s’ha de treballar en les solucions. Facilitar la formació contínua, el treball en equip. Hi ha d’haver un increment salarial, sobretot a les zones rurals perquè siguin atractives. S’han d’oferir solucions d’habitatge. L’aposta ha de ser per la primària, però ha de ser una aposta de veritat. I aquest és un canvi de cultura que és profund i és difícil perquè de vegades costa dir qui fa què.
“El conveni mèdic és molt difícil perquè és complicat trencar les regles del joc sense que salti tot pels aires”
Quin voldria que fos el seu llegat com a conseller de Salut i quin creu que serà?
Crec que serà haver pacificat el sector. Hi havia molt d’embolic, es va dialogar i es va tranquil·litzar. Això segurament és el que quedarà. El que m’agradaria que fos és que es va iniciar la transformació del sistema, que es van posar les bases per canviar el model.
A què es dedicarà ara?
Torno allà on estava, que és impulsant la innovació sanitària, dirigint un hub d’innovació social i sanitària. També he tornat a fer una mica de pràctica professional com a traumatòleg, que la feia abans i la torno a fer ara. Torno allà on vaig sortir abans de ser conseller.
Entrevista
“Hem de lluitar perquè tots els professionals tinguin una mirada lliure d’estereotips de gènere, ja que no fer-ho va en detriment de la salut de les dones”
Blanca Coll-Vinent és doctora en medicina i Cirurgia, especialista en Medicina Interna i metgessa de l’àrea d’Urgències de l’Hospital Clínic, on també coordina la Comissió Clínica de Salut i Gènere. Isabel Muntané és periodista especialitzada en violències masclistes, professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació i del Grau d’Estudis Socioculturals de Gènere de la UAB. Aquest setembre, han publicat el llibre ‘Ets una exagerada: biaix de gènere i sexe en salut’ per alertar sobre la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere en la investigació i recerca mèdica.
Com va sorgir la idea del llibre i quin era l’objectiu d’aquest?
Isabel: Volíem difondre a la societat, des d’un llenguatge molt planer, el biaix de gènere que hi ha a la medicina perquè tothom pugui entendre que, a vegades, les coses que li passen no són culpa seva ni de la seva malaltia, sinó de la mirada androcèntrica de la medicina. Vam pensar que recollir articles mèdics d’especialistes en determinades patologies i el testimoni de persones que han patit aquest biaix de gènere seria interessant.
Blanca : Vam voler transmetre la importància de fer bé les coses i de tenir en compte el sexe i el gènere de cada persona, i fent-ho mostrant aquestes dos vessants –la mèdica i la de les pacients–ens va semblar encisador.
Al llibre s’analitzen 13 malalties que acostumen a diagnosticar-se i tractarse a partir d’un model d’home universal, però n’hi ha moltes més. Per què vau triar aquestes?
I: Vam triar-les o bé perquè són malalties freqüents, greus i que arriben molt a la
població –com, per exemple, la isquèmia coronària o el càncer–, o bé perquè ja disposàvem de molta informació sobre elles. N’hauríem pogut triar moltes altres, però no volíem centrar-nos només en malalties femenines perquè no parlem de malalties pròpies de dones, sinó del biaix femení que hi ha en totes les malalties.
En gran part, aquest biaix es deu al fet que la majoria de malalties s’han estudiat basant-se en homes blancs, de classe mitjana i d’una determinada edat, sense tenir en compte pacients amb moltes altres característiques. Com ha afectat aquesta manca de diversitat a la salut femenina?
I: Ha afectat i segueix afectant moltíssim perquè no se les ha tingut en compte i, per tant, es desconeix com afecta una determinada malaltia a cada persona. Per això vam voler plasmar també alguns exemples d’altres biaixos de desigualtats en els quals es barregen elements que van més enllà del sexe i el gènere, com el cas d’una dona migrant. Comunicar-se de manera diferent i no disposar d’una xarxa
de suport són factors que van afectar molt perquè, si els estudis ja només es fan amb homes, que incloguin aquestes altres variables de classe o origen ja és quasi impensable.
B: Exacte. Per això és important la visió holística de les persones en la medicina i tenir en compte totes les seves característiques i variables, més enll à del sexe i el gènere, com per exemple les socioculturals i les físiques, ja que les malalties no afecten de la mateixa manera a un home que a una dona o a una persona no binària. I és que, si això no s’estudia, s’acaben establint protocols i tractaments que no són efectius per a tothom.
Un dels capítols parla d’una noia amb isquèmia coronària que portava cinc anys amb el diagnòstic d’ansietat. Els estereotips i la manca de perspectiva de gènere són alguns dels causants d’aquests errors, ja que sovint porten a confusions. Com es pot frenar aquesta situació?
I: La medicina està influenciada per la societat, la qual és patriarcal i, per tant, tots estem educats i socialitzats en
conseqüència. D’aquesta manera, quan una dona arriba a la consulta, el més probable és que el metge o la metgessa que la rep no tingui cap formació específica per atendre-la. Per això, creiem que la formació en medicina hauria de ser en clau de gènere de forma transversal, a totes les assignatures. Hem de lluitar perquè tots els professionals tinguin una mirada lliure d’estereotips, ja que no fer-ho va en detriment de la salut de les dones.
B : També cal tenir en compte que a vegades les pacients arriben tard al sistema mèdic per un tema social o cultural. Quan ho fan, com que no s’ha estudiat el tipus de dolor ni les manifestacions clíniques de les malalties en les dones, poden haver-hi confusions en el diagnòstic, com li va passar a la pacient del llibre. A més, els homes i les dones no responen igual als tractaments, ja que l’anatomia i la fisiopatologia són diferents en uns i altres. Per tant, els mecanismes d’acció d’una isquèmia coronària poden no ser els mateixos i, partint d’aquí, tot serà diferent. Així doncs, l’única manera d’evitar equivocacions és formant als professionals adequadament en clau de gènere.
Des de MC, l’any passat vam fer una enquesta a la nostra web preguntant al personal facultatiu si el diagnòstic que
fan dels seus pacients acostuma a estar modulat pel fet que siguin homes o dones. El 42% va manifestar que només es basa en els criteris i coneixements assolits, sense tenir en compte el sexe del pacient, mentre que el 58% restant va afirmar que el sexe del pacient influeix en el diagnòstic que hi fa. Què us sembla aquesta dada?
I: Tenint en compte que la formació que han rebut la majoria dels professionals no ha tingut perspectiva de gènere i, per tant, no se’ls han donat eines per poder diferenciar tots els eixos que travessen les persones –sexe, gènere, edat, origen, situació socioeconòmica, etc.– a l’hora de fer un diagnòstic, no em sembla una mala xifra. Que més de la meitat dels professionals hi pensin ja és un gran primer pas, encara que caldria estudiar si després saben aplicar-ho.
B : Hi estic d’acord. La xifra demostra que hem avançat, perquè fa uns anys això hauria estat impensable, tot i que caldria saber què interpreten aquests professionals per tenir en compte el sexe i el gènere dels pacients, ja que la gran majoria de malalties no s’han estudiat de forma diferenciada com per poder fer un diagnòstic en funció de si el pacient és un home o una dona. Amb tot, a priori és una bona dada perquè demostra que la intenció hi és.
Aquesta tasca i conscienciació, però, no hauria de començar en l’educació bàsica?
I: Totalment. La formació amb perspectiva de gènere ha de començar en la infància, però perquè això sigui possible cal que els i les docents també tinguin perspectiva de gènere per poder formar l’alumnat correctament. A més, la recerca és la base del coneixement, i si aquesta no es fa amb perspectiva de gènere, tot el que arriba als llibres i a les aules tampoc tindrà aquesta mirada.
B: Quan jo estudiava Medicina sempre em posaven d’exemple a un home blanc de 70 quilos, i en aquell moment mai em vaig plantejar que fos un mal model. Però és bàsic que la investigació es faci amb perspectiva de gènere perquè, sinó, serà impossible ensenyar quelcom que no coneixem. Primer s’ha de fer recerca amb perspectiva de gènere, analitzar separadament què passa amb els homes i les dones –i amb persones d’un altre gènere–, quina és la interacció de la pobresa, i un llarg etcètera de factors i variables que els afecten de forma diferent.
La recerca és la base del coneixement, i si aquesta no es fa amb perspectiva de gènere, tot el que arriba als llibres i a les aules tampoc tindrà aquesta mirada.
Molts dels problemes de salut de les dones encara es menystenen avui dia i es tendeix a subestimar el seu dolor, tant físic com emocional. Per què creieu que passa això?
I : Perquè totes estem educades en el masclisme i l’androcentrisme. Per tant, el nostre imaginari i el dels professionals mèdics també és que les dones ens queixem massa i que som unes exagerades, com diu el títol del llibre. Encara que no vulguem, aquests imaginaris els tenim interioritzats i lluitar contra això és lluitar contra una societat que porta milers d’anys alimentant aquests estereotips. Per això és tan complicat.
B: Exacte. No és que hàgim de fer una classe de perspectiva de gènere, sinó que cal estudiar i investigar molt per poder incorporar aquesta visió en l’àmbit de la salut. És un canvi de xip que està començant, però que no sé si tots estem disposats a fer.
Si bé combatre aquest biaix de gènere serà una cursa de fons, quines creieu que han de ser les polítiques prioritàries? I: És imprescindible comptar amb suport institucional. Es necessiten lleis que estiguin dotades dels recursos econòmics suficients i que comptin amb una política pública realment feminista.
B: També cal invertir en recerca perquè, habitualment, fer-la amb perspectiva
de gènere implica incloure molts més pacients per ampliar la mostra i això requereix més temps i diners. Escoltar les necessitats de cada pacient és cabdal per poder saber què li passa, i si no hi ha prou temps per fer-ho és inevitable que se’ns escapin coses. Per tant, cal molta formació, recerca i establir lleis dures que realment es facin aplicar.
El llibre ha tingut una molt bona rebuda. Creieu que aconseguirà conscienciar a la ciutadania sobre la necessitat de la perspectiva de gènere en salut i provocar algun canvi?
I: Tothom s’està interessant molt en el llibre, la qual cosa ens demostra que les ganes de saber més i de millorar hi són, i aquest és el primer pas. Hem posat sobre la taula un tema del qual tothom n’ha sentit a parlar, però que sempre s’havia treballat des d’un àmbit més tècnic o científic. Ferho des d’un punt de vista més divulgatiu i combinat amb els testimonis de les pacients ha estat una bona unió perquè pots conèixer les dues perspectives. A més, l’estructura del llibre permet a la gent sentir-se identificada, ja que tothom té una mare, germana, cosina, amiga o coneguda que ha patit alguna de les malalties que s’hi expliquen, o fins i tot la mateixa lectora.
B: S’hi expliquen coses que a primera vista potser són molt òbvies, de manera que és difícil que algú t’ho rebati o no hi
estigui d’acord. Els metges i les metgesses, evidentment, sempre volem que les persones malaltes estiguin millor, encara que no sempre aconseguim fer-ho del tot bé. Per millorar-ho necessitem, per una banda, a les pacients perquè ens expliquin què és el que no hem fet prou bé i, per l’altra, als professionals i la seva voluntat per solucionar-ho.
Teniu previst abordar altres patologies en un segon llibre?
I: Això serà com un secret [riu]. Les 13 malalties que hem tractat en aquest llibre són 13 exemples, però evidentment no en són les úniques. Ha estat una feina molt bonica per a nosaltres i estem molt agraïdes a les pacients que ens han obert el seu cor recordant moments que van ser dolorosos per a elles i que ho han fet per ajudar altres persones a evitar que els hi passi el mateix, i això és bonic.
B: Exacte. Els professionals que hi ha participat també són un exemple d’altres que ja treballen i intenten incorporar la perspectiva de gènere en la salut. Heroïnes no n’hi ha moltes i cal molta ajuda, així que esperem que el llibre doni l’empenta que potser fa falta per incitar a potenciar tot això.
I: Almenys sabem que anem avançant, tot i que sigui a poc a poc, però és que ja sabem que les revolucions no cruentes són molt lentes.
Article
Violències rebudes per les metgesses: no
són
les altres, som nosaltres
Júlia Ojuel Solsona, metgessa de família i membre del Grup Feminista de MC
Cada 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones, una realitat que pateix una de cada dues dones en algun moment de la seva vida i que també afecta a les metgesses. Com ho viuen aquestes professionals i quins serveis o programes existeixen per oferir-les suport?
Al voltant de la celebració del Dia Internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones el 25 de novembre, hem parlat als nostres hospitals i centres de salut sobre les violències rebudes, ja sigui a casa, a la feina o al carrer. Les metgesses sovint ho vivim com una responsabilitat personal i professional, ja que ens adjudiquem el paper de la detecció, el seguiment i la recuperació de les nostres pacients.
No obstant això, el cert és que la violència exercida específicament contra les dones
pel fet de ser-ho, i en el marc d’unes relacions de poder desiguals respecte als homes, no és una qüestió de les altres dones, sinó que també la patim nosaltres mateixes en diferents àmbits de manifestació.
V iolèn cia masclista en l’àmbit de la parella i l’exparella No és estrany que a les formacions apareguin situacions que fan mirar cap a l’interior de les relacions pròpies i ens puguem veure reconegudes en alguns dels casos que es posen com a exemple.
Poden ser separacions amb components coercitius cap a una mateixa o cap a les filles i fills, situacions de violència econòmica o digital, o fins i tot violència psicològica, física o sexual. A vegades sabem de situacions greus per les quals estan passant dones que treballen amb nosaltres, i cada pocs anys van degotant també assassinats de companyes a mans de les seves parelles i exparelles homes. Existeix també la violència en l’àmbit familiar, que és l’exercida contra dones, infants i adolescents dins de la família per part de membres del nucli de convivència.
Per tal d’abordar la violència en aquest àmbit, l’any 2021 el Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) va posar en marxa la Unitat Integral d’Atenció a la Metgessa per Violència Masclista, que ofereix orientació jurídica prèvia a la judicialització. Cal saber, però, que totes les dones en situació de violència masclista en l’àmbit de la parella tenen dret a justícia gratuïta. D’altra banda, el Programa d’Atenció Integral al Metge Malalt (PAIMM) no disposa de suport específic i remet les metgesses a vincularse a serveis comunitaris especialitzats, com els Serveis d’informació i atenció a les dones (SIAD) i els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE).
Les treballadores, tant de l’Institut Català de la Salut (ICS) com de la xarxa concertada, tenen dret a la reducció de jornada amb menor afectació de les retribucions, a la reordenació del temps de treball, a la mobilitat geogràfica si han d’abandonar la localitat on treballen, i a l’excedència. L’any 2023, la Comissió d’igualtat de l’ICS va atendre 25 nous casos de dones professionals de totes les categories per violència masclista.
Violència masclista en l’àmbit laboral L’assetjament per raó de sexe consisteix en qualsevol comportament no desitjat, verbal o físic, relacionat amb el sexe o gènere de la dona, realitzat amb el propòsit o efecte d’atemptar contra la dignitat, la indemnitat o les seves condicions de treball pel fet de ser dona,
creant un entorn intimidatori, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest que dificulti llur promoció, ocupació de funcions, accés a càrrecs directius, remuneració i reconeixement professional en equitat amb els homes, tal com dicta la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a erradicar la violència masclista.
En aquest sentit, també es considera violència masclista laboral la discriminació i el tracte desfavorable per embaràs o maternitat. Les situacions a les quals es refereix són les que pot patir una treballadora només pel fet de ser dona, per la seva maternitat, per no exercir el rol culturalment atribuït al seu sexe o per l’exercici d’un dret de conciliació. Més concretament, s ón , per exemple, les actituds paternalistes, la creació d’un ambient intimidatori i hostil, les conductes discriminatòries com ridiculitzar o menystenir les capacitats, així com els insults basant-se en el sexe o l’orientació sexual. Inclou l’ús d’humor sexista i formes ofensives d’adreçar-se a la persona i es refereix tant a situacions que es donin amb companys/es de la feina com amb persones externes –pacients, en el nostre cas–.
L’assetjament sexual laboral fa referència a qualsevol comportament verbal, no verbal o físic de naturalesa o amb connotacions sexuals. Inclou la difusió de rumors sobre la vida sexual, els gestos obscens, la demanda de favors sexuals, l’apropament excessiu i els tocaments de les parts sexuals. Entre 2022 i 2023, la
Violència institucional
Comissió d’Igualtat de l’ICS va activar en 11 casos el protocol per a la prevenció, la detecció, l’actuació i la resolució de situacions d’assetjament sexual, per raó de sexe, de l’orientació sexual i/o de la identitat sexual.
Les agressions poden venir també per part de pacients o acompanyants. Encara que es pot considerar que s ón violències que afecten per igual facultatius i facultatives, segons dades de l’Organització Mèdica Col·legial (OMC), les metgesses, que representen un 53,8% de les col·legiacions, van patir el 65,9% de les agressions registrades el 2023, tant amenaces i coaccions, com físiques. L’estudi d’aquest organisme conclou que el perfil majoritari de les persones agredides és el d’una metgessa d’atenció primària, encara que caldria estudiar aquestes dades amb visió de gènere i fer un consegüent enfocament feminista en la cerca de solucions. Hem de ser conscients que, al final, a la consulta es reprodueix cap a les dones tot allò que passa a les cases i al carrer.
“El 65,9% de les agressions al personal facultatiu registrades el 2023 les van patir metgesses”
Amb la voluntat de conquerir nous drets que eixamplin els horitzons de la lluita feminista, aquest 25-N Metges de Catalunya (MC) ha denunciat la violència institucional com a part de les agressions, sovint invisibilitzades, que pateixen les facultatives. Concretament, ha posat el focus en les embarassades, les quals pateixen les conseqüències de jornades extenses, en torns rodats o nocturns, que afecten el seu estat de salut. Així doncs, les mesures d’actuació per a la seva protecció haurien d’oferir més zel i més seguretat que les establertes per a la resta de personal.
Per tot això, MC es manté ferm en la consideració de les guàrdies mèdiques de 24 hores com un risc inherent per a les doctores embarassades, per l’exposició a agents i patologies i per les pròpies dinàmiques d’aquestes jornades de treball, que generen situacions continuades d’estrès i fatiga que poden afectar la salut de la professional i el desenvolupament del fetus.
La guerra sense quarter d’Israel contra Gaza s’ha d’acabar
Mila Font, delegada de Metges Sense Fronteres
El 7 d’octubre passat es va complir un any de les terribles atrocitats comeses per Hamàs, matant fins a 1.200 persones i prenent uns 250 ostatges. Durant aquest any, Israel ha dut a terme una massacre sense pal·liatius a la Franja de Gaza, matant més de 41.500 persones i ferint més de 96.000. Xifres que no han deixat de créixer els últims mesos. La població s’ha vist desplaçada en repetides ocasions i obligada a ocupar zones cada cop més petites sota bombardejos i condicions cada vegada més inhumanes.
Durant el primer any de guerra, els equips de Metges Sense Fronteres (MSF) han tractat més de 27.500 pacients per ferides relacionades amb la violència. Més del 80% dels pacients presentaven ferides causades per bombardejos.
Ho explicava la meva companya, la Dra. Amber Alayyan, responsable del programa mèdic de MSF: “Els bombardejos israelians sobre zones densament poblades han causat ferits a gran escala de manera reiterada. Els nostres equips s’han vist obligats a realitzar intervencions quirúrgiques sense anestèsia, a presenciar la mort de nens a terra dels hospitals per manca de recursos, i fins i tot a tractar els seus propis col·legues i familiars.
Alhora, el sistema sanitari de Gaza ha estat sistemàticament desmantellat per les forces israelianes”.
En aquest primer any de guerra, el personal i els pacients de MSF han hagut d’abandonar 14 estructures sanitàries diferents, a causa de greus incidents i combats. Cada cop que s’evacua un centre mèdic, milers de persones es queden sense poder rebre atenció mèdica vital.
La manca d’accés a l’assistència sanitària és agreujada per l’escassetat de subministraments humanitaris a Gaza. Les autoritats israelianes han imposat sistemàticament criteris poc clars i impredictibles per autoritzar l’entrada de subministraments. Així, MSF té enormes dificultats per introduir a la Franja equips essencials com a generadors o concentradors d’oxigen. En un any, MSF ha introduït a Gaza 636 tones de material mèdic (equivalent a 130 camions), quantitat que hauria de ser el volum mensual que hauria d’entrar a Gaza per respondre a les necessitats mèdiques urgents.
Alhora que ha disminuït la disponibilitat d’atenció mèdica, també s’han reduït les opcions de les persones que busquen a Gaza l’assistència sanitària que
requereixen de manera desesperada. Les repetides ordres d’evacuació han desplaçat el 90% de la població a les denominades zones segures que Israel ha bombardejat una vegada i una altra. L’amuntegament augmenta el risc de malalties. D’altra banda, es calcula que dels dos milions d’habitants de la Franja de Gaza almenys 12.000 persones necessiten desesperadament una evacuació mèdica.
L’any de guerra ha estat marcat per la destrucció però també per una infame inacció. En paraules de Chris Lockyear, secretari general de MSF: “Durant un any, els aliats d’Israel han seguit prestant el seu suport militar mentre nens i nenes són assassinats en massa, tancs disparen contra refugis considerats fora del conflicte i avions de combat bombardegen les anomenades zones humanitàries. Això ha anat acompanyat d´una narrativa pública constant que deshumanitza la població de Gaza i no distingeix entre objectius militars i vides civils”.
Un cop més, reiterem la nostra petició d’un alto el foc immediat i durador. La matança massiva de civils ha de cessar immediatament. La destrucció del sistema sanitari i de les infraestructures civils s’ha d’aturar i el bloqueig de Gaza s’ha d’acabar.
FOTO: Lisa Macheiner
Espai per a les emocions i reflexions
Salut
mental a la feina
Xelo Casado i Anna Robert. Psicòlogues clíniques. Agrupació de Psicòlegs de MC
Segons l’OMS (Informe Mundial de Salut Mental, 2022), el 15% dels adults en edat de treballar experimenten un trastorn mental. No obstant això, el tema de la salut mental a la feina continua essent un tabú. Les directrius que es donen des de l’Organització Internacional de Treball (OIT) van en la línia de fer front als riscos per a la salut mental; assegurar la formació dels directius en matèria de prevenció; millorar l’adaptació dels llocs de treball, i, sobretot, plantejar intervencions dirigides a protegir els treballadors sanitaris, els humanitaris i el personal d’emergències.
Quan parlem de benestar a la feina o de salut (física, psíquica i social) hem de tenir en compte que es veuran afectats per un seguit de factors psicosocials relacionats amb l’organització, el contingut del treball i el desenvolupament de la tasca assignada. El treball de les facultatives en el món sanitari comporta risc en sí mateix tenint en compte: les altes demandes quantitatives, l’alta exigència emocional i la dimensió clarament cognitiva. La confluència d’aquests factors pot suposar problemes d’esgotament professional i de salut mental.
D’altra banda, l’organització del treball també té un impacte directe sobre la salut mental dels treballadors. Cal remarcar que passem una bona part de la nostra vida adulta a la feina. Així, és necessari considerar el volum i el ritme de feina, la distribució de la jornada ordinària i complementària, les dificultats de conciliació, la possible falta de tracte equitatiu, la inadequació del lloc de treball o la impossibilitat de desconnexió.
Tots aquests factors, i d’altres més específics, han de ser detectats per tal fer-ne un abordatge des de la prevenció de riscos psicosocials. En aquesta avaluació cal incloure els potencials problemes de
salut mental que impacten en la vida personal també fora de la feina.
Però, què ens trobem massa sovint? Que les avaluacions de riscos no recullen el veritable risc de patir problemes de salut mental a causa de la feina. S’atribueixen els problemes a mancances personals o fragilitats, reforçant la visió que el personal facultatiu ha d’estar per sobre del bé i del mal i no pot venir-se avall mai. Que si les persones necessiten agafar una baixa per recuperar-se d’aquesta situació de sobrecàrrega i estrès continua, a la seva tornada no hi haurà cap adaptació del lloc de treball que impedeixi que es torni a sobrecarregar i emmalaltir. Que les situacions aversives es tornen cròniques i afecten el clima laboral i les relacions interpersonals, tant dins com fora de la feina, ja que no deixem d’estar malament quan creuem la porta del CAP o de l’hospital.
El plantejament hauria de ser: com habitar entorns laborals segurs i saludables? Com acabar amb l’estigma i l’exclusió i garantir que els treballadors amb problemes de salut mental es puguin sentir recolzats i protegits? Com prevenir l’esgotament professional i minimitzar l’impacte de l’estrès?
A l’àmbit polític caldria una sensibilització general, i més concretament, caldria prioritzar polítiques que consideressin les condicions laborals i la sobrecàrrega laboral del personal facultatiu. A l’àmbit organitzatiu, una veritable implicació i compromís de les empreses per avantposar la salut dels treballadors als criteris de productivitat i eficiència econòmica propis del neoliberalisme, i una prevenció de riscos que busqui eliminar o com a mínim minorar les situacions de risc que vivim habitualment.
Finalment, respecte nosaltres mateixos, convé estar atents al nostre entorn, parlar d’allò que està succeint, situar-nos al centre de les prioritats i cuidar-nos, si cal demanant ajuda al nostre delegat de prevenció de riscos laborals.
Des de Metges de Catalunya (MC), la promoció de la salut mental no només ens preocupa des de l’acció sindical i els drets laborals, sinó també des del punt de vista formatiu. Per això, els cursos de 2025 també posaran el focus en les violències que patim i en l’impacte que tenen sobre els nostres cossos i la nostra salut.
Espai Jurídic
Retribucions durant les situacions d’IT, risc durant l’embaràs, maternitat i paternitat
d’Assessorament i Defensa Jurídica AiDE
Des de Metges de Catalunya (MC) fa anys que es porta a terme una campanya per tal que durant les situacions d’incapacitat temporal (derivades de contingències comunes o laborals), i també mentre es perceben prestacions derivades del risc durant l’embaràs, maternitat i paternitat, es cobri, mitjançant el complement corresponent i a càrrec de l’empresa pública o de l’ICS, la mitjana de l’atenció continuada que es portava a terme amb anterioritat al fet causant de la baixa.
Gràcies a aquesta campanya i als esforços negociadors, tant el III Conveni SISCAT com el III Acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’ICS recullen aquestes millores i determinen el dret a percebre la mitjana de l’atenció continuada, en la majoria dels casos. Malgrat això, encara ara per part de l’ICS i de moltes empreses del SISCAT no s’està donant compliment a allò que es va pactar, i s’ha de seguir reclamant. En aquest cas és necessari recordar que cal activar el procediment de reclamació com més aviat millor, abans que hagin transcorregut tres mesos des de la data de la baixa i de l’inici del cobrament de la prestació.
L’objecte d’aquest article, però, a banda de recordar el dret a percebre el complement, és fer esment a la possibilitat de reclamar també, tant a les empreses públiques del SISCAT com a l’ICS, els endarreriments corresponents a aquelles situacions d’augment salarial que s’hagin consolidat estant de baixa i de permís per maternitat o paternitat.
Així, si, per exemple, es produeix un augment salarial el mes de novembre de 2024 amb efectes retroactius des del mes de gener del mateix any, qui es trobés en situació d’incapacitat temporal, risc durant l’embaràs, maternitat o paternitat té dret a cobrar els endarreriments de tots els mesos transcorreguts quan es reincorpora a la feina.
Al sector públic, doncs, cal tenir en consideració l’increment anual previst amb independència de la situació de suspensió derivada de la baixa, sense restar vinculats a les retribucions que es percebien quan es va començar la situació d’incapacitat temporal.
El règim de millores de la prestació econòmica d’incapacitat temporal aplicable al personal del sector públic té com a finalitat, precisament, protegir qui es trobi en situació d’incapacitat temporal, garantint que, malgrat estar de baixa mèdica i no poder treballar, no hi hagi un perjudici econòmic. En definitiva, no seria procedent privar d’una pujada salarial a
la qual es tindria dret per la simple raó d’estar malalt.
Finalment, aquesta situació d’augments salarials podria ser d’aplicació també a altres situacions, com la de consolidació d’un nou trienni, o bé el reconeixement d’un nou nivell de carrera professional. Per això, tenint en compte que cada cas serà particular, emplacem les persones que s’hagin trobat en aquestes situacions a consultar els serveis jurídics del sindicat per comprovar els drets econòmics que s’hagin pogut generar durant el període individual d’incapacitat temporal (sigui quina sigui la seva contingència), de risc derivat d’embaràs, de maternitat o de paternitat.
Col·lectiu
Pioneres de la medicina catalana
Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània
Maria Elena Maseras Ribera Primera dona de l’Estat espanyol en matricular-se a Medicina
Després d’haver cursat el batxillerat a l’Institut de Tarragona, Maria Elena Maseras Ribera (1853-1905) va decidir realitzar la carrera de Medicina. Una comesa, però, que va necessitar un permís especial del rei Amadeu I (conegut com a Amadeu de Savoia) que va arribar gràcies a una Reial Ordre del 2 de setembre de 1871.
Aquest fet va comportar que, el 1872, Masera es convertís en la primera dona en cursar la carrera de Medicina com a alumna lliure a Espanya. En alguna publicació s’ha arribat a dir que el primer dia que va trepitjar la facultat de la Universitat de Barcelona (UB) fou rebuda amb aplaudiments pels seus companys. El 1875, el catedràtic de Terapèutica Narcís Carbó d’Aloi va admetre-la presencialment a l’aula, tot i que no podia seure’s juntament amb els seus companys masculins.
Sis anys després va finalitzar la carrera i l’1 de febrer de 1879 va demanar permís per examinar-se del grau de llicenciatura i així poder obtenir el títol de Medicina. Això va comportar una gran confusió en els òrgans burocràtics del moment perquè no s’havia produït mai un cas com aquest. La decisió va arribar fins al
Consell d’Instrucció Pública de Madrid, el qual va trigar la vergonyosa xifra de més de tres anys per resoldre i, al mateix temps, atorgar-li, el permís per examinarse. Finalment, el juny de 1882 va obtenir el permís per examinar-se, però no ho va poder fer fins a l’octubre. La qualificació de Masera va ser d’excel·lent.
Sembla que no va prosseguir amb els seus estudis i, per tant, no va doctorarse. Un fet que sí que van dur a terme Dolors Aleu Riera (biografiada en el passat número d’aquesta revista) i Martina Castells Ballespí, el 1882. El 1910, degut a una Reial Ordre del Ministeri d’Instrucció Pública, va autoritzar-se la matrícula per a l’accés a aquestes institucions educatives en igualtat de condicions per a dones i homes. Aquest fet va comportar que aquell any es matriculessin vint-i-una dones a la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona.
Les dificultats que va patir a l’hora que li reconeguessin el seu dret acadèmic va comportar que Maria Elena Masera renunciés a la pràctica de la Medicina i es dediqués al món de l’ensenyament, llicenciant-se en Magisteri. El 1881 va presentar-se a un examen d’oposició
pel lloc de directora de l’Escola Normal Central, una plaça que no va obtenir però que no va impedir que posteriorment obtingués la plaça de mestre superior, un càrrec que va exercir a Vilanova i la Geltrú i Barcelona fins al 1890. A partir d’aquell moment va establir-se a la ciutat de Maó, on va ser professora de la primera escola pública de noies.
Masera també va col·laborar en el món periodístic amb la realització de diversos articles al diari maonès i republicà El Pueblo. En aquest va dur a terme escrits de diverses temàtiques com la salut, la cultura i l’oci. Tanmateix, també va intentar implementar a l’illa de Menorca, sense èxit, uns Jocs Florals, com els que s’estaven realitzant a Catalunya. Malgrat aquest contratemps, no va aturar la seva activitat cultural, en el camp de la medicina i l’ensenyament, perquè va realitzar conferències com La higiene en harmonia con la cultura de la mujer (1904) o Necesidad de higiene en las Escuelas (1905). El 1905 va morir amb només cinquanta-dos anys degut a una patologia cardíaca.
Cal dir que la família de Maria Elena Maseras va estar molt relacionada amb el món mèdic perquè el seu pare, Miquel Maseras Gassó, va ser veterinari, la seva germana Rosa Pietat va ser comadrona, el seu germà Miquel va ser Doctor de Medicina i Cirurgia a la Universitat Central de Madrid (UCM), el seu germà Agustí va llicenciar-se en Medicina a la UB i va ser metge municipal a ultramar, al districte nord de Santa Cruz de Manila, i va ser condecorat Caballero de la Orden de Carlos III. El seu nebot Miquel també va llicenciar-se en Medicina i, posteriorment, es va doctorar a la UCM. D’altra banda, el seu nebot Alfons va ser un reconegut poeta, dramaturg, periodista i polític de la Lliga Regionalista.
HEM DIT
MC reclama a l’ICS que protegeixi la salut de les metgesses embarassades excloent-les de fer guàrdies
Metges de Catalunya (MC) ha presentat un escrit a Inspecció de Treball per demanar que es reconegui el dret de les metgesses embarassades a deixar de fer guàrdies pel risc que suposen aquest tipus de jornades per a la salut de la mare i el nadó que està gestant.
Xavier Marco: “La salut bucodental seguirà sent útil com a instrument electoral”
En un article publicat a El Punt Avui, el secretari de l’Agrupació de Dentistes de Catalunya (ADC), Xavier Marco, ha assegurat que “no hi ha odontòlegs ni auxiliars suficients als CAP” per oferir els serveis previstos a la norma que preveu augmentar la cartera de prestacions dentals de la sanitat pública.
El personal facultatiu de primària que atén a residències només té assignada una tercera part de les hores necessàries
El personal facultatiu d’atenció primària que també presta assistència a pacients de centres residencials té una mitjana de 4,73 hores setmanals assignades a la seva agenda per aquesta tasca, però realment fa 7,7 hores d’atenció cada setmana a les residències que té destinades, segons una enquesta de MC.
Metges de Catalunya s’adhereix al manifest del CEMCAT contra l’obertura de noves facultats de Medicina
El Consell Executiu de Metges de Catalunya (MC) ha aprovat per unanimitat l’adhesió del sindicat al ‘Manifest sobre l’obertura de noves facultats’ elaborat pel Consell d’Estudiants de Medicina de Catalunya (CEMCAT) que defensa el manteniment del numerus clausus i s’oposa a la creació de noves facultats de Medicina a Catalunya.
Jordi Cruz: “Nova consellera, velles necessitats”
El president de MC, Jordi Cruz, ha valorat l’arribada d’Olga Pané a Salut en un article d’opinió publicat al diari El País. Ha demanat que mantingui els projectes de l’anterior legislatura que tenen per objectiu “blindar el sistema públic i definir les reformes que requereix per mantenir la seva qualitat i sostenibilitat”.
Nou clam per reforçar i potenciar l’atenció primària
Metges de Catalunya (MC) i la resta d’integrants de la campanya ‘Més i millor AP’ han comparegut davant la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya per tornar a reclamar als representants polítics que la planificació sanitària situï preferentment la mirada sobre l’àmbit assistencial d’atenció primària.
Lleonart: “El consens social ens diu
que l’enfocament humanista se situa per sobre de l’economicista”
El secretari general de MC, Xavier Lleonart, ha valorat les primeres actuacions d’Olga Pané com a consellera de Salut en una tribuna d’opinió publicada a elMon. Lleonart ha mostrat els dubtes del sindicat sobre les “tasques i funcions” del nou comitè CAIROS, presidit per Manel del Castillo.
MC anhela un nou conveni concertat que corregeixi els greuges vers el col·lectiu mèdic
El sindicat mèdic afronta amb la “màxima ambició” les negociacions del nou conveni SISCAT, amb l’objectiu que les mesures acordades millorin “inequívocament” les condicions laborals i retributives del personal facultatiu i aproximin “tant com sigui possible” les condicions de treball del SISCAT i de l’ICS.
HAN DIT
HUMOR GRÀFIC PER NAPI
