s a t l e u v A a c r o L con ez m ó G o l Carme
Espai de lectura
[Llegir] a escena
1
[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa.
Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.
Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Javier Matesanz Salvador Oliva Més informació a www.mallorcaliteraria.cat/llegir
2
A vueltas con Lorca
MAIG Dissabte 1 Durada 80 minuts Idioma castellà Preu de 8 a 25 euros Edat recomanada A partir de 4 anys
Teatre
Aquest no és un recital de poesia, ni de teatre. Aquest espectacle és contar la vida de Federico García Lorca, les seves passions, les seves pors o el seu amor, a través del seu teatre, dels seus poemes (majoritàriament fragments), les seves influències (Machado, Cervantes, Dalí) i les seves obsessions. Tot plegat, acompanyat d’un piano, en un viatge meravellós on l’espectador és arrossegat a un imaginari que el captiva fins al darrer minut de l’espectacle. En aquest projecte, Lorca i els seus versos es presenten com un símbol de llibertat, de combatre el viure amb por. El final de Federico García Lorca va ser tràgic i violent, però aquest no és el fil conductor del muntatge. La columna vertebral de A vueltas con Lorca és l’amor, la vida, tal com el sentia i com la sentia.
Intèrpret Carmelo Gómez Piano Mikhail Studyonov Direcció Emi Ekai Adaptació Emi Ekai i Carmelo Gómez, sobre textos de Federico García Lorca, Cervantes i Lope de Vega. Arranjaments musicals de Mikhail Studyonov sobre recopilacions de García Lorca i Turina Il·lustracions Oier Zúñiga Foto Sergio Parra Vídeo Germán Roda Animacions Natalia Ruiz
3
Lorca al teatre
A vueltas con Lorca és la culminació d’un desig creatiu que ha fet un llarg camí fins a arribar als escenaris. Els anhels d’un actor i un músic, Carmelo Gómez i Mikhail Studyonov, que han sobrevolat i transitat l’univers lorquià durant anys fins a trobar la manera d’entendre’l, copsar l’essència de la seva obra i decidir la manera en què volien compartir les seves experiències amb tots nosaltres. Perquè Federico García Lorca és inabastable i A vueltas con Lorca és una de les interpretacions i representacions que aquests dos artistes en fan, sota la direcció escènica d’Emi Ekai. Lorca és immens en tots els sentits. La seva figura és icònica, inspiradora, símbol de llibertat i compromís, i la seva obra té una força inaudita, que neix de les arrels de la seva cultura, però també del mestissatge, de l’autenticitat i d’un talent atàvic, essencial, que fa de les seves lletres un patrimoni universal. Tan sòlid és el seu teatre, tan ric en el llenguatge i tan emblemàtiques i potents són les seves històries, que és el fonament perfecte per construir-hi projectes de tota casta a sobre. Les seves paraules continuen vigents i ell, més que mai. La seva obra es pot adaptar o representar amb rigor i fidelitat històrica. Es poden fer muntatges biogràfics o dramatitzar els seus poemes. Lorca ho
4
admet tot. És un punt de partida infal·lible per aprofundir en la consciència, en l’ànima de les persones i també per submergir-se en la memòria històrica del nostre país. I, per aquest motiu, no hi ha any que, aquí o allà, no s’estreni un lorca, perquè tots els camins ens condueixen a ell. És per això també que esdevé impossible la tasca de repassar de manera exhaustiva el rastre i l’empremta que el dramaturg granadí ha deixat sobre els escenaris. Així que tampoc no ens aventuram a recollir els muntatges que es puguin considerar més destacats sobre la seva producció. Senzillament, amb la intenció modesta de demostrar la diversitat creativa que és capaç de suscitar el llegat de Lorca, farem un recull subjectiu i, si és possible, lligat d’una manera o altra a les Illes, encara que l’excusa sigui en algun cas del tot anecdòtica. La idea és oferir una petita mostra del ventall de propostes que es pot arribar a concebre davant una obra tan extraordinària i, a partir d’aquestes, repassar les virtuts i característiques principals del teatre del mestre.
5
6
Començarem per l’encís irresistible que el mateix autor i la seva història tràgica suscita en els creadors, que gairebé han acabat muntant més espectacles sobre Lorca que no de Lorca. Fou el cas, per exemple, del director i actor mallorquí Pep Tosar, que, en la seva prolífica línia poeticoteatral, estrenà l’any 2015 a Barcelona el muntatge Federico García, que explorava la dimensió humana del poeta mitjançant recursos multidisciplinaris: poesia, testimonis, cant i ball flamenc i imatges documentals per transitar una existència apassionada i una obra que va cantar la vida i la mort amb la mateixa intensitat. Perquè així era Lorca, absolutament multidisciplinari: del text als titelles, passant per les cançons populars, la farsa descarada o l’absurd gens absurd d’un surrealisme del tot compromès i desesperat. Rafel Gallego ho fa també amb Amarg. Un espectacle que ens parla de l’obra per conèixer l’autor, ja que eren indissociables. Una obra amb noms i fets reals i personatges inventats i amb la particularitat que està contada per dones que fan d’homes, segurament perquè el subconscient de l’autor es rebel·là contra les normes establertes en el moment de concebre el relat, com va fer Lorca i com varen fer tants de valents i valentes que
compartiren el seu destí tràgic. I també per ser fidel a l’esperit de l’autor granadí, que considerà les dones, i així ho va deixar palès en les seves creacions, posseïdores de la força i la passió de la natura humana alhora que víctimes de la injustícia i la desigualtat cultural i social. Amarg és l’abans i el durant de la darrera nit, l’aproximació al mite, al poeta, al viatger, al dramaturg, a l’amic, a l’enamorat i a tots els que escriuen, viuen i estimen amb passió. I, si es parla de passió, i per acabar la tria dels muntatges que fan més referència a l’autor que a la seva pròpia obra, s’ha d’incloure l’aportació de Pepe Rubianes (ens permetem la llicència galaicocatalana, per afinitats artístiques i no geogràfiques) a l’univers lorquià amb el seu Lorca eran todos. Espectacle de vocació universal concebut i preestrenat a Addis Abeba (Etiòpia), on residia Rubianes i que esdevingué premonitori en tots els sentits, ja que la controvertida llibertat expressiva de l’humorista i dramaturg provocà la repressió de l’obra. Va haver de ser retirada de cartell al Teatro Español de Madrid el 2006 a causa de les pressions i amenaces d’alguns sectors polítics i socials. Lorca en estat pur i, un cop més, un mal auguri pel que feia al país que s’estava perfilant i que ens venia a sobre.
7
Poesia feta teatre
Avançàvem al començament que la qualitat de la lletra de Lorca ho permetia tot. És inspiració pura. I els seus poemes no en són una excepció, com va demostrar sobre el mateix escenari de la Sala Gran del Teatre Principal de Palma el mes de gener de 2020 la grandíssima Núria Espert, que, en canvi, es reconeixia petita envoltada de les paraules del poeta. Tant, que temps enrere, per a un altre espectacle semblant, li arribà a demanar ajuda a Rafael Alberti i aquest li recomanà: «solo déjate llevar, el maestro hará el resto». I així va ser. El Romancero gitano omplí la sala de poesia feta teatre així com la veu de l’actriu acaronava els versos de Lorca, salpebrats amb algunes vivències personals i professionals d’ella, dama irrepetible de l’escena. I posats a lligar una cosa amb l’altra, un vers amb el següent, aquest Romancero fou dirigit per Lluís Pascual, el director català que l’any 1987 va dirigir per primer cop El público. Obra difícil, surrealista, simbòlica i metateatral, a més de ser la més controvertida de la creació lorquiana. L’autor reflexionava sobre la condició homosexual, dolorosa i frustrant per haver de ser reprimida dins la societat opressora i puritana espanyola dels anys 30. Una
8
estrena que, per tot plegat, arribava 57 anys després d’haver estat escrita pel dramaturg. I, a hores d’ara, segueix sent una de les obres menys representades de Lorca. Àlex Rigola ho va tornar a fer l’any 2015 amb coproducció de La Abadía i el Teatre Nacional de Catalunya. Per acabar, i tot i que sigui només per demostrar la nostra tesi inicial que tot és possible amb la genialitat de Lorca com a xarxa de seguretat, hem de recordar l’espectacle que també passà per l’escenari del Principal de Palma, concretament el mes de febrer de 2012, i que amb la direcció de Pepa Gamboa oferia una versió de La casa de Bernarda Alba, interpretada íntegrament per dones (no actrius) d’ètnia gitana. Una experiència escènica tan emotiva i d’una autenticitat tan corprenedora que romangué de gira més d’una dècada. N’hi ha més, moltes més. El meu cap recupera ara Mercè Aránega en la pell de Yerma al pati de la Misericòrdia a les ordres de Rafel Duran. Un altre exemple notable. I és que Lorca és, per ventura, infinit, però tard o d’hora havíem de posar punt i davallar el teló. Encara que mai no és el final.
9
Federico García Lorca, tan gran, tan breu Federico del Sagrado Corazón de Jesús García Lorca va néixer a Fuente Vaqueros el 5 de juny de 1898. Fill d’una família adinerada, de petit es traslladà amb la família a la localitat d’Asquerosa (poble veí que, per motius més que obvis, canvià el seu nom l’any 1943 i passà a dir-se Valderrubio). Fou en aquest poble on el seu pare s’enemistà amb dues famílies de terratinents, els Roldán i els Alba, per l’adquisició d’unes terres. També va ser a Valderrubio on Lorca escriví la darrera i magistral obra teatral, La casa de Bernarda Alba, molt crítica amb certes tradicions repressives i injustes, i en la qual es veieren retratades les dues famílies rivals esmentades. A partir d’aquí, la història i l’especulació se separen per un tel gairebé transparent, però no són poques les cròniques que parlen del protagonisme actiu d’aquests llinatges enemics en l’arrest i afusellament de Lorca al barranc de Víznar a mans de les forces feixistes el 18 d’agost de 1936, poc després d’iniciar-se la Guerra Civil. El seu cos descansa a una fossa comuna i encara no s’ha trobat. Encara que estudià Filosofia i Lletres i Dret, la curiositat de Federico per la cultura fou gairebé innata. La música i el dibuix foren les seves primeres vies
10
d’expressió artística i, abans dels devuit anys, ja freqüentava tertúlies com El Rinconcillo, que és allà on va conèixer i va establir una amistat intensa amb el mestre Manuel de Falla, qui exercí una gran influència en Lorca, ja que li transmeté l’amor pel folklore i l’art popular que tan poderosament marcaren la seva obra. Noms majúsculs influïren en la vida del poeta. Des d’Antonio Machado, a qui va conèixer en un viatge i que no va ser aliè a la inspiració del primer llibre de prosa de Federico, nascut d’aquella experiència i titulat Impresiones y paisajes (1918), fins als companys d’estudis de la mítica Residencia de Estudiantes de Madrid, on coincidí amb Luís Buñuel i Salvador Dalí, dos dels amics més inspiradors i amb els quals compartí l’efervescència avantguardista d’uns creadors que havien de canviar la historia de l’art al cine, la pintura i la literatura. Adscrit cronològicament a l’anomenada Generació del 27, de la qual formaven part figures com Rafael Alberti, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Luis Cernuda o el premi Nobel Vicente Aleixandre, Lorca va ser el que assolí un reconeixement internacional més fulgurant i es convertí potser en el poeta i dramaturg més important del segle XX i,
,
encara avui, és el poeta espanyol més llegit de tots els temps. Alternant sempre la poesia amb el teatre, la seva primera estrena dramàtica fou l’any 1920 al Teatro Eslava de Madrid. L’obra representada va ser El maleficio de la mariposa. Una història sobre les conseqüències de l’amor en una comunitat d’insectes, que va patir la incomprensió del públic. Un fracàs del qual es va refer amb l’èxit absolut de Mariana Pineda (1927). Un drama patriòtic inspirat en la història real d’aquest personatge femení, condemnat a mort per l’absolutista Ferran VII per brodar a una bandera una inscripció liberal. Gairebé una premonició. Lorca començava a fer camí i el viatge era sense retorn. Un any després publicava Romancero gitano (1928), el seu poemari més admirat, on es fonen la cultura popular i la seva característica estilització culta per cantar el poble perseguit dels gitanos, personatges marginals marcats per un destí tràgic. Més auguris inquietants. Una obra mestra que, en canvi, el distancià dels seus amics Dalí i Buñuel, fidels a l’avantguardisme surrealista i que se sentiren traïts pel seu company, que havia optat per una poesia de tall més social.
Un redol, el surrealista, al qual Lorca tornà amb la trilogia inconclusa del seu teatre impossible, formada per El público (1930), Así que pasen cinco años (1931) i Comedia sin título, que no va poder acabar. Després d’un període internacional que el dugué a Nova York (l’estada li serví d’inspiració per escriure Poeta en Nueva York, publicat el 1940) i a Cuba, Lorca tornà a Espanya i acceptà la responsabilitat de dirigir La Barraca, companyia de teatre universitari que es proposava dur pels escenaris del país el teatre clàssic del segle d’or espanyol. I fou així que començaren els anys de dedicació més intensa de l’autor al teatre. Fruit d’aquesta dedicació gairebé exclusiva a la creació teatral són les tres obres mestres fonamentals de la seva obra dramatúrgica, els tres drames rurals Bodas de sangre (1933), Yerma (1934) i La casa de Bernarda Alba (1936). Quan Federico García Lorca va ser assassinat tenia només 38 anys. És impossible imaginar el que no va escriure mai, però la transcendència de la seva obra en una trajectòria tan breu evidencia la magnitud de la pèrdua.
11
Lorca, de pròpia mà
Lorca és la resposta inapel·lable, com ho seria Shakespeare, per triar un altre exemple indiscutible, a la controvèrsia estèril de considerar literatura o no l’escriptura teatral, pel fet d’estar concebuda no per ser llegida ni publicada, sinó amb la intenció de ser representada als escenaris. És tan brillant, tan poderosa i bella la seva obra dramatúrgica que no hi ha discussió possible sobre la seva vàlua literària. Deixant de banda, a més a més, les incontestables aportacions poètiques, per ventura, les més aclamades del segle XX en llengua espanyola. Aclarit això, endinsem-nos en l’univers literari del que sovint s’anomena poeta, però que, a part de versos, també publicà prosa i, sobretot, algunes de les peces teatrals més reconegudes de la història del teatre espanyol. García Lorca fou un dels membres més destacats de la Generació del 27, també coneguda com l’edat de plata (1900-1936), període en el qual la literatura espanyola recuperà aquell dinamisme innovador que semblava endormiscat des del segle d’or—segles XVI i XVII. Tot i la seva mort primerenca, l’obra de Lorca és extensa i variada. Una producció que sempre va alternar les diferents
12
disciplines literàries, ja que la prosa dels inicis es combinà amb les primeres creacions poètiques i teatrals, que finalment ocuparen la majoria de l’activitat creativa en els darrers anys de la seva vida: els tres drames rurals més prestigiosos de la seva trajectòria i la pràctica teatral dels seus admirats autors del segle d’or: Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca… o obra pròpia, que eren els que representaven amb La Barraca. Però no totes les obres lorquianes són igualment conegudes. Algunes, de fet, no ho són gaire, fins al punt que més d’un pot pensar que García Lorca fou menys prolífic del que realment va ser. En aquestes pàgines, ens referirem principalment a la seva producció teatral, però no volem deixar d’esmentar i de lloar alguns dels seus poemaris no tan coneguts com Romancero gitano o Poeta en Nueva York, però no per això menys interessants des d’una perspectiva històrica, antropològica i literària. Tant en l’obra dramàtica com en la poètica de Lorca, hi ha un seguit de temes recurrents: la vida en contraposició a la mort o la mort com a presència inevitable a la vida; l’amor en el vessant més passional
13
o frustrant, quan és impossible o no correspost, i el dolor, la tragèdia assumida com a part de la vida quotidiana, part intrínseca dels costums o de les tradicions més arrelades. I tot això, expressat sempre des de l’autenticitat del llenguatge popular, però passat pel sedàs del domini exquisit de l’idioma que li atorgava la seva cultura i el coneixement dels clàssics. Un estil únic que el convertí en el poeta dels gitanos i el dramaturg del poble, sense que això evitàs ser admirat per gairebé tothom i considerat un dels millors escriptors de la història en llengua espanyola. El primer llibre publicat per Lorca va ser en prosa, una mena de llibre de viatges: Impresiones y paisajes (1918), on descrivia un viatge iniciàtic per Andalusia en companyia dels habituals de les tertúlies d’El Rinconcillo, Antonio Machado, entre d’altres. De fet, la influència de l’autor de Campos de Castilla és la característica principal d’aquesta obra primerenca i d’algunes poètiques posteriors. Però de tot d’una i encara que constituí un fracàs sonat, Lorca s’atreví amb el teatre i comparegué el simbolisme arrelat a les tradicions populars que el caracteritzà durant tota la seva trajectòria. El maleficio
14
de la mariposa s’estrenà a Madrid l’any 1920 al Teatro Eslava de Madrid i just va poder fer quatre funcions a causa d’una acollida nefasta de públic i de crítica. Però el temps ha reivindicat el text, que ja amagava un drama profundament humà, tot i que els personatges eren insectes, i tenia moltes de les troballes simbòliques i constants del teatre futur i prestigiós de l’autor. A partir d’aquí, la trajectòria fou imparable i més prolífica del que molts imaginen, ja que, a part dels títols dramàtics ja esmentats i la poesia més coneguda, Lorca va aprofitar cada instant de la seva breu vida i va escriure sobre tot i tots aquells que l’envoltaven, li importaven i l’inspiraven: Oda a Salvador Dalí (1926), Oda a Walt Whitman (1930). En la seva obra, trobam títols com ara Poema del cantejondo (1922), Tierra y luna (1934) o altres manco coneguts i altres publicats pòstumament com Seis poemes galegos (1935), El paseo de Buster Keaton (1925) o Diván del Tamarit (1934), en homenatge als poetes àrabs de Granada. La producció de l’autor granadí es caracteritzava per una gran varietat de gèneres i estils. En la seva obra hi cabia tot. Al Modernisme de les primeres obres
poètiques o teatrals (Mariana Pineda, 1927), s’afegia sovint el seu gust per l’inconformisme avantguardista (Poeta en Nueva York, Así pasen cinco años, El público...), que convertia els seus treballs en propostes inesperades en les quals podia succeir qualsevol cosa. Lorca era sempre una incògnita. Això sí, construïda sobre la base sòlida de la cultura tradicional. En canvi, pel que fa als arguments, les temàtiques, tant els personatges dels versos com aquells que protagonitzaven les tragèdies sempre estaven marcats per les mateixes ànsies vitals predestinades a la frustració a causa de forces hostils, que tant podien provenir de l’àmbit tel·lúric, simbolitzat per les imperfeccions inherents a la condició humana, com d’un entorn social asfixiant i destructiu que, marcat per la tradició o la modernitat, ens abocarà sempre a la pèrdua, al dolor i a la mort. Destí tràgic de la humanitat. Lorca arribà a assolir un llenguatge personal i inconfusible, consistent en l’assimilació profunda dels elements i les formes populars combinades amb saviesa de poeta clàssic i l’habilitat d’un malabarista sentimental amb les metàfores, que feien
que tot ell —la seva obra, però tot ell— esdevingués un símbol de l’amor i la mort, és a dir, la vida tràgica del poble, de la qual fou un exemple irrepetible. Des de llavors, des de la seva vida, però sobretot des de la seva mort, ja mai la lluna, ni l’aigua, ni la sang, ni el toro, ni els cavalls varen ser iguals. L’any 1931 Lorca va escriure Bodas de sangre, la primera part d’una trilogia que no va acabar mai. Era una tragèdia en vers i prosa inspirada en un crim real esdevingut l’any 1928 a Níjar (Almeria). La segona obra del projecte fou Yerma (1934), en la qual abordà el tema de l’esterilitat femenina i l’estigma que això significava en una cultura cruel arrelada a la sang de la seva terra. Però la tercera part no fou La casa de Bernarda Alba (1936), com s’ha escrit algun cop. De fet, l’any 1935 va escriure Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, que tampoc no ho era. La darrera part de la trilogia no es va escriure mai, tot i que, segons algunes fonts, a diferents cartes, el dramaturg assegurava ja tenir-ne el tema i el títol en ment.
15
El Lorca que mai no escriuré Salvador Oliva Suau
Només he parlat directament d’ell amb paraules dels seus executors, els veritables botxins venien demés amunt, del monstre del poder feixista. «A éste lo matamos por maricón», responia un falangista tot mostrant una humanitat digna d’un fill de puta a l’obra Els altres. «En Granada los tratábamos bien, a pasear por el campo para estirar las piernas con las florecillas y su polen, ni se enteraban. Ellos nos daban la espalda, no se lo esperaban y adiós. Eso sí, no nos daban ni las gracias.» Aquesta ha estat la màxima aportació del meu teatre a la figura de Federico García Lorca. Però, i a la seva obra, a la seva poesia, al seu teatre, què hi he aportat jo? En aquest punt, les discutides amb mi mateix tornen contradictòries i incomprensibles. Allò que sabem és que la seva obra va deixar empremta, la seva renovació del teatre va ser clara, tot trencant amb imatges encaixonades d’un record estantís. Lorca va introduir la metàfora teatral com a imatge. Obligà, i obliga encara ara, l’espectador a veure la realitat que no vol veure. Necessita sacsejar, esponjar l’ànima del públic que s’asseu a la recerca d’un moment feliç i que el riure fàcil sigui l’anestèsia perfecta de la seva vida
16
amargada. Ell no passa per aquí… Ell és un poeta. La veritat s’ha de posar en escena. Aquestes veritats angoixants que no volem veure, les veurem en el teatre de Lorca. I això fa mal, però et captiva a la cadira i les ungles esmolades marcaran el teu seient. Una barreja d’avantguarda i de tradició ens inocula la seva mirada d’artista total. Transforma el llenguatge amb la simbologia dels recursos literaris i la ruralitat més bèstia i ancestral. Lorca és un rebel, un rebel teatral, en què la temàtica és la lluita arcaica i moderna de tots els temps, l’opressió i l’ànsia de llibertat es troben en un combat desigual. Tan modern i avançat era Lorca, no per al món, sinó per a l’Espanya del 1930 (i per a l’Espanya del 2021), que lluità dramatúrgicament contra el lligam patriarcal i masclista. Aquesta defensa sol anar per camins devastadors, la dona n’és el símbol, és la lluna, la terra i, és clar, la mort. La tragèdia plana sobre aquests símbols, sobre aquestes dones que parlen, que desitgen i que es frustren. Tot havia de transitar pel teatre social i popular. Sempre... sempre! Sense el poble no hi ha res, sense la queixa o la reivindicació no hi ha la solució. Aquest és el Lorca que mai no escriuré. Ho he intentat, m’he despullat, he lluitat amb el text i he perdut. No vull ser ell. No puc ser
El Lorca que mai no escriuré no serà aclamat ni impressionarà ni inspirarà temor a les classes dirigents. El Lorca que mai no escriuré no serà estudiat ni meravellarà les generacions dels futurs vuitanta anys. El Lorca que mai no escriuré no magnificarà el ganivet o la sang, la poesia es posaria en contra meva. El Lorca que mai no escriuré no el protagonitzarà una dona com la genialitat que va dramatitzar i dirigir Pepe Rubianes que el dotà d’una càrrega simbòlica a Lorca El Lorca que mai no escriuré no arribarà a eran todos, digna de l’autor granadí. ser llegenda ni transformarà la societat ni El Lorca que mai no escriuré no assolirà la l’art com ell ho aconseguí. tasca didàctica que sempre he cercat i que El Lorca que mai no escriuré no traspuarà mai no m’ha satisfet del tot. la seva generositat il·limitada de recursos El Lorca que mai no escriuré ensinistrarà literaris. El Lorca que mai no escriuré no observarà la emocions i les farà sublevar cap a una societat que m’envolta com ell ho feia, on les transformació real de la societat. El Lorca que mai no escriuré sempre estarà paraules van més enllà del seu significat. al costat dels pobres, d’aquells que no tenen El Lorca que mai no escriuré no transcendirà d’allò que és monòton i rutinari res, del seu dolor i obligarà els afortunats com nosaltres a convertir la nostra tasca en un fet insòlit. artística en deure, en deute, en sacrifici a El Lorca que mai no escriuré no renovarà favor dels oprimits. el llenguatge, no tendrà la potència ni la El Lorca que mai no escriuré haurà de riquesa lèxica de què ell va impregnar els ser una realitat, la mateixa realitat que el seus textos. El Lorca que mai no escriuré no obeirà en la matà «por rojo y por maricón»; aquesta recerca d’un fet infinit, d’una causa absoluta realitat serà transformada en amor i lluita incansable, com ho fou en Pere Capellà a o d’una temàtica impossible. Mallorca. El Lorca que mai no escriuré no reflectirà El Lorca que mai no escriuré defensarà la por de la mort, el respecte no anirà de bracet d’un pànic alegre talment el d’un nin. sense cap mirament les dones i els infants, les obreres i els vells, els desarrelats i els El Lorca que mai no escriuré no farà olor immigrants. de terra mal llaurada per muls, no serà la molèstia de la terra dins les ungles Així serà el Lorca que mai no escriuré, trencades i no hi haurà espardenyes dedicat a Federico García Lorca. L’home de emmerdades ni esfilassades. El Lorca que mai no escriuré no s’alimentarà tots els homes. de claus estilístiques constants ni tendrà la varietat de formes i tonalitats bellíssimes i horribles alhora. ell. En tot cas, puc reconèixer que la seva recerca i troballa d’aquest món teatral és el que em motiva a escriure, abans de conèixer la seva obra ja em passava, ja em motivava. El Lorca que mai no escriuré no vendrà mai d’una colla d’estudiants universitaris jovials i valents. El Lorca que mai no escriuré no tendrà la insolència de ser representat per una companyia anomenada La Barraca. Així, talment, sense complexos ni ambigüitats.
17
Amb nom i llinatges
Tot allò que envolta la vida i l’obra de Lorca són paraules majors i llinatges majúsculs. Des de ben jove, s’envoltà dels més grans i acabà per ser gairebé el més gran de tots. En aquest text, recollim algunes anècdotes o històries que ho testimonien, ja que tots els protagonistes són ben coneguts. Encara que alguns d’ells ho siguin en el pitjor dels sentits. Comencem amb una història lluminosa, feliç. Era el 6 de gener, dia dels Reis de 1923, i Federico García Lorca va decidir fer una festa a casa seva. El que, per a ell, era una reunió festiva i cultural per a infants. Però és clar, allà on nosaltres hauríem convidat un mag o un clown per als nins, ell va organitzar una jornada teatral de titelles de cachiporra, que incloia en el programa la Tragicomedia de don Cristóbal y la señá Rosita, escrita per ell mateix, i Los dos habladores, entremès de Miguel de Cervantes, instrumentats musicalment i en directe, ni més ni manco, que pel mestre Manuel de Falla, que optà per una nadala antiga i una versió d’una càntiga d’Alfons el Savi. Gens malament com a programa de festes.
18
Salvador Dalí també té un espai reservat en aquest capítol de curiositats de la vida de Lorca. El pintor català va convidar l’escriptor a casa seva, a Cadaqués, a passar la Setmana Santa de 1925 i, com que tan persuasiu devia de ser ell com entusiasta era en Lorca, animà el poeta a iniciar-se en la pintura durant aquella estada breu. El resultat fou, passat un temps, la primera i única exposició del dramaturg, que mostrà la seva obra pictòrica a la Sala Dalmau de Barcelona l’any 1927. Un altre nom incommensurable lligat a la vida i obra de García Lorca és el de Luis Buñuel i fa poc se’ns revelava una informació que ja mai no serà una realitat, però que emociona només d’imaginar-la. L’aragonès i l’andalús foren companys d’estudis i amics, però mai no arribaren a confluir amb els seus talents. No compartiren cap projecte. Per això, queda al calaix de les obres mestres desitjades la que va explicar Ángela Molina en rebre el Goya d’honor 2021 a la seva trajectòria. L’actriu va rodar amb Buñuel Ese oscuro objeto del deseo el 1978, però havia de rodar una altra pel·lícula que la sobtada mort del cineasta
frustrà. Hauria estat una versió de La casa de Bernarda Alba, en què l’actriu havia de compartir protagonisme, entre d’altres, amb Sophia Loren. Us ho imaginau? Moltes són les veus que han inculpat de la detenció de Lorca a Luis Rosales, amic seu i també poeta, que l’albergà a casa seva, on finalment fou detingut. I és cert que Rosales pertanyia a la Falange i tenia idees oposades a les del seu company, però la història l’ha absolt, ja que ell no el va delatar mai. Anteposà l’amistat i l’admiració per Lorca com a amic i poeta. La informació arribà de l’exterior i, finalment, fou Ramón Ruiz Alonso qui el detingué. Un feixista autor d’una ignomínia que no mereix record ni reconeixement. I potser la ironia del destí així ho confirma, ja que tres de les seves filles acabaren compartint professió artística amb la víctima i, tot i arribar a ser força populars en el teatre i el cinema espanyol, no utilitzaren mai el llinatge del seu pare, el botxí de Lorca. Elles foren Emma Penella, Terele Pávez i Elisa Montés.
19
20
DL PM 00271-2021