Palma de Mallorca Descripcion paisaje nov. 2021 by editorialmic

ó i c p i r c Des aisatge p n u ’ d ornet / J i t e n e .B Josep M ares s a C i n o T

Espai de lectura

[Llegir] a escena

[Llegir] a escena Del llibre al teatre i viceversa

Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.

Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Carles Cabrera Javier Matesanz Més informació a www.mallorcaliteraria.cat/llegir

Descripció d’un paisatge

NOVEMBRE Dissabte 6 Diumenge 7 Durada 90 minuts Idioma català Edat recomanada a partir de 12 anys

Teatre

En una ciutat mediterrània imaginària, un cap d’Estat totalitari ha decidit evolucionar cap a la democràcia. Ara, dues filles d’un dissident tornen de l’exili. Tenen por, però estan disposades a exercir la seva venjança personal. Lluites de poder, venjança, temors, vulnerabilitat, interès i misèria formen aquesta història en què Josep M. Benet i Jornet reflexionava, al final dels setanta, sobre l’equilibri entre un fort compromís ideològic i el dret a viure fràgilment la vida pròpia. Una coproducció de la Sala Beckett i el Teatre Principal de Palma

Autoria Josep Maria Benet i Jornet Direcció Toni Casares Intèrprets Enka Alonso Ona Borràs Màrcia Cisteró Francesc Ferrer Pep Ferrer Carles Martínez Òscar Rabadan Fina Rius Escenografia Laura Clos (Closca) Vestuari Míriam Compte Il·luminació Guillem Gelabert So Roger Ábalos Caracterització Àngels Salinas Disseny de moviment Marta Gorchs Fotografia promocional Kiku Piñol Ajudant de direcció Xavi Buxeda Estudiant en pràctiques de vestuari (ESDI) Irene Òdena Agraïments Ajuntament d’El Prat de Llobregat

L’evolució d’un paisatge

Descripció d’un paisatge des de l’estrena fins a la versió actual

Descripció d’un paisatge l’escenificà al Teatre Romea de Barcelona la companyia Estable el 22 de novembre de l’any 1979 sota la direcció de Joan Ollé amb un repartiment encapçalat per Àngels Moll, Joan Borràs, Joan Miralles, Josep Torrents, Rosa Maria Sardà, Mercè Managuerra, Nadala Batiste i Joan Vallès. Val a dir que tant Sardà com Moll havien actuat a l’estrena al mateix any de Quan la ràdio parlava de Franco (1979). L’espai escènic va anar a càrrec de Iago Pericot, la il·luminació de Pep Ferrer i el vestuari d’Andreu Andreu. En el programa, una fotografia de les dues germanes dempeus i Bassir assegut enmig amb els ulls embenats sostenint un xic difunt als braços. A sota, el cartell indicava que «les dues germanes havien tornat de l’exili. Ara vindria la venjança». A la crítica positiva que trauria a La Vanguardia tres dies després de l’estrena, J. L. Corbet assenyalava que el Romea pretenia ara fer-hi debutar textos de dramaturgs catalans coetanis. A pesar de la seva joventut, Josep M. Benet i Jornet, amb divuit peces que l’avalaven, ja era considerat una de les veus més fermes i sòlides de l’escena catalana. Descripció d’un paisatge constituïa 4

una tragèdia que, lliurement inspirada en l’Hècuba d’Eurípides, es debanava en el «català que ara es parla» amb una proximitat política «que ni siquiera la supuesta lejanía del paisaje descrito llega a disimular», matisava la crítica. El que menys el convencé fou la música de Ramon Muntaner, que jutjava monòtona a estones, a la qual cosa el director hauria d’haver posat remei, així com el vestuari d’opereta de l’Emir. Després d’aquella estrena, l’havia produïda El Rusc sota la direcció de Josep Colomer al Teatre Centre de Manlleu el 1983 en un muntatge que podeu visualitzar íntegre per YouTube, i també Casares, que ara s’hi torna a posar al capdavant, l’havia dirigida l’any 1996 a l’Aula de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona en presència del mateix Benet, que s’hi mostrà prou satisfet. La voluntat de Casares també incloïa la idea de rescatar títols benetians més oblidats o poc coneguts per al gran públic com aquest que, tanmateix, era un dels que Benet i Jornet més apreciava. Casares retorna doncs a la direcció escènica al cap de quatre anys d’Eva i Adela als afores amb el muntatge que

presenciarem avui aquí. El muntatge s’estén al llarg d’una hora i quaranta minuts i compta amb vuit actors. Hi intervenen la ferrerienca Enka Alonso, l’alcudienca Ona Borràs i els catalans Màrcia Cisteró, Francesc Ferrer, Pep Ferrer, Carles Martínez, Òscar Rabadán i Fina Rius. A la il·luminació, Guillem Gelabert, també és oriünd de Mallorca. Casares considera que, per tot el que ha significat Benet en el panorama català per la qualitat de la seva producció, la Sala Beckett, l’obrador de la qual és consagrat pròpiament a l’autoria dramàtica, devia retre tribut en aquest pare (i padrí) del teatre català que ens deixà l’abril de 2020. Dedicar tota la temporada a la seva memòria és un homenatge en aquest mestre de la generació just posterior, liderada aquesta per Sergi Belbel, la coneixença dels quals s’establiria a través de la citada Aula de Teatre de la UAB, i que ha influït molt sobre veus posteriors, poc o molt vinculades amb la Beckett, i tan bigarrades entre elles com Carles Batlle, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé, Pau Miró, Josep Maria Miró o Clàudia Cedó per esmentar els primers que se’ns acuden. Al final de la temporada, el mateix Belbel

durà a terme una aproximació escènica a diverses obres inèdites benetianes. D’una banda, amb la col·laboració dels membres del Laboratori Peripècies, recuperarà les sis peces breus que configuren la sèrie Apunts sobre la bellesa del temps (confeccionada entre l’any 1974 i el 2007) i, de l’altra, amb el vistiplau de la filla, la citada Carlota Benet, la lectura escenificada de l’esmentat Estiu ardent, amb què es clourà la temporada. Paral·lelament, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) hi han programat enguany Desig (1989), significativament recopilada per Joaquim Molas en una col·lecció de Millors Obres de la Literatura Catalana compilada per Edicions 62 i ”La Caixa”. Descripció d’un paisatge, concretament, és una coproducció de la Beckett amb el Principal de Palma. Les dues cases han anat col·laborant plegades per l’interès comú que senten per l’autoria dramàtica. Atesa la pretensió de donar a conèixer i explotar semblantment el teatre illenc, a la pròxima temporada s’estrenarà també el text d’algun dramaturg mallorquí tant a la Beckett com al Principal. De fet, Descripció d’un paisatge ja ha debutat a Barcelona, on va romandre en cartell entre els proppassat 29 de setembre i 31 d’octubre. En una història ambientada en una ciutat imaginària de l’Orient, la reivindicació de la ficció a l’escenari és quelcom que Casares reconeix, en el vídeo de presentació del muntatge, que tenia moltes ganes de dirigir. A més, Benet hi reflexionava amb un punt de vista molt lúcid sobre la Transició política que s’estava vivint en aquell moment al Principat i a tot l’Estat espanyol. Fa tot el sentit del món reposar-la en aquest moment en què reconsideram com es dugué a terme aquell impasse, lloat per uns i bescantats pels altres, cap a la democràcia. 5

Josep Maria Benet i Jornet L’autor de Descripció d’un paisatge i altres peces del nostre teatre

Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940 – Lleida, 2020), Papitu per als amics, publicà més de cinquanta peces teatrals. Arrancà amb el premi Josep M. de Sagarra arran d’Una vella, coneguda olor (1963), en què reflectia l’ambient del Raval barceloní. El drama es convertiria en trilogia juntament amb Baralla entre olors (1979) i Olors (1998), a la qual la protagonista torna anys a venir al mateix escenari, però a la darrera part, els magribins hauran substituït el món de la postguerra, ara literalment ensorrat. L’obra s’estrenà l’any següent inaugurant una perspectiva nova en el teatre català de llavors. El Benet inicial recorda influències d’època com les del primer Buero, Sastre, Olmo o el teatre nord-americà de Miller, Williams i O’Neill. Són els anys de la denúncia marxista, el realisme històric i el fastig d’un existencialisme que impregna tota l’atmosfera asfixiant del franquisme. Benet abandona el realisme després de Fantasia per a un auxiliar administratiu (1964), premi Ciutat de Palma de Teatre 6

1967, i projecta la trilogia sobre la ciutat imaginària de Drudània constituïda per Cançons perdudes (1966), Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1968) i La nau (1969), amb què s’inaugura una generació de la ciència-ficció a casa nostra. Però amb les tècniques brechtianes incorporades ja en aquestes, torna a reproduir la misèria de la postguerra a Berenàveu a les fosques (1971), una mena de revisió del seu primer realisme amb un esguard distanciat que pretén «passar comptes» a la societat barcelonina. Tanmateix, el fracàs escènic per l’estrabisme d’uns crítics que no saberen copsar el canvi de qualitat l’obligaria a virar el rumb. És llavors que es produeix La desaparició de Wendy (1973), una declaració de principis per demostrar que disposa d’una veta més imaginativa que s’incardina amb el seu teatre juvenil. Sens dubte, Benet i Jornet representa la figura més conspícua de l’esmentada generació dels Sagarra i el menys perjudicat per la crisi del «teatre d’autor» dels setanta,

Foto: Ara.cat

que afectà al ritme benetià d’estrenes mes no el de creacions. A partir d’aleshores es configura un camí d’aprofundiment en les obsessions pròpies a Revolta de bruixes (1975), El manuscrit d’Alí Bei (1984) o Desig. Aquesta darrera la dedica a Sergi Belbel, un dels dramaturgs que més succés internacional ha assolit i pel qual Benet es deixarà influir obertament. Belbel en va dirigir Desig (1991) o la reposició d’Una vella, coneguda olor (2011), i gaudí del privilegi de ser el primer a fullejar les peces benetianes —i viceversa. A més, enguany, es dramatitzarà a la Beckett una lectura d’Estiu ardent, darrera producció benetiana, sobre la postguerra, que veurà la llum gràcies a la labor de recopilació del mateix Belbel, Toni Casares i Enric Gallén. D’una banda, trobam la dramatúrgia «major» de Benet, i de l’altra, un teatre familiar que engegà quan, als setanta, Cavall Fort li encomanà una sèrie de peces curtes infantils per publicar. Ricard Salvat s’encarregaria de muntar-les amb els alumnes de l’Escola d’Art

Dramàtic Adrià Gual. Així nasqué Taller de fantasia (1970) o Supertot (1973), una mescla de Superman i el Capità Marvel, que encara trobaria una represa amb la inèdita El retorn de Supertot (2015), concebuda com una obra completament nova. El mateix Benet, emperò, segmenta el seu teatre popular apte per a tots els públics de les obres infantils. Taller de fantasia, Helena a l’illa del baró Zodíac (1975) o El tresor del pirata negre (1983) s’adrecen als menuts, però Supertot i sobretot El somni de Bagdad (1975) es deuen a un públic més aviat familiar. Benet també fou productor i guionista de serials pioners de TV3 de reclam com ara Poble Nou (1993-94), Nissaga de poder (1996-98), Laberint d’ombres (1998-2000), Ventdelplà (2005-2010), etc. I d’adaptacions dramàtiques com Dins la catedral (Josafat) (1976), a partir de la novel·la de Prudenci Bertrana, la Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc (1991) de Joanot Martorell, la minisèrie que dugué a terme de Mirall trencat (2002) o la versió teatral de La plaça 7

del Diamant (2007) de Mercè Rodoreda. E. R. (1993) i Testament (1995) han estat adaptats a la pantalla gran pel cineasta Ventura Pons amb els títols d’Actrius (1996) i Amic/Amat (1998). Segurament, és un apartat que hem de vincular a la tendència més comercial que advertim a certes obres com Quan la ràdio parlava de Franco, escrita amb la col·laboració de Terenci Moix, o la seva primera comèdia: Ai, carai! (1988).

Institució de les Lletres Catalanes de guions audiovisuals (1998), el Premi Max (2003), el Max d’Honor (2010), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013), la Medalla d’Honor de la SGAE (2015) i quatre cops el Premi de la Crítica Serra d’Or.

A un Sense Ficció de TV3, es projectà el documentari «El virus al teatre». S’hi explicava com havia encaixat el teatre la pandèmia de la Covid. La filla, Carlota D’ençà dels primers drames, advertim un dels Benet, anuncià el 2015 que el pare patia Alzheimer, però finalment se l’endugué el trets benetians més característics com és el maleït Coronavirus. El programa finalitza del calidoscopisme. El canvi de registre és continu i bigarrat. Cerca constantment noves amb un homenatge a Benet des de la sala gran del TNC on, no casualment, apareix fórmules innovadores i d’experimentació enmig Sergi Belbel amb llibres de Benet i i fa aclucades d’ullet a diversos referents amb dos actorassos com Jordi Boixaderas de la tradició catalana. Filòleg romànic, i Pere Arquillué, perquè no és només un cofundador d’Els Marges, alguns dels seus homenatge sinó una invocació en aquesta treballs crítics han estat aplegats dins La ànima del teatre català. Belbel confessava malícia del text (1992). El 2010 ens llegà les sentir-se’n hereu i Arquillué hi parlava del seves memòries, Material d’enderroc, i el respecte que sempre tingué per als actors. 2014 encara hi tornà amb La catàstrofe de ser un nen. La seva dedicació fou reconeguda Tots plegats s’hi encomanen amb aquesta necessitat de sobreposar-se i continuar amb nombrosos guardons com el Premio l’ofici en un sotrac tan complicat com Nacional de Literatura Dramática (1995), aquest que hem patit. la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi de la 8

Els colors del paisatge

A partir de Descripció d’un paisatge de Josep M. Benet i Jornet

Els noms dels personatges o càrrecs com ara el de l’Emir ens remeten a l’Orient per part d’un autor que, constantment, muda els decorats. En qualsevol cas, aquest no deixa de fer-s’hi present a través de muntatges com ara els esmentats Somni de Bagdad o El manuscrit d’Alí Bei. Ens situam el dia de la tornada de l’exili de dues dones enigmàtiques que ranegen la quarantena. Han anat d’Herodes a Pilat d’una ciutat a una altra al llarg d’una dècada sencera. El camarlenc no només obeeix a fer –com si fos obligació de la seva feina— una funció introductòria per a elles dues sinó també per als lectors/espectadors. El Funcionari empra els aparts per explicar-nos d’on surten bo i suplint una informació que, altrament, hauríem de deduir a partir dels diàlegs. No oblidem que vivim als anys de la crisi del teatre de text i que, si l’espectacle llavors es desempallegava dels autors, Benet assaja provatures per alliberar-se semblantment de la representació posterior. És, en aquest sentit, que hom n’ha parlat com un conte.

El país duu dotze anys subjugat a la dictadura. Kàtila i Zahira són les filles del cap rebel, el doctor Munàdil. Però ara l’Emir les honora i envia el Funcionari a cercarles a l’aeroport de la ciutat mediterrània imaginària i innominada on som. Sembla que el paisatge hagi canviat de la nit al dia. El Funcionari insisteix que poden tornar a la llar perquè se’ls ha anul·lat l’expropiació que hi pesava. Munàdil havia comès l’error d’immiscirse en política en temps de la tirania. El professor adoctrinava els alumnes i redactava i exhibia fulls volants contraris a un govern llavors tendre encara. Predicava una societat justa i igualitària i encapçalà una revolució estroncada que, com sol passar quan venen maldades, o acaba amb l’exili o amb la mort dels capitosts. L’escenari és bigarrat: palmeres, gratacels, catedrals, minarets, basars, un barri jueu, cases modernistes… Un quadre rar i eclèctic que podria simular la Ciutat Comtal, encara que no hi hagi res que ho determini. Aquest és l’espai extern, per 9

anomenar-lo d’alguna manera, mentre que a l’intern un únic home rau penjat a la plaça Paradís, quan temps enrere no bastaven les forques per a tots els condemnats. No ens pot passar per malla l’estrena de l’obra el 1979, a quatre anys de la fi del franquisme i a dos de les primeres eleccions democràtiques. La peça, remarquem-ho, fou escrita entre la primavera del 1977 (el 15 de juny s’esdevingueren els primeres comicis) i l’estiu del 1978. Cal llegir-la tostemps amb aquesta doble lectura à clef.

per visitar el seu senyor i informar-lo de l’arribada d’elles dues correrem rere seu. És aquí on percebem clarament aquesta voluntat benetiana de desmembrar text i espectacle. El Funcionari es desplaça travessant sales de palau on encara se senten presoners gemegant torturats a les masmorres fins a l’extenuació i la mort. Aquí no cal ser gaire hàbil per lligar caps.

La voluntat de l’Emir és assolir que la premsa el blanquegi i saludi el poble amb la notícia que les exiliades tornen al país amb total normalitat. Càustica i mordaç, és difícil creure que en aquell context d’època Amina i dos camàlics, a escarada, no arrabassàs certes riallades tot i que, han adesat la casa tal qual es trobava. en el fons, tothom sabia que allò no feia L’objectiu del govern és evolucionar vers punyetera gràcia. Tampoc ara, gairebé mig la democràcia i tractar de reparar un error segle després, quan continua havent-hi que desconeixem però l’intuïm. De fet, països al món endogalats per totalitarismes tot resulta força intuïtiu en aquesta peça benetiana en què elles cavil·len alguna mena semblants. Malauradament, és de creure que, en el futur, hi continuaran essent i l’obra de venjança. no perdrà doncs tampoc aleshores ni un bri de vigència. La presència del Funcionari ajuda a fer menys borrós el paisatge i clarificar la El mercat d’esclaus i els pous de petroli, en situació. Constitueix una transició cap aquest sentit, són dos recursos d’aquests a nosaltres. Quan abandoni l’escena 10

FUNCIONARI: Irrupció de Bassir i autoritarismes que potser no coincidiren engavanyament general. Cal optar en el temps però sí que ho fan sota aquesta per l’abraçada emocionada o bé per autocràcia en un tocom ucrònic. Si una cosa la simple encaixada de cortesia? ha caracteritzat aquesta casta de líders Immediatament després venen els ha estat la necessitat de desmentir que comentaris estúpids. «Quina sort ho són, convocar eleccions i referèndums veure’ns de nou. No has canviat gens. a balquena malgrat falsejar prèviament És a dir, que us han tornat la casa. els resultats, oferir la cara més amable i Amina, no em saluda? La meva dona no aparentar certa normalitat per «començar ha pogut venir. Aquest és el teu fill?» a tornar-se persona» com diu de l’Emir el KÀTILA: Aquest és el teu fill? personatge d’Ajnabia. Tanmateix, l’Emir sap ben bé que no pot passejar-se tranquil per la S’hi ret homenatge als hel·lens antics a ciutat i que els eunucs hauran de vigilar-lo través de l’Hècuba d’Eurípides.1 La dona de en tot moment durant la festa privada que celebra pel perill que algú cometi magnicidi. Príam de Troia era la mare d’Hèctor, Paris, Políxena i el petit Polidor, a qui enviaren a No serà emperò el Funcionari l’únic que Tràcia durant la guerra sota la protecció parli en aparts al públic, sinó també del rei Polimèstor. Però arriba a Hècuba la altres caràcters, rompent descaradament notícia que Polimèstor ha mort el seu fill i la frontera de la quarta paret en aquest és aleshores que en planifica la venjança. exercici experimental molt del gust de Presonera d’Agamèmnon, envia a cercarBenet. Recalquem, en aquest sentit, que lo a través d’una serventa. Ell hi acudeix anteriorment havia estampat la innovadora convençut que el seu crim no es coneix Revolta de bruixes. Aquí, el Funcionariencara a Troia. Però Hècuba, amb l’ajut de narrador escapça moments, dona les dones troianes, assassina els fills i el explicacions, elideix escenaris o resumeix el deixa cec. Agamèmnon escolta ambdues temps de la història. Per ventura, la tècnica versions, però decideix que ja han saldat emmenaria Benet a un atzucac del qual, els comptes i que Polimèstor pot partir. tanmateix, en sabria sortir airós arran de Hem reproduït aquí només els passatges l’obra següent: del clàssic grec que veiem reflectits a Descripció d’un paisatge. Òbviament, el Funcionari posseeix totes les eines per acabar explicant-nos la història de la revolta en què participà el Dr. Munil, que Benet endarrereix ben a posta quan és l’origen del conflicte i ens ajudarà a desxifrar

1 Confessava Benet a les Notes al marge prèvies al drama que «algun dia m’agradaria reelaborar algun tema mític, acostar-me al món temàtic de la tragèdia grega. [...]. Ara bé, les Electres, els Orestes, les Antígones, les Medees, els Prometeus, les Fedres, eren figures que em produïen un cert cansament. Són noms que sonen massa, que han estat manipulats repetidament, incansablement, i sobre ells no sabria dir res de nou. De l’anècdota tràgica que, molt de lluny, he triat perquè serveixi de base a Descripció d’un paisatge no en conec cap utilització anterior. La qual cosa ja m’anima». BENET I JORNET, Josep M. Teatre reunit. Tarragona: Arola Editors (Textos A Part, 8), 2019, 760 pp., pp. 730-731.

algunes claus de tot plegat. I amb la seva intervenció, fent malabars el dramaturg amb el rellotge d’arena –i enviant Aristòtil i les tres regles on no hi plou!—, ens retrotraiem fàcilment una dècada enrere, a l’inici de la dictadura, assumint elles mateixes i altres caràcters aquest paper de narrador espontani que advertíem: KÀTILA: No em sap greu tornar a tenir vint-i-set anys, encara que sigui per reviure aquelles hores de malson. Més tard n’han de venir de pitjors, però algun dia podré riure. ZAHIRA: Riure? No sé com ho pots dir. Per on comencem? KÀTILA: Amb un fragment de conversa que situï l’instant. Per exemple, quan jo et vaig preguntar si els senties. ZAHIRA: I jo et vaig fer precisar què era el que havia de sentir. KÀTILA: Els trets, naturalment. Sonaven més forts. Sonen més forts. Es van acostant.

Es deposa la revolta i torna el Govern. El poble els saluda amb banderes i domassos fart de tot i indiferent de qui guanyi perquè sols anhelen que allò s’aturi en tòtum. I també n’hi ha de neutrals com la família de Bassir, que no són rebels i coincideixen amb els anteriors en la necessitat de posarhi punt. Però Bassir copsa la bel·ligerància d’uns i altres i decideix prendre part a favor de l’Emir perquè no se’l condemni amb aquella frase de Lenin que aquí s’atribueix al dèspota de «qui no està amb mi, està contra mi». En aquest sentit, la burla no s’adreça exclusivament als tirans d’un sector sinó als d’ambdós. L’atmosfera és neta i el cel, blau, quan elles arriben, hi ha núvols i ombres quan es congria la tempesta i els núvols acaben encapotant l’escena final, com els ulls cecs de Bassir. Quan claregi, la trama d’aquesta peça breu haurà finalitzat. El paral·lelisme de les frases finals del text és sublim, i el tancament, circular.

Unes hores amb el mestre Javier Matesanz

La humilitat sol ser una característica dels grans que no solen compartir els mediocres. I si a aquest tret admirable li afegeixes la generositat, doncs te trobes davant d’un creador notable que és encara millor persona. Però quines probabilitats hi ha de trobar-s’hi algun dia en aquestes circumstàncies i en el rol del beneficiari? Poques, suposo, molt poques, però no em ficaré en qüestions estadístiques. Em limitaré a gaudir de la meva sort i compartir amb aquestes línies una experiència inoblidable marcada per un nom propi: Josep Maria Benet i Jornet. Deixeu-me que us conti la història de forma simple i directa, sense floritures ni gaires reflexions, perquè no m’interessa la forma sinó el fons. I és que l’any 2009, els actors Pedro Victory i Marian Vilalta em proposaren dirigir-los en el muntatge L’habitació del nen. Obra de Benet i Jornet, dirigida per Sergi Belbel al Lliure de Barcelona i interpretada per Emma Vilarasau i Pere Arquillué només sis anys abans, el 2003.

- M’encantaria –els hi vaig dir–, però i els drets? Com els pagareu? Us els cedirà, l’autor? - Ja els tinc –em digué Pedro–. L’obra li havia agradat molt (i a qui no?), havia contactat amb Benet i Jornet, i aquest li havia dit: “És clar que sí. M’encantaria veure una altra visió de la meva història. L’única condició és que vull venir a l’estrena”. Ni ens cobrà drets, ni va voler ficar mà, ni ens demanà què faríem amb el text ni qui érem. Només volia compartir la seva història i veure què inspirava a una altra gent. D’una altra generació, de les Illes, desconeguda personalment i professional..., encara que això sí, en català. Només això ens aclarí. I tanmateix aquesta era la nostra intenció. Jo no el coneixia, i només vaig parlar amb ell un cop, per dir-li que li enviàvem el bitllet d’avió i la reserva de l’hotel. I encara em digué que gràcies, però que no hauria estat necessari, que ja se n’hagués

pogut encarregar ell. I a sobre, empegueït, vaig tenir l’atreviment de demanar-li, pressionat pels mitjans locals, si voldria fer la conferència de premsa de l’estrena amb nosaltres. Estrenàvem dins la programació del Festival Alternatilla. Ja podeu endevinar la resposta: “I tant que sí”. L’hotel Saratoga s’omplí fins a dalt de tot, i no per nosaltres. El vaig conèixer aquell dia, i jo portava tot un guió mental per explicar el que havia fet i el que pretenia assolir amb la nostra versió de la seva obra. Feina tudada, perquè només em demanà dues coses: - “Què et sembla, estàs content de com t’ha quedat?” - Vaig dir sí, i va dir “Perfecte”. I la segona, encara em descol·locà més. Estrenaven a l’endemà, no aquell vespre. - Heu quedat per sopar? Hi ha per aquí el meu amic Sergi [Belbel], i podríem anar-hi tots plegats.

D’aquest oferiment encara no me n’he recuperat. La nit abans d’estrenar, Marian, Pedro i jo anàrem a sopar amb els dos autors de la versió original de l’obra estrenada al Lliure. És a dir, la Champions teatral. I a sobre ens convidaren (no estic molt segur, però crec que vàrem remugar abans d’acceptar. Però aquesta és una altra història). No parlarem del muntatge en tot el vespre. I jo ho vaig intentar en diverses ocasions. “Xavier –em va dir–, jo estic tranquil. Demà ho veure i segur que m’agrada”. No cal dir que no vaig dormir. L’estrena fou al Teatre Municipal Xesc Forteza. Jo sempre em quedo dret al fons de la platea, perquè tanmateix el nervis no em deixen seure i no vull ser jo precisament qui emprenyi al públic. Però lògicament, en aquesta ocasió, estava disposat a seure amb ell (Belbel havia partit cap a Barcelona aquell mateix dia).

Sorpresa. “No gràcies, no m’assignis cap seient, m’agrada veure les estrenes de les meves obres de dret”. Jo no sabia si estar més orgullós perquè tenia la mateixa mania nirviosa que Benet i Jornet, o perquè havia dit “estrena de la meva obra”. Tot i que el que realment era excitant i aterrador era que havia de veure la funció dret devora d’ell. I així va ser. Segurament la funció més llarga i tensa de la meva vida. Va caure el teló (és un dir), i abans que jo no pogués dir res, a les fosques, sense deixar d’aplaudir respectuosament, inclinà el cap cap a mi i em xiuxiuejà: “Per què?”

Jo havia fet un petit canvi en el seu final. Una llicència, un afegit, que tancava potser massa un desenllaç que ell havia deixat més obert. - No t’ha agradat? –vaig demanar, intuint la resposta. - No, però l’obra és teva, i has fet bona feina. Un poc més tard fèiem una cervesa a la plaça Santa Eulàlia. No el vaig tornar a veure, però no he oblidat res del que vaig aprendre.

PM 00824-2021