Palma Mallorca La Gavina nov 2020 by editorialmic

La vina ga ov h k é x T n Anto

Espai de lectura

[Llegir] a escena

[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa.

Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.

Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Javier Matesanz Antoni Galmés Carlota Oliva Més informació a www.mallorcaliteraria.cat/llegir

La gavina Teatre

Tres actrius, dos actors i un dramaturg/director que parlen dels seus desitjos i del seu amor pel teatre. O potser d’una mare i un fill que, tot i estimar-se, no es troben i es fan mal. O potser de la història del que volem i mai aconseguim. O potser de l’amor entre dues persones de diferents generacions. O potser del primer amor escapçat. O potser de la frustració de no quedar mai content amb el fet creatiu. O potser de la lluita amb el desig. O potser de la por de fer-nos grans i d’anar desconnectant del que ens envolta. O potser dels milers d’amors no correspostos de la humanitat. O potser de la història de com carregar-se un amor. Morir, estimar i fer teatre. Àlex Rigola

NOVEMBRE Divendres 20 20 hores Durada 90 minuts Idioma català Preu de 8 a 25 euros

Text Versió lliure de l’obra d’Anton Txékhov Dramatúrgia i direcció Àlex Rigola Repartiment Nao Albet Pau Miró Xavi Sáez Mónica López Melisa Salvatierra Roser Vilajosana Ajudant de direcció Alba Pujol Producció executiva Irene Vicente Producció Titus Andrònic Heartbreak Hotel

La gavina, del fracàs a la glòria Anton P. Txèkhov (1860-1904) és un dels dramaturgs més representats arreu del món occidental, i juntament amb Henrik Ibsen (1828-1906) i August Strindberg (1849-1912), és considerat un dels pares fundadors del teatre modern. La seva obra La gavina (1896) constitueix una fita històrica de les arts escèniques, pedra sobre la qual es basteix bona part del prestigi Txèkhov, malgrat que en el seu moment arribàs a posar en risc la trajectòria de l’autor. Perquè malgrat que ja havia escrit la seva notable Ivànov una dècada abans (1887), Txèkhov encara no era el reconegut dramaturg que havia d’arribar a ser. L’estrena de La gavina a Sant Petersburg, al gran Teatre Aleksandrinski fou un desastre absolut: ningú no va entendre la seva proposta, que plantejava una nova forma narrativa, diferent a les tècniques utilitzades als melodrames socials tradicionals de l’època. El públic l’esbroncà i la crítica fou molt negativa. L’estrepitós fracàs el desil·lusionà fins a tal punt que abandonà avergonyit el teatre i es plantejà deixar per sempre la seva producció de texts teatrals.

La innovadora tècnica dramàtica en qüestió, que ell mateix denominà “d’acció indirecta”, i que el distanciava del classicisme i de qualsevol altre opció o estructura formal coneguda, consistia a fer especial esment en els detalls i característiques psicològiques dels personatges, als que atorgava més atenció que a l’argument en si mateix. Així, sovint, les accions més importants, els esdeveniments cabdals que podrien condicionar l’evolució del que seria el relat, ni tan sols no es mostraven, sinó que tenien lloc fora d’escena. Amb altres paraules, les seves peces desborden acció i moviment però no exteriorment sinó en el seu desenvolupament intern. A La gavina hi ha un bon exemple d’això: l’intent de suïcidi d’un dels personatges, que el públic mai no presenciarà, però que condiciona plenament el decurs de la història. D’aquesta manera, les coses que no es veien, que no es deien, eren més importants que les expressades pels personatges. Una autèntica ruptura per a la qual el públic no estava preparat. O almanco, no aplicant els mateixos criteris utilitzats fins llavors per rebre i jutjar l’estil narratiu i la declamatòria interpretativa als quals estaven avesats. La incorporació al panorama escènic, pocs anys després, de Konstantin Stanislavski (1863-1938), va permetre capgirar aquesta situació.

Dos anys després de la malaurada estrena de La gavina a Sant Petersburg, un jove Stanislavski fundava el Teatre d’Art de Moscou amb el professor d’art dramàtic i autor, Vladímir Ivànovitx Nemiróvitx-Dàntxenko (1858-1943). Gràcies a mecenes, el teatre disposava de tots els recursos necessaris -a diferència dels seus precursors europeus que comptaven amb instal·lacions més precàries, com ara el Théâtre-Libre d’Antoine, fundat en 1888 o el Frei Bühne alemany, fundat al 1889- : un modern edifici, biblioteca, actors, directors, tècnics. Sols els mancaven dramaturgs i una peça per estrenar. Dàntxenko va proposar La gavina i el fet de tractarse d’una peça fallida, d’un dramaturg fracassat, va suposar un repte per donar el sus al Teatre d’Art. El 17 de desembre de 1898 es va representar la nova versió de La gavina al públic moscovita. L’èxit va ser tan aclaparador que una gavina es va convertir des de llavors ençà en el símbol del Teatre d’Art de Moscou.

No m’animo a descriure els espectacles en els quals es representaven les peces txekhovianes, perquè resultaría completament impossible. La seva delicia rau en allò que no pot transmetre’s amb paraules, en el que resta ocult darrere, en les pauses, en les mirades dels actors, en la irradiació dels seus sentiments interiors. Fins i tot, les coses inanimades prenien vida sobre l’escena. Tot naixia en la intuïció creadora i el sentiment artístic. La línia de la intuïció i del sentiment en forma indicada pel mateix Txèkhov. Per descobrir l’essència interior de les seves obres, cal pouar-hi per abastar la seva fondària espiritual. […] Txèkhov és inesgotable, perquè malgrat el quotidià que diuen que hi pinten, parla sempre –leitmotiv fonamental– no del casual o particular, sinó de l’Humà, així en majúscula. Konstantín Stanislavski, La meva vida en l’art

Estrena de La Gavina al Teatre d’Art de Moscou, 17 de desembre de 1898.

La gavina és una peça teatral estructurada en quatre actes, que se centra a mostrar, mitjançant la relació i els diàlegs entre els personatges, els conflictes romàntics i creatius dels quatre implicats, tots ells artistes o aspirants a ser-ho. Un text que té molt de metateatre o de metaliteratura, ja que des del realisme rigorós que caracteritzava l’estil de l’autor, i que posava en boca dels intèrprets pensaments i reflexions naturalistes que escapaven de qualsevol efectisme fictici o gir fantàstic, el subtext de l’obra parla de l’amor, l’art i els somnis irrealitzables dels creadors. Sempre amb un to ombrívol i des de la desil·lusionada malenconia pròpia de l’autor, que tot i així mai no es va considerar pessimista ni molt manco derrotista.

La reunió que possibilita el drama de La gavina i alberga els conflictes romàntics i artístics de l’obra, ajuntava a quatre personatges: la ingènua Nina, aspirant a actriu; l’anteriorment gloriosa intèrpret Irina Arkàdina; el dramaturg experimental Konstantin Trèplev, fill de Arkàdina; i el famós escriptor Trigorin. Són els encarregats de posar veu a les paraules de l’autor, que sempre solien expressar-se en forma de circumloquis sobre els temes tractats, en lloc d’anar directament al bessó de la qüestió: el famós recurs psicològic del subtext de Txèkhov.

Àlex Rigola, un dels directors escènics més lliures i eclèctics de l’actual panorama teatral, ha portat la proposta fins al límit. Fins allà on segurament Txèkhov hauria aplaudit, perquè tirant del fil del naturalisme metateatral crea un espectacle que difumina les barreres i els límits de creació i realitat. Una versió lliure, això sí, tot i que respectant en tot moment l’estructura de l’original.

En la seva proposta, Rigola ha reunit sobre l’escenari a tres actrius (Mónica López, Irene Escolar i Roser Vilajosana), un actor (Xavi Sáez), un actor-dramaturg-director (Nao Albet) y un autor-director (Pau Miró), perquè parlin dels seus desitjos i de la seva passió pel teatre. Però sense attrezzo, ni vestuari (amb la roba de carrer amb la que arriben al teatre) i sense voler aparentar res que no siguin (russos del segle XIX, per exemple). Encara que es mantinguin, ja ho hem dit, les trames i els conflictes existencialistes que proposa Txèkhov.

El setembre de 2013, el Teatre Principal acollí La gavina de Txèkhov, una creació col·lectiva de la companyia Set Sibèries (Joan Carles Bellviure, Xavier Frau, Lluqui Herrero, Clara Ingold, Guillem Juaneda i Agnès Llobet), que l’havia estrenada al cicle Jardí Desolat el juliol del mateix any.

Anton Txèkhov,

L’autor de La Gavina i tantes altres obres mestres

Anton Pàvlovitx Txèkhov (1860-1904) va néixer a la localitat de Taganrog (Rússia) el 29 de gener de l’any 1860, i tot i ser recordat com un dels grans noms de la literatura universal, va tenir una vida complicada que el va dur a escriure per motius no gaire vocacionals. Els seus pares eren humils comerciants que hagueren de fer grans esforços per treure endavant una família amb sis fills. És per això que, quan el jove Anton va començar a estudiar medicina a la Universitat de Moscou, va cercar una manera compatible amb els seus estudis de poder ajudar econòmicament la seva família. Fou així que començà a escriure i col·laborar en algunes revistes, que li publicaren els seus primers relats curts, la majoria d’ells contes humorístics no gaire elaborats o caricatures de la quotidianitat russa. Amb pseudònim, molts d’ells, com a per exemple Antoixa Txekhonté.

Uns inicis que d’alguna manera no quadren amb la trajectòria de qui havia de convertirse en el representant més destacat de la escola realista russa, i la seva obra en una de les més importants de la dramatúrgia i la narrativa de la literatura universal. Les seves aportacions al gènere del relat curt, introduïdes sovint per evitar la temptació o el risc de resultar moralista, com era habitual en moltes de les obres tradicionals de l’època, es convertiren en el model exemplar d’un naturalisme literari que influí a escriptors de tot el món. I és que Txèkhov considerava que el paper de l’artista era plantejar preguntes, no respondre-les. I aquesta fou sempre la base de la seva naturalesa creativa, als relats i també al teatre. Mai no va pretendre fer arribar missatges, ni molt manco incloure idees o arguments artificiosos que poguessin distreure el lector. Narrava la vida sense additius, molt sovint mitjançant monòlegs dels personatges (el de Nina de La gavina n’és un exemple), fent que la seva veu fos el mirall utilitzat pel lector, igual que els personatges l’estaven emprant. Un estil irrenunciable que l’escriptor nord-americà E.L. Doctorow (1931-2015) va definir d’aquesta manera tan precisa i preciosa: “Els seus contes sembla que s’escampen sobre la pàgina sense art, sense cap intenció estètica. I així el lector veu la vida rere les seves paraules”.

Txèkhov va alternar des dels inicis el relat curt i el teatre, dos gèneres literaris on destacà fins a convertir-se en un dels escriptors més admirats del món, malgrat que no pogués gaudir molt d’aquest reconeixement. L’autor morí jove, amb 44 anys, víctima d’una tuberculosi contreta mentre exercia de metge. Llavors ja era molt reconegut a la seva Rússia natal, però no fou fins als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial que les traduccions de la seva obra a l’anglès ajudaren a popularitzar-la. Ben aviat esdevení un referent de l’escena tant a Anglaterra com als Estats Units, i dramaturgs com Tennessee Williams (1911-1983) i Arthur Miller (1915-2005), o el mestre del relat Raymond Carver (1938-1988), reconeixien la influència naturalista del dramaturg rus en les seves millors obres.

En teatre, després de l’èxit de la representació de La gavina, Txèkhov va continuar escrivint per al Teatre d’Art de Moscou. Aquesta col·laboració va donar lloc a tres obres mestres més de l’autor rus: L’oncle Vània (1899-1900), Les tres germanes (1901) i L’hort dels cirerers (1904). En conjunt, aquestes quatre obres mestres semblen eclipsar la resta de la obra de Txèkhov, que tanmateix inclou una vintena de títols. Se’n poden destacar el monòleg Els danys del tabac (1886), Ivànov (1887) o Platonov, una obra de joventut que va desaparèixer durant anys i fou trobada a la caixa d’un banc l’any 1921.

Entre els seus contes o relats més representatius hi ha L’Estepa (1888), El duel (1891), Relat d’un desconegut (1893) o La dama del gosset (1899), del qual Vladimir Nabokov, que no era especialment admirador de Txèkhov, va dir que era el conte millor escrit de tots els temps.

La gavina,

essència dramàtica Txèkhoviana

Tal vegada La gavina sigui la més emblemàtica de les obres d’Anton Txèkhov, i una de les més representatives del seu realisme narratiu, del qual és un dels exponents més brillants de la història de la literatura dramàtica. Però quan va escriure aquesta peça l’any 1896, quan al teatre li havien encarregat una comèdia i ell decidí presentar un drama existencial sobre la vida, la frustració i la creativitat, ja feia anys que els seus escrits curts transitaven els camins naturalistes que mai no va abandonar i el consolidaren com a mestre del gènere breu amb altres noms insignes com ara Edgar Allan Poe, Guy de Maupassant o Jorge Luis Borges. Un estil realista de veure el món i traslladar-ho al paper, que el seu compatriota i contemporani Vladimir Nabokov (1899-1977)– autor de Lolita (1955)–, tot i ser crític amb alguns aspectes creatius de l’obra txekhoviana, va descriure dient que “escrivia en la forma en que una persona conta a una altra les coses més importants de la seva vida: lentament, però sense interrupcions, i en veu baixa”. Els seus relats l’havien consolidat com a narrador molt abans que no com a dramaturg. Això no va passar, i de forma molt accidentada, fins a l’estrena moscovita de La Gavina de l’any 1898. L’any 1886, després de molts de relats 10

irrellevants i humorístics signats amb pseudònim i publicats per diners a revistes populars de l’època, que fan impossible saber quina és exactament l’envergadura de la producció literària de l’autor, Txèkhov havia publicat ja el seu primer llibre de relats, Contes de Melpòmene, i només un any més tard guanyava el prestigiós Premi Pushkin amb un altre recull de relats breus: En el capvespre. Un reconeixement que s’enfortí encara més amb l’edició de L’estepa (1888), una altra col·lecció de relats. Però cal recordar que entre mitges, l’any 1887, també va presentar el drama teatral Ivànov. I és que tal i com ell mai no es cansà d’assenyalar, fou el teatre la seva gran passió. Ho deixà ben clar amb una sentència inoblidable: “La medicina és la meva esposa i el teatre la meva amant”. Txèkhov fou el gran retratista de la Rússia tsarista de finals del segle XIX i principis del XX, de les persones d’aquella societat, que convertia en personatges hiperrealistes, atribolats sempre pels seus propis sentiments, per les seves circumstàncies, per les seves característiques psicològiques enfrontades a les seves realitats. Sempre bones de reconèixer perquè eren presentades sense additius ficticis ni maquillatges morals. La vida tal qual era, ja fos negre sobre blanc o escenificada a un teatre.

La lletra de Txèkhov fou sempre senzilla, però no òbvia. La profunditat dels seus relats s’amaguen rere capes psicològiques, i des d’una presumpta evidència cal destapar les motivacions, les pors que a la intimitat converteixen a molts dels seus personatges en covards, que renuncien a les seves ambicions, que fracassen a la vida. I tot i que va rebre crítiques per aquesta suposada simplicitat, el cert és que la seva opció de rebutjar la idea de l’autor com a narrador omniscient, per ser només un transmissor de sensacions, el convertiren en una veu única i irrepetible.

Txékhov llegeix La gavina al Teatre de l’Art de Moscou, Stanislavski, assegut a la dreta, i Dàtxenko a l’esquerra, dret.

Que la inspiració ens agafi treballant Després d’una engrescadora carrera de direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, i una tesi doctoral sobre la posada en escena en el teatre d’objectes, vaig decidir dedicar-me a dibuixar. Aquest fet, lluny de sorprendre la gent del meu voltant, confirmava el que ja sabien. Que no era en el teatre on havia de posar el focus, sinó en la il·lustració. Jo ho justificava excusant-me amb l’economia del país, o bé pregonava el següent axioma: Amics meus! no existeix diferència entre guiar la mirada dels espectadors a sobre d’un escenari, a fer-ho damunt l’espai bidimensional del full de paper. Amb aquesta determinació, renunciï a la calidesa de la companyia teatre, i accept la solitud de la meva taula de dibuix. Ras i curt! Però essent honestos no era res de tot això. Havia perdut l’espurna creativa, perquè la meva veritable vocació no estava en el noble art de l’escena, sinó en el del dibuix. No calia desfer el camí, ja que l’art teatral és el llenguatge artístic més complet… però sí que havia de ressituar-me.

Sembla ser que a Txèkhov li interessava molt abordar l’assumpte de la creació artística, i així ho fa en aquesta obra, tot I que finalment no hi trobem una resposta gaire satisfactòria. Ja el 1888 havia escrit una carta on formulava retòricament la següent frase “Per a què o per a qui escric?” Quasi una dècada després, el 1896, va escriure aquesta La Gavina, una ficció teatral sobre la ficció literària on no només planteja el per què, sinó també el com es crea: i és a través de la inspiració. La Gavina és una bella (i molt trista) metàfora sobra el creació artística i la vocació a través del comportament d’uns personatges desganats i patètics, tan realistes que et fereixen l’ànima: L’espurna creativa de Trèplev, que és representada amb la gavina, acaba morta d’un tret. La de Nina, tan entregada a l’art de la interpretació, acaba extraviada, com ja li va ocórrer a Arkàdina en el seu dia. I l’epifania creativa de Trigorin queda acartronada, acomodada i aixafada per la rutina. Aquest últim, Trigorin, demana que embalsamin el cos inert de l’ocell en un gest inútil de preservar-ne l’espurna que alguna vegada sentí. Com es produeix la creació artística? A Picasso li devem aquella famosa frase “que la inspiració t’enxampi treballant”. Potser la creació artística es basa en petites epifanies. En petites inspiracions o espurnes, sens

dubte, però aquestes han d’anar vinculades al treball i Txèkhov ens presenta uns artistes incapaços de posar-se a treballar: Trèplev va experimentar la inspiració quan escrivia la seva petita peça teatral en el primer acte, però ràpidament la va perdre, la va matar, per desídia o avorriment. I ja no torna a escriure. Trigorin, pren apunts a la seva llibreta per escriure un conte que mai no veurà la llum. A Arkàdina li queden tan lluny els anys que brillava damunt els escenaris… Fins I tot la Nina n’acaba farta de la feina artística, arrossegant-se pels polsosos escenaris de províncies. Però deixeu-me dir-vos que la inspiració també ve lligada a l’amor. Fa poc temps vaig llegir que la creativitat és un cicle, com tot a la vida. Em vaig sentir força alleujat, la veritat, de saber que la creació artística no és un monstre indomable. El cicle era quelcom semblant a això: La millor part és la del “Ahà!” És el moment. L’espurna, el formigueig, l’epifania. La vida em somriu I em sent un gran artista. A continuació, comparteixo la meva idea amb els altres: M’agrada el viatge que estic a punt d’emprendre, i rep les felicitacions de la gent propera. Aleshores, algú ens contracta: perquè els artistes ens guanyam la vida així.

Després comença la caiguda quan ens adonam que sí, que en realitat és una feina. Ja no és un repte, i el tedi i l’avorriment ens aclapara endinsant-nos en les profunditats de la desesperació. No me’n sortiré, he de pagar factures, què estic fent? La remuntada comença quan pens en la meva vocació. Surt al carrer. Necessit un input. L’aire fresc m’acarona. És una sensació com de tornar a estar enamorat. He de córrer a la meva taula de dibuix i, després d’unes quantes línies, torna el moment “Ahà”! Quan cau el teló, al final del quart acte, després d’aquell tret eixordador, ens envaeix la tristesa. És com si Arkàdina, Trèplev, Nina i Trigorin no haguessin pogut tancar el cercle. Com si el moment de la remuntada no arribés mai. Així que obrim les finestres, deixem que entri l’aire fresc, i amb ell l’amor. I si entra l’amor, creieu-me, tard o d’hora arribarà la inspiració. Toni Galmés

El mètode que va néixer d’una gavina El teatre s’escriu per ser representat, i això fa que sigui un exercici de resultat incert. És possible un bon text que acabi no funcionant a l’escenari a causa d’una proposta escènica inadequada o fallida. Però es mal de creure que una peça com La gavina, avui unànimement considerada un clàssic, fos rebutjada de manera devastadora quan s’estrenà, i poc més d’un any després es reestrenés, sense reescriptura, només una relectura, i es convertís en tot un esdeveniment cultural i un referent del teatre realista de tots els temps. La gavina va ser, com hem esmentat, la primera producció del Teatre de l’Art de Moscou, capitanejat per la dupla Nemirovich-Dàntxenko i KonstantinStanislavski. La clau de l’èxit va ser enfrontar el text de Txèkhova una nova lectura, una nova direcció, rebutjant així segons el mateix Stanislavski explica “les antigues maneres escèniques de fer”. També apunta a la seva biografia que les circumstàncies eren propícies perquè els primordis del Teatre d’Art varen coincidir amb la formació dels actors en el que més tard seria denominat el mètode o sistema Stanislvaski.

El popular mètode Stanislavski, que tants d’actors esgrimeixen arreu del món com a part de la seva formació, va néixer per mor de La Gavina (1896). Un text fracassat per la incomprensió generalitzada que provocà unes formes narratives innovadores, i que necessitava ser interpretat de manera diferent perquè s’entengués el que realment explicava i com ho explicava. El naturalisme i les accions indirectes del text de Txèkhov, que atorgaven tot el protagonisme al subtext, al que no es deia, al que es podia deduir dels comportaments i la psicologia dels personatges, exigia rompre amb el to declamatori del teatre de l’època. I aquí comença el canvi. Stanislavski així ho va entendre. Declamar bé el text no servia amb La Gavina. Era necessari canviar el mètode interpretatiu. Un sistema de treballar amb els actors que va denominar “l’art d’experimentar”, en contraposició a “l’art de representar”. Més enllà de la descripció del personatge en el text escrit, els actors han de cercar motivacions que justifiquin l’acció, cercar empatia amb el personatge, experimentar allò que ha de transmetre i activar uns altres processos psicològics que permetin, fins i tot, comportaments subconscients que garanteixin la seva credibilitat.

El seu cèlebre mètode d’interpretació va viatjar fins als Estats Units on Lee Strasberg (1901-1982) el va adoptar i adaptar, creant l’any 1947, el famós Actor’s Studio. La llista d’actors i directors que passaren per aquesta escola de Nova York és impressionant: Anne Bancroft, Dustin Hoffman, Montgomery Clift, James Dean, Marilyn Monroe, Jane Fonda, Paul Newman, Ellen Burstyn, Al Pacino, Robert De Niro, Geraldine Page i Elia Kazan, només per anomenar els més coneguts. Si deixam Marlon Brando de banda és perquè a la seva biografia va renegar de Lee Strasberg, afirmant que no n’havia après res.

La gavina tracta de l’amor i de l’art i, per què no, de l’amor a l’art. I en aquesta història tot sembla estar connectat. La biografia de Stanislavski es titula La meva vida en l’art i a la vida de Txèkhov amor i art s’entrellacen. L’afirmació que la medicina era la seva esposa i el teatre la seva amant no és precisa. És cert que la medicina era la seva ocupació principal però no la seva major font d’ingressos, ja que els seus pacients no li podien pagar. No obstant això es va casar literalment amb l’art i diversos membres de la seva família van destacar al teatre i el món de les arts. Als assajos de La Gavina va conèixer l’actriu Olga Kniper amb la qual es va casar. I la baula de la connexió Stanislavski-Strasberg és l’actor, professor i teòric del teatre, el nebot més gran de Txèkhov, Michael (Mijail) Txèkhov que després d’haver-se format al Teatre d’Art de Moscou i una etapa a França, en arribar als Estats Units va ocupar la direcció del Group Theatre recentment abandonada per Lee Strasberg. La seva dedicació com a teòric i professor de teatre eclipsaren la seva carrera com actor. Tot i que principalment treballava al teatre, és recordat com l’analista freudià de la pel·lícula Spellbound (1945), d’Alfred Hitchcock, per la qual va rebre la seva única nominació a l’Oscar.

DL PM 955-2020