o j o t Can ntanya u m i la a l l a b Arqué n a o J i à Alb Guillem
Espai de lectura
[Llegir] a escena
1
[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa.
Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.
Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Carlota Oliva Lucia Pietrelli Més informació a www.mallorcaliteraria.cat/llegir
2
Canto jo i la muntanya balla
OCTUBRE Dissabte 30 Durada 120 minuts Idioma català Espectacle recomanat a partir de 15 anys
Teatre
Guillem Albà i Joan Arqué ens proposen portar a escena el llibre d’èxit d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla. Una dramatúrgia de Clàudia Cedó amb música de Judit Neddermann, que ens portarà a gaudir d’un text màgic on podrem veure un híbrid de teatre de gest, text i música en directe. Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt, a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció. Una producció de La Perla 29 En col·laboració amb el cicle TardOral de la Fundació Mallorca Literària
Dramatúrgia Clàudia Cedó Direcció Guillem Albà, Joan Arqué Composició musical Judit Neddermann Intèrprets Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores Guitarra Amaia Miranda Llums Sylvia Kuchinow Vestuari Nídia Tusal So Joan Gorro Escenografia Alfred Casas, Laura Clos ‘Closca’ Ajudant de direcció Maria Salarich Alumna en pràctiques escenografia Marta Calderón Gómez Construcció escenografia Brava Performing Arts, L’estaquirot teatre, Alfred Casas Assessorament lingüístic Carla Ferrerós Caracterització Àngels Salinas
3
De la pàgina a l’escenari
Enguany, en aquest mateix escenari de la Sala Gran del Teatre Principal de Palma, hem pogut assistir a les representacions teatrals de clàssics de la literatura narrativa, tals com Tirant, Pedro Páramo, o més recentment encara, La casa de los espíritus. De fet, d’un temps ençà, són moltes les adaptacions de novel·les que han gaudit de gran acceptació com per exemple, El curiós incident del gos a mitjanit, Frankenstein, o la per a molts de lectors, la intocable i estimadíssima Jane Eyre. A jutjar per l’èxit assolit per algunes d’aquestes adaptacions que han fet el bot de la novel·la als escenaris, semblaria que es tracta d’un fenomen relativament recent. Però no és ben així. Tot i que existeix un repertori teatral que compta amb una tradició de textos dramàtics de més de dos mil anys d’antiguitat, la novel·la, d’ençà de la seva aparició ha estat sempre font d’inspiració per a creadors de les més variades expressions artístiques, i que ha germinat en altres llenguatges com ara l’audiovisual, la música o el teatre. I com es transforma l’únic vehicle d’expressió de la narrativa, que és la paraula 4
en tot un text teatral? Ja que sabem que el text teatral el conformen a més de mots, imatges, música, escenografia, il·luminació, interpretació i per últim, encara que imprescindible perquè la representació cobri sentit, el públic. Com es traslladen les novel·les a un escenari? Resulta evident que fer l’adaptació de qualsevol novel·la, per breu que sigui, cal triar i destriar, tallar, suprimir i, inclús, fer-hi afegitons si és necessari. Ara bé, per fer una bona adaptació, el més important és sens dubte, triar una perspectiva, posar el focus en els aspectes més rellevants de la lectura per poder basar-hi la interpretació. No es tracta de convertir la posada en escena en una transcripció literal, és a dir, en un reproducció mimètica de la trama, sinó que segons la interpretació prèvia, aquest triatge ha de fer que l’adaptació esdevingui completament necessària i rellevant per a l’espectador contemporani. I què passa si la novel·la a adaptar encara està fresquíssima als prestatges de les llibreries, va ser una de les més llegides al 2020 i ve farcida de premis literaris? O, en altres paraules, com s’adequa
Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà al llenguatge teatral? Que és el repte que Joan Arqué i Guillem Albà varen assumir sense saber explicar ben bé per què. Reconeixen, però, que en el procés tot els va sorgir orgànicament, com ara l’elecció de la dramaturga, Clàudia Cerdó, amb una trajectòria avalada per textos com Tortugues: la desacceleració de les partícules i Una gossa en un descampat, producció que es va poder veure en aquest mateix escenari al novembre de 2019. A més, des del 6 d’octubre passat, que es varen lliurar els Premis TeatreBarcelona, té el de millor adaptació teatral per Canto jo i la muntanya balla. És cert que la lectura és un acte subjectiu, privat i intransferible de cada lector. L’adaptació d’un text narratiu per al teatre i el resultat que veiem a l’escenari també són fruit d’una interpretació subjectiva, en aquest cas d’un col·lectiu format pels directors Guillem Albà i Joan Arqué, la
dramaturga, Clàudia Cerdó, i els equips tècnic i artístic. El tàndem de directors d’aquesta producció de La Perla 29 varen tenir molt clar, des del primer moment que assumiren el risc d’adaptar aquesta novel·la —que no ha deixat indiferent milers de lectors—, quins elements destacar. La intenció era transmetre l’essència que la seva lectura els suscità, posant l’accent en l’omnipresència i protagonisme de la natura i la poesia del text. Una altra decisió, donada pel text de Solà també va ser l’enfocament de la posada en escena. Una novel·la on la natura s’humanitza i prenen la paraula núvols, dones d’aigua, bolets, persones vives i persones mortes, un cabirol, una gossa i, fins i tot, la mateixa muntanya, convidava a allunyar-se del realisme, fent servir recursos teatrals capaços de transmetre tota la màgia inherent al text. Així, el que Irene Solà va expressar amb paraules i alguns dibuixos, es converteix en un espectacle gairebé total amb text, música, objectes i titelles. Per a aquells proclius a afirmar sempre que els agrada més el llibre que la pel·lícula, o en aquest cas, l’obra teatral, cal dir que la mateixa autora, conscient que la literatura i el teatre tenen diferents formes d’expressió, va concedir a l’equip, llibertat creativa absoluta. El resultat és que el muntatge teatral i la novel·la són dues obres diferents que gaudeixen d’entitat pròpia per si mateixes. No cal haver llegit la novel·la per gaudir de l’espectacle i viceversa. No és la primera vegada que Canto jo i la muntanya balla inspira la creació d’una altra obra i trepitja els escenaris. El febrer d’enguany, el compositor Marc Simón, va estrenar Les trompetes de la mort, una peça simfonicocoral per a cor femení, inspirada en el capítol del mateix nom.
5
Qui és Irene Solà?
En qüestió de poc temps Irene Solà (Malla, 1990) s’ha convertit en una de les veus més consolidades del panorama literari català. Arriba a la literatura a través del món de l’art. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, encara en la seva època d’estudiant va començar a publicar relats, entre els quals destaca el conte «L’ahir es diu Júlia, i l’endemà també» pel qual va obtenir l’accèssit al XXVI Premi Antoni Bofarrul de narrativa i el 21è Premi Martí Pol (2004). L’any 2012 es publica el seu primer llibre, el poemari Bèstia, guardonat amb el Premi Amadeu Oller de poesia. Conta Irene Solà, en una entrevista, que aquest premi li va arribar per casualitat, quan en un impuls de joventut es va atrevir a enviar el seu material poètic al poeta Lluís Calvo. Havent rebut aquest dit material, la va instar a posar-li ordre i enviar-ho tot d’una al premi. És en aquest moment que Solà decideix estudiar un màster de Literatura, Art i 6
Cultura Visual a la Universitat de Sussex, i parteix cap a Anglaterra on residirà sis anys. A la tornada d’Anglaterra es va gestant, a poc a poc, l’escriptura de la seva primera novel·la, Els dics (2018) per la qual obté el Premi Documenta de Narrativa. Per altra banda, l’escriptura de Canto jo i la muntanya balla va ser més ràpida, més orgànica i fins i tot —reconeix Solà— d’una manera bastant compulsiva. El període de gestació de Canto jo i la muntanya balla coincideix també amb una altra estada a Anglaterra, aquesta vegada a la capital, Londres, treballant a la històrica galeria d’art Whitechapel. Compaginant els dos mons, el de l’art i el de les lletres, Irene Solà també ha passat llargues temporades als Estats Units: com a escriptora resident a Alan Cheuse International Writers Center de la Universitat George Mason de Virgínia; i a la tardor de 2019, becada per l’Institut Ramon Llull, va participat en el prestigiós programa per a escriptors Art Omi, a l’estat de Nova York. Solà col·labora habitualment a La Vanguardia i actualment es troba immersa en el seu nou projecte, una novel·la, que a jutjar pels territoris plens d’històries que li queden per explorar ens podria portar cap a la mar.
Les veus de la muntanya, entre la ficció i la realitat Canto jo i la muntanya balla és la segona novel·la de l’escriptora i artista plàstica Irene Solà. D’ençà de la seva publicació ha captivat milers de lectors i recol·lectat un seguit de premis com ara l’Anagrama de novel·la, el Punt de llibre de Núvol, el Premi Cálamo Otra Mirada, el Maria Àngels Anglada de Narrativa, i l’European Union Prize for Literature 2020. Canto jo i la muntanya balla és un text on la història, la llegenda, la realitat i la literatura es barregen i en just 186 pàgines, estructurades en quatre parts de quatre capítols cadascuna, Irene Solà crea una cosmologia composta per núvols, dones d‘aigua, bolets, persones, fantasmes, una gossa, un cabirol i, fins i tot, la placa tectònica de la mateixa muntanya. En un indret indefinit del Prepirineu, entre Camprodon i Prats de Molló, a Canto jo i la muntanya balla seguim el cicle de la vida dels habitants d’alta muntanya. A partir de diferents veus narratives es va dibuixant el microcosmos muntanyenc que fa que la lectura esdevingui un joc, en què el lector ha d’identificar els narradors. Sobrevolant l’escenari on esdevindrà l’acció, la primera veu narrativa de la novel·la són els núvols.
Des del punt de vista dels núvols, assistim a la mort d’en Domènec, que és fulminat per un llamp. I què representa per la natura la mort d’un home travessat per un llamp? Doncs el mateix que ofegar un grapat de cargols. Res més que un element que forma part del cicle de la vida. A partir de la humanització d’aquest element natural i alhora tan poètic com és un núvol, ja des del primer capítol, s’estableix el caire que prendrà tota la novel·la, en què destaquen l’omnipresència de la natura i la lírica de l’escriptura. Canto jo i la muntanya balla s’insereix en la nostra millor tradició literària, plena d’escriptors que han sentit el mateix desig d’apropar-se a la muntanya, amb aclucades d’ull claríssimes a Mercè Rodoreda o Víctor Català, però també s’encabiria dins d’aquest nou corrent biocèntric al qual els editors encara no saben com anomenar, fent ús de l’anglicisme nature writing. I si els núvols són els primers subjectes d’aquesta multiplicitat narrativa que caracteritza la novel·la, els seguiran dones d’aigua, homes i dones de carn i os, així com personatges que ja són morts —però, continuen habitant el 7
Fes veus de la L muntanya, entre la ficció i la realitat
POEMA PER A MI, L’HILARI trosset de muntanya—, cabirols i gossos. Perquè Solà ens ha volgut apropar a un món oferint-nos el màxim de punts de vista possibles. Allunyant-se d’una perspectiva antropocèntrica, Solà ens ofereix mitjançant la paraula, un bocí de món amb tots els seus elements. La multiplicitat narrativa també fa que el text ens arribi en diferents registres lingüístics. Depenent de la perspectiva del subjecte: hi ha un capítol en vers perquè l’Hilari és poeta; i un altre escrit en castellà perquè la seva protagonista, Paloma, s’expressa en aquesta llengua; i fins i tot s’inclouen imatges de la muntanya.
8
Jo canto a la lluna quan fa el ple, ullal rodó de la nit amable, gata prenys. Canto al riu gelat, company de l’ànima, com una vena, com una llàgrima. Canto al bosc atent, sadoll de peixos, llebres, ceps. Canto als dies magnànims, a la brisa d’estiu, a la brisa d’hivern, als matins, a les vesprades, a la pluja petita, a la pluja enfadada. Canto a la vessant, al cim, al prat, a les ortigues, al roser bord, a l’esbarzer. Canto com qui fa hort, com qui talla una taula, com qui aixeca una casa, com qui tresca un pujol, com qui es menja una nou, com qui encén una brasa. Com Déu creant els animals i les plantes. Canto jo i la muntanya balla.
Aquesta diversitat de perspectives amb diferents registres lingüístics no són l’únic joc que ens proposa Solà. També juga amb el temps, altera la seqüència cronològica de la trama inserint-hi referències històriques i llegendàries. Canto jo i la muntanya balla transita entre la narrativa poètica i els fets històrics i llegendaris que envolten aquesta porció de territori, entre Camprodon i Prats de Molló. Perquè els llocs, igual que els estrats geològics, els conformen diverses capes recobertes d’històries. Així, algunes d’aquestes capes de realitat i de llegenda que conformen el relat, i són alhora part indissociable del territori, són: la constant presència i remembrança de la història d’aquesta zona fronterera, marcada per la retirada dels republicans a terres franceses. Aquest lloc formava part de les rutes de l’exili que l’any 1939 varen seguir milers de republicans de camí cap a França. Molts dels objectes que encara es troben pels boscos testimonien i parlen del drama humà de l’exili. Un capítol, concretament «El nom de
les dones», està escrit des de la perspectiva de les víctimes de la cacera de bruixes que es va dur a terme al segles XV i XVI a Catalunya i que va cobrar especial virulència als territoris pirinencs. Altres sediments que van formant la composició són els continguts llegendaris que, segons assegura l’autora en la nota final, va descobrir molts d’ells per primera vegada a Muntanyes maleïdes de Pep Coll. Així, la història i la llegenda constitueixen elements narratius per explicar aquest tros de muntanya, però no podem obviar totes les referències literàries, explícites o implícites que Solà va depositant al llarg de la seva narració, com a per exemple, la novel·la de Joan-Lluís Lluís, El dia de l’ós, el conte de Mikel Aboitiz, «Fundación mítica de Islandia», o la pàtina que deixa l’obra del premi Nobel Halldór Laxness, que no debades encapçala el llibre. Tot plegat, l’excepcionalitat de la novel·la rau en l’ús magistral de la paraula, explorant dins la mateixa naturalesa de la narració per tal de contar històries, bones històries.
9
La vibració del conte parlat
impressions de lectura Lucia Pietrelli Quan hom està sol no fa falta pensar en silenci. Quan hom està sol no fa falta dir versos en veu baixa. Però a on se’n va el silenci quan canto jo i la muntanya balla? I què fa, quan no balla, la muntanya? Què hi faig jo devora ella i dins dels seus silencis?
Una sensació de «solitud acompanyada» travessa tota la narració d’Irene Solà i ens fa estremir, perquè la solitud és més forta i ressonant quan tothom, al teu voltant, té el do de la pensa i la paraula i l’exerceix sense límits, sense condicions ni atenuants. Si parlen els núvols, si parlen les trompetes de la mort, i els cabirols, i els fantasmes... si tothom narra, perquè avui també narro i parlo jo?
I, sobretot, en aquest nou món qui són els que resten condemnats a la mudesa i l’ofec? Aquesta vibració de «conte parlat», de vida que batega i s’esmuny perquè coneix les paraules amb què existir i lluitar, les paraules amb què aparèixer i després morir, és el cor del cant, el cor de la vida i de la literatura.
Hi ha saviesa en el microcosmos d’Irene Solà, que s’ordena sense presses, amb la Aquesta solitud esquerdissada té arestes. És lentitud i la inexorabilitat que té el dia, cada perillós que tothom tingui veu, és eixordador dia, que sap que començarà amb l’alba i acabarà amb la posta de sol. Aquest és pensar que cada element del món té un l’únic misteri conegut i l’única aigua clara interlocutor a qui adreçar-se. de tota narració, perquè tot allò humà està Parlen al vent o em parlen a mi? sempre condemnat a passar dins de la fosca Quan hi ha tantes paraules que suren, de nit, arran de tenebres. quin color és l’aire? 10
Tèrbol és l’aire a Matavaques, dins de la veu i la història de cada personatge. És la tragèdia la que guia els passos del món, del món dins d’aquest poble, del món a dalt d’aquesta muntanya i a dintre de cada ésser que el transita. Una tragèdia vivaç però, aneu alerta, una tragèdia viva i exuberant, no us equivoqueu, perquè Irene Solà ens parla d’una tragèdia real i coneguda, que és la de sempre, la dels llamps mesclats amb trons, la de dones d’aigua emmirallades en bruixes, la del parir i morir per honorar i homenatjar el cicle de la vida. Que es repeteixi llavors, que sigui sempre nou aquest drama i que nosaltres ho puguem ser també amb ell. Hi ha una «atracció sostinguda» que uneix, estira i arronsa, tots els personatges: en Domènec, la Sió, la Mia, l’Hilari i en Jaume. Entre ells i entre ells i el bosc que els envolta, entre ells i la muntanya que els encercla i domina. Els llocs ens sobreviuen i ens marquen. Els llocs son l’únic testimoni estable de la nostra existència, el marc canviant, però etern, que deixa que el travessem talment una comparsa fugaç. Als nostres ulls la natura és el teatre, però als ulls de la natura nosaltres no som, tan sols passem. I aquest és l’abisme, el
trencaclosques, la contradicció capaç de generar la parla. La pensa i la parla dels personatges a la literatura, i tal vegada fins i tot de les persones més enllà de les pàgines. El millor d’un llibre és que et pot canviar la manera de pensar, de mirar i pensar. És gran un llibre quan et canvia el color dels ulls. I llavors es farà de dia. Primer de color gris, després de color blau i després de color groc. I tot tornarà a començar. I mudarà com els colors a l’alba, i serà sempre igual a si mateix. Quin goig aquest llibre que s’assembla al naixement del dia i al seu etern retorn. Irene Solà commou i remou, fent vibrar les cordes d’una narració feta d’ecos i misteris d’alguna manera insondables. A on se’n van les paraules quan la pensa descansa? I què fan, quan no són dites? A quin indret de la muntanya viuen? Com respiren? Què fem nosaltres ajuntant el nostre «conte parlat» amb el dels altres? La imaginació supura a la frontera i canta per acompanyar el ball del món i de les seves altures.
11
12
PM 00793-2021