t e r a Gu Ros a n a n a oB Colectiv
Espai de lectura
[Llegir] a escena
1
[Llegir] a escena Del llibre al teatre i vice-versa.
Guia de lectura Una iniciativa de la Fundació Mallorca Literària i el Teatre Principal de Palma, en el marc del programa Principal Plus.
Coordinació i continguts Carlota Oliva Textos Carlota Oliva Miquel Àngel Raió Més informació a www.mallorcaliteraria.cat/llegir
2
Guaret Teatre
Durada 80 minuts Idioma català i castellà Preu 20 euros
El meu pare va morir l’abril del 2014. Des d’aleshores he intentat omplir el buit que la seva mort em va deixar. Anys després, per atzar, la poesia d’en Damià Huguet va arribar a les meves mans i de cop, vaig sentir que aquest buit començava a omplir-se. Les paraules del poeta em traslladaven a la meva infància, a les meves arrels, als moments familiars viscuts… Però també provocaven en mi un sentiment de contrarietat perquè moltes d’elles, tot i pertànyer a la meva llengua, jo no les entenia. Aquest va ser el punt de partida d’un viatge teatral a la recerca d’una identitat pròpia i que faig en escena en companyia de la dramaturga, na Joana i del fill del poeta, en Biel Huguet. Vos convid a un viatge on és possible ballar a Elvis Presley, fer un trempó, enfrontar-se als fantasmes familiars, gaudir de la força de la poesia de n’Huguet i de la nostàlgia del súper-8, riuren-se’n dels koales i expiar malsons turístics. I sobretot és un petit, però sincer, homenatge al pare. Aquest és un viatge cap els orígens, m’acompanyau?
Pedro Mas
MARÇ Divendres 19 Dissabte 20 Diumenge 21
Idea original i intèrpret Pedro Mas Director José Martret Dramatúrgia i intèrpret Joana Castell Poemes Damià Huguet Espai visual i fotografia Pascal Proteau Espai sonor Mon Joan Tiquat Il·luminació i producció Jenny Vila Disseny gràfic Exequiel Bona Vídeos Carlos Vásquez Valentina Alvarado Joana Castell Una producció de Colectivo Banana-Ros i WeNeverSleep. Agraïments a la família Huguet i l’Ajuntament de Campos.
3
Guaret, una simfonia polisèmica Guaret és una simfonia, la partitura de la qual està composada per diversos instruments, de naturalesa diferent, i orquestrada de tal forma que només sona i pren forma damunt l’escenari. La raó de ser de Guaret és ser representada en un escenari i configuren el text paraules, audiovisuals, imatges i música. A Guaret, l’actor Pedro Mas emprèn un viatge al passat, per tal de determinar la seva identitat. Allà és en Pedro, o en Perico. Ens duu a recórrer el seu paisatge vivencial, la seva infantesa i més enllà, i, combinantho amb la veu i experiència de Damià Huguet, explora els traços que conformen les seves arrels i la identitat. Alhora, ret un doble homenatge a la figura paterna (el seu pare i en Damià, el pare de Biel Huguet), a la materna, a la seva infància i joventut. Pedro Mas fa un striptease íntim en tota regla. Es despulla a la recerca de la identitat, desglossant les arrels. Lamenta, al mateix temps, les mancances que identifica en la seva formació i l’adhesió cultural, amb menció especial al factor lingüístic. En aquest marc de contrarietats, la poesia de Damià Huguet constitueix per a Pedro un revulsiu: hi connecta malgrat no entendre’n paraules, cosa que el trasbalsa. Aquesta descoberta el duu a proclamar, al llarg de l’espectacle, els valors d’un 4
poeta que morí prematurament i que deixà una obra escrita viva i potent: un artista que malgrat ser prolífic, no és recordat ni valorat en consonància amb el seu pes cultural. A banda de les revelacions de caire més íntim de l’actor, l’espectacle es complementa amb testimonis, també molt personals del fill del poeta campaner, Biel Huguet, que ens parla de la seva relació amb el seu pare. Acoblar tots els bocins de Guaret, tractant-se d’un material tan íntim i sensible, semblaria una tasca ingent i difícil, si més no arriscada per la part de Pedro Mas. Per tal d’adquirir un cert distanciament i dotar d’estructura dramàtica les vides i les veus de Mas i Huguet, Guaret compta amb la dramatúrgia necessària i imprescindible de Joana Castell, que també comparteix l’escena amb l’actor. La cohesió definitiva d’aquest conjunt híbrid l’aporta el gran director d’escena José Martret, que orquestra magistralment la simfonia que és Guaret. En aquesta proposta de Pedro Mas, Guaret resulta el títol idoni per a l’espectacle. Potser el terme, guaret, formi part d’aquella porció de vocabulari adquirit per Pedro Mas a través de la paraula de Damià. El terme és definit en el Diccionari Alcover-Moll
com la «terra de conreu llaurada i encara no sembrada; especialment la que es deixa sense sembrar durant un o més anys perquè reposi». I tal vegada és aquesta la sensació que el mateix Pedro sent: haverse trobat en guaret durant molts d’anys, i ara es confronta amb els seus fantasmes per començar a sembrar-ne i recollir-ne els fruits. Com és ben sabut, Guaret va ser el nom del projecte editorial impulsat per Damià Huguet, on donà veu als poetes més joves o inèdits. El mateix Huguet va afirmar, sobre la seva empresa editorial: «Jo entenc que “Guaret” és una experiència que encara no ha acabat: s’ha acabat la incidència que hi pogués tenir el seu creador, que vaig se jo, però no l’experiència com a tal». De la mateixa manera, aquest Guaret escènic és una peça experiència en la qual Pedro Mas aboca l’experiència particular i sembra el camp de l’espectador amb llavors que
continuen molt després que l’obra finalitzi: com el mateix Damià, va d’allò particular a l’universal, i aconseguint que participem en aquesta proposta de viatge cap a les pròpies arrels, siguin de Palma, de Campos, de Fuentelisendo o de qualsevol altre paradís viscut de la infantesa. L’estrena d’aquest muntatge, Guaret, va tenir lloc el 6 de setembre del 2019, a Ca sa mestra Majora de Campos. La situació pandèmica que ja coneixem ha desbaratat els plans de distribució previstos, si bé en aquest impàs ha estat reconeguda i guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de Teatre 2020. Ara gaudim novament de l’ocasió per assistir-ne a les representacions en el Teatre Principal de Palma, coincidint amb l’inici dels actes de commemoració del 25è aniversari de la mort del poeta. 5
Damià Huguet, la llavor del Guaret L’escriptor Damià Huguet (1946-1996) va néixer fa 75 anys a Campos i va morir, molt prematurament, a l’edat de 50, ara fa 25 anys. La xifra és prou significativa i serveix de pretext a la Fundació Mallorca Literària per impulsar la commemoració en aquest 2021 de l’Any Damià Huguet, que no és més que el propòsit de dedicar més esforços per donar a conèixer i posar de relleu el llegat vast del polifacètic artista campaner. Damià Huguet fou escriptor, periodista i editor; i també, artista plàstic i fotògraf. En l’àmbit laboral, es dedicà a l’empresa familiar de material de construcció. En l’àmbit cultural, fou una peça clau en la transformació del sector literari i artístic dels anys 70 i 80. De formació autodidacta, s’interessà pel món de les arts i la literatura a una edat relativament tardana, quan als 20 anys, a Campos, va tenir lloc un cicle de conferències –impensable en aquell moment i prohibit a Palma–, i que va aplegar poetes de l’envergadura de Blai Bonet, Bartomeu Fiol o Josep Maria Llompart. El primer poemari de Damià Huguet, Home de primera mà, va ser guardonat amb el premi Blanquerna de Manacor el 1969 i es publicà tres anys després, prologat per qui seria mestre de lletra i amic, el santanyiner Blai Bonet. L’any del seu primer llibre coincideix amb l’inici de la seva col·laboració –que s’estendria fins l’any 1976– amb el Diario de Mallorca, on escrivia notícies d’àmbit 6
local i crítiques de cinema. El 1973 rebé el premi Les Illes d’Or per Cinc minuts amb tu, que va sortir publicat el 1976, any fructífer i prolífic, en el qual també es publicaren Carn de vas i Esquena de ganivet, característics del realisme poètic de l’època. L’any 1976 va ser l’any fundacional de les col·leccions «Guaret» i «Quaderns Campaners», creades amb la voluntat de donar veu a poetes joves, inèdits i menys coneguts en el món editorial. Aventura, aquesta, que encara va tenir continuació entrats els anys 80s en la col·lecció «La Garangola». En aquesta primera etapa, la poesia d’Huguet pren una petjada blaibonetiana de caire existencial, to revolucionari, compartint amb el poeta santanyiner el realisme del paisatge aspre del sud de Mallorca. A partir de finals dels anys 80 la poesia d’Huguet pren un rumb més pictòric, indissociable de la seva altra gran passió, el cinema. Podríem considerar aquesta etapa d’avantguarda i experimentació, com bé palesen aquests títols: Com peix dins un rostoll (1978), Traus badats (1979), o els mateixos volums de poesia visual publicats a la col·lecció «La Garangola», Carcelles d’allís (1979), Poemoteca (1979) o Àlbum (1980).
A l’última i darrera etapa, Huguet torna al seu paisatge vivencial, local amb perspectiva cosmopolita, fent poesia de la vida rural del seu poble en concret i de la Mediterrània en general, tenint el cinema sempre present, amb títols com ara L’encant dels pentenills (1981), Els calls del manobre (1984), Guarets de l’alba (1987), L’ull dels clapers (1988) i Vols des d’Orly (1995). L’autor morí prematurament el 1996, deixant un seguit d’obres inèdites i inacabades. El mateix any de la mort es va publicar pòstumament Les flors de la claror. El 1999 aparegué una Antologia poètica a cura del professor Joan Mas i Vives; i el 2008 l’editorial Perifèrics llançà en dos volums la seva poesia completa, i el segon volum conformà només obra inèdita. Més recentment Adia Edicions ha reeditat en un volum, Tenc set de tu i bec ginebra (2018), els tres primers llibres de la trajectòria de l’autor; i en 2019 va veure la llum la reedició de Les fites netes, aplec de relats i cròniques aparegudes en la revista local Ressó.
7
La veu del poeta
Són diversos els recursos i elements que conviuen en aquesta experiència escènica que és Guaret, hi ha el relat de Pedro Mas, en diàleg amb el testimoni audiovisual de Biel Huguet, fill del poeta; les interaccions a l’espai escènic amb Joana Castell, i una amalgama de recursos combinats com fotografies, fragments de seqüències familiars en súper 8 i peces musicals. I també, o sobretot, la paraula den Damià: la veu del poeta.
8
Els poemes, fragments de poemes o bocins de relats d’Huguet ostenten prou significat per si sols, però dins Guaret adquireixen un sentit nou i ofereixen lectures noves en el context del mosaic de l’obra. L’inici és potent: després d’un ball, al ritme d’Elvis Presley, l’obra arranca amb «Intoleràcia», un dels més bells poemes d’amor de Cinc minuts amb tu, que transmet el profund amor que Damià Huguet professava a la seva dona, Magdalena. És una introducció carregada de força, tota una declaració d’intencions del caire que Guaret prendrà. Així, Pedro Mas expressarà com estima son pare i sa mare. En una mescla d’estima i enyorança evocarà també els avantpassats, la infantesa, els paisatges viscuts; i mentrestant, en mixtura amb tot plegat, proclama també l’admiració i la passió per l’obra i la figura de Damià Huguet. La riquesa i contundència lèxica del poema és també clau en aquest moment en què la paraula de l’autor esdevé icònica, representativa dels camps lingüístics vastíssims on el poeta campaner corria a pler i on mena l’actor Pedro Mas a gaudir de la sonoritat, de la potència i de la riquesa del llenguatge divers arrelat a Mallorca.
INTOLERÀNCIA Aquesta solitud tan esqueixada d’odi avui em vincla a reblanir el dur cos meu mai mastegat d’amor encara. Em surten clivells blaus a la cara blanca, pèls d’aram, bues de gel, delicadíssimes. Com si tota la meva pell de creure fos de ferro vell de coure i dugués l’acer engrut del foc que encona pàtries. Com si tot jo fos ja un foc que no té espira, sinó que va ferreny, talment un cop rovellat de rebel·lia o un abraç sofert entre perill regalat i una carícia tendrament pensada. Escapollats records m’escapcen aquesta rectitud tan neta que sent esquiva, roja, mallorquina com una ungla i m’endinsen dins la pròpia tenacitat que em dóna altura. Perquè jo, quan te pressent, me sent fondal obscur, no gaire home, i de vegades crec que aquesta trencadissa lluentor que reverdeix en mi com els ganivets ençaten no és més que una ombra que m’empeny a estimar-te. Per això te cerc, com els bordalls cerquen una claror més verda que els engati de vida, callat com un mut d’ull, palpant debades. Te cerc perquè t’estim en viu, com un boig assaciat de pena que esclafeix d’alegria, nu, amb la violència de qui duu la gelosia d’un poble encallada als calls de la fe més viva. Però avui aquest callar em trenca. I perquè me sent ofès, cremat de mi mateix, llunyaníssim, et parl amb escriptura pròpia, talment un home caparrut que s’ho juga tot a una mateixa vasa, reblint de risc el temorenc fracàs de tota resignació que, si un s’ho calla, té tot el cor profund d’un cavall que escup.
Cinc minuts amb tu, 1973
9
En un bot en la trajectòria poètica d’Huguet, en la seva última etapa d’elegia mediterrània, de la qual L’ull dels clapers forma part, “Nus de llum” representa una aturada en el camí discursiu, per oferir una fotografia del paisatge costaner del sud de Mallorca. Amb aquesta oda a la Mediterrània, Pedro aprofita per introduir
NUS DE LLUM
el tema Damià Huguet: el que representa per a ell, com, tot i que hagi hagut de cercar moltes paraules en el diccionari, la seva poesia li fa trontollar l’ànima; i ens conta la seva lluita amb aquest vocabulari fins aconseguir que la paraula d’Huguet li esdevingui orgànica. Aquesta acumulació de pedres, macs i paraules, amb altres imatges com la calç crua o les parets descloscades construeixen, tal qual a la poètica d’Huguet, un claper.
Pedres color de pa, terra llaurada, un tel de sal, verdor, xeixa que espiga, ullastres esbrancats, fonoll marí, collars de fum, macs entre macs, calç crua: ametllerars vençuts ran de garriga. Cavalls i egües prop del safareig, Descloscades parets, venes del pou, marès brescat, estels, mates i pins; damunt el forn teules amb rost, brutor: un magraner trencat entre les síquies. Negreja el sol i la blavor es mustia, la mort s’encén, coloms, ulls de clapers. Als sostres dels escars brama la mort: cavil·la. L’illa ha callat tots els mals que patia.
10
L’ull dels clapers, 1988
“La poesia de n’Huguet em fa trontollar s’ànima. Vull fer un espectacle de poesia de n’Huguet i l’he d’entendre perquè l’he de representar. Així que de mica en mica que aquests munt de paraules, totes elles inintel·ligibles per mi, penetrin dins el meu enteniment, dins el meu cor.”
L’esfera més íntima de Damià Huguet apareix reflectida en el testimoni del seu fill Biel. Recordant el vocabulari, els paisatges i les relacions amb el seu pare, Biel introdueix el tema de la família i la infància. Perico es transporta a Fuentelisendo, i en una versió adaptada, d’un dels relats publicat a Les fites netes (1996), «A pedrades pels carrers» evoca els seus jocs al poble burgalès, tan primitius i d’arrels tan salvatges com els narrats/viscuts per Huguet. Sembla tot molt innocent, emperò els temes
aixecats a continuació no són cap joc d’infants i aixequen ampolles en qualsevol lector/espectador: l’herència familiar és simplement la introducció de ferides encara latents quan Joana Castell entra en escena, recitant un fragment d’unes paraules en aparença quotidianes, lleus i alhora carregades d’una força i d’una trist memòria comuna: la guerra civil. I amb una escena del dia a dia d’un passat dolorós ens remet a la memòria històrica ben fitada malauradament en el present.
La madona de Son Serra escorxava conills cada dimecres; estenia les pells en un filferro i donava els peus als cans de bou. Un dia de setembre de l’any 1939, dimarts, un veïnat li va fer avinent que cinc homes havien afusellat el seu fill en un coster del cementeri: Plovia. La madona de Son Serra es va aixecar del tabulet, es vestí amb la mudada més nova i va calar foc a la casa. Ara diuen que sense fer testament.
Ofici de sords, 1976
La divertida anècdota dels aborígens a Austràlia suscita qüestions sempre rellevants, i més si posam el focus a Mallorca: la importància de la literatura oral, la preservació de les tradicions, i també la utilitat inestimable de l’escriptura per tal de poder preservar aquestes manifestacions intangibles per no donar-se casos com el de la plaça de Melbourne i evitar aquesta
invenció de tradicions tan en voga. Les tradicions, les literatures oral i escrita donen pas a l’Huguet més amè, més popular i més quotidià, fotografiant la rutina d’un bar de qualsevol poble de Mallorca. A l’igual que «La madona de Son Serra», aquest poema ens remet a l’Huguet dels primers temps, que retrata la literatura de cafè i els oficis del camp.
11
Damunt el tasser fregat amb lleixivet. les mosques fan la mateixa olor de l’aiguardent. Un pagès beu un conyac i el paga. El taverner convida dos amics. Tres vells juguen a escambrins tot l’horabaixa. Si no hi ha res de nou, demà dematí la madona escombrarà la taverna i tirarà el caramull de fems al pallàs perquè cada dia es pugui repetir la mateixa escena.
Ofici de sords, 1976
La paraula de Pedro, prenyada d’essència huguetiana, adquireix seguidament un to poètic, tot i que ens conti un malson. La imatge onírica s’assembla molt a la realitat prepandèmica quan a Mallorca, a Palma, hi havia un excés de turisme. Les curolles de Pedro remeten a temes que amb motiu de la crisi actual econòmica
12
i sanitària hom s’ha plantejat, com són el turisme i la globalització. També hi ha moment per recordar la que, sense dubte, és la fotografia més coneguda de Damià: la del camp de futbol. Una imatge que li va marcar la vida, les relacions, i que dona llum a bones reflexions sobre l’art i la llibertat artística.
DIR-HO AMB UN GEST DE VEGADES ÉS MASSA DIFICIL Per a mi res no hi ha més autèntic, més sà, més vertader, que la meva blancor i el teu sacrifici. Així que adéu i benvinguts, homes esquinçats i donetes verges. Que els vicis i la mala llet us mengin. Jo me’n vaig per sempre i quasi me’n fotria de mi mateix si no fos que llavors hauré de rescabalar amb les veïnades provocatives. Però si qualque vegada me cercau per estimar-me no us descoratgeu. Teniu-me enveja o escopiu-me cards i pestes a la cara bruta de rovell i als genolls verdíssims. Me’n fot. Si plou o és diumenge avançau de roca en roca, entre els solcs torts i les lletrades enfitadisses dels camps que menen a les pantalles del món. Primer mirau sota la terra negra on no hi brosta cap herba. Més endavant trobareu un arbre mort i, en la seva soca que és la meva mida de tenacitat i d’experiència, hi haurà el meu nom escrit amb la punta del ganivet. Potser estaré content de topar-me amb vosaltres. Anirem a prendre una ginebra al cel, o a follar espectres infernals Si la verge ho vol i la llengua ens suca set de malagana. M’empegueesc de mi perquè tenc la raó espigolada Però som feliç mirant la vostra disciplina orgànica. De totes maneres gràcies. Vos estim. Jo també he hagut d’espolsar-me la vergonya Per tal de no esser considerat un mascle que tuda Versicles de grandesa perquè és cru. Pobret de mi. Cristianetxo de mi. Estic fotut i no tenc cura. Ofici de sords, 1976 13
Una fragilitat de contundències o la rara enginyeria del jo Miquel Àngel Raió
Sergio Blanco en el pròleg del seu llibre Autoficciones defineix el terme que dóna títol al recull dels seus textos. Un terme de moda però que, en veritat, com a concepte, existeix de sempre. Existeix dit d’altres maneres però és ben present en quasi tota la Història de les Arts. Quan Caravaggio pinta La mort de la Verge i fa servir per model una cortesana amiga seva ofegada al Tíber... , ¿que està fent? Caravaggio sap que aquella mort no ha estat accidental i vol protestar contra qui l’ha causat. ¿Què està fent sinó auto-ficció? No obstant això, el concepte mai havia estat tan ben perfilat. Blanco parla d’una enginyeria del jo com a testimoni de la fragilitat i vulnerabilitat d’un mateix. És impossible veure Guaret i no pensar en això darrer. En Pedro Mas, impulsor de la idea i intèrpret, s’hi llença sense xarxa. De principi a fi. L’obra arrenca amb un ball desenfrenat, com la primera passa d’un exorcisme. L’obra tanca amb el relat de la mort del seu pare i una pregunta al seu pare, necessària i sense resposta. Tota la funció és un joc de la enginyeria del jo posat en funcionament pel Colectivo Banana-Ros per anar desvetllant una crisi d’identitat molt pròpia dels temps actuals. Quan les etiquetes no s’ajusten 14
als sentiments fa falta investigar. Això és Guaret, una investigació, fragmentària, divertida i malenconiosa a un mateix temps, d’un home dit Pedro Mas (objecte ja de la ficció), de pare mallorquí i mare burgalesa, que es demana entre crits i rialles qui punyetes és i a on pertany. Com en tota composició i en tot mapa de la recerca del jo, l’anar i venir, el despitar-se i tornar, el deambular, són part del trajecte. D’Austràlia al barri Pere Garau de la infància. De la casa familiar de Fuentelisendo (Burgos) al terapeuta de Barcelona. Però sobretot, d’ell (Pedro Mas “Perico”) a Damià Huguet, d’ell a les paraules d’Huguet, d’ell a l’univers Huguet, en un joc de contrastos que són l’essència de la peça teatral mateixa. Joana Castell, dramaturga i acompanyant (diria, més aviat, cuidadora) del personatge Pedro Mas a l’escenari, teixeix aquesta proposta que és una proposta quasi d’impossibles. ¿Com relacionar l’amanida amb massa vinagre de la mare d’en Perico al taverner huguetià que convida a dos amics?¿Com relacionar la Nau Espaial PlayMobil amb la qual tantes hores jugà el nin de Pere Garau amb la madona de Son Serra que calà foc a la casa en el llibre Ofici de sords?
El nexe és el mateix actor i la seva extrema connectivitat. La seva fascinació en la descoberta del món i poesia de Damià Huguet fa que una idea empenyi l’altra i una baula dugui a la següent. “La poesia de n’Huguet me fa trontollar l’ànima”, diu en Perico. “Escars, arreveixenar, gleva, sadollar, amarar, femta”, repeteix com un mantra. Damià Huguet i les paraules del seu fill Biel (qui apareix en projeccions) actuen de líquid revelador de la història d’en Pedro Mas. Donen llum i fondària a la narració d’un món de fragilitats i vulnerabilitats radicalment contemporani. Perquè viure en la corda fluixa i amb la sensació que de vegades no fem peu és part, potser, del segle XXI fins a la data. Però hi ha un altre nexe d’unió, sens dubte, soterrat com el terra que hi ha davall la mar. Quan pensam en la mar, pensam en l’aigua i tot allò que l’habita. Oblidam sovint que la mar també té un terra, un trespol. En aquest cas, el trespol, el nexe d’unió entre n’Huguet i en Perico, és alguna cosa semblant a l’autenticitat. No trob de moment (ni crec que la trobi) una paraula millor. La poesia de n’Huguet exulta sensació de veritat. Cada paraula pesa i neix d’una vivència o d’una observació precisa i intensa de la realitat. A més,
la poesia de n’Huguet acompleix també la funció de nomenar el nom, dir-lo, perquè de nou adquireixi un sentit ple. La seva no és una poesia feta d’analogies florides, delicades o romàntiques. És feta de paraules contundents, d’imatges contundents, on tot arriba al lector de manera directa, com una torrentada en els seus primers llibres i com un seguit de pedrades en els seus llibres d’escriptura cinematogràfica. Aquest trespol soterrat de l’autenticitat és allò que compacta l’obra Guaret. Perquè en Pedro Mas (autoficcionat) es despulla i re-inventa per donar-se al públic en estat primigeni. L’autoficció no és per embellir res, sinó ben al contrari, diu Sergio Blanco en el text que citàvem. En Perico d’aquest espectacle no cerca la bellesa sinó una veritat a compartir com a forma de comprensió d’ell mateix al món. “Qui escarneix la veritat sempre ment”, diu un dels versos més coneguts del poeta. Escanir significa imitar d’una forma exagerada, amb ànim de burla. La imitació de la vida no és la vida. Per això Guaret sí és la vida, visceral i fins i tot volcànica, d’arrel 100% huguetiana, perquè no imita ni ment, simplement és i es mostra, sense traves ni cap emperò. 15
16
DL PM 00157-2021