A dos veus

Veus A DOS VEUS

~ Qui sent l’eco de la vostra veu? Qui segueix la senda de la vostra gràcia o escolta l’oració que amb el Fill s’agermana?

Qui vos contempla amb devoció a qui amb devoció ameu en l’esperança? Qui és aquell que atén les vostres pregàries, a qui cada dia cuideu amb tota l’ànima?

Sou les guardianes del seu amor, li honreu amb les mans fins a l’albada, suport íntim de la seua missió aliment intensa la mirada.

Veniu a exalçar el camí de vida santa a procurar-nos recer amb els vostres dits de llàntia, triades per a la glòria del poble etern sou testimoni fidel dels seus passos a la nostra casa.

Jo vull anomenar-vos amb els peus descalços nua de totes les respiracions clandestines, plovent a cànters de lletres puresa nomenar-vos filles reials de l’Altíssim.

Hui és temps d’aclamar-vos, de lloar la veritat als llavis mansos, d’erigir-vos en voluntat Divina on regalar al vent l’alé més sagrat que puga inspirar-nos.

Cambreres del Crist, Cambreres de Silla, dones esculpides en despuntar el dia companyes dolces de lluita companyes que llegiu el pols de la ferida. Les campanes toquen l’hora única, és el dia, el Fill de Maria ha ressuscitat als vostres braços.

Quin rostre il·lumina la vostra cara? Quins ulls es perden en la creu ensangonada? Quina corona d’espines afligeix la mirada? Ell parla el silenci més gojós de la Paraula.

Les veles fumegen, les llunes descansen, llàgrimes i tremolor de manses creuen somriures al cor i al costat del mateix costat, harmonia en la bellesa del campanar el Miracle, ha intercedit vora la mar.

Rumor d’espigues, de perfum d’olivera, de taronges a les vesprades de festa, d’arrossos i barraques al llac de l’albufera, de grans artistes que van deixar la seua empremta, de gent anònima al caliu de la llar, d’un niu d’ales a la torre i al nostre parc: passat i present i futur en l’aire que es barregen amb màgia de santedat.

Qui ens parla des del Ciri Blanc al mig del nostre dolor i la seua pietat? Damunt de la foscor que sovint ens apaga, qui sembra l’habitatge de l’amor al món que sospira a la distància?

Ets tu el Crist dels nostres pares, de les cambreres del poble de Silla Glòria i Sara, de la fi i del principi d’un temps inoblidable.

El llac està encisat, els gavinots es preparen per a rebre sa Majestat. Ací treballen amb el llenguatge de la llavor divina un poble, un so de daurada espiga sota la creu de la immensitat, el cultiu de dues dones que són el temple de Déu en vida.

Faine Domínguez