13 minute read
Les fonts de carrer
Per Josep Antich i Brocal
Advertisement
Cronista Antigament, els nostres avantpassats bevien dels pous de la cuina, alguns d’ells excavats a la mitgera de dues cases compartint així el servei. També s’abastaven d’aigua a les abundants fonts naturals que havia disseminades arreu del terme; aleshores, les més famoses eren la de Sant Cristo (documentada en 1722 com a Fuente de la Cueva) i la del Baure a l’Algudor (posteriorment també apareix el Pohuet del Suecà); la de Peteniqui, la del Gat, la dels Orihueles i la del Barranquet al Camí Vell. Molt apreciada era la de la Torreta Ampla (al pomeral de Paco Mulet), la del Riolero (enfront de la seua caseta), les de Manano i Gasparo al Mas de Baix; el Bevedor del Mill, etc. Fins i tot, dels ullals de l’Albufera podien beure els pescadors que la transitaven en barca.
Però a mitjan segle XIX, davant les reiterades epidèmies de còlera que arrabasaren Silla, set en totat, les normatives sanitàries obligaren a les autoritats a controlar tota l’aigua considerada apta per al consum humà. Aleshores, en el pati de l’Ajuntament hi havia un punt de captació de grans dimensions, ja documentat en un inventari del segle XVIII quan descriu «el patio del pozo», el qual va continuar funcionant fins a l’any 1888, facilitant així el subministrament públic tractat amb desinfectants pel metge titular Josep Miñana Giner, prohibint-se la dels pous casolans degut a la proximitat del «pou cego» que havia a tots els corrals.
La casa que tenia el pou “entufat” la comprava a l’aiguader, un home que la carregava del Realón o de l’Almaguer i la repartia pels carrers en un carro, o bé, anaven a omplir els cànters a l’Ajuntament, on les dones poaven a mà directament formant-se cada matí llargues cues i un rebombori bastant molest, per la qual cosa les autoritats optaren per traure el servei fora del recinte, a la mateixa plaça, exactament enfront de la porta d’entrada al teatre.
Just davant d’on penjaven la pissarra que anunciava la funció hi havia una font «de botó» amb dues canonades arran de terra, envoltades per una reixa circular; aquesta font fou instal·lada l’any 1891 per l’alcalde Vicent Sanchis Garcia, dedicant-li una despesa de 5.525’92 pessetes, molt criticada per l’oposició en considerar-la excessiva. Cal dir en descàrrec seu, que també incloïa un mecanisme elevador i un gran dipòsit ubicat a la segona planta. Però al decórrer el temps la font deixà de funcionar per una avaria mecànica, fins que als Nadals de 1909, complint una promesa electoral del liberal Vicent Rostoll Esteve, el roig de Rostoll, en reprendre l’alcaldia va restablir el servei d’aigua eixamplant-lo cap a diversos punts de la població. Per aconseguir la pressió necessària es va fo-
Font de manilla, carrer de València, núm. 91. Antoni Puig Zaragozà i Amparo Mulet Carbonell. Any 1961
radar l’antic pou municipal encara més fondo, d’on es treia l’aigua mitjançant una bomba accionada amb un motoret de vapor que alimentava un dipòsit de major capacitat. La instal·lació va adjudicar-se als tallers Figuerola, de València, que va facturar:
- gastos de 14 mts. de perforación .....1.006’30 pts. - bomba ..............................................600 “ - motor de vapor ................................1.115 “ - 2000 kg. de carbon para el vapor ......... 500 “ Les quatre primeres fonts distribuïdes pels carrers costaren 9.000 pessetes. Eren totes amb mecanisme “de botó”, fabricades de ferro colat, pintades de verd i bastides sobre un marc de desaigüe quadrangular, abastint-se de la nova canalització principal que sortia de l’Ajuntament. Estaven ubicades: - Al cap del Passeig de l’Estació, enfront de «les cases noves de l’alcalde». - Carrer de Sant Roc, núm 51. - Carrer Cánovas del Castillo (actual Horts), núm. 47 - Replaceta de Miguel Riera / Sant Josep
Final passeig de l’Estació. La xiqueta és M. José Garcia Sória Les germanes Erótida i Isolina Zaragozà amb Maria Cases. Any 1932
D’aquesta última font mereix que expliquem el seu topònim: A les acaballes del segle XVIII s’havia consolidat un nou espai urbanitzat sobre un antic poblament islàmic (el Raval) anomenat posteriorment “Retenidor” i “Replazón de San José”. Per la banda dreta el camí accedia al carrer de Sant Roc, confrontant amb les propietats dels germans Riera, mentre a l’esquerra trencava en direcció al Port. Aquesta zona va assolir el mot popular, però mai oficial, de “la bàscula”, a causa de l’existència d’un mecanisme soterrani de pesar els carros quan entraven la collita al poble. Fou instal·lat l’any 1909 per l’alcalde Vicent Rostoll, i just al costat es va ubicar una font d’aigua potable que, en conseqüència també va rebre el mateix nom. L’han descrita a l’ombra d’un om i arran de terra, d’aquelles anomenades «de botó», amb una sola canonada i envoltada per una reixa metàl·lica formant un xicotet bassal on podien beure els animals.
Reformada i empedrada la plaça el 1912 per dur a terme les obres del tramvia, l’equip conservador de Pedro Lamberto aprofità per substituir la primera font per una altra adossada a la paret i situada més prop de l’entrada a l’Ajuntament; una decisió fortament criticada pels partits de l’oposició, i de la que ens hem assabentat pel diari “El Pueblo” quan comenta: “el innecesário traslado de la fuente pública que havia
Primera Font de la Bàscula en la plaza” (la de terra). Aquesta nova serà la famosa “Font de cinc xorros” que encara recorda la gent major, d’on conten què a l’estiu, els joves s’asseien a sopar als esglaons gaudint de l’aigua freda i el llum dels dos fanals que la cobrien. Va romandre activa fins novembre de 1937 quan començaren les obres del refugi antiaeri de la Guerra Civil.
Després de guerra, l’any 1940 bastiren la Bienpagà, anomenada així per la quantitat de diners que va costar. Aquesta font ubicada al bell mig de la plaça, representava d’alguna manera el centre geomètric de la localitat, encara que sempre associarem la seua imatge als dies de bous perquè era el referent principal de l’espectacle. Era de granit gris, de traça recta i monumental amb una pica circular rematada per quatre esferes de vidre blanc que harmonitzaven perfectament amb l’entorn. La va construir Diego Gutiérrez quan fou alcalde, el qual, tampoc es lliuraria de la crítica fallera al Llibret de 1957, comparant-la amb l’anterior i qüestionant la dificultat per a poder beure, fins batejar-la com la “font de l’arremulló”.
Hi havia una font en la plaça arrimada a l’Ajuntament, que servia per a omplir aigua i per a beure el sedent; era una font molt corrent no tenia pretenció però complia al moment les máximes ambicións.
Com vostés ja saben que se està prosperant tant, decidiren canviar una font antiga i bella per esta nova i flamant que han posat en compte d’aquella
Mes cinisme no es pot vore contra la modernitat pux per a poder beure fa falta anar despullat, o si no amb un paraigües o amb un traje de bany, o com en temps milenaris amb pampol darrere i davant sota la pena de dutxar-te si vas a beure amb gaban. Es una felicitat esta ditxosa fonteta; en l’estiu no n’hi ha cap que no es pegue una dutxeta; entonces amb la calor, ja que no tenim piscina, el bany sempre és lo millor i la font sulix la “tina” perque el beure en esta font és vana i gran pretenció puix no està al alcanç de tots si no agafes l’avió ¡Ai font, fonteta bonica, la font de nostre poble que passada t’han gastat
els falleros fente el doble!. Peró no sufrixques més que açò no durarà gens i abans d’acabar-se el mes la imitació cremarem i podràs seguir vengante dels qui el suc et vullgueren traure i no els dónes aigua als falleros per criticar-te, encara que eixa vengança siga fluixa amb demasia mentres conyac n’hi haja a manta de Rios o de qui siga.
Falla amb la font de la plaça i cotxe de dos pisos. Any 1955. Antonio Martínez “el corneta” Bous del 1945 Falla de 1957 amb la font i el tramvia de Silla, recentment desaparegut
El 1940 també varen remodelar la replaçeta de Sant Josep, eliminant l’antiga font de botó i construint al seu lloc una monumental de 5 metres d’alçada. Aquesta era de pedra grisa i presentava a la base un espai circular al qual s’accedia mitjançant dues escalinates de tres esglaons, amb una pica i dues aixetes oposades, tot això rematat amb una coberta elevada de formes triangulars, bastida sobre dues pilastres. Molts records venen a la memoria d’aquest espai tan qüotidià, ja que com vivia molt aprop d’allí, la meua infància i adolescència transcorregueren del tot vinculades a la font. Recorde els carros que s’aturaven a carregar les botiges abans d’eixir al terme.
Font de la Bascula. Dibuix de Vicent Gris. però a la vesprada quan tornarem a casa ja no estava, només havia un cercle de terra remoguda amb deixalles amuntegades. Ni els meus pares ni ningú del veïnat m’explicaren el motiu d’aquella l’actuació, doncs sembla que no volien opinar de la desfeta.
De 1945 a 1948, durant l’alcaldia de Roberto Hernández Arévalo, Figuerola, la xarxa pública es va eixamplar amb noves fonts autònomes anomenades «de manilla», que consistien en una perforació pròpia i un mecanisme autònom de bombeig protegit per un casetonet emblanquinat. Les teníem a:
- L’entrada del Passeig de l’Estació (enfront del Xalet) - Camí del Rajolar (enfront del Molí de Bermell, en la casa «del cabo Moreno») - Santa Teresa, xamfrà Camí de Llosano (considerada la millor aigua del poble) - Colón, xamfrà carrer dels Forns. - València, núm. 95. - Sant Roc, xamfrà amb Ximen d’Urrea - Montesa, núm. 2
De totes ells, la més concorreguda era la del Parc, precisament per la jovenalla que diària-
Recorde la botiga de Sensio i Isabel, quan m’omplien l’entrepà de tollina i olives per al berenar... A la meua avia de cabells blancs omplint el cànter... Recorde els dies de Pasqua, quan després de trepitjar els sequers calia aturar-se a beure... Recorde com malbaratàvem l’aigua esquitxant-nos pujant i baixant els esglaons mentre l’entranyable Doloretes “la pedaços”, que vivia enfront, ens cridava l’atenció molt afectada... També recorde el dia que la derrocaren, doncs a les 7’45 del matí passarem pel seu costat el meu amic Batiste i jo a agafar l’autobús i encara estava la font, bastant descuidada i amb diverses trencadures, és veritat,
Dibuix de Vicent Gris
ment acudia a jugar i necessitava beure per a rentar-se i refredar el suor, donant lloc a freqüents situacions de jances i esguits malbaratant l’aigua, fins que l’aparició del tio Romanones amb la vara posava ordre d’immediat. Cal dir que la font de la Plaça i de la Bàscula eren molt més que un servei d’aigua, eren dos monuments singulars que calia conservar i mantenir com a referents paisatgístics propis, la prova és que a moltissima gent li abellia retratar-se al seu costat intentant immortalitzar-la, per això disposem d’un munt de testimonis gràfics durant els 25 anys que es mantingueren en peu, no obstant, queda clar que Silla és diferent, tal com es va demostrar en aquest cas i en altres testimonis semblants com la desaparició del Mercat Vell, l’Estacioneta, el Matadero, les garites del tren a l’Algudor, les últimes barraques urbanes, l’Ermita de Sant Roc i altres edificacions del terme que mereixien ser conservades com a mostra del patrimoni rural (casetes, masies, horts, fonts, assuts, etc).
La picota també va enderrocar les fonts sense demanar parèixer, ja que en aquell temps l’opinió del veïnat comptava molt poc. El subministrament d’aigua havia deixat de funcionar a partir del 1963, quan finalitzaren les obres del clavegueram i la nova xarxa d’aigües potables s’abastava d’un gran dipòsit situat al Pou de Godofredo, però la finalització del servei no justificava de cap manera la desaparició de l’estructura.
A partir d’aquesta data van proliferant a Silla els “quartos de bany” en substitució dels antics “retretes” que havia adossats als estables, s’instal·len canonades de plom i aixetes a l’interior de les cases, desmuntant-se les bombes de pistó que havia al banc de la cuina, alhora que els pous desapareixien reblits de deixalles d’obra. Havia arribat la comoditat i el progrés, tot un miracle en poder disposar directament d’aigua potable i dutxar-se amb l’aigua calenta gràcies a aquell aparell elèctric anomenat “Fagor”. Per contra es perdia la tradició “d’anar a per aigua”, i també la paraula “poar”, que com tantes altres de la nostra llengua entrava en fase terminal.
A hores d’ara, en la replaceta de la Bàscula, envoltada de contenidors passa quasi desapercebut l’intent d’evocar la majestuosa presència de l’antiga font, de la qual només resten vives algunes fotografies i el record de la gent major que la varem gaudir. I al lloc que ocupava l’esvelta font de la plaça col·lo-
caren un bàcul de tres braços que no tenia cap concordança amb l’entorn urbà, substituït posteriorment, una farola fernandina assentada sobre un sòcol de pedra, la qual també fou eliminada pel cop d’un tractor que la va derrocar accidentalment.
La farola en 1985
Passà el temps sense cap actuació en aquest punt, ni tampoc en la remodelació de 2017 on el centre de la plaça demanava un element singular, no obstant, cal dir que l’Ajuntament havia convocat un concurs d’idees que fou adjudicat al projecte que preveia elements decoratius que personalitzaven l’entorn, els quals, obligatòriament havien de ser desmuntables per allò de la falla i els bous.
Com sembla que aquesta actuació ornamental no es conclourà de moment, i com hi ha diverses subvencions destinades a recuperar el patrimoni immoble desaparegut, ¿seria possible que algú es plantejara la reconstrucció de les fonts que havia a la Plaça i a la Bàscula?. Si això s’aconseguira, el paisatge urbà i la història els ho agrairia.
Grup familiar
Font de la Plaça derrocada i Julian “el del Jutjat”.
Conxa Romaguera i Carmen Valero. La xiqueta és Conxin “la del Fabro” i sa mare
