Vicent Company Riera

Fer un recorregut per la vida de Vicent Company, el Dimoni, per al llibret de les Festes del meu poble és per a mi tot un plaer. Parlar d’un home tan treballador, bo, graciós, bromista, amant de les tradicions, com ho era el meu avi, m’ompli d’orgull. Un home conegut en tot el poble pel seu treball al camp, per la seua dedicació al món de les falles i, com no, pel seu amor a la pólvora. «El pirotècnic del poble», li deien. Diuen que el món és un mocador i sempre que viatges fora et trobes algun siller o sillera o algú que té família a Silla. El «I tu de qui eres?» per a mi sempre ha sigut un motiu d’orgull «Jo soc neta de Vicent, el Dimoni» i, per descomptat, de seguida em reconeixien, perquè m’abuelo possiblement era un home conegut per tot el poble, d’aquells amb carisma, amb molts amics i a qui tot el món volia.

(SILLA, 1931 - 2018). Company VICENT COMPANY RIERA

Molts potser no ho sàpiguen, però el malnom de Dimoni li ve de son pare, ja que venia escurà al mercat, i quan les dones li regatejaven, ell agafava el plat i el tirava a terra per a espantar-les, per la qual cosa les dones li deien «Eres un dimoni!», i amb el malnom es va quedar, però perquè ell també ho era. Els que el coneixien bé deien que era molt bromista i que sempre estava rient-se. Li agradava molt fer malifetes, fins i tot al rector. Quan Don Fernando arribava al Bar Silla, mon iaio pagava i se n’anava. Al final, per curiositat, Don Fernando li va preguntar perquè feia això, i la seua contestació va ser: «Perquè jo soc el dimoni i vostè és la representació de Déu en la terra i no podem estar junts en el mateix lloc». De bromes en tenia per a tots!

Era un home molt familiar i amb una estima increïble cap a la seua família, potser a causa de totes les penúries que va patir quan era un xiquet. Em fa molt de goig reunir-me amb les meues ties perquè em conten històries de menuts. Sempre he cregut d’ells tres, i després de llegir aquesta història em donareu la raó, que tenen algun gen extra de fortalesa. Perquè és impressionant, amb l’edat que tenen, com de bé que es troben i l’energia que tenen a dins. M’abuelo, fins mesos abans de faltar, encara el podies veure amb la furgoneta d’un lloc a altre o al Bar Silla fent-se un llimonet. Malgrat estar malalt, i que el seu cor no donava per a més, els últims mesos se n’anava cada dia al camp, amb mon tio i amb mon pare, a estar segut allí, perquè no podia estar-se quiet, no podia parar. Si parava, es moria, i així va ser, a poc a poc, aquell cos ple de vitalitat i energia en el qual s’havia convertit durant els seus últims anys, en un parell de mesos, s’esgotà. El berenar amb les meues ties i cosines, em va servir per a recordar els moments d’infantesa i adolescència de m’abuelo i per a un parell d’anècdotes de les meues ties, que, sens dubte, tenen molt de suc.

Però si us pareix bé, deixeu-me que comence pel principi, una història de superació d’una família a la postguerra civil espanyola. Una família sense cap classe de recurs que, amb sacrifici i treball, va aconseguir que els seus tres fills sobrevisqueren a la fam, les malalties i la pobresa d’aquells temps.

Vicent va ser el segon fill de Vicent i Consuelo. Va nàixer a Silla l’1 de desembre de 1931, a la casa dels seus pares, al final del carrer del Patí. Tenia una germana major, Consuelo, i anys després va arribar Victoria, encara que tots li diguem Dea, la menuda.

Com ja he dit abans, els seus pares tenien una paradeta al mercat municipal, on venien paelles, plats, cassoles… però poc de temps va durar allò, Vicent pare va faltar per

Vicent (dalt esquerra) amb amics de quadrilla, entre ells Gonzalo Santos (dalt al mig).

malaltia quan m’abuelo tenia 7 anys. Aleshores, sa mare no podia pagar l’arrendament de la casa i hagueren de moure a viure amb els seus tios, a un hort a les afores del poble, el que ara és la plaça de l’hort del Satisfet. Aquella famosa palmera que està situada al final del carrer de Sueca, la van plantar m’abuelo i les seues germanes. Elles recorden que la palmera la va portar el Tio Satisfetxo en un cossiol i allí la van plantar i la van cuidar fins que es va fer gran.

A punt van estar d’abandonar el poble, perquè en enviudar sa mare, la germana de son pare, que era monja li va plantejar a la mare buscar-li una porteria per a treballar a València amb la seua filla major i per a Vicent i Dea, que per aquells temps comptava amb menys d’un any de vida, dur-los a un orfenat. Però sa mare es va encabotar i no va voler abandonar els seus fills sabent per endavant que no seria fàcil traure’ls després.

La tia Maria, la germana de sa mare, i el tio Satisfetxo els va ajudar en tot el que pogueren donant-los un sostre per a viure i alguna cosa de menjar, però no era suficient. Els xiquets picaven arròs a casa que anava demanant sa mare per a poder sobreviure i després vendre’l en l’estraperlo, malgrat que moltes vegades arribava a casa sense diners perquè li’ls havien furtat. Tampoc no tenien abrics ni res per a resguardar-se del fred i, finalment, en plena postguerra, sa mare també va morir uns dies abans de Nadal. Mai saberen de què, si de malaltia, de cansament, de lluita o de tristesa en veure que no podia donar de menjar els seus fills. Les meues ties em conten que ella va donar la seua vida per ells, pels seus fills. Sent uns adolescents, tots tres es van quedar orfes. Molta fam i moltes penúries van passar els tres germans a casa dels tios durant la postguerra, potser per això la família els va unir més que mai.

Malgrat les penúries i la fam, em conten que ell sempre destralejava amb Consuelo, la germana major, «cabot, lleganya, gitana!», es deien l’un a l’altre mentre picaven arròs. Dea em conta que sempre anava darrere d’ell i dels amics, i que a la pobra li tiraven pedres perquè no els perseguira, encara que després a les nits, dormien junts al pallar per-

Boda amb Conchín. 19 d’octubre de 1960

què es volien molt. Encara que de més major diu que va canviar les pedres pels coets, per això, potser, les meues ties li tenen pànic a tot el que haja de veure amb la pirotècnia!

Poc temps després de faltar sa mare, les seues vides es van separar. Ma tia Consuelo es va casar, ma tia Dea se’n va anar a Barcelona a treballar al convent de les ties Monges, i Vicent se n’anà a fer la mili a Castelló, encara que en una d’aquelles que ma tia anava de Barcelona a València es van veure a l’estació de Castelló. Encara que no sap com es varen veure, ella li ho va dir per carta, i allí que es planta Vicent aquell dia a l’estació. Va pensar que en algun tren hauria d’anar la seua germana i, efectivament, es van veure i es van saludar per la finestra.

Quan va acabar la mili continuava vivint a Silla a casa dels seus tios. També anava molt amb un cosí germà de sa mare, Herminio Riera, que era el coeter del poble, i d’ací li va agafar afició a la pólvora, tant que se n’anava amb ell a tirar coets pels pobles. Va ser el Tio Herminio el que li va trobar el seu pri-

Vicent i Conchin amb els seus fills Vicent i Carlos. A la dreta, Concha, la mare de Conchin.

Vicent i Conchin a la porta de casa amb la nova furgoneta.

mer treball en el polvorí de Joanet, a Alcàsser. Per aquells temps, em conten, que ell ja tenia esperit de bromista i de no estar quiet. Com ja he dit abans, li encantava fer bromes i espantar la gent amb les eixides i els coets. Els veïns quan el veien sempre deien: «Ja està el dimoni fent maldats!». Ell anava molt per Alcàsser, allí tenia molts amics i amigues. En una de les anades i vingudes va tindre un accident amb un camió. Ell anava amb bicicleta i em comenten que va arribar a casa de tots els colors, per l’esglai i per tots els morats que tenia en el cos. També anava a fer pallers amb el Tio Satisfetxo al camp. Se n’anaven de nit i tornaven molt cansats. Des d’aleshores, començà a arrendar camps i a buscar-se una eixida professional.

El 19 d’octubre de 1960 es va casar amb Conchín Marí, les meues ties sols recorden que un dia va arribar a casa i va dir a la Tia Maria, que tenia nòvia. Van estar festejant durant 4 anys abans de casar-se i quan es casaren mogueren a viure a casa de la mare de m’abuela, la meua besàvia Concha que havia enviudat a la postguerra. La casa estava al carrer Ramon i Cajal, conegut per ara com carrer de Barrasí. Van tindre dos fills, Vicent i Carlos, que van nàixer els dos a la casa de l’abuela Concha. Al poc temps, es van comprar una casa al mateix carrer, la mateixa on ha viscut fins que van faltar. Va fer molts esforços econòmics per a comprar la casa i arreglar-la, també va comprar diversos camps per l’Albufera i, a més, va deixar ben arreglats els fills quan es varen casar a força de treballar i estalviar.

La meua besàvia Concha tenia una paradeta de fruites i verdures al mercat, de vegades, anava a ajudar-les i continuava amb les seues bromes. Les dones deixaven la bossa de ma a terra, i ell les canviava fent-los un embolic a l’hora de pagar quan s’adonaven que el moneder que havien agafat no era el seu!

Però ell es dedicava totalment al camp, arrendant i treballant la terra de l’arròs amb el seu amic Ferrabras. També es dedicava al comerç del fesol amb el seu amic Severino com a soci; compraven els fesols als llauradors de Silla, contractaven dones i les portava a casa per a triar fesols, envasar-los per a, posteriorment, vendre’ls a l’engròs. També ho feia amb les creïlles, contractava quadrilles de gent per a portar-los al camp. Em conten mon pare i mon tio, que abans, anaven a llogar-se a la plaça, és a dir, qui volia treballar al camp a l’endemà, anava a la plaça allà mitjanit, i se’ls oferia treball. Feien diverses quadrilles, els homes arrancaven les creïlles i després les dones les arreplegaven, les posaven als sacs i les portaven al magatzem per a vendre-les.

Paella amb les ties monges. D’esquerra a dreta: Conchin, Consuelo, Vicent, Concha, Sor Victoria i Dea.

Quan la meua besàvia per qüestions d’edat va abandonar la paradeta del mercat, la varen agafar m’abuelo i m’abuela, i era ell el que s’alçava a les 4 del matí per a anar al Mercat d’Abastos a comprar la fruita i la verdura perquè més tard m’abuela alçara la paradeta del Mercat de Silla i la venguera. Ací ja comencen a entrar en joc mon pare i mon tio i recorden ser menuts i anar-se’n en m’abuelo de ben matí. També recorden com n’eren d’estalviadors tant m’abuelo com m’abuela, segurament per totes les penúries passades i la

Sopar de festes amb Vicent el Tent i Isabel, la seua dona.

Mascletà a la Plaça amb Miguel Maravillas, Vicent, Silvia i Mabel San Andrés i el Tent.

por al «per si de cas». Només acabaven de tancar la paradeta al mercat, anaven al banc a ingressar els diners.

Festa de disfreses a l’antiga discoteta del Patí

Mon pare i mon tio em conten que no solien anar de vacances per no gastar-se diners, però recorden un any que mogueren a Sevilla i Córdoba amb Vicent el Tent en un Citroën dos cavalls. Passaren molta calor i el viatge es va fer interminable, però va pagar la pena. També recorden un viatge que van fer amb la Falla a Puerto Lumbreras. Allí va haver-hi una pantanada i la falla va anar a

Mascletà a la Plaça del Poble. donar menjar, roba i a ajudar. Es van portar els xiquets i les xiquetes a Silla fins que les cases tornaren a ser habitades. Després els convidaren a passar les falles.

M’abuela va caure malalta molt prompte, amb 55 anys li van diagnosticar Alzhèimer i m’abuelo es va fer càrrec de la casa i de la meua besàvia Concha, la qual va morir el 1997 de vella, però plenament conscient de tot. M’abuela Conchín va faltar en el 2004 després de molts anys de malaltia. Ell, en companyia dels meus tios i els meus pares s’ocupava de les atencions a m’abuela, de les faenes de la casa i, per descomptat, de cuinar. Era molt bon cuiner, feia unes paelles per a xuplar-se els dits. Bo, paelles i tot el que se li posara per davant. Quan jo era menuda i m’abuela estava malalta, dinàvem allí cada dia amb els meus tios i cosins, sempre es feien dinars espectaculars. Recorde amb molta estima també les truites de creïlla que feia, moltes vegades anava a sopar allí solament per a menjar truita… que bona! Ell també era molt bon menjador. En bous, era el client estrella al xiringuito de la falla Poble, ell i els amics, arribaven ben prompte, s’assentaven a primera fila de la barrera amb la seua jarra de cervesa i el seu plat de sardines i faves. I allí dinaven, tots els dies, sardines i faves. I per a sopar, el mateix! També el podies veure totes les vesprades al Bar Silla, fumant-se un puret i bevent-se un llimonet.

Des que va faltar m’abuela, també es va recolzar molt en els amics de tota la vida, Severino, Julio el Pablanco i Miguel Maravillas, i els amics de quadrilla, Gonzalo Santos, Consuelo i Mallor, el Galano, i Alberto el Pintoret. En 2011 mogué a Madrid amb Floreal, Ricardo el Guarda solament a dinar per a estrenar l’AVE. S’ho perdrien ells! Últimament també li agradava moure de viatge amb l’IMSERSO, amb els amics i amb Milagros, una antiga amiga que tenia de l’època quan anava a Alcàsser de jove. La qüestió era no parar.

Les meues ties també em conten anècdotes de quan feien paelles al xalet, perquè venien les germanes monges i el tio Salvador, tots tres germans de son pare, i m’abuelo feia la paella. Sempre estava fent bromes a les monges, amb el conill, perquè el mataven allí davant de tots i els feia llàstima, i el Tio Salvador, que deia que no volia menjar conill perquè donava Parkinson, aleshores l’enganyava perquè se’l menjarà; o ja la típica broma que ens feia als mateixos nets tots els dijous quan menjàvem paella, que era posar sal a la cullera quan ens donava a provar el caldo.

Les paraules d’aquesta història les està escrivint la neta major, la consentida, la que s’assentava al seu costat quan dinàvem a sa casa i matava per aquell lloc, la que va demanar que quan fora Fallera Major, ell li pujara la banda i l’acompanyara al passacarrer, la que li demanava que li fera un entrepà de truita per a sopar i li’l feia; però crec que puc parlar pels meus dos cosins menuts i puc dir que ens estimava a tots tres amb bogeria. Ens va ensenyar, des de ben menuts, a estimar la pólvora mentre l’ajudàvem a muntar traques, però, per descomptat, que calia anar amb cura amb el foc. Ens ensenyava també com havien de ser les mascletades, el ritme i el so de les carcasses, i també ens va ensenyar a gaudir d’ella. El moment mascletà i posterior dinar el dia del Crist era inoblidable cada any. Aquest últim va ser molt dur. Feia menys de 15 dies que havia mogut i l’Ajunta-

ment de Silla va decidir fer-li un homenatge en forma de Salva, 21 carcasses que ressonaren abans de la mascletà en el seu honor. Molt emotiu aquest moment, amb la família rodejada i arropada per tot el poble. També comptaren amb la presència del pirotècnic Vicent Caballer, amic seu, honrant-li memòria i fent una mascletà especial en el seu honor. Des de 1972, quan era alcalde Roberto Brocal, Vicent Caballer ha disparat mascletades a Silla i, de forma ininterrompuda, a la Falla Poble.

M’abuelo tenia dues passions, el camp on treballava i la pólvora com a afició. Com he comentat abans, ell va treballar molt jove amb Joanet a Alcàsser i d’ací li ve l’amor. Ell es va ensenyar, i va fer molts amics dins del món de la pirotècnia. Tots els anys eren cita clau les mascletades de festes dels pobles de la contornà. I així també li va agafar l’afició mon pare que ara continua amb el seu llegat, però per darrere venen els meus cosins que des de ben menuts tampoc li tenen por a res.

Amb la pólvora com afició sols faltava unir-la amb les tradicions, les falles, i així va ser. Ell amb un grup d’amics van començar un nou projecte que arriba i continua fins aquests dies, 47 anys després.

Es té constància que es van plantar falles a la plaça del Poble (anomenada plaça del Caudillo) als anys 1948, 1949, 1956, 1966, i 1968. Amb l’ajuda de les delegacions de Juntes Locals, Arxiu i Recompenses de Junta Central Fallera, hem pogut trobar documents que reflecteixen que les falles a Silla existien abans que es fundara la Falla Poble com a tal en el 1972, però m’abuelo no figura en cap cens dels anys anteriors. Al primer cens faller de la Falla Poble, del 24 de juliol de 1972, apareix com el vocal número 8, i des d’aquell dia fins a alguns anys abans de faltar va continuar sent faller, passant per nombrosos càrrecs. va ser vicepresident, delegat de festejos i delegat de Junta Local Fallera.

Quede a fer-me una orxata amb Toni Gil, faller, amic de la família i podríem dir, que cronista de la Falla Poble, i allí em conta nombroses històries i anècdotes dels primers anys de la Falla.

Presentació Falla Poble al Cine Rex

El primer any va ser president Luis Torres i molta gent es va apuntar, entre ells, i com ja he dit abans, m’abuelo, per afició a la pólvora i perquè van decidir apuntar-se amb tots els amics. Ell era un més de la comissió de gent major que hi havia en la falla i, a més, el nomenaren pirotècnic. El segon any, Vicent Martínez (El Tio Martínez, del que podeu llegir un article molt interessant al llibret de festes de l’any passat), va agafar la presidència de la comissió fins a les falles de 1976. Aquest any, el Tio Martínez va dimitir com a president i en companyia d’ell va moure molta gent donant-li suport, pràcticament tota la Junta Directiva, amics i moltíssima gent de l’edat de m’abuelo. Tot va vindre per la lluita política d’aquella època, la jove democràcia,

Dinar al xalet amb les seues germanes, Dea i Consuelo el ressorgiment d’una nova política valenciana, amb la llengua com a principal eix. Fins i tot va d’haver d’intervenir l’alcalde en la lluita, perquè no volia tindre enemics polítics en l’única falla que hi havia al poble.

La Falla va continuar endavant, malgrat que els que havien mogut no volien que la falla continuara endavant sense el Tio Martínez al capdavant. Aleshores, els pocs fallers que quedaren, la majoria gent jove, van proposar a Vicent el Tent com a president, ja que era una persona major amb més experiència per a gestionar una falla. La gent jove va entrar a formar part de la Junta Directiva, entre ells Toni com a secretari. La Junta va proposar a m’abuelo que fora vicepresident perquè necessitaven gent més adulta per a donar a la comissió un poc de suport, ja que no serien anys fàcils, ni econòmicament ni sociopolíticament. Al principi no li va fer molta gràcia, perquè tots els amics havien mogut, però tampoc podia negar-se, perquè el Tent era família i, a més, era la falla que ells havien fundat, era la seua falla.

El Tent va ser president durant les falles de 1977 i 1978, i el 1979 va agafar la presidència Blas Calatayud, per la qual cosa ell va tornar a ser vocal. Quan el Tent tornà a ser president a les falles de 1980, 1981 i 1982, ell tornà a la vicepresidència i no se la va deixar fins a l’any 1986, amb els presidents Isidro Prieto i Josep Miñana. Sota la presidència de José Morera va estar en la delegació de Junta Local des de 1990 fins a 1996. Des d’aquest moment, per qüestions d’edat i per la malaltia de m’abuela es va deixar els càrrecs i començà a ser un faller més, però sempre lligat a la falla.

Toni, em conta que en els primers anys de falla feien molt de foc, es gastaven moltíssims diners en pólvora: feien tres mascletades, el 17, el 18 i el 19 de març; un castell a la cremà, i despertades a la plaça amb trons de bac i eixides de canya. Dies abans de falles i durant la plantà, li agradava tirar carcasses, com a antesala del que estava per vindre: de la festa, la vespra, i ja se sap el costum que hi ha a tirar carcasses en les vespres de qualsevol festa eclesiàstica.

En l’any que Blas Calatayud va ser president se li va ocórrer fer una cosa que no s’havia

Mascletà del Dia del Crist amb els seus nets, Carles, Maria i Jorge

fet mai, però ell tenia goig de fer-ho a la seua falla; posar unes carcasses enormes a la mascletà, que teòricament estaven prohibides perquè eren de gran calibre. Així i tot anaren a Caballer a per elles amb el cotxe. Toni encara no sap com arribaren des de Godella a Silla amb les carcasses al maleter del seu cotxe! Les tiraren a la plaça durant la mascletà del dia 19 i ell estava molt il·lusionat perquè mai no havien tirat unes carcasses de tant de calibre a Silla. Normalment les mascletades de la Falla Poble solien ser millors que les del mateix Ajuntament, perquè l’Ajuntament contractava Caballer, però les de la falla s’encarregava ell, anava a per la pólvora a Godella amb la furgoneta, les carregava, les muntava i les disparava ell, cosa impensable de fer ara. de pe a pa, i els anava dient com havien de muntar-la perquè lluira més.

Les mascletades es feien a la plaça fins que va passar un accident un dia del Crist. Un tro pujà cap amunt, va rebentar un tros de balcó i va ferir a diverses persones. Per a les falles següents l’alcalde ja els va comunicar que no podien continuar fent-la a la plaça i van buscar l’alternativa de fer-la al parc municipal, ajuntant-se amb la Falla Mercat, que la feia a l’estació, així també s’incrementaria el pressupost i podrien fer una mascletà més gran, en la condició de cada any anant fent-la més gran i que mai una falla no condicionaria l’altra amb el pressupost, cosa que no s’està complint. Toni em conta que farà un parell d’anys, després d’una mascletà del dia 19, es va arrimar a ell, a Juan Pastor i a algun faller més que estava per allí, i els va tirar una bronca molt forta, perquè la qualitat de la mascletà no era la digna per a la Falla. Ell tenia en el pensament que la Falla Poble, la primera falla de Silla, la que des de sempre havia fet la mascletà a la plaça, la Falla més important del poble, havia de mantenir un estatus i no es podia baixar el nivell de pólvora.

També em conta que era una persona molt sentimental. En el moment de la mascletà es posava molt nerviós i si li eixa bé, el felicitaven, l’alçaven amunt i sempre plorava de l’emoció, encara que si li eixia malament, no volia saber res de ningú, se n’anava a casa enfadat i amb una sufocà d’arrova. Em parla el que ha canviat la forma de fer les mascletades. A la plaça passava la gent fumant per davall dels coets, i durant els passacarrers, calia alçar la corda perquè els fallers i les falleres passaren per davall de la mascletà i mai va passar res. Hui en dia, seria impossible.

Però, sens dubte, on més recorda que m’abuelo gaudia, era en les despertades, amb els trons de bac i les eixides. Em conta que quan estava el Bar Silla vell, regentat per dos germans, al més major li agradava molt el foc, i sempre en les despertades, eixia per la finestra per dir a m’abuelo «els coets que portes estan pixats!». Aleshores, ell, que guardava caixes i caixes de trons en la furgoneta aposta per aquest moment, just quan s’acabava la desperta, agafava

A ell li agradava lluir-se, sobretot en la seua falla. Tots els anys demanava més diners per a les mascletades, perquè cada any volia superar-se més i més. Es va encabotar a llevar la mascletà del dia 17, dia dels premis, perquè la gent o estava massa eufòrica o massa trista com per a gaudir de la mascletà i, a més, per a pujar-li força a les altres dues mascletades.

A la plaça, el terratrèmol estava entre la falla i la façana de l’ajuntament, per davall dels balcons. Entre la falla i el fanal posava l’aeri, amb les canyes, i al principi de la plaça els grups de trons. Els fallers i les falleres veien la mascletà des de les parets dels edificis de la plaça i les falleres majors al balcó de l’Ajuntament. Com ja he comentat abans, en la falla sempre ha estat ell fent mascletades, en festes venia la gent de Caballer, però ell estava supervisant perquè es coneixia la plaça

Dinar Familiar

les caixes sobrants i les tirava dins del bar: tot el pis ple de trons de bac i la gent anava xafant-los per dins del bar, que eixia tant de fum que pareixia que s’estava cremant.

Toni vol posar valor el fet de tindre un pirotècnic al poble, el fet d’haver-lo tingut, a ell, i no a una empresa intermediària; el fet de mantenir una relació personal amb Caballer ha fet possible que ací a Silla, i més a la Falla Poble, s’hagen fet mascletades molt bones, fins i tot va haver-hi anys que negociava pressupostos molt més barats dels que es plantejaven, o fins i tot posava diners de la seua butxaca per a fer unes mascletades dignes, en èpoques que no hi havia massa diners als calaixos de la Falla.

Perquè van passar una època molt mala econòmicament parlant, per això van adquirir el Bar Centro, per a remuntar un poc l’economia de la Falla. Ell va ser el primer que va posar diners i va firmar la pòlissa del crèdit per a poder pagar el traspàs del bar. A més, em conta que en altres ocasions sempre ha estat quan l’han necessitat. Realment, quan es valora de veres un faller és quan la falla està passant per mals moments.

Durant els anys que va ser vicepresident, ell sempre es mantenia al marge de l’activitat administrativa de la falla. Era vicepresident per fer costat i ajudar. Buscava gent per a la mà d’obra, per a muntar la presentació o muntar cadafals, feia grups perquè la gent anara a fer feina a la falla. No li agradava ni figurar ni fer-se de notar. Com s’atordia en parlar, no volia eixir a les presentacions ni a fer teatre ni res que tinguera a veure amb això. Ell era bo per a la faena que no es veu, per a les mascletades i per a vendre loteria.

En l’any 2001 li van atorgar la màxima recompensa per ser faller, el Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer en Brillants. Va ser un dels primers fallers de Silla al qual se li va atorgar. Per aquells temps els fallers dels pobles anaven a València perquè la Fallera Major li’l imposara. Va ser el 18 de febrer a les reials drassanes del Port de València. Ell estava més pagat que pagat. Després repetiren l’homenatge en la imposició de recompenses de la Junta Local Fallera de Silla, encara recor-

Vicent amb Vicent Caballer

de tot el saló d’audicions de La Lírica en peu aplaudint. Allí estaven totes les falles de Silla rendint-li homenatge.

També em conta que li agradava molt disfressar-se, en els anys del Tio Martínez la Falla organitzava tres dies de festes de Carnestoltes a la discoteca del Pati. Feien concurs de disfresses tots els fallers i ell sempre portava les disfresses més originals per a cada dia, de cambrera del Crist, de comunió… També recorda que era molt bromista: una vegada va posar una metxa sense carcassa dins del Bar de la falla, la gent va eixir corrents i ell es posa vinga a riure.

Per últim, em conta que anaren al programa 1, 2, 3… presentat per Kiko Legar. Es veu que estigueren un fum de temps esperant que els cridaren per a anar al plató, i allí estaven en un camerino vestits de fallers i falleres, vinga el ball, les rialles i fent molta escama, fins que va entrar el regidor i es va veure tot el que havien muntat allí mentre esperaven. Òbviament, m’abuelo va ser el que va començar tot aquell festival.

Els fallers i les falleres de la Falla Poble el recorden com un bon faller, treballador i passional per la festa. Malgrat no ser faller els últims anys, sempre era benvingut en falles i sempre ens tirava una maneta al concurs de paelles. En festes sempre rondava pel xiringuito i feia bona caixa sols menjant sardines. Allí el trobàvem cada dia, era un home de costums. ver de deixar-se la pell treballant per a tirar endavant la seua família. Als que sabíeu qui era, espere que hàgeu recordat amb les meues paraules els moments que heu compartit amb ell. Un home que va transmetre la seua passió per la pólvora a tot un poble, i ara és el poble en forma de paraules en aquest llibret el que li pren tot l’afecte i l’estima. Voldria donar les gràcies públicament a l’Ajuntament de Silla en nom de tota la família Company, primer per l’homenatge que li van rendir el passat agost, i segon per dedicar-li unes pàgines del llibret de les Festes del Santíssim Crist, festa que ell volia molt. Ara la seua història quedarà per sempre en la memòria d’un poble i serà sabuda per tots i totes.

Personalment, si m’he de quedar amb una imatge d’ell, la tinc claríssima: ell, els meus cosins i jo, agafats de la mà gaudint a primera fila de la mascletà el dia del Crist, una imatge que no se m’esborrarà mai de la memòria, perquè possiblement és uns dels records més bonics que tinga, igual que mai s’esborrarà de la meua pell la cançó que ens cantava quan érem menuts. «D’allà dalt de les muntanyes abaixava un borreguet, amb les patetes rogetes i en la boca clavellet.»

Sols em queda demanar, que allà on estigues ens continues acompanyant en cada mascletà que es faça a Silla, perquè per cada carcassa que puge amunt, estarem un poc més prop de tu i per cada tro que ressone al parc, serà sempre en el teu honor.

Arribe al final d’aquestes paraules amb l’esperança que els sillers i silleres que no coneixíeu Vicent Company, tinguen constància de com de bo, treballador i bromista que era, un home honrat, que va viure moltes penúries durant la seua infantesa i que va haGràcies abu per tot el que m’has ensenyat, gràcies Vicent per tot el que ens has donat, gràcies pirotècnic, per tot el que ens has fet gaudir.

Maria Company