El bes de la “cucaracha”: la grip de 1918 a Sueca Matilde Gras ens transmeté la història

EL BES DE LA “CUCARACHA”: LA GRIP DE 1918 A SUECA

Aida Ferri Riera | Araceli Moreno Coll Universitat de València

«[…] ataca por igual a grandes y a chicos, a ricos y a pobres, a hombres y a mujeres». Las Provincias, 26/05/1918

INTRODUCCIÓ

Al segle XX la pandèmia més letal va esdevenir entre 1918 i 1920, causada per un brot d’influenza H1N1. La seva repercussió va ser mundial i es va desenvolupar en tres etapes: la primera a la primavera de 1918, de característiques benignes; una segona a la fi d’agost, extremadament virulenta, i finalment; una tercera etapa menys definida a partir de gener de 1919. Algunes zones van sofrir un únic brot en 1919 i en unes altres va persistir fins a ben entrat 1920.

Aquest succés va tenir un ressò social tan gran, que va desencadenar conseqüències socioeconòmiques i polítiques. Des del punt de vista de la salut pública, la seva importància resideix en l’elevada morbiditat que va originar en la població i en la mortalitat que va produir, ja sigui de forma directa o per agreujament d’altres malalties, principalment de naturalesa crònica cardiorrespiratòria en grups denominats «de risc».

D’altra banda, aquesta pandèmia és comunament coneguda com a «Grip espanyola» o «Dama espanyola» i per tant, és inevitable al·ludir a un suposat origen espanyol. No obstant això resulta incert, perquè els primers casos a Espanya es van produir al maig, tres mesos després de l’inici de la primera onada. La misèria i el gana que va deixar darrere la Primera Guerra Mundial (1914-1918), va fer que la premsa europea censurés qualsevol al·lusió a una pandèmia amb la finalitat de no desmotivar una població que vivia els seus pitjors anys. La neutralitat d’Espanya i l’absència de censura van permetre informar a les diverses publicacions que el país sofria un tipus de grip especialment severa, sent la cobertura mediàtica la responsable d’atribuir-li tal apel·latiu.

No se sap amb certesa si va ser realment en 1918 quan l’H1N1 va començar a propagar-se entre humans, encara que donada la relativa protecció que semblaven tenir davant la grip les persones majors de 45 anys, és possible que poguessin posseir algun tipus d’immunitat després d’haver estat exposades a aquesta en el període anterior a 1873.

Actualment, la procedència de la pandèmia segueix debatent-se i suscita nombroses hipòtesis dins de la comunitat científica. Lluny d’atribuir-ho a un origen espanyol com el seu propi nom indica, sembla que el primer focus va aparèixer en un campament de l’exèrcit nord-americà, en Camp Funston, dins de la base militar Fort Riley, a Kansas. Després d’aquest, els primers casos es van registrar en terres franceses, on es va propagar entre la població civil i exèrcits aliats. Posteriorment, va traspassar la línia de foc afectant a soldats alemanys.

Espanya va ser el país més afectat entre els països no bel·ligerants europeus ja que s’estima que la pandèmia de grip va provocar la mort de més d’un quart de milió d’espanyols (1´55% de la població total de l’època). La situació va ser tan greu que estudiants de medicina van ser utilitzats com a voluntaris mèdics. En la localitat de Sueca, va ser l’estudiant de 6º curs de Medicina D. Juan Talens Valero, qui posant en risc la seva vida, va assistir diària i incansablement a centenars de malalts. En l’Arxiu Municipal de Sueca, Beneficència i Junta de Calamitats 1821-1934, Caixa 26 es conserva, datada el 15 de novembre de 1918, una carta de l’Ajuntament de Sueca en la qual els regidors donen les gràcies oficialment a l’estudiant de medicina D. Juan Talens Valero pels seus serveis i sol·liciten el Governador de la Província que li atorgue una Creu de Beneficència.

En un primer moment la medicina desconeixia tant la causa de la malaltia com la forma de contagi, per la qual cosa es van prendre diverses mesures preventives en salut pública com: quarentena en ports, tancament de cinemes, esglésies i llocs públics de concentració humana, etc. També es van popularitzar llavors entre la població nord-americana, màscares de tela i gasa. Aquestes eren barates de fabricar i tranquil·litzaven la població, encara que resultaven inútils doncs el virus penetrava a través del teixit.

LA INFLUENZA A ESPAÑA

A Espanya, el primer brot va començar a Madrid, en la segona quinzena del mes maig. La seva extensió, segons diferents autors, va seguir els passos dels reclutes a través de les principals vies de comunicació i comerç.

A finals de setembre de 1918, el diari Las Provincias publicava un article titulat «La gripe maligna» que es referia a l’aparició, «con los primeros fríos» d’una malaltia a França que amenaçaba de ser una de las pijors plagues que van assotar a la humanitat. Trivialitzada a Espanya, inicialment se la va denominar «Epidemia reinante», «Pesadilla», «Soldado de Nápoles» (perquè va apareixer quan als teatres es representava la sarsuela La Canción del Olvido de José Serrano. Es va equiparar la composició musical «Soldado de Nápoles» inclosa en ella amb la grip perquè tant es repetia que havia arribat a convertir-se en una altra epidèmia), «Enfermedad de moda» o fins i tot «Cucaracha» (nom amb el que se la coneixerà en Sueca), fent referència a la seva ràpida propagació, sense distinció social, afectant per igual a rics i pobres, el propi monarca Alfonso XIII la va sofrir.

Malgrat els estralls que la malaltia estava causant, els ciutadans mantenien bon humor pel seu suposat caràcter benigne. No obstant això, la seva difusió, extensió a les

ciutats més poblades i evolució dels primers casos de mort, va motivar un canvi notori en les notes de premsa. D’aquesta manera, en una publicació del 14 de setembre es llegia: «El govern reconeix que s’ha empitjorat l’epidèmia gripal». Es recomanava als pobles el possible aïllament dels malalts, evitar aglomeracions de gents en llocs tancats que facilitin el contagi, i mesures de desinfecció i profilaxi general, pròpies d’aquests casos (ABC, 14/09/1918). No obstant això, el ministre d’Estat negava l’existència d’una epidèmia infecciosa a la frontera; encara que va reconèixer que la grip s’incrementava a Espanya (ABC, 19/09/1918). En aquesta etapa de l’evolució, l’epidèmia va adquirir tints dramàtics i feia evident la seva presència en les poblacions valencianes.

La notícia de la «Grip espanyola», per a be o per a mal, va ser publicitat. Es parlava d’Espanya. Al Diario ABC s’escrivia «[…] debemos enorgullecernos de que no haya en el mundo una gripe tan acreditada como la que hemos tenido el honor de lanzar al mercado… Y si de algún mal se tiene uno que morir. ¡Qué caramba! Pues murámonos todos a la española» (ABC, 09/03/1919). El text s’il·lustra amb una dona —amb les faccions de la parca abillada amb chaquetita de torero i faldilla a taques del vestit de flamenca— travessant la frontera carregada amb dues maletes, una amb un crani i dues tíbies creuades com a senyal de perill, i altra amb el text «gripe».

TESTIMONIS ESTADÍSTICS A SUECA

Documentació La base documental d’aquest estudi procedeix de l’anàlisi del Llibre de defuncions de 1918 de l’Arxiu Parroquial de l’Església Sant Pere Apòstol de Sueca, on es registren les morts en el període que ens ocupa; els registres inclosos dins de l’apartat de Sanitat i Junta de Calamitats dels primers anys del segle XX, concretament, «Defuncions de la ‘Cucaracha’ en 1918», de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca; i notes de premsa (Las Provincias, Blanco y Negro, Diario ABC i La Vanguardia).

La pandèmia va aparèixer oficialment a Sueca —segons la documentació citada anteriorment— el 4 de setembre de 1918, registrant-se a partir d’aquest moment dades esgarrifoses. L’epidèmia va durar 3 mesos i va quedar extinta el primer dia de desembre del mateix any. En el llistat d’invasions i defuncions d’aquesta localitat, s’observa la morbiditat i mortandad del municipi durant els mesos en els quals es va desenvolupar la malaltia. Les dades obtingudes en l’Arxiu Històric Municipal

coincideixen parcialment amb els registrats pel capellà d’aleshores, Vicente Calatayud, en el Llibre de defuncions del 1918. Curiosament al setembre, el nombre de defuncions segons l’Informe de Sanitat de l’Ajuntament d’aquesta població és de 82, enfront dels 78 que hem comptabilitzat als registres parroquials. Això mateix esdevé en els mesos següents, les dades del consistori indiquen un total de 127 defuncions per a octubre i 4 al novembre, mentre que els eclesiàstics ofereixen una mortandad de 129 i 13 persones. No obstant això, és necessari esmentar que les úniques dades de morbiditat que disposem són les reflectides en l’informe de sanitat, en el qual es comptabilitzen un total de 6.562 individus afectats. Hem de tenir en compte que, segons el padró de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, l’any 1918 la localitat registra un total de 17.713 habitants.

El gràfic 1 proporciona una visió global de la mortalitat causada per aquesta epidèmia gripal ja que mostra les defuncions entre 1910-1925. En aquest, s’observa un flux constant al voltant de 300 morts anuals, alterada de manera significativa en 1918 ascendint fins a aconseguir un total de 600 individus. D’aquesta manera es confirma l’evolució de la taxa de mortandad.

Gràfic 1. Mortalitat anual a Sueca (1910-1925)

Font: elaboració pròpia a partir dels llibres de defuncions de l’Església de Sant Pere Apòstol. Així mateix, en el gràfic 2, la mortalitat de 1918 es troba desglossada en mesos, on queda latent l’evolució ascendent de la pandèmia. Va durar 3 mesos des que es van detectar els primers casos fins a la seva extinció, però en aquest curt espai de temps el nombre de defuncions és considerable. Va aconseguir el seu punt àlgid a l’octubre amb un 20% de la mortandad anual i trencant abruptament el traçat poc oscil·lant que presentaven les defuncions d’aquest any. D’aquesta manera es pot concloure que aquest perfil suggereix que va ser un brot breu però bastant virulent. Així mateix, en analitzar la variable categòrica del gènere, aquest gràfic suggereix un lleuger predomini de mortalitat en dones respecte a homes en el mes d’octubre, moment crític de l’epidèmia.

Gràfic 2. Mortalitat mensual de la població de Sueca (1918)

Font: elaboració pròpia a partir dels llibres de defuncions de l’Església de Sant Pere Apòstol.

Inici de l’epidèmia (setembre 1918) L’inici de l’epidèmia a Sueca va tindre lloc el 4 de setembre, doncs fins a aquest moment tan sols s’havia produït 1 defunció. A partir d’ací, es veu un perfil constant i moderat amb menys de 3 defuncions diàries, situació gens inquietant, tot i els rumors d’expansió de l’epidèmia per la Penínsu-

la Ibèrica. No obstant això, aquest patró comença a canviar a partir del dia 21, adquirint una tendència ascendent, amb punts alts els dies 26, 27 i 30, amb 11, 16 i 16 morts respectivament. En finalitzar el mes, és impossible ocultar l’increment de persones afectades, i amb això es perfila la tendència que comença a adquirir l’epidèmia, encara que la premsa definís la situació com «no alarmant».

Setembre finalitza amb un total de 132 morts, dels quals, 78 van ser causats per l’epidèmia i les seves conseqüències.

Apogeu de l’epidèmia (octubre 1918) El que al setembre semblava ser una alarma puntual, al començament d’octubre es converteix, en una situació tràgica per a Sueca, irrompent bruscament i alterant el normal desenvolupament de la vida quotidiana. La mortalitat s’incrementa ràpidament a partir del dia 1, concentrant-se a principis de mes i aconseguint el seu punt crític el dia 5 on es registren 20 defuncions. En els dies posteriors el patró mostra lleugeres fluctuacions, amb una elevada mortalitat. No obstant això, a partir del dia 18, s’observa el començament de la remissió de la malaltia, encara que no serà definitiva fins a desembre.

En aquest període es coneix que la mortalitat va ascendir a un total de 194 defuncions, de les quals 127 seran per grip i malalties de l’aparell respiratori.

El major nombre de morts es va registrar entre el sector de la població amb edats compreses entre 0 i 40 anys, sent molt alarmant la defunció infantil, sobretot entre 0 i 5 anys, ja que aplega a un total de 30 morts. Tal com hem al·ludit anteriorment, els majors de 45 anys no mostren una mortandad significativa, sent aquesta baixa o fins i tot inexistent.

Remissió de l’epidèmia (novembre 1918) Finalment, novembre contempla la remissió de l’epidèmia, quedant extingida el dia 1 de desembre. S’observa en les escasses defuncions al llarg de tot el mes de novembre, fins i tot en els punts àlgids (dies 3 i 27 amb 7 i 4 defuncions respectivament) i absència de defuncions en repetides ocasions (dies 11, 12, 13, 17 i 24) per primera vegada des d’inicis de setembre.

El nombre total de defuncions produïdes en el mes de novembre ascendeix, únicament a un total de 41 individus, i d’aquestos només 13 morts són causades per grip i malalties de l’aparell respiratori. Donant-se així per conclosa la «Cucaracha» a Sueca.

CONCLUSIÓ

En aquest article s’ha analitzat com la pandèmia de grip de 1918-1920, malaltia d’abast mundial, va arribar a estremir la població de Sueca. A partir de les dades obtingudes tant en el Llibre de defuncions de 1918 de l’Arxiu Parroquial de l’Església Sant Pere Apòstol com en els registres de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, podem afirmar que la dolència en aquest poble va durar tres mesos. A Sueca la grip es va presentar en una única etapa, relativament breu però virulenta, arribant al seu màxim apogeu a l’octubre amb conseqüències especialment tràgiques per a la població infantil i juvenil.

Després de realitzar aquesta recerca, se’ns han plantejat diferents qüestions,

entre elles on i com enterrarien els cossos en els dies de major mortalitat? Després de visitar el Cementeri Municipal de Sueca, comprovem que existeixen poques lapides referents al període tractat, sent possible que foren sepultats en fosses comunes. Desafortunadament no podem constatar aquesta dada. Tenim constància que el registre de morts d’aquest camp sant d’inicis del segle XX s’han perdut. Donem aquest últim plantejament com una hipòtesi a l’espera de futurs estudis. Mitjançant el present text hem volgut reivindicar el gran desconeixement de la «Cucaracha» en l’actualitat, ja que el haver estat obviada per la historiografia local ha suposat ser ignorada pels habitants de la capital de la Ribera Baixa.

Nota: El present article és un resum de la ponència presentada per les autores en novembre de 2016 a la XVII Assemblea d’Història de la Ribera a la Pobla Llarga.

Vinyeta de El Imparcial, 1918.