- DAVID CLIMENT (PORTADA)
- SALVADOR VERCHER
- VICENTA FÉLIX
- AMPARO PONS
- NÚRIA TALENS
- LOLITA ALMIÑANA
- MATI ENGUIX PACHÉS
Ciutadans! Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans!
Tavernes desperta i aixeca’t valenta d’un cop; no t’atures ni un sol moment.
Que sàpien enfora que tens sang ardent i cor ple de vida i el nervi valent.
Tavernes desperta, desperta del somni que la llum d’una alba nova està apuntant.
Els teus fills s’apressen contents a la lluita per veure’t de gales i honors adornada.
Que l’opressora incultura muira sota les nostres mans! Lluitem, lluitem, lluitem, per fer un poble, un poble gran.
Puix que la mare que acarona sos fills amb tant d’amor ha de ser amadobada com el més preuat tresor.
Llancem el crit a la ciutat! L’hora de la renaixença ha aplegat. Ciutadans! Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans!
Lletra: Francisco Valiente Música: L. Martí
3. Himne de Tavernes
5. Saluda del Alcalde
6. Corporació Municipal
7. Saluda de la Regidora
8. Programació de festes
30.
La llar de la bona lletra 33.
L’epidèmia de grip de 1918
A seguir fent banda 36. Memòries per a no olvidar 40. Les arrels d’un poble 42. Tavernes “vintage” 46. Salvador Talens Puig
Aigües de reg i conflictivitat
48.
Benvolgudes veïnes i veïns de Tavernes,
Setembre és un mes assenyalat en el calendari dels vallers i de les valleres per la celebració de les Festes Majors. Enguany són unes festes més anhelades que mai, si cap, i han estat organitzades, com sempre, amb molta il·lusió per la Regidoria de Cultura i Festes, amb la col·laboració inestimable de la resta de regidories de l’Ajuntament.
La vitalitat i l’alegria tornaran en uns dies als carrers engalanats del municipi, la música de les xarangues ressonarà en cada barri anunciant l’inici de les Festes i ens reunirem per a celebrar les nostres boniques costums i tradicions durant la setmana gran de Tavernes.
Les ganes de celebrar i tornar a reunir-nos després de la pandèmia són ben paleses i, estic convençut que tot el veïnat i també la gent que ens visite participarem amb intensitat i emoció de cadascuna de les activitats programades per a totes les edats i gustos.
Com cada any, hem d’agrair la notable implicació d’un gran nombre d’entitats del ric teixit associatiu, cultural, lúdic i esportiu de Tavernes que, any rere any, amb passió i esforç ens aporta els millors fruits del seu treball i participa activament en les festes patronals.
Per últim, cal ressaltar que les festes patronals de Tavernes sempre han sigut un punt de trobada, de cohesió social i la millor forma de continuar fent poble. Amb respecte, inclusió i tolerància, totes i tots gaudirem de cada activitat i mostrarem els nostres encants en unes festes que, de segur, seran inoblidables.
Alcalde
Sergi González Frasquet
Tinents d’alcalde Josep Llàcer I Gandia Noèlia Alberola Elena Lara Romero Giner Encar Mifsud Estruch
Mónica Palomares Bixquert
Vicent Emili Enguix Gimeno Fina Vercher Tió
Àngela Llinares Asunción Miquel Tur Chofre Eva Palomares Ferrer
Mario Salvador Enguix Sales Domingo José Pérez González Miguel Enrique Borràs Peiró Carlos Gimeno Bosch Antonio Franco Vercher Zeus Grau Franco
Estimats veïns i veïnes, fa dos anys les nostres vides es varen vore aturades de manera forçosa com a conseqüència de la pandèmia. Dos anys en els que vàrem entendre la importància de mirar-nos als ulls per comunicar-nos i transmetre les nostres emocions i que la distància interpersonal era una bona mesura preventiva. Dos anys en els que enyoràvem les grans celebracions amb amics i familiars, les xarrades amb els veïns, les abraçades,..
Tantes coses se’ns varen quedar pendents, tants acomiada ments solitaris, tants moments per compartir que ara, amb la perspectiva que ens dona el temps, pense que és important posar en valor aquelles xicote tes coses que ens fan feliços i ens fan ser millor persones.
Enguany per fi, és ja diferent. Arriba el segon cap de setmana de setembre i ens retrobem en les pàgines d’aquest llibre. Un llibre que als més majors ens fa recordar temps passats i a la gent més jove els serveix de coneixença de la nostra història. Un llibre senzill però amb gran valor per les imatges i es-
crits que conté. Un tresor literari que ens enriqueix cultural i emocionalment, és per això que vull aprofitar per donar les gràcies a les i els col·laboradors que han fet possible aquest llibret, perquè amb els seus treballs i fotografies conver teixen aquestes pàgines en un fantàstic rebost de la memòria que ens convida a recordar i també a reflexionar d’on venim i cap a on volem anar.
Enguany també, podem tornar a dir, que arriba el segon cap de setmana de setembre i arriben les festes majors del nostre po ble. Unes festes que s’han pre parat amb moltes ganes i treball per tal de poder preparar una ampla programació en la que tant majors com menuts troben el seu espai i puguen gaudir de moments de diversió amb bona companyia, malgrat que moltes vegades resulta complicat com binar les festes amb la tornada a l’escola dels menuts i el treball dels adults.
Unes festes en les que nova ment, hem posat l’eix central en ar tistes i grups locals perquè, com sempre he dit i he defensat, Tavernes de la Valldigna té un ric patrimoni cultural de grans artistes i professionals i com a Regidora de Cultura i Festes intente posar-los en valor i reco nèixer els seus treballs.
Arriben dies d’omplir de bon ambient i diversió els carrers del nostre poble per això demane que el respecte i la tolerància siguen la base del nostre comportament. Estem vivint moments complicats però no podem consentir que les nostres festes es vegen marcades per actituds i comportaments incòmodes i fora de lloc que puguen afectar al correcte desenvolupament de les activitats programades.
Visquem al màxim cadascun dels bons moments que se’ns presenten i aprofitem cada oportunitat de passar-ho bé amb els amics i amigues, la família, el veïnat i totes aquelles persones que ens visiten.
Sols em queda donar les gràcies a totes les persones que treballen i s’esforcen perquè tot vaja avant, als que amb la seua implicació i participació en cadascun dels actes programats engrandeixen la festa, perquè és tasca i responsabilitat de tothom protegir les festes i valorar-les.
Defensem les nostres festes i entre totes i tots les farem grans.
Cuideu-se molt, sigueu molt feliços i molt bones festes!!
17.00 h Halterofília
LOCAL HALTERCROSS-PS COLÓN
18.00 h
Cursa d’atletisme categories inferiors – C.A. La Valldigna CAMP D’ESPORTS VERGERET
A partir de les 19:30h
Vesprada –Nit de Rock Local amb l’actuació de Pep Galleta Rocanrol Band, Legends, Metall i so, Panoramix i Contra la pared PLAÇA DELS SEQUERS
Fins
Festa
2000 amb la col·laboració
amb Djs Locals, Raúl Platero, José Conca, Rafa Marco i Javi Boss MULTIUSOS VERGERET
14.00 h
Mascletada a càrrec de la pirotècnia Aitana REPÚBLICA DE MALTA
21.00 h
Processó de la Baixada del Santíssim Crist de la Sang CALVARI
07.00 h
Rosari de l’Aurora PLAÇA L’ESGLÉSIA
10.00 h
Cursa ciclista de l’Escola ciclista La Valldigna PLATJA DE TAVERNES
11.00 h
Cercavila amb els Dolçainers de la Valldigna pels carrers engalanats PLAÇA MAJOR
23.00 h
XLV Festival del Grup de Balls Populars La Vall de Tavernes PLAÇA MAJOR 01.00 h
Actuació grup COOLPLAY – Llegendes del Funk-Dance & Pop-Rock Internacional (Grans èxits) PASSEIG DEL PAÍS VALENCIÀ
12.00 h
Matí de màgia amb Keko PLAÇA MAJOR
20.00 h
Concert de la Banda Simfònica de la SIUM PLAÇA MAJOR
De 10.00 h a 14.00 h
Venda tiquets per al sopar de paelles (tiquet 6€ per paella) El recapte es repartirà en la zona habilitada
CASA DE LA CULTURA
Fins les 4.00h
Festa remember MULTIUSOS VERGERET
20.00 h
Processó Divina Aurora PLAÇA L’ESGLÉSIA
20.00 h
Festival de Corals CASA DE LA CULTURA 22.30 h
Nit de cantants a La Vall PLAÇA MAJOR
12.30 h
Obertura portes per al dinar gent major MULTIUSOS VERGERET 13.30 h
Paella gegant per a la gent major amb l’actuació de José David MULTIUSOS VERGERET
19.30 h
Ball de disfresses infantil amb l’actuació de La Factoria de Sons amb “Un munt de cançons”
PLAÇA ESCRIPTOR RAFAEL CHIRBES
17.00 h
Activitats per a joves amb búnquer interactiu, futbolí gegant i connecta 4 bàsquet. TRINQUET MUNICIPAL
18.00 h
O frena Mare de Déu de Lourdes amb el Grup de Balls Populars PLAÇA MAJOR
20.00 h
Concert xaranga “Xe kin Ampastre” PASSEIG DEL PAÍS VALENCIÀ
23.00 h
“
THE REVOLUTION” El musical PLAÇA MAJOR
12.00 h
Exhibició colpbol a càrrec de la Fundació Integra Valldigna PAVELLÓ CARLOS PELLICER
17.00 h
Territori Gamer & Game Zone PLAÇA DEL POLIESPORTIU
18.30 h
Activitats infantils ZONA VERGERET
A partir de les 20.30 h
Repartiment recapte de les paelles en la zona habilitada ZONA VERGERET
21.30 h
Sopar popular paelles ZONA VERGERET
00.30 h
Orquestra MONACO PARTY MULTIUSOS VERGERET
09.30 h
Trotukà taller formació MULTIUSOS VERGERET
09.30 h
Master Class de Zumba PASSEIG DEL PAÍS VALENCIÀ
11.00 h
Activitat infantil Jugantescs PASSEIG DEL PAÍS VALENCIÀ
13.30 h
Trotukà macrobatucada PASSEIG I PLAÇA
18.30 h
Musical “Alicia al País de les Meravelles” PASSEIG DEL PAÍS VALENCIÀ
00.00 h
Animació a càrrec de l’acadèmia de ball FEEL DANCE PLAÇA MAJOR
00.30 h
Concurs de disfresses amb l’orquestra LA PATO PLAÇA MAJOR
01.30 h
Discomòbil festa de les disfresses MULTIUSOS VERGERET
12.30 h
Entrega premis festa de disfresses i carrers engalanats
AJUNTAMENT
20.30 h
Processó de la Pujada al calvari
PLAÇA DE L’ESGLÉSIA
22.30 h
Nit de Monòleg amb ÓSCAR TRAMOYER
PLAÇA MAJOR
00.00 h
Castell de focs a càrrec de la pirotècnia AITANA CAMÍ VELL DE GANDIA
A quest estudi de la grip del 1918 és fruit d’una llarga investigació que pròximament en la tardor d’aquest 2022, vorà a llum amb una publicació monogràfica, en el qual s’exposa de forma detallada i recolzat amb documents, il·lustracions, gràfics i taules, la incidència que l’epidèmia de la grip del 1918 va tenir en la ciutat de Tavernes de la Valldigna.
A començament del segle XX a Tavernes, com en altres llocs del País Valencià, les endèmies més comunes eren la tuberculosi, el tifus i el paludisme (pel conreu de l’arròs). Les grans epidèmies com el còlera i la febre groga havien sigut mals d’un temps passat, però l’any 1918 es va patir una greu epidèmia de grip. Ara, en el segle XXI, la història s’ha repetit, no ens imaginàvem que fora possible tenir una pandèmia tan greu com la del 2020 amb el Coronavirus.
El 1918 Tavernes amb una població que s’aproximava als 10.000 habitants encara no havia cobert els barrancs i séquies que travessaven perpendicularment la població des de la part més alta de la ciutat fins al riu. Les cases no disposaven de serveis bàsics com el de l’aigua corrent i encara que eren moltes les que tenien pou per a ús particular, se solia anar a les fonts a omplir els cànters i les botiges per a beure. En aquests anys es pren l’acord de construir un dipòsit d’aigües potables, per a l’abastiment particular de la població, en la part alta del carrer Barranc1.
A Tavernes no hi havia safareig públic i les dones anaven a llavar la roba a les séquies. Amb motiu de l’epidèmia de grip i com una necessitat d’higiene, els veïns en reclamaven un a l’ajuntament, que acordà fer un préstec per a construir un safareig de nova planta2. El 1927 s’inaugurà quan ja hi havia aigua potable en moltes cases.
1. AMT V. Acta 28 de juny de 1914. Llibre A-44.
2. AMT V. Acta 12 de juliol de 1918. Llibre A-47.
L’any 1918, l’ajuntament, presidit per l’alcalde D. Emilio Pérez Bel·lan, aprovà la construcció del mercat, “...por el gran beneficio que había de reportar a los vecinos de esta ciudad en instrucción, higiene y comodidad”3, però el projecte quedà en el calaix per falta de pressupost.
En el mes de febrer del 1918 es va celebrar a València, organitzada per l’Institut Mèdic Valencià, una “Assemblea Mèdica Regional Valenciana”, per analitzar l’estat sanitari davant de les notícies que venien d’Europa sobre l’extensió de l’epidèmia de grip en països en guerra. Per Tavernes hi assistiren els metges D. Luis López i D. Vicente Grau Bono4 (que té un carrer a Tavernes, ano menat carrer del metge Grau). En aquesta assemblea es va reglamentar el servei mèdic “per iguala”, fixant una quota de 10 pessetes anuals per als més pobres i de 50 pessetes per a les famílies benestants5.
En el mes de març es va reunir la Junta de Sanitat presidida per l’alcalde D. Emilio Pérez Bel·lan i formada pels metges D. Faustino Narbón Martínez, D. Vicente Grau Bono, D. Vicente Narbón Olivert, D. José Pellicer Serra, i els farmacèutics D. Francisco Mezquida Gandia i D. Luis Mifsud Bononad, per valorar les carències que tenia l’hospital de Tavernes6. Per pal·liar la mala situ ació econòmica es va organitzar una funció teatral en el cinema de la Plaça. S’arreple garen 604,50 pessetes7 . L’hospital va po der modernitzar-se amb la compra de nous instruments per a curar els malalts i es van posar vidres en les finestres8.
Començava el mes de juny i amb la calor el consistori comprava Zotal per desinfectar les latrines de les escoles i netejava els desai gües del carrer de l’Estació9 i els de la font del Canut. Res no feia presagiar la tragèdia que s’acostava.
La Revista de Gandia10 informava de l’incendi del dia 6 d’agost, en el qual es van cremar 19 barraques en la platja de Tavernes així com un carro, matalassos i dos bitllets de 100 pes setes. Les pèrdues es valoraven en més de 6.000 pessetes Afortunadament no va morir ningú.
A començament d’agost, el dia 10, se celebra va la festivitat de Sant Llorenç, amb missa, sermó, processó i paelles. El corresponsal que va publicar la notícia s’estranyava que “... las paellas bajo los algarrobos... con comen sales jornaleros estaban repletas de pollos y patos”. Eren altres temps i la consideració d’uns i altres distava molt de ser democràtica i igualitària11.
A l’estiu també era temps per a casar-se, sobretot abans que arribara la sega de l’arròs i els periòdics informaven que el convit es feia en casa de la núvia i que els novençans se n’anaven a València en tren en viatge de nuvis.
3 AMT V. Acta 12 de juliol del 1918. Llibre A-47. Acta 15 d’agost de 1919. Llibre A-47.
4 Diario de València. 07/02/1918.
5 AMT V. Caixa B- 260.
6 AMT V. Acta 10 de març de 1918. A- 47.
7 AMT V. Acta 7 d’abril de 1918. A- 47.
8 Diario de Valencia. 11/04/1918.
9 AMT V. Acta 7 de juny de 1918. A-47.
10 Revista de Gandia. 08/08/1918.
11 Revista de Gandia. 22/08/1918.
Any 1921. Fotografia de noces d’Enrique Sansaloni Ciscar i Vicenta Ciscar ArlandisL’epidèmia de grip es va manifestar per primera vegada a Espanya en la primavera de 1918, amb més de 250.000 víctimes i vuit milions d’infectats, aproximadament un 1,5% del total de la població espanyola. Va colpejar a tots els racons del món12 . En total, es calcula que uns 50 milions de persones van perdre la vida.
A Espanya aquesta malaltia va ser coneguda clínicament amb el nom de grip; popularment com “influenza”, “la malaltia de moda”, “la dama ausente”, i “el soldat de Nàpols”, fent referència a la sarsuela “La canción del olvido”. En les nostres terres aquesta pandèmia l’anomenaren popularment “la cucaratxa”, perquè igual que la panderola camina, sense fer cap soroll, d’igual manera la grip entrava silenciosament en l’organisme de les persones i ràpidament el destruïa.
Vinyeta satírica sobre La Cucaracha, publicada en el diari La Correspondencia de Valencia. 4-10-1918
A Tavernes durant els mesos de primavera del 1918, les malalties relacionades amb l’aparell respiratori van tenir una incidència mínima, amb un total de 13 defuncions per broncopneumònia i bronquitis.
En el mes d’agost va augmentar el nombre de defuncions: moriren un total de 25 persones (9 homes i 16 dones). El dia 13 d’agost va morir la primera dona diagnosticada de grip cerebral13.
A setembre, els diaris ja informaven de l’epidèmia de grip a Tavernes, amb notícies alarmants que explicaven que es propagava ràpidament. El periòdic El Pueblo informava que en “Tabernes, la situación sigue siendo grave”
14. Segons el metge Grau Bono Tavernes va ser el primer poble de la província de València15que es va infectar de grip.
A Espanya es produïren tres onades: la primera fou de març a juliol de 1918, la segona d’agost a novembre de 1918 i la tercera del febrer a l’abril de 1919, essent la segona la més virulenta i mortal, fins al punt que normalment és l’única onada recordada.
Dones amb mascareta en la grip de 1918. Las Provincias, publicat el 05-04-1920
12 En 1918 no existia l’Organització Mundial de la Salut, que en l’actualitat compta amb un estricte control dels casos registrats sobre malalties actuals com Èbola i la Covid-19. En aquella època, els certificats de defunció es feien a mà, i molts d’ells ni tan sols van arribar a realitzar-se com cal o van desaparèixer amb el temps, sent molt difícil vaticinar una xifra exacta de defuncions o contagis.
13 Registre Civil de Tavernes. Any 1918. Llibres 47 i 48.
14 El Pueblo. 12/09/1918.
15 GRAU BONO, V. Topografía médica de Tabernes de Valldigna. Memoria laureada con el premio Roel en el concurso del año 1925. Imprenta de Baldomero Cuenca, Alzira, 1927, p. 109.
En el mes de setembre moriren 96 persones: 48 homes i 48 dones, d’elles 11 per grip i 55 per pneumònia i bronquitis. De patologies relacionades amb la grip i l’aparell respiratori, va haver-hi un total de 64 defuncions, amb 33 homes i 31 dones.
Com sol ocórrer en totes les situacions de catàstrofe sanitària, l’epidèmia posà a prova la conducta dels professionals de la medicina, que desenvoluparen una gran tasca humanitària. A Tavernes l’any 1918 hi havia:
- 5 metges, 3 dels quals eren titulars: D. Vicente Grau Bono, natural de Carcaixent, que exercia des de 1917 a Tavernes; D. José Pellicer Serra, que era metge a Tavernes des de 1905 i va prendre part molt activa en l’epidèmia de la grip, ocupant el càrrec d’inspector municipal de Sanitat (no hem de confondre’l amb el metge D. José Pellicer Martí); D. Vicente Narbón Olivert, natural de Paiporta, que exercia a Tavernes des de juny de 1918; D. Carlos Bonet Santonja i D. Faustino Narbón Martínez, ambdós exercien la medicina de forma particular.
- 2 farmacèutics: D. Francisco Mezquida Gandia i D. Luis Mifsud Bononad16, encarregats de subministrar medicines als malalts pobres de l’hospital, regit per les monges de la Doctrina Cristiana.
La premsa informava que a Tavernes “la malaltia de moda” havia adquirit dramatisme, les de funcions augmentaven i es desconeixien les causes. Els contagis a Tavernes preocupaven a le s autoritats; el diari La Correspondencia de Valencia publicava que “...La epidemia de Taber nes no es tifus, es una variedad nueva del virus de la gripe”17, i a més informava de la mort per grip del rector de Tavernes D. Felipe Pons i Pons de trenta-nou anys, natural de Piles.
La Junta provincial de Sanitat, dictaminà que la malaltia epidèmica en Tabernes de Valldigna és “con vomitos de sangre, con resultado a menudo fatal”18. El procés infectiu es desenvolupava en
16 AMT V. Caixa B- 236.
17 La Correspondencia. 13/09/ 1918.
18 El Debate. 15/09/1918
El metge D. Vicente Grau Bono El farmacéutic D. Luis Mifsud Bononad amb la seua esposa Dª Joaquina Martí Rodríguez. Familia Mifsud D. Faustino Narbón Martínez, metge i pare del metge D. Vicente Narbón Oliver i la seua esposa Dª. Rosa Olivert Bononad48 hores i en els malalts greus es produïen vòmits i diarrees.
El mateix inspector provincial de Sanitat es va desplaçar a Tavernes, per estudiar in situ el quadre clínic dels malalts, va recollir sang de 20 contagiats per a fonamentar un diagnòstic i va concloure que: “... a Tavernes l’epidèmia tiene más bien carácter gripal de forma torácica grave... … hay en la actualidad más de 1.000 atacados”. Va ordenar que es desinfectaren les façanes de les cases, l’interior dels habitatges, tots els llocs públics com l’estació del tren, l’església, els cinemes, però sobretot es recomanava que els malalts, als primers símptomes, quedaren aïllats de la resta de la família.
En sols quinze dies, de l’1 al 15 de setembre van morir a Tavernes 59 persones totes elles de malalties relacionades amb la grip; el pànic s’havia apoderat de la gent pertot arreu.
El diari Las Provincias, informava que “.. en
Tabernes de Valldigna, la primera defunción registrada fue en un obrero procedente de país galo”19 Molts treballadors, procedents de la Safor i de la Marina, s’havien desplaçat a França per arreplegar el raïm i el punt més àlgid de la pandèmia de grip va coincidir amb la seua tornada; es desplaçaven en tren des de França, i a mesura que anaven passant per cada poble, augmentaven els contagis20
Les notícies dels mitjans de comunicació no tenien clar quina era la causa de la malaltia, i des de la Inspecció de Sanitat de Madrid, anunciaven que”... tifus, còlera i grip” eren la mateixa malaltia però que afectava greument de diferents formes, ja que s’estaven produint molts casos de pulmonies infeccioses i de disenteria que acabaven en morts21.
Aquesta idea anava calant entre la classe mèdica fins que el diari El Pueblo22 va publicar una notícia que trencava els esquemes. En Tabernes de Valldigna existia un focus molt important de febres tifoidals que, unides a les complicacions broncopulmonars greus de la grip, ocasionava un nombre tan elevat de defuncions fins a aplegar a 96 en tot el mes de setembre. A Tavernes estaven produint-se tres epidèmies al mateix temps, la qual cosa desorientava els metges a l’hora de diagnosticar i controlar el nombre d’infectats:
1. La grip broncopneumònica, responsable de moltes de les morts. Els símptomes començaven amb tos, febra de 40º, taquicàrdies, vòmits i greus hemorràgies i finalment els pulmons s’entollaven i en unes 48 hores, la persona que abans estava bona, moria ràpidament.
19 Las Provincias, 17/09/1918.
20 La Correspondencia de España. 17/09/1918.
21
La Correspondencia de España. 19/09/1918.
22 El Pueblo. 18/09/1918.
D. Faustino Narbón Martínez, metge i pare del metge D. Vi cente Narbón Oliver i la seua esposa Dª. Rosa Olivert Bononad
2. La grip gastrointestinal que simulava ser febra tifoidal.
3. La grip nerviosa, de la qual sols van haver a Tavernes 4 casos, que produïa deliri, convulsions i trastorns de la personalitat.
Els científics pensaven que els malalts s’infectaven del virus a través dels esputs i recomanaven esterilització i higiene23. El periodic Las Provincias en un to de misteri publicava la mateixa notícia, dient: “... el doctor Colvée haciendo investigaciones de la epidemia en Tabernes de Valldigna, ha demostrado bactereológicamente la existencia de casos de fiebre tifoidea... junto con la gripe y sus complicaciones bronco-pulmonares, existiendo una epidemia de fiebres tifoideas que contribuiria a la desorientación clinica”. Moltes persones amb malaltia greu presentaven una forta coloració blava als llavis, orelles, cara i dits de les mans i dels peus, símptomes provocats per la falta d’oxigen, sent aquesta simptomatologia similar a la patologia pulmonar.
Aquesta epidèmia atacava a les persones joves, en edat fèrtil entre 20 i 40 anys, per la qual cosa la incidència demogràfica posterior fou considerable. Era molt estrany que agafaren la malaltia els xiquets i els vells, cosa que sí ocorria en altres pandèmies. Era degut al fet que la gent gran havia adquirit immunitat després de patir alguna infecció per un virus de la grip, però de menor virulència, havent generat anticossos.
Les mesures de Salut Pública que les autoritats posaren en marxa s’ajustaven al paradigma “brutícia igual a malaltia”, i serviren per a sensibilitzar l’opinió pública sobre la manca d’infraestructures sanitàries que tenia Espanya, sent el col·lectiu sanitari el que més demanava que s’arbitraren plans de xoc per tallar la mortalitat , com la millora de la qualitat de l’aigua de les fonts públiques, promoure la higiene personal, la desinfecció en llocs públics com esglésies, trens, cinemes... la utilització de productes antisèptics, l’aïllament dels malalts, la utilització de mascaretes protectores i l’assistència primària controlada per l’Estat. Els periòdics portaven propaganda de banyeres, vàters, bidets, lavabos... per millorar la higiene de les persones24. Fins a 1944 no va entrar en vigor la llei per la qual els habitatges espanyols havien de tenir obligatòriament vàters.
Les notícies que arribaven a Govern Civil eren descoratjadores, l’epidèmia s’estava estenent per molts pobles de València. A Tavernes el dia 22 d’aquest mes havien mort en un sol dia 11 persones, 5 homes i 6 dones25, sent la situació molt angoixant perquè hi havia cases amb tots els membres malalts i l’asisstència es feia amb moltes dificultats. Els alcaldes dels pobles afectats van suspendre les festes a causa de l’epidèmia, i entre ells Tavernes que el 1918 no va celebrar les seues festes majors26.
Es va prohibir temporalment la visita dels familiars als ingressats als hospitals, i per a evitar que es propagara l’epidèmia, els malalts quedaren aïllats en grans espais habilitats expressament com a llatzerets. El diari El Pueblo publicava que el remei més eficaç per prevenir qualsevol malaltia infecciosa com tifus, grip, disenteria i còlera era consumir “Maybul”, (iogourt), sempre que es consumira una terrina diària27
Al mateix temps que l’epidèmia causava morts, els menys afavorits econòmicament eren el que més malament ho passaven per la manca de treball. La caritat entre els diferents pobles funcionava. A València es reunia la Junta de Subsistències per a rebaixar les taxes dels productes bàsics, davant de la notícia que Argentina hi havia noliejat dos vaixells carregats de blat amb destí al
23 El Pueblo. 20/09/1918.
24 Las Provincias. 26/09/1918.
25 Registre Civil Tavernes. Llibre 47 i 48.
26 Diario El Pueblo. 23/09/1918.
27 Diario El Pueblo. 12/10/1918.
port de València28, i a Tavernes des del poble de Pinatar van enviar 20.000 quilos de farina “... por las difíciles circunstancias que está pasando este pueblo”29.
L’inspector provincial de Sanitat va visitar als pobles afectats i va poder comprovar de primera mà com a Tavernes “... se han cerrado las farmacias por estar atacados los farmaceúticos y sus respectivas familias” 30; efectivament el dia 22 de setembre va morir la dona del boticari D. Francisco Mezquida de broncopneumònia.
El diari El Pueblo informava que l’epidèmia de grip s’havia estés per 44 pobles valencians sent Ta vernes, uns dels més afectats en relació al nombre d’habitants. I amb data 12 d’octubre la Inspecció de Sanitat informava als metges valencians que la grip era declarada oficialment epidèmia “... para que no tengan duda de los derechos a que son acreedores”, instant els metges de cada municipi que informaren de la situació real de cada lloc. A poc a poc als pobles afectats s’anava prenent conscièn cia de la gravetat de la situació.
La Junta Municipal de Sanitat de Tavernes recomanava la conveniència de la vacunació per pre venir les febres tifoidals i repartir zotal a les famílies, perquè arruixaren les façanes de les cases i les habitacions on hi havia hagut algun contagiat31. Alguns metges eren partidaris de subministrar sèrum equí per frenar la malaltia i, per evitar l’excessiu consum del sèrum antidiftèric, el Ministeri de la Governació va disposar que els laboratoris oficials el prepararen i els pobles infectats l’havien de sol·licitar32.
L’hospital atenia els malalts pobres, i la Junta de Beneficència de l’hospital va comprar una caixa mortuòria per al trasllat dels cadàvers33. El gover nador informava els rectors dels pobles infectats de la prohibició de realitzar cerimònies religioses. Els cadàvers eren conduïts directament al ce menteri, sense passar per l’església; va haver-hi dies que s’amuntegaven a la porta del cemen teri, perquè no hi havia temps per soterrar-los el mateix dia.
Anunci d’un producte farmacèutic contra la grip. Revista de Gandia. 21-09-1918
No es feia pública la mort de familiars per por al rebuig del veïnat: darrere de cada persona morta hi havia un drama familiar. Moltes famílies i sobretot els homes es refugiaven en les case tes de camp i en els sequers, per aïllar-se de “la passa”34.
Ofici de l’ajuntament de Tavernes demanant sèrum equí, 13 de novembre de 1918
S’ha quedat en la memòria col·lectiva del poble que es col·locava una cadira a la porta, com a senyal que havia mort algú, passava un carro i s’emportava el difunt directament al cemen teri. Tot seria por, tristesa, plor s, impotència en veure com les persones sanes i joves agafaven la malaltia i es morien ràpidament.
28 Diario El Pueblo. 22/09/1918.
29 Diario El Tiempo. 24/09/1918.
30 Diario El Pueblo. 27/09/1918.
31 AMT V. Acta 27 de setembre de 1918. A- 47.
32 AMT V. Acta 11 d’octubre de 1918. A- 47.
33 AMT V. Acta 11 d’octubre de 1918. A- 47.
34 Amb la paraula “la passa” era coneguda l’epidèmia a Tavernes.
Mes Any 1917Any 1918Any 1919Any 1920
Gener 15 14 11 55
Febrer 13 20 22 31
Març 10 5 15 14
Abril 16 11 12 13
Maig 12 18 15 15
Juny 12 12 21 17
Juliol 9 14 12 10
Agost 15 25 13 21
Setembre 17 96 12 14
Octubre 17 45 18 15
Novembre 23 24 20 16
Desembre 18 14 18 9
Total 177 298 189 230
A finals de setembre i en el moment àlgid de l’epidèmia el diari Las Provincias donava la notícia que 6 científics valencians, en l’hospital de San Pablo de la capital valenciana (actual Institut Lluís Vives), Tomàs Peset Aleixandre, Rincón de Arellano,Jaume Ferrán, el metge Colvée, Mariano Serrano Sáez, i Gómez-Ferrer, havien desenvolupat una vacuna contra el virus de la grip.
Segons la Revista d’Higiene i Tuberculosis, del 30 de novembre de 1918 “... para demostrar la inocuidad de la vacuna los doctores Ferrán, Rincón y Peset se prestaron voluntariamente a la inoculación... con una reacción local ligera y general nula, en casi todos los casos”35. Aquesta vacuna va ser acceptada per les autoritats sanitàries espanyoles però no es va desenvolupar per la falta de mitjans econòmics i perquè amb l’arribada de l’hivern l’epidèmia va remetre dràsticament.
La premsa deixava de publicar notícies de l’epidèmia gripal, i a poc a poc, els pobles i entre ells Tabernes de Valldigna, anaven recuperant el seu ritme i normalitat: la Junta Provincial de Sanitat va autoritzar l’obertura de les escoles en tots els pobles36
Efectivament, des de mitjan novembre l’epidèmia de grip a Tavernes havia finalitzat. També ho podem constatar en els llibres de defuncions del Registre Civil, ja que l’última defunció per grip ocorreguda a Tavernes l’any 1918 va ser el dia 16 de novembre, un home de trenta-dos anys.
35 Las Provincias, 05/04/2020. Francisco Pérez Puche “Héroes valencianos desde hace un siglo”. 36 El Pueblo, 29/11/1918. “Junta Provincial de Sanidad”.
En el mes de desembre, van morir 14 persones, 7 homes i 7 dones i d’entre elles una xiqueta de tres anys de meningitis. Cap defunció va estar relacionada amb patologies gripals.
L’impacte que va tenir l’epidèmia de grip a Tavernes va ser molt important, tant pel nombre d’infectats, uns 7.00037, com pel nombre de defuncions per causes relacionades amb la malaltia de la grip. Moriren un centenar de persones, la majoria de les defuncions van ocórrer en el mes de setembre quan van contraure la malaltia el 75% dels veïns.
Per concloure direm que l’epidèmia de grip de 1918 va ser la primera gran epidèmia del segle XX, que va marcar un procés de transició demogràfica per la gran quantitat de mortalitat que va provocar; va suposar el principi d’una nova era de vacunes que marcaria la fi de malalties epidèmiques endèmiques com el còlera, que tantes crisis demogràfiques va causar al llarg dels segles.
Encarna Sansaloni Martí. Cronista Oficial de Tavernes de la Valldigna37 Segons el metge Grau Bono.
La qüestió de l’aigua ha estat, i encara ho és, un dels temes més importants per als valencians en general i en el cas que ens ocupa, per als habitants de la Valldigna. A nivell històric ho demostren les nombroses referències que a aquesta temàtica hi trobem als arxius dels pobles que formen la Valldigna: Simat de la Valldigna, Benifairó de la Valldigna, Tavernes de la Valldigna i Barx. En aquests queden manifestes les desavinences entre els pobles i el Monestir i entre ells mateixos. Des que el 1421 l’abat Fra Pere de Sant Joan concedí un dia d’aigua els mesos de maig i juliol al poblat del Ràfol -poblat per cristians-, fins la concessió i posterior intent de consolidació dels tres dies de Gràcia -finals del XVIII i tot el XIX-, fou un tema recurrent que generà no poques controvèrsies, disposicions i sentències.1 Cadascuna d’elles en el seu moment es va considerar definitiva i la que sempre havia estat, bé perquè s’havia perdut el record de l’anterior o no hi havia documentació, bé perquè les necessitats havien canviat calia tirar endavant i aleshores s’imposava un oblit voluntari2 . Encara avui en dia la problemàtica de l’aigua és,
1 GIL, E. Historia Chronologica de los Abades de el Real Monasterio de la Valldigna.Tomo I. 1750 Simat de la Valldigna: Ed. La Xara, 2004, pàg. 38. “El dia 25 de Mayo de 1421 comparecieron ante dicho Sr. Abad el Alamín de los Sarracenos, el Alcalde de la Valle, los jurados de Taberna, Benifairó, Alfulell, Xara y Simat, y otros muchos sarracenos de la Valle y se querellaron de que dicho Sr. Abad había concedido a los cristianos vecinos del Rafol un día en dicho mes, y otro en el mes de Julio la agua que nace de las fuentes de Simat propia de los Sarracenos y no de los cristianos, y así requirieron revocase dicha concesión y le protestaron los daños inde segui dos, y respondiendo dicho Sr. Abad dijo, que se mantenía, y quería perseveraran en la providencia dada, y que era libre en hacerlo, pues como Señor de la Valle le pertenecía el repartir el agua para beneficio de todos los Vasallos, y mucho mas por la sequedad que entonces padecía, por cuyo motivo había hecho dicha concesión a los cristianos porque sus trigos se secaban por no haberse regado aun en dicho año, y que dicha concesión solo miraba remediar esta urgente necesidad sin que causase perjuicio a nadie”. TOLEDO, J. Les aigües de reg en la Història de la Valldigna, Simat de la Valldigna: Ed. La Xara, 2006, pg. 154-155 recull també aquesta cita però afegeix la transcripció d’un troç d’un quadernet en valència consultat a l’Arxiu del Regne de València, Secció Convents, lligall 817 on hi consta que “Salvetat de tot prejuhi o de qualsevol possessió de les aljames etc. Fonch per este respete, que en temps de gran secada lo senyor abbat dona facultat als christians vells del Ràfol per a que regassen los forments de les aygues de la foya de Cimat. Datum Vallisdigne XXV die mali anno Domini MCCCCXI. Rebuda per Joan Martínez, notari publich de València”.
2 TOLEDO, J. Op.cit. pg 161 i 278 (…) el justicia del llogaret de Simat i ensem justicia major de l’estat o baronia de la Valldigna, Joan Jeroni Espí, manifestà, amb data 17 de setembre del 1580, que el reapartiment i la distribució de les aigües eren molt ben fets i que cap persona, per antiga que fóra, recordava mode o manera diferent a la que aleshores s’efectuava (…). “E dix que es ver que la dita aygua fonch concedida per los tunch senyors de la present vall e baronía de Valldigna a les dos Foyes qu en aquella y ha, ço es, Alta y Baixa, pera almagram y que dita aygua ha tant temps que esta partida, que ningún home per molt antich que sia no’s reçorda de altra particio de la que al present esta feta y que dita particio esta molt ben feta.” A.R.V.. Governació, Secció Convents, núm 1710.
sens dubte encara, un dels temes més candents que hi ha sobre el tapet de les qüestions territorials espanyoles i valencianes a les quals cal donar solució.
Malgrat això, a nivell historiogràfic, com assenyala pertinentment Tomás Peris Albentosa, “el regadiu de la Valldigna ha patit un oblit quasi permanent, situació de la qual emergeix com una afortunada i valuosa excepció l’estudi de José Toledo Girau, Las aguas de riego en la historia de la Valldigna publicat el 1958 per la Societat Castellonenca de Cultura”.3 A aquesta aportació caldria afegir també els articles de Fernando Arroyo Ilera, “El sistema de riegos en Tabernes de la Valldigna” i “Concentración y transformación en el marjal valenciano. El caso de Tavernes de la Valldigna”, ambdós publicats a la resvista Estudios Geográficos, números 112-113 (1968), i 156-157 (1979) respectivament del Instituto Juan Sebastián Elcano del CSIC . També l’estudi de Maria del Carmen Sanchis Deusa “Dos mutaciones paisajísticas ligadas al arrozal en la Antigua Gobernación de San Felipe (Xàtiva) publicat a la revista Cuadernos de Geografia, número 22, pg 59-72, de la Universitat de València (Departament de Geografia).
Com veiem molts d’ells se centren en l’època medieval i moderna, com és també el cas de l’estudi abans esmentat de Tomás Peris Albentosa. És per això que l’article que ara enllestim intenta posar un poc de llum en l’època posterior, tot situant-nos en un període, el sexenni democràtic, del qual havem ja treballat en altres articles diferents temàtiques. Així doncs l’article que ara presentem ací adquireix una doble dimensió en tractar, per una part, d’emplenar un buit en l’estudi del tema de les aigües de reg, però també de completar la visió que de la Valldigna, durant el període que va entre finals del XIX i principis del XX, hem anat adquirint al llarg del diversos articles i llibres ja publicats4
No encetem este camí sols. Disposem d’una nombrosa bibliografia, a una part de la qual es farà esment al final de l’article. Ara només citar ací el material editat per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, especialment el Capítol I, “La Safor y la Valldigna. Espacios valencianos de regadiu tradicional”, de Jorge Hermosilla Pla; el capítol VII, “Los sistemes de riego tradicional de la Valldigna”, de Ramón Alfaro y José Vicente Aparicio; el capítol IX, “Los sistemas de riego tradicional de las marjales”, de Martin Peña, et alter; i finalment el capítol XII, “Catálogo del patrimonio hidráulico de la Safor. Fichado de los elementos del agua en la comarca”, de ESTEPA, Departament de Geografia, UVEG.
I ja per acabar aquesta breu enumeració fer esment del dossier “Camins històrics d’aigua” de Frederic Aparisi, o l’article “La memòria de l’aigua” publicat en el número 2 de la Revista d’Història, Geografia i Etnologia, Ab ben-Cedrell, l’autor del qual és Raül Verdú Moncho. Tots aquests en son només un exemple de que eixa situació a la qual es referia més amunt Tomás Peris Albentosa ha anat mudant estos últims anys.
TOLEDO J., cap al final del seu estudi, manifesta que: “Ignorem si, des d’aleshores, existeixen disposicions preceptives sobre la matèria ni autoritat que les haja sancionat”.5 És doncs, el desig de continuar on Toledo Girau ho va deixar, el que em va motivar a enllestir l’anàlisi i estudi d’allò que va passar un mes d’agost de 1870, i en definitiva, el que justifica plenament la pertinença del xicotet article que ara esteu llegint.
3 PERIS, T. El regadiu de la Valldigna (S XVI-XVIII). Revista l’avenc. Num. 5. Abril 2000. Pàgina 53.
4 CISCAR, J La Primera República a Tavernes de la Valldigna (Institucions i Vida política), Simat de la Valldigna: Ed. La Xara, 2012. També, Festivitats i Festes Patronals a Tavernes de la Valldigna a finals del S XIX, Revista l’avenc, nº 8, Ed. La Xara, pg 42-55; La Febre Groga de 1870 a la Valldigna, Revista l’avenc, nº 7, març 2013, pg. 74-87; L’associacionisme a Tavernes de la Valldigna, a principis del S XX, Llibre de Festes de Tavernes de la Valldigna, 2017, pg 20-24; Vida Social a Tavernes a principis del S XX: Entre la diversió i l’emancipació. Llibre de Festes de Tavernes de la Valldigna, 2019, pg 20-24; La Sociedad Casino de Tabernes de la Valldigna. Llibre de Festes de Tavernes de la Valldigna, 2018, pg 21-25.
5 TOLEDO, J. Op. Cit. Pg 181.
L’enfrontament al voltant de l’agua el podem detectar any rere any, mes rere mes, dia rere dia. El tenim ben documentat al llarg de tot el Sexenni Democràtic tant a les Actes de Plenari de l’Ajuntament com al Registre d’Eixida.6 Tanmateix, no paga la pena, en aquest moment, eixamplar l’anàlisi més enllà d’un episodi concret que pot exemplificar molt bé el que solia passar. I és per això que l’any 1870 pot ser tant bo com qualsevol altre. Però el fet és que l’episodi d’aquest any té la qualitat d’oferirnos una informació molt més ampla i detallada que els altres anys. Potser fou perquè sembla que aquesta vegada els encarregats de l’aigua de Tavernes i l’ajunta ment ja n’estaven farts i pensaven que s’havia de posar ordre de una vegada per sempre. Potser també perquè les circumstàncies polítiques de major llibertat i reivin dicació propiciaren, encoratjaren o feren creure que ara era el moment de solucionar definitivament el tema.
Ara bé, malgrat aquesta acotació temporal, cal situar els esdeveniments en el seu context més immediat. Per tant, i per entrar en matèria, podem començar en el moment en que, per fer front als problemes habituals, el governador concedeix el 30 de juliol de 1867 als tres ajuntaments de la Valldigna el poder crear una comissió per a vigilar el curs de les aigües que naixen a la Font Major (actualment Font Gran). Podem observar allò esmentat abans referent al paper destacat que continuen tenint els ajuntaments en la gestió de l’aigua; i una certa desinhibició per part del Governador el qual, d’alguna manera, declina l’autoritat i el poder d’arbitratge que havia “heretat” del Monestir. Encara que és cert que el marc legislatiu el proporcionava la sentència que el dia 22 de febrer de 1858 havia dictat l’Audiència Territorial de València.
Malgrat això, el fet és que durant 1868 i 1869 els retrets, les acusacions i els plets no cessen.7 Per exemple el 14 d’abril de 1869 se li comunica a l’Alcalde de Benifairó que la Comissió ha detectat que el sequier de Benifairó ha tallat i ha aprofitat les aigües que baixaven a Tavernes. Aquest, no només no exigeix responsabilitats sinó que tampoc imposa mesures i el fet torna a repetir-se els dies següents. Quan l’ajuntament de Tavernes l’amenaça de posar-ho en coneixement del Governador per a que faça complir la sentència, el de Benifairó contesta el 25 d’abril que “las distracciones de agua son culpa de los regantes de Simat”.
Així que es reuneixen el 9 de setembre amb el diputat a Corts, Manuel Pascual, els comissionats per tractar el tema dels “abusos cometidos hasta ahora y manera de evitarlos; y sentar las bases encaminades todas a una amigable aveniencia y formular un reglamento que deslinde el derecho de cada pueblo y la forma en que ha de utilitzar el agua, manera de vigilarlas y castigar a los infrac tores”. El 20 desembre de 1869 el mateix diputat convoca els comissionats per a que es reuneixquen en sa casa per tal de redactar i aprovar les ordenances del reglament i poder “arreglar amigablemen te” el tema. Però Policarpo Pérez i Salvador Sala, comissionats per Tavernes, fan el viatge debades a València perquè no pogueren fer pràcticament res atés que els dels altres pobles no acudiren, sembla que per una equivocació en les dates. I, malgrat que els dos comenten que si pogueren treu re una còpia de es ordenances que s’estaven redactant per tal de fer les observacions escaients, des d’aquesta data ja no tenim més notícies sobre aquestes ordenances. Creïble o no l’equivocació de dates, tot indica que al final el tema es va quedar en hibernació i ja no se’n va saber res més.
6 A partir d’ara utilitzarem les actes de plenari l’Ajuntament i el Registre d’Eixida de Tavernes de la Valldigna. Arxiu Municipal de Taver nes de la Valldigna. Carpeta B-20.
7 El 31 d’octubre de 1869 incús s’ha de fer un repartiment per a contribuir a les despeses del plet amb Benifairó pel tema de les aigües.
I mentrestant les denuncies continuaven, les posicions anaven enconant-se cada vegada més; i les posicions van fent-se cada vegada més amenaçadores. El juny de 1870 Tavernes avisa que els vigilants de les aigües recorreran tots els dies la sèquia que duia l’aigua a Tavernes i que duran armes. A l’alcalde de Simat se li demana que els reconega com a vigilants, i al de Benifairó que no els prive d’utilitzar eixes armes doncs el governador ho ha autoritzat. Però ni així, segons denuncien el de Tavernes, s’aconsegueix impedir que els de Simat obriguen la presa i reguen sense dret. A més, aquests es valen de totes les argúcies possibles com clarament es posa de manifest, per exemple, quan els de Tavernes adverteixen a l›alcalde Benifairó sobre el contracte que ha fet amb el de Simat, que quan aquests tanquen o obren les comportes disparen un tret per a soltar o tancar al mateix temps Benifairó, la qual cosa no pot consentir aquesta alcaldía(..)8
A mesura que s’acostava l’estiu l’aigua començaria a escassejar i la necessitat de regar es faria més apressant doncs marcava la diferència entre salvar la collita o perdre-la. Paga la pena de transcriure una cita del dia 5 de juny de 1870 doncs conté molta informació sobre els productes que es conreaven a les hortes, els torns, els guardes i el seu salari, preparació de les terres per al reg, etc.:
“Atés l’estat en que es troba la collita de blat de totes les hortes del terme, acorda l’ajuntament es posen a torn les aigües de reg, començant aquest en cada un dels primers camps de les respectives partides, inclosa la de l’Ombria, doncs la majoria de la junta es troba reunida en aquesta sessió, continuant el reg per tanda (“tandeo” en l’original) en rigorós torn. Aquell qui, quan li arribe l’aigua, no tinga ell mateix la comporta o taules per a fer la parada, no se li regarà, servint-lo per torn i una vegada tapada la presa ja no s’obrirà (“habrira” en l’orginal). Essent molt necessària a les hortes del terme, les aigües que corresponen de la font major de Simat i amb la finalitat de tallar qualsevol distracció a Benifairó o Simat, s’acorda (segons les facultats conferides pel governador en comunicació de 30 de juliol de 1867) nomenar comissionats vigilants a Fco. Meló Almiñana i José López Millet amb la dotació diària de 8 rals sense perjudici d’augmentar-la després si fera falta. Els guardes recorreran totes les nits el trajecte de la sèquia des del naixement a la font major fins al nostre terme denunciant en cada poble les infrac cions. Als dos ajuntaments se’ls passarà comunicació per a que reconeguen els guardes nomenats i els auxilien en allò que necessiten”9
A destacar que el blat continuava sent el producte bàsic de conreu a les hortes i que el regar-lo permetia una major productivitat, especialment en eliminar el guaret. A més aquest necessita va del reg especialment quan s’acostava l’estiu i les pluges pràcticament desapareixien amb el perill de perdre la collita o que minvara moltíssim.
I per si el tema no era suficientment complex encara cal afegir una altra peça més al tren caclosques: ens referim als molins. Pel que als molins, TOMÀS J. apunta com la contundent subsidiarietat dels molins contribuí a atenuar la intensitat dels conflictes, encara que en el cas que ens ocupa vorem com aquests representen un paper gens secundari en el conflicte. A principis de la Antic Règim hi havia a la Vall un molí d’alquena, un de farina, recent, a Beni fairó i un fariner i d’altre arrosser a Tavernes. Al segle XVI se’n construïren de nous: el 1572 es construí un nou molí fariner a Simat, i el 1580 un arrosser a Benifairó. A meitat del segle XIX, seguint les informacions del Diccionari de Madoz, els tres molins fariners de Benifairó estaven en decadència, a Simat sols funcionava un molí fariner i a Tavernes el nombre de molins actius, fariners i arrossers, pujava a sis. Una constant que es mantigué al llarg de tota l’etapa feudal és que els molins es limitaven a aprofitar l’aigua nocturna o aquella que no era necessària pel reg, subsidiarietat que explica la seua ubicació dintre del perímetre irrigat, en els braçals de reg més importants o en els punts de tancament del sistema hidràulic, ja ben a prop del riu Vaca.10
8 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida de Tavernes de la Valldigna, 27-7-1870. Carpeta B-20.
9 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida de Tavernes de la Valldigna, 5-6-1870. Carpeta B-20.
10 TOMÂS, J. Op.Cit. pg 65. “Quan se reguen les heretats sobiranes de Simat, Xara y lo Fulell no molen dits molins, ans sols molen quan l’aigua va per la céquia que es pren en dit açut del Gorch hasta regar les heretats jussanes de Benifayró y Taverna, y que lo moldre dits molins de dita aygua no fa impediment algú al rech de dites heretats ans be, per a regar aquelles necessàriament discorrent per dita cequia ha de pasar per dits molins” , citant a TOLEDO, J.
Però, també en aquest punt es feia cas omís de les normes. Així, el 4 d’agost de 1870, comencen ja els incidents -en els quals volem centrar-nos- en formular-se sengles advertències als alcaldes de Benifairó i de Simat en termes semblants. Trans criurem la de Benifairó com a exemple:
“ Se le dice lo siguiente. Por el correo de esta mañana debe V. haber recibido el oficio del M.Y. Sor. Gober nador de la Provincia participándole la resolución de la Excma. Diputación Provincial para que haga saber a los molineros de molinos existentes en el termino de la jurisdicción de V. que no remansen las aguas de la Fuente mayor de Simat en las hoaes desde la puesta del sol hasta en su salida en todas las noches cuyas aguas son las que corresponden al termino de esta villa.
Por el contexto de dicha superior resolución espero les hará V. comprender que solo pueden moler en agua corriente sin hacer remanso alguno de elles, bajo la multa que tenga a bien disponer la referida superior autoridad; sin perjuicio de oírlos si pretendiesen lo contrario.
Debiendo pues empezar la inspección de dichos desde el día de mañana, espero se servirá V. enterar a dichos molineros en el de hoy de la espresada resolución dándome aviso por el dador de haberlo así cumplido de quedar en cumplirlo en este mismo día.
Dios gue . a V. ms .as . Tabernes de la Valldigna, 4 de agosto de 1870.”11
De res serveixen les advertències, els intents de concòrdia, les comissions, els guardes o les armes. Les acusacions de desviar l’aigua es repeteixen el dies següents. El dia 6 d’agost de 1870 els guardes denuncies que, la nit anterior, entre les 12 i la 1, les aigües que havien de baixar a Tavernes havien estat represades a la presa del Barranquet de Padur, prop del molí anomenat de la Gleva i desviades per a regar unes terres a càrrec del sequier de Benifairó, Antonio Chinchilla. I que el fet era bastant escandalós per l’hora en que havia passat (normalment solia passar abans que ixquera el sol quan estava a punt d’acabar el torn de Tavernes) i perquè l’aigua s’havia utilitzat per a regar una terra de secà molt distant de la presa el que havia obligat a emplenar d’aigua tota la sèquia.
Res fora del que era habitual. Allò interessant ve quan Tavernes informa a la Diputació tot manifestant que acudeix a aquesta perquè “tengo la convicción de que dicho Alcalde no lo cumplira (imposar la pena i la indemnització) retardandolo para evadir al culpado si V.E. no se digna prevenirlo”. En termes semblants es manifesten quan tot acaba, el 22 d’agost de 1870, quan de forma semblant es diu que “En este mismo dia lo participo al Alcalde del referido pueblo = Mas creido de que no he de obtener de dicha autoridad la justicia que creo asiste a esta villa, me veo en la necesidad de elevarlo al superior conocimiento de V.I” És a dir, la connivència de les autoritats de Simat i Benifairó amb els sequiers i el desviament de les aigües sembla que era francament manifest i la comunitat d’interessos prevalia sobre la llei. A vegades inclús els infractors eren família com clarament es denuncia el dia 7 d’agost de 1870 quan, en lloc de parar el fets, ara són tres dels quatre els sequiers implicats i tota l’aigua la que es desviada:
“En ves de observar el correctivo merecido, en la próxima pasada noche entre una y dos horas de ella tres de la cuatro acequeiros del referido termino de Benifayro han abierto las presas de la misma acequia y llevadose todas las aguas que debían bajar a esta villa, regando los campos que han podido de dichas partidas de su cargo, lo cual he oficiado también en seguido al espresado Alcalde de Benifayro; y lo elevo también a V. por juzgar que dicho Alcalde no ha de poder castigar
11 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Libro de Salida de Documentos. Sigue el año 1869 que termina en agosto de 1870. Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Carpeta B-20. En el ofici a Simat es demana que es faça coneixedor d’aquesta “al Molinero Francisco Company i en su defecto todos sus dependientes que están al frente del molino de ese termino”
como la Ley dispone a los acequieros asi dependientes por los atentados cometidos porque se me asegura de que uno de ellos es nieto del Alcalde otro yerno del mismo, y que las aguas distraídas sirven para el riego de las tierras que pertenecen a aquellos vecinos entre los que deberá poseer el Alcalde, los del Ayuntaº i otros= En este supuesto espero se dignara V.I prevenir a la autoridad local de Benifayro que inmediatamente castigue con mano fuerte dichos atentados”.12
L’opinió de l’alcalde de Tavernes era clara. No només està convençut que els fets es repetiran perquè no s’han castigat a temps sinó que a més, segons ell, si s’haguera actuat la nit anterior això no haguera passat.13 Però clar, com anava a denunciar-se a la pròpia família – el net i el gendre- i quan, a més, entre la terra il·legalment regada segurament estava la del propi alcalde i d’altres membres de l’ajuntament!.
Els de Benifairó contesten que la denúncia és falsa tot dient que la ronda dels guardes d’este poble no observaren res a les dos de la matinada. El de Tavernes continua insistint en que no només la denuncia és certa, ja que els fets succeïren abans, sinó que a més, hi ha testimonis. Més encara quan els guardes de Tavernes es claven dintre de la sèquia per a llevar les taules de la parada es va presentar el sequier de Benifairó, Antonio Verdú, i els va obligar a reposar-les, cosa que es fa en presència dels testimonis següents: “el molinero del molino situado a la parte inferior del Barranquet de padur, llamado Anto Bou y Merino, Lorenzo Serralta y Sart criado de este y las consortes de los dos, Josefa Peryró Alandete y Juana Cuñat Serra”.14 De tot açò també es fa en part responsable al moliner del molí de Joaquin Peyro. Aquest, segons la base quarta de l’escriptura de fundació de l’esmentat molí, de data 16 de novembre de 1820, és responsable dels excessos que es cometen des d’eixe molí fins el “molí nou” propietat d’Abdón Company i els ha de denunciar. En cas contrari haurà de pagar una multa de 25 lliures.15
El dia 7, entre les onze i les dotze, tornen de nou a desviar les mateixes aigües que anaven pel Barranquet de Padur, ara cap a les terrers d’un tal José Galiana Bennacer. Anava tanta aigua per la sèquia que “no pudiendo recibirla toda el regante se ha salido por la superficie de sus márgenes”.16 L’Alcalde de Tavernes s’adreça al de Benifairó i intenta acorralar-lo contra les cordes amb una argumentació molt intel·ligent:
“No se ha encontrado allí según dichos guardas el acequiero ni el poseedor de la tierra. Por lo que no siendo presumible de que en un tiempo tan escaso como el presente se atreva persona alguna a cometer la distracción no siendo el interesado u otro de su orden, espero se servira V. disponer comparezca ante su Alcaldia el expresado Galiana y le exiga la correspondiente multa e indemnización de daños si lo estima asi conforme.”17
Touché! Hi havent tanta sequera era impensable que cap persona tinguera la gosadia de robar l’aigua si no és per ordre d’algú superior. I com que ha passat, això indicaria que s’ha saltat l’autoritat de l’alcalde de Benifairó. Així doncs a aquest només li queda o imposar-li la multa a José Galiana o, en cas contrari, estaria admetent que, o no és capaç d’imposar la seua autoritat o és que ell estava darrere. Escac i mat!
Mentrestant, els molins continuen ocasionant problemes en saltar-se la reglamentació que posava aquests sempre en un segon plànol a l’hora d’aprofitar les aigües, darrere l’interés prevalent de les terres d’horta. D’aquesta forma els molins se situen en el centre mateix de la pugna per l’aigua tot fent valdre els seus propis interessos. En aquesta línia d’actuació els veiem remansar l’aigua
12 Ar xiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida. Carpeta B-20. Anotació 213.
13 Ar xiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Libro de Salida de Documentos. Sigue el año 1869 que termina en agosto de 1870. Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Carpeta B-20. “(...) tan escandaloso atentado conocera V. merece un cevero castigo, y no egecuntandolo V. enseguida, me atrevo a asegurarle que se repetirá y estoy creido que si se hubiese castigado el que le denuncie en el día de ayer, quizas se hubiera evitado el que ahora tengo necesidad de denunciar.”
14 Ar xiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida. Carpeta B-20. Anotació 229. Resposta del governador del dia 21 d’agost en la qual inclou còpia de l’ofici que va remetre a eixa Governació l’alcalde de Benifairó.
15 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida. Carpeta B-20. Anotació 215.
16 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida. Carpeta B-20. Anotació 216.
17 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida. Carpeta B-20. Anotació 216.
pràcticament tot el mes d’agost, però especialment des del dia 9 fins el 14 d’agost del 1870. El més greu és ho fan pràcticament tots els molins: el de Simat -s’acusa als moliner Francisco Company-, el de Benifarió -situat a la part de ponent del poble-, el molí nou de Benifairó -s’acusa a Abdon Company-, el molí de la Gleva de Benifairó -s’acusa a Bautista Peyró-. Tots han remansat l’aigua a les basses a vegades inclús vessant pels marges d’aquestes o del “derramador”. I com en el cas anterior, Abdón Company reconeix als guardes que “que estaba autorizado para hacerlo por el Secretario del Ayuntamiento de dicho pueblo de Benifayro”.18
I per si la situació no era ja prou tensa a partir del 19 d’agost, s’afegeix la problemàtica relacionada amb els tres dies de Gràcia. El dia 17 d’eixe mes d’agost els de Tavernes ja van escalfant motors en adreçar-se als ajuntaments de Benifairó i Simat per tal de recordar-los el tema i com ente nien ells la qüestió:
“
Al señor Alcalde Constitucional de Simat. 17 de agosto de 1870.
Se le dice lo siguiente = Según la costumbre observada desde inmemorial, lo convenido por los pueblos interesados, y amparos de posesión legalmente obtenidos, deben bajar al termino de esta Villa las aguas de la fuente mayor del de la jurisdicción de V. en los tres días con sus noches llamados de Gracia, a contar desde la puesta del sol del dia de mañana hasta la salida de dicho astro del siguiente lunes 22 de los corrientes = En esta atención espero dara V. el debido cumplimiento a la citada costumbre, convenio, y sentencias de Tribunales y cuidara de que en referido periodo no se utilicen ni distraigan en ese termino las nominadas aguas, procurando bagen todas al de esta Villa = Y siguiendo igual costumbre, espero permitirá V. que el portador de este oficio Salvador Escrihuela, acequiero mayor de este termino, se introdusca (sic) con los braceros que lleva en el cauce de la espresada fuente en el dia de mañana a limpiar-lo y mondarlo, a fin pueda dar en los siguientes el mayor caudal posible de aguas = Sirvase V. acusarme recibo espresivo de la presente comunicación”.19
Tres son els motius que es donen per justificar el dret: el costum immemorial, allò convingut, i la llei. Al mateix temps es reconeix l’obligació de Tavernes de netejar la font.
Les anotacions al Llibre d’actes dels dies 15/8/1869 i 17/8/1870 a més especifiquen detalladament com era el repar timent de l’aigua dels 3 dies de Gràcia: les primeres setze hores les aprofitarà la partida del molí fariner; en les vuit i mitja següents la partida del molí arrosser; les vint-i-dues hores següents la partida del Camí a la Mar i les restants 25 hores o les que queden la partida de l’Albelló, incloses les partides de “Vercheret” i Basses. 20
Malgrat estar tot ben estipulat, Tavernes es preparava per al que ja suposava que anava a passar i afegeix un guarda més, al dos existents, per a eixos tres dies. I així va passar. El dia 21 l’alcalde de Tavernes li envia comunicació al de Benifairó recordant-li que el primer dia de Gràcia era el 19, des de la posta de sol fins a l’eixida del “mismo astro” del dia 22. Però que ja l’han avisat que durant la nit alguns propietaris tenen la intenció de tallar l’aigua i aprofitar-la per a regar terres del terme de Benifairó i per això li demanen que redoble la vigilància per tal d’evitar els fraus. 21 L’Ajuntament de Benifairó no només no fa cas sinó que, amb una actitud clarament desafiant, és una comissió del propi Ajuntament, composta pel síndic, dos regidors i l’agutzil, la que talla les aigües a les dotze de la nit per a regar terres del seu terme, “en notable perjuicio de los regantes de esta Villa”. Davant aquesta actuació l’Ajuntament de Tavernes no té més remei, com sempre, de posar-ho en coneixement de l’autoritat superior: el Governador de la Província. 22
Com veien, tot un seguit d’acusacions, negacions i rèpliques que, a la llarga, eternitzaven el conflicte fins l’extenuació. Cap el final, ja desesperat, el de Tavernes li diu al governador que:
18
Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida. Carpeta B-20. Anotació 219.
19 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’Eixida. Carpeta B-20. Anotacions 225 i 226.
20 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Llibres d’actes. Actes dels dies 15/8/1869 i 17/8/1870.
21 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’eixida. Carpeta B-20. Anotació 227.
22 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’eixida. Carpeta B-20. Anotació 230.
“
Nunca M.Y.S. han podido hacerse egecutivas las denuncias que por distracciones de aguas se cometen en el termino de Benifayro, pero en el caso que nos ocupa consta declarada la certeza de la denuncia por cuatro testigos conferenes y contestes del mismo termino de Benifayro (…)”. 23
Arribats a eixe punt ja només li queda demanar al governador que actue perquè diu que “no espera de otra autoridad ya justícia”. 24 Nogensmenys, al final, serà la pròpia dinàmica de calendari agrícola la que acabava per calmar les aigües. Com es declara a l’acta de l’Ajuntament de Tavernes del dia 11 de setembre de 1870, “habiendo calmado bastante las faenes del campo y siendo bastantes los negocios que se van presentando de la incumbència d’este ayuntamiento se acuerda se celebren dos sesiones ordinarias a la semana, una en Domingo y otra los jueves, empezando a las ocho”. 25 Ara cal treure comptes i pagar els guardes que vigilaren durant l’estiu als quals se’ls deuen 42 rals (8 rals per dia i nit). Com que existia un fons en mans d’Antonio Gómez Pons, comerciant del poble, el qual provenia d’una derrama anterior, es decideix no demanar més diners als regants i pagar d’eixe fons. 26
Deia TOLEDO GIRAU al final de seu estudi que tancava aquell amb el “desig i l’esperança que tots els seus habitants, eliminats ja rancors i suspicàcies d’antany, coadjuven amb el seu afany d’engrandiment i esperit de germanor a crear el clima adient per a aconseguir d’una manera permanent nous llorers en la gloriosa Història de la Valldigna”.
A hores d’ara podem afirmar sens dubte que eixos rancors han desaparegut si més no perquè, gràcies als motors que extrauen l’aigua del subsòl i l’actual sistema de degoteig, l’aigua ha deixat de ser motiu de lluita almenys a nivell de la Valldigna i cap dels pobles resulta ja perjudicat en el seu accés a l’aigua de reg. Tanmateix en aquesta batalla hi ha hagut un clar perdedor: el patrimoni natural i cultural.
És per això que pense que eixos “nous llorers en la Gloriosa Història de la Valldigna” han de vindre de la recuperació d’eixe patrimoni valldignenc. Fins ara l’aigua, les fonts, els ullals i els rius ens han servit i ajudat a créixer econòmica i socialment. Però també allò que coneguem com a patrimoni hidràulic: molins i assuts, sèquies i canals, sènies i pous, han ajudat a conformar eixe paisatge que cone guem amb el nom de Valldigna. Ara és el moment que nosaltres els retornem el favor, ajudant-los a recuperar la lluïssor, l’esplendor i l’aspecte saludable que mai haurien d’haver perdut. Bens segur que l’aigua i el patrimoni hidràulic encara té potencialitat, si sabem cuidar-los, per a propiciar un desenvolupament sostenible i fer créixer la nostra qualitat de vida. Calen, doncs, projectes comuns que siguen capaços de mobilitzar energies col·lectives per tal de cohesionar més a eixa comunitat d’habitants que anomem valldignencs i valldignenques.
23 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Registre d’eixida. Carpeta B-20. Anotació 229.
24 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Llibres d’actes. Acta del dia 2/9//1870.
25 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Llibres d’actes. Acta del dia 11/9//1870.
26 Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Llibres d’actes. Acta del dia 18/12//1870
La número 31 del passeig de Lepant és una casa ben especial. Ací nasqué l’escriptor Rafael Chirbes, el 27 de juny de 1949, i ací passà els seus primers anys de vida, en un modest habitatge dels que antany es lliuraven als treballadors ferroviaris; son pare (peó) i sa mare (guardabarrera) formaren part del personal ocupat en l’explotació de l’antiga estació de tren de Tavernes de la Valldigna. La casa natalícia de Rafael Chirbes, ja propietat de tots nosaltres, valleres i vallers, és alguna cosa més que una simple estructura material; és tot un element sensible que cal prendre i erigir com a símbol comunitari.
La casa de Rafael Chirbes, ja un projecte municipal amb el nom de la Llar de la Bona Lletra, servirà per al nostre creixement cultural. La inten ció és realitzar-hi una residència d’arts i ciències humanes, un espai en què l’esmentat creixement, un creixement en el sentit de la següent reflexió del filòsof francés Michel Serres (1930-2019), siga el fruit de l’intercanvi d’experiències:
Si vosté té un pa i jo tinc un euro, i jo vaig i li compre el pa, jo tindré un pa i vosté un euro, i veurà un equilibri en aquest intercanvi, val a dir, A té un euro i B té un pa, i a l’inrevés, B té un pa i A un euro. Aquest és, doncs, un equilibri perfecte. Però si vosté té un sonet de Verlaine, o el teorema de Pitàgores, i jo no tinc res, i vosté me’ls ensenya, al final d’aquest intercanvi jo tindré el sonet i el teorema, però vostè els haurà conservat. En el primer cas, hi ha equilibri; açò és mercaderia. En el segon, hi ha creixement; açò és cultura.Vivim una època idònia per a les humanitats, un temps adequat per a un humanisme de nou encuny que s’ocupe no tant de situar l’ésser humà en el centre del món, com a amo i senyor d’aquest, sinó d’atorgar-li una responsabili tat basada en la convivència. Som els principals servidors de la Terra, hi vivim tots junts, individus i grups del mateix i de diferent sexe, raça i procedència, i també en companyia dels altres animals, els vegetals i aquest astre opac que gira al voltant del Sol. El nou humanisme, les humanitats actuals han de bastir el seu edifici sobre la convicció d’una existència compartida. Com diu un altre filòsof, l’espanyol Fernando Broncano (1954): «Ara [a les humanitats] els pertocarà també una altra funció, la de recordar la força dels lligams socials que ens vinculen, el poder de la confiança que produeix la cooperació i l’impuls per a la recuperació de l’esperança. Són dipositàries de la memòria, de les experiències històriques de la humanitat, i ara seran més necessàries que mai». Així, la convi vència, l’intercanvi cultural ha de ser la pedra mare per a refundar un humanisme que sàpia i puga recollir les grandeses i misèries contemporànies. Així, la convivència, l’intercanvi cultural és el fonament del projecte de la Llar de la Bona Lletra. ¿Us imagineu que durant unes setma nes estatgem a Tavernes, a la Llar, a casa nostra un investigador de l’obra de Rafael Chirbes, i que aquest, a canvi d’unes condicions de treball òptimes, ofereix unes classes d’institut amb què els nostres estudiants de batxillerat puguen reparar parcialment l’omissió de la novel·lísti ca de Chirbes en el programa de l’assignatura de Llengua Castellana i Literatura? ¿O que fem una convocatòria perquè hi vinga una poeta experimentada a acabar el llibre que porta entre mans, i que rebem d’ella una sessió de club de lectura i un taller d’escriptura creativa? Activi tats d’aquesta mena, amb un retorn concret, són les que es volen impulsar des de la Llar de la Bona Lletra. Si el llenguatge és la casa de l’ésser humà, la casa d’un escriptor pot ser el millor recer per a unes humanitats vives i actives.
Tavernes de la Valldigna es distingeix per un fet inusitat. La nostra ciutat és el bressol de dos Premis Nacionals de Literatura: Rafael Chirbes en narrativa (any 2014) i José Monleón en teatre (any 2004), i d’un Premi Octubre: Joan Vicent Clar, encara hui el poeta més jove en haver guanyat aquest prestigiós guardó de les lletres valencianes (any 1984). La particularitat de Tavernes encara es fa més notable quan destaquem que pràcticament vivim d’esquena a personalitats tan il·lustres. Per això, a fi que es gire la truita, i que puguem traure partit del patrimoni cultural nostrat, es planteja el projecte de la Llar de la Bona Lletra. El propòsit és establir en eixe número
31 del passeig de Lepant una residència per a professionals de les arts i les ciències humanes, un lloc de treball entorn de la plaça que porta el nom de l’autor de La buena letra (1992), on també hi són la Casa de la Cultura i la Biblioteca Municipal. La casa natalícia de Rafael Chirbes, així, ha de seguir sent una casa i molt més que un sostre i quatre parets. Ha de ser un hàbitat acollidor, desproveït de pompes, atractiu per a unes creadores i uns creadors que tinguen ganes i necessitat de compartir la seua faena, unes creadores i uns creadors que vulguen fer una societat del coneixement amable i solidària. Si el llenguatge és la casa de l’ésser humà, la casa d’un escriptor —insistim— pot ser el millor recer per a unes humanitats vives i actives.
La Llar de la Bona Lletra integrarà els esforços diversos de la Casa de la Cultura i la Biblioteca Municipal en una acció conjunta (Casa de la Cultura: exhibició + Biblioteca Municipal: custòdia i conservació d’arxius de Rafael Chirbes, José Monléon i Joan Vicent Clar + Llar de la Bona Lletra: creació).
Conformarà d’aquesta manera un clúster cultural, és a dir, una zona amb una fisonomia i una cohesió recognoscibles i profitoses gràcies a la cultura i al patrimoni. D’aquesta concentració d’agents relacionats amb la cultura i el patrimoni en resultarà una sèrie d’avantatges, com ara l’augment de la productivitat del treball creatiu a causa de l’assistència tècnica especialitzada i de l’accés fàcil als recursos disponibles de la zona. Com a residència d’arts i ciències humanes han de poder vindre-hi a treballar (durant una, dues o tres setmanes) humanistes que [1] Estiguen ocupades o ocupats en algun projecte lligat amb alguna estada temàtica proposada des de la Llar; o que [2] Estiguen disposades o disposats a ocupar-s’hi, o que [3] Vulguen ocupar-se en els seus projectes particulars fora de les dates en què hi haja estades temàtiques (és a dir, que vulguen fer una estada específica sobre qualsevol assumpte relacionat amb les arts i les ciències humanes). Això sí, sempre amb la voluntat de compartir i mostrar el treball; el compromís de preparar i dur a terme unes activitats determinades mentre dure l’estada (unes activitats dirigides a col·lectius de la Valldigna o públic en general), i avalades o avalats pel currículum personal i la qualitat del projecte. ¿Alguns exemples d’aquestes estades temàtiques proposades des de la Llar de la Bona Lletra? Evidentment, estades per a promoure i difondre l’obra i la figura de Rafael Chirbes (1949-2015), José Monleón (1927-2016) i Joan Vicent Clar (1962-1990), però també estades que demostren que la Llar està oberta als senyals d’atenció que envia l’actualitat i la societat, com ara una que s’ocupe de com ens afecta psicològicament una pandèmia vírica.
Si alguna cosa hem d’aprendre dels temps corrents és que les persones humanes ens necessitem les unes a les altres, i açò, sens dubte, ho hem de viure com una oportunitat. La nostra història evolutiva ha estat i està travessada pel perill de la intempèrie. Hem sobreviscut i sobrevivim construint-nos refugis, ço és, connexions amb la naturalesa i entre les persones. El nou humanisme podria ben bé afirmar: l’ésser humà no viu només de pa i euros; viu de fer anar de mà en mà el teorema de Pitàgores, els sonets de Verlaine i tantes altres creacions humanes. La Llar de la Bona Lletra vol ser una estació de pas, una casa mantinguda amb el trànsit regular d’idees i sentiments. Una casa d’hostes. Quanta raó té George Steiner (1929-2020): hoste és un concepte preciós que fa referència tant a qui hostatja com a qui és hostatjat. Ser hoste significa que cal cuidar la llar. En tindre i deixar la casa una mica més rica, més bella, més justa, més humana (molt millor) està tothom implicat. Benvingudes i benvinguts sigueu.
La banda de Tavernes és una de les agrupacions musicals més antigues del territori valencià. El seu origen es remunta a finals del segle XIX, quan el Diumenge de Rams de 1883, un reduït grup de xiquets, dirigits pel mestre Lorenzo Sanchis, es donen a conéixer, per sorpresa, davant tota la societat vallera.
Poc després, l’ajuntament municipalitza aquesta agrupació per tal que amenitze les festes i els actes oficials, cosa que fa, a la vegada, que l’inicial bandeta de xiquets del mestre Sanchis anara convertint-se en una banda musicalment de major qualitat any rere any.
A les acaballes del primer terç del segle passat, però, apareix a la nostra localitat una segona entitat musical: el Centro Artístico Musical, la qual crearà la seua pròpia banda el 1929. Des d’aleshores, les dues bandes valleres seran conegudes com les bandes del Rabo i del Tapó. Després d’una inicial col·laboració entre les dues entitats, als anys 30 la rivalitat entre elles serà un fet que sobrepassarà el límit de la cultura i arribarà a extrems irracionals d’agressions, de vegades, més que verbals. No obstant, i paradoxalment, aquesta mateixa rivalitat ajudarà a apujar el nivell musical de la Ciutat de Tavernes. Així, en serà una constant que tant la Banda Municipal com la nova banda del Centre Artístic competisquen en el Certamen de la capital del Túria.
Però passat el conflicte, les dues societats en veuen obligades pel franquisme a unificar- se, en un context de postguerra caracteritzat per la censura, la carestia i la fam.
La situació canvia a partir de 1968 de la mà d’Eduardo Arnau. Amb ell, la banda comença a recuperar, paulatinament, el seu nivell artístic gràcies, sobretot, a una nova generació de músics que han superat els vells recels.
En 1972 es refunda la Societat sota el nom actual i s’inicia una època gloriosa, sobretot als anys 80, que posiciona a la banda de Tavernes entre l’elit de les bandes de mú sica no professionals de tot Espanya.
Amb l’ajuda del nostre historiador (i històric) de la banda Llorenç Roca Palomares, tractem d’explicar molt breument la vida de la nostra banda, tasca més bé complicada de resumir en unes poques paraules; però tampoc és aquesta la funció principal d’aquest escrit. Cal sempre tindre clars els inicis, el nostre passat, però ara anem a fer una ullada al present.
Enguany la nostra banda va decidir participar al World Music Contest de Kerkrade (Països Baixos), un dels certàmens més prestigiosos del món, junt al Certamen Internacional de Bandes de Música de València. Si bé és cert que la competició neerlandesa se l’anomena com Les olimpíades de la música perquè es celebra cada 4 anys. Sabíem de l’exigència d’aquest certamen, i amb eixa mentalitat vam decidir participar en la primera secció. Una de les premises per participar en aquesta divisió era que l’obra o obres elegides, havien de tindre una dificultat entre 5 i 6 (cal tindre en compte que el sistema que regula aquestos graus va de l’u, el més fàcil, al 6, de dificultat molt elevada).
Cal explicar que, durant tot el mes de juliol, la localitat de Kerkrade s’ompli de música ja que, a banda del certamen de bandes, també organitza una competició de fanfàrries, d’ensembles de percussió, de brass bands, de marching bands, i també hi té lloc el concurs de la batuta d’or: un concurs internacional per a joves directors.
Des de ben menuts, el mestre Arnau ja ens parlava d’aquest certamen com una fita musical de renom a nivell internacional. I des d’aleshores, somiàvem en poder-hi participar algun dia. I així, l’any 2017, vaig poder competir en el renombrat concurs de direcció abans esmentat, en haver guanyat l’anterior any un altre concurs a Itàlia el premi del qual era participar-hi a Kerkrade. Un dels meus somnis com a músic i director ja s’havia complit. Però aquell any em vaig marcar un altre objectiu: tornar al WMC dirigint una banda. I enguany s’acompleix aquell objectiu, ni més ni menys que amb la banda que m’ha vist créixer.
Com a director, em quede en dos moments viscuts al Rodahall de Kerkrade que difícilment escaparan de la meua memòria: el primer, en vore la felicitat de la gent després de la nostra actuació; vore eixes llàgrimes de satisfacció i orgull als ulls dels músics, tant joves com majors, van fer d’aquell moment una experiència inoblidable. Abraços de complicitat i d’estima, estàvem satisfets de tota la feina feta durant molts mesos, satisfets que musicalment vam arribar on podíem, que tot allò que s’havia treballat durant tant de temps havia donat els seus fruits i ara ja sols calia gaudir-ho. I així ho vam fer. Mentre esperàvem els resultats vam baixar al Parc Centrum on l’organització del WMC tenia preparades unes actuacions musicals durant tota la vesprada, i allí els músics de la SIUMTV vam poder relaxar-nos un poc.
El segon moment que quedarà en la meua retina per sempre és a l’eixida del Rodahall. Eren vora les 22’30h de la vesprada del diumenge 17 de juliol; dalt l’escenari estaven els directors i presidents de les onze societats musicals que havien participat en aquella primera secció. Arriba l’hora del veredicte: la SIUM de Tavernes de la Valldigna, amb 84’83 punts, obtenia l’onzé lloc, això sí, amb medalla d’or. I aquesta medalla era l’objectiu principal. Així que amb una sensació agredolça,
Vicent Hijarro i jo baixem de l’escenari. Ja no veia als músics de la banda: “haurien marxat cap a l’autobús” pensava jo. Pèro per sorpresa meua, estaven tots a l’eixida, esperant-me. I en eixir de l’auditori començaren a corejar el meu nom. Les meues llàgrimes no van poder aguantar més, i sortiren sense parar. Tots els músics, un a un, anaren donant-me el seu suport, i jo no podia més que estar agraït a tots ells. En eixe precís instant, u mateix, com a director, s’adona que hem acomplit un altre objectiu, encara més important si cap: havíem fet banda.
La nostra societat musical, amb una plantilla molt jove, havia aconseguit una meritòria medalla d’or a Kerkrade. A més, ens arribaven notícies des del poble que la Casa de la Cultura estava plena de gom a gom per vore l’actuació de la nostra banda, i ens omplia d’orgull saber que la nostra gent ens feia costat des de la distància. Ens enviaven vídeos de la gent allí present, aplaudint-nos durant minuts, i nosaltres podíem notar eixe calor ben a prop.
Estar al capdavant de la banda del teu poble, la teua banda, és una responsabilitat molt gran, i ara, passat un temps prudencial i analitzant tot el que va ocórrer al mes de juliol, puc dir que la satisfacció és enorme. Musicalment vam treballar molt i ens vam esforçar al màxim; socialment, es va aconseguir una unió molt bonica entre tots els components d’aquesta societat, una unió que esperem que dure molt de temps.
Ara per davant queden nous reptes, nous concerts, nous objectius; Kerkrade sols ha sigut una parada més. Tenim una banda amb molt de potencial, tant musical com humà, i ara és el moment de seguir endavant i sentir-nos ben orgullosos d’aquesta SIUMTV (si no ho estàvem ja). Perquè la banda és de tots i no és de ningú. I perquè ara més que mai cal... fer banda!
Carlos Sancho Cantus Director de la Banda Simfònica de Tavernes de la Valldigna
Els carrers engalanats... Què ha sigut dels carrers engalanats durant les Festes del poble a Tavernes de la Valldigna?
Nosaltres érem l’enveja dels pobles del voltant per a gaudir d’una setmana completa de festes, però actualment sols ens queda la “pujà” i la “baixà” del Crist del Calvari juntament amb un cap de setmana amb molts pocs actes.
Vos propose un simple joc. Tanqueu els vostres ulls i endinseu-vos en un viatge per tal de recordar i no oblidar mai. L’accepteu i juguem? Espere que sí.
El carrer Sant Benet és un càrrec cèntric i antic del poble que sempre ha participat de les festes, so bretot en l’art i la tradició d’engalanar els carrers. Pots accedir a ell mitjançant moltes direccions. El primer tram cap a la dreta des del carrer Barranc fins al carrer Sant Antoni, el segon i el tercer tram adjunts del carrer Santa Bàrbara i l’últim tram la baixada i la pujada de la Divina Aurora.
Sóc la quarta generació que visc en la casa del meus avantpassats, situada en el segon tram, i recorde, amb molta nostàlgia, com la meua àvia em feia partícip dels seus records. Començava a dir-me: “si la memòria no em falla....” i em relatava com es celebraven les festes a principis del segle passat, i jo encisada escoltant-la asseguda en el portal de ma casa.
Ella em va fer sabedora de quina temàtica havien utilitzat per a engalanar els carrers: la festa de l’alfàbrega, mitja dona i mig home, els àngels i els dimonis... fins i tot un any llogaren uns vestits tradicionals per tal de representar algunes províncies de l’Espanya de l’època i al caure la nit els fadrins i les fadrines pujaven dalt dels animals per a passejar per tot el poble.
Jo l’escoltava, assentia amb el cap i no parava de preguntar-li: “com podíeu fer tot això si no teníeu diners?”.
I ella amb la seua mirada severa em replicava: “els diners no ens sobraven, perquè sempre hem sigut gent treballadora, però per a fer festa sols feia falta la poca cosa que teníem i les ganes de passar-ho bé.”
La meua àvia i la gent de la seua generació va a haver de fer front a moltes adversitats: guerra, postguerra, crisi, emigració... però els sentiments i l’afany de superació sempre han estat vius en els veïns i les veïnes del carrer Sant Benet, perquè com deia ella: “altres èpoques i generacions vindran, però l’art d’engalanar el carrer sempre perdurarà”.
Molts anys van passar i una nova generació va despertar en la dècada dels anys seixanta. Aquesta generació va voler continuar fent festa per tal d’honrar els seus avantpassats i també perquè l’estiu sols era passar uns dies en les barraques i s’havia de distraure els xiquets i les xiquetes.
El divendres abans de la “baixà”, unes banderes triangulars es penjaven de paret a paret en els carrers. Aquest era el senyal per a començar a engalanar i també era l’inici de les festes del poble.
D’aquells anys, jo sent molt jove, recorde moltes temàtiques, però la que més quan el meu carrer, el Sant Benet, es va convertir en un poblat indi. I per què el tinc tant en la ment? Doncs, perquè les disfresses de tots els xiquets eren de sacs de fem d’anar a l’horta, les tendes estaven fetes per canyes de la séquia de la Bova i les plomes que portàvem en el cap eren de les gallines que teníem als corrals.
Si en els seixanta els nostres pares van despertar, en els setanta els seus fills van somniar, perquè amb noves tècniques van modernitzar les temàtiques dels carrers engalanats.
Gràcies a la televisió vam convertir el carrer Sant Benet en “Un, dos y tres... responda otra vez”, el primer concurs de televisió que va haver-hi a Espanya. Eren els anys de la meua adolescència i juntament amb les meues veïnes, ens vam convertir en secretàries per tal d’acompanyar la resta de veïns que anaven disfressats per a caracteritzar a Quico, a Don Cicuta i als Tacañones. Amb bones paraules i amb bones formes, a dia d’avui, pots expressar la teua opinió a qualsevol persona, siga de la ideologia que siga, però en els anys setanta oferir-li una carabassa, la mascota del concurs, a l’alcalde, en plena dictadura, era impensable (per no dir impossible).
A Espanya les coses anaven canviant i els aires de democràcia començaven a envair les persones i la societat. Una prova d’aquest canvi foren els hospitals i un altre any, en el carrer Sant Benet, les festes tractaren aquesta realitat.
Tant el somni del concurs de la televisió com el de l’hospital no hauria estat possible si no fora per les mans i les directrius de Ber Roman, un artista faller de cap a peus.
També eren els anys que els vallers i les valleres presumien de tindre una reina i dames d’honor en les festes del poble, on la presentació es feia en el cine el Capitolio (on està hui Mercadona) i el ball en el cine la Astoria (actualment Druni) al més pur estil de Hollywood. Gràcies a tindre el carrer engalanat podries gaudir del privilegi de poder ser dama d’honor, ja que la reina era escollida per l’alcalde. I què dir dels festers? Ells també eixien, hi haguera dames d’honor o no. En definitiva, en els anys setanta hi havia molta voluntat per a fer festes del poble i l’ajuntament donava suport als carrers, perquè el carrer guanyador rebia el premi d’una gran revetlla per a tots els públics i es gaudia com si no hi haguera un demà. I no podia deixar de mencionar el concurs de carrosses fetes per les colles d’amics, en les quals amb una batalla de confeti s’omplia de gom a gom la plaça major.
Els veïns i les veïnes de Tavernes sabem millor que ningú que les arrels de les nostres festes venen lligades a la religió, i era per això que durant la setmana de festes es treia en processó al sant del carrer per a fer-li i una missa en el seu honor.
Les mateixes ganes i la mateixa il·lusió de fer festa continuava en els anys huitanta. Puc descriure al detall com la idea del Gran Casino de Montecarlo es va fer realitat: la ruleta feta amb una roda de carro, daus de pòquer i de dòmino fets amb ciment i de grans dimensions, les taules per jugar, diners per intercanviar fitxes...
Com tot en aquesta vida, les festes també van sofrir moments alts i baixos, però en el meu carrer vam lluitar per a posar-li remei. La figura dels festers estava desapareixent fins que dos veïns, José Panadero i Mª Jose “la Calava”, van voler ser festers en representació del carrer engalanat. I aquell any ens vam superar, no sols el tram on visc jo, sinó els quatre trams que formen el carrer Sant Benet (des Sant Antoni fins al Cambro), perquè ens van unir i ens vam organitzar a fer una temàtica: el descobriment d’Amèrica.
Que bé que ens haguera vingut tindre un mòbil o qualsevol aparell digital per a immortalitzar aquella obra d’art que ara sols podem contar als nostres descendents!
En els anys noranta vaig ser mare i sempre lluitava per a inculcar als meus fills la tradició d’engalanar el carrer per tal que ells gaudiren d’eixa setmana. Els avanços tecnològics van fer possible millores en l’organització, però les circumstancies socials han marcat les festes que jo he conegut: l’inici escolar, viatges... fins i tot les gotes fredes han volgut ser protagonistes.
En definitiva, ens hem adormit en aquesta tradició fins que alguna generació venidora torne a despertar l’interés per aquesta festa.
Aquest escrit té com a objectiu narrar els grans moments que ha tingut el carrer Sant Benet a nivell local, però no podria acabar l’escrit sense donar les gràcies a tota la gent que ha fet possible continuar amb la tradició dels carrers engalanats. Veïns i veïnes, amics i amigues, familiars... molts d’ells i d’elles ens han deixat, però tots i totes heu tingut un paper fonamental en la història del nostre carrer.
Recordem, amb alguna que altra llàgrima, el xocolate a la matinada fet per “la Reina” i “la López”, les llargues taulades de menjar, les bicicletes amunt i avall, les partides de cartes, les xarrades per a criticar, les bunyolades fetes per “la López” per a la visita municipal, acompanyats de la dolçaina i el tabalet...
I a mi, Mari Amparo, “la Reina”, sols em queda el desig que algun dia puga contar totes i cadascuna d’aquestes anècdotes als meus nets i netes, de la mateixa manera que ho va fer la meua iaia.
Mariam MagranerDelectant-me estic, una vegada més, amb les fotografíes del magnífic llibre que ha editat el Centre Excursionista Tavernes de la Valldigna (Retrobem les nostres arrels) com si de autèntics quadres d’un important museu es tractara (i de fet, per a mi, no hi hauria cap diferència, ja que podria passar-me hores observant cadascuna d’aquestes joies, de la mateixa manera que el visitant del museu pot passar gran estona abduït davant de cada quadre), i no puc evitar retrobar-me amb el meu poble, o com molt encertadament diu el títol del llibre, amb les seues “arrels”, i amb multitud de records.
Observe les fotografies dels anys 50 i immediatament em ve a la ment un poble amb alegria i molta germanor, malgrat les dificultats econòmiques; en definitiva, un “poble” en tot el sentit de la paraula. Moltes anècdotes es podrien contar o recordar d’aquella dècada (tantes que inclús es podria escriure un llibre sencer amb totes elles), com el costum de celebrar les festes (de la Sang, del dia de Sant Jaume...) dinant en el carrer, a l’ombra d’una lona que havíem posat de part a part. I allí, tots junts sota l’ombra i asseguts en les taules i cadires que havíem tret, ens menjàvem la paella que amb tanta cura s’havia preparat. I no cal dir que la ampolla de vi mai no podia faltar. Però quan s’acabava el dinar venia allò més important, que eren les cançons. I és que allí davall de la lona, tots junts cantàvem cançons típiques del poble entre rialles i bon ambient. O també es dedicaven cançons a un veí en particular (havent creat la lletra de la cançó expressament per a ell), com a la tia Sixta, a Daniel el “jovenet”, a Encarnació la del carrer Sant Benet i a tants i tants altres. Algú podria dir que açò no era un autèntic “poble”?
Més fotografies amb títols per a ‘connectar’ amb cada una d’elles. En este cas les dels anys 60: la biga “ensabonà”, trencà de perols, processó de la Sang del carrer Calvari, carrosses... Tot el món coneix el fet que Tavernes, durant aquesta dècada, era uns dels pobles amb més vida social de la província? La joventut de Sueca, Gandia, Xàtiva, Carcaixent i, fins i tot, d’Almansa, gent de tots els llocs, venia a Tavernes a fer vida social i cultural, a disfrutar dels seus importants cinemes, a xarrar i ballar en la pista del Nano o el Talismán o a veure els millors grups musicals del moment, com per exemple Los Relámpagos, Los Diablos, Los Sirex, Fórmula V, Los Mustangs, Antonio Machín o el Dúo Dinámico, sense oblidar la memorable actuació en el cinema Capitolio del probablement millor humorista de tots els temps: Miguel Gila. Gent de tot arreu que veia en Tavernes el lloc ideal per a trobar-se amb els amics, conéixer gent i passar un dia divertit. Era Tavernes als anys 60 un lloc imprescindible en la “ruta” social i cultural d’aquesta dècada (imprescindible, però també inoblidable).
Continue la meua visita pel llibre-museu detenint-me minuciosament en cada títol de la fotografia-quadre: la processó de l’Encontre, família en el carro, plantant arròs, dones triant tomaques, dones arreplegant garrofes, les gelateres, les verdureres, ventant l’arròs als se quers... Fotografies, homes i dones del nostre passat i que molts d’ells ja no estan però que viuen en el nostre record i en la nostra història, testimonis de diferents èpoques amb mil i un matisos que observar i que cobren vida pròpia per a tots aquells interessats en reviure, conéixer o descobrir les autèntiques arrels del seu poble, imatges que ens estan parlant i que ens diuen i ens mostren que, en efecte, Tavernes és un poble amb una història, una cultura i, en essència, amb unes “arrels”, i és que és per això que podem dir que Tavernes és un autèntic “poble”.
Que gaudiu de les Festes de 2022!
Vicenta Félix Ciscar
Ha canviat molt el poble (de fet, tota la societat) des de la meitat del segle passat. En aquells temps, Espanya estava endarrerida a molts nivells respecte a la resta d’Occident. Ara som l’anomenat Primer Món, encara que tenim coses a millorar i som molt crítics amb nosaltres mateixos. A pesar de tot, la gent tractava de ser feliç amb allò que tenia a l’abast, i de fet, ho era. Tal volta ara hi haja frustracions i maldecaps que abans no teníem. I no és que allò de “cualquier tiempo pasado fue mejor” siga cert, sols que els problemes han canviat. Tanmateix, la manera de relacionar-se les persones és diferent, però ja no parle dels anys 60, sinó de fa 20 anys. Les noves tecnologies han canviat moltes coses, sobretot les xarxes socials que han fet de la socialització una cosa que ni en les pel·lícules i novel·les de ciència ficció gosaven somiar. També ha canviat molt el consum de cultura: ara les plataformes digitals ens conviden a triar entre milers d’opcions, quasi tantes que acabes passant l’estona veient que tries i gitant-te sense haver elegit res. Altra cosa que també ha canviat moltíssim és la manera de comprar. Ara es pot comprar quasi de tot per internet i a qualsevol lloc del món. De fet, l’existència d’aplicacions (com, per exemple,la de Bezos, en què pots comprar qualsevol cosa i te la duen a la porta de casa) fa perillar els xicotets negocis que tanta vida donen al poble i a l’economia.
Al Tavernes de la meitat del segle passat, clar, no existia tot això. Però el consum de cine sí que hi existia, de fet els jóvens feien servir les sales de cine per a socialitzar i, mitjançant certs codis, comunicaven l’estat d’ànim respecte a la pel·lícula, com si d’”emojis” tractara la cosa. No només això, el fet de comprar per terminis i que et duguen el producte a la porta de casa ja es feia abans (amb un carro tirat per una burra, sí, però no em negareu que així era més “eco-friendly”). Per tal de recordar un poc tot açò, vos propose estes dos històries que, com ara dirien, són “vintage”.
A mitjan segle passat, i a les darreries també, Tavernes tenia quatre cinemes i dos terrasses de cinema d’estiu al poble, i un cinema-terrassa a la platja (encara en tenim un a la mar). Hui no en queda cap al poble. El més gran era el Capitolio, seguit del Principal. Les projeccions en estos cines eren diàries: una sessió de nit entre setmana i el diumenge sessió doble de vesprada. Fins i tot el Principal feia sessions dobles els dijous. En aquells temps era l’entreteniment principal: els cines s’omplien i les cues per a obtindre entrada eren llarguíssimes.
Una vesprada qualsevol a cinema Capitolio era el punt de trobada de jóvens, majors, parelles, xiquets... El diumenge de vesprada era el seu dia fort i s’omplia de gom a gom. De fet, les entrades de la sessió de diumenge de vesprada es venien a les onze del matí, o fins i tot el dia d’abans. Eren numerades i tenien tres preus, corresponents al lloc on es trobara la butaca: lluneta, amfiteatre i galliner. Fins i tot hi havia abonaments de temporada.
L’hora d’obrir les reixes era a les cinc de la vesprada. Es produïen espentes a la cua per tal de comprar les entrades amb la quantitat de gent que hi havia! Una vegada a l’interior, cadascú tenia la seua butaca assignada. L’aforament era d’entre 900 i 1000 persones, només al pati de butaques, A la lluneta, al pis de dalt, només hi havia tres files i disposava de la millor visió. L’amfiteatre era de butaques; el galliner eren bancs de fusta... Les files de la quinze a la trenta estaven “reservades” a les parelletes de nòvios, ja que eren les més fosques i discretes.
Quan era el moment de començar, tots cridaven “ja és hora, ja és hora”, pegant patades i fent sorolls. Una volta tocava un timbre que assenyala va l’inici de la projecció, s’apagaven els llums mentre les parets s’il·luminaven amb colors. Eixe era el moment del NO-DO, que era com començava sempre la projecció. Als anys 60, que és de quan parle, el NO-DO (“noticiario del movimiento español n.333”), va adoptar l’eslògan de “25 años años de paz” per a commemorar la fi de la guerra i el consegüent inici de la dictadura. Aprofitant la foscor, un dia alguna gent es va rebel·lar i fent soroll amb els peus i cridant “fora, fora!”, van fer que hi ha guera d’acudir la Guàrdia Civil. I clar, van haver de calmar-se, amb la sort de no haver cap detingut.
Deprés eixia el cartell de “descans” i de “prohibit fumar”, aleshores la gent eixia al carrer on estaven les paradetes de Pedro el Polero, Elias, Xurrero, Pedro Vitero i altres, on es podien comprar xufes, dàtils, cacaus, tramussos, papes, pipes, etc.
Una vegada comenaçva la pel·lícula, el silenci s’apoderava de la sala. Però era per poc de temps, ja que la gent solia cridar certes frases depenent de la pel·li. Així, quan era de tema romàntic i anaven a besar-se, cridaven “xixo, xixo!”; si eixia un actor de moda, guapet, les xiques cridaven “ pollo, pollo”; si era de l’oest i els vaquers anaven darrere dels indis el crit era “el xic, el xic”. A banda, els rumors eren normals en totes les escenes d’humor, emocions fortes, de por… fins que el pacient interventor havia d’intervindre (valga la redundància) amb la pila fent llumades. Això sí, si la pel·lícula era molt interessant només s’escoltava el sorollet de les pipes (clic-clac) mentre les rosegaven.
Una volta acabada la sessió, continuava la vida social i es comentava si havia estat bona o una
“llanda”. Cal recordar que en aquells temps el cinema tenia molta censura. Les pel·lícules tenien molts talls, de vegades abruptes, en les escenes. Alguns, fins i tot, canviaven l’argument de l’original. Per posar-ne un exemple,a la pel·lícula “Mogambo”, el paper de Grace Kelly en la versió de Hollywood era d’amant o parella de fet del protagonista, mentre que a la versió censurada era la germana. Més avant van alçar la mà alguns cinemes i projectaven contingut “més verd” (com s’anomenava aleshores), .El cinema Principal, conegut com “el de la plaça”, era on es projectaven estes pel·lícules als 60. Per descomptat que havies de tindre 16 anys i mostrar el DNI. Com a curiositat, quan vaig fer setze anys i tenia el resguard del DNI, el deixava als amics perquè també pogueren entrar a vore eixes pel·lis, encara que moltes de les escenes no estaven i havies d’imaginar-te-les (escenes de sexe o d’amor “tòrrid” eren eliminades). Alguns títols n’eren: “Esplendor en la hierba”, “Manantial de la doncella”, “Hermanos Karamasof”...
Per tal d’anunciar la cartellera, es repartien unes cintes (ara dirien “flyers”), en les quals per una banda estava la foto de la pel·lícula i per l’altra l’horari de projecció. A propòsit d’allò comentat abans, una anècdota bona és que una volta a les cintes van anunciar expressament “una altra pel·lícula de la sèrie Verdolaga”, i clar, allò va crear polémica i els col·lectius més conservadors van clamar al cel, ja que la censura era la qüestió legal en aquell temps.
A banda de projectar pel·lícules, el cinemes també oferien altres espectacles. De fet, el Capitolio, era alhora un teatre, on actuaren grans artistes del moment com Antonio Molina, Lola Flores, Machín i molts més, i a més a més feien festivals de cançons i ràdio. També servia per a fer actes festius del poble, com ara presentacions de festeres del poble, més endavant de falles, etc.
L’altre cinema era l’Ideal, on es projectaven films per a xiquets, com ara Tarzan, i de dibuixos animats. És clar, de vegades allò era un gallliner ple d’alegria i trastades dels xiquets. També a la carretera estaven les dos terrasses de cine del poble: Rosaleda i Astoria. Les terrasses d’estiu s’omplien tots els dies. La gent s’hi reunia a la fresca, davall de la llum de la lluna i l’olor a gessamí que ho envaïa tot. Algunes nits queia algun ruixat i tothom corria a resguardar-se sota les terrasses.
També cal mencionar el cine del Patronato, on emetien pel·lícules en blanc i negre clàssiques com “El gordo y el flaco” o algunes de Charles Chaplin. Allí també feien obres de teatre per a aficionats. Malauradament, un incendi va fer córrer el pànic durant una projecció i hi van haver alguns ferits.
Tots han desaparegut. Només ens queda el cinema Olimpo, el de la platja, que encara dona servei cultural al poble durant l’estiu. Primer van ser els multicines als centres comercials i ara el colp de gràcia ha vingut amb les plataformes de “streaming”, que han produït que es tanquen cinemes a les grans ciutats.
Siga com siga, mai serà el mateix vore una pel·lícula assegut a una butaca i una pantalla gegant que a ta casa en el sofà, per molt còmode que siga. I qui sap, la vida dona moltes voltes i ara han tornat a estar de moda els vinils. Espere que passe el mateix amb els cines.
Aquesta història molts no la coneixen, i pocs en queden que l’hagen viscuda. Allà pels anys 50-60, Salvador Enguix, més conegut com “el drapero”, duia un carro tirat per una burra: allò era la seua tenda ambulant.
Esta curiosa tenda disposava de tot allò necessari per a una llar de l’època: cadires, perols, tapets, plats, poals,etc. Circulava pels carrers al crit de “el drapero, porte de tot, pagueu a poc a poc”. En aquells temps, hi havia poca feina, la gent en general era pobra i tenia pocs diners per a comprar. Per això, el “drapero” donava facilitat de compra podent comprar “fiat” (a terminis). Així, totes les setmanes passaven per a cobrar les factures la seua filla, Vicent i la seua dona, Matilde (una dona molt guapa i “templà” que allà per on passava la miraven). Amb una cartera de cuir davall del braç anaven per les cases on havien fiat amb els cartrons dels deutors. A estos cartrons posava la quantitat de diners a deure, i la clientela feia lliuraments de com a mínim 25 pessetes (cinc duros), encara que podien donar allò que els vinguera bé en eixe moment. Una volta pagada la quota, es segellava el cartró.
La facilitat de pagament també comportava flexibilitat, ja que moltes vegades li deien de tornar un altre dia a cobrar perquè eixe dia no els venia bé i no hi havia cap problema. També va muntar una botiga pel carrer Sagasta, on es podia comprar gairebé de tot. S’hi podia trobar des d’un espolsador a un tendur (“mesa-camilla”), teles, cadires… moltes coses que costava trobar en altres llocs al poble. A més, van continuar amb el sistema de fiança, cosa que feia molt accesible la compra.
Gent com “el drapero” varen fer una tasca molt important pel poble a una època, la de la postguerra, en la qual l’economia estava molt ressentida. Esta va ser la forma que la gent amb menys recursos poguera accedir a béns de necessitat, ja que d’altra manera no hagueren pogut o s’haurien vist amb l’aigua al coll. De personatges anònims que van ajudar molt a la resta, com Vicent Enguix “el drapero”, en van haver, i com ell mateix deia “a poc a poc”, els anem recordant i posant-los al seu lloc.
Salvador Vercher
Salvador Talens Puig, “Putxero”, va nàixer el 14 de setembre de 1933 a Tavernes de la Valldigna, quan tan sols feia un mes que havia mort son pare, aquest fet, unit a que ell mateix va patir la malaltia de la poliomielitis als 9 mesos, va marcar el caràcter lluitador que ha tingut al llarg de tota la seua vida.
Gràcies al treball dur i molt costós de sa mare, Pepa, i del seu germà, Vicentico, va aconseguir acabar els estudis de batxillerat. Els quals li van facilitar un treball a l’Ajuntament del poble (sabia noms i cognoms de tots els habitants d’aquella època), que combinava amb altres feines de comptable.
El seu esperit emprenedor l’aboca a formar part d’una empresa de construcció durant gran part de la seua vida. Com anècdota diré que com a gran amant i coneixedor de la nostra llengua i la nostra terra, els edificis construïts per la seua empresa a la platja a finals dels anys 60 i principi dels 70 s’anomenen: TAVERNES, ALFANDECH, VALLDIGNA i VALÈNCIA. Durant aquells anys, la seua convicció cap l’associacionisme el condueix a formar part activa en l’Associació d’Empresaris de la Construcció.
També a nivell professional, va regentar, junt a la seua dona Carmen Carbó Sala i fins a la seua jubilació, la papereria Putxi, on tants xiquets i adolescents hem estat atesos amb amor i ens han venut el material escolar o les llarguíssimes coleccions de Ragazza, Super Pop i, alguns més lectors, els clàssics de RBA.
Per altra banda, va ser membre actiu en els col·legis on els seus fills cursaven l’EGB, formant part de les primeres juntes de l’AMPA.
Però si algun fet ha marcat la seua vida és l’infart que va patir al 1976. A partir d’aquest moment el seu estil de vida canvia per a sempre: deixa de fumar 2 o 3 paquets de tabac al dia i comença a menjar sa, definint així el seu caràcter, doncs es fa esportista, exigint-se el 100% dalt d’una bicicleta. Inicia d’aquesta manera la seua relació amb el ciclisme. Crea, junt a un grup d’aficionats, el
“Club Ciclista la Valldigna”, del que va ser molts anys secretari i director de l’escola. Treballa en la gestió i direcció de la Federació Valenciana de Ciclisme. És secretari de l’oficina permanent en diferents edicions de la ‘Vuelta Ciclista a España”. Organitza durant vàries temporades “La Volta Ciclista de la Comunitat Valenciana”. Es forma a Segovia com a director nacional d’escoles de ciclisme i, tot seguit, és director de l’Escola de Ciclisme de la Comunitat Valenciana. També és durant prou anys director de l’escola del club de la localitat.
A més, el ciclisme no és l’única afició de Putxero, sinó que són molts els àmbits on ha estat present al llarg de la seua vida. He de dir que és el soci número 1 de la SIUM, havent participat també en la redacció dels seus primers estatuts. La seua estima per la música i per la SIUM va fer que encara assistira a l’última assemblea que es va realitzar aquest any, així com a l’últim concert que va realitzar la banda simfònica, per donar-los ànims abans del seu viatge per participar al certamen celebrat a Kerkrade, quan la seua malaltia ja estava ben avançada.
I, no per deixar-ho en últim lloc, deixa de ser menys important. També és el soci número 1 de la seua estimada UE TAVERNES. Per a ell era més que un club, era la seua vida. Ell deia que la UE estava per damunt de tots, dels jugadors i de les directives. No hi havia res que l’impedira anar a vore’l, sempre assegut al seu lloc observant cada jugada, cada partit. Va assistir també a l’última assemblea que es va celebrar fa uns mesos, mal grat que la seua salut no era ja massa bona, però per a l’UE Tavernes, ell treia la força que calguera. És història dins d’aquest club. El futbol era la seua gran passió. Va ser president uns anys i durant aquest període el Tavernes va gaudir de molt bona posició a les diverses categories.
Tot un referent per a moltes generacions de futbolistes, entrenadors i aficionats que gaudien de les seues converses, cròniques dels partits i bons consells amb els quals contagiava la seua estima pel club.
Per acabar i, potser perquè tal vegada pocs ho saben, ja que ell mai ho deia, va viure tota la seua vida amb molt de dolor a la seua cama esquerre sense cap analgèsic, però tot i això, no li va impedir fer absolutament res del que volia fer, era i serà un esperit lliure.
Així que, em permet fer seua aquesta frase:
“El dolor és una cosa temporal, pot durar un minut, una hora , un dia, uns anys, però a la fi s’acabarà i una altra cosa ocuparà el seu lloc. No obstant això, si em rendisc aquest dolor serà per sempre”.
Núria Talens Carbó
