POBLE I HISTÒRIA
La sega de l’arròs
QUI TENIA RAÓ? CAVANILLES CONTRA VICENT I. FRANCO Castelló enmig d’una polèmica il·lustrada Dani Estornell Martínez
L’abat Antonio Josef Cavanilles, incansable botànic, naturalista i viatger valencià del cercle il·lustrat de la cort de Carles III, va començar a recórrer Espanya —per manament reial— per a examinar els vegetals que hi creixien. L’edició de les Observaciones va acabar sent no solament una recopilació de l’herbari mediterrani valencià sinó també una geografia detallada de l’antic Regne de València, en la qual Cavanilles va prestar molta atenció a les terres de l’arròs, en especial a la Ribera del Xúquer. El botànic comença l’estudi de l’impacte econòmic, demogràfic i sanitari del cultiu de l’arròs afirmant que «En todo el reyno se respira siempre un ayre puro, á excepción de los cortos marjales de Oropesa y arrozales de las Riberas del Xucar». Cavanilles, reconegut enemic dels arrossars, es manifesta a favor del cultiu de l’arròs a la Ribera Baixa, pels beneficis que oferia el seu conreu, mentre condemnava
la pràctica a la Ribera Alta, i en concret a Castelló. Denuncia la passió dels castellonencs per l’arròs: «La pasion al arroz llega aquí al exceso: quisiéranle tener dentro de sus casas, y lo harian si el sol y el agua pudiesen penetrar». I l’excés es paga: «En 1725 […] tenía Castelló 1800 almas, y actualmente 1.168 repartidas en 500 familias. Perdió no solamente 632 individuos, sino tambien los que componian las 134 familias forastera establecidas allí posteriormente». Els de Castelló «padecen tercianas [...]. Viven poco y con miseria porque les falta la salud y la propiedad de lo que cultivan: Así consumen sus fuerzas y su vida para enriquecer á un corto número de propietarios que viven fuera de la villa». S’esbalaïa Cavanilles «al contemplar tantos millares de individuos luchando con las calenturas y la muerte por vivir en sitios aguanosos». Estes paraules de l’erudit dugueren l’il·lustrat castellonenc Vicent Ignasi Franco a refutar el verí de les tesis 22
