L’aigua a la fira

La Font del Lleó de Xàtiva

Sergio Rubio Tormo Historiador de l’art, Postgrau en Patrimoni Cultural. Tècnic de l’arxiu municipal de Xàtiva

Si hem d’escollir una tipologia monumental que defineix el patrimoni cultural de la ciutat de Xàtiva, segurament ens inclinaríem per l’arquitectura militar, expressada amb el seu magnífic Castell o, més encertadament per les seues fonts, vertader element definitori i articulador de l’arquitectura ornamental i, alhora, funcional de Xàtiva. Íntimament relacionada amb la morfologia urbana de la ciutat1, l’arquitectura de l’aigua, amb les fonts com el seu màxim exponent, s’ha convertit en una de les icones patrimonials de Xàtiva, atorgant-li inclús l’oficiós títol de “Ciutat de les Mil Fonts”.

Altres estudis s’han ocupat de donar una visió detallada dels orígens i evolució dels canals d’abastiment d’aigua2 en la ciutat i no és la nostra intenció detrindre’ns més del necessari en aquest aspecte. El que sí cal esmentar és l’antiguitat del nostre sistema hídric, hereu directe de la cultura islàmica i que serà determinant en la formació dels principals carrers del centre històric de Xàtiva. El principal canal d’abastiment d’aigua és el procedent del brollador de Bellús, segurament construït abans del segle XII3 i que serà determinant per a la formació d’un dels principals eixos urbans de la ciutat, el que va des de l’antiga Porta de Cocentaina, ben prop de la Font dels vint-i-cinc dolls, fins la Plaça de Sant Jaume, passant pels carrers Sant Pere, Àngel, Montcada, Sant Francesc i Hostals. Igualment, si atenem a la hipòtesi de l’investigador M. González Baldoví4, serà altre canal l’encarregat d’articular el principal eix de la part alta de la ciutat i d’abastir els espais i edificis dedicats al govern, administració, culte i comerç de Xàtiva en època musulmana: la sèquia de la Vila. Aquest canal d’abastiment d’aigua recorreria el traçat comprés pels actuals carrers Sant Roc, Sant Rafael, Font Trencada, Porta de Santa Tecla, Corretgeria, Sant Vicent, Bruns i Segurana. Aquest canal seria substituït posteriorment per l’agua provinent del canal d’Aigua Santa, que circumdava a un nivell més alt que aquest i, per tant, tenia capacitat per abastir la part més propera al barranc del Bellveret, més o menys pel traçat dels actuals carrers Blanc, Sant Agustí i Sant Domènec.

Si ens parem a observar els tres traçats urbans esmentats testimoniarem la presència d’algunes de les fonts més representatives de la ciutat, sobretot als carrers abastits pel canal de Bellús. Així, trobarem la font dels vint-i-cinc dolls, la coneguda com d’Aldomar, a la plaça Alexandre VI, la de Santa Llúcia o la Trinitat, la de la plaça Sant Francesc o la de Ferran VII a la plaça Sant Jaume. Són totes elles fonts que catalogaríem dins de la tipologia de fonts reials. I és que a Xàtiva podem distingir clarament tres tipus de fonts: les reials, les veïnals i les particulars o privades5. Les més

1 Per més informació vers aquest tema, veure: GONZÁLEZ BALDOVÍ, Marià: “La influència de l’aigua en la formació de la Xàtiva musulmana”, dins:: Papers de la Costera, n.º 6. Xàtiva, Associació d’Amics de la Costera, 1989. pp. 133-137. 2 Per més informació sobre la hidrografia de Xàtiva, veure: CORTS PÉREZ, Joaquim i TORMO ESTEVE, Santiago: L’aigua a Xàtiva i la seua Horta. Xàtiva, Associació d’Amics de la Costera, 2018. 3 GONZÁLEZ BALDOVÍ, Marià. Op. Cit. p. 134. 4 Op. Cit. 5 A la memòria del catàleg de patrimoni arquitectònic de Xàtiva, de R. Sicluna i A. Zaragozá (1981) es fa un xicotet estudi de les fonts de la ciutat, classificant-les sols com exemptes o adossades (p. 59). Altres autors com J. Corts i S. Tormo ja introdueixen la classificació tipològica de les fonts que proposem ací.

característiques sens dubte seran les fonts reials, normalment exemptes i ubicades al centre de les principals places del centre històric, com ara Trinitat o Sant Francesc. Aquestes fonts estaven a càrrec de l’Ajuntament, mentre que les veïnals estaven adossades als murs i el seu manteniment depenia dels veïns. Les fonts particulars, per contra, s’ubicaven a l’interior dels immobles i estaven destinades a un ús privat dels seus propietaris, els quals pagaven pel seu dret al subministrament d’aigua.

Una de les fonts reials més icòniques de la ciutat, és la coneguda com Font del Lleó. Ubicada al mateix centre del municipi i, per tant, en un espai estratègic, aquesta emblemàtica font és testimoni privilegiat dels principals esdeveniments culturals de Xàtiva, com ara la Fira d’Agost o els actes públics que tenen lloc a l’Albereda Jaume I. Però no sols això, la seua presència a un espai envoltat per diversos elements de gran valor cultural, com ara la Finca Botella o l’Antic Hotel Espanyoleto, autèntiques joies de l’arquitectura modernista xativina, contribueix a la configuració d’un dels paisatges urbans més interessants de la ciutat, sols equiparable a la Plaça Calixte III, amb l’antic hospital i la Col·legiata de Santa Maria, o la Plaça Trinitat capitanejada per altra interessantíssima font, temps enrere dedicada a Santa Llúcia. Hui exempta, originalment la del lleó seria una font que aniria adossada al portal homònim, el qual era un dels principals portals d’entrada a la ciutat i, per tant, havia de mostrar unes característiques monumentals i ornamentals dignes i cridaneres per tal de sorprendre als visitants. Segurament la font formaria part d’un conjunt més ampli que flanquejaria aquesta porta amb dues fonts bessones -una a cada banda- encara que no sabem si finalment la segona font es va dur a terme6. Quan el portal del lleó va ser enderrocat a principis del segle XX, la font va quedar ubicada al seu lloc original durant un temps, fins que finalment seria desplaçada uns metres més enllà, a la seua ubicació actual, degut a la instal·lació, en l’any 19417, de la gasolinera que actualment ha sigut reconvertida a oficina de turisme.

El seu llenguatge constructiu és clarament neoclassicista, emprant elements clàssics per a aconseguir una composició simètrica i equilibrada. La tassa, amb forma circular i construïda d’una sola peça, està realitzada amb marbre de Buixcarró, mentre que el cos principal, rematat amb el lleó que dona nom a la font, és de pedra calcària. La construcció es completa amb un banc corregut, el qual va ser afegit quan es desplaçà al seu emplaçament actual.

Curiosament, el passat any 2018 s’acomplia una interessant efemèrid, el segon centenari de la teòrica construcció de la Font del Lleó. Tal i com resa la làpida commemorativa en marbre negre que apareix emmarcada al frontispici de la font, aquesta va ser acabada en l’any 1818: “AÑO 1818, DEL REINADO DE NUESTRO CATOLICO MONARCA

6 El que sí sabem és que en 1867, l’arquitecte municipal José Calvo, va redactar un projecte per a construir una font bessona a l’altre costat del Portal, encara que no es va dur a terme. AMX, LG-531. 7 En l’arxiu municipal es conserva el projecte de construcció de la gasolinera, sol·licitat per Francisco Gozalbes Aranda, en nom de CAMPSA (1934-1941). Signatura AMX, Le-2820-3.

D. FERNANDO Vll”. No obstant això, no sembla segur que la font date de l’any 1818. Més bé degué realitzar-se a finals del segle XVIII, ja que trobem vàries referències que esmenten la seua construcció per aquestes dates.

En realitat, aquesta font segurament substituiria a una altra anterior situada a la cantonada dels carrers Montcada amb Portal del Lleó, junt al Convent de Santa Clara, tal i com es testimonia en un document del segle XVIII d’Enrique Menor, un dels primers Regidors de Xàtiva després del Decret de Nova Planta, conservat a la Biblioteca Nacional8:, “Fuente Real, calle de Moncada. Fabricada a la cantonada del Real convento de Santa Clara, monjas franciscanas. Nombrada del León porque la agua de ella sale por la boca de un león de piedra” (sic.).

Igualment, en la documentació custodiada a l’arxiu municipal de Xàtiva, podem trobar diverses referències a una font anomenada del Lleó, durant els segles XVIII i XIX, les quals citem a continuació:

Al lligall núm. 622 trobem un expedient de l’any 1740, sobre fonts públiques i privades dels canals de Bellús i Santa, en el qual es dona constància del remat de l’obra feta en la conducció d’aigua de la font del Convent del Carme Extramurs de la ciutat, junt al portal del Lleó. Per tant, sabem que a l’any 1740 ja hi existia una font a aquest espai o, més bé, al seu entorn, la qual seria substituïda posteriorment per la font actual.

Els documents més antics que ens parlen d’una font del lleó pròpiament dita els trobem al llibre d’actes capitolars de 1778, els quals transcrivim a continuació:

1778. Abril, 29. Xàtiva. AMX, Llibre d’Actes Capitolars de 1778, Lb-64. Foli 72.

“Visto un papel de Josef Iborra, sobrecequiero de la Azequia de Bellús del Importe de veinte y ocho caños que havia hecho Vicente Cruañes del Rafol de Salem, para la composición de la Fuente del León, que acienden a once libras, tres sueldos, hechos con Intención del Señor Regidor Comisario, Acordó el Ayuntamiento su pago y pase a la Junta Municipal para el libramiento correspondiente”.

Segurament aquesta font del lleó va ser substituïda per la construcció de la font actual, ja que el projecte del portal del lleó on es trobava ubicada la font es va dur a terme en 1784, com podem observar al plànol conservat a l’arxiu municipal9. De fet, no seria estrany que alguns dels materials utilitzats per a la construcció de la nova font provinguera directament d’aquesta font original, tal i com ha ocorregut en altres ocasions davant la manca de materials sòlids i de qualitat.

D’altra banda, també Sarthou ens parla de la font del lleó en el seu “Datos para la Historia de Játiva”. El famós cronista de Xàtiva arreplega una sèrie de documents que esmenten a la font i el portal homònim, resumint-los de la següent manera:

“En febrero de 1788, se trajo desde Valencia la lápida o inscripción del portal del León. Se remató el corte y acarreo de la piedra para el otro portal. Al comenzar el año 88 se habían gastado en el portal del León 1.816 libras, y en el de los Baños 403; en la Torreta de Canals, 202. Las letras de la puerta del León se acordó dorarlas. Para cada detalle se hacían acuerdos, capítulos, subastas, cuentas y visuras, y el expediente 71 hinchaba folios y más folios de farragosa lectura, pues intervinieron muchas autoridades de San Felipe, Valencia y Madrid. La obra del portal del León comenzó en 1787 y duró dos años bajo la dirección del maestro Francisco Cuenca, según certificó Vicente Gascó al director de la real Academia de San Carlos, de Valencia.

Este ocupó 28 dietas, viajes y demás, que importaron 286 libras. De las cuentas de propios de la Ciudad, autorizadas por el intendente y el fiscal del Consejo, se abonaron por las obras de ambos portales de la ciudad (ya lamentablemente derribados luego por la misma), 3.550 libras, o sean 850 más sobre las 2.700 que se presupuestaron. Mas 60 para colocar las puertas de madera que cerraron les

8 BNE, MSS 17995: Noticia de la ciudad de Xàtiva desde su primitiva fundación hasta la ruina que padeció el año 1707 y de sus ruinas se fundó la Nueva Colonia de San Phelipe. Fol 24v. 9 AMX, LG-531: Planta y fachada exterior de la obra de la puerta pública llamada del león que se propone executar en la Ciudad de San Phelipe, 1784.

artísticos portales. Para no interrumpir el relato de antecedentes que nos sugiere el anterior extracto de un expediente de obras, no quisimos intercalar notas de algunos oficios sueltos del Archivo, referentes a la obra del portal del León; son éstos del siguiente contenido:

El contador general de propios y arbitrios del reino, por encargo del fiscal del Consejo y Cámara, dijo al intendente y éste al Ayuntamiento y junta de propios de San Felipe, que se remita el recurso formulado por el abogado consistorial solicitando la suspensión de las dos puertas del León y de los Baños que se estaban edificando por acuerdo del supremo Consejo, dados los perjuicios que se originaban, y destinar los fondos a la recomposición de las fuentes y su traslación a parajes más acomodados (abril de 1788). No se debió suspender sino terminar la obra empezada, porque en agosto del mismo año leemos en otro oficio que el cantero Vicente Simarro reclama el pago de 5 libras por el modelo de las dos fuentes con sus dos leones que habían de colocarse a ambos lados del portal del León, ya concluido de ejecutar. Para ello, en 4 marzo, el cabildo dio comisión a D. Gaspar Pelegero para la construcción de dos fuentes a la salida de la puerta del León, para el ornato público, trasladando de sitio la ya existente y dividiéndola en dos, ya que le sobran aguas para dos leones, echándola desee lo alto de un pilar a ambos lados de la artística puerta. Y en agosto se ofició al real Consejo una que permitiese dicha obra de doblar la fuente del León.

En julio se recompuso la fuente del óvalo que había en la Alameda; y se ofició a las monjas de Santa Clara para que adecentasen la pared posterior de su monasterio recayente a dicho paseo y portal del León, Recordando ese ruego en septiembre y fechas posteriores, sin resultado alguno”.

Per tant, sembla clar que la font seria anterior a 1818. A més a més, les seues característiques i proporcions en concordança amb el Portal del Lleó, construït en 1784 segons els plànols obrants a l’arxiu municipal, fan pensar que les dues obres serien del mateix autor, Vicent Gascó.

No obstant això, la única referència a la Font del Lleó trobada fins a aquest moment en relació amb la data de 1818 és la que apareix al llibre d’actes capitolars de l’any 1818 i que transcrivim a continuació:

1818. Setembre, 9. Xàtiva.

AMX, Llibre d’Actes Capitolars de 1818, Lb-104. Foli 162.

“Hise presente dos papeletas juradas y firmadas por Francisco Cuenca i Intervenidas por el Señor Josef Llácer al gasto ocurrido en la composición de la cañería de las fuentes de los leones en suma de ciento quarenta y nueve reales dies y ocho maravedies. Acordo el Ayuntamiento el pase al señor contador para que liquide informe y reporte”.

Encara que no es fa al·lusió directa a la placa commemorativa que presenta la Font, potser aquesta és testimoni de la data en que la font fou intervinguda i el seu sistema hidràulic actualitzat i posat al servei públic; motiu pel qual es decidira col·locar la placa existent.

En definitiva, la font del lleó és testimoni del passat d’una Xàtiva que amb aquestes edificacions tractava de recuperar l’esplendor i grandiositat que tingué abans de la desfeta de 1707. Però més enllà d’açò, avui en dia continua configurant un espai emblemàtic, centre neuràlgic de la ciutat i lloc de cita obligada per a tot ciutadà i visitant. Un clar exemple d’un dels elements més icònics de l’arquitectura monumental i, alhora funcional i bàsica per al desenvolupament urbà, social i demogràfic de Xàtiva, l’arquitectura de l’aigua.

La xarxa de clavegueram de Xàtiva

Toni Marzal

Pablo Camarasa Arquitecte

Quan hui passegem per Xàtiva trobem que, en determinats indrets, a les tapes del clavegueram hi apareix una llegenda que fa referència a l’any en què es van instal·lar. La realitat és que aquesta xarxa que ajuda a mantindre neta la superfície de la ciutat és recent.

L’evacuació d’aigües pluvials i fecals en èpoques passades es va dur a terme a través de la sèquia barbacana d’una banda, la qual discorria adherida a la cara exterior de la muralla, per l’actual Albereda, fins separar-se de la mateixa quasi a l’altura de l’actual carrer Puig, i a l’existència de pous cegs per un altre costat, la qual cosa al llarg del temps s’ha mostrat com un seriós inconvenient tant des del punt de vista de la higiene, com també des del desenvolupament urbà.

Un aspecte tan important com aquest va ser tractat de forma molt superficial i indirecta en darrers moments, tal com s’aprecia en les Ordenances Generals de la ciutat de San Phelipe de 1750, quan en el capítol referit a les sèquies, es va redactar que “También se prohibe, bajo la misma pena, el que pasten ganados sobre dichos conductos, ni transiten por encima de ellos, ni tampoco cavallerias, bueyes ni bacas; ni que abreven por las boqueras ni se hagan abrevaderos, sacandose el agua por ellos; pues à mas de los daños, que pueden hacer, son causa de turbar, y malear las aguas”. 1

L’enderrocament gradual del perímetre emmurallat iniciat en el segle XIX, malgrat la pèrdua d’un element de valor històric com aquest, va contribuir, de manera ínfima, a la higienització i millora de la salubritat a la ciutat, però encara estava lluny l’arribada d’un necessari projecte general que incorporara, entre altres coses, la inclusió d’una xarxa de clavegueram.

De fet, en el segle XX van arribar a moltes ciutats espanyoles plans de reforma interior i plans d’eixample. Dels primers, en el cas xativí no es va presentar cap, perquè les intervencions a l’interior de l’urbs consistien en projectes en els quals únicament s’introduïen petites rectificacions dels vials existents. Dels segons, es comptabilitzen a Xàtiva uns quants al llarg de la centúria del 1900.

Un dels més destacats és el Pla Topogràfic de la Població redactat per l’arquitecte Ángel Romaní l’any 1931. Malgrat respondre a un primer propòsit d’aixecament únicament, també contenia una proposta d’alineacions. Durant el seu desenvolupament va ser formulat un Pla General de la zona d’Eixample que data de l’any 1934.

En la dècada següent, entre els anys de 1940 i 1943 va adquirir forma el Pla d’Alineacions de la Zona Nord, elaborat per l’arquitecte Burguera Dolç. A penes aportava novetats, perquè es va limitar a reproduir pràcticament i de forma íntegra les determinacions del pla de Romaní. Ja en la dècada dels seixanta, entre 1964 i 1966, s’aprovaria el Pla General d’Ordenació Urbana realitzat per l’arquitecte Francisco García. Fins a l’aparició d’aquest pla la ciutat s’havia mantingut, en gran part, dins del seu perímetre

1 AMX LB-256. “Ordenanzas Generales para el gobierno político y económico de la ciudad de San Phelipe, 1750”, p. 334.

històric. El pla, un document desenvolupista i permissiu per a la iniciativa privada, va impulsar el creixement expansiu que trobem a la perifèria de l’antic nucli emmurallat.

Així, amb la redacció de projectes d’eixample des de 1930 endavant, com el de l’esmentat arquitecte Ángel Romaní, es va intentar dur a terme una ordenació del creixement urbà basant-se en una trama ortogonal disposada entre la línia del ferrocarril i la part més llarga de l’Albereda.2 Va ser en 1935, sent alcalde Ricardo Ibáñez, quan es va plantejar, aprofitant aquests plans d’expansió urbana, la incorporació d’una xarxa de sanejament pròpia d’un nucli urbà d’aquestes característiques.

El projecte va ser elaborat pels enginyers Valeriano Jiménez de Laiglesia i Arturo Piera Barberá, autors també dels projectes per a la remodelació de les séquies de Bellús i Santa. Per al mateix es van dissenyar dos dipòsits reguladors, amb una capacitat de 400 metres cúbics el més gran i 200 metres cúbics el més petit, a més d’una casa de màquines que actuaria a manera de centre de control. El 17 de setembre d’aquest mateix any es va aprovar des de la corporació municipal que el pla fóra exposat al públic des de llavors i durant un mes perquè pogueren presentar-se reclamacions, en cas que hi hagueren.3 Però la Guerra Civil portaria amb si un període de recessió en el qual es va produir una total paralització urbanística.

Amb tot, en 1936, sent llavors alcalde Vicente Parra Servet, es va aprovar un Pressupost Extraordinari del Pla de Reformes Urbanes de la ciutat per a l’execució dels projectes de clavegueram i distribució interior de les aigües dels manantials de Bellús i Santa. De fet, en el primer any d’aquesta, reunida la Comissió de Millores i Reformes de la Corporació Municipal, es va acordar que el projecte havia d’estar executat per a entrar en funcionament l’1 de gener de 1937, però conforme va anar passant el temps i van prendre consciència de la impossibilitat de materialitzar-lo abans de la data prevista, apareixen documents en els quals ja no es parlava d’una data concreta per a la posada en marxa del projecte, sinó que únicament mostraven el seu desig que les obres de clavegueram pogueren tenir inici al llarg del següent any de 1937 proposant estudis i gestions perquè hi haguera un finançament per a aquest projecte.4 Però les obres no van començar mentre va tenir lloc el conflicte bèl·lic.

Secció A-B de la casa de màquines

Secció en planta de la casa de màquines Abastiment, pendents i dipòsits en el projecte de Valeriano Jiménez Lahuerta i Arturo Piera, 1935

Seria en 1941 quan, de manera definitiva, començaria a executar-se la xarxa de clavegueram de la ciutat, intervenint en l’espai que avui coneixem com a barri antic. Les obres es prolongarien durant diversos anys, i tal com es recull en un edicte de l’Ajuntament de Xàtiva referit a la construcció de la xarxa de clavegueram local que data del 22 d’agost de 1944, en aquell moment els carrers en les quals

2 HERMOSILLA, Jorge (Coord.). Historia de Xàtiva. València: Facultat de Geografia i Història. Universitat de València, 2006, p. 487. 3 AMX VI.I.2. Expedient instruït per a l’execució de les obres de clavegueram i distribució de les aigües potables de les deus de Bellús i Santa, amb subjecció als projectes tècnics confeccionats per l’enginyer Don Valeriano Giménez de l’Església, 7 de novembre de 1935. 4 AMX VI.I.2 Obres municipals de l’Ajuntament de Xàtiva (aigües i clavegueram).

la xarxa ja s’havia construït totalment eren les de Argenteria, Font de Sant Joan, carrer i plaça de Sant Joan, Sant Roc del Raval, Forn de Napinyola, Sant Jaume, Raval, carrer i plaça de l’Om, Caputxins, Nova, Vernissa, Triada, Font Trencada, Taquígraf Martí, Sant Ramon, Febra, Font Alta, Mercè, Illeta de Sant Miquel, Blanca, Forn de Vidre, Hostals, Sants, Viveret, Sant Antoni, plaça de la Bassa, Espanyoleto, Porta de Sant Jordi, carrer i plaça del Trinquet, Fossar, Vera, Canonge Cebrià, Santa Tecla, Arquebisbe Mayoral, Santes, Albereda Jaume I, Sant Francesc, Arrapades, Trobat, Verge del Carme, Font Alós, plaça Sant Francesc,Trobat, Pi, Pes, Jacint Castanyeda, José Carchano, Bellver, José Espejo, carrer i plaça de Roca, Sant Tomàs, Grau, Menor Cuesta, Colom, Cantal Gentil, Peixcateria, Matilde Ridocci, Sant Agustí, Licitada de Bixquert, portal de Cocentaina, Carners i Ensenyança.5

Es tracta d’una de les més importants i transformadores iniciatives dutes a terme a Xàtiva des de l’expansió de l’urbs en temps de dominació musulmana, tant pel seu caràcter higienitzador, com per la magnitud i extensió de les obres. De la mateixa es conserven, encara visibles en l’actualitat, algunes tapes de registre distribuïdes per diferents carrers.

Per a l’acumulació d’aigua baix el sòl urbà, es va dur a terme una obra de gran magnitud situada a l’interior de la muntanya del Bellveret. Aquest va ser excavat per a la col·locació de dos dipòsits, els quals van ser també projectats en 1935.

La següent fase en la xarxa de clavegueram es va centrar en la part aquest de la ciutat. Data de l’any 1968 i va consistir en la construcció del clavegueram, la instal·lació d’aigua potable i el dret de preses d’aigua en el camí de Sant Antoni. I després d’aquesta, es va dur a terme, l’any 1975, la corresponent a la part oest, amb el plantejament d’un projecte per a la construcció d’un col·lector per al clavegueram i el subministrament d’aigua potable.

En el Pla General d’Ordenació Urbana de 1982, aprovat de manera definitiva l’any 1985, també es plantejava la intervenció de la depuració d’aigües. En el mateix es proposava incorporar una depuradora única que poguera recollir totes les aigües de la ciutat, així com també un esquema de col·lectors que seguiren un traçat en forma de malla de tal forma que els elements viaris s’encarregarien de suportar tots els eixos d’infraestructures.

Aquest P.G.O.U. era un projecte minuciós, molt documentat, que per primera vegada plantejava una intervenció abastant tota la ciutat, és a dir, tant el barri antic, com les noves barriades sorgides fora del que una vegada va ser el recinte emmurallat. Va buscar aquesta intervenció integral perquè considerava que fins al moment, les actuacions havien estat puntuals, centrades en edificis concrets i a algun espai urbà, però sense donar resposta a cap pla de conjunt.

El Pla dedicava un considerable espai i atenció al Conjunt Històric, amb una estratègia per al mateix centrada en la seua rehabilitació i recuperació, en línia amb les propostes que contemporàniament triomfaven en el panorama urbanístic internacional, exemplarment liderat per les experiències italianes, com la de Bolonya. A la vegada, havia de plantejar millores en la xarxa de sanejament implementada dècades enrere dins del barri antic, i projectava nous carrers i barriades amb clavegueram.

El seu element diferencial residia en la importància concedida als mecanismes i instruments de gestió, buscant articular els mitjans per a la seva execució. Finalment va acabar centrant-se en la correcció dels crebants i en els desequilibris de la perifèria, per la qual cosa es van portar intervencions sobre la xarxa de clavegueram.

Seccions del dipòsit de 200 m3

Seccions del dipòsit de 400 m3

5 AMX, S.S. “Edicte de l’Ajuntament de Xàtiva al voltant de la construcció de la xarxa de clavegueram local, i les contribucions a pagar pel servei”. 1944, agost 22. Xàtiva. N. del A. Se han actualizado los nombres de algunas calles.