Lucrècia de Borja 500 anys de la seua mort

DESIGUALTAT DE GÈNERE I LLEGENDA NEGRA

Toni Marzal

Ximo Corts Professor emèrit i president de l’Associació d’Amics de la Costera

Antecedents familiars de Lucrècia

Enguany es commemora el cinquè centenari de la mort de Lucrècia Borja, duquessa de Mòdena, Ferrara i Reggio, traspassada el 24 de juny de 1519, als 39 anys d’edat. Havia nascut el 18 d’abril de 1480 en Subiaco, població pròxima a Roma, filla del cardenal xativí Roderic de Borja i Vannozza Cattanei, la seua amistançada. La promoció social dels Borja havia començat en vida d’Alfons de Borja. La comesa que provocà l’ascens meteòric del futur Calixt III fou la solució del Cisma d’Occident. Nomenat vicecanceller encarregat dels assumptes eclesiàstics per Alfons el Magnànim, l’oncle de Roderic aconseguí l’abdicació del successor del Papa Luna. Gràcies a les anades i vingudes del Borja, i a canvi d’acceptar els resultats del concili de Constança, el monarca fou reconegut per Roma com rei de Nàpols. El Borja rebé com a premi el bisbat de València. Agraït pels serveis del seu vicecanceller, el Magnànim va demanar que li fos concedit el capel cardenalici. El nou porprat tenia 66 anys. S’establí a Roma. El nou estatus d’un membre del llinatge Borja donà fruits. Dues germanes del cardenal, Caterina i Joana, maridaren amb Joan del Milà i Mateu Martí respectivament. Isabel, mare de Roderic, marxà a València amb els seus fills quan quedà vídua. En absència del germà, establert a Roma, ocupà el palau bisbal. Aviat, la noblesa valenciana s’acostumà a relacionar-se amb la “bisbessa”. Alfons portà quatre nebots a Itàlia: Lluís Joan del Milà, Pere del Milà, Pere LLuís de Borja i Roderic de Borja. Lluís Joan i Roderic, després d’un breu sojorn amb l’oncle, marxaren a Bolonya per a cursar estudis jurídics. Als 77 anys, Alfons fou elegit papa i prengué el nom de Calixt III. S’adonà aviat que, per a mantenir el poder entre els bàndols romans enfrontats, només podia confiar en familiars. La cort pontifícia s’omplí de catalans, aragonesos i valencians. En la documentació disponible, apareixen més de tres-cents catalani ocupant diversos càrrecs a la cúria, al govern de la ciutat i a l’exèrcit pontifici. Oh Dio! La Chiesa in mani dei catalani!, exclamaven els romans. Lluís Joan del Milà rebé el bisbat de Sogorb i fou nomenat legat pontifici a Bolonya. Roderic de Borja ocupà els càrrecs de protonotari pontifici i degà de Santa Maria de Xàtiva. Ambdós cosins tornaren a Bolonya a seguir llurs estudis. Ambdós foren nomenats cardenals en un conclau secret. Més endavant, es feren públics els nomenaments i els dos cosins acudirien a Roma a prendre possessió dels seus títols: Lluís Joan, els Santi Quattro Coronati; Roderic, San Nicola in Carcere. Aquest fou nomenat, a més, legat pontifici a la Marca d’Ancona i vicecanceller de l’Església. Més tard, seria nomenat també bisbe de València. A principis d’agost de 1458 s’escampà, però, la notícia que el papa estava greument malalt. Els barons romans s’alçaren en armes. Roderic i els cardenals Barbo i Cesarini fugiren. Roderic tornà a Roma i va acompanyar els últims moments del seu oncle, que va morir el 6 d’agost.

El jove Borja decidí de quedar-se a la ciutat i participar al conclau. Fou partidari d’Enea Silvio Piccolomini, Pius II, que Calixt III havia nomenat cardenal. Com que l’unia una gran amistat amb el nou pontífex, Roderic conservà tots els seus

càrrecs. Sis anys després, Pius II morí en Ancona. Al conclau fou elegit papa un amic del Borja, el cardenal venecià Pietro Barbo. El següent papa, Sixt IV della Rovere, elevà Roderic a la condició de cardenal-bisbe (llavors fou ordenat sacerdot; abans sols era diaca), arxipreste de Santa Maria Maggiore, degà del Sacre Col·legi i cardenal protector de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem. A més, el nomenà legat en missió especial al Regne de Castella i la Corona d’Aragó. A Castella, Roderic havia de tractar, entre altres assumptes, la petició de dispensa papal al matrimoni irregular d’Isabel i Ferran; els futurs Reis Catòlics (títol que el mateix Borja atorgaria anys més tard) eren cosins. Abans de tornar a Itàlia, visità el Regne de València i la seua ciutat nadiua, Xàtiva.

Fills i matrimonis de conveniència

Els Borja no inventaren el nepotisme, però Roderic tenia massa fills i això era un maldecap a l’hora d’assegurar el futur de tots. En va reconèixer tres de mare desconeguda: Pere Lluís, Jerònima i Isabel. Amb Vanozza Cattanei en tingué quatre: Cèsar, Joan, Lucrècia i Jofré. S’ha apuntat també la possibilitat d’un pòstum engendrat durant el pontificat, pocs mesos abans de morir. La mare seria, potser, una donzella de Lucrècia amistançada del papa. En fi, per a cobrir les aparences, Vanozza tingué tres marits: Domenico d’Arignano (amb càrrec pontifici), Giorgio della Croce (oficial de la cancelleria, del qual nasqué un fill legítim, Ottaviano) i Carlo Canale, modest humanista que també trobà acollida a la cúria pontifícia. Roderic anà acumulant rendes i beneficis (com ara Subiaco o la Valldigna) i esdevingué el cardenal més ric. Es féu construir un palau renaixentista, la Cancelleria, prop de l’església de Montserrat, i allà anà a viure amb Vanozza i els seus fills. D’altra banda, adquirí el ducat de Gandia per al seu fill Pere Lluís i concertà la seua boda amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic. Pere Lluís va morir molt jove, però el seu germà Joan heretaria el ducat.

En agost de 1492, Roderic de Borja fou elegit papa. Prengué el nom d’Alexandre VI, potser en memòria d’Alexandre Magne. Les primeres mesures del seu govern anaren encaminades a garantir la bona administració de les arques pontifícies i assegurar l’ordre públic. Aviat, però, s’iniciaren les enraonies sobre la “cort femenina” que habitava al palau de Santa Maria in Portico, al costat del Vaticà. Sota la supervisió de la neboda del papa, Adriana del Milà, hi sojornaven Joana de Montcada, Lucrècia Borja i Giulia Farnese, dita Giulia Bella (es van escampar diversos apel·latius referents a la Farnese: Sponsa Christi, Concubina Papae...). La xica es casà amb Orso Orsini, dit Monoculus Orsinus. Tanmateix era amistançada del papa. L’havia conegut quan encara era cardenal, a punt de complir seixanta anys (ella sols en tenia divuit). En 1492, Giulia tingué una filla, Laura. Sembla que era filla legítima del seu marit, però s’especulà amb la paternitat del papa. Començava la llegenda dels Borja. El germà de Giulia, Alessandro Farnese, rebé el capel cardenalici i bones rendes i beneficis. (Aquest cardenal convocaria més endavant, sent papa Pau III, el concili de Trento. Era nomenat pel poble “Cardenal de les Faldes” o “Cardenal Fotrese”.) Avui podem considerar que el Catòlic fou instigador principal de la llegenda negra dels Borja. Rebutjava obertament els acords diplomàtics amb la dinastia bastarda de Nàpols i s’havia pres molt malament l’adjudicació de la seu de Sevilla a Roderic, quan aquest encara era cardenal. Innocenci VII li l’havia concedit com agraïment per les seues gestions diplomàtiques amb Nàpols, però Ferran ambicionava el càrrec per al seu fill bastard, futur bisbe de Saragossa. El rei també es mirà amb desconfiança l’actitud d’Alexandre VI en afers com l’acollida a Roma dels jueus expulsats de terres hispàniques o l’hostilitat papal cap a la Inquisició. Alguns autors creuen que la Carta Savelli, libel anònim i difamatori, fou redactada sota els auspicis del monarca.

La primera intenció de Roderic fou que Lucrècia maridés amb algun noble valencià. Abans de ser elegit papa, li havia concertat dos casaments. El primer, amb Querubí de Centelles, del llinatge comtal d’Oliva, fou immediatament anul·lat. El segon, amb Gaspar de Pròixida, arribà a celebrar-se per procura en 1492. Tanmateix, en ascendir al pontificat, Roderic volgué emparentar

Retrat d’una Cortesana, possiblement Lucrècia Borja, com a Flora, per Bartolomeo Veneto. (Institut Internacional d’Estudis Borgians)

amb famílies nobles italianes. Pensà d’utilitzar Lucrècia com a instrument de la política vaticana. El matrimoni de la filla fou anul·lat i Gaspar casà amb Caterina del Milà i Borja, neboda del papa, que la dotà generosament. La necessitat de reforçar l’aliança amb la família Sforza aconsellà de casar Lucrècia, en 1493, amb Giovanni Sforza, senyor de Pesaro. En aquells moments, la política italiana basculava entre dos grups oposats: el “partit milanés” dels Sforza, representat pel cardenal Ascanio, i el “partit napolità”, recolzat pel grup del poderós cardenal Giulio della Rovere. Roderic havia obtingut l’elecció papal gràcies a Ascanio. Per això s’acordà la boda de Lucrècia amb Giovanni Sforza. En passar un temps, Giovanni, que encara no havia consumat el matrimoni, marxà a Pesaro sense la dona, però tornaria a Roma per la insistència del papa i dels parents milanesos. L’estiu de 1494, atemorit pel canvi d’aliances que preparava el pontífex, marxà de nou a Pesaro, aquesta vegada amb Lucrècia. A partir de llavors, esdevingué espia i confident de Ludovico il Moro.

Els amors de Lucrècia

Per aquell temps, Carles VIII de França, que es considerava hereu legítim de Nàpols, havia envaït Itàlia i assetjava Roma. El papa es va tancar al castell de Sant’Angelo. No va voler reconèixer el monarca francès com rei de Nàpols. Amb ajuda de Gonzalo Fernández de Córdoba, el “Gran Capità”, els invasors serien derrotats. Durant el temps de la presència francesa, Giovanni Sforza havia estat poc lleial. Cal dir que la seua família milanesa donava suport a França. El Divendres Sant de 1497, el marit de Lucrècia fugí a Pesaro, tement ser víctima d’alguna agressió. Malgrat els requeriments del pontífex, es negà a tornar a Roma. Lucrècia s’amagà a San Sisto, un convent de clausura romà. El papa preparà l’anul·lació del matrimoni, adduint que aquest no havia estat consumat per la impotència del marit. Noves exigències diplomàtiques aconsellaren de pactar una boda amb la casa reial de Nàpols. Giovanni envià cartes als seus parents en què acusava el papa de mantenir relacions incestuoses amb Lucrècia. Es mostrava renitent a acceptar l’anul·lació. Finalment, la firmà a canvi de quedarse amb el dot. Mentrestant, es descobrí un afer amorós de Lucrècia. Un cambrer del papa, el cubiculari Pere Caldes o Calderón, dit Perotto, estava encarregat de trametre notícies entre el papa i Lucrècia, tancada a San Sisto. Perotto era jove i eixerit. Ella tenia disset anys. Sembla que tingueren relacions amb ajuda d’una donzella, Pantasilea. A conseqüència de la relació, nasqué un fill. El papa va reconèixer el xiquet, Joan, dit Infans Romanus, més que res per donar-li cognoms i drets a l’herència familiar, i preservar Lucrècia per a futurs matrimonis. Els cadàvers de Perotto i Pantasilea van aparèixer al Tíber.

Lucrècia tornà a casar-se el 21 de juliol de 1498, amb Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie, fill natural d’Alfons II de Nàpols i germà de la seua cunyada Sança. Sembla que els esposos es van estimar de debò. L’any següent naixia Roderic, el fill dels ducs de Bisceglie. El batejaren a la Capella Sixtina. Fou padrí Joan Cervelló, amic del pare i capità de la guàrdia vaticana. La vida d’Alfons a la cort papal no va ser fàcil. El papa i Cèsar preparaven una aliança amb els francesos, enemics seculars dels Aragó de Nàpols. Alexandre VI tenia dos projectes: assegurar el futur del seu llinatge i crear un nou estat, suprimint el poder dels petits tirans locals. D’acord amb aquests plans, entre 1499 i 1500, Cèsar Borja desenvolupà una intensa campanya militar. Després de conquerir Imola i Forlì, a la Romanya, entrà triomfalment a Roma. Fou nomenat capità general i gonfanoner. Més endavant, realitzà noves conquestes: Pesaro, Rimini i Faenza (el jove senyor de Faenza, el bell Astorre Manfredi, aparegué mort en el Tíber, amb una bala de canó al coll). El fill del papa ocupà el ducat d’Urbino i s’emparà de tota la costa central de l’Adriàtica i de gairebé tota la Romanya. Establí una sòlida i justa administració civil en els territoris conquerits. El poble l’aclamava. Fixà la capital a Cesena on acollí molts humanistes (Leonardo dissenyà els canals i les fortificacions de Cesena). Pot ser que Niccolò Machiavelli, testimoni de tots aquells fets, s’inspirés en la figura de Cèsar per a escriure la seua obra El Príncep. El marit de Lucrècia, atemorit, va fugir de Roma.

Davant la desesperació de la jove, el papa la nomenà regent de Spoleto i governadora de Nepi i Foligno. Lucrècia marxà a Spoleto a prendre possessió del càrrec i allí acudí el marit. Fou un temps de felicitat. Posteriorment, tornaren a Roma. Una nit de 1500, quan el jove sortia del Vaticà en companyia del capità Tommaso Albanese, fou apunyalat per una partida d’homes emmascarats. En sentir els crits de socors, la guàrdia papal trobà el duc greument ferit. Gràcies a les cures de Lucrècia i la seua cunyada Sança, que no el deixaven sol, el jove millorà ràpidament. Les dones preparaven tots els aliments per evitar l’enverinament del duc. Un dia s’hi presentà Michelotto Corella, lloctinent de Cèsar, amb ordres de detenir el duc i tot el seu seguici. Les cunyades acudiren al papa, que es recuperava d’un greu accident (li havia caigut al damunt un trespol, salvant-se miraculosament). Quan tornaren a les cambres del duc de Bisceglie,

aquest havia mort, potser ofegat amb uns coixins. No van poder veure el cadàver que fou ràpidament soterrat a la capella de la Verge de les Febres. Al cap d’un temps, el cos de Joan Cervelló també aparegué en el Tíber.

Duquessa de Ferrara

Lucrècia, turmentada de dolor, marxà a Nepi. El crim s’atribuí a Cèsar, bé per motivacions polítiques (ara era profrancès i, per tant, contrari a Nàpols), bé per gelosia (algú insinuà unes gens probables relacions incestuoses amb la seua germana). Immediatament, el papa féu projectes per a casar la seua filla amb Alfonso d’Este, hereu del duc Ercole de Ferrara. En principi, el vell duc no volgué sentir-ne parlar. No volia casar el seu fill amb la «filla bastarda d’un clergue». Els francesos, que ja es miraven amb desconfiança el poder acumulat pels Borja, aconsellaren al duc que allargués el compromís tant com li fos possible. Finalment, els Este acabarien cedint a les pressions papals. Demanaren a canvi un dot fabulós: cent-mil ducats, beneficis eclesiàstics, possessions territorials (els castells de Cento i Pieve, separats contra dret de Bolonya), joies i objectes sumptuaris per valor de 75.000 ducats, reducció del cens feudal de 4.000 a 100 ducats, els regals que rebés la núvia, la investidura del ducat de Ferrara als descendents d’Alfonso i Lucrècia, l’arxiprestat de Sant Pere per a Ippolito d’Este. Hom diu que, poc abans de la marxa a Ferrara, el papa i Lucrècia assistiren a dos fets, el ball de les castanyes i la còpula d’un cavall amb vàries egües, que atiaren encara més el mite d’una família dominada per la luxúria. El ball de les castanyes fou una orgia portada a cap el 30 d’octubre de 1501 al Vaticà —almenys així ho fa constar al seu diari Johann Burchard, mestre de cerimònies del papa. Unes quantes prostitutes nues havien d’anar a quatre grapes i prendre amb la boca les castanyes escampades pel terra entre canelobres. Molts historiadors neguen que el papa i la seua filla estigueren presents en cap orgia.

A la cort pontifícia, l’estatus de Lucrècia no tenia precedents: havia administrat l’Estat del Vaticà, l’any 1500, en absència del papa. Havia governat Foligno, Spoleto i Nepi, encàrrec reservat ordinàriament a cardenals; havia presidit cerimònies oficials junt al pare i havia estat centre de l’aristocràcia local. Segons uns, Lucrècia era el membre més italianitzat de la seua família. Llevat d’alguna excepció, tant son pare com els seus germans li escrivien en italià, malgrat ser costum entre ells la correspondència en valencià. Segons altres, els valencians eren tan nombrosos a la casa del papa que llur llengua era de fet la llengua de la cort vaticana, del palau, de les cuines i del servei privat del pontífex. Era la llengua que ell mateix usava sempre amb els fills —nascuts a Itàlia de mare italiana— tant oralment com per escrit. Les cartes conservades així ho mostren. La filla del papa parlaria valencià, per tant.

El 2 de febrer de 1502, Lucrècia es casà a la basílica de Sant Pere del Vaticà amb Alfonso d’Este, hereu del duc de Mòdena, Ferrara i Reggio. Tot seguit, deixà Roma definitivament. Durant els primers anys a Ferrara, Lucrècia s’envoltà d›un petit grup de familiars, d’un cercle d’humanistes locals (els Strozzi, Celio Calcagnini, Antonio Tebaldeo) i entrà en contacte amb Ariosto i Pietro Bembo, secretari papal i futur cardenal, que li dedicà Gli Asolani. La relació tant amb aquest com amb el menor dels Strozzi, mort en circumstàncies tràgiques, encara alimentaria més la llegenda de Lucrècia. Això no obstant, quan morí son pare, ella restà al marge de la campanya de descrèdit que es desfermà contra tota la seua família. Intercediria sense èxit pel seu germà Cèsar, empresonat a Itàlia i Castella.

Lucrècia esdevingué duquessa consort en 1505. Del matrimoni amb Alfons d’Este van nàixer set fills, entre ells el duc Hèrcules II i el cardenal Hipòlit II d’Este. Lucrècia fou testimoni de les disputes d’Alfons amb els seus germans a causa de l’herència familiar. Les pretensions de la República de Venècia i dels papes Juli II i Lleó X d’incorporar a llurs respectius estats els dominis dels Este obligà el marit a embarcar-se

Presumpte retrat de Lucrècia: Pinturicchio, santa Caterina d’Alexandria. Sala dels Sants, apartament Borja del Vaticà. (Institut Internacional d’Estudis Borgians)

en guerres contínues, durant les quals Lucrècia exercí la regència. Es va ocupar dels fills de Cèsar, Girolamo i Camilla, la qual professà en un convent fundat per sa tia. Les seues fundacions religioses i una carta dirigida poc abans de morir al papa Lleó X mostren una evolució espiritual de Lucrècia cap a la vida devota. Tingué fama de dona pietosa i benefactora. Morí en 1519 per les complicacions del seu darrer part. Fou soterrada a Ferrara. Poc temps després, el seu marit jauria junt a ella en la mateixa tomba del monestir del Corpus Domini, regentat per monges clarisses.

Mites i veritat històrica

Lucrècia ha protagonitzat múltiples creacions literàries i artístiques: drames (Lucrèce Borgia, de Victor Hugo), òperes (Lucrezia Borgia, de Donizetti), novel·les (Lucrècia Borja, la filla del papa, de Dario Fo). La seua figura ha estat objecte de molt diverses interpretacions. Un origen no italià —estranger— del llinatge, les ambicions excessives i els nombrosos enemics guanyats durant dècades d’intrigues, poder i guerres a Itàlia han inspirat una literatura plena a vessar d’immoralitats i crims atribuïts al papa i la seua família, però la filla d’Alexandre VI se’n duu la palma quant a imputacions. No s’ha de descartar, per tant, que la llegenda negra borgiana tinga també components relacionats amb la desigualtat de gènere. En una època en què es discutia si la dona era creació de Déu —molts la consideraven encarnació del mal, font de vicis i causa de totes les desgràcies—, Lucrècia esdevingué el súmmum de la depravació, el monstre del grup familiar, la gran incitadora al mal. Bona part de la nombrosa bibliografia dedicada a narrar des de fa cinc segles les peripècies dels Borja posa el focus sobre Lucrècia. Moltes obres, narratives, teatrals o assagístiques, han donat aparença de veracitat als mites sobre la filla del papa. No hi ha cap estudi seriós que corrobore aquests penjaments. Sols alguns autors —Maria Bellonci, Joan Francesc Mira— defugen estereotips i s’aproximen a la veritat històrica de manera assenyada. Ni l’origen familiar de Lucrècia ni el seu comportament foren especialment escandalosos. Avui no és tan normal, però que els eclesiàstics tingueren prole era habitual a l’època dels Borja. Ni orgies, ni control demoníac sobre els homes, ni res. Lucrècia, per la seua condició de dona, serví de penyora a la trama d’aliances i tripijocs polítics que ordí la seua família. Fou, en definitiva, una moneda de canvi.

BIBLIOGRAFIA

AA. DD. Els temps dels Borja. Generalitat Valenciana i Excm. Ajuntament de Xàtiva, 1996.

BELLONCI, Maria. Lucrècia Borja. Edicions 3i4. València, 1992.

COLLISON-MORLEY, L. Los Borgia. La turbulenta historia del Papa español Alejandro VI y de sus hijos César y Lucrecia. Ediciones Acuario. Barcelona, 1982.

DOMÍNGUEZ, Martí. Els Borja. CEIC Alfons el Vell. Gandia, 1985.

FO, Dario. Lucrècia, la filla del papa. Edicions Bromera. Alzira, 2014.

GALÁN, Lola i CATALÁN DEUS, José. El papa Borgia. Un inédito Alejandro VI liberado al fin de la leyenda negra. Círculo de Lectores. Barcelona, 2007.

HERMANN-RÖTTGEN, Marrion. La familia Borja. Historia de una leyenda. Institució Alfons el Magnànim. València, 1994.

MIRA, Joan Francesc. Els Borja, família i mite. Edicions Bromera. Alzira, 2000.

FIRA DE HUI

Fotografies de José Luis Mollà

Col·Laboradors

ORGANITZADORS

PATROCINADORS