La dona i la fira

L’evolució de la fira des d’una perspectiva feminista

Mª Carmen Palazón i Palazón Membre de XATEBA

Escriure sobre l’evolució de la Fira des de la perspectiva feminista no deixa de plantejar serioses complicacions. És necessari fitar l’espai temporal del qual volem parlar, els 768 anys de la Fira de Xàtiva, requeririen no pocs estudis històrics i de gènere. És necessari per tant posar el focus en un temps concret, i per a això, aprofite com a referència una efemèride, com són els 15 anys de vida de l’associació XATEBA, pels Drets de la Dona i contra la Violència de Gènere. La fira, com plaça pública que n’és històricament, ha sigut l’espai tradicionalment reservat als homes, de la mateixa manera que la dona en sentit contrari s’ha vist relegada durant segles a l’àmbit domèstic. Encara hui està per superar aquesta dicotomia que segrega per gèneres i marca la dinàmica social. La fira, com la societat mateixa s’ha anat fent a mesura de les necessitats i preferències dels homes, i entorn d’aquestes s’organitza. Basta fer una ullada a

Andrés Carull

la programació anual, per a calibrar l’espai que ocupen en la mateixa les activitats considerades tradicionalment masculines. Només cal caure en el compte, del poc encaix que tenen en la festa, i les dificultats per a accedir a ella, les persones i col·lectius més fràgils, amb necessitats especials o afectats pel “barrerisme” de la ciutat que es veu incrementat amb la massificació i l’ocupació de tot l’espai públic per les instal·lacions fireres.

Així mateix, malgrat considerar-se la festa major de la ciutat, la Fira manca d’una base popular en la seua organització i gestió. Més enllà d’incloure en el programa d’actes, activitats organitzades o a propostes d’associacions i col·lectius, és l’Ajuntament qui assumeix l’esdeveniment. Aquesta institucionalització, en la mesura en què la fira deriva del poder municipal tampoc juga a favor del disseny d’una fira més igualitària i diversa, donada la infrarepresentació de les dones en els espais de poder i participació.

La Fira d’Agost és festa, estiu, comerç, cultura, patrimoni, territori, memòria, sentiment, tradició, música, pólvora, soroll, festa major, potser moltes coses més. És una mena de calidoscopi del qual emergeixen infinitat de colors i de perspectives. També és una font inesgotable d’opinió i divergència, i de reivindicació permanent d’una festa més participativa, més igualitària, més inclusiva i menys centrada en el consum. Festa major per als xativins, i reclam per a visitants. En definitiva, es demanda un nou model de Fira, amb personalitat pròpia, que responga als nous temps, trencant la inèrcia en la qual sembla abocada sota l’amenaça d’acabar convertint-se en un mercat ambulant més. Encara que just és reconèixer, que no ha de resultar gens fàcil renovar una festa que arranca en 1250 i té en la tradició un dels seus principals valors, potser també el seu principal problema. Tradició i costum són poc amics del canvi, per mínim que siga, i per tant, també de la igualtat en el que té de ruptura i transgressió. Història i tradició mantenen una relació conflictiva amb tota amenaça de renovació.

Lluny queden els temps en què artesans i productors locals i de la contornà acudien a vendre els seus productes, i les dones esperaven la celebració per a fer-se amb utensilis i elements per al seu aixovar, o amb abillaments i viandes per a la casa; lluny els vestits vaporosos dels sopars de gala. I a hores d’ara, ja és fàcil concloure que en general, la Fira d’Agost de Xàtiva, no ha

avançat massa en qüestions d›igualtat ni en els espais de presència i de participació de les dones.

Poca evolució hi ha hagut respecte a la polèmica Reina de la Fira. La mateixa polèmica que amenaça amb convertir-se en una tradició més de la festa. Moltes vam voler pensar que aquesta figura d’origen franquista i de dubtosa nissaga, per tot el que té de caduca i sexista no superaria el segle XX. Quines funcions pot tindre una Reina de la Fira en ple segle XXI, que no siguen les associades a estereotips sexistes, i a la pura decoració? Què pot tindre d’igualitària i de reconeixement a la diversitat?

L’any 2015, va marcar un punt d’inflexió en la qüestió quan esgotat el termini de presentació de candidatures sense que s’haguera presentat cap (no es va prendre en consideració la que es va presentar composta únicament per dones –sense acompanyants-, que a més no complien el requisit d’edat). Lluny d’aprofitar per a deixar deserta la convocatòria i eliminar justificada i definitivament una figura completament anacrònica i sexista i que possiblement ningú haguera reivindicat, el govern local del Pacte de Sant Domènec va optar per prorrogar una setmana més el termini de convocatòria, i llavors sí, va haver-hi altra vegada candidata i Reina de la Fira.

L’any següent, l’ajuntament potser volent resoldre la polèmica, decideix convocar una consulta popular en la qual uneix dues qüestions: les corregudes de bous i la reina de la Fira (pensem que no ho van fer pensant en l’ecofeminisme). Els resultats no van deixar dubte, el 64% dels vots estava a favor de mantindre la figura de la reina. I en aquestes seguim. I és veritat, va haver-hi una consulta, i el 64% dels vots va dir que volia mantindre la Reina de la Fira, però això no lleva que continue sent una figura caduca, obsoleta, poc igualitària i centrada en els estereotips sexistes atribuïts a les dones. I per tant continuarem reivindicant la seua desaparició.

No obstant això, una cosa no lleva l’altra , i els gestos encara que només siguen gestos tenen la qualitat de reconèixer i visibilitzar, i d’això a Xàtiva les dones no anem massa sobrades. En aquest sentit, 2018, va ser un any de gestos per a la igualtat. Per primera vegada, les dones van protagonitzar el llibre de la Fira. Coordinat per Puri Masscarell, el volum va ser escrit només per dones i centrat en la seua visió de Xàtiva. Una iniciativa que si bé va poder resultar a molts exòtica o pelegrina, va tindre poques objeccions, tant per la qualitat del resultat final, com pel reconeixement, tal com va documentar la mateixa Mascarell, que la presència de les dones en el llibre fins llavors no havia passat de ser residual.

També el cartell de la Fira, sempre subjecte a discussió estètica, va córrer aquest any a càrrec de la dissenyadora Mª del Mar Hernández “Malota”. En qüestió d›autoria de cartells fireros, hauríem de bussejar molt per a trobar altres signatures de dones i tal vegada no ho aconseguiríem.

Si bé la visibilitat i el protagonisme de les dones en les arts i en el món de la cultura en general continuen sent una assignatura pendent a Xàtiva, cal reconèixer l’esforç conscient que s’ha realitzat per a incrementar la presència en els cartells dels concerts de grups protagonitzats per dones i solistes femenines.

En un altre ordre de coses, és d’agrair l’esforç realitzat per a evitar la utilització de la figura estereotipada i sexualitzada de les dones com a reclam publicitari en activitats de la Fira, o la censura de músiques amb missatges clarament misògins o que inciten a la violència de gènere.

No menys important, i finalment, ha sigut la iniciativa desenvolupada en els últims anys per a previndre les agressions sexistes i fomentar la igualtat en la Fira, a través de la Campanya #NOESNO. El paraigües violeta i l’activitat desenvolupada entorn d’ell, s’ha convertit en un símbol, una referència i un punt de trobada per a no poca gent. Un missatge que en Fira, no tot val, i que la Fira també és un espai d’igualtat i d’inclusió.

No, la Fira d’Agost de Xàtiva no evoluciona en igualtat al ritme que hauria de fer-ho. I si la Fira és Festa Major de Xàtiva, es fa urgent que també comence a mirar-se amb les ulleres violetes, perquè o la festa és de tots i totes igual, o simplement no és la nostra festa.

Rugir de lleona

Mara Ballester Estudiant de psicologia i amant de les lletres – maraballester.com

Sempre havia sigut mera espectadora de la Fira de Xàtiva, però l’any passat les coses van canviar...

Procedia d’un poble a les afores de València, però era tradició passar la setmana de la Fira a Xàtiva. Des de ben menuts ens quedàvem a casa d’uns amics dels pares. Vaig anar creixent, al mateix temps si cap, que les meues ganes de viure als carrers d’aquella ciutat. I finalment, va aplegar aquell moment. Ja em veus a mi amb dues maletes repletes d’il·lusió per començar el viatge que sempre havia somiat. La veritat és que no em va costar gens ni mica acostumar-me a aquell lloc. A excepció, això sí, de la immensa calor que hi fa. Famosa al voltant de la contornada. Malgrat això, res anava a frenar el meu propòsit.

Necessitava acostar-me més a aquella festa i vaig haver d’investigar. De boca en boca i per coses del destí, tal vegada, vaig acabar col·laborant en la campanya del ‘No és No’, que és veritat que em sonava de les últimes visites.

I és que, a tots ens agradaria que no fóra necessari la creació d’aquest tipus d’iniciatives, però tristament és inevitable. No es pot negar que el tema de la violència masclista és de rabiosa actualitat. Aleshores, davant situacions com aquestes el millor que pot fer el poble és unir-se per la causa.

Després d’un parell de reunions i unes voltes al rellotge va aplegar l’esperat moment. Amb el 14 d’agost lluint al calendari, van començar els preparatius. Carrers impregnats d’una mescla infinita d’olors, un fum de gent, les rialles dels nens, comerciants amb el millor dels seus somriures. I clar està, no seria el mateix sense les cridaneres melodies de les atraccions que atrauen els més petits qual encantador de serps, les llums amb eixe toc de color que donen a la festa o la sempre visitada Font del Lleó. Qui no ha acudit a ella per desfer-se dels graus de Xàtiva?

Bé doncs, ens vam reunir a la porta de l’ajuntament i vam recollir tot el material per muntar el nostre estand, situant-se entre el punt d’informació i la Font del Lleó. No vam tardar gairebé molt de temps i seguidament després ens vam limitar a esperar que acudiren visitants. Entre les estones d’espera generalment ens posaven a parlar. I entre una d’aquelles converses vaig escoltar uns comentaris que em van deixar entre gelada i intrigada. Però que ni de lluny m’olorava la història que amagaven i que per descomptat vaig a contar-te a continuació estimat lector:

“Tot va començar l’agost del 2015 si no recorde mal. Com cada any, els xativins esperaven amb moltes ganes el compte enrere. No obstant això, el 14 d’agost anava a ser un dia que quedaria guardat a la memòria de molts i no precisament per un final feliç. Quan van finalitzar les actuacions de Al Ras, els serveis d’emergència van respirar tranquils perquè pareixia que aquella nit anava a finalitzar sense incidències. Malgrat això, una estona després van rebre una telefonada d’un grup de joves que estaven a la Font del Lleó.

Aquell grup estava socorrent a una jove que esclatava a plors i sols repetia les paraules ‘jo no volia’. Estava tornant a casa després de la festa i va notar que un home l’estava seguint fins que es va veure acorralada. Aquella jove va ser víctima d’allò que tristament en són moltes. Aquella nit va sofrir una agressió sexual. No es va saber qui havia sigut l’agressor que havia aprofitat la negror de la nit per desaparèixer.

L’endemà va ser un dia diferent, els carrers es van despertar tenyits de gris. I és que, tot va passar molt ràpidament, de la mateixa manera que va córrer la notícia al poble. Era el dia de les motos i com sempre estava ple de gent, no obstant es respirava un aire una

mica diferent. I poc abans que finalitzara la famosa carrera es va escoltar un missatge a la megafonia que va deixar gelat a tothom. L’alcalde va explicar molt breument allò que havia passat la nit anterior. Van ser informats molt ràpidament i es van veure obligats a prendre una decisió dura però necessària al mateix temps: Per por que es repetira aquell fet, es clausurava la Fira fins a saber la identitat de l’agressor. Calia actuar per salvaguardar la seguretat de les dones. Tot seguit, el silenci va ser sepulcral.

Un grup de joves, havien quedat després de les motos per anar al mercat. I entre un parell de birres com a fil conductor per a la conversa, va eixir el tema de la clausura de la Fira. La por va anar desapareguent deixant pas a la valentia. Van catalogar aquella mesura com a extremista, igual que van fer molts. I és que, pensaven que moltes vegades es tracta de manera incorrecta aquests temes. S’ha d’actuar i lluitar per a què no ocórreguen però baix cap concepte ens hem d’acovardir. I això és el que va fer aquell grup. Directes es van dirigir a la Casa de les Dones amb un propòsit. I després de llargues converses i un acord el sol va acabar cedint.

A la matinada següent sense molt bé saber com, apareixeria una manifestació en tota regla. Les feministes junt al grup d’aquells idearis encapçalaven aquella revolució. Al seu voltant es recollien centeners de joves que havien escampat com la pólvora aquella idea per les xarxes socials. Acompanyats amb cartells amb la frase: ‘No tenim por’. Van decidir reunir-se a la Font de Lleó com a símbol de suport a aquella jove que s’havia refugiat allí després d’aquella turmentosa nit. El moviment feia de tot menys disminuir, inclús es va aproximar algun mitjà de comunicació. El món devia saber que les dones i Xàtiva, no anaven a ser vençudes per aquella situació.

La Font se situa justament enfront de l’ajuntament i era inevitable que més prompte o més tard foren cridats per l’alcalde. I així va ser. Després d’una àrdua disputa van eixir al crit de ‘tenim Fira una altra vegada’.

Es va acordar augmentar la vigilància i es treballaria activament per descobrir la identitat de l’agressor. Es pregava que tots tingueren un poc més de cura i es va habilitar un telèfon per acudir si ocorria alguna situació dolenta.

En resumits comptes, Xàtiva no va ser vençuda per la por i encara quedaven molts dies per gaudir.”

Després de tot açò, les iniciatives no van disminuir. Acte seguit, es va considerar la Font de Lleó com a punt violeta on acudir en Fira si es donen situacions semblants per tal de rebre ajuda. I a més, va aparèixer la campanya ‘No és no’, que es va situar molt pròxim a ella.

Aquesta historia perdurarà en el temps a l’igual que l’admiració al monument, que ja representa per a tot la victòria d’un poble unit.

David Calatayud