Icària 15

Icària Núm. 15

dossier i àlbum fotogràfic

Any 2010

5,00 3

Papers de l‘Arxiu Històric del Poblenou

el vell poblenou

cartografiA del Poblenou 16 pàgines a color

Històries de fàbriques i fabRIcants

2a edició a la venda

Premi Estudis dels premis Bonaplata 2009 que atorga l’Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya.

sumari

dossier El v el l p o b len o u

Un barri entre el cementiri i les fàbriques / 3 album gràf i c

Evocació del vell Poblenou / 9 El Canyet, un lloc de mort / 21 Jordi Fossas

Paisatge i cartografia del Poblenou / 23 Andreu Blanch M emòria FÀ B RI QUE S I E MP R ES A R I S

La fàbrica Tusell / 41 Mercè Tatjer Mir

Les ostres mortíferes / 48 Assumpció Feliu Torres

La fàbrica Pané / 55 Anna Dobaño Pané

Crònica

Incendi d’Iberia Radio / 61 Jordi Fossas

Des de dins

Memòria 2009-2010 / 62

Consell de Redacció

Alícia Alberich Aldea, Andreu Blanch Bou,

Rossend Calvet Raimundo, Nicasi Camps i Pinós, Jordi Fossas Bonjoch,

Montserrat Jurnet Tusquets, Joan Carles Luque Silvestre,

Andreu Mitjans Jurnet, Robert Nebot i Chiva, Antoni Oliva Quesada,

Pere Parera Rodríguez, Ramon Pascual Ibáñez,

Orestes Sánchez Benavente, Josep Sarsanedas Benguerel

editorial

E

n aquest número de la revista Icària que teniu a les mans manen les fàbriques, un element productiu, arquitectònic i social que ha marcat la història del Poblenou. Publiquem tres històries que podríem qualificar de domèstiques, de pròximes, sobre la foneria Torres i les fàbriques Pané i Tusell. Recordem també l’incendi d’Iberia Radio i la trajectòria del seu fundador, Baldomero Romero, que va acabar processat per les seves actuacions fraudulentes relacionades amb aquesta empresa.

De fet, Iberia Radio va cremar nou vegades diferents entre el 1962 i el 1971. L’últim foc, el 27 de novembre de 1971, va acabar amb el balanç tràgic de tres bombers morts. Tres anys després, la factoria del Poblenou va tancar definitivament les portes i 300 treballadors van anar al carrer. També va tancar la factoria de Cervera. Aquesta és una història que molts poblenovins encara recorden i que tampoc no han oblidat els bombers de la caserna del carrer de Provença, que, en fer el 2010 el trasllat a la caserna provisional de l’Escorxador, es van endur unes bigues de ferro que el foc va modelar en forma de creu i que van treure de les runes de la fàbrica Iberia.

També hi trobareu un article molt ben documentat i amè de llegir sobre la cartografia del Poblenou i el resum d’un apunt històric sobre el barri que va elaborar el Grup del Patrimoni Industrial del Fòrum Ribera del Besòs per acompanyar la petició adreçada a l’Ajuntament per preservar el centre històric.

I com que la història, com la realitat, és tossuda, sempre torna a aflorar. I és així com unes obres banals per fer les conduccions de la recollida pneumàtica sota la plaça de Juli González han posat al descobert un antic canyet que la ciutat feia servir per llençar els seus animals morts. L’autor de l’article ha localitzat fins i tot l’enterramorts.

Redacció

Arxiu Històric del Poblenou. Carrer de Pallars, 277 – 08005 Barcelona

www.arxiuhistoricpoblenou.es

Edició de textos: Maria Favà. Maquetació: Eduard Fossas.

Correcció lingüística: Joan Lluís Quilis

Impressió: 9 dissenys sl. Carrer de Pere IV, 37 – 08018 Barcelona 1

dossier E l ve l l p o b le n ou

La proposta per a la preservació del Centre Històric del Poblenou que va elaborar el Grup del Patrimoni Industrial del Fòrum Ribera del Besòs està fonamentada en un apèndix històric del qual la revista Icària ha resumit els paràgrafs més significatius.

UN BARRI ENTRE EL C

TRULLÀS

FRA

BARRI DE LA PLATA TAULAT

Els orígens enen un nucli històric propi i diferenciat.

Junt amb el del Clot, són els dos centres històrics del segle xix de l’actual districte de Sant Martí. Són els més antics si exceptuem el reduït nucli medieval (segle xv), primigeni de la vila de Sant Martí de Provençals, ara envoltat pel barri de la Verneda.

Al darrer terç del segle xviii s’instal·len en les terres de la maresma de Sant Martí els primers «prats d’indianes», on gràcies a l’abundància d’aigua i d’espai es feia el blanqueig de les peces per tenyir i estampar a les fàbriques d’indianes. Els historiadors Nadal i Tafunell fan referència a un prat d’indianes, el 1783, a la Granota, i un altre, el 1808, en el paratge anomenat la font de l’Alió, a la dreta de la carretera reial de Sant Martí. La distància d’aquests «prats» a la ciutat i els horaris d’entrada i sortida dels portals barcelonins obligaven els treballadors a viure en el lloc de treball.

Aquesta és amb tota probabilitat la raó dels nous assentaments no rurals que van anar poblant les terres del futur Poblenou.

«Des del 1843 s’està formant un barri al costat del cementiri», escrivia el futur ministre Laureà Figuerola, l’inventor de la pesseta, en un resum estadístic de Bar2

celona. Aquesta afirmació s’acceptà habitualment com a partida de naixement del Poblenou.

Els primers vestigis de l’assentament humà en aquesta zona del pla de Barcelona es troben en el nucli del Taulat, on s’instal·laren treballadors de les fàbriques que es van aixecar en aquelles terres a partir de meitat del segle xix. L’esclat demogràfic de Sant Martí es produeix durant els tres o quatre darrers decennis del segle xix, però el creixement més gran es va esdevenir a les barriades del Poblenou a cavall dels segles xix i xx.

A la guia de Josep Sunyol del 1888 es distingia entre el barri de la Llacuna, format al voltant de Pere IV i Almogàvers, i el del Poblenou, que ocupava el vell Taulat, Marià Aguiló i la Rambla. La Plata i Trullàs eren barriades amb entitat pròpia, igual que ho eren també la França Xica, el barri del Tomàquet o les barriades de barraques del Somorrostro o de Pequín.

La quadrícula de l’eixample es va estenent amb dificultat i a poc a poc fins al terme municipal de Sant Adrià, on l’ajuntament projectà, a finals dels anys cinquanta del segle xx, el barri nou del «Suroeste del Besós».

El desenvolupament urbà del Poblenou va estretament lligat als protagonistes de la seva història, fonamentalment propietaris i empresaris industrials. La formació de nuclis que van adquirir identitat pròpia i fins i tot toponímica respon a assentaments urbans entorn de fàbriques, infraestructures o altres activitats: la Plata, el Cementiri, Trullàs, la França Xica, el Taulat, Icària... Al segle xix, la iniciativa de parcel·lació i urbanització va partir sovint de promotors privats. Força empresaris i industrials posaren els seus cognoms a carrers i passatges promoguts a les seves propietats, fet que queda patent sobretot entorn de Marià Aguiló: Cantí, Ferrer i Vidal, Saladrigas, Bori, Casamitjana, Piqué, Masoliver... La permanència en el temps d’aquests noms i dels referents característics del Poblenou com ara Can Felipa, Les Culleres, Can Girona, els Quatre Cantons, la plaça de la Unió (el mercat), etc., són la mesura d’una xarxa local de relacions que s’articulà per mitjà de l’associacionisme obrerista i radical primer, cultural i recreatiu després, i també cooperatiu i parroquial a mitjan segle xx. Aquestes relacions retenen i cohesionen un sentiment identitari que perdura encara avui, sobretot entorn dels

L CEMENTIRI I LES FÀBRIQUES

TOMAQUET

Els fums de les xemeneies del «Manchester Català». Il·lustració apareguda en la publicació El Pueblo Martinense, 24 de setembre de 1879.

FRANÇA XICA

A la guia de Josep Sunyol del 1888 es distingia entre el barri de la Llacuna i el Poble Nou.

nuclis urbans històrics.

Les barriades i els habitatges La construcció d’habitatges sobre la trama de Cerdà del Poblenou es va fent a prop de les fàbriques i va omplint els espais lliures entre aquestes fàbriques. Els nuclis de cases que es construïren per als treballadors que es desplaçaven de zones rurals de Catalunya i d’altres indrets d’Espanya per anar a treballar en les nombroses indústries del Poblenou creixen al voltant de l’eix principal de Marià Aguiló, durant el segle xix, però també entorn del barri de la Plata i de Trullàs i, entrat el segle xx, també al voltant de la França Xica i de Pere IV. Cap al 1920, els habitatges es concentren al voltant de quatre nuclis de diferent grandària i entitat, però consolidats en el territori, cosa que confereix uns trets diferencials de barriada: el nucli antic central sobre els eixos de Taulat, Marià Aguiló i la Rambla; el barri de la Plata al llarg de Taulat i de l’actual carrer del Doctor Trueta fins al Bogatell; el nucli de Trullàs a ponent, entre la Llacuna i Pere IV, i, finalment, al llarg dels carrers de Tortellà i Pellaires, la barriada de la França Xica. Hi ha diferents moments de creixement fort de població: un va ser als

anys seixanta i setanta del segle xx, quan la construcció de nous habitatges es desplaçà cap al nord de Marià Aguiló, entre aquest carrer i el de Bac de Roda, com també des de Pallars fins a Trueta.

El Cementiri Vell Al voltant del carrer del Taulat i sobre els traçats del carrer de Sant Pere, avui Marià Aguiló, i de la carretera de Mataró, s’edificaren les primeres cases cap al 1855. El passeig del Taulat unia aquell nucli primigeni de casetes amb el passeig del Cementiri, vorejant-lo pel costat de ponent. El Cementiri de l’Est, construït el 1775, va ser el primer element estructurador. En el Plànol militar dels contorns de Barcelona (1808) es pot veure l’existència del primer nucli del cementiri abans que apareguessin les primeres cases al llarg del passeig del Taulat. El 1818, la ciutat obrí un passeig per comunicar el portal de Mar —la porta de sortida de les muralles pel pla de Palau— amb el cementiri, vorejant la zona militar de la Ciutadella i seguint el camí popularment conegut com a camí o carretera del Cementiri. En el seu pla d’ordenació metropolitana, Ildefons Cerdà va traçar sobre aquella via l’avinguda d’Icària, nom que es va recuperar després

del parèntesi del franquisme, en què es va anomenar «avenida Capitán López Varela».

Tant el cementiri com el camí que hi portava ja eren legalment terrenys municipals de Barcelona des del 1848, abans de l’annexió de tot Sant Martí.

El Cementiri de l’Est va ser el primer cementiri de nova planta construït a l’Estat gràcies a la iniciativa del bisbe Josep Climent i la determinació de les autoritats, que influenciades pel pensament il·lustrat i l’esperit reformador de l’època s’anticiparen a la legislació espanyola sobre cementiris de l’11 de juny de 1786, que n’ordenava la construcció en llocs allunyats dels nuclis habitats. Es tracta, doncs, de la primera infraestructura de la Barcelona que començava a colonitzar les terres ermes de la marina de Sant Martí.

L’existència del cementiri va jugar un paper rellevant en la conformació del nucli urbà del Poblenou. I el del Taulat va ser un dels carrers que estructuren el nou barri i una de les vies de sortida de les mercaderies de les fàbriques del Poblenou cap a la zona del port a través de l’ampli passeig del Cementiri, després avinguda d’Icària.

Foren moltes les indústries que aprofitaren aquesta facilitat de comunicació amb 3

d’habitatge, almenys el 80 % és anterior al 1900, si es pren el nucli central de la Plata.

El 70 % de les parcel·les foren construïdes abans del 1910, si es pren l’àmbit més ampli prop del cementiri. Aquesta constatació es ratifica també a partir de l’anàlisi de la tipologia de les construccions. Els habitatges responen en la seva major part a construccions fetes sobre parcel·les de petita dimensió, amb planta baixa gairebé sempre industrial i una, dues o tres plantes edificades.

Les façanes són austeres, com correspon a habitatges modestos per a treballadors.

La barriada de Trullàs

Pas a nivell a l’avinguda d’Icària on s’encreuaven el ferrocarril i el tramvia.

Vista panoràmica del Poblenou al començament del segle xx, entre els carrers de Pujades i Pallars.

el port per instal·lar-se a la zona, com, per exemple, la fàbrica de Cànem dels Godó o multitud de fabricants d’aiguardents i magatzems de vins i boters. Sembla que els primers colonitzadors del barri de la Plata van venir de Terol i Castelló, i la majoria, d’una zona d’aquesta última província coneguda com el barranco del Hambre. El 1874, un tramvia unia el Poblenou amb el pla de Palau, i més endavant el va substituir el de la línia 36, amb final al passeig del Taulat cantonada amb Galcerán Marquet.

El barri del Cementiri i la Plata A través de la seqüència de plànols s’observa el creixement de les parcel·les residencials que a partir del 1850 apareixen al llarg de l’esprimatxat eix de Marià Aguiló i de Taulat estenent-se cap al cementiri. La concentració parcel·lària adquireix densitat, juntament amb la també creixent implan4

tació industrial: el barri de la Plata. El 1890 estan ja formats els seus dos nuclis de cases principals: el passatge del General Bassols i els fronts dels carrers d’Àlaba i Àvila, tocant a l’avinguda d’Icària i el Bogatell, al costat de nombrosos magatzems de vi, fabricants d’aiguardents i fabricants de botes i bocois, com ara la coneguda empresa Can Guilera.

La segona concentració d’habitatges apareix al llarg del carrer del Wad-ras, avui Doctor Trueta, sobretot en el tram comprès entre Independència, avui Badajoz, i Catalunya, ara Ciutat de Granada, en una zona colonitzada per les grans farineres de Can Gili, l’empresa agrícola de l’Ebre, els fabricants de gel de La Siberia i els del Gremi del Peix. La major part de les parcel·les foren edificades entre els anys seixanta i noranta del segle xix, la qual cosa explica la seva ja perfecta incorporació dins la geometria ortogonal de l’eixample de Cerdà (1860).

Una aproximació a la cronologia constructiva del sector del barri de la Plata, realitzada a partir de les dades del cadastre i d’altres fonts consultades, permet concloure que de l’actual parc immobiliari

El 1871, tal com mostra el plànol L’antic municipi de Sant Martí que va dibuixar Pedro Moreno Ramírez, es va formant un nucli d’habitatges al voltant de Pere IV i cap a l’actual carrer de Pujades, en una zona de pastura coneguda com el camp de les Vaques, on hi havia algunes finques agrícoles. El parcel·lari reflecteix la inclinació en diagonal dels horts, els camins i les sèquies, sobretot en els terrenys dels propietaris Agustí Iglesias i Francesc Trullàs, que han donat lloc als actuals passatges d’Iglesias i de Trullàs. El segon propietari és el que dóna nom al conjunt del barri.

Aquest nucli s’expandeix a partir del 1860, aprovat ja el pla Cerdà, d’acord amb la normativa urbanística de l’eixample i seguint l’alineació del carrer de Pujades —des del camí del Pont de les Vaques, a tocar de la Llacuna, en direcció ponent fins al límit amb el terme municipal de Barcelona. Durant la dècada dels anys vuitanta del segle xix hi ha moltes sol·licituds d’obres per construir al carrer de Pujades, al de Ciutat de Granada, al passatge Masoliver... Algunes traces rurals com ara el camí del Pont de les Vaques van condicionar la urbanització singular del passatge del Caminal, o la capriciosa forma de la parcel·la de la fàbrica La Favorita, amb front a l’actual carrer de Roc Boronat.

Al carrer de Pujades es construeixen magatzems, quadres i fàbriques, com ara la de l’empresa de pasta alimentària Magín Quer. També les grans indústries com és ara les metal·lúrgiques Rivière (1885) i Torras Herrerías, coneguda com a Can Torras dels Ferros (1878), es van instal·lar a la barriada. A finals del segle xix, la barriada de Can Trullàs havia agafat prou volada per celebrar la seva pròpia festa major.

El Taulat El creixement del barri del Taulat, partint de les terres més properes al mar, s’estengué direcció muntanya al voltant dels camins rurals com ara el camí Antic de València o camí de la Marina. L’activitat de les fàbriques va anar dessecant les lla-

cunes i els aiguamolls abundants a la zona.

La concentració urbana més important s’estructurà entorn de dos eixos principals: la carretera de Mataró i el carrer de Sant Pere, avui Marià Aguiló, que era el camí natural de comunicació entre els dos barris. La carretera de Mataró, ara Pere IV, connectava el Poblenou amb el centre de Barcelona i amb les ciutats del Barcelonès nord i el Maresme. Per la seva condició de zona de pas, va aglutinar al llarg del seu recorregut un gran nombre d’indústries i esdevingué ruta de transport de mercaderies, ja que era pràcticament l’única via que permetia creuar Sant Martí. Amb el temps, els carruatges van ser substituïts pel tramvia, la companyia dels quals hi instal·là les cotxeres.

Les fàbriques, que sovint ocupaven grans superfícies de terreny, dificultaven l’obertura dels carrers de l’Eixample barceloní.

Ni els propietaris de solars ni l’autoritat municipal de Sant Martí no van afavorir la consolidació del patró urbanístic de Cerdà.

Les grans fàbriques com ara Can Felipa, Les Culleres o Can Saladrigas van tallar carrers durant dècades i això va dificultar la consolidació de l’eixample projectat per Cerdà.

En canvi, la major part dels nous habitatges

construïts després del 1860 van respectar l’alineació dels traçats previstos, i és per això que bona part d’aquest teixit urbà històric es troba ja integrat en el planejament quadrangular del Pla general metropolità.

La crisi econòmica dels anys setanta del segle xx va fer que moltes fàbriques del Poblenou marxessin a altres municipis. Va ser el cas de l’empresa Càtex, de la família Vilà, l’antiga Can Felipa, i també de la foneria de Can Torras. Ambdues van alliberar

El carrer del Taulat a començaments del segle xx era el més important del barri.

La fàbrica de Francisco Rivière en un dibuix del 1903.

La fàbrica de pasta Magí Quer situada al carrer de Pujades en una il·lustració de finals del segle xix.

5

Dues imatges de Can Saladrigues: a dalt, panoràmica de la fàbrica que tallava el carrer de Bilbao, i a baix, la façana del carrer del Joncar. Al costat, la fàbrica d’Antonio Soler amb entrada des del carrer d’Atila, avui Ebre.

les vies que bloquejaven.

El carrer de Marià Aguiló El carrer de Marià Aguiló, que abans de l’agregació del 1897 s’anomenava carrer de Sant Pere i que continuava a partir de la carretera de Mataró amb el nom de carrer de Sant Joan de Malta, comunicava, a partir del 1854, el Clot i el Poblenou, els dos nuclis urbans més grans de Sant Martí. Era una de les rutes principals dels treballadors que, travessant camps i horts, accedien a trenc d’alba a les fàbriques i a la vesprada tornaven a casa.

El caràcter eminentment comercial i residencial de l’actual carrer de Marià Aguiló no ha estat sempre igual. En el seu origen, en començar la segona meitat del segle xix, el carrer era ple de fàbriques. Una de les més importants va ser Can Saladrigas (1858), i també la de la família Cantí, un dels membres de la qual, Pere Cantí, va arribar a ser alcalde de Sant Martí. La fàbrica de blanqueig dels Saladrigas Freixa ocu6

pava una important façana del que llavors era el carrer principal del Poblenou, però, després d’un incendi que destruí completament les instal·lacions (1883), el consistori de Sant Martí obligà a reconstruir la fàbrica en un nou emplaçament, al carrer del Joncar, conegut com el carrer dels gitanos, per permetre l’obertura del carrer de Llull. Els Saladrigas van construir habitatges per als treballadors al llarg de Joncar, a continuació de les noves naus industrials, i també al carrer de Marià Aguiló. Es tracta d’una tipologia d’habitatges que avui caracteritzen aquest carrer i que recorden la petjada que deixà aquella empresa, de la qual es mantenen encara unes naus convertides durant la primera dècada del segle xxi en una biblioteca i un casal d’avis.

L’altre extrem de Marià Aguiló, a la cruïlla amb la carretera de Mataró, esdevingué una zona de molta centralitat i renom al Poblenou, els Quatre Cantons, fonamentalment perquè era una zona de pas. L’anada i vinguda a les fàbriques i la circulació de

les mercaderies i dels transports urbans per Pere IV conferiren caràcter a l’indret, que esdevingué lloc de referència, com demostra l’edifici singular anomenat Gurugú, per les seves grans dimensions i l’expressivitat de les façanes. Als Quatre Cantons hi havia la cooperativa de consum Pau i Justícia, botigues importants com ara la sastreria La Africana o l’empresa familiar de licors de Can Guixer. També hi passava la Catalana, que des del 1921 unia els barris del Poblenou i el Clot, que tenia les cotxeres just a la cantonada de Pere IV amb Marià Aguiló.

La importància que adquirí aquella cruïlla queda palesa en el nom de la revista Quatre Cantons, una de les publicacions més importants que ha tingut el barri (entre el 1963 i el 1990, en tres èpoques).

La carretera de Mataró L’eix de Pere IV és una de les primeres zones que es van poblar, sobretot per la instal·lació de grans fàbriques com ara Framis, Ricart, Casas i Jover, Jonhston Shields

La cantonada del carrer de Marià Aguiló amb Pujades a començaments del segle xx.

Imatge de l’encreuament de Pere IV amb el carrer de Pallars.

y Cía. (La Escocesa), i amb nuclis d’habitatge a la zona central (carrer de Recaredo, Puigmal...), i a ponent, a la barriada de Trullàs.

La carretera, com s’ha conegut aquest carrer fins ben entrada la segona meitat del segle xx, constituïa gairebé l’única via d’accés al centre de la ciutat fins als anys setanta del segle xx. La carretera ha jugat un paper clau i de centre en moltes de les facècies històriques del barri. Va aixoplugar al seu voltant les grans fàbriques i va esdevenir camí de pas obligat per accedir-hi.

També ha vist passar bona part de les mercaderies que entraven i sortien de la ciutat procedents o amb destinació a les viles del Maresme i el Barcelonès nord. Va ser testimoni de les revoltes polítiques, obreres i socials i va acollir alguns referents històrics com ara les cooperatives La Flor de Maig i Pau i Justícia, l’Ateneu Colón, el Sagrat Cor... Com la major part de les carreteres del país ha generat un paisatge multicolor que recorda el passat i el present. La caracterís-

tica trama de Pere IV és fruit de l’acumulació desordenada d’estructures urbanes, sempre transitòries.

La fàbrica d’Andrés Figueres al camí Antic de València, un dels carrers amb més història del barri.

L’indret conegut com els Quatre Cantons.

El carrer de Pere IV —conegut popularment com la carretera.

Un cotxe òmnibus de la línia Clot – Mar Bella el 1916.

Un autobús circulant per la carretera de Mataró a la zona coneguda com els Burots.

7

d o s s i e r à l b u m Gràfic E l ve l l p o b le n ou

Evocació del vell P

‣ Dibuix de Xavier Benguerel original de Ramon Calsina (1930).

Xavier Benguerel, l’autor poblenoví per excel·lència, va ambientar moltes de les seves novel·les en el seu barri natal. En el primer capítol de les seves Memòries evoca, amb la vivesa narrativa que li és habitual, els entranyables paisatges urbans i humans del Poblenou de la seva infantesa.

Li hem manllevat aquest bocí de text perquè ens acompanyi, gairebé com una il·lustració més, per aquest recorregut que visualitza la consolidació d’aquell poble nou que creixia «arrapat a les fàbriques».

Xavier Benguerel. Memòries 1905-1940.

Barcelona: Alfaguara, 1971; Barcelona: L’Avenç, 2008.

Ser o no ser Vaig ser un noi de bon pes i bona mida que trencà el plor i va fer acte de presència al carrer de Guifré el Pelut, Poble Nou, Barcelona. Data: 3 d’agost de 1905.

Un carrer, val a dir-ho, que prometia poca cosa: pedregam, pols, a l’estiu; pedregam, tolls, fang, a l’hivern. De moment, convertit en atzucac, cul-de-sac o carreró sense sortida, per un extrem donava al carrer de Marià Aguiló (la gent seguia dient-ne de Sant Pere), per l’altre als solars de can «Felipe», protegits amb reixats de filferro espinós. La casa, planta baixa, francament sòrdida, ombrívola, d’envans torts, portes guerxes, sales i alcoves cavernoses, s’afanyava a respirar a través d’un pati minúscul amb safareig, figuera i planta enfiladissa que escalava el terradet on es pujava a estendre la bugada i a respirar els vapors saturats d’anilines que escampaven pels rodals les fàbriques del veïnatge.

Anys després, ni que fos molt retrospectivament, vaig buscar efemèrides que vaticinessin el meu destí en aquesta vall de llàgrimes. 1905. Al cel cap senyal. En plena via pública, uns militars enfurismats cremen exemplars del «Cu-cut!» i de «La Veu de Catalunya». Malum signum.

El govern de Madrid ens obsequia amb l’autorització de les curses de braus en diumenge. «La Renaixença» plega com a diari. Mort de l’Emili Vilanova ... Afortunadament surt elegit diputat l’Enric Prat de la Riba. En Puig i Cadafalch construeix 8

‣ L’avi Lluís, la seva sogra, el pare i en Lluís, germà gran de Xavier Benguerel, al pati del taller de gravats. ‣ Xavier Benguerel, al jardí de casa l’avi Lluís amb el germà gran, any 1911.

l Poblenou Vida quotidiana

Els terrats del carrer de Marià Aguiló, un lloc d’esbarjo. ‣ Un grup de veïns fent-se una foto, al fons es veu Can Felipa. ‣ Una nena jugant l’any 1921. ‣ Un grup de nens jugant a llegir deu anys més tard al mateix terrat. ‣ Ballada de sardanes davant del Centre Moral al carrer de Pallars, a la dècada dels anys deu del segle xx.

‣ L’Aliança Vella al passeig del Triomf —la gent en deia la Rambla—, a començaments del segle xx.

9

la famosa Casa de les Punxes de la Diagonal on, cap a l’any 1920, anirà a viure la que serà la meva dona. S’inauguren els «Espectacles i Audicions Granier » ... Per no allargar aquesta llista vull consignar que va ser l’any de l’«Elogi de la Paraula» de Joan Maragall i, a la casa del costat, feia exactament tres-cents anys que s’havia publicat la primera edició del Quijote.

De guerra, entesa com a tal, i a les acaballes del conflicte russo-japonès, de moment, a la superfície, cap ni una. Però la pau, asmàtica i xacrosa per naturalesa, experimentava tots els símptomes premonitoris d’un gran i espantós col·lapse.

Ignoro si em vaig presentar amb un pa sota l’aixella. El que sé és que, en casar-se, el pare guanyava un duro diari. Tenia 23 anys. La mare, 22. Els duros sempre van ser rodons i, els de casa, amb una progressiva tendència a rodolar.

En aquell temps, el Poble Nou, més que un barri barceloní, era, d’acord amb el seu nom, una mena de poble que, en lloc de créixer a redós del temple parroquial com en l’Edat mitjana, creixia arrapat a les fàbriques.

No me’n recordo, però sé que quan vaig néixer encara s’anava a Barcelona amb tramvies de foc. Gent adinerada i fabricants llogaven cotxes de punt als Quatre Cantons. El temps passava lentament, com els carros de vela. Tot semblava més plàcid. Es feien volar molts estels, es jugava molt a baldufa i a bales, però l’home no era pas menys bèstia que ara i, sovint, en fer-se fosc, en una mena de lluites tribals entre els del Clot, de la Verneda i del Poble Nou, s’armaven autèntiques batalles campals a cops de pedra amb mandró que no cessaven fins que algú, perquè era veritat o perquè estava fatigat o deprimit pels xiribecs i els verdancs, advertia a crits que venien els guàrdies.

Jo era allà, al carrer de Guifré el Pelut (però la gent en deia el carrer de Bifredu), i entre la mare i jo procuràvem que el meu cos progressés en pes i consistència. Al cap de poc temps, com si fos cosa del destí, vam anar a viure al carrer de Llull, entre el carrer de Marià Aguiló i el passeig del Triomf (però la gent en deia la rambla). En contemplar-me en un retrat d’aleshores, dec tenir tres o quatre anys, el primer que em crida l’atenció és que el meu serrell ran d’ulls i les melenes que em recobreixen les orelles, són les d’un hippy no tirant a energumen. És un pentinat positivament bufó i, n’estic segur, els cabells deuen fer olor d’espígol.

Faig cara de criatura dòcil, tímida, una mica somiadora, bleda. El vestit blanc, de puntes, és bufat de mànigues, amb cinturó baix, acartonat, que m’allarga el cos com una granota. Potser en el fons envejo el meu germà gran que m’acom10

El món del treball

El Poblenou, més que un barri barceloní, era un poble que creixia arrapat a les fàbriques.

A la pàgina del costat A dalt ‣ Garrafaires i cistellers a començaments del segle xx.

Al centre ‣ Boters de Can Bardina a principi dels anys trenta; els dos tallers eren a l’avinguda d’Icària.

A baix ‣ Els tallers de La Escocesa al carrer de Pere IV.Els treballadors eren els protagonistes d’un barri en creixement. La indústria, els artesans i la pesca formaven una barreja d’activitats.

En aquesta pàgina A dalt ‣ Obrers de Ca l’Aranyó —majoritàriament dones— l’any 1892.

Al centre ‣ Pescadors a la platja del Bogatell i la Mar Bella.

A baix A l’esquerra ‣ Can Saladrigas l’any 1913.

A la dreta ‣ L’adoberia de José Durall al carrer del Joncar el 1916.

11

panya en aquesta fotografia i que, mig vestit d’home, ja maneja bastó. Però ara, a mi, allò que m’agrada d’aquesta foto i de l’època dels llums de gas, de les faldilles fins a turmell, és el cèrcol que empunyo amb totes dues mans, encara que devia pertànyer a l’atrezzo del fotògraf. Tant se val. És un cèrcol com el dels nois que, des del balcó de casa, veia passar cap al tard, amunt i avall, mentre les dones tornaven de la vaqueria amb el pot de la llet o amb el càntir d’aigua de la font, i sortien a regar el seu tros de carrer i, la mare, els testos del balcó i, a baix, algú alçava el cap i protestava: «Ei, mestressa, potser que afluixem una mica!» La mare, tímida com jo, devia tornar-se vermella, i el pare, assegut al balancí, amb el diari que recollia cada vespre a casa l’avi, que vivia a la vora, se la mirava de reüll, suspenent per uns instants la lectura de l’article d’en Miquel dels Sants Oliver o, qui sap, si la d’una pàgina de l’Astronomie populaire de monsieur Camille Flammarion que, junt amb Balzac, eren les seves lectures preferides d’aleshores.

–Léon, ¿ que els deixes anar a jugar una estona mentre es cou el sopar?

Baixàvem esperitats, a cavall de la barana.

Jugar, a què? Ni que fos a córrer d’una banda a l’altra, ni que fos anar a plantarse davant el senyor Pasqual que torrava cafè instaHat al peu de la botiga, ni que fos allargarnos a explorar entre munts de cagaferro si trobàvem algun retall de llauna.

A cinc anys, de la mà del meu germà Lluís, cada dia, rambla avall, fins a l’escola de «L’Aliança» vella, a la classe de pàrvuls del pobre senyor Sales. La classe era al primer pis i donava a la rodona que fa el passeig en traspassar el carrer de WadRas. A un cop de pedra d’aquella escola bruta, tronadíssima, on només cridàvem i jugàvem, embrutant-nos de tinta i caçant 12

D’esquerra a dreta i de dalt a baix ‣ Envelat de Festa Major a començaments del segle xx. ‣ El Centre Moral ple de gom a gom als anys vint. ‣ Celebrant la Festa dels Tres Tombs a la Rambla.

‣ Processó de la diada de Corpus al carrer de Llull. ‣ Una cursa de regularitat en moto sortint de davant del Casino de l’Aliança. ‣ Un grup d’industrials i comerciants del barri d’excursió en una imatge de principi dels anys trenta.

Festes, tradicions i institucions

D’esquerra a dreta i de dalt a baix ‣ La gent omple la sala del Casino de l’Aliança a punt per començar el ball l’any 1929. ‣ Socis del Casino en un envelat de Festa Major l’any 1928. ‣ Una orquestra al Casino a la dècada dels anys trenta. ‣ Elecció de Miss Jardí el 1934 a la seu dels Federals del carrer de Marià Aguiló. ‣ Concurs de globus celebrat davant de la fàbrica del gas del carrer del Taulat, any 1907. ‣ Membres de l’Ateneo Regionalista (la Lliga) al carrer de Wad-ras als anys trenta.

13

mosques, hi havia una escola distingida, la del senyor Bori, el poeta Antoni Bori i Fontestà, que havia publicat Lo travador i que tenia fama de fer uns ocells de paper que només els faltava obrir el bec i cantar.

Des de darrera els vidres de la classe vèiem el quiosc de begudes amb el dipòsit temptador de l’orxata de xufla al costat del dipòsit del popular sidral, que mitigava la cremor de l’estómac i suscitava uns eructes balsàmics; vèiem la farmàcia, tan polida, del doctor Saforcada, i la botigueta del plats-i-olles amb l’assortiment de les petites filigranes de terrissa que penjaven a l’entrada.

A dues cantonades de l’escola, al mateix carrer de Wad-Ras, vivia la meva àvia Leocadia, mare de la meva mare. L’àvia s’havia quedat viuda de molt jove, amb tres noies i un noi. Vida dura, penosa, escarrassada, sufragada amb l’irrisori passament que, cada primer de mes, els seus germans, fabricants de teixits, homes de fortuna, l’obligaven a anar a recollir com una almoina al magatzem del carrer de Vergara. La meva tia gran es deia Lola.

Va ser una santa i una cosidora amb clientela entre les senyores del Rober de Santa Maria del Teulat. L’altra, la tia Maria, té 83 anys, és bona com el pa, encara se la campa, menuda i rosada com un poma, fina com les puntes al coixí que feia de jove per ajudar a tirar endavant la casa.

El meu oncle i padrí, que m’envià la mona de Pasqua fins al mateix any de la seva mort, es deia, li deien, Hermenegildo.

14

Cultura i esbarjo

F

A la pàgina del costat, de dalt a baix ‣ Ballada de sardanes a la Mar Bella el 1912. ‣ Actuació de la coral de L’Artesana a l’Asil Duran. ‣ Sortida d’una cursa de bicicletes davant de La Escocesa als anys deu.

En aquesta pàgina d’esquerra a dreta i de dalt a baix ‣ El Júpiter, any 1917. ‣ Celebració dels Tres Tombs. ‣ Les noies i els balladors al carrer de Pujades, any 1920. ‣ El carrer de Marià Aguiló guarnit per Festa Major, any 1921. ‣ Representació teatral del Centre Moral, al local de la Rambla als anys vint. ‣ Dos components del cor La Lira Moderna, amb el penó, l’any 1925. ‣ Nens sota els llums de Festa Major a la rambla del Poblenou.

15

Tingué molta feina a fer-se dir Ermengol.

En descobrir que calia dir Hermenegild, cansat, decebut, s’ho deixà córrer, i acordà amb ell mateix que, per una «o» de més o de menys, no l’expulsarien de la Lliga. L’àvia, tarada dels pulmons, com ho estigué la tia Lola, rondava pel pis igual que una ombra trista, lànguida, sempre vestida de dol, sempre amb els cabells trossats, recollits sobre el front, un paquet de pastilles de menta en una butxaca, els rosaris a l’altra. Esborrona de pensar les hores que es passà tossint en un pis desolat, fred, d’habitacions enormes i sostre altíssim, on el sol tocava de biaix quan sortia encara regalimant del mar, que era a la vora, però que la via del tren emmurallada preservava com si fos cosa prohibida.

Sovint, en sortir de casa el senyor Sales, a la tarda, anàvem a casa de la iaia Leocadia on ens esperava la mare.

–Nens, a berenar!

Berenàvem pa i xocolata de la pedra i, si feia bo, pujàvem a xutar al terrat amb uns veïns del pis de sota. Des del terrat, per damunt del teulat d’una adoberia, es veia el mar. Cada dos per tres passava llargament el xiulet d’un tren i el trontoll dels vagons. A vegades vèiem unes barques que pescaven o un vaixell que passava sobre la ratlla tan ben traçada de l’horitzó.

Hi havia els galliners, el safareig i, a l’altra banda de carrer, la fàbrica dels germans Carles i Bartomeu Godó, parents de la meva àvia. Els germans Godó pujaven a esmorzar a casa l’àvia. Es menjaven un parell d’arengades a la brasa amb tomàquet i ceba. L’any 1881 havien fundat «La Vanguardia ». El fill d’en Carles Godó el van fer conde. Es van dedicar a enraonar en castellà, i encara els dura.

D’aquella fàbrica del Poble Nou, tothom en deia «El Cànem». De les dones i de les criatures que hi treballaven un gavadal d’hores diàries, «les xinxes».

Entre els meus primers records hi ha aquestes dones i aquestes criatures. Exhalaven un tuf espès, d’olis pesats, d’espart, de borra, de misèria. Com si no tinguessin edat, com si fossin bèsties de bast, energia a baix preu. Quan la sort hi ajudava, ho deien, morien entre els 35 i els 40 anys. A l’hora de dinar s’instal·laven pels voltants de la fàbrica. Seien a terra, els que tenien sort a l’ombra dels plàtans o de la petita zona d’ombra que, en aquella hora, feia la paret d’un magatzem, d’una taverna, d’una casa. Al cap d’uns quants anys –casualitat, què voleu fer-hi!–, a pocs metres de distància, van instal·larhi la caserna de la guàrdia civil. L’ordre és sagrat. Les vagues alteren producció, escandalls, beneficis. A les nou o a les deu de la nit, aquelles dones i aquelles cria16

serveis i comerç

‣ La botiga de Can Masjuan a començaments del segle xx. ‣ El garatge Vila Furró, any 1930. ‣ Ca la Julita el 1914.

ElServeis món deli comerç treball

‣ Departament de vendes de la cooperativa L’Artesana. ‣ Modistes al carrer de l’Amistat als anys deu. ‣ Un transportista de cistells l’any 1935. ‣ Traginer amb el vestit de transport amb cavalls ‣ El gallinaire de Ca l’Elies.

‣ Interior de la botiga de comestibles La Violeta. ‣ Bar La Peña el 1920, situat a la rambla del Poblenou. ‣ El traginer F. Cahué davant de la fàbrica Titán, any 1920.

17

La platja

tures sortien com un ramat de la cleda.

Brutes, exhaustes, com somnàmbules. La majoria enfilava el camí de Pequín o de la Marbella,* residències poètiques entre clavegueres, als sorrals de la platja.

–Ara pleguen «les xinxes»!

–Tapa’t el nas!

Pudien. Sí, pudien. Me’n recordo.

Em costà molt d’avesar-me a la idea que aquelles dones eren com la meva mare, la meva àvia, les meves ties; i aquelles criatures, una mica més grans que el meu germà, igual que ell i jo. En veure-les, callava, estamordit, sense comprendre, i m’arrapava a la mà protectora de la mare.

Aquesta imatge lamentable: la sortida de les dones del Cànem, m’obsessionà mentre vaig viure al Poble Nou. Després, un va a la seva, oblida allò que li convé, que li fa nosa. Ara han passat seixanta anys. Hem patit dues guerres gairebé absolutes; de relatives, n’hem gaudit a desdir, i entre nosaltres, una de tràgica, d’interminable ... Aquell noi que vaig ser, apocat, que es meravellava davant d’un tros de llauna brunyida o bé d’un cèrcol, em pregunta si encara hi ha dones i criatures com aquelles del Cànem que, en plegar, es refugien en barris de barraques. M’ho pregunta ansiosament, gairebé amb insolència, i jo, avergonyit, potser culpable, no trobo què respondre. * Amb aquestes paraules vaig descriure el barri de la Marbella en la meva novel·la Suburbi: “ ... un carreró miserable, nauseabund, que en una banda tenia l’elevat terraplè de la via del tren, i a l’altra, el mar, sense cap mena de defensa, i que en topar amb el desguàs de la xarxa de les clavegueres quedava abruptament tallat”.

El barri de Pequín va ser fundat l’any 1870 per unes famílies xine­ses vingudes de Filipines. Gent pobra i desvalguda, bastiren unes quantes barraques a les immediacions pelades de la platja.

18

La platja era un lloc d’esbarjo per als poblenovins de començaments del segle xx.

De dalt a baix i d’esquerra a dreta ‣ Els banys de la Mar Bella l’any 1928. ‣ La família Calvó un dia de platja del 1933. ‣ Nedadors a les instal·lacions que tenia el Club Natació Poble Nou. ‣ Un patí de vela.

Educació

L’escola al Poblenou durant molts anys va estar a les mans de la iniciativa privada.

De dalt a baix i d’esquerra a dreta ‣ Un grup de nens i nenes a començaments del segle xx. ‣ Alumnes de l’escola de les Monges de la Rambla. ‣ Un alumne del col·legi de nens de l’Alianza Escolar. ‣ Un grup de nens del Patronato Obrero de San José, envoltant el germà Lycarión.

19

dossier E l ve l l p o b le n ou

El Canyet, un lloc de mort per Jordi Fossas

A començaments de juliol del 2010 es va trobar un important jaciment d’esquelets d’equins, cavalls o burros mentre es feien les obres subterrànies per instal·lar la recollida pneumàtica a la plaça de Juli González, a uns 400 metres del mar. Juntament amb els exemplars d’equins identificats se’n van trobar altres de més petits, probablement gossos o gats, tots ells enterrats en un terreny sorrenc a menys de dos metres de profunditat. Segons les primeres datacions, les restes d’aquests animals són, com mínim, de començaments del segle xix i, per tant, anteriors a l’època industrial, quan damunt del jaciment es va construir una fàbrica.

Segons les primeres investigacions, els animals van ser col·locats allà expressament, ja que estaven molt ben posats l’un al costat de l’altre. I tots els esquelets dels equins presentaven una característica ben particular: els faltava la part entre el genoll i el casc de les potes del davant, un tipus d’os utilitzat per la seva duresa, ja des d’època romana, per a la confecció de botons.

No gaire lluny d’aquest jaciment hi havia la fàbrica de botons dels Vilella, situada a l’encreuament dels carrers de Pujades i Bac de Roda, que va estar activa fins als anys cinquanta del segle xx. Encara avui alguns veïns recorden com arribaven els carros carregats d’ossos a l’entrada de la fàbrica.

Aquest jaciment podria ser el que assenyalava un ban governatiu de l’Ajuntament de Barcelona del 1808.

Ban governatiu del 1808

A començaments del segle xix, en un ban, el governador manà que les cavalleries i altres animals morts fossin dipositats al Canyet, prop de la Llacuna ( vegeu la seva situació en el plànol de la pàgina 32-33).

20

Al llarg de la història, els responsables polítics de la ciutat de Barcelona han tingut tendència a portar al més lluny possible dels límits de la ciutat tots aquells serveis que, tot i ser imprescindibles, podien generar molèsties.

A començaments del segle xix, en un ban del 19 d’abril de 1808 —des del mes de febrer Barcelona formava part de l’Europa de Napoleó—, el governador Pedro Goosens, d’acord amb la Junta de Sanitat, manà que les cavalleries i altres animals morts o moribunds fossin dipositats al Canyet, que és el nom popular que rebien els llocs destinats a l’enterrament dels animals. I per tal de complir l’ordre, es delimità un canyet en un arenal proper al mar, entre el Cementiri

Un edicte del 1820 va donar la concessió del canyet a José Carreras, el Cojo.

General i la sèquia de la Llacuna. Aquests terrenys formaven part de Sant Martí de Provençals, on, alguns anys després, va créixer el barri del Poblenou.

Per informar correctament sobre el lloc i la funció que feia, es va col·locar un cartell, afixat a un pal de fusta, en el qual s’advertia que l’incompliment seria multat amb la quantitat de trenta rals d’ardites (10 rals eren equivalents a una lliura).

El Canyet era un lloc de mort. Estava situat en un paratge inhòspit i ferotge on a la nit els llops eren els amos. Fumerols, aigües estancades, animals en descomposició i una fetor immensa que arribava fins a mar eren els signes d’identitat de l’indret.

Era l’abocador on es llençava tot allò que no es vol, fins i tot algun condemnat a mort executat per la justícia barcelonina.

José Carreras, el Cojo Un edicte del 5 d’agost de 1820, primer any del període conegut com el Trienni Liberal, signat pels alcaldes constitucionals de Barcelona, Narciso Sans i Rius i Honorato de Puig, va donar la concessió del canyet a José Carreras, conegut amb el malnom d’el Cojo. L’objectiu de l’edicte era eliminar els animals morts, tant els grans com els petits, dels carrers i les places de la ciutat i, també, del pla que anava de la riera d’Horta a la de Sants i fins al camí conegut com la Travessera. En pagament dels seus serveis, José Carreras podia fer negoci amb les pells i les restes dels animals.

L’edicte establia l’obligació dels ciutadans de Barcelona i rodalia d’avisar immediatament l’esmentat Carreras quan es morís algun animal de mida grossa. Carreras, que vivia en una botiga del número 2 del carrer d’en Llàstics, l’escorxava i el transportava al canyet. El zel de les autoritats municipals a favor de la higiene i la salubritat públiques d’una població que vivia tancada per les muralles es complementava amb les corresponents multes. Els infractors eren sancionats amb 15 lliures catalanes pels animals grans i 8 lliures si eren petits. Per a les bèsties de mida petita, en lloc d’anar a buscar directament el Carreras, es podia avisar els porters que vivien a l’anomenada Casa dels Gegants, seu de l’embrió del que alguns anys més tard va ser la Guàrdia Municipal

de Barcelona. I els porters eren els encarregats de cercar el Carreras.

El cementiri i la Llacuna El cementiri a què fa referència el ban del 1808 és el primer cementiri fora muralles, construït pel bisbe de Barcelona Josep Climent l’any 1775 i enderrocat durant la Guerra del Francès (1808-1814). Estava situat en el mateix indret on al cap d’uns quants anys, el 1821, es va edificar l’actual Cementiri del Poblenou. Per aquest ban també ens assabentem d’altres dades sobre la zona: la Llacuna era un indret pantanós i no gaire salubre que estava on ara hi ha la cruïlla dels carrers de Pere IV i Almogàvers. A mitjan segle xviii s’havien iniciat els treballs per intentar assecar aquells terrenys, on desai-

guaven recs que procedien del Clot. L’enginyer Pròsper de Verboom (1667-1744) va crear una sèquia, probablement la que pren el nom de la Llacuna, que duia les aigües, fins aleshores estancades, cap al mar, i el que eren prats insans van esdevenir amb el temps terres productives i urbanitzables. El nom de la Llacuna ha quedat en el record gràcies a un carrer i una estació de metro.

21

dossier E l ve l l p o b le n ou

Paisatge i cartografia d entre els segles XVI i XIX per Andreu Blanch

L’afany per reproduir un territori gràficament per tal d’entendre’l millor ha estat una constant en totes les societats al llarg de la història. Quan realitzem sobre la sorra de la platja del Bogatell o de la Mar Bella un suau traç per tal d’explicar a algú on es troba un indret respecte a un altre, estem cartografiant i fent geografia. Quan Claudi Ptolemeu, a principis de l’era cristiana, es proposava, amb el nom de geografia, dibuixar els elements més característics del món conegut, ho féu amb l’afany de descriure i explicar la distribució d’aquests elements sobre la superfície terrestre. De comprendre millor el seu entorn.

Les tècniques i els objectius que han marcat l’evolució de la cartografia al llarg del temps són el reflex alhora de l’evolució tècnica i intel·lectual de la societat que la realitzava. Però més enllà de les qualitats científiques, tècniques o estètiques dels plànols, que són elements de gran importància en l’estudi de la història de la cartografia, aquí ens referirem als materials cartogràfics com a instantànies del temps. Documents gràfics que han plasmat les característiques d’un territori en un moment determinat, que l’han congelat utilitzant les tècniques disponibles en cada època i amb objectius diversos, però que sobretot ens permeten llegir aquests documents com a llibres on se’ns descriu un territori i un paisatge.

Com ja és ben conegut, el territori que avui dia ocupa el barri del Poblenou ha estat profundament transformat als darrers segles. Uns canvis que han originat paisatges ben diversos i que han acompanyat el grup humà que ha poblat aquestes contrades.

L’evolució d’aquest paisatge, d’aquesta àrea percebuda per la població, es pot estudiar a través de diverses i variades fonts, però la cartografia que al llarg dels segles ha representat directament o indirectament el territori poblenoví ens permet fer-ho d’una manera força precisa. Aquest serà doncs el principal objectiu d’aquest escrit: utilitzar un seguit de materials cartogràfics elaborats al llarg dels segles, que ens permetran fer un exercici d’imaginació d’un paisatge ja inexistent però que fou fossilitzat dins l’exercici cartogràfic.

El caràcter eminentment rural al llarg dels temps del territori ocupat actualment pel Poblenou faria que el seu interès per cartografiar-lo fos relativament baix si no fos per la seva proximitat a la ciutat de Barcelona. L’evolució cartogràfica ha anat lligada, doncs, a l’interès que tenia com a espai immediat a la ciutat de Barcelona. I no va ser fins a la seva evo-

22

1.

Plànol de perspectiva de Barcelona del s. xvi Títol: Barcelona Autor: Braun, Hogenberg Any: 1572, publicat dins CIvitates orbis terrarum Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. pàg.26-27

2.

Plànol de Juan Gianola Títol: “Plano de Barcelona. Sitiada por las Armas de Francia el día 12 de Junio y defendida asta 5 de Agosto del año 1697 que fue entregada capitulando según el mas rigurosa estilo de guerra” Autor: Juan Gianola Any: 1697 Font: Institut Cartogràfic de Catalunya pàg. 28-29

lució com a territori urbanitzat quan es van iniciar cartografies de detall, ja entrats al segle xix.

Una de les imatges més antigues que ens descriuen el territori del Poblenou la trobem en el recull de vistes de ciutats que, dins l’obra Civitates orbis terrarum, van fer Brau i Hogenberg l’any 1575 (plànol 1). En aquesta imatge hi trobem una Barcelona emmurallada i vista des de la muntanya de Montjuïc,

i la densificació del que més recentment es va anomenar Barri Gòtic destaca respecte als espais oberts d’horts i monestirs de l’actual barri del Raval. Al fons, sobre l’horitzó urbà dominat per les dues torres de Santa Maria del Mar i solcats per l’arc de Sant Martí, se’ns apareixen els terrenys erms de l’actual Poblenou. Eren terres eminentment rurals solcades tan sols per alguna edificació de caràcter agrícola.

Més d’un segle després, i immersos en el que s’anomena època de la cartografia militar, trobem el plànol que G. Gianola va fer l’any 1699 per representar el setge que va patir la ciutat de Barcelona l’any 1697

grafia del Poblenou

X

a mans del rei francès Lluís XIV (plànol 2). Gianola descriu no tan sols la ciutat emmurallada, sinó també tot el pla de la ciutat, per tal de representar la situació de les tropes que assetjaven la plaça. És un document de gran importància perquè ens permet tenir una imatge força més precisa que l’anterior de com devien ser les terres actualment ocupades pel barri, no tan sols al llarg del segle xvii, sinó segurament també en el passat. Ens trobem principalment davant d’una representació cartogràfica que ens mostra un espai que va mantenir al llarg dels segles l’estructura del seu paisatge formada per zones de pastura i agricultura, enmig d’una zona de llacunes litorals i travessada per vies de comunicació de pas entre la Ciutat Comtal i el Maresme. Un paisatge natural habitual en la costa catalana i que ens recorda l’actual zona d’aiguamolls de l’Empordà o l’espai litoral del Prat de Llobregat, cada vegada més amenaçat.

El caràcter rural del paisatge que va definir el Poblenou fins fa gairebé un segle i mig queda palès en el traç de línies paral·leles que representen camps de conreu i que trobem al voltant del camí de França, actual Pere IV. Rodejat d’exèrcits en formació que ja ens parlen d’una nova època en l’art de fer la guerra, apareix el dibuix i el topònim d’un espai que, ja desaparegut, més tard donà nom a un barri i actualment a un carrer i a una parada de metro, la Llacuna. Les noves tècniques militars iniciades ja en el Renaixement amb l’entrada de les noves armes de foc queden paleses en les formacions ordenades de tropes i canons que es mouen en aquest mapa pels terrenys del Poblenou, però també en el mateix plànol, reflex d’una època on l’interès per cartografiar i representar els espais de batalla va esdevenir per primer cop crucial per al resultat d’aquestes batalles. Pocs anys més tard, el 1704, Felip V va signar un decret per reorganitzar l’exèrcit creant un regiment d’artilleria, concepcions de les noves guerres que també van arribar al camp de l’enginyeria, com veurem poc després amb la construcció de la Ciutadella i els seus nous sistemes de fortificacions.

Sobre les grans dimensions que presenta la llacuna litoral central al Poblenou, cal recordar el caràcter oscil·latori d’aquestes mesures segons l’època de l’any i les aportacions de les rieres que solcaven el pla de Barcelona.

Seguint un ordre cronològic i cercant aquells treballs cartogràfics que ens aporten noves informacions sobre l’evolució històrica del paisatge poblenoví, cal parar esment en l’obra que el geògraf francès Beaurain va fer del pla de Barcelona entre el 1715 i el 1720 (plànol 3). En aquest pla, que ara ja està buit d’exèrcits, trinxeres i batalles, podem llegir-hi una

3.

Plànol de Beaurain Títol: “Pla de Barcelone, du Fort de Mont Jouy et leurs Environs, Ville Capit. De la Catalogne” Autor: Beaurain Any: entre 1715 i 1720 Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona pàg. 30-31

realitat territorial i paisatgística rellevant de l’actual Poblenou. Amb la fortalesa amenaçadora de la Ciutadella ja construïda, podem diferenciar clarament com els espais més litorals del Poblenou eren ocupats per les zones d’aiguamolls i llacunes, espais destinats a la ramaderia, mentre que els terrenys més interiors per sobre de la carretera de França eren terres destinades al conreu, tal com ens indica el parcel· lari marcat per la traça fina de l’autor del plànol. El Poblenou va continuar essent al llarg de tot el segle xviii un espai rural destinat a satisfer les necessitats de la gran ciutat de Barcelona, que progressivament s’anava densificant dins l’espai que les muralles de Pere III havien delimitat tres segles abans. Aquest fet, que també es pot copsar en el plànol, és de gran importància per entendre el pas que fa el Poblenou i tots els espais del pla de la ciutat al llarg del segle xix.

El segle xix és el segle dels grans canvis en el paisatge. La densificació creixent de la ciutat emmurallada, a causa del procés que anomenem revolució industrial, iniciat a finals del segle xviii, va fer que la ciutat cerqués nous espais per poder desenvolupar els nous processos econòmics que canviaren per sempre més la fesomia de molts paisatges catalans. Alhora, el segle xix és el segle dels geòmetres, aquells tècnics especialitzats a aplicar la geometria a la cartografia, cosa que va generar una autèntica revolució en aquest camp.

Una de les primeres representacions cartogràfiques que ens permeten entendre alhora el paisatge rural del Poblenou i les primeres conseqüències de la revolució industrial sobre el nostre territori és el plànol que, signat pel geòmetra reial Ignaci Mayans, va «fotografiar» aquest territori l’any 1819 (plànol 4).

23

Aquest plànol, que caldrà estudiar amb més deteniment, sorgeix de la necessitat de cartografiar les terres anomenades la Granota i el Joncar per tal de delimitar aquells espais que ja des del finals del segle xv foren destinats a l’ús de pastura per tal de proveir d’aliments la ciutat de Barcelona. El detall de la cartografia i la generositat en l’ús de topònims i notes ens descobreixen un espai rural destinat principalment a la ramaderia, on encara resten terrenys d’aiguamolls i petites edificacions característiques d’aquest tipus d’espais agraris. No obstant això, s’hi reflecteixen alhora alguns dels elements que estructuraven el barri que tot just iniciava les seves passes i que van fer canviar per sempre el caràcter rural d’aquest sector del pla de Barcelona. Pel que fa a l’estructura urbana, se’ns representa per primera vegada tot el conjunt de vies de circulació que tracen el futur creixement urbà, com ara la carretera de França, el futur carrer del Taulat i, sobretot, el carrer de Sant Joan de Malta, que unia el Clot amb el mar. Aquest darrer carrer apareix amb una nota molt rellevant: «Camino de San Juan, el cual en el siglo xiii se extendía hasta la orilla del mar donde se desembarcaban los enfermos y heridos de los navíos de Malta o también en la casa hospital». Cal recordar que des del segle xiii existia un hospital de l’orde de Sant Joan de Malta a Sant Martí de Provençals. Aquests tres eixos van formar a partir d’aleshores l’embrió urbà del futur Poblenou. Un nou element urbà que també marcà el nou paisatge poblenoiví és el Cementiri del Poblenou, primer cementiri construït fora muralles i que fou beneït pel bisbe Sitjar el mes d’abril del 1819, el mateix any de la realització d’aquest plànol. També destaca la construcció del llatzeret que a finals del segle xviii es va construir davant la platja per tal d’atendre els malalts de malalties infeccioses i que eren obligats a passar la quarantena abans d’entrar a la ciutat.

Ara bé, hi ha dos elements que ens permeten investigar el nou caràcter que va anar desenvolupant el paisatge del Poblenou. D’una banda, el terreny on la toponímia ens indica l’existència del prat d’indianes propietat dels senyors Juan Bosch i Josep Sala, localitzat a l’altura del que seria actualment 24

4.

Plànol d’Ignaci Mayans, 1819 Títol: “Plano que manifiesta el terreno en disputa…”

Autor: Ignaci Mayans Any: 1819 Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona pàg. 32-33

5 Plànol de Llorenç Preses Títol: ”Plano General del Termino de Sant Martín de Provensals” Autor: Llorenç Preses i Puig Any: 1853 Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona pàg. 34-35

el camí Antic de València. És l’únic prat d’indianes reconegut en aquesta cartografia, però no en va ser el darrer, sinó que van configurar un nou paisatge de prats de teixits que van anar acompanyats, en un futur no gaire llunyà, de fàbriques, habitatges i sobretot obrers. Un paisatge densament humanitzat. D’altra banda, podem identificar una adoberia on es treballava la pell, propietat de l’Ajuntament de Barcelona i ubicada també a l’actual camí Antic de València, al costat del prat d’indianes esmentat més amunt.

Uns trenta anys després, entre els anys 1853 i 1854, el geòmetra Llorenç Preses i Puig va fer un precís aixecament planimètric a escala 1:1.250 del municipi de Sant Martí de Provençals (plànol 5), per encàrrec dels propietaris del sòl, els quals es trobaven en conflicte amb hisenda per tal delimitar quins impostos havien de pagar. La documentació realitzada adjuntava també un treball d’estadística territorial sobre les superfícies de les parcel·les i l’ús que se’n donava.

La precisió de l’aixecament ens permet constatar la consolidació dels processos de creixement urbà observats en l’anterior cartografia. A mitjan segle xix, Llorenç Preses cartografia un territori que es troba ja en procés d’industrialització i creixement urbà. Consolidant-se els eixos viaris ja abans identificats de la carretera de França, el carrer del Taulat i l’actual Marià Aguiló, el barri del Poblenou va desenvolupant de mica en mica aquesta transformació territorial i

paisatgística que al llarg del temps el va convertir en l’anomenat Manchester català. L’any 1848 apareix un darrer element de gran importància en la definició del paisatge del Poblenou al llarg dels 140 anys posteriors: el tren. Les vies del tren de Barcelona a Mataró que tant van marcar aquest territori apareixen amb un traç clar tot explicant l’origen d’un dels paisatges històrics més característics d’aquesta franja costera.

D’altra banda, també és destacable el procés de reducció de la grandària de les llacunes característiques del paisatge litoral, que foren dessecades progressivament al llarg del segle xix, a causa tant de les noves activitats com per prevenir les malalties associades als espais lacustres.

Una de les fites cartogràfiques realitzades al llarg del segle xix i que representa amb gran detall el moment històric que vivia la ciutat de Barcelona i les poblacions que ocupaven el pla fou l’aixecament cartogràfic que va fer Ildefons Cerdà l’any 1855 com a pas preparatori per a la realització del seu projecte d’eixample (plànol 6). L’any 1861, el mateix Cerdà

i Pere Roca realitzaven el «Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona y proyecto de su reforma y ensanche» (plànol 7). En aquest plànol podem observar sobre la base cartografiada pocs anys enrere com es va superposar el projecte de reforma urbana més ambiciós mai realitzat per la ciutat de Barcelona.

Era el principi d’una etapa en què les bases de l’urbanisme establertes pel mateix Cerdà es disposaven a canviar radicalment el paisatge de la ciutat de Barcelona i de les poblacions que havien anat creixent al seu voltant. Les millores tècniques que la cartografia

6 Plànol de Barcelona de Cerdà, 1855 Títol: “Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona“ Autor: Ildefons Cerdà i Pere Roca Any: 1855 Font: ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) pàg. 36-37

havia desenvolupat al llarg del segle xix arriben al seu punt més àlgid amb la realització d’aquests plànols, on no tan sols tenim un curós treball de planimetria, sinó que, a més a més, l’altimetria és representada amb les innovadores corbes de nivell, cosa que permet representar amb exactitud geomètrica el relleu del pla de Barcelona.

Seguint l’anàlisi feta amb el plànol de Llorenç Preses, Cerdà ens mostra un territori eminentment rural, però que va consolidant una estructura urbana al voltant de les vies abans esmentades. Ara bé, el plànol de Cerdà ens brinda l’oportunitat de veure com, sobre la jove estructura urbana del Poblenou al voltant dels actuals carrers de Pere IV, Marià Aguiló i Taulat, es va planificar una nova ciutat ortogonal que va acabar, no sense problemes i al llarg de més d’un segle i mig, consolidant l’estructura urbana de l’actual Poblenou.

En un estudi més rigorós de la història de la cartografia del territori del Poblenou caldria anomenar altres autors i analitzar detalladament no solament l’evolució de les tècniques empleades, sinó també l’entorn social i econòmic de les societats que les realitzaven, amb l’objectiu final d’entendre millor la percepció de l’entorn que en feia cada societat.

L’objectiu principal d’aquest escrit és identificar la importància de les representacions cartogràfiques realitzades al llarg del temps per tal de conèixer i identificar paisatges i territoris passats. Llibres oberts que no tan sols ens descriuen un territori, sinó que també ens mostren un paisatge que potser ja no existeix, i esdevenen documents que poden arribar a narrar el més apassionat guió de novel·la històrica.

7 Plànol de l’Eixample de Cerdà i Roca Títol: “Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona y proyecto de su reforma y ensanche” Autor: Ildefons Cerdà i Pere Roca Any: 1861 Font: ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) pàg. 38-39 25

26

27

28

29

30

31

32

33

34

35

36

37

38

39

Memòria FÀBRIQUES I EMPRESARIS

El Poblenou al primer terç del segle xx

Els tres articles d’aquest dossier, i especialment «Les ostres mortíferes» i «La fàbrica Pané», volen ser una aproximació a la història familiar d’uns fabricants.

Les fàbriques, a més de produir béns, ser escenari de lluites obreres i configurar la geografia del Poblenou, tenen uns amos darrere. I hem volgut fer una ullada a la història personal d’aquests fabricants, tafanejar en la història petita, domèstica, d’unes famílies amb possibles que en comptes de viure de renda es van arriscar a crear unes fàbriques que van esdevenir molt importants. I així hem sabut com eren aquestes persones, com pensaven, en què creien o què sentien, si els agradava la feina, si volien estendre el seu mestratge...

Hem conegut el fadristern de la família Torras, que va renunciar a la seva vocació per continuar el negoci familiar un cop mort l’hereu i que, a més a més, es va casar amb la vídua del seu germà. Tant aquest article sobre la Torras com l’article sobre de la fàbrica Pané estan escrits per descendents directes dels fundadors de les dues indústries.

Anna Dobaño, l’autora de l’article sobre la fabrica Pané, també posa l’accent en aquesta història pròxima, i Mercè Tatjer, després de traçar un marc general, baixa a l’escala petita i ens parla de la religiositat i del paternalisme dels Tusell.

A dalt, imatge idealitzada de la factoria que era al desaparegut carrer de Recaredo.

A baix, imatge real de l’entrada de la fàbrica des del carrer de Recaredo, 4, any 1917.

A l’esquerra de l’entrada, el xalet on residia el gerent.

40

La fàbrica Tusell: invovaciò i consolidació per Mercè Tatjer Mir

A inicis del segle xx, el plànol de les grans indústries de Barcelona (aquelles que pagaven més de 1.000 pessetes de quota el 1906) mostra la potència fabril del Poblenou, que aplegava 87 de les 218 grans fàbriques de la ciutat. Les indústries poblenovines estaven concentrades entorn a l’eix de Pere iv, a l’avinguda d’Icària i en alguns eixos antics (Marià Aguiló, camí Antic de València, carrer del Taulat i del Joncar) i, alhora, disperses per la incipient trama Cerdà.1 Al llarg del primer terç de segle, aquesta activitat fabril no solament s’incrementà, sinó que també es diversificà notablement amb nous sectors, gràcies a l’aplicació de l’electricitat tant com a font d’energia com per a l’enllumenat, primer d’autoproducció amb electromotors i després —a partir del 1914— servida per les empreses d’electricitat.

La millora de les comunicacions va ser molt important en aquestes primeres dècades del segle xx amb

vista a afavorir el creixement de la indústria i la mobilitat de mercaderies i mà d’obra. La construcció d’una nova estació de la línia de tren BarcelonaMataró (1907) i la instal·lació d’un gran conjunt de parc de vies d’emmagatzematge i de composició de combois apropà mercaderies procedents del port i permeté la sortida de productes elaborats, ja que algunes indústries disposaven d’aparcadors propis.

La xarxa de transport de viatgers també millorà amb més línies de tramvies i amb els autobusos (van circular a partir del 1923) i els troleibusos (en funcionament des del 1930). Tots dos mitjans bastiren cotxeres al Poblenou: la de tramvies, al carrer de Pere iv, al costat de l’església del Sagrat Cor, i la d’autobusos, de la Companyia General d’Autobusos (CGA), al carrer de Luchana (avui Roc Boronat), tocant a Almogàvers.

A principis de la dècada del 1930, el Poblenou esdevingué un veritable districte industrial en el qual les fàbriques es complementaven horitzontalment i verticalment. Es disposava aleshores d’una mà d’obra especialitzada i de centres de formació professional (Escola d’Arts i Oficis). En paral·lel, un seguit d’institucions culturals, polítiques i de classe d’orientació variada (cooperatives, corals, centres federals i radicals republicans, ateneus, associacions i sindicats obrers) diversificaven la xarxa social d’un districte industrial que es va caracteritzar per la gran capacitat reivindicativa de la seva classe treballadora.

El paisatge urbà va canviar notablement en aquests anys, ja que al costat dels grans recintes fabrils de la segona meitat del segle xix s’aixecaren nous edificis

Naus de la factoria que ja formaven part de les antigues instal·lacions de la fàbrica d’estampats dels Juncadella.

41

industrials de marcat caràcter modernista, noucentista i art déco. Aparegueren també nous conjunts d’habitatges: uns de caràcter popular, com els de promoció cooperativa (el nucli desaparegut del carrer de Lope de Vega, i els encara existents del carrer d’Espronceda),2 o les senzilles cases de pisos, i d’altres de manera més precària com ara els passatges, els passadissos i fins i tot les barraques. No hi mancaren alguns edificis d’habitatges de més presència (modernistes, noucentistes, art déco) per a classes mitjanes destinats a lloguer (per a empleats, directius), i fins i tot per a residència d’algun petit industrial local, que es bastien als principals eixos com ara la Rambla o Pere IV. La xarxa comercial a l’engròs i al detall va millorar notablement amb l’augment del nombre de magatzems al servei de les petites i mitjanes indústries, i de botigues i serveis cada cop més especialitzats (agència de la Caixa d’Estalvis i Pensions), que cobrien les necessitats d’una població creixent. La creació de noves parròquies (Sant Francesc, el 1916, i Sagrat Cor, el 1934) va ser també resultat de l’increment humà i urbà del Poblenou.

Les primeres fotografies aèries de presa vertical de la dècada del 1920 en fixaren la imatge, i són encara avui un fidel testimoni. Igualment, la cartografia parcel·lària de Vicenç Martorell detallava amb precisió, just abans de la Guerra Civil, els noms de les fàbriques, com també les formes i les característiques constructives i funcionals.

Es tancava als primers anys de la Segona República una etapa de la indústria del Poblenou que als anys de la Guerra Civil espanyola havia d’experimentar un gran tomb que encara ens resta per explicar.

Ampliació i diversificació de l’estructura industrial A les primeres dècades del segle xx, el Poblenou es consolida com el primer districte metal·lúrgic de Barcelona. La diversificació de la seva estructura industrial, a la qual ens hem referit abans, va donar pas a la transformació d’alguns sectors tradicionals i, alhora, a l’aparició d’altres de totalment nous, alguns dels quals van venir de la mà d’empresaris estrangers.

Entre els primers cal esmentar les transformacions del sector tèxtil, amb la introducció de noves fibres com ara la seda artificial (Can Felipa) o de nous teixits de cotó (piqué, teixit bordonat, etc.).

També és destacable la diversificació del sector mecanometal·lúrgic, amb l’augment de foneries i d’empreses de caldereria i construcció de màquines; a la foneria de Can Girona s’hi va afegir la de Joan Torras Guardiola, la Rivière de teles metàl·liques, un gran nombre de tallers de transformacions metàl· liques i fins i tot del sector de l’automoció (Ford).

La gran concentració d’aquest tipus d’empreses convertiren l’eix del carrer de Pere IV i la rodalia del barri de la Plata en un veritable clúster de fàbriques d’aquest ram.

Altres nous subsectors foren els orientats cap a la producció de béns de consum lligats a les noves pautes d’equipament de les oficines (màquines d’escriure Olivetti), de la llar, o al servei de la indústria del vestit, de l’alimentació i de l’oci. Entre aquests 42

subsectors volem esmentar aquella part del sector de la metal·lúrgia orientada a la fabricació de fornitures i materials per a la confecció, el vestit i la moda (fàbrica de gafets Waldes), com també els vinculats a nous materials com ara la goma o el cautxú (Klein, Tusell), que tenien àmplies i importants aplicacions en molts camps.

Alhora, en sectors com ara el de l’alimentació, la transformació donà lloc a la instal·lació de fàbriques de gel (La Siberia) o de productes lactis (Letona). Cal esmentar, igualment, l’important desenvolupament del sector del paper i de les arts gràfiques, com també la diversificació del sector químic del Poblenou.

Aquests nous sectors industrials (metal·lomecànica,

alimentació i begudes, químic, paper i arts gràfiques), tot i no superar en xifres el tèxtil, prengueren una gran envergadura que els féu assolir, segons J. Nadal i X. Tafunell,3 valors econòmics molt pròxims al sector tèxtil, tant dins del conjunt de Sant Martí com en el conjunt de Barcelona.

D’entre aquest nou teixit fabril hem seleccionat una empresa força representativa, Tusell Hermanos (FRACSA), ubicada al Poblenou al llarg del període que estudiem. Tot i que no figura ni a la llista dels grans contribuents del 1933 ni a la llista de societats anònimes d’aquell mateix any, elaborades per J. Nadal i X. Tafunell, hem considerat l’interès de conèixer-la d’una manera més aprofundida per raons

diverses: per la seva importància dins del sector corresponent a escala de tot Espanya; pel caràcter innovador de la seva producció, i, finalment, per la seva continuïtat empresarial fins a la dècada del 1980, que ens exemplifica perfectament el procés urbanístic seguit per la majoria dels grans recintes fabrils històrics del Poblenou.

Els treballadors de Tusell Hermanos sortint de la fàbrica a finals dels anys deu del segle xx. Hi van arribar a treballar 300 persones i una bona part d’aquestes persones, unes 50, eren dones.

43

A baix al centre, Maties Tusell Gost, un dels fundadors de l’empresa, envoltat de treballadors en una visita a Montserrat a mitjan anys quaranta del segle xx, per celebrar el dia de la patrona de l’empresa, la Mare de Déu de Montserrat. A la seva esquerra, el nen Ramon Compte, nét dels porters de la fàbrica.

La fàbrica Tusell El recinte fabril Aquesta indústria es crea el 1904. Va ser fundada pels germans Maties i Xavier Tusell Gost amb el nom comercial de Tusell Hermanos, segurament a partir d’un taller d’ortopèdia, articles de cel·luloide i goma que hi havia al carrer de Fontanella, 20. Inicialment, la fàbrica va estar ubicada al Poble-sec, primer al carrer de Vila i Vilà, 87-89, i l’any següent, possiblement arran d’un incendi, al carrer de la Font Honrada, 3.

A la dècada del 1920 —tot i mantenint la fàbrica del Poble-sec—, traslladà part de la producció al Poblenou, concretament al carrer de Recaredo, 4, a les antigues instal·lacions de la fàbrica d’estampats de Juncadella, que en marxar fora de Barcelona havien estat ocupades per l’empresa tèxtil Pastells i Regordosa. Aquest indret es coneixia també com el prat de la Campana.4 El recinte fabril estava situat entre el carrer de Recaredo, un dels carrerons de la trama més antiga del Poblenou (paral·lel a Pere IV, amb entrada pel carrer de Saint Simon i Sertori) i els futurs carrers de Lope de Vega i Bilbao, just a l’encreuament del carrer de Pere IV amb la futura Diagonal. També tenia una altra entrada pel camí Antic de València.

El 1918, els germans Tusell crearen Fábricas Reunidas de Apósitos y Caucho, S.A. (FRACSA), que també s’anunciava com a Productes Tusell. L’empresa es dedicava a la fabricació d’apòsits i articles de cautxú, cel·luloide i goma, tot i que amb aquesta denominació produïa una àmplia gamma d’articles.5 El 1920 figura ja clarament a l’adreça del carrer de Recaredo, malgrat que al número 2 hi havia l’empresa Estela y Cía., que fabricava botons d’os.6 Sabem poc de les obres i les noves construccions

44

realitzades pels Tusell. El que sí que és cert és que les descripcions i les imatges de la fàbrica a les dècades del 1920 i el 1930 mostren un gran complex industrial —de prop d’uns 2.000 m2— amb entrada pel carrer de Recaredo al qual s’accedia des del carrer de Pere IV, raó per la qual sovint es donava el número 288290 d’aquest últim carrer com a adreça de la fàbrica, ja que des de Pere IV i pel carrer de Sartorius s’arribava directament a la fàbrica.7 Just a l’entrada, a la part esquerra del recinte, hi havia el xalet on residia el gerent; diverses naus i coberts d’una sola planta que eren perpendiculars i paral·lels al carrer de Recaredo se situaven a banda i banda d’un camí arbrat que traspassava tota la finca, en la qual hi havia, també, una zona enjardinada.

Al final del recinte, tocant al camí Antic de València, s’ubicava una gran xemeneia de base poligonal.

Completaven el conjunt un gran dipòsit d’aigua i una xemeneia de menors dimensions. La part del recinte que feia costat al futur carrer de Lope de Vega va ser ocupada el 1927 per noves naus de producció d’articles de la marca La Cadena. Davant s’hi bastí un jardí amb parterres.8 Hi van arribar a treballar 300 persones i una bona part —unes cinquanta— eren dones que vivien al Poblenou mateix. Poc més sabem dels tècnics, dels treballadors i de la xarxa de representants i venedors; només ens consta el testimoni d’un notable personatge de l’època, el polític i escriptor Andreu Nin, que va treballar com a viatjant de la casa Tusell per Egipte i la península entre el 1916 i el 1920. Nin va entrar a Tusell gràcies al contacte que li hauria facilitat l’advocat i poeta Josep Carner, que era una de les persones de confiança, i segurament també apoderat, de l’empresa Tusell.9

Una àmplia gamma de productes La producció de FRACSA s’orientava cap a dues línies: la sanitària i d’higiene i la d’oci. Dins de la primera destacava la producció d’una àmplia gamma d’articles per a infermeria (xeringues, peres, irrigadors...) i, entre aquests articles, el més conegut era l’apòsit marca La Hermana. L’apòsit sanitari per a dones, patentat amb el nom de Madamex, va ser una gran novetat en aquells anys, ja que a Europa aquests apòsits es van començar a fabricar tot just a principis de la dècada del 1920. En aquesta mateixa línia sanitària i farmacèutica podríem incloure els preservatius anomenats «protectors sanitaris».10 Aquesta varietat de productes es completava amb els braguers, les bosses de goma d’aigua calenta que ràpidament van substituir altres tipus de procediments per escalfar els llits o per aconseguir focus de calor que evitaven o mitigaven els dolors.

L’altra línia estava composta per objectes relacionats amb les joguines i les activitats d’oci. Els catàlegs de l’època mostren, amb la marca Caracol, pilotes, flotadors en forma de pneumàtic, d’oca, etc., objectes de platja (gorres), sabatilles de bany... En aquest mateix àmbit destacaren les caretes de goma per a disfresses i altres articles amb les marques Cadena i Tortuga.

L’empresa també anunciava el 1928 com a article acreditat les porres de cautxú per a agents de l’autoritat, «que van adoptando todos los Ayuntamientos de España para su Guardia Urbana».11 Un dels articles més famosos d’aquells anys foren les faixes de cautxulina Madame X per a dones, però també per a homes, que estaven patentades i que van substituir les encarcarades cotilles. Com a productes relacionats amb el sector de la indumentària hi havia els impermeables, les sabates i les botes d’aigua de goma —anomenades katiuskes— tant per a treball com per a ús en cas de pluja.

Completaven la seva producció altres articles com ara les rodes de goma per a cotxets infantils, per a cadires de roda de malalts o per a carretons i vagonetes de mercaderies dels magatzems i les fàbriques.

Fou una empresa molt representativa tant per les innovacions, amb la introducció de noves primeres matèries, com pel procés productiu lligat a l’elaboració de cautxú. Igualment, va destacar des dels inicis per la seva àmplia xarxa de distribució dels productes arreu d’Espanya —on tenia el 1930 dotze sucursals i punts de venda de Madame X. Fins i tot van organitzar un entramat d’empreses filials en algunes ciutats com ara Sant Sebastià (on van crear La Sociedad General de Higiene), Sevilla (La Caucho.

Algodonera Medicinal Andaluza), Bilbao, Madrid, València i Vigo. Destacava la filial de Sant Sebastià, que tenia una gran autonomia però es mantenia molt lligada financerament a la fàbrica barcelonina, com mostra la referència d’aquesta empresa a Barcelona durant la Guerra Civil com a part de la Cambra de Comerç basca, que era una de les quatre seccions de la Delegació del Govern basc a Catalunya.12 Sembla que, aprofitant la conjuntura favorable per a Espanya de la no-bel·ligerància durant la Primera

Tusell Hermanos es va convertir el 1918 en Fábricas Reunidas de Apósitos y Caucho, S.A. (FRACSA). L’empresa es dedicava, com deia la propaganda, a la fabricació de tot tipus d’articles de cautxú.

45

Vistes de part de les naus de l’important complex fabril, de prop de 2.000 m2, situat entre els carrers de Recaredo, Lope de Vega i camí Antic de València. Aquest indret es coneixia, també, com el prat de la Campana.

46

Guerra Mundial, Tusell capta mercats exteriors. El 1915 va obrir una sucursal a Buenos Aires, i agències a París, Tessalònica, Istanbul i Alexandria, i més endavant al Marroc.

A Barcelona disposava el 1909 d’un establiment al carrer de Fontanella, 20, i a la dècada del 1930, d’un gran magatzem i despatx a la ronda de Sant Pere, 12, i d’una botiga a la Gran Via, 615. A més a més, va obrir un establiment dedicat exclusivament a la venda de les faixes i els articles Madame X al passeig de Gràcia, 127 i, posteriorment, a la rambla de Catalunya, 24.

A la dècada del 1920 va iniciar extenses campanyes publicitàries amb dibuixos que representaven la seva àmplia gamma de productes i promocions de venda.

Una de les més significatives i curioses fou l’apareguda el 1925 a La Vanguardia, en la qual s’anunciava que per la compra de 60 capsetes de «servilletas higiénicas» femenines marca La Hermana es regalava un protector sanitari de cautxú (preservatiu), que com hem dit fabricava la mateixa empresa.

Diaris com ara La Vanguardia i l’ABC de Madrid i Sevilla, i revistes barcelonines com ara Catalunya, Mirador i D’Ací i d’Allà (on anunciava com a «cautxú català» articles de bany i platja), com també altres publicacions relacionades amb les especialitats de farmàcia i infermeria, van publicar la seva propaganda, sovint amb anuncis de gran format i de caràcter modern i d’avantguarda.

Tot just abans de la Guerra Civil esdevingué l’empresa més important en la seva especialitat, passant per davant d’altres com ara la fàbrica de goma de Baltasar Garriga del carrer de Nàpols i competint en alguns productes higienicosanitaris amb la reconeguda Clauselles, S.A. (també situada al Poblenou), i en articles d’oci i esport amb d’altres com ara la italiana Pirelli, ja establerta a Catalunya.

En paral·lel, els germans Tusell i la generació següent, nascuda a les primeres dècades del segle xx, assoliren protagonisme econòmic,13 social i fins i tot polític. Xavier Tusell i Gost fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1920, soci de la Joventut de la Lliga i membre d’Acció Catalana Republicana, i va participar en comissions aranzelàries del sector de la goma. Així mateix, establiren vincles familiars amb altres industrials com ara els fabricants tèxtils Millet.14 Els germans Tusell —segons sembla, de fortes conviccions religioses— destacaren, també, pel seu paternalisme envers els obrers. El 1918, davant de la situació de crisi proposaren, igual que van fer alguns altres industrials, mesures de protecció social, entre les quals figuraven la possibilitat de construir cases barates per a obrers, facilitar préstecs en bones condicions per a causes justes i assegurar una pensió als obrers a partir dels 65 anys. Aquestes mesures les volien fer extensives a tot el sector mitjançant la Federació del Ram de la Goma, i assenyalaven com a model el règim de pensions anuals constituïdes a favors dels obrers i els empleats de la casa Tusell Hermanos.15

Els anys de la postguerra Després de la Guerra Civil, afavorits per l’autarquia, van continuar les seves activitats i van mantenir la xarxa d’establiments i la línia de productes, si més no fins a finals del 1960. Fins i tot, el 1942 es va ampliar el recinte per la part del jardí que restava sense edificar.16 Tanmateix, ja cap al 1962 s’inicià la fragmentació del recinte en naus de lloguer, en el qual, tot i mantenint-se com a propietària FRACSA, que hi realitzava algun tipus de producció, s’instal·laren una vintena de petites i mitjanes empreses majoritàriament vinculades al sector del plàstic i del làtex, però també del metall. El 1982 hi figurava Latex Compound Española, S.A. entre les més importants, com també un taller d’injecció de plàstic format per membres de la família Tusell.

Aquesta empresa i recinte fabril propietat de la família Tusell, poc esmentada en els ja nombrosos estudis i publicacions sobre indústria del Poblenou,17 tancà definitivament les portes a finals del 1990 (el 1994 encara hi funcionaven 36 empreses). Finalment fou enderrocada, igual que les casetes antigues del nucli dels carrers de Recaredo, Sant Simó i Sertori, per obrir la Diagonal.

La seva implantació al cor del Poblenou és una bona mostra de la diversitat del teixit productiu d’aquest districte industrial i de les innovacions que es produïren durant el primer terç del segle xx, i que havien de continuar després de la Guerra Civil. És, sens dubte, una bona raó per conservar-ne la memòria.

Un dels patis que es trobaven entre les naus en una imatge del 1917.

1. Tatjer Mir, M. «La indústria a Barcelona el 1906 i l’articulació d’un primer espai metropolità». A: López, M. (ed.). Cerdà i la metròpoli, 1853-1897. Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2010, p. 160-167.

2. Sobre aquests dos conjunts de cases barates de cooperatives, vegeu: Tatjer Mir, M. «Los orígenes de la vivienda social en Barcelona.

Las cooperativas de vivienda en el primer tercio del siglo xx». A: Capel, H.; Linteau, P. A. Barcelona-Montreal. Desarrollo comparado. Barcelona:

Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1988, p. 413-434.

Una fotografia de les cases de la Cooperativa La Constructora Obrera del carrer de Lope de Vega tocant a Can Ricart que van ser enderrocades, es troba a: Arxiu Històric del Poblenou.

Poblenou. Barcelona: Editorial Efadós, 2010, cap. I, pàg. 116.

3. Nadal, J.; Tafunell, X. Sant Martí pulmó industrial de Barcelona. Barcelona: Columna, 1992, p. 292-293.

4. AMDSM. Exp. 576 bis. Any 1883.

5. En el consell d’administració d’aquesta societat figuraven: Xavier Tusell Gost com a president, Fèlix Millet Maristany com a vicepresident, Jorge Tusell Coll i Jaume Maurici Soler com a vocals i Juan Tusell Coll com a secretari. Cf. Anuario Financiero y de Sociedades Anónimas, 1961-1962, Madrid, p. 782.

6. Bailly, Billiere, Riera. Guía General de Cataluña. Barcelona: 1920.

7. Garro, E. «Fábricas Reunidas de Caucho y Apósitos, S.A.».

ABC (25 de desembre de 1928), Madrid, p. 12.

8. Garro, E. Op. cit. Cf. la fotografia amb el plànol de Vicenç Martorell escala 1:500 de l’any 1927.

9. Aquesta informació prové de: Pasarell, J. Homes i coses de Barcelona, d’abans. Barcelona, 1968. Citat per Gabriel, P. «Andreu Nin, militant sindical». A: Alba, V.; Durgan, A.; Gabriel, P.; Martín, J. L. et al. Andreu Nin i el socialisme.

Barcelona: CEHI-UB, 1998, p.

23-52.

10. Gureña, J. L. «Elementos para una historia de los preservativos en España», Hispania.

Revista Española de Historia, vol. 64, núm. 216 (2004).

11. Garro, E. Op. cit.

12. Medina, F. X. Vascos en Barcelona. Etnicidad e inmigración vasca hacia Cataluña en el siglo XX. Vitoria-Gasteiz: Servicio de Publicaciones del Gobierno Vasco, 2002, p. 56-58.

13. Xavier Tusell Gost tenia aquells anys vinculacions amb l’empresa d’assegurances Barcelona.

14. Una de les filles de Xavier Tusell Gost (Montserrat Tusell i Coll) es casà amb Fèlix Millet Maristany, fill de l’industrial tèxtil Joan Millet Pagès i nebot del fundador de l’Orfeó Català. Cf. Farras, A.; Cullell, P. L’oasi català. Barcelona: Planeta, 2001, p. 106 i 253 i seg.; i també Santamaria, A. «El caso Millet y el caso Pretoria», El Viejo Topo, núm. 264 (gener del 2010), p. 9. Un altre fill, Francesc Tusell Coll, establert a Sant Sebastià, probablement per dirigir la filial basca, fou també un reconegut pintor, mentre que el seu germà Jorge es dedicà al sector del cinema com a productor i fundador de diferents distribuïdores i durant el franquisme va arribar a ocupar diferents càrrecs en aquest sector.

15. Tusell, M.; Tusell, X. La protecció de l’obrer a la pràctica. Obra social de la casa Tusell Germans i Estatuts de la Federació del Ram de la Goma.

Barcelona: Imprenta M. Gálvez, 1918.

16. AMDSM. Antecedents Exp. 5706. Any 1942.

17. L’única referència sobre aquesta fàbrica ens apareix a la publicació de l’Arxiu Històric del Poblenou Fet al Poblenou.

Barcelona: AHPN-MHCB, 2007, p. 156-157.

47

Memòria FÀBRIQUES I EMPRESARIS

Juan Torras Guardiola

Una mort que va marcar la història de l’empresa Torras Herrería y Construcciones, S.A. Les ostres mortíferes L’any 1876, l’arquitecte Juan Torras Guardiola va fundar un petit taller per fer estructures metàl·liques als soterranis de la ronda de Sant Pere, 71, que era un edifici de la seva propietat i on tenia el seu domicili particular.

Torras Guardiola era catedràtic d’Estructures Metàl·liques, Resistència de Materials i Hidràulica a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, creada el 1875. Ell volia experimentar en el seu propi taller el que ensenyava a les classes. Als inicis, el que feia era treballar i adequar els ferros que li enviaven les foneries Herrería del Remedio i Herrería San José. En aquest taller va treballar el mestre de fosa i arquitecte Pere Falqués (nascut el 1850 a Sant Andreu del Palomar, com el mateix Juan Torras Guardiola) fent pràctiques des de molt jovenet. També hi va treballar el fonedor Ballarín.

Can Torras s’instal·la al Poblenou El taller de la ronda pren embranzida en rebre l’adjudicació el 1877 de les obres del pont de Sant Agustí sobre el riu Onyar, a Girona. Torras aconsegueix aquest encàrrec gràcies al seu cunyat Raimon Raventós. Aleshores, Torras s’adona que no pot dependre de les empreses que li subministraven el ferro i es converteix en fabricant i empresari. No abandona, però, les seves classes a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, tasca que va dur a terme durant 30 anys fins a la seva mort el 1910.

El 1882, quan ja tenia 59 anys, comença la seva aventura industrial. Compra uns terrenys situats prop de la carretera de Mataró, en un indret que s’anava industrialitzant ràpidament. Els terrenys estaven al carrer de la Igualtat (avui Àlaba) entre Ramon Turró i Llull.

En la comptabilitat de l’empresa de l’any 1885 es comencen a trobar factures de la bastida per fer el monument a Colom de Barcelona. A finals del 1887 s’inicia la construcció de la famosa bastida metàl· lica, que es va anar muntant in situ. Un pont grua va anar alçant les peces: primer la base de la columna de ferro de 34 tones, després tres cossos més, fins a formar la columna de 60 metres d’alçària i coronar-la amb l’escultura de 6 tones de bronze que representa l’almirall Colom.

Aquesta proesa va valer a Torras un gran reconeixement. Es va fer un nom dins de la indústria i aleshores va començar a rebre moltes comandes per a l’Exposició Universal del 1888, com ara l’edifici central del Palau de la Indústria, la coberta del Palau de Belles Arts i els ferros de l’Umbracle, entre d’altres.

En algunes d’aquestes obres va col·laborar amb el 48

Les Ostres Mortíferes per Assumpció Feliu Torras

Vista exterior de la fàbrica situada entre els carrers de Llull i Ramon Turró, any 1947.

Dues imatges de l’interior de la fàbrica on destaquen els ponts grua.

49

Bastida per a la construcció del monument a Colom amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Aquesta estructura va valer a Torras un gran reconeixement.

seu amic Elies Rogent, també arquitecte. Nombrosos edificis de l’anomenat Quadrat d’Or de l’Eixample de Barcelona tenen les estructures metàl·liques calculades i subministrades pel taller de Juan Torras Guardiola. En les noves instal·lacions del Poblenou es va crear un departament dedicat exclusivament al càlcul d’estructures.

Juan Torras Guardiola es casa als 60 anys L’empresa va bé, però Juan Torras Guardiola s’adona que ja ha complert 60 anys i que no s’ha casat ni té hereus perquè sempre s’ha dedicat a la feina, a les classes, a les tertúlies ciutadanes... I decideix casar-se amb Magdalena Puig, filla del moliner de Can Bosch, de la parròquia de Sant Quintí de Mediona. Magdalena, 35 anys més jove que ell, ja era la seva governanta, l’encarregada de la intendència de casa seva.

Bona gent.

50

Torras era un home pràctic i no destinava gaire temps a pensar en coses mundanes. Ell es dedicava a l’Escola d’Arquitectura, a l’Ateneu Barcelonès, formava part de nombrosos jurats, però sobretot es dedicava a la fàbrica que tants i tants esforços i maldecaps li comportava. Dirigir 90 treballadors no era una tasca fàcil, ni tampoc no ho era trobar la matèria primera, la ferralla, vigilar les comandes, controlar la competència, atendre els clients, desplaçar-se per controlar les obres (en una anotació del llibre diari de Can Torras surt una partida que diu 50 pessetes «viatge a Tortosa mercat central»), pensar en com innovar i ser competitiu, abaratir els preus del ferro sense perdre resistència... Per sort, el caixer de l’empresa és el seu oncle Ulderico Torras, home de poques paraules però molt complidor i d’absoluta confiança.

Els diners són els diners i més quan costen tant de guanyar. Què li han de dir, a ell, persona molt austera i poc amant dels homenatges i les festes, que era fill

Instal·lacions interiors de la fàbrica coneguda popularment com a Can Torras dels Ferros, any 1940.

51

El matrimoni format per Joan Torras Puig i Assumpció Ferrer Bosch.

del forner de Sant Andreu de Palomar i escrupolós de la feina ben feta.

Torras era un bon amic, una persona que sabia escoltar. Però no sempre tenia bon caràcter. Les circumstàncies, a vegades, li donaven un aire sever. El matrimoni Torras va tenir tres fills: en Josep, en Joan i la Maria. A vegades, durant els sopars familiars, el silenci es podia tallar amb un ganivet per culpa de les cabòries que portava a casa el pare empresari.

Els nens i la muller restaven muts i quan el pare se n’adonava deia: «Parleu, a mi no em feu cas».

El fill gran, en Josep, va estudiar la carrera d’enginyer industrial a Barcelona. El segon, en Joan, arquitectura com el seu pare, i la Maria es va casar amb Francisco de Paula Cerveto, que era un íntim amic del seu germà gran i també enginyer industrial.

Josep Torras i Puig, graduat el 1907, es va preparar per succeir el seu pare, que compta molt amb aquest fill per portar la fàbrica de siderúrgia i construccions metàl·liques. En un dels viatges que fa el pare a la terra de la seva dona, a Sant Quintí de Mediona, veu una noia rossa molt jove i bonica que estava brodant darrere la tanca d’un jardí. «Aquesta noia faria per al meu fill Josep», va pensar. La noia es deia Assumpció Ferrer Bosch i havia estat educada en un internat de monges de Gelida, perquè la seva casa pairal, La Freixeneda, estava massa aïllada per poder assistir a escola diàriament.

Les ostres mortíferes El 1909, Josep Torras Puig (1883-1909) es va casar amb Assumpció Ferrer Bosch, de La Freixeneda. Un cop acabat el banquet de noces, en el qual no van faltar

52

les ostres, els nuvis van emprendre un viatge amb tren cap a Madrid, i en el tren s’esdevé la tragèdia.

En Josep es troba malament, cada cop pitjor, i mor intoxicat per les ostres del banquet nupcial. Ella no en va prendre perquè no li agradaven. Torna a casa dels seus sogres, que l’acullen i li diuen que allí és casa seva.

Juan Torras Guardiola volia que la fàbrica la portés el fill que era enginyer industrial, però en morir aquest queda en Joan (1885-1976), que és arquitecte.

El pare també és arquitecte i pensa que se n’ha sortit prou bé, però els temps no són els mateixos i la nova industrialització empeny sense deixar temps ni fer concessions.

Canvi de parella. Un nou rumb a l’empresa El 1909, Joan Torras Puig acaba la carrera d’arquitecte a l’Escuela de Arquitectura de Barcelona, on el seu pare ha ensenyat durant 30 anys. Era gairebé obligat que els nous arquitectes, els que tenien recursos, anessin de viatge per Europa per aprendre les novetats i les tendències en arquitectura i avenços tècnics.

En Joan no va ser una excepció i va emprendre el viatge, però els seus desigs d’ampliar coneixements a l’estranger es van veure truncats amb la mort sobtada del seu germà. De cop i volta es va veure designat pel seu pare per succeir-ho a la fàbrica.

La vídua continua a casa amb la família Torras. És una més. Un matí, el 19 de gener de 1910, Juan Torras Guardiola, després d’esmorzar, es troba malament i crida el seu fill Joan i li diu en el seu llit de mort: «Hauries de casar-te amb l’Assumpció. És molt bona

noia». Ell li respon: «No es preocupi, pare. Ja pensava fer-ho».

Juan Torras Guardiola mor al carrer de l’Escorial de Barcelona, en una casa amb jardí de la seva propietat on s’havien traslladat quan la pesta del 1889 feia destrosses dins del nucli de la Barcelona vella. Joan Torras Puig esdevé el gener del 1910 propietari de l’empresa fundada pel seu pare, Talleres del Arquitecto Juan Torras, amb despatx a la ronda de Sant Pere, 74 i la fàbrica al Poblenou, amb 100 treballadors.

El mateix any demana llicència al papa per poder casar-se amb la seva cunyada Assumpció, vídua del seu germà Josep. Un cop obtingut el permís papal, es casen vestits de negre un dia feiner a les set del matí i actua com a testimoni el caixer de la fàbrica, el seu oncle Ulderico Torras, l’home de confiança del pare.

La parella va tenir cinc fills: tres nois i dues noies.

Després de set anys de matrimoni va néixer el primer fill, Joan Torras Ferrer, un noi destinat a portar l’empresa, però que va morir als 21 anys just després de la Guerra Civil. El 1918, Joan Torras Puig constitueix la nova empresa, Torras Herrería y Construcciones, S.A., la societat anònima que amb un capital de 10 milions de pessetes va obrir les portes al gran món de la indústria i de les finances.

Diverses imatges de la zona on es feia la colada de ferro, any 1940. A la primera imatge, s’hi pot veure al fons l’edifici de la Protecció de Menors.

53

Memòria FÀBRIQUES I EMPRESARIS

La fàbrica Pané per Anna Dobaño Pané

La memòria històrica d’un lloc està feta de records, de documents, d’objectes conservats a les cases o museus, d’arxius en els quals sempre hi ha un fons de realitat i una mica de subjectivitat, barrejat amb l’esperança de trobar coses secretes d’una família, coses de les quals no s’ha parlat mai. Del fons de l’arxiu conservat per la família Pané surt a la llum la història d’una fàbrica ubicada al Poblenou, que va ser inaugurada a finals del segle xix amb el nom de José Pané S. en C. i que es dedicava a la construcció de maquinària per a la mòlta de grans.

Els orígens Durant el darrer quart del segle xix, la indústria farinera a la zona de Sant Martí de Provençals es va expandir gràcies a la política aranzelària del Govern, a la ubicació privilegiada per la proximitat al port i a la xarxa ferroviària de Barcelona. A més, les farineres van contribuir al desenvolupament de la indústria mecànica local i van importar màquines d’Alemanya. La modernització va venir de la mà d’un cilindre alemany anomenat planchister, però també cal fer constar que Josep Pané ideà un molí propi patentat amb el nom d’Hispània. Era un sistema nou de molineria conegut com a Pané, que feia més ràpida la separació del gra.

L’empresa es va expandir per Benicarló. També va establir relacions comercials amb l’empresa Gómez, de la població soriana de Garray, que encara conserva la fàbrica, la qual ha passat ha formar part del seu patrimoni industrial. Pané i la família Gómez de Garray iniciaren una amistat que encara perdura.

Ambdues van arribar a exportar amb gran èxit a mercats tan importants com ara l’argenti i el cubà.

L’origen de la fàbrica es remunta a l’any 1880, quan Josep Pané Royo, nascut a la població de Carme (a la comarca de l’Anoia) i de professió fuster, instal·là a Sant Martí de Provençals el seu primer taller de maquinària en societat amb Joan Martori Cucurull, probablement el soci capitalista, situat al carrer de Glòries, nom que aleshores rebia el carrer d’Almogàvers entre els carrers de Marina i Catalunya, avui Ciutat de Granada.

Josep Pané es va casar l’any 1868 amb Dolors Boronat, que era d’una família benestant del Poblenou pro-

Dibuix d’una instal·lació de molins de farina del sistema Pané.

54

Dibuix de la fàbrica Talleres de Construcción de Maquinaria de José Pané, a la cantonada dels carrers de Catalunya —avui, Ciutat de Granada— i Almogàvers.

Màquina per netejar les sèmoles construïda als tallers de José Pané.

55

Fermí Pané, la seva dona Mercè Pato i les seves cinc filles.

Les filles de Fermí Pané disfressades per Carnaval.

La família Pané al terrat de l’habitatge del carrer d’Almogàvers, al mateix indret de la fàbrica.

José Pané Royo, fundador de la fàbrica. A baix, el seu fill Ramon Pané, en una imatge del 1922.

Ramon Pané, a la dreta, disfressat amb un amic a meitat dels anys trenta del segle xx.

56

Capçalera d’una factura del 1920.

Jugant amb la càmera davant de la fàbrica Pané del carrer d’Almogàvers.

Carmen Broto, famosa per les seves relacions amb homes rics i poderosos, fou amant de Ramon Pané i va morir assassinada.

pietària de cases i terres a Sant Martí. Aquest enllaç li va permetre expandir l’empresa sense el seu soci.

Els seus tallers, segons la documentació existent, ocupaven una superfície de 3.850 m2, que és aproximadament mitja illa de l’eixample Cerdà. Estaven al carrer d’Almogàvers, 187-189, a l’altura del carrer de Cataluny,–avui Ciutat de Granada– i tant els edificis com els terrenys eren propietat de l’empresa.

Els tallers estaven distribuïts en cinc grans naus en les quals s’agrupaven les seccions següents: sala de màquines per a la construcció de peces petites peces que requerien un treball de precisió; sala de màquines per treballar les peces grans de maquinària; secció d’ajustament a mà; forja; secció de rectificació i estriatge de cilindres; fusteria i modelatge; secció de maquinària per treballar la fusta, llauneria, i secció de pintada. En conjunt podien donar cabuda a uns 300 treballadors, dada que posa de manifest la gran magnitud de l’empresa.

Separat dels tallers hi havia la gerència, la secció tècnica i les seccions de comptabilitat i correspondència, a més dels magatzems per a les primeres matèries, les peces de recanvi i la maquinària manufacturada.

El primer pas de la fabricació es feia a la secció dels dibuixants, que dissenyaven els models tal com es pot veure a la fotografia publicada en el catàleg editat amb motiu de l’Exposició Universal del 1929. Les màquines es folraven amb tela de seda que es portava de Suïssa. I aquesta feina es feia a mà i sovint la realitzava la mateixa família Pané, la dona i les filles grans, que vivien damunt de la fàbrica.

Gairebé totes les màquines es fabricaven amb ferro i fusta. La fusta s’importava de l’Argentina, ja que era de bona qualitat i més barata, i el ferro procedia dels Altos Hornos de Bilbao.

La fàbrica estava vigilada per un sereno, que cada nit revisava entre dues i tres vegades totes les seccions.

Josep Pané, emportat pel seu esperit empresarial, instal·là a l’entrada de la fàbrica una bàscula de pesar carros, per tal que la utilitzessin altres industrials 57

Les naus de la fàbrica F. y R. Pané totalment destruïdes després de l’incendi de l’any 1942.

El taller de maquinària, any 1929.

o transportistes, i cobrava per pesada. D’aquesta manera obtenia uns ingressos extres.

El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya de Terrassa i la Farinera de Castelló d’Empúries tenen exposades màquines fabricades als tallers del carrer d’Almogàvers. Són unes màquines de gran bellesa, datades de finals del segle xix i de la primera meitat del segle xx, i que demostren un gran enginy.

La història sacseja l’empresa Els avatars de l’empresa van anar paral·lels als moments històrics del país. El seu millor moment va coincidir amb la seva participació en l’Exposició Universal del 1929, celebrada a Barcelona. Durant la República es dugueren a terme diverses vagues en el sector metal·lúrgic per millorar les condicions labo-

58

rals, que afectaren també l’empresa Pané. L’amo va ser un dels fundadors de la Mútua Metal·lúrgica per a Accidents de Treball.

L’any 1936, d’acord amb la llei de col·lectivitzacions, els treballadors es van fer càrrec de la direcció de l’empresa.

Fermí, el fill gran de Josep Pané, va continuar en els tallers com a operari, al mateix lloc que ja ocupava amb anterioritat i va entrar a formar part del comitè. La guerra els va obligar a produir material de guerra i en concret granades per al canó del 7,5, segons la documentació del Servicio Histórico Militar de Madrid (SHM). Un altre tipus de producte més innocent van ser les joguines de fusta fetes de franc pels mateixos treballadors per als nens del Poblenou el gener del 1937. Aquest fet ha quedat documentat en una notícia publicada al diari La Vanguardia.

Durant la guerra, Josep Pané va continuar vivint al carrer del Bruc, que era el seu domicili habitual, i va patir greus dificultats econòmiques. Va morir l’any 1939 poc abans d’acabar la contesa.

Després de la Guerra Civil, les propietats van ser retornades als hereus de Josep Pané, no sense entrebancs i amb una maquinària feta malbé perquè es va destinar a fer altres elements com ara granades de mà i bales.

Els hereus van intentar tornar a aixecar la fàbrica i van vendre uns terrenys que tenien a Pedralbes, però l’estratègia no va reeixir. Cal dir que els fills no tenien la mateixa empenta que el pare. A més, un incendi l’any 1942, que encara està per aclarir, frustrà les possibilitats cada cop més petites de resistir les envestides de la Segona Guerra Mundial, el tancament de fronteres i els minsos suports que es rebien del govern.

Diverses dependències de la fàbrica. A dalt, el taller de muntatge; al centre, el taller de dibuix, i a baix, el despatx de gerència. Aquestes imatges il·lustraven un catàleg editat per l’empresa amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.

Cap a mitjan anys quaranta, l’empresa es va convertir en societat limitada amb el nom de F.R. Pané i C.ª S.L., i l’any 1948, ja en societat anònima com a Pané, S.A., mantenint l’adreça del carrer d’Almogàvers. La fàbrica tancà les portes definitivament l’any 1951.

La família Pané La història de la família discorre paral·lela a la de la fàbrica, i a la història tant del Poblenou com d’Espanya.

La figura cabdal fou el fundador de la fàbrica, Josep Pané Royo, que era partidari de la Lliga de Cambó i membre amb carnet del sometent, com la majoria dels empresaris catalans de l’època. Ell controlava tots els moviments de la fàbrica i també els dels seus dos fills, Fermí i Ramon. El gran, Fermí Pané Boronat, es va casar amb Mercè Pato i va tenir cinc filles. Fins al 1931 tots van viure en una casa que estava dins del recinte de la fàbrica.

Ramon Pané Boronat era d’un tarannà diferent. No es va arribar a casar, gaudia de tot el que li oferia la vida i estimava les nits barcelonines, els cabarets, els cafès, etc. El 1949 es va veure embolicat en el famós assassinat de Carmen Broto, una «artista» de l’època a la qual ell va ajudar a pagar, durant un any i mig, el lloguer d’un pis al passeig de Sant Joan. Feia de relacions públiques de la fàbrica i era qui viatjava. La família recorda les històries que explicava de Cuba i les mulates.

Morí l’any 1957 atropellat per un tramvia, un final tràgic per a un home que estimava la seva ciutat.

59

crònica

Incendi d’Iberia Radio per Jordi Fossas

La factoria d’Iberia Radio va quedar destruïda el 1971 per un incendi provocat, en el qual moriren tres bombers.

Una empresa model Iberia Radio era una empresa nascuda l’any 1940 per produir a gran escala aparells de ràdio aprofitant el bon moment de les emissions radiofòniques que omplien els moments d’esbarjo en la trista postguerra espanyola, amb programes tan populars com ara Taxi-Key, La comarca nos visita, Diego Valor o Ama Rosa. L’empresa la va fundar Baldomero Gómez Serrano, un empresari autodidacte que era originari de la província de Granada. Tot i la discreció sobre els seus orígens, hi ha qui diu que va arribar a Barcelona, com molts altres immigrants que buscaven millors condicions de vida, amb el tren conegut popularment com el Sevillano i que va passar molts matins a la plaça d’Urquinaona esperant una oportunitat de feina.

Espavilat com era, va prosperar ràpidament i l’any 1934 ja havia muntat un taller de reparació de ràdios juntament amb el seu germà José, que es va convertir en el seu soci en aquell imperi d’imatge i so que va ser Iberia Radio. Però l’associació dels dos germans no va durar gaire i el divorci va costar a Don Baldomero, com li agradava que l’anomenessin, set milions de pessetes per crear un altre imperi de la imatge: Inter.

Iberia Radio era una empresa model, segons el règim franquista, i es va convertir en una de les pioneres en la fabricació de televisors, encara en blanc i negre, a l’Estat espanyol. El mateix Baldomero també va ser també premiat amb diverses distincions com a empresari model entre els anys quaranta i seixanta, entre les quals destaca la medalla al mèrit al treball.

Als anys seixanta, el ministre Gregorio López Bravo li va atorgar personalment, en un acte que es va celebrar a la factoria del carrer de Pujades, l’Encomienda de la Orden del Mérito Civil.

L’incendi En plena expansió de l’empresa van arribar els incendis. N’hi van haver nou, un darrere l’altre. El 1962 n’hi va haver un, el primer, que va ser petit; el 1965, dos: el 1967, tres, i el 1971, tres més, els mesos de febrer, octubre i novembre. El darrer i més tràgic es va iniciar la tarda del dissabte 27 de novembre de 1971. L’empresa quedà totalment destruïda i en les tasques d’extinció, en les quals van participar prop de dos-cents bombers, van perdre la vida el caporal Camilo Roiger Prunera, de 50 anys, i els bombers Emilio Monfill Domingo, pare de cinc fills, i Máximo del Valle Tudela, que tenia 48 anys i era pare de dos fills. Aquest darrer pertanyia a la caserna del carrer d’Almogàvers. Les restes dels bombers calcinats es van trobar sota tones de runa el 3 de desembre, set dies després de l’incendi. La tragèdia va posar en evidència que els bombers de Barcelona no tan sols estaven mal pagats sinó que, a més a més, disposaven de pocs mitjans, treballaven amb un material força deficient i no tenien cap assegurança d’accidents.

Per tal d’aclarir les causes es va obrir un sumari en el jutjat de primera instància número 11 de Barcelona. La investigació poste-

60

rior va determinar que el foc havia estat provocat. En informes confidencials, en veu baixa i en algun full volant clandestí, s’assenyalava el nom de Don Baldomero com a únic responsable. La revista dels bombers Alarma va publicar que «la alerta al servicio fue dada después de un tiempo necesariamente dilatado desde que el incendio se había iniciado».

Segurament per apaivagar la seva consciència, Don Baldomero va donar 150.000 pessetes a les famílies dels tres bombers morts (el sou mitjà d’un bomber era de 7.000 pessetes al mes), quantitat força minsa si tenim en compte que segons informacions de la premsa de l’època només el «cerebro electrónico» de l’empresa estava valorat en 35 milions.

El principi de la fi La factoria d’Iberia Radio quedà destruïda i això va representar el començament de la fi de l’imperi. Poc després van venir els expedients de crisi, la suspensió de pagaments i un enigmàtic trasllat de la factoria a Cervera. Un miler de treballadors es van quedar sense feina. Els obrers del Poblenou van iniciar un llarg peregrinatge de tribunal en tribunal, intentant revocar les decisions de la justícia que afavorien Baldomero Gómez. Durant més de quatre mesos, els treballadors d’Iberia Radio i Iberia Televisión van convocar assemblees, manifestacions i protestes, mentre Don Baldomero, l’home que va crear i destruir Iberia Radio, va fugir amb la família a Niça, a la Costa Blava francesa. En el seu domicili de Barcelona només s’hi van quedar les minyones.

Tres anys després, el 1974, les denúncies contra Baldomero Gómez es repeteixen. La factoria d’Iberia Radio del carrer de Pujades, 112 del Poblenou va tancar de manera definitiva i prop de tres-cents treballadors es van quedar al carrer. Mesos més tard, la factoria de Cervera també va tancar. El jutjat de primera instància de Barcelona va ordenar l’ingrés a la presó Model de Baldomero Gómez Serrano per suposada conducta fraudulenta i va fixar una fiança de 25 milions de pessetes.

Caricatura d’en Puyal de Don Baldomero a la presó, publicada a Quatre Cantons, «Baldomero en la Modelo».

L’edifici d’Iberia Radio després de l’incendi del 27 de novembre de 1971.

Acte de reconeixement pòstum dels tres bombers morts celebrat a la caserna de bombers del carrer de Provença.

El desenvolupament del foc segons dibuixos publicats a la revista dels bombers Alarma

61

Des de dins

Memòria DE L’ARXIU 2009-2010 08.04.10. Presentació del número 14 de la revista Icària, dedicat a la Setmana Tràgica al Poblenou i al 150è aniversari de la Diagonal, a càrrec de Joan Bada, capellà i historiador.

També es projecta un audiovisual amb imatges dels fets de la Setmana Tràgica realitzat per Pere Parera.

21.11.09. Sortida per conèixer el nostre barri amb el nom de «1909. El Poblenou en flames».

Tres parades a diferents indrets del barri que tenen una relació directa amb els fets de la Setmana Tràgica, de la qual l’any 2009 es compleixen 100 anys. Es fan les visites dels llocs següents: església de Santa Maria del Taulat, acompanyats per Francesc Romeu; carrer del Doctor Trueta, on hi havia el Patronat Obrer de Sant Josep, i edifici de les Monges Franciscanes de la Rambla, on es projecta un audiovisual amb imatges del fets.

15.12.09. L’Arxiu rep el premi Estudis dels premis Bonaplata 2009, que lliura l’Associació del

62

17.04.10. S’inicien les Passejades Literàries per Sant Martí, amb la primera de les sis previstes durant l’any 2010, «La Vila Olímpica: quan Barcelona es va trobar amb la mar», organitzades per les biblioteques del districte amb la col·laboració de l’Arxiu.

Tots els itineraris són conduïts per l’historiador Joan Carles Luque, de l’Arxiu Històric del Poblenou.

Museu de la Ciència i la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya pel llibre Fet al Poblenou.

Un recorregut visual per més de 150 anys d’història.

16.12.09. Conferència de cloenda de les activitats del primer trimestre organitzades per l’associació Aula Endavant Sant Martí, a càrrec de Nicasi Camps i Jordi Fossas, membres de l’Arxiu. La conferència versa sobre el carrer Taulat amb el títol «Taulat ric, Taulat pobre».

08.04.10. Celebració de l’assemblea anual de socis.

15.05.10. Sortida organitzada conjuntament per l’Arxiu i l’associació 22@ Network amb el nom «Art i multimèdia». Es visita Can Framis, espai de pintura contemporània ubicat en una antiga fàbrica de llana, i l’edifici de Mediapro, situat en els antics terrenys de la fàbrica tèxtil de Ca l’Aranyó.

23.05.10. L’Arxiu participa en la 32a Fira d’Artesans i Entitats celebrada a la Rambla, dins del conjunt d’actes programats de les Festes de Maig del Poblenou.

Memòria DEL Poblenou 2009-2010 09.09.09. Diverses entitats del barri reben 40 ordinadors de companyies del districte 22@ que les empreses havien donat per obsolets. El lliurament es fa al Centre Cívic Sandaru.

29.09.09. El campus de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que dirigeix el prestigiós sociòleg Manuel Castells, es trasllada a l’edifici Media-TIC, obra de l’arquitecte Enric Ruiz-Geli.

08.10.09. El Foment de les Arts Decoratives (FAD) tria quatre idees per embellir el mur del cementiri del Poblenou, en la cinquena convocatòria del concurs Racons Públics.

13.09.09. S’inicia la Festa Major

04.10.09. Se celebra una de les

15.10.09. Comença el 8è Festival

del barri amb el tradicional pregó a càrrec de Jordi Fargas Baltà, periodista esportiu de TV3 i membre de la secció de teatre del Centre Moral. El pregó es fa des del balcó del Centre Moral del Poblenou al carrer de Pujades, 178-180, amb motiu del seu centenari.

proves de la Red Bull Air Race Word Championship al Front Marítim, amb una gran assistència de públic que omple les platges del Poblenou dins dels actes de la Festa al Cel.

Escena Poblenou, que dura fins al 18 d’octubre. La mostra ofereix teatre, dansa, clown i perfomance a preus populars (màxim 3 euros).

18.09.09. Inauguració a la Fundició del carrer Pallars, 178, d’una nova edició dels Tallers Oberts del Poblenou (TOP). Tallers Oberts és una iniciativa impulsada per diferents espais de creació i expositius del barri del Poblenou. És una porta oberta per conèixer i descobrir grans i petits racons del barri on, malgrat l’actual transformació urbanística i social, perviu l’esperit artístic i creatiu de desenes d’artistes, músics, videocreadors, performers i artesans.

19.09.09. Bau Escola de Disseny, situada al carrer de Pujades, imparteix els primers estudis oficials de grau en disseny. Aquest any l’escola celebra el seu 20 aniversari.

28.09.09. Mor l’empleat de manteniment de l’Hotel AC Fòrum, Daniel Katz, de 52 anys, després d’estar ingressat quatre dies a l’UCI de l’Hospital Clínic. El treballador fou agredit per un jove d’entre divuit i vint anys després de la celebració massiva al Fòrum amb motiu de les festes de la Mercè.

22.10.09. El polític Joan Carretero presenta el seu partit Reagrupament al Centre Cívic de Can Felipa.

24.10.09. El cantant i escriptor australià Nick Cave presenta la seva segona novel·la, La mort d’en Bunny Munro, en una vetllada entre lectures de fragments i cançons del seu repertori a l’Aliança del Poblenou.

09.10.09. La residència d’estudiants més gran de Barcelona obre al Poblenou. L’edifici Melon District Marina és inaugurat oficialment en un acte en què participa l’alcalde Jordi Hereu. El centre va obrir les portes l’1 de setembre amb una ocupació del 85 %.

El complex, situat al número 22 del carrer de Sancho de Ávila, consta de 21.200 m2 i té 533 places, quatre piscines, espais comuns i 134 places d’aparcament.

31.10.09. Poblenou inaugura la primera fase de l’anomenada Xarxa de Camins Escolars Segurs, una iniciativa municipal que promou que els nens vagin a escola caminant de manera autònoma i segura.

03.11.09. S’anuncia que la Sala Beckett es traslladarà de la seva seu de Gràcia a l’antiga seu de la Cooperativa de Consum Pau i Justícia al carrer de Pere IV, 228, un edifici de 1924 amb 2.600 m2 de superfície.

05.11.09. S’estrena el documental Barraques, la ciutat oblidada, dirigit per Alfons Carnicer i Sara Grimal, als Cinemes Verdi de Barcelona, on els barris del Camp de la Bota i el Somorrostro i la seva gent tenen un protagonisme destacat. L’Arxiu Històric del Poblenou hi va cedir algunes de les fotografies que il·lustren el reportatge.

12.11.09. Barcelona Televisió (BTV) celebra els seus quinze anys amb un macroconcert a la sala Razzmatazz del carrer d’Almogàvers.

14.11.09. Localitzades al recinte fabril de Can Ricart restes de l’època romana, que podrien pertànyer a una vil·la romana. També es van localitzar importants restes d’arqueologia industrial. Les excavacions van ser realitzades sota les naus de Can Font i la cereria Mas. 15.11.09. El Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona (COIB) es traslladarà el gener del 2010 al districte 22@ i ocuparà tres plantes de l’edifici Imbisa, situat a la confluència dels carrers de Pujades, Selva de Mar i Provençals.

21.11.09. Els veïns celebren la inauguració de la reurbanització del passatge de Klein amb una xocolatada popular. Les obres executades en una superfície de 760 m2 comporten una inversió de 327.000 euros.

24.11.09. A la Torre Agbar es fa el lliurament dels premis de l’edició 47 dels premis Sant Martí.

Joan Hernández Salinas és guardonat en la modalitat individual per la seva vinculació amb el món de l’associacionisme. El premi de la categoria col·lectiva és per a l’associació Esplai Flor de Maig. El Centre Moral i Cultural del Poblenou, entre d’altres, rep la medalla Aniversari en el centenari de la seva creació.

63

Des de dins

10.12.09. Comença Wip Poblenou, una mostra d’arts innovadores d’última generació, celebrada en diferents espais del barri.

ha estat impulsada per la cooperativa de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB).

10.02.10. Barcelona protegeix 08.01.10. La Torre de les Aigües serà d’aquí a tres anys un centre cívic i cultural. L’alcalde Jordi Hereu, el conseller director general d’Agbar, Àngel Simón, i el director general de la Fundació Agbar, Lluís Martínez Camps, signen un conveni per a la reforma de la Torre de les Aigües segons el projecte de l’arquitecte Antoni Vilanova Omedes.

16.01.10. Inauguració del Centre de Barri Bac de Roda – Poblenou.

L’equipament es troba a la planta baixa dels números 96-106 del camí Antic de València i ocupa una superfície de 489 m2. El centre serà gestionat pel CER Bac de Roda, una entitat amb una forta presència al barri.

19.01.10. S’acaba l’edifici MediaTIC, al 22@, obra de l’arquitecte barceloní Enric Ruiz-Geli, que serà ocupat per la Universitat Oberta de Catalunya i per Barcelona Digital.

24.01.10. Inauguració del nou espai urbanitzat entre Ramon Turró i Bilbao. Les obres van consistir, principalment, a completar la urbanització de l’espai que ocupa l’aparcament soterrat de 252 places, amb l’ampliació de la zona de vianants al carrer de Ramon Turró.

06.02.10. El projecte del Museu Can Framis, al Poblenou, aconsegueix el premi Ciutat de Barcelona de Disseny, Arquitectura i Urbanisme. El museu recupera dues antigues naus industrials al 22@.

10.02.10. El districte 22@ estrena 109 pisos de protecció oficial. La promoció al carrer de Pujades, 316,

64

43 hectàrees del nucli antic del Poblenou. La Comissió de Govern de l’Ajuntament informa favorablement de la modificació puntual del Pla general metropolità per

salvaguardar els valors del teixit històric i dels seus elements patrimonials més ressenyables. Els principals eixos són la Rambla, Marià Aguiló i Taulat.

21.03.10. Amb motiu del centenari del Centre Moral, se celebra al Casino L’Aliança el concert del Cor Poblenou, del Centre Moral i Cultural del Poblenou, amb l’orquestra Filharmònica Barcelona, dirigits per Salvador Brotons.

17.04.10. Veïns dels carrers de la Selva de Mar i Cristóbal de Moura denuncien festes il·legals en una antiga nau ocupada al carrer de Cristóbal de Moura. Els joves oku-

pes muntaven festes cada dissabte fins al diumenge al migdia.

23.04.10. Coincidint amb la diada de Sant Jordi es presenta el col·leccionable que edita l’editorial Efados L’abans. Barcelona. El

Poblenou. Recull gràfic 18861977, un llibre amb més de 900 fotografies obra de Joan Carles Luque, historiador, i Jordi Fossas, arquitecte, membres de l’Arxiu Històric del Poblenou.

30.04.10. El barri estrena el casal per a avis Quatre Cantons, al camí Antic de València, 96, un nou espai de relació i d’intercanvi per a la gent gran. El nou equipament forma part d’un complex integrat per diferents edificacions, on també hi ha habitatges de lloguer per a joves i apartaments tutelats per a gent gran. L’equipament té una superfície de 671 m2 i estarà gestionat pel Grup Esport 3.

21.05.10. Acte d’inici de les Festes de Maig 2010 al carrer de Joncar, 35. Les activitats se celebren durant els dies 21, 22 i 23 de maig.

21.06.10. Protesta al Parc del Centre del Poblenou contra l’Ajuntament per convertir el pou del món en un aparador de promocions urbanístiques, que perverteix la idea original de 2004 de l’AVPN de ser un lloc de comunicació interactiva amb Guayaquil.

10.07.10. Es dóna la notícia als diaris de la troballa d’un jaciment amb esquelets de cavalls i gossos a la plaça de Juli González, a uns 400 metres del mar. Les restes trobades són com a mínim del segle xix i anteriors a l’època industrial.

27.07.10. Dues seus públiques consoliden el 22@ com a barri d’oficines: el Banc de Sang i Teixits, al passeig de Taulat, 106, i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), al carrer de Sancho de Àvila, 125. Tots dos edificis són inaugurats pel president de la Generalitat, José Montilla.

La nova seu del Banc de Sang i

16.05.10. Se celebra la festa de Linguamón a can Ricart.

Teixits porta el nom de Frederic Duran i Jordà, creador de bancs de sang durant la Guerra Civil espanyola.

07.08.10. El desembarcament de La Caixa reactiva el 22@. La filial de tecnologia de La Caixa, batejada com e-La Caixa, amb 100 empleats, comença el trasllat a la Torre Pujades, al carrer de Provençals.

El web de l’Arxiu

Seguiu l’actualització permanent del nostre fons a través del web de l’Arxiu: http://arxiuhistoricdelpoblenou.es

amb el suport de: