ALBERT MANENT
Palau de la MĂşsica Catalana
14 de juny de 2011
Fotografia: ﾃ知nium (R. Boadella)
EL RECORD DEL PASSAT PER CONSTRUIR EL FUTUR Aquest any 2011 és especial per a Òmnium Cultural. Volem recordar que fa 50 anys que som fidels a l’esperit dels nostres fundadors, com també ho som als reptes del nostre país. En l’acte de lliurament del 43è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, hi són presents, d’una banda, el record del passat tenaç a favor de la llengua, la cultura i el país; i de l’altra, la ferma voluntat de continuar treballant activament en la construcció del nostre futur nacional. Som conscients que ens trobem en un moment de transformacions importants, a Catalunya i al món, i sabem que, ara més que mai, la saviesa i l’orgull que ens dóna la llarga llista de premiats ens són necessaris. Saber que tenim entre nosaltres persones mereixedores del premi i que ens són referents, ens fa més forts per avançar en el camí cap a la plena sobirania del nostre país. Alhora, aquestes persones, de les quals reconeixem la vàlua intel·lectual i el compromís cívic, són una aportació i un referent que la cultura catalana fa al patrimoni universal. Felicitem-nos-en! Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural
Programa de l’acte Parlament de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural Cus la memòria Itinerari per la figura i l’obra d’Albert Manent i Segimon
Memòria i creació Glossa a càrrec de Pilar Garcia Sedas.
Activisme i clandestinitat Glossa a càrrec de Xavier Polo i Ribas.
Construcció nacional Glossa a càrrec de Jordi Pujol i Soley.
Lliurament del 43è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Els Segadors
ALBERT MANENT La trajectòria intel·lectual d’Albert Manent i Segimon és un clar exemple de maduresa literària i historiogràfica, de compromís civil i activisme polític amb Catalunya. Si el lema d’Òmnium Cultural és “Llengua. Cultura. País”, l’obra del guardonat reuneix aquests postulats, que són impossibles de deslligar en una obra consolidada al llarg dels anys amb la publicació de més de 50 llibres, un miler d’articles a diaris i uns 400 articles a revistes especialitzades que abasten els estudis literaris (conreant, preferentment, com a gènere la biografia i el retrat literari) i els historiogràfics, la lingüística (amb especial èmfasi en la dialectologia) i el periodisme d’opinió. La seva constància en aquest afany de consolidar la cultura del país l’ha fet impulsar, participar i dirigir obres de caire col·lectiu cabdals en la construcció d’una cultura normalitzada. Ha estat impulsor de centenaris, miscel·lànies i homenatges, i, sobretot, de “nous estudis” en un intent de cohesionar la construcció d’una cultura nacional. La seva ploma, la seva militància catalanista durant els anys de foscor i terror des de la resistència, la seva capacitat de treball coherent i articulada, la seva generositat i el seu entusiasme per la feina dels joves i la fidelitat a Catalunya, avalen una trajectòria prou generosa per merèixer el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Pilar Garcia Sedas, membre del Jurat
Breu biografia Nascut a Premià de Dalt, el Maresme, el 23 de setembre de 1930. Ha destacat en els camps de la poesia, la biografia i els retrats, l’assaig, la història, la dialectologia i la toponímia. De jove milità en el moviment universitari catalanista on va ser redactor de la revista cultural clandestina i universitària Curial. El 1949 va participar en la publicació de l’obra Antologia poètica universitària com a mostra de l’ús públic i escrit de la llengua catalana i per evidenciar un inici de resistència cultural. Va intervenir activament en la resistència contra el franquisme. Fou un dels fundadors de Serra d’Or. Posteriorment, amb Josep Benet, va ser un dels cofundadors de les Edicions Catalanes de París. Entre 1980 i 1988 va ocupar el càrrec de director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Del 2000 al 2004 va ser director del Centre d’Història Contemporània. També fou president de la Fundació Salvador Vives Casajuana i, des de la seva fundació el 1980 fins al 2010, va presidir la Societat d’Onomàstica. Ha col·laborat i col·labora en diversos mitjans de la premsa escrita, especialment a Serra d’Or, La Vanguardia, l’Avui i la Revista de Catalunya i en nombroses capçaleres de la premsa local i comarcal. Està considerat un important coneixedor del noucentisme català. Ha publicat una cinquantena de llibres.
obra POESIA Hoste del vent (1949) La nostra nit (1951) Biografies, dietari, memòries i retrats literaris Carles Riba (1963; reedició de 1987) Josep Carner i el noucentisme. Vida, obra i llegenda (1969; noves edicions el 1982 i el 1988) Tres escritores catalanes: Carner, Riba, Pla (1973) Jaume Bofill i Mates – Guerau de Liost. L’home, el poeta, el polític (1979) El molí de l’ombra. Dietari polític i retrats (1946-1975) (1986) Solc de les hores. Retrats d’escriptors i de polítics (1988; nova edició el 1993) Semblances contra l’oblit. Retrats d’escriptors i de polítics (1990) J. V. Foix (1992) Retorn a abans d’ahir. Retrats d’escriptors i de polítics (1993) Marià Manent. Biografia íntima i literària (1995) La vida de un pastor en Extremadura (1995) [edició privada]
Josep Carner (1995) [resum biogràfic de Jaume Medina] En un replà del meu temps. Retrats d’escriptors i de polítics (1999) Tomàs Garcés, entre l’avantguarda i el noucentisme (2001) Fèlix Millet i Maristany. Líder cristià, financer, mecenes catalanista (2003) La represa. Memòria personal, crònica d’una generació (1946-1956) (2008) Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988) (2010) Bibliografia i història Une affaire de l’après-concile: Le Vatican et la Catalogne. La nomination de Mgr. González Martín à l’archevêché de Barcelone (1967; 2a edició, revisada i augmentada, de 1971) [en col·laboració amb altres autors i publicat anònimament] Cercós, guerriller carlí al Baix Camp (1979) Josep Maria de Casacuberta i l’Editorial Barcino (1980) L’Església clandestina durant la guerra civil (1936-1939) (1984) Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943) (1988) [en col·laboració amb Joan Crexell]
Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946) (1989) [en col·laboració amb Joan Crexell] Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya (1998) De 1936 a 1975. Estudis sobre la Guerra Civil i el franquisme (1999) La memòria històrica del llop al Camp de Tarragona (2000) El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història (2004) La guerra civil i la repressió del 1939 a 62 pobles del Camp de Tarragona (2006) Notes històriques sobre la Societat Cultural Sant Jaume de Premià de Dalt (1906-2006) (2006)
Els noms populars de núvols i boires a la Conca de Barberà (1995); 2a edició ampliada i titulada Els noms populars de núvols, boires i vents a la Conca de Barberà (2008) Els noms populars de núvols, boires i vents del Maresme (1996) Els noms populars dels núvols, boires i vents: Ribera d’Ebre i Terra Alta (1997) Els noms populars de núvols, boires i vents del Penedès (Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf) (1998) Els noms populars de núvols, boires i vents del Barcelonès i Solsonès (1999) Els noms populars de núvols, boires i vents del Baix Ebre i Baix Llobregat (2002)
Centenari de la pastisseria Cortacans (1911-2011) (2011)
Llunari de noms i mots. Qüestions d’onomàstica, dialectologia i despoblament del Camp de Tarragona (2003)
Estudis literaris
Els noms populars de núvols, boires i vents al Vallès Occidental (2004) [conjuntament amb Joan Cervera i Batariu]
Literatura catalana en debat (1969) La literatura catalana a l’exili (1976; 2a edició, revisada i augmentada, de 1989) Escriptors i editors del Nou-cents (1984) Del noucentisme a l’exili. Sobre cultura catalana del Nou-cents (1997) Toponímia i dialectologia
Els noms populars de núvols, boires i vents a l’Urgell (2006) [conjuntament amb Joan Cervera] Els noms populars de núvols, boires i vents al Vallès Oriental (2008) [conjuntament amb Joan Cervera i Batariu] Lèxic de meteorologia popular a les Garrigues (2008) [conjuntament amb Joan Prats i Sobrepere i Joan Cervera i Batariu]
Toponímia de l’Aleixar i del seu terme (1962)
Els noms populars de núvols, boires i vents de la Segarra (2009) [conjuntament amb Joan Cervera]
Els noms populars de núvols i boires: Camp de Tarragona. El Priorat (1994; 2a edició de 1995)
Els noms de lloc, cognoms i renoms de Vinyols i els Arcs (2009) [conjuntament amb Laureà Pagarolas i Sabaté]
Els noms populars de núvols, boires i vents de la comarca de la Selva (2010) [conjuntament amb Joan Cervera]
Epistolari de Josep Carner (publicat, en sis volums, entre 1994 i 2009) [conjuntament amb Jaume Medina]
Antologies poètiques
Direcció de diccionaris
Antologia poètica universitària (1949) [publicats alguns poemes del llibre Hoste del vent]
Diccionari dels catalans d’Amèrica (publicat, en tres volums, entre 1992 i 1993)
Edicions de textos
Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya (publicat, en tres volums, entre el 1998 i el 2000) [codirector juntament amb Ramon Corts i Blay i Joan Galtés i Pujol]
Poesia, de Guerau de Liost (1965; 2a edició de 1977) Almanac Serra d’Or 1974 (1973) [conjuntament amb Francesc Castells i Xavier Fàbregas] La vila de l’Aleixar i les “Ordinacions” de 1791 (1978) [edició privada] Fets de Premià de Dalt (1838-1869) de Pau Manent i Abril (1979) Contribució a la història de l’església catalana. Homenatge a mossèn Joan Bonet i Baltà (1983) [conjuntament amb Josep Massot i Muntaner i Amadeu J. Soberanas] Prosa d’exili (1939-1962), de Josep Carner (1985) Miscel·lània Joan Gili (1988) [conjuntament amb Josep Massot i Muntaner] Miscel·lània d’homenatge a Enric Moreu-Rey (1988, en tres volums) [conjuntament amb Joan Veny]
Pompeu Fabra. 31 cartes (1990) Mossèn Antoni Batlle. Miscel·lània d’homenatge (1992) [conjuntament amb Genís Samper Miscel·lània Joan Triadú (1993) [conjuntament amb Ramon Pla i Arxé]
Diccionari de pseudònims usats a Catalunya o a l’emigració (en procés d’elaboració) [en col·laboració amb Josep Poca] Traduccions i adaptacions Romeo y Julieta, de William Shakespeare (1960; reedicions de 1969 i 1978; i el 1972 i 1979 en altres formats i edicions) Epaminondas, conte popular (1963) La tragedia de Romeo y Julieta, de William Shakespeare (1965) Poema del Mío Cid (1968; reedicions de 1974, 1978, 1982 i 1990) Yaci i la seva nina, rondalla del Brasil (1973) Font: Enciclopèdia Catalana i família Manent Última actualització: abril de 2011
FRAGmENTS DE TEXTOS “Aquest llibre és una barreja de crònica i memòria. Vaig viure intensament
des de dins aquells vuit anys i per tant en sóc un testimoni fefaent. Però no em podia limitar a explicar l’obra feta […]. Calia fer-ne un llibre mengívol, pensant en l’amenitat que Josep Pla demanava a les obres de memòria personal i històrica. Crec modestament que ho he aconseguit, perquè no m’agrada enfarfegar el lector amb un farcell de dades. Al llarg del llibre es veu la meva il·lusió per contribuir a tirar endavant un projecte nacional de reconstrucció. Tot i que el conseller Cahner procedia del món erudit, i per tant elitista, el seu projecte fou global i sempre va tenir en compte el món de la cultura popular i tradicional. I sobretot va voler posar l’accent en aquell gran col·lectiu que fa trenta anys o més es va començar a anomenar societat civil.” Del llibre Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988) (2010) (p. 13-14)
…
“Per què Catalunya va perdre la guerra, malgrat els milers de catalans que
van lluitar o ésser a la banda “nacional”? Entre d’altres raons, n’hi ha una d’important: “la criminal actuació dels incontrolats a la reraguarda”, com reconeix l’editorial que he esmentat de L’Avenç. Molts catalans, i no solament de dreta, com proposa Lluch, van tornar-se hostils a la República; i, al final de la guerra, quants eren els que esperaven que s’acabés com fos, després dels assassinats a la reraguarda, la gana i els cinc mil morts pels bombardejos de Franco? És imposible comptar-los. La guerra es veia perduda, la pau era anhelada, encara que, aparentment, la dugués el general sollevat.” De llibre De 1936 a 1975. Estudis sobre la guerra civil i el franquisme (1999) (p. 157)
…
“Però a Catalunya patíem una doble opressió, la general dels que érem súbdits
espanyols i l’específica que volia el genocidi cultural i lingüístic de la terra conquerida de Catalunya. Maldestres potser, els franquistes; però sobretot la fidelitat de la majoria del poble a la llengua i a certes formes de pensar i de vida van parar de moment i després van diluir l’intent de Delenda est Catalonia.” Del llibre El molí de l’ombra. Dietari polític i retrats (1946-1975) (1986) (p.10)
ANELL. “La lluna té anell”, que fa un halo al voltant. És una variant de cèrcol (v.). Recollit a Les Oluges. No és al DCVB. ARO. “La lluna fa aro”. És el mateix significat que anell. Recollit a Guissona, Riber, Torà i Vicfred. És un dels pocs castellanismes que hem trobat. No figura al DCVB. A Vicfred diuen que el sol també “fa aro”. ARRUFADA. Vent i núvols rúfols. Recollit a Massoteres i Vicfred. No és al DCVB. BASSETES. “Si al cel hi ha bassets, a la terra pastetes”, diu aquest adagi tan popular. Recollit a… Del llibre Els noms populars dels núvols, boires i vents de la Segarra (2009; escrit conjuntament amb Joan Cervera) (p. 19)
…
“La paraula “Noucentisme” fou llançada per Xènius des del Glossari del 1906.
“Era un mot sense contorns, gairebé indefinible, tant o més que el mot precedent de Modernisme. Noucentisme pretenia designar tendències pròpies del temps, del segle vintè; unes tendències que sorgien per ci per lla, i el Glossador les anomenava «palpitacions del temps», en oposició a les caducades del segle dinovè”. En si és un mot equívoc i multívoc. Ja el 1911, Carreras Candi el trobava impropi. En principi té un sentit restrictivament cultural, però jo prefereixo donar-li’n un de més abast, perquè crec, amb Serrahima, que ens trobem davant “la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura”. El binomi política-cultura i la seva sincronització fou possible perquè l’estatisme s’havia afeblit, i el “nou ordre” es començava de casa estant amb instruments modestos de poder ser utilitzats fins al límit: això va ésser la Mancomunitat.” Del llibre Josep Carner i el noucentisme. Vida, obra i llegenda (1969) (p. 63)
…
“Pertanyo a la primera generació que no va viure amb consciència la guerra
civil i que va haver de fer tot el batxillerat en castellà. És la que jo anomeno generació del 1951. Si per tradició familiar, pel consell d’un amic o per haver descobert un llibre, algú de la nostra generació es feia militant del catalanisme cultural, era gràcies a una vocació autodidacta. Vam tenir la sort de conèixer alguns personatges de generacions anteriors, que havien viscut la guerra amb consciència i entroncaven amb la cultura d’abans. És el cas, per exemple, d’un “germà gran”, com Joan Triadú, qui tant ens va estimular i orientar. […]”
Del llibre La represa. Memoria personal, crònica d’una generació (1946-1956) (2008) (p. 10-11)
Què n’han dit? Sam Abrahms (Avui). Sense Albert Manent Catalunya seria un país més inestable, encongit i desmemoriat. Albert Manent sempre ha donat més del que ha rebut. Ignasi Aragay (Ara). El senyor Manent, sinuós i omnipresent, ha relligat voluntats, ha aixecat acta notarial d’homes i dones del país, ha escrit milers de pàgines i ha fet molta feina a l’ombra. És una enciclopèdia de catalanitat i de cultura universal. Manuel Cuyàs (El Punt). Manent ho sap tot del país: el núvol que ara mateix passa per sobre de Batea, la poesia que està escrivint aquell poeta, qui s’amaga en aquell pseudònim, de qui cal començar a preparar la necrològica, quina efemèride se celebra demà, qui fa el salt a qui... De vegades arriba a fer mitja por. Carles Geli (El País). “El hombre que más escaleras ha subido y bajado de Barcelona en los años de resistencia”, le definió Josep Pla. Pues ese subir y bajar en el compromiso y el activismo por Cataluña es lo que ayer Òminum Cultural quiso reconocer otorgándole, en los 50 años de la entidad, el 43º Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Josep M. Pasqual (El Punt). Si les generacions actuals de catalans amb sentit nacional de vegades es pregunten com es van poder aguantar els anys del règim franquista, la trajectòria d’Albert Manent ajuda a entendre com petits nuclis de resistents van saber mantenir la il·lusió permanent (amb algunes temporades de desànim). Alfred Bosch (Avui). Has recollit el seu testimoni i has generat un cos de reflexió que moltes literatures gegantines ja voldrien tenir. Ho has treballat, gairebé esculpit, amb aquella paciència de sant i aquell amor pel detall, aquella concentració infatigable, aquell amor infinit per la lectura i aquella devoció per l’escriptura pulcra. Si no fos un tòpic, diríem que ja no se’n fan, d’intel·lectuals així.
EL JURAT Salvador Alegret i Sanromà (Barcelona, 1947) Catedràtic de Química Analítica de la UAB, membre de l’IEC Laura Borràs i Castanyer (Barcelona, 1970) Doctora en Filologia Romànica, professora de literatura de la UB Margarida Casacuberta i Rocarols (Olot, 1964) Doctora en Filologia Catalana, professora de Literatura de la UdG Pilar Garcia Sedas (Barcelona, 1956) Responsable de Comunicació i Premsa de la Filmoteca de Catalunya Ramon Pla i Arxé (Barcelona, 1943) Doctor en Filologia Romànica, crític literari, professor de Literatura de la UB Damià Pons i Pons (Campanet, Mallorca, 1950) Doctor en Filologia per la UB, escriptor, gestor cultural, exconseller de Cultura de les Illes Balears Joaquim M. Puyal i Ortiga (Barcelona, 1949) Periodista, llicenciat en Filologia i doctorat en Lingüística per la UB i membre de la Secció Filològica de l’IEC Josep M. Roig i Rosich (Alcover, Alt Camp, 1947) Historiador i professor de la URV Vicenç Villatoro i Lamolla (Terrassa, 1957) Escriptor, periodista i director de l’Institut Ramon Llull
Fotografia: ﾃ知nium (R. Boadella)
EL GUARDÓ El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural, s’atorga des de l’any 1969. No va ser fins el 1994, però, que l’entitat em va encarregar la realització d’un guardó per lliurar-lo a la persona premiada. Aquell any, en un acte solemne al Palau de la Generalitat, es van lliurar amb caràcter retroactiu els vint-i-cinc guardons als premiats d’honor anteriors, o bé als seus hereus . Fins el 2005 el guardó havia estat sempre igual: estava fet de ferro i basalt. Però un any després, i d’acord amb la renovació de la imatge de l’entitat, es va decidir fer un nou model, tot mantenint l’esperit i els valors de l’anterior: resistència, defensa i solidesa. A partir de l’edició del 2006 el guardó té una estructura fixa de ferro, basada en les quatre barres i el nou logotip d’Òmnium, a la que s’hi adjunta el còdol d’algun riu dels territoris de parla catalana: primer va ser del riu Segre, el 2007 del Ter, l’any següent del Llobregat i el 2009 del Francolí. Des de fa un any, aprofitant que el nom del guardonat es coneix d’antuvi, el còdol triat és d’algun riu relacionat amb la persona que el rep. El 2010, en homenatge a l’obra de Jaume Cabré, el vaig anar a buscar al riu Pamano, al Pallars Sobirà. Enguany he fet el guardó amb un còdol de la riera que baixa de la serra de la Mussara al seu pas per Maspujols (el Baix Camp). Una zona amb la qual Albert Manent té un fort lligam personal i familiar. Ernest Altés, escultor
PERSONALITATS GUARDONADES 1969
1978
Historiògraf i bibliòleg. Barcelona, 1887-1982
Periodista, prosista i poeta. Burjassot, 1924 – València, 1993
Jordi Rubió i Balaguer
1970
Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart) Poeta i dramaturg. Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986
1971
Vicent Andrés Estellés
1979
Manuel de Pedrolo i Molina
Prosista. L’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990
1980
Francesc de Borja Moll i Casasnovas.
Mercè Rodoreda i Gurguí
Filòleg i editor. Ciutadella, 1903 - Palma, 1991
Prosista, dramaturga i poeta. Barcelona, 1908 – Girona, 1983
1972
1981
Poeta, dramaturg i novel·lista. Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985
Filòleg i editor. Barcelona, 1897-1985
Salvador Espriu i Castelló
1973
J. V. Foix i Mas
Poeta, periodista i assagista. Sarrià, 1893 – Barcelona, 1986
1974
Manuel Sanchis i Guarner
Filòleg i historiador. València, 1911-1981
1975
Joan Fuster i Ortells Poeta i assagista. Sueca, 1922-1992
1976
Pau Vila i Dinarès
Geògraf i pedagog. Sabadell, 1881 – Barcelona, 1980
Josep M. de Casacuberta i Roger
1982
Josep M. Llompart i de la Peña
Poeta, assagista i traductor. Palma, 1925-1993
1983
Ramon Aramon i Serra
Filòleg. Barcelona, 1907-2000
1984
Joan Coromines i Vigneaux
Lingüista. Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997
1985
Marià Manent i Cisa
Poeta, prosista, crític literari, memorialista i traductor. Barcelona, 1898-1988
1986
Pere Calders i Rossinyol
Prosista i dibuixant. Barcelona, 1912-1994
1977
1987
Arqueòleg i prehistoriador. Barcelona, 1920-1995
Gramàtic i novel·lista. Castalla, 1911 – València, 2000
Miquel Tarradell i Mateu
Enric Valor i Vives
1988
2000
Poeta, dramaturg, novel·lista i traductor. Barcelona, 1905-1990
Prosista, poeta, dramaturg, lingüista, traductor, assagista i pedagog. Lleida, 1923
Xavier Benguerel i Llobet
Josep Vallverdú i Aixalà
1989
2001
Poeta i traductor. Eivissa, 1913-2002
Prosista i articulista. Balaguer, 1919
1990
2002
Historiador. Barcelona, 1909-2003
Prosista, periodista i editor. Barcelona, 1927
1991
2003
Poeta i traductor. Roda de Ter, 1929-2003
Lingüista i filòleg. Barcelona, 1920
1992
2004
Pedagog, poeta i crític literari. Ribes de Freser, 1921 – Barcelona, 2010
Prosista, traductor, antropòleg i sociòleg. València, 1939
Marià Villangómez i Llobet
Miquel Batllori i Munné
Miquel Martí i Pol
Joan Triadú i Font
1993
Tomàs Garcés i Miravet
Advocat i poeta. Barcelona, 1901-1993
1994
Jordi Sarsanedas i Vives
Poeta i prosista. Barcelona, 1924-2006
1995
Antoni Cayrol (Jordi-Pere Cerdà)
Teresa Pàmies i Bertran
Josep Maria Espinàs i Massip.
Antoni Maria Badia i Margarit
Joan Francesc Mira i Casterà
2005
Feliu Formosa i Torres
Poeta, traductor i dramaturg. Sabadell, 1934
2006
Josep Termes i Ardèvol
Historiador. Barcelona, 1936
2007
Baltasar Porcel i Pujol
Poeta, prosista i dramaturg. Sallagosa, 1920
Prosista, dramaturg periodista i crític literari. Andratx, 1937 – Barcelona, 2009
1996
2008
Historiador i editor. Cervera, 1920 – Sant Cugat del Vallès, 2008
Poeta i traductora. Tarragona, 1918
Josep Benet i Morell
1997
Avel·lí Artís i Gener ‘Tísner’
Montserrat Abelló i Soler
2009
Joan Solà i Cortassa
Periodista i prosista. Barcelona, 1912-2000
Lingüista. Bell-lloc d’Urgell, 1940 – Barcelona, 2010
1998
2010
Historiador i crític literari. Barcelona, 1930
Prosista, guionista i dramaturg. Barcelona, 1947
Joaquim Molas i Batllori
1999
Josep Palau i Fabre
Poeta, assagista i crític d’art. Barcelona, 1917-2008
Jaume Cabré i Fabré
2011
Albert Manent i Segimon
Escriptor i historiador. Premià de Dalt, 1930
Organització i coordinació Òmnium Cultural Producció Gatcapat Producció executiva Francesc Amorós Direcció artística Jordi Queralt Direcció i creació escènica Montse Colomer, Jordi Vidal Guió Ferran Folch Il·luminació Jaume Ventura (Stem) Espai sonor Dani Aznar (Stem) Audiovisuals Estampa Disseny gràfic Eduard Roca Impressió G. Casacuberta HI COL·LABOREN