EL SURO - Sant Jordi 2017-

EL SURO Suplement

Institut Cendrassos

Sant Jordi 2017

SUMARI Premis de castellà 1r ESO: Auca

2n ESO: Auca 3r ESO: Redacció 4t ESO: Redacció Batxillerat: Poema Reforços: Paraula i imatge

Premis de Català Premi portaparaules: Rita Miret (1r C) Premi poesia breu: Ona Cervera (2n A) Premi microrelat: Neus Graboleda (4t B)

Premi narració, conte o assaig breu: Premi il·lustració:

1r premi: Maria Latino (2n Batxillerat B) i: Víctor Tran (2n Batxillerat A)

EDITORIAL El passat 21 d'abril vam celebrar a l'institut el Dia del Llibre, que coincideix amb les celebracions de Sant Jordi. Els departaments de català i castellà han decidit enguany obrir el ventall d'opcions a concurs, des de textos literaris escrits fins a associacions de paraules i imatges, auques inspirades en models literaris, objectes poètics i altres modalitats que han fet possible que cada alumne triés el format en què se sentia més còmode.

El nivell dels alumnes concursants ha estat alt, i és per això que només podem felicitar-nos per la resposta obtinguda i felicitar els estudiants guanyadors. Enhorabona a tots.

Premis de CastellĂ

1r ESO: Auca

Aina Pujolar de 2n A

Premis de CastellĂ

2n ESO: Auca

Jana Riera de 1r B

Premis de Castellà

UTOPÍA

3r ESO: Redacció

Utopía es aquel lugar inefable, extremadamente bello para ser descrito. Es un lugar ajeno, creado para empezar de cero. Puede ser un lugar infinito, vacío, donde el sonido melifluo de la creación no existe. Puede ser un lugar olvidado, recaído en la memoria de los más sabios para formar un imperio.

Es el mundo puro de los sueños, un hallazgo afortunado. Utopía describe el mundo perfecto donde nada es superfluo. Es el lugar inconmensurable de la inexistente realidad.

¿Qué podría ser utopía? Utopía podría ser el universo, tan bello y tan hermoso. Un lugar lleno deestrellas incandescentes donde el desenlace no existe. Pero el universo colapsó hasta dejar de existir.¿Y si todo lo que vemos no existe y es solo el pasado de los astros? Utopía podría ser el

cielo,extremadamente puro. Un lugar de libertad y de un color indefinido. Pero el cielo es existente. ¿Y sipudiéramos cambiarlo?

Utopía es el mundo perfecto donde la aurora es sempiterna y el trueno efímero. Es el lugar donde laefervescencia del agua tranquiliza al murciélago. Es el lugar donde se confunde el ruido con elsilencio.

Utopía es el mundo sonámbulo de los soñadores.

ÈLIA TORRENT 3 ESO A

Premis de Castellà

4t ESO: Redacció

SÓLO PIENSO EN MI, PERO SÓLO PIENSO EN TI Cualquiera que la hubiera visto frente al espejo, extasiada en sus propios ademanes monárquicos, habría podido pensar que estaba loca. Pero no lo estaba. Simplemente, había convertido los atuendos reales en una máquina de recordar. La primera vez que se los puso no pudo evitar que se le formara un nudo en el corazón y que los ojos se le llenaran de lágrimas, porque en aquel instante volvió a percibir el olor de betún de las botas del militar que fue a buscarla a su casa para hacerla reina, y el alma se le cristalizó con la nostalgia de los sueños perdidos.

Eran aquellos tiempos en los que vivía como quería, más bien, con quien quería. Lo tenía todo. Lo tenía a él. Ese hombre de buen corazón que siempre le sacaba una sonrisa y le hacía olvidar todas sus preocupaciones. Ese hombre que se escondía detrás de un vestido de militar sólo para

poder verla. Y con un abrir y cerrar de ojos, todo se esfumó por su narcisismo.

Ahora, frente al espejo con su vestido de reina, recordaba los momentos que habían pasado juntos: bajo la lluvia y el sol, bajo los rumores de los vecinos, bajo las sabanas, bajo la triste realidad…

Aun así,lo que más recordaba era la última vez que lo vio. Era un día de verano, ella había conseguido ser la heredera y que la proclamaran reina.

Tenía el vestido perfecto, las joyas perfectas y los mejores zapatos del país. Pero él no quería que fuese reina. Sin embargo, su egocentrismo valía más que el pensamiento de un simple militar. Él le advirtió: si quería ser la reina, tendría que ser sin él.

Llegó el día de su coronamiento. Él subió a su habitación para dejarle su precioso vestido. Se lo entregó sin dirigirle una sola palabra. Se fue del país y no volvió. Ella jamás pensó que él sería capaz de irse. Había llegado el día de cumplir su sueño: ser reina, y nadie ni nada podría impedírselo.La

coronaron. En la ceremonia había más de mil invitados, el pueblo y los militares. Todos, excepto él.

En aquel momento, se dio cuenta que era verdad la advertencia que le había dado: que ya no estaba, que se había ido... Y para no volver.

Entonces, quieta en su habitación, le resbaló una lágrima mejilla abajo, todavía lo recordaba. Aún lo quería. Pero cuando se dio cuenta que su

orgullo era menos poderoso que el amor que sentía, él ya no estaba allí para escucharla: - Me moriré de ganas de decirte que te voy a echar de menos.

Laia Carbonell Renart 4tA

Batxillerat: Poema

Premis de Castellà “Son lejanos ya, esos días, en que la esperanza llevaba consigo los ojos cerrados, las manos alzadas.

Lejano es el tiempo en que la palabra fue magia.

Hoy, no es más que triste luz, sombras rotas de un sol de colores, que irradian impotentes nuestras vidas.”

Pero yo intento, aún, llorar tu muerte: ¿Otro Lorca, quizás?

La prisión es más vieja que las balas, no has sido tú el fantasma de España.

Pero se sienten aún tus poemas; la fuerza viva y terrible de la naturaleza, el rayo que no cesa, el pequeño engreimiento del campo cultivado, el enorme abismo entre mano y mano, voz y voz, boca y boca.

Y cómo todo puente se construyó siempre roto.

Andamos sin saber, sin aliento, chocando los unos con los otros. ¿Podemos llevar algún duelo? ¿Qué nos queda en las manos, del viejo cuerpo de Hernández?

Un furioso grito, una rota bandera, unos huesos morados. ¿Qué nos queda?

La absurda llama blanca del tiempo no deja hábitos para vestir tristes altares. ¿Qué nos queda?

Mirada altiva, devoradora y brillante. Baja la frente, corazón como una flauta. ¿Qué nos queda?

Dulce sepulcro de España. ¿Qué nos queda?

Río, abrazo, lágrima, orgullo, tinta, cielo, baile, anillo, sierra, pueblo, rosa. ¿Nos queda nada?

La palabra.

Almodis Ferrer, 2º Bachillerato A

Premis de Castellà

Reforços: Paraula i imatge

Oriol Ruiz, 3r D

Premis de Català

LA NINA LLEVAPENES

Portaparaules Dedicada a la meva cosina Lua Hi havia una vegada una nena que es deia Lua. Vivia a l’antiga Guatemala amb el seu pare, la seva mare, els seus cinc germans i la seva àvia. Eren una família molt pobra. La seva casa no estava en les millors condicions per viure-hi i no tenien diners per poder comprar menjar.

Lua era la més petita dels sis germans, i l’única nena. Els seus pares no li feien gaire cas, així que passava tot el dia amb la seva àvia, que era una dona molt gran, que sabia escoltar molt bé i que donava bons consells. Era molt simpàtica i amable.

Un dia l’àvia de la Lua es va posar molt malalta. Com que no tenien diners no podien comprar medicaments per curar-la. Així que els cinc germans i els pares van anar al bosc a buscar-hi plantes remeieres per poder-la curar. Van deixar la Lua a càrrec de l’àvia. Li posava aigua freda al front, li donava sopa... però res, no millorava.

L’àvia va mirar la Lua i li va dir que moriria. Ella li va contestar que no podia ser, que faria el possible perquè es pogués curar. L’àvia va somriure i li va donar una nina molt petita. La Lua, molt estranyada, li va preguntar què era. L’àvia li va dir que era una nina llevapenes. Que quan ella no pogués dormir bé se la posés a sota el coixí i que l’ajudaria; o, quan necessités explicar algun problema a algú de confiança, que l’hi digués a la nina. L’àvia va dir que quan es morís el seu esperit entraria dins la nina i sempre estaria amb la Lua. Però que no ho digués a ningú, perquè era un secret.

A la Lua li va caure una llàgrima de l’ull. Va abraçar la seva estimada àvia, que, al cap d’un moment, va desaparèixer d’aquest món, va morir. La Lua va començar a plorar desconsoladament. Va agafar la nina i se la va guardar en una bonica capseta.

Un dia després van enterrar l’àvia en el cementiri local. La Lua estava molt trista, no parava de pensar en la seva àvia i en la nina que li havia donat.

Aquella mateixa nit la Lua no va poder dormir: enyorava l’àvia, volia tornar a sentir els seus llavis a la galta. La Lua va agafar la nina, li va fer un petó i se la va posar a sota el coixí. Des d’aquell moment la Lua se sentia com si la seva àvia encara fos al seu costat. I sempre més va dormir amb la nina. I fins i tot de dia estava amb ella.

Aquesta és la història de la nina llevapenes, la Lua i la seva àvia.

Rita Miret 1r C

Premis de Català

Poesia breu

“La vida segueix” em van dir, però no puc evitar mirar enrere i veure el llarg mar de records.

“Haig de seguir” em vaig dir, però les meves cames són tan pesades...

Puc nedar en aquest mar, en aquest oceà de records; però els meus braços estan tan cansats...

Tan sols deixar de recordar...

Seria millor deixar-me anar per aquest corrent d’aigua i sal de llàgrimes i de soledat.

POESIA – Bochra Idir (3r ESO B) AIGUA I SAL

Premis de Castellà

Microrelat

AUTOREVOLUCIÓ Obro els ulls després d’un somni tangible. Em desvesteixo de por interioritzada i, de seguida, per no passar fred, cobreixo la meva pell de valentia. Ja estic preparada per sortir de l’armari.

MICRORELAT – Neus Grabuleda (4t ESO B)

Premis de Català

Narració, conte o assaig breu

DIARI D’UN ELEFANT 8 de gener de 2005 Avui he vingut al món. La meva mare ha tingut un part dificultós. Hi ha molta gent mirant-me. Una persona amb una bata m’ha ajudat a sortir i se m’ha emportat a una habitació blanca on m’han fet unes proves.

5 de maig de 2006 Ja he fet moltes actuacions i m’hi estic acostumant. Ja no em fan mal les fuetades diàries i ja m’he acostumat a passar dies sense menjar. Tot i així, em sento sol. No tinc ningú al meu costat. Fa molt de temps que no veig la mare... bé, des que vaig néixer, i la trobo a faltar.

12 de febrer de 2005 Ja he après a caminar i m’estic fent gran molt de pressa. Avui, per fi, em 3 de juliol de 2006 deixaran lliure. O això em pensava. M’han tancat a dins d’una gàbia molt El meu cuidador cada cop m’exigeix més i cada cop és més difícil el que em fosca i em sento sol. fa aprendre. A la gent li agraden els elefants, i ells ho saben. No els importa que em cansi, que em costi, que em faci por... Tot aquest món es 1 de març de 2005 mou per diners, sense pensar en com ens afecta.

Els humans que em cuiden m’han ensenyat un munt de coses. He après a treure aigua per la trompa i a passar per sota d’una corda ajupint-me una 19 d’abril de 2017 mica. He vist més animals que estaven aprenent, com jo. M’ho he passat Em costa moure’m. Em fa mal tot el cos, i no puc aguantar gaire més. Els molt bé! meus cuidadors m’aixequen a la força, però ja ni les fuetades són suficients per veure’m amb cor d’aixecar-me. Em noto cansat a totes hores 22 de setembre de 2005 i no puc evitar pensar que possiblement sigui la meva fi.

Avui m’han picat. M’ha fet molt de mal. Els meus cuidadors volien que passés per un cèrcol ple de foc i m’hi he negat, perquè em feia por. M’han 20 d’abril de 2017 picat amb un fuet i m’han tancat. Em sento molt trist. Per què em tracten Avui m’han portat al veterinari. Bé, més ben dit, el veterinari ha vingut així? aquí. Jo estic molt cansat, no em vull aixecar, crec que és alguna cosa greu.

No em dona temps de pensar en res més, perquè noto una forta punxada 9 de desembre de 2005 a la meva pota i...

Avui és la meva primera actuació i tinc por. El meu cuidador em pica si no faig les coses bé, però m’hi esforço molt i molt. Tota la carpa és plena de gent cridant. Tinc por, no vull sortir, per això em tornen a picar.

Ona Cervera (2n A)

Primer premi Il·lustració

Premis de Català

L’ÀNIMA DE LES FLORS Aquelles dues flors que hi ha posades al mig del caminal, qui és que les hi deu haver llençades?

Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flores no estan pas tristes, no, no: riuen al sol.

M’han encantat així que les he vistes posades a morir, mes sense dol.

“Morirem aviat, lluny de la planta,Elles deuen pensar-; Mes ara nostre brill al poeta encanta, i això mai morirà.

1898 Visions i cants, Joan Maragall

Mari

Maria Latino, 2n BAT B

Premis de Català

Víctor Tran, 2n BAT A

Primer premi Il·lustració