El Suro (juny 2013) by Institut Cendrassos

s SUMARI

Editorial Institut... endavant! Parlament Verd Intercanvi amb Holanda Fem una Llei 2013 Equip de mediació Activitats, concursos i premis Matfesta 2013, Festa de les Matemàtiques Robolot Premis de Treballs de Recerca 2013 Fòrum de Treballs de Recerca a l’INS Cendrassos Carlota Serra, Premi Recerca Jove 2013 Martí Sánchez Juanola, Premi Baldiri Reixac Alumnes guanyadors del XXXIVè Concurs per a la Joventut Premiats “Concurs de fotografia mediambiental Premis literaris Diada de Sant Jordi Irina Canyet García guanya el cinquè premi del Concurs de Relat Breu “Coca-Cola” Dissabte Transfronterer de les Matemàtiques 2013 Taller per a emprenedors Musical: “Malaltes per concursar” Viatges i sortides Viatge final de curs 4t ESO Viatge final de curs 2n BTX Visita de 1r i 2n d’ESO al Zoo de Barcelona Visita a la Facultat de Ciències de la UG Pallassos sense fronteres. 20 anys de somriures Entrevistes Dani Leyva Professor/a desconegut/da Jordi Bosch Col·laboracions La gent del Sàhara Reflexions d’antics alumnes premiats en treballs de recerva Assetjament escolar Llibres recomanats Novetats a la biblioteca Enquesta de lectura

Recull literari Sant Jordi

Agraïments

Benvolgut/da lector/a,

EDITORIAL

Finals de juny és un bon moment per revisar els aspectes que han donat singularitat a aquest curs. Enguany s’ha caracteritzat per ser el curs de “la jornada compactada per a l’alumnat d’ESO”. Quan es va demanar, tot i haver estat aprovada per consens, qui més qui menys tenia dubtes respecte al nou horari i de com afectaria al funcionament del centre i a la conciliació familiar. El mes d’abril es va fer una doble valoració de la jornada compactada, tant a nivell intern com extern, mitjançant enquestes als tres sectors bàsics de la comunitat educativa: alumnat, professorat i famílies. El resultat va ser molt satisfactori ja que un 83,4% dels consultats va valorat positivament aquest nou marc horari. A conseqüència d’aquest canvi horari, el centre va prendre la decisió d’organitzar les classes en tres blocs de dues hores cadascun, la qual cosa ha permès gaudir de dos esbarjos. Aquesta nova distribució horària ha repercutit favorablement tant en el rendiment de l’alumnat com en la convivència dins el centre. Finalment, i posats a valorar, animo a tots els qui formem part del sistema educatiu, que aprofitem aquest final de curs per analitzar els resultats acadèmics des d’una doble vessant: la visió freda i objectiva que es reflecteix en una qualificació i, la part més enriquidora que és entendre l’avaluació com una eina que ens ha de portar cap a la reflexió sobre el procés d’ensenyament/aprenentatge. És aquesta anàlisi la que ens ha de permetre de prendre decisions i de fer petits canvis en la nostra tasca diària que possibilitin una millora, tant a nivell acadèmic com a nivell personal i professional. Desitjo que l’estiu us sigui profitós i que passeu unes bones vacances. Mercè Castelló Turró Directora

PARLAMENT VERD

Els membres del Parlament Verd de l’institut han continuat aquest curs 2012-2013 les seves activitats habituals. Al llarg del curs, s’han realitzat un total d’onze sessions de treball (l’última va tenir lloc el 20 de maig) i el 10 de juny van acabar la feina d’enguany amb un esmorzar de cloenda. Els càrrecs, escollits per votació, es varen assignar a l’ini de curs de la manera següent: - President: Jaume Gauchola - Vicepresident: Rafel Díaz - Secretària: Laura Lozano - Jaume Gauchola ha estat escollit per cobrir una plaça vacant del sector alumnat en el Consell Escolar del centre. - Comissió de Medi Ambient: Aaron Martín, Xènia Vinyoles, Maria Latino, Éric Ortiz, Roser Cantenys, Jaume Gauchola, Quim Bover i Mohamed Kaddouri. - Comissió d’Afers Exteriors: Cesc Sureda, Mohamed Lalouh, Oriol Vilanova, Mariona Tegido, Xènia Costa, Laura Lozano, Carla Puntonet, Cristian Martínez, Aleix Güell i Albert Costa. - Comissió d’Afers Interiors: Kyara López ,Alba Moreno, Oriol Vinyoles, Sergi Prats, Rafel Díaz, Yolanda Jiménez, Xavier Quiñones i Martí Domínguez. D’entre les diverses actuacions que s’han efectuat durant aquests mesos, en destaquen especialment tres. En primer lloc, el periòdic buidatge de les puntuacions dels controls de l’Aula Neta un cop cada quinze dies. Dos parlamentaris/es verds/es junt amb dos professors/es han avaluat, quinzenalment, l’estat de les aules a l’hora de l'esbarjo. L’objectiu d’aquesta activitat és que els alumnes siguin responsables del material i del mobiliari de la seva aula i que prenguin consciència de l’estalvi energètic i de tenir cura del medi que ens envolta. La classe que hagi acumulat més punts a final de curs serà premiada. La classificació final de l'aula neta d'aquest curs 2012/13 ha estat la següent: La classe més neta, ordenada i sostenible del centre és 1r ESO C (104 punts) i la classe menys neta, més desordenada i poc sostenible és 1r ESO B (74 punts).

PARLAMENT VERD

En segon terme, l’organització d’un concurs de fotografia mediambiental a nivell de tot el centre per tal de transmetre els problemes de la nostra comarca en aquest àmbit. (Trobareu els noms de l’alumnat premiat i les imatges guanyadores en l’apartat dedicat a concursos i premis d’aquesta mateixa revista.) I en tercer lloc, s’ha continuat treballant en el seguiment dels aprenentatges de l’Aswini i en Manoj, la parella de nens hindús apadrinats des de l’institut i dels quals disposem d’imatges.

INTERCANVI AMB HOLANDA

L'institut Cendrassos a Maassluis, d'intercanvi lingüístic El Departament de Llengües Estrangeres del nostre institut ha organitzat aquest any un intercanvi lingüístic i cultural amb el centre Reviuslyceum de la localitat holandesa de Maassluis. Els participants han sigut un grup d’uns 20 alumnes de primer curs de batxillerat que s’han volgut obrir a una nova cultura i a una altra manera d’aprendre i practicar la llengua anglesa. S’ha escollit un centre holandès perquè, segons l’últim Eurobaròmetre, és un dels països Europeus més ben situats en relació al nivell d’anglès dels seus joves. Al voltant d’un 80% de la població d’Holanda parla anglès amb fluïdesa, és a dir, que els nostres alumnes han hagut de comunicar-se sempre en aquesta llengua. D’altra banda, realitzar un intercanvi amb estudiants d’un altre país que no sigui Anglaterra té més possibilitats d’èxit, en el sentit que l’únic idioma d’entesa, en molts casos, era l’anglès i, per tant, aquesta llengua s’havia de practicar obligatòriament. Els estudiants han vist reflectit en el món real el que estudien a l’aula i han comprovat com el que han anat aprenent els és útil per entendre i fer-se entendre, és a dir per comunicar-se. Aquesta sensació d’utilitat els és molt positiva per reflexionar sobre la necessitat d’aprendre una llengua tan internacional com és l’anglès i els motivarà a seguir millorant en aquest idioma. L’intercanvi ha estat dividit en dues parts: la visita a Catalunya, del 7 al 14 de març, on els alumnes holandesos han pogut gaudir de llocs com Figueres, Girona, Sant Pere de Rodes, Llançà i Barcelona. I per altra banda, la visita als Països Baixos, del 17 al 24 d’abril, on s’han visitat ciutats com Rotterdam, Amsterdam i la Haia, entre altres. En definitiva, l’experiència ha estat, com l’han definit els propis alumnes participants: profitosa, enriquidora, única i irrepetible.

FEM UNA LLEI 2013

Des de fa 6 anys, l'Institut Cendrassos participa en aquest projecte, amb 19 instituts més d'arreu de Catalunya. Els alumnes de l’optativa del Batxillerat Humanístic han participat durant aquest curs en el Projecte “Fem una Llei” al Parlament de Catalunya. La primera sessió fou el 18 de gener i la darrera el 31 de maig. Han treballat conjuntament amb els instituts: Bisbe Sivilla de Calella, Lluís de Peguera de Manresa i el Flos i Calcat de Barcelona. Cada any canvia el tema que se'ns proposa des del Parlament. Enguany el Projecte de Llei sobre el qual s’han centrat les discussions ha estat “La protecció dels drets d’autor en relació a les activitats dels menors d’edat en usos públics i privats i en entorns educatius”.Aquesta activitat està organitzada des del Parlament de Catalunya, i té com a objectiu principal que els alumnes coneguin la tasca dels diputats i les diputades -a partir de la pròpia experiència-, i el significat i els valors del treball parlamentari. Se simula la tasca feta pels diputats i les diputades a les comissions i al plenari. Es parteix de la simulació d'un "Projecte de llei", al qual es presenten esmenes que es discuteixen en comissió, i s'elabora el dictamen que després es discuteix i es vota en el ple. Els alumnes dels vint centres que hi ha participat es van constituir en cinc "grups parlamentaris", els quals van elaborar esmenes al projecte de llei. Cada "grup parlamentari" té un portaveu. Finalment, en l’última sessió els alumnes es reuneixen en una "sessió plenària" (Fem una llei), amb la participació del President del Parlament i de representants dels grups polítics de la Cambra. Els alumnes han de ser capaços de valorar el treball lent i acurat que suposa arribar a un consens entre tots els centres. Val a dir que els nostres alumnes hi treballen durant les hores d'esbarjo. Van al Parlament de Catalunya tres vegades, dues per discutir les esmenes i posar-se d'acord, i la tercera, la votació en sessió plenària. L'entusiasme amb el qual treballen, ens anima a seguir endavant any rere any.

EQUIP DE MEDIACIÓ

La mediació és una activitat on s’ajuda la gent a resoldre els seus conflictes, mitjançant la col·laboració d’alumnes. S’interroga i es busquen solucions davant de problemes de convivència a l’institut. El curs d’optativa “Optem per la mediació” amb la professora Dolors Vergés ha format mediadors de tercer. Han après tècniques de comunicació, els passos per realitzar una bona mediació, a tenir empatia, a saber escoltar i a tenir en compte l’opinió dels altres. Han practicat simulacions de mediacions entre ells, abans i després de saber els passos de mediació i han entès la importància de poder oferir un espai als alumnes per poder resoldre conflictes lleus sense la intervenció de cap professor/a, tutor/a o de la cap d’estudis. També han elaborat cartells enunciant el servei de mediació, i un tríptic per els professors, alumnes i pares del centre informant sobre la importància de la mediació. Aquest tríptic l’han presentat aquest segon trimestre un dia a l’hora de tutoria. Hi han afegit el logAconsellen als alumnes que accedeixin a la mediació quan tinguin un conflicte per resoldre d’una manera diferent i pacífica. Pensen que és interessant aquesta optativa per donar opció que tots els alumnes puguin ser mediadors. De moment, la mediació, es realitza partint de conflictes lleus amb alumnes entre iguals. El curs passat es van realitzar força mediacions i la valoració dels mediadors va ser molt positiva. Trobada de Mediació a l'Olivar Gran Els serveis de mediació de l'Institut de Vilafant, l'Institut Olivar Gran i l'Institut Cendrassos van participar a la Trobada de Mediació que va tenir lloc a l'Institut Olivar Gran de Figueres, el dijous 16 de maig. La trobada va servir per compartir experiències entorn al procés i al servei de mediació. També l’alumnat té l’oportunitat de conèixer altres mediadors i maneres de dur a terme la mediació. otip que van realitzar els companys/es mediadors del curs passat. Les activitats que es van realitzar en aquesta trobada van ser: Presentació dels diferents alumnes mediadors dels centres participants. Preparació en grups de simulacions de mediacions. Representació de les mediacions. Conclusions i debat sobre les representacions i també sobre la importància de la mediació en la millora de la convivència. Aperitiu i coneixença entre els mediadors i el professorat. Visita per les dependències de l’institut Olivar Gran. Realització d’un mural amb paraules o frases significatives de la Trobada. Elaboració d’un braçalet representatiu de la Trobada de Mediació. Per part del nostre institut, a la trobada hi van assistit els mediadors/es del centre acompanyats per les professores Dolors Vergés i Montse Bota. La jornada va ser profitosa i interessant, i ja s’està pensant a preparar la pròxima trobada per al curs vinent.

MATFESTA

El Departament de Matemàtiques de l’institut Cendrassos organitza, com cada any, un treballconcurs d’un tema de matemàtiques adreçat als alumnes de batxillerat i ESO. Aquest any, el divendres, 12 d’abril, es va fer una Matefesta que va mobilitzar més de cinc-cents alumnes. El nostre objectiu consistia que, durant unes hores, els alumnes s'ho passessin bé treballant alguna àrea de les matemàtiques que no està contemplada als programes oficials. Els alumnes de 1r i 2n d'ESO van estudiar una fractal: el triangle de Sierpinsky. La millor manera d'entendre l'estructura recursiva de les fractals és fer-ne una, per això, van complementar el seu estudi amb la construcció de dues de gegants: una amb llaunes i l'altra amb triangles de paper. Els alumnes de 3r d'ESO van estudiar els puzzles geomètrics i lògics. Una de les aplicacions més rentables d'avui en dia és la creació d’aquesta mena de jocs, la majoria dels quals tenen una base matemàtica. Es va posar la condició que superessin el metre, per tal que treballessin també les proporcions.Els alumnes de 4t d'ESO van treballar la simetria i l'empaquetament d'esferes amb un exemple pràctic: les fruites. Es va penjar una exposició de fotos en un dels passadissos del centre. Els alumnes de batxillerat van preparar més d’una dotzena de parades amb proves, jocs o entreteniments matemàtics, que van haver de crear ells mateixos.Un grup d'alumnes de batxillerat es va oferir per fer un vídeo, fotos de tota la festa i un article periodístic. Els alumnes de l'Aula Oberta de 4t d'ESO van preparar una xocolatada per a tothom. Els alumnes de l'Aula Oberta de 3r d'ESO i de 2n d'ESO van encarregar-se de la confecció dels segells i les capses del material. Aquesta activitat va permetre fomentar la cohesió entre tots els alumnes del centre: tots van haver de participar en els diferents tallers i, alhora, fer jugar els seus companys. Tant el professorat del Departament de Matemàtiques com els alumnes estan molt satisfets de com va anar aquesta jornada. Volen destacar especialment la implicació dels alumnes que van fer possible que entre tots s’ho passessin bé fent matemàtiques!

Mostra de Treballs de Matemàtiques Divendres, 24 de maig, es va inaugurar a la Biblioteca “Fages de Climent” de Figueres la III Mostra de Treballs de Matemàtiques, que organitza un grup de professors de la comarca amb el nom de JUGAMAT constituïts com a grup de treball col·laboratiu amb el suport del Servei Educatiu de l’Alt Empordà. La mostra es va poder visitar fins el divendres 7 de juny. En la mostra es van exposar diferents treballs i activitats relacionats amb les Matemàtiques que han realitzat els alumnes de diferents centres educatius de l'Alt Empordà. L'institut hi va participar amb 4 plafons amb fotos d'algunes de les activitats que van preparar els alumnes per a la MATFSTA.Premiats a la MATFSTA i els millors de les proves cangurs Aprofitant la diada de Sant Jordi, el departament de Matemàtiques va premiar els millors treballs que va preparar l'alumnat per la MATSFSTA del divendres 12 d'abril. Els treballs van ser elaborats per grups i van posar a prova les habilitats i coneixements matemàtics dels alumnes de l'institut. Els grups guanyadors van ser: Ada Gorgot, Eulàlia Guntín, Júlia Manera, Laia Àrias de 1r ESO. Arnau Soler, Laia Coderch, Marc Moradell i Marta Pérez de 2n ESO. Hannah Clergue i Yasmina Ouassou de 3r ESO. Gemma Tarrés, Sergi Barco, Jordi Alaminos, Àlex Gispert, Claudia Congost, Marta Comas, i Cristina Prat de 2n de Batxillerat. Per altra banda, el 21 de març es van celebrar les proves Cangur de Matemàtiques amb la participació d'alumnes del centre. Els millors classificats de les proves per a cada nivell i del nostre institut van ser:

Nivell 1, 3r ESO: Mariona Tegido. Nivell 2, 4t ESO: Laura Rueda. Nivell 3, 1r BATX: Louis Clergue. Nivell 4, 2n BATX: Quim Cruanyes.

ROBOLOT 2012

1 0

Reajustaments de calendari han fet coincidir dues convocatòries la Jornada d’Intercanvi d’Experiències sobre robots didàctics al llarg d’un mateix curs acadèmic. I els nostres alumnes ho han sabut aprofitar molt bé.ROBOLOT 2012 El nostre institut aconsegueix cinc premis i rep una beca d’estada al CSIC El Robolot va obrir portes dissabte, 20 d’octubre, amb la VII Jornada d’Intercanvi d’Experiències sobre robots didàctics, en què van participar més de 150 professors procedents de 80 centres educatius de tot Catalunya, Madrid, Segòvia, Màlaga, País Basc, Cantàbria i Sevilla. Aquests professionals de diferents indrets de l’Estat espanyol van poder compartir els seus projectes educatius i les novetats en el món de la robòtica educativa. El concurs de robots del diumenge 21 d’octubre va aplegar més de cent participants que van mostrar les seves creacions i van competir per guanyar algun dels 35 premis atorgats, valorats en 10.000 euros i repartits en les diferents categories del concurs.L’Institut Cendrassos va ser premiat amb una estada d'un professor amb dos dels seus alumnes durant una setmana a un centre del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) per veure com treballen els seus investigadors en el camp de la robòtica. Aquesta beca s'atorga al centre que més premis ha aconseguit durant el Robolot. L'alumne Ferriol Pey va presentar un robot humanoide amb 21 articulacions de mig metre d'alçada i controlat amb un comandament de televisor. Va ser el guanyador en la categoria de Projecte Tecnològic Louis Clergue, va presentar un robot humanoide de 1,20 metres d'alçada amb 10 articulacions diferents. Aquest robot té capacitat per agafar objectes amb les “mans” i traslladar-los de lloc. Va quedar segon classificat de la categoria de Projecte Tecnològic Quim Cruañas, va quedar tercer classificat en la categoria de Projecte Tecnològic amb el projecte Exàpode (robot que es desplaça mitjançant 6 cames). També va presentar un robot de minisumo i un rastrejador, amb els quals va guanyar la categoria de Batxillerat de Minisumo i la Repesca de Rastrejadors. Ferran Lambea va ser el 1r classificat d'ESO en la categoria de Rastrejadors Finalment, Marcos Sánchez va obtenir el 2n premi de Batxillerat en la categoria de Rastrejador. Robots de tot tipus van competir en les diferents categories del Robolot (robots rastrejadors, robots minisumo, sumo, lego mindstroms i scratch). El concurs també va servir perquè els estudiants veiessin les creacions dels altres participants i generessin noves idees i projectes per al futur. Una experiència i aprenentatge que motiva a molts joves a continuar treballant i posant les bases per a un futur professional dins el camp de la tecnologia.

13ROBOLOT 2013

El nostre institut aconsegueix quatre premis i rep una beca d’estada al laboratori de robòtica submarina de la Universitat de Girona (premi Empar Garrido). El Robolot 2013 va tancar les seves portes batent un rècord d'assistència. Més de 300 persones han participat en les diferents activitats programades durant tot el cap de setmana del 27 i 28 d'abril. El certamen es consolida com la referència de la robòtica educativa a tot el país. Els dos centres que més premis han recollit en el conjunt del concurs, l’INS Garrotxa d’Olot i l’INS Cendrassos, han guanyat una estada d’una setmana al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i una estada de 5 dies al laboratori de robòtica submarina de la Universitat de Girona (premi Empar Garrido), respectivament. Els alumnes del nostre institut han obtingut els següents premis: Ferriol Pey de 2n Batxillerat: 1r classificat en la categoria de projecte tecnològic. Quim Cruañas de 2n Batxillerat: 1r classificat en la categoria de "repesca" de minisumo. Marcos Sánchez de 2n Batxillerat: 2n classificat en la categoria de rastrejadors de batx. Louis Clergue de 1r Batxillerat: 3r classificat en la categoria de rastrejadors de batx. El Concurs de Robots Didàctics ha ampliat enguany fronteres obrint la participació a estudiants de fora de Catalunya. La iniciativa ha estat molt ben rebuda i ha reunit a Olot a participants de 8 comunitats autònomes diferents i a un grup de Gal·les. Tots han presentat els seus prototips i han competit en les 6 categories del concurs. En total, s'han lliurat 41 premis que han quedat molt repartits entre els estudiants. De cara a la propera edició, el Robolot vol fer un salt qualitatiu i l’organització ja treballa per portar els creadors a nivell mundial de les diferents tecnologies utilitzades en temes de robòtica i tecnologia educativa.

1 1

PREMIS TREBALLS DE RECERCA Durant la diada de Sant Jordi es van fer públics els Premis AMPA de l’institut Cendrassos. En aquests premis hi participen alumnes matriculats a 2n de Batxillerat del nostre institut que hagin presentat i aprovat durant el curs 2012-2013 el Treball de Recerca. Els premis es reparteixen en dues categories: els treballs de l’àmbit Cientificotècnic i els treballs de l’àmbit Humanístic i Social. S’estableixen dos premis per a cada categoria: Primer Premi: 400 € i Segon Premi: 200 € Àmbit Humanístic i Social Primer Premi: Significat i simbologia del color aplicat a la fotografia de JÚLIA FERRER, tutora Sònia Martínez. Segon Premi: Els Simpson, un mirall de la realitat de LAURA MONELLS, tutor Jordi Bosch.. Àmbit Cientificotècnic Primer Premi: Cuinem! Ens adonem del que perdem? de CRISTINA PRAT, tutora Sònia Moret. Segon Premi: Resistència bacteriana als antibiòtics i a altres agents biocides de JORDI ALAMINOS, tutors Francisco Malagón i Àngels Vinardell.

T 1 2

FORUM DE TREBALLS DE RECERCA

L’Institut Cendrassos de Figueres va acollir el dissabte 1 de juny el V Fòrum de Treballs de Recerca de l’Alt Empordà. L’acte es va obrir amb la conferència inaugural "L'aventura de pensar, el desig d'aprendre" de Lluís Inclán, Doctor en Filosofia Clàssica i exprofessor del centre. Tots els assistents van poder gaudir d’una dissertació enriquidora amb gran aportació de cites d’autor que portaven a la reflexió i animant als futurs universitaris a no perdre la passió per aprendre. Gràcies Lluís per una conferència tan lluïda! Els protagonistes del Fòrum van ser 22 alumnes d’onze instituts de la comarca, que presentaven els seus treballs de recerca. Els representants de l’Institut Cendrassos van ser l'Arnau Sargatal Llinàs amb el treball titulat L’ordre Falconiformes a l’Alt Empordà: revisió històrica, situació actual i futur , tutoritzat per Mercè Ferrer i l’alumne Carles Segura Trull amb el treball titulat Estudi i confecció de la guitarra elèctrica, tutoritzat per Anna M. Comas. Tots els alumnes van demostrar un nivell excel·lent tant en l’exposició dels treballs com en la tasca que s’intuïa al darrere. Felicitats i gràcies per les vostres presentacions! Aquest any l’Institut Cendrassos hem estat seu acollidora del Fòrum i això ha suposat una feina que no s’hauria pogut realitzar sense l’ajuda de diversos professors del centre, alguns implicats directament en el Fòrum, com la Isabel Beraza i en Dani Leiva, encarregats del disseny del llibret del Fòrum i d’altres que han col·laborat intensament, així com el personal de secretaria i consergeria que també s’hi ha implicat. També voldria donar les gràcies als alumnes de 1r de Batxillerat, per la seva tasca com a “hostesos/es” del Fòrum i als alumnes d’Aula Oberta per la seva ajuda incondicional. El centre va gaudir de les plantes cedides per Vivers Casa Paraire i també els agraeixo la col·laboració. Un altre agraïment encara pel grup de coordinadors de Batxillerat, impulsor del Fòrum de l’Alt Empordà i organitzador de l’acte. Moltes gràcies també a tots els professors, alumnes, familiars i amics que vau assistir al Fòrum.

Rosa Camps Estela Coordinadora de Batxillerat

CARLOTA SERRA Carlota Serra, Premi Recerca Jove 2012 Carlota Serra Ramos, alumna de 2n de batxillerat del curs 2011-12, el 23 de març d’enguany, va rebre el un Premi de Recerca Jove (antics Premis CIRIT), convocat per la Generalitat, pel treball de recerca “Efectes de la sobreexposició al sol en la pell i mesures de protecció”, tutoritzat per la professora Rosa Camps Estela (INS Cendrassos) i cotutoritzat, gràcies a una Beca Botet i Sisó de la UdG, per la professora Carme Beltran (UdG, Facultat d’Infermeria). L’acte de lliurament, que tingué lloc a l’Auditori de Catalunya, el presidí el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, acompanyat del secretari d’Universitats i Recerca, Antoni Castellà. Un total 84 alumnes i 11 centres d’ensenyament secundari han estat guardonats amb els Premis de Recerca Jove que atorga la secretaria d’Universitats i Recerca pels seus treballs d’investigació científica. Als Premis de Recerca Jove s’han presentat 244 treballs realitzats per 311 alumnes. Els Premis de Recerca Jove, que enguany han arribat a la 31 edició , volen fomentar l’esperit científic entre el jovent. Els treballs els elaboren estudiants de 3er i 4rt d’ESO, Batxillerat o cicles formatius de grau superior i mitjà conjuntament amb el professorat. La recerca és de tipus experimental o teòric i està relacionada amb qualsevol matèria o àrea científica. A banda de premiar l’esforç dels alumnes i el treball en equip, els premis reconeixen també el foment de les vocacions científiques per part dels centres.

T 1 4

Ñ9

PREMIS

Martí Sánchez Juanola, Premi Baldiri Reixac Martí Sánchez Juanola, alumne de 2n de batxillerat del curs 2011-12, el 2 de juny d’enguany, va rebre un Premi Baldiri Reixac, convocat per la Fundació Lluís Carulla, pel treball de recerca “Aire: acció i reacció explosiva. La química de la pirotècnia”, tutoritzat per la professora Sònia Moret Solà (INS Cendrassos). Aquests premis, destinats a l'estímul i al reconeixement de l'escola catalana, són dotats per la Fundació Lluís Carulla amb les aportacions voluntàries que la Fundació tramet cada any a persones interessades en la nostra cultura. L'àmbit d'actuació és el dels països de parla catalana. L'organització dels premis compta amb la col·laboració tècnica d'Òmnium Cultural. L’acte de lliurament tingué lloc el dia 2 de juny a l’Espluga de Francolí. El jurat estava format per Carme Alcoverro, Joan Arjona, Rosa Boixaderas, Josep Maria Calbet, Alba Espot, Assumpta Fargas, Josep Gonzàlez-Agàpito, Anna Ramis i Maria Vinuesa. Un total de 700 alumnes i 19 centres d’ensenyament secundari han estat guardonats en la XXXV edició dels Premis Baldiri Reixac que atorga la Fundació pels seus treballs d’investigació científica i foment de la cultura catalana. Alumnes guanyadors del XXXIVè Concurs per a la Joventut L'alumne de 2n de Batxillerat, Quim Bover, ha obtingut el premi Miquel Soler al millor treball de recerca de Ciència i Tecnologia amb “Macroinvertebrats del Fluvià i la seva funció com a biodindicadors”. A Júlia Serra, alumna de 3r ESO, se li ha concedit el premi Maria Àngels Anglada de poesia.

El diumenge 2 de juny a Roses, Òmnium Alt Empordà va lliurar els premis als guanyadors del XXXIVè Concurs per a la Joventut, dedicat a la figura de l’escriptora i poetessa Joana Raspall.

FOTOGRAFIA

Premiats "Concurs de fotografia mediambiental" El Parlament Verd ha fet una valoració positiva del "I Concurs de fotografia mediambiental" que ha convocat a nivell de tot el centre. L'objectiu era de transmetre els problemes mediambientals de la nostra comarca. Tot i tenir una bona participació, per a la segona edició s'ha demanat la col·laboració de l'àrea d'Educació Visual i Plàstica. El jurat format per dos professors i un alumne de cada curs ha concedit els següents premis: 1r premi: Helena Terradas i Aguilar de 2n A de Batxillerat 2n premi: Júlia Sunyer i Xarles de 2n ESO B

F 1 6

PREMIS LITERARIS SANT JORDI

PREMIS EN CATALÀ GUANYADORS/ES CATEGORIA A (1r i 2n d’ESO) 1r premi: Helena Font i Andrés, 1r B, pel relat “Un drac enamorat” 2n premi “ex aequo”: Marina Jofre i Rodríguez, 1r D, pel relat “Descarrilats” Marta Pérez i Gallego, 2n B, pel relat “El perill del foc” CATEGORIA B (3r i 4t d’ESO) 1r premi: Aina Arbusà i Roca, 4t B, pel relat “El cofre del tresor” 2n premi: Mariam Aguilar i Benavides, 3r A, pel relat “El Sant Jordi de Gala Kenk” Accèssits: Andrada Maria Rosa , 4t C, pel relat “Records” Nouhaila Chentouf Raissouni, 3r A, pel còmic “El segrest del pervers” CATEGORIA C (Batxillerat i Cicles) Desert PREMIS EN CASTELLÀ GUANYADORS/ES CATEGORIA A (1r i 2n d’ESO) 1r premi: Irina Canyet i García, 2n C, “Un sueño entre las bombas” 2n premi: Júlia Sunyer i Xarles, 2n B, “Una chica peculiar” Accésits: Isaac Capallera i Guirado, 2n D, “Viviendo entre gigantes” Anna Tarrés i Boada, 2n D, “La leyenda” CATEGORIA B (3r i 4t d’ESO) 1r premi: Laura Rueda i Pérez, 4t A, “Alma de tinta” 2n premi: Judith Giménez i Alaminos, 3r B, “Con un pie en el vacío” Accèssits: Eulàlia Baque i Valbuena, 3r B, “La mirada de la mona Lisa” Sergi Genís i Pagès, 4t A, “La burbuja de jabón” CATEGORIA C (Batxillerat i Cicles) Desert

IRINA CANYET

Irina Canyet García guanya un cinquè premi del Concurs de Relat Breu “Coca-Cola”

Des de fa força temps, l’alumnat de 2n d’ESO de l’institut participa anualment, tant en la versió catalana com en la castellana, en el Concurs de Relat Breu que organitza el Departament d’Ensenyament sota el patrocini de l’entitat empresarial COBEGA amb la participació de 376 institus i escoles de tot Catalunya. Enguany, setze alumnes, preseleccionats pels seus textos confeccionats a l’institut, varen ser convocats a la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona per redactar l’escrit amb què competirien als premis d’aquest curs. Els vuit alumnes preselecionats en llengua catalana van patir de valent el dissabte, 6 d’abril, durant dues hores per teixir les seves històries a partir d’una frase escrita a la pissarra d’una monumental aula de la universitat. Per la seva banda, una setmana més tard, el 13 d’abril, els vuits alumnes preseleccionats en llengua castellana van passar pel mateix lloc i esforç. Un cop més, una de les nostres alumnes, Irina Canyet García, de 2n C d’ESO, va ser guardonada amb un cinquè premi en la versió catalana. El diploma i diversos obsequis li van ser lliurats el passat dissabte, 8 de juny, en l’acte de lliurament de premis d’aquest certamen, celebrat a Port Aventura on també va poder gaudir gratuïtament de les instal·lacions del parc d’atraccions, juntament amb els seus familiars i acompanyants. Des d’aquestes pàgines volem felicitar a tot l’alumnat participant, al professorat de llengua catalana i castellana dels cursos implicats i molt especialment a l’alumna guanyadora, que de ben segur ha rebut un bon estímul en la seva capacitat creativa i que el seu esforç i el de la resta serà també un bon exemple per a l’alumnat que ara acaba primer i que el proper curs haurà de defensar i, si molt convé, millorar els guardons d’enguany.

(Laia Coderch i Xarles, 2n B, i Irina Canyet i García, 2n C, a Girona)

1 8

DISSABTE TRANSFONTERER PER LES MATEMÀTIQUES

Louis Clergue i Quim Cruañas guanyen el Dissabte transfronterer de les matemàtiques 2013 El dia 2 de febrer de 2013, es va celebrar a Figueres el dissabte transfronterer de les matemàtiques a l'Alt Empordà 2013. Aquesta activitat estava organitzada per la Fundació Príncep de Girona i la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Figueres i del Servei Educatiu de l’Alt Empordà. Els alumnes de Batxillerat Louis Clergue, Quim Cruanyes, Eva Espigulé, Ferran Lambea i Xavi Vila van participar als diferents tallers. Louis Clergue i Quim Cruañas, que l'any passat ja van ser finalistes, van guanyat el taller "Vols saber calcular probabilitats amb l'ordinador?". En Louis Clergue considera que el Dissabte de les Matemàtiques és una bona experiència que permet descobrir nous horitzons respecte la varietat d'ús de les matemàtiques. Fa veure aplicacions pràctiques dels coneixements teòrics que s'ensenyen a l'institut. El taller que va guanyar el troba molt divertit i enriquidor. El taller de probabilitat i atzar estava dividit en dues parts, una part teòrica i un segona part pràctica: La part teòrica va consistir en l'explicació de la paradoxa de Monty Hall, com es generen nombres aleatoris i com s'utilitzen per calcular les probabilitats dels diversos resultats d'un esdeveniment aleatori. La part pràctica consistia en determinar la probabilitat d'algun cas concret (p.ex. treure només un parell de sis llançant 3 daus) amb l'ajut d'un Full de Càlcul. Després de repetir l'experiment un gran nombre de vegades introduint les dades al full de càlcul, i amb les funcions (suma, contar, si, i, o...) incloses al programa informàtic, es calculava la probabilitat del cas estudiat.

TALLER PER A EMPRENEDORS

L’alumnat de 1r i 2n curs del CFGS d’Informàtica i de 2n curs del CFGM també d’Informàtica van assistir el passat 12 de novembre a un Taller titulat “Idea de negoci – Pla d’empresa”. El taller es va realitzar al nostre institut i tenia els objectius següents: • Com s’identifiquen les idees de negoci i a on. • Com generar idees de negoci. • Què és el pla d’empresa. • Objectius, funcions i contingut del pla d’empresa. • Conèixer fonts d’ajuda per poder muntar la teva pròpia empresa, com una opció de vida que ajuda a dinamitzar l’economia local i a millorar l’ocupabilitat en el territori. Les activitats del taller alternaven exercicis individuals i en grup en les quals els assistents aprenien tècniques concretes per ajudar-nos a generar idees de negoci, es familiaritzaven amb els elements necessaris perquè una idea sigui un èxit potencial o un projecte viable i en darrer terme se’ls exposava quin són els components d’un Pla d’empresa i com elaborar-lo. Perquè us feu una idea de la complexitat de la feina, en síntesi, els apartats d’un Pla d’empresa són: • Descripció resumida del pla. • Equip fundador. • Descripció del producte o servei. • Estudi de mercat. • Pla de màrqueting. • Pla de producció o d’operacions i recursos humans. • Pla d’organització i recursos humans. • Pla jurídic-fiscal. • Pla econòmic i financer. • Model dels estats comptables. • Model del punt d’equilibri. • Anàlisi DAFO • Conclusions i Annexos

Tot seguit, en diferents grups, els assistents havien de dissenyar un Pla d’empresa i presentar-lo als companys de classe.

MI E l dis-

MUSICAL MALALTIES PER CONCURSAR

sabte 1 de juny, a la sala de teatre de la Cate quística de Figueres, a les 12 del migdia, alumnes d'ESO de l'Institut Cendrassos van interpretar l'obra de teatre-musical

MALALTES PER CONCURSAR. En un hospital tot esbojarrat s'hi prepara la gravació d'un concurs musical per part de TV3 en el qual hi participen diversos personatges del msteix hospital: infermeres, malalts, servei i visitants. A través de 4 escenes se'ns presentaran en un ambient de certa histèria col·lectiva. Finalment tots els nervis s'acaben un cop s'aixeca el teló i comença l'espectacle. L'obras’ha presentat dins la programació De prop o de lluny, teatre al juny, juntament amb altres espectacles interpretats per alumnes d'altres centres educatius de Figueres. El dijous 13 de juny es van fer un parell de representacions en horari escolar dirigida a l'alumnat del centre.

2 1

Viatge final de curs 4rt VIATGE FINAL DE CURS 4t ESO Un altre cop els alumnes de 4t d’ESO van viatjar a Itàlia. Enguany la setmana escollida va ser durant el mes de març, del diumenge 11 fins al dissabte 17. L’itinerari en autocar va ser molt semblant al d’altres anys: Sirmione (llac de Garda), Verona, Lido di Jesolo, Venècia, Bolonya, Montecatini, Florència, Lucca, Pisa, Sant Remo i Arles. Aquesta vegada, en lloc de demanar quina valoració n’han fet alguns dels nostres companys i companyes (que sempre acaben dient el mateix... que s’ho han passat molt bé, que va ser molt curt o molt pesat...), hem preferit comptar amb l’opinió d’un dels professors acompanyants, en Dani Leyva. - Et va agradar l’excursió? Sí, perquè Itàlia és molt maca. També perquè l’idioma és molt igual que el català i és més fàcil entendre’ns. - A quines ciutats vau estar? Venècia, Florència, Pisa, Verona i Bolònia. - Et van agradar els museus on vas anar? Quin és el que et va agradar més? Per què? Molt, com tots, especialment el de Florència i Venècia, perquè hi ha obres de tots els artistes i de totes les èpoques. - El viatge en autobús es va fer llarg? No, al contrari, se’m va fer molt i molt curt. Estava molt bé ja que els seient eren de cuir, i l’autobús en si, era molt còmode. - Com va ser el comportament dels alumnes? Bé, a vegades es millor tenir-vos fora que no pas tancats. - A quins hotel us vau allotjar? Quin et va agradar més? Ens vam allotjar a molts d’hotels, però el millor de tots va ser l’últim. El primer era el més simple, i a mida que anaves anant a diferents hotels, eren cada cop millor. - Quins professors vau anar-hi? En Quim, l’Auri, la Núria Clos i jo. - Vau comprar res de record? Màscares de Venècia. - Qui era el fotògraf? Tots els que portaven càmeres.

ita

ITALIA

VIATGE FINAL DE CURS 2N

BERL 24

BERLÍN-EXPRÉS, en diuen alguns alumnes de segon de Batxillerat del viatge del mes de febrer. Una tarda, tres dies i un matí tan ben aprofitats que els va permetre fer-se una bona imatge del que és i ha estat històricament la capital d’Alemanya. Contrastos arquitectònics pels carrers amb edificis grisos i antics al costat de moderns gratacels de façanes arriscades de vidre i metall, edificis històrics encara amb les empremtes de la Segona Guerra Mondial, museus moderns i impactants, espais oberts amplíssims...

BERLIN

ZOO

1.2 SO E

Visita de Ciències Naturals al Zoo de Barcelona 1r i 2n d’ESO Els passats dies 21 de novembre i 20 de febrer els alumnes de 1r i 2n d’ESO respectivament varen visitar el Zoo de Barcelona per tal de realitzar una sèrie de tallers educatius. Els alumnes de 1r d’ESO realitzaren un taller de Fauna catalana. En aquest taller, els alumnes descobreixen les principals espècies presents en el nostre entorn natural. En el recinte hi ha una representació de tots els grups de vertebrats de la fauna del nostre país, particularment dels que estan més amenaçats i per als quals és més necessària la reproducció en captivitat. El seu estudi permet la comprensió de l'adaptació d'aquestes espècies al nostre entorn natural. La col·lecció del zoològic també dedica una especial atenció a la fauna catalana, en alguns casos a espècies ja extingides a Catalunya com ara el llop ibèric o l'ós bru. També hi ha animals com el cérvol, la daina o la cabra salvatge, difícils d'observar a la natura, així com exemplars de llúdria, ferreret, tortuga mediterrània, bec planer, polla blava o cigonyes, que són objecte d'interessants projectes de reintroducció.

Els alumnes de 2n d’ESO realitzaren un taller d’animals en perill d’extinció. En aquesta activitat els estudiants descobreixen les principals causes, ja siguin naturals o provocades per l'home, que han portat moltes espècies a trobar-se en perill d'extinció. També comprenen la fragilitat i la complexitat de la supervivència de les espècies i s’adonen que molts animals depenen del nostre comportament. Una de les funcions més importants del zoològic és la conservació d'espècies amenaçades, per la qual cosa la col·lecció d’animals, formada per espècies representatives provinents dels cinc continents, prioritza la cria en captivitat d'espècies d'animals en perill d'extinció i ho fa en coordinació amb altres zoològics d'arreu del món. En acabar els tallers els alumnes tingueren la oportunitat d’assistir a l’espectacle educatiu dels dofins i de donar una volta pel recinte tot descobrint ells mateixos altres espècies i indrets diferents. Si teniu curiositat per acostar-vos virtualment al zoo de Barcelona, aneu al web: http://www.zoobarcelona.cat/ca/coneix-el-zoo/animals-per-categories/mamifers/detall-fitxa/ animal/dofi-mular/

VISITA A FACULTAT DE CIÈNCIES DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA

Aquest passat 20 de gener els alumnes de l’optativa de química de primer i segon de batxillerat vam visitar els laboratoris de la Facultat de Ciències de la UdG (Girona). Sota el lema "Química entre nosaltres: descobrim la química a Girona", el projecte LaQuimica.Net promou la divulgació de la química en l'entorn geogràfic de la UdG, n’estimula el coneixement en tots els àmbits socials i promou l’acostament d’aquesta ciència a tot el públic en general. En aquest marc s'organitzen activitats tals com: VI [Nano]Reacciona!, Jornada de Química Preuniversitària, 21/3/2012  V Congrés de Docència de Química a Secundària, fòrum per discutir la problemàtica de l’ensenyament de la Química a secundària, 21/3/2012.  Pràctiques a grups-classe als laboratoris del Departament de Química al Campus de Montilivi. Entre el 23 i el 27 de gener de 2012. Reacciona… explota!! Taller d’experiments espectaculars i química recreativa, per a secundària i batxillerat. El centre va participar a les pràctiques a grups-classe. Les pràctiques de laboratori que es varen portar a terme van ser "Determinació de la duresa d’una mostra d’aigua " i "Un remei pel mal de cap, cromatografia de capa fina". En la primera pràctica els alumnes varen poder realitzar una volumetria de tipus complexomètric utilitzant un agent quelant com a agent valorant i analitzaren la duresa de l’aigua que ells mateixos portaven (la duresa és la suma de les concentracions de ions calci i magnesi presents en l’aigua, que s’origina per la dissolució, en llacs i rius, de les roques que contenen aquests cations com les roques calcàries (calcita, CaCO3, o dolomita, MgCO3), el guix (CaSO4) o altres. En la segona pràctica varen poder descobrir quins components tenen tres ingredients actius de medicaments que es poden trobar fàcilment a la farmàcia: àcid acetilsalicílic, paracetamol i cafeïna emprant la tècnica de la cromatografia en capa prima (CCP) com a tècnica d’identificació. Primer dissolgueren les tres substàncies patró i la mostra problema (medicament) en metanol (CH3OH). A continuació, les punxaren en la placa de cromatografia que introduïren dins la cambra cromatogràfica que contenia acetat d’etil com a eluent. Un cop l’eluent s’hagué assecat procediren a la visualització del cromatograma il·luminant la placa amb una làmpada de llum ultravioleta sabent quina mostra problema els havia tocat a cadascun d’ells.Les pràctiques, a més, oferiren una oportunitat per al nostre alumnat de visitar les instal·lacions universitàries.

2 7

PALLASOS SENSE FRONTERES

ANYS

El dimecres, 17 d'abril, els alumnes de 1r d'ESO van anar al teatre El Jardí a veure el documental: PALLASSOS SENSE FRONTERES. 20 ANYS DE SOMRIURES. Aquest documental és una proposta dins el programa del Festival Còmic de Figueres 2013. Des de Religió i Altres Alternatives vàrem creure adient afegir-nos a aquesta proposta ja que treballem les ONG i els Drets Humans. El documental va ser molt interessant i els alumnes de la mà de l’ONG Pallassos Sense Fronteres van poder conèixer la seva tasca i com és d´important un somriure. Després de 20 anys d'existència, Pallassos Sense Fronteres ha realitzat més de 700 expedicions a 98 països diferents; més de 10.000 actuacions que el director de cinema Sánchez Alonso s'ha atrevit a condensar en 8 minuts, 30 segons de documental. Es tracta d'un recorregut urbà, d'una sensacional projecció d'imatges a través dels diferents suports publicitaris que van apareixent en el trajecte. La projecció representa l'estrena al cinema d'aquest original vídeo resum commemoratiu. També van poder veure el documental «El riure contra la guerra», de Carles Caparrós; un documental commovedor estrenat l'any 2008 que segueix una expedició de Pallassos sense Fronteres amb el seu fundador Tortell Poltrona al capdavant. Una baixada a les misèries de l'Àfrica subsahariana contrapuntades amb els somriures que hi porten els pallassos.

DANIEL LEIVA

29 pp

Hola Dani,a quins instituts has estat? A Roses, a Castelló i aquí a Figueres. Quin és l’institut que menys t’ha agradat? I el que més? Tots m’agraden per igual, cada institut té lles seves peculiaritats En el fons s’assemblen molt i, en realitat, són totalment diferents. Depèn molt de la gent que et trobes, tant com professors o alumnes. Quina carrera has fet i a on l’has estudiat? Belles Arts a Barcelona. Quants anys fa que fas de professor? Porto 8 anys. Per què vas decidir ser professor de plàstica? Perquè és el que m’agrada. Has il·lustrat algun còmic? L’estic fent, però el que passa és que porto molts d’anys creant-lo, i encara l’haig d’acabar. Quin tipus de música escoltes? Duftmetal, gòtic, i molts tipus més, com el hardcore. Però no l’electrònic, sinó del punk. Per què t’agrada aquest tipus de roba que portes? Perquè m’agrada el color negre. Quin és el teu menjar preferit? M’agrada molt la cuina espanyola i xinesa. I la teva pel·lícula preferida? En tinc moltes, però les millors són Deseando Amar i Wang Kar Wai. Quin és el dibuixant més important que has conegut? No n’he conegut gaires. Però he conegut la dona d’en Ricard Castells. La mala sort que vaig tenir va ser quan va haver un any que el volia anar a conèixer perquè venia al saló del còmic, però es va morir. Has anat a algun saló important del còmic o del manga? El de Barcelona, diverses vegades. De què treballaries si no fossis professor? De qualsevol cosa relacionada amb l’art,amb la il·lustració, o que pogués pintar o dibuixar. Però per necessitat treballaria, encara que fos, escombrant carrers. Alguna anècdota que t’hagi passat?

Doncs sí. Un cop en una classe un alumne em va robar un pendrive i, és clar, allà ho tenia tot guardat, treballs, projectes, etc. Ho vaig comentar a uns alumnes d’aquella classe, i em van dir que ells el buscarien. Van buscar en totes les motxilles i al final el vaig trobar a la paperera. El culpable l’havia tirat allà per no semblar-ne l’autor.

ENTREVISTA ANÒNIMA Professor/a desconegut/da Us animem a llegir aquesta entrevista que s’ha fet a un professor/a de l’institut, però de moment no ha volgut dir qui és, confiem que sereu prou hàbils per saber de qui es tracta... 1. Quan fa que exerceixes com a professor en aquest centre? No fa gaire temps, però la meva memòria s’ha rovellat. 2. T’agrada aquest centre? La manera de ser els alumnes, les aules, la biblioteca... Generalment m’agrada, potser que els alumnes siguin una mica moguts i xerrameques. La biblioteca és genial, té tot el que busques, enciclopèdies, atles, ordinadors, etc. I les aules les trobo bé, però una mica desordenades, per part de les taules, i algunes de ben brutes. 3. Per què vas decidir ser professor? Quan era petit m’encantava ensenyar, sempre agafava els meus peluixos i ninots i els donava fitxes, els ensenyava, els explicava històries, els ensenyava a comptar, a sumar, etc. I com que m’agradava estudiar, treia bones notes, vaig pensar que se’m donaria bé aquesta professió. 4. Què t’agrada fer quan surts del centre? Bé, ara mateix estic de mudances, m’he enamorat d’una persona de vint-i-tants anys, ja ens coneixíem de fa temps i com que volem tenir descendència, hem decidit anar a viure junts per poder conèixe’ns millor. També vaig a balls de saló, i a natació. No m’ho passo excessivament bé perquè també he d’estar pels treballs del centre, corregir exàmens, planejar els deures i les classes, etc. 5. Doncs per últim, quant temps t’agradaria quedar-te a treballar en aquest centre? Tot el que fos possible evidentment, que amb la crisi serà difícil trobar un altre treball! Per la meva part no me n’aniria mai perquè en aquest centre m’hi trobo bé.

6. Ens podries explicar una anècdota divertida. Una vegada , fent classe , estava puja’t a la tarima de fusta escrivint a la pissarra . Llavors vaig començar a escoltar: Et truco més tard , ara no puc parlar ... És clar, en escoltar això, pensava que aquella noia estava parlant amb el mòbil. Així que em vaig girar per confiscar-li el mòbil. Però, al girar-me,èvaig veure que la nena m’havia pres el pel. Estava fent veure que trucava .... AMB UNA CALCULADORA !!! La veritat és que no em vaig enfadar, em va agradar molt la petita broma. 7. Què és el que t’agrada més de la teva professió? M’agrada aprendre dels meus alumnes , tot i que també m’agrada suspendre els meus alumnes ( no és veritat ). 8. S’ho prenen bé els teus alumnes si suspenen l’assignatura o l’examen? Bé , depèn de la persona. Hi ha persones que ho accepten i intenten millorar. Però d’altres , que .... Bé, he tingut molts problemes amb alumnes que no estan d’acord amb les seves notes . Tot i que trobo, que si volen tenir bona nota , l’únic que han de fer és estudiar i fer els deures. 9. Com t'anava l'escola i a l'institut de petit ? Bé, en realitat , no era gaire brillant. La majoria d’assignatures les suspenia , però sempre ficava les culpes als professors. Deia : - No sóc jo que em suspenc, sinó els professors. Però el que pitjor m'anava eren les matemàtiques. Amb sort sabia sumar, restar i multiplicar. De dividir, fins arribar a l'institut no en vaig aprendre. Tot i que durant els dos primers trimestres de cada curs no estudiava , sempre feia l'esprint , en el tercer. 10. Recomanaries a algú aquest ofici? En realitat no. Es un treball molt estressant amb molta feina cada dia . El professorat tot i que no ho sembli també tenim deures. Hem de preparar el exàmens, les classes, revisar els deures, corregir els exàmens, els treballs... A més a més, m'haig d’enfrontar de dilluns a divendres amb els adolescents irritants, de mal humor, amb els seus canvis hormonals, amb les seves tribus urbanes, amb els seus grans , i amb tots els problemes que us pugueu imaginar. D’altra banda, el sou és mínim. I venir des de casa meva fins aquí, a Figueres, representa fer més de cinquanta quilòmetres al dia i ja sabeu com està de cara la gasolina...! Bé , podria seguir parlant;però, potser serà millor que ho deixem aquí. (Solució a la pàgina de l’apartat d’agraïments.)

B JORDI BOSCh 31

Et sents a gust en aquest institut? Sí, en aquest institut sí. Al principi no gaire, em va costar una mica adaptar-m’hi l’any passat, però és una cosa que ja sol passar a tot arreu al principi. Els alumnes pressuposen coses que no acaben sent i, a més, es nota que els falta confiança en tu. També el fet que no sàpigues com funciona el centre, que no coneixis els companys i els alumnes... això influeix molt. Ara que sé els noms és una altra història. Conec el caràcter que té més o menys cadascú. Per tot plegat, quan arriben professors substituts em fan molta pena: vénen uns quants dies i se’n van i de vegades els alumnes se n’aprofiten una mica. T’han afavorit els horaris nous o era millor abans? A mi m’agraden més els de ara perquè soc de fora i prefereixo que la jornada estigui mes concentrada, però també hi ha la part negativa. Trobo que els alumnes arriben adormits a classe perquè s’aixequen molt d’hora. Ho haurien de tenir en compte i no anar a dormir tan tard. Com que jo sóc molt de matins no tinc problemes per aixecar-me. Em va fantàstic. En canvi, després necessito una migdiada. Si fos horari intensiu de tarda seria més complicat. I, a part, hi ha els dos patis, que trobo excel·lents. Llàstima que siguin tan ràpids i s’hagi d’esmorzar de pressa. Jo crec que si fessin una enquesta entre els alumnes i els demanessin de tornar als horaris d’abans, dirien unànimement que NO. Quan no tens classes, on passes més temps en l’institut? Una mica a tot arreu: a la sala de professors no hi acostumo a ser si no és que tinc guàrdia. M’agrada aprofitar el temps, llegir, escriure, estudiar... qualsevol estona és apta... M’ho va ensenyar un professor que traduïa un llibre escurant els momentets. Si no fossis professor, a què et dedicaries? De petit, m’agradaven els avions. Ara bé, potser hauria fet medicina ja que la meva germana és metgessa i a mi m’agrada molt el tracte humà. Trobo que escoltar és molt important i això, si ho fas, ja tens mig diagnòstic fet. Jo crec que seria metge. Has tingut o tens preferència per algun tipus d’alumne? Sí, és inevitable, tu intentes tractar a tothom igual però els alumnes no et tracten pas d’igual, notes unes diferències d’energia. Hi ha alumnes que tenen característiques que et criden l’atenció, dignes d’imitar. Fins i tot, n’hi ha que encara que passin els anys els segueixews recordant, amb noms i cognoms. N’hi ha d’inoblidables. Estudiants que t’ensenyen a educar. Com et veus com a professor? Em veig diferent de com em veia. Veig que vaig evolucionant. M’agrada molt aquesta feina ja que, a part d’ensenyar, m’agrada aprendre. Sóc autocrític i sé que puc millorar. Un bon mestre ha de d’instruir-se a si mateix.

T A C

JORDI BOSCH

Quan eres estudiant, et consideraves bon alumne? No hi pensava gaire ja que quan jo era estudiant tenia problemes a casa i això feia que em preocupés més el de fora que els estudis, però amb al temps m’he adonat que no era massa responsable i ara me’n penedeixo. No s’hi valen les excuses. Mai saps què hauria estat de tu. A més, com més saps, més ho gaudeixes. Per exemple, quan vas a veure una pel·lícula pots comentar les teves opinions. Quan era petit no llegia com ara, no estudiava com ho faig i tampoc escoltava com escolto. Jo crec que si ara tornés a ser alumne seria molt més respectuós amb els professors.

3 2

Què fas en el teu temps lliure? Ara concretament intento escriure un llibre i això em porta molta feina. Després, també estic fent esport perquè em faria il·lusió participar en una marató i m’estic entrenant, estic corrent i, si no, llegeixo. Entre això i la feina que tinc de l’institut ja estic prou ben entretingut. Després hi ha la família, que en el meu cas és força ampla. Tens bona relació amb els altres professors? Sí. En realitat, hi ha professors amb qui tinc una relació més estreta, però amb tothom mantinc un tracte cordial. Tampoc no hi ha massa temps per relacionar-se: va tot molt ràpid a l’institut. Els meus grans amics són a fora de l’institut, però n’hi ha molts d’aquests que són mestres, antics companys. En general, estic molt bé a l’institut, però ja he dit abans que m’agrada aprofitar el temps i molts cops que estic llegint i arriba algú prefereixo continuar, si puc, amb la meva feina. Si no poses una mica de límit, no pararies mai de relacionar-te. Des de petit tenies pensat ser professor de català? No, tot i que veient el que es fa a casa –la meva mare és professora de llengua- influeix. És una cosa que vas veient. A mi m’encanten les paraules. Potser si no hagués ensenyat català hauria ensenyat un altre idioma. Les matemàtiques no les entenia, no les vaig entendre mai. Era una cosa molt curiosa perquè jo, per exemple, vaig deixar d’entendre les matemàtiques quan van aparèixer les lletres. Les equacions ja van ser un primer problema, però quan van arribar els sinus i cosinus ja no ho entenia. Ara potser m’agradaria de tornar-ho a provar algun dia. Són reptes pendents. T’has plantejat alguna vegada canviar de feina? Fa tres o quatre anys ho vaig pensar perquè hi havia un amic que tenia una pastisseria i volia posar un negoci ecològic. Voldria poder experimentar, el que fos, com un escriptor que féu de bomber, de pallasso... En part ho he fet, perquè he ensenyat a d’altres països. Això t’obre molt. Quan tens inquietuds, millor satisfer-les.

LA GENT DEL

SÀHARA

Els Sahrauís som un poble que ens sentim molt orgullosos de qui som tot i la situació que ens toca viure. Abans vivíem molt tranquils a la nostra terra, amb les nostres cases, les platges i la nostra vida tranquil·la. De sobte, ens trobem colonitzats pels espanyols, sense saber ben bé perquè, i amb l’exèrcit marroquí sempre a l’aguait. L’exèrcit espanyol se’n va del Sàhara Occidental i el Marroc ens envaeix. A partir d’aquí, tenim la població i les famílies separades, no per voluntat pròpia, però sí per circumstàncies: la famosa Marxa Verda ha separat famílies senceres. Molts de nosaltres no coneixem els nostres oncles o els nostres avis i cosins que viuen al Sàhara Ocupat. El Sàhara està separat per un mur. La part “rica”, que és la part de la costa i ocupada pel Marroc, i la part que no hi ha res, només desert de sorra, on no podem viure perquè està totalment minada. La resta, que som la majoria, vivim en el Camp de Refugiats de Tindouf, una terra que ens va deixar Algèria, un tros de desert totalment inhòspit, i les temperatures inaguantables per moltes persones, a l’estiu fa moltíssima calor, durant el dia les temperatures arriben a més de cinquanta graus, però que és tota la nostra vida i allà ens sentim segurs.

Hi ha molts quilòmetres de sorra, és el gran desert del Sàhara, situat al nord d’Àfrica, passa pel Sàhara, Algèria, Líbia, Egipte, Mali, Txad i Nigèria. El campament, amb els anys s’ha anat fent més gran, ja que la gent hi ha anat creant les seves pròpies famílies, i la seva manera de viure tot i ser una situació estranya, de temporalitat permanent. El campament està dividit en quatre “Wilayes”, que serien les nostres comarques. A cada Wilaya hi ha diferents “Dayres” o pobles, i cada poble està separat per barris. Tot i això no tenim noms de carrers, sinó que la gent es coneix pel nom de la família i, sobretot, pel nom de la mare. Tant les Wilaies com les Daires tenen el mateix nom que en el Sàhara Occidental (o Sàhara ocupat com l’anomenem nosaltres).

3 3

LA GENT DEL

SÀHARA

Les nostres cases no tenen res a veure amb les d’aquí: tenim una “haima” o tenda gran, més semblant a una carpa, que sol ser el centre de la casa, on s’hi fa el tè, les xerrades i a vegades, la migdiada. A partir d’aquí s’han anat construint diferents habitacions fetes amb “tova” que és sorra barrejada amb aigua. Aquests “rajols” de tova, els fem posant la sorra i l’aigua en un motllo de fusta que deixem eixugar al sol. Aquest tipus de construcció va molt bé mentre no plou, però quan plou, ens quedem sense cases. Per això, actualment, ja hi ha gent que es pot permetre d’arrebossar les parets amb cimà i així poder salvar alguna part de la casa que sol ser la més important i on hi guardem les nostres pertinences més preuades: el menjar, etc. A fora de les cases hi tenim uns dipòsits d’aigua que ens omplen amb un camió un cop cada dos o tres mesos. Per tant, aquesta aigua l’hem d’estalviar tot el que podem. L’utilitzem per cuinar, rentar la roba, dutxar-nos i donar beure als animals. Nosaltres no en podem beure si no és bullida perquè no és potable. Als afores de les Daires, com aquí hi ha els horts, allà hi tenim els tancats per les cabres. Totes les famílies tenim les cabres que ens donen llet per beure i de tant en tant, en podem matar alguna per menjar-ne la carn. Totes les famílies treballem d’una manera o altra. Uns són militars, altres mestres, altres sanitaris, mecànics, paletes i d’altres porten l’administració dels ajuts de menjar que ens arriba a través de l’ONU, UNICEF, la Creu Roja, etc... Cada família, depenent dels membres que som tenim una quantitat o una altra de menjar: arròs, sucre, llenties i farina. Pel que fa a la resta de menjar (fruita, verdura, etc.), i ja que no podem plantar res, perquè no hi viu ni una herba, és molt difícil de poder-ne aconseguir. El peix només el veiem si és en llauna, i encara. Hem hagut d’anar organitzant els campaments, ja que cada vegada es fa més llarg i ens hem hagut de preparar per viure allà. Tenim hospitals, escoles i mercats on s’hi troba ben poca cosa. Pel que fa a la sanitat, si tenim una malaltia important, ens hem de posar en una “llista d’espera” i esperar que ens avisin per poder anar a un altre país i ens puguin hospitalitzar. L’escolarització comença als tres anys (el que seria P3, P4 i P5) amb el que s’anomenen “Tarbies”, que assegura un àpat diari a cada infant. A partir dels 6 anys i fins als 12 hi ha l’ensenyament obligatori, tot i que és molt diferent d’aquí, ja no només per les instal·lacions, sinó també pel nivell d’ensenyament.

A partir dels 12 anys, si vols estudiar has de marxar dels campaments. Pots anar a Algèria, Líbia o Cuba. Si vas a Líbia o Algèria el sistema és molt semblant, durant tot el curs estàs vivint a l’escola i a l’estiu vas als campaments amb la família. El cas de Cuba és totalment diferent: marxes dels campaments amb onze o dotze anys i no tornes fins que has acabat la carrera. És molt dur i traumàtic per tots perquè quan tornes ja no reconeixes l’idioma, la família ni molt menys els costums. Alguns, molt pocs, hem tingut molta sort de tenir la possibilitat de venir aquí a estudiar. No estem vivint en internats ni en escoles, sinó amb les famílies que han sigut les nostres des de ben petits, quan veníem a passar les vacances d’estiu. Aquesta és una gran oportunitat per tenir una bona educació i una vida millor podent encarar bé el nostre futur. Tenim ben clar perquè estem aquí. Tot i que vivim en família, i tenim més “comoditats”, tots estem esperant el dia en què acabi el curs per poder tornar a casa nostra i abraçar la nostra família. Hi ha coses molt més importants que no un mòbil o una play-station. Hali Mohamed Lamin, 4t d’ESO

REFLEXIONS

REFLEXIONS DELS ANTICS PREMIATS TREBALLS DE RECERCA INS CENDRASSOS L’AMPA de l’INS Cendrassos s’ha posat en contacte amb l’alumnat del centre que en el seu moment va ser guardonat amb premis als treballs de recerca per tal que exposessin una reflexió sobre la seva trajectòria acadèmica i laboral. L’escrit que van rebre de l’AMPA venia a dir el següent: Com ja sabeu des de fa anys impulsem premiar treballs de recerca. Ara ens plantegem conèixer quina ha estat l’experiència postinstitut (acadèmica i laboral) dels que vau aconseguir aquests reconeixements per tal que, si es donen les condicions, pugui servir d’orientació als estudiants actuals. Us agrairem que ens feu arribar una breu nota amb el vostre currículum o recorregut acadèmic laboral o vital des de la sortida de l’Institut fins la vostra situació actual, complementada si podeu amb una reflexió sobre quina actitud adoptaríeu o quines prioritats escolliríeu si ara, amb la vostra experiència positiva i negativa, us enfrontéssiu de nou amb el batxillerat. Algunes de les respostes obtingudes són aquestes: Laia Quintà Soler A l’acabar Batxillerat jo me'n vaig anar cap a Barcelona, a l'Autònoma concretament, a estudiar periodisme. Em llicencio aquest any (ho hauria pogut fer abans, però per tal de poder signar un conveni de pràctiques amb una empresa em vaig haver de deixar una assignatura). A nivell laboral, quan feia segon de carrera vaig començar a treballar al Diari de Girona durant els estius. Des d'aleshores tots els mesos de juliol i agost he estat allà. Ara, a més, hi treballo els diumenges. Quan em van fer l'entrevista, el director del diari es va interessar pels diversos premis i beques que m'havien donat pel treball de recerca, de fet, crec que va ser un factor important a l'hora de decidir contractar-me. El curs passat vaig començar a fer pràctiques a la Fundació Autònoma Solidària (una entitat de voluntariat que hi ha a la UAB) i actualment hi segueixo (com a becària igualment). És una feina relacionada amb la meva carrera, l'any passat m'encarregava de publicar notícies i reportatges a un portal d'associacionisme i voluntariat vinculat al departament de benestar social i família (www.xarxanet.org) i enguany, a més, m'encarrego de la redacció i enviament del butlletí informatiu de l'entitat. A part d'aquestes dues feines, vaig estar de locutora durant un temps a Ràdio Gràcia (era completament altruista i voluntari) i he fet alguna coseta més també de manera voluntària en temes de comunicació.

3 5

Pel que fa a la reflexió sobre el batxillerat... crec que si l'hagués de tornar a fer ara me'l prendria d'una manera molt diferent. Amb 16/17 anys jo no tenia massa clar el que volia ni la importància de treure bones notes i esforçar-se en assimilar bé tots els continguts. No vaig treure mala nota, ni molt menys, de batxillerat; però tampoc m'hi vaig esforçar massa. Ara veig que amb una mica més de dedicació podria haver optat a beques que premien el rendiment acadèmic per exemple (i el mateix em va passar durant els dos primers anys de la carrera...). Suposo que amb 17 anys o 18 que tenim quan fem el batxiller, ALGUNS encara tenim el cap una mica verd o el tenim centrat en altres coses...

Claudia Serra Sala Bé, si haig de ser sincera des de la meva sortida de l'institut la meva vida ha anat donant força voltes. El batxillerat em va anar bé, a l'hora de la selectivitat vaig tenir algun problema. Era el primer any que ens havíem de matricular sols des de casa i resulta que ningú va revisar les matrícules i no em vaig adonar que, sense saber-ho, m'havia matriculat de matemàtiques del científic tot i haver fet el social. Fins al primer dia d’exàmens de la selectivitat no ho va veure ningú i això em va condicionar en les notes; de totes maneres la vaig aprovar i vaig començar el grau d'ADE a la UB. Al cap de poc em vaig anar adonant que no m'agradava gaire, que se'm feia força pesat. Cada vegada m'agradaven més les assignatures relacionades amb l'economia i menys les relacionades amb l'administració i direcció d'empreses. En tot això tampoc m'imaginava la universitat amb classes de 150 persones, tothom anava molt a la seva i tampoc hi havia gaire ambient, suposo que la carrera que havia triat, amb tanta gent també hi tenia a veure. Vaig decidir acabar el curs mentre m'anava plantejant cap a on tiraria el curs següent. El mes de juny ja tenia decidit que no seguiria amb la carrera a Barcelona. Com que no tenia del tot clar cap on tirar la meva opció principal era passar un any a Anglaterra, aprendre bé l'anglès i donarme perspectiva per veure què era el que volia. Ho tenia força clar, però per diferents motius al final no ho vaig tirar endavant, no era el millor moment. Així que vaig passar l'any següent treballant, fent classes d'anglès i acabant d'aprovar les dues assignatures que m'havien quedat penjades el primer any a Barcelona. Em va servir per agafar forces per tornar a estudiar, vaig decidir matricular-me a la universitat de Girona en el grau d'economia. Aquesta m'anava agradant cada vegada més i, tot s'ha de dir, Girona queda més a prop i no suposa un esforç econòmic tan gran. Amb tot el que comportava, aquest any de "parèntesis" em va servir molt. Ara estic fent economia a Girona (tot i que recordo que quan havia de triar carrera m'aconsellaven que em decantés per aquesta i jo m'hi negava) em va força bé i cada cop m'agrada més. La universitat és més acollidora i té un tracte més personal. N'estic bastant contenta.

REFLEXIONS

Si tornés a fer batxiller, potser tiraria cap a un altre costat, Jo vaig dubtar molt i al final vaig escollir el batxiller social, potser ara triaria el científic. Per la resta, recordo que sempre em deien: "segon de batxiller és l'any més dur, quan arribis a la universitat tot serà molt més fàcil"; bé, respecte això a mi el batxiller em van suposar uns anys molt bons, (el primer any a la universitat trobava a faltar l'institut) així que crec que ens dóna una bona base per a tot el que ens anem trobant després. S'ha d'aprofitar, a tots els nivells, val molt la pena. Anna Fàbregas Juanola El meu recorregut acadèmic després de l'institut va iniciar-se quan el juliol del 2007 em van informar que havia entrat a la UdG per cursar la diplomatura d'Infermeria, que era la meva primera opció. La veritat és que quan vaig triar "el meu futur" no tenia ni idea del que volia ser jo de gran, hagués preferit que vingués un mag i m'expliqués quina era la millor opció per a mi. Vaig estar canviant d'opinió molt de temps, però en el fons jo sabia que volia treballar a prop de les persones i a poc a poc vaig anar convencent-me de la possibilitat de fer infermeria, i després ja m'especialitzaria amb alguna cosa que em cridés l'atenció. Van ser 3 anys molts densos, ja que la carrera amb diplomatura tenia molts de crèdits i pocs mesos per cursar-los, així que quasi tot el dia ens el passàvem a la universitat, entre classes teòriques i pràctiques. Ara, amb el grau m'imagino que els estudiants van una mica més relaxats, ja que disposen de més temps per assimilar-ho tot. De l’única cosa que em puc penedir de no haver fet durant la carrera és no haver anat d'Erasmus, que es realitzava l'últim curs de la carrera mentre feies les pràctiques. La sort que vaig tenir però, és que quan vaig acabar les últimes pràctiques a l'hospital de Figueres el juny del 2010, em van contractar per treballar a la planta de maternitat cobrint justament una baixa maternal. Aquells sis mesos van ser importants per a mi ja que vaig descobrir que el meu somni era ser llevadora; potser ho podria haver descobert abans ja que la meva mare ho és però mai m'havia interessat tant per la seva feina. De fet jo sempre havia dit que no volia la feina de la meva mare, però suposo que alguna cosa devem portar a la sang. Com experiència professional d'infermera també vaig treballar durant un any en un centre mèdic privat, on hi feia revisions clíniques a treballadors i anàlisis de sang. El juny de l'any passat, al veure que m'estava estancant molt en la meva professió i era època d'aprendre, vaig decidir deixar la feina i poc després, me'n va sortir una altra a l'Hospital Sta. Caterina de Girona. Em van ubicar a la unitat de medicina interna, on vaig poder aprendre moltíssimes tècniques de diferents patologies. La veritat és que amb els temps que corren la jugada em va sortir prou bé, i no em penedeixo de perseguir el que vull. Durant aquests anys m'he anat presentant en un examen tipus oposicional anomenat EIR per fer l'especialització de Llevadora, que és l’única via d'accés actual a Espanya. A altres països, en canvi, sé que per estudiar de llevadora s'ha creat directament una carrera universitària independent d'infermeria. El problema actual però, agreujat per la crisi econòmica, és que hi ha molta gent aturada que es planteja estudiar l'especialització (són dos anys d'aprenentatge cobrant de resident) i, per tant som molts que ens hem anat presentant a l'examen, aquest any érem uns 20000, per a molt poques places per cursar-ho ( exactament 544 en tot l'estat). Jo sóc una convençuda (de moment, i creuem els dits) de la meva professió, tot i així seguiré lluitant pel somni de ser llevadora, i espero algun dia poder-hi arribar, si no pot ser aquí, potser haurà de ser en un altre país on les condicions per fer-ho potser siguin una mica més assequibles. Considero que la decisió de triar la carrera o el grau superior (pels nois de segon de batxillerat) és molt important i canvia moltes coses del teu futur, però el més important és que t'agradi i t'interessi la teva professió. I que has de ser valent per triar el que vols, i decidir què no vols sense pensar en què diran els altres de la teva elecció. I si no t'agrada no passa res, quanta gent ha triat, i s'ha equivocat i ha tornat a triar.

ASSETJAMENT ESCOLAR

L'assetjament escolar es produeix quan una o més persones gaudeixen utilitzant el poder de què disposen per tal de perjudicar de forma repetida i consistent una altra o altres persones (diana). Cal especificar que el verb perjudicar fa referència a anul·lar l'autoestima i la personalitat de l'individu assetjat, és a dir, és una pràctica depredadora. No es pot confondre un cas de assetjament escolar amb un conflicte ja que en el primer cas estem parlant de diferència de poders entre l'assetjat i l'assetjador mentre que en el conflicte hi ha igualtat de poders. Tot i que l'assetjament escolar no és un problema relacional, es dóna en un context de relacions: quan el nen es comença a relacionar amb l'entorn fora de la família. És en aquest moment quan es necessita més relació amb els seus iguals i quan els diferencials de personalitat comencen a treballar. El diferencial d'atracció, d'intimitat i de poder són els que defineixen l'esmentada relació amb els iguals, és en aquests diferencials que defineixen el caràcter del nen on el “bully” ataca. L'assetjador fa creure a la diana que no cau bé a la resta (atracció), que no és capaç de fer-se guanyar per com és (intimitat) i que tampoc té capacitat de lideratge (poder). Aquest últim diferencial és el que el “bully” té més desenvolupat ja que gaudint de la seva situació de lideratge utilitza el poder per perjudicar l'altre. L'assetjament es pot presentar de moltes formes, no només físicament sinó que pot tractar-se de procediments subtils que afecten psicològicament al subjecte. Es pot diferenciar entre “bullyng” directe i indirecte. El que s'explicita de forma visible i directa es tradueix en agressions violentes físiques però també situacions d'agressió no verbal (perseguir, pressionar, fer malbé o robar pertinences…) o verbal, com l'insult. En un altre nivell es troba l’assetjament escolar indirecte com l'exclusió i aïllament o també missatges i notes ofensives. Ambdós tipus d'assetjament són molt perillosos; però, tot i que el físic pot fer més impacte, el verbal o psicològic pot ser pitjor a llarg termini (requereix tractament psicològic).

RECULL LITERÀRI DE SANTJORDI “UN DRAC ENAMORAT”

Pol era un drac dels Pirineus. Un drac amb escates, urpes i alè de foc; però també un drac llest i ben educat. Els seus pares l’havien fet estydiar a la millor escola de dracs d’Europa, a la de Romania. Se li donaven bé les ciències ocultes, l’astronomia, i preparava remeis amb herbes per curar-ho gairebé tot. Però el que més li agradava era llegir. Llegia de tot, llibres científics, d’història antiga, d’herbes, cures i remeis...; però amb el que més gaudia era amb els llibres de cavalleria. Tores les aventures que es narraven eren fabuloses i l’heroi sempre acabava rescatant la seva estimada. Això el feia somiar i s’imaginava salvant la seva bella estimada d’una alta torre en un castell molt llunyà. Llavors, ella s’enamoraria d’ell i es casarien en una gran cerimònia al palau reial dels seus pares, els Comtes dels Pirineus. En aquells anys havia fet molts amics entre els estudiants i també entre els professors. Ara tenia a les mans la carta d’un d’aquells professors, el professor Von Patec. Era el seu preferit tot i que l’assignatura que ell li ensenyava no fos el seu fort. Van Patec era el professor d’acrobàcies aèries i en Pol, tot i que no ho feia malament, no n’havia estat mai un expert. A la carta li demanava que fos el seu ajudant en els pròxims jocs europeus d’acrobàcies. Necessitava algú al seu costat per curar ales i altres parts del cos malmeses durant les difícils acrobàcies. Els jocs es celebrarien durant la segona setmana de maig a Romania, però volia que es presentés una setmana abans per estar present en els entrenaments els participants. A en Pol no li va semblar mala idea. Podria tornar a veure el seu amic i ensenyar-li tot el que desw de llavors havia après en les cures de ferides i malalties, i també un parell d’acrobàcies noves, típiques de les muntanyes dels Pirineus, que havia pogut aprendre dels seus cosins. A més a més, segur que podria veure companys i companyes dels dies d’estudis. Amb aquest pensament li va saltar el cor al pit quan va recordar que la seva estimada Nennuar, que era la filla del president del comitè que organitzava els jocs, hi seria i que segurament també ella hi participaria ja que recordava que ella sí que era molt bona fent acrobàcies arriscadíssimes quan estudiaven junts. Nennuar li va robar el cor des del primer dia que la va conèixer. Anava amb els seus amics a l’aula de filosofia i va topar amb ella al portal. Ell entrava i ella sortia. I sense saber per què es van creuar les seves mirades que es van quedar enganxades magnèticament. A en Pol li van caure tots els llibres al terra i se li va enredar la bufanda al pany de la porta, la qual cosa el va deixar en una posició ridícula. Atrapat per la porta i la mirada de Nennuar no es va poder moure i tots els companys que venien al darrere li van caure al damunt. Tots els que passaven per allà van riure, fins i tot els seus companys que li van estar fent bromes durant mesos. Atrapat pels ulls d’una drac platejada, li deien. En Pol ho sabia. El seu cor estava ben atrapat per la Nennuar. Un mes després havia coincidit amb ella a la classe d’herbes i remeis. Va resultar ser que també a ella l’apassionaven i va ser llavors que es van fer bons amics, però mai es va atrepir a dir-li quant se l’estimava. Quan van acabar els estudis, ell va tornar a casa dels seus pares com corresponia a l’hereu, i ella es va quedar a Romania amb els seus. Sempre que hi pensava estava ben penedit de no haver-li confessat el seu amor. Qui sap si ella li hauria correspost? Bé, definitivament, hi aniria. Una vegada presa la decisió, de seguida va començar a somiar. La Nennuar faria aquelles arriscades acrobàcies a l’aire i tindria un petit accident, res d’important, és clar, no li desitjava cap mal. Però ell hi seria per cuidar-la i recordar-li quant l’estimava. Seria el seu heroi com en els seus llibres de cavalleria. Nennuar hi seria i ell tindria una segona oportunitat per expressar.li els seus sentiments. Ara ja era adult i responsable i tenia un regne per oferir-li. Quina drac amb els seus cabals podria dir que no a una oferta com aquesta? Helena Font i Andrés (1r B ESO) Primer Premi (categoría A, 1r-2n ESO)

RECULL LITERARI DE SANT JORDI “DESCARRILATS” Tot va començar quan un dia, la família Company-Sabater va decidir anar de viatge a Rússia amb el tren Trans-Siberià. És un tren que va de punta a punta del país rus. A la família hi havia el pare, que es deia Jordi, tenia quaranta-dos anys i sempre anava vestit amb roba còmoda; la mare,que es deia Rosa i tenia quaranta anys, era simpàtica i atractiva; la filla gran, que tenia tretze anys i es deia Júlia, era molt estudiosa i treia molt bones notes; i la filla petita, que es eia Martina i tenia sis anys, era rossa amb ulls blaus. El dia 4 de març van sortit de casa cap a l’aeroport per anar en direcció a Moscou. A l’aeroport van dinar i tot seguit van agafar l’avió. La Martina no podia estar ni un segon quieta perquè tenia molts nervis per pujar, era el primer cop que volava. El viatge va anar perfecte, no hi va haver cap problema. Quan van aterrar a l’aeroport de Moscou, van anar cap a l’hotel Moskav, situat al centre de la ciutat. Com que ja era fosc, es van instal·lar a l’hotel i van anar a sopar. L’endemà cap a les 14:00 hores havien d’agafar el tren. Al matí van anar a fer un vol i tot seguit a dinar. Faltava una hora perquè sortís el tren i ja eren a l’estació per donar els tiquets, fer cua... L’andana era plena de gom a gom, gent amb maletes immenses, senyores amb barrets d’aquells que només havia vist en alguna pel·lícula... Aquest trajecte havia de durar tres dies, però no va ser així, encara no sé ben bé quant va durar. L'assetjament escolar es produeix quan una o més persones gaudeixen utilitzant el poder de què disposen per tal de perjudicar de forma repetida i consistent una altra o altres persones (diana). Cal especificar que el verb perjudicar fa referència a anul·lar l'autoestima i la personalitat de l'individu assetjat, és a dir, és una pràctica depredadora. No es pot confondre un cas de assetjament escolar amb un conflicte ja que en el primer cas estem parlant de diferència de poders entre l'assetjat i l'assetjador mentre que en el conflicte hi ha igualtat de poders. Tot i que l'assetjament escolar no és un problema relacional, es dóna en un context de relacions: quan el nen es comença a relacionar amb l'entorn fora de la família. És en aquest moment quan es necessita més relació amb els seus iguals i quan els diferencials de personalitat comencen a treballar. El diferencial d'atracció, d'intimitat i de poder són els que defineixen l'esmentada relació amb els iguals, és en aquests diferencials que defineixen el caràcter del nen on el “bully” ataca. L'assetjador fa creure a la diana que no cau bé a la resta (atracció), que no és capaç de fer-se guanyar per com és (intimitat) i que tampoc té capacitat de lideratge (poder). Aquest últim diferencial és el que el “bully” té més desenvolupat ja que gaudint de la seva situació de lideratge utilitza el poder per perjudicar l'altre. L'assetjament es pot presentar de moltes formes, no només físicament sinó que pot tractar-se de procediments subtils que afecten psicològicament al subjecte. Es pot diferenciar entre “bullyng” directe i indirecte. El que s'explicita de forma visible i directa es tradueix en agressions violentes físiques però també situacions d'agressió no verbal (perseguir, pressionar, fer malbé o robar pertinences…) o verbal, com l'insult. En un altre nivell es troba l’assetjament escolar indirecte com l'exclusió i aïllament o també missatges i notes ofensives. Ambdós tipus d'assetjament són molt perillosos; però, tot i que el físic pot fer més impacte, el verbal o psicològic pot ser pitjor a llarg termini (requereix tractament psicològic). El tren va sortir amb puntualitat suïssa, tot anava segons el previst. A la cabina hi havia quatre llits i un petit lavabo, per no perdre el costum, era hora de fer migdiada. Quan es van despertar, es van adonar que alguna cosa estranya passava, al tren no hi havia ningú. Ni hi havia ni rastre del revisor amable que ens havia acompanyat a l’entrar al tren, ni tampoc els vailets que ens pujaren les maletes, ja no se sentien les rialles a les cabines del nostre vagó, ni tampoc la música de fons de la megafonia. Ja era fosc i el vespre estava emboirat. Les dues germanes es van adonar de seguida que alguna cosa no anava bé en veure la cara pàl·lida del pare i els ulls plorosos de la mare. Com a curioses que eren no van esperar gaire a interrogar els seus pares. Aquests, espantats com estaven, no els sortien ni dues paraules sense alguna llàgrima entremig. S’havia d’actuar amb més determinació, no podien esperar que les cames dels pares responguessin. Agafades de la mà, en un obrir i tancar d’ulls, van sortir de la cabina en direcció al vago-restaurant. Pel camí només es creuaren amb un gos que com elles buscava algun indici que en aquell tren hi havia vida, i se’ls va afegir. Tres vagons més endavant, a l’obrir la porta, varen sentir les veus d’uns homes que cridaven: “vinga, vinga que ja ho tenim”. Les veus venien de fora, però els esglais de les dones venien de dins. Les dones estaven amuntegades a un costat del vagó, mirant per la finestra, els homes a fora, empolsagats i bruts, intentaven fer tornar la màquina del tren a la via. De tornada a la cabina, es varen trobar els seus pares i la Júlia els va dir: −Ja sé què passa! I els pares alhora digueren: −Què passa? Què passa? La Martina, tota sèria els va dir: −Estem DESCARRILATS! Marina Jofre i Rodríguez (1r D, ESO) Segon Premi “ex aequo” (categoria A, 1r-2n ESO)

3 9

St j “EL PERILL DEL FOC” I de sobte se li va caure la bossa a terra, on tenia tots els seus objectes de valor, sobretot un, la foto de la seva família i ella. Va tancar els ulls deixant la seva ment en blanc, estava espantada i molt nerviosa. Va començar a recordar aquell matí assolellat i calorós amb el que s’havia despertat aquell dia. Fent les maletes amb la música a tot volum, cantant i ballant davant del mirall fent tonteries; acomiadant-se de la seva mare amb un somriure que li il·luminava tota la cara; caminant en direcció a l’estació; esperant a la cua del tren; comprant el tiquet de Figueres-Ripoll;esperant assguda sense poder deixar de moure les cames; pujant al tren; asseguda mirant per la finestra sense pensar en res, simplement contemplant el paisatge; escoltant el soroll de les portes al obrir-se; baixant del tren, mirant les cares dels seus amics esperant-la, tot darrere la petita casa de fusta on es quedarien a dormir aquells dos dies; la sensació d’alegria d’ella i dels seus amics, per entrar i instal·lar-se cadascú a la seva habitació; tots desfent la maleta i caient rendits al sofà; parlant sense parar, decidint què fer aquella nit;a l’hora de sopar, posant l’oli a la paella, sense saber el perill que comportava això; tots asseguta i amb un silenci rarament incòmode; recollint els plats; tots vestint-se, agafant les bosses per anar a la discoteca que hi havia a Olot; tots preparats, una olor a fum i a cremat apoderant-se de tota la casa, en aquell instant tots sabien que estaven a punt de viure la conseqüència de no apagar els fogons; tots corrents, el foc expandint-se, crits per tot arreu. De cop tots aquests records van desaparèixer i ella va tornar en si, va veure un altre cop la bossa tirada al terra amb la foto de la seva família i ella cremant-se, amb tot el dolor del seu cor i sense cap sentit de la consciència, corrents va agafar la bossa, però el foc no nomes es va apoderar d’ell sinó també d’ella. Va fixar la mirada a la porta on hi havia els seus amics amb la cara vermella i les llàgrimes caient per les seves cares. Sabent que aquella seria l’ultima vegada que els veuria i pensant que aquell matí havia sigut l’ultima vegada que havia vist a la seva mare i que l’últim que sentiria seria les sirenes dels bombers i dels policies. Cada vegada veia mes borrós, de fons sentia les sirenes dels policies i bombers, fins que un xiulet molt fort va aparèixer a les seves orelles, un negre obscur en els seus ulls i un dolor intens per tot el cos. No va durar molt, al cap de deu segons el seu cor va parar de bategar. Marta Pérez i Gallego (2n B ESO)

40 1

“EL COFRE DEL TRESOR” Hauria estat una mort normal, un atac de cor segons el diagnòstic del forense, els problemes cardíacs del qual a l’historial mèdic, ja s’havien detectat molt abans. Hauria estat un enterrament d’allò més ordinari, dintre de tot el que es podia esperar d’un home de negocis vidu que havia guanyat una gran fortuna al llarg dels seus anys. Hauria estat un dol com tots els altres, tenint en compte els cinc fills ja adults que havien perdut un dels seus éssers més estimats. Però no ho va ser. Aquella mort no va ser una mort normal i corrent. El difunt havia deixat una nota abans de morir. La va trobar una criada quan es disposava a netejar per última vegada l’habitació del seu senyor. No era ni un tall sencer de foli, un miserable tros de paper que devia haver pertanyut a una llibreta en el passat. Estava esgrogueït i hi havia escrit amb lletra pulcríssima: “El veritable secret del meu poder, la major riquesa que he tingut mai i que m’ha fet més ric que cap inversió milionària que he fet en la meva vida, es troba dins d’un cofre custodiat pel meu amic més fidel.” Era conscient el mort que li quedava poc temps quan va deixar la nota? A qui anava adreçada? Hi hauria dins el cofre un tresor gegant? Però cap dels seus fills es va fer aquestes preguntes excepte l’última. La fraternitat i la profunda amistat que havia existit abans entre els cinc germans es va evaporar mentre l’avaria tenyia els seus pensaments amb maldat. Cap d’ells havia quedat del tot satisfet amb la part de la seva herència. Tots ells pensaven que es mereixien més propietats i béns tenint en compte que el seu pare havia estat un dels homes més rics del país, i volien trobar aquest tresor fos com fos. La desconfiança, l’egoisme i la falsedat es van apoderar d’ells. Els germans es van separar i cadascun va anar buscant pel seu compte el famós cofre. La casa vaser escorcollada de dalt a baix cinc vegades (una vegada cada un); tots els amics del difunt van se visitats i van ser qüestionats sobre un estrany cofre que contenia milts diners; el notari, al testament del qual no hi figurava cap cofre, va ser amenaçat quatre vegades (només quatre dels germans el van amenaçar ja que el cinquè, el més gran, estava tan cegat pels diners que va matar-lo en venjança per no haver-li dit res del cofre) i la criada va ser interrogada mil i un cops. Mentrestant, el cas del cofre es va arribar a fer popular fins al punt de sortir a la premsa local. Fins i tot es van apuntar a la recerca del tresor persones que no hi tenien res a veure, per treure’n profit i benefici de tants esmentats diners. Dins dels seus cors va començar a néixer l’odi profund. Els afers exteriors amb la premsa i els curiosos de mena van complicar la situació i van empitjorar els ànims. Una nit de tempesta, es va produir una discussió molt violenta entre els dos germans més grans (a causa de la desconfiança que els altres poguessin trobar el cofre abans que ells, havien decidit anar a viure tots a la cada del seu difunt pare). La disputa havia començat amb paraules normals, després havia anat pujant de to, fins acabar a crits. Finalment es va produir una empenta accidentada i consecutivament el cos d’un dels germans rodolava escales avall. Els ossos de les cervicals es van partir a l’instant. L’assassí va ser condemnat a vuit anys de presó. Els mesos següents van ser molt durs per als tres germans restants. Les notícies van córrer com la pólvora i la premsa es va convertir en un malson. Començaven a circular alguns rumors que la casa estava maleïda i que els fills estaven bojos de tant buscar el cofre. I potser no s’equivocaven, almenys en l’última part. Els tres germans van ser marginats socialment ja que la gent els considerava culpables de la mort del seu germà. Tots van tenir problemes a les seves respectives professions i la seva brillant economia va caure picat. Un d’ells, el germà més dèbil potser, va patir una ruptura amb la seva parella a causa de tots aquests conflictes i va optar per abandonar. El van trobar un matí estès a les rajoles de l’enorme cuina, enmig d’un bassal de sang i amb un revòlver a la mà. El suïcidi del seu germà va afectar moltíssim els altres dos. Havien perdut tres germans, i ja només quedaven ells dos, les dues noies de la família. Les dues van haver d’enfrontar-se a més crítiques i insults per part de la gent, i van haver de suportar l’ambient tens que s’havia generat entre elles a partir del moment que havia estat trobada l’estúpida nota que ho havia arruïnat tot. Al cap d’unes setmanes, una d’elles va prendre la decisió de marxar. Al cap i a la fi, ja ningú creia en l’existència del cofre que ho havia canviat tot i la relació amb els seus germans s’havia destrossat fisn al punt d’haver-hi dos morts i un delinqüent a la presó que se’n penediria cada dia de la seva vida d’haver empès el seu germà en un ofuscament d’ira. La noia s’ho estava passant molt malament. Patia una depressió des de feia mesos i va pensar que tornar a començar de nou en un altre lloc ben allunyat seria el camí per aconseguir un trosset de la felicitat que sabia que no arribaria a tenir mai. Així que va fer les maletes, es va acomiadar de la seva germana, amb la qual mantenia una relació molt freda, va agafar la part que li quedava de la seva herència i se’n va anar. L’última dels germans que quedava, que curiosament era la més petita de tots ells, es va quedar sola a la casa del seu difunt pare. Tenia trenta-cinc anys i no estava casada ni tenia fills. Segurament era la més valenta i la més assenyada, tot i que ella també va estar encegada pel cofre durant uns quants anys, i va arribar a odiar de veritat els seus germans. El seu nom era Victòria, i és l’únic nom que val la pena recordar d’aquella família maleïda. La Victòria es passava les hores pensant en el que havia passat i es preguntava què havia fet malament per caure en tanta desgràcia. Sovint es qüestionava si tota la història de la nota no hauria estat una simple invenció de la criada que va fer la suposada troballa. Amb quin objectiu ho podria haver fet? No en tenia ni idea, però ja res l’importava, ja feia molt de temps que havia oblidat el tresor i la nota. Però un dia, va passar un fet extraordinari. La Vistòria es disposava a donar menjar al gos del seu difunt pare, al qual havia estat cuidant cada dia després de la seva mort. Havia esta el seu gos preferit i sabia que li servava una gran estima. Però aquell dia l’animal va manifestar un comportament estrany. No es va abalançar sobre el seu plat com ho solia fer, sinó que es va quedar quiet, estirat dins la seva caseta. Més endavant la Victòria sabria que el gos patia una gastritis aguda, i que aviat es convertiria en crònica. Però això no és important en la història. Quan la Victòria va entrar dins la caseta del gos (era molt gran, hi havia suficient espai perquè hi cabessin dues persones) es va entrebancar amb un objecte que en principi no va identificar. El va palpar en les enfosques dins de la caseta i no va tardar a adonar-se que era un petit cofre. Emocionada, va sortir corrents a fora. A la llum del dia, veia que tenia entre les mans un cofre de cuir vermellós que resplendia amb el sol. En aquell moment va comprendre que l’amic més fidel del seu pare sempre havia estat el seu gos, a qui tant estimava. Sense pensar-s’ho dues vegades, la Victòria va obrir el cofre. Tot i que ja ho sospitava, a dins no hi havia ni un diamant, ni monedes d’or o de plata, ni cap tresor o pedres precioses. Hi havia escrita una nota doblegada. Corresponia al mateix tipus de paper que havia utilitzat el seu pare per escriure la nota que va ser trobada per la criada. S’hi llegia: “Aquest és el veritable secret de tot el meu poder i felicitat que he tingut al llarg dels meu anys.” I, a sota de la nota, al fons del cofre, hi havia mig amagada una fotografia. Era en blanc i negre. En ella s’hi retratava el seu difunt pare, amb la seva mare morta feia anys. Davant d’ells, somrient, hi havia els cinc germans posant per a la càmera. Hi havia un escrit, un peu de foto escrit pel seu pare. “El millor tresor que he tingut mai.” Aina Arbusà i Roca (4t B, ESO) Primer Premi (categoria B, 3r-4t ESO)

ST J

4 1

St j “EL SANT JORDI DE GALA KENK” Sant Jordi. Llibres Roses Dracs. Princeses. Espases. Sang. Amor... I jo. Em dic Gala Kenk. Provinc d’una família finlandesa. Els meus pares van morir quan jo tenia quatre anys i el meu germà vuit. Vam anar a viure amb la meva tia i, al cap de dos anys, ens vam mudar aquí, a Batlin. Batlin és un poble bonic i milt tradicional. Les festes es celebren d’una manera molt gran a la plaça Major. Tots ens coneixem i no hi ha problemes entre nosaltres, Tot això que acabo de dir sona a una vida feliç sense complicacions. Però tot canviaria si us digués que estic morta. Així és. Estic morta i atrapada entre dos mons. Aquesta és la meva història. Primera lliçó: Mai entris en un lloc i t’hi endinsis si no el coneixes. Un dia que anava cap a l’institut, em vaig adonar que hi havia una botiga nova, que mai no havia vist. Vaig decidir entrar-hi, que per cinc minuts no passaria res. Estava equivocada. En moure la porta per poder entrar, va sonar una campaneta i vaig sentir uns passos. Vaig pensar que seria gent que estaria per allà a la botiga. Vaig alçar la mirada cap amunt i vaig veure moltes, moltes prestatgeries plenes de llibres. Cada cop que m’endinsava més a la botiga, la llum s’anava esvaint. Cada cop em costava més veure què hi havia en el fons de tot. Vaig disminuir el ritme del moviment de les meves cames mentre que el del meu cor accelerava. Tenia una mala sensació. No estava sola. Passos. Una veu baixa. I després, foscor. Em vaig despertar estirada en el meu llit. Davant meu tenia la meva tia i en Darek, que van fer una cara d’alleujament quan van veure que obria els ulls. De seguida, la tia Morke em va portar un got d’aigua i em va preguntar com estava. Quan vaig preguntar què havia passat, en Darek em va explicar que el propietari d’una nova botiga del poble m’havia trobat estirada al terra dins del seu negoci. Havia perdut el coneixement. Va fer venir la policia i després ells van portar-me a casa. Tot allò era molt estrany, però com que aquell dia ja havia tingut molts maldecaps, vaig decidir deixar-ho estar. Quan vam acabar de sopar, vaig enllestir els deures que havia de fer i me’n vaig anar a dormir. Com que no podia agafar el son, vaig decidir llegir una estona. Quan vaig encendre el llum petit, vaig veure dibuixada en el meu canell una rosa. Estava dibuixada amb tinta negra i un número. Set. Segona lliçó: Controla la curiositat. Al dia següent vaig anar amb normalitat a l’institut i tothom em va preguntar què m’havia passat, per què havia entrat a la botiga... La veritat és que no en tinc ni idea de per què hi vaig entrar. Curiositat, vaig dir. Ens vam asseure en els nostres llocs respectiu i quan vam començar a copiar els apunts de la pissarra, va ser quan em vaig adonar que el set s’havia convertit en un sis i que a la rosa li faltava un pètal. Em vaig estranyar molt. Què voldria dir? Vaig estar pensant-hi. I llavors vaig arribar a una conclusió. Quedaven sis dies perquè fos Sant Jordi. En Derek m’estava fent la típica brometa d’escriure alguna cosa mentre estava dormint i, en aquest cas, era una rosa i un número. Però no. El meu germà tenia coses més importants a fer que pintar-me el canell. Vaig decidir que aquella tarda tornaria a la botiga i l’home que em va trobar estirada en sabria alguna cosa. I aquest cop, em quedaria a l’entrada. I així ho vaig fer. Vaig anar cap allà i, en obrir la porta aquest cop no va sonar cap campana. Em vaig quedar dreta, esperant que vingués algú. No van passar ni dos minuts que un home d’uns quaranta anys llargs va acudir. Em va preguntar què volia i li vaig demanar sobre el dibuix. L’home se’l va mirar detalladament i em va dir que entrés i que m’assegués. Al principi vaig dubtar, però després, vaig pensar que estar una estona allà no era res dolent. Tornava a estar equivocada. L’home em va oferir te i galetes. No les vaig acceptar. Allò ja era massa i vaig decidir que no. El que em va dir va ser ràpid, xocant i poc creïble. “Estàs sota una maledicció que tindrà lloc d’aquí a sis dies.” No vaig saber reaccionar. Una maledicció? Aquell home em va explicar que ell mateix havia estat qui m’havia maleït i que per això vaig perdre el coneixement. Em va donar un llibre tancat amb una mena de cinturó que devia obrir quan fos a casa, sola a la meva habitació. Em va dir que llegint-lo aprendria diverses lliçons. Si feia el que el llibre em deia, em salvaria. Si no... Em quedaria atrapada entre dos mons per sempre.Vaig arribar a casa i el primer que vaig fer va ser obrir el llibre. Estava en blanc. Vaig esperar i, com que no hi apareixia res, vaig decidir obrir l’ordinador i investigar. Al cap de dues hores, vaig trobar una cosa. La maledicció de Sant Jordi. Posava que aquesta maledicció era mortal i que, si no s’actua ràpidament, el dia de la mort és el dia vint-i-tres d’abril. La relació que hi ha amb aquest dia és que d’alguna manera la història de Sant Jordi és una maledicció. Hi ha un poble amb un drac a qui li han de donar tots els animals per alimentar-lo fins que se’ls acaben les bestioles i li han de lliurar persones. La maledicció comença quan trien la princesa. La nit en què ella es dirigeix cap a la cova del drac, apareix un cavaller (que en aquest cas seria el llibre en blanc) al qual la princesa fa cas quan li diu que s’aparti del drac i que ell lluitarà per ella. Finalment, la maledicció de la princesa desapareix perquè ha fet cas Sant Jordi i, com a recompensa, aquest li regala el seu amor transformat en una rosa de la sang del drac. L’home de la botiga em va dir que encara que em salvés de la maledicció, el dibuix de la rosa amb set pètals sempre el tindria, ja que a partir d’aquell moment ja formava part de mi. Igual que la rosa, que formava part de la sang del drac. Mai no vaig entendre per què aquell home m’havia maleït, i crec que formava part del joc que no ho endevinés. Va arribar el dia de Sant Jordi. Per molta informació que hagués llegit, no em va servir de res, i el llibre que m’havia donat aquell home seguia en blanc. Així doncs, vaig morir. No recordo com, només recordo despertar-me en el meu llit, intentar parar el despertador i notar que la meva mà s’enfonsava cada cop que volia tocar alguna cosa material. L’última cosa que el meu sentit del tacte va poder notar, van ser les galtes i les llàgrimes dels meus estimats familiars. Després, vaig sentir com naixien unes arrels invisibles que m’arrelaven a dos mons. Al món dels vius, i un altre món que encara he d’explorar i descobrir... Però ja vaig suposar que era el món dels morts sense rumb. L’última lliçó que vaig aprendre abans de morir va ser aquesta: a vegades, per molt que vulguis que una cosa sigui d’una manera, només per aquest fet, serà d’una altra forma. Vet aquí que, després de dos dies d’estar morta, vaig veure com el cinturó del llibre s’obria. estava escrit. Vaig llegir la primera pàgina, començava així: “Sant Jordi. Llibres. Roses. Dracs. Princeses. Espases, Sang. Amor... I jo. Em dic Gala Henk. Provinc d’una família finlandesa. Els meus pares...” Llavors ho vaig entendre. En el llibre hi havia de trobar la meva història, la meva pròpia història que llavors encara no havia trobat. Aquell vint-itres d’abril de 1993 havia nascut una maledicció. I jo havia sigut la primera. El llibre viatjaria fins a les persones que estiguessin maleïdes per... D’alguna manera, ajudar-les- L’home de la botiga no el vaig veure només un cop més en la meva vida. Estava en el món que jo desconeixia. Un món fosc i lluny de mi, tot i que estava lligat amb mi, Mariam Aguilar i Benavides (3r A, ESO) Segon Premi (categoria B, 3r-4t ESO)

“RECORDS” Ara, aquí, davant de l’ordinador, miro l’hora al rellotge i m’adono que és molt tard. Són les 0:36. La peça de Beethoven ressona dins meu, dins de la meva ànima. Tinc ganes de plorar cada vegada que el piano puja i baixa semitons. Tancaria els ulls, però necessito veure per poder escriure. Una llàgrima plena de sentiments recorre la meva galta. Tinc els ulls entelats de llàgrimes plenes de sentiments. Penso en la meva vida, faig un recorregut per tota ella i m’adono que res i ningú és casualitat. De cop, a la ment m’arriba un record llunyà, però a la vegada molt proper i molt aferrat a mi. Recordo aquells matins ben d’hora quan seia a la vora de la porta d’entrada de casa amb la meva mare. Ella sempre fumava els seus repugnants cigars, i jo em recordo a mi, una nena de quatre anys que li deia que algun dia ho hauria de deixar, paraules que havia après a dir d’ella. Parlàvem, sempre ho fèiem. Ella sempre m’explicava coses boniques, m’ensenyava a ser forta, m’ensenyava que valent no és aquell qui no té por, sinó aquell qui s’enfronta a ella. Ara, sento un buit dins del meu cor i sense voler em transporto al passat.

ST J

4 3 Aquí ja tenia deu anys, la meva mare aquell dia necessitava ous per poder cuinar i havia decidit anar a la botiga del poble per comprar-los. Jo, en aquell moment, estava mirant la televisió i la meva mare em va dir que em quedés quieta i no sortís a fora per res del món. Rebel i tossuda era jo en aquell temps que, tan bon punt ella va marxar, jo vaig agafar les claus de casa, vaig obrir la porta i em vaig posar a jugar a fora enmig del carrer del veïnat com sempre feia. Llavors, armat de valor, el meu veí (la confidencialitat no em permet de donar noms) va sortir de casa seva i es va encaminar cap a mi amb la intenció de veure què era el que feia. Recordo que em va saludar i em va dir que l’acompanyés a casa seva perquè tenia una cosa per a mi. Era un caramel de llimona. El que recordo després és un infern que ara es coneix amb el nom de violació, però que per mi va ser com si m’enterressin viva. Nombroses hores de teràpia i un veí tancat al psiquiàtric. El veïnat estava horroritzat. Recordo que un dia li vaig dir a la meva psiquiatra: “Ell em va dir: ets com la sorra de la platja entre les mans en un dia de tramuntana, no t’estàs mai quieta!, i em va fotre una bufetada. Jo el perdono, no vull estar enfadada amb ell, sé que necessitava ferho.” La meva psiquiatra tenia els ulls com unes taronges, però el que era clar és que feia bé la seva feina. Per acabar, he de dir que necessitava escriure-ho. Després de molt temps de fer teràpia és la primera vegada que ho “explico” a algú (a part de la meva estimada psiquiatra), tot i que la majoria dels detalls d’aquell dia sóc incapaç d’escriure’ls. És com si el meu cor m’amenacés amb parar-se cada vegada que ho intento fer. Només dir-vos una cosa: que per molt que no ho sembli, estic segura que qualsevol problema té solució. Andrada Maria Rosa (4t C, ESO) Accèssit (categoria B, 3r-4t ESO)

“UN SUEÑO ENTRE LAS BOMBAS”

St j

Hacía días que el cielo era gris, las sirenas sonaban constantemente y por las noches no había persona alguna que pudiera dormir tranquilamente. Mi madre se desesperaba por cualquier ruido y mi padre apenas estaba en casa, pues ayudaba a centenares de hombres, mujeres, niños y niñas que se habían quedado sin hogar. Mi hermano pequeño, con siete años, creía que se trataba de un juego donde todo era ficticio. Pero yo, a mis diecisiete años, no podía soportar un día más viendo cómo las cenizas de la gente desaparecían entre los escombros. Vivíamos en una pequeña ciudad de la costa del norte de Cataluña, muy cerca de la frontera con Francia, en un pequeño manso donde cultivábamos algunas verduras y criábamos animales para poder vender en el mercado. Desde el 18 de julio de hacía dos años, cuando los militares dieron el golpe de estado y estalló la guerra, nuestra preocupación aumentaba al ver que aquello no terminaba, que cada vez el número de muertos era más alto. Pero de todos esos días oscuros, hubo uno en el que me di cuenta de que detrás de la ideología de cada persona está su manera de ser, y que al fin y al cabo es lo más importante. Aquel día se instaló en la ciudad una familia del bando nacional. Pasaba por delante de aquella majestuosa casa cuando vi que salía de un coche y entraba en el patio del edificio un chico, que debería ser dos o tres años mayor que yo. Me quedé paralizada al ver su bello rostro. De repente, su penetrante mirada se dirigió hacia mí, y en el mismo instante vi la ternura y la suavidad que esta emanaba. Desde aquel día, cada vez que pasaba por delante de su mansión, giraba la cabeza para ver si lo veía. Lo encontraba misterioso, atractivo e interesante. Pasaron los días y mi interés por él era cada vez más notable. Una noche, por mi falta de sueño, decidí acercarme a la playa para contemplar la tranquilidad que esta ofrecía. La brisa fría de una noche de principios de abril, sola y silenciosa, me complacía. Me gustaba sentir como mis pies desnudos se hundían en la arena suave. Inmersa en mis pensamientos, vi de repente una silueta perfecta. Me paré un segundo y comprendí que era el joven que había estado observando las últimas semanas. Alzó la cabeza y me miró dulcemente. Me dibujó una sonrisa amable y se la devolví encantada. Vi que estaba escribiendo en una libreta, pero después se acercó a mi lado y nos sentamos a contemplar las estrellas. No hacían falta palabras, el silencio lo decía todo. Fue la noche más dulce de mi vida. Durante las siguientes semanas, cada día que pasaba estaba más convencida de lo que sentía por él, pero sabía que era un sueño que nunca se cumpliría, una ilusión inocente. Aquellos días los protagonizó el miedo por las bombas, y estas me devolvieron a la amarga realidad. La gente se quedaba en casa, miedosa y desconfiada. Mi familia, junto a muchas más de la ciudad, nos preparamos para exiliarnos a Francia. El 23 de abril de 1938, uno de los días con más bombardeos, nos fuimos. Intentando huir entre las carrerillas, los gritos y los escalofriantes sonidos de los aviones, me giré y vi que alguien corría hacia mí, gritando mi nombre, con una mirada de ilusión. Lo miré esperando que llegase hasta mí pero, de repente, una bomba estalló muy cerca de donde estaba y vi, en medio de una gran humareda, que su mirada se apagaba, que sus manos perdían su fuerza, dejando caer al suelo una rosa roja. Cerré los ojos un instante, convencida de que nada de esto era real pero, al volver a abrirlos, una nube de humo me ahogó. Vi en el suelo la rosa, junto con una carta: las cogí y una tristeza inmensa me inundó. Mi familia me obligó a regresar con ellos para empezar el camino hacia Francia. Al cabo de unos días llegamos a Francia, donde nos instalamos en casa de unos familiares. Allí abrí la carta y la leí: A lo mejor esta carta no la llegarás a leer nunca, o a lo mejor es demasiado tarde, pero finalmente he reunido el valor para hacerlo. La claridad de tus ojos y la intensa rojez de tus labios hicieron que cada vez que te veía el deseo de estar contigo fuera más grande. Pero sabía que el odio y la venganza entre los dos bandos en los que estábamos destinados era demasiado fuerte para que mi padre respetara lo que sentía por ti. Pero finalmente vi que, para detener mis sentimientos, no bastaba con ver que no estábamos destinados a estar juntos. Junto con esta carta te entrego una rosa, que quiero que te recuerde que nunca debes apagar la luz de tus ojos como nunca se apagará mi amor por ti.

Me ingresaron en un hospital militar donde me recuperé de las heridas y de las lesiones. Pero aunque pude tocar la muerte e incluso pude saborearla, la angustia de no saber nada de ella, de desconocer si habría leído mi carta y si ella sentía lo mismo por mí, me provocaba los dolores más intensos. Cuando me recuperé del todo, me fui. Estuve los años siguientes viajando por toda Francia. Mientras, la guerra en España había terminado con la victoria de los nacionales, es decir, con nuestra victoria, aunque yo no me identificaba para nada con mi bando. Aunque mi mente me decía que era imposible que volviera a saber algo de ella, mi corazón decía que la buscase, que no me rindiera, que nuestros caminos se volverían a cruzar. Pero pasados siete años, que había dedicado básicamente a buscarla, me decidí a rehacer mi vida, a pasar página. No había encontrado ninguna prueba de que estuviera viva, de que no hubiera muerto en el camino, de que se hubiera quedado a vivir en Francia, así que me rendí y empecé mi nueva vida como escritor. Desde siempre me había encantado escribir, y en 1944 publiqué mi primer libro. Pasó el tiempo, pero los recuerdos de aquellos años estaban grabados en mi mente y decidí narrarlo todo en un libro.

En 1978 publicó el libro titulado, Un sueño entre las bombas. Al cabo de unos años el libro llegó a las manos de una bella señorita que rápidamente se identificó con aquella novela y decidió ir en busca de su viejo amor. Nunca se supo si se reencontraron ni si ese amor todavía existe. Pero así dejo que vuestra imaginación vuele decidiendo el final. Irina Canyet Garcia (2n C ESO) Primer Premi (categoría A, 1r-2n d’ESO)

”UNA CHICA PECULIAR” Me gusta imaginar. A veces pienso que soy un superhéroe que puede volar o un insecto que viaja de flor en flor, incluso que puedo respirar debajo del agua y voy hacia las profundidades del mar a ver animales extraordinarios. Mamá dice que vivo en los mundos de Yupi: yo nunca he estado allí, pero creo que debe de ser un lugar muy emocionante. En el colegio todos juegan a las canicas o a darle patadas a un balón, yo prefiero divertirme viajando al espacio o explorando nuevos mundos. Mi única amiga se llama Laia, es bajita y rechoncha, lleva media melena larga y rubia, tiene los ojos negro azabache y los mofletes enrojecidos. Es muy simpática y casi cada día está a mi lado sonriendo, como si fuera mi sombra. Yo creo que tiene suerte porque no tiene que ir al colegio, pero en cambio es huérfana y no tiene donde vivir. La gente pasa de ella, hacen como si ella no existiera. No lo entiendo, ya que es la niña más loca y divertida que he conocido. Casi siempre viene a casa a jugar, a veces vamos al parque, al cine, a la playa… Hacemos de todo y nos lo pasamos de maravilla. Incluso un día me acompañó de excursión a la montaña e imaginábamos que éramos animales y teníamos que sobrevivir en el bosque. Hoy hemos inventado que yo era un caballero y ella una princesa que tenía que rescatar. Todo ha cambiado cuando he ido a por la merienda. Mamá había preparado mi comida preferida: tostadas con mermelada. El caso es que le he dicho que untara otra para mi amiga y sólo me ha contestado: -Marc, ¿no crees que ya eres un poco mayor para tener una amiga invisible? -¿Pero qué dices? ¡Laia es de verdad y ni tu ni nadie la va a cambiar! Le he gritado, no me gusta que me digan mentiras. Y se lo he comentado a Laia. Lo único que ha dicho ha sido: “Tu madre tiene razón, necesitas amigos de verdad.” De repente Laia se ha ido. Se ha marchado por la puerta como cada día hace, pero esta vez para siempre.

ST J

Han pasado las semanas y mi vida no es lo mismo sin ella. Cada día me levanto con menos ilusión, sin ganas de nada. Creo que es hora de empezar una nueva etapa en mi vida. Júlia Suñer Xarles (2n B ESO) Segon Premi (categoría A, 1r-2n d’ESO)

4 5

“VIVIENDO ENTRE GIGANTES”

St j

Pablo era un niño de 10 años, bastante alto, rubio, con pecas en la cara, bastante delgado para su edad, muy generoso, pero, la característica principal de Pablo era que era muy, pero que muy curioso, siempre quería saber para que servía una cosa, qué tenían pensado hacer… El caso, es que esa curiosidad podrá ser su fin ya que "la curiosidad mato al gato”. Pablo estaba en el bosque jugando con sus amigos. No habían ido al corazón del bosque porque corrían rumores que estaba hechizado. Estaban jugando al escondite y le tocaba contar a él. Sin saber cómo, cuándo contó hasta 30, dejó de soplar el aire, las hojas no se movían, el sol no brillaba, no se inquietó por eso, se inquietó porque no encontraba a sus amigos, ni uno. Los llamaba, les suplicaba que salieran, pero nada. Atemorizado, se fue corriendo hacia adelante, sin mirar, y se topó con varios árboles, eran árboles de formas muy raras, entrelazados, unidos por la copa, dos árboles de un tronco, siete copas de un tronco, etc. Tanto corrió que cuando miró delante, vio unas casas, no eran casas normales, de eso no había duda, eran casas… más bien grandes, enormes. Entró en una, deseando huir del bosque y se encontró con una familia de gigantes. Eran un hombre, una mujer y dos niñas. En cuanto lo vieron, gritaron y lo cogieron. Mientras lo llevaban por la ciudad, se fijó vagamente en que llevaban grilletes en los pies, así que imaginó dos cosas: o le llevaban a la cárcel o los gigantes eran esclavos. (Esclavizar gigantes es como intentar matar a un dragón con un peine, pensó). Resultó que eran las dos cosas a la vez. Estaba en un lugar lleno de jaulas. En una de ellas, vio a María, una amiga suya. Cuando llegó al centro de la sala oyó una voz femenina, qué decía: Ya me falta poco, solo once meses más. Pablo no entendió nada, pero cuando vio a la mujer, le apareció una sonrisa maligna y dijo, bien solo diez meses más. Pablo no lo entendió, pero el gigante lo metió en una sala con barrotes, justo al lado de Juan. Cuando preguntó a Juan qué demonios hacia la mujer, él le contestó que era una bruja y quería un niño o una niña nacida en cada mes. María era de Enero, Pablo, de Febrero, así que ahora tocaba una niña nacida en Marzo. Le dio un bote el corazón. Su hermana pequeña, Cristina, era nacida en Mayo. Si la bruja seguía el mismo orden, en Mayo tocaría una niña. El mismo gigante de antes vino, le dio un golpe con una cuchara y se durmió. Se despertó cuando era de día. Pensó que estaba muy descansado para haber pasado solo un día. Se dio cuenta de que justo en la sala de delante estaba Mar, la única niña del pueblo nacida en Diciembre. Se aterrorizó, la bruja estaba a punto de hacer lo que quería hacer, ya qué había completado todos los meses. Se encontró la cuchara del gigante delante suyo y la cogió, empezó a dar golpes a los barrotes. Al final, haciendo palanca, hico un agujero para que pudiera pasar él, luego fue hacia los gigantes y les rompió los grilletes, para hacer una buena acción, porque le hacían pena. Se sorprendió al ver que los gigantes le daban las gracias y partían hacia dónde estaba la bruja. Mientras él liberaba a los niños y a su hermana Cristina, los gigantes mataron a la bruja y los llevaron a casa. Después de eso Pablo y sus amigos iban cada viernes a visitar a los gigantes para jugar con ellos. Al principio daban miedo, pero al final descubrieron que eran seres buenos que solo necesitaban compañía. Isaac Capallera (2n D, ESO) Accésit (categoría A, 1r-2n d’ESO)

”LA LEYENDA…” Entonces me encontraba en mi pueblecito de pescadores cerca de la mar. El pueblo era tan pequeño que todos nos conocíamos. Los jueves había mercado en la Plaza Mayor, en torno a una fuente de la cual brotaba un agua pura y cristalina. Esa fuente era importante, pues un anciano decía que la leyenda afirmaba que de ella fluía agua mágica. Decía que los peces de colores milenarios que había, vivirían eternamente. A veces, sin más ni más, aparecían algunos peces nuevos, y según él esos peces alguna vez fueron personas. Pero nadie le creía. Yo era una joven simple, mi padre era pescador y mi madre ama de casa. Vivía con ellos en una casa pequeña y blanca como la mayoría. Estaba situada frente a la costa, y por la ventana, veía el amanecer y el anochecer y el sol reflejándose en la mar formando un color rojizo. Hasta que la noche de un miércoles vi pasar una estrella. Rápidamente me levanté para verla, y en la costa observé una silueta. Fijé la vista en ella y pude ver que estaba robando en la balsa de mi padre. Bajé deprisa para indagar quien era. Silenciosamente corrí y me situé detrás de un árbol y vi que era un chico forastero. Entonces con las pocas fuerzas que tenía le dije: -¿Qué haces? El chico dejó lo que tenía entre manos y empezó a acercarse a mí, yo asustada, retrocedí unos pasos. Pero cuando vi que no tenía intención de detenerse, empecé a correr. Pero me alcanzó, me cogió de un brazo y me dijo: -No temas, no voy a hacerte dañoEntonces me soltó y por primera vez pude fijarme en su rostro. Me quedé mirándolo. Tenía el pelo castaño y los ojos azules. Me enamoré sólo con mirarlo. Le pregunté por qué estaba robando y entonces bajó la mirada arrepentido y me dijo: -Lo siento… No tengo nada, sólo una hermana enferma que necesita alimento al igual que yo. El chico se ganó mi confianza, pues su mirada transmitía sinceridad. Aunque era de noche, hablamos mientras recorrimos toda la orilla. Luego fuimos a sentarnos en la fuente de la Plaza Mayor. No había nadie despierto y seguimos hablando hasta que ya empezó a amanecer. Justo cuando el sol apareció por el horizonte, el agua de la fuente empezó a moverse rápidamente formando pequeñas olas. Esa agua cristalina se volvió de un color violeta nunca visto. No sabía qué pasaba, me asusté y lo cogí de la mano. Movido por la curiosidad del fenómeno, puso la mano en el agua ardiente, pero segundos después se convirtió en un pez. No lo podía creer y le acaricié para asegurarme de que no era ninguna visión. Pero entonces también me convertí en lo que soy ahora, un pez. En un principio aguantaba la respiración pero rápidamente vi que podía respirar dentro del agua.

A la mañana siguiente, que era jueves, había mercado y vi a mi padre que preguntaba por mí a toda la gente. Yo le gritaba pero no me oía, sólo los otros peces me entendían. No paraban de decirme que me quedaría eternamente en esa fuente. Entonces una señora se acercó a la fuente y dijo: -¡Mirad, han aparecido dos nuevos peces violetas en el agua! -La leyenda es cierta…- dijo el anciano. ANNA TARRÉS BOADA (2n D ESO) Accésit (categoría A, 1r-2n d’ESO)

ST J

4 7

St j

”ALMA DE TINTA” Era inútil. No lo conseguiría. Aunque bien pensado, no sé qué clase de vana ilusión me hizo creer que volvería a mí tan solo por representarla en un papel o en una tela. Me estaba volviendo loco al saber que había desaparecido, que no volvería a verla ni a sentir su cálido beso sobre mi piel… Y mis absurdos intentos de traerla de vuelta no hacían más que empeorarlo. ¿Cuánto había pasado desde esa fatídica noche? ¿Dos semanas? Se sentía como una eternidad. Cerré los ojos con fuerza, como si eso fuera a calmar el dolor que surgía en el interior de mi corazón. Al volverlos a abrir, vi unas gotas que desdibujaban el grafito de su sonrisa. Toqué suavemente mi mejilla; eran lágrimas las que caían en la imagen que acababa de hacer de ella. Miré alrededor; en esa habitación estaba representada toda mi locura, toda mi obsesión. No entiendo cómo, ingenuo como siempre, llegué a creer que por pintar imágenes de ella volvería su olor a mí, y podría volver a sentir su suave pelo entre mis dedos. Fui estúpido. Ni los pinceles, ni el carboncillo, ni los lápices me la devolverían. Todas las creaciones del último par de semanas me miraban detrás de ese rostro, de esas sonrisas, de esos recuerdos. Pero ninguna clase de pintura o de técnica que yo pudiera utilizar conseguiría que la sintiera a mi lado, que me abrazara y me dijera que todo saldría bien.

Cogí el esbozo y empecé a romperlo en mil pedazos con mis cansadas manos. Apenas encontraba la fuerza para hacerlo, para intentar destruir su recuerdo como estaba haciendo con su dibujo, cuando me encontré con las ruinas de un papel en las manos. Abrí la ventana y dejé que volaran libres con el viento. Entrecerré los ojos; el sol había dejado de jugar al escondite tras las nubes, y me miraba burlesco desde el cielo, dejando ver un claro día de primavera. ¿Cuántas veces habíamos paseado cogidos de la mano bajo un día como ese…? ¡Basta! Cerré la ventana de golpe y junté las cortinas con tanta fuerza que se quedaron entreabiertas. Volví a mi mesa de trabajo y me armé con la plumilla que más le gustaba. Tal vez podría alejar mi dolor de la misma forma como intentaba traerla de vuelta. Inspiré hondo. El hilo de luz que se colaba por la ventana era suficientemente grande como para cubrir el papel. Una gota de tinta era suficiente para empezar a dibujar. Tracé una fina línea sobre la superficie y suspiré. Pensaba demasiado, tenía que dejar mi mente en blanco. Volví a mojar la pluma en la tinta y dejé que cayera el exceso de ella. Le permití a mis recuerdos aparecer: después de tanto tiempo reteniéndolos, empezó la danza. La plumilla bailaba, como si no fuera mi mano la que la controlaba, y la sombra de su ligera coreografía dejaba al descubierto una imagen. Más que eso: dejaba al descubierto todo el dolor, todo lo que se había mantenido encerrado en mí se iba con la tinta y con el rasgar del papel. Era ella, de espaldas, por un camino de oscuridad, yéndose hacia la única luz que quedaba. Llevaba un vestido claro de verano, su favorito, y su pelo negro se movía libremente hacia atrás.

Dejé caer la pluma; me sentía vacío, y sabía que en cuanto ella cruzara, todo mi dolor se desvanecería. Cerré los ojos de nuevo, pero querían mantenerse abiertos, así que volví a mirar mi última obra. Aun habiendo sido hecho con tinta, parecía tan real el movimiento de su pelo, o el de sus pies caminando, que no pude evitar susurrar su nombre. Ella me oyó, y se giró sorprendida. Sonrió con tristeza al verme, y se alejó de la luz para acercarse a mí. Me tendió la mano y pude ver cómo en sus labios se leía mi nombre. Acerqué mi mano al dibujo y cogí la suya con firmeza. Ella estiró hacia dentro y pude sentir como mi piel se volvía papel y mi sangre tinta. Pronto la oscuridad de alrededor no me dejó ver nada, pero su mano seguía junto a la mía. La luz blanca volvió a aparecer y ella me miró, insegura. Yo le sonreí y empecé a caminar junto a ella. No había podido traerla de vuelta, pero yo me podía ir con ella. Me miró con lágrimas en los ojos y una sonrisa y corrimos hacía la luz. Fuimos allí donde el papel en blanco era nuestro mundo, y podíamos crearlo tal y como quisiéramos. Laura Rueda (4tA ESO) Primer Premi (categoría B, 3r-4t d’ESO)

“CON UN PIE EN EL VACÍO” Puedes coger todas las fotos y romperlas, o garabatear aquel escrito que te hizo. Puedes también borrar su número de teléfono, y todos los mensajes que te envió. Puedes cortar con las tijeras aquella camiseta roja que te regaló por tu cumpleaños, y escribirte en la frente que ya le has olvidado. Puedes escribir un diario lleno de insultos hacia él, y dibujarlo muy feo, aún más de lo que es en realidad. Y rajar aquel cojín que lleva bordado un 'te quiero'. Puedes salir de fiesta, beber y fumar y ponerte ropa sexy. Puedes pasar de él cuando lo ves, y fingir que eres feliz, incluso inventarte que tienes un nuevo novio y que eres feliz con él. Y decirle a sus amigos que tienes nuevos objetivos. Puedes pasar por delante de su casa con un chico para que te vea y piense que sales con él. Y ponerte muy guapa para que se pregunte dónde vas. Puedes borrar de tu lista de canciones aquella que te recuerda sus besos, y no pasar nunca más por dónde te dió vuestro primer beso, o al contrario, pasar siempre para que crea que ese sitio no te recuerda a él. Pero, ¿sabes? Al final te darás cuenta de que eso no sirve de nada, que es todo una mentira, que es imposible olvidar a alguien que te hizo feliz. Lo único que puedes hacer es aprender a vivir sin él. De hecho, creo que hoy he empezado a aprender a vivir sin él. He juntado varios recuerdos amargos y he terminado por exteriorizar lo que siento, algo realmente muy raro en mí. Hoy es un día triste. Hoy es un día extraño. No hago más que repetirme esa frase que dice ''el pasado, pasado está'' pero no consigo olvidarlo. Es realmente muy duro porque ves todos tus planes desvanecerse, ves tus sueños rotos y los espejos reflejan sólo miedo y tristeza. Alguien preguntó que si no me quiero yo, ¿quién lo hará? pero no conseguí hallar respuesta, porque aún no he aprendido a quererme. Duele mucho saber que en el fondo, dentro de esa cáscara que según tú ''te protege'' hay un corazón sensible, con el que todos jueg

ST J

4 9

Hoy mi mundo es gris y rojo y tiene ganas de estallar. Necesito luz, días de color. Confeti de color azul y verde. Necesito más sonrisas de sandía, paredes de color limón. Una guitarra desafinada y unas manos que no sepan tocar el piano. Necesito sol, días de playa. Sombrillas de colores, bañadores por estrenar. Ropa vieja, pintura y lienzos. Viajes en barco, estrellas sobre el mar. Miradas profundas, caricias suaves. Abrazos fríos, besos largos, noches cortas y amor de verdad. Judith Giménez Alaminos (3rB ESO)

Segon Premi (categoría B, 3r-4t d’ESO)

”LA MIRADA DE LA MONA LISA”

St j

Estaba sentado en su estudio. Miraba atentamente una página con posibles destinaciones para viajar en las vacaciones. Las opciones eran muy variadas y atractivas, pero debido a su profesión escogió París. La idea de visitar los museos de la ciudad le entusiasmaba ya que, aunque era pintor, nunca había estado allí. Faltaban dos horas para que el avión despegara del aeropuerto de Barajas, en Madrid. Luís salía de casa con muy poco equipaje: una mochila con sus pinturas y láminas y una pequeña maleta. Cogió el taxi que le llevó hasta el aeropuerto y, una vez allí, se sentó en una cafetería mientras esperaba que llegara la hora de embarcar. En la decisión de ir a París aquellos días, había algo de inconsciente. Nunca había pensado en visitar ahora un lugar tan cercano, siempre aplazaba la visita a la capital francesa para cuando fuera mayor. Hasta ahora le atraían lugares más lejanos, donde las fuerzas de la juventud eran necesarias para llegar. En el avión hojeó un folleto de los más famosos museos de París decidiendo lo que iba a visitar y lo que era prescindible, ya que sólo disponía de unas cortas vacaciones de tres días. Pensó que sería difícil escoger entre todas aquellas maravillosas obras. En los museos de la ciudad se hallaban desde las más famosas pinturas de Da Vinci hasta las obras impresionistas del museo de la Quai d’Orsay. Una vez en el hotel de París decidió planear su visita: Día 1: Museo del Louvre. Día 2: Quai d’Orsay. Día 3: Museo Picasso y Centro Pompidou. El primer día visitó el Louvre. Todas las obras le parecieron fantásticas pero hubo una pintura que le fascinó. La Mona Lisa de Da Vinci. La había visto en postales, libros y revistas de arte pero nada se podía comparar con verla en directo. La envolvía un aura de misterio. Su sonrisa confusa y sus ojos fríos complementaban el retrato de esa mujer en una escena de tanta quietud y serenidad. No era una mujer atractiva, sin embargo, no le importaba pasarse horas sentado delante de ella admirando su rostro. Era casi imposible creer que esa mujer fuese real. Era sencilla y compleja a la vez, sus facciones difuminadas, debido a la técnica del esfumato que usaba Da Vinci, hacían que la mujer fuera aún más misteriosa. Tenía la piel clara, los ojos rasgados y el pelo negro y largo. La frente era amplia y daba la sensación de que todos los que la contemplaban se habían preguntado alguna vez en qué pensaban aquellos ojos mientras el pintor los retrataba. A pesar de la edad que parecía tener la cara de la extraña dama no presentaba ninguna arruga. Mientras admiraba el cuadro se percató de un fenómeno inusual en pintura. Cada pintor tiene una marca de identidad, el trazo del pincel, sin embargo, la Mona Lisa parecía haber estado impresa, no tenía ninguna pincelada. Luís visitó los demás museos pero en ningún momento dejó de pensar en la Gioconda. Cuando finalizó su estancia en París sintió una gran tristeza y se prometió volver algún día, pero en todo momento tuvo claro que nunca la olvidaría. Estuvo por todo el mundo buscando unos ojos como los suyos, los fotografió y los pintó. Intentaba encontrar en ellos aquella mirada, los colgaba en una pared y los miraba cada noche. Un día se dio por vencido y al fin comprendió que no encontraría una mirada igual a la de aquella mujer. Eulàlia Baque i Valbuena (3r B ESO)

Accésit (categoría B, 3r-4t d’ESO)

”LA BURBUJA DE JABÓN”

Hoy me he dado cuenta; ahora mismo me acabo de dar cuenta. No sé cómo no me había fijado en ello antes, si es algo evidente; se nota con solo mirarme. Soy una burbuja de jabón. Vacía por dentro, redonda, sin pies ni cabeza, sin culo ni espalda, solo una bola transparente, casi casi invisible. Si en alguna ocasión un rayo de luz se refleja vagamente sobre mi superficie, muestro algunos tonos de colores llamativos pero poca cosa más. Ahora que me he dado cuenta de mi condición, tengo miedo de chocar cualquier día con cualquier esquina de algún mueble o con cualquier cosa y explotar, deshacerme en mil trozos diminutos y desaparecer. O de que mis paredes no aguanten la presión a la que están sometidas y el resultado acabe siendo el mismo. Ahora entiendo también el porqué de este vacío interior, y el motivo de que a veces no me note ni el estómago, ni los latidos del corazón, ni la respiración. También ahora entiendo por qué a veces me cuesta razonar y tomar decisiones. No voy más allá de donde me lleva el viento; la corriente me arrastra, me dirige a lugares a donde no quiero estar, me expone a peligros para los que no estoy preparado. No soy más que un objeto curioso sobrevolando las cabezas de personas sin tiempo para conocer de verdad a nadie, sin tiempo de hacer amigos. Pienso que quizás no siempre he sido una burbuja, que hasta no hace mucho tiempo tenía forma humana, vísceras, boca, ojos, nariz, piernas... Y que poco a poco, he ido cogiendo esta forma redondeada; la piel se ha ido volviendo fina y perfumada, los órganos se han ido secando y los rasgos de mi cara se han ido borrando. Quizás realmente soy una evolución de mí mismo, un estado superior en el que el cuerpo ya no tiene razón de ser, ya no tiene sentido y queda reducido a la mínima expresión. Quizá esto sea lo que nos espera a todos en un futuro: millones de pequeñas burbujas vagando por el mundo, chocando entre ellas, con miedo a explotar en cualquier momento. Solo puedo decir que echo de menos mis formas, mi cabello despeinado a primera hora de la mañana, mi lengua, mis manos. Sobre todo mis manos, para poder tocar, poderlo tocar todo, coger las cosas, apretar, acariciar. Veo que me acerco irremediablemente a la puntiaguda superficie de una mesa. No voy a hacer ningún esfuerzo para evitarlo. Tengo la sensación de que después de explotar volveré a renacer, a ser hombre o a ser mujer, quién sabe, y a valorar cada uno de mis latidos, recordando que una vez fui una bola sosa y vacía, un objeto al que, cuando lo ves, lo miras con gracia durante dos segundos, pero el resto del tiempo tienes ganas de hacerlo explotar entre tus dedos. Sergi Genís Pagès (4t A ESO) Accésit (categoría B, 3r-4t d’ESO)

ST J

5 1

agraïments

Volem agrair de manera especial la col·laboració de l’AMPA del centre pel seu suport econòmic en les diverses activitats, premis, concursos, sortides i refrigeris que ofereixen a l’alumnat del centre al llarg del curs acadèmic. Donem les gràcies també a l’alumnat i al professorat que, tot i no formar part de la matèria optativa trimestral “Fem la revista”, ens ha ajudat a fer possible la confecció de “El Suro” en les tres edicions d’aquest curs. I no ens podem oblidar de la feina de maquetació d’en Daniel Leyva, que aconsegueix fer molt més atractiu el seu contingut amb un disseny nou per a cada ocasió. I tampoc de la sempre acurada edició en el web del centre a càrrec d’en Quim Saurina. Solució a l’entrevista anònima: L’entrevista anònima es va a fer a: Ningú Nohosap Encara (futur prof@ androide multimatèries) Alumnat que ha fet possible la confecció de la revista El Suro d’aquest curs 2012-2013: Primer trimestre

Segon trimestre

Tercer trimestre

Aniol Arias López Jacobo Boza Moreno Sara Clos Vico Cristina Juanola Navarra Miriam López Teixidor Marc Mesas Díaz Carles Miquel Fabrega Robert Mir Cardoso Mariona Monell Benito Adrià Pérez Lemos José R. Pérez López Júlia Serra Coll Joan Soler Mallart Nerea Vilchez Arranz Oriol Vinyoles Jofre

Joan Besalú Colomer Nataly Galeano Salgado Guilver García Cossio Ainhoa González Hernández Lluís Guntín Xirinachs Mohamed Lalouh Hani Lamdaghri El Idrissi Manuel Martínez Luque Eric Moreno Ferrer Francesc Xavier Muñoz Guinaldo Bernardo Adrian Reyes González Axel Aron Robinzon Preciado Luis Miguel Rodríguez León Gerard Sánchez Roca Ivan Vergara Virginio

Mohamed Belkhir Josep Bruguera Teixidor Óscar Caballero Sues Antonio Cazalilla Ñiguez Alex Cifuentes Armet Maiki Manuel García Batista Judith Giménez Alaminos Quim Gorgot Palau Prat Arnau Ibañez Matamoros Neus Lombardo González Alex Martínez Serra Alex Ortiz Suárez Yasmina Ouassou Maria Pérez Ortega Ariadna Pérez Puchol Daniel Ruiz Pérez Oriol Vilanova Balot

Last news

15a edició dels Premis Universitat de Vic als millors treballs de recerca d'estudiants de Batxillerat L’Alumna de 2n de Batxillerat Marta Comas Serra ha guanyat un dels Premis Universitat de Vic als millors treballs de recerca, en la categoria Premi Bon Preu. El seu treball de recerca es titula Estimulació multisensorial en pluridiscapacitats i va ser tutoritzat per Esther Renart i Francisco Rodríguez. La Universitat de Vic organitza des de fa anys els Premis Universitat de Vic als millors treballs de recerca d'estudiants de batxillerat. Aquests premis són els més antics en el seu gènere dels que fan les universitats catalanes, i el seu creixement ha estat considerable al llarg d'aquests anys. Tenen l'objectiu principal de promoure la recerca entre els estudiants de batxillerat en totes les àrees de coneixement. Al Premi Bon Preu hi poden participar els millors treballs en l’àmbit de les ciències socials i humanitats: geografia, economia, història, empresa, filosofia, mitologia, idiomes, traducció, educació. És un premi dotat amb 2.000 euros. L’acte de lliurament de premis tindrà lloc en un acte públic a la Universitat de Vic el dia 25 de juny del 2013.

Enhorabona Marta!

RESOLUCIÓ D’AJUTS BOTET I SISÓ 2013. L’alumne de 1r de Batxillerat Louis Clergue ha resultat beneficiari d’una de les beques de la XI Convocatòria d’Ajuts Botet i Sisó per a Treballs de Recerca d’estudiants de Batxillerat de les comarques gironines 2013. En Louis està realitzant el treball de recerca titulat Simulació d’una placa Imagina via web, tutoritzat per Quim Saurina i la seva tutora assignada per la UdG serà la Bianca Innocenti Badano, de l’Institut d’Informàtica i Aplicacions. Aquesta beca permet als alumnes, a més de l’ajut del seu tutor de l’institut, disposar d’un tutor de la UdG que facilitarà l’assessorament per a la realització del seu treball de recerca de manera coordinada amb el professor tutor del Centre de Secundària. Aquest tutor de la UdG els pot oferir la possibilitat d’ampliar la recerca, tant pràctica com bibliogràfica, utilitzant les diverses instal·lacions de què disposa la UdG i el suport del personal docent i investigador de la UdG. A nivell econòmic, cada alumne disposa de 200 € que li permetran realitzar i finançar algunes despeses derivades del seu treball (desplaçaments, dietes, fotocòpies, material informàtic o d’oficina, material de laboratori, llibres, consumibles, etc.) i el finançament de 400 € a la matrícula de primer curs de qualsevol estudi oficial que s’imparteixi a la Universitat de Girona

En Louis Clergue de 1r de Batxillerat ha estat admès a la 6a edició del Jove Campus de Recerca de la UdG. De l'1 al 12 de juliol la Universitat de Girona posa en marxa la 6a edició del Jove Campus de Recerca, una iniciativa amb la qual la UdG pretén aconseguir un acostament entre l’ensenyament de secundària i el món universitari mitjançant activitats d’introducció a la recerca. Aquest campus ha tingut una gran acollida entre els estudiants preuniversitaris, per la qual cosa, la UdG, malgrat les dificultats actuals, fa un esforç per continuar oferint. L’objectiu d’aquest Jove Campus és posar a l’abast de totes aquelles ments inquietes i amb ganes d’adquirir coneixements un conjunt de recursos de la Universitat per tal que puguin introduir-se a la investigació i, en particular, avançar en els seus treballs de recerca de batxillerat. El 6è Jove Campus de Recerca acollirà un màxim de 60 estudiants en els diferents campus de la Universitat de Girona i en el si dels seus grups de recerca més dinàmics. Els estudiants es distribuiran en grups i aniran sempre acompanyats d’un estudiant de la UdG dels darrers cursos de grau o de màster. El Campus està dirigit pel professor Josep Duran Carpintero. Felicitats Louis!

Fins al curs vinent!!!