Emmanuelle Mardesson & Sarah Loulendo
Per a l’Amaury, en Jules i en Martin Emmanuelle Mardesson
La ciutat dels animals
Títol original: La cité des animaux
Publicat per primera vegada a França per Éditions L’Agrume
© 2016 del text Emmanuelle Mardesson
© 2016 de les il·lustracions Sarah Loulendo
© 2016 Éditions L’Agrume
Aquesta edició es va publicar per acord amb Éditions L’Agrume
Primera edició: març de 2023
© de la traducció: Mireia Alegre
© de l’edició en català: Dimoni pelut
Imprès a Catalunya
Edició a càrrec d’ Òscar Vallverdú
Maquetació: Lluís Ràfols
Correcció: Anna Turró Armengol
Aquest llibre s’ha imprès amb paper Munken Polar Rough
Dipòsit legal: B 100-2023
ISBN: 978-84-126034-2-2
Dimoni Pelut
www.eldimonipelut.cat
editorial@eldimonipelut.cat
Aquesta obra es va beneficiar del suport dels programes d’ajuda a la publicació de l’Institut Français
Per a la meva família i per a en Cyrille
Sarah Loulendo
Emmanuelle Mardesson & Sarah Loulendo
Traduït per Mireia Alegre i Clanxet
La ciutat dels animals es desperta amb el batec dels estels d’en Ton quan espeteguen amb el vent. Per terra i per aire, animals de totes les contrades venen de lluny per encarregar el seu vestit de primavera a l’Elies, el sastre, un agró que no és gens sapastre. Diuen que fins i tot vesteix les serps. El senyor Blancafort, un llebrot tímid però sempre elegant, voldria un gris clar per als seus vestits nous. La senyora Hermínia s’estima més un conjunt de color marró, però uns pantalons de pota d’elefant? Ai no!
Als jardins penjants, els matins són tot calma i bons aliments, però no compteu pas amb les marmotes perquè us portin els croissants. El tigre Bengala es remulla les potes mentre espera el seu amic el guepard per fer una cursa de velocitat.
«Reconec que és un corredor de primera, ara bé, a l’aigua a mi no em supera.» Però el company encara no ha arribat. Un cop més, el felí veloç l’ha deixat plantat.
Al mercat hi ha de tot. «Fins i tot puces!», exclamen en Walter i l’Artur. Les muntanyes d’espècies fan les delícies dels que tenen el morro fi. Com la mostela Gisela, a qui li agrada el menjar picant. Després de desherbar l’hort amb molta cura, el boc Faunot conrea els naps i els cogombres amb devoció.
A les golfes, l’Oriol, l’esquirol golafre, se submergeix en la lectura com en un pou d’avellanes sense fons. S’ha oblidat de les vitualles que havia vingut a buscar i ni tan sols ha sentit la campana de l’escola tocar. Les gavines i els gavians, entremaliats com n’hi ha pocs, no es perden ni una engruna de les classes de la senyoreta Rosa sobre els vents i les marees. Els vents alisis, el xaloc i el harmattan saharià ja no tindran secrets per aquests ocells, a qui tant agrada viatjar.
Ja és l’hora de dinar a la ciutat dels animals i la fonda és un galliner. Els llops, que no en tenen mai prou, es llepen més d’un dit quan veuen que arriba el seu moment preferit. La recepta secreta del cuiner Marco, el coatí, desperta els morros més selectes amb les seves oloretes. Els gats, que només pensen a jugar, aquesta vegada no es lleparan els bigotis amb el dinar.
A l’hivernacle, és l’hora en què les granotes mandregen de panxa enlaire. L’Ali Gagator, el cocodril tartamut, amb els ulls negats de llàgrimes, recorda amb la seva cosina la tortuga Nina la seva re-re-re-rebesàvia que a l’any de la picor sabia volar.
