EL GRATIS ESPECIAL RE-EDUCACIO by EL GRAT

Educació en estat d’emergència Per Lidia Vila Vaello

ivim en una època lamentablement marcada per les reivindicacions i la protesta. L'habitatge digne, el treball, la sanitat i, també, l'educació marquen els principals punts d'enfrontament entre la societat i la classe política. Una classe política que ocupa la major part del seu temps a solucionar els problemes que tenen portes endins més a solucionar els problemes dels ciutadans. Veient que la política no sempre soluciona els problemes i les necessitats, la gent s'ha llançat al carrer i ha demanat des de les places dels nostres pobles tot allò que els pertany, per dret. La comunitat educativa de les nostres comarques ha estat una de les més actives en aquestes demandes. Pràcticament a tots els centres públics s'acumulen les deficiències en infraestructures i personal, i la queixa s'ha fet gaire bé un estat permanent. Ara fa unes setmanes coneixíem precisament l'anunci de la Conselleria d'Educació de la supressió de dues unitats educatives a centres públics alcoians. Arran d'aquesta notícia el Consell Escolar Municipal va celebrar una reunió extraordinària amb la presència de representants de diverses AMPA i equips directius i professorat dels centres públics i concertats d'Alcoi. El Romeral i el Programa d'Incorporació Progressiva-PIP i el Miguel Hernández, que encara no té assignació lingüística, serien els dos centres afectats en un principi. La seua desaparició, suposaria que, ja contant que el proper curs la ràtio d'alumnes per aula serà de 25, aquesta augmentara fins a 30 alumnes per aula. A aquesta mateixa reunió es va decidir per majoria que es demanara la no supressió d'aquestes unitats, i que el Consell s'esperara a que es finalitze el procés de preinscripció de la matrícula del curs vinent, per a prendre una decisió definitiva. Cal destacar que no sols Alcoi eixirà perjudicat per aquesta proposta de la Conselleria d'Educació, altres 4 centres de la comarca veuen en perill l'eliminació de part de l'educació Infantil. És el cas del Rico Sapena de Castalla, el CRA L'Encantada de Planes, el Francisco Cloquell de l'Orxa i el Bracal de Muro. I és que la eliminació de unitats educatives, així com l'empobriment de les condicions laborals dels nostres docents estan a l'ordre del dia. Malgrat els infinits entrebancs que sofreix la comunitat educativa, els nostres centres continuen a ple rendiment per tal que la formació i educació dels nostres fills i filles no en siga la principal damnificada. Especialment delicat és el cas dels centres on s'imparteix el Batxillerat, on les mancances de personal estan posant en joc els resultats que en la prova de Selectivitat els alumnes podem sofrir. Aquest és el cas del Pare Arques de Cocentaina, on han estat més de mig curs sense mestre de castellà, per exemple. La lluita i la defensa dels drets a l'educació és ara més imprescindible que mai front uns governs que menyspreen els docents i els innumerables esforços que es fan perquè els més dèbils, els xiquets, no arriben a percebre aquestes mancances.

EL GRATIS 2ªQ. MARÇ 2013 Nº555

COL·LEGI CARMELITES

elgratis

INFANTIL PRIMÀRIA SECUNDÀRIA

ENSENYAMENT PLURILINGÜE: VALENCIÀ, CASTELLÀ I ANGLÉS, DES D’EDUCACIÓ INFANTIL LÍNIA EN VALENCIÀ PERMANÈNCIES DE MATÍ I VESPRADA ATENCIÓ PERSONALITZADA

JORNADES DE PORTES OBERTES 2013 21 I 22 DE MARÇ: DE 10 A 12H. I DE 18 A 20H. QUALITAT SEGELL DE BRONZE

ACTIVITATS LÚDIQUES I VISITES GUIADES TEL.: 96 554 47 02 · WWW.VEDRUNALCOY.ORG

cartes·re-educació

EL GRATIS 2ªQ. MARÇ 2013 Nº555

-Ací l’enemic-

-El sueño de la educación-

Francesc Gisbert - Professor

Bartolomé Sanz Albiñana - Doctor en Filología Inglesa

n año antes de ocupar el número 10 de Downing Street, en diciembre de 1996, Tony Blair aseguraba que nadie en su país deseaba una revolución en la educación. Es cierto. Cualquier sistema educativo, incluido el nuestro, se da por satisfecho simplemente con mejorar un poco los niveles de los alumnos y los resultados globales. En este campo las grandes revoluciones son utópicas. Una reforma educativa por supuesto que depende del gobierno de turno, pero su puesta en funcionamiento afecta directamente, en nuestro caso, al pesado engranaje de más 32.000 centros educativos, ocho millones de alumnos y unos 600.000 profesores. Y todos esos números, siempre aproximados y variables según las fuentes, afectan a otros números ocultos, pues hasta ahí llegan los tentáculos del currículo oculto. Quien observe con atención los movimientos de nuestro Ministerio de Educación convendría que se fijara en un aspecto fundamental después de plantearse la pregunta siguiente: ¿la nueva reforma educativa servirá para acortar un poco la brecha que existe entre los ricos y los pobres? La respuesta, lógicamente, se debe encontrar entre las líneas del proyecto que ahora se debate. Y la oposición, por su parte, debería escrutarla cuidadosamente si es que realmente esta formación aspira a derribar el muro que separa la educación pública de todas las demás existentes. La Educación, no lo olvidemos, forma parte de la Administración. Y nuestra Administración ese sistema interno que nos amordaza central y autonómicamente necesita una gran revolución y reforma. Esa reforma, que se supone debe tener lugar en el primer trimestre de 2013, no sabemos exactamente en qué consistirá, pero no estaría mal que en ella se contemplara la abolición de las oposiciones a los cuerpos docentes, tal y como las hemos entendido hasta ahora, lo que supondría el fin del funcionario docente. El sistema funcionarial es el cáncer de la educación. Y lo es porque ese engranaje que lo debiera hacer funcionar (equipos directivos, docents, inspección educative, etc.) está anquilosado y amordazado en praxis del pasado. Todo este planteamiento, aquí y ahora, es pura quimera, lo reconozco, pero continuo pensando que un cuerpo fuerte e independiente de directores, sin ataduras de claustros ni consejos escolares, bien formados y escogidos por una inspección educativa competente abriría un nuevo horizonte en el mundo educativo. ¿Se imaginan ustedes un cuerpo de directores con capacidad de contratar a sus equipos docentes con asesoramiento de los jefes de estudio y los jefes de departamento? ¿Un cuerpo de directores bien remunerado y con capaci-

DISSENY GRÀFIC

dad de rescindir contratos al final de curso si no se han cumplido los objetivos programados y no ha mejorado el nivel del alumnado? ¿Un cuerpo de directores abierto a las evaluaciones externas de culaquier índole y sin miedo a los ránquings públicos que se determinen? ¿O es que los padres no tienen derecho a seguir su propio instinto buscando la mejor educación para sus hijos donde estimen conveniente? Pero en la situación actual, con clases masificadas, ¿cómo va a ser posible sacar lo mejor de cada estudiante y reforzar así su estima y confianza? Hace más de veinte años unos centros se anticiparon a la reforma LOGSE. Cualquier reforma, al principio, produce miedo y desasosiego por la inseguridad que produce lo desconocido. Una vez la hicieron suya los que la iban a llevar a cabo, todos salieron beneficiados. Me pregunto si sería possible, aquí y ahora, ensayar algo parecido a lo que desde 1993 se está ensayando en las academies británicas y que en 2010 se convirtió en ley, eso sí, para quienes libremente quisieran acogerse a ella y experimentarla. ¿O quizás aún permenecemos fieles al principio de “que experimenten ellos”? Me cuesta mucho imaginar aquí un tipo de educación en el que los governors (un consejo escolar sui generis compuesto por antiguos profesores, industriales, empresarios textiles, concesionarios de automóviles, antiguos alumnos, algún deportista de élite, emprendedores filántropos, etc.) lleguen algún día a dirigir un centro buscando financiación externa para sufragar los gastos. Me cuesta imaginarlo en una cultura como la nuestra en la que esperamos que todo se nos dé masticado y a punto de tragar. Me cuesta imaginarlo, porque conociendo un poco el percal, serían con toda seguridad los centros privados, esos a los que la mayoría miramos de reojo, los que darían el primer paso sin vacilar. No habría que preocuparse demasiado porque acto seguido aparecerían los Calatrava o Foster, quienes desinteresadamente harían sus proyectos de colegios para admiración de quienes entraran por sus puertas a recibir formación de excelencia. ¿Que si todo esto traería problemas? Por supuesto. Se los adelanto: suspicacias por la idoneidad de los sponsors o governors y su interés por pertenecer a ese estamento, la contabilidad sin peligro de evasión a bancos suizos, el comportamiento siempre problemático de algunos estudiantes, las expulsiones correspondientes, el sueldo y las vacaciones de los profesores, la atención a los alumnos con necesidades educativas especiales, etc. No se preocupen demasiado por mí; yo a veces, como le ocurría a Martin Luther King, también tengo algún sueño.

es protestes socials dels últims mesos i la reacció irada dels poders fàctics evidencien un dels majors perills, en democràcia: la lluita desigual entre la consciència crítica dels ciutadans i la manipulació implacable dels grups de poder. Des de fa temps, intenten convéncer-nos que la situació econòmica és catastròfica, inevitable, com si fóra resultat d’una plaga bíblica. No de la degeneració especultiva del capitalisme financer, no de la gestió irresponsable, sovint, corrupta, d’una part dels nostres polítics... En tota crisi, cal buscar uns culpables. I els nostres governants s’han afanyat a trobarlos. Qui és l’enemic? Qui qüestiona les directrius de l’ordre, polític i econòmic. Qui “pensa” i, en pensar, “opina” que un altre món és possible. Per aconseguir imposar aquest estat d’opinió, són útils una sèrie d’estratègies: la primera és persuadir-nos que el món està regit per lleis incomprensibles per a la massa dels mortals, les lleis del mercat i de l’enginyeria financera. Com l’Església era l’única capaç d’interpretar la paraula divina, ens han fet creure que els únics capaços d’entendre l’evolució de la crisi econòmica i de buscar solucions són els mateixos que han creat el problema: organismes com el Banc Mundial o el Fons Monetari, i empreses “independents” que aporten “desinteressadament” la seua saviesa per oferir les receptes que ens trauran del túnel: Moody's, Fitch, Standard & Poor's. Monstres amb capacitat per devorar l’economia de qualsevol país, en descobrir que genera més beneficis especular que invertir. Monstres que ordenen i avaluen, estats que obeeixen i apliquen la paraula “revelada”: emissió desbocada de deute públic, retallades en serveis bàsics, privatitzacions massives, reformes laborals salvatges, desaparició de l’estat del benestar... La segona estratègia és criminalitzar els dissidents, aquells que cometen el delicte de “pensar”, el crim de dir “no” i el sacrilegi “d’actuar”. Els mitjans de comu-

nicació afins al poder i al pensament neoliberal han posat en marxa una de les campanyes més dures i brutes de manipulació i desinformació de les últimes dècades. L’obectiu? Fer-nos creure en el món del revés. Els partits d’esquerra són uns agitadors, només busquen generar caos en benefici propi i arrossegar-nos a l’Apocalipsi; els sindicats, una lacra letal i innecessària, en compte de defensar els treballadors, són una colla de malfaeners que viuen de subvencions multimilionàries, sense fer ni un brot; els funcionaris (bombers, sanitaris, docents, policies, administratius…), uns privilegiats que sagnen les arques públiques, cal dur-los a la guillotina; els professors, lluny de formar les generacions futures, manipulen la innocència infantil, criden a la revolta, inciten els joves a desafiar la llei i les forces de l’autoritat. I els estudiants i les famílies, sobretot, de l’escola pública, de menor capacitat intel·lectual i escàs rigor moral, són tan mal·leables, tan irresponsables… Cauen en la trampa i acudeixen en massa a les manifestacions per provocar la policia, incendiar contenidors, saquejar tendes d’electrodomèstics i estendre la barbàrie. Davant l’abisme, davant l’amenaça de fractura dels grupuscles incontrolats, quina és la solució de l’Ordre? La tercera i última estratègia. Convéncer l’opinió pública que totes les conquistes socials, l’educació, la sanitat, les pensions, un lloc de treball digne… són un “regal”, “un luxe”, massa car per als temps que corren. I per tant, prescindibles. Pretenen fer-nos oblidar que l’estat del benestar és un dret, pagat amb els nostres impostos, una conquista que aconseguírem amb moltes generacions de lluita. I com a dret i com a conquista, tenim el deure i l’obligació de defensar-lo. És hora de recordar, a joves i no tan joves: Tot el que hem guanyat, tot allò que ens ha fet viure amb major “comoditat” i “benestar” que als nostres pares o avis, es pot perdre. I l’única forma d’evitar-ho, és aprendre a lluitar.

25 anys d’experiencia en l’autoedició d’El Gratis

plaça d’espanya, 14-3ª planta 96 554 80 01 - alcoi

entrevista

EL GRATIS 2ªQ. MARÇ 2013 Nº555

Jordi Botella: “Per influencia d’internet estem anant a una societat menys intel·ligent. Les coses no les diu la wikipedia i sí Virgili” Durant quinze temporades, entre 1985 i el 2000, Jordi Botella va ser la persona encarregada de gestionar la política cultural de la ciutat. ‘Pepito Sou’, Josep Pérez i Tomàs, el va

buscar mesos després que Paco Bernàcer deixara el càrrec, creat sols tres anys abans, de director del Centre Cultural. Va acceptar combinant aquesta gran responsabilitat amb les

Jordi Botella té darrere d’ell una bàndol republicà. També és cert que amplíssima trajectòria tan literària les tropes nacionals no van entrar a com docent i en especial de gestió Alcoi, la Guerra es va acabar abans. cultural. Moltes són les anècdotes Uns pensen a fugir per mar des d’Aque podríem citar de la seua llavor al lacant, altres decideixen quedar-se... front de la cultura alcoiana, com a Em va agradar que fóra un moment ‘pare’ d’events tals com la Mostra de de molts canvis obligats, de prendre Teatre, Estiu Festiu o Cine Club Ca- decisions desesperades. pitol, per citar-ne alguns, que hui no -Amb aquesta novel·la tornes al passen pel seu millor moment. ‘mercat’ després de deu anys? - Tractant-se d’unes pàgines espe-Sí, podríem dir que sí. Si bé he pucialment dedicades a l’educació co- blicat algun recull de poesia i de crítimençarem per explicar cóm veus ca literària, ‘La caixa negra’ publicaJordi als teus alumnes, cóm valores da el 2002, va ser l’última novel·la. la influència de les noves tecnolo- Ara tinc el manuscrit, el que passe a gies partir d’ací, ja no depèn tant de mi. -Internet és una gran ferramenta, La situació econòmica general tots però que no estem sabent utilitzar. Jo- sabem com està i publicar un llibre ves i no tan joves tenen prou a saber no és gens fàcil. Espere que el públic una dada sobre la realitat en el mateix puga tindre’l en les mans el més moment que es produeix. No es pa- prompte possible, però no sé què pasren a analitzar, a relacionar, creuen sarà, estic a l'expectativa. que ho saben tot i després no saben -Uns deu llibres de narrativa, poeres. Estem en un ‘fast food’ o ‘low sia, crítica literària, estudi del sainet cost’ a nivell de la comunicació i de fester, articles de premsa... vegades també en l’educació. Falta -Escriure sempre ha sigut la meua autocrítica, reflexió, anàlisi i madure- passió. He tractat tots els gèneres que sa i sobra narcisisme. Tot és fum de m’he vist capacitat, amb més o canyot. En un ‘tweet’ ens creem que menys sort. Fins i tot, com anècdota, ho sabem tot i no és així. A més la escrivia les lletres d’un grup de músigent va com zombis, tots pendents ca que vam tindre a inicis dels 80, d’una pantalleta. Els professors no ho que s’anomenava ‘Carajillo’. Era lletenen gens fácil davant aquest pano- trista, veu i guitarra, les lletres les rama. pensava mentre treballava, de molt - Però més enllà de la teua vessant jove, al magatzem de drap de meua docent, Jordi, crec que és necessari família. El baixista del grup era el diparlar sobre el manuscrit en el qual rector de cine Carlos Pérez. Alberri has estat treballant quasi els últims Soart, els mateixos del ‘Ja baixen’, deu anys i que, per fi, tens enllestit. ens van arribar a publicar un disc -Bé, sí, quasi enllestit. Es tracta d’u- amb dos temes titulats ‘Nits de carana novel·la històrica prou ambiciosa jillo’ i ‘Enamorat d’una xurrera’. És per la meua part. He investigat, du- més, actuàrem amb prou ‘èxit’ a molrant molts anys, tot el que va passar a tes revetlles. la nostra ciutat a l’últim any de la -Al citar Carlos Pérez, al temps he Guerra Civil Espensat amb Alepanyola, entre l’a- “Serrat va eixir a les tres de jandro Soler, Juli bril de 1938 i març Cantó, Manel Rode 1939. Les forces Barcelona en cotxe, ell soles dríguez- Castelló, nacionals avancen i Cardeamb la seua guitarra, va Gustavo Alcoi i Alacant són nal, Pep Jordá, dels últims reductes cantar dos cançons amb Ximo Llorens, dels republicans, Xavi Terol... cada vegada més a- l’Ovidi i se’n va tornar eixa -Sí, la veritat és corralats. Es tracta que en pocs anys mateixa nit” d’un relat coral, de diferència, vam amb històries sorgir un grup de creuades de diverses persones que es persones amb inquietuds per la cultutroben en esta difícil situació. Alcoi ra des dels seus respectius punts de està sent bombardejat per l’aviació i- vista, escriptura, premsa, direcció, estaliana perquè fabrica armes per al cenografia, etc, però és una cosa que

seues classes a l’institut Pare Vitòria i sense deixar apartat el seu vessant com a escriptor. Ara, tretze anys després d’estar quasi reclòs, lluny de la primera línia de ‘batalla’ i dels mit-

jans de comunicació, i deu sense publicar res, té preparat el manuscrit d’una novel·la sobre els últims anys de la Guerra Civil a la ciutat, i a més opina sobre l’actualitat cultural alcoiana.

Jordi Botella a l’acte homenatje a l’alcoià Ovidi Montllor

sempre ha passat a la nostra ciutat, sempre hi ha hagut inquietud artística i grans artistes. -Un d’ells, Alejandro Soler, va morir fa poc i li van fer un homenatge coincidint amb el dia mundial del teatre. -Alejandro va ser un avançat al seu temps, crec que no prou reconegut. Juntament amb la seua faceta de pintor i escenògraf de teatre, pare del Tirisiti actual que disfrutem, ell va ser qui va donar contingut la paraula ‘boato’. Per l’alferes de 1980, Luis Mataix, dels Abencerrajes, la meua filà el seu pare, José Botella, que va faltar fa pocs mesos, era el soci número 1 i ‘primer tro’ aquells anys- se li va proposar a Alejandro que, igual que feia les escenografies per a La Cazuela, fera un càrrec fester i ell va ser el primer que va idear un argument unitari i un vestuari per a tots els que acompanyaven el càrrec, el que ara es coneix com el tradicional boato. Pràcticament, Alejandro va crear una indústria al voltant de la Festa, de la que després molts han viscut i viuen. -Amb Alejandro, hi ha una altra

persona molt emblemàtica en la cultura alcoiana, a qui se li està homenatjant coincidint en els 70 anys del seu naixement. Parle de l’Ovidi Montllor. -La meua relació amb l’Ovidi la va marcar un fet curiós dins de l’homenatge que li organitzàrem pocs mesos abans de dir-nos adéu, al Teatre Calderón. Vaig portar tots els preparatius personalment i, al minut, tots els cantants amb els quals ens vam posar en contacte, ens van dir que sí: Maria del Mar Bonet, Raimon, All Tall, Toti Soler... tots, menys un, que ens va dir que tenia el seu sogre malalt i que no sabia si podria anar... Joan Manuel Serrat!!. Eixe mateix dia, ens van comentar que a les tres de la vesprada eixia de Barcelona, amb el seu cotxe i la seua guitarra, ell a soles. Arribava al teatre amb l'acte d’homenatge ja començat. D’immediat el portava a l’escenari, cantava dos cançons, es feia una cervesa al Reconquista i tornava eixa mateixa nit a agafar el cotxe per pujar de retorn a Barcelona. Amb això vull explicar el poder de convocatòria que tenia l’Ovidi, quan

tot un Serrat va fer eixe gran esforç sols per estar amb ell. -Bé, hi ha una tercera persona a la que es vol nomenar filla predilecta de la ciutat i se li donarà la medalla d’or el 27 d’abril: Isabel Clara-Simó. -Particularment he tingut el privilegi de presentar diversos llibres d’Isabel quan ha vingut al seu Alcoi natal a donar-los a conèixer. És una dona d’una gran trajectòria literària, amb un gran nombre de lectors. Té molts mèrits que la fan ser tot un referent cultural. Veig un reconeixement molt merescut. -Parlant de referents culturals, durant les quinze temporades que vas estar al front del Centre Cultural, vas ser ‘pare’ de molts events emblemàtics, referents, com la Mostra de Teatre, Estiu Festiu, el Cine Club Capitol... que ara o estan uns moments molt baixos o ja no existeixen. -La Mostra es crea el 1990, juntament amb el Circuit Teatral Valencià, i aconseguim que des de Generalitat confien en Alcoi com a seu permanent de la Mostra. El ‘millor’ de tot és que no teníem cap infraestructura cultural municipal. Gràcies a les bones relacions amb els teatres privats i a la imaginació vam poder eixir avant. Tampoc hi havia treballadors específics, ni tan sols jo. Als matins feia classes i de vegades m’interrompien dient-me que en la Bandeja hi havia un camió enorme que no sabia on descarregar els escenaris d’un muntatge. Fèiem actuacions al ‘poli’, als Miqueros... a mil llocs. L’únic municipal era el xicotet escenari de la Casa de Cultura, decorat, per cert, per Alejandro. Ara sap malament que amb personal i infraestructura, tot i la forta crisi que estem patint, tota eixa marca d’Alcoi com a referent, de qualitat, s’haja perdut. Mostra, Estiu Festiu, Capitol, Biennal de plàstica, Premi de Composició... o han dit adéu o són testimonials. El que més trobe a faltar es una coordinació entre les ofertes, quan la base és tota municipal, una cosa que teníem molt en consideració aquells anys. És una pena cada volta que se solapa un acte en una ciutat de la grandària d’Alcoi. Trobe a faltar una línia de programació, una política cultural. /Per Paco Payà

EL GRATIS 2ªQ. MARÇ 2013 Nº555

En defensa de la educación Manolo Gomicia - Regidor d’Educació

a situación actual que está padeciendo la educación en el Estado y la Comunitat Valenciana no tiene igual en todos los años de democracia. El problema es más grave de lo que aparenta a primera vista, ojalá todo el conflicto se circunscriba a un problema de liquidez de tesorería en las arcas del Estado que impide transferir el dinero a los centros educativos y al profesorado. El problema lo tenemos que entender como un enfrentamiento de modelos sociales; por una parte tenemos el modelo del capital al que únicamente le interesa el dinero como valor único y el control de las personas para sus intereses, y por otra parte está el modelo social que antepone la persona al capital y siempre busca la mejora de la mayoría. Cuando los mercados iban bien el sistema aceptaba, o consentía, que las clases medias tuvieran sus servicios básicos cubiertos, pero ahora que ha fracasado el capitalismo éste se resiste a perder sus privilegios y pretende eliminar, desde todos sus flancos, estas clases sociales. Es necesario que la sociedad, desde las bases, imponga un cambio de modelo económico y, mediante posiciones firmes, reafirme sus derechos. La sociedad del bienestar que todos hemos conseguido no son derechos adquiridos como dicen algunos, sino, los derechos trabajados y ganados. El derecho a la educación lo ganamos hace mucho tiempo, y es nuestro, nadie puede venir aquí a quitárnoslo o disminuirlo. Es fundamental para para nuestra ciudad que todas las generaciones se formen y adquieran las máximas competencias que cada persona sea capaz de lograr. El gran valor de nuestra ciudad, durante generaciones, es la educación y el conocimiento, por lo tanto el fomento y desarrollo de estos valores será lo que nos saque de esta crisis. No demos un paso atrás, trabajemos para las generaciones futuras y apostemos por una sociedad que piensa en las personas y no cedamos, hagamos como están haciendo los países más desarrollados de Europa como Alemania; aún no he visto que en Alemania existan recortes en educación, todo lo contrario: desde que apareció la crisis están apostando por el conocimiento, la educación, la innovación. Este camino será largo y todos, los padres, profesores, alumnos y alcoyanos en general se tendrán que reafirmar en sus convicciones básicas y luchar para que esta nueva ola neocapitalista no debilite nuestros valores y nuestras generaciones. Defendamos la EDUCACIÓN, defendamos el CONOCIMIENTO, defendamos la INTELIGENCIA y demostremos que nosotros, las personas, los sin rostro, somos el futuro y sin nosotros un futuro mejor no será posible. Y el cambio lo realizaremos nosotros, no “esos malditos mercados”.

re-educació

Jornades Tècniques de l’FP- I Setmana Cultural Equip Direcció IES Cotes Baixes

a setmana de l’11 al 15 de març s’han dut a terme al nostre centre les II Jornades Tècniques de l’FP. Unes Jornades obertes als nostres alumnes de CCFF i a diversos professionals dels diferents sectors relacionats en les nostres famílies professionals. En estes jornades s’han fet diverses conferències i tallers per tal de donar a conèixer als assistents les ultimes novetats relacionades en els diferents sectors que tenen a veure en els ensenyaments que ofertem. A més, també han tingut lloc diverses taules rodones al voltant de l’emprendedurisme. S’han organitzat intentant repartir els dies per famílies professionals, el dilluns 11 es va dedicar el día a les famílies de fusta i mecanitzat fent dues conferències al voltant dels nous vernissos per la fusta i l’altra sobre novetats en maquinària. El dimecres 13 es va dedicar a la família d’automoció fent una ponència sobre l’EGR i presentant diversos vehicles ecològics. El dijous es va dedicar a les famílies d’electricitat i d’energia i aigua amb diverses ponències sobre energia solar fotovoltàica i il·luminació led. El divendres 15 va ser el dia dedicat a l’emprendedurisme. Les jornades han estat un èxit. Enganxant estes jornades tècniques, del 20 al 27 de març tindrà lloc la SETMANA CULTURAL DE L’IES COTES BAIXES. Este curs 12/13 el nombre d’activitats ha superat a l’anterior. Esta setmana es duran a terme un gran nombre d’activitats sobretot concentrades els dies 25,26 i 27 de març. Activitats que van des de xarrades, teatres, conferències i tallers, la majoria dels quals es duran a terme el dia 27. Totes estes activitats les tenim concentrades en els ensenyaments d’ESO i PQPI. L’objectiu de la setmana cultural és poder treballar el currículum fent activitats diferents de les habituals que es duen a terme en la classe diaria. La novetat que tenim este curs, és la participació en la nostra setmana cultural dels alumnes del nostre col·legi adscrit de primària Miguel Hernàndez. El dia 22 de març els alumnes de 6é de primària del Miguel Hernandez assistiran al nostre IES per assistir a unes jornades que faran diverses famílies dels nostres cicles formatius. Concretament, els faran una demostració del funcionament de les nostres estacions de mecatrònica, una xarrada sobre el cotxe solar que ha fet el departament d’Automoció, una visita als projectes que han elaborat els nostres alumnes d’Energies Renovables i acabaran en el Cicle de Fusta on faran un xicotet taller. L’objectiu d’esta visita és donar a conèixer el món de l’FP als alumnes que venen del Miguel Hernández i que se n’adonen del nivell de professionalitat que poden arribar a obtenir si algun dia es decideixen a cursar estos ensenyaments. Projecte del cicle formatiu de fusta amb col·laboració amb l’escola d’arts.