‘Males Companyies’, de Marina Garcés./ per Lorena Pérez del Postigo
Parlem amb Tomàs Llopis./ per Rafa Gomar
‘Antifeixistes’, de Miquel Ramos./ per Lorena Pérez del Postigo
Una humanitat diferent?: ‘Mater’, de Martí Domínguez./ per Daniel P. Grau
‘Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster’, de Gustau Muñoz./ per Antoni Martí Monterde
Memòria d’una vergonya europea: ‘Ombres entre tenebres’, de Manuel Valldeperes./ per Daniel P. Grau
‘Subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull’, d’Albert Ferrer Orts./ per Vicent Garcia Devís
Quaranta anys de ‘Les nostres plantes’, de Daniel Climent i Giner./ per Anna Dèlia Gisbert
Essència poètica: ‘La llum de les parpelles i La taula parada’, de Vicent Torres./ per Daniel P. Grau
Altea, els llocs de la memòria: aprendre amb Carmelina./ per P. Cano Server
Suplement col·laboratiu d'informació i crítica literària entre El Grat i La Veu dels Llibres · Nº VII
Fotografia | Francesc Vera
Garcés al CCCB
‘Males Companyies’, de Marina Garcés
ASSAIG
per Lorena Pérez del Postigo./Si vols un llibre de filosofia actual, llig Marina Garcés. Va ser la recomanació que fa uns anys em va fer un amic quan em va sentir dir que feia falta més filosofia al carrer. Des de llavors, he mantingut una relació constant amb una filòsofa que sap analitzar les llums i les ombres d'un context i conjugar-les amb una proposta temàtica que ajude l'ésser humà a resoldre-les.
En un «ara» segrestat per una realitat mediàtica distòpica —la crisi energètica, la guerra d'Ucraïna, la recent pandèmia i el llarg confinament—, Marina Garcés ens proposa una sèrie d'espills narratius on mirar-nos, reflexionar i imaginar. Males companyies és un recull d’assajos que qüestiona el present i increpa el futur amb la proposta de fer-lo nostre, deslligat del segrest apocalíptic dels convencionalismes i de les estructures rígides d'un sistema que es basa en el control, la dominació i la possessió.
«Si la revolució és l’acte històric que consisteix a cancel·lar tota llei política i moral anterior per a poder escriure’n de noves (noves lleis i nous valors), què és allò que no s’atura i que segueix fent i fent-nos mal? Som nosaltres, però nosaltres no sabem qui som».
Els textos escollits per Garcés i la seua anàlisi ens destapen una altra mirada, marcada pel to i per la perspectiva dels seus personatges, que ens acosten als nostres angles morts, incòmodes
Qui som és una pregunta amb molts vessants, moltes interaccions entre el que és privat i el que és col·lectiu, entre la veritat i la mentida, entre el jo i el nosaltres, entre la mort i les aspiracions de llibertat. La filosofia, si té alguna cosa, és la capacitat d’aguditzar la reflexió sobre els temes que envolten la vida. Els textos escollits per Garcés i la seua anàlisi ens destapen una altra mirada, marcada pel to i per la perspectiva dels seus personatges,
EDITA: Fundació Cultural Jordi de Sant Jordi, CV · C/ Jaume Roig, 22 46270 Castelló, (la Ribera Alta - País Valencià) info@fundaciojordidesantjordi.org · C.I.F.: G-98157357 Registre de Fundacions de la Generalitat Valenciana amb el núm. 521-V Coordinació: Victor Labrado./ Editor: Moisés Vizcaino./ Publicitat: Miquel Pallarés./ Maquetació: Joan Pérez i Sempere./
que ens acosten als nostres angles morts, incòmodes, des dels diferents autors i temàtiques que componen aquesta proposta de diàleg: Comença amb Dantons Tod –La mort de Danton–, de George Büchner, i la maldat, que ens suggereix la següent pregunta: Com s’escenifica el mal conscient i deliberat? És un dimoni, un ésser d’una altra dimensió o són aquells que «obeeixen les lleis, executen les ordres i respecten les normes»? Continua amb la llibertat, enfocada a través de l’obra Jacques el Fatalista, de Diderot, que la tracta no des de l’arrogància i la dominació ideològica, sinó des de l’escolta de diferents sensibilitats. D’Albert Camus es fixa en els prismes de la veritat: es pot dir la veritat sense mentir? Eduardo de Filippo i la seua obra teatral Le voci di dentro ens acosten a la crisi del son com a representació de l’inici de la societat del malestar. Passa per punts imprescindibles de la pedagogia com ara l’experiència del CESDER (Centro de Estudios para el Desarrollo Rural) en Mèxic, on, sota el títol Una manera alegre d’estar junts per fer allò comú, proposen sanar les ferides des del cos col·lectiu. També s’endinsa en la pràctica de col·lectivització i autogestió de la fàbrica Numax o en el feixisme postmodern del qual parla Santiago López Petit, entre altres temes estructurals per a l’ésser humà. Per a acabar, fa una parada en les llavors del cos, la memòria. Un viatge traçat des de les cartes que l’àvia materna de Marina Garcés va escriure durant la Guerra Civil des de Tolosa de Llenguadoc i París.
La parada final en un lloc tan íntim ens
ens aconsella imaginar des dels marges, des de les línies de conflicte. I des d’allí, superar les incomoditats i les impertinències per a marcar alternatives a un «realisme capitalista»
recorda que els pensaments i les reflexions es materialitzen en les accions d’una vida, en un camí de gestos que re-creen les possibilitats: «El cos propi és el punt zero del món. El cos de l’altre es la utopia del món».
En la invitació a aquesta trobada de veus, Marina Garcés ens aconsella imaginar des dels marges, des de les línies de conflicte. I des d’allí, superar les incomoditats i les impertinències per a marcar alternatives a un «realisme capitalista» que limita els possibles i ens fa més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, com diria Mark Fisher. Com desfer-nos del domini narratiu, de la persistència d’una agenda de col·lapse? Ensenyorir-nos del nostre futur requereix una revisió del jo, de la seua tendència a la normalització i dels seus vincles viciats sota la dominació, la possessió i el control. Però la proposta d’aquest conjunt de veus va més enllà: d’una banda, té com a objectiu deixar llavors que vulguen construir i recuperar espais oblidats. De l’altra, recrear un nosaltres com a camí i eina per a sobreposar-nos a la malaltia d’un sistema i d’un ésser humà que tendeix a l’apatia, a la desconnexió i a l’autodestrucció. I en l’arrel de tot això, hi ha la invocació a la intel·ligència col·lectiva per a sanar aquest entreteixit de cossos que és la societat. Les Males companyies sempre m’han portat pel bon camí, diu la seua autora, com una invitació a eixir dels llocs coneguts, desfernos dels prejudicis «i emprendre nous aprenentatges» deixant una mà estesa a aquell que vulga explorar-se a si mateix i donant-li una oportunitat a la latència conjunta de voler viure.
Patrocinadors de la revista digital d'informació i crítica literària La Veu dels Llibres Col.laboren
Parlem amb Tomàs Llopis
Tomàs Llopis i Guardiola (Beniarbeig, 1954), ha sigut professor de literatura catalana a l’ensenyament secundari, treball que va desenvolupar als instituts de Solsona, Amposta, Benissa i, des de 1989, a Pego, on viu actualment.
L’experiència de la tasca com a professor ha sigut la base per escriure llibres sobre l’ensenyament de la literatura, com ara el Curs de narrativa (1988), el Curs de poesia (1989), o les memòries de la seua activitat docent, Contra les aules (2016).
A més d’aquests i altres papers didàctics, ha conreat la creació literària. Poeta, traductor, escriptor de literatura infantil i juvenil, rapsoda, actor, curador editorial, també exerceix de recitador dels espectacles poètico-musicals amb el grup Melodemodomies, amb espectacles sobre poemes d’Ausiàs March, Estellés o l’Odissea.
Pel que fa a la poesia, ha publicat Palau de cendra (2000) i Sospirs de Babel (2006), I quant a la narrativa, és autor de Hi ha morts que pesen cent anys (Premi Andròmina, 2012), Indòmit (2022) i aquest mateix any ha sigut el guanyador del Premi de novel·la Ciutat d’Alzira, amb Cremareu aquesta carta.
Des de fa anys du una intensa tasca d’activisme cultural. Forma part de la Junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià; és membre de consell de redacció de la revista literària L’Aiguadolç, i un dels responsables de la comissió organitzadora des de 2014 de les jornades literàries dels Encontres a Beniarbeig.
per Rafa Gomar./Com a professor vas començar amb Antoni Espí escrivint i publicant el Curs de narrativa el 1988. Què et va fer encetar aquesta iniciativa?
En realitat jo m’he sentit sempre un professor de literatura atent a les respostes dels meus alumnes, però també disposat a formar equip amb els col·legues més afins. Tant Toni com jo, allà pels anys vuitanta, a Amposta, on treballàvem, ens vam sentir decebuts pel grau de satisfacció que provocava en els alumnes una visió quasi exclusivament historicista de literatura, era el «programa oficial» per entendre'ns; i vam començar a experimentar i a elaborar un taller de creació literària. No hi havia res de semblant en aquella època.
tat que no té, l'ha de guanyar a base d’una determinació del públic, que no hi és, a prendre el nostre idioma com a llengua de cultura i a forçar el mercat amb una demanda creixent i una producció literària que siga el més exigent possible per a poder competir amb les obres que ens arriben en castellà, ja siguen originals o traduïdes d'altres llengües.
- El teu primer llibre de poemes, Palau de cendra, va ser publicat l’any 2000. Des d’aleshores hi ha hagut cap fita destacable en la teua concepció de la literatura?
De fet, només cal veure que els atacs més furibunds de la dreta espanyola, i també els de l’esquerra carpetovetònica, encara que més subtils, són contra el projecte dels Països Catalans, uns Països Catalans que troben en la diversitat de cadascun prou elements comuns perquè formen una unitat imprescindible, que cristal·litzarà políticament o no, i tant de bo que siga en una federació de nacions, que a hores d'ara prohibeix explícitament la Constitució.
Fruit d’aquells experiments vam escriure el Curs de narrativa i el Curs de poesia, que van resultar molt innovadors pedagògicament parlant i van tenir un cert èxit editorial. L’objectiu d’aquells programes era provocar el «jo» dels alumnes i utilitzar-lo com a punt de partida per a l’expressió literària, sempre seguint el model, que analitzàvem convenientment a classe, de les grans obres de la literatura catalana que, tot siga dit, formaven el currículum oficial. D’aquesta manera vam invertir el procediment, però vam millorar molt els resultats. I d’això va venir la meua determinació d’escriure. Honestament, jo no podia demanar als meus alumnes una cosa que jo no fos capaç de fer, havia d’escriure i ho vaig fer. Sempre havia escrit, però ara tenia una motivació més ferma i aquella motivació m'ha portat fins ací.
- En aquests més de trenta anys transcorreguts d’activitat, has detectat canvis significatius en l’evolució de la nostra societat literària?
Crec que sí. Ara tenim una societat més preparada però no sé si més lectora. Els gusts del públic i les modes també han canviat. I probablement això també ha dut els escriptors més proclius a adaptar-se als nous temps. Però èxits editorials com les grans traduccions de Joan F. Mira em fan pensar que els clàssics viuen sempre. La vida literària és un fenomen complex, canviant i sorprenent. Si a tot això afegim que els aparadors de les llibreries reserven molt poc, poquíssim, espai als llibres en català, encara hi ha molt per recórrer.
Però hi ha una cosa certa: la nostra societat literària, en català, encara necessita una normali-
En tots aquests anys he passat per moltes etapes: he fet critica literària, poesia, traducció, novel·la i alguna cosa més. Els meus primers llibres de creació van ser de poesia, patia molt escrivint versos, condensant el pensament en un mínim de paraules, i em vaig sentir alliberat quan una amiga editora em va proposar d’escriure una novel·la. M'hi vaig posar i va eixir Les volves d’aquella neu, una història juvenil, que és el que ella em demanava, però em va posar davant el repte de crear personatges, escenaris, conflictes i tot el que això comporta. Després va venir, no sé com, la idea de fer una novel·la històrica, Hi ha morts que pesen cent anys, que va guanyar el Premi Octubre. I fins ací.
Has conreat diversos gèneres literaris, en quin et trobes més còmode i s’adiu més al teu temperament? Creus que el temperament personal d’un escriptor està relacionat amb l’estil que empra i els arguments i personatges que crea?
Estic convençut que el caràcter, el temperament, de l’autor és determinant. Conec col·legues molt dotats per a escriure contes i alhora incapaços d’escriure novel·les o poemes i en conec d’altres que són justament al contrari. Jo crec que, sense renunciar a res, el meu àmbit per ara és la novel·la, que em permet esplaiarme en un món, crear-lo o modificar-lo, inserirhi personatges, jugar jo mateix a ser tots ells, viure moltes vides en una de sola…
Has fet teatre, espectacles poètics i musicals, recitals..., d’on et ve aquest tret artístic? Com vas començar aquesta vessant creativa i quan vas adonar-te de la bona disposició?
Has passat per l’escola d’art dramàtic o més aviat ets autodidacte?
No sé quan em vaig adonar de cada cosa. La vida és canviant. Vaig descobrir de molt jovenet
el gust per la recitació però quan em vaig posar a estudiar els recursos del llenguatge poètic, quan vaig començar a escriure poesia o quan en vaig traduir, quasi per accident em vaig veure fent recitals de poesia. M’agradava i m’agrada. A classe, recitava poemes cada dia i no ho feia com un tràmit sinó amb la pretensió de transmetre amb la veu i el gest els sentiments del poeta, d'estimular la sensibilitat literària dels alumnes. Tot anava lligat: les classes, la vivència literària, la projecció pública de la poesia. Ho podria resumir dient que predomina en mi el projecte de «viure literàriament». Amb el teatre passa igual, crec que vaig eixir al teatre per primera volta quan tenia catorze anys; després he tingut algunes represes fins que va arribar La Butaca Teatre, on no només he fet d’actor sinó també d’adaptador de textos. Tot va lligat, com veus. Però soc totalment autodidacte. - Quina diferència hi ha entre la satisfacció de representar dalt d’un escenari i la d’estar escrivint davant l’ordinador fins a acabar una novel·la? Quina aportació personal et transmet cada una? Tens cap preferència? Fonamentalment una de bàsica, o dues. El teatre és representació, immediatesa, un gest únic i irrepetible a cada volta, que et permet de seguida saber si has establert una bona comunicació amb el públic. L’escriptura, i tu ho saps molt bé, és tot el contrari: passes hores, dies i anys sol, escrivint, documentant-te, corregint i reescrivint, sense cap resposta de ningú, ni saber si l’encertes o no. És una inversió molt gran de temps i d'energia, però també de satisfacció si la cosa acaba eixint bé.
- Tant en català com en altres llengües, la majoria dels escriptors hem d’exercir una altra professió. Continuem sent uns escriptors de tarda de diumenge? És possible la professionalització per a un escriptor? Si és en una llengua minoritzada, la dificultat és superior. Com has pogut compaginar-ho tu? Quina distribució has fet del teu temps per a escriure?
Jo no m’he sentit mai un escriptor de diumenge, m’he sentit un escriptor de cada dia, encara que hi haja hagut molts dies en què no haja pogut escriure. No he escrit, però de segur que hi he pensat, que també fa falta, o he llegit. Ara, una cosa és l’ofici d’escriure i l’altra la possibilitat de guanyar-te la vida escrivint. Al País Valencià hi ha ara mateix un molt bon nivell li-
terari, però els hàbits de lectura, les vies de distribució, la competència del castellà i fins i tot dels audiovisuals, entre altres factors, fan que la supervivència econòmica de l’escriptor siga molt complicada.
En general, viure de l'escriptura sempre és molt difícil, no voldria induir a pensar que si hom es passa a escriure en una llengua amb un estat i un exèrcit darrere podrà automàticament viure de la literatura. Segurament tindrà més competència i encara li serà més difícil.
Des de la perspectiva de ser membre des de fa anys de la junta d’ACPV, com veus la societat valenciana en relació amb la consciència nacional? Has detectat una evolució progressiva o les xifres i la resposta social estan estancades?
Aquesta és una pregunta per a un sociòleg, però com que me la fas a mi, et diré que al meu parer la consciència nacional dels valencians pateix i ha patit una agressió sistemàtica, unes voltes d’una forma més evident i unes altres més subtil, però sempre ha fet el seu mal. ¿Qui, a hores d’ara, explica el món des d’una perspectiva valenciana o de Països Catalans? Quin mitjà de comunicació, quin polític ix al carrer i pren com a referència el País Valencià i no Espanya per a explicar la realitat? Quina història del País Valencià s’explica a les escoles? Hi ha mil exemples de les accions de sotmetiment i d’afebliment que patim els valencians, cada dia,
Si vols continuar llegint l’entrevista amb Tomàs Llopis: https://www.laveudelsllibres.cat/entrevista/82086/parlem-ambtomas-llopis-es-un-escandol-que-les-institucions-valencianes-nohagen-commemora
fins i tot amb un govern progressista. Per contra, només has de consultar la memòria anual d’activitats que Acció Cultural del País Valencià presenta als seus socis per a comprovar que per sota de la minorització que patim hi ha un país, un poble viu que batega i treballa per la llengua, la cultura i la consciència nacional, sempre a pesar de les consignes de molts partits polítics —no en salve gairebé cap.
I no només hem de parlar d’Acció Cultural del País Valencià, també hi ha Escola Valenciana, el Tempir, Plataforma per la llengua i moltes entitats més. Com diu Raimon, «en som molts més dels que ells volen i diuen», el problema és que potser encara no ens n’hem adonat.
- Tinc la impressió que ara mateix les relacions amb altres associacions cíviques i culturals dels altres territoris catalanoparlants ha millorat. És cert? En quin punt ens trobem actualment?
L’any 2022 ha sigut l’Any Fuster i aquesta oportunitat no es podia desaprofitar si volíem recuperar la consciència de l’àmbit nacional en els termes que ens explicà l’assagista de Sueca, recollint una tradició antiga; ell no es trau res de la màniga. Recorda allò que va dir a Castelló: «o ens retrobem en la unitat o serem destruïts com a poble». Jo, com molta gent i unes quantes entitats d’aquest país, em crec aquesta afirmació.
De fet, només cal veure que els atacs més furibunds de la dreta espanyola, i també els de l’esquerra carpetovetònica, encara que més subtils, són contra el projecte dels Països Catalans, uns Països Catalans que troben en la diversitat de cadascun prou elements comuns perquè formen una unitat imprescindible, que cristal·litzarà políticament o no, i tant de bo que siga en una federació de nacions, que a hores d'ara prohibeix explícitament la Constitució. En aquest sentit, ACPV, juntament amb Òmnium Cultural i l’Obra Cultural Balear, forma part de la Federació Llull, que té com a finalitat primordial aquest retrobament cultural entre tots els països catalanoparlants. Que hem millorat?
Jo crec que sí. La Federació té ara mateix una activitat major que en els darrers anys i molts projectes en marxa.
A més de la recentment publicada Indòmit, que també ho és, vas guanyar el premi Andròmina i ara el Ciutat d’Alzira amb dues novel·les històriques. Són tres novel·les que, coneixent la dinàmica per a escriure-les, impliquen molts anys de dedicació. Per què resulta important per a tu entendre i conèixer el passat? Creus que la història condiciona el present actual i el tarannà col·lectiu d’un poble?
És una necessitat personal i crec que social alhora. El fet d’escriure novel·la històrica deu ser una casualitat. A l’origen hi ha un moment que no puc precisar en què trobe la necessitat de reflexionar sobre el passat i sobre un present que
no m'era gaire favorable, tampoc en l'aspecte personal. Escric Hi ha morts que pesen cent anys mentre el país es dessagna en mans d’un PP corrupte, la novel·la recrea un moment històric, el segle XVII, que per a Fuster significa un període de desballestament del país després de l’expulsió dels moriscos. No hi havia lloc en mi per a l’optimisme, quan escrivia aquella novel·la.
Indòmit naix del descobriment d’un personatge fascinant, el marquès del Cenete, la seua insòlita i rebel història d’amor amb dona Maria de Fonseca, la construcció del primer pati renaixentista en un lloc tan recòndit com és la Calahorra i finalment la guerra de les Germanies, que és un episodi absolutament captivador per a mi i crucial en la història del País Valencià.
La Germania és per a mi tan atractiva que vaig sentir la necessitat de tornar sobre el tema i de reflexionar a Cremareu aquesta carta, sobre el que ara anomenem «equidistància» enmig d’un món en guerra. Joan Caro, el protagonista, és un personatge que vol evitar la guerra i acaba sent víctima de les seues conviccions. Però hi ha un altre detall no menys important: la dificultat de les dones a l’hora d’escriure sobre temes com ara la guerra que eren exclusius dels hòmens.
Tants assumptes, tantes vides per descobrir es mereixen l’esforç d’un llarg procés de documentació en profunditat, i d’escriptura. La recompensa es pot resumir en dos aspectes, el primer en la satisfacció de viure en un temps que no és el nostre i de poder assumir els papers dels seus protagonistes, i el segon relacionar el present en què vivim amb el passat, entendre’l a partir de la història i aprendre molt sobre moltes qüestions d’una manera lliure i alhora rigorosa. I encara hi ha una tercera recompensa: la satisfacció de poder posar a disposició dels meus coetanis allò que hauria de ser, i és però s'ignora, la memòria dels fonaments de la nostra societat actual.
- Aquestes tres novel·les se centren en els segles XVI i XVII. Per què aquests segles van ser fonamentals en la nostra història?
Això seria molt llarg d’explicar i ho podria fer un historiador molt millor que jo, que no passe de ser un autor de ficcions. Però és clar que són uns segles decisius. Són els segles de l'antic règim, els de la monarquia dels Àustries amb tot el que això comporta, un món que per a nosaltres s'ensorra amb la guerra de Successió. Què vam fer malament en aquells segles? Quines adversitats de la història no vam saber afrontar? Com ens va afectar tot això com a poble i com a societat? Fuster ho explica molt bé, i els historiadors també, però la novel·la permet una aproximació més micromètrica, trobar o crear la intimitat dels protagonistes que van viure aquelles situacions no sempre fàcils.
[Segueix a www.laveudelsllibres.cat]
«És un escàndol que les institucions valencianes no hagen commemorat el 500 aniversari de les Germanies»
És un error creure que la memòria té a veure amb el passat. És una especialitat espanyola. La memòria té a veure amb el present, perquè si no sabem qui som, no sabem qui volem ser. I té a veure amb el futur, si no tenim identitat com podrem viure»
Mentre llegia Antifeixistes, de Miquel Ramos, em venia al cap aquesta frase d’Almudena Grandes. Per què a l'estat espanyol hi ha tant de problema amb la Memòria Històrica?
Miquel Ramos, periodista especialitzat en l'estudi de l'extrema dreta i els moviments socials, ens presenta una investigació que va nàixer quan tan sols tenia catorze anys. Aquell dia va retallar el seu primer titular després de la història que li va contar el seu professor: havien «matat Guillem (Agulló) per odi, per ser antifeixista». Aquest «assumpte personal» que declara en el primer capítol, serà el punt de partida d'una extensa recopilació de testimoniatges, d’articles i cròniques periodístiques i polítiques que ha anat recollint durant els últims trenta anys. I és, si volem, el punt de partida de la nostra pròpia confessió: fins on coneixem el feixisme? On pensem que està? D'on ix? En quina mesura té a veure amb el poder actual?
es poden defensar els drets humans i no ser antifeixista? Quins són els matisos entre delicte d'odi i llibertat d'expressió? Si l'estat no respon contra el feixisme, quins són els límits de l'autodefensa? Quan es converteix en violència?
Aquest llibre no és només una investigació periodística sobre el feixisme espanyol i els moviments antifeixistes que li han plantat cara aquests últims quaranta anys, sinó també una història sobre les estructures de poder, el control de la narrativa i la resposta de la societat. És una investigació que respon els dubtes del context actual: d'on ve l’ultradreta instal·lada en el congrés dels diputats, com s'han anat blanquejant des de la dictadura fins als nostres dies, per què la inacció durant dècades dels cossos de seguretat de l’estat, de la fiscalia i dels tribunals respecte a les investi-
‘Antifeixistes’, de Miquel Ramos
gacions i seguiments al feixisme, i com els grups antifeixistes de barri s’han hagut d’organitzar. Sense oblidar el paper dels mitjans de comunicació a l'hora de crear el consens col·lectiu de criminalització dels moviments socials.
Quan un llibre et parla d'una línia de conflicte com és el feixisme i la Memòria Històrica, és difícil acostar-se a la lectura sense prejudicis o idees preconcebudes. Però a vegades està bé escoltar altres veus per a eixir dels marcs endogàmics que els nostres propis privilegis han anat construint en defensa de la individualitat i en detriment del col·lectiu. Amb altres paraules ho va vindre a dir Martin Niemöller:
Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van vindre a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan van vindre a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan van vindre a buscar-me, no hi havia ningú més que poguera protestar.
No guardeu silenci i comenceu aquesta lectura pel capítol que més connecte amb la vostra realitat. Podeu acostar-vos des de l'enfocament universal de la mirada d'una mare, en aquest cas la de Carlos Palomino, que va començar a encapçalar les manifestacions antifeixistes després de l'assassinat del seu fill i el tracte degradant que va rebre per part dels mitjans de comunicació. O des del futbol i com l’ultradreta va agafar ales des d'algunes de les seues graderies, o pot ser que tingueu curiositat per «la ressaca franquista» de la qual
parla Ramos en el capítol dos, on ens remarca la importància del periodisme independent amb la història de com Soledad Gallego –directora d'El País del 2018 al 2020– i José Luis Martínez van localitzar la caserna general del terrorisme neofeixista internacional a Madrid.
Antifeixistes obri diversos debats que apel·len a la convivència: es poden defensar els drets humans i no ser antifeixista? Quins són els matisos entre delicte d'odi i llibertat d'expressió? Si l'estat no respon contra el feixisme, quins són els límits de l'autodefensa? Quan es converteix en violència?
Miquel Ramos ens exposa en cada capítol, sota cadascun dels temes que componen aquesta investigació, les veus en primera persona dels qui han sigut silenciats i han patit la violència directa de la ultradreta. Ens alerta de la seua transformació, de com han canviat la seua aparença i diàleg: «el problema de l’extrema dreta va més enllà dels banderes que enarboren uns o altres, perquè es tracta d’una infecció en el sentit comú de la gent». Ens parla de les connivències que tenen amb els cossos de seguretat de l'estat, els mitjans de comunicació i el poder. I sobretot ens deixa clar que només el col·lectiu, aqueix treball anònim constant de barri que escolta i no deixa ningú arrere, és la millor eina pedagògica per a arrancar la xenofòbia, el masclisme, el racisme i l'autoritarisme de les institucions i per a la convivència. Com diu en el pròleg Pastora Filigrana García, advocada laborista i activista pels drets humans dels gitanos: «Ens enfrontem a un mateix monstre amb mil caps que mereix ser respost a tots els terrenys: als tribunals, a les acadèmies, als mitjans de comunicació, a les institucions i als carrers. Ací no sobra ningú i hi ha feina per a totes».
Una humanitat diferent?: ‘Mater’, de Martí Domínguez
Fa ja una pila d’anys, devia ser durant segon o tercer de carrera, vaig tenir de professor Santiago Renard, que ens explicava narratologia. Tinc uns records molt vagues de la seva assignatura, però mai no he oblidat un comentari més aviat col·lateral que va deixar caure no sé a tomb de què. Probablement empès per una difícilment explicable deformació professional, ens va dir que començava llegint les novel·les pel final, per saber de bell antuvi com acabaven i estalviar-se la tensió que li provocava la incertesa del desenllaç. Amb això, es podia centrar a analitzar millor l’estructura del text, el treball de l’autor amb els personatges, l’evolució tècnica de la trama… Confesso que llavors vaig pensar que Renard era, com a mínim, un professor una mica peculiar —per no dir que la majoria dels companys pensaven que estava com un llum—, però més d’una vegada m’he proposat d’imitar-lo. Mai no ho he fet. A tot estirar, quan la trama d’una novel·la es complica molt, quan és molt intrigant, m’he saltat momentàniament algunes pàgines, per tornar tot d’una al fil argumental que l’autor em proposa. Sé que sense la necessitat d’arribar a un final desconegut, sense l’efecte sorpresa o el plaer de la descoberta, la majoria de textos narratius tenen per a mi un interès molt relatiu.
«aquest alliberament de les obligacions biològiques fou fonamental per a la separació dels humans, fou el punt d’inflexió que va separar els uns dels altres, el big bang d’una nova espècie»
Hi ha una altra cosa que em plantejo quan acaro una ressenya de narrativa: quina part de l’argument he de mostrar al lector a fi que el llibre li resulti atractiu sense contar-li massa coses perquè, precisament, deixi de resultar-li atractiu. Vaja, com presentar una novel·la sense fer espòiler —sense l’autoespòiler que es feia conscientment el professor Renard ni sense cap altre. Crec que és un equilibri difícil, sobretot perquè hi ha molts lectors altament sensibles a l’espòiler. I si no, comenceu a parlar en públic d’una pel·lícula i veureu.
No us descobriré quin final té, però m’atreveixo a afirmar que Mater —IV Premi Proa de novel·la— és d’aquelles obres que faria gust de llegir fins i tot sabent com acaba. Martí Domínguez basteix una trama molt ben enllaçada, amb un fil argumental relativament senzill en què, des d’un primer moment, es veu clar
que, més que el final del viatge, el que importa és el recorregut, el viatge mateix. Contràriament al que ens ha ofert en les seves darreres novel·les, que podríem situar en l’ampli espai de la novel·la històrica, en Mater fa tot un canvi de registre i aposta per la novel·la fantàstica, situada a l’Amèrica del Nord en un futur indeterminat però no gaire llunyà, en el qual el nostre present forma part del seu passat, de la seva història. Gràcies als avenços en la tecnologia mèdica, una nova societat ha aconseguit que la reproducció es dugui a terme per ectogènesi, és a dir, per gestació extracorpòria, en úters artificials, amb un alt grau de control genètic, que permet l’eliminació de moltes malalties i limita als progenitors la tria de determinades característiques, sempre que s’ajustin al Protocol —un Protocol en majúscules—, amb unes regles estrictes legalment establertes. L’eliminació de l’embaràs havia permès a la dona uns nivells d’alliberament i d’igualtat totals, fins al punt que algunes diferències físiques entre els dos sexes s’havien anat neutralitzant. I el que és més definitori, tot aquest procés permet l’aparició d’una nova espècie. Com afirma un dels personatges, «aquest alliberament de les obligacions biològiques fou fonamental per a la separació dels humans, fou el punt d’inflexió que va separar els uns dels altres, el big bang d’una nova espècie». I continua: «Es parla de nosaltres com a Homo deus, Homo omnipotens, Homo civis, Homo creator. A mi m’agrada aquest darrer terme, Homo creator. Perquè pense que el que ens distingeix del sàpiens és que ens hem creat a nosaltres mateixos. El sàpiens és fruit de l’atzar genètic, nosaltres no.» L’embaràs, com moltes altres característiques menors, com ara l’olor corporal, queda reservat en aquesta nova societat als humans, uns individus que, a partir de la Segregació, són mantinguts allunyats de la ciutat i exterminats en un procés de colonització de nous territoris per expandir la frontera del col·lectiu considerat superior.
En aquest context, Zoe, una estudiant de biotecnologia que havia nascut seguint el Protocol, es queda estranyament embarassada — me’n guardo el motiu, per mantenir una mica el misteri. A partir d’aquest fet, passa a ser con-
siderada un individu únic, estrany, digne d’estudi i d’anàlisi i, per això mateix, decideix abandonar la ciutat. En la seva fugida, l’acompanya Charles, un entomòleg amb una cultura literària sòlida, erudit, amb coneixements enciclopèdics, però que manifesta evidents símptomes antisocials. Tots dos s’encaminen cap a l’oest, en un paral·lelisme clar —i declarat— amb la conquesta de l’oest americà, del far west. De fet, part de la terminologia que es repeteix sovint al llarg del llibre sembla insistir en aquesta connexió: hi ha pioners i hi ha colons, i hi ha territoris per explorar, i, en certa manera, també hi ha els indis que cal exterminar, tot i que aquest paper el representa l’espècie humana. Però, d’altra banda, també hi ha robots i cíborgs al servei de la nova espècie dominant, dedicats a fer la feina bruta de preparar el territori per afavorir l’expansió sobre la base de la destrucció absoluta de qualsevol rastre de presència humana. I com una Utopia a la qual els personatges principals sembla que han d’arribar en algun moment, hi ha Liberty County, que se situa «a l’oest, més enllà dels grans llacs», on es concilia «un equilibri entre el desenvolupament tecnològic i la preservació de la naturalesa humana, un humanisme ecotecnològic» i on conviuen «humans, híbrids, posthumans i transhumans, des d’una llibertat genètica plena».
Mater és certament una novel·la fantàstica, en la línia de la ciència-ficció, però construïda sobre uns paràmetres científics ben sòlids —es nota de manera inqüestionable la formació com a biòleg de l’autor—, la majoria dels quals són ja una realitat o ho seran, ben probablement, en un futur pròxim. Ara bé, també és una novel·la d’idees. Diderot, Bacon, Pascal, Darwin..., la ciència, la religió, l’art, la literatura, la música, la mitologia…, recorren les pàgines del llibre amb una presència gairebé aclaparadora. A mi, aquest vessant diguem-ne assagístic em resulta força interessant, però també puc entendre que acabi esdevenint una mica esgotador per a un lector que prefereixi les trames trepidants, amb dosis no tan intenses de reflexió intel·lectual, de derivacions ètiques o filosòfiques. En quedeu avisats.
‘Profeta
Sobre
En l’informe autobiogràfic que Joan Fuster va enviar en una carta a Josep Pla, per servir de base a la redacció del seu «Homenot», Fuster acabava el seu autoretrat amb una afirmació importantíssima: «no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i “en forma” al País Valencià, uns quants equips d'intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d'intentar-ho— aquesta societat en perpetua somnolència digestiva...» Un d’aquells intel·lectuals que, amb el temps, han confirmat la profecia fusteriana és, sens dubte, Gustau Muñoz.
A banda d’haver estat, durant molts anys editor a Publicacions de la Universitat de València, i de continuar exercint com a director de diferents col·leccions de pensament a l’editorial Afers i la Institució Alfons el Magnànim, Muñoz és, probablement, l’assagista valencià més prolífic i interessant de les darreres dècades, i un dels més importants del conjunt de les lletres catalanes; és també un dels traductors que més assagistes interessants ha nostrat, com ara Walter Benjamin, Theodor W. Adorno, Leo Lowental, entre d’altres.
Col·laborador habitual en la premsa escrita, molts del seus llibres tenen origen en textos que anteriorment havien vist la llum al periodisme cultural; a la manera de Fuster, els texts que serveixen per a una instantània, si tenen prou densitat en el seu present, sempre seran de bon rellegir en presents posteriors, en les permanents pàgines enquadernades.
fusterians
La llàstima és que, si aquell llibre s’hagués estès a tot el primer any, hauria inclòs l’esdeveniment més important del canvi de mil·lenni: la fi del segle XX als Estats Units d’Amèrica amb l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York l’11 de setembre de 2021, i les seves repercussions en la vida pública mundial. També li va passar a Valentí Puig, que el mateix any va publicar Cent dies del mil·lenni, però en aquests cas, no es troba a faltar.
L’any 2022, l’any Fuster, ja ha passat. És l’hora de fer balanç, però també de començar una nova època per als estudis fusterians. No és la primera vegada que cal pensar-hi. En morir Fuster, l’any 1992, van proliferar aproximacions biogràfiques, fragmentàries o sintètiques, que poc aportaven a la posteritat de paper de l’autor de Nosaltres, els valencians. Calia obrir noves perspectives de lectura, acostar-se al seu pensament històric, literari, social, periodístic, era fonamental, però van publicar-se alguns títols precipitadament contemporanis i poc capitals. En els anys posteriors, hi va haver ja una gran diversitat d’aportacions; per dir-ho amb Fuster mateix: entre tots ho vàrem fer tot.
tot cas, fa bé de recordar que, indestriablement, també va ser un pensador, i un referent cívic i polític amb una significació pregona i positiva, com ho demostra la seva presidència d’Acció Cultural del País Valencia, la de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana entre 1987 i 1991, la fundació de la mateixa revista L’Espill i d’algunes col·leccions de clàssics que encara continuen en funcionament, en una segona etapa.
En el mateix pròleg, l’autor fa un avís molt lúcid: «La "desconstrucció" de Fuster començà molt aviat, paral·lelament a l’animadversió visceral que va suscitar en aquells sectors socials i sobretot polítics lligats inercialment, per origen o influència, a l’estat de coses que ell denunciava i volia revertir. Un dia caldrà fer la història d’aquestes desconstruccions, dels seus motius, virtualitat i efectes. Seria instructiu». El lector pot intuir a quins autors i títols al·ludeix de manera tàcita, i en farà les relectures escaients.
el llibre s’estructura en vuit capítols que van de la política i la societat, l’assaig i la filosofia, a la industrialització i, finalment, al Fuster Pare de la Pàtria, totes complementàries
Des del seu primer llibre, publicat a finals dels anys noranta, Intervencions entre cultura i política, fins els darrers El vertigen dels dies, La vida dels llibres o Elogi del pensament crític, ha combinat la voluntat d’estil en les idees i en la forma amb un compromís cívic i intel·lectual amb el present i el passat recent, el passat d’ara, com a manera de ser contemporani. I, com que no hi ha escriptura més contemporània que el diari –gènere tan proper a l’assaig, també en l’estela de la pràctica fusteriana–, el 2002 va publicar A l’inici del segle. Un dietari de reflexions, que abasta els sis primers mesos de l’any 2021.
Val a dir que, si una de les formes de consagració d’un autor i de transformació en un clàssic, és el volum de reflexions crítiques sobre la seva obra, el cas de Fuster és força reeixit. A hores d’ara podem afirmar que Fuster és un dels pocs escriptors catalans que compta amb una edició crítica en marxa, i amb una abundant i actualitzada bibliografia complementària, molta de la qual es pot trobar, precisament, a les col·leccions que Muñoz ha dirigit i a L’Espill, i a Afers. Però ara, segurament, ja és el moment d’iniciar una nova època.
Tal com assenyala Muñoz en el pròleg, «s’ha abundat en una clàusula derogatòria que consisteix a dir que Fuster fou sobretot un escriptor, fins i tot un grandíssim escriptor. Però res més». Segurament és cert, però el mateix Fuster es queixava en alguna entrevista dels seus darrers anys del fet que la potència de la seva obra cívica havia eclipsat la seva obra més literària i d’humanista. En
Muñoz no ha publicat aquest volum per a rebatre aquelles desconstruccions –o destruccions–, sinó per aportar noves maneres de llegirlo de manera constructiva, de donar nous sentits al escrits fusterians. Així, el llibre s’estructura en vuit capítols que van de la política i la societat, l’assaig i la filosofia, a la industrialització i, finalment, al Fuster Pare de la Pàtria, totes complementàries. En el capítol sobre la industrialització i la història econòmica cal subratllar les reflexions que dedica a la coincidència en el temps, l’espai i les preocupacions amb Manuel Sanchis Guarner: Nosaltres els valencians i La ciutat de València estan separats per una dècada, però la seva relectura en relació pot resultar il·luminadora.
Però abans de tancar el llibre, ens deixa entre mans dues reflexions que cal atendre: sobre llegir Joan Fuster al segle XXI, i sobre què significa commemorar Joan Fuster. En definitiva, aquestes noves incitacions fusterianes de Gustau Muñoz, no només són la sedimentació d’anys de lectures i relectures, sinó també un nou fertilitzant per a la nostra terra en la boca.
de la raó.
Joan Fuster’, de Gustau Muñoz: una nova època per als estudis
Memòria d’una vergonya europea: ‘Ombres entre tenebres’, de Manuel Valldeperes
un text escrit pràcticament en calent. És, per tant, un relat immediat, concebut sense el filtre de la meditació, cosa que hi aporta un valor testimonial ben especial
Els meus pares van emigrar a França al final de la dècada dels cinquanta. Jo sempre he dit que, malgrat que vaig néixer a la Ribera Alta del Xúquer, vaig ser concebut en terres occitanes. Al principi dels setanta, quan la meva germana entrava en l’adolescència, van decidir de tornar a casa, però mon pare, fins que es va jubilar, va tornar-hi, a l’inici de cada tardor, a fer la verema. Durant els meus tres primers anys de carrera, l’hi vaig acompanyar: els diners extra ens venien molt bé. Era un treball dur, però en tinc records molt intensos i, alguns, molt agradables. La finca on treballàvem, Les Bois des Dames, tenia més de dues-centes hectàrees i files de vinya que semblava que mai no s’acabaven. Dormíem allà mateix i cada matí hi arribava Garcia, amb una furgoneta que semblava dels anys cinquanta. Garcia —simplement Garcia; mai no en vaig saber el nom— ens duia el pa: unes baguette magnífiques, que mon pare, el meu oncle Pep i jo mullàvem en el llom amb tomata que havíem preparat la nit anterior. Garcia parlava molt. Era d’Avilés i, malgrat els anys transcorreguts i el fet que s’havia casat amb una dona de Violès, el poble en què vivien, a quatre quilòmetres de la nostra finca, el seu francès era bastant limitat. Garcia i la seva dona tenien una botiga de queviures al poble, ben petita, però on podies trobar tot el que necessitaves —cada any hi comprava una navalla Opinel: era com l’únic regal que ens permetíem. En entrar-hi, la cara de Garcia s’il·luminava. No tenia fills i a mi em coneixia des que havia nascut. Potser per això, tot d’una, se m’acostava i començava a contar-me històries. Per a ell, la Guerra d’Espanya era ben present i no podia amagar una sensació contradictòria d’agraïment i de ressentiment envers el poble que l’havia acollit. No entenia com el govern francès, i els governs europeus —les democràcies consolidades d’arreu del món, al capdavall—, havien permès que Franco morís al llit. Em contava, també, com havia travessat la frontera i el temps que havia passat als camps de refugiats —de concentració, deia ell, ben encertadament.
A casa meva, tanmateix, de la guerra, se’n parlava ben poc. Un germà de mon pare, Saoret, havia mort els darrers dies, quan la guerra ja
estava perduda. Pertanyia a la Quinta del Biberó i malgrat que la seva presència en les converses dels germans era habitual, sembla que volien recordar-lo més amb l’alegria de la seva joventut que amb la desgràcia de la seva mort. D’ell, només en sé que tocava molt bé la bandúrria.
Quan vaig conèixer la meva dona, a Saoret i Garcia, s’hi va unir el meu sogre. No vaig arribar a conèixer Edelmiro, però aviat vaig saber que havia estat al camp de concentració de Bram. Com passava en la meva família, Edelmiro tampoc no en parlava gaire, però ho havia deixat escrit en una mena de breu autobiografia que havia redactat per si en algun moment resultava útil. A banda d’això, la passió del meu cunyat per la fotografia el va dur a comprar La maleta del fotògraf, d’Agustí Centelles. Entre les instantànies, n’hi havia unes quantes en què els fills van reconèixer Edelmiro. Anys més tard, una d’aquelles fotografies en blanc i negre va servir per a il·lustrar la coberta de Diario a dos voces, de Manuel Lamana, un llibre que també us recomano, juntament amb els de Centelles.
Tot plegat —i ja em perdonareu tota aquesta llarga digressió prèvia tan íntima— em va fer acarar la lectura d’Ombres entre tenebres, de Manuel Valldeperes, amb un interès força personal. Ja d’entrada, per la fotografia de Robert Capa que trobem a la coberta, en què es mostra com un grup de republicans exiliats són traslladats d’un camp de concentració a un altre. És una fotografia duríssima, presa al març de 1939 entre Argelers i el Barcarès: un parell de gendarmes francesos observen displicentment com uns homes abatuts, carregats principalment amb mantes, caminen per un muntanyar cap a la mar, on difícilment trobaran cap protecció. El llibre de Valldeperes es va publicar per primera vegada a l’Argentina el 1941 i des de llavors no s’havia reeditat fins que Adesiara el va recuperar, amb una extensa i interessantíssima introducció de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet. Valldeperes novel·la els duríssims moments de la retirada de soldats i civils des de Barcelona cap a la frontera francesa, amb bombardeigs continus i criminals de l’aviació i l’artilleria franquista, en un èxode que els duu a ser rebuts gairebé com a criminals per la gendar-
meria francesa —el seu «Allez, allez!» és continu i estrident—, que separa els homes de les dones i els condueix a camps de concentració, en unes condicions inhumanes que provoquen la malaltia i la mort de molts. La narració se centra, inicialment, en Canals i Recasens, dos joves que «havien nascut, amb pocs dies de diferència, a la mateixa casa de Barcelona i s’estimaven com germans» i que havien estat mobilitzats junts. Més endavant s’hi uneix Ginés. Tots tres viuen — malviuen— en estreta companyonia als camps del Voló, Argelers, Montolieu i Bram, amb l’esperança de la retrobada amb la família, del retorn a Catalunya o, si més no, d’una sortida cap a Amèrica, però sota l’amenaça constant de l’extradició, de ser lliurats a Franco, amb qualsevol excusa.
Ens trobem davant un text escrit pràcticament en calent. És, per tant, un relat immediat, concebut sense el filtre de la meditació, cosa que hi aporta un valor testimonial ben especial. No està exempt, però, d’una reflexió contínua, en forma de preguntes retòriques del narrador o en boca d’algun dels protagonistes, que amaga consideracions ètiques sobre l’actuació dels col·lectius humans. Això i algunes imatges que, per la duresa, no poden ser fruit de la imaginació del novel·lista sinó de l’experiència del periodista que era Manuel Valldeperes, que ens les transcriu a manera de crònica, com ara aquest passatge que resulta extremadament colpidor i que, malauradament, només és un dels molts exemples que podem trobar al llibre: «Una dona embarassada, terriblement desfigurada per les trepitjades de la massa enfollida pel pànic, agonitza al marge del camí, besant la terra que ha de servir-li de mortalla. Al seu costat, un home plora a sanglots profunds i intermitents i després esclata en una riallada sorollosa, llarga i violenta. Violenta com el seu rostre demacrat, violenta com la seva figura d’espectre vivent.»
Potser la novel·la de Valldeperes no és excepcional —alguns diàlegs, per exemple, resulten poc creïbles— però és digna dins el gènere. Ara bé, està molt ben escrita i és sublim si ens la mirem com el testimoniatge d’un temps i d’uns fets que mai no haurien d’haver passat, que mai no podem oblidar i que mai no hauríem de tornar a viure.
Joan de Joanes, sense eixir de València, es va convertir en el millor pintor hispà del segle XVI, en el mestre de mestres el qual seguien una llarga «escola» de deixebles
El Renaixement fou anterior a l’Humanisme al Regne de València, segons l’autor d’aquest recull d’articles d’investigació publicats en diversos mitjans de comunicació –El País, El Meridiano de l’Horta, Levante-EMV o El Punt Avui– del professor d’Història de l’Art de la Universitat de València Estudi General, Albert Ferrer Orts (Meliana 1965).
La recerca duta terme per aquest autor desvela com el moviment artístic del Renaixement sobretot florentí es consolida en un statu quo que anà creixent com un arbre a l’antic Regne de València gràcies a la successiva arribada d’artistes –pintors i escultors– al Cap i Casal procedents d’allò que més tard seria Itàlia, des de finals del segle XIV i fins a ben avançat el segle XV. Gherardo de Jacopo Starnina, Giuliano de Nofri, Niccollò Delli, Paolo de San Leocadio, Francesco Pagano, Bernabeo di Tadeo di Piero de Pone, o els castellans anomenats los Hernandos, Fernando de Llanos i Fernando Yáñez de la Almedina, que havien treballat a la Península Itàlica i que es van establirt a València. Tota aquesta colla d’aventurers venien em-
parats pel capítol catedralici, tan ben connectat amb Roma gràcies als regnats dels papes Borja, Calixt III (Alfons de Borja) i Alexandre VI (Roderic de Borja) que havien estat abans bisbes absents de la seu valentina. Amb aquella fantàstica creuada renaixentista van arribar també a les nostres terres importants obres d’art des dels estats itàlics i des de Flandes amb una doble destinació: l’estament religiós i el nobiliari. Aquesta flama creativa s’apagaria en part després de les Germanies (1519-1522) si exceptuem l’etapa de la petita cort sorgida al voltant de Ferran d’Aragó i les seues successives esposes, Germana de Foix i Mencía de Mendoza, filla dels marquesos de Cenete, que havia estat casada amb Enric III de Nassau-Breda, havia estat deixebla de l’humanista valencià Lluís vives i, per matrimoni, havia viscut a Flandes.
L’investigador Albert Ferrer, ens obri els ulls de cara a aquella etapa de la baixa edat mitjana, i ens convida a gaudir d’un període històric contradictori i, alhora, enlluernador, culminat per la indiscutible figura i mestria de Joan Vicent Macip Navarro, universalment conegut com a Joan de Joanes (Bocairent,?-1579), el pintor que, al llarg de la seua trajectòria, creà un poderós estil únic i personal després de formarse a l’ombra del taller patern de Vicent Macip. Sense cap mena de dubte, per a l’autor d’aquesta cadena d’articles sobre l’art renaixentista valencià –les vies marítimes amb les ciutats italianes, que funcionaven com a autèntiques autopistes des d’Alfons el Magnànim i les campanyes de Sardenya, Nàpols i Sicília–, Joan de Joanes, sense eixir de València, es va convertir en el millor pintor hispà del segle XVI, en el mestre de mestres el qual seguien una llarga «escola» de deixebles, els anomenats «els joanescos». Segons el professor Albert Ferrer: «Aquest és el primer detall que distingeix el nostre protagonista –Joan de Joanes– dels seus col·legues coetanis, atés que la seua excel·lència creativa estava molt per sobre de la qualitat de tants i tants obradors
cinc-centistes. De fet, entre 1529 i 1579, durant mitja centúria aproximadament, el seu mestratge fou indiscutible, sense comparança possible».
La invisibilitat present encara del mestre en la història de la pintura tant valenciana com l’espanyola rau, segons l’autor, en la consideració política i artística «provinciana» de la perifèria, que no casava ni casa amb el «cosmopolitisme» del centre peninsular i la cultura dominant oficial. I això ha deixat un reguer de víctimes en el camí de la història –tant en la pintura com en el món de les lletres–, que no es correspon amb la realitat verificable.
Joanes, molt possiblement, mai no va eixir de València, però va viure en una època impactada pel vector de l’italianisme quatrecentista que es respirava a València, gràcies als primers artistes que, uns anys abans, hi havien introduït el Renaixement artístic. L’obra de Joanes, iniciada mancomunadament en l’obrador de son pare Vicent Macip i closa amb el seu fill Vicent Macip Comes, en opinió de investigador Ferrer Orts, és la millor pintura espanyola durant mig segle... que no és poc.
En una de les cròniques l’autor ens acosta al quadre El Bateig de Crist de la Catedral de València, una obra mestra de Joanes que es troba en perill per la seua ubicació al costat de l’entrada per la porta barroca dels Ferros. Aquesta meravella pictòrica es troba penjada només entrar per l’esquerra, dalt de la pica baptismal, un lloc on acusa a cada instant els canvis de temps de l’exterior i sense cap resguard ni protecció, com hauria de ser habitual. Albert Ferrer ens proposa buscar a Joan de Joanes des del Museu de Belles Arts de València a la sala dedicada a l’artista en el Museu del Prado i en la Catedral de València, com en altres llocs on hi ha obra del pintor, com qui segueix una pista anònima. I el reivindica com el gran pintor valencià del Renaixement, en un temps encara de fortes resistències als canvis en els gustos artístics que anaven produint-se des dels finals del Gòtic.
per Anna Dèlia Gisbert./És possible que en llegir al títol «les nostres plantes» t’haja vingut al cap el romer, el timonet, l’espígol o l’alfàbega. O potser els ametlers en flor, o el caquier aquell que cada matí veies de camí al col·legi o, en el meu cas, el dels ambercocs que la meua veïna em donava quan era menuda. Que bons!, n’eren del pinyol dolç, que són de millor tast que els de pinyol amarg. I per això la cançó popular alacantina:
Masseret, si vas a l'hort cull-me figues i albercocs del pinyol dolç.
Qui sap que hi ha albercocs de pinyol dolç i amarg? Doncs una d’aquestes persones és Daniel Climent i Giner, que sempre s’ha preguntat d’on venen les coses i les ha volgut entendre
per a poder explicar-les a tothom, com ens acaba de demostrar amb aquesta cançó, i com ja feia son pare.
La curiositat de l’autor ve de lluny. L’any 1975 va començar a fer conferències sobre ecologia i comunitats vegetals, una activitat de doble sentit, perquè a banda de contar el que feia també escoltava, apuntava i investigava. Llibreteta en mà –o un simple paper– i un bolígraf eren les eines que gastava, amanides amb una d’aquelles qualitats que tant es troben a faltar: escoltar el que diu la gent. Aquest és el seu gran secret.
Un autèntic quid pro quo de transmissió i captació de coneixement que evidentment no podia quedar ací, havia de convertir-se en alguna cosa més i un llibre semblava la millor opció. Ara bé, penseu de quina època estem par-
lant. Climent es va topar amb la realitat, editorials que li responien que el tema no tenia gens ni mica d’interés per a ser editat i encara menys, escrit en valencià. Uns entrebancs que no el van descoratjar i va continuar amb el seu treball de transmissió, recerca i creació, el que més endavant esdevindria un llibre que encara no estava ni pensat, Les nostres plantes. I va ser per l’any 1982 que aquest llicenciat en Ciències Químiques i especialitzat en Bioquímica, mentre esperava el seu primer fill, va dedicar nits de vigília i d’escriptura baix d’un arbre, concretament sota un taronger –no havia de ser tancat a un despatx, oi?– on s’arromangà per a fer ballar els dits sobre una Olivetti Pluma 22, una joia per als amants del disseny i de l’escriptura, i on va nàixer el primer esborrany de l’obra, que es va publicar per primera
Quaranta anys de ‘Les nostres plantes’, de Daniel Climent i Giner
‘Subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull’, d’Albert Ferrer Orts
L’èxit del llibre en el seu moment va desbordar qualsevol previsió, va esdevenir obra de capçalera per a entendre el territori i va captivar referents del món de l’etnobotànica, com ara el mestre Joan Pellicer
volta l’any 1985 per l’Institut Juan Gil-Albert. Un llibre que ha contribuït a la recuperació de quelcom ben important, el saber col·lectiu, en aquest cas sobre el món vegetal. Ens ha obert la mirada a tot un món científic que, si no fos gràcies a la manera de divulgar de l’autor, hagués resultat bastant inintel·ligible per al públic en general. I és per aquest motiu que, amb un vocabulari adient, Daniel ha aconseguit enderrocar murs i despertar la curiositat de tota persona interessada per les plantes i, encara més, segurament el més rellevant de la seua obra, tot allò que les envolta. Tal com jo ho veig, el gran èxit de Daniel Climent és no quedar-se en la superfície de res, és entrar fins al final de la cova a veure què hi troba, què hi creix, per a què serveix i quina relació té amb el món, amb les persones, amb la cultura i la societat. Vol saber. Vol saber-ho tot i, a més, ho vol explicar de forma que s’entenga i siga interessant. I com a exemple de contingut divulgatiu, el mateix llibre. Daniel Climent va concebre Les nostres plantes com una Foguera i els seus ninots –de les d’Alacant, que la terreta la du ben endins i l’escampa allà on va. És a dir, la foguera com un tot, la vegetació; i els ninots, cadascuna de les famílies, on trobem multitud de
plantes que les representen. Plantes que actuen com llavoretes que ens deixa Daniel sembrades pel camí i que guien el lector. A cada paràgraf la planta es desenvolupa, es percep com creix i com finalment està a punt d’esclatar, de florir, amb un ventall de pètals a tall de metàfores com són la mitologia, la història, les endevinalles, els malnoms, les cançons que ens han acompanyat des de menuts, o les dites populars, que tant coneixement i informació aporten, a qui sap interpretar-les, clar, com fa Dani Climent. I per a mostra, un botó:
Per Sant Joan bacores, verdes o madures, segures.
Quan grates la coberta trobes que les coses no són casualitats, ni simples rimes simpàtiques. Són els noms que els donaven els nostres pares i avis a les nostres plantes, arbres o fruits; no eren una cosa d’anar per casa, sinó que formaven part, formen part, de la cultura i de la llengua d’un país que estàvem –i estem– recuperant.L’èxit del llibre en el seu moment va desbordar qualsevol previsió, va esdevenir obra de capçalera per a entendre el territori i va captivar
POESIA
inèdit. Entre els darrers llibres que ha publicat hi ha La llum de les parpelles i La taula parada, que inclou els dos poemaris que donen títol conjunt al volum. Tots dos tenen una estructura ternària. La llum de les parpelles està constituït per «A l’abric de les ales», amb 22 poemes; «Llegiràs la pell», amb 23, i «La llum de les parpelles», que té un únic poema, bastant més extens que els anteriors. Paral·lelament, La taula parada presenta 39 poemes en la primera part, «De vinyes i llum»; set en la segona, «La taula parada», i un, també més llarg, en la tercera, «El foc de la paraula».
referents del món de l’etnobotànica, com ara el mestre Joan Pellicer, qui va definir Daniel Climent com un penyal cimaler; també, Fernando Maestre, un dels investigadors més citats del món en matèria d’Ecologia i premi Jaume I de Protecció del Medi Ambient, qui agraeix a Daniel aquesta guia, que el va ajudar a reconéixer millor el territori en què ha viscut, s'ha criat i format. O amb qui col·labora actualment, Emili Laguna, actual cap de Protecció de Recursos Naturals del CIEF de la Generalitat Valenciana, qui recorda que hi va aprendre sobre flora de la qual no sabia ni que existia.
Gràcies a la seua tossuderia i persistència per compartir el coneixement hem pogut gaudir quaranta anys de Les nostres plantes, el primer llibre d’etnobotànica en la nostra llengua, un autèntic vademècum de l’etnobotànica que encara ens ha de donar per infinitat d’anys més.
Un llibre que, a hores d’ara en som conscients, va servir per a trencar barreres lingüístiques i que va ser un autèntic fenomen social que s’ha mantingut en el temps. Quaranta anys després el llibre continua sent una obra d’obligada consulta per als amants de la natura i del territori.
gràcia, vida, ales, nit, mar… Un bon exemple de tot plegat és el poema següent:
A tu, dolça criatura
per Daniel P. Grau./Som un país de poetes. Un país de bons poetes, diria jo. De fet, en algun moment de la nostra història literària —i parlo ara exclusivament del País Valencià relativament contemporani— hem estat, malauradament, un país gairebé exclusivament de poetes. Sovint els poetes valencians, i els catalans en general i potser els de tots els països i totes les llengües, han tendit a unir-se en col·lectius, en grups, en capelletes, que s’han passat els seus llibres i han gaudit de la seva poesia, que s’han estimat entre ells però que, més d’una vegada, també s’han odiat una mica —o molt. De tant en tant, però, trobem autors que es construeixen una trajectòria al marge d’aquests col·lectius, que no vol dir aïllats del món i de la poesia que els envolta. És, em sembla, el cas de Vicent Torres (Picassent, 1956).
poemes directes, sempre amb una mètrica breu i contundent, colpidora: de vegades, tocats de quotidianitat; de vegades, farcits d’imatges profundes
Després d’un inicial Quan indagues l’instant, de 1994, i d’un llarg silenci, Torres reprèn la presència editorial el 2013 i, des de llavors, publica un llibre a l’any. Alguns són reconeguts amb premis literaris, com ara el Marc Granell Vila d’Almussafes, el Jaume Bru i Vidal de Sagunt o el Josep Maria Ribelles de Puçol —fa ben poc, l’Antoni Matutano dels Premis Vila d’Almassora amb Memòria de la mar, encara
No sé si Vicent Torres voldria que llegíssim els seus poemes tenint present que potser els escriu des de la seva posició de capellà. Deu ser una lectura possible —i en algun cas, com ara el salmòdic càntic que tanca «La llum de les parpelles», gairebé obligatòria—, però jo em decanto per una lectura feta des de la llibertat d’una estima lliure i sincera. Importa poc quin és l’objecte de l’estima: un home, una dona, Déu… Els de Torres són poemes directes, sempre amb una mètrica breu i contundent, colpidora: de vegades, tocats de quotidianitat; de vegades, farcits d’imatges profundes. La poesia de Torres traspua una solitud feta de silencis que ell omple amb la paraula, amb l’observació de la natura, amb el desig i amb la pulsió per l’ésser estimat, que s’amaga darrere un tu impersonal —gairebé la meitat dels 93 poemes que componen el llibre s’adrecen a un tu sense nom— o, a tot estirar, darrere una «criatura» —«dolça», «estimada», «enyorada», «benvolguda»—, que ens fa pensar en la «criatura dolcíssima» fusteriana que va musicar Lluís Llach. Si hi ha un element que caracteritza, per damunt de tot, la lírica de Torres és el predomini aclaparador del substantiu sobre l’adjectiu, de l’essència sobre la qualificació, de la substància sobre l’ornamentació. A més a més, hi ha una sèrie de substantius que Torres usa de manera deliberadament repetitiva, de vegades, fins i tot en el mateix poema: llum, mot, paraula, pell, llavis, dits, mans, ulls, pit, parpella, cos, vi,
Mot de mot, cant de cant, verb de verb, flor de flor, blat de blat, llum de llum, vent de vent, blau de blau, pell de pell, carn de carn, sang de sang, i llir de lliris.
Com veiem, si n’excloem la dedicatòria, només hi ha substantius i la preposició «de» que els uneix de manera repetitiva. És un poema que potser ens dona una clau interpretativa dels dos poemaris que conformen el llibre si el connectem amb les dedicatòries respectives: «Per a tu, sense tu: dolça parpella, mai per mai sabràs» i «Per a V. Tens la taula parada, llir de lliris».
Hi ha també la memòria, la memòria de la infantesa i de l’adolescència viscudes al poble o al mas dels avis, la memòria d’un temps passat i conclòs, però no perdut perquè perviu en el record del poeta, que el comparteix amb el lector. I la natura, també hi trobem la natura que l’envolta al seu refugi de la Drova, que esclata per primavera i ho omple tot d’unes flors que recorren els seus poemes, però que és present en qualsevol moment de l’any.
En la poesia de Torres hi ha, de tant en tant, pinzellades de malenconia, però en general resulta extremadament vital. És una poesia de recerca, dominada pel desig de la trobada. Cada lector podrà triar, de fet, si hi vol trobar un cos estimat, la gràcia de Déu o, senzillament, la força dels mots.
Essència poètica: ‘La llum de les parpelles i La taula parada’, de Vicent Torres
o podria haver trobat el llegat de Carmelina Sánchez-Cutillas indret més privilegiat com a seu de la seua memòria que l’emblemàtica Casa Gadea, aquell «immens i fins i tot gran Palau de les fades», com ella la va anomenar. Des d’allà la memòria de Carmelina creix, la memòria de Carmelina Sánchez-Cutillas és ben viva i es mou sense parar gràcies a l’Aula didàctica del Centre d’Interpretació que du el seu nom. Un projecte educatiu dirigit per la Regidoria de Cultura d’Altea —amb Aurora Serrat al cap—, la Càtedra Enric Valor —dirigida per Joan Borja—, i l’òrgan impulsor de la formació de les aules didàctiques, la Direcció General d’Innovació Educativa i Ordenació —representada per la seua directora, Reis Gallego.
Ja fa un any que l’Aula didàctica funciona de ple, aprovada per la resolució de 28 de juny de 2021 de la CEICE. Durant els mesos previs, calia vestir la casa, convertir quatre parets en un museu, gràcies a les donacions de la família Del Romero Sánchez-Cutillas i el treball conjunt de la Càtedra, l’Ajuntament i la primera persona que es va contractar per a portar a terme les tasques docents, Reme Gadea. Després d’aquest procés, començaren les visites entre els escolars de la població, per a aquest curs i amb dues docents en la plantilla, obrir les portes de bat a bat amb l’objectiu principal: fomentar el coneixement de la vida i l’obra de Carmelina SánchezCutillas entre l’alumnat dels centres educatius no universitaris.
D’aleshores ençà, han passat per la Casa Gadea més de dos mil escolars, el seu professorat i més d’un centenar de mestres de tots els nivells que han assistit als cursos de formació que s’hi organitzen. Des de l’aula s’impulsa també la formació del professorat amb la programació de cursos del CEFIRE vinculats a la figura de l’autora i també ha estat seu d’un seminari universitari internacional.
Per a fer possible aquesta immersió en el món de la nostra escriptora, es realitzen visites per l’espai museïtzat i tallers didàctics amb activitats adaptades a tots els nivells. Dins de l’oferta, es poden trobar activitats centrades en aspectes més concrets i d’altres que tracten l’estil i l’obra d’una forma més general. Poemes i fragments de text serveixen com a pretext per a la realització de
sal aromatitzada en un poble de saladura; el desenvolupament de la narrativa oral i el coneixement de l’etnopoètica, com aquells xiquets de Matèria de Bretanya que seien al maruà de la Mare Paula; l’evolució dels aparells d’escriptura, amb la màquina d’escriure de Carmelina; la consciència social a través de poemes com ara «Escacs»; el descobriment dels versos amb un aprenentatge participatiu, on es converteixen en narradors, estampadors o creadors. En definitiva, un ventall de possibilitats que permeten fixar en l’imaginari del nostre alumnat la personalitat de Carmelina, el seu estil, temàtica i vinculació amb el context.
A l’activitat dins de l’aula, s’afegeixen els itineraris que converteixen espais exteriors en escenaris d'aprenentatge múltiple. Ja fa temps que des de l’àmbit educatiu internacional es fomenta l’ús de les rutes com a recurs didàctic de gran valor.
Llegir és poder viure allò que passa en el relat, però si tenim l’oportunitat de trepitjar els mateixos indrets, de sentir el mateix ambient, d’imaginar en el mateix lloc on passaren els fets, l’aprenentatge adquireix una altra dimensió que ens arriba per diferents sentits. A les nostres activitats, en l’aula i des de l’aula al carrer, volem que es done aquest aprenentatge multisensorial, i per això també volem viure les històries allà on naixen i crear un nou espai mental a partir d’una experiència plena. És per això que les rutes es presenten com a activitat complementària imprescindible, amb l’itinerari literari dissenyat per Joan Borja que porta per nom La Casa de la mar. Pels carrers del nucli antic d’Altea –«el barri del Fornet, el qual era el més amunt del poble per la part de Migjorn. Des del Fornet es veu l'Aitana i el Puigcampana»– el nostre alumnat pot seguir l’empremta d’aquella Carmelina xiqueta i dels seus trajectes i vivències que desemboquen en la casa Cervantes, talaia de l’avi Francesc Martínez i Martínez, on la fa hereva de tota la Matèria de Bretanya, de la qual tenim la sort de convertirnos per uns moments en marmessors.
I, si el passeig pel barri del Fornet és atractiu i evocador de somnis infantils d’uns altres temps, també ho resulta la caminada per l’antic Camí reial, que ha esdevingut, per art de la paraula, en ruta Mar i cel. És aquest el nom que rep el trajecte des d’on surt l’Algar a la mar fins on es custodia el tresor de Carmelina, el Centre d’interpretació. Des de l’Aula didàctica es pretén mostrar aquest espai natural com la drecera que ens conduirà a uns altres records d’un temps més dur, la guerra que es retrata en el relat El llamp i la sageta dels records:
Primer ens vam esglaiar, pensant que eren pavas que venien a descarregar sobre la carretera, però tot seguit els meus germans van començar a dir; «son Katiuskas y Chatos y Moscas, son de los nuestros».
Una etapa cruenta narrada explícitament però que, tanmateix, manté i trasllada la mirada infantil poc conscient de la barbàrie, que propicia que situacions que mai s’haurien de viure formen part de la quotidianitat. Temps de fam on «tots pensàvem que el pa no s’acabaria mai com la llum del sol o l’aigua de la mar o l’agret que neixia als horts dels tarongers com un llit verd, suau i fresc. I sí.»
Mar i cel, la casa que dona nom a la ruta, on Carmelina va passar bona part del temps de la seua infantesa a Altea, elements naturals, construccions defensives i arquitectura de les primeres vil·les d'estiueig vuitcentistes, formen part d’aquest trajecte.
L’Aula didàctica és un espai educatiu i, per tant, a més dels continguts literaris i culturals que s’intenten transmetre, es considera fonamental que hi haja sempre la transversalitat dels valors bàsics. En aquest cas, i per les característiques de la protagonista, hi són sempre vigents la igualtat de gènere i la consciència social i històrica. Aquests elements apareixen contínuament de forma més o menys explícita als fragments de prosa i poesia que es fan servir com a fil conductor de les activitats i convidaran l’alumnat a la reflexió conscient sobre temes que contribueixen al desenvolupament d’un creixement responsable.
Fet i fet, a la Casa Gadea s’uneixen passat, amb l’herència de la principal figura literària femenina valenciana del segle XX; present, amb l’activitat formativa diària conscient de la necessitat d’un aprenentatge actual i innovador; i futur, amb la projecció que els xiquets i adolescents receptors d’aquest aprenentatge faran al llarg del temps quan algun dia «sentiran també créixer els seus petits cors.» Tot plegat, entre tots es podrà «repuntar un record amb un altre; un de blau i un de groc, i un altre de color de cirera i aquest verd de fulla... i seria com un cobertor» que ens mantindrà el caliu de les paraules.
Per si un dia ens trobem i he de contar-te, que tinc un camp de blat ple de roselles[...]
Que ens trobem ben prompte a la Casa de la mar per a seguir contant.
«repuntar un record amb un altre; un de blau i un de groc, i un altre de color de cirera i aquest verd de fulla... i seria com un cobertor»
Altea, els llocs de la memòria: aprendre amb Carmelina
