6 minute read
opinions
from EL GRAT 711
by EL GRAT
Pixant fora de lloc XVIII per Àlex Agulló i Guerra
Durant un grapat d’anys he cercat infructuosament dues persones, acèrrimes seguidores del Madrid una, i del Barçal’altra, amb la intenció de fer un experiment: La proposta, mai acceptada, passava per estar disposades a permutar els seus déus futbolers durant una temporada, o tan sols mitja... impossible! Ni de manera remota contemplen el poder acceptar eixa proposta experimental de canviar i, provisionalment, deixar d’esser “dels seus” durant un període limitat de temps. Així que si amb temes tan (in)transcendents no funciona, per redreçar el món global i el particular de res en tinc ganes. Rellegint l’anterior paràgraf em roda pel cap una proposta. Abans de formular-la comence demanant disculpes per la gosadia. Són quimeres meues però podríem incorporar a la política eixa eina de revisió i modificació, si cal, de jugades conflictives que ocorren durant alguns partits de futbol. Ja sé que el VAR està per a temes rellevants no per a banalitats però, si més no de manera provisional, podríem fer l’experiència. Al mateix temps, i per completar l’experiment, caldria elaborar un catàleg detallat d’infraccions amb la seua sanció corresponent. Per exemple, quan és fa publica qualsevol acusació i aquesta és desmentida per l’altra part, actua el VAR i a qui haja mentit, o a qui haja afirmat o negat mitja veritat, automàticament sanció. Això si, adaptada a la gravetat del fet. Des d’un simple advertiment, o una targeta (groga no que pot derivar en altre tipus de complicacions), o una expulsió temporal amb suspensió de sou, fins unes càstigs màxims que implicaren una sanció econòmica i expulsió definitiva del parlament/ajuntament... per acumulació de reincidències o per la gravetat dels fets analitzats.
Advertisement
Ja sé que no hi ha punt de comparança. Que parlem de partits diferents. Que mai no serà comparable la validesa d’un gol amb nimietats com la confirmació o denegació d’afirmacions habituals entre polítics de diferents partits on, el/la rival, pot acusar de badomies com robar, defraudar, o d’actuar tendenciosament, de manera il·legal, o simplement pot mentir repetidament de manera intencionada.
Si els deus tradicionals s’aplicaren a la feina i foren ells qui sancionaren automàticament a totes aquelles persones que, voluntàriament s’hagen presentat per administrar allò que és de totes i de tots, segurament el VAR no caldria fer-lo servir. Però ells/elles tampoc no han reaccionat a la meua crida anterior per seure i negociar propostes comunes, divines, que redrecen la catastròfica perspectiva actual. Ni tan sols s’han molestat en enviar-me cap WhatsApp, agraint la meua bona voluntat. No tenim massa opcions, o juguem nosaltres la partida, o els trumfos de la baralla segueixen/seguiran en les mateixes mans de sempre. I jo, ganes de pontificar ja no me’n queden ni miqueta ni gens.
Ah i ho deixe caure per si de cas a alguna persona li passara pel cap: no estic a cap llista electoral, ni tinc intencions d’estar-hi, així que a eixes dues persones que m’han manifestat la seua disponibilitat a votar-me, si fora el cas, els pose en antecedents, no fora que algun dia perdera encara més la xaveta i...
Els meus deus, rebordonits i farts, en un dels primers manaments em dicten que no veuen altra alternativa a la supervivència del planeta que cremar, oficialment i solemnement, cada dia cinquanta cotxes. I el teu cotxe, i el meu, també estan en la llista dels aspirants a ser legalment sacrificats per orde divina. Que qui avisa no és traïdor.
Portem anys i anys veient com cau a trossos el Centre d’Alcoi. Alertant que qualsevol dia hauríem de lamentar una desgràcia. Doncs bé, aquest dia ha arribat, va ser dimecres passat. Una dona ha mort entre els enderrocs dels seu edifici, víctima de la desídia de governs de tots els colors.
L’Ajuntament ha fet públic un breu comunicat per recordar que l’immoble és de propietat particular. I amb això pretenen allunyar la seua responsabilitat. Però obliden mencionar que l’administració local ha de garantir la seguretat. La casa complia amb la preceptiva inspecció tècnica d’edifici i, per tant, els propietaris havien atès el seu deure de conservació i manteniment. Tampoc han oblidat remarcar que ha estat conseqüència de la pluja. Algú ha escoltat que s’enfonsaren les cases habitades a cap altra ciutat? Què ha fallat?
Les explicacions del portaveu socialista no han pogut ser més desafortunades, dijous a migdia assegurava que no hi havia cap edifici en risc de ruïna imminent. Dos hores després es desplomava un nou bloc de cases al carrer Sant Mateu. L’alcalde, per la seua banda, no ha dit absolutament res, enfeinat com estava presentant el carrer Entença com a destinació turística a Fitur. I no estic fent cap broma, perquè no en té gens ni mica, consulteu si no l’hemeroteca.
No es parla d’altra cosa aquest dies. I alguns recorden, amb raó, que el problema ve de lluny. I és veritat, l’any 1982, la Generalitat va declarar el cor de la nostra ciutat Bé d’Interès Cultural com a Conjunt Històric-Artístic. La més alta protecció urbanística que li se pot atorgar, només per darrere dels Patrimonis de la Humanitat. I van arribar els diners, milers de milions de pessetes que Sanus va soterrar a les clavegueres... i a la butxaca de Calatrava, entre d’altres. Voreres de marbre italià, andrones de ferro forjat, arcades i voltes als subterranis, faroles gaudianes,... luxes asiàtics que fins i tot envejaria la Florència del Mèdici.
Però les cases seguien sent les mateixes que a finals del segle XIX habitaren els petroliers. Ni un duro per rehabilitar teulades, cap ajuda per rehabilitar i dignificar les cases del hereus del vell proletariat. Per a què? Aquelles façanes no són més que el decorat de les festes de Nadal, Sant Jordi i la Setmana Modernista.
L’administració, municipal i autonòmica, ha tractat els residents del Centre Històric d’Alcoi com a ciutadanes i ciutadans de segona. Testimonis incòmodes d’una Barbaritat Valenciana, una més. Un gueto que calia escombrar. Primer al Raval Vell, on ningú no endevinaria que allà estan els nostres arrels. I després li va arribar el torn al Partidor. Des de la placeta Les Eres fins al Camí només queda l’escenari d’una pel·lícula bèl·lica de dubtosa qualitat artística.
Al PP li ho van posar com a Ferran VII, només havia de perpetrar el crim. I ho va fer, amb molt de gust i deixant el seu marxamo. La dècada ominosa dels Peralta, Sedano i Pastor va suposar el cop definitiu per al barri. Però abans, com el bon xarcuter, havien d’exprimir el porc fins al final. De la nit al matí, va aterrar a Alcoi una empresa il·licitana anomenada La Rajola. Una SL que fins a eixe moment es dedicava al ramat, ben significatiu, però que a la nostra ciutat va preferir fer negoci amb la compra d’immobles. Cases que després l’Ajuntament li comprava per un preu significativament superior, fins a tres vegades més. Una tasca d’intermediari ben profitosa on van anar a parar els pocs recursos que el consistori va invertir.
El retorn dels socialistes va obrir noves expectatives, fa pràcticament deu anys. La seua oposició crítica al PP feia esperar alguna actuació, encara que fos modesta. Però no ha estat així. Al contrari, l’únic que han fet ha estat muntar un barracó a la Plaça per omplir les xarxes socials. Un sainet per avergonyir-nos, que han arrossegat per tot l’estat amb una suposada publicitat positiva per a la ciutat. Un presumpte prestigi que en dos dies, com les pròpies cases, s’ha ensorrat. Ens estan deixant sense Centre Històric, sense ànima ni història. I, a més, ara sabem que les nostres vides corren perill. Ningú no podrà dir que no es veia vindre. Poblacions de mida semblant i, fins i tot, més reduïdes han aconseguit fer renàixer els seus orígens i convertir els centres en una font de riquesa i un orgull. Alcoi no. A casa nostra només ha estat un negoci profitós per a un pocs. Una irresponsable gestió que posa en perill la integritat de les veïnes i els veïns del Centre. Diego L. Fernández Vilaplana Professor de Geografia i Història a l’IES Andreu Sempere d’Alcoi./
