7 minute read
opinions
from EL GRAT 712
by EL GRAT
Pixant fora de lloc XIX per Àlex Agulló i Guerra A l prompte de treballar, cada any coneixia una nova escola. Recorde, com si fos ahir, les dues que més em van xocar.
La primera escola, o més encertadament caldria dir la primera aula, només travessar la porta em va impactar gratament: bona llum, ambient respectuós amb racons diversos i alumnat implicat. Demanant la paraula quan calia per dir la seua i “la senyo” organitzant, o delegant en les dues persones que l’assemblea havia escollit. Tot l’alumnat organitzat per equips amb les seues responsabilitats compartides: portaveu del grup, responsable del material, de biblioteca, etc.
Advertisement
Quan alguna persona infringia alguna de les normes aprovades a l’assemblea, o actuava de manera qüestionable, automàticament el fet apareixia reflectit baix del full encapçalat per la paraula CRITIQUE. De la mateixa manera, però amb una altra intencionalitat apareixien anotacions al full del FELICITE o al del PROPOSE. En tan bon punt es detectava algun possible problema d’abús, de marginació, o fins i tot, de comportaments poc recomanables, com per exemple, llençar l’esmorzar a la paperera... tema a debatre a l’assemblea setmanal. La mestra, seguit, seguit, tractava de motivar tota la classe, proposant a unes persones reptes més complicats i adaptant o rebaixant les dificultats a qui li costava més de seguir el ritme del grup.
El material fungible, socialitzat, estava controlat per les responsables de cada grup, que donaven informació puntual a tota a classe sobre romanent, necessitats i control de les despeses.
La segona aula, també amb el material comunitari, destacava per la presència constant d’un silenci atapeït de tensió. Cridava l’atenció que un parell d’alumnes, els delegats designats per l’autoritat superior, tallaven el bacallà a gana. Decidien quan i a qui se li canviava la llapissera, ocupaven els millors llocs de l’aula de la mateixa manera que controlaven la pilota o els jocs a l’esplai. Al seu voltant s’ubicaven dos tipus de persones, per una banda les que feien bones lligues amb la parella de delegats i un altre grupet, no tant estable, d’alumnat disposat a controlar que la voluntat de la parella en cap moment no es qüestionara; així acumulaven mèrits per continuar prop del poder a l’hora que asseguraven la perpetuació de l’estatus establert al si del grup. Si calia denigrar, humiliar, bandejar a qui fora, cap problema sempre que la parella ho validara.
El grup d’alumnat més menyspreat, passava setmanes amb la mateixa llapissereta, ocupava els pitjors llocs amb les cadires més maquilenques: la que no coixejava d’una pota, tenia un clau sobreeixint pel seient. I el mestre o la mestra com si res, a la seua seguideta, cada setmana un tema del llibre, alguna explicació si ho considerava, a estudiar i examen.
De vegades, massa sovint,la parella de delegats o delegades ho era per ser fills de gent amb més capacitats que la resta i que directament havien assolit el nomenament, o prèviament havien estat ben alliçonats sobre com aconseguir-ho. I a carrera llarga, quan anaven passant els cursos, la seua capacitat i la seua perícia s’incrementaven. Al remat, esdevenien persones expertes en controlar-ho tot, destres en comprar voluntats, hàbils en vendre fum i doctes per justificar els seus privilegis amb arguments com: “¿No som persones lliures i estem en una societat democràtica? Doncs a cap persona se li pot negar el dret a fer el mateix que fem nosaltres”o “no existeix altra opció més que la nostra, per fer que el món funcione”. Demane disculpes si alguna persona dedueix, de tot el llegit abans, qualsevol semblança amb la realitat. De debò que no era la meua intenció que li semblara a la realitat. La meua intenció era descriure la realitat de la nostra societat, del món “civilitzat”, on viuen un grup selecte d’espavilats mentre per tot arreu, molts milions de persones, més que malviure, “malmoren” dia a dia.
Mentrestant nosaltres a votar senyorets, a aspirar que ens facen un lloguet a la seua vora, a culpabilitzar de les nostres mancances a unes persones que pretenen accedir a un plat de fideus i a idolatrar aquelles que, durant aquests anys, han anat acumulant milions i milions d’euros que fa 10 anys eren per pagar millors jornals o per contractar gent. Concretament a l’estat espanyol, la massa salarial des del 2008 fins ara, ha minvat aproximadament en un 4%. Això suposa que uns 34.000 milions d’euros que estaven en mans de la gent, durant “la nostra crisi” han passat a mans d’una minoria que acumula, sense cap remordiment, 10.000, 20.000, o més de 40.000 milions d’euros.
És evident que, malgrat les dificultats, la política encara té un mínim marge d’actuació per regular l’economia i al nostre abast està poder fer fora de la política a totes aquelles persones que, a dreta i a esquerra, estan disposades a fer el que calga per a medrar i han oblidat que s’han presentat voluntàriament per servir-nos, no per a servirse, ni per a servir-los.
Que el poder, i els dinés, com la carabassa, ni poca ni massa.
I mai passa res… Perquè em dóna la gana! Teresa Mollá Castells - Feminista i activista social./ D e vegades la memòria ens aprofita per a recordar que les coses no sempre han estat com les visquem ara. I dic açò per a recordar quan el terrorisme d’ETA assassinava al País Basc o a altres llocs a gent innocent i el món sencer se’n feia ressò de la barbàrie terrorista. I quan s’assassinen a dues dones en menys de vint-i-quatre hores, sembla que a ningú li estranye, que ja forme part del que és quotidià i normal de la vida. Sembla que únicament les feministes no hem normalitzat aquest tipus de terrorisme masclista que assassina al voltant de cent dones cada any, però que la resta de la societat ja considera quasi quotidià que se’ns assassine per ser dones. I, és així, se’ns assassina per ser dones. Aquesta és la realitat. Només per ser dones. I els assassins es creuen amb el dret de disposar de les nostres vides per haver tingut o mantindre una relació amb ells. No hi ha classes socials. No hi ha ètnies. No hi ha edats ni perfils. Només la condició de ser dones o criatures que li aprofiten a l’assassí per a causar-nos el major grau de dolor possible. I, el que encara és pitjor, encara hui, socialment hi ha gent que els justifica i empara. Fins i tot políticament hi ha gent que nega el fenomen.
Però la realitat és molt tossuda, i el que malauradament és cert, és que cada any quasi un centenar de dones moren assassinades pel simple fet d’haver nascut dones.
Els retalls que els governs de Rajoy va fer per a previndre a tots els àmbits que les violències masclistes continuaren venjantse en les dones, van fer un mal incalculable socialment. I encara ho estem pagant en forma de negació i justificació per part de tota la dreta i la ultradreta política.
Cada assassinat d’una dona o criaturapel terrorisme masclista és un fracàs de tota la societat que no ha aconseguit previndrelo. I també i malauradament, un èxit del patriarcat assassí que veu, d’aquesta manera augmentar i consolidar el seu poder. Hem de combatre sense descans un sistema que ens mutila, ens colpeja, ens viola i ens assassina per a mantindre l’ordre jeràrquic injust cap a la meitat de la població que som les dones i les xiquetes.
No podem ni devem permetreque la nostra vida siga una vida sense valor per a qui ens vol mudes i submises per haver nascut dones. Som ciutadanes de primer ordre i tenim drets. I entre aquests drets està el dret a una vida digna i sense violències masclistes de cap mena. I exigim que aquest dret siga una realitat quotidiana que ens permeta viure lliures de pors a ser violentades de qualsevol manera.
Soc optimista en què alguna cosa canviarà amb el nou Govern progressista i que se li donarà una forta empenta a la formació de tots els agents implicats en l’acció i la prevenció d’aquestes formes de violències que patim les dones. Vull creure, també, que en algun moment serem capaços de parar aquest terrorisme masclista i que les dones podrem viure, per fi sense pors a ser violentades, només per haver nascut dones. Segurament jo ja no veure aquest moment, però no deixaré de treballar perquè les generacions futures, ho puguen veure i viure.
