4
opiniĂł
EL GRAT 712 - PERIÒDIC DE L’ALCOIÀ I LES COMARQUES CENTRALS VALENCIANES - 2ªQUINZENA FEBRER 2020
Pixant fora de lloc XIX per Àlex Agulló i Guerra
A
l prompte de treballar, cada any coneixia una nova escola. Recorde, com si fos ahir, les dues que mĂŠs em van xocar. La primera escola, o mĂŠs encertadament caldria dir la primera aula, nomĂŠs travessar la porta em va impactar gratament: bona llum, ambient respectuĂłs amb racons diversos i alumnat implicat. Demanant la paraula quan calia per dir la seua i “la senyoâ€? organitzant, o delegant en les dues persones que l’assemblea havia escollit. Tot l’alumnat organitzat per equips amb les seues responsabilitats compartides: portaveu del grup, responsable del material, de biblioteca, etc. Quan alguna persona infringia alguna de les normes aprovades a l’assemblea, o actuava de manera qĂźestionable, automĂ ticament el fet apareixia reflectit baix del full encapçalat per la paraula CRITIQUE. De la mateixa manera, però amb una altra intencionalitat apareixien anotacions al full del FELICITE o al del PROPOSE. En tan bon punt es detectava algun possible problema d’abĂşs, de marginaciĂł, o fins i tot, de comportaments poc recomanables, com per exemple, llençar l’esmorzar a la paperera... tema a debatre a l’assemblea setmanal. La mestra, seguit, seguit, tractava de motivar tota la classe, proposant a unes persones reptes mĂŠs complicats i adaptant o rebaixant les dificultats a qui li costava mĂŠs de seguir el ritme del grup. El material fungible, socialitzat, estava controlat per les responsables de cada grup, que donaven informaciĂł puntual a tota a classe sobre romanent, necessitats i control de les despeses. La segona aula, tambĂŠ amb el material comunitari, destacava per la presència constant
d’un silenci atapeĂŻt de tensiĂł. Cridava l’atenciĂł que un parell d’alumnes, els delegats designats per l’autoritat superior, tallaven el bacallĂ a gana. Decidien quan i a qui se li canviava la llapissera, ocupaven els millors llocs de l’aula de la mateixa manera que controlaven la pilota o els jocs a l’esplai. Al seu voltant s’ubicaven dos tipus de persones, per una banda les que feien bones lligues amb la parella de delegats i un altre grupet, no tant estable, d’alumnat disposat a controlar que la voluntat de la parella en cap moment no es qĂźestionara; aixĂ acumulaven mèrits per continuar prop del poder a l’hora que asseguraven la perpetuaciĂł de l’estatus establert al si del grup. Si calia denigrar, humiliar, bandejar a qui fora, cap problema sempre que la parella ho validara. El grup d’alumnat mĂŠs menyspreat, passava setmanes amb la mateixa llapissereta, ocupava els pitjors llocs amb les cadires mĂŠs maquilenques: la que no coixejava d’una pota, tenia un clau sobreeixint pel seient. I el mestre o la mestra com si res, a la seua seguideta, cada setmana un tema del llibre, alguna explicaciĂł si ho considerava, a estudiar i examen. De vegades, massa sovint, la parella de delegats o delegades ho era per ser fills de gent amb mĂŠs capacitats que la resta i que directament havien assolit el nomenament, o prèviament havien estat ben alliçonats sobre com aconseguir-ho. I a carrera llarga, quan anaven passant els cursos, la seua capacitat i la seua perĂcia s’incrementaven. Al remat, esdevenien persones expertes en controlar-ho tot, destres en comprar voluntats, hĂ bils en vendre fum i doctes per justificar els seus privilegis amb arguments com: â€œÂżNo som persones lliures i estem en una
OPORTUNIDAD PARTICULARES PRECIO A CONVENIR R: 657 784 146 R: 660 529 024
societat democrĂ tica? Doncs a cap persona se li pot negar el dret a fer el mateix que fem nosaltresâ€? o “no existeix altra opciĂł mĂŠs que la nostra, per fer que el mĂłn funcioneâ€?. Demane disculpes si alguna persona dedueix, de tot el llegit abans, qualsevol semblança amb la realitat. De debò que no era la meua intenciĂł que li semblara a la realitat. La meua intenciĂł era descriure la realitat de la nostra societat, del mĂłn “civilitzatâ€?, on viuen un grup selecte d’espavilats mentre per tot arreu, molts milions de persones, mĂŠs que malviure, “malmorenâ€? dia a dia. Mentrestant nosaltres a votar senyorets, a aspirar que ens facen un lloguet a la seua vora, a culpabilitzar de les nostres mancances a unes persones que pretenen accedir a un plat de fideus i a idolatrar aquelles que, durant aquests anys, han anat acumulant milions i milions d’euros que fa 10 anys eren per pagar millors jornals o per contractar gent. Concretament a l’estat espanyol, la massa salarial des del 2008 fins ara, ha minvat aproximadament en un 4%. Això suposa que uns 34.000 milions d’euros que estaven en mans de la gent, durant “la nostra crisiâ€? han passat a mans d’una minoria que acumula, sense cap remordiment, 10.000, 20.000, o mĂŠs de 40.000 milions d’euros. És evident que, malgrat les dificultats, la polĂtica encara tĂŠ un mĂnim marge d’actuaciĂł per regular l’economia i al nostre abast estĂ poder fer fora de la polĂtica a totes aquelles persones que, a dreta i a esquerra, estan disposades a fer el que calga per a medrar i han oblidat que s’han presentat voluntĂ riament per servir-nos, no per a servirse, ni per a servir-los. Que el poder, i els dinĂŠs, com la carabassa, ni poca ni massa.
Perquè em dóna la gana!
Teresa MollĂĄ Castells - Feminista i activista social./
I mai passa res‌
D
e vegades la memòria ens aprofita per a recordar que les coses no sempre han estat com les visquem ara. I dic açò per a recordar quan el terrorisme d’ETA assassinava al PaĂs Basc o a altres llocs a gent innocent i el mĂłn sencer se’n feia ressò de la barbĂ rie terrorista. I quan s’assassinen a dues dones en menys de vint-i-quatre hores, sembla que a ningĂş li estranye, que ja forme part del que ĂŠs quotidiĂ i normal de la vida. Sembla que Ăşnicament les feministes no hem normalitzat aquest tipus de terrorisme masclista que assassina al voltant de cent dones cada any, però que la resta de la societat ja considera quasi quotidiĂ que se’ns assassine per ser dones. I, ĂŠs aixĂ, se’ns assassina per ser dones. Aquesta ĂŠs la realitat. NomĂŠs per ser dones. I els assassins es creuen amb el dret de disposar de les nostres vides per haver tingut o mantindre una relaciĂł amb ells. No hi ha classes socials. No hi ha ètnies. No hi ha edats ni perfils. NomĂŠs la condiciĂł de ser dones o criatures que li aprofiten a l’assassĂ per a causar-nos el major grau de dolor possible. I, el que encara ĂŠs pitjor, encara hui, socialment hi ha gent que els justifica i empara. Fins i tot polĂticament hi ha gent que nega el fenomen. Però la realitat ĂŠs molt tossuda, i el que malauradament ĂŠs cert, ĂŠs que cada any quasi un centenar de dones moren assassinades pel simple fet d’haver nascut dones. Els retalls que els governs de Rajoy va fer per a previndre a tots els Ă mbits que les violències masclistes continuaren venjantse en les dones, van fer un mal incalculable socialment. I encara ho estem pagant en forma de negaciĂł i justificaciĂł per part de tota la dreta i la ultradreta polĂtica. Cada assassinat d’una dona o criatura pel terrorisme masclista ĂŠs un fracĂ s de tota la societat que no ha aconseguit previndrelo. I tambĂŠ i malauradament, un èxit del patriarcat assassĂ que veu, d’aquesta manera augmentar i consolidar el seu poder. Hem de combatre sense descans un sistema que ens mutila, ens colpeja, ens viola i ens assassina per a mantindre l’ordre jerĂ rquic injust cap a la meitat de la poblaciĂł que som les dones i les xiquetes. No podem ni devem permetre que la nostra vida siga una vida sense valor per a qui ens vol mudes i submises per haver nascut dones. Som ciutadanes de primer ordre i tenim drets. I entre aquests drets estĂ el dret a una vida digna i sense violències masclistes de cap mena. I exigim que aquest dret siga una realitat quotidiana que ens permeta viure lliures de pors a ser violentades de qualsevol manera. Soc optimista en què alguna cosa canviarĂ amb el nou Govern progressista i que se li donarĂ una forta empenta a la formaciĂł de tots els agents implicats en l’acciĂł i la prevenciĂł d’aquestes formes de violències que patim les dones. Vull creure, tambĂŠ, que en algun moment serem capaços de parar aquest terrorisme masclista i que les dones podrem viure, per fi sense pors a ser violentades, nomĂŠs per haver nascut dones. Segurament jo ja no veure aquest moment, però no deixarĂŠ de treballar perquè les generacions futures, ho puguen veure i viure.
/ / ! " # ! $ # %
& ' ( ') * + , - " .
