16 minute read
mirades
from EL GRAT 720
by EL GRAT
UNA MIRADA AL MÓN Per ‘Arcaris’ Ester Jordà Solbes
Quan l’ecologia tenia raó. El fi de la era del petroli.
Advertisement
cançons Ovidi Montllor
Imatge: Antoni Miró
A2011, l’accident de la central nuclear de Fuckushima, posa en alerta a la resta de països. França i Alemanya frenen els seus intents d’obrir noves centrals i Espanya comença a revisar els contractes de finalització de les centrals actuals. S’obri el debat en la societat respecte a on guardar de forma segura durant mils d’anys els residus radioactius que any rere any van augmentant.
Era 2014 quan els germans Rockefeller anunciaven que es desfeien dels 50.000 milions de dòlars que tenien invertits en el petroli per apostar per energies netes. L’aplaudiment de la societat en general va ser unànime, uns valents que aposten per un món millor.
A 2020, la Unió Europea, sota el mant d'estimular l’economia greument colpejada amb la COVID-19, aprova el pla ‘Next Generation EU’ amb quasi 1 bilió d’euros de pressupost i d’ahi s’emporta la mitat un apartat denominat ‘Fons de recuperació i resiliència’. A Espanya li corresponen 140.000 milions d’euros per a projectes relacionats amb noves tecnologies i canvi climàtic. Uns 4.000 milions d’eixa quantitat es destinaran a la ciència espanyola (eixa quantitat és 6 voltes superior al pressupost anual de l’Agència Estatal d’Investigació)
El 19 de febrer de 2021 el periòdic econòmic ‘Cinco
Días’ anunciava que «Una oleada de bancos extranjeros viene a España para financiar renovables. Bancos alemanes, estadounidenses, italianos o austriacos pugnan por desembarcar en el mercado español».
És a dir, els bancs estrangers venen a vore que poden traure d’eixos 140.000 milions euros que li corresponen a Espanya, venen a pel seu tros del ‘pastel’.
I ara em pregunte jo... ¿tant conscienciats s’han fet ara? ¿les grans fortunes venen a lluitar contra el canvi climàtic?
És clar que no. No sigam ingenus. Tot el que he explicat és per il·lustrar l’autèntica realitat: estem quedantse sense reserves de petroli.
A 2019 l’Agència Internacional de l’Energia ja ens avisava que abans del 2025 tindríem greus problemes per accedir a la principal font energètica del món. Realment no significa que no quede ni gota de petroli, el que vol dir és que les grans empreses petrolíferes estan arruïnant-se en la recerca de petroli perquè el que queda cada vegada resulta més complicat obtindre’l i la tècnica del ‘fracking’ a banda de perillosa, i de tindre una forta repulsa social, no resulta eficaç. Total, BP, Exon i Shell són algunes de les petrolieres que ja han avançat que ha baixat la seua producció i que no la podran recuperar, sinó que esperen que continue baixant, i els preus pujaran a màxims històrics a 2021 i 2022.
I quin paper juga Espanya? A Europa, els malvistos països del Sud tenen la solució a la crisi energètica que es veu vindre: la llum del sol.
És per això que estan injectant-se milions d’euros en la producció energètica renovable, perquè la era del petroli acabarà esta dècada. I no s’enganyem, les renovables no poden donar abast a la demanda actual tal i com la coneixem. S’acosten canvis i davant la magnitud d’ells sols ens queda estar preparats i ser flexibles.
Història d'un amic
Sóc fresador des dels tretze anys, tinc condicions però pocs guanys. Tinc al treball molt bons companys que fan menys pesada la jornada. Tinc una "nóvia" que molt m'estime, i així acabe del meu treball (jornada llarga, més de deu hores), amb ella em trobe fins a sopar. Ella em descansa del meu treball, té una dolçor que força em dóna. Després al llit, que a l'endemà cal matinar, s'ha de tornar a treballar. Quan ve el diumenge dormo fins tard, (un dia que tinc per descansar). A mitja tarda vaig per la "nóvia", i anem al cine, que pague jo. Després tots dos doneum un tomb, i l'acompanye a casa seva. I en el portal ens estimem fins que la criden. Després a casa, a sopar un poc, i si fan bon programa a la Tele, faig un esforç i em quede. Després al llit, que a l'endemà cal matinar, s'ha de tornar, a treballar. D'aquí a poc temps volem casar-nos, i si pot ser fer una llar. Jo sóc feliç, res no envege més del que tinc. Tan sols tinc por d'estar malalt, no pas pel mal, sinó pel metge, el meu patir. Es que jo, saps, jo he nascut... jo he nascut per a ser metge.
Sumari
EL GRAT · 720 Març de 2021
2 3 4 5-12 9 11 12 13 14 15 16 17 17 19 21 imatge i poesia: personatges mirades pixant fora de lloc | à.agulló actualitat alcoià entrevista aranza de gracia reportatge industria | j.llopis reportatge font roja | p.sellés
Suplement art&cultura
antoni miró de museu programació tetre calderon poble és savi: industri.art reportatge industri.art | b.rivas cicle expositiu alcoi els nostres artistes: enric mestre reportatge la cassola | j.bordera 22-23 24-28 24 25 26 27 28 29 30-31 32-33 34-35 36-37 38 39 40 la veu dels llibres
especial barnasants
· programació bellreguard · entrevista pere camps · entrevista pau alabajos · entrevista alfons olmo - verdcel · programació país valencià comarques centrals valencianes històries de la deportació | g.llin bocairent gandia oliva anuncis classificats el racó jocós peatonalització alcoi
per tu
Despullant la rosa dels vents, regalant en cada vers ganes de viure, poder gaudir del teu rostre cada cop més sota la música de cada brisa, entre les arrels d'aquells xops o en les rames dels ametllers i les seves flors... cada dia una nova passió, mil paraules redones escriuré sense cap pressió simplement per gaudir de la visió d'una petita guerrera, que m'ho dona i m'ho lleva tot, alé i sentit, odi i dolor... pujar al cim on albire el teu món, als teus peus, submís i coratjós, on pedres pintades amb mil i un colors guarden granotes que parlen i canten components d'un cor miraculós que inventa violins de la gespa que converteix troncs en flabiols... cada comarca una nova desfeta, del meu cor per la planura de la teva esquena, dolça nena, dolça cloenda, dies que m'allunyen de qualsevol condemna, sospirs mediterranis, una nova ofrena... a la Deessa que mira i marca cada petjada amb la força i intensitat, de la lluita eterna per l'alliberament d'una Terra, que guarda tantes històries i secrets, com dones que mereixen vida eterna als meus somnis i pensaments, sempre copsats per les seves corbes im-perfectes que redolaran pel temps, per tots els indrets... què res em dona més força que la mirada d'una dona, sentir el meu nom brollat d'aquells llavis tornen lent al ràpid, boig al savi, nen a l'avi, que no vull marxar sense haver provat la dolça amargor de les teves besades quan és el Sol qui mor sota l'ombra d'aquells antics andamis.
Mishima El trio la benzina
Quan un llegeix o escolta aquestes coses, es pregunta si els qui les diuen saben què
signifiquen. Exemples hi ha molts, però he triat tres. Llavors que està un temptat per riure, és major la pena, davant paraules tan reaccionàries. El primer component del trio és l'arque-bisbe de València, que va dir que les feministes porten el dimoni dins. Dic jo que serà perquè no agafe fred, amb aquest hivern... El segon del trio és l'exgovernador del Banc d'Espanya, al qual li sembla que els pensionistes que tinguen habitatge propi van servits. És que ja la gent ni sap ser pobra com Déu mana. Encara tenim sort que aquest senyor ens l'aclareix. La tercera del trio és la presentadora de televisió Ana Rosa, que en un atac de clarividència ha dit que ella donaria suport a la vaga femenina del 8 de Març si no tingués ideologia. Un vaga sense ideologia? Aquest sí que és un invent; supose que ja està treballant en altres innovacions, com la paella sense arròs.
Publicitat: 96 554 80 01 · comercial@elgratis.net
El Grat cada mes al quiosc, llibreria o comerç · Segueix-nos dia a dia a www.lesmuntanyes.com · Twiter: @elgratis i @les_muntanyes · www.issuu.com/elgratis
Difusió controlada
Fundat el 1987 EDITA: - Digital[…]Gràfic ISSN 1698-8922 Depòsit Legal A-658-1994
Membre de la ‘Associació Espanyola d'Editorials de Publicacions Periòdiques’
El consell assessor de direcció del Periòdic de l’Alcoià i les comarques centrals valencianes -El Grat- no és responsable del contingut dels articles d’opinió que és exclusivament dels autors.
A l’empar de la llei del 22/1987 de l'11 de novembre, depropietat intel·lectual ( B.O.E. nº 275) queda PROHIBIDA LA REPRODUCCIÓ TOTAL O PARCIAL D'AQUESTA PUBLICACIÓ; tant dels originals de publicitat executats en el nostre departament gràfic, els seus anuncis classificats qualsevol altra informació, gràfica o escrita que siga propietat de ‘El GRAT’. Amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport Generalitat Valenciana.
Periòdic EL GRAT · Redacció i Oficines: Plaça d’Espanya, 14 - 4ªplanta - 03801 Alcoi (Alacant) · Tel.: 96 554 80 01 · info@elgratis.net • www.lesmuntanyes.com
Edició: Dígital[...]Gràfic / Periòdic de l’Alcoià i les comarques centrals valencianes. Direcció: Santiago Sempere González./ Redacció: Belén Rivas./ Esther Jordà./ Col·laboracions especials: Antoni Miró./ Josep Sou./ Javier Llopis./ Àlex Agulló./ Amàlia Garrigós./ Nèstor Novell./ Sergi Rodríguez./ Pau Sellés./ Moisés Vizcaino./ Ferran Albors./ La veu dels llibres./ Assessorament lingüístic: Paco X. Agulló./ Jordi Botella./ Pau Sellés./ Fotografía: X·press./ Impressió: Localprint./ Publicitat: info@elgrat.com 626 449 311/ Maquetació i Disseny: Joan Pérez i Sempere./
XXVI Pixant fora de lloc... a la TERRA(part 1) per Àlex Agulló i Guerra
Iquina manera de fer nosa! Després d’un rastre de dies, i nits, sense parar, encara continues igual. Com si fóra l’última ploguda i ens estigueres abocant tota l’aigua.
Ara que si bé ho pense, sí que podria ser la darrera pluja, si
més no per a mi. En quatre dies pegaré a fugir i ja no tornaré mai. Aquestes darreres paraules, o les imatges mentals que li generaven, superposaven una sensació agradosa a sobre del desfici per tanta pluja.
No havia estat un camí fàcil, o tan senzill com acostumaven a assumir-se les seues decisions en el seu àmbit de poder empresarial. Les quimeres inicials dels governs amb capacitat per tirar endavant una mampresa així, eren moltes. Al remat, totes derivades dels efectes secundaris d’un sistema polític ja caduc. Allò de cada persona un vot condicionava molt. Palesament eixe costum encara força escampat no era pràctic, ni massa útil.
Unes vegades al recte i unes al-
tres per les travesses, havia aconseguit, com sempre que m’ho proposava, capgirar les reticències dels governs i de la gent governada. Aquestes martingales, t’ho puc assegurar, allà a la Nova Terra, no es repetiran mai més. I no parle dels diners com a clau per obrir qualsevol porta. Parle, pensava sense que el soroll de la pluja li trencarà el pensament, parle del nou ordre mundial. La capacitat de decisió estarà en mans de la gent amb experiència i èxit en les seues actuacions, la gent que ha estat capaç de medrar gestionant més enllà de la política. Mai en mans de qui aconseguisca més o menys vots en una campanya electoral. Continuar amb tu, acompanyant-te en el teu ocàs no és rentable. Econòmicament faig el balanç i ja no em compensa: sense a penes recursos per explotar, suportant fenòmens atmosfèrics desbocats, trampejant queixes i propostes redistribuïdores de gent rebordonida que pot aparéixer per onsevol, o gestionant l’aparició de noves pandèmies, com et deia adés, ja no em compensa per continuar fent negoci i que no s’escarote el personal. Em veig, seguit seguit, com obligat a continuar enriquir-me d’amagat. El possible guany que albire quan pegue a fugir definitivament no té punt de comparança. I ja no hauré d'invertir ni temps ni diners en convéncer, cap govern, per vendre a la ciutadania que les malifetes, no són un entrebanc per frenar la inversió, que més aïna s’han de valorar com un estímul per incentivar la necessitat de trobar un planeta alternatiu. Així de simple. Que la repetició incontrolada de fenòmens atmosfèrics desaforats, epidèmies, fams i morts, simplement són efectes secundaris, una mena de danys col·laterals que no poden distraure els diners que gestionen els governs. No és acceptable dedicar massa recursos per allargar la teua irreversible agonia, ni tampoc la de milions de persones mortes de fam. Ha arribat l’hora del comiat. D’abandonar un planeta caduc i malalt. És com si jo, que gestione una major quantitat de diners que molts governs d’aquells països de pacotilla, haguera de dedicar el que he guanyat a tapar forats que afecten persones de tercera categoria. Sempre s’ha mort gent de gana. I els meus guanys són per generar riquesa. Si he arribat ací ha estat pels meus mèrits, per la meua capacitat de fer créixer el meu patrimoni. Això sí, més enllà de la multimilionària herència dels meus avantpassats, que no van tremolar quan calia fer-se amb les riqueses de les colònies, o acumular les plusvàlues derivades de la revolució industrial, o de la més recent revolució derivada d’una globalització econòmica i tecnològica, a la qual, els governs dels països i les seues caduques fronteres, ni poden, ni saben donar resposta. Si, ja sé que tu no has posat cap d’eixes fronteres artificials. A tu no t’aprofiten per a res. A mi m’han aprofitat per a fer més negocis, o per evadir impostos, i a hores d’ara encara em donen molt de joc.
Em sap greu per tu, però si bé
ho pense, tampoc massa. Sense tu, mai no haguera arribat on he arribat però, ni la llàstima, ni la compassió, són bones aliades per a moure’s en el món empresarial. De tota manera, no cregues que pegaré a fugir com escopetada de lladre. Mentre anem fent camí, ací continuaré tenint delegacions per gestionar negocis que encara continuen sent agraïts. Fins al darrer viatge, persones de confiança continuaran al capdavant dels sectors més interessants: laboratoris farmacèutics, fabricació d’armament, alternatives a la crisi climàtica que jo he generat... i tot allò que vaja apareixent com a possible font de negoci. I en pegar a fugir ja valoraré si deixe les delegacions operatives. Que, amb confiança, també t’he de dir una cosa, no et quedaràs sola. Continuaran amb tu totes les persones de la llista negra. No se n’escaparà ni una. Cap anti sistema, ni tampoc cap somnia truites ecològiques tindrà cabuda a la Nova Terra. Allà el progrés i el creixement continuaran com sempre. Ací, eixa gentola podrà seguir amb la seua matraca de controlar el canvi climàtic, de regular i redistribuir recursos i riqueses... Amb les aigües contaminades, les matèries primeres exhaurides i els continents pràcticament inhabitables, ja tindran una excusa perfecta per continuar amb la seua murga.
A més a més, t’ho explique en
un tres i no res. Per una banda no ataquinarem de gent la Nova Terra. Per una altra banda, el projecte té un cost i més enllà de la participació majoritària de fons públics, jo, barat a aconseguir la gestió del procés, també he invertit una quantitat simbòlica però no a fons perdut. El tema és de molta envergadura i ha suposat la implicació a temps complet d’un bon grapat de persones. A hores d’ara ja està tot controlat. Les llistes tancades i organitzades. A la part superior, els meus, la minoria amb possibilitat d’abonar el preu complet del viatge i que ja forma part de la complexa gestió de tan lucrativa mampresa. A partir d’aquest estament dirigent, la gent que puntualment ha anat pagant la seua quota hipotecària, als nostres bancs, conformen una part substancial de la llista, i finalment, també s’inclouen un nombre significatiu de persones que han hipotecat les seues propietats, o la seua vida, i continuen i continuaran pagantme el lloguer de per vida allà a la Nova Terra.
Així que com et comentava
adés, per decisió pròpia, no tot el món encaixa en el projecte; ni tampoc tot el món pot assumir les despeses per formar-ne part. A petita escala ocorre el mateix que amb tu, planeta de sempre: “allò que no deixa, deixar-ho”. Ara continua plovent a gana, que les teues llàgrimes no em frenaran ni miqueta ni gens i continuaré escampant els virus de les meues pandèmies mentre pare la mà i continue emplenantme les butxaques ací i allà.
per Joan Pérez i Sempre./
Amb els pas dels anys comences a adonar-te
que la majoria de coses ja no et sorprenen.
Les notícies van reapareixent en un mode cíclic del qual no podem escapar i informacions que al principi et poden semblar surrealistes, al final, ja no ho són. Una llàstima.
Dit açò, no vol dir que les acceptes, les normalitzes, però no les acceptes.
Des de ja fa uns mesos torna a la graella de les televisions, xarxes socials i la premsa, la trista, indignant, però ja normalitzada notícia de l’empresonament d’un altre artista pel contingut de les seves cançons.
El raper Pablo Hasél s’enfronta a moments molt durs, al ser condemnat per dir el que pensa, per descriure en les seves cançons una realitat que ell considera vergonyosa i posar nom i cognoms a segons quines injustícies. Podrem estar d’acord amb ell o no, però la realitat és que la realitat no canvia.
I ací és on les coses es normalitzen. On abans hi havia sorpresa, ara passa amb més indiferència. Les condemnes a artistes, cantants, comediants, etc., s’han normalitzat d’una forma alarmant: recordem els Titiriters, Valtonyc, els judicis contra César Strawberry o Willy Toledo per les seves declaracions, l’empresonament dels Jordis, la cancel·lació dels concerts de Fermín Muguruza o Soziedad Alkoholica a les sales Madrid, la causa judicial al raper Ayax (que després de ser contractat per un ajuntament va ser denunciat per la Policia local de la mateixa localitat, WTF??!!) o la sentència a la revista satírica Mongolia, per no parlar d’altra gent condenada pels seus tuits...
Normalitzem el fet que aquests ‘delictes’ acaben en presó i d’altres com violacions (La manada), corrupció (la infanta, la caixa B del PP), frau, blanqueig i un llarg etc. (Rato), o els últims coneguts de l’antic rei d’Espanya, acaben en poca cosa o res... Potser és el meu prisma, però la balança sempre s’inclina més cap a un costat que cap a l’altre, igual que les porres de la policia.
Com cada cop que hi ha una altra sentència
d’aquest tipus (que ja són unes quantes), torna l’etern debat sobre la llibertat d’expressió, però en aquest sentit ens equivoquem, doncs el darrer fons de tota aquesta qüestió va més enllà del que es pot o no es pot dir (que ja és prou greu haver de pensar quan o com podem opinar).
Darrere d’aquesta nova onada d’opinions trobem el problema polític, aquell que aprofita el moment per a posar-se medalletes i posicionar-se quan s’està a l’oposició per guanyar punts, però s’aprofita d’aquestes lleis quan governa, i dir que canviaran les coses quan ja és massa tard. No ens serveix de res tornar a debatre el tema, s’ha d’abordar i corregir; no serveixen de res les declaracions contra de la llei mordassa, quan anys després es pot modificar i no es fa, com que ja està feta... - Necessitem canvis, no paraules, necessitem accions, no repressió, necessitem indults als represaliats per aquestes lleis, necessitem la llibertat de poder criticar el sistema establert i les seves institucions, necessitem poder criticar i cagar-se en la...
-Shhhhhh, calla, això no es pot dir...
Diseño · Calzado · Ropa · Mallas Correajes y Trabajos para Fiestas Bordados · Complementos de Piel
Personalización y Reparación en General
