Viure en guerra. Infants sota les bombes Aquesta obra està basada en les vivències, pensaments i reflexions dels infants que es van trobar enmig dels cruels bombardejos de la Guerra Civil Espanyola. L’obra pretén apropar a l’espectador la confusió i la tristesa d’aquells que no entenen la guerra, però en són les principals víctimes. Guerra que capgirarà el seu món en poc temps.
Aquesta obra de teatre forma part del Projecte Educatiu Donar veu a la memòria, que impulsa l’Institut Lluís Vives i té com a objectiu recuperar la memòria històrica i reflexionar sobre els fets del passat, a través del teatre. Perquè volem fer entendre als nostres alumnes i a la societat que la pèrdua de la memòria històrica significa deixar les víctimes en l’oblit. COORDINACIÓ DEL PROJECTE: Joan Sanromà, Elisenda Cartañà, Rafel Baldoví, Mercè Manso (amb la col.laboració de Raquel Mora estudiant de Pedagogia del teatre del Teatre Lliure de Vic)
Per a més informació: donarveu@gmail.com https://donarveu.wordpress.com @donarveu
REPARTIMENT ACTORS I ACTRIUS
CORAL JOVE SANT MEDIR
1r ESO
Mireia Adillon
Jana Ribes
Maria Amor
Maripau Algar
Laia Ermi
Amel Llovet
Adriana Fosch
2n ESO
Nuria Garcia
Roger Serralta
Sara Gomez
Bet Esteve
Pablo Gonzalez
Maria Anglada
Judit Ortega
Alba Marcos
Alba Palouzie
Jazmín Mendez
Maria Isabel Solans
Alexandra Popa
Marta Solans
Nàdia Pèrez
Anna Vergara
3r ESO
Judit Zanuy
Raquel Molina
Lucia Sosa
Carolina Hernando
Xammar de Bru Sala
Adrià Jimenez
Bina Català
Alba Marín
Mar Chie
Izan Aguila
Gerard Mora
Víctor Usón
Laura Esquerre
Helen Mendez
Judit Príncep
Victor Embalo
Claudia Farran
LLuna Tzan
Gemma Termes
TÈCNICS 2n ESO Sandra Altero 4t ESO Mireia Gómez Safaa Alaoui Antonio Muñoz Roxy Flores Laia Sales 1r BATX Gerard Mercadé
ESCENOGRAFIA Estela Fanning (2n d’ESO) Asley Silva (4t d’ESO) Mercè Manso
CARTELL Elisabeth Rosell
Mei Anglada
DIRECCIÓ Elisenda Cartañà Codirecció: Vinyet Mollón (4t ESO)
Aina Olivé Mireia Díaz Àngels Tamareu Laia Marcos Direcció: Ramon Beltran
TEXT elaborat pels alumnes del crèdit variable “Memòria històrica i teatre” durant el curs 2015-16 amb el recolzament de Joan Sanromà i Elisenda Cartañà
VIURE EN GUERRA. INFANTS SOTA LES BOMBES ESCENA 1. L’aixecament Sona un timbre d’escola. S’encén la llum central. Un grup de nenes entren cridant, corrent, abraçant-se, contentes, agitant un full a la mà, el Certificat d’estudis. A l’altra banda de l’escenari un grup de pares i mares comenten nerviosos. ALUMNE 1: Per fi hem aconseguit el certificat d’estudis! ALUMNE 2: Quina alegria que tinc! ALUMNE 3: No m’ho puc creure (es mira el full) quant de temps esperant-lo i ara, per fi, el tenim! ALUMNE 4: Ei! Nenes, nenes! (tot el grup es posa envoltant-la de manera que ella quedi davant el públic. Ensenya el Certificat) avui és un dia important per nosaltres! (abraça el paper, somiosa) el recordarem tota la vida (pausa) El dia de la nostra graduació... diumenge 19 de juliol de 1936. Se sent una sintonía de ràdio que va narrant l’alçament. Mentre sona la ràdio, tots es queden mirant un punt fix. Al llarg de la resta de l’escena, se sentiran trets aleatòriament. MARE 1: Sembla que hi ha hagut una gran revolta a tot el país! MARE 2: Prop de casa hi ha dues barricades, una vora el carrer Jaume Roig i l’altra als Burots de la Riera Blanca (angoixada) de bon matí he sentit un tiroteig! MARE 3: Les veïnes m’han dit que s’estan cremant esglésies i convents a tot Barcelona! i constantment passen cotxes amb homes cridant visca la CNT i visca la FAI! TOTS ENTRE BAMBALINES: Visca la CNT i visca la FAI! ALUMNE 1: Tens raó. (sorprenent-se ella mateixa) ostres! Voleu que us digui que m’agafa un mena d’enyorança (es toca la panxa) en pensar que ja no tornaré mai més a l’escola? ALUMNE 2: (li dona un clatellot) Va, deixa de pensar en l’escola i pensa que ara anirem a celebrar-ho a la platja de Can Tunis ! Les Mares 3 i 1 van fins a les nenes i agafen les respectives filles (1 i 3), segueixen la conversa mentre marxen nervioses. Les nenes es miren les mares sense entendre res.
MARE 3: Va, marxem ràpid a casa, que es comencen a sentir trets per tot arreu! MARE 1: Ahir uns generals es van revoltar a l'Àfrica i em sembla que avui ho han fet a Barcelona i a Madrid... no ho sé, tot plegat és molt confós i complicat. MARE 3: Qui s’havia de pensar que hi hauria aquest aixecament militar? Marxen d’escena. Mentre, la mare 2 va fins l’alumne dos i l’agafa pel braç. L’alumne es resisteix i forcegen una mica al centre de l’escena ALUMNE 2: (enfadada, es deixa anar del braç, la mare li torna a agafar) Quina ràbia! Els militars s’han de revoltar just ara que hem començat les nostres esperades vacances! (comencen a marxar d’escena) bé, potser d’aquí uns dies podrem anar a la platja de Can Tunis.... MARE 2: (a l’alumne 2) Quines coses més absurdes de pensar! (fort) Ara el què cal és anar a buscar patates, arròs o sucre... per si tot això s’allarga (marxen d’escena) MARE 4: (cridant mentre surt d’escena darrere la mare i alumne 2) No pateixis dona! he sentit que deien que tot plegat no durarà gaire i aviat tornarem a la normalitat! ALUMNE 4 està sola a l’escenari, mira a veure si la vénen a buscar, espera uns segons, quan se sent un tret. Surt corrents d’escena. FOSC S’obre la llum del públic i un nen s’aixeca d’enmig. Llegeix: Quina ràbia que tinc! Aquest diumenge 19 de juliol els meus germans i jo havíem d'anar a veure un partit de futbol per que som socis dels Sants. Els pares no ens han deixat sortir al carrer. Diuen que des del balcó de casa han vist passar molta gent amb fusells i fent molt d'enrenou i s'han sentit trets pels terrats del barri. Projecció del vídeo sobre l’alçament del 19 de juliol S’obre la llum del públic i un nen s’aixeca d’enmig. Llegeix: Ayer estuvimos en nuestra escuela, el Grupo Escolar Francesc Macià, colaborando en la instalación de los atletas que han de participar en las Olimpiadas Populares que se iniciaban hoy. Pero nos hemos despertado con el ruido de unos disparos y mi padre no estaba. Al mediodía, mi padre, se ha presentado sin afeitar, ojeroso, rendido y me ha abrazado con fuerza. Parece ser que la batalla está ganada en Barcelona y en Madrid, pero en el resto de España todo es confuso. Mi madre va repitiendo “Que guanyi qui vulgui però que no hi hagi guerra”
ESCENA 2. Comença la guerra L’escenari es divideix en dos espais. A la dreta hi ha un grup d’alumnes amb tres taules mal posades, vestits amb bata d’escola i escrivint a una revista: CERDANYA. Per la resta de l’escenari passegen pausadament varis actors, amb maletes, amb cara de por, gana i fred. Enmig d’aquests surt un periodista amb un micròfon inhalàmbric, que se’ls va mirant i va escrivint. Al fons un cor, que vestit tot de blanc o negre va recitant un mantra. S’obren les llums sobre els que passegen i sona una música. COR: Cuando Madrid era Sarajevo o Bagdad o Mosul/ en Madrid llovía metralla /llovían muertos. PERIODISTA: (passejant entre els actors) Durante éstos días de noviembre de 1936, Madrid ha ardido. Describir el horror y hablar de los asesinatos en masa se vuelve monótono. (pausa i escriu) El barrio menos afectado por las bombas es el de Salamanca (amb sarcasme) justo el barrio donde viven muchos de los que han apoyado la sublevación del general Franco. (es queda a un racó escrivint) REFUGI 1: (ho explica a un altre actor, quiets a l’esquerre de l’escenari) Numerosos aviones dejaron caer su carga en el centro de la ciudad. En muchos barrios de Madrid se vio como innumerables bombas explosivas e incendiarais destruían edificios y causaban estragos entre la población civil. PERIODISTA: (mirant els personatges que acaben de parlar, reflexionant) Otros barrios, sobre todo los del centro, no han tenido tanta suerte (escriu) ofrecen un triste panorama: fachadas destrozadas, postes de luz derribados, raíles de tranvía retorcidos, edificios completamente hundidos… Segueix la música i sonen les sirenes so de bombardeig. Les llums fan pampallugues. Tots els personatges miren al cel i comencen a córrer, desordenats, cap al refugi, amb molta por, se sent algun crit, a algú se li obre la maleta i li cauen papers i llibres per terra. REFUGI 2: Comienza el bombardeo de todos los días. Estallan las granadas sobre las casas muertas, abriendo nuevas heridas en sus cuerpos desgarrados. REFUGI 3: (cridant) ¡Entre explosión y explosión, las cosas, las casas, las calles, gritan! ¡Sacudidas por la metralla! PERIODISTA: (observa l’escenari de desolació i escriu) El bombardeo ha matado cerca de 200 personas, todas civiles (aixecant el cap de la llibreta) no existía ningún objetivo militar en el perímetro donde fue más intenso...
REFUGI 4: (arraulit a una paret) Yo me quedo acurrucado en el portal de una casa, muerto de miedo a las cosas muertas. PERIODISTA: (es situa davant al refugi on hi ha una sèrie d’acors arrulits i tapats amb mantes) En los sótanos y en los subterráneos se pueden refugiar unas cien mil personas. (es gira cap al públic, fort) Pero en Madrid hay más de un millón de seres humanos! Acaba el bombardeig però segueix sonant la música. COR: Cuando Madrid era Sarajevo o Bagdad o Mosul/ en Madrid llovía metralla / llovían muertos. Tots miren un punt fix. Deixeu passar uns segons de música que a disminuint fins apagar-se. FOSC. Sona timbre d’escola. S’encén la llum que projecta els alumnes de la classe. NOIA 1: Grup Escolar Lluis Vives NOIA 2: (escrivint a un DINA 3. Revista Cerdanya) Revista CERDANYA (l’ensenya al públic) NOIA 3: (aixecant el cos per sobre de la taula) Madrid! Madrid la heroica! Madrid que s’ha defensat durant vuit mesos amb heroïcitat exemplar... NOIA 4: Els exèrcits de mercenaris, en veure que no podien entrar en aquesta ciutat, prengueren la decisió d'escampar el pànic, la desolació, el dolor, la tristesa i l’horror, entre la població civil. NOIA 5: (ho narra com si fos un conte) Era un dia de novembre quan aparegueren sobre el cel de Madrid uns avions. (s’aixeca) Ocellots negres d’acer que, a cada extrem de l’ala, duien gravada la creu feixista. Aquestes àguiles deixaven anar sobre la ciutat, passiva, la seva metralla, (cara al públic) que només causà dolor i horror. NOIA 6: Els madrilenys, corrien d’un lloc a l’altre, espantats, i fins i tot, avergonyits, en veure que hi havia éssers humans, semblants a ells, que cometessin tals crims, propis només de les feres. NOIA 2: Les bombes, varen destrossar algunes llars humils, matant els seus habitants. I d’aquesta manera, ho anaren fent quasi cada dia, i cada nit.
NOIA 4: De Madrid, ja no queda res! Els obusos enemics, han destrossat museus, cases d’art, edificis molt importants i antics, escoles, carrers cèntrics... (pica sobre la taula) Però de totes maneres a Madrid no han entrat. (s’aixeca) TOTES: (es posen dretes i aixequen les mans) Madrid, seguirà essent, la capital de la república espanyola! FOSC. Comença a sonar una música. Es recita el poema “Oda a los ninos de Madrid muertos por la metralla” de Vicente Aleixandre (octubre de 1936). Alguns nens surten darrere l’escenari, altres estan entre el públic i alguns dalt. COR: Se ven pobres mujeres que corren por las calles Como bultos o espantos entre la niebla. NOIA 1: Las casas contraídas, Las casas rotas, salpicadas de sangre REFUGI 1: Las habitaciones donde un grito quedó temblando, ALUMNE 1: Donde la nada estalló de repente, Polvo lívido de paredes flotantes NOIA 2 : Asoman su fantasma pasado por la muerte. PERIODISTA: Son las oscuras casas donde murieron niños. MARE 1: Miradlas. Como gajos Se abrieron en la noche bajo la luz terrible. REFUGI 2: Niños dormían, blancos en su oscuro lecho
ALUMNE 2: Niños nacidos con rumor a vida. MARE 2: Niños o blandos cuerpos ofrecidos que, callados los vientos, descansaban. NOIA 3: Las mujeres corrieron ALUMNE 3: Por las ventanas salpicó la sangre REFUGI 3: ¿Quién vio, quién vio un bracito salir roto en la noche con luz de sangre o estrella apuñalada? NOIA 4: ¿Quién vio la sangre niña en mil gotas gritando: ¡Crimen, crimen! Alzada hasta los cielos como un puñito inmenso, clamoroso? MARE 3: Rostros pequeños, las mejillas, los pechos el inocente vientre que respira: NOIA 5: la metralla, la súbita serpiente, muerte estrellada para su martirio. ALUMNE 4: Ríos de niños muertos van buscando Un destino final, un mundo alto.
REFUGI 4: Bajo la luz de la luna se vieron Las hediondas aves de la muerte NOIA 6: Aviones, motores, buitres oscuros cuyo plumaje encierra La destrucción de la carne que late La horrible muerte a pedazos que palpitan COR: Y esa voz de las víctimas, rota por las gargantas, que irrumpe en la ciudad como un gemido. PERIODISTA: Todos la oímos Los niños han gritado. MARE 1: su voz está sonando. REFUGI 2: ¿No la oís? Suena en lo oscuro NOIA 3: Suena en la luz PERIODISTA: Suena en las calles REFUGI 3: Todas las casas gritan MARE 2: Pasáis, y de ésa ventana rota sale un grito de muerte NOIA 5: Seguís. De ese hueco sin puerta sale una sangre y grita
ALUMNE 1: Las ventanas, las puertas, las torres, los tejados COR: gritan, gritan. MARE 4: Son niños que murieron. NOIA 2: Por la ciudad, gritando ALUMNE 4: un río pasa: un río clamoroso de dolor que no acaba. MARE 3: No lo miréis; sentidlo. NOIA 6: Pequeños corazones, pechos difuntos, caritas destrozadas ALUMNE 2: No los miréis; oídlos. REFUGI 4: Por la ciudad un río de dolor grita y convoca NOIA 4: Sube, sube y nos llama ALUMNE 3: La ciudad anegada se alza por los tejados y alza un brazo terrible. Un solo brazo NOIA 1: Mutilación heroica de la ciudad o su pecho.
REFUGI 1: Un puño clamoroso, rojo de sangre libre. Tots junts: que la ciudad esgrime, iracunda y dispara. FOSC. S’obre la llum del públic i un nen s’aixeca d’enmig. Llegeix: Mitigaba el hambre con algunas almendras i aceitunas que mi abuela recibía del pueblo y un gran tajo de carne de un mulo del ejército que habían encontrado muerto en medio de la calle. ¡Era una carne tan dura que después de hervirla largamente se había de machacar en un mortero! CORAL: Surten de darrere de l’escenari amb llanternes i canten Ai Carmela!
ESCENA 3. Gana i privacions L’escenari segueix dividit en dos. A una banda hi ha una cua de gent que fa cua davant una botiga de queviures on hi ha una pissarra que indica que “avui hi ha carn”. La gent que fa cua, alguns drets altres asseguts, fan cara de cansats, amb gana, alguns es tapen amb mantes. A la dreta de l’escenari un grup de nens i nenes vestits amb bates d’escola mengen llenties a uns plats. Sona un timbre d’escola i s’encén la llum que il·lumina els alumnes de la classe. Els nens van menjant fent broma. NOIA 1: (amb cara de fàstic) Avui tenim llenties corcades! NOIA 2: (agafant-la i ensenyant-la amb els dits, amb cara de fàstic) I aquesta cosa que en diuen truita vegetal. NOIA 3: (senyalant a la NOIA 1) Ai quin fàstic! Això que he sentit ha estat un crec? NOIA 4: (li ensenya el plat de llenties) Però tu què et penses? Aquestes llenties estan plenes de corcs! NOIA 1: (reflexiu) Mira quines coses porta la guerra... abans, si trobava algun corc a les llenties ni les tastava! (amb veu trista) i ara en canvi quan mastego i n’aixafo un penso: tot cap a dins! amb més vitamines... més... aliment... (fa una mitja rialla) NOIA 3: (amb cara de fàstic) Ai! quin horror!
NOIA 2: (ja s’ha acabat el tros de truita i es mira el plat buit) Doncs jo ja estic farta d’acabar de dinar o sopar i que sempre em quedi un budell buit. NOIA 4: (tocant-se la panxa) Jo cada dia penso amb en un parell de llesques de pa amb tomàquet i un bon plat de patates! NOIA 1: (somiosa movent els braços molt vehement) I jo somio taules plenes de queviures (pensa) arròs guisat, truites de tres ous... (respira fons) i pa, molt de pa. NOIA 5: (s’aixeca davant el públic) Ja n’hi ha prou no? Podríeu pensar en les nostres pobres mares! La cua que han hagut de fer tota la nit per aconseguir aquestes llenties corcades! I les corredisses, els crits i les baralles que han hagut de patir en el mercat! NOIA 2: (molt trist i molt sentit, mirant cap al públic) Aquesta guerra ens està convertint en un ramat de llops afamats. FOSC. S’obre la llum del públic i un nen s’aixeca d’enmig. Llegeix: Veig tres cues. Una és dels que ahir es van quedar sense número i avui els en donaran un per ser els primers. L'altra, és dels que avui despatxaran, i l'altra, és perquè els donin número per demà. Desprès de tres hores he marxat no he aconseguit cap número.
S’encenen les llums que enfoquen els actors que fan cua. Cal que l’escena transmeti cansament i nerviosisme. El cor, queda situat al fons. COR: Era un dia de març, molt clar i sense cap núvol... MARE 1: (amb alumne 1 agafada de la mà, entren per darrere l’escenari, miren pissarra) Avui hi ha carn, quina sort! (comencen a caminar buscant el final de la cua) feia dies que no n’hi havia (crida) qui és l’última? REFUGI 4: (des del final de la cua) Sóc jo! (quan MARE 1 arriba li comenta en veu més baixa) Però no sé si ens tocarà... hi ha cua des de fa tres hores i jo tinc el número 35. (alumne 1, mare 1 i refugi 4 es queden xerrant sense fer soroll) ALUMNE 3: (situades al mig de la cua i senyalant unes dones del principi de la
cua que duen unes mantes) Per què deuen portar tantes mantes aquestes senyores? Avui no fa tan fred... REFUGI 2: Suposo que han vingut de matinada a fer cua i poder aconseguir patates i ous. ALUMNE 3: Quin horror no? passar tota la nit al ras per aconseguir una mica de menjar? MARE 2: (al costat de la alumne i mare 3) Això no és res! Per cues les del tabac! No puc entendre de cap manera els homes que prefereixen fumar que menjar pa! Mira si no se’n podrien estar de fumar! ((Refugi 2, alumne 3 i mare 2 es queden xerrant sense fer soroll) MARE 3: (a una altre zona de la cua, explicant a la resta de la gent) M’han dit que hem d’estar a l’aguait per si sentim canonades! s’ha anunciat que avui hi ha d’haver un fort combat aeri... jo, a la que senti un petit soroll marxo ràpidament cap al refugi (el senyala) ALUMNE 4: Ja té raó, ja. Jo faré el mateix. ALUMNE 2: (a la Mare 3) I a vostè qui li ha dit això? (senyalant l’alumne 3) Ja sap que hi ha gent que li agrada espantar els altres. MARE 3: (una mica enfadada) Això que us dic és veritat! M’han de fer cas! (baixant el to de veu) Ho he sentit a la ràdio. (mare 3 i alumnes 3 i 4 es queden xerrant sense fer soroll) REFUGI 4: (a mare 1, preocupada) Diuen que avui no hi haurà pa per a tothom per culpa de les pluges. MARE 3: (a les alumnes 2 i 4) Miri, en aquests temps que vivim pot passar qualsevol cosa (en to confidencial, però fort) ara l’hi diré una de bona! (dos o tres de la cua es giren a escoltar) Fa uns dies, vaig veure una baralla a la lleteria que hi ha prop de l’estació (senyala a algun lloc) la cosa va arribar a tant que, una pobre dona va caure a terra (tots fan cara d’espantats) i se li va vessar tota la llet que havia aconseguit! (tots fan cara trista) ALUMNE 2: (trista, cap al públic) Quines coses que passen avui en dia (pausa) per una mica de llet ens hem de discutir i barallar amb les veïnes. Se senten crits, des de dins la botiga surt corrents una noia i marxa darrere el públic.
REFUGI 1: (sortint de la cua i darrere la noia, cridant) Quina barra! Aquesta dona (la senyala) ha canviat el número de persones de la família. N’ha posat el doble! Per aconseguir més ració de menjar! (es gira cap a la gent de la cua) I com que la carnissera la coneixia, no l’ha volgut despatxar. REFUGI 3: (cridant enfadada) Quina barra! I després no en quedarà pels altres! Comencen a sonar les sirenes d’un bombardeig. Les llums fan pampallugues. Els actors de la cua comencen a córrer per l’escenari. Els que actuen a l’escena següent es situen al refugi, la resta marxen darrere el públic, cal que al terra quedi ple de papers, mantes, maletes, etc... Els alumnes de la classe, també es situen sota les taules. Cau una bomba i una persona cau morta al terra, al mig de l’escena. Se l’enfoca amb un focus direccional. Una de les alumnes de l’escola surt de Sota la taula, s’ajup a mirar la persona de terra. Sona música. NOIA 6: Dónde tú no estuvieras, como en este recinto, cercada por la vida, en cualquier paradero, conocido o distante, leería tu nombre. Aquí, cuando empezaste a vivir para el mármol, cuando se abrió a la sombra tu cuerpo desgarrado, pusieron una fecha: diecisiete de marzo. Y suspiraron tranquilos, y rezaron por ti. Te concluyeron. Alrededor de ti, de lo que fuiste, en pozos similares, y en funestos estantes, otros, sal o ceniza, te hacen imperceptible. donde tú no estarías, si una hermosa mañana, con música de flores, los dioses no te hubieran olvidado. Abraça el noi de terra
PERIODISTA: (surt de darrere l’escenari amb un micro inhalàmbric) José Agustin Goytisolo va escriure aquest poema per la seva mare, que va morir per l’explosió d’una bomba, llençada per un avió italià el dia 17 de març de 1938. Ella feia cua a una botiga, ja que, malgrat els perills, volia comprar dolços per celebrar el sant del seu fill i marit. Un Sant Josep que mai arribaria a celebrar. Fi de música. FOSC. Projecció del vídeo sobre els bombardejos a Barcelona i Badalona S’obre la llum del públic i un nen s’aixeca d’enmig. Llegeix: Estic espantada. M'he posat al llit per anar a dormir i he sentit un gran soroll, desprès les sirenes. Miro per la finestra. Està tot fosc. Solament es veu un resplendor que surt de Montjuïc.
ESCENA 4. Els refugis Llum en pampallugues tota l’escena. Queda un punt fix de llum al refugi i una lot antiga a la classe. Les nenes estan amagades sota de les taules (ho han fet durant el bombardeig) a mida que expliquen, van sortint de l’amagatall i seuen a la cadira. Els del refugi, s’aixequen, busquen amb una lot el llibre a terra amb les caràtules corresponents i el llegeixen al centre, quan acaben marxen d’escena. So de bombardeig de rerafons tota l’escena. NOIA 1: (surt de sota la taula, escrivint en un diari) Són les dotze de la nit. No puc dormir. (pausa) Aquest vespre, tots els veïns de l’escala ens hem sentit sobresaltats per un seguit d’explosions produïdes per projectils cap al centre de Barcelona. Sembla que venien del mar. (pausa) Segons m’han dit els pares, ha estat obra del creuer Canàries. (mirant el públic) No ho sé, tot és tan confós... tinc molta por i no puc dormir. No sé com els pares poden estar tan tranquils! REFUGI 1: (Surt amb una llanterna enfocant al terra, mira els papers, agafa el de Josep Miracle, i llegeix de genolls a terra) Els bombardeigs aeris van ser, molt aviat, el malson de tots els barcelonins. Si de dia esfereïen, de nit embogien. De dia, un tenia la sensació d’estar prop o lluny del perill. Si s’hi estava a prop era córrer a cercar refugi; si s’hi estava lluny era una sensació d’alleujament. (Pausa) De nit, era la desorientació pura i simple. (S’aixeca) Moltes famílies, literalment preses de pànic, van optar per dormir dins les andanes del metro, multitudinàriament, atapeïdament, un matalàs al costat de l’altre. En llevar-se, cargolaven el matalàs, el lligaven amb un cordill i l’arraconaven a la paret. De dia, la renglera de matalassos lligats a les andanes de metro feia una gran impressió de misèria. (Es guarda el llibre sota el vestit i marxa corrents darrere el públic)
NOIA 2: (surt de sota la taula) De nit, quan sonaven les sirenes, m’amagava sota el llit, i em quedava allà, protegida pel matalàs. Des d’allà, senties, primer, els motors dels bombarders després, els xiulets, i finalment, les explosions, unes vegades lluny, altres més a prop, algunes al costat mateix. REFUGI 2: (Surt amb una lot enfocant al terra, mira els llibres, agafa el de Teresa Pàmies l’obre i llegeix.) Cuando se anunciaba un bombardeo, por medio de las sirenas, todos dejábamos la tarea que estábamos haciendo sobre los pupitres y, con mucha serenidad, bajábamos al refugio, que era la antigua capilla que se conservaba intacta. Allí permanecíamos en orden. (Pausa) Recuerdo que salíamos a los pasillos y, con mucho cuidado, subíamos a la azotea (Es posa de puntetes i amb la mà al front com si es tapés el sol) desde donde veíamos los aviones, los bombarderos y la metralla de los antiaéreos que caía por allí. (marxa corrents darrere el públic) NOIA 3: (s’aixeca de sota la taula i explica) No entenia perquè de sobte, a mitja nit em treien del llit i em duien embolicada amb una manta, fins a un solar molt gran, que hi havia a prop de casa. O anàvem a l’estació del metro. Allí hi havia altres nens com jo, però no podíem jugar, perquè ens feien estar ben quiets al costat de tota la família. Els grans, s’estaven a l’andana, asseguts o estirats sobre matalassos. (pausa) Malgrat tot, hi havia una cosa bona, a l’hivern, al metro, s’hi estava més calentó que a casa. REFUGI 3: (Surt amb una llanterna enfocant al terra, mira els llibres, agafa el de Mercè Rodoreda, de cloquilles). I vam dormir junts. Jo al mig i un nen a cada banda. Si havíem de morir, moriríem així. (Pausa) Si a la nit hi havia alerta i les sirenes ens despertaven, no dèiem res, ens quedàvem quiets només escoltant; i quan tocaven la sirena d’acabament, si podíem, dormíem. (Pausa) Però jo, no sabia mai si estàvem adormits, perquè callàvem sempre. (mira al cel i comença a plorar. Es gira i marxa corrents darrere el públic) NOIA 4: (Surt de sota la taula) Quan sonaven les sirenes la gent es transformava, corrien com a bojos (Pausa) em feien un pànic terrible. (Pausa) Al començament baixava molta gent al refugi, després es va transformar en rutina. (Pausa) La vida era tan dura a Barcelona que si s’havia de morir, la gent preferia fer-ho a casa, tots junts amb els nens. Puja el so de les sirenes. Les nenes de l’escola van corrents cap al refugi però quan cau una bomba totes cauen a terra. El Refugi 4 amb una lot els va enfocant i camina entre ells. Es situa davant de l’escena de cara al públic. Llum sobre l’actriu. Música. REFUGI 4: Dins l’escola Milà i Fontanals el silenci era impressionant. El sòcol de l’edifici apareixia com rosegat pels impactes de l’explosió. Al llarg d’aquest sòcol, hi havia sis persones ajagudes, un noi i cinc cossos grans. Eren morts. (Pausa) Estant en aquella contemplació, van arribar els homes de la brigada a retirar els cadàvers. I en aquell moment es va produir una cosa horrible. (Pausa)
Va aparèixer l’enfollida mare d’aquell noi mort. I hauríeu d’haver vist la seva desesperada lluita estirant el cos del seu fill, que un home de la brigada també estirava per l’altra banda, ben disposats a no deixar-se’l perdre. (Pausa) Però tots els esforços de la mare van ser inútils. I va haver de veure el cos del seu fill, amuntegat amb els altres cadàvers, en el camió que se’ls enduia a tots cap al dipòsit del Clínic. FOSC. Fi de la música. S’obre la llum del públic i un nen s’aixeca d’enmig. Llegeix: El meu germà Manel no volia anar mai al refugi. Tenia cinc anys i, entrar-hi, li feia molta por. Però durant uns bombardejos molt forts, el van obligar, gairebé a la força. Van anar, al refugi, la meva mare, els germans i els cosins. Els cinc nens estaven dormint junts, a sota d'una manta, quan a causa d'una bomba, part del refugi els va caure al damunt. Jo vaig néixer desprès de la guerra, no vaig conèixer mai al meu germà.
CORAL: S’aixequen del refugi i canten i ballen Anda Jaleo S’obre la llum del públic i un nen s’aixeca d’enmig. Llegeix: Quan estem a classe, si hi ha bombardeig, hem de sortir i anar a refugiarnos a casa de Donya Eugènia, mestra de l'escola que viu al carrer Lleida, enfront de la porta d'entrada del Grup Escolar. Com que ens han dit que tots els bombardeigs seran per mar, tots pensem que així estem més protegits.
ESCENA 5. L’escola sota les bombes Hi ha sis taules i sis cadires al mig de l’escenari, en format d’una classe. Els alumnes estan distesos, Dos asseguts a una taula, fan xafarderum. Els altres juguen a picar de mans a un lateral. És l’hora del pati. Sona un timbre d’escola. S'il·lumina l’escena. NOIA 1: (Fa el xafarder amb la noia 3) M’han explicat una cosa increïble! Mira, un noi del Masnou, estava sopant quant, dos amics, el van anar a buscar per prendre alguna cosa al bar, com feien cada nit. Ell els hi va dir que l’esperessin una estona, que havia de donar de menjar als conills i que després aniria amb ells. Però els dos amics no el van esperar i van marxar al bar. Quan ho havia fet tot, la seva dona li digué que ja estava bé, que sempre la deixava sola amb els nens i no li feia companyia. El xicot s’ho va repensar i es va quedar a casa. (Amb veu de misteri) Encara no feia un quart que prengué la decisió de no sortir, que començà un bombardeig i, què són les coses d’aquesta vida, donà la casualitat que va caure una bomba al bar on havia quedat amb els amics. Els seus amics van morir entre les runes.
NOIA 3: Aquest home se’n salvà d’una de bona! NOIA 2: (Mentre juga a picar de mans amb el 1 i 4) Mira si hi ha gent pocasolta! L’altre dia, mentre estava dibuixant, vaig sentir una veu que cridava: Les sirenes! Tot seguit, vaig deixar el dibuix i vaig sortir a veure si era veritat. Però al final eren un parell de bordegassos que, amb un pot, feien el soroll d’una sirena. (Tot el grup de nens riu) NOIA 4: Quines bromes! I pensar que, segons les notícies dels diaris, en el bombardeig d’ahir hi va haver més de cent morts i un gran nombre de ferits. NOIA 5: Diuen que aquest ha estat el bombardeig més cruel que hi ha hagut a Barcelona! Entra la professora i tots es van posant a sobre les taules, de cara al públic. COR: Malgrat la guerra i els bombardejos, la vida a la ciutat intentava fer-se amb normalitat. Per això les activitats escolars continuaren. Per exemple, el Cor Infantil del Grup Escolar Lluis Vives, va celebrar un concert del que ens ha quedat constància , on es van interpretar les següents peces: (mentre es diuen les peces els actors es situen a les seves taules) Som petits, de Lluis Millet. Les campanes de pasqua, d’Apel·les Mestres. Canto a los pescadores, popular Gallega. Cançó del lladre, popular catalana. Marinada de Pérez Moya. La balanguera popular catalana. El grup d’alumnes de la classe canten La balanguera, quan de sobte es comencen a sentir avions i el discurs de la Generalitat que es va afluixant a mida que avança el poema. Llums en pampallugues Els nens comencen a córrer i cridar per la classe. NOIA 3: (es posa damunt una cadira i crida) Diuen que la classe del senyor Gaspar ha de baixar al soterrani quan sonen les sirenes! (els nens s’amaguen sota la taula, des d’on comencen a recitar el poema) (a mida que van recitant, van sortint de sota la taula i es van situant a una cadira, d’esquena el públic, escrivint a una llibreta) Per la pau. Ja prou de sang i de plom damunt dels camps de batalla [...] mai més odi entre humans fem eterna una abraçada [...]
que s’acabi avorrir, que es tornin eines les armes que no vessi més la sang que no corrin més les llàgrimes. A mida que, a la següent escena, van marxant els nens, els llums es van apagant fins que l’últim ha d’encendre una espelma perquè s’ha quedat sol a les fosques. A mida que els nens van marxant entreguen un paper al professor NOIA 6: (es gira cap alpúblic) A tres quarts de set d’aquest matí han bombardejat Barcelona uns avions pintats. També han volat les ales negres i, com sempre, han causat moltes desgràcies. NOIA 4: (assegut sobre la taula) Fa tres dies que volem anar al parc del Guinardó. No podem anar-hi, perquè cada matí toquen les sirenes. Diumenge, va caure un projectil d’antiaeri a l’escola. Va foradar el terrat del primer pis i va passar a la cuina. Sort que no era dia de classe i que no va explotar! NOIA 6: (s’aixeca i va cap a la professora) El meu pare, Josep Pascual, m’ha donat aquest escrit per l’escola: (Treu un full de la butxaca i llegeix) la meva filla s’ha d’absentar de Barcelona pel motiu de les circumstàncies de la guerra i per la manca de menjar. (Marxa d’escena) NOIA 4: Avui al matí a les 6:45 han vingut les ales negres sobre la capital Barcelonina. Ens han vingut a trencar el son i tota la gent ha anat cadascú al seu refugi corresponent. Després, molts hem anat a veure el què havia passat. Els feixistes havien deixat caure moltes bombes sobre algunes cases. (es posa a escriure sense baixar de la taula) NOIA 5: (Es gira i es posa de genolls a la cadira amb la llibreta) El motivo de esta carta es para decirte que, si en Almería vas al col·legio, espero que te enseñan mucho. También te digo que aquí vienen a bombardear los aviones de las alas negras. Precisamente, ahora que estoy escribiendo la carta han venido, haciendo mucho daño, porque ellos no vienen para hacer un viaje de recreo en avión. Por eso, yo voy cada día al colegio. (Es gira, seu bé i segueix escrivint) NOIA 4: (s’aixeca i va cap a la professora) La meva mare m’ha donat aquest justificant. (Treu un paper de la butxaca i llegeix) En motiu de les circumstàncies que estem passant, el Tesseu no podrà assistir a l’escola durant alguns mesos, perquè se’n va a Ribes de Freser per veure si es posa bo, i s’engreixa amb el menjar d’allà dalt. (Marxa de l’escena)
NOIA 3: Jo aquest matí no he pogut venir perquè els aeroplans feixistes han vingut al Poblesec i han tirat bombes, una, a una casa de dos pisos que l’ha tirat al terra! NOIA 5: (s’aixeca i va cap a la professora, treu un paper de la butxaca i llegeix) Jo, Joan Piqueras, informo que, en vista de los momentos que estamos atravesando y debido a los criminales bombardeos de que somos víctimas, hemos decidido trasladar la nena a las afueras de Barcelona. (Marxa d’escena) NOIA 2: (Es gira cap al públic, s’asseu a la taula amb els peus a la cadira llegeix a la llibreta) Què n’és d’horrible! Avui a les 7:10 han aparegut uns aeroplans que han deixat anar unes quantes bombes i han causat moltes desgràcies. Han tocat les sirenes quatre vegades! Però encara no ens podem queixar, perquè, potser arribarà el dia que estaran bombardejant sense parar i no podrem sortir al carrer. Vés si no es podria acabar avui mateix aquesta guerra i no hi hauria tantes desgràcies com ara! (Es gira, seu bé i segueix escrivint) NOIA 3: (s’aixeca i va cap a la professora, treu un paper i llegeix) Jo, Josepa Balada, a causa del meu estat i de les circumstàncies actuals, he de marxar un temps per restablir-me. Demano que es reservi el meu lloc a l’escola per a tornar-hi aviat. (Marxa d’escena) NOIA 2: (s’aixeca i va cap a la professora, treu un paper de la butxaca) Tenim la necessitat de traslladar les nenes, Carme i Teresa, a un poblet petit , allunyat de Barcelona. Fins que no s’arregli la qüestió de la guerra que vivim. Vicenç Pinén (Marxa d’escena) NOIA 1: Avui, he complert 13 anys, potser són els darrers que compleixi. (Treu un ninot de la butxaca i se’l mira amb cara de pena) Quina diferència amb l’any passat, que vàrem menjar tortell! (Pausa, mira al públic) Aquest any, ho hem celebrat amb patates i carn de cavall, que per sort, estava tendra. (Camina dues passes cap a l’esquerra) No com altres vegades que estava més dura que una sola de la sabata. (Camina quatre passes cap a la dreta) Hem anat al Principal perquè han vingut a bombardejar. Per sort, avui encara no hem sentit cap explosió. Però ja ens han desvetllat a tots, i demà ens hem d’aixecar ben d’hora per anar a l’escola. (Torna al centre) Quan tornarà aquell temps que no havíem de faltar a escola i no ens havíem de preocupar per les bombes ni el menjar? (FOSC Música Pausa dramàtica. Va a buscar una espelma. L’encén, va fins al públic) Em dic Gerard Ventura, fins que no torni la calma, he d’anar a fora de Barcelona, a Vilobí, però demano que em reservin plaça en aquesta escola (mira fixament al públic uns segons i apaga l’espelma) Puja el so de la música, s’encén la llum central Els alumnes surten per ordre d’alçada per les dues bandes i es van posant al mig de l’escenari. Si hi ha temps millor vestits amb la samarreta del Vives
NOIA 1: (s’avança i es posa al mig) Una vegada, es va dir que calia perdonar, perquè no sabien el que es feien. Després de les matances d’innocents a Madrid... A. a Guernica. B. a Bilbao, C. a Barcelona, D. a València. E. a Londres, a Dresde. F. a Sarajevo, a Grozni, G. a Bagdad, a Palestina H. al Chad, al Sudan, a Kurdistan I. a Síria, a Alep NOIA 1: (Avança cap al públic i davant, amb veu greu) Podeu perdonar, però no oblideu mai aquests fets. Els assassins (Pausa) sí sabien el què es feien. Fi de la música. CORAL: Surten darrere dels actors cantant Imagine. FOSC