Que significa una pregunta? 2009-10

Page 1

Curs 2009/2010 Grup G1

Agents Interns Luz Broto, Montse Carreño i Eloi Puig

Projectes. Facultat de Belles Arts. U.B.

Què significa una pregunta? Selecció de treballs.


L'Assignatura de Projectes va iniciar el curs 2009-10 amb una pregunta inicial: Què significa una pregunta?. Aquest éra l’encapçalament del pla docent. A partir d'aquesta pregunta voliem generar un seguit de propostes dirigides al voltant del qüestionament de la nostra pròpia actitud i implicació davant del fet creatiu, qüestions que ens podien portar a generar un projecte artístic. Partiem de la idea que la pregunta sempre és sinónim de progrès, avançament, superació, i és per aixó que enteniem la pregunta com a un motor generatiu i creatiu per conèixer millor què fem i què volem fer. Els nostres esforços anaven dirigits cap a la recerca d'una presa de contacte amb el mon fora de la universitat, per aproparnos als qüestionaments, les problemàtiques i les formes de funcionar de diferents agents artístics que encaren el seu treball en el camp professional de l’art. En aquesta linea, l’assignatura de Projectes te un seguit d’experiències que s’inicien l'any 2005 amb l'exposició Imprezona a la Galeria de

Miscelanea de Barcelona. Aquella primera experiència buscava sortir de les aules per a mostrar tot allò que es desenvolupava durant tot un any acadèmic, per nosaltres era poder visualitzar i fer públic els treballs personals de cada alumne. L'experiència a Miscelanea va durar 4 anys acadèmics, ja en el curs 2008-09 va sorgir una nova proposta que ens portava cap a una nova via de treball, el procés de treball col.lectiu. Va ssignificar una intensa i fructífera activitat realitzada en un petit espai privat que funcionava com a galeria, la Antigua Casa Haikú, un espai d'activitats artístiques del barri de Gràcia, ofert pel comissari Alex Brahim. Va ser determinant per l'enfoc del projecte el lloc físic on transcorre l'activitat artística. Era un espai diàfan i abocat a una gran cristallera-aparador orientada de cara al carrer,


aquest caràcter especific era una clara invitació per a treballar amb el public i, així va ser com el grup definitivament va iniciar tot una sèrie d'accions englobades sota el nom de Marca Blanca. Pel curs 2009-10, aquest conjunt d'experiències ens donava motius encoratjadors per reenfocar l'assignatura per vehicular-la vers el treball en col.lectiu. Va ser així com es va elaborar un programa docent enfocat a la potenciació dels processos de treball que implicava al conjunt enfront de les individualitats que conformen una classe. D'aquesta manera es van crear una sèrie d'activitats centrades en preguntes elaborades per Agents Externs. Enteniem com Agent extern artistes en actiu i que tinguessin una relació propera amb nosaltres com a coordinadors-professors de la Facultat. Cada pregunta era transmesa al grup d'estudiants amb una periodicitat de dues/tres setmanes, per desenvolupar-la abans de rebre la seguent. Les preguntes, lluny d'intentar ser respostes, funcionen com activadors de processos creatius per arribar a algun tipus de "resolució" teòric/pràctica. L'objectiu final era avaluar la possibilitat de presentar fora de la universitat el treball realitzat pels estudiants i activat pels Agents externs. Els nostres Agents externs han estat David G. Torres, Daniel Jacoby, Martí Ansón, Alex Reynolds, ferranElOtro, Rubén Martínez, Rafel G. Bianchi, Anja Steidinger i Biel Capllonch. Les preguntes s’anaven consultant al Campus Virtual de l'assignatura. Així doncs, arribat el punt de començar a tenir cert desgast per la repetició del ritme generat per les preguntes dels Agents externs, va sorgir la possibilitat de treballar en col.lectiu i desplaçar les classes a CosmoCaixa. Abans els estudiants van poder escollir la possibilitat de seguir un treball col.lectiu o deixar el grup i desenvolupar un treball individual, mentre això passava es va començar a buscar temàtiques comunes al grup. D'una selecció de quatre primeres possibles temàtiques es va obtenir quatre sil.labes que conformen el nom de LECOVOSU (LEyenda urbana, COlor, VOyeur, SUicidi col.lectiu) i que ha persistit (només com a nom) fins al final, tenint en compte que les idees s'han anat transformant totalment. Comencem a treballar a la Sala Pi del CosmoCaixa i hi passarem un total de 7 sessions durant quasi tres mesos.


Aquesta és una introducció que dóna context a la selecció del treballs del alumnes dels curs 2010-11 que van realitzar a partir de 8 preguntes generades desde l’inici del curs pels nostres Agents Externs. Els alumnes presents en aquesta selecció són: Sabina Andrés, Ferran Barba, Ester Bosch, Elena Milà, Ares Molins, Estel Roman, Alberto Costa, Elara Elvira, Esther Gonzalez, Andreu Julià, Toni Muñoz, Laura Palau.

Prof: Eloi Puig.


02/10/09

Agente Externo David G. Torres Pregunta nº0

¿Qué hacer?


PROYECTES PREGUNTA N.0 Agente externo David G.Torres ¿ QUÉ HACER? Esther González del Prado REFLEXIÓN Nada es tan complicado ni tan sencillo. Creo que nunca me paro ha hacerme esta pregunta, existo con la sensación de tener algo por hacer. Si algo caracteriza a la vocación que hemos elegido, es que no es sólo una profesión, es una manera de vida, una pasión que nos mantiene siempre ocupada la mente. Estamos aquí por una serie de energías cósmicas que combinadas a unos factores climatológicos crean las condiciones necesarias para la vida. Formamos parte de un ciclo natural que está en constante movimiento. El universo es infinito en tiempo y espacio. Una vida individual no significa nada en la atemporalidad del universo. Sin embargo, significa todo para nosotros. Entonces, si todo viene y va, si un determinado tiempo y un espacio nos sitúan en la vida, en el aquí y el ahora; ¿qué hacer? La respuesta es sencilla; no dejar que nada pare, somos seres capaces de sentir, experimentar, reflexionar, pensar, evolucionar... hay miles de cosas por hacer.


09/10/09 Agente Externo Daniel Jacoby Pregunta nÂş1

ÂżHay algo de lo que realmente podamos estar 100% seguros?


¿Hay algo de lo que realmente podamos estar 100% seguros? Agente Externo: Daniel Jacoby

Representación Gráfica

Sólo existe una verdad. Andreu Julià

Explicación Teórica A lo largo de su vida, mi abuelo ha estado 100% seguro de muchas cosas. Es comprensible que, al estar 100% seguro de algo, uno actúe en consecuencia a esos pensamientos. Mi abuelo participó en la Guerra Civil Española en el bando franquista estando 100% seguro de que los ideales que defendía eran los correctos. Pero, según mi opinión, mi abuelo nunca tuvo malas intenciones. A mi parecer, él actuaba con buenas propósitos; pretendía, por encima de todo, ayudar a los demás y nunca le condujo en sus decisiones la búsqueda del beneficio propio. Así pues, siempre desde mi punto de vista, mi abuelo se equivocó; fracasó estrepitosamente; ya que intentando hacer el bien, contribuyó a hacer todo lo contrario. En definitiva, esta obra pretende representar mi miedo paralizador; un miedo que impide actuar en pro de unos ideales por miedo a equivocarse. ¿Có mo puedo estar seguro de hacer algo y no meter la pata igual…? Entonces, ¿No hacer nada? O más bien, ¿Centrarse en lo que uno conoce bien y tiene cerca y olvidarse de pretensiones más alejadas…? Algo similar a esto sería mi respuesta…


PREGUNTA
Nº
1
:
“¿Hay
algo
de
lo
que
realmente
podamos
estar
100%
 seguros?”
 Por
la
alumna:
ELARA
ELVIRA
 Evento
 Acción
 Imagen
del
resultado/respuesta
a
la
pregunta

Materiales
 ‐ ‐ ‐

Un
trozo
de
verja
metálica
 Una
piedra
 La
fuerza

Descripción
 Mediante
la
utilización
de
la
fuerza,
he
intentado
atravesar
la
piedra
por
el
hueco
 de
la
verja
metálica.
 Explicación
 Para
resolver
este
primer
ejercicio,
he
buscado
una
manera
de
responder
esta
 pregunta
tan
laberíntica
de
manera
concisa,
es
decir,
ofrecer
una
respuesta
 100%
segura,
sin
aproximaciones,
con
contundencia.
Así
se
me
ocurrió
realizar
 algún
hecho
demostrable,
del
que
no
hubiese
duda,
a
la
manera
de
un
 experimento
científico,
una
demostración
material
y
física
que
termina
por
ser
 irrefutable.




09/10/09

Sabina Andrés Rodrigálvarez Agente externo:Daniel Jacoby Pregunta nº1

¿Hay algo de lo que realmente podamos estar 100% seguros? “¿What is real? How do you define real? If you are talking about what you can feel, what you can smell, what you can taste and see...the real is simply electrical signals interpreted by your brain” Fragment del film Matrix (welcome to the desert of the real) Les realitats són infinites i variades, passen del pla individual al col·lectiu per a poder sobreviure o sobreviuen gracies a la individualitat i la subjectivitat? Qui s’ha d’encarregar d’ella? Especialistes que formin idees abstractes sobre idees abstractes (G.Deleuze.H), ments espirituals o els reclusos del Benito Meni? Tots són vàlids, el que cal tenir clar: Que les realitats no es creen, es creen els conceptes, els conceptes no existeixen ja confeccionats, no es passegen pel cel, no són estrelles, no se’ls contempla, es fabriquen. Tot pot ser posat en dubte, ja que tot és interpretació d’un cervell, i es posa en dubte per duplicat si el material bàsic que emprem és el llenguatge. El culte a la incertesa es troba en el seu màxim apogeu i aqueta incertesa manté en una clara inestabilitat a l’intent de definir la paraula realitat o al intentar enumerar o fer un llistat sobre les coses de les que podem estar 100% segurs. Així que de segur no en tenim res, només que ens movem en un cúmul caòtic de discursos, de petits relats. L’important és: què ens resulta útil i que és sens dubte inútil d’explorar dins els nostre interès subjectiu.

-69-

¿Queréis perder al justo con el impío? Si. Hemos tenido un sueño: el señor castiga al que ama a las bestias. Així comença la meva resposta a la pregunta que ens plantegem. Història Bíblica encara esta en construcció. Sorgeix de la pregunta per la realitat, i el que més contradicció aporta en el món de la realitat/ficció des del meu punt de vista és la Bíblia. Dins l’era de la sospita, l’espectador es pregunta per la verosimilitud de determinats successos. Jugo amb l’origen, l’ordre, la contradicció, el discurs i l’atzar no creant una nova realitat sinó un nou discurs, una interpretació. Los mayores tormentos siempre abiertos también mi odio para todos. v. Matarás en este lugar VI. Fornicarás su esposa Noemi. VII. Hurtarás objetos sagrados, a saber qué. VIII. Levantarás falsos testimonios, allí mentirás. IX. Desearás la mujer ajena. Mensajero, diciendo: Haznos dioses.


Laura Palau Rof Projectes Agente Externo: Daniel Jacoby Pregunta nº1: ¿Hay algo de lo que realmente podamos estar 100% seguros? Respuesta: ¿Qué esconde la bola negra?

INCERTIDUMBRE La incertidumbre es un concepto fundamental relacionado con la precisión y necesario para cuestionar la validez de los valores, los juicios, las opiniones i las creencias de cualquier persona o cosa. El término incertidumbre es globalizador, en el sentido que considera todas las fuentes posibles de error que intervienen en la valoración final. Se define la incertidumbre como “una estimación unida al juicio de un caso que caracteriza el intervalo de valores dentro de los cuales se afirma que está el valor verdadero”. Esta definición tiene poca aplicación práctica ya que el “valor verdadero” no puede conocerse. El concepto de incertidumbre refleja, pues, duda acerca de la veracidad del juicio obtenido una vez que se han evaluado todas las posibles fuentes de error y que se han aplicado las correcciones oportunas. Por tanto, la incertidumbre nos da una idea de la calidad del resultado ya que nos muestra un intervalo alrededor del valor estimado dentro del cual se encuentra el valor considerado verdadero. Aún así, el valor verdadero sigue siendo incierto. Incertidumbre y precisión Se define la precisión como “el grado de concordancia entre casos independientes obtenidos bajo unas condiciones estipuladas”. Estas condiciones dependen de los factores que se varíen entre cada uno de los casos. Por ejemplo, algunos de los factores que se pueden variar son: la cultura, el analista, las leyes, la ètica i moral de una sociedad, el sujeto evaluado, la época de realización, etc. Las dos medidas de precisión extremas son la reproducibilidad (que proporciona la mayor variabilidad ya que los casos se obtienen en diferentes contextos) y la repetibilidad (que proporciona la menor variabilidad ya que los casos se obtienen en intervalos cortos de tiempo sin variar ningún factor). Pero, ¿qué tipo de precisión se obtiene cuando una persona obtiene los casos estudiados variando todos los factores que puedan afectar a una concepción? En este caso, se obtiene la “precisión intermedia” ya que se obtiene en unas condiciones que están entre medio de las condiciones de repetibilidad y de reproducibilidad. La precisión intermedia es, por tanto, un parámetro muy importante ya que nos da una idea de la variabilidad que pueden tener las conclusiones establecidas en un concepto. Error e incertidumbre Se define el error como “la diferencia entre el juicio obtenido y el juicio verdadero del sujeto estudiado”. La incertidumbre y el error están relacionados entre sí ya que la incertidumbre debe considerar todas las posibles fuentes de error del proceso de evaluación. De todas formas, hay importantes diferencias entre ambos conceptos. Por ejemplo, puede darse el caso de que un resultado tenga un error despreciable ya que, por casualidad, este resultado puede estar muy próximo al valor considerado verdadero. Ahora bien, la incertidumbre de este resultado puede ser muy elevada simplemente porque el analista está inseguro del resultado que ha obtenido debido al gran número de fuentes de error que puede tener el método analítico.


Incertidumbre y tolerancia La incertidumbre juega un papel muy importante a la hora de afirmar si una concepción cumple o no con unas determinadas especificaciones. Para ello, debe comprobarse si el juicio obtenido está dentro o no de una “tolerancia” o intervalo de valores definidos y aceptados por el contexto en el cual se determina un concepto. Así pues, la respuesta a la pregunta “¿qué esconde la bola negra?” tendrá, sea la que sea, una incertidumbre asociada, un margen de error determinado i la tolerancia de la respuesta estará dentro de unos parámetros establecidos. ¿Te atreves ahora a decir qué hay dentro la bola negra? ¿Puedes estar 100% seguro?


¿Hay algo de lo que podemos estar seguros? Relativo “Todo depende del cristal con que se mire” Vivenciar el instante distorsionando la manera habitual de percibir .Acentuando la intensidad de los flashes de LUZ a través del aceleramiento del SONIDO es decir del pulso del metrónomo. Conectar visual, auditiva y atmosféricamente soportes (cámara de foto, linterna tipo led, metrónomo y 2 trípodes), llevados a la superficie plástica –composición – distribuidos en un espacio y tiempo determinado por el flujo del encendido y apagado de los artefactos puestos en juego. Duración: 2 minutos



23/10/09 Agente Externo Martí Anson Pregunta nº2

¿De què vull treballar?


De què vull treballar? Agent Extern: Martí Anson

Representació Gràfica

Explicació teòrica Per a mi la pregunta “de que vull treballar?” té molta relació amb l’aspecte econòmic. A més, el fet de plantejar me de que vull treballar sempre m’ha produït un cert malestar ja que la societat en la que vivim no accepta fàcilment el fet de no tenir-ho clar. Per enfrontar-me a aquest mal tràngol he decidit realitzar una metàfora de la vertadera resposta que mai m’he atrevit a revelar: JO NO VULL TREBALLAR. En aquesta obra es pretén donar la raó a aquelles persones que titllen als artistes de mandrosos, caradures pocavergonyes. Basant-me en aquests raonaments reduccionistes i simplistes i, definint-me a mi mateix com un mandrós i un poca-vergonya, intento explicar que; com que precisament JO(l’autor de l’obra) NO VULL TREBALLAR, he decidit buscar una forma de guanyar diners que m’exclogui d’haver de treballar. Així algunes d’aquestes opcions serien: dedicar me al món de l’art, escriure una carta a la dona més rica d’Espanya demanant-li per casar-me amb ella o fer una Quiniela. Intentant portar aquestes idees a l’extrem i buscant un cert toc còmic decideixo no complimentar la Quiniela i no escriure la carta (ja que jo no vull treballar i això seria treballar...). Aquest fet produeix una impossibilitat que a mi m’interessa ja que la meva opinió sempre ha estat que guanyar-se la vida en el món de l’art també és gairebé impossible.


09/11/09 Agente Externo Alex Reynolds Pregunta n潞3

C贸mo retratar al ser querido?


¿Cómo retratar al ser querido? Agente Externo: Alex Reynolds

Representación Gráfica

Obra –not foundAndreu Julià

Explicación Teórica En el verano de 2006, gozando yo de tiempo libre; decido realizar un retrato en barro de mi abuela. Con mi abuelo, como máximo impulsor de esta iniciativa, 4 kilos de barro y mucho entusiasmo empiezo la faena. La idea de que a mi abuela no le queda mucho tiempo de vida hace que yo desee demostrarle que puedo hacer algo que sea de su agrado. A medida que el busto va tomando forma la cosa se complica: mi abuela no para de quejarse, empieza a ver en ese retrato a una mujer fea y vieja. Mi abuelo, consciente de la personalidad depresiva de su mujer, intenta animarla. La actitud de mi abuela provoca que, por otro lado, yo empiece a dudar sobre la necesidad de realizar esta obra. Además, al no conseguir disimular su vejez empiezo a desanimarme. Los períodos de trabajo se dilatan y mi abuelo se encuentra cada vez más solo intentando impulsar algo que no interesa a ninguno de los implicados… Llega el final del verano y la obra se queda a medio hacer convirtiéndose, para mi familia, en la enésima demostración de mi vagancia y, para mí, en la enésima incertidumbre de la inutilidad de mi quehacer artístico. Actualmente la obra se encuentra en paradero desconocido ya que por la casa donde se inició han pasado varios inquilinos.


PREGUNTA
Nº
3
:

“¿Cómo
retratar
al
ser
querido?
 Por
la
alumna
:
ELARA
ELVIRA
 Evento
 Dibujo/Ilustración
 Imagen
del
resultado/respuesta
a
la
pregunta

Materiales
 ‐ ‐

Folios
 Lápices
acuarelables

Descripción
 Realizo
2
dibujos
utilizando
la
mano
izquierda
para
enfatizar
la
estética
naif,
 descuidada
e
infantil
que
buscaba
representar.
 Explicación
 La
propuesta
de
esta
pregunta
me
ha
llevado
a
recordar
mi
época
infantil,
donde
 también
se
proponían
a
los
alumnos
este
tipo
de
preguntas
y
su
respuesta
era
 totalmente
inmediata
y
natural;
la
respuesta
era
un
dibujo
simple
donde
el
 instinto
del
niño
trazaba
líneas
y
buscaba
representar
aquello
que
sentía
de
la
 manera
más
primitiva.
 Así
para
resolver
ahora
esta
pregunta,
he
buscado
trasladarme
a
esa
época

en
la
 que
la
inocencia
infantil,
te
evitaba
todo
tipo
de
alusiones
y
referencias
y
te
 dejaba
el
camino
libre
a
una
representación
pura
y
sin
ornamentos,
donde
 solamente
tu
instinto
y
el
material
a
utilizar,
eran
los
protagonistas.


PROYECTES PREGUNTA n.3 ¿CÓMO RETRATAR AL SER QUERIDO? Esther González del Prado Ser querido Tía Pili. Fallece el martes 27 de noviembre de 2009. Dos años de lucha. Deja su ilusión por disfrutar de las cosas esenciales de la vida. Cáncer. Es en estos momentos cuando te das cuenta de la constante tensión que existe entre la vida y la muerte. Después de la muerte el cuerpo desaparece. El transcurso del tiempo irá distorsionando la imagen que nuestra mente guarda de la persona desparecida. Las fotografías y videos familiares en los que aparece retratada son escenas de nostalgia que recrean un momento perdido en el pasado. Entonces solo quedan los recuerdos

Material necesario para retrato: -folio en blanco -boli

Proceso: Sábado 5diciembre: vuelvo a casa. Me recuentro con mis familiares. Sonrisas. Domingo 6 de diciembre: mi madre reúne a la familia en una comida con motivo de mi visita. A todos nos falta alguien, es difícil definir la sensación que se percibe en ese momento, el sentimiento de nostalgia que se agarra al alma cuando notas la ausencia del ser querido. Tras la comida les explico a todos la idea de hacer un retrato conjunto de la tía Pili, en qué consiste mi pregunta de la universidad y como la responderemos nosotros. Uno por uno cada familiar escribirá en la misma línea del folio una palabra, una frase que nos recuerde a la tía. De manera que cada palabra se suma a la anterior. Recuerdos y más recuerdos. Palabras encima de más palabras. Palabras que se acumulan para eliminar el carácter individual y legible del texto, convirtiéndose en un cumulo de recuerdos que se entremezclan en la superficie del papel, formando de esta manera un retrato colectivo. Tras mi explicación les veo confusos, creo que no ven sentido al hecho de que unos escriban encima de otros y al final no se pueda leer nada. Preguntas. Entienden que esto consiste en otra cosa y comenzamos. Le doy el folio en blanco a mi madre. Fue pasando por cada uno de los que estábamos en la mesa ( mi padre, cuñado, mi tío, su marido, mi prima, su hija, mi primo, su hijo, mi hermano,


mi abuelo, mi otro tío, mas primos, sobrinos, suegro,…) Sin querer se convirtió en un acto que nos estaba conectando a todos en su recuerdo. Con mucha emotividad las miradas se dirigían al folio que minutos antes había repartido. Algunas frases sonaban en alto. Había lágrimas en los ojos. Silencios. Sin querer la estábamos retratando en nuestra mente, y el momento se reflejaba en el papel.




Laura Palau Rof Projectes

Agent extern: Alex Reynolds Pregunta nº3: Com retratar al ser estimat? Resposta: Asímptota

L’eix central representa el ser estimat, mentre que la línia en forma d’espiral hiperbòlica representa la posició que ocupa l’agent que realitza el retrat. La distància entre la línia de l’espiral i la del ser estimat és més o menys gran en funció del grau d’intimitat i coneixement entre les dues persones, en un temps determinat. Així doncs, veiem que com més s’endinsa la línia de l’espiral, més intimitat existeix entre les dues, ja que la distància és cada vegada més petita. No obstant això, si s’observa la línia de l’espiral es pot veure que aquesta mai arriba a tocar l’eix central. Hi ha uns límits que fan impossible la fusió de les dues línies. En el cas estudiat, un retrat sempre presenta uns límits, i aquests són la impossibilitat de representar la totalitat d’una persona a través d’un retrat, sigui aquest del tipus que sigui. Aquest fenomen s’anomena asímptota, i és la impossibilitat de que la distància entre la línia i l’eix central sigui zero, la impossibilitat de que el ser retratat i el retrat siguin un mateix.


20/11/09 Agente Externo ferranElOtro Pregunta nÂş4

De quĂŠ manera se "produce" una persona en arte?


¿De qué manera se “produce” una persona en arte? Agente Externo: ferranElOtro

Representación Gráfica

Explicación Teórica Como si de repente tomase conciencia de lo que se espera de mi por la carrera que estoy cursando; la pregunta me cae como un jarro de agua fría. Yo, supuesto artista, debería producirme. Nunca he pretendido introducirme en el mercado del arte. En realidad, nunca me he planteado de forma seria exponer mis obras. Mis obras reposan empaquetadas en guardillas, abandonadas en cuadernos de esbozos; alejadas de cualquier cosa que se parezca a un público. La pregunta no viene sola; ¿porque debería compartir mi obra con los demás? ¿Qué puedo decir que no se haya dicho? ¿Qué puedo aportar que no se haya aportado? ¿Es necesario más arte después de tanto arte?

Descripción de la obra Una escultura de barro pendiente de ser finalizada. Queda pendiente retocar una mano que se quedó sin detallar; el brazo partido que espera ser pegado al cuerpo y toda ella debe pasar por el horno. Mientras su autor no se decide a pasar a la acción, la escultura se encuentra semi abandonada en el lavadero del piso que éste comparte con 4 estudiantes más. Llena de polvo, suciedad, goterones de suavizante y detergente, esta escultura figurativa observa la pared sin saber que quizás nunca será expuesta en un museo ni en una galería. Pero así es su creador.


20/11/09

Artista: Carmen Seijas. Critico: Esther Gonzales del Prado. Curador: Rosa Satoca. Publicista: Ares Molins. Administrador Financer: Laia Bley. Educadora/activitats relacionades: Anna Sarlé. Galerista/Relacions públiques: Sabina Andrés. Agente externo: ferranElOtro Pregunta nº4

¿De qué manera se “produce” una persona en arte? Per donar “resposta” a la pregunta que ens presenta ferranElOtro, hem trobat indicat fer un procés de valoració conjunta, ja que el treball en equip ens ha semblat una bona opció. “Pero creo que es necesaria la implicación como tal, como un trabajo en equipo, sin jerarquías, donde todo se basa en el diálogo y el respeto..” Joan Morey, <<Entrevista a Tania Pardo>> en Mentalismos de la revista Suite (nº34)

Així, partint de l’esquema que rodeja l’obra d’art, hem anat creant el dispositiu que l’envolta, ocupant cadascuna una parcel·la, tenint en compte que entre elles es deixen capturar i seduir i que en l’actualitat els límits són difícils de dibuixar. En un principi el projecte volia englobar a tots els membres de la classe però per falta de temps i mala comunicació, vam acabar sent set. El repartiment de papers es va fer sobre la marxa, girant totes sobre un eix central: la creació d’una falsa artista polonesa que inaugurava justament aquella setmana una retrospectiva al MACBA. La comunicació entre nosaltres va ser constant i ens vam introduir en el paper arribant a l’extrem d’enviar-nos e-mails des de noves direccions propietat dels nostres personatges. El dispositiu va anar agafant forma, l’artista (Gabriela Larysz) va obrir un blog i també una entrada a la wikipèdia, el curador(Camila


Tosca) va iniciar relacions amb la galerista i l’artista, creant el tríptic expositiu del perquè de l’elecció de l’artista, el publicista en relació amb el museu i el gestor, va iniciar la campanya promocional: cartellisme, flyers, samarretes, bolígrafs...etc, l’administrador financer(Jack Morrisson) s’ocupà dels costos de l’estança, el vol, material per a l’exposició...etc. creant un pressupost total. L’educadora comença a proposar activitats relacionades dins i fora de l’àmbit del museu. La crítica (Niccola Marianni) després d’un període de documentació i investigació va publicar la seva opinió a una revista de crítica artística. Finalment la relacions públiques/galerista (Camille Chifflet),li aconsegueix a l’artista una entrevista i performance al programa Ànima, una entrevista a Babèlia i planeja la seva projecció internacional. Després de que ferranElOtro entrés en el joc, hem trobat com ja esperàvem certes incongruències, carències i problemes dins el nostre procés de producció: papers que en la realitat no existeixen, propostes que van a càrrec del museu i no del galerista o l’educador, buits importants en els pressupostos, falta de vinculació entre el museu i el curador, problemes amb les politiques promocionals del museu on s’ubicava la retrospectiva i el publicista...etc. Hem coincidit que l'única constant "per produir-se" en art és el treball, ser flexible i resistent, adaptar-se, dialogar i absorbir (en definitiva ser com una esponja).


Pr oj e c t e s A . r e Mo sl i n Ma i ss a t 0 . 4_ 12_ 09 Pr e g unt n a úm 4: Dequi nama ner a“ espr oduei x ”unaper s onaenl ’ a r t ? Ag e n e t x t e r n: F er r a nE l Ot r [ o h p: / / a br ui t s e c r e t . bl og s pot . c om [ w i ] ww. f e r r a ne l ot r o. ne t ]

Res pos t aal apr eg unt a : P e d r ona “ r r e s pos t a l a p ” a r e g unt q a u e n p s r e s e nt f a e r r a nE l Ot r o h , e m t r oba i t ndi c a f t e u r p nr oc é d s v e a l or a c i c ó onj unt a j q a , u e t l r e ba l l e e n qui e p n h s s a e mbl a u t n b a on o a pc i ó L . p a r opos t s a ’ h f a or ma l i t z a e t u nn i a ns t a l · l a c i ó. “ P e r oc r e oquee sne c e s ar i al ai mpl i c ac i ónc omot al , c omount r abaj oe ne qui po , s i nj e r ar quí as , dondet odos ebas ae ne l di ál ogoye l r e s pe t o. . ”J oanMor e y , < < E nt r e v i s t aaT ani aP ar do> >e nMe nt al i s mosdel ar e v i s t aS ui t e( nº 34) . Ars t a: Car me nS e i j as . Cr ic o: E s t he rGonz al e sde l Pr ado. Cur ador : Ros aS at oc a. Publ i c i s t a: Ar e sMol i ns . Admi ni s t r adorF i nanc e r : L ai aBl e y . E duc ador a/ acv i t at sr e l ac i onade s : AnnaS ar l é . Gal e r i s t a/ Re l ac i onspúbl i que s S : a bi n A andr é s .

J usfic a c i ó/ c oment a r i del apr opos t aper s ona l : Ai x p í , a rn d t l e ’ e s que mq a u r e ode j l a ’ obr d a ’ a r t h , e m a na c t r e a n e d t l i s pos iq uu l e ’ e nv ol t a o , c upa n c t a da s c un u a n p a a r c e l • l a t , e ni n e t n c ompt q e u e nt r e l l e e s d s e i x e c n a pt ur s a i e r du q i r u e l n ’ a c t ua l i t a t e , l s í mi t s s ód nic i l d s d e i bui x a r . E u n p nr i nc i p e i p , l r oj e c t v e ol i e a ng l oba t a r ot e s l m se mbr e d s l e c a l a s s e p , e r p òe f r a l t d a t e e mp m i s a l c a omuni c a c i ó v , a m a c a ba s r e n s t e t . E r l e pa rme n d t p e a pe r e s v s f a e s r obr l e m aa r x a g , i r a n t t ot e s s obr u e e n i c x e nt r a l c a : r e a c i d ó’ un f a a l s a rs t p a ol one s q a u i e na ug ur a v a , j us t a me n a t que l l s a e t ma na u , n r a e t r os pe cv a MA l CBA. L c a omuni c a c i e ó nt r n e os a l t r e v s s a e c r ons t a e n i n t v s a m i nt r odui e r e n p l a pe a r r r i ba n l a ’ t e x t r e m d’ e nv i a r no e s ma i l d s e d s n e ov e a s dr e c e d s c e or r e e u l e c t r òni c p , r opi e t a d t e l n s os t r e “ s pe r s ona t g e s ” . E d l i s pos iv u a na a r g a f a n f t or ma l ’ , a rs t ( a Ga br i e l L a a r y s z v ) o a br i u r b nl o t i a c mb u é n e a nt r a d l a w ai k i pè di a e c , l ur a do ( r Ca mi l T a os c a ) v i a ni c i a r r e l a c i on a s ml b g a a l e r i s l t ’ i a rs t a c , r e a n e t l r í pe c x pos id ue p l e r qu d è l e ’ e l e c c i d ó l e ’ a rs t a e p , l ubl i c i s t e a r n e l a c i a ó me b l mus e e g i u l e s t o v r , i a ni c i a l c r a a mpa ny p a r omoc i ona c l : a r t e l l i s me fl , y e r s , a ma r r e t e s b , ol í g r a f s . e . . t L c ’ a dmi ni s t r a do fi r na nc e ( r J a c Mo kr r i s s on e ) v s o a c upa d r e l c s os t o d s l e ’ e s t a nç a e v , l o m l , a t e r i a p l e l a ’ r e x pos i c i ó. e . . t c c , r e a n u t p nr e s s upos t t ot a L l . ’ e duc a dor c a ome nç p a à r opos a a r cv i t a t r s e l a c i ona de d s i n f o i s r d a l e ’ à mbi d t e m l us e u L . c a r íc ( a Ni c c ol Ma ar i a nni ) d , e s pr é d s ’ up ne r í od d e d e oc ume nt a c i i n i ó v e s g a c i ó v , p a ubl i c a l s r a e v o a pi ni u a ó n r a e v i s t d a c e r íc a rsc a F . i na l me nt l r a , e l a c i on p s úbl i que s / g a l e r i s t ( a Ca mi l l C e hi ffle t ) , v l i a c ons e g u l i a ’ r a rs t u a n e a nt r e v i s u t i a n p a e r f or ma nc a e p l r og r a mÀ ani md a T e V3 u , n e a nt r e v i s t B a a bè l p i i a l a ne j l à s a e v p a r oj e c c i i ó nt e r na c i ona l . De s pr é d s q e u f è e r r a nE l Ot r e o nt r é e s e n j o l c h , e m t r oba c t om j e a s pe r à v e m c , e r t e i s nc ong r uè nc i e s c , a r è nc i e p i s r obl e me d s i n e s n l os t r e pr oc é d s p e r oduc c i ó p : a pe r q s u e l n r a e a l i t a n t e o x i s t e i x e n p , r opos t e q s u v e a c a n à r r e d c e m l us e n i u d oe g l a l e r i s t l o a ’ e duc a do b r , ui t s i mpor t a nt e s e n l p s r e s s upos t os f a , l t d a v e i nc ul a c i e ó nt r e m l us e e c i u l ur a do p r , r obl e me a s ml b e p s ol íque p s r omoc i ona l d s e m l us e o un s ’ ubi c a v l a r a e t r os pe cv e p i a l ubl i c i s t a . e . . t c . Nobs t a n a t i x ò v , a l or e m pos iv a me n a t que s e t s f o s r i o ç br e t ot l ’ , e x pl i c a c i d óe t a l l a d q a u e n v s o a f e r i f r e r r a nE l Ot r s o obr c e om f unc i ona r e a l me n a t que s “ t e ng r a na t g e ” .


20/11/09

Artista: Carmen Seijas. Critico: Esther Gonzales del Prado. Curador: Rosa Satoca. Publicista: Ares Molins. Administrador Financer: Laia Bley. Educadora/activitats relacionades: Anna Sarlé. Galerista/Relacions públiques: Sabina Andrés. Agente externo: ferranElOtro Pregunta nº4

¿De qué manera se “produce” una persona en arte? Per donar “resposta” a la pregunta que ens presenta ferranElOtro, hem trobat indicat fer un procés de valoració conjunta, ja que el treball en equip ens ha semblat una bona opció. “Pero creo que es necesaria la implicación como tal, como un trabajo en equipo, sin jerarquías, donde todo se basa en el diálogo y el respeto..” Joan Morey, <<Entrevista a Tania Pardo>> en Mentalismos de la revista Suite (nº34)

Així, partint de l’esquema que rodeja l’obra d’art, hem anat creant el dispositiu que l’envolta, ocupant cadascuna una parcel·la, tenint en compte que entre elles es deixen capturar i seduir i que en l’actualitat els límits són difícils de dibuixar. En un principi el projecte volia englobar a tots els membres de la classe però per falta de temps i mala comunicació, vam acabar sent set. El repartiment de papers es va fer sobre la marxa, girant totes sobre un eix central: la creació d’una falsa artista polonesa que inaugurava justament aquella setmana una retrospectiva al MACBA. La comunicació entre nosaltres va ser constant i ens vam introduir en el paper arribant a l’extrem d’enviar-nos e-mails des de noves direccions propietat dels nostres personatges. El dispositiu va anar agafant forma, l’artista (Gabriela Larysz) va obrir un blog i també una entrada a la wikipèdia, el curador(Camila Tosca) va iniciar relacions amb la galerista i l’artista, creant el tríptic expositiu del perquè de l’elecció de l’artista, el publicista en relació amb el museu i el gestor, va iniciar la campanya promocional: cartellisme, flyers, samarretes, bolígrafs...etc, l’administrador financer(Jack Morrisson) s’ocupà dels costos de l’estança, el vol, material per a l’exposició...etc. creant un pressupost total. L’educadora comença a proposar activitats relacionades dins i fora de l’àmbit del museu. La crítica (Niccola Marianni) després d’un període de documentació i investigació va publicar la seva opinió a una revista de crítica artística. Finalment la relacions públiques/galerista (Camille Chifflet),li aconsegueix a l’artista una entrevista i performance al programa Ànima, una entrevista a Babèlia i planeja la seva projecció internacional. Després de que ferranElOtro entrés en el joc, hem trobat com ja esperàvem certes incongruències, carències i problemes dins el nostre procés de producció: papers que en la realitat no existeixen, propostes que van a càrrec del museu i no del galerista o l’educador, buits importants en els pressupostos, falta de vinculació entre el museu i el curador, problemes amb les politiques promocionals del museu on s’ubicava la retrospectiva i el publicista...etc.


Adjunto : Texto Wikipedia y blog http://www.gabrielarysz.blogspot.com

GABRIELA LARYSZ (Varsovia , Polonia ; 22 de agosto de 1974 ) artista de performance , acciones e instalación fotográfica . Activa desde hace diez años ha sido descrita por sí misma como la "nieta del arte de la performance". El trabajo de Larysz explora la relación entre las personas y su cotidianidad , el anhelo y la espera .

PRIMEROS AÑOS : Perteneciente a una familia obrera , su padre trabajó en la famosa Huta Warszawa una fábrica situada a los limites de la ciudad que se dedicaba a trabajos siderúrgicos y que se hizo famosa durante la reconstrucción de Varsovia después de la Segunda Guerra Mundial , su abuelo fue recluido en Auschwitz y su tío murió allí a la edad de 5 años. Durante los primeros años de su vida vivió en un barrio obrero cerca de la fabrica en la que trabajaba su padre . Estudió Bellas Artes en Akademia Sztuk Pięknych Warszawie (Academia de Bellas Artes de Varsovia) entre 1993 y 1998 . Completó sus estudios de postrado en la Academia de Bellas Artes de Novi Sad ciudad situada al norte de Serbia entre 2000 y 2004 escuela en la que fue profesora Marina Abramovic . En 2005 dejo Serbia y se fue a Berlín , donde se encuentra actualmente su residencia actual .

SELECCIÓN DE TRABAJOS : Entre algunos de sus trabajos nos encontramos con apropiaciones de imágenes de grandes películas que la artista descontextualiza completamente para adaptarlas a sus necesidades expresivas y convinandolas con texto como por ejemplo : - "Transforming the uncommon in han habit" en el que la artista escoge una imagen de la película Casablanca y le sitúa un texto en la parte inferior en el cual dice "everything becomes a pleasure if yo do this often" , en la imagen aparece un hombre con gabardina observando como despega un avión , en esta imagen se basa en el trabajo de Sophie Calle de espionaje , persecución y estudio de personas anónimas que demuestra que cualquier acción que en un principio causaría algún tipo de incomodidad acaba convirtiendose en un hábito agradable . - "Talking about the everyday" la artista se sitúa en la calle en un momento codiano y pensando acerca de lo cotidiano , se dirige a un parque en el que hay un lago y después de quitarse los zapatos y calcetines introduce un


pie en el agua moviendolo de manera intermitente hasta que por la acción del frío pierde la sensibilidad . Hace referencia a como los actos cotidianos se realizan de manera inconsciente e insensible hasta que carecen de interés . - "Speaking Fears" habla de miedos que se presentan de manera camuflada pero están latentes dentro de ella , la imagen aparece con letra diminuta para que sea ilegible y en la frase pone " no cavaré mi tumba en la tierra aunque me digan que se acerca y me aterre" - Otra imagen en la que trabaja con el apropiaciacionismo seria una denominada "untitled" que pertenece a la película Nostalgia y en la que escribe bajo ella "como el mejor de los licores que se bebe en un copa de cristal fino disfrutando despacio , gota a gota , deseando que no termine . Pero lo hace ." En esta obra habla del anhelo , un hombre situado en una puerta en penumbra recordando un suceso que deseo que no terminase , a la espera .

COLABORACIONES : Colaboró en varias ocasiones en obras con Marina Abramovic entre ellas una performance muy conocida situada en la Plaza del Mercado (Rynek Starego Miasta)en Varsovia en la que las dos se desnudaron y se situaron aun metro de distancia la una de la otra tratando al cercanía y la confianza . También tubo colaboraciones con Sophie Calle entre otros .

PREMIOS : - Golden Lion Award , Bienal de Venecia 2007 . - NiedersÄchsischer Kunstpreis 2008 . - New York Dance and Performance Adward (The Bessies) , 2008 .



LAIA BLEY PARERA

PREGUNTA 4 / De qué manera se "produce" una persona en arte? 20/11/09 Agente Externo Ferran ElOtro

Degut a la dificultat de la pregunta nº3, entre varies companyes varem proposar a la resta de companys de la classe de Projectes de donar una resposta conjunta: crear el perfil imaginari d’una artista i assumir entre tots l’escenificació del treball dels diferents personatges que conformen la xarxa el món de l’art, dels quals, ja se n’havia parlat a classe en la sessió anterior (artista, comissari, testigo, educador, dissenyadors gràfic, publicista, crític, conservador, etc) utilitzant una realitat fictícia en torn a una artista polaca imaginada, Gabriela Larysz, i tot el que girava entorn a ella i la seva obra exposada al Museu del MACBA.

La idea inicial era que cada alumne adoptés un dels papers i desenvolupés la tasca que el personatge atorgat realitza per fer funcionar una exposició. Tot i així, només vàrem coincidir 6 persones, per tant va ser necessari adaptar la proposta i fusionar alguns papers, per tal que la resposta quedés mitjanament completa, com per exemple el publicista amb el dissenyador gràfic. Papers escollits i tasques realitzades: Artista_Gabriela Larysz: Elaboració d’un blog, la biografia penjada al vikipèdia i el disseny de l’exposició. Dissenyador gràfic i publicista: Flayer, cartell de l’exposició, reelaboració de l’entrada al MACBA, productes de marxandatge. Crític: Crítica al diari sobre l’artista. Curator: Tríptic amb l’explicació del contingut de l’exposició i el perquè de la tria de l’artista per exposar al MACBA. Educador infantil: Tríptic amb diversitat d’activitats culturals lligades al continguts de l’exposició. Assistent d’artista: projecció internacional i organització de l’agenda de l’artista: entrevistes, conferències, festes... Gestor: (JO) Elaboració dels pressupostos i despeses del projecte: Pressupost de l’estança de l’artista a Barcelona ( vol d’avió, hotel, dietes...), del material de l’exposició, de la publicitat i el marxandatge i per acabar el pressupost total. Durant l’exposició del treball a classe, amb la companyia de l’agent extern Ferran ElOtro, vam poder comprovar que hi havia nombroses errades en el desenvolupament i assimilació de les tasques i el paper dels personatges, però que tot i així, tenint en compte l’escassetat de temps per estudiar i conèixer amb profunditat el tema, varem poder elaborar una proposta bastant completa i correcte.


-5-

Pregunta 4 De qué manera se "produce" una persona en arte? Con dinero y con padrinos. De no ser así uno podría caer en la tentación de realizar obras monstruosas y de escasísima calidad.

DINERO



11/12/09 Agente Externo Rubén Martínez (YPRODUCTIONS) http://www.ypsite.net Pregunta nº5

- El ámbito artístico reproduce uno de los mercados más conservadores cuya estructura piramidal jerarquiza completamente las relaciones entre los agentes que la pueblan. En plena época de producción inmaterial y en plena demanda social de liberalización del carácter mercantil de la cultura, el mercado artístico apuesta por objetos únicos o seriados que han de introducirse en un escenario especulativo para que las clases dominantes que gozan de mayor rango social y económico puedan reproducir su estatus. Incluso los artistas que han articulado su discurso entorno a la crítica institucional han reproducido este proceso. Dónde está la carga

subversiva del arte si ni siquiera es capaz de transguedir el contexto económico donde se inserta? Para qué sirve el arte sino para cuestionar o analizar críticamente la realidad que nos envuelve? - Si actualmente la cultura y la creatividad también se dan en el sector empresarial (cultura corporativa, economía creativa, prosumidores, etc.) y la economía ya no ve en el arte un enemigo sino un aliado rentable, para qué coño seguir haciendo arte? - Una casa okupa cuestiona la base tradicional del capitalismo: la propiedad privada. Ese "afuera" hace que funcione como un dispositivo revolucionario, como una posibilidad de cambio real sobre las condiciones materiales en las que (intentamos) habitar. Es, por naturaleza, una máquina de guerra. Un museo es una infraestructura financiada por las arcas públicas que legitima al poder, un dispositivo de captura del antagonismo que endulcora y gobierna cualquier visión antagonista. Una galería es una empresa que especula entorno al valor de objetos artístico para capitalizar las plusvalías generadas. Por qué el arte

contemporáneo está en los museos y en las galerías?


Ares Molins Carmen Seijas

Proyectos Pregunta Nº5 .Dónde está la carga subversiva del arte si ni siquiera es capaz de transguedir el contexto económico donde se inserta? Para qué sirve el arte sino para cuestionar o analizar críticamente la realidad que nos envuelve? Si actualmente la cultura y la creatividad también se dan en el sector empresarial (cultura corporativa, economía creativa, prosumidores, etc.) y la economía ya no ve en el arte un enemigo sino un aliado rentable, para qué coño seguir haciendo arte? Por qué el arte contemporáneo está en los museos y en las galerías? El arte como medio para provocar reacciones o respuestas, el arte como modo de expresión libre, el arte autocrático e intimo, el arte dirigido hacia la nada, la carencia del público, el crear por crear, vivir al margen de las galerías, la utopía. El arte dirigido al arte,el arte de galerías, los estilos y estílismos,los contextos, los límites del arte. El artista tiene tanto derecho a vivir de lo suyo como un dentista y sin remordimientos del tipo "traición a sus ideas" pero , ¿Como expresar con tranquilidad en el mundo del arte? ¿Como vivir rodeado de pirañas y buitres? Creando sin crear,provocando,ser sigilosos rápidos y dejar el ego a un lado, ¿ es posible el arte sin el artista? ,¿y la obra sin el publico seudointelectual ? ,¿como reinterpretar un arte industrializado donde al parecer ya no hay nada que reivindicar?, ¿como sorprender al sorprendido?, ¿como ganar dinero en un mundo perfectamente copiable?* ¿ Estamos engañandonos a nosotros mismos diciendonos que el arte sigue valiendo lo que valía antes? Para responder a la pregunta de Rubén Martinez hablamos de las dificultades de vivir en el arte y de las soluciones, buscamos una manera de construir algo efímero y sin posibilidad de documentarse para no acabar siendo pervertido por "la empresa" del arte y que solamente sobreviva en el boca a boca. Situación : Clase de Projectos , presentación pregunta Nº5 . El individuo al que denominaremos Nº1 se levanta para presentar su obra. El resto de los componentes de la clase lo sigue como es habitual para observar su representación de la pregunta. Llegados a un punto en el que el individuo siente que se ha reunido un número concreto de personas a su espalda se gira. Busca a Nº2 entre el público. Se acerca y le abofetea. Nº1 se sorprende. *" Cómo ganar dinero en un mundo perfectamente copiable" Pertenece a un articulo de Javier Candeira .


PREGUNTA
Nº
5
:
“¿?
 Por
la
alumna:
ELARA
ELVIRA
 Evento
 Acción/Performance
 Imagen
del
resultado/respuesta
a
la
pregunta

Materiales
 ‐
No
 Descripción
 La
exposición
consiste
en
respirar
de
manera
continuada
y
perceptible
(durante
 1
minuto),
ante
el
público
mientras
todos
se
mantienen
en
silencio.
 Explicación
 Ante
la
falta
de
claridad
de
esta
pregunta,
decido
hacer
una
acción
simple,
tras
la
 cual
expondré
mis
anotaciones
y
opiniones
acerca
de
esta
propuesta.
 La
realización
de
esta
performance
viene
dada
tras
centrarme
en
una
de
las
 cuestiones
que
se
plantean
en
el
texto,
que
es;
“¿Para
que
sirve
el
arte
sino
para
 cuestionar
o
analizar
críticamente
la
realidad
que
nos
envuelve?”
Como
respuesta
 digo
:
Que
el
arte
no
tiene
“utilidad”(no
sirve
para…),
el
arte
es
como
respirar.

 Digo
esto,
pues
creo
que
planteando
de
este
modo
la
pregunta,
el
agente
externo
 ya
está
tratando
aquí
al
arte
como
un
objeto
útil
(que
sirve
para…)
destinado
a
 llenar
un
espacio
en
una
demanda
ya
existente.
El
hecho
de
que
esta
demanda
 (ya
sea
social,
mercantil,
institucional,
altruista,…)
preexista
a
la
propia
creación
 de
la
obra,
limita
la
libertad
de
la
misma
y
la
encasilla,
frenando
de
este
modo
la
 “carga
subversiva”
o
la
catarsis
inherente
a
la
obra
de
arte.


PROYECTES Pregunta 5 Agente Externo Ruben Martinez Esther Gonzalez del Prado Plan de desarrollo del ejercicio Búrbujas de Imaginación: 1. Viernes 2 octubre de 2009. Entrego una bola llena a cada compañero de clase. También a los profesores. El objetivo es que cada viernes de clase cada uno traiga la bola y la intercambie con un compañero, para generar una cadena creativa entre todos. 2. Viernes 9 octubre de 2009. Elara trae la bola. Nadie mas la trae. No me la da. 3. Viernes 16 octubre de 2009. Nadie trae nada. 4. Viernes 23 octubre de 2009 Nadie trae nada. 5. Viernes 30 octubre de 2009 No asisto a clase. ¿trairía alguién algo? 6. Viernes 6 noviembre de 2009 Elara me da su bola. Nadie trae nada. 7. Viernes 13 noviembre de 2009 Nadie trae nada. 8. Viernes 20 noviembre de 2009 Nadie trae nada. 9. Viernes 27 noviembre de 2009 Nadie trae nada. 10. Viernes 4 diciembre de 2009 Sabina me había entregado entre semana la bola. Nadie trae nada 11. Viernes 11 diciembre de 2009


Nadie trae nada. 12. Viernes 18 diciembre de 2009 Vuelvo a traer el buzón. Dentro está la bola de Elara. Hay una mía también. La de Sabina me la cogieron del buzón de casa.

Conclusión: Después del estudio de campo realizado para llevar a la práctica dicha iniciativa, los resultados han sido poco alentadores. Cabe destacar en este experimento que la respuesta y el interés de mis compañeros ha sido nula. A partir de este trabajo, me gustaría dar una conclusión sobre lo sucedido; y sobre la relación con la pregunta 5: El arte complementa la vida, es la música muda que nos acompaña. Es la creatividad con la que miramos y resolvemos nuestros propositos. Esto me ha llevado a reflexionar sobre el concepto o esencia de arte como definición, es decir, la sociedad actual ha transformado la capacidad innata del ser humano de expresar para convertirla en “arte mercantil” donde existe la falta de valores y ética en muchos casos y como consecuencia la creatividad esta vendida al mejor postor. ¿ Por qué no existe libre mercado de arte sin ánimo de lucro? ¿ Porque no intercambiamos libremente nuestra creatividad? En este trabajo de las burbujas se depositan las esperanzas que tengo en la existencia del arte .


Laura Palau Rof Projectes Agent extern: Rubén Martínez Pregunta nº5: -

Dónde está la carga subversiva del arte si ni siquiera es capaz de transguedir el contexto económico donde se inserta? Para qué sirve el arte sino para cuestionar o analizar críticamente la realidad que nos envuelve?

-

Si actualmente la cultura y la creatividad también se dan en el sector empresarial (cultura corporativa, economía creativa, prosumidores, etc.) y la economía ya no ve en el arte un enemigo sino un aliado rentable, para qué coño seguir haciendo arte?

-

Por qué el arte contemporáneo está en los museos y en las galerías?

Resposta: Reflex

L’art només és un reflex de la societat… i per tant no en pot sortir del sistema que el fa existent. Un reflex només existeix si hi ha l’entitat que el genera.


04/12/09

Sabina Andrés Rodrigálvarez Agente externo:Rubén Martinez Pregunta nº5

¿Dónde está la carga subversiva del arte si ni siquiera es capaz de transgredir el contexto económico donde se inserta? ¿Para qué sirve el arte sino para cuestionar o analizar críticamente la realidad que nos envuelve? ¿Para qué coño seguir haciendo arte? ¿Por qué el arte contemporáneo está en los muesos y en las galerías? Autonomia i llibertat estan lligades i connectades amb els modes hegemònics de subjectivació dins les societats capitalistes occidentals. Actualment, condicions d’existència alternatives, flexibles i que suposaven una resistència a l’hegemonia i a la normalitat, han estat absorbides, desplaçades a ser pràctiques predominants i socialment acceptades. Aquestes pràctiques i de rebot els qui les desenvolupen són sovint explotables: “Invierten el tiempo de trabajo no remunerado en acumular una gran cantidad de saber por el que no se les paga, pero que de forma natural se exige y se utiliza en las situaciones de trabajo remunerado”. p.74 Gubernamentalizad y precarización del sí de Isabell Lorey.

L’art forma part de l’especulació mercantil de la cultura i cada vegada hi ha menys dispositius revolucionaris capaços de trencar el vincle que l’economia veu en l’art com a aliat rentable. Fa uns dies em trobo davant de la necessitat de redactar el meu currículum artístico-acadèmic per poder accedir a l’oferta de beca Erasmus que ofereix la Universitat. Sé per descomptat, que un llistat llarg i amb noms importants sota la capçalera: exposicions, alegraria la vista i el subconscient de qualsevol que tingués que fer l’elecció entre varis alumnes. Decideixo aprofitar-me d’aquesta situació on l’àmbit artístic reprodueix un mercat dels més conservadors i carques i no espero a que em donguin la oportunitat de formar part d’aquest cercle sinó que li robo descaradament i en trec un profit, abuso d’aquesta relació actual entre la infraestructura capitalista del museu (amb el seu poder legitimador) i el valor artístic i renom que és capaç de crear. Menteixo i engreixo el llistat de col·laboracions i exposicions que he dut a terme en algun moment durant les meves vint-i-una primaveres. El meu currículum és fals. Pretenc amb aquest projecte alhora que evidencio aquest fet o situació burlar-me d’una incongruència: amb vint-i-un anys no molta gent té un projecte clar i una línea de treball definida, ni tant sols ha acabat els estudis i jo ja he fet dues exposicions al CCCB. (jeje)


SABINA ANDRÉS RODRIGÁLVAREZ

Barcelona, 20 de Julio de 1988

e-mail: centxcentsabina@hotmail.com URL: http://sabinaarodrigalvarez.wordpress.com/

EDUCACIÓN

1994-2006 Educación Primaria, Secundaria i Bachillerato Artístico en la Escola Betània-Patmos de Barcelona. 2006-2009 Bellas Artes en la Universidad de Barcelona (UB).

FORMACIÓN

2000-2001 Curso de inglés en la American School de Barcelona. 2004-2005 Curso Elemental I de italiano en el Instituto Italiano de Cultura de Barcelona (nivel “ottimo” 91,5/100). 2006-2007 Curso de operaciones básicas en el laboratorio de blanco y negro con la posibilidad de acceder al laboratorio de la universidad. 2006-2009 Miembro de la Junta estudiantil y de la asamblea de la Facultat de Belles Arts de Barcelona. 2007-2008 Asistencia al curso “Frida Kahlo, vida i obra d’un mite” proyecto institucional de la UB. 2008-2009 Curso “Duchamp, Man Ray, Picabia, antiarte en el siglo XX” impartido por el MNAC (Museo Nacional de Arte de Catalunya). 2009-2010 Asistencia a XXVI Cursos de verano CICEC (Centro Internacional de la Estampa Contemporánea). 2009-2010 Asistencia a “Viatja a les properes exposicions” de la mano de Mariona Romaguera, actividades del Centre Cívic Sant Andreu.

EXPOSICIONES / PROYECTOS

2006-2007 “Ciclo: pigmentos y píxeles”, Espai 13 (Fundació Miró), Barcelona. 2008-2009 “Noves Mapificacions”, Espai Volart, Barcelona.


2008-2009 “Selected Works”, Galería Llucià Homs, Barcelona. 2008-2009 Colaboración en el proyecto “Paisatge sonor, territoris intangibles” dentro de la asignatura Laboratorio del caos. 2008-2009 “Il·lusionistes” Centre Cívic Can felipa, Poble Nou. 2008-2009 Proyecto colaboración “Apadrina a un artista” una iniciativa de MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona). 2008-2009 “Sin un proyecto definido” CCCB, Barcelona. 2009-2010 Proyecto múltiple “Respuestas a varios agentes externos” (Alex Reynolds, Daniel Jacoby, Marti Anson, ferranElOtro, http://projectes2010.wordpress.com/

David G. Torres).

2009-2010 “Replà 0,5” proyecto en colectivo. http://processos2010.wordpress.com/ 2009-2010 “BAC Pandora’s Box”, Centre Cultura Contemporani de Barcelona. 2009-2010 “Sèrie llibres d’artista” Galeria Joan Prats, Barcelona. 2009-2010 “El meu atles” Sala Metrònom, Barcelona. 2009-2010 “Construccions Líriques” Tecla Sala, L’Hospitalet. 2009-2010 “Ballpark” exposición colectiva en la Galeria Estrany de la Mota, Barcelona.


pregunta 5 toni muñoz video color mini dv 00:02:08

ARTISTA CONM PORA NEO

el trabajo propone una conversacion con las voces interrelacionadas. Por una parte tenemos al teórico que formúla una serie de teorias que pretenden desenmascar vida, es el concepto de arte actual, y por el otro al artista. Éste joven, gana se lo tomo todo como un juego. Él ya lo tiene todo en la mucho dinero, mas del que pudiera gastar. Al artista solo le importa que su arte se mueva en galerias, museos, es decir que su fama y dinero augmente cada vez mas. El plantearse los problemas del mundo es un acto que se queda en el taller y que muere con la formalización de la obra. Él artista es un ser excepcional y quiere que se lo recuerden constantemente.


22/01/10 Agente Externo Rafel G. Bianchi Pregunta nº6

A finals del 2007 vaig començar un projecte de nom La bandera en la cima que consisteix en pintar les 14 muntanyes de més de 8.000 metres d'altitud que hi ha en el planeta de manera molt meticulosa, tant que encara m'hi trobo, concretament en el número 9, i aquest projecte pràcticament no m'ha permès fer res més i realment cansat em pregunto sobre la necessitat de continuar i acabar les pintures, i us

trasllado la pregunta sobre el sentit d'acabar els projectes que comencem.


Pr oj e c t e s A . r e Mo sl i n Ma i ss a t 1 . 2_ 02_ 10 Pr e g unt n a úm 6 A fi : na l d s e 2 l 00 v 7 a i c g ome nç a u r p nr oj e c t d e n e om L abande r ae nl ac i mq a u c e ons i s t e i e x p ni nt a l r e 1 s m 4unt a ny e s d m eé d s 8 e . 00 m 0e t r e d s ' a lt uq du h e h i e a e n p l l a ne t d a m ea ne r m aol m te c ul os a t , a n q t u e nc a r m a' h t i r obo c , onc r e t a me n e t e n l núme r a 9 o i q , ue s p t r oj e c t p e r à cc a me n n t m o' h p a e r mè f s e r r e m sé r i e s a l me n c t a ns a t e m pr e g unt s o obr l e n a e c e s s i t a d t c e on nua r a i c a ba l r e p s i nt ur e u s i t s , r a s l l a dl o p a r e g unt s a obr e el s en td' a c a ba rel spr oj ec t esquec omenc em. Ag e n e t x t e r n: Ra f el G. Bi a nc hi [ h p: / / www. r g bi a nc hi . ne t ]

Res pos t aal apr eg unt a : De d s e m l e p uun d t v e i s t a é , i s mpor t a n a t ba ndona a r que l l p s r oj e c t q e u u a e d ne i x e d n’ i nt e r e s s l a ’ i a r v or r e i x e n E . nt e s t a r s e a e nl l e sr l os pe s l o f e l d t ’ ha v e r l o d s e c i di c t ome nç a u r d ni a e , e n m l ód n l e ’ a r t e , m s e mbl f a or ç a bs ur d j q a , u l e e p s e r s one v s a r i e m d’ i nt e r e s s o s s e g ons e c l ont e x e t q nu e è n t s r obe mP . e m a r f e i a r r t é , q s ue l c om qu r e e s po u a n ne n s e c e s s i t a t i s nt e l · l e c t ua l e s q nu l è m ao v a c i é ó l s p a e ç c a l a u, n a s o e q r u e t s r a c d’ ue n nc à r r e d o c q e u “ è e d fi l l e ’ obr a s ” i g u l ’ i a v or r i me n d t e p l r op a i rs t a . Hc o ompa r a o mq bua c n ome nc e u s l n l i b d r i e e s pr é d s ’ ha v e r n l e l e g i u t ne q s ua nt e p s à g i ne s t , ’ a done q s u n e t o ’ i nt e r e s s a R . e s u u l t n a “ a a uor t ur a e ” nt os s udi r s a e c a ba r l e o I q s . u j e h a h i p a r oc u os e q s u e n s s óf n e i x ug ue c s om pe r què v , ol unt à r i a me nt e , n c s a r r e g ue m a mb t mé s .

J usfic a c i ó/ c oment a r i del apr opos t aper s ona l : Com r a e s pos t a a que s t p a r e g unt a h , c e ons t r uï u t l n l i br f e e d t fi e na l d s ’ obr e l s i t e r à r i e q s u m ea h i a e c a ba t : Vi s i onsi Cant d s J e oa Ma nr a g a l l , P apal l one si r oe l l e d s J e or d L i a r i a E s c ol t a’ m d J e or g B e uc a y E . t s r a c t d a onc s d , ’ ul n l i br q e u a e m l a t e i t x e mp q s u e s t c à onde mna a t l s e p ur op f r i a c à l s i t e r a r p i , r e t é s n e u r n e a s pè c i d e m eonume n q a t ua a n l g p úr e l n d a e c i s i d ó p e os a u r p fi n r e ma t u l a l a r e c t ur d a ’ ul n l i br o e r e a l i t z a c i d ó’ up nr oj e c t a e rsc . l a a

Da dest èc ni ques : L l i br d e c e obe r t e d s ur e s d , 2 e 1’ c 5 m d’ a l ç a d 1 x a 4’ c 5 m d’ a mpl a da .


Pregunta nº 6 El sentido sentido de acabar los proyectos que empezamos.

Sentido no tiene ninguno y menos cuando lo que se trata es de plasmar la sensación visual fulgurante del instante. En muchos de los casos la apariencia de lo inacabado es precisamente el objetivo de nuestras pesquisas. Por lo que no ha de suponer una preocupación el hecho de acabar o no acabar algo. Siendo ésta una reflexión que induce al ensimismamiento.


PREGUNTA
Nº
6
:
“¿Qué
sentido
tiene
acabar
los
proyectos
que
comenzamos?
 Por
la
alumna:
ELARA
ELVIRA
 Evento
 Presentación.
 Imagen
del
resultado/respuesta
a
la
pregunta

Materiales
 ‐

Un
chupa‐chups
 Descripción
 Presento
un
caramelo
(chupa‐chups)
sobre
una
mesa
vacía,
después,
al
finalizar
 la
presentación,
lo
abro
y
me
lo
como.
 Explicación
 Creo
que
lo
que
da
sentido
a
persistir
en
la
finalización
de
cualquier
proyecto,
 sea
del
tipo
que
sea,
viene
dado
por
la
“recompensa”
que
se
pueda
obtener
al
 llevarlo
a
término.

Esta
“recompensa”,
dependiendo
de
la
calidad
del
proyecto,
 puede
adoptar
múltiples
formas
y
facetas,
siendo
en
la
mayoría
de
los
casos
un
 beneficio
abstracto.
 Con
esta
presentación,
busco
un
símil,
un
símbolo
que
me
sirva
de
excusa,
para
 hablar
de
la
recompensa
que
se
obtiene
al
finalizar
un
proyecto.
Así
pues,

 tratando
de
simplificar
los
hechos,
simbolizo
esto
con
una
“recompensa”
 material
que
nos
lleva
a
pensar
en
nuestra
época
infantil,
cuando

la
vida
simple
 se
asentaba
sobre
hechos
tan
poco
complejos
como
el
típico
“_Si
te
portas
bien,
te
 regalo
un
chupa‐chups”,
y
ya
podíamos
persistir
toda
la
tarde
en
ese
“portarnos
 bien”
para
obtener
la
ansiada
recompensa.


12/02/10 Agente Externo Rafel G. Bianchi Pregunta n¼6

..., i us trasllado la pregunta sobre el sentit d'acabar els projectes que comencem. La imagen latente, es una imagen invisible formada en un material fotográfico como resultado de la exposición y que se convierte en visible mediante el revelado. La obra se compone por un carrete de fotografía (reutilizable) con una pegatina que indica toda la información de la película. Este carrete esta situado encima de una peana blanca en medio de un espacio neutro. A la obra le acompaña una placa metálica donde esta grabado el título de la obra. La imagen latente aporta una visión romántica, es aquella imagen que se encuentra dentro del recipiente, en la emulsión y puede estar ahí por mucho tiempo antes de ser emulsionada. Al no representar una imagen cualquiera se obliga al espectador a imaginar, a pensar, a cuestionar sobre esa imagen sólo descrita por el nombre de la obra Mujer azul escuchando música.



El sentit d’acabar els projectes que comencem Agent Extern: Rafel G. Bianchi

Representació Gràfica

Consideracions Teòriques Si per a les altres preguntes les meves respostes ja eren un tant confuses i evasives, en aquest cas simplement no hi ha resposta. No puc respondre a la pregunta perquè no he trobat el sentit. Fa 8 anys vaig començar un projecte; la carrera de Belles Arts i encara no he trobat el sentit que tindrà acabar-la. Durant aquests 8 anys he començat molts projectes; alguns instigats pels professors de la universitat; d’altres per voluntat pròpia. Sigui com sigui, la veritat és que la gran majoria d’aquests projectes han quedat fora acabar; bé per vagància, bé per falta de motivació o per desinterès, o senzillament amb l’excusa “Ja ho faré més endavant...”. Així doncs, l’obra que presento és una selecció d’una immensa quantitat de projectes iniciats però no acabats. Aquesta llista no respon a la pregunta però n’és un reflex. Potser m’estic auto-enganyant, però mentre rebuscava entre els apunts i mentre escrivia la llista m’he dit a mi mateix que per ventura qualque dia aquesta llista em serà d’utilitat per tal de reprendre algun d’aquests projectes.


19/02/10 Agente Externo Anja Steidinger Pregunta n潞7

Es posible la represetanci贸n del trabajo? Cual es mi cotidianidad? Que sentido tienen mis rutinas?


PREGUNTA Nº 7 : ¿Es posible la representación del trabajo? ¿Cual es mi cotidianidad? ¿Que sentido tienen mis rutinas? Por
la
alumna:
ELARA
ELVIRA
 Evento
 Instalación
 Imagen
del
resultado/respuesta
a
la
pregunta

Materiales
 ‐
Un
cenicero
con
colillas
 ‐
Una
taza
de
café
con
plato
 Descripción
 Dispongo
el
cenicero
con
un
cigarro
encendido
y
la
taza
llena
de
café
sobre
una
 mesa
vacía.
 Explicación
 Elijo
presentar
estos
elementos
como
respuesta
a
la
pregunta,
porque
los
 considero
elementos
casi
universales
que
representan
la
cotidianeidad
y
la
 rutina,
para
mucha
gente,
al
tratarse
de
elementos
de
uso
común
y
de
fácil
 adquisición
en
casi
cualquier
parte
civilizada
del
globo
terráqueo.
 Para
mi
son
elementos
imprescindibles
para
trabajar,
puedo
afirmar
que
sin
el
 café
y
el
tabaco,
no
sería
capaz
de
desarrollar
mis
rutinas,
ni
de
trabajar
con
la
 “comodidad”
que
me
facilitan.


19/02/10

Sabina Andrés Rodrigálvarez Agente externo: Anja Steidinger Pregunta nº7

¿Es posible la representación del trabajo? cotidianidad? ¿Qué sentido tienen mis rutinas?

¿Cuál

es

mi

What do we learn about work processes by exploring workplaces after the employees have left? What is production? What are the conditions? Do we find spaces that are not connected with the context of production? What is the state “of being productive”? What does the term “creation” mean within the so-called cultural production? Do we find evidence of “cultural industry” within workplaces that are not connected with cultural production?

Preguntes d’Anja Steidinger dins el projecte workplaces at night.

Representar el treball és tant difícil com representar un procés d’aprenentatge o plasmar en una exposició el treball de tot un any. S’ha de reactivar, re-viure l’experiència, documentar-la i narrar un procés temporal detallat i específic. La rutina i la quotidianitat es donen tant en l’àmbit de la industria cultural com en el si dels llocs de treball no connectats amb la producció artística. La representació té mil maneres de realitzar-se i les seves possibilitats són infinites i variades.

Partint de la frase de Steidinger: “We have been exploring evidence of labor during the absence of the workers” i tenint al cap les paraules rutina, quotidianitat i treball, he decidit presentar el que queda de la feina quan jo ja no hi sóc: l’uniforme i els instruments que permeten construir-me com a un membre més de l’engranatge. M’he apartat, he observat des de fora i he realitzat una radriografia del ritual universal de la figura de l’hostessa. Dins la meva experiència personal, el que inicia una jornada laboral (no artística), una rutina normalment d’hostessa o cambrera és la roba. L’uniforme m’aporta una nova identitat i el procés de preparació i transformació s’inicia amb l’alarma del despertador, unes mitges i una cua alta o monyo que no deixa cap cabell fora de lloc. Un maquillatge suau, una faldilla i una jaqueta que transmeten, no em pregunteu com, seguretat i confiança i un mocador al coll que


canvia de color en cada ocasió. Sabates altes, negres o marrons polides. I el més important: l’ identificació, ja sigui amb el teu veritable nom o amb el d’ algú altre, tant escollit voluntària com involuntàriament, sense ella no ets literalment ningú.


26/02/10 Agente Externo Biel Capllonch Pregunta nº8

¿es hoy el día menos pensado, o cómo puede ser que de repente me encuentre con todo esto?


!"#$%&'%()*++,)-)*+.+) %/012)34/5)6789:1;) )

)

)

)

)

)

)

)

)

)

)

)

)

PREGUNTA 8






PREGUNTA Nº 8: ¿Es hoy el día menos pensado, o cómo puede ser que de repente me encuentre con todo esto? ! "#$!%&!&%'()&*!!"#$#%!"&'$#% !()*+,% +,-.#/&)0(&102)! '-./)*%0)1%2)341+.0,52)364)3+.%.%1.%62)/4*+.%

% ! 7.+)28.1)3% 34.5.$&6!5.$-'$&7!1#)!#8#7!9!$#:&76!;#%&!-.!-071#<.1&6!7'.%#!-071#!7.<.)<.$#6! %=(:&$&6!1=(&$&!-.!>#<#76!<$,:#-.6!?! 9)3:286:8;*% @.&%0A#!')!50-.#!-.!&)0(&102)!.)!.%!B'.!#;8.<#7!&:&$.)<.(.)<.!0)&)0(&-#7! 1#;$&)!50-&!:&$&!7#$:$.7&!-.!%&!:$#<&C#)07<&D! !<618:.:8;*% @.&%0A#!.7<.!50-.#!1#(#!-#1'(.)<#!&1$.-0<&<05#!-.!.%!-,&!B'.!&;$,!%&!).5.$&!9!(.! .)1#)<$E!')&!!"#$!-.!5.$-'$&7D!F)!.7.!(#(.)<#!(.!:$.C')<E!GF7!H#9!.%!-,&! (.)#7!:.)7&-#6!#!12(#!:'.-.!7.$!B'.!-.!$.:.)<.!(.!.)1'.)<$.!1#)!<#-#!.7<#I!


26/02/10 Agente Externo Biel Capllonch Pregunta n¼8

¿es hoy el dia menos pensado, o cómo puede ser que de repente me encuentre con todo esto? It is happening again és una instalación videográfica que aborda la idea de la pregunta absurda y de las situaciones insólitas. La instalación se compone de tres vídeos: Vídeo 1: es un fragmento apropiado de la série Twin Peaks de David Lynch, sin voz, sólo la imágen. Vídeo 2: es una pantalla en negro donde va apareciendo la frase «It is happening again.» Vídeo 3: pantalla en gris neutro donde aparece hay una banda de sonido que corresponde a la escena del vídeo 1. Los tres vídeos no tienen un final, la cuestión siempre esta en acción, en loop y coordinados con el mismo tiempo. El proyecto se contextualiza en un espacio de dos salas que se comunican entre ellas. En la primera sala se encuentra el vídeo 1 y el vídeo 2. Los vídeos no se proyectarían, se verían a través de dos televisores de tubo de rayos catódicos. El televisor como dispositivo adquiere un sentido más completo en la obra, ya que el proyecto se apropia de una serie de televisión. Los dos televisores se sitúan en el medio de la sala, encarados entre ellos, mirando cada uno a lo opuesto del otro, cara a la pared. Y alejados entre ellos unos 4 metros. La sala está a oscuras y es la imagen del televisor reflejada en la pared la única fuente lumínica de la sala, el único punto de atención, en primer punto de partida. La obra no se puede completar en un única punto de vista, obliga a realizar un recorrido y a rerecorrer el espacio. En el vídeo 1 sale un personaje hablando, pero la ausencia de sonido obliga a leer lo labios del personaje. En el otro televisor, sale escrito lo que dice el personaje del video 1. Quizás habrá que volver a situarse frente al vídeo uno para comprobar que el mensaje es el correcto. En los dos televisores el It is happening again esta presente. Al pasar a la sala contigua, sola se verá un televisor con una imagen gris y la voz en off del personaje, que vuelve a enfatizar este It is happening again. Este proceso de deconstrucción del mensaje, imagen sin sonido, el mensaje escrito y el sonido, todo por separado, enfatiza el significado del mensaje, un mensaje misterioso y perturbador en todo los sentidos. Pero qué está realmente volviendo a pasar?



¿Es hoy el día menos pensado, o cómo puede ser que de repente me encuentre con todo esto?

Agente Externo: Biel Capllonch Representación Gráfica

Consideraciones Teóricas Mi respuesta a esta pregunta está completamente condicionada por el hecho de que, al planteármela, me encontraba yo leyendo el libro Diario de Hiroshima de un médico japonés. De este modo, todas mis divagaciones giran en torno a este diario; creando en mi ciertas contradicciones. En el libro, el Dr. Michihiko Hachiya explica como un día cualquiera se convierte en un infierno para él y para toda la ciudad de Hiroshima. Seguramente, justo después de la explosión y viendo toda esa destrucción y ese caos, el autor se realizó la misma pregunta que se nos plantea “¿Cómo puede ser que de repente me encuentre con todo esto?”. Además, es completamente lícito pensar que el 6 de agosto de 1945 se convirtió en el día menos pensado para mucha gente. Mis incomodas divagaciones son fruto de pensar en las diferentes visiones que otra persona, en otra parte del mundo, pudo tener sobre ese mismo suceso. Por ejemplo, me imaginaba a un estadounidense cualquiera alegrándose por ese suceso y creyendo que ese era su día menos pensado, pues acababan de ganar la guerra. Así pues, mi obra pretende reflejar otro día menos pensado; él de un joven actual que ve las imágenes de la explosión y queda fascinado por su belleza. Decide entonces colocar esa preciosidad, esa obra de arte, en su salón. Hasta ese momento, ese chico no sabía que existía tanta belleza, y al ver esa imagen exclama: “¿Cómo puede ser que de repente me encuentre con todo esto?”. Mi fabulación prosigue así: el joven decide enmarcar la fotografía de la explosión de la bomba con una inscripción extraída del susodicho libro que pone: “Con esa nitidez inexplicable con que solemos rememorar los pequeños detalles” y colgarla en el salón de su casa. Finalmente, mi día menos pensado es el día que entro en el salón de ese chico y descubro que el mundo se ha vuelto completamente loco. La gran contradicción aparece cuando descubro que lo que realmente me horroriza a mi es la poca sensibilidad de ese chico y no el suceso en sí; pues no me había sentido tan indignado hasta ese momento.


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.