Balada de l'aprenent de joieria que tenia la mare puta, d'Albert Tugues by emboscall

BALADA DE L’APRENENT DE JOIERIA QUE TENIA LA MARE PUTA

El taller de poesia, 219

Albert Tugues

Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta

emboscall

A la portada: Fermall de plata amb corall, joia d’Albert Canadell. A la contraportada: Martina Stein, Maniquí amb perles.

a Nico, el James Dean català del carrer, a Andrés, granadí, soci del Club Paul Anka, a Gabriel i José, aprenents d’assegurances, i altres amics i amigues de quan la Plaça Reial es deia Plaza Real

«La cançó de l’enfadós»: Cosa que es repeteix amb molta insistència fins a enutjar els qui ho escolten. DICCIONARI ALCOVER-MOLL «¿Vindrà alguna vegada a buscar-me?», em preguntava mentre esperava i esperava, en certs crepuscles ambre i rosa, un amic de ping-pong o el vell John Shade. VLADIMIR NABOKOV, FOC PÀL·LID

NOTA I ADVERTÈNCIA DE L’EDITOR Diuen que aquesta és la història d’un nen que va començar a treballar a tretze anys en un taller de joieria, situat en un pis d’un barri de Barcelona. S’aixecava a les set del matí, agafava l’autobús i arribava al taller abans de les vuit h. Anava a la font a buscar aigua amb un càntir, feia encàrrecs, i a la una, quan ja tots els operaris havien sortit a dinar, escombrava i garbellava la pols del taller per destriar el polsim d’or i plata que havia caigut a terra mentre treballaven les joies, i en acabat anava a casa a dinar. Tornava al taller a les tres, acabava la jornada a les sis, però ell, abans de sortir, tornava a garbellar el polsim a la recerca d’or i plata. Així és com va començar, doncs, la història d’aquests poemes de l’aprenent de joieria, que diu que tenia la mare puta.

INICI DE CANT Aquesta és la història de l’aprenent de joieria. Diuen que tenia massa visions i somiava mentre polia les joies. Per això un dia va rebre, d’una de les joies, un cop de llum resplendent. Era suau, com un cop de flor. Però un cop de flor que obria els pètals punxents dins d’ell i feria el somni. També diuen que sa mare era fulana, puta de barri o enamorada, depèn de la veïna que xafardeja i amb qui parlis. Fills de puta, aquests cants són per vosaltres.

LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS, LA MARE, L’AMANT I L’APRENENT DE JOIERIA INTRODUCCIÓ I Ho va veure a l’albada i ara ho somia. Va veure les flors, la seva transparència, i ara les desfulla, les imagina. Diu que eren tres flors, dues de transparents, i una altra, la flor amagada, emboscada entre la molsa obaga. Les tres flors imaginàries. Ho va veure a trenc d’alba i ara ho somia, com si dues pinces daurades li descabdellessin la pell del somni..., llum despullada, ara... Però aquí el poema s’atura i els versos ja no volen cantar, ni tocar ni esfullar més el somni ni les flors imaginàries, a l’albada. ¿Flors imaginàries?, preguntaven els amics, que bé el coneixien. ¿Flors, collaret als pits i drap 12

al cony, amb colònia?, afegien. Hi ha veïns que encara recorden els vestits estampats i l’olor de colònia de «la puta de la seva mare», diuen. II Dins la cambra del somni, sent el pes lleuger de les flors, la transparència del color, el perfum que traspassa les tenebres. La cambra tancada del somni, i sota el pes lleuger de les flors l’escalf blanc del nodriment. En despertar-se, un pètal blanc als llavis és el testimoni de les flors. Dins la cambra..., quan ja no hi eren ni la mare puta ni l’home pelut.

CANT I 1 Diu que no escriurà més el somni. Que no dirà allò que vol dir. No escriurà la neu encesa, ni la molsa que es caragola, els rínxols de molsa fosca que s’esmunyen cap als engonals del misteri, fent un brodat esponjós sobre el buit. No escriurà ni dirà res d’això. Amb tot, hi haurà la resta del poema, les paraules que no diuen el que volen dir, les paraules que diuen un somni per negar-ne un altre. 2 No dirà allò que va veure, ni dirà el somni. No dirà la llum enlluernadora, ni la visió. No dirà que la pell del somni creix, i la visió s’esquinça, vessa foscor. No ho dirà, i aquest no dir serà el poema, aquest cony de poema.

3 Diu que no vol somiar més. No vol somiar allò que fa créixer el somni, allò que el tiba fins a clivellar-lo. No vol somiar la llum que fugia de l’estoig dels pits de sa mare, la molt puta, diu. No vol somiar la flor secreta, el tall profund de la flor ni el brodat arrissat de molsa on s’amaga. No vol somiar més, ni veure com s’obre la poncella de la flor secreta, ni cony de mare a la bestreta. No vol somiar, ni dir el somni. 4 Volia fugir de la llum, d’aquella llum: havia vist un cel d’estiu, deia (en realitat una brusa d’estiu), havia descobert els estels (els pits), unes puntes rutilants com mai no havia vist i, més avall, la lluna minvant, emboirada, coberta de rínxols foscants, de la mare puta, diu (em sap greu, però no eren temps de puta mare, i les mares putejaven a estones amb el temps dels ganduls amants). 15

Volia fugir d’aquella llum, l’avergonyia haver-la mirat. Però nit rere nit creixia la pell del somni, i tornaven a lluir els estels i la lluna minvant, emboirada amb un brodat de rínxols. Volia fugir de la llum, la molt puta, d’aquella resplendor enlluernadora, però tornava el somni i un cel d’estiu tibava la pell. 5 Silenci. La llengua no dirà el fruit, ni els ulls la visió de la nuesa. Silenci. Creix la pell del somni, i, en la foscor, el seu nom esdevé pols de cendra, palla cremada. Però les paraules no diran el somni. Silenci, vagareja el maricó del silenci. 6 És un estoig, un joiell secret que van mal obrir, i té un cop al mig. Abandonat, va tornar a ser un tresor amagat. Un borrissol de molsa es caragola damunt l’estoig i el cobreix, ¿ho compreneu, fills de puta?, era el nostre amic. 16

CANT II 1 Entre els llavis un bocí d’enciam, a la punta de la llengua, com un bocí de flor. Tot parlant, fuig entre les paraules el bocí d’enciam i cau sobre la mà de l’aprenent de joieria, que sent la frescor, però no diu res. Més tard, creixerà la pell del somni, i el bocí d’enciam amarg i tendre com bocí de flor, se’l menjarà la dona del joier, tan puta com la mare (a punt de dir «més puta que la mare», cal escapçar la quantitat). 2 Hi havia una vegada un cofre amb un tresor amagat, que tenia en el pany el nom d’una verge. Un dia el cofre va ser descobert i el van obrir, van robar les joies i van vessar l’or. Va passar el temps, el cofre va quedar abandonat, però en el pany pot llegir-se encara el nom de la verge, 17

i que és i no és el de la mare més puta del barri... (Full estripat pel mig) 3 Cloure els ulls per veure-hi. Cloure els ulls i veure la transparència d’un altre temps. Voler veure-la millor, apropar-se a la seva resplendor, tocar la llum. Però tot és somni, i la llum fuig entre els dits, i el somni deixa un senyal a la mà, un rastre de llum per escriure i cantar allò que s’escola amb el temps. Tot és somni, van dir, menys ella, la mare, la puta. 4 Eren dos éssers misteriosos que es feien costat, embolcallats en flors. Al migdia, els dos fugien cap a un bar, per refer-se de les punxes sagnants de casa. En un racó del bar, conjuraven la seva soledat, i de mica en mica un descobria el misteri de l’altre: tenien una mateixa ferida, mare i fill. Quan parlaven, les paraules semblaven tocar-se entre elles, 18

de tan juntes com sortien del record, en una nuesa on només es despullaven les paraules. Però un dia, en un excés de llum, es transparentà l’ocult, allò encara més ocult, i va créixer la pell del somni i es va complicar la nuesa de les paraules, que ja no es despullaven com abans. El refugi es tornà fràgil, els dos ésser misteriosos havien perdut la puresa, i les paraules ja no s’apropaven ni es tocaven entre elles, com abans de la transparència. No havien esdevingut encara puta i client, ni es tocaven com dos amants, que una, era la mare, i l’altre, l’aprenent de joieria, que no tenia el cul del pare ni de l’amant, deien, sinó culet. Ai, la mare, el pare, el mono pelut de l’amant i la puta, i el culet de l’aprenent de joier, que era romàntic i fill de puta!

QUAN L’ORDINADOR PERD LES PARAULES Desaparegudes les paraules, ¿ja no sabrem l’esclat de llum en la foscor ni la transparència de les flors? Desaparegudes les paraules, ¿restarà encara l’instant de llum? ¿Qui en tindrà memòria? ¿Qui cercarà la bellesa oculta, qui descobrirà les flors misterioses en la fosca i dirà la visió? Ningú no ho sap, quan l’ordinador perd les paraules. Ja no podem saber si l’home pelut fica joies preuades o barates al cony de la mare.

LA PUTADA D’UN POEMA Entra dintre del poema (el que sigui), entra ben endins i esquinça’l, destrueix el poema (el que sigui), i així no cal llegir-lo. No fer esment de cap dedicatòria, si és que en portava alguna (la que sigui), ni recordar els collarets de bijuteria de les amigues putes de la mare, que les feia semblar més putes encara, a l’hora foscant, quan els amants ganduls vagaregen pels carrers mirant el cul.

INFANTESA Va mirar aquelles flors massa estona i la transparència li coïa als ulls. Enlluernat, no trobava cap altra flor per guarir la mirada. El verí d’aquelles flors l’emmetzinava, li tibava la pell del somni, com lligat amb un drap mal rentat, encara brut. La bossa de draps tacats, amarats de sang de la mare, amagats a la tauleta de nit. Recordar això avui encara el posa trist. Però les altres encara eren més putes, deia el nostre James Dean, l’amic.

FLORS Quan tancava els ulls veia la transparència de les flors. Quan els obria, tenia pètals blancs a la mà, que lliscaven dits avall. Els pètals blancs eren testimoni del somni i les flors. Un joc de calces de la mare tenien un ram de flors vermelles al mig, deia un examant gelós, malparlant. (La mare, cul de mal seient, llegia La amada inmóvil, d’Amado Nervo, i el pare col·leccionava fulletons d’Alfonso Vidal i Planas.)

OLORS Allò que més li agradava era dormir entre les cames de sa mare. Per l’olor de la seva pell endevinava si havia estat amb algun dels amants. Era molt puta, però l’estimava, i s’hi estava bé arraulit a la seda entre les cames de la mare, com deia el pare foragitant el fill fora del llit, que el pare volia dormir, s’aixecava d’hora i deixava les putes santes de Vidal y Planas a la tauleta de nit.

COM AIGUA TRANSPARENT El llac de les flors. Volia esquinçar l’aigua, enfonsar-hi els llavis, i seguir l’inici de les flors fins a veure el pètal més tendre, el pètal misteriós de la flor. Impossible veure’l, impossible tocar-lo: la seva mirada es va quedar presa en l’aigua transparent, sense conèixer més que l’inici de les flors. La mare tenia una amiga que era més puta que ella, però els diumenges, quan venia a casa, ens omplia el menjador de flors i ens enamorava amb històries d’amor.

FLORS SOBRE LA TAULA Revetlla de sant Joan, mengen coca i beuen xampany. Sota els fanalets, entre petards, ballen les parelles i es toquen el cul. Calces, sostenidors i braguetes s’expandeixen, sembla crescuda de flors, voleien com globus inflats, esquincen l’aire i es tornen transparents, el seu volum ocupa l’espai i la mirada del nen, aprenent de joieria, que veu esclats de colors al voltant, mentre somriu i pensa: és la mare qui engalipa homes miraculs i ganduls, amb vestits estampats, belluga pit i cul.

LA REALITAT I Era una visió transparent, massa crua, i va escollir una altra transparència, la poesia. Sense sospitar que la transparència, la poesia, un dia, podria esdevenir visió crua i posar foscor als ulls. II Ferit per les bruixes del bosc, perdut en la foscor, se li aparegué de sobte una fada, coberta de molsa. La fada, esfullant flors, arrecerava els ulls del perdut a l’amagatall del somni. El menava lluny de les bruixes del bosc, de la seva llet de cabra enverinada, dels seus flascons i potingues de verí calent. Ningú més, deia la fada, coneixia els topants, ni el somni que s’amagava a l’amagatall de molsa. La fada i l’esmaperdut cremaven silencis contra el fred i la nit més fosca. La mare no ho sabia. 30

CADIRES I Hi ha cadires misterioses, li havien dit. Cal no refiar-se’n massa. En qualsevol angle s´hi pot amagar un esperit curiós, amb afany d’esbrinar el misteri de l’embolcall que fa pujar la llana, tot insinuant quin tresor de flors albira la mirada. L’esperit, curiós i amatent, pot pujar de la cadira a l’embolcall amb un llaç de paraules, entrar-hi, descobrir el tresor i fer un poema que l’amagui: un amagatall, que serà de les flors el nou embolcall. Hi ha cadires misterioses, que lliguen el somni. II Estava asseguda a la cadira quan va sentir que li pujava quelcom per dins, una cosa estranya, com una flama. 31

¿Què era? ¿Un malson, un desig, potser un somni amorós? Era una paraula que s’havia escapat, que havia fugit del poema d’Amado Nervo, que llegia. Una paraula que li pujava per dins per saber si les flors que ella amagava eren les mateixes que el poeta imaginava. Però, de sobte, la paraula es troba en un amagatall secret, resta empresonada: és el cofre de neu on ella tanca les paraules que les flors espiaven. III Només mira, ho veu, ho mira, només s’ho mira, apaga el llum, somia i ho torna a veure, creix el desig de tocar-ho, s’endureix i fa mal, s’aferra als llençols i veu la imatge al costat del llit, l’ombra del borrissol plateja el fruit madur, clos en ell mateix, l’amant no el pot obrir, amarat de suor, se’n va i la mare es queda sola. L’aprenent de joieria es desperta d’un altre malson. (Ella i l’esquena peluda s’ho feien a la cadira, ¡quina incomoditat!, la mateixa cadira que el nen esbotzava dies després amb l’espasa del corsari negre).

EL NIU PERDUT Era una vegada un ocell que es va perdre i no trobava el seu niu. Endebades anava d’un niu a l’altre, cercant refugi. Fins que un dia es va posar a la mà d’un poeta, es va estarrufar, i el poeta, sentint l’escalfor de les seves plomes, li va construir un niu amb un poema. Però un dia l’ocell va sortir del niu del poema i va partir mar enllà, deixant una ploma blanca a la mà del poeta. Diuen que l’ocell portava un missatge al bec, però el va perdre durant la travessia per les aigües transparents, mar enllà. El niu de sa mare l’escalfava un altre, que no era el pare, sinó el pelut, pelut contra peluda, el collaret saltironant entre els pits. Semblaven els monos del parc ficant-se el dit al forat. (Quan ho llegeixin un dia quedaran ben escaldats.)

EL FRUIT MADUR Em va dir que havia escrit un poema per encisar les veïnes, i em va preguntar si, després de llegir-me’l, seria capaç d’endevinar allò que l’havia inspirat. Em recita el poema: EL FRUIT MADUR CAU DE LA BRANCA El fruit massa madur no ha estat collit per cap mà, la branca es vincla i el fruit cau a terra, on resta solitari, damunt l’herba. La lluna plateja el borrissol del fruit, que es clivella a la fosca, sota l’arbre. Ningú el cull ni el pela, ningú li lleva la pell i l’obre. No saben les mans que, sota la pell tan clivellada, el fruit massa madur té la porpra sucosa encara. ¿No ho endevinava, doncs?, em pregunta. Li vaig dir que no. Aleshores m’explica que s’havia inspirat en una companya de la pastisseria on treballa, que sempre, a l’hora de dinar a l’obrador, es posava a la falda el fruit massa madur de les postres. 34

Vaig fer una còpia del poema del meu amic i la vaig posar a sota del coixí de la mare, a veure si així llegia una poesia que no fos de l’Amadeu, del Nervo, i no feia tant la figa flor madura per les botigues.

UNA HISTÒRIA SORPRENENT Aquella dona tenia unes coses... Diuen que va denunciar el seu amant a la policia perquè pensava massa sovint en ella. La somiava, ell la somiava, i això, deia, li provocava malsons, li escalfava el cap i el llit, i en despertar, sense saber com, s’aixecava tota humida, com si algú l’hagués tocada durant la nit. Era, sens dubte, ell, el seu amant, el causant d’aquella alteració, que es ficava dins d’ella i la burxava fins que li creixia el desig entre les cames i s’aixecava mullada. Era ell, denunciava a la policia, qui li escalfava el cap i la feia somiar aprofitant que dormia, i, mentre somiava, s’escalfava tota, i el llit es movia i els llençols eren calents com si els haguessin acabat de planxar allà mateix, a la seva cambra. Ella, clar, també es movia, com evitar-ho!, saltironejava com si una mà misteriosa la burxés per dins i li digués a cau d’orella: «Cova del tresor prohibit, portes segellades, fruit madur ombrejat de rínxols platejats, fruit madur sense pelar, clos en ell mateix, amagant la porpra, ¿qui sap la paraula màgica que l’obri i el faci esclatar sota la lluna?» Això li xiuxiuejava l’homenot pelut mentre la furgava per dins amb mà misteriosa, aprofitant-se del somni, denunciava ella a l’agent de policia, que, bocabadat, li mirava com els pits i el cul esvalotaven la comissaria. Coses de la mare, quan s’emprenyava amb l’amant perquè flirtejava amb la fornera del barri. 36

EL PRODIGI DE LA LLANA I En aquell lloc encara anomenen el succés com el prodigi de la llana. Algú va deixar un embolcall, una peça de llana estesa sobre la cadira d’un restaurant, i, de sobte, l’embolcall de llana va començar a moure’s, a pujar i pujar, formant un relleu, com si volgués ficar-se als ulls i coure la mirada. Un comensal, però, observava allò que no podien veure els altres: l’instant en què l’embolcall de llana s’enganxava amb un altre instant, l’instant de la transparència. I els dos instants, junts, units per una tenalla platejada, enganxaven la pell del somni i l’estiraven, la portaven a un altre temps, a un tercer instant: quan va veure, per primera vegada, en el temps de la jovenesa, un ram blanc embolcallat (¿era el mateix?, ¿era un de semblant?), i va imaginar, també per primera vegada, com serien les flors i els pètals vellutats d’aquell ram de jovenesa. Uns comensals, per tant, només van veure un instant, l’instant del prodigi de la llana, mentre l’altre comensal, el contemplatiu, va tenir la visió dels tres instants, units per una tenalla de plata. Massa alegria i massa cul per als homes ganduls, va pensar i va somriure veient com ballava, lluny del pare. 37

II Es tensava l’embolcall de llana i les flors pujaven. Aquell veí, però, mirava les mans, les puntes de seda dels dits. Unes puntes de seda que havien estimat i que, estimant, s’havien esquinçat. Molts anys més tard, però, els dits van cosir la seda ferida, la seda esquinçada, i van tornar a tocar i amorosir els fruits clivellats de la vida. Ara, aquell veí, diu que sovint somia aquelles puntes de seda, que li estiren la pell del somni fins a la llum d’uns altres dies, on esclatava el fruit de la jovenesa i punxava el boll del paller. Massa alegria i molt pit per als homes ganduls... III Sentia l’enyor d’aquell ram blanc no conegut, d’aquells fruits no coneguts. Els va veure per primera vegada en l’edat de la jovenesa, quan esclaten les flores i els fruits punxen sota l’embolcall de primavera. Més tard, els tornà a veure, ara amb embolcall transparent oferint els fruits madurs, que punxaven. I la tercera vegada, fou un prodigi de llana, embolcall dels fruits que, més madurs, encara s’enfilaven, s’enramaven i feien el prodigi de la llana, punxent encara. 38

Massa alegria, massa cul toca l’home pelut. IV Vida i art es barregen i construeixen el poema. Allà on la realitat diu, per exemple: Desig, amor impossible, el poema diu: Creix la pell del somni, assedegada, cercant l’enigma de la flor, la flor rosada. Allà on la realitat diu: El bes passa entre ells llavis i toca les dents corcades, el poema diu: El bes fila puntes de seda entre les dents blanques. Allà on la realitat diu: Mugró solitari del pit blanc sota la brusa, entre les parets tristes de la casa, el poema diu: Pètal fosc del ram blanc sota la transparència, entre els verds del jardí. Vida i arts, doncs, es barregen i construeixen el misteri del poema. Massa alegria, massa pits per als homes ganduls...

V Van trobar un poema escrit en una paret abandonada, que deia: ¿Encara es pot obrir el cofre per deixar-hi un vers solitari? Si encara es pot obrir, posa’l ben endins, amaga’l ben al fons, i que el tresor desconegut embolcalli el fred del vers solitari. Massa alegria i massa pits i cul per als homes ganduls, va pensar i va somriure, recordant la mare. Alguns diuen que la mare llegia massa poesia, entre amant i amant hi fotia l’Amat, l’Amado Nervo. Ara tots són morts.

POEMA LLEGIT A TAULA EL DIA DE LA MARE, ENFILAT A UNA CADIRA Una llum rosa d’estiu cobria l’embolcall de les flors blanques. Instants després, el rosa anà obrint l’embolcall i deixà entreveure el costat més blanc de les flors. Els vitralls de l’església filtraven la llum i el rosa i el blanc es donaven i s’amagaven. Les parets de l’església refrescaven la mirada i la fantasia de llum s’encalmà. En acomiadar-se de la visió, el bes s’amagà llavi endins i no feia el que volia, espurna de llum apagada, dubte de flors blanques. (El pare va aplaudir la lectura, però la mare, dubtosa, s’enrojolà i es va passar la mà per l’embolcall de les flors blanques.)

QUAN EL POEMA S’ESBORRA Una llum rosa d’estiu embolcallava les flors blanques. Instants després, el rosa s’anà obrint i deixà entreveure el costat més blanc de les flors. (Aquí hi ha un vers esborrat)* Els vitralls de l’església filtraven la llum i el rosa i el blanc es donaven i s’amagaven. A la foscor... burxaven l’instant... (Paraules guixades) Les parets de l’església refrescaven la mirada i la fantasia de llum s’encalmà. En acomiadar-se de les parets i de la visió... Dubtava... Espurna de llum apagada, dubte de flors blanques... (Paraules esborrades)

*Nota de l’editor: Sens dubte, tècnica de supressió emprada en aquest poema per l’aprenent de joieria perquè el pare no sospités l’encaterinament entre mare i fill. Recurs sens dubte absurd, atès que altres poemes tracten la mare de puta i el pare gairebé de borinot. 42

PENOMBRES D’ESGLÉSIA Primera part En la penombra de l’església, la brusa color de rosa s’obrí i va mostrar el costat més blanc de les flors. En veure-ho, recordà el pes de les flors i l’escalfor tova d’altres dies, quan les mateixes flors punxaven i ferien la mirada. Ara les imagina, només les imagina, i fa sovint allò que abans les mares prohibien (no, la seva no, que era puta i estimava els fills de puta que li burxaven la figa). Estimava, cantava..., i de baix es dolia. Segona part Asseguts en un banc de l’església, reposen els cossos i tiben les flors blanques. Un bes que no es dóna, amagat llavi endins, baixa cos avall cercant per dins les flors. Ara es toquen les paraules, la neu es fon, 43

s’escorre la llum pels racons de l’església i, com a testimoni, resta un pètal blanc a la roba. La mare coneix les taques d’amor del fill i les neteja.

LA TAULETA DE NIT A la tauleta de nit, en el petit armari de l’orinal de porcellana, una bossa amb draps tacats de sang. ¿Sang? ¿Una ferida de la mare? ¿Un delicte? Va venir a casa un metge del barri, alt, amb bigoti, que un dia serà detingut per avortament i fotografiat a la revista «El Caso», en un restaurant, acompanyat per les seves dues filles i no per dues prostitutes rosses, com deia el periodista. No, no era avortament com deia la policia i una veïna, tan puta com la mare o més, però sense bon cor ni flors estampades al cul.

DIA DE RAMS Dia de Rams dins d’una església. El fill, que ja no porta el palmó com l’any passat, veu el raig de llum que es fica dins la brusa de la mare. La seva mirada despulla la llum. La mare, que no sabem si ho ha percebut, li diu: «M’agrada la teva companyia.» Un cop dit això, s’escola el raig de llum, i l’ombra els empeny fora de l’església, on es fan un bes dubtós. Somort, el bes, més tard, baixarà cos avall, ple de llum, cercant flors desconegudes, palmes i palmons. Variant 1 Asseguts al banc d’una església, un raig de llum li obre els llavis quan la mare diu: «Gràcies per la companyia», Un bri de llum a la punta de la llengua, com bes que s’amaga llavi endins, dubtós d’estimar, i davalla per dins cercant el costat rosa de les flors; i baixa per fora, pell avall, 48

omplint de llum les flors que ell, el fill, s’imagina. Mentre tiba la pell del somni, s’escola la llum, fugissera, i comença l’ombra, l’ombra que vindrà bruta de temps, enganxada al banc d’una església. Variant 2 Els vitralls filtren la llum de l’església. Dels llavis surten paraules que no es poden dir, i les síl·labes es toquen sota l’ombra. Les paraules, quan desitgen, tenen doble vida, i diuen allò que no somien: diuen la llum, però somien la foscor. Hi ha roses sense espines, però punxen el somni. Ella diu: «Gràcies per la companyia», i un estremiment es filtra per la pell del fill, com un raig de llum que fon la neu. Les paraules es toquen, es freguen l’una a l’altra; els cossos, no..., no gosen 49

sota la llum i l’ombra dels vitralls. Un bes de comiat, que més tard, a les fosques, baixarà cos avall, baixarà i remourà les flors que s’obren nit enllà, avui, aquesta nit, quan la infantesa fuig. Variant 3 Els vitralls de l’església filtraven la llum sobre els cossos. Un raig de llum descobreix el costat blanc de les flors. Algú, en aquest instant de llum, imagina tot el ram, el bes amagat entre les flors de la mare. Ningú més no ho sap, o potser sí, potser algú més (¿el pelut, el pare o la fornera?) ho endevina i maleeix el raig de llum que s’escola entre les flors i els pits de la mare. Borrissol de pètals, esclat de llum, el somni surt de la flor, i t’espera la mort.

CANÇONETA DEL BAR «TEQUILA» Una paret escrostonada i prima separava el bar «Tequila» de l’habitació on dormia el fill, i cada nit una cançoneta el bressolava: Ella hi posa el cul bé, tambor cridaner, perquè li toqui el timbaler. Acordant ball i percussió, ara sona el timbal, ara sona la flauta del timbaler.

SOMNI DESPULLAT La mira fixament als ulls, on no sap quin desig s’amaga. Li mira els llavis, la punta de la llengua, on no sap quin pèl de pelut s’amaga. La brusa, una mica oberta, on es veu el costat blanc dels pits. Les arrugues del vestit sobre el ventre, els genolls, les cames, els peus que s’obren i es tanquen, dubtosos. Ella no sap que la seva llum serà despullada. Però potser ell s’enganya i és ella, la mare, qui tot ho sap, qui el sedueix i l’incita a mirar-la perquè després, a distància i sense tocar-la, dins d’un somni, s’obrin les flors i el bes amagat que ningú sap.

PÈTAL Ella no sabia que un somni esquinçava la distància de la llum i despullava les flors. No sabia que el poema, en llegir-lo, li obriria els llavis per deixar-hi un pètal. Ella, la mare puta, venedora de flors, no ho sabia. Però alguns matins, mentre somiava al costat del pelut, sentia, ben endins, la punxada d’un pètal que es bellugava.

NO HO DIRÀ A NINGÚ No ho dirà a ningú. Ningú sabrà allò que somia. Ho ha somiat tantes vegades, que ja ha perdut el compte del somni. Però no dirà el somni. No ho dirà a ningú. No dirà si és llum, transparència, calfred, contrallum, contranatura, mort. Ningú ho sabrà. No ho dirà a ningú, no dirà el que fa quan ho somia. Allò que ha somiat tantes vegades, que ja ha perdut el compte del somni. Allò que fa i ningú sap. No dirà el somni, a l’albada, ni el que fa quan ho somia. No dirà les flors que es tornen fosques, ni com les esfulla la mà que sacseja el somni. No dirà res, no dirà les flors fosques, ni les blanques..., mentre la mare és burxada i ferida per l’altre. Amb fosca mà sacsejar el somni, el ram de flors que s’endevina, tot el ram de la mare que s’esfullava. 54

QUAN HO VA VEURE... Quan ho va veure per primera vegada, un ram de flors li va créixer a la mirada. Encara avui, quan mira, té l’olor d’aquelles flors als ulls, a la mirada. Poemes com aquest, escrits sense cap prevenció, són els que fan morir d’amor massa aviat, quan encara ets delicat. Poemes com aquest, però, són els que la mare celebra, sí, una altra vegada, quan et deixa la nòvia a les seves mans, fotut com un gos, mentre ella, la mare, somriu i folla amb l’amant.

LA CAIGUDA Estava cansat de somiar les flors, els clavells més blancs, les roses més vermelles. Estava cansat de somiar la llum i l’ombra, la transparència i la foscor. No volia somiar més els jardins closos, secrets, les flors amagades. No volia somiar més el bes donat o no donat, el que s’amaga llavi endins i baixa cos avall per morir-se. Estava cansat de somiar les flors, els clavells més blancs, les roses més vermelles. No volia somiar més el jardí secret, transparent, que sacseja el somni. I la mare li va dir, vine, no somiïs més, tanca la porta...

EL MIRALL Apaga el llum i atansa els llavis al mirall. Duu a la mà una fulla d’afaitar. Una escletxa de llum entra per la finestra. Visió. Es transparenta una imatge. Consumat el bes fred, es trenca el mirall i la imatge transparentada s’esquinça. Bocins de mirall mastegats, la fulla d’afaitar cau a terra. Enllestit aquest fragment, el poeta tanca la porta i imagina la resta del poema, que no escriurà mai. L’escletxa de llum il·lumina la sang.

TÍPIC Havien parlat de les visites al dentista i d’un material odontològic que s’esmicolava sobre la llengua. Mentre parlaven es miraven els llavis. Abans d’acomiadar-se i fer-se el típic bes, el bes que no és bes ni besa, l’un mirava la boca de l’altre, com si volgués cercar bocins de material odontològic o de flor esmicolada. Però no s’espanti el lector, que mare i fill es van fer el típic bes, sense material odontològic ni flor esmicolada.

UN DINAR Durant el dinar amb dues amigues havien estat parlant d’un poeta anglès romàntic que, en la nit de noces, es va espantar davant el pubis rinxolat de la núvia. Mentre parlaven, ell mirava els ulls de les dues amigues, que somreien l’anècdota picant. Més tard, al capvespre, aquella conversa del dinar li esperonava el somni i va tenir una visió: els dos cossos de les amigues, nus, eren dos rams de flors espinoses, però al mig del ram no hi havia cap amagatall rinxolat i paorós, com va veure espantat el poeta romàntic, sinó la dentadura postissa d’un vell amant. En el somni, les dues amigues el sacsejaven i mossegaven amb la dentadura postissa, li feien mal, fins que una d’elles va fugir del somni i només restà l’altra amiga, la de les flors més vistoses, i que ara, en el somni, el torturava encara més clavant-li el pes de les flors i la dentadura postissa. 59

SOSPITA Ella tenia un ram de flors, que no amagava. A l’estiu, la llum li obria tant el ram, que les flors mostraven el seu costat més blanc. Ella no sabia, però, que algú (¿un dels peluts?, ¿el mateix fill?) havia descobert el ram i esfullava les flors d’amagat. Fins que un dia ho sospità... Ara el fill somriu, amatent, mentre la sorra humida s’esmuny entre els dits i, dins la tomba, encara belluguen, encara ballen les flors mortes, i sent l’alè dels morts peluts que se la volen follar i l’olor del sabó dels vestits estampats.

REVELACIÓ I Quan ho va veure per primera vegada, ho va somiar. Cada vegada que ho veia, ho somiava. Molts anys després, ho va tornar a veure, ara sota una altra llum, tan enlluernadora que no sabia si era realitat o ficció allò que veia. I encara més ho somiava. Tant i tant ho va somiar que esdevingué un malson. Era com una forma innominada, que creixia, s’apropava i s’arrapava al somni. En despertar, angoixat, li queien de les mans flors marcides i penediments. ¿Què era allò que veia i somiava?, mai no ho va dir.

II Vident, s’estira al llit, tanca els ulls i ho torna a veure. Obre els ulls, i encara és allí, com un malson. Despert del tot, no s’angoixa més: agafa l’angoixa amb la mà, com si fos un ram de flors, i la talla amb una fulla d’afaitar. Amb aquest ritual, fuig allò que no té nom, una forma maleïda que prem i sacseja els somnis.

DOS ENIGMES Somia la flor sent el tou de la flor al braç la seva transparència l’escalfor tova de la flor al fons d’una botiga mirant peces de roba en un racó envoltat de vestits i un llaç invisible que lliga el braç a la flor uns instants una estona de flor al braç que no se separa de l’escalfor de l’amagatall tou de la flor que no clou els pètals ni tampoc s’aparta del braç lligam d’instants trobada furtiva del braç i la flor escalfor tova enganxada al braç la flor que s’imposa i sacseja el somni dóna el poema la flor que s’arrapa al braç el tou de molsa que escorre paraules dóna el poema que ara s’estripa i estripat calla i no diu res més.

LA FORÇA DE LA IMAGINACIÓ Ho va imaginar tant, que allò que imaginava es va revelar, i era com ho havia imaginat, tenia una forma semblant, i ara, quan ho torna a imaginar, ja sap quina forma té, i és més fàcil, ¿el què és més fàcil?, això no ho diu, no sabem quina revelació és.

AMAGATALL SECRET Un migdia a la joieria sinistra era tant l’enuig i la tristor que s’atansà a ella (estaven els dos sols a la botiga) com un gosset bastonejat demanant-li amb la mirada amagatall secret pujar amunt ben amagat pujar més amunt encara a la vora de l’entrada de la cova màgica del conte però ben amagat sentint el pessigolleig de la molsa on ningú el veuria ni sabria (tampoc la mare) que l’altra somriu en sentir l’esgarrapada innocent del gosset bastonejat evadit emboscat ben amagat sota el vestit.

SOMNI No vol somiar no ho vol fer no vol veure una altra vegada com allò s’esmuny cap al misteri i s’endinsa en la foscor en el bosc inconegut nevat de les flors solitàries que s’esfullen sota la neu que es fon i s’escorre somni avall fuig la neu somni avall fuig entre els vius i entre els morts.

TÈCNICA POÈTICA Diu que hi ha versos per amagar i versos per despullar. Ell, diu, escriu versos per amagar cossos que somiant ha despullat. Per exemple, escriu un poema i el posa en els llavis d’algú perquè, diu, en ser llegit, la paraula es fongui, dolça, sobre la llengua, com verí amagat en una llaminadura. (Això la mare, més pràctica, no ho entendria. Si cal, val més un cop sec, diria.)

LES MARES DEL BARRI, ANYS CINQUANTA, BARCELONA No totes les mares del barri són dones de la vida o putes, deia el meu amic. N’hi ha que, de joves, van al carrer Robadors, i de velles a les parets de les Tàpies, però la meva, deia el meu amic, és fulana de l’adroguer i mou el cul al colmado. Em feia enveja el meu amic, que parlava així als quinze anys, quan a mi encara me’n faltaven trenta per veure en un poema el cul de la mare, que l’home pelut li tocava.

POEMA ESTRIPAT I Diu que el poema serà cada vegada més breu. Els versos ja no diuen la visió i amaguen el cant. Avergonyits d’haver somiat, d’haver profanat massa les imatges, resta la transparència burxada, el fruit pelat. II ¿Ho va veure, ho va imaginar, ho va escriure a l’albada?: tant és, ara, plou, i ho estripa. Pètals blancs, marcits, sota la pluja. III Poema malmès, fruita macada, versots a les escombraries.

EL SOMIADOR QUE DIBUIXAVA Gasa.- Tela molt clara i subtil caracteritzada per la relativa separació amb què estan col·locats els fils d’ordit i els de trama. DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA

Agafa un full de paper i dibuixa un retrat. Li fa un pentinat amb els cabells curts, li posa rímel als ulls, i sota el nas li dibuixa una boca fina, la punta pàl·lida de la llengua entre els llavis pintats de vermell, dibuixa el coll, els pits sota una brusa de gasa, posa una mica de marró fosc a les sines, li aixeca els braços i ombreja les aixelles, dibuixa el ventre blanc, el borrissol frondós del pubis, amb un traç delicat pinta de rosa les línies sinuoses del sexe, com dues poncelles que s’obren, i les línies s’estenen perfilant les cames i els peus. Dóna la volta al full i dibuixa l’esquena, el contorn dels malucs, omple les natges amb blanc de marbre, vol obrirles una mica i posar-hi un matís d’ombra entremig, però no sap com fer-ho i les deixa com estan. Finalment, quan dibuixa la part de darrere de les cames, se li escapa el llapis i el full cau a terra. Agafa el full de paper i el llapis, perfila millor les cames i els peus, i dóna el dibuix per acabat. Aleshores s’estira al llit i es posa a dormir. Mentre somia, el paper es mou, creix el dibuix i s’arrapa al cos dorment. Quan es desperta, el full de paper té gotes de sang al mig, i ha crescut molsa entre les cames dibuixades: la mare morta jeu al seu costat.

PREGUNTES Si veus una part i t’imagines la resta, ¿està mal fet? Si tens una visió i imagines la resta, la realitat insinuada, la realitat oculta, ¿fas mal fet? Veure unes flors i imaginar tot el ram, ¿està mal vist? Veure-ho en somnis, agafar el ram i fer que la mirada s’escampi entre les flors i esfullar-les, ¿està mal fet? Somiar la pell clivellada d’un fruit que s’esquinça de plenitud, ¿és un malson, un somni obscè? Veure’l en somnis i pelar-lo, ¿és lleig? Que el somni et taqui les mans, ¿és dolent? pregunta el fill a una vident del barri, que es posa vestits transparents per fer màgia amb els clients. 71

«NO TOQUEU LA FRUITA» Els fruits són transparents, madurs, i li agrada mirar-los. Són corprenedors, diu, l’enlluernen els seus colors. Quan torna a casa, es tanca a l’habitació, els veu, els toca amb el somni. De tant tocar-los, clivella la pell dels fruits, i quan es desperta, amb els dits tacats, enganxosos de somni, la gent malpensa (la mare malpensa i neteja), i li diuen que ja és massa gran per tenir aquests somnis, per tocar la fruita podrida.

L’ORIGEN DEL POEMA Diu una llegenda que hi ha flors mortes que es transparenten a la nit, quan dorm el poeta. Tiben i pelen el somni fins a convertir en poema les filagarses de pell. Però quan es desperta el poeta, no hi ha flors, ni poema. Només el testimoni d’un pètal enganxat a la pell, una taca fosca esborrant el paper, i la mare morta al costat, netejant.

POEMA QUE S’ESTRIPA TOT SOL Vol escriure un poema..., el comença..., el mig estripa. Ho torna a intentar: vol encabir en el poema flors mortes. Per encabir-les bé, dits maldestres toquen la mort. Tant s’hi endinsen i les sacsegen, que les flors s’esfullen i tornen a morir. El poema, paper humit de flor morta, es va esquinçant i s’estripa tot sol. No pot dir el perfum de les flors mortes.

EL MENJADOR DE FLORS Tanca l’habitació. Apaga el llum. Estén un ram de flors damunt el llit. N’hi ha de vermelles, liles i una de blanca, transparent. S’estira al costat de la blanca, li diu coses, la toca, li arranca dos pètals, els esquinça, els fa bocins i se’ls menja. Fa el mateix amb una de vermella, i amb una altra i una altra, i finalment se les menja totes. Fa això des que era jove i li van tirar un ram de flors seques al cap. L’havia comprat feia massa temps, això és veritat, però, si guardava el ram en un gerro, era per a una bona ocasió, com es pensava que ho seria aquell dia. Sense més romanços ni perdre més el temps, va anar a casa d’ella i es va declarar amb el ram de flors seques a les mans. Quan ella, la mare, el pare i el germà els hi van tirar al cap, les va recollir sense dir res, se’n va anar a una plaça solitària que tenia una font i se les va menjar d’una a una, ben seques, fent glopets d’aigua de la font entre flor i flor. Els rams que es menja ara, però, han de ser ben frescos, humits, i sempre han de tindre el mateix nombre de flors i els mateixos colors, vermell, lila i blanc. Menjarà flors, sí, però no seques, diu envalentint-se a qui encara l’escolta.

EL PES DE LES FLORS I Cada nit, la mare, nua sota el llençol, sent el pes d’unes flors, però no sap qui els hi posa, qui somia les flors que li cauen sobre el cos i l’enamoren. Diuen que la poesia fa aquestes coses, que només es donen en el somni, com l’amor, com la mort, com el cos ferit de la mare sagnant sota les flors, el pes amorós de les flors. II A les nits quan dormia deia que sentia un pes sobre el cos sota els llençols era el pes de les flors però no sabia qui els hi posava qui li omplia el llit de flors la família deia que era una fantasia la mentida de les flors ningú no va saber mai que ella es despertava amb pètals enganxats al cos.

III Ho feia quan somiava i ella dormia: li omplia el llit de flors. Els pètals s’arrapaven al cos i li deixaven un senyal del frec amorós. Ella no sabia qui ho feia: quan es despertava, el cos perfumava tota la casa. Fins i tot morta, encara ens perfuma, diuen els morts, enamorats.

SOMNI Només somia una part. La part revelada d’un misteri. Completa la figura, la revelació, imaginant la part oculta. Quan es desperta, abraçat al coixí, sent tot el fred humit brodat a la coixinera.

UN PLAER INESPERAT Van agafar l’autobús. Anava tan ple, que ella i ell es van quedar atrapats al mig, envoltats de gent, pitjats l’un contra l’altre. Cada vegada que l’autobús arrencava o frenava, la gent es precipitava damunt d’ells dos, els moviments dels quals semblaven els de dos amants perseguits i atrapats, fent l’amor allí mateix, palplantats i premuts en mig de l’autobús, fregant un el cos de l’altre, rebent les mirades i l’escarni, els cops de tothom. Un plaer inesperat, malgrat tot, encara que potser incòmode, va pensar ell. Mentrestant, ella no deia res, només se’l mirava i somreia, dissimulava en sentir-se arrambada per les circumstàncies, amb aquell bultet esvalotant-se a l’altura del ventre. Bultet que ell endebades maldava per ensinistrar, impossible de fer-ho amb tota aquella gent al damunt i les sotragades de l’autobús empenyent-los endavant i endarrere. Sense aturador a la vora que pogués evitar el fregament constant dels cossos. Al cap d’uns minuts de trajecte, ell va tancar els ulls, resignat a fer el ridícul en mig de tanta gent. Ella va sentir l’estremiment i se’l va tornar a mirar, somrient. Quan van baixar de l’autobús, la mare li va tapar amb la mà l’únic senyal d’aquell secret.*

*Nota de l’editor. Tot i no tenir-ne proves fefaents, potser no és del tot arriscat ni inversemblant veure en aquest poema indicis contranaturals i ejaculació precoç, sense cap ànim, però, de voler maleir aquí mare i fill, puta i fill de puta respectivament. 79

FER-HO D’UNA ALTRA MANERA Està escrivint un poema, fent altre cop d’Amado Nervo, diria la mare. Un poema que, tan bon punt enllestit, enviarà enllà, a fer l’amor: Els dos primer versos per besar-li els llavis, els versos del mig per abraçar-la, i els últims versos per despullar-li el cos. Fingint, cobrirà amb paraules el cos nu, diu. Més tard, quan la son endolceixi la nuesa, les paraules es faran fonedisses i fugiran cap endins, furgant l’entranya del somni: ¿De qué callada excelsitud baja tu espíritu a besarme?*

*Nota de l’editor. Dos versos de La amada inmóvil, d’Amado Nervo, que la mare recitava quan el pare o algun amant l’abandonava. Aquest poema, tot i no tenir paraules malsonants, creiem que és un dels poemes més obscens que l’aprenent de joieria dedicà a la mare. 80

LA MEDALLA Durant el dinar, una medalla conjumina les mirades, excepte una que mira el temps passat, quan va veure per primera vegada allò que anys més tard es va revelar... (Paraules tatxades) ...ombra irreal, que inflama el malson... transparència dels esperits solitaris, quan... (Paraules borroses) Ara, miren la medalla, el reflex els enlluerna, hi ha qui no la mira i endevina el temps passat on... (Falten paraules) Deien que la mare era una puta... i que el fill s’enamorava del fill d’una altra puta... carrers de putes, maricons, macarres i... ...el poema es trenca... ...el somni s’escapa, fuig, s’escorre enllà... ...el poema s’esquinça com paper mullat... (Paraules guixades amb tinta blava) 81

¿Què més voleu sentir, encara no en teniu prou?

EL BANQUET DE LES TRES FADES (Conte que la mare li explicava) En el banquet de les tres fades, un joglar repartia fulls de poesia. Dues de les fades no miraven els fulls, sinó que s’admiraven de la medalla que la tercera fada lluïa. La medalla assenyalava l’indret del camí prohibit, el camí de les flors que mals d’amor marcien. El joglar, que la medalla no mira, s’endinsa en el somni, i pel camí prohibit reparteix poemes que ningú llegeix. Fadigat, dorm, somia, perd el temps. De sobte, descobreix les flors amagades, prohibides, n’endevina l’encanteri i el desfà combinant paraules: toca les flors adormides amb la punta d’un poema, i tot d’una desperta la fada de la medalla. El joglar la captiva i l’omple de poemes quan està desperta. Ella no sospita qui li fa l’amor amb el plec d’un poema, quan dorm i no vigila. (La mare de vegades tenia unes coses i uns contes...)

TAMPOC AVUI Tampoc avui. Diu que tampoc avui escriurà allò que somia. La llum d’un matí d’estiu, els fruits madurs que es clivellen, la bellesa que s’insinua sota la llum d’agost, el somni, el regust de fruita madura als llavis, amb els dits sucosos, tacats de somni. Però no és això. Tampoc avui escriurà allò que somia, i que la mare, d’amagat, llegia. Tampoc avui.

N’HI HAVIA DE TOTA MENA A la nit, somiant, ho veia moltes vegades. Era aquella visió que li feia tenir malsons. No volia explicar allò que veia i somiava, només la fosca, deia, tot molt fosc, i al fons la visió, enlluernadora, traspassant la foscor. No ho volia explicar, però a miques ho anava dient tot. El pitjor era la humitat, deia, sentir aquell paper humit a la mà que la visió li donava, com si fos una flor esclafada. Els amics se’n reien i li preguntaven si allò que veia semblava un fruit madur, clivellat pels anys, com el cony de sa mare. Ell també reia i contestava que no ho sabia, que potser seria millor preguntar-ho als conys de les seves mares, que també potinejaven pels carrers, cobrant o sense cobrar, que n’hi havia de tota mena, necessitades, perdudes 85

o solitàries escalfades, com la meva, deia. I tots esclataven a riure i es tocaven la bragueta.

ENDEVINALLA POÈTICA Aquest és el poema dels versos no escrits. Cal imaginar el contingut que no es diu, i que amb prou feines s’insinua en el somni. Aquest és, doncs, el poema sense versos, el poema dels versos no escrits, sense contingut, que caldrà imaginar. Però qui l’imagini i vulgui entendre’l, no l’encertarà. Què és foti!

¿QUIN ERA EL SOMNI? Escollia una de les flors i la posava al bell mig del llit. L’amorosia, li obria els pètals i somiava al seu costat. Ningú sabia de quin jardí, de quin ram eren les flors. La mare espiava, amorosa, i sense dir res netejava les taques que les flors deixaven als llençols. La mare no sabia quin era el somni.

¿QUIN ÉS EL CAMÍ DE LA FLOR? L’aprenent de joieria (no de joier, que ell no ho volia ser) seguia la flor, el camí nocturn cap a la flor. La flor amagada, la flor somiada. Cercava les flors que no trobava. Aquelles flors que, de tant imaginar-les, s’obrien sota el coixí i els llençols arrugaven. ¡Que n’era de babau!, diu ara, badant altre cop i cercant encara les flors que no trobava.

NADALA ESTRIPADA EL DIA DE NADAL, ABANS DE SER LLEGIDA A TAULA Era una branca florida que el pas del temps no marcia, i les flors insinuaven l’encanteri que hi vivia, com si un bes amagat a la nit o una llum viva la fes florir cada dia. La mare deia, quan els versets del fill llegia, mai no et refiïs d’aquestes branques florides, i recorda que el joc del solitari no és solament un joc de cartes, li deia assenyalant taques grogues al llençol. (A ella no li agradarà aquest cant el dia de Nadal, el seu marit, emprenyat, farà bullir l’aigua, mentre el nen, amb un tros de paper, amagarà la palla de l’espiga florida i anirà a la claveguera a llançar-la. Que a casa, els amants vius tot ho espien, i les clavagueres són tomba de les flors. 90

FENT-SE EL MISTERIÓS... Mai no les havia besat ni les havia tocat, tot just un frec a l’atzar entre les joies de la botiga. I no obstant això, feia l’amor amb una d’elles. ¿Com ho feia, potser somiant? ¿I amb quina d’elles?, els amics preguntaven. Però ell no responia i somreia: no volia explicar com ho feia, a l’horabaixa, a casa o en estança llogada, ni amb qui, ah, quina era la dama triada. ¿Com feia l’amor amb una d’elles, i ningú, ni ella, ho sabia? ¿Com la besava i descobria, transparentats a l’horabaixa, cadascun dels secrets del cos que endevinava? Un dia, a l’estança del somni, li descordava la brusa, i un esclat de llum la punta dels dits li cremava. En un segon somni, 91

la veia d’esquena, nua, i, marejat, de sobte es despertava. Era l’acte més còmode i amorós, els llavis li obria i el bes amagat li prenia. Encara un tercer somni, on ella és genet i ell somera, i quan l’ocell amoroseix el niu amb ploma estarrufada, la cama se li enrampava i del somni el foragitava. (Somreia, en calcular l’efecte dels malsonants versos quan els llegissin les dependentes, la puta de la botiga, el marit, la mare, el pare i el maricó.) Enamorat dels impossibles, refent el somni, així era com ho feia, abraçat al coixí. Així era com feia l’amor amb una de les dependentes, sense que ningú, ni ella, ho sabés.* ¿Potser algú ho sospitava? Bé podia ser, aquestes coses sempre deixen rastre, la mare li deia quan era més jovenet i d’aquestes coses n’abusava. *Nota de l’editor. Potser no caldria advertir al lector que fou la mare qui va descobrir les petjades amoroses del fill, el pervertit que anava deixant senyals pels llençols, calaixos i coixineres. 92

EL MISTERIÓS CAS DE LES FLORS Deien que ella amagava flors misterioses, embolicades en paper de plata, en una cambra secreta de casa seva. Uns imaginaven flors carnívores; d’altres, sospitaven flors verinoses. Ni flors carnívores ni flors verinoses, sinó flors amoroses, va dir l’home prim i delicat que visitava la casa un dia per setmana. Flors que vivien a l’ombra i mai no es marcien. Durant el dia, els seus pètals murmuraven amors impossibles, apaivagats per l’embolcall de plata. De nit, quan la fosca omplia la cambra, diu el visitant que la dona triava una de les flors i la guarnia. La posava al llit com si fos una núvia adormida, la despullava, l’amorosia. (Alguns veïns, enraonaires i malintencionats, desfogaven l’enveja dient que el nèctar d’aquelles flors enverinava els cors.) A trenc d’alba, acabat el somni, la dona tornava a embolicar la flor amb paper de plata i la desava en un forat gran que hi havia a la vora de la finestra, entre les altres flors. Diu el visitant que, cada vegada que desava les flors, en quedava enganxat un pètal a la mà de la dona.

¿Però, qui cony era el visitant?, va preguntar l’aprenent de joieria al seu amic, el James Dean del carrer Escudellers, que va somriure i li va donar un copet al braç, dient: «Anem a la Plaça Reial, avui no hi ha més paraules».

EL DESPERTAR A dotze anys freqüentava billars i futbolins, ja baixava les escales del Cine Latino i a les Atraccions Apol·lo pujava, amb amics i marietes. Els mariques sempre eren allà, mosques enganxoses a la cua dels cines, esperant la núvia que es fa esperar, amb pantalons curts i cara d’àngel. Un cop dins la cambra fosca, mirant la pel·lícula, una mà serpenteja sobre la pell tendra, i el fill de la mare puta s’espanta i surt corrents de la cambra nupcial, amb clarors i ombres de pel·lícula, que acull els pederastes. El pare ho sospitava, però la mare ho sabia, i feia d’espantaocells, amb mirada trista, de les nenes que s’enamoraven del fill delicat que mai no es casaria. Del fill que tenia la mare puta, del fill que un dia, amb l’arc i les fletxes de Robin Hood, traspassaria el cor dels amants que hi follaven, del fuster i el rellotger, del forner i el peixater. 95

De mare, ja ho diuen, només n’hi ha una.

LA FORÇA DEL SOMNI Diuen que era una flor que no es marcia perquè algú la somiava, i els seus pètals s’obrien suaument com si fos la flor més fresca. Flor de somiadors, que perfumava qui la somiava. Però el cabró del rellotger, que mai no somiava, embrutia la flor només mirant-la, somrient amb poques dents perquè deia que follava la flor, entre despertadors i rellotges de polsera. Seguint el ritme del rock, amunt i avall, Al compás del reloj, tic-tac, tic-tac, aleshores ball de moda, Bill Haley and His Comets, al Palau dels Esports de Barcelona trencant cadires, Rock around de clock, tic-tac, clock-clock, reia l’amic quan l’aprenent de joieria ho imitava, ella a sota i ell cul enlaire, cul pelut, vermell, de rellotger, que el marit rabiüt va estar a punt de fer-ne llesques fines amb el ganivet ben esmolat de carnisser. «Riure, riure ben fort, espanta la mort», 97

cantava la madelón del carrer amb l’acordió del bar Los Cuatro Hermanos.

BALADA QUE ELOGIA L’ART DE L’EQUITACIÓ ENTRE LA MARE I EL RELLOTGER

Aquesta és l’aventura que s’esdevingué entre una mare genet, modista, i la cavalleria, un rellotger. Amb un tres i no res, guimbava ella i ja la tenia al damunt, muntada, cavalcant sobre les potes del rellotger, els genolls fent de sella del cul d’ella. Que no el tenia gens parat, el cul, i donava molta corda al rellotge del rellotger. Cul inquiet, la genet no parava quieta, movia les natges d’una banda a l’altra mentre berenaven galetes. (Si la mare llegís aquest vers, no riuria amb mi ni ho entendria, i el pare hi ficaria ganivet i forquilla.) La sella relliscava de la cavalleria, esgotada, i entre els genolls el cul sedós baixava, cada cop més encesa la genet, modista, sobre els genolls del rellotger. Ell li mirava malucs i esquena, 99

analitzava escalfor i mida, i tot d’una s’adonava la cavalleria que amb el marit compartia escalf, pes, esquena, malucs i cul. Si bé el marit en tenia més coneixença, de la nuesa i cul de la genet, pensava el rellotger, no el tenia pas més a tocar ni proper que ara sobre ell, cavalleria amatent: el pes servava de la modista que, tot berenant, un altre rellotge tenia. ¿Que sóc tal vegada escalfabraguetes?, li preguntà un dia calorós, quan la genet notà a la sella, entre les natges, un bony, una nosa creixent que li feia pessigolles, digué, tot esperonant-lo a cops de cul i cavalcant amb més fúria i deler. Ell, més cavalleria i ase que bon rellotger, respongué que no, que la genet no li escalfava res, i que no n’era pas, ella, d’escalfabraguetes, malgrat el bony o nosa imprevista entre la sella i el cul de la genet. La mare, cul cridaner (després faré esmena i escriuré «la genet, plecs estampats»), es va posar a riure, i d’un bot, cavalcant més fort, 100

torçà la nosa i la féu fonedissa, més que amb el marit quan junts cavalcaven a l’estança de l’Empordà i ella s’avorria fent de genet de minsa cavalleria. Que cul o pes encès, altra cavalleria cercava, i d’un salt al rellotger muntava. Damunt les cames guimbant, entre els genolls cavalcava altra vegada la genet, escalfant la sella d’una nova cavalleria, la genet de les natges inquietes, modista, la genet del cul cridaner, que follava i no parava amb el rellotger, el matalasser, el pare i el fuster; ¿i el del colmado?, també.

101

DAMUNT DE TU, NOMÉS LES FLORS Damunt de tu, només les flors. JOSEP JANÉS I OLIVÉ

Diuen que ho feia gairebé tot mentre somiava a la seva habitació. També, amb una dona que coneixia, feia l’amor a distància, tot somiant. Estenia el cos imaginari sobre el gran llit, el despullava i, afeccionat a la poesia, l’embotia amb flors, li ficava els dits pel davant i pel darrere, dient-li, amorosament: «Damunt de tu, només les flors, dintre teu, només les flors.» Si el cos imaginari de la dona li demanava menys poesia floral i més força i penetració, ell tornava a dir: «Damunt de tu, només les flors...» I li tornava a ficar flors i més flors, els dits ben endins. Fins a fer, del cos, estès sobre el llit, un bell embotit de flors. 102

Coses com aquestes escrivia jo de jovenet, d’amagat dels pares, amb la porta tancada, en aquesta mateixa habitació. La mare, en aquell temps, no era més porca que les altres mares que tenien amants, i jo me l’estimava. També m’estimava el pare, de vegades, i em posava trist quan veia com l’ensarronaven els altres nens i nenes amb qui jugava i... (Merda de poesia!)

103

CONSTRUCCIÓ DEL POEMA Li va caure al damunt, de sobte. Lliscava a dreta i esquerra, entre els genolls. De pes lleuger, potser massa rodó i sedós el fruit, que no calia pelar, de tan madur. La pell clivellada traspuava esquinços brillants. Ara, amb el moviment, fregant els genolls, regalimava suc la porpra, i el pes, lleuger, esdevenia una mica humit i més escalfat, de tant rodolar entre els genolls. Quan s’obri del tot, ¿quin cuc, quin pinyol corcat en sortirà, o punta sobtada d’excrement?, pensava després, tancat al lavabo, empastifada la primera sensació lírica.

104

RECORDANT LA POESIA DE KAVAFIS I LES AVENTURES DEL CAVALLER TRISTRAM SHANDY, DOS LLIBRES QUE UN SENYOR QUE TREBALLAVA EN UNA OFICINA DE DUANES LI VA REGALAR A L’APRENENT DE JOIERIA QUAN JA NO ERA APRENENT I LA MARE RECLOSA A CASA MALEÏA ELS AMANTS

HABITACIONS I Un instant misteriós sota les voltes fosques d’un carrer estret. Dos passejants miren el lloc on abans hi havia una pensió. Un instant de llum, una guspira misteriosa als ulls, com si, els dos que miren l’habitació destruïda, veiessin uns vells amants entrant d’amagat a la pensió, sota les voltes fosques d’un carrer estret. Sota les voltes fosques del carrer, ella assenyala l’habitació desapareguda. ¿Qui escolta, qui imagina l’habitació, el llit on ella dormia? Algú la mira (¿qui, el rellotger, 105

el fuster, el pare, el matalasser o l’adroguer?) i li pren el bes i les flors que es mouen sota els llençols. Ara, sota les voltes d’un carrer fosc, quan mira l’habitació desapareguda, una guspira de llum se li escapa dels ulls, com si encara sentís el furt del bes entre les voltes fosques del carrer. I qui esfullava les flors, qui li follava, no en sap res...*

II Sota les voltes fosques d’un carrer paraules i mirades de dos que passegen assenyalen el lloc d’un antic hotel desaparegut on avui altres habitacions s’obren i es tanquen i altres cossos es despullen mentre els dos passejants es miren esmaperduts sota les voltes fosques d’un carrer com si els esperits i els cossos nus dels vells amants d’un l’hotel buit desaparegut captivessin els dos passejants envoltant-los frec a frec i conduint-los a l’habitació buida de l’hotel antic on un perfum de flors marcides corprèn l’ànima i mareja els cossos obrint una incisió a la pell dels dos passejants allí drets clavats l’un davant l’altre com si una força tel·lúrica imantés els cossos i els posseís un desig maldestre que puja de la terra als llavis *Nota de l’editor: Aquí, el fill poeta malmet el poema amb tota la mala intenció del món («fill de puta» fins al darrer vers, mai millor dit). 106

un bes amagat de fa temps prohibit com si l’esperit d’un amor solitari revifés en una estança buida penetrant-los suaument pell endins sentint els dos l’estremiment d’un altre potser un amant desconegut el seu desvaliment i entrega al misteri d’aquell instant amorós sota la foscor de les voltes d’un carrer on romanen els passejants esmaperduts visionaris cercant la transparència el despullament a través de la mirada com si ara morts veiessin l’amor d’un altre temps la guspira de la mirada robant la blancor la punxa del bes amagat envoltats d’esperits dels vells amants sota les voltes fosques d’un carrer on hi havia no l’habitació d’un hotel antic sinó l’amagatall d’aquella pensió on els amants tallaven les flors i escorrien el ram florit que no era ni ram ni florit sinó el cony de la mare d’on en va sortir ben tacat i trist l’aprenent de joieria abans que la mare tancada a casa maleís les flors i els amants.*

*Nota de l’editor: Ja en ple deliri, el poeta s’estalvia els signes de puntuació. 107

L’AMOR, LA MORT I LA PRIMAVERA (Poema trobat dins la capsa d’un vestit de núvia)

Ningú ho sabia, ningú ho sospitava. Havia estimat tant que, d’amor abandonada, guardava el bes tan amagat que després no el trobava. Però algú hi havia que ho endevinava. Ningú ho sabia, ningú ho sospitava. Quan ella es despertava, viva o morta, dues gotes de sang testimoniaven l’amor de la mà solitària que amb flors es punxava. (Versos afegits per l’editor: El fill sí que sabia qui era l’altre fill de puta que la mà manegava sota el vestit de núvia i les flors de la mare puta.)

108

LA TINTA DEL POEMA NO TACA Mots de ben copsar. J.V. FOIX

Estava escrivint un poema sobre les imatges transparents que se li van aparèixer en una paret, quan de sobte un vers llarg s’escapoleix, fuig del poema, vola, s’extravia i cau ferit. Un cop a terra, una mà misteriosa l’acull i l’amaga en un lloc secret (al calaix de la roba interior, on desa versos entre un lligall de cartes amoroses, d’un altre temps). El vers, solitari, s’estarrufa com un ocell i picoteja l’ombra de les peces de roba que l’envolten. Però no taca la tinta dels poemes. Quan ella es canvia de roba, a les calces i als sostens sent un frec de plomes de ben amorosir, que no taquen roba ni pell. La tinta d’aquest poema no embruta ni taca la roba del calaix, on l’ocell picoteja i el vers es fica a les calces.

109

ANYS DESPRÉS HO ESCRIU D’UNA ALTRA MANERA, PERÒ NO GOSA LLEGIR-HO EL DIA DEL PARE, SANT JOSEP Va començar a escriure poesia a dinou anys, però ell sempre deia als catorze, per vergonya, i m’ho explica. Va ser després d’anar una tarda a l’oficina on treballava el seu millor amic i veure el perfil d’unes flors. Marejat per l’enlluernament, li va demanar al seu amic d’anar un moment al lavabo. Allí, tancat uns minuts, va intentar rebaixar el fort impacte de les flors, amb esquitxos d’aigua i altres maniobres refrescants. Però tot endebades. Sentia com creixia la solitud a la seva mà, mullada, la mateixa mà que hores més tard escriuria el primer poema. Ja aleshores va endevinar el destí malaurat que li esperava com amant. Va ser als dinou anys, però ell sempre deia als catorze, per vergonya.

110

TOT LLEGINT POESIES, UN NADAL QUE EL PARE ESTAVA MALALT I NO ERA A TAULA Un dia em va donar una còpia del seu darrer poema de Nadal, llegit a la família, versets de molt enlluernament líric, com aquí es veurà. L’OCELL PERDUT I Era una vegada un ocell que es va perdre i no trobava el seu niu. Endebades anava d’un niu a l’altre, cercant refugi. Fins que un dia es va posar a la mà d’un poeta, es va estarrufar, i el poeta, sentint l’escalfor de les seves plomes, li va construir un niu amb un poema. Un niu imaginari, com ho eren, d’imaginàries, les visions del poeta. Però un dia l’ocell va sortir del niu del poema i va partir mar enllà, deixant una ploma blanca a la mà del poeta. Diuen que l’ocell portava un missatge al bec, però el va perdre en travessar les aigües transparents del mar.

111

II L’ocell, que ara ja no podia volar, cercava amagatall. Temps enrere, quan encara podia volar, li havien parlat d’una cova en una illa desconeguda, una petita cova on rajava l’aigua fresca. Però ja feia temps que buscava l’amagatall i no el trobava. Un dia es va apropar a una roca i es va amagar a l’ombra del matoll de farigola que hi creixia. El seu plomatge s’estarrufava de fred, no es veia amb cor de continuar i cada vegada acotava més el cap sota la farigola. Fins que un dia, una nena que passava pel bosc va sentir un piular fluix a la vora de la roca, sota el matoll de farigola, que era el pobre ocell, amb les plomes fredes. El va agafar i li va fer una petita cova amb les mans. L’ocell es va revifar de seguida i va estarrufar tot el plomatge. Alguns diuen que la cova de l’illa desconeguda no havia existit mai, i que era la nena qui la feia amb les mans. (Hi ha un tercer fragment que va afegir més tard) III Però una nit arribà el malson: un ocell atrapat en els pètals transparents d’una flor. Com més s’estarrufava el plomatge i més esforços feia per alliberar-se, més presoner n’era, dels pètals de la flor. I aquí, talment un cuc, es clou el poema, quan la realitat taca massa el somni i el somni taca el poema; aquí finalitza el poema, quan l’ocell cau ferit a l’esbarzer d’ella, que encara no gosaves anomenar «cony que el borinot de l’home pelut gorreja picar». 112

AMB BONA TÈCNICA INFANTIL Ella, amiga de la mare, conreadora de flors, ara està sola amb el nen, l’aprenent de joieria, i li explica que una habitació de casa seva, quan era joveneta, només la podien obrir les flors enceses dels amors clandestins. El nen no diu res (agraeix l’absència de la mare) i somriu, delicat i groller, mentre mira les paraules als llavis de l’amiga, fixament, exercici cabdal per tastar i embrutar millor després les flors dels amors clandestins. L’amiga de la mare ho sospita, i per això, quan està sola amb el nen, li explica sempre rondalles de flors, que cremen i potinegen en habitacions clandestines.

113

LA PORTA TANCADA Travessaven corredors solitaris i obrien portes prohibides de la casa misteriosa. Ella anava al davant, obria totes les portes i entrava sense por a les estances buides; ell, sempre al darrere, com si l’haguessin lligat a l’esquena d’ella, tenia cura de tancar bé les portes. Mentre continua la recerca, se la mira pel darrere, pensa uns versets i somriu: Té un esbarzer al cul, / és generosa i l’ofereix, / no té manies, / flama viva, pes calent. / Punxa, desperta dimonis / que s’esvaloten fent via esbarzer amunt. / Però quan te’l posa al damunt / i cavalca, / vigila sempre, de les vespes de l’esbarzer, la fiblada darrere... Somriu, i els versets no diu. Després de travessar més corredors i estances buides, obren una altra porta i veuen, al mig de l’estança, una cadira de ferro, plena de pols, una cadira de jardí, diu ella. Sobre el seient hi ha un sobre de carta, en blanc. L’obren i troben una nota escrita, dirigida a ells dos: «La cadira és per vosaltres», diu escaridament. Ell seu a la cadira, perplex, mentre ella somriu, com si endevinés el missatge de la nota, tot seguit es baixa els pantalons i salta d’esquena sobre els genolls d’ell, com genet i cavalleria. Un cop de vent tanca la porta que havia quedat oberta, amb un soroll tan fort que fa cruixir el vidre esquerdat d’un finestral. Al llarg del corredor, segurament despertats per l’estrèpit, apareixen espectres d’amants, uns nus i d’altres vestits de qualsevol manera, molts d’ells coixos, restes d’homes i dones amants, algunes amb rams marcits, que avancen pel corredor, esbufegant, cap a l’estança de la porta tancada pel vent, on, clavats a una cadira 114

de ferro, romanen genet i cavalleria. La genet, natges obertes, ben muntada, saltironant amb els sotracs de la cavalleria, que, sota el pes i les xurriacades fogoses de la genet, s’entortolliga genolls i cames amb el penjoll creixent del sexe, ambdós a punt de caure, fent equilibres, quan, un soroll, més sorolls, crits..., esbotzen la porta a cops i entren els espectres, fibló enverinat, eixam de vespes... Pels barrillons de la cadira de ferro regalima un fil viscós...

115

L’EXTENSIÓ DEL SOMNI Diu que es tractava de l’extensió del somni. El somni del meu amic es podia estendre i traspassar les parets. S’allargava fins que trobava el cos d’algú altre i se li ficava dins, com una serp. I amb el verí esdevenia un malson per a l’altre i per a ell mateix, el causant, el responsable del somni. Però no sempre era així, cal dir-ho. De vegades, podia ser plaent, com li va passar una vegada amb un dels somnis, que, després de travessar la paret, es va anar estenent, poderós, fins aconseguir arribar a un cos dorment, que es va commoure en sentir-se furgat per dins. Remenava com meuca o cul de mare, tan preuat pels botiguers que gandulejaven i no es rentaven, em va dir tapant-se el nas. Llençols rebregats i el cos que no para de remenar, fins que la dorment es desperta, inquieta, amarada de suor, però somrient, bo i preguntant-se qui l’havia posseïda, d’on venia aquell somni malcarat, punyent, que la feia remenar donantli embranzides mentre dormia, sola o al costat del marit, que això, pel que sembla, tant li era. L’endemà, quan es retrobaven a la feina (una joieria sinistra de plata dolenta i or fals), els dos es miraven de reüll, una mica avergonyits, com si endevinessin als ulls de l’altre el somni que ningú sabia, tampoc el marit, l’extensió del somni que havien compartit al llarg d’una nit. Això passava quan les mares eren putes de barri, i els seus fills, aprenents de joieria, putejaven també amb la dona del joier. 116

VESTITS PENJATS Al fons d’una botiga, remenaven peces de roba: bruses, faldilles i vestits. Les miraven i les tocaven amb delicadesa. De sobte, en un racó de la botiga, envoltats de vestits penjats, es freguen els dos cossos. Ell sent al braç l’estampat de les flors, el tou perfumat dels pits d’ella.* Captius, empresonats entre els vestits, ningú s’adona de l’amor furtiu, impossible. Captius entre les flors. Molts anys després, ell encara sentirà, al braç, el tou de les flors, al fons d’una botiga, empresonats en un racó, amb vestits al voltant com morts penjats.

*Nota de l’editor. Una cop més, l’aprenent de joieria fa referència a la puta de sa mare, o tal vegada a la dona del joier, més puta que la mare, sens dubte. 117

EPITAFI Vivia d’amors impossibles, i era quan dormia que guanyava fent esgrima de pel·lícula, l’amor impossible. Tot sol, amb mà solitària i espasa, enrunava castells, raptava princeses, esquinçava tenebres i transparències. Es posava al llit i s’estirava al costat dels esperits. A trenc d’alba, encara tenia a les mans un cap tallat, la flor humida de la princesa i la por entre els dits. Por, ¿de qui?, li preguntaven els amics. De l’espionatge de la mare, que feia dies que amb l’home pelut no follava, esclatava rient.

118

CODA, AMB LA PARAULA PUTA EN QUATRE VERSOS Totes les mares, tots els amants i dones de la vida, tots els fills i filles i l’aprenent de joieria, ara, tots són morts, o més morts que vius, i no pugen a les Habitacions on malvivien l’amor i la mort. I l’amic va dir, tot d’una: «¡Fills de puta, que aneu putament darrere la mares putes, me cago en vuestros putos muertos!»*

*Nota final de l’editor. Darrer poema que l’aprenent de joieria deixà escrit sobre la tauleta de nit, abans de morir per causes poc clares. Sorprèn l’últim vers del poema, on empra la llengua castellana per insultar no sabem qui, i que en la nostra edició assenyalem en cursiva. A l’apèndix que tanca el llibre afegim un text en castellà escrit per un dels l’amics, que sens dubte té relació amb el darrer vers esmentat. Cal dir també que el cartell que il·lustra la dedicatòria final del llibre pertany a la pel·lícula que l’aprenent de joieria i els seus amics van anar a veure en versió original sense subtítols, tot i no saber anglès, a la «V Semana Internacional de Cine en Color de Barcelona», el 1964. 119

APÈNDIX

TIERRA VIRGEN (Un texto escrito en castellano, cosido entre las hojas escritas en catalán)

El territorio de la infancia..., los primeros juegos en las calles, las primeras caídas, las primeras novias y novios, el primer encantamiento, la primera alegría, el primer fracaso..., en el lugar mágico, en el territorio único de la infancia. Y las mujeres de la vida... La calle en donde nacimos algunos..., y jugamos en la Plaza Real, y nos caímos y nos rompimos el brazo o el pie..., y donde aprendimos a ser novios y novias espiando a los marines simpáticos, con sus chicles (que nos regalaban), dando la mano a sus novias alquiladas (cosa que en el barrio nadie se hubiera atrevido a hacer), algunas eran hijas del barrio..., pero como éramos niños y nadie había muerto aún en la familia, jugábamos otra vez en la calle y éramos felices..., aunque hubiera pocas fiestas y diversiones para nuestros padres. Y las mujeres de la vida..., y los cabrones. Pero cuando la muerte venía y entraba en casa..., salíamos a la calle más solos, y cuando volvíamos a jugar ya era de otro modo, como si un ojo estuviera más triste que el otro.

123

Y las mujeres de la vida..., y los cabrones y la madre puta, la hermana puta, la novia puta, la amiga puta, la vecina puta, y un bulto al fondo, el macarra, los cabrones muertos de la vida puta...

124

POEMA DEL VEÍ QUE VA TROBAR EL MANUSCRIT EN UNA PAPERERA I EL POSÀ A MANS DE L’EDITOR, QUE EL VA ANOTAR I CORREGIR

Si quan somia, jardiner i esclau de les flors, l’aprenent de joieria les esfulla i la transparència oculta n’admira; si, de tant mirar les flors, el somni es fon com neu i cou els ulls i crema, no culpeu les flors ni el somni d’allò que és natura amorosa i encanteri.

125

S’HI AFEGEIX L’EDITOR AMB UN RONDÓ

Cal advertir els lectors que l’aprenent de joieria, malaguanyat per amor, esdevingué cas perdut: mirava i s’enamorava. Veia formes insinuades, transparències o mirades, i sense encomanar-se a ningú s’hi perdia. Vident com sa mare, somiava perdició, ja la transparència esquinçava i el cos aparegut despullava. Cercant el bes amagat entre les flors, mirava i s’embadalia. Si amiga o desconeguda s’ho prenia bé, també lliscava més avall, on enlluerna i s’obre amagatall. Però en fugia esmaperdut, foragitat amb un badall. Ja ho dèiem, malaguanyat per amor, d’amor cas perdut, mirava i s’enamorava, i, diguem-ho tot, 126

no sabia el que es feia quan massa li demanaven i el desllorigador no trobava. Més d’un cop l’escridassaven a la feina reclamant atenció: No miris tant!, li deien, i anem per feina.

127

RECERCA FINAL DE L’EDITOR QUE TROBA DE L’APRENENT UNA ALTRA CANÇÓ

Diuen que quan ella dormia i somiava, l’aprenent de joieria collia una flor i entre els llavis la hi posava. Era la flor del bes amagat, que entre els llavis li posava el bes que no li donava. Quan la flor no trobava, diuen que ho feia d’una altra manera, quan ella dormia i ell somiava que el bes li donava. Més tard, quan del bes no donat n’escrivia un poema, s’avergonyia si algú altre el llegia. …................................... (L’editor fa afegitó: Que del cert no sabem si l’aprenent de joieria feia carantoines contranatura (disculpin el verset), o, platònic, només tenia cabòries 128

i tot ho somiava. Bes imprudent o amagat i no donat, des del dia de la revelació, a la tauleta de nit, dels draps amarats de sang que la mare hi tenia. Bes amagat, donat o malaguanyat, són coses que les cançons no acaben mai de dir, i l’editor, primmirat però escaldat, no pot endevinar ni encabir.)

129

DEDICATÒRIA FINAL DE L’AUTOR Fills de puta, els cants eren per vosaltres.

130

ÍNDEX NOTA I ADVERTÈNCIA DE L’EDITOR

INICI DE CANT LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS, LA MARE, L’AMANT I L’APRENENT DE JOIERIA CANT, I CANT, II QUAN L’ORDINADOR PERD LES PARAULES LA PUTADA D’UN POEMA INFANTESA FLORS OLORS COM AIGUA TRANSPARENT FLORS SOBRE LA TAULA LA REALITAT CADIRES EL NIU PERDUT EL FRUIT MADUR UNA HISTÒRIA SORPRENENT EL PRODIGI DE LA LLANA POEMA LLEGIT A TAULA EL DIA DE LA MARE, ENFILAT A UNA CADIRA QUAN EL POEMA S’ESBORRA PENOMBRES D’ESGLÉSIA LA TAULETA DE NIT DIA DE RAMS CANÇONETA DEL BAR «TEQUILA» SOMNI DESPULLAT PÈTAL NO HO DIRÀ A NINGÚ QUAN HO VA VEURE... LA CAIGUDA EL MIRALL TÍPIC

11 12 14 17 21 22 23 24 26 28 29 30 31 33 34 36 37 41 42 43 46 48 51 52 53 54 55 56 57 58

UN DINAR SOSPITA REVELACIÓ DOS ENIGMES LA FORÇA DE LA IMAGINACIÓ AMAGATALL SECRET SOMNI TÈCNICA POÈTICA LES MARES DEL BARRI, ANYS CINQUANTA, BARCELONA POEMA ESTRIPAT EL SOMIADOR QUE DIBUIXAVA PREGUNTES «NO TOQUEU LA FRUITA» L’ORIGEN DEL POEMA POEMA QUE S’ESTRIPA TOT SOL EL MENJADOR DE FLORS EL PES DE LES FLORS SOMNI UN PLAER INESPERAT FER-HO D’UNA ALTRA MANERA LA MEDALLA EL BANQUET DE LES TRES FADES TAMPOC AVUI N’HI HAVIA DE TOTA MENA ENDEVINALLA POÈTICA QUIN ERA EL SOMNI? QUIN ÉS EL CAMÍ DE LA FLOR? NADALA ESTRIPADA EL DIA DE NADAL... FENT-SE EL MISTERIÓS... EL MISTERIÓS CAS DE LES FLORS EL DESPERTAR LA FORÇA DEL SOMNI BALADA QUE ELOGIA L’ART DE L’EQUITACIÓ... DAMUNT DE TU, NOMÉS LES FLORS CONSTRUCCIÓ DEL POEMA RECORDANT LA POESIA DE KAVAFIS...

59 60 61 63 64 65 66 67 68 69 70 71 72 73 74 75 76 78 79 80 81 83 84 85 87 88 89 90 91 93 95 97 99 102 104 105

L’AMOR, LA MORT I LA PRIMAVERA LA TINTA DEL POEMA NO TACA ANYS DESPRÉS HO ESCRIU D’UNA ALTRA MANERA... TOT LLEGINT POESIES, UN NADAL QUE EL PARE ... AMB BONA TÈCNICA INFANTIL LA PORTA TANCADA L’EXTENSIÓ DEL SOMNI VESTITS PENJATS EPITAFI CODA, AMB LA PARAULA PUTA EN QUATRE VERSOS

108 109 110 111 113 114 116 117 118 119

APÈNDIX

121

TIERRA VIRGEN POEMA DEL VEÍ QUE VA TROBAR EL MANUSCRIT ... S’HI AFEGEIX L’EDITOR AMB UN RONDÓ RECERCA FINAL DE L’EDITOR QUE TROBA... DEDICATÒRIA FINAL DE L’AUTOR

123 125 126 128 130

L’edició d’aquest llibre s’ha fet a Catalunya el mes de febrer de 2016.