Som la classe treballadora dels Països Catalans. Som un subjecte col·lectiu en construcció, som cadascuna de nosaltres i podem prendre consciència col·lectiva, som classe treballdora en detrement d’altres subjectes col·lectius que ens ofereix la burgesia i que serveixen per emmordassar-nos, com per exemple els conceptes de ciutadania, súbdits o fidels. La classe treballadora dels Països Catlans encara som dèbils però en procés d’apoderament, no estem constituïdes de manera orgànica però tot i així podem convertir aquesta consciència de classe en força material, fent-ho col·lectivament podem lluitar contra les agressions masclistes omnipresents, pagar una quota d’un casal popular, solidaritzarnos amb companyes detingudes, organitzar-nos políticament. De sobte fem vaga contra Movistar, o ens veiem denunciant que les tasques de cura i reproducció no han de recaure només i contra les dones treballadores, també defensem la llengua i ens enfrontem als desnonaments.
A totes ens uneix que som víctimes de la dictadura del Capital, totes regalem la plusvàlua a la burgesia per reproduir l’explotació de classe, totes ens alarmem quan una desnonada se suïcida mentre les qui ens exploten no trepitgen els jutjats, totes ens omplim de ràbia davant els assassinats sionistes a Palestina i prenem consciència en desemascarar que els i leslíbiesnomoren per art de màgia a Lampdeusa sinó que la causa rau en la invasió genocida de l’OTAN elbraçarmatdelaUnióEuropea.
La classe treballadora dels Països Catalana som heterogènia, molt desorganitzada i amb nivells desiguals de consciència, a moltes ens han fet fora de la feina, a d’altres se’ns anima a marxar per buscar-ne, no veiem futur en aquesta societat malalta, la burgesia empeny la humanitat cap a l’abisme. No ens diferencia el color de la pell, ni la llengua que parlem, ni el sexe que som. El nostre repte és reconèixer-nos, crearpoderpopular.
La classe treballadora dels Països Catalans som aquelles que sabem que la realitat és la lluita de classes, que sabem en quin costat de la barricada patim i lluitem. Els ajuntaments i les institucions no són neutrals perquè l’estat és una eina al servei d’una classe, en el nostre cas la burgesia. Els ajuntaments són la particularització última de les institucions de l’estat. Les institucions són expressió d’un poder previ i permanent que les presenta com a naturals, legítimes i neutrals. El discurs de la neutralitat sempre ha estat utilitzat pels poder dominants per legitimar la seva hegemonia. La utilització de la ideologia i els mitjans de comunicació, el quart poder, són fonamentals per mantenir el mite que l’estat no té un caràcter de classe. Tot i així els ajuntaments se’ns presenten com a molt propers i en determinats contextos i circumstàncies són un bon espai per disputar l’hegemonia a la burgesia.
La classe treballadora dels Països Catalans som aquelles que sabem que la realitat és la lluita de classes, que sabem en quin costat de la barricada patim i lluitem La dictadura del Capital en la que vivim per tal de presentar-se com a acceptable davant la classe treballadora s’ha de disfressar de democràcia representativa. Els casos de corrupció recentment destapats no són res ni nou ni excepcional, la connexió entre polítics i capitalistes, el que es coneix com portes giratòries, forma part del codi genètic de les societats modernes, no cal avorrir amb exemples. La classe treballadora hem conquerit mitjançant la lluita certs drets polítics, els hem arrancat a la burgesia. Exemple d’això és el dret al sufragi “universal”, sobretot el de les dones, el de prestació d’atur, de vaga, de baixa per maternitat...
La burgesia no ens ha regalat mai res, l’”estat del benestar” ha estat una anomalia històrica per un període determinat i en un lloc reduït del món per tal d’evitar l’emmirallament de la classe treballadora occidental cap a l'URSS. És important no confondre govern amb poder, els governs passen, però en canvi la policia, l’exèrcit i els banquers són permanents. Podrem votar un comitè d’empresa, els ajuntaments o la presidència a la Generalitat però les estructures decisives de l’estat com Interior, Intel·ligència, l’exèrcit, el que realment compta de la Unió Europea, la implantació de l’euro... estan segellats per la violència de la burgesia. Nosaltres no volem el govern, volem poder popular. Nosaltres, la classe treballadora, només tenim futur si superem la burgesia, ens hem d’organitzar per derrotar-la. Per això cal construir un poder popular que en primera instància sigui capaç d’aturar desnonaments o impedir l’acomiadament d’una companya de feina, cal articular aquesta força al votant d’un programa polític per poder aglutinar més treballadores avui aïllades, hem de construir críticament una organització revolucionària basada en la consciència de classe. La burgesia s’organitza a escala internacional, la unilateralitat ens portarà a la derrota, calen aliances internacionals, no serem independents si no ens alliberem de la Unió Europea. Cal generar una estratègia de presa del poder. Tot així, assumint que les institucions tenen un caràcter de classe i que són expressió del poder de la burgesia, podem presentar batalla sabent el poc recorregut que permeten i les limitacions que tenen. Això no està lliure de perills. En les circumstàncies actuals les esquerres a nivell internacional estem en una profunda derrota política i teòrica, i sense estratègia, el reformisme pren força. El reformisme, inaugurat per Eduard Bernstein, oblida que les tàctiques obeeixen una estratègia, oblida els objectius i s’emborratxa de tacticismes, s’emmiralla en les engrunes del moment.
L’Esquerra Independentista no presentem candidatures als ajuntaments perquè vulguem alcaldies sinó per crear unes institucions que ens permetin governar-nos des de la confluència de lluites, des de la construcció de la Unitat Popular, des de la darrera trinxera de la dignitat política col·lectiva. Mitjançant l’autorganització, l’autogestió i la cooperació hem de crear i potenciar espais de participació i contrapoder des d’on posar la política al centre de les nostres vides i acabar amb la imatge de quatre homes de corbata gestionant diners i recursos públics.
"El terreny de la legalitat burgesa del parlamentarisme no és només un camp de dominació per a la classe capitalista, sinó també un terreny de lluita, en el qual trobem els antagonismes entre proletariat i burgesia. Però de la mateixa manera que per a la burgesia l'ordre legal no és res més que una expressió de la seva violència, per al proletariat la lluita parlamentària no pot ser res més que la tendència a portar la seva pròpia violència al poder. Si darrere de la nostra activitat legal i parlamentària no hi ha la violència de la classe obrera, sempre disposada a entrar en acció en el moment oportú, l'acció parlamentària de la socialdemocràcia es convertirà en un passa temps espiritual. Els amants del realisme, que subratllen els "èxits positius" de l'activitat parlamentària de la socialdemocràcia per utilitzar-los com arguments contra la necessitat i utilitat de la violència en la lluita obrera, no s'adonen que aquests èxits, per més ínfims que siguin, només poden ser considerats com els productes de l'efecte invisible i latent de la violència"
Estem a favor de les reformes, que no del reformisme. Aturar una llei que atempta contra les dones treballadores, aturar l’anomenada “llei mordassa” o destapar el cas INNOVA objectivament és beneficiós per la classe treballadora. El que és erroni és pensar que únicament des de la legalitat burgesa superarem el capitalisme. La presència de la classe treballadora als ajuntaments o a la Generalitat a de servir de tribuna útil i eficaç per amplificar les lluites del poble treballador, ha de servir per organitzar classe, ha de servir per potenciar la consciència de classe, hem d’esbombar la solidaritat amb els nostres detinguts i detingudes, presos i preses, la presència a les institucions burgeses és una expressió més de lluita contra la burgesia.
Rosa Luxemburg: Debat sobre la vaga de mases, PyP, nº 62, 1975, p. 110..