P U N T D E V I S TA
EL PUNT | Dimecres, 18 de juliol del 2007
13
tribuna | DAVID CASELLAS. Grup d’Opinió de l’Ateneu d’Acció Cultural (ADAC)
El menyspreu de l’associacionisme Moltes de les antigues associacions s’han reconvertit en ONG i grups ecologistes, que pretenen de salvar el món des de diferents aspectes, i en canvi, han perdut força les entitats que pretenen salvar la cultura catalana
U
n dels trets identificadors de la societat catalana ha estat, i encara és, l’associacionisme. Fins fa ben poc, la major part dels catalans participaven activament en alguna entitat o associació: fos esportiva, cultural, eclesial o benèfica. Antigament a Catalunya, a diferència d’altres indrets de l’Estat, cada poble tenia la seva coral, el seu esbart dansaire, la seva colla sardanista... Potser actualment s’està imposant l’individualisme d’una societat altament competitiva i el jovent ja no se sent tan mogut a associar-se per defensar els seus valors. Moltes de les antigues associacions s’han reconvertit en ONG i grups ecologistes, que pretenen de salvar el món des de diferents aspectes, i en canvi, han perdut força les entitats que pretenen salvar la cultura catalana. Segurament perquè des del govern i dels partits polítics s’ha venut la idea que ja serien ells qui se’n cuidarien de salvar i protegir la cultura catalana i el territori. Sembla que els polítics d’aquest país no han sabut aprofitar la força que suposava l’associacionisme català i l’han vist com un entrebanc a la seva tasca o una competència. La funció de les associacions o entitats és la d’actuar en els àmbits en què manca una actuació governamental i pressionar el govern per tal que en el futur actuï en aquests àmbits. Així, fruit de la necessitat de la defensa del territori, han anat sorgint nombroses associacions ecologistes que intenten frenar l’especulació urbanística i fer-la més racional, pressionant uns governs massa sovint sotmesos als desitjos de les multinacionals, dels constructors, dels hotelers, dels empresaris... De la mateixa manera que són necessaris els sindicats per defensar els interessos dels treballadors i fer de contrapès als empresaris, també són necessàries les entitats i associacions per fer de
mobilitzar l’electorat només amb un míting o amb la seva presència en un sopar, en una festa o en un acte de lluïment personal, sinó participant activament en debats i xerrades dins de les entitats, que els permeti conèixer-ne les inquietuds i necessitats. Aleshores potser veuran que l’abstencionisme disminueix, que la distància que separa els polítics i les necessitats socials de la gent s’escurça i els catalans ens sentim respectats i valorats pels representants escollits a les urnes.
● Perquè una democràcia
funcioni correctament i els governants compleixin les seves promeses, cal que el poble els controli
La necessitat de la defensa del territori ha fet sorgir nombroses associacions ecologistes que intenten pressionar els governants. / EUDALD PICAS
contrapès a les iniciatives governamentals en molts altres camps. Per exemple, en el camp de la cultura, són necessàries entitats que manifestin la seva opinió contrària al tancament de TV3, a la presència a la fira de Frankfurt d’escriptors en llengua castellana representant la literatura catalana, a l’incompliment de la llei de Política Lingüística en determinats sectors... Qui ho faria, si no? Perquè una democràcia funcioni correctament i els governants compleixin les seves promeses, cal que el poble els controli. Així, de la mateixa manera que és necessari que tots els treballadors estiguin sindicats, també cal que tots els catalans estiguin associats en alguna entitat que vetlli pel seu país, la seva cultura i la seva llengua.
de set en set | JOAN VENTURA
H
Mig quilo
i ha un grapat d’alcaldes de les comarques gironines que cobren uns 3.000 euros al mes, és a dir, mig milió de les antigues pessetes, i no ho qüestiono si tenen dedicació exclusiva. A més hi ha els sous dels que són diputats a la Diputació i al Parlament, els consellers comarcals i les plenes dedicacions, etc. Aquí s’hi han d’afegir les dietes i les indemnitzacions per assistències als plens i comissions que són prou importants. Viure de la política, doncs, ja no és cap mal negoci però fer públic els sous escandalitza determinada gent que només sap criticar els governants, però que mai ha aixecat un dit pel proïsme. Ara ningú ja no discuteix que els professionals de la política han de cobrar i han de fer-ho decent-
ment. El problema és la incapacitat dels mateixos polítics de posar-se d’acord per la nòmina (només hi ha recomanacions en funció dels habitants i el pressupost) i establir uns barems de sous en funció d’aquests i altres paràmetres, amb variables quan el municipi és turístic o té característiques especials. Un conveni de sector, en definitiva, que evolucioni com els altres sectors i la majoria d’assalariats, augments de l’IPC i declaració fins a l’últim cèntim. És clar, pecata minuta al costat del sou que es va atorgar el ja exalcalde socialista de Mijas que era de 120.000 euros anuals! Ni nosaltres ni els polítics mai no hem d’oblidar que som els accionistes d’un consell d’administració que es renova cada quatre anys.
No entenem les reticències dels partits polítics envers les entitats. No entenem per què els candidats a ocupar la presidència del nostre país prèviament no es reuneixen amb les organitzacions ecologistes, les organitzacions culturals i de defensa de la llengua, amb les associacions juvenils, amb les federacions d’entitats corals o excursionistes, amb ONG, amb associacions de veïns... Que potser per a ells només té interès conèixer l’opinió dels empresaris i dels qui participen en la Feria de Abril? Es pensen que aquests són els únics que representen els desitjos dels catalans? Potser va essent hora que els polítics entenguin on han d’anar si volen estar en contacte amb la gent, amb els catalans, amb els seus votants. No aconseguiran
Els catalans no volem donar un xec en blanc cada quatre anys a uns parlamentaris per tal que després facin el que els doni la gana i no respectin el voler dels seus votants; per això molta gent, veient-se traïda pels representants elegits, es desencanta de la política i perd l’interès per anar a votar. I mentre els polítics no entenguin això, l’abstenció augmentarà elecció rere elecció. Cal tornar a situar l’associacionisme català en el lloc que li pertoca. Cal que els catalans ens associem per defensar els nostres interessos. Cal la participació activa de tots i totes si volem salvar el nostre país, la nostra cultura, el nostre patrimoni i la nostra llengua. Els polítics només actuaran si els votants els ho exigeixen. No deleguem el nostre vot cada quatre anys; fem un seguiment exhaustiu del compliment o l’incompliment de les promeses electorals. I aquest seguiment només el podem fer des d’entitats apartidistes que només es moguin per defensar els ciutadans catalans.
la galeria | MAGÍ SUÑER
L
Literatura geogràfica
a intersecció entre geografia i literatura està d’actualitat. Fixeuvos en alguns exemples relacionats amb les terres camptarragonines, entre els molts que es podrien adduir: fa poc temps que ha aparegut un llibre del Centre de Lectura sobre Reus en la literatura; una mica abans Fina Anglès ens va oferir una mirada peculiar sobre l’Aleixar de Joaquim Mir i Marià Manent; Josep Santesmases continua publicant i preparant tota mena de llibres sobre l’Alt Gaià a les lletres; l’APELLC va organitzar una jornada sobre el tema el mes de novembre passat, les conclusions de la qual es publicaran aviat; Llorenç Soldevila té a punt de publicació la Geografia literària dels Països Catalans, un llibre dels que marcaran època;
les rutes literàries cada dia són més freqüents i mouen una quantitat considerable d’entusiasmes. Entre tots, destaco aquest llibre singular, en tots els conceptes, que és Tarragona escrita. La ciutat vista pels escriptors, de Joan Cavallé, un volum il·lustrat a cada pàgina amb esplèndides fotografies, la gran majoria de Rafael López-Monné. És un primer tast del material que Joan Cavallé emmagatzema i processa sobre allò que s’ha dit en literatura sobre Tarragona, presentat amb l’estil del gran escriptor que és. Sensible a tot, des de les primeres notícies fins als darrers exemples, amb l’al·licient d’algunes rareses, constitueix una sèries de retrats de la ciutat de què cap tarragoní no hauria de prescindir.