OPINIÓ

Jordi Goula Economista @jordigoula

ELS MALDECAPS DEL FORT ENDEUTAMENT

El Banc d’Espanya ha fet públics els comptes financers de l’economia espanyola del 2020, que indiquen que el deute consolidat de les empreses i de les famílies va arribar a 1,65 bilions d’euros, amb un creixement del 2,5%. La xifra resulta encara més espectacular si la relacionem amb el PIB, perquè, en un any, hem passat del 129,5% al 147,4%. Potser és bo recordar que, en termes comparatius, el deute públic ha fet rècord històric amb un 120% del PIB. Tot plegat fa un endeutament total de l’economia del país del 267% del PIB, una ràtio més alta que l’assolida durant la crisi del 2008.

Ara bé, l’augment del deute privat és fruit d’un comportament molt diferent dels dos sectors que el componen, perquè el corresponent a les societats no financeres va augmentar un 5,1% i va assolir l’equivalent al 84,9% del PIB. En canvi, el de les famílies va disminuir d’un 1% i la ràtio es va situar en un 62,5% del PIB. Bé, centremnos en les empreses. Abans, però, cal dir que, en realitat, l’endeutament de les companyies és superior. Concretament, caldria afegir l’anomenat 'crèditinterempreses', això és, el que es “deixen” entre elles —en els comptes de proveïdors i clients—, el volum actual del qual és de 254.000 milions —gairebé un 25% del crèdit bancari— i va créixer 2.500 milions durant l’any passat.

En el creixement de l’endeutament tan fort que hi ha hagut durant l’any, hi té molt a veure la decisió del govern de Sánchez de combatre els estralls financers de la pandèmia amb crèdits avalats per l’ICO, en lloc de jugar la carta dels ajuts directes, una carta que han posat sobre la taula molt tard —a mitjans de març—, amb un volum insuficient que ens col·loca a la cua dels països de la zona euro i, a més, inicialment, molt mal repartida. Quan escric aquestes línies encara no se sap definitivament quines pimes ni quins autònoms se’n podran beneficiar i, el que és pitjor, quan el rebran.

Bé, el cas és que les empreses s’han cruspit els 140.000 milions en crèdits avalats i han inflat el seu endeutament. Recordem que els crèdits es concedien amb un any de carència i amb tres de termini. És evident que les coses no han anat tan bé com es pensava un any enrere, i ara són moltes les pimes que, un cop acabat l’any de carència, veuen que no poden afrontar l’amortització —capital i interessos— a partir del mes vinent. Moltes d’aquestes encara no han pogut ni treballar, sobretot les lligades al turisme i a la restauració, juntament amb molts dels seus proveïdors habituals. El govern va veure aquesta possibilitat i el novembre va rectificar sobre la marxa, en permetre un any més de carència i un allargament del termini, si se’n fa prèviament la sol·licitud.

Què han de fer? Fa dies que parlo amb assessors financers i em comenten que cal aconsellar les empreses que demanin l’allargament del termini tan aviat com puguin. El cost no és excessiu i el motiu és que dels 11.000 milions d’ajuts, 3.000 han anat a un fons de reestructuració del deute, que permetria fer transferències directes als autònoms i a les pimes per reduir la part principal del crèdit avalat, contractat durant la pandèmia. I el requisit per poder entrar en la “loteria” d’aquest ajut és tenir sol·licitada l’extensió del préstec.

Fins aquí no hi ha més misteri que saber com es farà aquesta reestructuració, de la qual no s’ha parlat més. El problema rau en el moment de demanar l’extensió del préstec. Resulta que una de les condicions per poder ampliar els terminis de carència i amortització és no estar en mora, és a dir, no es poden tenir impagaments de més de 90 dies envers entitats financeres! Si ja em semblava una barbaritat que per poder demanar els ajuts directes haguessis de demostrar que estàs al corrent de pagament amb Hisenda i la Seguretat Social, aquest requisit acaba de reblar el clau.

Parlem de pimes i autònoms que fa mésd’unany que ho passen molt malament i que demanen ajuts perquè no els permeten fer ingressos; ara no tenen diners i s’han endeutat. I, al final, la mateixa Administració que els impedeix treballar, els exigeix que, si volen ajuts, han d’haver pagat els impostos. Sembla que l’Administració hagi embogit. A altres països no hi ha hagut moratòries en impostos; simplement s’han condonat. El risc que corre el teixit productiu és ben evident. l

Oriol Nin