Els Strombus coronatus del pliocè marí de la pedrera Anna (Eric Baulenas 2009) by Eric Baulenas

Els Strombus coronatus del pliocĂ¨ marĂ de la pedrera Anna Eric Baulenas 2009

Els Strombus coronatus del Pliocè marí de la pedrera Anna (La Palma de Cervelló, Barcelona) Per Eric Baulenas

RESUM / ABSTRACT S’estudia l’únic jaciment del Pliocè marí del Baix Llobregat situat al marge dret del Riu Llobregat, concretament als terrenys de l’actual pedrera Anna, explotats per l’empresa Ciments Molins. La variada litologia que presenta i l’abundant fauna trobada ens ajuda a comprendre i delimitar l’antiga línia de costa en el moment en el que es van dipositar aquests sediments. Exposem els motius pels quals es justifica la presència de nombrosos individus del gasteròpode Strombus coronatus (Defrance, 1824) tot relacionant-ne les característiques deposicionals del jaciment amb els requisits biològics actuals del seu parent més pròxim, el Strombus gigas del Mar Carib. INTRODUCCIÓ Els jaciments del Pliocè marí del Baix Llobregat es vénen estudiant des de finals del segle IX, i són igualment coneguts els del Baix Empordà i Baix Ebre, d’igual edat i en correlació estratigràfica amb aquests. Gràcies al Dr. Jaume Almera (1891, 1894, 1898, 1900, 1907, 1919), que va ser pioner en els estudis sobre el pliocè català, es va assolir una comprensió general de la fauna pliocènica i de tots els jaciments situats al Baix Llobregat i plana de Barcelona. En el seu eminent estudi titulat “Descripción de los terrenos pliocénicos de la cuenca del bajo llobregat y llano de Barcelona”ja descriu meticulosament els jaciments amb els respectius talls estratigràfics, ens parla de la Ria Rubricata (nom de la ria marina que va envair la vall baixa del Llobregat durant el pliocè), i dóna un llistat d’espècies fòssils que serveix de base sòlida per als seguents estudis sobre la zona. El Dr. Almera (1898) ja cita margues pliocenes prop del jaciment que ens ocupa i posteriorment altres autors varen estudiar els materials pliocens d’aquesta zona (Faura al 1907, i Cuenca al 1974). El primer estudi aprofundit d’aquest jaciment el duen a terme Martinell & Marquina (1980, 1981), que estudíen la fauna del terral explotat per Ciments Molins, situat llavors a on actualment es troba el polígon industrial de Les Fallulles. Donen a conèixer un total de 54 espècies de gasteròpodes i 30 de bivalves. D’aquest total, 18 gasteròpodes i 6 Bivalves es donaven a conèixer per primer cop al pliocè del Baix Llobregat. Mañé & Abad (1998) citen un nou jaciment, el de la pedrera Anna, situat uns metres al nord est de l’aflorament que Martinell i Marquina varen estudiar. Ens descriuen uns sediments rics en aportacions continentals, de litologia variada i amb especial abundància de fòssils dins les margues gris-blaves. També donen a conèixer per primer cop al nord est de la península la presència d’una espècie nova de spàrid (Pagrus caeruleosticus). Font (2000), publica un treball sobre la fauna trobada al desaparegut jaciment de les Fallulles i cita diverses espècies de gasteròpodes, bivalves, escafòpodes, braquiòpodes, coralls, equinoderms, selacis, crustacis, decàpodes i vegetals.

HISTÒRIA A finals del segle XIX, ja afloraven en aquest indret les sorres grogues del Pliocè, però la manca d’erosió natural dels terrenys feu que les troballes fòssils fossin poc destacables. No va ser possible accedir als nivells fossilífers fins les dècades dels 70, 80 i 90, quan les diverses obres d’extracció realitzades a la zona varen deixar al descobert les margues blaves. Vaig visitar per primer cop el jaciment de les Fallulles a l’estiu del 1992 amb el meu difunt amic Joan Mateu Font, i varem poder visitar els sediments pliocens (margues grogues i gris-blavoses) amb intercalacions sorrenques i abundant fauna de mol.luscs marins. L’aflorament estava situat prop de l’entrada del polígon industrial de Les Fallulles, i els sediments apareixien a poca fondària i estaven coberts pel quaternari vermell. Hi vaig tornar a l’any 2002 i l’aflorament restava soterrat sota les naus industrials. No obstant, a uns centenars de metres cap a l’interior del polígon, hi apareixia una nova cantera molt profunda constituïda per margues blaves, arribant-se a veure varis nivells sorrencs amb una rica fauna constituïda principalment per mol.luscs. Poc desprès aquesta cantera es va emplenar amb derrubis i des de llavors resta soterrada. Les naus industrials de l’actual i ampliat polígon de les Fallulles ocupen l’antiga superfície d’aquest aflorament. La visita que vaig fer a l’any 2003 em va portar uns metres cap al nord oest respecte a l’antic aflorament. Un cop creuat el pont de la B-23, vaig trobar la pedrera Anna, explotada només en els nivells més superficials. La pedrera presentava una variada fauna de mol.luscs englobada en argiles grogues i blaves, també es distingia cap al nord oest el sostre d’una zona constituïda per còdols, sorres i arenisques compactades. Actualment les intenses extraccions d´àrids d’aquest indret han aprofundit molts metres i ens han proporcionat una rica i variada fauna. Degut a la intensificació de l’activitat extractiva a la que està sotmès aquest aflorament, m´he decidit a deixar-ne constància, ja que la pedrera Anna està irremeiablement condemnada a desaparèixer en breu. SITUACIÓ El jaciment de la pedrera Anna està situat al marge dret del riu Llobregat, concretament al Pla de Sant Joan i delimitat entre les poblacions de la Palma de Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, Cervelló i Pallejà. Es tracta d’una cantera a cel obert, situada a les faldes del Massís de l’Ordal i a uns 500 metres de la fàbrica de Ciments Molins. S’hi podía accedir des del polígon industrial de Les Fallulles, agafant una desviació a la dreta de la carretera N-340, en direcció Corbera-Vallirana. Actualment l’accès està restringit. ESTRATIGRAFIA L’aflorament està constituït quasi en totalitat per les argiles i margues gris-grogues del Pliocè superior (Plasencià, entre 3,4 i 1,64 milions d’anys). Aquests sediments contenen molta fauna, i les argiles estan intercalades en ocasions per nombrosos nivells amb còdols, sorres fines i blocs de gres vermell i bretxes del Triàssic. Els sediments marins s’aguanten sobre terrenys d’edat triàssica, a excepció d’un únic punt del jaciment, a on les pissarres paleozoiques fan de base al Pliocè. El sostre és Quaternari d’origen al.luvial (llims, argiles i bretxes).

ZONES D’INTERÈS PALEONTOLÒGIC ZONA 1: Davant l'angle fluvial En aquest sector els sediments dibuixen una forma de triangle, degut a la forta inclinació que presenten els estrats. De baix a dalt es pot observar: Nivell 1: Formant gairebé un semicercle, hi ha uns nivells amb còdols arrodonits de calcària triàssica amb mides variables, poc cimentats, de color groc i amb senyals de perforació per part d’esponges i mol.luscs, juntament amb balànids i coralls adherits. Aquest nivell està constituït únicament per còdols i està exempt de la fauna que es pot trobar a les argiles gris-grogues, deduïm per tant, que durant la sedimentació d’aquests materials hi van haver importants aportacions continentals d’origen fluvial. La proximitat d’aquests sediments amb el Massís de l’Ordal, d’edat triàssica, ens fa pensar en un curs fluvial que desembocava directament dins la badia pliocènica mentre acumulava materials provinents del propi Massís. Aquest procés sedimentari començà a l’inici de la transgressió marina i degué durar fins gairebé la fi del domini marí. Nivell 2: Per sobre del Nivell 1, fins a tocar gairebé el sostre del tall i formant una mena de columna, hi ha una intercalació de bretxes i gresos sorrencs molt compactats amb motlles de mol.luscs i pectínids. Aquests sediments estan inclinats en direcció sud est i es prolonguen uns pocs metres cap a l’est., perdent-se entre les argiles grisblaves. Les bretxes inclouen blocs de calcàries i gresos vermells del Triàssic. Nivell 3: Per sobre del Nivell 1 apareixen unes argiles i margues sorrenques de color marró i violeta amb intercalacions de còdols de petita mida. La fauna trobada es basa en petits mol.luscs de caràcter costaner i salabrós. Aquest nivell ens torna a donar pistes sobre la naturalesa fluvial i salabrosa d’aquests materials. Nivell 4: Situats sobre el Nivell 3 i ambdues direccions, trobem les argiles gris-blaves amb intercalacions de petits còdols i sorres, abundants en fauna marina, entre els quals hi trobem Strombus coronatus en diversos estadis de creixement. Es notable l’absència de fauna a les argiles gris-blavoses conforme ens allunyem d’aquest punt en direcció sud oest. Aquesta dada ens permet establir la relació entre una menor quantitat de fauna a mesura que els sediments s’allunyaven de la costa i augmentava la profunditat de les aigües. A dalt de tot, aquestes argiles apareixen coronades per argiles grogues. Nivell 5: A la part més alta del tall, tocant el sotabosc i per sobre del Nivell 2, s’hi pot observar argila de color marró i ataronjat, amb restes vegetals i blocs triàssics poc erosionats amb ostreïds i pectínids. La presència de fauna és escassa, fet que ens fa relacionar aquest nivell amb la regressió marina que va experimentar la costa a finals del Pliocè. Nivell 6: Coronant tota la formació i ambdues direccions, trobem argiles grogues amb intercalacions sorrenques i còdols arrodonits. Hi trobem escassos mol.luscs (però abundants ostreïds) i restes vegetals.

ZONA 2: Voltants del cingle submarí A uns 15 metres cap a l’est de la zona 1, seguint el camí de terra en direcció a la dreta. De baix a dalt podem observar: Lloc A: Un cop hem deixat el punt 1, just per sobre del nivell de còdols grocs (Nivell 1), trobem uns sediments constituïts per una capa fina d’argiles grogues amb claps de limonita. Just per sobre d’aquests, hi trobem un nivell amb nombrosos blocs de gres vermell triàssic englobats dins d’argila grisa, fortament inclinat en direcció sud est. La presència de grans blocs de gres vermell és un clar indici de què nombrosos fragments de roca es desprenien de tant en tant dels penya-segats costaners per acabar formant part del fons marí. Anomenarem aquest nivell S1. Es tracta del primer punt d’interès per a l’estudi dels Strombus, donat que aquest gasteròpode apareix en aquest nivell amb molta abundància i en bon estat de conservació. La fauna que hi trobem està formada principalment per gasteròpodes, bivalves i coralls. La continuació d’aquest nivell es pot observar a escassos metres més avall, tot seguint el camí que hi ha sota del lloc A. Anomenarem aquest segon nivell S2. Es tracta de la prolongació natural del nivell fossilífer S1 i presenta les mateixes característiques litològiques i faunístiques. L’abundància de mol.luscs és constant, i els blocs de gres vermell presenten molta bioerosió. Els Strombus presenten tant formes juvenils com adultes, i sovint es troben trencats. Alguns exemplars adults arriben als 15-20cm de llargada i tenen les espines i el llavi molt desenvolupats. Aquestes acumulacions de fauna són conseqüència d’un fort onatge originat prop de la costa, possiblement provocat per l’acció erosiva i violenta de les tempestes vers els sediments del fons marí. La part superior d’aquest nivell es troba coberta per un clap de sorres fines de platja molt fossilíferes amb abundants nanofòssils de mol.luscs. Per sobre del nivell S1 i del clap de sorres hi ha argiles gris-blavoses intercalades amb nivells de còdols arrodonits de petita mida. L’abundància de mol.luscs és extraordinària i alguns exemplars de bivalves presenten les dues valves, senyal d’haver-se dipositat en un context deposicional d’aigües tranquil.les. Conforme anem pujant, les argiles es tornen cada cop més blaves, fins a tocar les argiles grogues al sostre. Aquest nivell d’argiles fossilíferes concorda amb el Nivell 4, però gràcies a la situació del tall, proper a l’antiga paleocosta, la fauna és molt més abundant. Lloc B: Si mirem cap a la dreta del lloc A, podrem observar un enorme bloc de bretxa triàssica vermella, erosionat i en forma de punxa, completament cobert d’organismes (coralls i bivalves incrustants principalment). Els organismes estan fortament adherits i cobreixen bona part de la superfície d’aquest penya-segat submarí. Els sediments que envolten la part dreta d’aquest bloc estan novament intercalats per nivells amb blocs de gres triàssic vermell i són abundants els mol.luscs i coralls, que sovint apareixen molt trencats. Novament els Strombus es presenten tant en formes juvenils com adultes, i podem establir la correlació entre aquest nivell i els nivells S1 i S2.

ZONA 3: Extrem Est de la cantera A 50 metres de distància del cingle submarí, seguint el camí cap a la dreta en direcció est. Els sediments similars als del Nivell 4 continuen aflorant al llarg del marge esquerre del camí fins que fan un gir d’uns 90º. A partir d’aquí ens trobem intercalacions amb nivells de còdols arrodonits de gres i calcària triàssica, grans blocs angulosos de gres vermell i abundant fauna trencada. Les labors d’extracció d’àrids han posat aquí al descobert la plataforma Triàssica sobre la qual es varen dipositar els sediments marins. S’observa el contacte entre el gres i la bretxa vermella de la base del Massís de l’Ordal amb els sediments del Pliocè. A pocs metres del punt 3, caminant cap a la dreta i en direcció nord est, ens trobem amb una falla discordant entre el Triàssic i les pissarres del Paleozoic. Malauradament, les labors extractives han desdibuixat massa l’antiga fisonomia del paleorelleu, però encara es pot observar el contacte entre les bretxes vermelles del Triàssic i les pissarres paleozoiques que varen actuar com a substrat submarí. A uns dos metres cap a l’est, un cop creuat el camí que condueix a una elevada zona de derrubis, veiem un gran bloc de calcària triàssica envoltat d’ostreïds i nombrosos indicis de bioerosió. Als peus d’aquest bloc es troben unes argiles molt fossilíferes amb intercalacions sorrenques i còdols de calcàries i gres, similars a les del Nivell 4, però aquí apareixen acompanyats de còdols de pissarra, degut a què el substrat marí en aquest punt era Paleozoic. El Strombus coronatus és igualment abundant en aquests sediments i presenta formes de petita i gran mida. A la part alta trobem les argiles grogues del Nivell 6. PRESÈNCIA DE STROMBUS CORONATUS L’abundància de Strombus coronatus (Defrance, 1824) a la pedrera Anna s’explica gràcies a les condicions biològiques que el jaciment presentava durant el Pliocè. Aquests gasteròpodes són detritívors i carronyaires, tenen predilecció per les zones costaneres d’aigües tranquil.les i poc profundes, preferiblement amb poques roques, i amb importants aportacions orgàniques provinents del continent (cursos fluvials i deltes). Aquesta dada justifica la seva abundància en aquest jaciment i ens permet relacionar la proximitat entre els sediments amb Strombus coronatus (S1 i S2) i els sediments fluvials dels nivells1 i 3. Els fenòmens d’acumulació que presenta aquest gasteròpode al jaciment, els trobem exemplificats actualment a les zones costaneres de l’Àfrica (Guinea) o al mar del Carib. En aquestes costes, caracteritzades per un clima càlid, humit i tropical durant tot l’any, els Strombus gigas han trobat el medi ideal per a la seva reproducció, tal i com s’hi deurien trobar durant el Pliocè a la Mediterrània els Strombus coronatus. Aquestes zones del planeta sovint estan exposades a tempestes tropicals i tsunamis que originen nombroses acumulacions de fauna desprès dels temporals. Això ens fa establir un vincle entre les condicions climatològiques actuals i els fets que podem extreure a partir de l’observació dels nivells d’acumulació faunística S1, S2 i el Nivell 4. D’altra banda, he pogut visitar en els darrers anys nombrosos jaciments del Plistocè marí situats a les Illes Canàries i a Mallorca, podent-ne constatar que les condicions requerides pel seu parent del Quaternari (Strombus bubonius), són molt similars a les de Strombus coronatus del Pliocè mediterrani.

CONCLUSIONS Gràcies a la situació del jaciment, protegit vers la ria principal (Ria Rubricata), que ocupava tota la vall baixa del riu Llobregat, s’hi va poder desenvolupar una fauna molt abundant i rica en espècies, similar a la trobada al desaparegut jaciment del Torrent Gabatx de Papiol. L’estudi estratigràfic i litològic de la pedrera ens permet intuir una antiga badia, delimitada pels penya-segats del Massís de l’Ordal, que rebía aportacions fluvials del continent. La badia estava comunicada amb la Ria Rubricata per una mànega de mar que s’estenia des de l’actual Pedrera Anna, tot seguint el curs de la riera de Cervelló. Mentre la ria principal banyava les costes de Collserola i el Garraf, la irregular morfologia del litoral permetia fer entrar l’aigua cap a zones més amagades, convertintles en badies tranquil.les, òptimes per al desenvolupament de la biodiversitat marina. Strombus coronatus, actua com a bioindicador d’un entorn de clima càlid, juntament amb altres espècies, tant de mol.luscs com de vegetals, que ens ajuden a reconstruir les condicions climàtiques en les que es trobava el Baix Llobregat durant el Pliocè. OBJECTIUS / CONSERVACIÓ L’objectiu d’aquest treball és que aquest indret no caigui en l’oblit i que es pugui preservar el patrimoni paleontològic d’aquest aflorament per a les noves generacions. Actualment s’estudia el Canvi Climàtic i sembla ser que els governs es prenen cada cop més seriosament l’impacte que l’home exerceix sobre el medi ambient davant un imminent calentament global. Afloraments com aquests són com llibres oberts per a la comprensió i l’estudi d’aquest fenomen, ja que a finals del Pliocè (entre 3 i 2 milions d’anys), les aigües marines varen elevar-se varis metres per sobre de l’actual nivell, producte d’un calentament climàtic global. Els calentaments tèrmics provoquen importants transformacions, tant en el relleu, com en la fauna i la flora. Durant el Plistocè o Era Glacial també es varen donar èpoques més càlides davant d’altres èpoques més fredes en nombroses ocasions, i actualment els paleontòlegs i climatòlegs estan avaluant els possibles efectes d’un canvi climàtic gràcies a l’estudi d’aquests jaciments. Perquè hauríem d’oblidar-nos de què nosaltres també tenim un bon exemple per a estudiar aquest fenomen a casa nostra? El jaciment de la pedrera Anna és important dins l’àmbit català, no només per tractarse del millor exemple del que disposem actualment a Catalunya per estudiar el Pliocè marí, sinó per ser l’únic representant d’un conjunt de jaciments de la mateixa edat que l’especulació i el creixement urbanístic han fet desaparèixer en els darrers anys. A la pedrera Anna tambè es dònen unes condicions molt aptes per als ocells i amfibis autòctons des que han proliferat les zones humides, cal conservar aquest indret com un veritable tresor de la natura.

BIBLIOGRAFIA Almera, J. 1894-1907. Descripción de los terrenos pliocénicos del Bajo Llobregat y llano de Barcelona. Memorias de la Real Acadèmia de Ciencias y Artés de Barcelona, 3ª època, 355 pp., 28 làms. Barcelona. Meco, J. 1977. Paleontologia de Canarias I: los Strombus neógenos y cuaternarios del Atlántico euroafricano (taxonomia, bioestratigrafía y paleoecologia). Cabildo insular de Gran Canària, Madrid. Dominguez, A. 1980. Los afloramientos pliocénicos y cuaternarios del Baix Llobregat. Museu Municipal de Molins de Rei IB. Martinell, J. & Marquina, M.J. 1981. Malacofauna pliocènica de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Barcelona). Iberus, 1:9-22. Mañé, R. & Abad, A. 1998. Primera cita de Pagrus caeruleosticus al Pliocè de Cervelló (Barcelona). Batallería nº 8. Font, J.M. & Ibáñez, R. 1998. Papiol: la lenta destrucció d’un clàssic. Comunicats Època V, nº 6. Font, J.M. 2000. El Pliocè de Sant Vicenç dels Horts. Comunicats Època V, nº 10-11.

AGRAÏMENTS Al meu incansable company de recerca, Joan Mateu Font Agustí. Vàrem recórrer plegats els jaciments del Pliocè marí del Baix Llobregat i de l’Hospitalet, i varem compartir la passió pel gasteròpode Strombus coronatus com si fóssim nens. Aquest treball és per tú, Joan. Als meus pares, Josep Mª Baulenas i Mercè Villegas, els quals, des que jo era ben petit, m’han animat i ajudat constantment en la meva passió per la Paleontologia i la natura. A Isabel Morello, per la seva paciència i ajut. Als meus companys de recerca, Ària Kwekel i Ferran Kwekel. A Jaume Almera, Rosa Domènech, Jordi Martinell, Antoni Abad i Joaquín Meco, pels seus eminents estudis i per haver estat font d’inspiració d’aquest treball. I per últim, però no per això menys important, dono les gràcies a la nostra mare Terra, per revelar-nos aquests fantàstics secrets i per ser el motor que engega la meva passió per la natura.

LLĂ MINES Strombus coronatus (Defrance, 1824)

ZONA 1

ZONA 2

ZONA 3

Llegenda:

N1 - Còdols groguencs de calcària triàssica amb mides variables, arrodonits i poc cimentats. N2 - Bretxes i gresos sorrencs molt compactats amb motlles de mol.luscs i pectínids. N3 - Argiles i margues sorrenques de color marró i violeta, amb intercalacions de còdols de petita mida. N4 - Argiles gris-blaves amb intercalacions de petits còdols i sorres, amb abundant fauna marina. N5 - Argiles de color marró i ataronjat, amb restes vegetals i blocs triàssics poc erosionats amb ostreïds i pectínids. N6 - Argiles grogues amb intercalacions sorrenques i còdols arrodonits. S1 - Blocs de gres vermell triàssic englobats dins d’argila grisa. Sorres i graves amb abundant fauna marina. S2 – Continuació natural del nivell S1.

LÍNIA DE COSTA DURANT EL PLIOCÈ AL BAIX LLOBREGAT

Seguint les corbes de nivell del mapa topogràfic del Baix Llobregat, entre els 70 i els 100 metres, podem fer-nos una idea aproximada de com era el paleorelleu costaner durant el Pliocè. La línia contínua representa l’antic perfil costaner (Ria Rubricata), i la línia discontínua representa l’actual perfil costaner. El mar va cobrir l’espai que actualment ocupen totes les poblacions situades al voltant del riu Llobregat, deixant-ne només visibles alguns turons elevats que, a l’estar envoltats per les aigües, es van convertir en illes. Bon exemple d’aquestes illes són els turons de la part de Barcelona més propera a Collserola, així com Montjuïc, i el turó del castell de Sant Boi, entre d’altres.

IL.LUSTRACIONS

Vista del Baix Llobregat des del mar durant el Pliocè.1993.

Reconstrucció de la costa des de la Serra del Garraf. 1993.

Reconstrucció de la costa des de la Serra de Sant Mateu (Riu Besòs). 1993.

Tall estratigràfic simplificat de la vall del Riu Llobregat (1993):

Llegenda:

Actualment, encara existeixen jaciments del Pliocè marí en algunes poblacions del Baix Llobregat. A part de la pedrera Anna, podem trobar exemples a Castellbisbal, Papiol, Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat però malauradament aquests jaciments resten gairebé desapareguts degut a l’erosió, a l’extracció d’àrids i al sempre creixent urbanisme. A l’Hospitalet i Esplugues, vora els antics cursos de les rieres, encara queden petites restes de les argiles grogues, però apareixen molt disperses i malmeses degut a la intensa urbanització. Antigament, a la plana de Barcelona també hi havia bons exemples d’aquests sediments, i encara ara, quan es fan obres de construcció prou profundes, es poden observar argiles del Pliocè.

Strombus coronatus de la Pedrera Anna (La Palma de Cervellรณ)