La gelor a la cara by Escenavegant Cat

Per la LluĂŻsa.

-2-

Els paisatges nevats, verds, groguencs i vermellosos de les pastures que envolten els petits pobles aïllats dels nostres Pirineus son el paper on s’ha escrit aquesta història. Les persones, la vida rutinària dels ramaders d’aquestes contrades, que lentament avui van desapareixent, son les protagonistes. Els llocs, les olors, les sensacions, la sensualitat del relat son experiències contades, viscudes o somniades. Els fets son fruit de la imaginació. L’experiència d’escriure una història es apassionant, més encara quan aquesta surt a través dels dits sense aturar-se. De començament a final, sense mirar enrera, com si en començar a escriure la primera línia tingues clar que posaria a la segona, o com s’acabaria el relat. A aquesta fluïdesa de mots encadenats em cal agrair la ràpida successió de situacions que van desgranant poc a poc l’objecte. Literàriament no té cap valor. N’estic segur. No ha estat més que una forma de cobrir un espai en el meu temps infinit que pateixo en aquesta situació no desitjada. M’agradaria que qui perdi el seu temps entre aquestes planes gaudis, com ho he fet jo mentre escrivia, d’una estona d’evasió sense més. -3-

No soc escriptor, ni pretenc ser-ho. Però l’esperit artístic que segurament volta pels meus gens, té la necessitat de sortir per algun del meus porus, i aquest cop ho ha volgut fer a través del les puntes dels meus dits sobre aquest teclat meravellós que és capaç de donar forma i sortida a idees i pensaments de manera que altres, qui sap si fins i tot interessats, puguin accedir-hi. No sigueu molt cruels amb les crítiques. Gràcies. J.S.G.

-4-

La gelor a la cara no presagiava res de bo. Encara era fosc. Els porticons de la finestra eren tancats, però era fosc. Sentia la cara gelada tot i que el meu cos era ben escalfat per aquella munió de mantes amb que la dona fa el llit. Costa d’aixecar-se en aquestes circumstàncies. El dia abans no havíem anat a dormir tard. La llenya de la llar de foc era molt seca i cremà abans d’hora. Em feu mandra sortir a l’era a cercar-ne més. Durant tota la tarda no havia parat de nevar. Una neu fina i imperceptible que hora rera hora passà d’enfarinar el poble a deixar-hi un gruix inconvenient. Al sortir el sol amb el nou dia, si sortia, aquell blanc esfereïdor maltractaria els nostres ulls. M’havia de llevar. La feina no es fa sola. Vaig respirar profundament i amb gest repetit durant anys, la roba del llit es mogué deixant-me sortir del seu acollidor i càlid ventre. Amb els dits del peus cercava les sabatilles. El terra, tot i ser de fusta, era fred. Lenta, suau i pausadament el meu cos comença a usar les seves cames. El primer gest fou obrir lleument els finestrons. Ja no nevava. Vaig somriure. -5-

Mentre em treia la jaqueta gruixuda a la cuina la fusta que acabava d’entrar deixava anar un filet d’aigua de la neu que es desfeia. La nevada no havia arribat a un pam, aviat es desfaria si el sol sortia amb força. No trobava els llumins. Eren a la lleixa al costat de la llar. Les cendres de la nit anterior encara eren calentes. Un tros de paper encerat que havia embolicat el sopar servi per encendre una flama que ràpidament prengué les branques més primes i seques. Jo era allà assegut a la cadira baixa amb les mans prop de les incipients flames quan ella va besar-me una galta. -

“Fa fred”. “Aviat s’escalfarà”. “Vols esmorzar?” “Tinc gana”.

Els anys de vida conjunta obviaven mots. Ella acostà les mans al foc. Uns moments desprès agafava uns troncs de la llar per encendre els fogons. Em passà el pa. Amb el gran ganivet que hi havia al costat de la llar en vaig tallar tres llesques. Ella posava un pot als fogons ple de llet. Les meves llesques es torraven clavades amb un dels ferros de la llar. La seva llesca seria banyada per fer unes delicioses sopes dins la tassa fumejant. La llonganissa encara era de la darrera matança. En quedaven poques. Aviat ens hi hauríem de posar de nou. Però aquella nevada havia arribat abans de temps. Menjàvem en silenci. Una taca ataronjada es dibuixà a la paret de la estança. Era simplement una línia -6-

que poc a poc s’anava eixamplant. Ella tanca el llum elèctric. No feia massa temps que en teníem. Amb els ulls clavats a la finestra de la cuina anava apareixent aquell mateix paisatge que havia vist tots els dies de la meva vida. Seguíem en silenci. La llet era molt calenta, cremava. Un gest de dolor de la meva cara fou contestat amb una mirada tendra. Les tasses a la pica, la llonganissa al seu clau i les molles a la llar. Els cortals vora el poble eren sota un mantell blanc. El bestiar no podria sortir. El sol havia de desfer-ho tot, era massa d’hora per hivernar. A la cort s’hi estava be. Vaig desfer-me de la jaqueta, arremangar-me la camisa i agafar la pala. Com cada dia, els mateixos gestos, els mateixos moviments i la mateixa feina. Els bidons eren gelats. El contrast amb les bèsties era evident. Fins que no vedellesin les que faltaven hi havia poca feina, i poca llet. Vaig omplir les lleteres de la Fonda. Quan escampava l’herba per les menjadores aparegué ella per la porta. S’havia rentat i pentinat, feia goig. Encara em feia creus de com s’havia adaptat a aquella vida. Ella que havia passat la infantesa a ciutat. Potser d’aquella època conservava la passió per sentir-se bonica. Els anys passaven alentits per ella. La meva dona feia goig. Fins i tot m’havia fixat com se la miraven alguns homes del poble. Al principi em molestava, però amb els anys me’n arribo a sentir orgullós. Poca feina és podia fer. El sol ja havia sobrepassat els cims de les muntanyes de l’altra cantó de la vall. -7-

Però lluny d’escalfar, un vent lànguid i constant s’arrossegava per sobre d’aquella neu tova. El vent baixava del coll i això no era bo. Ella sortí a dur la llet a la Fonda. Segurament l’esperaven ja que el dia anterior hi havien arribat forasters. Sempre que en el nostre poble hi havia forasters passava alguna cosa. El nostre poble no era camí d’enlloc. Qui hi arribava era perquè hi venia per algun motiu. De fet dir-li Fonda a la casa d’hostes sempre m’havia semblat una mica pretensiós. Al cap de vall tenien quatre cambres per llogar i un menjador amb una gran taula. Tancada la cort, vaig tornar a casa. Allà assegut a la cadira baixa i amb la pipa fumejant entre els llavis seguia tallant amb la navalla un cullerot de fusta de boix. Feia dies que l’havia començat. Senti els xiscles de la canalla que sortia feliç cap a l’escola. Avui farien tots tard jugant amb la neu. Aquella primera neu de cada any els tornava ximples, més endavant no en feien cas. Nosaltres no tenim quitxalla. No ha volgut venir. Els primers anys ens hi capficarem, però ho hem assumit. Em preocupa la vellesa. Ara ja estem sols, els meus padrins i pares ja no hi son. I a ella només li queda una germana a ciutat. L’única família que tenim. Ens ve a veure a l’estiu. Diu que ara fa massa fred. És més jove, treballa en una fàbrica de teixits, hi fa de secretaria. Les dues s’assemblen força, de fet la cunyada és tal i com jo recordo a la dona fa uns anys. Son molt felices quan estan juntes, tot i que després de la separació anual, ella es queda en un estat malenconiós que li dura un cert temps. -8-

És estrany que encara no hagi tornat de la Fonda. Fa una bona estona que no hi ha crits de nens pel carrer. Ja son dins l’escola. Haig d’arreglar la porta de casa abans que faci més fred. Hi passa massa aire. Ja sento la porta. Ja es aquí. Entra a la cuina com un llamp. Està trasbalsada. El gest de la seva cara no diu res de bo. Panteixa una mica, deu haver vingut de pressa. La faig seure a la cadira baixa. Es treu el mocador del cap mentre em mira als ulls. Te una expressió de angoixa. -

“Al Perejoan no troben per enlloc. No l’han vist dés d’ahir al vespre, i a la casa no hi ha ningú”, digué sanglotant.

Els meus ulls quedaren fixes en les flames ataronjades que es movien lentament. En Perejoan és l’hereu de la casa que hi ha just davant la nostra. Hi viu amb dues germanes i el marit de la gran. En Jaume, que és el nom amb que el varen batejar, és un bon amic. Més jove que jo, però no pas gaire. Ha romàs conco. Mai va aconseguir que una xicota es fixés en ell. Les espantava. El seu cos gran i un cap lleugerament desproporcionat li donen un aspecte que no inspira confiança. El seu cor és dolç, tendre i de vegades infantil. Alguns del poble diuen, quan ell no esta davant, que no hi es tot. Però crec que haig de dir com a amic i veí que exageren. Hi veuen palla en ull aliè com diu la dona, sense veure com son ells mateixos. -9-

Un cop abrigat, vaig arribar-me a la plaça. Tot el poble era tapissat de blanc. De tots els vilatans que ens hi trobarem hi sortien bocanades blanques provocades per aquell maleït vent. Tothom parlava en veu baixa amb el seu veí. La pregunta era exactament la mateixa a totes les boques: “Què li haurà passat?” El nostre poble és prou lluny dels altres per desplaçar-se sense cap motiu. A més ningú amb dos dits de front surt del poble durant una nevada. Les eugues i els matxos de can Perejoan hi son tots, ja ho han mirat. Uns veïns han anat a munyir les vaques que no paraven de bramar. Ens arraulirem al voltant de la taula llarga de la Fonda. Allà s’hi estava be. En Manuel, l’hostaler, feu preparar a la dona cafè per tothom que volgués, va dir que pagava la casa. Tothom xerrava. Hi érem tots els homes del poble i alguna dona com la meva que es posà a ajudar amb el cafè. Però mancava una persona, a més d’en Jaume, el seu cunyat. Fou un dels joves qui se’n adonà. Mentre repartien els cafès s’obri la porta i entraren la parella de civils. Tapats amb el capot i amb aquell barret estrafolari per la muntanya. -

“Qué han “olorado” el cafè?”, els hi espetà l’hostalera en veure’ls. “No señora, estamos en acto de servicio. Pero se agradece”.

En veure que estava gairebé tot el poble en aquell lloc el caporal digué: - 10 -

“Buenos días señores. Estarán ustedes al corriente de los hechos, ¿verdad?”. Després d’uns instants. “Mecagoenlaleche, y a mi que me prometieron que este era un sitio tranquilo. Vamos a ver, alguien sabe algo que nos pueda ayudar”.

Tot el que fins feia pocs moments eren comentaris es transformà en silenci. De cua d’ull els homes d’aquella taula miraven aquells personatges sinistres. No eren benvinguts. -

“Mecagoenlaleche, en mi tierra seguro que a estas horas esta haciendo un calorcillo... y aquí con la mierda de la nieve. Y... ¡Hala! A jodernos los pies y las botas para buscar al Pedro Juan este”. “Perejoan. Jaume Perejoan, se llama “mi cabo””, vaig atrevir a comentar. “ A mi no me hables en polaco. Además yo lo llamo como me sale de los cojones, estamos”.

Aquells personatges s’estaven allà drets, al costat de l’estufa de ferro. Sense treure’s aquella capa de llana i amb la mà sostenint aquell fusell amb el canó brillant, negre i ben engreixinat. El nostre poble no volia ni podia oblidar que amb aquells fusells, o amb els seus cosins germans, encara no feia dos anys, davant la freda paret nord del cementiri caigueren en Tomàs, l’alcalde, i Don Andreu, el mestre. A qui haguérem d’enterrar allà mateix perquè el nou mossèn ens impedí que ho féssim en els nínxols, ja - 11 -

que segons ell eren maçons i ateus. Don Andreu que va ser el mestre de gairebé tots els que estem aquí asseguts, ens ensenyava a resar, potser sense gaire convicció, però qualsevol de nosaltres podria dir un “Avemaria” sense equivocar-nos. Ho deixà de fer en proclamar-se la República, llavors tot ell canvia. Se’l veia feliç. A l’escola hi van fer arribar una estufa de ferro. Els nens ja no passaven fred i a ell se’l podia veure molts dies fins a l’hora de sopar a través dels entelats vidres del carrer, llegint o escrivint en la seva vella taula davant aquella pissarra polsosa. Amb ells allà les agulles del rellotge de paret que hi havia sobre el mirall darrera d’aquell petit taulell semblava que no es movien. Tots desitjàvem que marxessin. En absència del nou alcalde, que no hi era mai, ja que no vivia al poble. L’única autoritat que teníem era aquell maleït caporal de la “benemèrita”. Seguíem mirant-nos els uns als altres o seguíem el rastre del fum del nostre cafè. De sobte, sentirem un cop sec. Fou el soroll de la culata del fusell picant contra la planxa de ferra que hi havia sota la portella de l’estufa de ferro. Una veu ruda però amb un to falsament amable digué: -

“Señores, debemos organizar una partida para buscar a su paisano. Así que si ya se han tomado su café, vamos hacia la plaza para repartir el trabajo. Los que tengan escopetas de caza, que las cojan. Y si alguien encuentra al paisano vivo o muerto que dispare al aire un cartucho para que nos - 12 -

podamos acercar. ¿Entendido? Movimiento señores.”

Pues...

La meva dona se’m acosta amb llàgrimes als ulls. Agafada al coll, em digué a cau d’orella: -

“Aquesta bèstia no té sentiments. Què vol dir viu o mort?” “Calla. Deixa-ho estar. No vull embolics. Haig d’anar cap a la plaça”. “Abrigat i posat els mitjons gruixuts de llana i les botes noves, hi ha molta neu. Ves en compte. Estaré patint fins que siguis a casa”.

Molt discretament, va besar-me al coll. Jo al darrera de tots vaig abandonar la Fonda. Mentre nosaltres sortíem anaven entrant moltes veïnes alertades per l’enrenou.

- 13 -

Tenia els peus molls en entrar a casa, sort dels mitjons gruixuts de llana. Les botes al costat de foc, fumejaven lleument. Vaig posar més llenya de la que acabava d’entrar. Era l’hora de dinar i l’escudella perfumava tota l’estança. Mentre ella parava taula jo li explicava els nuls resultats de la recerca del matí. No s’havia sentit cap tret i això volia dir que no hi havia novetat. Les dones del poble eren més optimistes que nosaltres. Ximples, pensaven que en Jaume estaria en algun dels masos escampats per la muntanya, i fins i tot s’atrevien a fer picaresca sobre el fet. “Què si alguna fadrina... “. Hi havia quelcom que jo no arribava a entendre. Si al migdia era a casa per dinar, per quin motiu podia sortir del poble nevant. Algun fet se m’escapava o desconeixia. El dia anterior, amb el mal temps que feia, i el fred que feia cap home del poble va sortir al camp a treballar. De fet, els pocs que havien engegat el bestiar de bon matí hagueren de sortir a correcuita abans de dinar per tancar-lo. El camió havia recollit la llet com cada dia i la única novetat fou l’aparició dels forasters que hi ha a la Fonda.

- 14 -

Dinarem xerrant sobre el fet. La dona m’explicà que l’optimisme que es respirava entre les dones era simplement façana, i que un sentiment de neguit i angoixa continguda es podia palpar en l’ambient. Una ombra passa de pressa per la finestra de la cuina. Uns cops a la porta. Un grinyol de la frontissa i unes passes. Venien a avisar que el caporal havia tornat a convocar-nos a la plaça. Volia fer una altra batuda abans no es fes fosc. Vaig escurar el plat amb un tros de pa, un traginyol de vi negre del porró m’escalfaria i mentre la dona havia anat a buscar un mitjons eixuts nets, jo acabava d’escalfar les botes abans de sortir al carrer. Quedaven menys de dues hores de llum i tots havíem d’anar a munyir, però la insistència del caporal en la necessitat de continuar la recerca ens feu partir cap els camps veïns del poble. La neu no s’havia fos com jo havia predit al matí. Aquell vent glaçat formava congestes d’una certa alçada en els marges de pedra dels vells prats propers a les cases. Ja al matí havíem descobert la inexistència de petjades. La neu caiguda durant la nit les havia cobert totalment. Buscàvem a cegues. Si tant sols coneguéssim el motiu de la seva sortida de casa. Tot el poble, del més vell a l’infant que comença a caminar, coneix perfectament els voltants. No son complexes, no hi ha barrancs, ni penya-segats, ni riu, ni torrent. El nostre poble es potser l’únic poble de la contrada que no és al costat d’un riu. Està voltat de prats de davallen suaument per la falda de solana de la muntanya, entre marges fets de pedra seca dels - 15 -

que ningú es capaç de recordar quan es van fer ni qui els va fer. A les bones estacions és un passeig engegar i recollir el bestiar. Sovint m’hi acompanya la dona. Al bell de l’estiu a ella li agrada baixar fins el fons de la vall de llevant per refrescar-se en les fredes aigües del torrent. Recorda la seva vida de ciutat. M’ha explicat que allà a l’estiu la gent va a la platja i es banya al mar. Fins i tot va aprendre a nedar. M’ho va ensenyar un dia, fa anys, a la bassa que es forma sota la resclosa de l’antic molí del martinet. Estàvem sols, se la veia feliç. Es llevà la roba i nedava com una fada flotant dins de l’aigua. Fins i tot es posà sota la cascada mentre reia, i es reia de mi per la cara de babau que jo feia veient-la tota nua, xopa i feliç. En sortir, el seu cos estava gelat. Va posar-se la faldilla i la camisa tant sols. Érem allà al sol, sobre l’herba. Amb el brogit de l’aigua per un costat, i la remor de les esquelles de les vaques per l’altra. S’havia fet migdia. El dia abans havia acabat de plegar herba. No teníem pressa. Ella tenia l’espatlla recolzada sobre el meu pit. Els seus cabells xops i despentinats mullaven la meva camisa. Els meus braços envoltaven els seus sota els seus pits. Quina pau! Jo me la mirava des de darrera. L’aigua freda li havia tret els mugrons. La visió dels seus pits sota aquella camisa blanca humida que brillava al sol m’excità. Jo no sabia com reaccionaria ella. Però el fet es que en notar la tensió en els seus ronyons, comença a moure la cintura i riure. La seva espatlla es refregava contra mi. La resta fou la millor experiència que he viscut en la meva vida. Aquella que periòdicament reapareix en - 16 -

el meus somnis, i m’agrada pensar que també en els seus. Aquells records m’ajudaren a passar el temps. Caminava lentament amb el meu company. Sense dir-nos un mot, amb un lleuger cop de cap, donarem la volta per tornar a la nostra feina. En entrar de nou a casa per canviar-me de roba i de botes per anar a la cort. La dona m’havia preparat unes herbes calentes. De l’aparador sortí una ampolla de conyac en la que no hi restava més d’un dit de líquid groguenc. N’hi vaig afegir un rajolí. L’escalfor exterior de la llar s’escampà pel meu interior. Vaig rebutjar l’oferiment d’ajut de la dona a la cort, no calia. Les bèsties, ignorants de l’estranya jornada del poble, seguien rumiant estacades a la menjadora. La pala, el cubell, l’herba i el sopar ompliren el meu temps fins anar a dormir. L’escalfor del llit em reconfortà. Només els gelats peus de la dona trencaren per uns instants aquella sensació de benestar. Normalment, quan ens allitàvem, un senzill petó acompanyava el desig un bon descans. Però l’excitació de tota la jornada ens feu venir unes ganes desconegudes de xerrar. Fou amb el cap d’ella sobre el meu pit com passarem un llarg temps indefinit ple d’hipòtesi, xafarderies, soliloquis, conversa i carícies que finiren amb el meu braç dret adormit pel seu pes. Era molt estranya la desaparició de més d’un dia d’un veí del poble. On s’hauria ficat? Perquè va sortir - 17 -

nevant? Amb aquest garbuix de preguntes els ulls es clogueren lentament.

- 18 -

Era mig matí quan sentirem el só continuat de les campanes. Feia anys que no es sentia tocar d’aquella manera. En sortir de casa vaig enfilar-me sobre un munt de terra que hi havia al costat de la entrada de casa els Perejoan per mirar els teulats de les cases del poble, per si hi havia fum delator d’algun incendi. La darrera vegada que havien sonat d’aquella forma estava cremant un paller. Però no, no era foc. Amb la dona agafada del braç pujarem fins la plaça per atansar-nos a l’església. Tot el poble hi era dins. Hi havia més gent que els diumenges. Tothom es preguntava que passava. El marit de la sagristana, ajudat pel seu fill petit seguien penjats de les cordes tocant les campanes al costat del cor. El temple era gelat. Les dones estaven assegudes i els homes drets al voltant dels bancs. Passats uns minuts des que s’acabés l’estrèpit de les campanes, aparegueren des de la sagristia el mossèn, l’Alcalde i la parella de la guàrdia civil. Era clar que el mestre deuria ser a l’escola amb els nens. Feia dies que no el vèiem l’Alcalde. Havia arribat, com va explicar més tard, per fer-se càrrec de la situació. Es presentà al poble com si anés a caçar. Amb una jaqueta amb coll voltat de pell, camisa - 19 -

blava i corbata negra, pantalons per dins de unes botes d’aspecte militar i una gorra muntanyenca. Als vilatans no ens agradava aquell personatge, molts el feien responsable dels afusellaments del cementiri. Era un industrial arruïnat que es feu afecte al “Movimiento” per fer bullir l’olla sense fotre un brot. Vivia a la capital de la comarca, i coneixia el nostre poble i els boscos de venir a fer el senglar amb els amics. Sabia que el nostre municipi era ric en fusta i aconseguí ser-ne l’alcalde amb les mans brutes de sang. Ara es dedica a fer negocis amb la fusta, amb la nostra fusta, amb l’excusa de guanyar terreny a la muntanya per posar-hi més pastures pel bestiar. Feu un petit discurs, semblava una arenga militar, per dir-nos que no havíem de preocupar-nos per el nostre veí, ja que les forces de l’ordre públic estaven al corrent de la situació i havien pres cartes en l’assumpte. A nosaltres només ens demanava en nom de la família que preguéssim a Deu per un ràpid i satisfactori aclariment de l’incident. Tot seguit i sense cap mena d’opció al contrari, el mossèn inicià un Rosari del qual ningú se’n pogué escapolir, ja que a més la “pareja” protegia la porta del temple. Era migdia quan es tornaren a obrir les portes de la parròquia. Els veïns sortirem en silenci. Ningú s’atrevia a fer comentaris. En arribar a casa, mentre escalfava l’olla, vaig notar que la dona estava inquieta. Jo seguia treballant en el cullerot de fusta a la cadira baixa. - 20 -

“Hi ha una cosa que no entenc. Com es que en tot el dia d’ahir no vàrem veure a ningú de can Perejoan? On eren?”, va dir ella.

Em sorprengué. No hi havia pensat en cap moment. Realment ni les germanes, ni el cunyat aparegueren per la Fonda, ni en les batudes, ni entre les dones. Feia més de vint-i-quatre hores que no els vèiem. Vaig atansar-me a la finestra per mirar la casa dels veïns. No s’hi veia moviment, ni tant sols sortia fum per la xemeneia. Estava buida la casa? Després de dinar el neguit del desconeixement no em permetia seguir a casa. Mentre la dona feia mitja al costat de la llar jo m’arribava a la Fonda. No hi havia ningú del poble. En el petit taulell em prenia un cafè mentre observava al grup de forasters que seguien entaulats arran la finestra del menjador. Feia calor dins aquella cambra, i una fumera densa i olorosa provocada pels purs que fumaven aquella gent transformaven l’atmosfera en irrespirable. Tornant del lavabo on l’aire gèlid refrescà les meves idees, tornava a fixar-me en aquella gent desconeguda. Parlaven castellà, però un castellà molt diferent del de l’alcalde, que era de la comarca. Pel seu accent aquells personatges eren tots de lluny, però no sabria dir ben bé d’on. En Manuel va posar la radio, era de moment la única que hi havia al poble, per sentir el “parte”. En el moment que s’inicia la música d’aquest, el grup de la taula callà i dirigí la mirada cap a l’aparell situat a un costat del mirall. En silenci, tothom estava pendent - 21 -

de les noticies. Cabia la vana esperança que parlessin del poble. Ens hauríem sentit importants. Escoltarem aquella veu que una rera l’altra llegia les noticies. Aquestes parlaven de llocs i fets llunyans, d’inauguracions i defuncions, d’homenatges i misses. Però el “parte” s’acaba i aquella caixa de fusta que parlava no esmentà en cap moment el nostre poble. Els forasters, continuaren parlant darrera els seus purs. Deurien ser gent de diners, perquè no era senzill ni barat trobar purs com aquells. No podia seguir la conversa però sentia xifres de diners que mai havia somniat que poguessin estar juntes, també parlaven de terrenys i de fusta. Per més que m’hi esforçava, amb la radio xerrant-me en una orella i la distància fins la taula, no vaig poder treure’n l’aigua clara. El soroll d’un cop de porta feu que mires cap a l’altra cantó de la sala. Era l’alcalde. Passà pel meu costat sense dir res i anà directament a la taula. Donà la mà a cadascun d’ells i algun cop amistós a l’esquena. En seure, fou convidat a un d’aquells purs. Jo pagava el cafè i sortia cap al carrer. Hi havia plaques de gel al carrer. La tarda s’havia enfosquit, el cel era tapat completament. El vent havia perdut força. Potser tornaria a nevar. Aquestes prediccions no eren bones. Vaig acabar de fer una volta pel poble abans de tornar a tancar-me a casa. Ella sortia amb el rosari a una ma. Anava cap a l’església. L’havien vingut a avisar. Jo vaig entrar directament a la cort. Del paller llençava palla eixuta per canviar la que estava bruta. En acabar, mentre - 22 -

em mirava les bèsties, el meu cervell provava de lligar les escasses frases que havia sentit aquella tarda per entendre que feien aquella gent al nostre poble. Evidentment que podia ser del tot casual la coincidència de la presència dels forasters amb la desaparició d’en Jaume. Però, podia tenir alguna relació? La veu gruixuda de una de les vaques va fer-me tornar a la realitat. Amb l’escambell sota el cul i les mans al braguer s’ompli la primera galleda, no podia estranyar-me que es queixés d’aquella forma. Les veus de les dones que passaven pel carrer indicaven que el mossèn ja podia jeure amb la consciència tranquil·la d’haver demanat l’ajut de Deu i la Santíssima Trinitat per l’ànima i a ser possible el cos del germà Jaume. Tot sopant la dona comentava els murmuris de les dones en sortir del rosari. Qui més qui menys trobava a faltar aquella família, i els que no se’n havien adonat ho feren després de sentir-ne els comentaris. Ningú els havia vist marxar. De fet el poble buscava en Jaume, però realment els haurien d’estar buscant a tots. Era una família poc homogènia. El germà gran, en Jaume, i la petita en certs moments semblaven com... curts de gambals. En canvi la mitjana era una donassa. Ella havia criat i tirat endavant els dos germans quan quedaren orfes de cop. Aquell accident de l’autocar que duia els pares a la capital per anar a l’especialista fou el responsable del sobtat canvi en les seves vides. Tot el poble s’abocà per que els nanos tiressin endavant. No volíem que se’ls enduguessin cap el orfenat, ja que això els hauria separat per sempre. Alguns veïns - 23 -

es feren passar per familiars directes i fou gràcies a Don Andreu, el mestre i l’antic alcalde, en Tomàs que les criatures varen quedar-se al poble. En Jaume, ajudat per els altres homes, aprengué ràpidament a tenir cura del bestiar. De fet ho havia fet des que començà a caminar. La petita l’ajudava a la cort en sortir d’escola, mentre l’altra feia de mestressa de casa. Tenia poc més de quinze anys quan aparegué el que ara és el seu marit. Freqüentava la casa. Podia venir un o dos cops per setmana al principi. Després començà a quedar-se a dormir al paller amb l’excusa d’ajudar-los. Ningú el coneixia, no era de la comarca. Semblava estrany que si feia de pagès, com deia, estès tants dies pel poble. El festeig era descarat. Pocs mesos després es casaren a corre-cuita. Ella estava embarassada de tres mesos. Tothom ho sabia. En un poble no poden amagar-se aquestes coses. El nou inquilí, ara de ple dret, feia el paper d’home de la casa. Però en Jaume seguia sent l’hereu. El nou marit desapareixia de tant en tant per atendre els “negocis” a la capital, mentre la resta de la família treballava per provar de fer bullir l’olla cada dia. Aquest home mai ha estat ben vist al poble. En acabar la guerra aparegué un dia amb un cotxe. Quin impacte! El diumenge següent passejà a tothom que volgués fins els cortals de les fonts, on acaba el camí ample que puja cap a la tossa. Era l’ídol de les criatures. Passada la novetat, aquell vehicle serví per desaparèixer més sovint del poble. Alguna vegada en els darrers mesos ha portat algun “senyor”, com els que hi havia a la Fonda aquesta tarda, fumant-se un pur de ric. - 24 -

L’embaràs que provocà el casori no tingué un bon final. La noia perdé l’infant pocs dies després de la cerimònia, quedant seca per engendrar-ne cap més. Les padrines del poble parlaven de càstig diví, recolzades pel mossèn. L’episodi s’oblida en pocs mesos. I els Perejoan seguiren amb les seves coses a casa seva, com passa en cadascuna de les nostres llars. Fins el dia d’ahir.

- 25 -

Aquell matí de diumenge fou el primer dia que tornà a sortir el sol amb força des de la nevada. No feia vent. El sol cap a mig matí fonia la neu àgilment. Hi havia cares de satisfacció entre la gent del poble. L’endemà podríem tornar a engegar les vaques als prats. Per la gent del poble, tot i que cada dia teníem exactament la mateixa feina amb el bestiar, el diumenge era un dia diferent. En acabar de munyir ens mudàvem per anar a missa. Jo no he estat mai creient, però des que va acabar la guerra semblava que el mossèn passes llista amb la mirada cada ofici des del púlpit. M’ho prenia com a excusa per en sortir fer-la petar amb els demés, o de tant en tant prendre un vermut a la Fonda. Per la dona era el gran dia. Es llevava d’hora, escalfava aigua en dues grans olles als fogons i omplia aquell safareig que tantes vegades va demanar. Tancava les finestres de la cuina i es banyava. Més d’un cop me l’havia mirat pels vidres de la porta de la cuina. Gaudia rentant-se els cabells, i fent córrer el sabó llençantse l’aigua fumejant amb el pot d’escalfar la llet. No m’atrevia a entrar a la cuina durant la cerimònia setmanal, però mirar-la tota nua, sota la tènue llum de la bombeta m’estimulava. Després es vestia i es posava colònia d’aquella que li duia sa germana - 26 -

cada estiu. En sortir al carrer cada diumenge estava radiant, i jo em sentia i em sento orgullós de la meva dona. Aquell dia ens atansàrem a la Fonda per fer el vermut. Havíem venut un vedell aquella setmana i ho celebràvem. En Manuel ens feu tastar unes “almejas chilenas” que li havien arribat en conserva de llauna. Ho vàrem fer. La primera em sembla estranya, però a la dona el seu gust li recordà l’aigua de mar, se’n va menjar una segona i insistí perquè jo també ho fes. Veritablement era un gust estrany però semblava bo. Ella em comentà que n’havia menjat de fresques, acabades de treure de l’aigua del mar quan era petita. El sabor era diferent, el de les enllaunades era molt més fort, però li havia agradat tornar a sentir el sabor del mar encara que fos tant lluny. Estàvem dinant, quan pel camí que entra al poble pel costat de casa sentirem uns crits desesperats de quitxalla. No eren crits de jugar, eren crits de por. Sortírem corrents al carrer i tres marrecs ens parlaven alhora, mentre ploraven, amb frases tallades. No aconseguia entendre que volien dir. Vaig agafar al que semblava més gran per les espatlles i el vaig sacsejar lleugerament per calmar-lo. -

“Allà baix, al prat d’en Perejoan, d’una congesta al costat del marge hi surt un peu amb una sabata”, digué entre sanglots.

- 27 -

Sortirem corrents camí avall cap el prat que hi ha just a sota de la meva cort. Des del camí estant fitava tot el perímetre del prat, i en un dels racons, sota un gran roure es veia una gran congesta de neu plena de petjades. El fang esquitxava els meus pantalons al córrer tot travessant el prat. Pocs metres abans d’arribar-hi ja veia clarament el que m’havia explicat el marrec. Es veia un peu amb una sabata sobresortint de la neu. De genolls treia la neu amb les mans destapant poc a poc aquell cos xop i rígid. En arribar al cap, la neu canviava de color deixava de ser blanca, com si s’hagués abocat una ampolla de vi negre. Vaig seguir traient neu fins que va aparèixer el rostre. En mirar-lo, el meu estómac es regirà. El fantàstic dinar que acabava de menjar quedà a un costat del marge mentre arribava la meva dona. Li vaig dir que no s’acostés. Ella m’abraçà i preguntà: -

“És ell?” “Per la roba diria que si. Però te el rostre destrossat. No miris”.

Estàvem a uns metres del cadàver quan començaren a arribar veïns del poble avisats pels nens. Anàrem al seu encontre per explicar el que havia vist, ja que l’aspecte del mort era desolador. “Pobre Jaume”, fou la frase més repetida en els minuts següents, llargs minuts en els que ningú sabia que fer. La resposta arriba en forma de tricornis. D’entrada m’esbroncaren per haver tocat el cadàver. Resulta que els morts no es poden tocar. Desprès enviaren a tothom a casa, menys a mi i als pares de les - 28 -

criatures que l’havien descobert. Un dels guàrdies anà fins l’ajuntament per trucar per telèfon al jutge. Trigà més d’una hora a tornar perquè no el trobaven. En tornar portava una manta grisa vella, amb la qual taparen el cos. Els sis érem allà sense fer res a l’espera que “se autorice el levantamiento”. Nosaltres no teníem ni idea que hi fèiem allà. Jo començava a sentir fred, el sol cada cop era més baix i havia sortir de casa sense jaqueta en sentir els crits. El caporal m’autoritzà a tornar a casa amb la condició de tornar de seguida. Passaren més de tres hores i haguérem de portar fanals de petroli perquè s’havia fet de nit, quan arribaren el jutge i el metge forense. No s’estigueren ni tres minuts, feia molt de fred. El caporal ens ordena que carreguéssim el cos fins el poble i que un cop allà el deixéssim a la capella que hi ha al cementiri. El metge digué que amb el fred que feia i el gel que tenia el cos, pel matí faria l’autòpsia a aquell desgraciat. Vàrem embolicar en Jaume amb la manta, cobrint bé el rostre. Estava completament gelat i rígid. Amb prou problemes el carregàrem sobre les espatlles i travessant el prat amb els fanals, la lúgubre comitiva s’adreça a través d’altres camps fins el cementiri evitant el pas pel centre del poble. Els civils ens acompanyaren, mentre el jutge i el metge marxaren amb el seu vehicle. Un cop al cementiri deixàrem el cos sobre una mena d’altar que hi havia dins la capella. Per mi era el primer cop que hi entrava en aquell petit edifici que presidia el petit cementiri. - 29 -

En tornar a casa no vaig poder sopar. Tenia l’estómac regirat. Ens ficarem al llit ben abraçats. Durant tota la nit aquell rostre desfigurat tornava a aparèixer un i altra cop davant meu. Pobre Jaume qui li ha pogut fer allò. Finalment el cansament guanyà els records. Aquella nit els hi tocà passar fred. Els guàrdies civils vetllaren el cementiri per ordre del jutge. Farien torns de dues hores, per descansar a la “Casa Cuartel” que era molt pròxima les dues hores següents. A la segona guàrdia al “número”, es a dir, el que no era caporal no li feia cap gràcia aquella tasca. Els cementiris no li portaven bons records. Quan es quedà sol, preferí sortir de la capella i passejar a la llum de la lluna. S’atansà a la porta principal. Estava completament sol. Al poble no es veia cap llum encès. Sortí del recinte per estirar les cames, feia molt de fred. En tombar la primera cantonada es troba de front amb les dues làpides de les que ell n’era responsable. En llegí el nom i l’epitafi. No s’havia aturat mai a fer-ho des d’aquella matinada. Somrigué amargament. Ell coneixia perfectament a aquells dos homes. Havia parlat molts cops amb ells y sense ser amics hi havia un cert apressi. Feia molts anys que ell era en aquell poble, fins i tot durant la república Don Andreu li havia ensenyat a parlar en “polaco” com en deien ara que era prohibit. La gent parlava en català obertament, que hi podien fer ells dos. Arrestar-los a tots, no tenien prou calabós. I a més, de que serviria. La gent del poble era bona gent. A ells els odiaven pel que havien fet. - 30 -

Pel que l’havien obligat a fer. El caporal va fer-li beure més de mitja ampolla de conyac aquella matinada. I les seves paraules estaven gravades dins el seu cap. -

“Procurar no errar el disparo. Apunta bien al corazón, le evitaras sufrimiento y me ahorraras disparos de gracia”.

Tot i el seu estat després de la mitja ampolla de conyac, l’extrem del meu canó apuntà a la butxaca de l’esquerra de l’americana de l’Alcalde. Aquell cop sec a l’espatlla del seu màuser i aquella taca fosca sobre la vella americana mentre queia de genolls i de cara sobre l’herba, se li repetiren nit rera nit. Eren morts quan el caporal s’aproximà per comprovar-ho amb la pistola a la ma. La guardà a la cartutxera i agafant-lo per l’espatlla el convida a acabar-se el conyac que havia deixat a mitges. La seva vida va canviar a partir d’aquella matinada. Aquell que fins llavors era conegut de tothom, que a la Fonda era benvingut, que per les matances sempre rebia alguna llonganissa, havia esdevingut l’enemic del Poble. No tenia arguments per explicar que era la seva obligació. Pot ser una obligació per un home matar a un altra home? Podria haver-se negat a executar aquella ordre? Eren realment perillosos per morir? Què havien fet? El poble havia cremat l’església parroquial i ells segons el judici sumaríssim no havien fet res per aturar-ho. La realitat, perquè ell hi era al poble aquell dia, fou que el poble apagà el foc. Tot el poble es posà a treballar per apagar el foc. - 31 -

Qui el va encendre ni se sap, ni se sabrà, tot i que molts en tenien clares sospites. Mentre pel seu cap corrien aquests pensaments les dues hores havien corregut. Sentí les passes del caporal sobre les lloses de l’entrada a l’església. Donades les novetats, s’endinsà al cos de guàrdia prop de l’estufa, per provar de dormir una estona.

- 32 -

En Manuel just acabava de preparar el primer cafè quan s’obrí la porta del carrer. El caporal acompanyava a un senyor amb abric, guants, barret i un maletí de pell. Volien esmorzar. Els serví a la taula gran, una truita de dos ous amb pa amb tomàquet, vi negre, cafè i dues copes de conyac per cadascú. El sorprenia que tot i l’odi que sentia per aquella terra, al caporal li agradava “el típico pan con tomate”. En sortir m’ordenà que passes el compte a l’Alcalde, que allò era un esmorzar “oficial”. Era molt d’hora, no trobaren a ningú entre la Fonda i el cementiri, el vilatans estaven enfeinats amb el bestiar. Ja dins la capella, el forense obrí el maletí i es posà sobre l’abric una bata. Demanà als civils que l’ajudessin a despullar el cadàver que amb el sol de primera hora del matí havia perdut certa rigidesa, tot i que tota la roba estava totalment xopa. Sortiren deixant treballar al metge. Mentre esperaven a la porta principal, arribà el camió de la llet. Aquest a més de recollir els bidons per baixar-los fins la factoria de la capital de la comarca era l’únic mitja de transport per persones i paquets de la zona. Per aquell motiu aquell dia s’atura davant la porta del cementiri. En obrir la porta posterior aparegué una - 33 -

gran caixa de fusta de pi, senzilla, sense pintar. Era un taüt. Els guàrdies ajudaren al conductor a deixarla recolzada al costat de la porta. -

“El enterrador vendrà cap el mediodia, me ha dit. Li deixo aquí”.

El caporal confirma amb un gest. El camió tornà a posar-se en marxa cap als masos que hi ha passat el poble. Tots érem amb el bestiar. Vaig decidir que l’engegaria cap els prats del camí vell. Així que obertes les portes les vaques prengueren el camí de sempre, sense més. Les més joves fins i tot saltaren lleugerament en sortir de la cort. Devien estar contentes. Amb el bastó a la mà, pujàvem pel carrer principal del poble que desemboca a la plaça de l’església. Acompanyar el pas sempre cansat d’aquelles bèsties em duia a fixar la mirada a terra. Les lloses del carrer eren molles i de tant en tant alguna pota relliscava. En passar per davant la porta del temple em sobta la presència del taüt. Aquell matí amb la feina havia oblidat al bon Jaume. Vaig alçar els ulls i la porta de la capella era oberta, algú es movia a l’interior. Deu ser el metge d’ahir. Les vaques seguien el seu pas lent desconeixedores de la tragèdia que les envoltava. En tornar del prat, pujava pel carrer el fuster del poble de baix. Feia d’enterrador a tota la contrada. Va aturar-se per saludar. “Pobre Jaume”, torna a ser la frase que sortia dels llavis de tothom. L’enterro - 34 -

seria al migdia, ja sentiríem el campanar quan tot estigues a punt. Tornà a arrencar l’estrepitosa moto i s’allunya carrer amunt. Acabats de tocar els tres quarts, les campanes iniciaren la trista lletania dels morts. No calia cap més avis perquè tot el poble entengués que era l’hora d’acomiadar el nostre veí. Poc a poc, en un silenci només trencat pels xiuxiuejos dels infants que sortiren arrenglerats de l’escola en direcció a la parròquia davant del mestre en fila de dos, agafats per la mà, amb les bates posades i els abrics i les jaquetes per sobre; tots els veïns ens aplegarem dins el temple. El taüt era cobert per una roba granatossa, com un cobrellit. Segurament per que no es veiés la seva senzillesa. Tothom cercava el mateix. On era la família? Les campanes seguien tocant. Del poble no mancava ningú excepte les germanes i l’Alcalde. A la primera fila hi havia un banc totalment buit, només ocupat en un extrem pel metge forense. Se sentí el soroll d’un cotxe aturar-se a la porta. Els que estàvem drets dirigírem la mirada a la porta de fusta que estava mig oberta. Després d’uns instants aparegué la figura de l’Alcalde traient-se la gorra en entrar seguit de dues figures vestides de negre amb un vel sobre la cara. Costava de reconèixer qui eren, però els comentaris corregueren més que elles en entrar: eren les dues germanes del difunt. El silenci habitual del temple durant els oficis semblava impossible de superar. Però en el trajecte - 35 -

entre la porta i el banc de tots tres només es podien sentir les passes sobre les lloses de antics monjos i mossens. Gairebé em sentia el cor. Els meus temples bombejaven sang, la tensió era general. Només arribar a lloc va aparèixer el mossèn amb els dos marrecs que li feien d’escolans. La cerimònia s’inicià sense més preàmbuls. A mi les misses no m’han agradat mai. Veient que l’església era plena de gom a gom, i que jo era molt pròxim a la porta. Vaig aprofitar que el mossèn es tombava d’esquena per sortir discretament per aquella escletxa de porta mal tancada. Quina sensació de llibertat. Omplí la pipa amb picadura i assegut en els bans de pedra exteriors fumava tranquil·lament. Un soroll despertà la meva curiositat, provenia del cementiri. En atansar-m’hi vaig veure el fuster que estava obrint un dels nínxols. -

“Vols fumar?”, li digué apropant la petaca de picadura. “Potser si, m’escalfarà una mica per dins. Jo tinc paper, tu no en gastes, oi? “Prefereixo la pipa”.

Realment no era una feina agradable. Un cop retirada la llosa que cobria aquell forat al seu interior s’hi veien tot de trossos de fusta, ossos i restes de roba. Sense pensar-ho dos cops amb les mans estirà les restes de fusta que deixa caure a terra i amb les més llargues empentà aquell garbuix de restes cap el fons del cau.

- 36 -

“Llestos! Ja hi cap el següent”, digué l’enterrador. “Coneixies el difunt?” “No,... Bé de vista tant sols. Ho prefereixo. No es agradable enterrar als amics o als parents. I menys quan te’ls tornes a trobar anys després com acabes de veure”.

El vaig ajudar a guardar part de les eines a la capella. No hi havia entrat mai. Era un lloc trist, gris. Tant sols tenia aquella taula o altar de pedra i una finestra a la part del darrera, sense vidres, amb forma de creu. Deixarem les eines a un costat de la petita sala. Per terra hi havien alguns draps bruts de sang i líquids, feia una olor estranya. -

“Aquests metges son uns porcs. Costava poc recollir-ho en una pila. Abans de marxar ho cremaré amb les restes del forat”, deia l’enterrador mentre ajustàvem les desproporcionades portes d’aquella capella.

Fumàvem. De tant en tant sentíem com el poble contestava les pregàries. La missa s’allargava. Un toc de campana, seguit d’un altra. Les portes s’obrien i darrera els Guardia Civils sortiren les germanes de can Perejoan i l’Alcalde. Es situaren a un costat de la porta i reberen el condol personal de tots i cadascun dels habitants de la nostra vila. Moltes dones marxaren, era l’hora de dinar i el més calent era a l’aigüera. Els homes fent petits grup romanien per la plaça. Finalment entre quatre veïns tragueren el taüt, seguit del mossèn en roba de feina - 37 -

que anava beneint i resant. La inhumació fou molt ràpida. Les dues germanes ploraven, sobretot la petita, damunt el pit de l’Alcalde que les mantenia abraçades una a cada costat. Tancat el nínxol de nou, tots férem cap a les respectives llars. Dinarem en silenci. Pel cap de tots dos corrien massa hipòtesi sense concretar. De tant en tant ens miràvem als ulls i somrèiem com per confirmar que érem junts però no teníem ganes de parlar. La pipa m’acompanyà tota la tarda en que vaig acabar el cullerot de fusta. Ella seguia fent mitja. M’interrompia de tant en tant, posant la seva feina sobre la meva espatlla. Seria un jersei de llana gruixuda d’un color blanc os per mi. Abans d’anar a munyir baixàrem a l’hort per collir alguna cosa per sopar. Ella talla unes fulles de col per l’olla, arrencà uns naps i del cobert estirà un parell dels tomàquets que estaven penjats. Amb tot això sobre el davantal que ella feia servir de bossa i jo amb l’aixada recolzada sobre l’espatlla tornàvem cap a casa quan un cotxe negre sortia del poble. Ens apartàrem del camí aixecant la mà per dir adéu, però ningú contestà el gest. No vàrem veure qui era. La resta de la jornada fou com sempre: munyir, arreglar el bestiar, sopar i anar a dormir.

- 38 -

La Marta, la meva cunyada, feia una setmana que era entre nosaltres. Ens vèiem poc durant el dia, era època de feina l’estiu. La dona estava exuberant, feliç. Ens havia dut una ràdio com a regal pel nostre aniversari de noces. Allò era un luxe per nosaltres. A aquelles alçades només n’hi havia tres en tot el poble. Ara ja no calia anar a la Fonda per sentir el “parte”, i a més, cada dia sentíem música. Fins i tot un vespre vaig estar ballant amb la dona i la cunyada a la cuina. Ja no calia esperar les Festes. Elles es passaven el dia xerrant. La Marta no parava d’explicar coses de ciutat, les pel·lícules que havia vist al cinema i les sarsueles que feien. Més d’un cop havia sorprès a la dona provant-se els vestits de sa germana. Ella era una mica més grassoneta, però alguns dels vestits semblaven els que sortien en les fotos que hi havia en alguna de les revistes que corrien per l’Ajuntament. Aquell dia era diumenge. Les dues havien preparat el dinar en una carmanyola per anar a dinar al riu. L’idea em divertí. Sempre que parlàvem del riu, jo recordava els bons moments viscuts a la seva riba. Per tant, en tornar de missa i amb la bota de vi a l’esquena prenguérem el camí que surt del costat de - 39 -

casa cap a la vall. Feia força calor al caminar sota el sol. Aviat sentirem la remor de l’aigua. Seguirem el rierol amunt fins arribar al nostre lloc predilecte: la cascada de la resclosa. Allà en el prat que arribava fins a la mateixa riba estengueren les estovalles velles de casa a l’ombra d’un dels arbres sobre el tou de l’herba. Amb les sabates fora i els pantalons arremangats podia comprovar la freda temperatura de l’aigua. El contrast amb la calor provocava un pessigolleig agradable. Les dues em miraven rient mentre treien uns plats i els coberts tot parant taula. Vaig cridar la dona que vingués a refrescar-se. Ella s’aixecà després de treure’s les sabates, no duia mitges. S’agafà el baix de les faldilles i les enganxa a la cintura. Amb les cames a l’aire entra a l’aigua demanant la meva mà per no caure. Xisclà una mica en arribar l’aigua als genolls. Agafats per la cintura ens miràvem la Marta. Fou ella qui la incità a afegirse. Finalment accedí. Nosaltres la fitàvem amb els ulls esbatanats. Es treia les sabates, es descordava la camisa i es baixava la faldilla, deixant una pila sobre l’herba amb tot plegat. Ho havia fet d’esquena a nosaltres, sense presses. En tombar-se ens trobà mirant-la bocabadats. -

“Germaneta, què et passa? Què no has vist mai un vestit de bany?”, digué.

- 40 -

Ambdós ens miràrem. Jo estava trasbalsat, no m’atrevia a mirar-la. Amb els ulls li demanava premis a la dona per fer-ho. -

“Cunyat, no tinguis vergonya, que no ensenyo res que no es pugui veure”.

Era cert, aquell vestit blavós força ajustat la cobria totalment des del coll fins a sota el cul amb aquella mica de volant. S’acostà a nosaltres i sense pensarho dues vegades saltà a l’aigua deixant-nos xops. Riguérem tots. La dona sortí un moment de l’aigua i es llevà la faldilla, i imitant a sa germana salta a l’aigua nedant fins a la part més fonda del rierol. Tot eren rialles, semblaven dues criatures. -

“Va banyat!”, em deia la dona. “Què tens vergonya?”

Imitant la dona vaig quedar-me en calçotets. Ràpidament, per evitar les vergonyes, vaig endinsarme a l’aigua fins a reunir-me prop d’on eren elles. Jo no sé nedar. A muntanya no sabem nedar, no cal. Que la meva dona en sabés era indicatiu de la seva procedència ciutadana. Vingueren fins on era jo. En sentir-me abraçat per l’esquena vaig notar el seu cos refregant-se contra mi. Els seus pits empenyien la meva esquena, estaven durs pel fred. La Marta sortia de l’aigua perquè tenia fred, mentre nosaltres estàvem allà agafats amb els seus braços passats per sobre les espatlles. Vaig tenir una erecció. La dona d’en adonà. Ens posarem de genolls sobre el - 41 -

fons de sorra mentre ella em tombà per estar cara a cara. Seguíem abraçats, jo li besava el coll lleument. La cunyada anà cap els arbres agafà una tovallola que duia a la bossa del menjar. En aixecar de nou la vista la vaig veure tota nua. S’estava eixugant. No podia treure els ulls d’aquell cos, m’estava excitant encara més. La dona comprova en el seu ventre quin era el meu estat, tot i que desconeixia quin era el motiu. M’agafà la cara entre les seves mans i digué: -

“Ara no pot ser”. “Si... ja ho veig. Llàstima!” “També en tinc ganes, però no estem sols”.

Ens separarem lentament. Ella començà a esquitxarme tot jugant i rient. Al cap d’uns minuts sortíem de l’aigua. No m’atrevia a mirar a cap dona, la meva amb la roba mullada semblava que anés nua i l’altra tot i anar vestida la memòria em jugava una mala passada. Un cop vestits i eixuts dinàrem i dormirem una llarga migdiada, la dona i jo sota els arbres i la Marta a ple sol. Prop de tres hores més tard tornàrem al poble. Pel camí comentàvem els avenços de les modes a ciutat. Ens explicava que ella anava a uns banys a la platja que estaven tancats i només hi podien entrar dones. Li agradava prendre el sol, de fet tenia un color de pell tant fosc com el meu però per més parts del cos, com havia comprovat hores abans. A més nedava en una piscina d’aigua salada, deia que era - 42 -

bo per la salut i que ajudava a mantenir-se jove. Aquella jove ens feia sentir de poble. Aquell vespre, com tots des que teníem ràdio, escoltàvem els programes i els “partes”. No s’agafaven gaires estacions, però donant voltes a aquella roda sentirem que un locutor parlava un castellà amb un fort accent de la nostra terra. Hi havia una emissora a la capital de la comarca que explicava noticies de les contrades. Des d’aquell moment fórem fidels a aquelles veus. La radio estava sempre engegada. Després de sopar, deia, ens assentarem al voltant de l’aparell. Comentàvem el que deien. Una noticia ens cridà l’atenció. A pocs quilometres de l’estació del ferrocarril, just a la sortida d’un túnel, havien trobat un cos sense cap. La informació esmentava que es tractava del cos nu d’una jove, que estava indocumentat. No hi havia cap denuncia de desaparició a la comarca i que es podia tractar d’alguna estiuejant de la zona. -

“Quin horror! Pobre noia”, digué la Marta. “Qui pot ser capaç de fer una cosa així?”, replicà la meva dona. “No fa tants anys que en passaven de pitjors, però llavors no es deia”.

Tancaren la noticia amb un alegre vals vienès, però després d’allò no teníem masses ganes de ballar.

- 43 -

“Parella, me’n vaig a dormir”, digué mentre picava l’ullet a sa germana. “Bona nit”. “I bon hora...” contestàrem a cor.

La dona la segui amb la mirada fins que es tancà la porta de la seva cambra. Em mirà tendrament als ulls i aproximant els rostres ens besarem llargament.

- 44 -

Esperàvem tots el camió de la llet amb aquella estesa de bidons. S’estava retardant aquell matí i la calor començava a pujar. Ja patíem quan sentírem els roncs del motor en agafar la darrera corba des de la plaça de l’església. En Toniu baixa d’un salt i obri la porta posterior. Entre tots carregàrem els bidons mentre ell repartia els rebuts de la factoria. En acabar ens digué la noticia. -

“Sabeu lo de la petita de can Perejoan? Fa dies que marxà de casa de sa germana i ningú no sap on és. A la factoria tothom comenta si serà la que van trobar ahir a la via”.

La majoria no sabien de que parlava en referir-se a la via. Els hi ho vaig explicar. Les reaccions dels homes foren varies: -

“No, no pot ser”. “Prou desgracia van tenir a l’hivern”. “Deu ser a ciutat amb algun manso”. “Tornarà, segur, és molt bona noia, ximple però molt bona noia”. “Algun aprofitat se la deu regalar”. - 45 -

Entre tots només hi havia una dona, a qui faltà temps per escampar-ho. En arribar jo a casa les dues ja en parlaven. Li explicava la meva dona que des la mort d’en Jaume ningú havia tornat a la casa que teníem davant. Aquella família havia desaparegut. Del poc bestiar que els quedava en tenien cura els d’una casa del capdamunt del poble. La casa estava exactament com quedà el dia de la desaparició de l’hereu. En parlarem una estona fins que se’m acudí d’atansar-me a l’Ajuntament per si tenien noves dels Perejoan, ells n’havien de saber quelcom. La dona volgué acompanyar-me. En passar a la sala hi trobàrem el secretari. Vaig preguntar per l’Alcalde, però no hi era. Un somriure quasi s’escapa dels meus llavis, de fet no hi era mai. Millor, pensava, del secretari potser en treure més informació. -

“Ja saps que som els veïns dels Perejoan. Estem amoïnats perquè fa molts mesos que no en sabem res d’ells. De fet ningú al poble en sap res d’ells. He pensat que potser a l’Ajuntament en tindríeu noticies. Per això em vingut”. “ Noi, ho sento però sense autorització de l’Alcalde no puc dir res sobre el tema. Però per tranquil·litat vostra, i que quedi entre nosaltres, us puc dir que les noies estan be”. “ Has sentit la noticia que ha dut el Toniu aquest matí?” - 46 -

“ No, soc aquí des de les nou i no ha vingut ningú abans.” “Doncs, sembla que la petita dels Perejoan a desaparegut de casa sa germana”. “No fotis! A veure si encara serà la del tren?”

Un que té ràdio vaig pensar, sense adonar-me que la estava sentint de fons en el que era el despatx de l’Alcalde. Semblava que no volia dir-nos res més. Però la meva dona li preguntà: -

“Se’n sap res sobre la mort d’en Jaume Perejoan? Ha explicat alguna cosa la Guardia Civil?” “El jutge decretà el secret de sumari i, la veritat, no m’he tornat a preocupar del tema. De tota manera ara que hi penso, es estrany perquè no ha vingut policia, ni civils a preguntar ni investigar”. “El cert és que el fet fou tant tràgic que nosaltres tampoc hi hem pensat més fins ara, amb la desaparició de la germana. Bé et deixem treballar, adéu-siau!”.

Comentàrem l’entrevista amb la Marta tot dinant. Ens va dir que el germà de una amiga seva feia poc que s’havia traslladat a viure a la comarca després d’haver guanyat una plaça de procurador en les primeres oposicions que s’havien fet després de la guerra. No havia tret una nota excessiva i per aquest motiu l’havien enviat a uns jutjats “de provincias” com ells en diuen. Miraria de trucar a la amiga per la tarda per que li digues on vivia, i si no era massa lluny, per - 47 -

anar a veure’l. Jo me la mirava, ella havia trobat alguna cosa a fer en el poble. Encara estaria amb nosaltres una altra setmana completa. Decidirem d’anar a prendre el cafè a la Fonda, per poder trucar per telèfon. La meva dona mentre desparaven taula i rentaven els plats li va explicar tot el que sabia d’aquella família. La mort dels pares, el casori de la pubilla, la mort del germà, les terres que tenien, els masos, el bestiar,... La Marta l’escoltava amb atenció i semblava que prengués nota mentalment de tot el que sentia. Mentre encenia la pipa al llindar de la porta de casa, i les dones s’arreglaven una mica repassava la darrera conversa sobre els Perejoan. Aquella nissaga tot i la austera vida que portaven havien de disposar d’una fortuna. De fet als nois en perdre els pares no els hi hauria calgut treballar. Gairebé un terç del territori municipal era de la seva propietat. Actualment que jo conegués tenien tres masos habitats a la muntanya que poc o molt pagarien una renda anual o mensual. El bestiar el mantenien per tenir ocupat a l’hereu. Ja sabem que no hi era tot, pobre, no hi tocava del tot. Aquests darrers pensaments foren en veu alta, camí de la Fonda. A la Marta li estranyava que de tres fills, dos fossin... retardats. La dona respongué ràpidament que a aquella família hi havia hagut molts casoris de conveniència entre ells. Sembla que tot venia de feia un segle, quan els convents i els capellans van perdre les terres. Ells, el Perejoan, esdevingueren una mena d’aristocràcia a la comarca. Mitjançant unions i casaments aconseguiren disposar de un - 48 -

gran nombre de terres, però una manca de fills varons posava en perill la cohesió i el poder adquirit. Per aquest motiu començaren a casar cosins. De fet en dues o tres generacions tot portaven els mateixos cognoms Perejoan Perejoan. De fet la sang més fresca que ha rebut aquesta família ha estat la del “cantamañanas” que va deixar prenyada la nena. Però potser ho es massa de “fresca” aquesta sang. Asseguts a la taula, estàvem sols, continuàrem parlant. La meva cunyada resumia: -

“Així doncs, si l’hereu és mort i la petita ha desaparegut. Deu vulgui que aparegui sana i estalvia. Però... si no aparegués... Tot quedaria per la pubilla, oi?”. “Doncs si. Però la nissaga en aquest cas desapareix, perquè ella no pot tenir fills”, digué la meva dona. “Tot plegat ho trobo sospitós. Aquell home no m’agrada’t mai. Be, ni a mi ni a ningú del poble. Deia que feia de pagès, però no era veritat. Només calia veure’l. Aquelles mans no saben el que és una aixada. I dubto que sigui capaç de distingir un nap d’una carota”.

Alguns veïns del poble en el darrer hivern havien començat amb el contraban. A la capital hi mancaven moltes coses bàsiques i nosaltres teníem la frontera molt pròxima. Va començar un anant a buscar un medicament, penicil·lina, a França per durlo a la capital. Va fer molts duros, el comprador era ric i tenia una filla molt malalta. Ho feia cada - 49 -

setmana. Desprès de les medicines aparegueren altres comandes. Cada cop s’hi afegiren més homes. Fins i tot el Toniu amb el camió s’hi va implicar fins que la Guardia Civil va saber-ho. L’advertiren i no s’atreví a tornar a provar-ho. Només m’hi he posat una dotzena de vegades. És una feina dura, sobretot a l’hivern quan tot és nevat. El pas per el coll amb la neu fins a la cintura, carregat amb vint-i-cinc quilos a l’esquena dins d’un sac és un veritable martiri. La roba xopa muntanya avall amb el fred de la nit, a les fosques, atents a la possible aparició de les dues ombres de la “pareja”. La necessitat de tornar a ser a casa de matinada per no despertat sospites, i per poder munyir el bestiar. Tot plegat, tot i haver-ho provat vaig veure que era una feina que no feia per mi. Els ingressos extres anaven be, però si fins llavors havíem viscut amb el que teníem podíem seguir vivint-ne. Vaig deixar-ho, l’obligació de mantenir el pacte de silenci era sagrada. Per sort els Civils del poble mai han sospitat de mi. Però aquell homenot, el marit de la Perejoan, sempre he sospitat que esta embolicat en el contraban. No se li coneix un ofici, menteix sobre la feina que fa, mai era al poble amb la seva dona, de sobte apareix amb un cotxe, el seu vestit de diumenge que usa a diari. Les seves bones relacions amb el nou Alcalde. Tanmateix és un personatge estrany. Mentre jo era immers en els meus pensaments, les dones havien seguit xerrant al voltant del cas. La Marta estava cada cop més interessada en tot allò. Preguntava i preguntava a sa germana. Semblava talment un policia. De sobte va aixecar-se per trucar - 50 -

per telèfon a la seva amiga. Es tancà en aquella petita cambra amb porta de vidre, i després d’esperar uns minuts per que la conferència estigués a punt, sentí el timbre del telèfon. Parlava animosament, entre rialles, de vegades sentíem la conversa des de la taula, en altres moments la seva actitud semblava més aviat de confessionari, veu baixa i discreta. Jo estava mirant per la finestra quan la dona em pica a l’esquena assenyalant a sa germana. Demanava un llapis o quelcom per escriure. En Manuel va deixar-me un llapis i un tros de paper que li vaig atansar fins a la cabina. Després d’uns moments tornà a la taula amb un nom i un telèfon apuntat en aquell paper. -

“M’ha dit que el truqui d’aquí a una estona, que abans el trucaria ella per explicar qui era jo i el que volia demanar-li. Creu que no tindrà cap problema en ajudar-nos”. Digué mentre tornava a seure al costat de la dona. “Fem un Remigio mentre ens esperem, aquí estem calentons i encara falten un parell d’hores per anar a munyir, oi?”. “Vols dir? Aquí a la Fonda?”, digué la meva dona. “Perquè no?”. “Mira Marta, aquí al poble les dones no juguem mai a cartes a la Fonda. De fet fins i tot no és habitual que estiguem assentades en aquesta taula. Avui rai que no hi ha ningú més, sinó demà estaríem en boca de tothom”, li respongué a cau d’orella. “Potser seria millor - 51 -

que sortíssim a fer un volt fins que sigui l’hora de tornar a trucar per telèfon”. Així ho férem. Prenguérem un tros del camí vell, però vaig pensar que seria bo d’acostar-nos al prat on tenia el bestiar per cercar-lo cap a la cort. Mitja hora després obria la branca que feia de porta perquè no marxessin les vaques. Només veurem vingueren totes cap on estàvem. Amb el bastó a la mà que havia deixat recolzat en el tancat pel matí, anava picant lleugerament els lloms dels animals per que sortissin en ordre del camp. Sense dir res prengueren el camí correcte cap el poble. Les dones s’avançaren per anar a trucar sense que es fes massa tard. Jo seguia aquells animals amb el basto col·locat al clatell i amb les dues mans penjades d’ell. Mentre caminava tenia el cap en tot aquell assumpte. Com era que ningú havia tornat a parlar de la mort d’en Jaume? Tot i l’esbroncada de la Guardia Civil quan havia desenterrat el seu cos, desprès mai m’han preguntat res. I que jo sàpiga als nanos que el varen trobar tampoc se’ls hi ha preguntat res. Hi ha coses que no arribo a entendre. La Marta estava parlant amb el procurador. Efectivament treballava en els jutjats de la capital de la comarca, però no havia sentit a parlar del cas d’en Jaume. Ell mateix va estranyar-se de no tenir coneixement ja que no eren massa habituals els morts en aquella zona. Els conflictes més habituals eren sobre territori o herències. Semblava interessat en el que ella li explicava, era una persona jove que - 52 -

feia molt poc que exercia i tenia ganes d’aprendre i guanyar experiència per poder guanyar punts i tornar cap a la capital. Quedaren en que es veurien al cap de dos dies a casa d’ell, per donar-li temps a investigar sobre el tema. Concretaren el lloc i l’hora i s’acomiadaren. No fou fins l’hora de sopar que m’explicaven les gestions telefòniques. Calia esperar dos dies.

- 53 -

No havia tornat fins l’endemà. La Marta era així. Primer la dona estava una mica esverada, però estàvem sopant quan va venir el fill d’en Manuel per dir que havia trucat per telèfon per avisar que és quedava a dormir i que ja pujaria al dia següent. L’havia acompanyat aquell jove amb cotxe fins a casa, ens el va presentar. Es diu Lluís, ens va allargar una tarja on hi figuraven totes les seves dades: Don Luís Guerra Martínez Procurador en Tribunales El seu número de telèfon, l’adreça del despatx, tot en unes lletres negres en relleu sobre aquella cartolina blanca. “Tot un senyor” em digué la dona a cau d’orella. S’acomiadà de la Marta després de mirar-se uns moments als ulls amb una càlida encaixada de mans. En entrar a la cuina la meva cunyada estava eufòrica. Primer explicà que Don Luís tampoc veia clar que passava amb la mort del nostre veí. Li havia explicat que a la carpeta del cas al jutjat només hi va - 54 -

trobar l’informe del metge forense, i un comunicat de la Guardia Civil que només indicava l’hora i el lloc de la localització del cadàver. Però que a més de no haver indicis de cap investigació hi mancaven documents imprescindibles de procediment. No s’havia procedit a un reconeixement del cadàver per part de cap familiar ni conegut. I s’havia procedit a la inhumació sense assegurar-se de la identitat, com si hi hagués pressa. M’ha promès de parlar amb el jutge per aclarir les coses. Segons ell sembla un expedient que cal que sigui oblidat per algun motiu. A més l’aparició del cadàver de la jove a les vies l’altra dia, sembla que porta de corcoll a la Guardia Civil i al jutjat. -

“Però ja saben qui era la noia?”, preguntà la meva dona. “No, no està clar. Tot i que la única desaparició que consta en tota la comarca és la de la germana del mort anterior. Però tot i voler-ho fer en aquest cas, no han pogut procedir al reconeixement de la víctima ja que hi manca el cap”. “Quin horror! Un cos sense cap. No m’agradaria que m’obliguessin a veure una cosa així, i més pensant que pot ser ta germana”. “Sembla bon noi aquest Don Luís”, vaig comentar innocentment.

La Marta es posa vermella com un tomàquet. La dona va obrir els ulls com a plats mirant primer a sa - 55 -

germana i després amb un lleuger cop de cap m’indica que les havia de deixar soles. Quedava clar que anaven a parlar de coses de dones. Vaig escampar la boira baixant fins l’hort per collir quatre coses per dinar. Vaig sentir que al campanar tocaven les dotze quan sortia de l’hort, havia passat més d’una hora des que havia sortit de casa. Vaig entretenir-me aprofitant per regar una mica tot i que no em tocava, però pel rec baixava aigua d’algú altri. En arribar al portal de casa les vaig trobar assegudes en dues cadires prenent el sol, rient i vermelles com a pebrots. En acostar-me callaren rient. A la cuina deixava les verdures quan tornava a sentir les seves rialles. Vaig somriure pensant en que hauria fet la meva cunyada en una sola nit per tenir tant a explicar entre rialles nervioses. A l’endemà jo tenia molta feina perquè em tocava segar herba. Ho feia amb el tractor d’en Feliu. Bé de fet el tractor el portava ell, era l’únic que hi havia al poble i treballava per tothom. De fet en Feliu tenia molt poca terra, però amb el pacte que havia fet amb la resta dels pagesos anava fent la viu-viu entre els diners que li pagaven alguns i la part de la collita dels altres. Es un bon jan. Va quedar sol després de la guerra, a casa seva tenien força diners. Ell fou l’ovella negra en marxar al front d’Aragó a defensar la República. A la resta de la família els hi donaren el “passeig”. En acabar la guerra aconseguí un aval, pagant, per lliurar-se del camp de concentració i es feu càrrec dels bens de la família: una casa derruïda - 56 -

i tot el bestiar, màquines i eines requisats. Amb els pocs diners de que disposava portà un tractor de França. El porta per la muntanya, de contraban, arrossegant un remolc amb uns segadora d’herba a sobre. Aquí la Guardia Civil mai li ha dit res, sempre s’ha preocupat de tenir-los contents, i en el fons s’han sentit sempre culpables de no haver evitat la mort de la seva família els primers dies del “Alzamiento”. Quan va tornar a instal·lar-se al poble, tots els homes l’ajudàrem a reconstruir la casa. En un mes semblava que mai hagués estat derruïda. Després d’això es va comprometre amb tots a ajudar-nos amb el tractor sempre. Fórem nosaltres qui establirem els pagaments i les quotes de collita amb ell. És l’únic del poble que actualment no té bestiar, però en aquella família mai manca un plat a taula i això és molt més del que altres poden dir. Per tant aquell dia poca feina podia fer fins l’hora de tancar i munyir. Havent dinat la dona va proposar de sortir a passejar fins a les runes del monestir. La Marta va dir que ella es quedava a fer la migdiada, que marxéssim que ella ja rentaria els plats. La dona va voler insistir en que ens acompanyés, ja que ella no coneixia l’indret, però ella remarcà que tenia son, que havia dormit poc i que preferia la migdiada al passeig. Li pica l’ullet a sa germana i cridà: -

“Feu bondat, eh!”

A la dona no li costa sortir del poble. Encara tenia el vermell a les galtes. Caminàvem en silenci, l’un al - 57 -

costat de l’altra. Havíem passat el cementiri quan vaig dir-li: -

“Esta feta una múrria ta germana, no?”

Em mirà i s’agafà al meu braç. La brillantor dels seus ulls i aquell lleuger rubor a les galtes delataven les ganes que tenia de xerrar. Cada cop que eren juntes ella rejovenia. Se la veia feliç, amb ganes de viure. Caminàvem a pas lleuger per un corriol que vorejava el rierol prop de la resclosa. El travessàrem uns centenars de metres més amunt per un pont fet amb troncs que calia reparar cada any després de la primavera, quan la neu fossa feia pujar considerablement el cabal. El camí es bifurcava en aquell punt, a la dreta menava al poble situat de l’altra vessant de la vall i el de l’esquerra pujava cap el coll. Era el camí del contraban. Alentirem el pas donada la pendent, retallàvem distància adreçant la sinuositat del camí, tot i que el desnivell era força fort. La dona anava davant i més d’un cop les meves mans empenyien aquell cul que ocupava bona part de la meva atenció. Ja vèiem les runes del monestir que fórem sorpresos per la presència de dos cavalls. Eren la parella de la Guàrdia Civil. Ens aturarem a un costat del camí. -

“Buenas tardes nos dé Dios. De paseo con la parienta, eh?”, digué el caporal.

Anaven amb els fusell penjats per davant del cos, devien estar controlant la frontera per aquell punt. Una activitat absurda ja que els contrabandistes no - 58 -

començarien a treballar fins que la nit fos ben fosca. Però per aquells dos la jornada laboral normal acabava a les set de la tarda “si no había alguna misión especial ordenada por la Comandancia”. Per tant, poques vegades es posaven amb els veïns que encara feien de camàlics per la muntanya. No tenia ganes de parlar amb aquell parell, però no podia ser mal educat amb ells, no era convenient. Per tant vaig respondre amb un senzill: -

“Con Dios!”

Agafant simultàniament a la dona i continuant el nostre camí. Sentírem les passes dels cavalls baixar pel camí serpentejant, mentre nosaltres ens descalçàvem per tornar a creuar el rierol per arribar a les runes. D’aquell monestir només en quedaven un parell de murs. Havia estat abandonat, segons el meu padrí, quan van prendre les terres als capellans a l’època del seu avi i des llavors mai més ha estat habitat. La gent de la contrada anava allà a cercar pedres tallades per aixecar bordes i reparar els masos amb els matxos. No hi havia paraules davant de la vista de la serralada que hi havia a l’obac de la vall principal on era el poble. Des d’aquella alçada el poble amb el seu campanar eren com unes pedretes ben tallades totes juntes en mig d’uns prats groguencs per la calor de l’estiu. La dona s’havia estirat sobre l’herba amb el cap recolzat sobre un d’aquells murs de pedra. - 59 -

“Vine, seu”, em cridà.

Vaig atansar-m’hi. En seure al seu costat, ella deixà caure tot el seu cos sobre meu. El seu cap era sobre el meu pit. La seva mirada estava perduda en la llunyania. La seva mà acaronava els meus cabells mentre jo abraçava el seu cos per la cintura i la meva mà cercava el contacte amb la seva pell a través dels botons de la camisa. La meva ma fou acompanyada darrera aquella lleugera roba blanca per la seva que prèviament havia descordat els botons. La ma que era al meu clatell baixà el meu cap fins que els llavis es trobaren. Feia molt de temps que no ens besàvem d’aquella manera. Fou un bes dolç, llarg, amb una passió continguda, sense canviar de posició, amb lleugeres pauses vençudes per un desig que augmentava a cada distanciament. Ella tot d’un plegat segué sobre meu amb les cames obertes. El contrallum amb que veia el seu cos. La seva camisa oberta i aquells sostenidors blancs m’incitaren a besar aquell coll i aquells pits folrats per aquella roba gruixuda. Ella porta les seves mans a l’esquena i es descordà. Caigueren lleugerament, lliures i amb el mugrons foscos i endurits. No vaig poder aguantar la necessitat de llepar-los i mossegar-los lleugerament. Poc després ella aixecava la meva cara per besar-nos altra vegada, ara amb apassionament, amb ràbia, amb desig. Les seves mans descordaven els meus pantalons sense separar els nostres llavis. Podeu imaginar el meu estat d’excitació. Simplement s’arremangà la faldilla i desplaça el seu cos fins aconseguir una unió - 60 -

perfecta. No va ser fins al cap d’una estona d’haver acabat aquella gloriosa sessió amorosa que vaig caure en la premeditació de la dona que havia fet tot el camí sense calces. La meva dona era capaç de sorprendre’m tot i els anys que portem junts. Durant el camí de tornada m’explicà, per sobre i sense entrar en els detalls que de ben segur sabia, l’aventura de la darrera nit de sa germana amb el procurador. M’ho havia imaginat, però m’havia quedat curt en els meus pensaments. Realment la gent de ciutat duien un ritme molt diferent al nostre en tot. Era clar que les explicacions d’aquell matí li havien despertat i havien fet venir ganes d’imitar o superar a la germana, i, gairebé estic segur que aquesta tarda ha estat totalment estudiada per les dues. En arribar a casa, la Marta estava prenent aquell sol que gairebé fregava la serralada de l’obac. Recolzada sobre la paret, amb només dues potes de la cadira a terra i amb la faldilla arremangada per sobre els genolls, la camisa descordada fins els sostenidors i les mànigues dalt de tot. En sentir-nos arribar, endreça el seu vestuari i es tombà cap a nosaltres. Al mirar a sa germana els colors li pujaren a les galtes. En el seu codi ja s’ho havien explicat tot. Fou com un missatge de... objectiu acomplert, entre elles. Per no sentir-me violent vaig passar ràpidament cap a l’interior de la casa amb l’excusa de buscar la pipa.

- 61 -

Era clar que l’interès del procurador pel cas no era tant sols professional. Torna a aparèixer per la casa quaranta vuit hores després de la primera visita. Amb l’excusa d’explicar l’estat de les seves indagacions es va quedar a sopar. Havia dut una ampolla de vi de marca. La sorpresa de tenir convidats ens obligà a obrir un dels pernils de la darrera matança i a demanar si algun veí del poble, dels que tenien forn a casa, havia cuit pa, per tal d’oferir pa tendre al convidat. Menjarem a la sala gran. Només es feia en ocasions especials. De fet nosaltres no l’havíem usat mai des del dinar del casament. Sempre menjàvem a la cuina, a l’hivern per l’escalfor i a l’estiu per hàbit. La dona va desenterrar les tovalles del fons d’aquell bagul que sempre havia estat als peus del nostre llit. Aquell bagul va arribar amb ella a casa. Era de la seva padrina i el seu contingut havia variat poc. Hi havia roba blanca pel llit, el vestit de núvia i unes estovalles brodades amb la seva inicial que coincidia amb les de la padrina i la mare. Aquelles estovalles feia molts anys que no paraven una taula. Per ella aquell sopar devia significar un puntual retorn a la - 62 -

seva vida de ciutat. Fins i tot va fer que em rentés i em canvies de roba quan vaig pujar de munyir. Ell resultà ser una persona de gustos senzills. La Marta no li va treure els ulls de sobre en cap moment, i la meva dona crec que va quedar una mica decepcionada per la imatge que havia idealitzat de les explicacions rebudes. Em caigué be, era un xicot culte que parlava lentament, com mesurant les seves expressions, pensant el que deia en cada moment, potser com si estigues davant un jutge. De fet jo no sabia en aquells moments que els procuradors no parlen habitualment en els judicis. Ja en el moment en que ens demanà permís per afluixar-se el nus de la corbata i treure’s la americana vaig descobrir en aquell jove una familiaritat que m’agradava. Realment la visita fou totalment una excusa per veure la Marta. No hi havia cap novetat important sobre les indagacions de les que nosaltres esperàvem novetats. La única cosa que ens va dir era que el cos de la jove trobat a la via, havia estat enviat aquell mateix dia a la capital per la seva conservació en una cambra frigorífica fins que s’aclarís qui era. Li havien practicat l’autòpsia. Segons l’informe havia estat morta, possiblement escanyada, abans de ser dipositada sobre les vies. La separació del cap l’havia produït les rodes del tren. El maquinista no la deuria veure perquè en sortir del túnel el sol hi dona de ple i segurament estaria enlluernat, o bé, com que fa el mateix recorregut a diari, simplement no mirava endavant. - 63 -

Segons un maquinista a qui han preguntat durant la investigació, el pes de la locomotora i el soroll que fa no farien possible que es notes la barbaritat que sense voler va fer, tallar el cap a una persona. La investigació estava doncs encallada en dos punts: qui era aquella jove? I, on era el cap? Evidentment aquell cap havia estat retirat un cop havia estat segat pel tren. Per l’estat del cadàver, deuria haver estat el primer tren que arriba cada dia, el correu, al qui li va tocar tant trist paper. A més, això facilitaria la manca de testimonis, tot i que el punt on va passar tot plegat no es massa lluny d’algunes de les noves torres d’estiuejants. Fins que no aparegui aquesta part del cos serà difícil d’establir la identitat de la víctima. Ah! I en referència a la desaparició de la vostra veïna he indagat que abans de fer una recerca més important la Guardia Civil s’espera uns dies, per si el cas es resol per si sol. Segons ells la majoria de desapareguts tornen a “aparèixer” passats entre quatre i quinze dies. De moment ningú relaciona els dos casos. Sembla com si només vosaltres tinguéssiu la sospita en tota la comarca. En la conversa amb el jutge respecte al pobre Jaume la cosa es complicava. Aquest s’havia estranyat molt que el procurador li parles d’un cas de feia mig any en el que no hi havia intervingut. No fou precisament una entrevista agradable. El seu tracte era descortès. Semblava que no tenia ganes de parlar del tema. Com si fos una cosa del passat. Una història desagradable que es vol oblidar. Habitualment aquell jutge no actuava així. Es jove per ser jutge i es trobava en una situació pròxima a - 64 -

la meva. De fet n‘hem parlat més d’un cop de les ganes que tenim de tornar a ciutat. La carrera de la judicatura a províncies es bàsicament avorrida i amb molt poques oportunitats per prosperar. A l’entrevista fou taxatiu: Primer li va preguntar quins interessos el lligaven al cas. Després li insinuà si no tenia més feina que remenar els arxius. I finalment li recorda que el cas seguia sota secret sumarial i que no el podia fer públic. Ens quedàrem bocabadats. Així doncs, no ens podia explicar res? Don Luís baixà la veu. Tots, inconscientment, acostarem els caps. Semblava que anava a descobrir alguna confidència. Ens digué que no patíssim, que si ell se’n assabentava de quelcom important nosaltres, ho digué assenyalant-nos amb el dit, ho sabríem. Era més de mitjanit que la visita s’acomiadà. La dona i jo ens tancàrem a la nostra cambra. Estàvem en silenci. Tots dos, sense dir-ho, estàvem pendents del mateix. Sentir el motor del cotxe en marxar. Sentirem per dos cops tocar els quarts al campanar abans que el cotxe marxes i el portal fos tancat. Ens miràrem als ulls i somriguérem com dos adolescents que acaben de fer una malesa. Un llarg bes fou preàmbul d’una nova sessió amorosa. Tres dies més tard la meva cunyada agafava el camió de la llet fins a l’estació del ferrocarril. Havia acabat les seves vacances. Les germanes s’acomiadaren amb llàgrimes d’emoció mentre jo carregava la llet i recollia el rebut. Era un dia gris, el - 65 -

primer en tot el mes d’agost. Semblava com si el temps volgués acompanyar l’escena. En tornar cap a casa la dona estava una mica ensopida. Mentre pelava naps per dinar, li vaig dir que no estigues trista, que penses en l’ho be que plegats ens ho havíem passat aquells dies. I que fins i tot havia trobat novio durant les vacances. Ella respongué que no creia que aquelles dues trobades anessin més enllà. Però s’aturà en dir la frase i esclatant a riure digué: -

“Poc més enllà poden anar, no et sembla?”

Riguérem plegats pensant en la nit que no dormí amb nosaltres. Passaren els dies, com habitualment passen els dies en un poble com el nostre. Amb la monotonia del treball amb les bèsties, carregant l’herba per l’hivern al paller, esperant la festa de la patrona a final d’estiu i... tallant culleres de fusta de boix mentre fumava en pipa.

- 66 -

Fou per la radio que sentirem la noticia. Començava a fer fred a mitjans d’octubre. Riu avall, a molts quilòmetres de la via del tren on havien trobat aquell cos nu i esquarterat, uns pescadors havien descobert un crani enganxat a unes branques del Riu. Segons la informació el seu estat de conservació era lamentable, però encara conservava una part dels cabells. La notícia no la va donar el “parte”, sinó que en parlaven els diferents programes d’aquella estació. Des que aparegué aquell cos a la via, tota la comarca parlava del mateix. Tant sols en el nostre poble la gent relacionava la desaparició de la nostra veïna amb aquell cos, tot i que no hi havia proves per confirmar-ho. Aquella casa tancada que teníem just al davant era objecte de la meva curiositat. Era estrany que ni el dia del enterrament d’en Jaume les seves germanes hi entressin. Ho vaig comentar amb la dona. Ella insistí en entrar-hi algun dia, sense ser vistos. A mi em semblava infantil allò d’entrar en una casa abandonada per veure que hi ha. A més si algú ens veia, encara ens relacionaria amb els fets. I no era qüestió de cercar problemes quan no cal, que aquests ja solen venir sols. Semblava convençuda - 67 -

amb els meus arguments, li vaig demanar que em jurés que no ho faria pel seu compte, sola o amb alguna veïna. M’ho va jurar, ella també tenia clar, tot i les ganes, que entrar en aquella casa, hi trobéssim o no hi trobéssim res, ens portaria problemes tard o d’hora. Se’m acudí una idea. Podríem parlar amb els llogaters d’algun dels masos que tenien llogats, ja que amb els mesos que feia que no eren al poble d’alguna manera s’ho haurien fet per pagar la renda. Aquella gent poques vegades apareixien pel poble, el camió de la llet anava fins els masos a recollir i ells l’aprofitaven per encomanar els subministres que precisaven. Parlaria amb el Toniu per pujar un dia amb ell, hi anava abans de recollir els bidons del poble. Hauria d’avançar la munyida per fer-ho, vaig pensar, però la dona va dir que el dia que hi anés ja en tindria ella cura. Li vaig dir que de cap manera, la gent del poble s’estranyaria de no veure’m. En tot cas si m’ajudava enllestiria la feina abans i no caldria avançar tant l’hora. Prou seria que em veiessin baixar del camió, però fou ella qui em donà la solució. -

“Baixes a l’alçada del cementiri i talles camí pels prats per entrar per la porta gran de la cort. En principi no et veurà ningú, ja que tots els homes estaran a l’encreuament esperant el camió. Jo et tindré els bidons a la porta. No pateixis”.

- 68 -

Semblava un bon pla. Només quedava parlar amb en Toniu a soles per fer-li la proposta i demanar el seu silenci. Va ser aquell vespre. La dona estava a la cuina atenta a sentir el bram del camió per avisar-me. Jo era a la cort, munyint, com cada dia a aquella hora. Quant va ser el moment, en lloc de baixar corrents a cridar-me, ella mateixa s’atansà fins els camió i li digué al Toniu que jo el volia veure i si li anava be de passar cinc minuts per la nostra cort. -

“Ara hi aniré. Ho tanco tot i baixo”, digué en Toniu. “Gràcies, jo me’n vaig cap a la cuina que tinc el sopar al foc”.

La dona fou molt llesta. Sense dir-me res aconseguí que la reunió es fes sense orelles que poguessin escoltar accidentalment la nostra conversa. Be, sense orelles que poguessin explicar res, perquè ni havia una pila d’orelles a la cort de ben grosses i peludes. El camioner entengué sense cap problema els motius de la confidencialitat. De fet ell, amb les mans al volant tot el dia, hi havia pensat força en el tema. Tampoc tenia massa clar que passava en aquella família. L’única condició era que el mantingués alerta de les meves indagacions. A més, sabent que estàvem tant interessats en el tema, tindria les orelles ben obertes quan anés a la factoria de la llet, o a les botigues i magatzems on parava diàriament. - 69 -

Quedàrem per l’endemà al matí, no calia demorar les coses i tant era un dia com un altra. La nit se’ns feu llarga. Sempre que havia de matinar abans de l’hora habitual dormia malament, amb por de no llevar-me a temps. Havíem decidit de llevarnos una hora abans, esmorzar i baixar a la cort i així ho férem. Les bèsties estigueren col·laboradores, potser perquè encara eren una mica adormides pel trasbals del canvi d’hora. Vaig enviar la dona cap a la casa perquè m’avises del moment en que el motor del camió es posava en marxa per escalfar. A partir d’aquell moment tenia deu minuts per arribar al cementiri i esperar-lo. El temps semblava que passes lentament. Fart d’esperar-me vaig decidir d’anar cap a casa, just en el moment en que ella venia a avisar-me. M’havia baixat una jaqueta i el barret de llana, feia fred aquella matinada. El cel era tapat amb una gruixuda capa de núvols lleugerament tenyits d'esquitllada per un sol incipient que entrava d’un extrem de la vall. La dona va besar-me. -

“Ves en compte! Abriga’t”.

Semblava un noi d’onze anys jugant a fet i a amagar. Vaig sortir per la porta gran de la cort que grinyolà. Els prats a aquelles hores no son verds sinó més aviat d’un gris fosc, gairebé negre només esquitxat pels pocs reflex de les curtes fulles humides. Sentia com aquella humitat remullava els baixos dels meus pantalons tot i que duia les botes de la cort. En el - 70 -

moment de sortir del darrer prat pel darrera de la borda em vaig aturar de cop. Què feien aquells dos a aquelles hores de la matinada de ronda? Vaig quedar-me allà amagat fins que passessin de llarg del punt d’encontre. El seu pas era lent, anaven fumant, semblaven dos espectres de la nit. El que més destacava d’ell era la brillantor dels seus tricornis de xarol i el canó ben greixat dels seus fusell assassins. Què hi feia jo amagant-me de la Guàrdia Civil? Potser m’estava embolicant massa en tot això. I si arribava abans el camió que marxessin aquest parell? Quan ja tant sols els hi veia l’esquena coberta per aquella capa immensa, vaig decidir baixar una mica pels prats i sortir més enllà del cementiri, el camí en aquell punt fa un tomb i podria amagar-me si fos necessari. Des que havia fet el contraban que no havia tingut aquella sensació de por. Sortia de nou al camí quan de lluny es veien els focus del camió que avançaven per la plaça de l’església. El meu cor feu un bot quan aquest s’aturà un moment. No era el punt on havíem quedat. Vaig avançar el meu pas fins el lloc, darrera el mur del cementiri, quan sentia de nou el sorollós canvi de marxes. Poc metres abans d’arribar al lloc reduí la marxa i sense parar m’obrí la porta. Vaig entendre que havia de pujar. -

“Què ha passat?”, vaig dir.

- 71 -

“La “pareja” que tenien ganes de xerrar. Per això no m’he aturat, se’n haurien donat compte”. “Ets un “fenómeno” Toniu!”.

Un quart més tard arribàvem al primer mas. No ens coneixíem massa, de vista tant sols. Ells baixaven per Festes fins al poble. La gent del poble explicava que en aquella casa hi vivien un matrimoni i el padrí de la dona. Actualment no tenien fills, l’únic se’ls hi va morir durant la guerra, era molt jove, però el cridaren amb les darreres lleves. El pobre durà dos dies al front, l’enviaren a l’Ebre. Els pares mai han sabut on és enterrat. La dona encara portava dol, ella solia baixar els diumenges a missa, als homes no els vèiem mai. -

“Què portes ajudant avui, Toniu?” cridà el padrí. “És un bon amic del poble que vol parlar amb vosaltres”

Vaig agrair aquella introducció, però amb tot i amb això, el padrí va mirar-me amb una certa desconfiança. Arribava el gendre en el moment en que decidia començar a parlar. -

“Bon dia, els hi estranyarà la visita, soc el veí del davant dels Perejoan. I la dona i jo estem molt preocupats perquè des de la desgràcia del pobre Jaume que la casa està abandonada i no tenim notícia ni de les germanes ni del cunyat. Hem pensat que - 72 -

vostès en sabrien alguna cosa. Què potser s’havien posat en contacte.” “Jove... Només ens coneixem de vista, però si en Toniu diu que es amic seu, estic segur que vostè és una bona persona. I tant! I tant! Que s’han posat en contacte. Cada tres mesos, exactament el darrer dia, s’han fet presents per cobrar la renda. Ja ho deien els militars quan em va tocar fer de soldat amb el moros: ”El muerto al hoyo y el vivo al pollo”. Vostè ja m’entén, oi?”, contesta el padrí. “Però qui ha vingut a cobrar, les filles...?” “No, no,... a les filles no les hem vistes. Ha vingut el malcarat del cunyat amb aquell cotxe que ningú sap d’on ha tret”, respongué aquest cop el fill. “Els hi va comentar alguna cosa de les filles, on eren? Si estaven bé?” “La dona va preguntar per elles. El primer cop que semblava tenir molta pressa va contestar amb un: “Be, be”. Sec i parc. El segon cop va dir que s’estaven a la capital de la comarca en un pis llogat. Els hi donàrem records”, tornà a respondre el fill. “Així doncs fa pocs dies que va passar per aquí, no?” “De fet estem estranyats perquè fa deu dies que havia d’haver passat i no ho ha fet. La dona ens va explicar els comentaris que se sentien pel poble sobre la nova desaparició. Deuen estar maleïts aquesta gent”, parla aquest cop el padrí. - 73 -

“Gràcies. No els vull amoïnar més. Hem de marxar que tothom espera. Us dono un cop de mà?” “Noi, he fet aquesta feina cada dia, i el dia que no la pugui fer més valdrà que Deu em vingui a buscar. Però s’agraeix l’oferiment”, contesta una mica molest el padrí.

Reprenguérem la marxa en silenci. Tots dos repassàvem la curta conversa. De fet les úniques coses clares eren que vivien a la capital de la comarca i que feia deu dies que no apareixien per cobrar, com ho havien fet puntualment les dues darreres vegades dés que en Jaume es enterrat. Seguírem el pla establert, en tornar jo vaig baixar del camió de la mateixa forma que havia pujat i amb bon pas vaig arribar amb els bidons de llet mentre els altres carregaven els seus. Fins i tot vaig sentir algun comentari sobre la son i les meves orelles.

- 74 -

Quina sorpresa! Aquell diumenge en arribar a casa després de missa ens trobàrem a la Marta i a Don Luis. El canvi d’expressió del rostre de la dona fou digne de veure. Petons i abraçades de les germanes, i després un reguitzell de retrets afectuosos sobre què si podien haver avisat, què no us esperàvem,... Entrarem a la casa. Don Luis i jo ens quedàrem a la sala gran mentre les dones entraven a la cuina. -

“Quina sorpresa més agradable Don Luis!”, li deia mentre seiem en unes cadires prop de la única finestra d’aquella sala. “Digueu-me Lluís, si vos plau”. “Doncs, quina sorpresa Lluís!”, vaig repetir mentre ell no era capaç de mantenir-me la mirada, afectat per un cert pudor. “La vida porta coses com aquesta... Cada dia de la setmana he parlat per telèfon amb la Marta. I ella, molt més decidida que jo, ha agafat el tren aquest matí i s’ha presentat a casa”.

- 75 -

El relat que jo no havia demanat era repetit en termes semblants entre les dues germanes a la cuina. Amb la diferencia que entre elles hi havia més detalls i rialles. Ho vaig saber més tard. -

“ Vaig comprometre’m a informar-vos d’allò que pogués sobre els Perejoan. I l’hi estava explicant a ella, quan m’ha dit: “Perquè no anem fins el poble a explicar-ho a ma germana? Per això som aquí”, es justificava en Lluís. “I nosaltres molt contents que així sigui”, deia mentre treia la petaca per omplir la pipa, li vaig oferir picadura, però ell treia una caixa de cigarretes. “Així que hi ha novetats sobre el tema...”. “Si i força interessants. Potser que avisem a les dones o anem amb elles per explicar-les un sol cop. No?”.

Entràrem a la cuina després de picar als vidres lleugerament per que se’n adonessin. Les dues germanes pararen atenció a les explicacions del procurador. -

“No ha estat fàcil pel secret de sumari, però després de més d’un any per aquí un ja comença a tenir els seus contactes. Be, no se si heu sentit que s’ha trobat un crani al Riu. Ho han dit per la ràdio varies vegades...”

En Lluís ens explicà que havia parlat amb el forense, el mateix que havia estat al poble, al dia següent de - 76 -

la macabra troballa. La identificació d’aquelles restes no era fàcil ja que era gairebé una calavera neta del tot, amb l’excepció d’un tros de cuir amb cabells que encara es mantenia adherit al clatell, just pel punt on s’aguantava amb les branques. Pel que li va explicar el doctor, els peixos havien fet feina en tota la zona que era dins l’aigua tant sols. Per tant la única pista, com deien en el medi judicial, eren els pocs cabells que hi quedaven enganxats. Primer fins i tot varen dubtar que tinguessin res a veure amb el cos nu trobat a la via. A simple vista els cabells eren rogencs i els únics pels que presentava el cadàver mutilat eren ben negres. Allò feu ballar el cap al forense. Masses caps tallats en una comarca on mai passa res. No fou fins el dia següent que observant amb més detall es fixà que aquells cabells estaven tenyits i que l’arrel que encara estava dins d’aquell cuir que havia estat pell era ben negre. Davant d’aquest fet el cap fou enviat a la capital per fer les proves corresponents amb el cos dipositat a la nevera del “Instituto Anatómico Forense”. Amb aquesta informació vaig atansar-me al jutjat per llegir la denuncia de la desaparició de la germana petita dels Pregona. Tenia l’esperança que hi hagués alguna dada sobre el color dels cabells en el moment de la desaparició. Com altres vegades, va reconèixer, la Guàrdia Civil sap fer el seu treball, i en la descripció personal especificava que els cabells eren castanys. Així doncs, en principi, ni el cadàver ni el cap es corresponien amb qui ens pensàvem. Però, llavors, on era aquesta noia? - 77 -

Ens quedàrem tots en silenci, pensant durant uns instants. La dona fou la primera a expressar la seva alegria continguda. Morta no estava. Per tant hi havia possibilitats de trobar-la. Va explicar l’estat de les nostres indagacions. En Lluís somrigué i amb molt de tacte recità de memòria l’adreça del pis llogat a la capital de comarca per aquella família, o... el que en quedava. El que si se li va fer estrany era que no hagués anat a cobrar. Mentre dinàvem no paràrem de fer conjectures sobre el cas. Marxaren just el temps de prendre unes herbes. S’excusaren dient que ella havia d’agafar el tren per tornar a casa. I nosaltres els excusàvem per les ganes que tenien d’estar sols. Només sentir el motor com s’allunyava la dona se’m acostà i m’abraçà. Estava molt contenta. Sempre que veia la seva germana estava contenta, i ara, que la va veure tant enamorada, encara més. Allà davant de la llar de foc ens estàvem abraçats, quiets. Els llavis es trobaren es segellaren en un bes llarg i profund. Les nostres mans cercaven els cossos, les formes, la pell. Vaig recolzar-me a la pica, molt a la vora dels fogons, sentia la seva escalfor per un costat. Les mans d’ambdós havien desaparegut sota la roba de l’altra, ens acaronàvem, ens descordàvem. La vaig prendre per la cintura amb el meu braç dret i iniciarem el camí cap a la nostra cambra. En sortir de la cuina, ella es queixà que la casa estava freda i feu el gest de tornar-hi a entrar. Deixant-la anar, vaig passar la balda a la porta i a la cuina, vaig tancar els - 78 -

finestrons. Ara estàvem en penombra, il·luminats tant sols pels espetecs i la petita flama que sortia d’un gros tió que hi havia a la llar. Hi vaig posar dos trossos més de fusta per avivar la flama, de seguida es va encendre i aquella llum ataronjada – vermellosa feu més clar el rostre i el tors d’ella. S’havia tret la camisa i els sostenidors i els seus pits semblaven fets de vellut. Era dreta davant meu, s’estava quieta, sabia que me la estava mirant, s’ajupí a ran del foc per escalfar-se les mans, la transparència de la faldilla deixava entreveure les seves cames. Aquella tarda semblà més curta que les altres. Fou un d’aquells dies en que odies el treball que has fet durant tota la vida. No tingué més remei que vestirme per baixar a recollir el bestiar i munyir. No hi havia més remei, els pagesos no poder fer mai festa i aquella tarda de diumenge tant especial acabà amb el cul sobre l’escambell i la galleda entre les cames. De vegades a la dona semblava que li costes entendre aquesta vida que havíem triat. A ciutat, segurament, aquella tarda no hauria tingut fi i hauria continuat fins el vespre o la nit. Al poble, però, aquelles “dames” grasses de grosses mamelles requerien la meva presència dos cops al dia. Més que la dona a qui estimo.

- 79 -

Aquell Nadal fou en primer en molts anys que passàrem en família. Les visites sorpresa esdevingueren habituals molts diumenges. Fins i tot alguna vegada els hostes fórem nosaltres a casa del Lluís. L’hivern estava sent molt cru. A finals de gener el camió de la llet no pogué fer la seva feina durant tres dies. Estàvem incomunicats. Al voltant del poble hi havia gairebé un metre de neu. No ens moguérem de casa. Sort que el rebost era ben ple de la matança, però començarem a trobar en falta les verdures del nostre hort. Ja s’havia fos gran part de la neu de la gran nevada quan aparegué un matí en Lluís per casa. Vingué sol. Volia parlar amb mi. Per sort la dona no hi era, una veïna havia infantat la nit anterior i era amb ella. Es tornava boja amb els nadons dels altres. Baixàrem a la cort i asseguts en el paller escoltava el seu relat. -

“Dimecres passat vàrem baixar a la capital amb el cotxe per assumptes de feina. Hi anàrem el secretari del jutge, un company lletrat i jo. Es tractava del desnonament d’una pensió que hi havia prop de l’estació. Era el - 80 -

primer intent, el propietari no hi volgué estar present. La pensió ocupava el principal i el primer pis de la finca. Trucàrem i en entrar observàrem que aquella pensió tenia quelcom d’especial: no hi havia dubte, era un prostíbul, una casa de barrets. La mestressa ens prengué com a clients de moment, ens feu seure en unes butaques i ens deixà sols. Sentírem una campaneta. Tot seguit per una de les portes apareixien cinc senyoretes “molt lleugeres” de roba que se’ns acostaren. Nosaltres ens miràvem i les miràvem. El lletrat esclafí a riure, jo somreia i el secretari... tenia els ulls clavats en una de les noietes”. “Què vàreu fer?”, vaig preguntar impacient. “No ens enganyem, el panorama era digne d’admirar. Sense dir-nos res i sense dir res allargàvem la visita. Vaig pensar en aprofitar ja que hi érem i li vaig dir al lletrat. Ell estava amb una de les noies assentada sobre les seves cuixes. Em picà l’ullet. Tots dos ens miràrem el secretari que seguia seriós, distant. Pensàrem que ens esguerraria el moment, però fou el primer en aixecar-se, prendre per la mà a una de les noies i desaparèixer. Nosaltres l’imitàvem pocs segons desprès” “Mira el Lluís! Quin “calavera” que ens ha sortit!”, deia jo entre rient i envejós, mentre li tustava l’esquena. “I què, com va anar?”. “La veritat es que la noia, era jove, era molt maca. Tenia un cos... Però noi, això de l’amor juga males passades. Quan ja estava... a la - 81 -

feina, no em podia treure a la Marta del cap. Vaig complir, però... per poc”. “Noi, no sé si envejar-te. Jo tret de quan vaig fer de soldat no he vist cap altra dona que la que tinc. Ep! I no en tinc cap queixa. Eh!”. “La teva dona es encantadora. Tant la Marta com jo ens l’estimem moltissim. Però comprendràs que no he vingut per explicar-te una aventura a la capital. El fet es que en sortir tots tres, aprofitàrem per cridar a la mestressa. En aquell moment el Secretari obri el maletí que portava i li feu a les seves mans el document de desnonament pel qual érem allà. La dona no sabia llegir. Una de les noies li llegí en veu alta i molt lentament el que deia. Però la dona no entenia aquell llenguatge al que estem acostumats els qui treballem en la judicatura. Intervingué el lletrat per explicar-li que si no pagava en quaranta vuit hores, la policia els faria fora”.

En Lluís seguia explicant totes les circumstàncies d’aquella visita. Però jo encara no entenia el motiu pel qual m’ho havia vingut a explicar. No fou fins el viatge de tornada que dins el cotxe el secretari explicà allò que tant l’havia amoïnat des que sortiren les noies per la porta. Quan ell es decidí a agafar-ne una, tenia força clar qui seria. Dés del primer moment que la havia vist, aquella imatge li era familiar, però no sabia el perquè. Pujà amb ella a l’habitació. La deixà fer. Mentre el rentava, ell inicià la conversa. Li estranyava que parlava la nostra llengua sense cap accent estrany, com si fos de la - 82 -

terra. Ella es mostrava esquerpa a parlar, i no fou fins que ell li digué que no volia fer res que es conformava amb parlar que ella es mantingué ferma. Tornaren a vestir-se. Ella només responia a les preguntes amb un si o un no, o un potser o un de vegades. Feia menys d’un any que era en aquella casa. No la deixaven sortir al carrer, ho tenia prohibit. No recordava com hi havia arribat. No en va treure gairebé res més. El nom que li digué: “Magdalena”, semblava que era clarament el seu sobrenom. De cap manera va voler dir quin era el seu nom de veritat. Dos dies més tard, divendres al matí. En Lluís entrava al jutjat quan el secretari li feu un gest per que s’aproximés. -

“Ja ho tinc! Ja sé qui és!”, comentà entusiasmat el secretari. “Perdona’m, m’estic perdent alguna cosa que no sé”, digué en Lluís que era al jutjat per altres assumptes. “La noia, aquella de qui us vaig parlar en el cotxe quan tornàvem, ja té un nom i cognoms.

En Lluís s’excusà perquè havia d’entrar a la sala i acordaren de parlar-ne en sortir. El secretari feia dos dies que no podia centrar-se en la feina. Aquell rostre el tenia clavat a la retina. Repassà les imatges de totes les seves amigues, de conegudes, de la gent que venia al mercat el dijous, de les poques companyes seves d’estudis. Però no - 83 -

hi era en cap d’aquells grups de gent. De vegades podia assemblar-se a algú, però la edat no hi coincidia. Havia estat aquell mateix matí, poca estona després de començar a treballar que el jutge li havia demanat uns expedients. Quan els hi anava a dur, se’n recordà que tenia unes ordres per signar i amb aquella pila a les mans tornava a la seva taula quan ensopegà amb la paperera. La pila d’expedients sortí volant de les seves mans i en recollir-los, allà a terra trobà una fotografia. S’hi veien quatre persones, dos homes, una dona i una jove. Prengué la foto i s’acostà a la finestra. Era ella. En entrar al despatx del jutge, aquell li preguntà si es trobava be. Estava tant blanc com els rostres d’aquella foto que portava a les mans. No feu cap comentari al jutge, la seva actuació de feia dos dies no era la més adequada per un funcionari de servei. En recollir els expedients unes hores més tard deixà el de la fotografia sobre la seva taula. Havia de confirmar la seva descoberta amb els companys d’aquella “gresca”. En Lluís no fou capaç de reconèixer la noia. No s’hi havia fixat. En el que si que es fixa era en el cognom d’aquella noia: “Perejoan”. Vaig quedar mut. Pobre noia fent de puta en un bordell. Segur que se’n aprofitaven de la seva manca de llums. Ja era evident des de feia molts anys que aquella noia tenia els mateixos problemes que el pobre Jaume. Li vaig preguntar a en Lluís si es podia - 84 -

fer alguna cosa. Fou en aquell punt en que m’explicà el motiu de la visita. -

“El que et vull demanar és un tant delicat i irregular. Tu coneixes be a la noia. Nosaltres només podem identificar-la per una fotografia de fa uns anys. Es clar que si li expliquem el cas al jutge ho podem fer de forma oficial, però al secretari segur que li cau un expedient amb el que mai més podrà arribar a treballar a la capital”. “M’estàs demanant que ens anem de putes?”, vaig dir gairebé somrient. “Clar i català, si. Però per una bona causa”. “I què li explico jo a la dona per anar a la capital sol?” “Aquesta és la part més difícil. A més per anar bé hauria de ser avui mateix, el secretari m’està esperant en el poble de baix”, digué en Lluís com si la pressa li hagués vingut de cop.

Sortirem de la cort. Vaig canviar-me de roba, posantme la dels diumenges, la d’anar a missa per anar de putes, pensava mentre em vestia. En Lluís es quedà al cotxe, jo atansant-me en un salt a la casa on era la dona li vaig dir que marxava amb ell, que no m’esperés a dinar, que ja li explicaria tot en tornar. Feia més de dos anys que no havia estat a la capital, just des de després de la guerra. Els tres entràrem a aquella pensió. La mestressa s’espantà, però en Lluís li digué que no estaven de visita “oficial”. De tota manera els convida amb xampany mentre - 85 -

esperaven a les noies. En quant sortiren el cor em feu un bot. Era ella. Duia els cabells tenyits de ros i estava més prima, però era ella. No li vaig fer cap senyal, així ho havíem acordat. Ella no em reconegué. El secretari, jugant a un paper prèviament establert, es tornà a aixecar i se la endugué cap a la habitació. En Lluís m’acompanyà fins el poble després de deixar al seu company. El viatge de tornada el férem en silenci. Tots tres teníem un problema de difícil solució. Havíem descobert a una persona desapareguda però no podíem posar-ho en coneixement ni del jutge ni de la policia sense que això afectes a les nostres vides. El secretari havia parlat amb la noia, li explicà que estava al corrent de qui era i que la trauria d’aquella casa. Ella no s’ho acabava de creure, tot plegat li semblaves les promeses que els hi feien alguns clients per aconseguir uns millors “favors”. Abans d’arribar al poble em pregunta que li explicaria a la dona per estar d’acord. Li vaig respondre que la veritat. Jo em sentia net, i la dona entendria la situació. Em respongué que d’acord, que potser era el millor. Havien tocat les set del vespre quan entrava a casa. La dona estava neguitosa. Se’m abraçà al coll en entrar. M’assetjà a preguntes mentre en canviava de roba. Baixàrem junts a la cort, allà amb detall li vaig explicar tot l’assumpte. O... gairebé tot. - 86 -

Definitivament fou en Lluís qui declarà davant el jutge sobre el descobriment d’aquella persona. Ho feu la tarda següent a la nostra visita a la casa de barrets, a darrera hora i fora dels jutjats. En acabar una vista es va permetre dir-li que volia parlar amb ell en privat i si podia ser fora dels jutjats. Quedaren al Casino. Allà entre la densa fumera de purs, caliquenyos i cigarretes, el procurador li relata el fets ometent tots aquells detalls que podia sense variar excessivament els fets. El jutge va entendre que hi havia honors a salvar en aquelles omissions i es donà per satisfet. A l’endemà cursaria les ordres corresponents per telègraf al jutjat de guàrdia de la capital per fer-hi intervindré la Guàrdia Civil. Li agraí la seva col·laboració i esperava que no l’hagués d’empipar amb declaracions ni amb vistes. Fins aquell moment les coses s’havien simplificat més que no esperàvem. Al dia següent fou pel “parte” que sentírem que les forces del ordre havien descobert una casa on es practicava el “lenocinio” prop de l’estació i que l’havien clausurat, detenint tant a la propietària com a “las malas mujeres” que en ella exercien la professió més vella del món. Però ni un mot sobre la nostra veïna. - 87 -

El jutge cità al procurador al seu despatx. Estava molt malcarat. Tot el que feia dos dies eren cops a l’esquena, ara eren retrets. Realment amb la clausura de la casa de barrets el jutge havia tancat l’expedient de desnonament per la via expeditiva, però, el motiu de la incursió en aquella casa no era aquell, sinó el “rescat” d’una jove que oficialment estava desapareguda. I aquella jove no era en aquella casa. En Lluís no entenia res. Li repetia un i altra cop que feia dos dies era allà. Però en la relació feta en el Casino no havia explicat que el secretari havia parlat amb ella, que li havia dit qui era i que aniria a buscar-la. L’esbroncada del titular del jutjat fou important ja que la mestressa de la “Pensión” era una protegida del Governador Civil i aquest no s’havia quedat creuat de braços davant de la situació. El telèfon havia sonat tres cops aquell matí des del Govern Civil. Simplement volia caps. Un suor fred s’apoderà d’en Lluís. S’obri la porta després d’uns lleus cops i entrà el secretari amb un munt d’expedients. El jutge m’engegà adduint que tenia molta feina, que ja en parlaríem. Aquell “quite” li havia salvat la pell de moment. Li hauria d’explicar tot allò a la Marta. Però, què li havia d’explicar? Segons com podria entendre que mentre ella està treballant ell es dedicava a anar de putes. Era difícil d’explicar. Pensà que la millor manera fora que el tema sortís quan no estiguessin sols, amb sa germana al costat, esperava que ella ho hagués entès, li seria més fàcil. Aquell dissabte no - 88 -

tenia feina. Decidí baixar fins la capital a buscar-la amb el cotxe perquè no hagués d’agafar el tren. Ella plegava al migdia. Dinarien i al vespre podien ser a casa d’ell, o millor al poble, es presentarien a sopar. Feia temps que no es passava tantes hores conduint. Ella es posà molt contenta en trobar-lo a la porta de la feina. Amb l’excusa de preparar una maleta per marxar passaren per casa d’ella. No varen dinar, estigueren molt ocupats en afers més íntims abans de marxar. Era negre nit quan treia la clau de contacte del cotxe davant de casa nostra. La dona s’esverà una mica en sentir el cotxe. Què deu passar? -

“Sorpresa!”, digué la Marta en passar el llindar de la porta. “I tanta sorpresa. Avui si que no us esperàvem. Què hi feu per aquí?”, deia la dona mentre s’abraçava a sa germana.

En Lluís m’agafà pel braç i en poques paraules m’explicà el motiu de la visita. Vaig quedar-me més tranquil, i vaig tranquil·litzar-lo en dir-li que la dona havia entès perfectament tota la situació. Ens repartírem el sopar i l’allargàrem amb embotit i pa. Era més de mitjanit quan en Lluís va dir que marxava. La Marta es va quedar muda de cop. La meva dona em mirà i jo ràpidament vaig insistir en que es quedés, que era molt tard per conduir per aquells camins. Ell es feu de pregar. Jo en el fons m’estava divertint moltissim amb la situació. La Marta - 89 -

desitjant que ell es quedés. Ell, mort de ganes de quedar-se, dissimulant per guardar les aparences. La dona pensant que només teníem un llit buit, i jo pensant que era justament el que ells necessitaven. Però la millor solució a les coses de vegades no es la més senzilla. La dona, crec que equivocadament, pensava que sa germana es sentiria violenta de dormir amb en Lluís a casa nostra i va donar la solució. Ella dormiria amb la Marta en el llit petit i en Lluís que dormís amb mi. Els ulls esbatanats del procurador em feren esclatar en una rialla. No feia més que dir que no, que ell marxava a casa seva. La dona seguia insistint. La Marta deia que li sabia greu de separar-nos. Finalment convencerem a en Lluís que es quedes a dormir amb una flassada a la cuina al costat del foc. Evidentment, s’hi estigué molt poca estona sol en aquell jaç tant dur.

- 90 -

La feina de cada dia, el part d’un vedell mort i un llarg constipat de la dona m’obligaren a pensar en altres coses en les següents setmanes. No vull dir que tots aquell assumpte s’anés diluint amb el temps, però els plans de casament de ma cunyada ocupaven totalment les sobretaules dels diumenges, i els preparatius de la meva dona, li estava fent tot un aixovar, omplien fins i tot les meves hores de lleure. Les visites del diumenge, poc a poc s’allargaren més sovint al dissabte al vespre. Ambdues dones s’estaven xerrant fins passada la mitjanit, jo no he pogut entendre mai que s’expliquen durant tantes hores. La neu de les muntanyes ja es fonia ràpidament, la primavera picava a la porta i les hores de sol cada cop eren més llargues. Feia pocs dies que jo tornava a engegar les vaques cap els prats, ara verds i amb l’herba ben alta. El nombre de bidons de llet augmentava cada dia una mica, els guanys serien d’agrair, però el treball de munyir era més feixuc. Darrerament la dona baixava a ajudar-me, sobretot al vespre. D’aquesta forma podíem sopar a una hora convenient. - 91 -

Un matí en Toniu mentre em facilitava el rebut va dirme que els del mas amb qui havia parlat li havien donat una nota. Me la passà discretament i jo vaig guardar-la a la butxaca. En arribar a casa la vaig obrir: “El popietari va benir a cubra. Pero nome i avia la dona. Tornara dibendre que ve a michdia”. Estava escrita sobre un paper plegat amb quatre parts amb llapis. La vaig guardar per que la llegís la dona. I tot seguit telefonava des de la fonda a en Lluís per dir-li. Va dir que miraria de poder venir i acompanyar-me amb el cotxe si podia fer un forat en la feina del jutjat. Aquell vespre, però, es presentà a casa. Volia que plantegéssim una estratègia per preguntar al cunyat d’en Jaume sense aixecar la llebre. En Lluís tenia clar que aquell home havia d’estar implicat en alguna forma de conducta irregular, però no era tant clar que pogués tenir res a veure amb les desaparicions. Parlàvem a la cort, hi érem tots tres. El fet de la mort de l’hereu, del pobre Jaume, i de la estranya desaparició de la germana petita de la casa de barrets, sumat a la impossibilitat de tenir fills de la pubilla de can Perejoan, faria dirigir totes les sospites sobre aquell “pagès” de mans fines. Mai tinguérem clar quines eren les seves activitats. En el poble el vinculaven amb el contraban, altres que feia estraperlo a la capital, però ningú es decantava al seu favor. Es podria pensar que això podria ser per l’enveja que algú pot sentir per aquell a qui no li cal treballar per gaudir de la vida. Aquell home mai va fer-se amb ningú del poble, - 92 -

no hi tenia amics. Les úniques persones amb qui parlava eren l’Alcalde i el nou mestre. Amb mi podrien contar-se amb els dits de les mans els cops que havia contestat amb un “adéu-siau” a algun “Bon dia”. El tema era delicat. Nosaltres no érem més que detectius afeccionats, tafaners interessats en tot aquell assumpte. Teníem clar que hauríem de mirar de guanyar-nos la seva confiança i tocar els temes que ens interessaven realment gairebé de passada, sense demostrar aquest interès. Havia de ser ell qui ens parlés de la desaparició de la seva cunyada, nosaltres no teníem perquè saber-ne res. Per tant calia molt de tacte. Arribà el dia. En Lluís era a casa a les onze. La dona no vingué, tanta gent el podia alertar. En pocs minuts érem al mas. Fetes les presentacions els llogaters ens feien passar a la cuina, era molt gran i hi havia una taula on hi podien menjar amples fins a deu persones. El meu acompanyant explicà breument la nostra conversa d’uns dies enrera. Pactarem mentir sobre la nostra presència al mas. No hi va haver cap problema, la gent d’aquella casa tenien tantes ganes com nosaltres d’esbrinar quelcom sobre tot aquell assumpte. Nosaltres vàrem deixar el cotxe d’en Lluís darrera la casa, prop de la porta de la cort i el paller, no volíem que s’estranyés de veure’l en arribar. Puntualment aparegué una polseguera pel camí del mas. Els masovers sortiren a rebre a l’amo. Aquest baixà d’aquell cotxe negre lluent i ara ple d’una pols - 93 -

marronossa. Duia un vestit fosc de ratlla fina, camisa blanca i una corbata molt estreta. Calçava uns botins que abans d’arribar a la casa eren plens de pols. Prengué un maletí negre. En arribar a la cuina es sorprengué que hi hagués més gent. Es queda mirant-me i digué: -

“Ens coneixem, oi?” “I tant, heu viscut força temps davant de casa. Soc el seu veí”. “Disculpeu-me, però constantment veig cares de gent i em costa de relacionar-les amb els noms i els llocs”, es mirà en Lluís i afegí. “Crec que no tinc el gust de conèixer l’ho, veritat?”. “El meu nom és Lluís Guerra. I soc, millor serè, el cunyat del seu veí”. “Caram, bones notícies. Una boda sempre és una bona noticia. Això és el que cal a aquesta terra, casaments i... mainada”.

El masover li explicà que jo havia pujat a veure uns tancats que hi havia sota la tossa. No era veritat, de fet més amunt d’aquell mas no hi havia cap prat tancat, només boscos i la part no arborada de la muntanya on encara hi havia una fina capa de neu. Però era molt difícil que aquell home ho sabés. La masovera tragué unes tasses i una gerra de vi. Fou llavors quan començà l’interrogatori. -

“Què fa la dona?”, vaig iniciar la conversa.

- 94 -

“Qui? Ah! La dona. Be... està be. No sé si sabeu que ens estem a la capital de la comarca. És més fàcil per la meva feina”. “A que us dediqueu?”, li preguntà sense donar temps en Lluís, aprofitant que no es coneixien. “Al comerç. Compro i venc. Una mica de tot i de res en particular. A més de portar l’administració dels bens de la família de la dona. Ara son mals temps!”, sentencia amb una certa veu impostada. “Així que tracteu amb bestiar?”, vaig voler centrar una mica més la resposta. “Entre altres coses, tot i que no és el més important. Des de la capital també toco les importacions de França”.

Era la forma més elegant que havia sentit mai per parlar del contraban. Ens calia però estirar-li una mica més la llengua sobre l’assumpte de les desaparicions. -

“I la vostra cunyada, ha d’haver crescut ja, deu ser tota una doneta?”, ens sorprengué la masovera amb aquesta pregunta.

Per uns instants quedà mut. Després ens mirà un a un. Prengué aire profundament i parlà: -

“Veig que no en saben res. Els hi ho explicaré”, parlava amb veu forçadament pausada. El seu front era vermellós i suava molt lleugerament però de forma perceptible. “La meva cunyada va desaparèixer fa unes - 95 -

setmanes de casa. En tornar la dona no la va trobar. Les primeres hores malpensàvem en si es tractava d’alguna cita amorosa que s’havia allargat més del compte. Però a la matinada següent i vist que no havia tornat a casa ho posàrem en coneixement de les autoritats”. Feu una pausa i continuà. “ A dia d’avui no en tenim notícia. La dona està destrossada. Abans els he dit que estava be per no amoïnar-los, però la veritat es que està perdent la salut amb el disgust”. “I no en saben res de res?, vaig insistir. “Pocs dies després passàrem un gran ensurt. Han sentit parlar de la noia de la via del tren?”. “Nosaltres n’estem al corrent, al poble ja tenim ràdios”.

Els masovers no en sabien res del cos de la via. Ell els hi dona la seva versió. Evidentment en Lluís i jo teníem molta més informació però la silenciarem. El “amo” va continuar: -

“A la dona li han quedat una part dels cabells blancs. No en sap res de sa germana des de la desaparició. Cada dia va a passar el rosari i a pregar a Deu per sa germana”.

L’interrogatori s’acabà en aquell moment. Ell feu un gest fregant-se els dits polze i índex de la ma dreta mentre mirava al masover. Nosaltres entenguérem que era del moment de deixar aquella cuina. - 96 -

Al cap d’uns moments tots sortiren a l’exterior, el dia s’havia ennuvolat i feia fresca. Aquell home, ben farcit de diners, ens comentà des de la finestreta del seu cotxe amb el motor en marxa. -

“Aquesta primavera tindreu moviment per el camí. Hem venut força fusta durant l’hivern. Adéu-siau!”.

El vehicle girà cua i s’allunyà entre un núvol de pols. Els tres dinàrem a casa. L’interrogatori no havia estat massa profitós. L’únic fet que ens havia quedat clar era que aquell home amagava coses en referència a la desaparició d’aquella “Magdalena” que havíem vist al prostíbul. En Lluís comentà que en tornar a la capital faria una consulta al Registre de la Propietat, per veure qui era el titular actual de la casa i les finques dels Perejoan. Aquell home parlava massa sovint en primera persona i allò no li havia fet el pes.

- 97 -

En aquell poble no estàvem habituats a tant d’enrenou. El pas de camions carregats de troncs era constant. En baixaven desenes cada dia. En Manuel estava content. Els xofers s’acostumaren a dinar a la Fonda. I amb aquella entrada fixa feia bullir l’olla. Al cap d’uns dies, els homes del poble començarem a amoïnar-nos. Mai s’havia tret tanta fusta en una sola temporada de la muntanya. Quedàrem uns quants per parlar-ne a la tarda en haver dinat tot prenent cafè. Ningú recordava una extracció d’aquell tipus. A més la fusta de la muntanya era comunitària, llevat dels terrenys dels Perejoan i els que pertanyien a la parròquia d’antigues donacions. Calia saber que estava passant i calia abans de tot descobrir on estaven talant. Fou en Manuel qui ens donà la solució: ell ho aniria a veure. El pla que se li ocorregué era molt senzill. Aprofitant que els camioners venien cada dia els hi diria que al seu fill li feia molta il·lusió de pujar en un d’aquells camions, com que era molt petit encara, ell també hi aniria. Ningú no sospitaria del nen ni d’ell. Tots ens el quedàrem mirant. La proposta era perfecta.

- 98 -

Dos dies més tard mentre sopàvem trucaren a la porta. Era el fill d’en Manuel que portava un encàrrec de son pare. Que quan toquessin les nou féssim cap a la Fonda. Enllestírem el sopar nerviosos, allò significava que havia descobert quelcom d’important per no esperar fins l’endemà. No hi érem tots a la Fonda. El primer que ens digué era que ens havia convocat a aquella hora perquè durant la tarda en la protocol·lària convidada que es feien la “pareja” diàriament, havia sentit que aquesta nit tenien un “chivatazo” i que havien de pujar al coll. Ell era d’esquena mentre endreçava els gots, però ho sentí prou clar. Així que pensa que aquella era una bona hora per xerrar sense interrupcions desagradables. Aquella tarda, en havent dinat els xofers, acompanyà a un d’ells a carregar a la muntanya. Quedà esparverat. El Bosc de l’Os, ja no existia. Ho havien tallat tot, gros i petit. Allò era un camp de soques. La muntanya era plena d’homes uniformats de gris i vigilats per soldats. El xofer en veure la cara de sorpresa d’en Manuel li confirmà que eren presoners. Què eren dels nostres va pensar. I efectivament en la convocatòria que havia fet havia seleccionat als veïns. El Bosc de l’Os era terra dels Perejoan, tothom ho sabia. Cobria una zona molt gran entre el camí i la tossa. A l’estiu servia perquè el bestiar que estava solt per la muntanya s’aixoplugues del sol. Tot plegat semblava estrany, ja que per aquella família aquell bosc era intocable, pel pobre Jaume era com un santuari a la muntanya. Formava part del patrimoni - 99 -

familiar des de sempre. Això s’ho deu haver polit aquell bandarra, vaig pensar sense dir res. Havíem de parlar amb l’Alcalde ràpidament, no sabíem si tot allò era legal, però no ho semblava. El problema seria trobar al senyor Batlle, poques vegades era al poble. Hi haurien d’anar l’endemà després de la recollida de la llet. Per no tenir problemes acordaren d’anar-hi dues persones tant sols i de no parlar amb ningú més del poble sobre aquella reunió, ja que els fets eren impossibles d’amagar. Prop de dues hores més tard cadascú era a casa seva. La dona ja s’havia allitat, però no dormia. Li vaig fer un resum de la reunió i li vaig arrencar la prometença de no parlar-ho amb ningú del poble. Al dia següent mentre esperàvem amb els bidons de llet l’arribada del camió es complí el pacte de silenci acordat. Tant sols les mirades fugisseres entre alguns de nosaltres eren suficients per recolzar la nostra postura. En acabar un dels veïns anà a cercar al Manuel per anar fins l’Ajuntament. L’alcalde com era d’esperar no hi era, ni tenia intenció de ser-hi en tot el dia. Els veïns insistiren en concretar una cita pel més aviat possible, sense voler varen donar més explicacions del compte al secretari. Però aquest que era gat vell s’ho feu venir be perquè l’hostaler parlés, amb l’excusa que d’aquesta forma l’Alcalde valoraria la urgència, i si realment era una assumpte molt important podia deixar altres assumptes i agafar el cotxe per arribar-se al poble. El secretari escoltà la historia sense moure un muscle, prengué algunes notes i els hi comunicà que en quan sabes alguna cosa passaria per la Fonda a dir-li. Sortiren tots dos - 100 -

sense saber ben be si havien fet be o malament en explicar al Secretari el tema. Es repartiren entre els dos la feina de comunicar la gestió al demés i la consigna de fer-ho discretament. A la cuina de casa calmava al Manuel. Estava força nerviós, creia que havent-ho xerrat al Secretari el tema es podia enfosquir més del que estava. La presència d’aquells presoners no podia portar res de bo. I seria molt estrany que l’Alcalde no estigués al cas dels fets. I si no havia dit res a ningú, alguna cosa grossa s’amagava darrera de tot allò. En el poble hi havia qui combregava amb la nova situació. Sense ser “amics” amb el batlle, se’ls veia sovint xerrar plegats, i actuaven de vegades com a consellers d’aquell, sobretot en temes relacionats amb la ramaderia, sobre la que el nostre representant municipal no entenia un borrall. Li oferí picadura de la petaca per fer-se un cigar. M’ho agraí i aquell fum calent el calmà lleugerament abans de marxar a la feina. Quedàvem tots, doncs, a l’expectativa que es donés audiència als interessats. Reflexionava tot sol sobre el canvi que havia sofert el poble de la guerra ençà. En tots els anys que jo portava allà, tota la vida, no havien passat tants fets remarcables com en els darrers dos anys i escaig. Aquells personatges que manaven ara eren mala gent. No hi havia aigua clara enlloc. La tala del bosc no era bona, tot i que era incapaç de donar un argument en contra. Sempre s’havia tallat fusta, cada any, i de fet el poble disposava de llum elèctric gràcies a la fusta. Amb la venda anual d’aquesta es - 101 -

pagaven els crèdits que havia demanat l’Ajuntament per fer la xarxa. Però sempre s’havia fet d’una forma racional, seleccionant, mesurant i marcant els arbres que s’havien de tallar. A més les branques que quedaven de la neteja dels troncs ens servien a tots per disposar de fusta a l’hivern. De tot aquest bosc no em vist ni un branquilló, segurament ho deuen haver cremat allà mateix.

- 102 -

Conforme s’acostava la data del casori la dona estava més nerviosa. Semblava ella la núvia. El vestit blanc que havien usat tant ella, com les darreres generacions de la família estava penjat d’un dels porticons de la nostra habitació. Cada dia hi dedicava una estona a ajustar-lo al cos de la seva germana. Els diumenges els homes érem desterrats de casa perquè la Marta es pogués provar el vestit sense ser vista pel nuvi. Nosaltres aprofitàvem per passejar pel camí que menava al poble de baix i xerrar sobre detalls del casament, de la feina de l’un i de l’altra, o sobre l’assumpte que ens arribà a apassionar: les desaparicions. En Lluís comentava que la “Magdalena” s’havia fet fonedissa. Ho havia comentat amb un Guardia Civil fora de servei, amb qui va estar xerrant una bona estona mentre esperava el seu torn per declarar en una vista. Era un home jove i com que no es coneixien va aprofitar l’ocasió per provar d’aclarir algunes idees. Li va dir que s’havia enamorat d’una puta en un prostíbul, i que després de molts mesos de visites periòdiques els unia, creia ell, una amistat que anava més enllà dels diners. Però que un dia en arribar a la casa de barrets aquesta havia - 103 -

desaparegut. Ningú va voler dir-li on era, tant sols deien que havia marxat, segurament a una altra casa com aquella en alguna altra ciutat. Què es sentia desesperat per no poder-la veure més. Què no sabia que podia fer per trobar-la. El Guardia escoltà el seu relat tot fent que si amb el cap. Va dir-li que el que li havia passat és molt habitual. Que aquestes dones son canviades entre diferents cases de barrets per renovar “la plantilla”, però el que era estrany és que quan hi ha una bona relació amb algun client, solen avisar de la seva nova adreça, o bé directament o a través d’alguna companya d’ofici. Ja que d’aquesta forma s’asseguren la clientela fixa. Es va oferir per ajudar-lo, però en Lluís rebutjà l’oferiment dient que era casat i no volia tenir problemes a casa. Vaig comentar que era massa casual que la noia desaparegués tant ràpidament des que sabíem qui era. Dubtava i no volia pensar que no l’haguessin assassinat les mateixes persones que l’havien dut fins allà. La qüestió pendent era, com havia anat a parar a aquell lloc? I, perquè acceptava vendre el seu cos? Tot i ser una mica retardada havia de comprendre el que estava fent. En tornar a casa beguérem un vermut que havia dut en Lluís. Aquell home ens estava viciant als luxes de la capital. Però era bo, ens agradava. Aquell líquid ens alegrà i durant tot el dinar i la sobretaula que ja fèiem sempre que eren ells a la sala gran, parlàrem obertament de les nostres moments més personals i de les nostres primeres experiències. Riguérem molt aquella tarda. Sort de la Marta que se’n adonà que - 104 -

s’estava fent fosc i jo no havia sortir a recollir el bestiar. Aquell dia per primer cop en la meva vida vaig anar a cercar les vaques amb cotxe. De fet hi anàrem els quatre i la festa continuà dins el vehicle al anar-hi, i en tornar amb ells tres dins i primer jo davant el cotxe, i després la Marta que tant si com no les volia dur ella. En estacar-les ells marxaren i fou la dona qui m’ajudà a treure la feina. En acabar estàvem rebentats. Mossegarem un tros de pa amb formatge i decidirem d’acabar la festa al llit. El vestit de la núvia ja estava acabat i ara li tocava a ella. Havia decidit fer-se un vestit igual que el que sortia en una revista que li havia portat sa germana. Aquesta també li porta la roba d’acord amb la seva comanda. La dona volia que em fes un vestit nou pel casament, però jo ja en tenia dos de vestits i allò semblava una despesa innecessària. Tenia encara el vestit de quan ens casarem i el que m’havia fet arreglar de quan era solter per posar-me els diumenges. La negociació fou dura i finalment vaig claudicar en estrenar una camisa i una corbata per aquell dia. Per tant les meves gales per l’assenyalat dia estaven clares. Però aquell vestit se li resistia. Demanà l’ajut d’alguna veïna per l’hora de tallar-lo i de fer-ne les proves. El disseny era força entallat, amb una faldilla “tub” en deien. El problema era senzill, la dona no estava acostumada a anar tant cenyida i tot li resultava incòmode o simplement no li agradava com li quedava. Vaig suportar el millor que sabia aquells quinze dies. Fent de vegades visites al bestiar a mig matí, fet poc habitual, per no sortir malparat dels atacs de nervis durant les proves. - 105 -

El trànsit de camions havia baixat una mica d’intensitat, però havien passat quinze dies des que l’hostaler havia demanat “audiència” amb el senyor batlle, i no hi havia hagut resposta alguna. Xerràvem sobre això una tarda a la Fonda quan entraren la “pareja” per la porta. Es dirigiren a en Manuel directament i el caporal li esmentà la seva visita al Secretari, les preguntes incòmodes que havia fet i que el millor que podia fer, pel seu be i el de la seva família, era no ficar el nas on no l’havia de ficar. Que era millor que sabés que el seu xofer fins el bosc, ja havia pagat les conseqüències de haver-los acompanyat, que si no se’n havia donat que feia dies que ja no corria per allà. Aquell dia no varen prendre el cafè de franc, ja que giraren cua i sortiren de la mateixa forma que havien entrat. Ens quedàrem en silenci. En Manuel estava espantat, i no era per menys. Les amenaces s’estenien a la seva família, i d’aquells animals ja sabien com les gastaven. Les coses es complicaven a partir d’aquell moment haurien d’anar amb peus de plom o deixar-ho estar. Jo li vaig recomanar que se’n mantingués al marge, tant ell com el veí que l’acompanyà i que la resta miraríem d’arribar fins el final de tot allò.

- 106 -

Què haguessin decidit de casar-se a la gran ciutat no fou una alegria per mi. Calia resoldre el bestiar, i quedaven pocs dies. De fet ells sempre ho havien tingut clar, però no n’havíem parlat, i jo innocent vaig pensar que seria al poble. A més per anar bé significava dormir dos dies fora del poble, només ho havia fet durant el servei militar. Aquella nit no vaig dormir. Al matí següent, feta la feina de cada dia m’estava assentat al pedrís de l’entrada fent una pipa, aprofitant aquell be de Deu de sol que feia. Es sentiren arribar varis cotxes. Portes que es tancaven de cop, veus fortes i corredisses. De moment vaig continuar sense mourem, fou la dona que sortí de la cuina i gairebé ensopega amb mi tota esverada. -

“Hi ha tot de gent a can Perejoan!”

No vaig voler obrir la porta gran que donava al carrer passat el pati d’entrada. Des de la cuina observava aquells homes amb gavardina acompanyats per Guàrdies Civils que no eren del poble. Es miraven la casa per tots els costats. Sentírem picar a la porta. La dona i jo ens miràrem, de sobte un tricorni - 107 -

aparegué per la finestra on érem. Em vaig veure obligat a sortir a obrir. -

“Buenos días”, digué un d’aquells homes amb gavardina.

Li vaig contestar la salutació amb un cop de cap i li vaig preguntar en que els podia ajudar. Primer volgueren confirmar que la casa situada enfront de la meva era la casa dels Perejoan. Davant la meva resposta afirmativa, em demanaren si tenia un pic o una destral per esbotzar la porta. Els vaig fer esperar mentre anava a la cort. Allà vaig decidir de deixar el pic, la destral estava ben esmolada i a saber com pensaven usar-la. Amb el pic a les mans un dels guàrdies civils s’acostà a la porta de la casa i l’emprengué a cops contra el centre de la porta. S’hi resistia, a les cases de poble la porta és el símbol de protecció dels bens de la família. Els cops que feia amb aquell pic retronaven com si fossin cops de tambor. Poc a poc s’anaren acostant els veïns alertats per aquell soroll gens habitual. Un dels guàrdies els mantenia lleugerament distanciats de la façana. Els cops seguien. L’home de la gavardina se’m acostà. Vaig espantarme perquè instants abans estava somrient en veure suar a un guàrdia, pensava que era el primer cop que ho veia. Em va preguntar si se’m acudia alguna forma d’obrir la porta. Me’l vaig mirar i estava a punt de dir que no, quan em va vèncer la curiositat de - 108 -

veure la casa per dins. Feia molts mesos que m’intrigava aquella casa buida. Li vaig dir que calia fer palanca. Ell posà cara de no entendre i amb el braç em convida a acostar-me a aquella porta. A un gest del home el guàrdia va donar-me el meu pic. Vaig fer una mica d’espai per poder-lo usar lateralment i vaig clavar la punta en el marc, lleugerament per sobre del pany. Amb la punta clavada, vaig empènyer el mànec cap a la porta i aquesta s’obrí de cop. Jo estava com petrificat davant l’espectacle. Els meus ulls fitaven el terra de fusta. Vaig ser apartat d’una empenta per l’home de la gavardina. En reaccionar me’n vaig anar directament a casa sense parlar amb ningú. La dona s’espantà en veurem. Estava blanc com un paper. Em va fer seure a la cadira baixa de la cuina. Les llàgrimes començaren a rajar dels meus ulls, plorava com un nen petit. Ella premia el meu cap sobre la seva panxa mentre passava la mà pels meus cabells. Sanglotava de dolor i de ràbia, provava de parlar però no podia. Estiguérem així uns minuts quant de sobte algú picava a la porta. La dona m’eixuga la cara amb el davantal i anà a obrir. Tornava a entrar a la cuina seguida de l’home de la gavardina amb qui havia parlat abans i d’un altre amb el mateix aspecte. Ella els feu seure i els oferí un got d’aigua. Trigaren uns instants a parlar. Suposo que se’n havien adonat del meu llastimós estat. El segon home em demanà la cèdula d’identificació, la dona la anà a buscar i ell anotà tota una sèrie de dades en una llibreta. L’home de la gavardina parlava amablement: - 109 -

“Vamos a ver, buen hombre. Entiendo lo que le ha pasado, no se preocupe. Nosotros desgraciadamente estamos habituados. Es, desgraciadamente, nuestro pan de cada día. Sabemos que conocía usted bien a sus vecinos. El encuentro de aquel frío día en el campo nevado lo debe recordar usted muy bien. Lamento que haya visto usted mismo como estaba la casa. Pero desconocíamos totalmente que nos podíamos encontrar. Quisiera contarle porque estamos aquí después de tantos meses. Ustedes debían conocer a la hermana pequeña del finado, ¿verdad? Pues bien, lamento comunicar-les que también ha pasado a mejor vida. La encontramos malherida, por una paliza recibida donde trabajaba, en una casa de… ¿saben ustedes a que se dedicaba la chiquilla? Pues ejercía la prostitución en una casa de la gran ciudad. Fue trasladada hasta el Hospital y allí murió al cabo de dos días”.

La dona i jo fèiem el cor fort per no tornar a esclatar a plorar. Pobre noia, tant jove i morir d’aquella manera. L’home de la gavardina ens mirava amb un gest condescendent. -

“Allí fue interrogada por mis compañeros. La chica parecía tonta. Sus expresiones eran muy infantiles. Pero consiguieron atar cabos entre sus declaraciones entrecortadas. Nos dijo como se llamaba y su dirección. Y - 110 -

finalmente, entre sollozos nos explico como había llegado hasta aquella situación, quien le había pegado. Parece ser que la vida de la muchacha estuvo marcada siempre por ese hombre, y por lo que hemos visto hoy ahí enfrente, posiblemente tenga que acarrear con más de un crimen”. Ens els miràvem, escoltant en silenci. Desprès de dubtar-ho, vaig decidir-me a preguntar qui era aquell home, tot i que sospitàvem la resposta. -

“El cuerpo de la muchacha fue sepultado en el cementerio de la gran ciudad, aquel desde el que se ve el mar. Yo estuve presente, con mis compañeros que habían llevado el caso. Poca familia apareció, sólo su hermana y su cuñado. La hermana estaba destrozada, todavía es joven pero su aspecto era el de una anciana. El cuñado no parecía tan afectado, incluso sonrió cuando le dimos nuestro pésame. No me gustó su actitud. ¿Saben ustedes si hay más familiares?”.

Vaig contestar ràpidament que no, i els hi relatà la història recent de la família. Aquell home anava assentint amb el cap. Però amb tota l’explicació de l’enterrament no m’havia contestat de qui parlava la noia abans de morir. -

“No sé si debería hablar de ello. Deben jurarme que no lo comentarán con nadie. Está bajo secreto sumarial, pero creo que ustedes son - 111 -

buena gente y pueden ayudarme. La chica habló después de tomar los últimos sacramentos. A pesar de la paliza que le habían propinado tenía miedo a hablar. Supongo que no fue hasta que vio que iba a dejar este mundo, cuando nos relató la historia”. Ja quan ella vivia al poble aquell home solia venir per casa seva. Des que ell arribà recordava que havia jugat amb ella. Quan ja era dona, pocs mesos abans de la mort del seu germà, aquell home insistia en seguir el jocs, la feia seure sobre les seves cames i li feia pessigolles per tot el cos. A ella cada cop li agradava menys, però aquell home insistia. En els darrers temps sempre s’ho feia venir be per estar sols o be a casa, o be a la cort. L’amenaçava amb pegar-li si deia res a algú o cridava. Aquelles pessigolles passaren a més. Li demanava que li ensenyés els pits o que s’aixeques la faldilla. Una de les mans d’aquell home recorria les seves parts més íntimes, mentre l’altra s’agitava dins els seus pantalons. Un dia l’obligà a ficar una de les seves mans i agafar aquell membre gran. Més endavant provà de cobrir-la varies vegades fins que ho aconseguí. Sempre guardà silenci, tenia molta por, passava molta vergonya cada cop que aquell home era a casa, xerrant animosament amb la resta de la família. Fou un dia en que sa germana havia anat a comprar a la capital de la comarca que ell es presentà a la casa. Estaven sols, son germà era amb el bestiar. L’obligà a besar-li el membre i després de treure-li la faldilla i les calces l’entomà com si fora - 112 -

una bèstia allà ala cuina. El seu germà entrà a casa en aquell moment i els veié. Es quedà aturat, no sabia que fer. Aquell home no s’immutà, mentre el mirava desafiant, acaba la feina, s’eixugà i es cordà els pantalons. El germà encara era dret a poques passes de la porta. Prop de les eines de l’hort. L’home s’acostà a ell i amb un ràpid moviment li clava un cop d’aixada al cap, sota l’orella. El germà es desplomà a terra, i aquell home seguia clavant-li cops a la cara sense parar. La noia no podia plorar, estava molt espantada. S’havia format un bassal de sang darrera de la porta. L’home l’obligà a vestir-se. Era fosc i feia estona que nevava. Entre els dos portaren emparats per la foscor de la nit el cos d’en Jaume fins un racó d’un prat. El colgaren de neu. En tornar a la casa tancaren els llums, els porticons i la porta i fugiren amb cotxe del poble. Ella mai més tornà. La família s’instal·la a la capital de la comarca. Setmanes més tard es descobrí l’embaràs de la petita. Aquell home digué a la seva germana que ell se’n faria càrrec. Però ell estava casat. Va dir que la duia a un convent de monges de la capital, però la deixà en aquella casa de barrets. La feren avortar, ho passà molt malament. Estava tancada. Aquell home l’anava a visitar setmanalment, era un client fixe. Però la feien anar amb molts homes. Un dia algú la va trobar, era del poble. Ho va explicar a una amiga i poques hores després la posaven en un cotxe i la portaven a una altra ciutat. Mai va saber on havia mort. Les visites d’aquell home s’espaiaren. Cada cop li demanava coses més estranyes, fins que un dia digué que no. Li va començar a pegar, ella cridava però ningú no en feu cas. - 113 -

Tot el que sabia ella d’aquell home és que li deia Don Sebastián. La dona i jo ens quedàrem mirant. Sabíem perfectament qui era aquell home.

- 114 -

La brama corria per tot el poble. Nosaltres encara no havíem sortit de casa que la gent n’estava al corrent de tot plegat. Deuria ser una tàctica d’aquells homes amb gavardina. Era clar que tothom coneixia al culpable, fins i tot ells ho sabien. El poble bullia en aquelles hores, mai s’havia vist tal moviment de gent, ni per les Festes. Qui més qui menys anava lligant caps, pels qui no ho entenien no mancaren mestres que repetissin la lliçó. La gent es sentia impotent davant dels fets. Aquell diumenge tornàrem a dinar plegats els quatre. No ens calgué cap vermut per xerrar. Hi havia massa novetats. En Lluís portava informació fresca que li havia donat el secretari. Don Sebastián, l’Alcalde, havia estat detingut feia dos dies. Havia confessat els crims, era engarjolat al calabós del jutjat. A l’interrogatori de la tarda del dissabte quan ja s’havia inculpat, esmentà el xantatge a que estava sotmès. El cunyat li exigia diners pel seu silenci. Primer n’agafa de l’ajuntament, però no en tenia prou. Li aconseguí un contracte per subministrar fusta per la reparació del ferrocarril. Eren molts diners, no hauria de contractar a ningú perquè la feina es feia amb presoners de guerra, per tant el benefici era net. Ell - 115 -

com Alcalde es veié obligat a mirar cap a una altra banda davant la desforestació del terme, però el seu honor havia de romandre intacte. El primer cop que en el “parte” sentírem parlar del nostre poble fou en l’apartat de crònica negra. No digueren en cap moment que l’assassí era l’Alcalde, només deien les inicials del seu nom. En els dies posteriors un gran silenci s’instal·la sobre el poble. Ningú parlava del assumpte, la gent volia oblidar-ho tot. Els camions amb fusta seguien baixant de la muntanya, no sabíem fins quan. La vida tornà al seu ritme habitual. Només dues setmanes més tard érem a la gran ciutat. Tot era molt gran. Jo no hi havia estat des que havia fet de soldat, i només el temps d’espera entre dos trens. Per fi vaig solucionar qui tindria cura del bestiar. Del cotxe de línia ens recollí el mateix Lluís, ens instal·larem a casa dels seus pares. Vivien en un pis molt gran, amb moltes cambres. La dona es veia feliç. Pel matí ens dutxàrem a la banyera. No ho havíem fet mai plegats. Al casori la dona es passà tota l’estona plorant a l’església. Dinàrem en un restaurant molt important prop del port, jo no havia vist mai el mar i vàrem acostar-nos amb el cotxe abans de dinar fins al “rompeolas”. Quanta aigua! Era tard quan sortíem d’aquell restaurant. Els nuvis havien decidit de passar la lluna de mel a la casa on viurien a partir d’aquell moment. La Marta ens explicà que ella deixava la feina de secretaria per ajudar-lo a ell. Tornarem a casa en el seu cotxe. Ens - 116 -

sentíem una mica intrusos. A casa menjàrem plegats una mica d’embotit amb pa amb tomàquet, no teníem massa gana. S’acomiadaren, la dona i jo ens mirarem als ulls i somriguérem. Uns mesos més tard teníem nous veïns. En Lluís i la Marta llogaren la casa dels Perejoan. Foren els primers veïns del poble que no feien de pagès. La dona no hi cabia de contenta. En Lluís mai aconseguí plaça a la capital ja que anys més tard fou nomenat Alcalde. Febrer 2003

- 117 -