Catálogo «Ceràmica en mans de dona» by EA+SC Manises

Ceràmica en mans de dona. Mirades diverses Centre Cultural La Nau de la Universitat de València Sala Estudi General 7/3/2018 a 22/4/2017 Rector de la Universitat de València Esteban Morcillo Sánchez Vicerector de Cultura i Igualtat Antonio Ariño Villaroya Directora de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises María José Sanz Nuez Vicedirector de l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises Pascual Timor Hermano Projecte Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises Organitza i produeix Vicerectorat de Cultura i Igualtat de la Universitat de València Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises Col·labora Fundació General de la Universitat de València Exposició Comissariat María José Sánz Nuez Pascual Timor Hermano Carmen Ruiz Navarro

Artistes Amparo Almela Amparo Boluda Teresa Guerrero Myriam Jiménez Rafaela Pareja Carmen Sánchez Supi Shu Coordinació del projecte Norberto Piqueras Sánchez Assistència a la coordinació Marisol Sánchez Puértolas Gestió administrativa Raquel Moret Alfonso Disseny expositiu Pascual Timor Hermano Disseny gràfic Pascual Timor Hermano Comunicació Magdalena Ruiz Brox Maite Ibáñez Giménez Difusió Antoni Esteve Blay Muntatge Santi Andrés Laguna Francisco Burguera Pérez Álvaro David García

crèdits

Pedro Herráiz Merino Assegurances Videos Lupaprod.com Visites guiades Voluntaris Culturals de la Universitat de València Pilar Pérez Pacheco Assistència en sala Esfera Proyectos Culturales, S.L Catàleg Edita Universitat de València Coordinació de l’edició Pascual Timor Hermano Norberto Piqueras Sánchez Disseny i maquetació Pascual Timor Hermano Textos Feli Ruiz Navarro Carmen Sevilla Imatges/Fotografies Lupaprod.com Traducció i correcció de textos Mónica Fregolet (anglès) Campgràfic Editors, S.L (valencià)

Impressió LAIMPRENTA CG Agraïments: A Carmen Ruiz Navarro pel seu treball desinteressat Dipòsit legal: ISBN: 978-84-9133-128-5 © De les imatges: els autors © Dels textos: els autors © D’aquesta edició: Universitat de València

índex

Text institucional

Ceràmica en mans de dona

Ceràmica_art 20 Amparo Almela

Amparo Boluda

Carmen Sánchez

Myriam Jiménez

Rafaela Pareja

Supi Hsu

Teresa Guerrero

English text

Con la exposición «Ceràmica en mans de dona» organizada por la Universitat de València y l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises queremos reivindicar dos aspectos culturales destacables: El primero es mostrar las posibilidades expresivas de un material, la cerámica, relegado a un segundo plano por el entorno virtual en el que estamos inmersos. El segundo es la necesidad permanente de subrayar el papel de la mujer en el mundo de la creación artística. Las ceramistas han utilizado la cerámica para dar forma a sentimientos y necesidades comunicativas mediante la creación de obras delicadas y sutiles que provienen de ellos, y que se manifiestan tras un viaje sosegado, reflexivo y tranquilo en el interior de sus talleres. Ellas hablan calladamente de un viaje interior que desean compartir, a través sus obras, en esta exposición. Les importa el mundo, la naturaleza, los espacios, los macizos y los vanos que se pueden crear con este material y sus posibilidades artísticas en el sentido más amplio del término. No es la primera vez que la Universitat de València y l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises aúnan esfuerzos en pro de la cerámica. La Universitat lo hace convencida de la riqueza cultural que este material encierra, sobre todo por ser determinante en la configuración del entorno objetual, funcional y artístico, tanto en el pasado como en la actualidad. Para l’Escola la cerámica es su razón de ser, allí se trabaja diariamente en la creación, desarrollo e investigación de nuevos materiales, procesos y aplicaciones de la cerámica en todos los ámbitos de su utilidad. l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises está inmersa en procesos internacionales de renovación pedagógica en todas las etapas formativas en las que la cerámica está presente. Se define a sí misma como un Centro Integral de Cerámica, y es capaz de preservar la riqueza y la tradición cultural inherente a la palabra cerámica en nuestro país, y desarrollar procesos creativos innovadores. La Universitat de València y l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises entienden que la Comunitat Valenciana no puede olvidar su rica tradición cerámica y reconocen la deuda social con la producción artística hecha por mujeres que este proyecto expositivo pone en valor. La exposición «Ceràmica en mans de dona» presenta los trabajos de siete mujeres que trabajan diariamente con la cerámica, material a través del cual dialogan con el entorno con espíritu crítico. La muestra está formada por esculturas e instalaciones de todos los formatos, con un dominante cromático: el blanco porcelana. Si bien la temática no es uniforme si es rica, crítica y reflexiva, en definitiva es cerámica en manos de mujer.

Esteban Morcillo Sánchez Rector de la Universitat de València Antonio Ariño Villarroya Vicerector de Cultura e Igualdad de la Universitat de València

Amb l’exposició «Ceràmica en mans de dona», organitzada per la Universitat de València i l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, volem reivindicar dos aspectes culturals destacables: El primer és mostrar les possibilitats expressives d’un material, la ceràmica, relegat a un segon pla per l’entorn virtual en què ens trobem immersos. El segon és la necessitat permanent de subratllar el paper de la dona en el món de la creació artística. Les ceramistes han utilitzat la ceràmica per afaiçonar sentiments i necessitats comunicatives mitjançant la creació d’obres delicades i subtils que provenen d’aquests, i que es fan palesos després d’un viatge assossegat, reflexiu i tranquil a l’interior dels seus tallers. Elles parlen calladament d’un viatge interior que desitgen compartir, a través de les seues obres, en aquesta exposició. Els importa el món, la naturalesa, els espais, els massissos i les obertures que s’hi poden crear amb aquest material i les seues possibilitats artístiques en el sentit més ampli del terme. No és la primera vegada que la Universitat de València i l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises fan un esforç comú en pro de la ceràmica. La Universitat ho fa convençuda de la riquesa cultural d’aquest material, sobretot per un material que és determinant en la configuració de l’entorn objectual, funcional i artístic, tant en el passat com ara per ara. Per a l’Escola, la ceràmica és la seua raó de ser, allí es treballa dia a dia en la creació, desenvolupament i recerca de nous materials, processos i aplicacions de la ceràmica en cada àmbit de la seua utilitat. L’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises es troba immersa en processos internacionals de renovació pedagògica en cadascuna de les etapes formatives on la ceràmica està present. Es defineix a si mateixa com un Centre Integral de Ceràmica, i és capaç de preservar la riquesa i la tradició cultural inherent a la paraula ceràmica al nostre país així com desenvolupar processos creatius innovadors. La Universitat de València i l’Escola de Ceràmica entenen que la Comunitat Valenciana no pot oblidar la rica tradició ceràmica i alhora en reconeixen el deute social amb la producció artística feta per dones i que aquest projecte expositiu ara posa en valor. La exposició «Ceràmica en mans de dona» presenta els treballs de set dones que treballen diàriament amb la ceràmica, un material a través del qual dialoguen amb l’entorn amb esperit crític. La mostra la formen escultures i instal·lacions de tots els formats, amb un dominant cromàtic: el blanc porcellana. Per bé que la temàtica no és uniforme si que és rica, crítica i reflexiva, al capdavall és ceràmica en mans de dona.

Esteban Morcillo Sánchez Rector de la Universitat de València Antonio Ariño Villarroya Vicerector de Cultura e Igualdad de la Universitat de València

En el proceso cerámico intervienen los cuatro elementos: tierra, agua, aire y fuego. La cerámica es la tierra viajando y cambiando su estado al combinarse con los otros tres elementos de la materia. El agua la convierte en materia suave, maleable y moldeable para modificar su forma. El aire dispersa el agua para comenzar su solidez y permanencia. Finalmente el fuego se funde con ella y transforma su esencia culminando el viaje. Muchas tradiciones comparten la teoría de los cuatro elementos y también el relato del origen de la humanidad, donde la deidad modela al ser humano y con su aliento le da vida. La materia se transforma y cambia su esencia. Los y las ceramistas también modelan y dan vida a sus piezas como deidades mundanas. La cerámica tiene también vínculos con el culto a la maternidad y la fertilidad que arquetípicamente se vincula a la mujer. La Madre-Tierra que se expresa a través de ellas. El proceso de transformación de la materia por la acción del calor se ha relacionado con los misteriosos procesos alquímicos. Durante siglos, para asegurar una buena cocción se recurría a rituales religiosos o mágicos buscando la gracia de las deidades. La mujer también ha despertado ese desconcierto por su capacidad de crear vida, el misterio de su cuerpo y de su sexo que se interpretaba como la puerta de llegada al mundo. La paciencia, la espera y la sorpresa del nacimiento, se ha relacionado con los tiempos del proceso cerámico que no pueden apremiarse y también con la última palabra de la cocción que no puede controlarse en su totalidad. Incluso el cuerpo de una mujer se ha comparado con la vasija que alberga la vida. La cerámica es una expresión de las capacidades humanas. Ha dado solución a problemas cotidianos acompañando revoluciones como la neolítica de la mano de la agricultura y también el ser humano la ha elegido para reflexionar sobre cuestiones trascendentales, mágico-religiosas, sociales, artísticas y estéticas. Su consideración e importancia ha ido basculando desde el desdén por su vínculo con la materia más pobre y los objetos funcionales, hasta un culto al lujo encarnado sobre todo por

ceràmica en mans de dona En el procés ceràmic intervenen els quatre elements: terra, aigua, aire i foc. La ceràmica és la terra que viatja i canvia el seu estat en combinar-se amb els altres tres elements de la matèria. L’aigua la converteix en una matèria suau, mal·leable i modelable per a modificar-ne la forma. L’aire dispersa l’aigua per a començar la solidesa i permanència. Finalment, el foc s’hi fon i en transforma l’essència que culminarà el viatge. Moltes tradicions comparteixen la teoria dels quatre elements i també el relat de l’origen de la humanitat, quan la deïtat modela l’ésser humà i amb el seu alè li dona vida. La matèria es transforma i en canvia l’essència. Els i les ceramistes també modelen i donen vida a les seues peces com a deïtats mundanes. La ceràmica té també vincles amb el culte a la maternitat i la fertilitat que arquetípicament es vincula a la dona. La Mare Terra que s’expressa a través seu. El procés de transformació de la matèria per l’acció de la calor s’ha relacionat amb els misteriosos processos alquímics. Durant segles, per assegurar-ne una bona cocció, es recorria a rituals religiosos o màgics cercant-hi la gràcia de les deïtats. La dona també ha despertat aquell desconcert per la seua capacitat de crear vida, el misteri del seu cos i del seu sexe que s’interpretava com la porta d’arribada al món. La paciència, l’espera i la sorpresa del naixement, s’ha relacionat amb els temps del procés ceràmic que no poden ser constrets i també amb l’última paraula de la cocció que no pot controlar-se íntegrament. Fins i tot el cos d’una dona s’ha comparat amb l’atuell que acull la vida. La ceràmica és una expressió de les capacitats humanes. Ha ofert solució a problemes del dia a dia i ha acompanyat revolucions com la neolítica de la mà de l’agricultura, i alhora l’ésser humà l’ha triat per a reflexionar sobre qüestions transcendentals, magicorreligioses, socials, artístiques i estètiques. La seua consideració i importància ha basculat amb el temps des del desdeny pel seu vincle amb la matèria més pobra i els objectes funcionals, fins a un culte al luxe encarnat sobretot per

las porcelanas, los primeros revestimientos y pavimentos de los palacios, o las piezas únicas. Siendo casi invisible en la historia del arte, como lo ha sido la mujer artista. La característica de la invisibilidad ha acompañado a la mujer como creadora de arte en general y de cerámica en particular. Las genealogías son importantes para reconocernos en ellas, y las ceramistas apenas las tienen. Los autores o autoras más antiguos no se conocen y como lo genéricamente humano se define en función del varón, la invisibilidad permanece. Además lo genérico enmarcado en lo masculino genera una paradoja cuando utilizamos determinadas construcciones. Si quiero destacar a una autora como una de las mejores ceramistas ¿entendemos que es la mejor entre las mujeres ceramistas o entre todas las personas ceramistas independientemente de su género? Sin embargo si decimos lo homónimo de un autor, es decir “es uno de los mejores ceramistas”, no hay confusión. El lenguaje es el instrumento que nos ayuda a conocer e interpretar el mundo. Construye pensamiento y el pensamiento crea realidades. Y de manera inconsciente condiciona nuestro conocimiento del mundo. La historiografía tradicional atribuye a la mujer los inicios de la cerámica, en cuanto relega a la mujer al ámbito doméstico. Aunque, curiosamente, atribuye las manifestaciones artísticas pictóricas y escultóricas al hombre. Sin embargo, las actuales teorías que incluyen los nuevos avances en perspectiva de género, no comparten esta división de trabajos y encontramos hallazgos como la presencia segura de mujeres en las pinturas de manos prehistóricas dados los estudios antropométricos o las teorías que interpretan las llamadas venus prehistóricas como autorretratos que plasman la perspectiva del autoconocimiento del cuerpo. Los primeros nombres de mujeres ceramistas rescatadas gracias a las investigaciones feministas que comenzaron a principios de la década de los años 70, aparecen ligados al campo de la reforma de las artes decorativas y al nacimiento del diseño en la segunda mitad del siglo XIX. Como Hannah Barlow en Inglaterra o Mary McLaughlin y Maria Longworth en Estados Unidos. Pese a que la historia del movimiento de la cerámica artística en esos momentos, está aún por investigar en profundidad. La participación de la mujer fue decisiva, supuso un gran impulso para profesionalizar su práctica y reivindicar su equivalencia con las producciones masculinas. La Escuela de la Bauhaus incorporó en sus inicios esta disciplina como oficio en el que arte e industria podían darse la mano. Es precisamente en el taller cerámico y en el de textiles donde encontramos la mayor presencia de mujeres, relegadas a lo que se consideraba apropiado a su sexo. La modernidad de la Bauhaus se expresará en la revolución formal y conceptual del diseño pero la mentalidad patriarcal siguió respirándose. Marguerite Wildenhain o Grete Marks

les porcellanes, els primers revestiments i paviments dels palaus, o les peces úniques. Fet i fet, ha estat quasi invisible en la història de l’art, com ho ha estat la dona artista. La característica de la invisibilitat ha acompanyat la dona com a creadora d’art en general i de ceràmica en particular. Les genealogies són importants per a reconèixer-nos-hi, i les ceramistes gairebé no les tenen. No coneixem els autors o autores més antics i atès que allò genèricament humà es defineix en funció de l’home, la invisibilitat hi roman. A més, allò que és genèric emmarcat en el que és masculí genera una paradoxa quan utilitzem determinades construccions. Si vull fer sobreeixir una autora com una de les millors ceramistes ¿entenem que és la millor entre les dones ceramistes o entre totes les persones ceramistes independentment del seu gènere? Ara bé, si diem el mateix d’un autor, és a dir «és un dels millors ceramistes», no hi ha lloc per a la confusió. El llenguatge és l’instrument que ens ajuda a conèixer i interpretar el món. Construeix pensament i el pensament crea realitats. I de manera inconscient condiciona el nostre coneixement del món. La historiografia tradicional atribueix a la dona els inicis de la ceràmica, pel fet que la relega a l’àmbit domèstic. Encara que, curiosament, atribueix les manifestacions a r t í s t i q u e s , pictòriques i escultòriques, a l’home. Tot i això, les actuals teories que inclouen els nous avanços en perspectiva de gènere no comparteixen aquesta divisió de treballs, i tenim troballes com ara la presència segura de dones a les pintures de mans prehistòriques atesos els estudis antropomètrics o les teories que interpreten les conegudes com a venus prehistòriques com a autorretrats que plasmen la perspectiva de l’autoconeixement del cos. Els primers noms de dones ceramistes rescatades gràcies a les investigacions feministes que van començar a principis de la dècada dels setanta del segle passat, apareixen lligats al camp de la reforma de les arts decoratives i al naixement del disseny en la segona meitat del segle XIX. És el cas d’Hannah Barlow a Anglaterra o Mary McLaughlin i Maria Longworth als Estats Units. Encara que la història del moviment de la ceràmica artística en aquells moments no s’ha investigat pregonament. La participació de la dona hi va ser decisiva, va suposar un gran impuls per a professionalitzar-ne la pràctica i reivindicar la seua equivalència amb les produccions masculines. L’Escola de la Bauhaus va incorporar de bon començament aquesta disciplina com a ofici en què art i indústria ben bé podien encaixar. És precisament al taller ceràmic i al de tèxtils on trobem la més elevada presència de dones, relegades al que es considerava apropiat al seu sexe. La modernitat de la Bauhaus s’expressarà en la revolució formal i conceptual del

destacaron por sus trabajos cerámicos y continuaron su brillante trayectoria después de su paso por la Bauhaus. Igual que sucedió con otras de sus compañeras sus nombres aparecen invisibilizados tras la fama de sus compañeros varones. Coetáneas a las artistas bauhasianas encontramos a Susie Cooper y Clarice Cliff enmarcadas en el Art Déco y a la más conocida dentro de los círculos cerámicos Lucie Rie. La estética de sus elegantes piezas conjuga la potencia escultórica de las formas puras con las formas tradicionales cerámicas. Se la considera junto a Bernard Leach y Hans Coper, pionera de la cerámica de estudio. En la segunda mitad del siglo veinte, dentro del Organicismo destacan los diseños cerámicos de Eva Zeisel, con su búsqueda lúdica de la belleza, como ella misma definía su trabajo. María Montoya, Martínez y Lucy M. Lewis y Margaret Tafoya han impedido que la cerámica de los pueblos nativos americanos desapareciera y con su obra han dejado una gran impronta en la cerámica contemporánea. Afortunadamente la presencia de la mujer en los circuitos del mundo cerámico cada vez ha sido mayor. Prueba de ello es su presencia en las principales ferias internacionales o las bienales de cerámica. Sin embargo siguen pesando las categorizaciones en el mundo del arte y tanto a la cerámica como a las mujeres les queda camino que recorrer para ocupar el lugar que merecen. Si ser mujer es una construcción cultural, también lo es la consideración de la cerámica como una disciplina menor en el ámbito del arte y el diseño, y por ello se abre una inmensa posibilidad: también podemos crear, inventar, definir un nuevo modelo de entender y construir la disciplina cerámica. Deshacernos de tópicos y clichés. Artistas mujeres, partiendo de las llamadas “cuestiones femeninas” se han rebelado a esta categorización, realizando un arte de conquista del espacio público, reivindicando las actividades tradicionalmente femeninas, como la cerámica, transformándolas en una práctica escultórica. Muchas de estas artistas comparten la visión de que su temática las eligió a ellas, no tuvieron elección porque como dijo Kate Millet “lo personal es político”. Judy Chicago eligió la cerámica, junto al bordado, como materia protagonista de su conocida obra The Diner Party. Elije disciplinas tradicionalmente consideradas femeninas y de segundo orden para ponerlas en valor en un homenaje a la genealogía de las mujeres protagonistas del arte, la cultura, la política y la sociedad en la historia.

disseny, però la mentalitat patriarcal continuava alenant. Marguerite Wildenhain o Grete Marks van destacar-hi pels treballs ceràmics i van continuar la seua trajectòria brillant després del pas per la Bauhaus. El mateix podem dir d’altres de les seues companyes: els seus noms apareixen invisibilitzats, amagats al darrere de la fama dels seus companys homes. Com a coetànies de les artistes bauhasianes trobem Susie Cooper i Clarice Cliff, emmarcades en l’art-déco, i la més coneguda dins dels cercles ceràmics, Lucie Rie. L’estètica de les seues elegants peces fa que s’hi conjuguen la potència escultòrica de les formes pures amb les formes tradicionals ceràmiques. Ella és considerada, a la vora de Bernard Leach i Hans Coper, com una pionera de la ceràmica d’estudi. A la segona meitat del segle XX, dins de l’Organicisme destaquen els dissenys ceràmics d’Eva Zeisel, amb la seua recerca lúdica de la bellesa, com ella mateixa definia el seu treball. María Montoya, Martínez i Lucy M. Lewis i Margaret Tafoya han impedit que la ceràmica dels pobles natius americans desapareguera, i gràcies a la seua obra han deixat una gran empremta en la ceràmica contemporània. Afortunadament, la presència de la dona als circuits del món ceràmic com més va més elevada ha estat. I una prova d’això n’és la presència a les principals fires internacionals o les biennals de ceràmica. Segueixen pesant, però, les categoritzacions al món de l’art, i tant a la ceràmica com a les dones els hi queda camí per fer per a ocupar el lloc que mereixen. Si ser dona és una construcció cultural, també ho és la consideració de la ceràmica com una disciplina menor en l’àmbit de l’art i el disseny, i per això s’obri una immensa possibilitat: també podem crear, inventar i definir un nou model d’entendre i construir la disciplina ceràmica. Desfernos-en de tòpics i clixés. Algunes artistes dones, a partir de les anomenades «qüestions femenines» s’han rebel·lat contra aquesta categorització, mitjançant la realització d’un art de conquesta de l’espai públic, i reivindicant les activitats tradicionalment i femenines, com ara la ceràmica, per transformar-les en una pràctica escultòrica. Moltes d’aquestes artistes comparteixen la visió segons la qual la temàtica les va triar a elles, no tingueren elecció, perquè com va dir Kate Millet «allò que és personal és polític». Judy Chicago va triar la ceràmica, i el brodat, com a matèria protagonista de la seua coneguda obra The Diner Party. Ella fa una elecció per les disciplines tradicionalment considerades

Ahora que las fronteras de las disciplinas artísticas se disuelven y el empoderamiento de la mujer en el mundo del arte empieza a dar sus frutos encontramos mujeres que utilizan la cerámica desde diferentes planteamientos, mostrando su talento y las infinitas posibilidades creativas de la cerámica, tanto a nivel nacional como internacional. Ejemplo de ello son las propuestas de las siete ceramistas que se agrupan en esta exposición. Propuestas que transitan a través de diferentes materiales como la porcelana o el gres, diferentes técnicas, acabados y cocciones. Así como géneros, desde la escultura, el mural, la seriación modular o las instalaciones. Reclamando junto con los trasfondos conceptuales, la entidad de la expresión de las mujeres como sujetos del arte y el valor de la cerámica como materia creativa.

Carmen Sevilla PDI d’Història i Teoria de l’Art i del Disseny a l’EASD de València i d’Estètica en la Universitat Jaume I Membre de l’Institut Universitari d’Estudis Feministes i de Gènere Purificació Escribano

femenines i de segon ordre per a posar-les en valor en un homenatge a la genealogia de les dones protagonistes de l’art, la cultura, la política i la societat en la història. Ara que les fronteres de les disciplines artístiques es dissolen i l’apoderament de la dona en el món de l’art comença a donar els seus fruits, trobem dones que utilitzen la ceràmica des de diferents plantejaments, dones que mostren el seu talent i les infinites possibilitats creatives de la ceràmica, tant a nivell nacional com internacional. Un exemple d’això són les propostes de les set ceramistes que s’agrupen en aquesta exposició. Es tracta de propostes que transiten a través de diferents materials com la porcellana o el gres, diferents tècniques, acabats i coccions. Així com gèneres, des de l’escultura, el mural, la seriació modular o les instal·lacions. Reclamen, a més dels rerefons conceptuals, l’entitat de l’expressió de les dones com a subjectes de l’art i el valor de la ceràmica com a matèria creativa.

Carmen Sevilla PDI d’Història i Teoria de l’Art i del Disseny a l’EASD de València i d’Estètica a la Universitat Jaume I. Membre de l’Institut Universitari d’Estudis Feministes i de Gènere Purificació Escribano

La cerámica, ha acompañado al hombre desde sus comienzos y por tanto está unida a nuestra propia esencia como especie, siempre ha tenido un lugar destacado en nuestra historia, incluso nos habla de ella, pero en el devenir de los cambios de finales del siglo XVIII y principios del siglo XIX se pierde su esencia, en lo que se ha dado en llamar artesanía y comienza su distanciamiento del arte con mayúsculas. La Revolución Industrial supone un cambio muy significativo en la percepción del mundo por el hombre occidental, a través del arte y el diseño este cambio se aprecia en profundidad. Para la cerámica también va a suponer un cambio significativo. La desaparición de los gremios y la industrialización de los procesos artesanales, hace que el ceramista esté obligado a reinventarse. Será en este preciso momento donde comenzará una interesante nueva vía que nos llevará a una cerámica lejana a la industrial pero también distinta al concepto artesanal. Con las primeras cerámicas pertenecientes al movimiento Arts and Crafts o las experiencias de los Martin Brothers en su estudio de arte en Londres, la cerámica inicia un camino que nos llevará directos a su incorporación en los movimientos de vanguardias del siglo XX. No es menos cierto que le costó entrar y que de nuevo estuvo condicionada por la mirada externa, que seguía viendo la cerámica y al ceramista como algo atávico, antropológico, pegado a la tierra y sus elementos, cercano a la tradición, intelectualmente lejano del artista puro. Pero las vanguardias no estaban dispuestas a dejar ningún ámbito por investigar, deseando eliminar fronteras y etiquetas, por lo que el artista del siglo XX se acercó a la cerámica con curiosidad de aprendiz, como lo hizo a otras disciplinas, nuevas o tradicionales. Escarbaron en su esencia, observaron desde la tradición y buscaron en la maestría de los ceramistas más atrevidos, experimentaron e innovaron, como estaba ocurriendo con otras disciplinas. Este proceso, quizás fue más largo de conseguir, en el mundo de la cerámica, que en los demás ámbitos artísticos, pero llegó, y así, en los años sesenta, nos encontramos ya con experiencias puramente artísticas, donde la cerámica es la protagonista.

ceràmica_art

La ceràmica ha acompanyat l’home des del seu bon començament i, per tant, està unida a la nostra pròpia essència com a espècie; sempre ha tingut un lloc destacat en la nostra història, fins i tot ens en parla, però en l’esdevenir dels canvis del final del segle XVIII i principi del segle XIX se’n perd l’essència, en allò que s’ha consensuat a anomenar com artesania i comença el seu distanciament de l’art amb majúscules. La Revolució industrial suposa un canvi molt significatiu en la percepció del món per part de l’home occidental; aquest canvi s’aprecia ben profund a través de l’art i el disseny. Per a la ceràmica també suposa un canvi significatiu. La desaparició dels gremis i la industrialització dels processos artesanals fan que el ceramista haja de reinventar-se. És en aquest precís moment que comença una interessant nova via que ens menarà a una ceràmica allunyada de la industrial, però també diferent del concepte artesanal. Amb les primeres ceràmiques del moviment Arts and Crafts o les experiències dels Martin Brothers al seu estudi d’art a Londres, la ceràmica inicia un camí que ens du directes a incorporar-la als moviments d’avantguardes del segle XX. És ben cert que li va costar entrar-hi i que de nou va estar condicionada per un esguard extern, que continuava mirant la ceràmica i el ceramista com una cosa atàvica, antropològica, enganxats a la terra i als seus elements, a la vora de la tradició, intel·lectualment allunyada de l’artista pur. Però les avantguardes no estaven disposades a deixar cap àmbit fora de la investigació, desitjaven eliminar fronteres i etiquetes, i per això, l’artista del segle XX s’apropa a la ceràmica encuriosit com un aprenent, de la mateixa manera que ho feia amb altres disciplines, noves o tradicionals. Escorcollaven en la seua essència, hi observaren des de la tradició i cercaren en el mestratge dels ceramistes més agosarats, hi experimentaren i innovaren, com passava en altres disciplines. Aquest procés, potser costà més d’aconseguir al món de la ceràmica que a la resta dels àmbits artístics, però hi va arribar, i així, als anys seixanta, ens trobem ja amb experiències purament artístiques, en què la ceràmica n’és la protagonista.

Desde un planteamiento actual, libre de prejuicios, el artista (ceramista) puede realizar una obra con calidad, independientemente del proceso técnico utilizado o del material seleccionado, valorando más la intención y sobre todo la capacidad de comunicación. Es muy recurrente mirar la obra en cerámica de Picasso y Miro, cuando se habla de Arte y Cerámica, pero pese a ser interesante, no son las únicas y tras ellos tendríamos que revisar la obra de artistas cerámicos de primer orden como el taller cerámico “Madoura” del matrimonio Ramié, así como la influencia de los artesanos del Midí francés, en el caso de Picasso y la muy fructífera colaboración del ceramista Llorens Artiga con su gran amigo Miro. Si extrapolamos todo lo dicho, solo en el ámbito de producción española, nos vamos a encontrar con una calidad y una variedad en la actividad artística solo comparable con la francesa. El hecho de que España esté aislada culturalmente del mundo, por la larga dictadura del General Franco, no impide que en el interior de la península se esté trabajando a un alto nivel, otra cosa es su repercusión interna y externa. Hoy pocos discuten la importante labor de los ceramistas españoles, y de las Escuelas de Cerámica, surgidas en el desarrollismo de la década de los sesenta, solo nos hace falta hacer un recorrido por la obra de artistas como, María Bofill, Cumella, Ángel Garraza, Rosa Amorós, Elena Colmeiro, Vigreyos, Arcadi Blasco, Angelina Alos, Eric Mestre; muchos de ellos compatibilizaron su trabajo creativo con la docencia. También es fácil apreciar en obras como la de Madola su introspección en el mundo y en el lenguaje de los informalistas, el análisis de sus obras, expuestas en museos y espacios públicos, confirman cómo los lenguajes de las vanguardias están presentes en sus obras cerámicas. El artista cerámico sigue evolucionando con su tiempo desde propuestas diversas, y sigue demostrando al mundo que es capaz de innovar desde el más sencillo de los objetos utilitarios a la más intelectual de las propuestas de expresión artística. La cerámica se ha convertido, en un material más. Es parte importante del quehacer artístico y no es menos cierto, que siendo un material más o menos protagonista tiene una fuerza y un carácter que marcará a muchos de los artistas que trabajan con ella. Nos encontramos con artistas que la utilizan de forma recurrente, como utilizan otros materiales, pero también a otros muchos que después de manejarla son incapaces de dejar de trabajar con ella. Es por todo ello que no podemos, o mejor dicho no debemos, hacer una distinción, entre arte y arte cerámico; entre escultura y escultura cerámica; sólo hay que revisar, mirar y sobre todo, ver, para entender que, seguir manteniendo las clasificaciones decimonónicas del XIX es absurdo, estamos en el futuro y la cerámica hace tiempo que llego. Feli Ruiz Navarro PDI d’Història i Teoria de l’Art i del Disseny a l’EASD de València

Des d’un plantejament actual, lliure de prejudicis, l’artista (ceramista) pot fer una obra de qualitat, independentment del procés tècnic utilitzat o del material seleccionat, valorant-hi més la intenció i, sobretot, la capacitat de comunicació. Sovint, quan es parla d’Art i Ceràmica, es gira la mirada cap a l’obra en ceràmica de Picasso i Miro, però tot i ser interessant, no són les úniques obres i al seu darrere cal revisar l’obra d’artistes ceràmics de primer ordre com el cas del taller ceràmic Madoura del matrimoni Ramié, així com la influència dels artesans del Midí francés, en el cas de Picasso, i la molt fructífera col·laboració del ceramista Llorens Artiga amb el seu gran amic Miró. Si extrapolem tot el que s’ha dit, només en l’àmbit de producció espanyola, hi trobarem una qualitat i una varietat en l’activitat artística solament comparable a la francesa. El fet que Espanya reste aïllada culturalment del món, per la llarga dictadura del general Franco, no impedeix que a l’interior de la península es treballe a un alt nivell, una altra cosa n’és la repercussió interna i externa. Ara com ara, són pocs els qui discuteixen la important labor dels ceramistes espanyols, i de les escoles de ceràmica, sorgides durant el desarrollismo de la dècada dels seixanta: només cal fer-hi un recorregut per l’obra d’artistes com ara María Bofill, Cumella, Ángel Garraza, Rosa Amorós, Elena Colmeiro, Vigreyos, Arcadi Blasco, Angelina Alos o Eric Mestre; molts d’ells van haver de compatibilitzar el seu treball creatiu amb la docència. També és fàcil apreciar en obres com les de Madola la seua introspecció en el món i en el llenguatge dels informalistes; l’anàlisi de les seues obres, exposades als museus i espais públics, confirmen com els llenguatges de les avantguardes estan presents en les seues obres ceràmiques. L’artista ceràmic continua evolucionant amb el seu temps des de propostes diverses, i segueix demostrant al món que és capaç d’innovar des del més senzill dels objectes utilitaris fins a la més intel·lectual de les propostes d’expressió artística. La ceràmica ha esdevingut un material més. És una part important del quefer artístic i no és menys cert que, sent un material més o menys protagonista, té una força i un caràcter que marcarà a molts dels artistes que hi treballen. Ens hi trobem amb artistes que la utilitzen de manera recurrent, com fan ús d’altres materials, però també en trobem d’altres que després de manejar-la són incapaços de deixar de treballar-hi. Per tot això no podem o, millor dit, no hem de fer una distinció, entre art i art ceràmic; entre escultura i escultura ceràmica; només cal revisar, mirar i, sobretot, veure, per a entendre que, continuar mantenint les classificacions vuitcentistes del XIX, és un absurd: som al futur i la ceràmica fa temps que hi ha arribat. Feli Ruiz Navarro PDI d’Història i Teoria de l’Art i del Disseny a l’EASD de València

Amparo Almela Amparo Boluda Carmen Sánchez Myriam Jiménez Rafaela Pareja Supi Hsu Teresa Guerrero

Amparo Almela

«La cerámica debe dar respuesta a mis necesidades de expresión, a interrogantes de nuestra existencia. La obra mía, en este momento, se caracteriza por la utilización de la porcelana y las pastas expansivas. Estudio las posibilidades de la materia, de esta materia, su fuerza…, su potencial…, la belleza…, su esencia…, y todo ello me da la posibilidad de crear e interpretar. Me gusta también la espontaneidad, la intuición…. Busco nuevas alternativas en este momento, menos formales, pero quizás más expresivas, por eso las obras son conceptuales, pero mucho más matéricas. Utilizo la intuición y trato la cerámica con una actitud muy abierta a la experimentación y a la sorpresa».

«La ceràmica ha de donar resposta a les meues necessitats d’expressió, a interrogants de la nostra existència. La meua obra, ara per ara, es caracteritza per la utilització de la porcellana i les pastes expansives. Estudie les possibilitats de la matèria, d’aquesta matèria, la seua força…, el seu potencial…, la bellesa…, la seua essència…, i això, en conjunt, em dóna la possibilitat de crear i interpretar. També m’agrada l’espontaneïtat, la intuïció…. Ara com ara, cerque noves alternatives no tan formals, però potser més expressives, per això les obres són conceptuals, però molt més matèriques. Utilitze la intuïció i tracte la ceràmica amb una actitud molt oberta a l’experimentació i la sorpresa».

01 Título: Vínculos Año: 2014 Material: Porcelana sobre estructura metálica Temperatura: 1.250 ºC Dimensiones: 80 x 15x 20 cm

02 Título: Enlaces Año: 2014 Material: Porcelana Temperatura: 1.250 ºC Dimensiones: 64 x 38 x 38 cm

Títol: Vincles Any: 2014 Material: Porcellana sobre estructura metàl·lica Temperatura: 1.250 °C Dimensions: 80 x 15x 20 cm

Títol: Enllaços Any: 2014 Material: Porcellana Temperatura: 1.250 °C Dimensions: 64 x 38 x 38 cm 03 Título: Links en azul Año: 2015 Material: Porcelana sobre estructura metálica Temperatura: 1.250 ºC Dimensiones: 200 x 200 cm Títol: Links en blau Any: 2015 Material: Porcellana sobre estructura metàl·lica Temperatura: 1.250 °C Dimensions: 200 x 200 cm

Amparo Boluda

«Siempre me he sentido fascinada por la naturaleza, y precisamente en el momento en que vivimos, en que la estamos maltratando. De forma inconsciente he puesto el foco en ella. Mis piezas son una interpretación…, una aproximación…, a los secretos, los enigmas, los misterios y a su gran diversidad. Intento interpretar con un toque de humor la alegría que guarda la naturaleza».

«Sempre m’he sentit fascinada per la naturalesa, i precisament en el moment que vivim, quan l’estem maltractant. De manera inconscient hi he posat el focus. Les meues peces són una interpretació…, una aproximació…, als secrets, als enigmes, als misteris i a la seua gran diversitat. Intente interpretar amb un toc d’humor l’alegria que guarda la naturalesa».

04 Título: Actinia Año: 2017 Material: Gres Temperatura: 1.280 ºC Dimensiones: 80 x 40 cm

05 Título: Xarxa Año: 2011 Material: Porcelana Temperatura: 1.280 ºC Dimensiones: 300 x 200 cm

Títol: Actínia Any: 2017 Material: Gres Temperatura: 1.280 °C Dimensions: 80 x 40 cm

Títol: Xarxa Any: 2011 Material: Porcellana Temperatura: 1.280 °C Dimensions: 300 x 200 cm 06 Título: Brácteas Año: 2017 Material: Gres Temperatura: 1.280 ºC Dimensiones: 200 x 40 cm Títol: Bràctees Any: 2017 Material: Gres Temperatura: 1.280 °C Dimensions: 200 x 40 cm

Carmen Sánchez

«En mi San Sebastián natal observaba, al ir hacia la escuela, como en un sótano hacían ladrillos, esa primera visión, fue algo que se me quedo grabado, luego también tenía una cierta admiración por el trabajo de los alfareros. En 1970 me trasladé a Valencia, y ahí empecé a aprender las diferentes técnicas que hay en la cerámica, pero pensé que mi modo de expresión era el torno, hacia piezas totalmente funcionales: cuencos, platos…, esa funcionalidad me llevó a un dominio del torno, y poco a poco experimenté con otros materiales buscando una expresión personal. Hago mis propios colores con engobes, vidriados, óxidos. En la actualidad utilizo unas piezas superpuestas como rodamientos de hierro».

«Al meu Sant Sebastià natal, quan anava a escola, observava com feien rajoles en un soterrani; aquella primera visi, va ser una cosa que se’m quedà gravada: després també tenia una certa admiració per la feina dels terrissers. El 1970 em vaig traslladar a València, i ací vaig començar a aprendre les diferents tècniques de la ceràmica, però vaig pensar que la meua manera d’expressió era el torn: hi feia peces totalment funcionals: bols, plats…, aqueixa funcionalitat em va conduir a un domini del torn, i a poc a poc vaig experimentar amb altres materials en busca d’una expressió personal. Faig els meus propis colors amb engalbes, vidriats, òxids. Ara utilitze unes peces superposades a manera de rodaments de ferro».

07 Título: Erlo V Año: 2016 Material: Gres, engobe y hierro Temperatura de cocción: 1.260 ºC Dimensiones: 50 x 9 x 9 cm

08 Título: Erlo VI Año: 2017 Material: Gres, vidriado, óxido y hierro Temperatura de cocción: 1.260 ºC Dimensiones: 35 x 10 x 10 cm

Títol: Erlo V Any: 2016 Material: Gres, engalba i ferro Temperatura de cocció: 1.260 °C Dimensions: 50 x 9 x 9 cm

Títol: Erlo VI Any: 2017 Material: Gres, vidriat, òxid i ferro Temperatura de cocció: 1.260 °C Dimensions: 35 x 10 x 10 cm. 09 Título: Mi juego Año: 2017 Material: Gres, vidriado y hierro Temperatura de cocción: 1.260 ºC Dimensiones: conjunto a, 35 x 13 x 13 cm, conjunto b, 35 x 10 x 10 cm Títol: El meu joc Any: 2017 Material: Gres, vidriat i ferro Temperatura de cocció: 1.260 °C Dimensions: conjunt a, 35 x 13 x 13 cm, conjunt b, 35 x 10 x 10 cm

Myriam Jiménez

«En todos mis trabajos hay una clara inclinación hacia las formas geométricas, donde a través de conceptos matemáticos y racionales los someto a criterios de orden ritmo y secuencia. La serie Paisajes Urbanos es el fruto de la observación exterior y una profunda interiorización de los espacios urbanos que nos rodean, para ello parto de patrones gráficos que por su ritmo, simetría y geometría me resultan atractivos y que forman parte de nuestras vistas urbanas diarias. Es vital en este tipo de murales el juego con las luces con las sombras cuyo contraste libera toda la profundidad y el sentido del trabajo. En los Espacios Interiores nos encontramos con unos laberintos de patios donde la luz juega por sus ángulos y aristas marcando con fuerza la geometría de su contorno. A su vez el uso del color blanco es vital en toda mi obra como síntesis de todos los colores y símbolo de lo absoluto».

«En cadascun dels meus treballs hi ha una clara inclinació cap a les formes geomètriques, on a través de conceptes matemàtics i racionals els sotmet a criteris d’ordre, ritme i seqüència. La sèrie Paisatges urbans és el fruit de l’observació exterior i una profunda interiorització dels espais urbans que ens envolten; per arribar-hi, partisc de patrons gràfics que pel seu ritme, simetria i geometria em resulten atractius, i que formen part de les nostres vistes urbanes diàries. És vital en aquest tipus de murals el joc de les llums amb les ombres, el contrast de les quals allibera tota la profunditat i el sentit del treball. En els Espais interiors ens trobem amb uns laberints de patis on la llum juga entre els seus angles i arestes i hi marca amb força la geometria del seu contorn. Al seu torn, l’ús del color blanc és vital en tota la meua obra com a síntesi de tots els colors i símbol de l’absolut».

10 Título: Espacios interiores Año: 2014 Material: Gres y engobe Dimensiones: 6,5 x 150 x 150 cm

11 Título: Caos, serie Paisajes urbanos Año: 2017 Material: Porcelana Dimensiones: 7 x 100 x 100 cm

Títol: Espais interiors Any: 2014 Material: Gres i engalba Dimensions: 6,5 x 150 x 150 cm

Títol: Caos, sèrie Paisatges urbans Any: 2017 Material: Porcellana Dimensions: 7 x 100 x 100 cm 12 Título: Orden, serie Paisajes urbanos Año: 2017 Material: Porcelana Dimensiones:7 x 100 x 100 cm Títol: Ordre, sèrie Paisatges urbans Any: 2017 Material: Porcellana Dimensions: 7 x 100 x 100 cm

Rafaela Pareja

«Mi obra surge del análisis de lo cotidiano y de la observación de la naturaleza. Un accidente con la materia puede ser el punto de partida, el origen de mi expresión. Intento acercar el arte a la vida y dejar que mis emociones y sentimientos modelen la materia. El objeto en este caso esta aislado de su función y significado, para contemplarlo como un símbolo que encierra su propia historia. Trabajando con la forma, encerrando el espacio y jugando con sus huecos, las ideas aparecen de lo profundo, y del deseo de ser realidad. Investigo y busco nuevos caminos. Mi arcilla es la porcelana y el gres y mi color el blanco. Mezclo una y otra vez la tierra con materiales orgánicos e inorgánicos, y espero a ver que pasa, un proceso de transformación en donde los elementos agua, tierra, y fuego son imprescindibles».

«La meua obra sorgeix de l’anàlisi d’allò que és quotidià i de l’observació de la naturalesa. Un accident amb la matèria pot ser el punt de partida, l’origen de la meua expressió. Intente acostar l’art a la vida i deixar que les meues emocions i sentiments modelen la matèria. L’objecte, en aquest cas, està aïllat de la seua funció i significat, per a contemplar-lo com un símbol que tanca la seua pròpia història. Treballant amb la forma, tancant l’espai i jugant amb els seus buits, les idees apareixen de la profunditat, i del desig de ser realitat. Investigue i cerque nous camins. La meua argila és la porcellana i el gres, i el meu color el blanc. Barrege una vegada i una altra la terra amb materials orgànics i inorgànics, i espere a veure què passa, un procés de transformació on els elements aigua, terra i foc són imprescindibles».

13 Título: Anatomías Año: 2017 Material: Refractario y porcelana, urdimbre e incrustaciones Temperatura: 1.260 ºC Dimensiones: 45 x 27 cm

14 Título: Entre gotas y lágrimas Año: 2015 Material: Mayólica y vidriados Temperatura: 1.100 ºC Dimensiones: 500 x 300 cm

Títol: Anatomies Any: 2017 Material: Refractari i Porcellana, ordit i incrustacions Temperatura: 1.260 °C Dimensions: 45 x 27 cm

Títol: Entre gotes i llàgrimes Any: 2015 Material: Majòlica i vidriats Temperatura: 1.100 °C Dimensions: 500 x 300 cm 15 Título: Sensualidad vegetal Año: 2017 Material: Porcelana Temperatura: 1.200 ºC Dimensiones: 90 x 68 cm Títol: Sensualitat vegetal Any: 2017 Material: Porcellana Temperatura: 1.200 °C Dimensions: 90 x 68 cm

Supi Hsu

«Lo principal de mi trabajo lo expreso con lo figurativo porque me siento identificada como persona. Con el paso del tiempo, cada vez siento más que yo pertenezco al universo. Mi obra evoluciona desde una figuración aislada hacia otra etapa más reciente, donde la figura está vinculada a un espacio arquitectónico, o a otros espacios diferentes, como por ejemplo en mi último trabajo la figura habita en un grupo de caracoles. Para mí trabajo lo más importante, es conseguir tener emociones, y sobre todo, sentir el significado de mi existencia, el sentido de mi propia vida, donde nada es para siempre, donde no hay nada imposible. Para mí lo importante es sentir y amar».

«El més important del meu treball ho expresse amb el figurativisme perquè m’hi sent identificada com a persona. Com més temps passa, més sent que jo pertany a l’univers. La meua obra evoluciona des d’una figuració aïllada cap a una altra etapa més recent, on la figura està vinculada a un espai arquitectònic, o a altres espais diferents, com per exemple passa en el meu últim treball on la figura habita en un grup de caragols. Per a la meua feina el més important és aconseguir tenir emocions i, sobretot, sentir el significat de la meua existència, el sentit de la meua pròpia vida, on res és per a sempre, i on res no és impossible. Per a mi el que és important és sentir i estimar».

16 Título: Una vez tuve un sueño Año: 2017 Material: Gres, cocción de serrín Temperatura de cocción: 1.100 ºC Dimensiones:100 x 250 x 300 cm.

17 Titulo: El Punto Año: 2015 Material: Gres, hilo, cocción de serrín Temperatura de cocción: 1.100 ºC Dimensiones: Instalación sobre 45 x 70x 100 cm +-.

Títol: Una vegada vaig tenir un somni Any: 2017 Material: Gres, cocció de serradures Temperatura de cocció: 1.100 °C Dimensions: 100 x 250 x 300 cm

Títol: El punt Any: 2015 Material: Gres, fil, cocció de serradures Temperatura de cocció: 1.100 °C Dimensions: Instal·lació sobre 45 x 70 x 100 cm +18 Título: Zapatos rojos Año: 2016 Material: Porcelana Temperatura de cocción: 1.280 ºC Dimensiones: 6,5 x9,2x2 cm Títol: Sabates roges Any: 2016 Material: Porcellana Temperatura de cocció: 1.280 °C Dimensions: 6,5 x 9,2 x 2 cm

Teresa Guerrero

«Creo en la búsqueda de mi identidad a través del proceso cerámico. Siento la cerámica a modo de relación amorosa con todas las emociones que ello implica: conflicto, pasión, sufrimiento, duda, felicidad…. Las ideas a veces surgen, llegan a través de los sueños, de las vivencias, de los objetos cotidianos y otras veces por la evolución de mi trabajo anterior. Abordo mis piezas haciendo primero bocetos en papel y una vez resueltos elijo el soporte definitivo en gres o en porcelana que me permiten trabajar el volumen, el color y el grafismo a la vez».

«Crec en la cerca de la meua identitat mitjançant el procés ceràmic. Sent la ceràmica a manera de relació amorosa amb totes les emocions que això implica: conflicte, passió, sofriment, dubte, felicitat… Les idees de tant en tant apareixen, arriben a través dels somnis, de les vivències, dels objectes quotidians; i altres vegades, per l’evolució del meu treball anterior. Aborde les peces primer fent esbossos en paper i una vegada resolts trie el suport definitiu en gres o en porcellana que em permeten treballar alhora el volum, el color i el grafisme».

19 Título: Mural Año: 2015 Material: Gres Temperatura de cocción: 1.280 ºC Dimensiones: 267 x 167 cm

20 Título: Recortables Año: 2017 Material: Porcelana y colores de tercer fuego Temperatura de cocción: 1.280 ºC Dimensiones: 110 x 132 cm

Títol: Mural Any: 2015 Material: Gres Temperatura de cocció: 1.280 °C Dimensions: 267 x 167 cm

Títol: Retallables Any: 2017 Material: Porcellana i colores de tercer foc Temperatura de cocció: 1.280 °C Dimensions: 110 x 132 cm 21 Título: Variaciones 1 y 2 Año: 2017 Material: Porcelana y colores de tercer fuego Temperatura de cocción: 1.280 ºC Dimensiones: 40 x 52 cm Títol: Variacions 1 i 2 Any: 2017 Material: Porcellana i colors de tercer foc Temperatura de cocció: 1.280 °C Dimensions: 40 x 52 cm

Amparo Almela Amparo Boluda Carmen Sánchez Myriam Jiménez Rafaela Pareja Supi Hsu Teresa Guerrero

Page 10 The aim of the exposition «Ceràmica en mans de dona», organised by the Universitat de València and the Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, is to claim two relevant cultural aspects: on one hand, it aims at showing the expressive possibilities of ceramics, which is not given so much importance due to the virtual environment in which we are immersed; on the other hand, it claims the permanent need to highlight the role of women in the field of creative arts. Female ceramicists have used ceramics to shape feelings and communicative needs through the creation of subtle and delicate works that come from them and that arise as a consequence of a discreet, reflexive and quiet journey inside their workshops. They silently talk about an inner journey that they wish to share, through their works, in this exposition. They care for the world, nature, spaces, openings and sections that can be created with this material and their artistic possibilities, in the broader sense of the term. It is not the first time that the Universitat de València and the Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises join for ceramics. The Universitat de València is doing this because it is sure of the cultural richness of this material, especially in determining the configuration of the objectual, functional and artistic environment, both in the present and in the past. It is the main purpose of the Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, where we daily work on the creations, development and investigation on new materials, processes and applications of ceramics in all the fields. The Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises is immersed in several procedures that aim at achieving pedagogical innovations in all the educational stages in which

ceramics is involved. The school defines itself as an Integrated Centre for Ceramics and is able to conserve the richness and cultural tradition inherent to the word ceramic in our country and develop creative and innovative procedures. The Universitat de València and the Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises understand that the Comunitat Valenciana cannot forget its rich tradition in ceramics and recognises the social commitment related to the artistic productions of women that this projects wants to highlight. The exposition «Ceràmica en mans de dona» presents the works of seven women who work with ceramics every day, critically discussing the environment through this material. Sculptures and objects in different formats are part of this exposition but they do all share a dominant colour: porcelain white. Even if the topic is not homogenous, it is a rich, critic and reflexive one. Definitely, it is ceramics in the woman’s hand. Esteban Morcillo Sánchez Rector de la Universitat de València Antonio Ariño Villarroya Vicerector de Cultura e Igualdad de la Universitat de València Page 12 Ceramics in woman’s hand Four elements get in the ceramic process: earth, water, air and fire. Ceramics is the earth while travelling and changing its state when combining with the three other elements. The water turns it into a soft workable and mouldable substance in order to change its shape. The air sheds away the water in order to get into its solid and permanent state.

Finally, the fire fuses with it and transforms its essence, this way reaching the end of its journey.

unique pieces. Being almost invisible in the history of arts, the same way that women artists have been.

Many traditions establish the four elements theory, as well as the tale of human origins, where deity models the human being and gives life to it with its deity. The matter transforms and changes its essence. Ceramists do also model and give life to their pieces as mundane deities would do. Ceramics have ties with the worship of maternity and fertility which are archetypically related to women. Mother Earth expresses herself through these women. The transformation process of the matter by way of heat has been related to the mysterious alchemical processes. For centuries, to ensure a good firing it has been appealed to religious or magical rituals in search of the gracefulness of deities. Women have also raised this kind of astonishment due to their being able to give life, the mystery of their body and their sex which was interpreted as the door through which we are coming to life. The patience, the expectation and the surprise of birth have been related to the times of the ceramic process, which cannot be hastened, as well as the last word of the firing process which cannot be totally controlled. The body of a woman has also been compared to the vessel which hosts life in it.

Invisibility is a feature that has accompanied women as creators of art in general and as creators of ceramics in particular. Genealogies are important to recognize ourselves through them, and female ceramicists hardly have them. The most ancient male authors and female authors are not known and as the generically human is defined in terms of the male, invisibility remains. Therefore, the generic framed in the masculine generates a paradox when we use certain constructions. If I want to highlight a female author as one of the best ceramicists, do we mean that she is the best among female ceramicists or among all potters regardless of their gender? However, if we say the same about a male author, that is to say â&#x20AC;&#x153;he is one of the best ceramicistsâ&#x20AC;?, there is no misunderstanding. Language is the tool that helps us to know and interpret the world. It builds our thinking and through thinking we create realities. And unconsciously, it affects our knowledge of the world.

Ceramics is a way of expressing human capacities. It has solved daily problems during revolutionary periods like the Neolithic through agriculture, therefore, the human being has chosen it as a way to make reflections about transcendent, magical, religious, social, artistic and aesthetic issues. The way of considering ceramics has been shifting from disdain, due to its ties with the poorest matter and functional objects, to the worship of luxury mainly embodied by porcelain, the first coatings and floors of palaces, or

Traditional historiography attributes the beginnings of ceramics to women, as a result of women being relegated to the domestic environment. Even if it curiously attributes pictorial and sculpture artistic manifestations to men. Nonetheless, the actual theories which include new perspectives about gender, do not share this work division and we discover new findings like, for example, the presence of women in the pictures of prehistorical hands thanks to anthropometrical studies or the theories that interpret the so-called prehistoric Venus like self-portraits which express the perspective of the self-knowledge of the body. The first names of female ceramicists, revived by the feminist investigations that started at the beginning of the â&#x20AC;&#x2122;70, seem to be related to the field of the reform of decorative

arts and to the birth of design in the second half of the XIX century, like, for example, Hannah Barlow in England or Mary McLaughlin and Maria Longworth in the United States. This is true even if the history of the movement of artistic ceramics at that moment is still to be deeply investigated. The involvement of women has been decisive and has meant a great impulse to professionalise their practice and claim their equality with respect to male productions. In its beginnings, the Bauhaus School included this discipline as a profession in which arts and industry could meet. It is precisely in the ceramic and textile workshops where we find a great majority of women, who were relegated to what was considered as more appropriate to their genre. The modernity of the Bauhaus will be expressed in the formal and conceptual revolution of design, but the patriarchal attitude was still present. Marguerite Wildenhain or Grete Marks stood out for their ceramic works and continued their brilliant carrier after going through the Bauhaus. The same way that had happened to their female mates, their names were eclipsed behind the success of their male mates. Among the female artists who were contemporary to the female artists of the Bauhaus, we find Susie Cooper and Clarice Cliff, who belonged to the Art Déco, and above all the most famous among the ceramics circles: Lucie Rie. The aesthetics of her elegant pieces combines the sculptural power of pure shapes with the traditional ceramic shapes. She is considered, together with Bernard Leach and Hans Coper, as the pioneer of studio ceramics. In the second half of the XX century, in Organicisms it is worth to mention the ceramic designs by Eva Zeisel, characterised by a ludic search of beauty, as she defined her work.

María Montoya, Martínez and Lucy M. Lewis y Margaret Tafoya prevented Native American ceramics from disappearing and, with their work, they have left a mark in contemporary ceramics. Luckily, the female presence has been increasing in the field of ceramics in the world. The female presence in the main international fairs or ceramics biennials is the evidence of this fact. However, we are still faced with categorisations in the world of arts, and women and ceramics still have a long way to go in order to take the place they deserve. Being a woman is a social construct, and this is also true about the way ceramics is intended as a minor discipline in the field of arts and design, and here we have a great opportunity: we can also create, invent, define a new model for intending and build ceramics as a discipline, getting rid of clichés. Many female artists, starting from the so-called “female issues”, rebelled in the face of this categorisation, creating a kind of art to conquer public spaces, defending the traditional feminine activities, like ceramics, turning them into a sculptural practice. Many of these artists share the view that they were elected by their topic; they did not have a choice because, as Kate Millet said, “what is personal is political”. Judy Chicago chose ceramics, along with embroidery, as the main subject of her famous play, The Diner Party. She chooses disciplines which are traditionally attributed to females and considered as secondary in order to play tribute to the genealogy of protagonist women in arts, culture, politics and society during the History. Now that the borders among artistic disciplines are disappearing and now that women empowerment in the world

of arts starts to give results, we find women that make use of ceramics from a different point of view, displaying their talent and the endless creativity of ceramics, both at national and international level. An example of that are the proposals of the eight women that group together in this exposition, which go through different materials, such as porcelain or stoneware, different techniques, finishings and firings. As well as genres, from sculpture, murals, modular seriation or the buildings. Claiming, together with the conceptual backgrounds, the entity of the expression of women as subjects of arts and the value of ceramics as a creative subject. Carmen Sevilla Academic Staff Teaching and Research of the History and Theory of Arts and Design at the EASD, València. And of Aesthetics at Universitat Jaume I. Member of the Institut Universitari d’Estudis Feministes i de Gènere Purificació Escribano. Page 20 Ceramics_Art Ceramics has accompanied men from the very beginnings and is, thus, tied to our essence as a species, it has always had a relevant role in our history, it even talks about it, but due to the changings that occurred at the end of the XVIII century and the beginnings of the XIX century, its essence has gone ashtray, it has started to be called handcrafts, starting to get away from what is considered as Art. The Industrial Revolution represents a very significant change in the perception of the world by Western men, this change is deeply appreciated through arts and design. For ceramics it will also be a significant change. The disappearance of the guilds and the industrialization of the craft

processes, result in the need of the ceramist to reinvent him or herself. It will be in this precise moment where an interesting new way will begin, resulting in a sort of ceramics far from the industrial one but which differs also from the craft concept. With the first ceramics belonging to the Arts and Crafts movement or the experiences of the Martin Brothers in their art studio in London, ceramics starts a path that will lead us directly to its incorporation in the avant-garde movements of the 20th century. It is also true that it had to struggle to get into it, being conditioned again by an external point of view, which continued to see ceramics and ceramicists as something atavistic, anthropological, attached to the earth and its elements, close to the artist’s tradition, intellectually far away from the pure artist. But the vanguards were not willing to leave any area to investigate, wishing to eliminate borders and labels, so the artist of the twentieth century approached the pottery with the same curiosity as an apprentice would have, as he did for other disciplines, either new or traditional ones. They delved into its essence, observed from the tradition and sought in the mastery of the most daring potters, they made experimentations and innovations, exactly as it was happening in other disciplines. This process was perhaps longer to achieve in the world of ceramics than in the other artistic fields; but this process was finally achieved and thus, in the sixties, we already find purely artistic experiences, where ceramics is the protagonist. From a current approach, without any preconceptions, the artist (ceramicist) can perform a work with quality, regardless of the technical process or the selected material, giving much more value to intention and communicative skills.

It is very recurrent to look at the ceramic works by Picasso and Miro, when we talk about Arts and Ceramics, but even if it is interesting, they are not the only ones and after them we would have to review the works of master ceramicists such as the ceramic workshop “ Madoura “of the Ramié couple, as well as the influence of the artisans of the French Midi, in the case of Picasso and the very prosperous collaboration of the ceramicist Llorens Artiga with his close friend Miro. If we draw conclusions to what we have being stating, in the case of Spanish production alone, we will find a quality and an artistic variety which can only be equaled by the French one. The fact that Spain is culturally isolated from the world, due to the long dictatorship of Francisco Franco, does not prevent that in the inner areas of the peninsula artists are working at a high level, even if its internal and external consequences are not regarded the same. Today, very few people discuss the important works of Spanish ceramicists and of Ceramic Schools, that emerged in the period of development in the sixties, we just need to review the works of artists such as Maria Bofill, Cumella, Angel Garraza , Rosa Amoros, Elena Colmeiro, Vigreyos, Arcadi Blasco, Angelina Alos, Eric Mestre; many of them made their creative work compatible with teaching. It is also easy to appreciate in works, such as Madola’s, its introspection in the world and in the language of informalists, the analysis of his works, exhibited in museums and public spaces, confirms how the languages of the avant-garde are present in his ceramic works. Ceramic artists continue to evolve along with their period with diverse proposals, and continue to demonstrate to the world that they are capable of innovating from the simplest utilitarian object to the most intellectual artistic expression proposals. Ceramic has become one more material. It is an important part of the artistic work and it is also true that although it is

a more or less protagonist material, it has such a strength and a charisma that will mark many of the artists who work with it. We find artists who use it frequently, as they do with other materials, but we will also find many other artists who, after handling it, are unable to stop working with it. It is because of all of this that we can’t, or we rather should not, make a distinction between art and ceramic art; between sculpture and ceramic sculpture; we just have to review, observe and, above all, see, to understand that going on maintaining the nineteenth-century classifications of the nineteenth century is absurd, we are in the future and ceramics has arrived long ago. Feli Ruiz Navarro Academic Staff Teaching and Research of the History and Theory of Arts and Design at the EASD, València. Page 26, 32, 38, 44, 50, 56, 62 Amparo Almela «Ceramics must answer my expressive needs concerning our existence. My work is right now; it is characterised by the use of porcelain and expansive clay bodies. I focus on the possibilities of the matter, of this matter, its strength…its potential…its beauty…its essence….and all of this gives me the possibility to create and interpret. I also like spontaneity and intuition. I look for new alternatives in this moment, less formal, but perhaps more expressive ones; that’s why the works are conceptual, but much more physical. I use intuition and I deal with ceramics from an open attitude towards experimentation and surprise».

Amparo Boluda «I have always been fascinated by nature and precisely the moment we live now we are abusing of it. Unconsciously, I have focused on nature. My Works are a kind of interpretation…, approximation…, to its secrets, its enigmas, its mysteries and to its wide diversity. I try to interpret the bliss that hosts nature with a touch of humour».

find attractive due to their rhythm, symmetry and geometry, and that are part of our daily urban sights. In this kind of murals, the combination of lights and shadows is vital; such contrast releases the whole depth and sense of the work. In Inner Spaces we find labyrinths of gardens where the light combines its angles and edges, strongly shaping the geometry of its borders. At the same time, using a colour such as white is crucial along my work, considered as a synthesis of all the colours and symbols of the absolute».

Carmen Sánchez

Rafaela Pareja

«In San Sebastián, the city where I was born, when I went to school I used to observe how bricks were built in an underground room; that first thing I saw has remained in my mind and then I also had admiration for the work potters do. In 1970 I moved to Valencia and there I started to learn different techniques related to ceramics; but I thought that the way I wanted to express myself was wheel throwing; I created completely functional objects: pots, dishes… that functionality brought me to the wheel throwing domain and, little by little, I could experiment with other materials looking for a personal manner to express myself. I create my own colours using slip, glazes and oxides. At present, I use superposed pieces as iron bearings».

«My work rises from the analysis of everyday life and from the observation of nature. An accident with the matter can be the starting point, where my expression originates. I attempt to join art and life, and let my emotions and feelings mould the matter. The object, in this case, is isolated from its function and meaning, only to be contemplated as a symbol that encloses its own story. Working with shapes, closing spaces and playing with gaps, ideas come up from the depth and from the desire of becoming real. I investigate and look for new paths. My clay is porcelain and stoneware, and my colour is white Again and again, I mix the earth with organic and non-organic materials, and I wait to see what happens, a transformation process where water, earth and fire are essential elements».

Myriam Jiménez «In all my works there is a definite inclination to geometrical forms, where through mathematical and rational concepts I submit them to rythm and sequence order criteria. The series Urban Landscapes is the result of external observation and a deep exteriorisation of urban spaces around us; to do that I begin with graphic patterns which I

Supi Shu «I express what is key in my work through what is figurative because I identify as a person.

As time goes by, I feel that I belong more and more to the universe. My work evolves from an isolated figuration to a more recent stage, where the figure is tied to an architectonical space, or to other different spaces, like, for example, the little bean in a group of snails, which is part of my latest work. For my job, the most important thing is to achieve emotions and especially feeling the meaning of my existence, the feeling of my own life, where nothing is forever, where nothing is impossible. The most important thing to me is feeling and loving». Teresa Guerrero «I believe in the search of my identity through the ceramic process. I feel ceramics as a means to have a love relation with all those emotions that it implies: conflict, passion, suffering, doubt, happiness… The ideas sometimes come from our dreams, our experiences, our daily objects, but sometimes they arise from the evolution of my previous work. I deal with my pieces drawing a paper sketch first, and then, once they are over, I choose its definitive format, stoneware or porcelain, which allows me to work on volume, colour and graphics at the same time». Page 29, 35, 41, 47, 53, 59, 65 01 Title: Links Year: 2014 Material: Porcelain on metal structure Temperature: 1.250 ºC Dimensions: 80 x 15x 20 cm

02 Title: Links Year: 2014 Material: Porcelain Temperature: 1.250 ºC Dimensions: 64 x 38 x 38 cm 03 Title: Links in blue Year: 2015 Material: Porcelain on metal structure Temperature: 1.250 ºC Dimensions: 200 x 200 cm 04 Title: Actinia Year: 2017 Material: Stoneware Temperature: 1.280 ºC Dimensions: 80 x 40 cm 05 Title: Xarxa Year 2011 Material: Porcelain Temperature: 1.280 ºC Dimensions: 300 x 200 cm 06 Title: Bracts Year: 2017 Material: Stoneware Temperature: 1.280 ºC Dimensions: 200 x 40 cm 07 Title: Erlo V Year: 2016 Material: Stoneware, slip and iron Cooking temperature: 1.260 ºC Dimensions: 50 x 9 x 9 cm

08 Title: Erlo VI Year: 2017 Material: Stoneware, glaze, oxide and iron Cooking temperature: 1.260 ºC Dimensions: 35 x 10 x 10 cm 09 Title: My game Year: 2017 Material: Stoneware, glaze and iron Cooking temperature: 1.260 ºC Dimensions: set a, 35 x 13 x 13 cm, set b, 35 x 10 x 10 cm 10 Title: Interior Spaces Year: 2014 Material: Stoneware and slip Dimensions: 6.5 x 150 x 150 cm 11 Title: Chaos, series Urban Landscapes Year: 2017 Material: Porcelain Dimensions: 7 x 100 x 100 cm 12 Title: Order, series Urban Landscapes Year: 2017 Material: Porcelain Dimensions: 7 x 100 x 100 cm 13 Title: Anatomies Year: 2017 Material: Refractory and porcelain, warp and inlays Temperature: 1.260 ºC Dimensions: 45 x 27 cm 14 Title: Between drops and tears Year: 2015

Material: Majolica and glazes Temperature: 1.100 ºC Dimensions: 500 x 300 cm 15 Title: Vegetal sensuality Year: 2017 Material: Porcelain Temperature: 1.200ºC Dimensions: 90 x 68 cm 16 Title: I once had a dream Year: 2017 Material: Stoneware, sawdust cooking Cooking temperature: 1.100 ºC Dimensions: 100 x 250 x 300 cm. 17 Title: The Point Year: 2015 Material: Stoneware, yarn, sawdust cooking Cooking temperature: 1.100 ºC Dimensions: Installation on 45 x 70x 100 cm + -. 18 Title: Red shoes Year: 2016 Material: Porcelain Cooking temperature: 1.280 ºC Dimensions: 6.5 x9.2x2 cm 19 Title: Mural Year: 2015 Material: Stoneware Cooking temperature: 1.J280 ºC Dimensions: 267 x 167cm 20 Title: Cut-outs Year: 2017

Material: Porcelain and third fire colors Cooking temperature: 1.280 ยบC Dimensions: 110 x 132 cm 21 Title: Variations 1 and 2 Year: 2017 Material: Porcelain and third fire colors Cooking temperature: 1.280 ยบC Dimensions: 40 x 52 cm