Comiat promoció 2012
escola mestral 25 de juny de 2012
És un costum de l’escola que un professor, un de diferent cada any, parli en aquesta festa en nom de tots els que heu tingut al llarg d’aquests anys. Abans de res he d’agrair a la Carme la confiança de demanar-me que avui ho faci jo. Tot i la responsabilitat he de dir que em fa il·lusió. És una nit intensa, que recordarem. Ja fa dies que es nota un ambient especial. Sabeu què vull dir, no? Ens creuem pels passadissos i ens mirem amb un mig somriure un segon més llarg del que faríem normalment. Algunes paraules ens surten un punt més emotives del que volem, més nervioses... Jo, que vaig passar per moltes escoles diferents (això si, la primera la Mestral!) crec que entenc bé aquesta barreja de sensacions que teniu. Molts de vosaltres fa 15 anys que esteu junts, des de sempre!. Aquesta nit és el moment precís de celebrar un canvi molt important per a vosaltres. S’acaba la fase de preparatius, l’entrenament: és l’hora de la veritat, aixequeu el vol. Alguns estareu pensant que em passo, i si, teniu raó. Aquest pas no és cosa que es faci en una nit, ni exactament avui! Això són experiències molt més íntimes. Però avui teniu l’oportunitat de celebrar-ho tots junts. Les festes com aquesta, els rituals, són importants, ens són molt útils. Puntuen el temps amb moments d’intensitat dramàtica. Fem una pausa, tots alhora, i ens permetem sincronitzar-nos, ressonar en la mateixa freqüència. Aquesta nit és la vostra celebració. I els mestres, pares i mares i familiars també podem compartirla breument amb vosaltres. I així, com qui arriba a una fita remarcable en el camí, ho assenyalem fent dues coses: mirant enrere, mirant endavant. Mirem enrere: Aquell primer dia d’escola. A P3, amb la Montse Prats. O més grans. Potser teniu un record molt nítid de l’arribada. Les bates, les taules, la pissarra, el pati, el sorral, els racons. La Delo. Les castanyeres, Nadal, Carnestoltes, Sant Jordi, festes de primavera. El menjador. El pati de les tortugues. La Festa de les Lletres quan ja vau saber llegir. Que grans que éreu!, la classe dels dos cosins (són bons
nens però Déu n’hi do la guerra que donen); la classe de les bessones: els mestres nous les confonen fins que no aprenen a veure la piga; ui, en aquesta classe les nenes fan molta pinya!, els agrada sortir a la pissarra , les “MaLaCaJu” a cinquè es van inventar un ball de fi de curs. Sortides, colònies, projectes, cançons, redaccions, exàmens, crèdits de síntesi. Disfresses, com per anar de boda. Unes hores desviats a l’aeroport d’Alacant veient Tom i Jerry al portàtil del Biel. Sí, són un grup molt interessat, ...i molt fester, també. Teatre, exposicions. Chillida Leku. El treball de recerca. Florència, Venècia. Instants molt delicats que ens heu regalat, que donen sentit a la feina de tots aquests anys: una bona pregunta, una cançó en una dramatització de Garcia Lorca; l’Arribas tocant el piano a l’aula de música... Són comentaris caçats dels mestres que us hem vist créixer ...som molts, només diré els tutors per no allargar-me: la Montse Prats, la Raquel, la Teresa Font, el Víctor, la Josepa, la Susagna, el Dani (el Dani tres vegades!, ell en podria explicar unes quantes), el Josep Marí, la Viqui, l’Estel, el Jordi Gómez, l’Emília, cadascú amb el seu estil, però tots amb la mateixa dedicació. Quines impressions us endureu de nosaltres? Segur que, més que conceptes teòrics, recordareu gestos, l’actitud en situacions concretes, la relació que hem pogut establir. Per a aprendre, per a conèixer, sempre s’estableix alguna mena de diàleg. També per a conèixer-se un mateix ens cal aquest mirall, aquesta distància que dóna la relació amb els altres. Us he de dir que, en molts moments, he sentit que entre nosaltres hi havia aquest diàleg. Us agraeixo tot el que he pogut aprendre sobre coses que no m’esperava, i sobre mi mateix, al llarg d’aquesta conversa assimètrica que hem anat tenint. I estic segur que en això parlo en nom de tots els mestres. Mirem endavant? Sense por. Projectar el futur des d’aquest present tumultuós és un exercici d’optimisme. Si us sóc franc, i en contra de tantes veus catastrofistes, jo envejo el repte descomunal que us toca viure. Gairebé estic impacient per veure com ho fareu. Vosaltres sereu els actors principals en un moment apassionant de la història. Mai el món haurà canviat tant i tant de pressa: quan tindreu la meva edat és molt possible que haguem passat un punt de no retorn en el desenvolupament de la biotecnologia, l’enginyeria genètica, la intel·ligència artificial, la medicina, les comunicacions... Molt possiblement us ocupareu en tasques que ara mateix ni imaginem.
El futur ja només el podem pensar en termes planetaris, d’espècie. Ens juguem les condicions de vida amb unes eines de tal potència que ja no és possible mantenir-se al marge de la responsabilitat amb els qui vindran darrera nostre. Doncs bé, aquesta responsabilitat generacional, aquesta consciència de pont, està molt lligada amb l’escola que deixeu, amb la universitat cap a on molts de vosaltres anireu. La cultura és una eina revolucionària, és una cadena que fa segles que ens anem passant, transformant-la, a partir de diàlegs com aquests que ja hem començat a tenir. A les escoles, a les universitats. Als carrers. La paraula és l’eina més transformadora. Que ho digui jo, que sóc el professor de dibuix tècnic!. Que defenso sempre que les coses s’aprenen fent-les. Parlem doncs, i llegim, escoltem, discutim. Ara més que mai ens calen saviesa, consciència, ètica, solidaritat. Ja ho veieu, tots depenem de vosaltres. I tinc molta confiança en que estareu a punt. Hem procurat que tingueu a l’abast les eines, i sabreu com fer-les servir. Caldrà fer un esforç. La cultura no és sempre fàcil, ni divertida, ni espectacular. No es pot comptar en termes de rendibilitat econòmica a curt termini, no es pot encabir en frases curtes. I, sisplau, tampoc no ha de servir per a distingir-vos, sinó per a entendre’ns. Vaig acabant. Els mestres, els pares, els adults, tenim una tendència biològica a donar-vos consells, sobretot al final d’actes com aquest. En general els escolteu educadament, però en feu poc cas. I més val així. Jo me’n sortiré amb paraules que ja són de tots. No és una cita enginyosa o difícil d’entendre, és un vers molt conegut d’un jove que no va poder anar gaire a escola, que es va haver d’espavilar amb molt poc, Joan Salvat-Papasseit. A mi dir-lo m’ha servit més d’un cop i potser a vosaltres també us sigui útil. Em commou per la senzillesa i l’optimisme, és un cant a la vida, diu: “Res no és mesquí perquè la cançó canta en cada bri de cosa.” En cada bri de cosa hi canta la cançó. Trobar aquesta cançó és potser el més important que tenim entre mans. Això us desitjo, que la trobeu, o millor encara, que la busqueu. Moltes gràcies. Bona sort.
Joan Serrat Manén