2
El Racó del Consell Rector Ja tornem a tenir aquí la revista, aquesta vegada ben diferent. La festa de Sant Jordi és tan especial per a l'Escola... i aquest any l'haurem de compartir a distància. Segur que els mestres i professors ens faran viure una diada ben especial. Des del Consell Rector us volem encoratjar a continuar obstinats a seguir endavant i aprofitar cada moment que la situació ens brinda per gaudir de les petites coses i dels moments en família, a casa. Segur que d'aquest confinament en sortirem aprenent-ne molt, amb moltes vivències noves i amb tantes ganes de retrobar-nos amb els amics que quan ho puguem fer serà increïble....
L'ESPERANÇA, ENCARA En la meva donzellesa ja et portava dins el pit, Esperança, Confiança, moviment de l'esperit! "Sempre invoca l'esperança" -diu un crític- "i de què?" Mai no m'he sentit ben sola que Esperança vol dir Fe. I la casa se'm fa ampla quan aquest vent s'hi expandeix, alades paraules sento veig l'arbre que refloreix. En la meva viduesa no vull ombres al meu dol. He estat i soc encara dona que viu a ple sol. La nit es lliga amb el dia i et sé tan sovint amb mi! que volo, somnio i sento com si encara fos ahir. Si el meu Carles m'enamora -oh Esperança!tu encara dius que sí. Clementina Arderiu
1
Dibuix de la portada: CUIRASSA DE DRAC de Víctor Querol Meseguer
UN SANT JORDI CONFINAT
L’Editorial Si avui fos Sant Jordi, l’Escola s’hagués omplert de roses a primera hora del matí mentre els fulls DinA3 de la revista, penjats al Hall, voleiarien amb aire de festa, entre saltirons i corredisses d’infants, talment la roba estesa en un terrat, I aniríem tots al gimnàs i veuríem els vídeos dels joves poetes que ens descobririen els secrets més íntims de cada creació (el Vicenç, a aquelles alçades del matí, ja hagués avisat dues, tres o més vegades que no el faria mai més, aquell vídeo, que això és una feinada descomunal! Advertència que es perllongaria fins al final de l’acte quan amb un somriure sorneguer i amable diria Que sí, que havia valgut la pena!). Els de Literatura, esplèndids, desplegarien els seus encants i recitarien els textos que, en sortir dels seus llavis, es farien més bonics encara. I aplaudiríem feliços i, després hauríem d’anar, corrents, corrents, cap als autocars (ens apressaria la Carme), que l’entrada a Barcelona a aquestes hores és terrible! I inundaríem les Rambles de mestralers que passejarien tot tafanejant llibreries i parades. I els d’Educació infantil i Primària farien tallers i menjarien xocolata, i el Raül, molt ben vestit, presentaria els poemes finalistes i tots a la vegada recitarien el poema d’algun poeta de renom. El menú de dinar seria extremadament calòric (l’haurien triat els de primer i segon d’ESO) però tothom se’n lleparia els dits! I a la tarda, ens reuniríem tots, al pati, amb molt de sol i molta calor. I els de segon de Batxillerat ens regalarien la versió més esbojarrada i pretesament transgressora de la llegenda del cavaller i el drac. I tornaríem a aplaudir contents i ens hi posaríem bé per a les fotos del Marí. I tothom, tothom, hauria guanyat alguna cosa perquè hauria participat d’una festa de literatura, de rialles i de flors... Però avui no sabem ben bé si és Sant Jordi perquè ja fa molts dies que no sabem ben bé si ho són... I potser serà obrint les pàgines de la revista que els poemes, contes i dibuixos dels nois i noies voleiaran, amb aires de festa, i forjaran el nom de la diada en el racó més amagat del nostre cor.
Tots aquests poemes i totes aquestes narracions es van escriure abans del confinament. Els alumnes van treballar entorn de la figura d’un poeta de la literatura catalana que els va servir de model i inspiració. A cicle inicial van conèixer la poesia popular de la mà de Joan Amades. El cicle mitjà es va bolcar en l’obra de Miquel Martí i Pol. A cinquè i sisè van fer una ruta literària per Barcelona dedicada a Joan Brossa que va inspirar la seva poesia. Els alumnes de secundària van treballar la poètica de Joan Margarit i després, per a la redacció dels poemes van fer una activitat d’observació de la realitat en diferents racons emblemàtics de Sant Feliu. Per a la narrativa, els alumnes d’ESO van conèixer la biografia i l’obra de Teresa Pàmies. Durant aquests dies d’escola confinada, s’han il·lustrat les obres seleccionades. Moltes mans han col·laborat perquè això fos possible. Un agraïment especial a les nenes i nens d’educació infantil que enguany han volgut fer el seu treball de poesia entorn d’alguns poemes de companyes i companys més grans. Eulàlia Riera Corbeto
TRIMESTRAL
2
ELS POEMES LA NOIA DEL SEMÀFOR Tens la mateixa edat que jo tenia quan començava a somiar a trobar-te. Encara no sabia, igual que tu no ho has après encara, que algun dia l’amor és aquesta arma carregada de soledat i de melancolia que ara t’està apuntant des dels meus ulls. Ets la noia que vaig estar buscant tant de temps quan encara no existies. I jo soc aquell home cap al qual voldràs un dia dirigir els teus passos. Però llavors seré tan lluny de tu com ara tu de mi en aquest semàfor. Joan Margarit
3
UN SANT JORDI CONFINAT
ANIMALONS LA MEVA GOSSETA Una gosseta petita molt trapella que es mou tant com una abella. Arlet Gil Florensa – P3
Viu amb l’àvia Mercè. EL MEU GOSSET SIX
Jo jugo amb ella
El meu gos és molt bonic
i m’ho passo molt bé.
i porta un abric.
Juga molt amb el seu peluix i jo aprofito per fer-li un dibuix.
Aina Hernández Mulet 1r de primària
Al sofà sempre dorm quan li agafa la son.
El meu gos és molt bonic!
Arlet Olvera Jansana 1r de primària
Màrius Garrido Artiz – P3
LA MEVA GATETA La meva gateta és negra i li agrada molt jugar.
Sempre que peix fem perquè no se’l mengi, l’agafem.
Ella és molt suau i amb els gossos vol la pau. Lia Benjumea Bernadó Aina Muñoz Ballber – P3
1r de primària TRIMESTRAL
4
ELS DINOSAURES I ELS JOCS
EL BLOKUS El Blokus és un joc que té moltes peces de colors. Les peces són estranyes, i qui les col·loca totes, guanya. El papa té unes normes, i la mama unes altres, però el més divertit és que no sempre guanyes.
Carles Suñer Sala
Carlota Sancho Luque – 2n de Primària
2n de primària
ELS DINOSAURES Els dinosaures ja no hi són però de perillosos n´hi havia molts.
L’espinosaure no et vulguis trobar perquè amb una queixalada se’t menjarà!
El triceraptor menja plantes però si el veus t´espantes! Roger Ponz Alted – P4
Hugo Aniorte López 1r de primària
5
UN SANT JORDI CONFINAT
DINOSAURES
Un dia amb el Marc estàvem jugant a l’Ark que és un joc de dinosaures ple d’espinosaures i tiranosaures. Per la selva ens vam trobar amb un espinosaure que ens va atacar, del tot ens va destrossar
Marc Piqué Gurrera – P4
i la partida es va acabar. Els dinosaures es van extingir però la poesia va seguir.
Pau Boix Sans 3r de primària
Pau Sánchez Marfil – P4
TRIMESTRAL
6
L’ESPAI SOMNI D’ASTRONAUTA M’agradaria ser astronauta per anar al cel a tocar la flauta.
Des del cel tot el món veuria i per a mi seria una gran alegria.
Podria trepitjar la Lluna i explicar-ho a la Bruna. Ian Lanzarote Fernández -5è primària
Pujaria dalt d’un ovni... però tot això només és un somni.
Èric Vilamajó Monsó
LA LLUNA
2n de primària
M’agrada la teva brillantor, les estrelles que et fan companyia, el sol que et segueix,
LA LLUNA
les muntanyes que et fan d’amagatall
La Lluna i els estels
i les teves maneres de ser.
són dalt del cel. Veig el seu somriure
Marc Sánchez Ramírez
i penso que són lliures.
2n de primària
Anna Domínguez Soro 2n de primària
7
UN SANT JORDI CONFINAT
EL CEL El cel és molt bonic i té uns colors molt suaus: blancs, grisos i blaus.
POEMA A LA LLUNA La Lluna està contenta, comença el quart creixent.
Durant el dia té pocs amics: el sol, els núvols i els ocells.
Quan és la Lluna plena es passa el dia rient.
Però canvia a la nit quan té al costat els estels.
Vull que guardis els meus somnis plens d’alegria i d’amor.
Aina Hereu Ventura 1r de primària
Vull que tinguis per sempre una part del meu cor.
Estimada lluna, vull que siguis molt feliç. Per això t’he fet aquest poema abans d’anar a dormir.
Pol Avellaneda Torras 2n de primària
Lucía González Estrada - 2n ESO
TRIMESTRAL
8
EL MAR BLANES EL MAR
Estimo el cel net i assolellat de l'estiu
El miro i el torno a mirar
i el crit trencat de les gavines.
i el seu color m'il·lusiona però em cal un vaixell lleuger per navegar entre les ones.
Estimo l'aigua tranquil·la que xoca entre les roques i els eriçons punxeguts a la vora del mar.
Aniré a ell de nit quan només la lluna balli amb els meus cabells de sirena i tothom calli.
Estimo els peixos acolorits que brillen al fons del mar i els que neden lents per escoltar les onades.
Estimo veure el port des de casa
Ballaré amb la seva escuma
i dir adeu als vaixells que s'allunyen.
amb el seu blau jugaré, xiuxiuejaré històries passades quan ell estigui serè.
Valentina Bazin Llopart 3r de primària
M'agrada la seva brisa com acarona el meu cor, em vestiré amb un somriure i mai més tindré cap por. És la clau que obre el meu cofre els braços que em saben bressolar em coneix igual que jo mateixa el miro i el torno a mirar.
Martina Calderero Ocaña 5è de primària
9
Gala Murcia Corral - 1r de primària
UN SANT JORDI CONFINAT
LA NATURA ESTIMO Estimo la neu que corona les muntanyes i el so del vent quan bufa entre els arbres.
LA DANSA DE LA NATURA L’aigua balla
Estimo els estels que brillen incansablement i el cel serè en les nits gelades.
quan el vent la toca, fent una dansa del tot tremolosa.
Estimo els carrers del meu poble i el pagès que s’escalfa vora el foc
Les flors de tots colors
quan la nit és entrada.
s'uneixen a la dansa, movent-se dolçament
Estimo els arbres que ballen amb el vent
amb molta elegància.
i el riu cabalós que té molt de corrent. Obrim les portes a la primavera, Pau Gaspà Martí
amb un canvi d’armari esperat
4t de primària
i una nova era amb flors, bon temps i alegria.
La natura em transmet calma i ganes de dansar frescor, amor i serenor i a l’aire lliure meditar.
Mireia Rodríguez Martínez 5è de primària
Adrià Murcia Corral – 5è de primària
TRIMESTRAL
10
UN FANTASMA ET PERSEGUEIX
LA POR
Un fantasma et persegueix. No té ulls, no duu roba, no sosté res.
LA POR Sento por... Sento esglai... Sento espant...
No sap què fer. No sap què dir, qui sap si es veu...
Sensació amargant. Tu no et rendeixis, La por se'm fa gran, fins veure-la com un gegant.
arriba a la fi, un instant més i tot es fondrà. Tu només has de seguir.
M'intimida,
Pot ser que sigui una ànima a la penombra,
em supera,
o quelcom que està al teu interior.
em fa petita.
D’algun mode emergirà i sé que tu ets capaç de fer-ho per mi.
Sento por... Sento esglai...
Qui sap on soc,
Sento espant...
qui sap on ets...
Sensació amargant.
Sento que algú camina a poc a poc, acostant-se a mi, mentre escolto el seu pas.
Sofia Gómez Ribas 5è de primària
Un fantasma et persegueix. No té ulls, no duu roba, no sosté res. No sap què fer. No sap què dir, qui sap si es veu... Arnau Ruiz Hernández 6è de primària
11
UN SANT JORDI CONFINAT
L’ÀNGEL I EL MONSTRE
Somnio un àngel que em protegeix…
Porta una espasa molt pesada amb diamants molt brillants .
Lluita i sempre guanya!
Aquest cop contra un monstre que, a cops d’espasa ha malferit, i, finalment, ha quedat adormit.
Pol Guardiola Cifré 3r de primària
Bernat Rovira Pérez – 5è de Primària
TRIMESTRAL
12
LA SOCIETAT UN MÓN DIFERENT Imagino un món diferent, un món millor.
Imagino una vida menys perillosa, i amb gent més curosa.
Imagino felicitat per a qui la necessiti i amistat fins més enllà. Berta Rodon Vélez – 3r de Primària
Imagino un món gens contaminat i animals lliures dins el mar.
Imagino carreteres sense soroll i sense plàstic al seu entorn. Marc Cabello Agràs - 5è de primària
Imagino un món diferent, Un món molt millor.
Emma Remolà Garcia 4t de primària
13
UN SANT JORDI CONFINAT
EL MASCLISME Falta de dret, Igualtat, llaç lila, 8 de març
Tot per condemnar el passat. Un passat injust Adriana Ferrer Vilaseca - 6è de primària
ple d'immerescuts càstigs i maltractes.
Això no és un joc, això és el que passa, això no és una mentida,
M’AGRADA M’agrada el cant dels ocells
això és la realitat.
que voltegen pels meus cabells. M’agrada el meu germà perquè ve a donar-me la mà. M’agrada veure feliç la gent
Un mar ple d'injustícia, un llac de malsons, un riu de maldat, i una llacuna de reivindicacions.
perquè així em sento content. M’agrada l’escola Mestral
Ja no ens fa por
Perquè, aquí, m’ho passo genial!
totes les persones surten de la foscor
Marc Urpí Romero 3r de primària
Hi haurà un dia que ens igualarà la claror.
Martí Roca Mestre 5è de primària
TRIMESTRAL
14
LA FAMÍLIA ELS CONTES DE LA MARE Somio en els contes de la mare i el seu dolç petó abans de tapar-me. Marc Roca LLamas – 1r de Primària
Somio en el món fantàstic de les fades i el follet d’Irlanda que amaga un cofre de monedes daurades.
ELS CANELONS Els canelons per a mi són molt bons,
Somio en viure totes les històries contades
i amb la carn picada,
i en viatjar per poder escampar-les.
quina passada!
Somio en els contes de la mare,
Pasta quadrada i bullida,
i en un món màgic poder endinsar-me.
li posem el farciment, l'enrotllem amb molt de compte
Gabriel González Llevadot
i força entreteniment.
4t de primària Al forn es couen molt calents i quan els treus, vigila les dents! A la boca, la beixamel se't desfà com si fos mel.
Per Nadal mengem canelons a qui no li agraden? són el menjar més bo del món.
Mario Salazar Magro 4t de primària Lia Benjumea Bernadó – 1r de Primària
15
UN SANT JORDI CONFINAT
ESTIMO Estimo la gespa mullada i trepitjar-la com si fos una fada. Estimo la rialla del meu germà i que m’agafi de la mà. Estimo la bondat de la mare i la paciència del pare.
Martina Rubio Rodríguez 3r de primària
Xènia Martínez Jiménez – 6è de Primària
TRIMESTRAL
16
LA QUOTIDIANITAT
ATMOSFERA GRISA Atmosfera grisa,
ESCRIVINT UN POEMA EN EL CASAL DE LA GENT GRAN
fred matinal,
Ple d’avis, sense ningú al mostrador,
olor de gasolina
a la cafeteria es respira tranquil·litat i calor.
i la ciutat es va llevant.
Tots van a la màquina, a comprar cafè, mentre d’altres llegeixen un diari de paper.
Les velles parlotegen, uns avis passegen el menut.
Entre les seves propostes de joc
Alguns corren,
hi ha les cartes i el dòmino.
d’altres, el tren, ja l’han perdut.
És jugant que les opinions manifesten i així comença el que anomenen “la festa”.
Parets desgastades,
“Què hi fas aquí, jove?” Un d’ells em ve a dir,
poca il·luminació
i jo els explico que un poema estic escrivint.
no excusa que, el matí, no estigui ple de color.
Després de l’estada he après que ser gran no vol dir avorrir-te
Roger Montero Sancho
ni deixar d’aprendre...ni res.
3r ESO
David de Francisco Madrid 3r ESO
Marcos González Silva – 1r ESO
17
UN SANT JORDI CONFINAT
EL MEU PRIMER HIVERN No oblido aquelles abraçades de nit fosca, ni el vent que bufava poc a poc els meus cabells.
EL PASSAT Un calaix adormit
No oblido la brisa movent els arbres i les suaus petjades sobre la neu, ni el color enfosquit del cel ,
que ningú gosa despertar per por que surti un esperit que et pot esparverar.
ni la lluna que brilla davant meu. Tothom té un camí
No oblido la tendresa dels avis
proper o llunyà,
al caliu de la llar de foc,
que il·lumina el futur,
tot coent algunes torrades
i enfosqueix el passat.
amb delicadesa i a poc a poc. Ens sobren preguntes
No oblido les agulles del rellotges
i ens manquen respostes
quan canvien les hores,
que en un pretèrit no saps respondre
fan que s’apropi la nit
i l’endemà estan resoltes.
i que els dies s’enfosqueixin ferotges. El passat és un rellotge
No oblido les estrelles que cauen del cel...
que ens coneix més que ningú,
No oblido el meu primer hivern.
sap la nostra història i ens preveu el futur.
Mia Fernández Bermejo 4t de primària
Uns vells records veiem que hi projecta la nostra infància. Volem caminar enrere però, no hi podem tornar.
Adriana Ferrer Vilaseca 6è de primària ChengXiang Chen – 1r ESO
TRIMESTRAL
18
EN UN SEMÀFOR Una senyora, amb el pa,
LA VIDA
en marca la sortida, mentre que el llum brillant ofereix el millor del dia. Silenci i pau.
El llum verd, el principi de la vida. Gossos desafiant el vent, a crits. Bones persones que no tindran mai Inés Carrasco González – 2n ESO
cap monument.
A L’ESTACIÓ En la multitud d’una estació, els trens han de marxar.
Cotxes corrent tota l’estona: camions, motocicletes, policia.
Uns esperen,
Tots amb un únic destí,
d’altres se’n van; les seves ràfegues es creuaran.
el dia a dia.
Els cabells volen, els abrics es van cordant, en el moment de la partença d’un tren que fuig en un instant. És negre i brut, tot mal pintat,
Gent treballant per aconseguir el miserable tiquet de l’existència.
ple de grafits sense significat. La gent s’empeny, s’hi enfila, sense saber on els durà. Una estació és com la vida, quan passa el tren hi has de pujar.
però els dies són molt pocs i el semàfor, de seguida, es posa vermell.
Júlia Aynés Quiles 1r ESO
Guillem González Corbeto 1r ESO
19
UN SANT JORDI CONFINAT
OBSERVACIÓ DE LA VIDA A LA PLAÇA DE LA VILA Romanc dreta, a la Plaça, observant. Les portes s’obren i el temps es posa en marxa. Se senten rialles
UNA RÀFEGA Aquell home adreçant-se cap al final del camí, amb l’esperança de trobar el seu destí;
de nens feliços jugant i en l’esfera del rellotge s’assenyala el primer quart.
aquell so del camió que et desperta del son, i el voler somiar
Les agulles no s’aturen,
allò que se’n va;
un timbre que va sonant, uns estudiants van a escola carregats d’il·lusions i afanys. Han passat dos quarts
aquell pensament que fa creure el que un no és, i el convenciment d’amagar el seu procés;
El temps segueix corrent, se sent el remoreig d’un ràpid teclat, Una veu greu ocupada al telèfon i dringuen els tres quarts.
aquest conjunt s’emporta, tot d’una, una ràfega que arrossega l’ànima.
Les busques continuen girant ,
Naia Rigual Xie
La vellesa avança lentament
2n ESO
suportant el pes d’una vida. S’aturen. Toquen quatre quarts. Ding, dong. Les portes es tanquen. Dos ocells aixequen el vol.
Sara Licona Calbet
Ariadna Boronat Grau – 1r ESO
3r ESO TRIMESTRAL
20
ANHELS EL GAT I LA PAPALLONA Llavors el vaig veure: més enllà de la plaça, aquell gat solitari, corrent sense pausa, passava, brusc, entre les flors. Es va parar en veure una papallona. La mirava amb admiració , esperant ser, algun dia,
Alexandra González González - 2n de primària
tan lliure com la voladora; com aquell que,
AMB LLÀGRIMES DE FOC
a través dels barrots de la presó,
La creu carregaré fins la tomba
mira l’exterior amb el cor encongit;
si així podem ser,
com aquell que està esperant el moment
si per doll de sang vessada
per emprendre el vol amb esperança.
podem trobar plaer;
Marta Figueras Vea
però amb llàgrimes de foc amarada
2n ESO
et diré: més val ànima afligida que obrir flor tancada destinada al decés. Maria Martínez Pedreño 4t ESO
Marta Blanco Gallego- 2n ESO
21
UN SANT JORDI CONFINAT
MIRALL
UN MATEIX
Em miro, qui soc? Soc real o soc un engany? Un doble o un miratge? Davant els meus ulls, falses il·lusions.
Una confusió m’habita la ment, Laia Gurrea de los Santos – 1r ESO
de qui em fio, de tu o de la gent? Mil ulls em travessen la mirada i jo soc víctima de la penombra.
EGO Sota el pont de les vies, fan camí les seves passes. Immersa en l’instant
Una esquerda esclata
deixo caure la cuirassa.
en milers de trossos diminuts.
Esglaons cap a l’abisme
Caus sobre mi i m’enfonso,
els guien al reducte i la lluïssor de les mirades,
a poc a poc,
amb veu muda, m’escridassa.
en l’obscuritat.
Nua en el mirall Ivet Cruz Fernández
esmicolo la meva ànima,
6è de primària
cau el vel de la ceguesa, oscil·lo en un mar en calma. Ressona el meu cant, més fer que les bèsties, qui amb anhel de maragda guaiten les agulles dansar. Una veu del més enllà preludia l’amenaça. Obro els ulls i torno a palpar la llum escassa.
Carla González Onrubia 4t ESO Marina Abella Giménez – 1r ESO
TRIMESTRAL
22
EL MEU INTERIOR Busco aquell lloc on senti el batec del meu cor. Sempre seguiré endavant encara que se m’endugui la soledat. I si l’esperança no existeix? És un fet, no una casualitat. És tota la veritat,
Adrià Pavón Jiménez – 1r ESO
la vida, per a mi, s’ha acabat.
Seguiré el meu instint,
CAUS SENSE RUMB
és l’únic que em pot ajudar
Caus sense rumb.
i aquest cop m’ha de poder guiar
Arrossegat pel vent defalleixes.
perquè en mi he de confiar.
No tornaràs a ser mai més allò que tu només coneixes.
Un esperit al meu costat que tot sol em vol guanyar,
En aquesta fosca nit,
d’ell corrent m’hauré d’escapar
camines a les palpentes,
i així tot s’acabarà.
No saps on vas ni on comences.
Finalment, trobo el racó, on el meu cor
Sents el fred que et porta ara
és el meu tresor.
a un destí desconegut i desitges amb basarda
Morgan Fernández Bermejo
que et torni al lloc
6è de primària
on has nascut
Anna Jing Guardiola Cifré 3r ESO
23
UN SANT JORDI CONFINAT
COR EIXUT Com un maniquí SOL
passejo pels carrers.
L’amarg soroll del silenci del camí
L’ombra m’acompanya per pena.
infinit, sense petjades
El sol no m’escalfa
que t’esgota.
ni l’amor sento als dits.
La freda pal·lidesa del gel que no et
Respiro per respirar,
tapa ningú, i moix empasses
camino per caminar,
a tothora.
sense destí. Hi ha un camí molt clar per a tots
Enveges als arbres perquè a ells el vent
però no pas per a mi.
els consola i a tu t’odia com t’estova.
Paraules, que encara que siguin dolces, jo no les vull escoltar.
Colpit a la intempèrie capcot demanes
De les preguntes
l’escalfor d’una mà amable.
sempre en trec la resposta incorrecta.
No et retorna. Arnau Santero Piqué
Soc l’innocent a qui maten d’un tret
4t D’ESO
en una banyera plena de somnis.
Maria Badia Nova 1r de Batxillerat
Agnès Falgàs Velásquez – 2n ESO
TRIMESTRAL
24
Mireia Rodríguez Martínez – 5è de primària
L’ALTRE MIRADES Ressegueixo els plecs dels anys
EL PRIMER COP QUE ET VAIG VEURE
que dus marcats a la cara.
El primer cop que et vaig veure
Intueixo les línies fràgils
no miraves a ningú,
que et dibuixa el cos.
tenies la mirada perduda
Em fixo en els teus ulls
enmig del cel que brillava
humils, indecisos...
només per a tu.
i topem amb la mirada. Caminaves tranquil, Tu mires dins meu,
sense preocupacions.
recordant, valorant.
Estaves distret
Jo miro dins teu
amb els ulls que es fonien
comprenent, aprenent.
en la clara blavor del cel.
Tu amb la nostàlgia
Enfonsat en una dolça melodia
del meu esdevenidor.
que sonava en el teu cap,
Jo en la fascinació
cada nota,
del teu pretèrit.
cada silenci, t’allunyava més i més
Som com una sola persona
dins la música que t’esvaïa
en aquest instant fugaç,
de la realitat.
On passat i futur
Marina Tillo Cardoso
s’uneixen en el present,
1r d’ESO
per aquesta mirada. . Èlia Noguera Mestres 3r ESO
Marc Sánchez Ramírez – 2n de Primària
25
UN SANT JORDI CONFINAT
LA POESIA
L’ESSÈNCIA DEL POEMA Marcel Barrio Morgado – 2n ESO
On ets ara? Has marxat. Trista ironia: tu que m’has fet mal, ara ets el consol en la meva agonia.
RECORDO Recordo les tardes fredes com la neu congelada en un mar de llimonada. Recordo les fulles blanques com els pastissos farcits de dolça nata.
El meu cor està impregnat de tu. Anhelo la teva presència, la teva olor. Torna, com sempre has fet.
Recordo les nits gelades com un sorbet de xocolata. Per acabar aquesta poesia les lletres s’enduran la melodia.
Martina Pereda Solé 3r de primària
I encara busco entre el meus llençols, l’essència del poema.
Lucía Ruiz Vioque 1r de Batxillerat
TRIMESTRAL
26
VIOLETA NUA Un pètal vola al frontispici. No deixa cap traça. La nena l’agafa, el mira i el deixa i ens uns instants s’esfuma en l’oceà de l’edifici.
Més pètals empesos per l’oratge li fugiran de pressa: aquella nit d’estiu, el primer petó, la recepta de l’àvia...
Ara la violeta resta nua, sense pètals. Ha perdut l’essència, tot el que la feia especial.
I tu, asseguda en un banc, somrius conscient que l’essència que ara es perd es conservarà per sempre en el poema.
Paula Licona Calbet 1r de Batxillerat
27
Queralt Núñez Martínez – 2n ESO
UN SANT JORDI CONFINAT
LES NARRACIONS
“La pluja l’havia acompanyada tot el dia, i acabà recolzant-s’hi, arrapada al soroll tossut que ningú no podria fer callar, volguessin o no escoltar-lo. La veu de la pluja li va fer companyia i mai no es va trobar sola.” Teresa Pàmies, Va ploure tot el dia, 1974
TRIMESTRAL
28
CICLE INICIAL
Ell llapis de Colors Fa molt de temps... a Llapislàndia, el llapis blau estava passejant. El llapis va ensopegar i va caure. Va quedar estabornit. Quan es va recuperar... no tenia punta!
Com que era diumenge la botiga de maquinetes estava tancada. Què podia fer el llapis blau? Se’n va anar al bosc, trist. Es va posar a plorar. Cada gota era d’un color. De sobte va començar a ploure i també hi havia el sol. Aleshores, va aparèixer l’arc de Sant Martí. El llapis es va quedar adormit i l’arc el va protegir. Es va quedar tota la nit dins de l’arc de Sant Martí.
Quan es va despertar encara era al bosc. Va tornar a casa corrents i es va mirar al mirall. I... sorpresa! Tenia punta i s’havia convertit en el llapis de colors! Bruno Carmona Aleman – 2n de primària
Biel Baleta Piulachs – P5
29
Mencía López Guirola – P5
UN SANT JORDI CONFINAT
Arnau Garcia Vinyals – P5
TRIMESTRAL
30
Anna Van Schoneveld Cuscó - 6è de primària
CICLE MITJÀ
LA BOMBOLLA DE SABÓ Temps era temps, hi havia una bombolla de sabó. Era una bombolla especial, perquè era intel·ligent i divertida i, a més, li agradava molt ajudar a tothom. Un dia de primavera, en una escola de primària, vet aquí un nen que es deia Nil, al qui els seus companys feien la guitza. Cada dia, a l’hora del pati havia de córrer com un boig perquè sempre el perseguien uns nens que es reien d’ell. Un dia va tenir la impressió que el pegarien, i va pensar la genial idea d’enganxarse xinxetes del revés al lloc del cos on ell creia que rebria mal. I no es va equivocar, justament el van pegar i per sort, al mateix lloc on tenia les xinxetes. Es van fer molt de mal a les mans, i així és com va aconseguir que mai més li tornessin a fer bullying a la seva vida. Estava molt content i per fi tranquil. En Nil, no sabia com havia endevinat els llocs on el pegarien... i estava pensant sobre tot aquest tema, quan de cop i volta va veure una bombolla de sabó. Era una bombolla diferent, perquè tenia uns colors brillants i misteriosos. Es va posar a jugar amb ella, i no explotava mai... semblava una bombolla intel·ligent, perquè sabia com volar perfectament, i molt divertida perquè no parava d’anar amunt i avall. Després de passar una bona estona amb ella, va pensar que potser la bombolla havia entrat al seu cap i li havia de dit allò que havia de fer. Ostres, quina passada! I era veritat, la bombolla tenia el poder d’entrar al cap del Nil, i estava una mica marejada del viatge que feia cada cop que entrava al seu cap. Quan es va fer de nit, i en Nil es va quedar adormit; molt, molt i molt adormit, la bombolla de sabó va entrar de nou a dins del seu cap i va poder veure tots els pensaments i les idees d’en Nil, també les seves preocupacions i les seves pors. El que més li va cridar l’atenció va ser que en Nil volia tenir tots els súper poders del món, volia ser un súper heroi, un súper heroi concentrat! La bombolla estava sorpresa i li encantava la idea que en Nil volgués ser tan guai, i volia ajudar-lo a fer realitat el seu somni... però ara era ella la que tenia por, perquè no sabia si seria capaç d’ajudar-lo; tenia un gran repte davant seu! La bombolla de sabó va anar a l’espai, a demanar consell al savi Paül, la persona més vella, poderosa i bona persona de l’espai sideral. Ell podia fer possible qualsevol desig i en Nil es mereixia la seva ajuda. Després de pensar una estona llarga, el savi va dir: “ No, porta aquí a en Nil, a l’espai, al nostre territori”. La bombolla el va portar quan en Nil estava ja despert. El savi li va dir, en veure’l: “He pensat molt sobre tot el que t’està passant a la vida, i sobretot a primària. Crec que ningú es mereix passar-ho tan malament. Com que has estat fort i continues lluitant, vull ajudar-te. Estàs a la nostra colla, benvingut!”. En Nil va dir: “Ostres! Quina passada, moltes gràcies!” i després se’n va anar a casa, però no li va explicar res a ningú. De sobte es va adonar que tenia tots els súper poders del món, tots, tots, no n’hi faltava cap ni un... mare meva, com ho faria l’endemà a l’escola perquè no se li notés massa? Però a la vegada estava agraït i feliç. Gràcies a la seva amiga bombolla, podria ajudar a altres nens de l’escola que els passés el mateix que a ell. Així ningú més hauria d’utilitzar xinxetes per defensar-se. A partir d’ara les xinxetes només serviran per penjar històries i dibuixos a les classes, com aquesta: la BOMBOLLA DE SABÓ.
Greta Masip Martínez – 3r de primària
31
UN SANT JORDI CONFINAT
CAMÍ AL FUTUR Carlos Carrasco Caballero -5è Primària
Mai m'hauria imaginat que en tota la meva vida em passés una cosa així! Em dic Alexander Graham Bell, un dels inventors del telèfon, us preguntareu com em va passar pel cap inventar un telèfon, ara tinc 54 anys, però tot va començar quan jo era un nen. L’estiu del 1857 va ser el més extraordinari de la meva vida, tenia 10 anys. El darrer dia de classe, a l’escola, l’Abby, la meva millor amiga i companya de deures, em va explicar que després de les vacances d’estiu tornaria a viure amb els seus avis a Texas (a més de 20.000 km de distància). Em va proposar que per continuar estant en contacte podríem escriure'ns una carta cada setmana però això d’escriure no era per a mi. En arribar a casa, vaig explicar als pares que l’Abby marxava a viure fora i que estava preocupat per si perdia el contacte amb ella. Els pares em van dir que encara quedava tot l’estiu per davant i justament tots dos havíem de treballar plegats per preparar-nos el projecte de recuperació de ciències. Així, doncs, ens vam organitzar i totes les tardes ens trobaven a la biblioteca de Milton, el nostre poble (on havíem viscut un munt d’aventures plegats). -Vinga Àlex, espavila que no hem decidit el tema del treball de ciències i encara suspendrem una altra vegada. -Doncs seria una bona opció, potser així continuaries l’any vinent estudiant aquí. -Ja saps que no em puc quedar, si pogués parlar amb tu cada dia i continuar explicant-nos les nostres coses seria fantàstic. -Ostres Abby això estaria molt bé. Poder parlar malgrat que estiguem a 20.000 km de distància... Potser podríem fer un treball de ciències per cercar si existeix algun invent d’aquest estil. L’Abby i jo no aconseguíem trobar cap informació interessant. Al final de la setmana, vam anar al Centre d’Informació Tecnològica de la ciutat, per informar-nos de projectes que s’haguessin desenvolupat en els últims anys. Vam anar a parlar amb el responsable del centre que es deia Alfred Vail. El Sr. Vail ens va explicar que havia col·laborat en la invenció de la Telegrafia. En aquell instant ens vam quedar bocabadats (estàvem parlant amb un dels genis més importants de la ciència i nosaltres ens sentíem com uns ignorants). L’Abby, molt sorpresa, va començar a anotar totes les explicacions de l’Alfred a la llibreta, que sempre duia a la motxilla. L’endemà vam repassar plegats les anotacions de l’Abby i vam pensar que podríem fer el treball sobre un aparell comunicador i així poder parlar a distància a partir dels cables però sense fer servir l’escriptura. -I si fem un comunicador per quan tu siguis a Texas i jo continuï aquí?- vaig comentar. -És una idea increïblement bona. - va dir l’Abby. Però com ho farem això? -Podríem explicar-ho a l’Alfred a veure si ens pot ajudar. Després de parlar amb l’Alfred i saber que el nostre projecte no es podia fer realitat, vam estar a punt de llençar la tovallola. Ell ens va explicar que per fer un comunicador elèctric, encara no s’havia desenvolupat la tecnologia suficient. En aquell instant vam quedar destrossats. Quan vam arribar a casa, vam pensar que podríem fer un treball de recerca de l’invent de l’Alfred (qui millor que ell per explicar-nos com es va inventar la Telegrafia). El nostre treball va ser tot un èxit i a la presentació vam convidar l’Alfred que va fer una breu xerrada sobre les innovacions tecnològiques. Malgrat que en aquell moment no vàrem poder tirar endavant el nostre projecte, vint anys després, jo mateix, vaig inventar el telèfon.
Xènia Martínez Jiménez – 6è de primària
TRIMESTRAL
32
DIARI D’UNA CRIADA Aquest conte va resultar guanyador en la demarcació Baix Llobregat-L’Hospitalet del Premi Samborim Òminum 2020... L’acte de lliurament de premis ja no es va poder celebrar.
París, 12 de gener de 1789 Em dic Stephanie, soc de Le Touquet, un poblet que banya l’Atlàntic, al nord de França. És un poble molt bonic i, darrerament, s’ha posat de moda entre l’aristocràcia de París de venir, a l’estiu, a estar-se en les boniques mansions que voregen el passeig del costat del mar. Tinc poc més de vint anys i a partir d’avui em dedicaré a ser la minyona dels Senyors Legrand, una de les famílies més importants de tota França. Els Legrand tenen una casa prop d’on jo visc, hi venen quan fa bon temps. Normalment viuen a París. La casa de París dels Legrand és molt gran i és una casa tan cara que ni els més rics la podrien comprar.
Iris Navarro Boquera – 4t ESO
París, 23 de febrer de 1789 Ja porto un mes servint els Legrand i m’agrada el que faig. Ahir la senyoreta Camile, la filla dels Senyors de la casa, es va casar amb el fill de la família dels Senyors Soin, Denis Soin, malgrat que és un home que té molts diners, sempre es mostra enfosquit i amargat. Pobra Camile s’ha casat pels seus pares i ja no la tornaré a veure perquè només em deixen sortir de la casa si és per comprar o fer encàrrecs. Feia poc que ens coneixíem però havíem establert una bona relació. Sempre em deia que amb mi podia riure i oblidar-se de les obligacions que li exigia el seu rang. París, 15 d’abril de 1789 En cap moment he pensat que els Senyors expulsarien l’Armand per robar, no m’ho he pogut creure! És un bon noi, almenys ho semblava. Ell va ser qui em va ensenyar l’ofici de minyona. A partir d’ara jo m’encarregaré d’ensenyar, als nous criats, l’ofici. Le Touquet, 3 de maig de 1789 Hem anat a obrir la residència d’estiu, avui he pogut sortir de casa i acompanyar els Senyors en el seu passeig dels caps de setmana. Com que feia força bon temps hem anat a passejar per la platja, els senyors volien refrescar-se. Feia temps que no anava a la platja a veure el blau de les onades que envolten el mar i la sorra que marca les nostres trepitjades. Quan era petita corria molt sovint per aquesta platja amb els meus pares, aquells records mai s’obliden. Espero ben aviat poder-hi tornar. París, 20 de maig de 1789 Ja fa quinze dies que vam anar a la platja, l’únic moment d’esbarjo que he tingut des de que treballo per als Legrand. La setmana passada vaig demanar si dimarts que ve a la tarda podria fer festa. Era el meu aniversari i m’hagués agradat passejar per la ciutat, però els Senyors van rebutjar la meva proposta perquè era el dia del bany de la Mussy, la petita gateta de la senyora que us asseguro que viu més bé que la majoria d’habitants d’aquest país! No soc jo l’única que viu pendent dels capricis de la gent més poderosa, cada vegada la gent del poble està més cansada dels seus privilegis i de l’abús de poder que la monarquia exerceix sobre nosaltres. Sento cada vegada més que el poble està a punt d’esclatar. París, 30 de juny de 1789 Ahir vaig rebre una carta del meu pare. La meva mare està molt malalta, no saben si hi ha alguna cura per al seu mal i estic molt amoïnada. Quan vaig llegir la carta, immediatament vaig anar a demanar als Senyors de la
33
UN SANT JORDI CONFINAT
casa si em donaven un permís, per curt que fos, per poder anar a visitar-la i dir-li adéu. Novament van rebutjar sense contemplacions la meva proposta. Em vaig indignar molt, no arribava a entendre per què no podia visitar ma mare en una situació tan crítica com aquella. Just després l’Alice, una de les serventes que també treballava per a ells, es va dirigir cap a mi i em va dir que li sabia molt de greu. Que el que m’havien fet era una injustícia i que no es podia tolerar. Em va comentar que hi ha havia un cert grup de persones que s’estaven organitzant perquè estaven tips de la monarquia i la noblesa... em va convidar a assistir a alguna de les seves reunions. Es troben en una plaça, al centre de la ciutat, prop d’una vella fortificació que ara és una presó... A la Bastilla, em sembla que es diu. 14 de juliol de1789 Ha començat la República i jo formo part d’ella. Participo ajudant al poble i vull assolir la nostra llibertat. És a dir volem la: “Liberté, Égalité, Fraternité”...afortunadament, el món està canviant!
Sara García Mejías – 1r ESO
Rosa Carreras Vidal – 4t ESO
TRIMESTRAL
34
VIDA Aquest conte va resultar guanyador en la demarcació Baix Llobregat-L’Hospitalet del Premi Samborim Òminum 2020... L’acte de lliurament de premis ja no es va poder celebrar.
Emma Sánchez Romero – 4t ESO
Ens han deixat tirats per terra, un a sobre l’altre, en un descampat a l’Àfrica. Ara que ja no fem cap servei, ens han enviat aquí. Es pensen que ja no som un problema per a Europa, però estan ben equivocats.
Em van crear en una fàbrica als afores de Beijing, d’aquestes plenes de maquinària repartida en taules llargues en diferents sales. On la gent, va vestida amb un uniforme ridícul i fan ulleres, i tot, de tant treballar. Els amos de l’empresa, el que feien, era vendre el producte a preus molt alts a Europa, perquè, mostrant-se com “la gran marca” tothom volia consumir el producte. D’aquesta manera, s’emportaven la majoria dels beneficis quan, a darrere, tenien treballadors fent hores i hores de feina, en molt males condicions, servint a la gent de classes socials més altes que la seva, fins i tot explotant nens... i, per què? per acabar cobrant un sou miserable. Després d’uns dies, ja érem, jo i els meus companys, dalt d’un vaixell de mercaderies rumb cap a Europa. El vaixell era gran i ple de contenidors diferents; un d’ells, el meu, que estava ple a rebentar, amuntegats un sobre l’altre, com un trencaclosques, per acabar ocupant el menor espai possible. Des de dins, només veia plàstic, plàstic i més plàstic. Llavors, com que era barat i la gent no era conscient del que contaminava, se’n feia un mal ús i, la majoria, acabava flotant pel mar. Quan vam arribar, després de transportar-nos fins a una de les botigues més prestigioses de Londres, em van posar al mig d’un enorme aparador. Tothom s’aturava a mirar-me, obrint-se pas per travessar aquell mur de gent... Jo era el centre d’atenció. A fora, hi havia una dona repartint propaganda i quatre persones ben vestides esperant per entrar. Per dins, era gran, espaiosa i molt moderna per a la seva època. Hi havia un munt de gent per atendre’t i llocs per seure. De cop, va entrar un senyor ben vestit, calb i amb ulleres. Estava molt nerviós i es va dirigir directament a una de les dependentes i, després d’intercanviar un parell de paraules i d’assenyalar-me amb el dit, em van agafar, em van tancar dins d’una caixa i se’m van emportar. A l’obrir la caixa, dos nens i una dona m’estaven mirant, fins i tot, una senyora que feinejava per allà em mirava atentament, mentre el meu nou amo m’exhibia, orgullós de la nova ganga que havia comprat. Era en un despatx gran amb les parets emmoquetades plenes de quadres, hi havia dues prestatgeries a banda i banda, dos sofàs encarats amb una taula petita al mig, una butaca amb una taula gran plena de paperassa, i jo, en una de les cantonades i a darrere, un gran finestral que il·luminava tot el despatx. Cada vegada que venia un convidat, presumia de mi, com havia fet amb la seva família. Cada cop ho feia menys, fins que, uns mesos després, va arribar amb una caixa i el meu amo em va substituir per un model nou. Va ordenar a la dona de la neteja que em posés al traster i em va deixar allà: en una habitació fosca i humida, amb ni tan sols una finestra, amb prestatgeries a totes les parets, plenes d’objectes com jo, que havien passat de moda i les havia abandonades allà i
35
UN SANT JORDI CONFINAT
caixes amuntegades una sobre l’altra. Algunes estaven buides perquè la criada agafava el que ella necessitava d’amagat. Un matí, després d’uns dies, no sé ben bé quants, d’anar veient com anaven entrant i sortint objectes, la dona de la neteja va entrar cautelosament per la porta, fent el possible perquè l’amo no se n’adonés i, em va treure d’aquella mena de presó. Quan em van traslladar de casa i, em va portar al seu pis, tot era millor. Ella, treballava moltes hores per als meus antics amos i, el seu marit, que era paleta, també feia moltes hores. Tenia quatre fills, els dos petits eren bessons i, el gran, ja treballava per poder arribar a final de mes. Com que no els podien cuidar i els nens entenien la situació en què vivien, s’havien d’espavilar sols. Cada dia, quan tornava la seva mare de treballar, portava alguna cosa que trobava dins d’aquell traster. Quan em va portar a mi, els nens, estaven exaltats, mai n’havien fet servir cap com jo, ni tan sols l’havien tocat, només l’havien vist en els aparadors d’algunes botigues. Tan sols se’ls podien permetre una part molt petita de la població i, ara em tenien a casa, a vegades hi havia baralles i tot, per utilitzar-me. Em van posar en una de les dues habitacions, la dels pares, a sobre d’una taula al costat d’un armari molt petit i un llit de matrimoni al mig. Els nens, en canvi, dormien, tots junts, repartits en dues lliteres a banda i banda de l’habitació, amb una finestra, al mig, tan petita, que ni tan sols hi entrava la llum i amb un armari al costat de la porta. Tot anava bé, ja feia sis anys que era amb aquella família, fins que l’obsolescència programada va fer el seu paper, el meu cos ja no era com abans, funcionava malament. Em van portar a arreglar a una botiga d’electrodomèstics barata i fosca de sota de casa, ens va atendre un home gras, molt antipàtic i sense ganes de fer la feina. Ens va dir que, el problema, era petit i difícil d’arreglar i els recomanava de comprar-ne un altre d’un model més nou. Fent-li cas al venedor, em van deixar en una deixalleria on m’hi vaig estar uns mesos, van pensar que: ja que el meu antic amo, cada vegada que sortia un model nou, deixava el vell al traster i se n’oblidava, ella, podria agafar el “nou-vell”. Era en un contenidor blanc i enorme, rodejat dels meus dobles als que també havien posat la data de la seva mort abans de ser creats. Ens tenien tots junts amuntegats, uns sobre els altres i cada dia sentíem pujar les barreres de l’entrada i el motor d’algun cotxe i, de sobte, sentíem un soroll, ja havien afegit un altre objecte dins del contenidor. Uns mesos més tard, ens van posar a tots dins d’un contenidor com el que havien utilitzat feia anys per portar-nos des de la Xina a Europa i, ens van embarcar rumb cap a Àfrica. Al principi, no sabia què passava, però al deixar-nos aquí me n’he adonat: Europa queda bé davant de tot el món fent creure que reutilitzen els electrodomèstics venent-los de segona mà a Àfrica, però en realitat s’estan traient de sobre les deixalles i estan convertint Àfrica en un abocador. Per aquest motiu, jo i molts més ordinadors vells i que ja no serveixen, acabem amuntegats en descampats d’Àfrica, embrutant els espais naturals d’allà, provocant més malalties i pobresa a la seva gent. Berta Escrigas Navarro – 3r ESO
TRIMESTRAL
36
Clàudia Ruiz Hernández – 4t ESO
Núria Cruz Fernández – 4t ESO
37
UN SANT JORDI CONFINAT
FINS AQUÍ LA REVISTA NO HA POGUT SER DE PAPER PERÒ JA HEU VIST QUE CONTÉ IGUALMENT MOLTS PETITS TRESORS.
Mario Arjona Morales – 4t ESO
Teo Masip Martínez – 1r ESO
PASSEU UN BON SANT JORDI!
ESTEM SEPARATS PERÒ NO SOM LLUNY! TRIMESTRAL
38
39