AFA

JOVIJOVI SENAR,SENAR, 3737 ANYSANYS D'OFICID'OFICI

“A l’escola sempre s’ha dit que sóc la reina de la paciència. Però no tinc receptes. És la meva personalitat”

Després de 37 anys d’ofici, 24 a l’escola Pit-Roig, la Jovi es jubila. Mestra per vocació des dels 23 anys i enamorada de l’escola. És una dona que transmet passió per l’educació i per la millora de la vida dels infants.

Des de l’AFA et desitgem que gaudeixis d’aquesta nova etapa recordant els bons moments viscuts al Pit-Roig. Nosaltres et recordarem de tot cor però sabem que això no és un adéu, sinó un a reveure. L’escola és casa teva, així que no oblidis passar a visitar-nos quan vulguis. Un petó ben fort!

Quan marxis de l'escola quedaran la Mònica A. i l'Eli com a úniques mestres que van estar a l'escola antiga. Què ens pot explicar del canvi d'escola? De la primera impressió que vas tenir al veure l'edifici antic? O del tipus de pares i alumnes? Quina impressió et va donar, no ja l'edifici, sinó l'escola? Recordo el meu primer dia, com si fos ara, vaig entrar i al veure l’edifici, un edifici de pisos, vaig pensar: “M’he

26 | AFA equivocat! I aleshores vaig descobrir el cartell que indicava que era l’Escola Pit Roig” .

Jo venia d’una escola molt atrotinada del CEPEC que també va viure una transformació. Ens van fer un edifici nou de doble línia, o sigui que ja coneixia el que significa un canvi d’aquest estil. Recordo que vaig pensar: “Ah mira, una altra escola com la que vinc, que trepitges una rajola i s’aixeca una altra!” .

A les primeres persones que vaig veure arribar van ser la Yolanda, l’Anna Chopo i l’Edu que arribaven en moto.

Recordo que era un edifici molt vellet, tot aprofitat al màxim (classes que servien per a tot) i recordo un primer claustre, on vaig ser l’única mestra nova, la resta tots veterans.

El claustre em va rebre molt bé, era gent molt implicada amb la seva feina, em va agradar molt. Després, amb el temps, vaig entendre que la gent que portava els infants al Pit Roig, eren famílies convençudes que aquell projecte era el que volien pels seus fills perquè, evidentment, l’edifici no era el seu punt fort.

Jo m’hi he sentit molt a gust durant tot aquests anys. És com la meva segona casa. He treballat, crec que molt, però molt a gust i m’he sentit molt bé amb tots els companys. L’escola ha anat canviant perquè ha anat canviant tota l’educació. Els mestres també ho fem diferent, les famílies i la manera d’ensenyar també són diferents, però crec que l’essència Pit Roig es manté. Creus que el canvi material, l'edifici, va repercutir en una millora pedagògica i educativa? L’edifici nou? Home, els recursos materials evidentment ajuden, igual que els recursos humans. Crec que la metodologia i la qualitat que teníem al Pit Roig antic era bona.

És evident que a l’hora de fer segons quines coses detectaves alguns obstacles però sempre he pensat que la qualitat està més en la comunitat educativa (mestres i famílies) que no pas en l’edifici. Tanmateix, és evident que l’edifici ajuda moltíssim.

Recordo com les generacions d’alumnes que van conèixer el Pit Roig antic i després van venir a l’edifici nou, al principi, els hi va costar molt adaptar-se. Entenem que abans del Pit-Roig vas ser mestra amb alumnes més grans, de 5è o 6è. Per què el canvi? I també de 7è i 8è. Els meus inicis como a mestra van ser amb 7è i 8è, quan tenia 23 anys acabats de fer, a l’any 1985. Tenia alumnes que tenien 8 anys menys que jo, i la veritat és que a mi treballar amb aquestes edats m’encantava.

Però de cop i volta vaig canviar d’escola, abans de venir al Pit-Roig, i em van dir que em tocava anar amb els infants de P4. Al principi em vaig

27 | AFA

espantar, jo venia de fer matemàtiques i biologia a nens i nenes de 12 i 13 anys i reconec que em va costar moltíssim adaptar-me al canvi. Al principi arribava a casa i només tenia ganes de plorar. Recordo parlar amb la meva mare i explicar-li: “A mi aquests nens i nenes no m’entenen, no tinc el llenguatge, ni la manera de comunicar-me, ni potser la proximitat que necessiten” . Però, mica en mica, m’hi vaig anar trobant a gust.

La vida m’hi va portar i he acabat estant-hi molt còmode, però a mi el que realment m’agradaven eren els alumnes grans. Ara, per exemple no canviaria el cicle inicial pels més grans. Tot i que amb els grans m’hi entenc perfectament, em sento més còmode on soc.

28 | AFA Sabem que has estat l'enveja "sana" de molts dels teus companys de feina. Diuen que ets una "domadora de feres" i que els infants amb tu es comporten estupendament. És cert o és una invenció? És invenció. Sempre m’han dit que soc una persona amb molta paciència. Reconec que sí que la tinc i que em costa saltar, enfadar-me, sempre intento frenar. Però no em costa molt ser-ho, sóc així.

Hi ha mestres que m’han dit: “Marxo de l’escola i encara no m’has dit la teva fórmula màgica, la teva recepta per tenir paciència” . I és que no en tinc cap. Em surt així, jo sempre he sigut més aviat tranquil·la.

A l’escola sempre s’ha dit que soc la reina de la paciència. Però no tinc receptes. És la meva personalitat. Sabem que ets de la "Franja" . Un cop jubilada, has pensat d’anar-hi a viure, i més ara que és una zona que s'ha posat de moda amb la pel·lícula Alcarràs? A la Franja? A viure-hi? No. Soc de la Franja perquè vaig néixer al costat de Fraga, en un poblet al costat del riu Simca, entre Fraga i Lleida. Però als 9

mesos vaig venir a viure a Barcelona, o sigui que soc barcelonina des d’aquí dalt fins a baix.

A més, soc barcelonina de cor, m’encanta viure a Barcelona, m’agrada l’asfalt i si algun dia haig d’anar algun lloc fora de Barcelona, tinc clar que no serà la Franja, serà a l’Empordà. Un cop jubilada, què és el que més trobaràs a faltar? Trobaré a faltar als companys, igual que trobo a faltar els que han anat marxant durant tots aquests anys, i la relació amb les famílies. Sempre he tingut una bona relació amb els pares i mares de l’escola.

Però realment el que trobaré a faltar més són als nens i les nenes del PitRoig. Em costa moltíssim pensar que l’any vinent ja no hi seré.

Quan miro l’edifici, aquest passadís, me n’adono de tot el que he viscut a l’escola; i quan sento el claustre que parlen dels dies de festa del proper curs, del projecte de l’any vinent… empasso saliva, vaig un moment al lavabo i torno. Em costa fer-me la idea, em costa molt. Els nens i les nenes tenen un poder, ells sí que tenen un poder sobre mi! Són capaços de posar-me contenta quan he vingut trista, o que se m’oblidi que tinc mal de cap. Són el meu gelocatil.

Es evident que hi han moments que et fan enfadar però per a mi són com una injecció de pa amb tomàquet a la sang, i això, ho trobaré molt a faltar, sincerament serà el que més trobaré a faltar.

Encara que trobi a faltar als companys i a les famílies, els infants serà el més dur de deixar.

Quan deixes coses que estimes de veritat es fa dur, sigui la que sigui. Quan va marxar l’Edu, em va saber molt de greu, quan va marxar l’Anna Chopo també, quan vam perdre l’Anna Llamas, un cop molt dur… Sempre que deixes coses que estimes fa mal. Ara mateix a mi tot això em fa mal però sé que després estaré bé.

Ara toca sentir aquella nostàlgia d’acomiadament… ja m’hi m’acostumaré.

29 | AFA

GRÀCIES JOVI! GRÀCIES JOVI!

30 | AFA

ET TROBAREM A FALTAR! ET TROBAREM A FALTAR!

31 | AFA

WEB 2.0 '21

L A C O F E O N RT TR AA S • 3 2

Ha tornat la

TÓMBOLA

Poc a poc, podem anar tornant a la normalitat i recuperant festes com la Tómbola. Va ser una nit molt especial on alumnat, famílies i escola vam compartir moments únics.

Els canvis són reptes que obren la porta a noves oportunitats