Sant jordi 2014: escrits guardonats

Visc als Urals!!!

Hola em dic Marc i sóc una mica tímid i vergonyós. Visc al cim més alt dels Urals amb la meva mare Núria i el meu pare Adrià. Sembla molt maco viure als Urals, bé, és molt maco, però una mica pesadet, sabeu per què? Doncs perquè els asiàtics i els europeus no paren de barallar-se per aquestes muntanyes i, com he dit, això resulta moooolt pesat. Els europeus sempre diuen: -Ens quedarem la muntanya sencera!!! - I els asiàtics sempre responen: - Aneu clars!!! Ens la pensem quedar nosaltres!!! - I sempre, després d’aquest discurs tan pesat, li dic a la mare: - Per què no callen d’una vegada? És que al final m’agafa molt mal de cap! i la mare em respon: -Has de tenir una mica més de paciència, fill meu.

Després li vaig a preguntar al pare: -Per què no ens comprem una altra casa que estigui en un lloc més tranquil?

I el pare em respon: -Ara no tenim prous diners per comprar-nos una altra casa.

Jo insisteixo: -Doncs et dono els meus diners per comprar-la!

I el pare afirma: -No ens comprarem una altra casa i prou!

Després de tot això, me’n vaig a fer una becaina i quan em desperto miro la televisió. M’agrada molt dibuixar, però mai se m’acudeixen idees de què puc fer i sempre acabo fent dibuixos estranys o animals marins. També m’agrada molt llegir, ara m’estic llegint un llibre de por, però sobretot m’encanta la televisió i els videojocs.

Com anava dient, estava mirant la televisió i mentre passava els canals, en vaig veure un on sortia jo! Vaig pensar qui m’havia gravat, que jo sabés no havia vist ningú que em gravés. Després vaig veure que jo sortia mirant per la finestra, i aleshores vaig pensar que potser m’havien gravat mentre estava mirant com es barallaven els asiàtics i els europeus. De seguida vaig anar a cridar a la mare i al pare i els vaig dir: - Estic sortint a la televisió! I jo no hi vull aparèixer!! Tinc molta vergonya!!!

De seguida vaig anar a fora i, just quan vaig sortir, i els asiàtics i els europeus ja s’estaven tornant a barallar, de cop els vaig dir:

- No ho aguanto més!!! Sempre us esteu barallant! Per què no us heu parat a pensar que Europa es podria quedar mitja serralada i Àsia, l’altra mitja?!

De cop els europeus van dir: -Tens molta raó. Què ens dieu asiàtics, esteu d’acord amb el que ha dit el nen?

Els asiàtics van respondre: -No hi estem d’acord! A partir d’ara els Urals seran d’Àsia.

Els europeus van pensar que era igual i van dir: -D’acord, us podeu quedar els Urals, però Europa sempre tindrà molt més honor que Àsia!

I així és com Àsia es va quedar els Urals.

Edie Martí Marsé

Les estàtues en acció Hi havia una vegada una estàtua de Nova York que volia viatjar a Hollywood, perquè deia que allà es veuen les estrelles de cine i també es compleixen els somnis. L’estàtua es deia Llibertat, i a dins tenia moltes fotos de Hollywood i de famosos.

Quan ja tenia planejat el viatge a aquella ciutat, es va comprar una càmera de fotos. Ningú més que ella sabia que marxava a Hollywood, perquè sinó a Nova York es perdria el turisme. Tenia un pla: escapar-se per la nit i agafar un avió, però va pensar que molta gent la veuria i trucaria a la policia, aleshores la policia pararia l’avió, i ella no podria anar a Hollywood. Va tenir una altra idea: comprar el seient vip perquè així no la veuria ningú. També tenia un altre pla: posar una rèplica on estava ella perquè ningú no la trobés a faltar.

Després de cinc hores d’estar dins de l’avió, va veure la ciutat de Hollywood i es va posar molt contenta, però va pensar que si anava per la ciutat amb aquell vestit li farien moltes fotos. Aleshores es va comprar una samarreta, uns pantalons, un barret perquè no se li veiés la corona que portava, unes sabates, una perruca i una màscara. Quan ja ho tenia tot posat, va mirar la ciutat i va pensar que no tenia hotel de cinc estrelles. Va trucar al telèfon d’atenció a les estàtues i els va dir: -No tinc hotel de cinc estrelles, me’n podeu buscar un?

-Sí, ja el tenim, al carrer Hollywood número 80.

- Moltes gràcies!

Va anar caminant fins al carrer que li havien dit i va veure que l’hotel estava molt bé.

Per la nit pensava què podria fer l’endemà. Va pensar que podria anar a la muntanya de Hollywood i, dit i fet, l’endemà va anar a la muntanya es va fer fotos amb la càmera, però de cop va aparèixer l’FBI, perquè a l’avió on havia viatjat la Llibertat no hi podien viatjar estàtues i l’havien vist per les càmeres del seient vip. L’estàtua va començar a córrer perquè no la veiessin i es va amagar darrera d’una lletra on posava O de Hollywood. L’FBI se’n va anar.

L’estàtua tenia uns amics que treballaven a l’FBI, els va trucar i els va dir: -Hola, sóc la Llibertat, la vostra amiga. Vosaltres que treballeu a l’FBI, podríeu dir al vostre director que parin de perseguir a la Llibertat?

Al cap d’una estona, van dir-li que la perseguien perquè pensaven que era algú disfressat, ja que a New York hi havia una rèplica de l’estàtua de la llibertat.

-Gràcies, adéu! -va exclamar l’estàtua.

Quan ja era de nit, es va trobar un director de cine al qual li agradava molt l’estàtua de la Llibertat. Ella es va presentar: -Hola, sóc l’estàtua de la Llibertat.

-Hola, sóc el director Jacobs. Vols ser una actriu de la meva nova pel·lícula “Hollywood 3”?

-Sí, és clar!! – va dir la Llibertat.

-Doncs comencem a gravar la pel·lícula!

La pel·lícula anava de tota la ciutat de Hollywood, i es va veure en els cinemes de tot el món. Va tenir tants èxits que va ser escollida als premis dels Òscars. El dia de les entregues dels premis, l’estàtua es va comprar un vestit de color vermell. Quan van entrar a la passarel·la, tothom li feia fotografies i li demanaven autògrafs. Quan va entrar en el palau dels Òscars li va tocar el seient de la segona fila. Es va endur l’Òscar a la millor actriu, i el director, el premi a la millor pel·lícula. Tots dos se’n van anar a l’hotel i van encendre la televisió per buscar el canal de les notícies. Es van veure agafant els Òscars .

Al dia següent, la Llibertat va fer les maletes i se’n va anar a Nova York amb un avió privat. Quan ja era de nit va sortir de l’avió, va agafar les maletes i se’n va tornar al seu lloc, traient la seva rèplica, i es va enganxar l’Òscar al seu costat perquè sempre estigués amb ella i per recordar aquella pel·lícula que havia fet. I conte contat, conte acabat.

Spa Àlex López

ELS GRANS CIENTÍFICS Hi havia una vegada un nen que es deia Albert Einstein, parlava alemany i era molt tranquil. Tenia molts amics: l’Isaac Newton, Galileu Galilei, Leonardo Da Vinci i Hipatia d’Alexandria. Tots plegats formaven un grup que era molt famós, van descobrir i inventar moltes coses.

Quan ja tenien setze anys van començar a anar a la universitat, les classes eren molt difícils. Durant uns anys treballaven les matemàtiques i la filosofia.

Quan es va acabar la universitat, es van comprar una casa per fer ciència i allà treballaven. L’Albert no deixava de treballar, volia estar més temps a la universitat per saber més coses. Després d’un temps, l’Albert se’n va anar a un altre país per aprendre més sobre la ciència i es va separar del grup.

L’Isaac Newton va començar a treballar els planetes i el sistema solar, la Hipatia volia inventar una màquina de mesurar l’aigua, en Leonardo va pintar la Gioconda i la Capella Sixtina i en Galileu Galilei va estudiar amb l’Isaac Newton els cossos celestes.

Després de molts anys, l’Albert va tornar. Havia descobert l’electricitat. Els va explicar que l’electricitat era una força que podia funcionar amb qualsevol objecte. L’Albert Einstein va proposar fer una màquina per anar a l’època dels dinosaures, els seus amics van dir que sí que ho volien fer.

A mitjanit es van posar a treballar. Quan la van acabar, van intentar posar-la en marxa. Quan la van endollar, directament van ser xuclats. Ràpidament van veure una selva amb uns ocells de vint metres que tenien un bec gegant amb dents afilades, també hi havia un animal súper gran amb un coll grandíssim i un cap petit que menjava fulles i herba. El que tenia ales era carnívor i els va començar a atacar, finalment van entrar en una cova.

L’Albert Einstein va agafar el comandament que tenia a la butxaca i va pitjar el botó verd. Tots van tornar a l’estudi de ciència i, cansats, se’n van anar a dormir.

Al dia següent hi va anar una persona. Va trucar el timbre. Quan van obrir van veure una noia alta i prima, tenia 25 anys i es deia Marie Curie. Li van ensenyar tot el que tenien i la màquina que havien inventat. Ella volia formar part del grup. Tots la van acceptar.

Quan ja eren les dues se’n van anar a dinar. La màquina que havien construït es va tornar boja: en sortien moltíssims dinosaures que començaven a atacar les persones! L’Albert Einstein va anar corrents a agafar el comandament, però un dinosaure gegant l’havia aixafat. Aleshores va desendollar la màquina, però encara hi havia dinosaures. El grup es va partir en dos, uns ajudarien a les persones i els altres muntarien un altre comandament. Havien de comprar metall, claus, cables i una plataforma

estreta i petita. Alguns materials els van agafar del comandament trencat. Tot seguit, el van començar a construir. Quan el van acabar, l’Albert Einstein va pitjar el botó groc i tots els dinosaures se n’anaven a la màquina.

Aquells científics estaven molt contents i van ser famosos per tot el món. l així va ser aquesta història. Van estar junts tota la vida. Us ha agradat?

ELSA Paula Marcet

ÉS HORA DE FER LES MALETES Aquest és el meu darrer curs a l’escola i he d’acabar d’omplir la maleta del Pit-Roig on he anat guardant un munt de records, vivències i secrets.

Ara la miro amb enyorança i em vénen a la memòria molts moments i situacions inoblidables: Collserola, el meu primer any a l’escola amb la Isabel, les joguines de la classe, les migdiades a la ludoteca, els berenars al pati, l’emoció i les ganes de tirar la torre de psico...

Mare Nostrum, amb la Mònica, la vergonya de fer el protagonista davant dels companys, el primer dia que vam fer fang i la sorpresa en veure’l sortir del forn; el xivarri que fèiem a les sessions de jocs matemàtics, el primer contacte amb els ordinadors...

Mediterrània, les conferències de cada país amb tastets exquisits, l’hort i les olives d’en Xavi, el plaer de començar a llegir i a escriure amb lletra lligada i el tip de riure amb el llibre del jocs florals “ jo sóc una persona especial...

Kilimanjaro, l’alegria de repetir mestra, l’Anna, la sorpresa d’esperar cada setmana l’enigma, els impressionants planetes que vam fer amb la Balma i la Mercè, les agradables estones d’escoltar als companys fent “la meva història”, les ganes d’anar a piscina, la tràgica llegenda de St. Nicolau, els nervis d’escriure el primer conte per St.Jordi...

Víkings, amb la Cèlia, les divertides colònies de Marcel Maillot, el meu primer control, de les runes, la diversió de practicar els balls del “dansa ara” amb la Laura, el got de la paciència que anava buidant-se mica en mica...

El color Marró, amb la Maribel, comencem a fer multiplicacions i complicades divisions, el judici de Carnestoltes...

Polaroid, amb al Laura, la gran satisfacció de guanyar el concurs “Colorín colorao”, les fantàstiques i intenses colònies d’esports a la Molina, la cambra fosca, el pregó de Carnestoltes, l’emoció de la Cantata...

Mar de Bering, amb en Joan, la màgica nit de St.Nicolau, comencem a tocar la flauta amb l’Eva, l’angúnia de disseccionar el cor i molts altres experiments...

Arquimedes, amb la Marta, el cansat torn de menjador, els berenars, la diversió de preparar les festes, l’experiència de l’audiència pública, la il·lusió del viatge....

Aviat em caldrà estrenar una nova maleta, la de l’institut, que espero anar omplint de bons i grats records al llarg de l’ESO i del Batxillerat. En aquests moments, però, estic plena de dubtes i de preguntes.

Com serà? Tindré molts i nous amics? Serà molt difícil? Ens faran molts controls? Serà molt diferent de l’escola? Tindré més deures que ara? Em costarà molt adaptar-me a l’institut? Com seran els mestres? Trobaré a faltar l’escola? Em sentiré a gust? Seré feliç?....

Ja us ho explicaré, amb el temps espero anar trobant les respostes a tots aquests dubtes.

Lisa Styles Marina Heras

Què vull ser de gran?

Tothom em pregunta. què vull ser de gran i jo no sé què contestar.

Potser podria ser mariner I sortir a navegar pel mar.

Tal vegada podria ser enginyer I un circuit dissenyar.

Podriar també ser advocat I lluitar per la justícia i la solidaritat.

Potser podriar ser alcalde d’ un poble del Priorat per ser bastant important.

També podria ser xef i un restaurant montar, i amb sort cinc estrelles agafar.

També m’han dit que podria

ser tot el que em proposés.

Però quan em pregunten jo dic: “Ara vull ser un nen.”

Mr. Dòlars Marc Millanes

L’ESCOLA El dilluns pel matí a escriure, i ens diuen que amb un somriure.

Apa, a fer una proposta, que de tant en tant em costa.

Per fi el timbre sona, l’esperava fa una estona.

Primer agafo l’esmorzar, i després, a jugar!

El dia es va fent etern i llarg, aleshores arriba el dimarts.

Toca anglès i jocs matemàtics, d’això en som uns fanàtics.

El dimecres pilota no hi ha, aleshores juguem a “pillar”.

Per dinar toca macarrons, que m’agraden ben calentons.

El dijous toca plàstica, per mi és fantàstica.

Ara treballem amb pintura, i s’ha de tenir molta cura.

El divendres fem naturals, i ara treballem els animals.

Pel microscopi mirem, i amb cèl·lules ens trobem.

La setmana s’ha acabat, i molt hem treballat.

Compraré el berenar als de 6è, i ben tip em quedaré.

Xip-Xop Juan Talavera

NO TOT ÉS EL QUE SEMBLA Ara us explicaré la història de la Cristina, una nena que es pensava que els seus pares eren injustos amb ella, i no sabia que és pitjor no tenir-los al costat.

La Cristina era una nena d’onze anys, que es pensava que els seus pares eren parcials amb ella, perquè sempre la renyaven i al seu germà Jordi de 3 anys no, i ella això ho trobava injust. També li deien sempre: ”Cristina, para la taula” o “Cristina endreça l’habitació” i la Cristina ja n’estava farta d’això.

Un dia , la Sandra, una nena de la classe de la Cristina que era rica, la va convidar a la seva festa d’aniversari que era a casa seva.

El dia de la festa de la Sandra va arribar i la Cristina es va meravellar amb la casa de la Sandra. Tenia un menjador més gran que la casa de la Cristina i també en tenia 4 més. Tenia una sala de cinema, un camp de futbol, una pista de tenis, de patinatge, una fàbrica de “Barbies” i una megacuina. I parlant de cuina, el menjar era boníssim. Hi havia prop de 15 cuiners a la seva disposició i 20 criats que treballaven per la Sandra les 24 hores del dia.

La festa era un èxit amb tants criats treballant per ells, i fins i tot hi havia “Karaoke” i tothom s’ho passava molt bé. Va sortir tan bé perquè els pares de la Sandra eren milionaris i podien pagar una festa com aquella.

Una nit, la Cristina abans d’anar a dormir, va mirar la lluna plena i va pensar: “M’agradaria tenir una vida com la de la Sandra” va bufar a la lluna i se’n va anar a dormir. L’endemà, es va despertar en un llit còmode i flonjo, i tenia al davant, una habitació gegant i luxosa com la que sempre havia somiat. Va baixar a esmorzar i es va trobar dos criades parant la taula. Una d’elles li va dir: -Què vols reina? Hi ha de tot: llet, cereals, pastes, bacon, ous ferrats, salsitxes, tria el que vulguis.

La Cristina es va quedar de pedra, i es va atipar d’ous ferrats. També li va preguntar a les criades: - On són els meus pares?

- Reina, saps que el teu pare és empresari i ha hagut de marxar a Suïssa a fer reunions, i la teva mare ja saps que és actriu i està a Hollywood rodant una pel·lícula...

-I quan tornaran?

- D’aquí a vuit setmanes-. Contestà la criada.

La Cristina va estar esperant l’arribada dels seus pares i no s’ho va passar bé; els trobava a faltar. Va veure que encara que fossin injustos amb ella, si no hi eren quan més els necessitava, se sentia sola, i el seu germà Jordi no existia, perquè com que tenien tanta feina, només havien tingut una filla. A ell també el trobava a faltar encara que fos un malcriat.

Un dia, abans d’anar a dormir, la Cristina va mirar la lluna, que aquest cop era quart creixent i va pensar: “Voldria tornar a la vida d’abans”. L’endemà no va tornar a la vida d’abans, encara era rica. Un altre dia ho va provar amb lluna plena i aquesta vegada va aconseguir tornar a la vida d’abans! I tota la família es va fer una abraçada ben forta.

I així és com la Cristina va aprendre que, encara que els pares et renyin, els has d’estimar.

Cocomentolada Marina Buch

ELS NÚVOLS Els núvols poden ser grans o petits grassos o escanyolits.

Tenen formes diferents i amb un color molt intens

Sempre me’ls quedo mirant i pensant si es passen la vida allà dalt segur que s’avorriran!

I com es mouen tant, es marejaran!

A vegades m’imagino que estic al damunt seu fent tombarelles sobre un núvol que fa neu jugant sense parar fins l’hora d’anar a sopar.

Abans d’anar a dormir, veig un núvol petitó amb cara de tenir por. perquè no pot dormir, sense llegir

Quan em llevo pel matí està tirant aigua a un manatí

que dintre d’una piscina és banyant-se com si res

Els núvols estan a tot arreu tirant aigua , pedres i fins i tot neu.

No tenen pietat per mullar algun despistat.

Quan els núvols baixen molt boira són no deixen veure res i et fan caure en un tres i no res.

Ara hauria d’anar acabant que ma mare m’està cridant diu que pari d’escriure i que baixi amb un somriure

Floc de neu Andrea Cavero

TOT VA COMENÇAR AMB UN BITLLET D’ AUTOBÚS Són dos quarts de nou, estic a punt de marxar cap a l’escola però primer he d’esmorzar. Jo sóc la Sara i, podem dir que sóc una mica especial. Tinc quasi tretze anys, bé, en tinc dotze però sempre dic que tinc un any més.

Esmorzo una cosa molt estranya, per això la meva cosina se’n riu de mi.

Estava a la taula cantant la cançó que s’escoltava al moment i menjant-me les torrades amb melmelada i Nocilla quan va arribar la meva cosina, que també és la meva veïna. Em va mirar, va riure i va dir: - Esmorzes el mateix que el teu germà- va exclamar la Núria, així és com es diu.

Jo sempre m’enfado amb ella, perquè sempre diu que tinc un germà bessó.

Això no m’ho crec, però no sé perquè em molesta.

Vaig anar a la parada de l’autobús que és a prop de casa. Va arribar, vaig pujar i quan era a punt de passar la targeta, em va caure. Em volia ajupir per collir-la però no em va donar temps, un noi que no s’assemblava a mi, va agafar la targeta i me la va tornar.

No sé perquè em vull enganyar, aquell noi i jo érem iguals, millor dit, érem idèntics!

Ell sempre baixava abans que jo. Un dia mentre ell marxava del autobús, jo vaig mirar la seva motxilla Eastpak de color negre amb el seu nom escrit amb retolador blanc permanent. Es deia Pol. Vaig anar a casa de la meva cosina, i li vaig preguntar molt seriosament tot allò del meu germà. Ella també es va posar seriosa: - Sara, ja és hora de què sàpigues la veritat. Tens un germà bessó -va dir ella amb una cara que mai oblidaré, l’únic cop en la meva vida que he vist aquest rostre, va ser en aquell moment.

Jo no ho volia acceptar i vaig començar a cridar: -No,no,ets una mentidera! -vaig abandonar aquella casa donant un gran cop de porta.

Quan vaig entrar a casa volia oblidar-me de tot, vaig anar a fer deures i després a dormir.

Al dia següent, al Pol, li va caure un petit Post-it, que ja ni s’enganxava, aquesta nota deia una frase molt bonica que era així: “L’aigua era tan cristal·lina que podies apreciar cada granet d’arena” La meva mare tenia aquella frase emmarcada sobre el seu llit! A mi, més d’ un cop ja me l’ havien dit, la va inventar la meva mare, i només la sabien ella, el meu pare i ara...el meu germà! Ja m’ho començava a creure, sí, era el meu germà?

Al dia següent anava decidida a tot, a donar-li la nota,a parlar amb ell...i així ho vaig fer! Ell va pujar al bus i jo vaig anar a parlar: - Perdona... -vaig dir jo disminuint la veu en cada lletra del mot.

- Si? -va contestar ell amb un somriure.

- Que ahir et va caure això quan vas marxar- vaig dir perduda.

- Ah gràcies, per a mi és un tresor. Me la va donar el meu pare i em va explicar que la meva mare li havia cedit.

- Doncs llavors genial, no? -vaig exclamar amb felicitat.

- Sí...ens veiem demà, que la meva germana m’espera.

- Ah, tens una germana?

- Sí! Adéu! -va dir baixant de l’autobús.

Jo ja sabia que érem germans, però, i si per a ell no era una alegria com per a mi? Així que vaig decidir no dir-li res a ningú. Vaig pensar que ja en tenia prou amb una germana. Sí, així és com vaig conèixer al meu germà, però no com el meu germà em va conèixer a mi.

Maff Mar Aguilar

NO SÉ QUE FER!!!!

Hi havia una vegada...Nooooo!!! No vull començar el meu últim llibre de Sant Jordi així, encara que no sé si fer un conte o un poema. El que tinc clar és que no faré un cal·ligrama, perquè no es pot fer a l’ordinador i no el penso fer amb la mà esquerra, el perquè? Per- què jo sóc dretana i no puc escriure, ja que m’he trencat el braç…

Bé, millor em presento: em dic Clàudia, tinc 11 anys però el 20 de març en tindré 12. Sóc morena de cara i tinc els cabells rossos, també sóc baixeta i faig gimnàstica rítmica. Visc a Barcelona amb la meva mare, Carme i el meu pare Pep. El que passa és que gairebé mai són a casa i jo em quedo sola mirant la televisió, fent deures, i el que he de fer ara, escriure el llibre de Sant Jordi. Però és que NO SÉ QUE FER, i això em posa molt nerviosa. Els meus companys tenen molt bones idees: un noi que va en cadira de rodes i que vol fer la volta al món, una nena que vol un mòbil, un nen que és campió de curses...i moltes més. El que passa és que he de ser jo mateixa i fer el llibre que m’agradi més...

COMENCEM: Podria ser un llibre d’una nena que es digués Mireia i que tingués 15 anys.

Però que estigués tan enamorada d’un noi que fes de tot per agradar-li: comportar-se súper bé amb ell, omplir-se de maquillatge, portar vestits… per la Mireia el més important de tot era donar una bona impressió.

Aquesta podria ser una opció. -va dir-se la Clàudia-.

Una altra opció podria ser una aventura a la selva, a les illes Tonga – al nord de Nova Zelanda-. Un equip d’investigació se’n va a explorar les fruites exòtiques d’aquella zona, però enlloc de fruites troben coales, cocos, cangurs, taurons, dofins i una gran varietat d’ocells de diferents colors que són molt estranys.

- Ahhhh...- va sospirar la Clàudia- Estic esgotada, no puc més, me’n vaig a dormir, demà continuaré…

En un tres i no res, la Clàudia es va quedar adormida però estava tan cansada que es va descuidar de guardar l’arxiu i d’apagar l’ordinador però el pitjor va ser, que l’ordinador no estava connectat a la bateria!!!!!! Total, que mentre la Clàudia roncava, l’ordinador s’apagava.

El dia següent quan la Clàudia es va donar llibre que l’ordinador estava apagat va fer un crit de ràbia...

-Aaaaaaaaaa!!! No m’ho puc creure quina ràbia!! Quan l’ordinador es va apagar, l’arxiu del conte i un treball de l’escola estaven oberts, per tant s’han esborrat... Estic desesperada, enrabiada i tot el que us pugueu imaginar. Ara mateix el que necessito és relaxar-me i després ja m’ocuparé d’aquest tema.

La Clàudia va decidir anar a fer una mica de ioga a veure si se li passava…

Va agafar un tatami, uns coixins, música de l’Índia i espelmes i va improvisar un espai al mig de l’habitació.

Ja us podeu imaginar a la Clàudia…

-Ammmm, ammm. Deia la Clàudia. Però no es concentrava perquè no podia parar de pensar en el llibre i el treball…En un tres i no res es va aixecar, va apagar les espelmes i la música, i se’n va anar a seure disparada a la cadira de l’escriptori. Va encendre l’ordinador i va començar a teclejar i teclejar sense parar. No hi havia manera que es desenganxés de l’ordinador.

–Ja sé que fer!!! Suposo que el ioga haurà funcionat...- deia la Clàudia amb un somriure a la cara.

Després d’una hora i mitja sense menjar ni beure va cridar: - Ja estic!!! -i es va emocionar molt, va començar a saltar, a cridar, a ballar...

La Clàudia va titular el seu llibre: La vida, tractava del que es pot arribar a fer quan estàs enfadada i la satisfacció que sents quan fas alguna acció bé. Va guanyar el 1r premi de la seva classe. Quan els jutges van dir el seu nom, a la Clàudia se li van il·luminar els ulls, no podia parar de riure... Va dir que no s’ho esperava per res i que era genial.

Aquest conte improvisat, com el ioga que va muntar, finalment ha acabat tenint un bon resultat.

Google Lara García

TIC–TAC

Aquesta és la història d’un rellotge desconsolat, amoïnat i empipat, que tip d’estar exposat en el mateix prestatge d’una elegant joiera, anomenada “en PUNT”, i de ser ignorat per a tothom, decideix fer alguna cosa per tal de cridar l’atenció i aconseguir sortir d’aquell avorrit indret.

Es tracta d’un rellotge anomenat, TIC -TAC, més aviat petit, d’esfera rodona i d’un color beix molt elegant. Ara us preguntareu perquè no volia ningú el TICTAC, doncs, el que passava era que tenia unes agulles molt rovellades, és a dir molt velles i que feien un “nyigo-nyigo” empipador.

El TIC-TAC volia cridar l’atenció i no sabia com ho podia fer. Rumiant, rumiant............ va tenir una idea: podia disparar l’alarma de tots els rellotges a deshora!.

Va arribar el dia que en TIC-TAC va dur a terme la seva estratègia. Un va sonar a les vuit i cinc, l’altre a tres-quarts de deu, un tercer a dos-quarts de dues i així al llarg de tot el dia, allò semblava una olla de grills!. En Josep es va passar tota la nit revisant la maquinària de tots els rellotges, un per un, però res, tot semblava correcte.

Fins que a mig matí, tot va tornar a començar. La botiga era una autèntica bogeria i en Josep estava desesperat. Portava tres dies i tres nits sense dormir. Revisant els rellotges amb tot detall i no descobria el misteri de tot plegat, estava esgotat i desesperat. L’endemà a la botiga es respirava molta tranquil·litat i silenci, en Josep esperava impacient que algun rellotge toqués els quarts o les hores, però només un ho va fer, en TIC-TAC. Ja tip, va decidir arreglar-li les agulles, ja que la gent no el comprava per això. Durant tota la nit va estar treballant, quan va sortir el sol ja havia acabat d’arreglar-lo.

No semblava en TIC-TAC, fins i tot semblava més gran!.

Llavors el va posar a l’aparador esperant vendre’l i treure-se’l del damunt.

Un parell de dies després, va entrar un senyor molt interessat a comprar-lo.

Era un home gran, amb cabells blancs, parlava català però tenia un accent francès. Era nascut a Suïssa, però portava temps vivint a Catalunya, era un gran col·leccionista de rellotges i va comprar a en TIC-TAC per afegir-lo a la

seva gran col·lecció, es deia Frèderic Monjour. Va decidir exposar-lo en una de les vitrines del seu propi museu.

En TIC-TAC, al cap d’una setmana, estava més avorrit que una ostra, era com tornar a la botiga. Aleshores va decidir aturar-se. El que li passava de veritat era que envellia d’avorriment, necessitava estar en un lloc amb més ambient i alegria.

Quan en Frèderic es va adonar que aquell rellotge tan meravellós que havia comprat no funcionava, va decidir desfer-se’n. Perquè volia una relíquia en el seu museu? Però qui voldria un rellotge espatllat?.

Finalment, en Frèderic va regalar en TIC-TAC a un amic que tenia una paradeta al mercat dels Encants de Barcelona, com que es tractava d’un lloc animat, en TIC-TAC es va tornar a posar en marxa. No hi va estar gaires dies perquè un músic, violinista, el va comprar i va decidir posar-lo en el seu vestidor de l’Auditori de Barcelona.

Finalment en TIC-TAC va estar feliç per sempre més, escoltant música cada dia.

2 MESOS Gemma Queralt

LA FAMÍLIA P Hi havia una vegada, en els cabells embullats d’un nen de cinc anys, una família de polls. Era una família molt nombrosa, que habitava tot el cap. Eren l’avi Pep, l’àvia Pepa, el tiet Pop, la tieta Pap, el pare Pip, la mare Pipa, el fill Pepo i la filla Popa. Havien viscut moltes aventures, però us n’explicaré una de molt curiosa. Estaven el Pepo i la Popa fent un passeig, pels cabells de darrere de l’orella quan van trobar unes llémenes. Els ho van explicar als seus pares i aquests van dir: - Aquestes llémenes no són nostres.- va dir la mare.

- No, no ho són.- afirmà el pare.

En Pepo es va estranyar tant que va arribar a preocupar-se. Podria haver una altra família de polls al seu territori?

L’endemà, van anar a explorar el clatell. Anaven el Pepo, la Popa, la Pap i el Pop. Al clatell, hi van trobar llémenes, moltes llémenes i les anaven trepitjant fins que van arribar a una casa, que van trobar deshabitada. A dins de la casa, hi van trobar una nota: Estimats fills, esperem que hàgiu nascut, i que sigueu més de tres-cents.

Us hem fet néixer perquè ataqueu a la família del sud, la família P. Els pares que us estimen.

- Aquests som nosaltres!!!- exclamà en Pepo.

- Pap, tinc molta por !!!- digué la Popa.

- Atenció !!!- va interrompre en Pepo- estan naixent!!!

En efecte, ja havien nascut més de cent polls.

- Fugim !!!- ordenà en Pop. Els quatre polls van començar a córrer cap al sud, amb els altres. Però els recents nascuts estaven estranyats, fins que van veure la nota.

- Ara ho entenc!!!-digué el poll que s’havia fet el cap del grup.Els hem d’atacar!!!

Quan van arribar amb la seva família, els hi van explicar tot.

S’havien de preparar !!!

Mentrestant, al clatell, ja havien fet un exèrcit i estaven preparats per atacar.

- Formació !!! - digué el líder.

Tots els polls van formar i van començar a avançar.

La família P cada vegada tenia menys temps per preparar-se!!! Van pensar en lluitar, però eren massa pocs. Van pensar d’amagar-se a la part dels cabells,

però potser els veien els humans. Al final, van optar per enterrar-se en un lloc on hi havia un foradet on podien passar desapercebuts. Però era massa tard.

L’exèrcit ja els havia vist. Aleshores, el nen del cap en qüestió va dir-li a la seva mare que li picava el cap i ella va passar-li la pinta. Tot l’exèrcit va quedar atrapat en unes barres d’acer molt juntes, que se’ls va emportar. Però encara havien de passar una prova, que no els atrapessin a ells.

Mentrestant, la mare va al·lucinar amb tants polls que treia.

– Aaaaaaahh!!!!- va exclamar la mare.- Quants polls!!!!!

El nen reia. Era petit. Es va divertir veient a la seva mare histèrica. I la mare es va oblidar de si hi havia més polls al cap del seu fill.

Els polls van esperar a veure si les barres d’acer tornaven a per ells, Però no ho van fer. Estaven salvats !!!

- Visca, visca !!!- exclamaven els petits.

Van anar a casa seva i ho van celebrar amb una sang acabada d’extreure.

Aquesta és una de les moltes aventures que han passat la família P. I vet aquí un poll, i vet aquí un cap, i aquest conte s’ha acabat.

Minairó17 Oriol Pelegrí