Cal aprendre a esperar? Sovint la immediatesa de les demandes infantils afegeix tensió a la vida quotidiana. “Mare, pare, àvia, escolta’m!” Són demandes, per no dir exigències, de les criatures que volen preguntar o explicar coses i que volen una resposta ràpida i que, si no la tenen, augmenten el to de veu. Sovint hi ha un “Espera que estem parlant”; però, tot seguit, un “Digues, què vols?”, amb algun comentari com “És que no saps esperar?” Llavors la criatura explica el motiu de la seva exigència: “És que no em fas cas”. I, segurament, es comprèn i justifica l’exigència infantil i la dificultat per esperar amb comentaris com: “És que avui dia tot és tan ràpid que no saben esperar”. Totes aquestes situacions acaben repercutint en un sentiment de no estar prou per les criatures i de no dedicar-hi prou temps ni prou atenció perquè “com que tenim tantes coses al cap!” De fet, expressions com “Espera un moment” no formen part del vocabulari habitual. Potser sí que el dia a dia ens porta un ritme que després critiquem i ens cal fer una petita pausa per, si més no, mirar-ho des d’un altre punta de vista. Podríem dir que és educatiu i positiu educar per saber? Segurament hem de veure que és important aprendre a esperar o, si més no, ens ho podem plantejar. Per exemple, podem constatar que hi ha una certa distorsió del temps que es necessita per a cada cosa. Entre els mòbils, Internet, les olles a pressió i els plats precuinats tot ho tenim o ho volem al moment. Però, si anem més enllà, resulta que cal un any perquè surtin les dents per molta llet que donem als nadons; els arbres necessiten temps per donar flors i fruits per molt que els reguem; i curiosament, el domini de molts aprenentatges vol temps i pràctica per molt que els vulguem fer abans i amb rapidesa. Potser ens cal fer memòria, perquè abans ja es deia: “De mica en mica s’omple la pica!. I si no, mirem com les relacions afectives i les amistats no es poden imposar amb rapidesa i per això cal pensar que entre les persones hi ha diferents ritmes i moments i, perquè hi hagi entesa, cal trobar un moment comú en què es puguin ajustar les pròpies necessitats o desitjos amb els dels altres. I això sense neguits ni malestar perquè si correm tant ens farem mal i podem perdre grans oportunitats.
AUTOR: Maria Jesús Comellas Doctora en psicologia i pedagoga