Els nens que juguen a nines El Joan, de cinc anys, es mostra inquiet perquè no sap si tindrà un germanet o una germaneta: —Pare, de quin color era la llavor que vas deixar a la panxa de la mare? Blava o rosa? El Roger, de sis anys, es tanca amb baldó dins el lavabo per poder jugar tranquil·lament amb la seva sireneta. Malgrat que els seus pares no li diuen res, el preocupa que el seu germà, quatre anys més gran que ell, es burli del seu joc. De fet, no seria la primera vegada…
Els nens i les nenes (ens hauríem d'atrevir a dir que les persones adultes també) necessiten jugar. El plaer del joc per si mateix és garantia de creixement i desenvolupament, perquè, en el joc, l'infant explora, investiga i posa en escena una bona part de les seves curiositats i inquietuds. Quan juguem, tenim el privilegi de poder crear unes altres realitats, d'a- prendre, fins i tot de representar fantasies o mons imaginaris, i sempre a través d'un prisma que acompanya el fet de jugar: el plaer. Per tant, sabem que jugar és una necessitat en l'ésser humà, però també sabem que, de jugar, se n'aprèn: se n'aprenen le formes, les normes, les possibilitats. És a dir, com a aprenentatge, veiem que el fet de jugar també està sotmès a un discurs social. Moltes vegades, és aquí on posem un «rosa» o
un «blau» als jocs dels
nostres fills i fi- lles. Des del món de les persones adultes i des del discurs mediàtic (anuncis publicitaris, per exemple), ensenyem i modulem formats de joc que de vegades estan vinculats al gènere, i les criatures, que, evidentment, ens observen, reprodueixen les nostre transmissions. Pot ser comú veure com la nena s'apunta a la part «femenina» dels catàlegs i el nen, a la part «masculina» corresponent. Aquestes adscripcions, tant des de la part més social com simbòlica, estan alimentades de continguts relatius al gènere, però veiem com per als nens és important, en un moment determinat de la seva evolució, contrastar aquests significats per refermar la seva identitat. Ara bé, si som una mica més observadors, veurem com molts