Els nens que juguen a nines El Joan, de cinc anys, es mostra inquiet perquè no sap si tindrà un germanet o una germaneta: —Pare, de quin color era la llavor que vas deixar a la panxa de la mare? Blava o rosa? El Roger, de sis anys, es tanca amb baldó dins el lavabo per poder jugar tranquil·lament amb la seva sireneta. Malgrat que els seus pares no li diuen res, el preocupa que el seu germà, quatre anys més gran que ell, es burli del seu joc. De fet, no seria la primera vegada…
Els nens i les nenes (ens hauríem d'atrevir a dir que les persones adultes també) necessiten jugar. El plaer del joc per si mateix és garantia de creixement i desenvolupament, perquè, en el joc, l'infant explora, investiga i posa en escena una bona part de les seves curiositats i inquietuds. Quan juguem, tenim el privilegi de poder crear unes altres realitats, d'a- prendre, fins i tot de representar fantasies o mons imaginaris, i sempre a través d'un prisma que acompanya el fet de jugar: el plaer. Per tant, sabem que jugar és una necessitat en l'ésser humà, però també sabem que, de jugar, se n'aprèn: se n'aprenen le formes, les normes, les possibilitats. És a dir, com a aprenentatge, veiem que el fet de jugar també està sotmès a un discurs social. Moltes vegades, és aquí on posem un «rosa» o
un «blau» als jocs dels
nostres fills i fi- lles. Des del món de les persones adultes i des del discurs mediàtic (anuncis publicitaris, per exemple), ensenyem i modulem formats de joc que de vegades estan vinculats al gènere, i les criatures, que, evidentment, ens observen, reprodueixen les nostre transmissions. Pot ser comú veure com la nena s'apunta a la part «femenina» dels catàlegs i el nen, a la part «masculina» corresponent. Aquestes adscripcions, tant des de la part més social com simbòlica, estan alimentades de continguts relatius al gènere, però veiem com per als nens és important, en un moment determinat de la seva evolució, contrastar aquests significats per refermar la seva identitat. Ara bé, si som una mica més observadors, veurem com molts
nens queden embadalits per joguines «de nenes» i viceversa. Els nens han de poder jugar amb nines sense haver-se d'amagar per sospitar que el que estan fent pugui considerar-se poc legítim; de la mateixa manera que les nenes que ho desitgin puguin gaudir jugant a futbol, sense que això impliqui de cap manera una condició d'identitat sexual determinada. El joc indiscutiblement ha de ser alliberat de la divisió de gèneres, encara que entenem que les joguines, per poder complir amb les necessitats simbòliques i lúdiques dels infants, hagin de ser d'un color o d'un altre. Potser el fet de flexibilitzar aquest discurs sobre la divisió de gèneres en el joc des del món de les persones adultes, permetrà que, a través del propi joc, els nostres nens investiguin sobre aspectes relatius a la feminitat i a la masculinitat, independentment del seu sexe. És més, considerem que qualsevol mostra d'interès per part de les criatures per jocs i joguines plurals, que parlin de l'existència dels altres (un altre gènere, una altra cultura, etc.), ajudarà a créixer i a consolidar una identitat sana i equilibrada. La llibertat en el joc es garantirà quan, independentment del format del joc o de la joguina, qualsevol nen o nena que ho desitgi pugui jugar sense ambivalències ni coaccions. Quin és, llavors, el paper dels pares i les mares en aquesta part tan ineludible del seu creixement? Com a primers referents que som per als nostres fills i filles, es tracta d'un paper de responsabilitat i acompanyament, igual com ho són tots els temes educatius relacionats amb els infants més petits de casa. És bastant fàcil coincidir en la importància d'acompanyar la nostra mainada en la descoberta, la investigació i la recerca del plaer mitjançant el joc. També hem de ser capaços de poder percebre en nosaltres canvis d'actitud respecte a com les nenes i els nens trien els continguts dels seus jocs. Tant a causa de qüestions culturals, com personals, de creences o de valors, poden aparèixer incerteses, dubtes o fins i tot pors, respecte al significat de la tria que fan els nos- tres fills i filles per jugar. Aquest cert malestar es podria formular amb qüestionaments de l'estil: «Si la meva nena juga a cotxes i no li interessen les nines, indica això una orientació en la seva identitat sexual? Hauria de reorientar el seu joc?». Aquestes preguntes i d'altres són, òbviament, legítimes i requereixen un treball de reflexió. La identitat en termes
generals, i la identitat sexual en concret, es va formant al llarg dels anys nodrint-se dels aspectes propis de la personalitat, de les experiències viscudes i de les interpretacions que es fan d'aquestes vivències. És un camí llarg que segueix un procés complex i únic en cadascun dels nostres fills i filles. Per tant, entenem que cada criatura anirà resolent les qüestions relatives al desenvolupament de la seva identitat de manera individual i exclusiva. Per poder-ho fer d'una manera enriquidora, necessitarà l'acompanyament inqüestionable de la seva mare i del seu pare, els quals seran un pont de connexió entre ells i el món que els envolta. De la interpretació que, com a pares i persones adultes, fem del context, els nostres infants en trauran algunes de les eines per créixer. Per tant, si la nostra actitud davant de la tria en el joc és oberta i respectuosa, igual que en altres aspectes educatius, les nostres criatures creixeran emocionalment sanes i segures, sentint-se vàlides i respectades com a subjectes que són, independentment de la seva orientació sexual posterior, sigui quina sigui.
Elena Ramírez Gámez Psicòloga administració@fapac.net