D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous by EstudiPuche

Elisa Vidal Mas

Històries i llegendes de Sant Martí de Tous w Il·lustrat per

Nídia Tusal

Elisa Vidal Mas

D'unes veus HistĂ˛ries i llegendes de Sant MartĂ de Tous

Una idea de

© del text Elisa Vidal Mas, 2014 Revisió lingüística Àngels Gayetano Jerez © Il·lustracions Nídia Tusal Disseny gràfic Jordi Rabascall Madrid (Estudi Puche S.L.) Coordinació executiva Sergi Vallès Edició Carme Puche Moré © d'aquesta edició Associació Cultural És Llegenda festivaldellegendesdecatalunya.cat info@festivaldellegendesdecatalunya.cat Primera edició: juny de 2014 ISBN: 978-84-941520-1-6 Dipòsit legal: T-1059-2014 Impressió Publicitat Tafaner c/ Pere II de Queralt, 2 43420 Santa Coloma de Queralt Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser duta a terme amb l'autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d'aquesta obra.

Volem agrair la col·laboració de Joaquim Valls, Margarita Tambornino, Núria Riba, Carme Puche, Jordi Rabascall i els Amics de Tous.

Elisa Vidal Mas

D'unes veus Històries i llegendes de Sant Martí de Tous I l · l u s t r a t t p e r t N í d i a t T u s a l

Amb el suport de

Alguns dels relats són basats en fets històrics i d'altres en llegendes

...és llegenda ...és història

Als avis que expliquen històries, per Elisa Vidal Mas . . 7 Entre històries i llegendes, per Sergi Vallès . . . . . . . . . . . . 9 Nota de l’autora: Tous a seques! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

De bandolers i fets de sang

El Panna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dèria de venjança . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El bandoler . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Una boda desgraciada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’home sense nas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

De societat

El Torrent Cavaller . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ferran VII a Tous . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La senyora de Tous . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La bossa de bou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Renom reial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Embolics de família . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El carreter malparlat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

15 19 23 25 29 35 41 45 47 49 51 53

D’a nimals

La Cérvola Blanca o la llegenda de la Fou . . . . Un murri espavilat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El ruc tossut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Quina processó! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

59 63 65 67

De misteris

La pedra de la bruixa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La llegenda de Sentfores . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La malastrugança . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carta misteriosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

73 75 77 79

Índex onomàstic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85

Als avis que expliquen històries per Elisa Vidal Mas

Aquest és un treball que mai havia imaginat que tindria un camí tan reeixit. Ara, revisat de petites coses que amb el pas del temps han quedat en desús surt amb la il·lusió del primer dia, esperant que us complagui. Tot va començar quan jo recordava les històries que sentia de petita a la masia, al pedrís del portal a l’estiu o a la vora del foc quan el temps ja era més fred. Les històries que explicaven els avis ens feien somniar, ens portaven a llocs que no sabíem ni que existien i ens obrien els ulls a realitats sorprenents per als nostres ulls de nens. Aquest marc és el culpable que després d’escriure les històries, que jo tenia guardades des de petita dins meu, em parés a pensar que en altres cases també n’hi havien d’haver. I aquest va ser el fil que em va portar a les cases on hi havia avis, que acceptaven parlar de «les coses d’abans», per veure si entremig de la conversa sortia alguna història, perquè en un primer moment ningú en recordava cap. I van anar sortint, avui una i d’aquí un temps una altra. Tots els avis van supervisar els relats, ja que el tracte sempre va ser el mateix: el respecte escrupolós a la veritat del què i del com, ells i elles m’ho explicaven. La història dels llocs petits es fa de petites històries. Posades en el dia a dia poden semblar irrellevants. Però quan les situes en el seu context en adonem de la seva impor-

tància, perquè ens dona pautes de com era la vida dels nostres avantpassats. Ens ajuda a entendre’ls. I també podem comparar i veure el camí fet. Per totes aquestes coses, és per a mi una il·lusió que, amb el recull d’històries i llegendes que surt en aquest llibre, es tornin a posar a caminar. Espero que aquest recull, com cada llibre tan bon punt es posa a l’abast del públic, farà el seu camí. I aquí sí, ell es torna autònom i poc hi pot dir qui l’ha escrit; camina ràpid o lent, segons els follets de l’oportunitat i l’encert o la coincidència del moment i el tema emprat. Sobretot les llegendes són les senyores d’aquets relats. Elles ens remunten a temps molt pretèrits i tots sabem que avui tenen de tot menys versemblança. La realitat que les va fer néixer es va anar diluint amb els anys i es van vestint de les il·lusions i fantasies dels veïns, que les recorden de sentir-les explicar als seus avis, i amb el temps cadascú hi va afegint el seu granet de sorra fins que, un cop afermades, s’assenten i es tornen inamovibles. ETERNES.

Entre històries i llegendes Sergi Vallès, Director del Festival de Llegendes de Catalunya

El Festival de Llegendes de Catalunya, amb aquesta edició literària, emprèn la tasca de plasmar sobre paper aquelles llegendes i històries populars que conviuen en petites poblacions de Catalunya. Algunes a vegades no tenen accés i recursos per poder deixar constància de la tradició oral en un llibre. Hi ha històries que encara perduren entre la seva gent gran, però és necessari que no se’n perdin les arrels. Com canta Raimon «qui perd els orígens, perd la identitat». Amb D’unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous, comencem amb el municipi de Sant Martí de Tous, que ha donat suport a la iniciativa del Festival de Llegendes de Catalunya des del seu naixement. Aquesta població té un tresor que es diu Elisa Vidal, historiadora i cronista local que, juntament amb l’Associació Amics de Tous, procuren pel patrimoni material i immaterial de Tous. Elisa Vidal, durant els darrers anys, ha anat recollint històries curioses i un grapat de llegendes que els veïns de Tous encara conserven, en gran part per la seva tenacitat, com bé explica amb les seves paraules. El contingut que es troba en aquest llibre està a cavall entre la història i la llegenda. Si bé alguna clarament la reconeixem com a tal, d’altres narracions, que primerament han estat relats i anècdotes del boca-orella, actualment ja comencen a esdevenir-ne, amb clars factors que així l’identifiquen. Aquest és un dels motius que m’ha fet dubtar en el moment de classificar el seu contingut, no he estat prou agosarat d’etiquetar com a llegenda

algunes de les històries que hi trobareu perquè suposo que això ningú ho farà millor que el pas del temps. Sí que indiquem a través d’una icona il·lustrada si et trobes enmig d’una llegenda reconeguda o d’una història popular. Cada any quan preparem l’edició del FesLleCat ens prenem un temps per buscar i remenar llibres, per passar pàgines emocionants i fantàstiques, per llegir i escollir aquelles llegendes que es gaudiran dins del Festival. Espero que, tal i com ens passa a nosaltres cada any, gaudeixis amb aquest recull que et presentem.

Nota de l’autora

Tous a seques! El nostre poble és Tous (Anoia). Així, a seques, tal com sona. Encara avui, després de més de 80 anys després que s’afegís al davant (com a complement) la denominació de «Sant Martí», la nostra gent, quan parla del seu poble, continua dient Tous i prou. El canvi de nom prové del consell de ministres del dia 27 de juny de 1916, en què per «Real Decreto» i a proposta de la «Real Sociedad Geográfica», es va decidir canviar la denominació de 573 municipis d´Espanya, ja que, dels 9.266 que existien en aquell moment, 1.020 tenien el nom repetit, cosa que dificultava molt el fet de distingir-los administrativament. Així, per evitar l’ambigüitat dels noms repetits van afegir a cada un d’aquests municipis un complement que els pogués diferenciar. Segons els casos, es van tenir en compte els referents històrics, la tradició religiosa o topònims locals. De dos pobles amb el mateix nom, era condició bàsica que es modifiqués el nom del que tenia menys categoria administrativa o un nombre d’habitants inferior. Aquestes últimes raons van comportar que el tradicional nom de Tous es veiés especificat amb el del patró de la parròquia, sant Martí, que és nom estimat per tothom i ben nostre de sempre.

En el cas de Tous, a l’hora de canviar el nom no es van tenir en compte les raons històriques. El Tous valencià va conservar la titularitat del nom, tot i ser descendent del Tous original, ja que va néixer per l’acció fundadora d’un fill dels senyors del nostre castell. El cas és que, sense raó aparent i de manera inconscient, vuitanta anys després d’haver canviat oficialment el nom, la gent del poble quan parla del seu poble parla de Tous i no de «Sant Martí». Com passa també a Montbui i com no passa a Santa Coloma. Això no vol dir que la gent no s’estimi el seu sant patró, sinó senzillament que el senderi de la gent és més fort, per allò de les arrels, que no pas les caparrades administratives. En la vida normal i corrent (en els àmbits oficials ja és una altra cosa) la gent de Tous prescindeix d’aquella arbitrària disposició burocràtica i continua anomenant el seu poble tal com els avantpassats sempre l’havien anomenat: Tous i prou. Quan la gent de Tous sentim algú parlar de «Sant Martí», aviat ho tenim clar: aquest no és del país. I és que les coses són com són, més que com voldríem que fossin. I per més lleis que diguin que no som qui som, en realitat, ja poden anar cantant que, si el poble no vol... Perquè moltes vegades el nom (oficial), tots ho sabem, no fa la cosa.

De bandolers i fets de sang

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

El Panna (la llegenda) Aquest relat és un resum de les diverses versions que hem sentit explicar als avis de Tous.

La història del Panna és, per al poble de Tous, un record d’aquells que més ens estimaríem no tenir. No se sap ben bé quan va viure, només se sap que va existir com un malson. Era un noi mal criat i brètol que feia anar tota la contrada de corcoll. Així ho explica la llegenda que, al llarg dels anys, ha anat passant de boca en boca. El seu camí va començar un dia que va entrar en una vinya a menjar fruita d’un presseguer. En va fer malbé tanta com va poder, sense adonar-se que l’amo era per allí. Quan aquest el va renyar, encara li va plantar cara, guanyant-se així, en bona llei, una allisada de record. Com que encara era un marrec i no tenia prou força per tornar-s’hi, va amenaçar l’amo dient que dia vindria en què passarien comptes. Passen els anys, i un dia que l’amo estava feinejant en la mateixa vinya, se li presenta un jove ferreny que li va preguntar:

—Us recordeu de mi? El pagès va dir que no. El jove va contestar: —Sóc aquell que una vegada vau atonyinar aquí mateix i us vaig dir que dia vindria que faríem les paus. Sense donar-li temps per comprendre el que volia dir, el va apunyalar tres o quatre vegades deixant-lo mort en el mateix lloc. Aquest crim —que va ser el primer comès pel Panna— el va portar a fugir de la justícia, amagant-se en boscos i coves per no ser trobat. Diu la tradició que on més temps passava era a les coves de la Fou de Tous i a les de la Tossa de Montbui. Posat en aquest mal camí, ja no va parar. Era un bandoler vulgar i sanguinari que no dubtava a matar per odi i venjança, o simplement per robar. Tot sovint tornava a casa seva, procurant de no ser vist. Però si algú se n’adonava i avisava el

El Panna

sometent, ell s’escapava pels llocs més impensats: s’amagava en un nínxol del cementiri, que es trobava sobre casa seva, o saltava pels teulats del seu carrer passant com si res de cantó a cantó, deixant corpresos els qui el perseguien. Una vegada que es va veure acorralat, es va ficar en una casa per buscar un forat on amagar-se, i va entrar en una cambra on hi havia dues noies dormint de costat. Es va posar dins el llit i les va amenaçar de mort si els pares el delataven als seus perseguidors. Va fer molts morts per la rodalia. Diu la tradició que van arribar a ser trenta-nou els qui van morir a les seves mans. Com que cada vegada era més assetjat i perseguit, es trobava tan aïllat que treballs tenia fins i tot per trobar menjar. Es va ajuntar amb d’altres elements que, com ell, també anaven d’un lloc a l’altre fugint de la justícia. Dos d’ells eren en Marimon i en Casullera. La mort que aquí es recorda més —amb nom i lloc coneguts— és la de l’àvia de cal Menjapalla, en el terme de Roqueta. Ens ho explica una àvia que recorda aquest fet de sentir-lo explicar a casa seva: «La família era tota al camp treballant. Llavors

el Panna va entrar a robar creient que la casa era buida. Però a la cuina davant la llar de foc hi havia l’àvia tota sola fent el dinar. La dona es va espantar davant d’aquell desconegut i ell, veient-se sorprès, es va enfurismar de tal manera que va agafar la dona i la va penjar als clemàstecs del foc.» Per la seva manera de ser, la gent del poble no li volia gens de bé. Per això, quan un dia l’àvia de cal Frarés va veure un punt de llum en un nínxol del cementiri, en va donar part a les autoritats. Aquest cop sí que el van agafar. Una vegada ja s’havia escapat de la presó d’Igualada, però ara es van prendre totes les mesures que calien perquè no se’n tornés a escapar. Quan, abans de l’execució, li van concedir una última voluntat, ell va demanar besar la seva mare. En fer-ho, davant l’esglai de tothom, la va mossegar tan fort que se li va endur un tros de galta, i li va dir: «És teva la culpa que jo em trobi ara així. Si de petit m’haguessis corregit més, no em veuria on em veig». Avui encara, a la cuina de la masia de cal Menjapalla, hi ha el clau on es diu que van penjar una mà del Panna. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

El Panna (la realitat) En la llegenda del Panna se’ns dóna la possibilitat de tenir les dues versions d’una història: per una banda l’oficial i documentada, i per l’altra la popular i oral que, passant de generació en generació, ha arribat fins a nosaltres. Parlant amb els avis del poble es constata que en la mateixa història sempre hi ha un fet o altre que resulta diferent segons les versions. Reunint els fets es pot trobar una narració més completa. Estic segura que amb el temps aniran sortint altres detalls i fets que s’hi podran afegir. És, per tant, una història viva, canviant i coneguda per tothom. Així com la llegenda del Panna és tan coneguda i té moltes versions, de les altres llegendes del poble només hi ha una versió i encara molts no la coneixen. El motiu podria ser que la llegenda del Panna no té més de 200 anys, mentre que les altres són molt més antigues. 1

Joseph era l’escriptura antiga d’aquest nom.

El personatge del Panna es deia en realitat Joseph Claramunt i Verdier, nascut el 2 de maig de 1792, fill de Jaume Claramunt i de Rosa Verdier. La mare era oriünda de França. Van tenir onze fills, set nois i quatre noies. En Josep 1 era el setè nen i el vuitè dels fills. Quan el pare, en Jaume, es va casar, feia d’espardenyer, la mateixa feina que abans havia fet el seu pare. Amb els anys, però, en Jaume va canviar de feina. Ho sabem perquè quan va néixer en Josep ja era negociant, encara que no sabem de què. És veu popular que el renom de Panna li va venir de la seva mare. En ser filla del regne de França —així es deia en aquell temps—, quan s’havia d’identificar, ella deia «jo no de França, jo d’Epanna». Panna voldria dir, doncs, Espanya, en un català mal pronunciat. L’única cosa de la seva vida que se sap del cert és el que diu el llibre de baptismes de Tous i

El Panna

el d’òbits d’Igualada. El Panna, un cop detingut i jutjat, va ser penjat a la forca. Així ho trobem en la partida següent d’òbit:

«48-Claramunt – H.C. – Dia vint y cinc Febrer de mil vuit cents vint y cinc en lo Cementiri rural de la Pral. Iglesia de Sta. Maria de la Vila de Igualada Bisbat de Vich, se dona sepultura al cadaver de Joseph Claramunt, pagès, solter, fill llegitim y natural de Jaume Claramunt, negociant, y Rosa Verdier conjucs tots de Tous. Mori en lo mateix dia de mort violenta. – Nota: lo sobreposat Joseph Claramunt morí en la forca y després se li talla lo cap y la ma dreta, portant esta en front una casa de Roqueta sufreganea de Fillolet y lo cap fou portat davant la casa Poch de la parroquia d’Orpí: lo resto de són cadaver lo acompanya la comunitat de la Iglesia Parroquial al Campo Sto. En la tarda del mateix dia.» (Arxiu Par. d’Igualada Llib. d’obits de 1825 a 261)

Comparant la llegenda amb els fets reconeguts, ens adonem de com a mínim quatre contradic

cions: (1) La creença popular suposa implícitament que el Panna era fill únic. (2) El seu cos no fou esquarterat completament, com diu la llegenda, sinó parcialment. (3) En canvi fou enterrat cristianament. Això suposa que va rebre els sagraments i, per tant, que es devia penedir de la seva mala vida. Per això no té gaire sentit que es portés tan malament amb la seva mare abans de morir. (4) Quan la gent del poble parla del Panna, creu molt sovint que el Panna va existir en un temps molt més antic del que realment va ser. No és d’estranyar que, a la nostra comarca, quan algun noi no feia bondat, li diguessin: «Faràs la fi del Panna». 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Dèria de venjança Relat recollit de la Maria de cal Marimon.

Els afers passionals no tenen època, ni són moda. Sempre n’hi ha hagut i és de suposar que, mentre hi hagi homes i dones, sempre n’hi haurà. Un prometatge ha estat en tot temps una cosa seriosa. Abans molt més que no pas ara. Era com un tracte firmat que, si es trencava, suposava en molts casos greus conseqüències. En una masia del terme de Fiol, en el sector de Roqueta, festejaven dos joves. Tot semblava anar força bé, fins que per qüestions d’interessos es va produir un desacord en el dot que donaven a la noia. Llavors la família del noi el va obligar a trencar el festeig. Els nois no tenien la força ni l’autonomia suficients en aquells moments per poder decidir per si mateixos el que volien. El casament solia ser més un negoci o un tracte que no pas un assumpte d’amor. A més, una noia rebutjada costava molt

de poder «col·locar». Era com si estigués marcada i, llevat que tingués un bon dot, el més probable era que es quedés per vestir sants. Així doncs, en el nostre cas hi havia una núvia desenganyada i rebutjada, que no parava de plorar pels racons de la casa, un pare furibund i enrabiat pel menyspreu rebut, i una pobra mare sense saber què fer per consolar-la a ella i calmar-lo a ell. Però la cosa no era gens senzilla. Les ofenses eren molt sentides i el fet d’estar tan isolats no ajudava pas a dissipar tensions. Al pare —després de donar voltes i més voltes al cas— no se li va acudir res més per arreglar-ho que fer un bon disbarat. Com que sabia els costums de l’antic xicot de la seva filla, es va amagar rere una bardissa, a la vora del camí, esperant que passés de camí cap a l’hort. Quan el va tenir davant, se li va llançar damunt i el va matar d’una ganivetada. Amb aquesta

Dèria de venjança

barrabassada se sentia compensat per l’ofensa rebuda. Després, quan se li van refredar els ànims, es va adonar de la ximpleria comesa i va començar a pensar en les repercussions dels seus actes. Va veure perillar la seva casa i l’heretat, ja que com a cap de casa li requisarien tot i perdria el poc o molt que tingués. Quan es va descobrir l’assassinat, totes les sospites van recaure en el pare de l’expromesa. L’autoritat va anar a la masia on vivien per detenir-lo. Veient-se en aquell tràngol, el pare va demanar a un dels seus fills que es culpés ell, i li va fer entendre que així salvava la família, perquè «més valia el sacrifici d’un de sol, que no destruir el futur de tots». El pobre noi es va autoinculpar. I mentre estava detingut a Tous, a ca l’agutzil, els qui passaven per davant de la casa on era pres, el sentien remugar com si fos una lletania: «si les pedres parlessin, ai!, si les pedres poguessin parlar». Sentint-lo, molts pensaven que no era ell qui havia comès el crim, però ningú va aconseguir de convèncer-lo perquè expliqués la veritat.

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Així que va ser jutjat i condemnat. Va morir a la presó, més de pena i tristesa que no de la condemna mateixa. La família... ja podeu pensar. Per la follia d’uns fets, no va viure mai més tranquil·la, i aquell pare no es va poder perdonar mai a si mateix la mesquinesa de les seves accions. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

El bandoler Tots hem sentit a parlar d’aquells bandolers que en temps passats van existir per les nostres terres, des del mític Serrallonga a Perot Rocaguinarda o els germans Margarit..., que en els segles xvi i xvii campaven al seu gust. I també hem sentit parlar d’altres casos més casolans, com ara el Panna. A l’Arxiu Notarial d’Igualada vaig tenir la gran sorpresa de trobar, entre d’altres documents, un en què un pobre home presentava una denúncia oficial de com, mentre anava de camí, va ser atacat per un bandit. «Ahir dimarts dia 28 de setembre del 1677, el testimoni explica que sortí de casa seva a les sis hores de la matinada poc més o menys, de la vila de Monistrol de Montserrat a fi i efecte d’anar a trobar el seu amo que és de la ciutat de Lleida.2 Estant de camí, a la que em

trobo passat la capella de Santa Eulàlia, que és situada a una llegua del bosc, s’afegí a mi un home petitó, rodó de cara, barba negra, a què jo judico deu ésser d’uns 29 anys més o menys. Anava vestit així: barret negra dolç, que era a la francesa, amb molts tafetans de diferents colors i una ploma per adorno al barret de pago, vestit amb un gambetó de color blanquinós, folrat de baieta groga, botons del mateix color i el gipó de color groc guarnit de veta negra, sense mitges i espardenyes blanques, al costat una pistola a la caputxinade mida un pam i mig enllaunada al taló. Em preguntà on anava, jo respongí que envers Cervera i ell em digué que també feia via devers dita vila i anant enraonant junts arribàrem a l’hostal de la casa del Masana de la Guàrdia on el dit home féu treure vi, pa,

A partir d'aquí, en el text original canvia la persona del subjecte de tercera a primera. S'ha mantingut aquesta incoherència per respectar la reproducció literal del text sense correccions. 2

El bandoler

pebrot, menja... Jo ja havia esmorzat abans. El vaig esperà. En acabar em demanà que pagués jo, perquè tenia una doble de dos, que descanviaria quan arribés a Igualada i llavors em pagaria. Així vaig pagar a la mestressa catorze diners. Després férem camí els dos junts devers la vila d’Igualada, per la carretera de Castellolí o de Sant Feliu, i ha la que fórem al pujol de la casa d’en Jorba, em digué dit home que passés davant, ja que volia orinar. A les dues passes que hagué fet, sentí un tret de foc i canó amb gran esclafit, em sentí ferit entre coll i espatlla al costat esquerre, caient a terra tot espantat. Ell caigué sobre mi, dient-me:

“Lladre, dona’m els diners i el gambetó, que si nó t’acabaré de matar i no provis de cridar perquè et passaria el mateix”. Com vaig poder em tragí el gambetó amb els vuit o nou sous que tenia, i els hi vaig donar. Llavors se’n torna pel camí que havíem fet. Jo, vaig procurar arribar devers unes cases que hi havia per allí, que són del terme de Castellolí, tinguent sort d’un cavaller que passava per la carretera i em féu pujar a cavall portant-me a la vila d’Igualada perquè em curessin. Jo no el conec ni sé com es diu, però si el veia el coneixeria. Això que dic és veritat i així ho he jurat.» (Font: Arxiu Històric Comarcal d’Igualada) 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Una boda desgraciada Relat recollit de l’avi Joan Morera.

El mes de desembre de 1840, en el mas de cal Perotet del coll del Guix, terme de Montbui, hi havia festa grossa perquè es casava l’hereu. En festes d’aquesta mena els convidats eren molt nombrosos. Tots eren parents, amics i veïns que acostumaven a reunir-se sempre que podien, amb el mínim pretext. La gent portava regals molt diversos: coses útils per a la llar dels nou casats, conserves casolanes i fins i tot les tradicionals gallines per fer l’escudella dels nuvis. Com que les comunicacions eren molt diferents de les que tenim ara, la festa no s’acabava el mateix dia del casament. Tot el dia celebraven el casori. Al vespre, un bon sopar donava forces per al ball que venia després a la sala del mas, on algun acordionista veí feia ballar la gent. Mentrestant, com és natural, els menuts no paraven, esvalotant tota la casa. Entre tanta gatzara i entrada la nit, prop de les dues,

la canalla va esverar les gallines i una es va escapar per la finestra. En adonar-se’n, la gent va decidir, com una part més de la gresca, sortir a buscar-la. Quatre homes ho van fer sense pensar en el fred de l’hivern, ni tenir en compte que de vegades la nit és traïdora, sobretot en aquells temps en què les partides de bandolers eren moltes i, per un tres i no res, atacaven tot sovint la bona gent del camp. El cas és que, a aquella mateixa hora, la partida de bandolers dels coneguts Casulleres i Marimon (que anys enrere havien compartit malifetes amb el Panna, de trista memòria per al poble de Tous) i les seves lloques —com vulgarment s’anomenaven els components de la banda— tenia encerclada la masia. Alguns d’aquests bandolers, els anomenats Vallmont i en Vernet, havien jurat la mort a dos dels homes de la casa. Aprofitant la nit, es van amagar estratègicament esperant el matí. Quan obrissin les

Una boda desgraciada

portes del mas perquè la gent sortís, ells ho aprofitarien per atacar en el moment més adient. Però, el que són les casualitats, una gallina va precipitar els fets de manera que, en sortir els homes a buscar-la, sis bandolers els van rodejar, sis més van prendre la porta, i en Casulleres i en Vernet van pujar l’escala cap a la sala de ball, amb els trabucs a punt. Podeu imaginar l’esglai d’aquella gent, sorpresos i espantats, veient-se encanonats per aquells trabucs. La música calla, les dones xisclen, els nens s’amaguen darrere les faldilles de les seves mares, la núvia plora, els homes han d’aguantar-se les ganes d’intervenir, perquè no poden fer res més que esperar el que ja es veu a venir. A qui busquen aquests desgraciats —es devien preguntar—, que s’atreveixen a atacar precisament en un dia de festa i davant de tanta gent? No van trigar a saber-ho. Després de manar seure la gent, van fer entrar la resta dels components de la banda, tots armats. Van començar a buscar entre les persones allí reunides i van agafar dos homes: en Ramon, el nuvi, i el seu pare, en Martí Morera, i els van lligar sense miraments.

En aquestes que surt la mestressa de la casa, mare i dona dels segrestats, demanant clemència sense aconseguir res més que les mofes d’aquells malnats. Tot seguit se’ls van endur, però abans de marxar també van agafar un home anomenat Seuba i el van lligar junt amb els altres. La festa a la casa va desaparèixer. La núvia estava desconsolada. La mare desesperada. Amb una mica de sort, pensava, potser amb un rescat s’acabarà tot. Els veïns així ho creien. Li van donar suport i, si feia el cas, li van oferir la seva col·laboració. Però el cas no es va resoldre tan fàcilment. Tan sols era un passar comptes per aquells bandits. L’endemà al matí, en el terme de Sant Genís, a la Sala, separats l’un de l’altre per un bon tros, es van trobar els cossos del pare i del fill degollats. A en Seuba, sense cap raó aparent que ell pogués explicar, el van deixar anar. Feia la impressió que només volien crear terror i por, molta por, a aquella gent. La casa de cal Perotet se’n va sortir, amb una manera de fer ben pròpia. Van quedar l’àvia, la jove i un noi, quasi un nen. Arribat el temps, aquest jove es va casar amb la vídua del seu germà.

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

D’aquesta manera continuava endavant, fins avui, una família que no es va voler rendir davant l’adversitat, com d’altres ho van fer buscant el refugi i la seguretat de les viles. Ells es van quedar a la terra, lluitant amb ella, per a ella i per a ells. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

L’home sense nas Relat recollit de l’àvia Assumpció, cal Boladeras.

Aquest és un cas curiós per si mateix, que ens fa veure com sobrevivia la gent del segle XIX. En aquell temps, la gent per anar arreu viatjava quasi sempre a peu o amb muntura de ruc o mul i, només els qui podien, a cavall. Un marxant, que des de feia molts anys seguia la mateixa ruta, va fer nit en un molí de Fransola, on sempre que passava l’acollien molt bé. Entre els moliners i ell hi havia una bona amistat, de tal manera que quan es veien, un o dos cops l’any, s’explicaven tot el que els havia passat en aquell temps. Aquesta vegada, la molinera li va explicar que aquell mateix dia havien venut un porc que els sobrava, amb tan bona sort que els n’havien donat sis duros i que ella se’n sentia afortunada i feliç. El marxant, sentint-la parlar, no va poder evitar comparar la sort d’aquella senzilla gent amb la mala tongada que ell portava, i tot d’una es va

trobar cabdellant si havia d’aprofitar o no aquella oportunitat. Tot i l’amistat que semblava que els tenia, va poder més l’avarícia. Així que es va decidir a actuar. A la nit, es va posar a buscar els diners per tot arreu on creia que podien ser. Però la molinera va sentir soroll i es va llevar a veure què passava. Quan es va adonar que els volien robar, es va posar a cridar per alertar la casa. Amb la disputa que es va crear, van lluitar el moliner i el marxant a cops de puny i esgarrapades. Enmig de la lluita, el marxant —d’una queixalada— va arrencar tot el nas del moliner. Aquest pobre, de resultes de la ferida, moriria al cap d’un any. Mentre lluitaven, la mestressa va anar a demanar ajut als veïns de les masies més properes —que no eren gaire lluny— i al sometent. Van perseguir el marxant fugitiu fins que el van trobar. Li van donar la veu d’alto, però com que no s’aturava, li

L’home sense nas

van disparar per l’esquena i el van deixar mort a la vora d’un rierol. Després d’aquests fets, mentre ho anaven a denunciar a les autoritats, el mort va quedar abandonat on havia caigut, sense ningú que el vetllés. Els gossos del molí el van trobar i se li van menjar bona part de la carn al voltant de la ferida. En el judici que es va celebrar per aclarir què havia passat, no es va poder saber mai qui havia disparat el tret mortal, ja que ningú va voler parlar. 30

Els veïns es protegien els uns als altres, de la mateixa manera que en moments de perill i necessitat s’ajudaven, tot oblidant-se de les petites coses que els separaven. Aquests i d’altres fets, me’ls ha explicat una àvia molt eixerida, de més de vuitanta anys. Ella, encara que és nascuda a Tous, té arrels a Miralles i recorda aquests fets de sentir-los explicar al seu avi, quan de petita anava a passar temporades al seu costat. 

De societat

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

El Torrent Cavaller Aquesta és una història molt, molt vella, d’aquelles indefinibles que ningú sap on col·locar. De petita, recordo haver-la escoltat per boca del padrí, a la vora del foc, en les llargues nits d’hivern. Per molt de temps havia restat confosa a la meva memòria, però la troballa de les restes d’una casa medieval i la lectura d’un antic pergamí em van fer tornar el seu record, i li vaig donar moltes voltes fins que, poc a poc, les peces em van anar encaixant com un trencaclosques. Pocs avis del nostre poble de Tous la recorden sencera. Alguns diuen que els sona com una tonada vella que feia anys que no sentien. Així va sortir un detall rere l’altre. Tot això em va fer decidir a escriure-la, després d’anys de buscar informació. Temps era temps, en un gran mas damunt d’una carena, hi vivia la petita Blanca amb els seus pares. No coneixia altre món que les terres de l’entorn del mas, amb el congost de la Fou, que era

part del seu patrimoni, com sempre sentia a dir als seus progenitors. Poc, ben poc sortia del seu lloc. Fora dels pares i els servents, sols veia altres persones el diumenge, quan a trenc d’alba anaven a missa matinal. La noia, que no coneixia cap altre món ni cap altra forma de vida, aprenia tot el que la seva mare li ensenyava per al dia de demà. Bé que li ho recordaven els seus pares: havia de ser l’esposa de l’amo d’una gran masia i, per poder-ne ser la senyora, li calia saber moltes coses. Li calia saber com comportar-se, el que podia o no podia fer, havia d’aprendre el manteniment de la roba i com fer-la, tant la de la casa, com la de la seva gent, etc. A la seva edat, corria tant com podia per aquells boscos, buscant flors o la companyia dels ocells que eren els seus millors amics. Els coneixia tots. Els seus refilets li eren ben entenedors, compartia amb ells converses d´allò més animades, sabia els seus nius i l’indret on niaven. Ni

El Torrent Cavaller

un li era estrany. El congost de la Fou li era tan habitual que no li hagués semblat res de l’altre món de veure sortir el diable de la seva cova o la noia formosa i la Cérvola Blanca, emergint i prenent forma, des de dins l’aigua del toll gran, on li explicaven que havien desaparegut. Tots aquests personatges li eren ben coneguts, perquè els de casa seva, per protegir-la, li narraven les seves llegendes amb la intenció que anés amb compte amb els llocs que esmentaven. El cas és que els resultats van ser tot el contrari, la imaginació convertia els personatges ficticis en herois o heroïnes, envoltats per la màgia dels llocs on estaven ubicats. Això, no cal dir-ho, els feia molt més atractius. Ja als catorze anys, era formosa en extrem. El seu perfil tenia l’elegància que dóna un bon bressol i la puresa de la innocència adornava la seva cara. Semblava talment una perla que només esperava la llum del sol, que es reflectia en els seus cabells, per brillar com una estrella. Un bon dia de festa, quan la noia i els seus pares anaven a complir amb el precepte del diumen-

ge, com tantes altres vegades, al peu del torrent, on es creuaven els camins, es van trobar amb la gent del mas veí de casa seva. Com sempre, es van saludar i van fer junts el camí. L’única novetat era que aquell dia els veïns venien acompanyats del seu fill. Fins llavors aquest fill havia estat lluitant al costat del noble senyor de Tous, al servei del rei, en una de les moltes campanyes bèl·liques en què aquest estava compromès. Feia tants anys que no el veien que, de trobar-lo sol, no l’haurien conegut. Aquell jove eixerit que era quan va marxar, ara s’havia tornat un home en plenitud de facultats. Era persona de poques paraules, cortès i respectuós en el tracte, gens donat a exagerar cap de les seves gestes, de manera que no li van poder treure cap paraula de vanitat, sinó que semblava que n’havia vist de tots colors i no volia recordar-ho. Mentre feien camí, la Blanca no podia treure els ulls del cavaller. Se’l mirava de reüll i la cara li bullia. Se sentia acalorada, tot i que era ple hivern. Mai havia vist un jove com aquell. Des d’aquell moment va canviar la seva vida.

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Ella no sabia què li passava. De cop i volta, el cant dels ocells ja no l’alegrava. Mirava i no veia el cel blau, ni el color de les flors... Els fils se li embullaven quan provava de cosir. Sols pensava, sense saber per què, en aquell jove d’ulls clars que somreia amb una mirada molt trista, com si arrossegués, tot sol, una pena massa pesada. El diumenge, que tant tardava d’arribar, era l’únic dia que es llevava sense recança i amb ganes de sortir de casa seva. Sabia que, en el lloc on es creuaven els camins, hi seria ell amb la seva família i podrien fer el camí plegats. Encara que poc parlaven, tampoc no calia. Hi ha coses que les diuen millor els ulls que les paraules. No tenien massa ocasió de veure’s, com no fos de lluny, voltant pels boscos, ell caçant i ella seguint els ocells. Però com que la noia no anava mai sola, moltes vegades ni tan sols se saludaven, i només podien seguir-se amb la mirada. La que sortia dels ulls del noi era igual d’intensa que la d’ella. Els pares de la jove, sobretot la mare, aviat es van adonar que alguna cosa passava, i no els va costar gaire saber què era. La mare va comprendre

tot seguit que els queia un greu problema a sobre, i es va decidir a parlar amb el seu espòs. Així els dos reflexionarien sobre el problema per intentar de solucionar-lo. El cas era que, ja des de petita, la tenien promesa a l’hereu d’un mas del lloc de Miralles. Ells l’havien criada amb gran cura perquè pogués ser-ne la senyora, i no seria pas un fadristern qui els esguerraria l’arranjament, per més que fos un jove cavaller i de bona família. No tenia terres ni possessions, i per ells això era suficient per desqualificar-lo com a pretendent de la seva filla, encara que no hi hagués entremig una paraula donada de casament. Però cada dia que passava era més evident l’interès mutu dels joves. Diumenge a diumenge, quan les famílies es trobaven allà on s’ajuntaven els camins, al peu del torrent que portava les aigües de can Baltà, els pares de la Blanca no sabien com comportar-se amb l’altra família. No podien passar uns al costat dels altres com aquell que no es veu, a risc de renyir. I així el problema s’agreujava. La mare de la Blanca va persuadir el seu marit de la necessitat de prendre les mesures que, sense

El Torrent Cavaller

perdre l’amistat d’una família tan influent, els permetessin salvar del desastre la paraula compromesa de casament. Els dos caps de casa es van trobar, amb l’excusa de parlar de negocis. L’amo del mas de la Fou va proposar al seu veí de vendre-li la seva propietat, fent-li veure l’avantatge d’ajuntar-la a la d’ell, ja que limiten per molts llocs. Com a bons veïns i amics que eren, primer havia de ser ell que un altre. L’únic requisit que li demanava era la discreció de no dirho a ningú, fins l’endemà del dia que ells deixessin el mas per anar a celebrar el casament de la seva filla. El tracte era bo, les condicions excel·lents i el motiu familiar de la venda era comprensible, si bé no era usual vendre la terra, llevat que fos per problemes econòmics. Però al comprador no se li va fer difícil d’entendre que, casant l’única filla a Miralles, volguessin viure prop d’ella. I la veritat, li semblava un negoci tan bo, que no va donar masses voltes als perquès de la qüestió. Així es va tancar el tracte. Un dia, de manera imprevista per la Blanca, se li va notificar que sortien cap a trobar el nuvi per tal de celebrar l’enllaç. Els senyors de la

Fou es van posar en camí tot seguit i, encapçalant un seguici que feia bo de veure, van emprendre la marxa cara la Serra de Queralt, seguint el camí Ral pel coll de Tres Serres. La Blanca no se’n sabia avenir, quan li ho van dir. Sense ni adonar-se’n, es va veure sobre una mula, deixant enrere la seva casa i marxant cap a un futur incert. Fins llavors ella pensava que potser el temps jugaria a favor seu, que els seus pares potser es repensarien, o que el seu estimat potser la segrestaria i se l’emportaria lluny per poder viure junts. Potser..., potser... Per més que la vida no li donava masses oportunitats d’adquirir experiència, ella intuïa que hi havia molt, molt més. I a la seva edat somniar era tan fàcil... Ara, tot aquell món d’il·lusions se li ensorrava; a cada pas de la mula, un somni es trencava, quedant fet miques sota els seus cascs. El seu cap es girava sense parar, i mirava cap allà on era la casa del seu amor. Confiava de veure’l en qualsevol revolt o sortint de darrera algun arbre, per reclamar-la com a seva. Però no el va veure per enlloc. Per ella, les esperances es van tornar

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

desenganys quan, un cop passat el coll, a la vista de les terres de Miralles, se li va fer present de cop i volta la realitat més crua. Les llàgrimes se li van estroncar i el cor se li va glaçar. S’havia adonat que un tros d’ella es quedava enrere, amb ell. I que ja mai més veuria els seus ulls, ni el seu somriure... No tornaria als racons del bosc des d’on contemplava els ocells, ni sentiria el murmuri de les aigües baixant per les pedres de la Fou. L’enyorança que ja sentia pel seu món perdut va començar a aixecar un mur al voltant seu que mai més la va abandonar. Es va resignar a tot, va aixecar el cap i no va esperar res més que el destí que tenia preparat i que venia al seu encontre. L’endemà, el senyor del mas veí anunciava a taula que tenia una nova per celebrar. Amb gran èmfasi els va dir que havia comprat de manera avantatjosa el mas de la Fou i que l’havia incorporat a les seves terres, perquè la família que l’habitava havia marxat el dia abans, cap a Miralles, per casar la filla tot seguit. Quan el fill militar va sentir això, se li va parar el cor. Ell, que només esperava que la noia fos un

xic més gran per demanar al seu pare que li arreglés el casament. En sentir el com i el perquè de la compra, es va aixecar de la taula com tocat per un llamp i va marxar, sense fer cas de les veus que el cridaven espantades, preguntant-li què passava. Els peus el van portar directament al portal de la casa de la seva estimada, però massa tard: la porta era tancada. Un fred tan gran li va envoltar el cor en aquell moment, com el que havia assecat les llàgrimes que queien dels ulls d’ella. A partir d’aquell dia no va ser el mateix, ni va tornar a posar els peus a casa seva. Durant molt de temps, tant si feia fred, com calor o pluja forta, molts el van veure dret nit i dia al lloc on es trobava cada diumenge amb la nineta del seus ulls. Semblava talment un espectre, absent, que no feia cas de ningú que intentés parlar-li, mirant de fit a fit el lloc per on sempre veia venir el seu amor. Al cap d’un temps va desaparèixer. I aleshores els rumors es van disparar. Res dóna més joc a la imaginació que un misteri no resolt. Uns deien que s’havia mort de tristesa prop d’on ara vivia la noia. D’altres que passava la vida amagat vora la masia

El Torrent Cavaller

de la jove casada, només per poder-la veure, encara que fos de lluny. Veus deien que havia anat a lluitar a alguna de les moltes guerres que tenien lloc aquells dies per Europa i que l’havien vist fer-ho com un boig, que semblava buscar més la mort que no pas la glòria. Vés a saber què li devia passar. Però el que va quedar durant segles en l’esperit de la gent era el convenciment que a les nits el seu esperit es feia present, al lloc on havia fet guàrdia esperant la seva estimada. Molts asseguraven haver-lo vist vestit de soldat, palplantat com un sentinella. Des de llavors pocs eren els qui s’atrevien de nit a

passar per aquell indret, ni que fos acompanyats. En record seu, encara avui trobem el nom de Torrent Cavaller, com a testimoni irrefutable de la seva història, que dóna nom a un torrent petit, senzill, que mai amb les seves minses aigües no s’hauria imaginat de lluir un nom tan sonor. És el nom amb què el va distingir la gent també senzilla, perquè el poble no necessita que ningú li digui qui són els seus herois. Simplement ho sap i els immortalitza de manera inapel·lable, i així el seu record ha arribat molt més enllà del que ells mai no haguessin pogut imaginar. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Ferran VII a Tous Relat recollit de Josep Ma Claramunt.

No deixa de ser curiós comprovar com n’és, de selectiva, la memòria. Dels fets i records del passat, en recordem unes coses sí i d’altres no. Moltes vegades té més força l’anècdota que el motiu que l’ha provocat. Així va succeir amb un fet de l’any 1830 que va causar un gran enrenou al nostre poble. La gent no se’n sabia avenir d’un cas com aquell, tan insòlit com important. El rei venia. El rei d’Espanya passava pel poble. Ben segur que deuria ser anant o tornant de Vilafranca, pel camí Ral que travessa la Serra de Queralt, pel coll de Tres Serres. Però no solament passava pel poble. L’avantguarda havia notificat a les autoritats que el rei hi faria nit; per tant, calia buscar-li un lloc d’acolliment que fos digne del reial senyor. Es va crear un ambient de tensió, mentre es mesuraven i descartaven algunes cases que, tot i

essent de molt bona posició, quedaven lluny del nucli del poble. Si una casa no era prou espaiosa, l’altra tenia poc parament per atendre de manera digne el rei. Al final en van trobar una que posseïa el que ells creien que eren els mínims indispensables. La primera casa del carrer Major era gran i de bona posició. Tenia el pis de dalt ben condicionat, amb una habitació de convidats, abillada amb llit, calaixera, tocador i dues cadires, tot de bona fusta, que donava a una gran sala, ideal per descansar o parlar. Que era casa prou important, ho prova el fet que va tenir el primer balcó que hi va haver al poble. Dit i fet, el rei va descansar aquella nit allí, i va quedar tan content que, en senyal d’agraïment, va deixar com a obsequi al poble quatre piques de pedra picada, posades en el lloc dit l’abeurador. Tan gran va ser la impressió de la gent que el va atendre, que encara avui, desapareguda la casa

Ferran VII a Tous

de cal Claramunt on es va allotjar, els seus descendents en conserven, a més del record passat oralment, tot el parament de l’habitació, tal com el van rebre de mans dels seus avantpassats. També ens podem preguntar perquè no es va allotjar al castell del poble, que per aquells anys regentaven els Jeronis de la Murtra de Badalona. Però es prou sabut que el rei Ferran VII no tenia gaire afinitat amb l’àmbit religiós, per dir-ho d’alguna manera. Pel que fa a les piques de pedra picada que va donar al poble, se’n conserven dues. Una és a la

plaça de l’església, plena de flors, l’altre fa de pica al peu del Sindicat. Les altres dues han estat soterrades per una pila de terra, a causa de la construcció dels carrers que es van obrir en aquell indret. És una llàstima. Molts de nosaltres tenim encara el record de quan s’hi duien els animals a abeurar. O bé, qui no recorda les dones traient aigua fresca als estius per refrescar i rentar els beures i la verdura? I la canalla tot sovint hi pescàvem culleretes. Però, segons diuen, salvar-les suposava una bona picossada de més en el pressupost de les obres dels carrers. 

D'unes veus. HistĂ˛ries i llegendes de Sant MartĂ de Tous

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

La senyora de Tous Tothom del poble de Tous la recorda igual.

La contalla de la Senyora de Tous és la nostra llegenda per excel·lència. És, de totes, la que el poble ha fet més seva. És l’única llegenda que —parlis amb qui vulguis dels veïns del poble— tothom l’explica igual, sense canviar res de res. Ha estat escrita cent vegades i cent més s’escriurà. Diu la llegenda que hi havia al castell de Tous una senyora capriciosa i llaminera, molt difícil d’acontentar: de tan acostumada que estava al luxe i a la bona vida, qualsevol refinament li semblava poc. La bona taula era la seva perdició. Només volia exquisitats. Entre els àpats opulents i les disbauxes que els seguien, semblava com si la senyora tingués riqueses sens fi. Als pobres cuiners, els tenia martiritzats. Però hi va haver un cuiner que li va durar una mica més que els altres: li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims. Però tan

bon punt va començar d’escassejar aquest aliment tan rar, la feina del cuiner es va acabar. Un altre, li va servir un deliciós suquet d’ossos, molt ben amanits. Quan li va preguntar què era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner va respondre: «És el moll de l’os de bens negres, només de bens negres». Des d’aquell dia només volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia. Primer es van acabar els bens negres dels seus ramats, després els bens negres de les seves contrades. Tan difícil es feia trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots els seus recursos, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tots costats. Aviat es va arruïnar. I els seus creditors es van quedar amb les poques propietats que encara li pertanyien. En tal situació i desposseïda de tot, es va veure obligada a demanar caritat, anant de casa en

La senyora de Tous

casa per poder malviure. Voltant per les masies que un dia havien estat seves, es diu que en una d’elles la mestressa li va donar un crostó de pa i unes nous. Era tanta la gana que duia endarrerida que, mentre menjava aquell pa amb nous, les llàgrimes li van venir als ulls. Quan li van preguntar què li passava, ella va dir, planyent-se del seu infortuni:

«Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui seria la senyora de Tous». Una constatació curiosa és que quan parles d’aquest fet amb qualsevol persona de les masies del poble, et fa saber, molt cofoi, que era a casa seva on van donar el pa i nous a la senyora del castell de Tous. I és que les llegendes, quan arriben a certa distància en el temps, es tornen propietat de tothom. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

La bossa de bou Relat recollit dels avis Magí Tomàs i Maria Balcells, cal Tomàs.

El lloc de la Roqueta (avui adscrit al municipi de Tous) era terra de marca o frontera. En el temps de les lluites amb els sarraïns, es va construir sota els auspicis del bisbe Oliva un castell de roca com a lloc de defensa, en un punt alt, des d’on, com una miranda, es podia veure tot el contorn. En aquells dies d’incertesa, en el més intens d’una escaramussa de les moltes que tenien lloc per aquells indrets, els defensors de la fortalesa van veure que anaven maldades i que era qüestió de sortir d’allí a quatre de fondo. Tothom prenia allò que creia més indispensable i que fos possible portar-ho a sobre. Però tot el que no es podien endur ho deixaven al lloc, a disposició dels invasors, ben

La bossa de bou

convençuts que, si algun dia podien tornar, no hi trobarien més que runes i cendra. El responsable dels cabals va decidir amagar els diners en lloc segur, esperant el dia que bons aires els permetessin reconstruir la vida en el lloc de sempre. Però l’home proposa i Déu disposa. Així, aquest personatge va morir en la contesa i el tresor va quedar enterrat al peu d’un pi. Ell mateix, en plena agonia, va explicar a algú de confiança de quina manera podria trobar el pi: «Cal ser-hi al punt del migdia en un dia de sol, perquè el tresor era enterrat a la vertical de l’ombra d’un pi, un bon tros fondo, ficat dins d’una bossa feta amb pell de bou. La bossa era plena d’or». Aquesta és la llegenda tal com ha arribat fins als nostres dies. Així m’ho van explicar els avis de cal Tomàs. Ell és fill de Fiol, ella de Bellprat. Tots dos d’orígens

diferents, però no llunyans de Roqueta, que coneixien la llegenda que de nens havien sentit explicar als seus avis. Ells, que viuen en un mas situat sota Fiol, recorden que, de tant en tant, encara que sembli mentida, s’atansa algú preguntant per la Roqueta i la seva llegenda, demanant-los de passada una aixada i un pic per anar a la recerca del tresor enterrat. Algú el deu haver trobat? Ells s’ho pregunten. Però per aquest interrogant no tenen resposta, ja que si s’ha trobat, ningú no els ho ha dit. Com tampoc no els han explicat quins paràmetres han seguit per tal de buscar-lo, perquè el pi original vés a saber on para, i amb tants segles pel mig pot haver passat qualsevol cosa. Podria ser que, els descendents dels habitants que es van veure obligats a fugir haguessin tornat per recuperar el tresor. Tot plegat no deixa de ser ben estrany i curiós. Però qui diu que una llegenda ha de ser lògica? 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Renom reial Relat recollit d’en Roc Tort, nascut a cal Soler de Marolta.

És molt difícil saber l’origen dels renoms de moltes cases antigues. La majoria de les vegades es perden les arrels en la nebulosa de la història. Altres vegades, els perquès es mitifiquen i esdevenen llegendes. Molt sovint, el renom prové del cognom de la gent que, en cert moment, habitava en un lloc determinat. O bé a l’inrevés, molts cognoms tenen el seu origen en el nom de la casa on anaven a residir les famílies. Un cas ben curiós és la llegenda que explica l’origen del nom del mas de cal Soler de Marolta, de Clariana. Per tradició oral, els habitants d’aquell mas saben que el seu nom té origen reial. Perquè un rei, de ben segur de la corona catalanoaragonesa, els el va donar. Explica el relat dels fets que, fent camí de l’Aragó a Barcelona, el rei anava seguint el camí Ral, que és sense gaires retocs la nacional II que tots

coneixem. Passat Cervera es va desencadenar un gran aiguat, amb llamps i trons. Plovia tan fort que quan van arribar al pont del Ganxo, el riu Anoia havia crescut tant, que era impossible travessar-lo. Davant la impossibilitat de seguir per la ruta normal, el rei i la seva comitiva van decidir passar per Argençola. Quan, en fer-se de nit, buscaven el millor aixopluc d’aquelles contrades, van ser conduïts a cal Soler; casa antiga, molt gran, plena d’arcades i de forta construcció. Allí van passar la nit. L’endemà al matí, el rei va voler conèixer el nom del lloc on havia pernoctat. Li van dir que es deia cal Soler. Ell va respondre: «Doncs des d’avui es dirà cal Soler de la volta, en memòria de la volta que he hagut de fer, camí de Barcelona». El nom no s’ha perdut, però al llarg dels segles ha sofert diverses variants, segons consta en alguns documents: l’any 1561 l’anomenaven Soler

Renom reial

de Maronta; el 1566, Soler de Marota; el 1581, Soler de la Volta; el 1663, La Coma de Maronta. En el dia d’avui encara es diu Cal Soler de Marolta. Com totes les coses, ha necessitat el seu temps per consolidar-se. Només que moltes vegades, no és aquest el cas, no s’arriba mai a saber els orígens dels renoms de les cases. Per sort, aquesta vegada l’origen ha acabat en llegenda, però el seu record encara és viu. I qui pot saber o discutir aquest origen com per posar-lo en dubte? 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Embolics de família Relat recollit de Sara Pons, cal Viadiu.

En una de les moltes masies del cantó de l’Eucaria, prop del camí de Fiol, estaven acostumats a la gent de pas. Veïns, caminants, captaires..., de tot hi veien. L’àvia, que a més dels anys tenia l’experiència de la vida, quan es quedava sola tancava el cancell pel que pogués ser. Un bon dia van arribar a la porta del mas dues dones que anaven de camí, i li van demanar si els podrien donar alguna cosa per menjar ja que portaven molts dies caminant i no els quedava res. L’àvia els va preguntar que quants eren i li van respondre així: «Aquí a baix pugen els nostres pares i els marits de les nostres mares, els pares dels nostres fills, els fills i els nostres propis marits». Davant de tanta gent, la mestressa va entrar a la cuina i els va preparar amb tota la bona voluntat una faldada de davantal plena de teca, però quina seria la seva sorpresa quan, en obrir la porta, va

veure menys persones de les que creia. La dona no entenia res i per més que els contava, no li sortien els números. Allí només hi havia sis persones, dues dones, dos homes i dos nens. Atesa la seva cara d’estranyesa i veient que la dona estava a punt d’enfadar-se pensant que se la volien rifar, una de les dones es va avançar i li va explicar el que feia el cas: «Veureu, bona dona, deixeu-me que us ho expliqui. El cas és que el meu pare es va quedar vidu, i el pare de l’altra dona també. Llavors, en una entesa, es van casar cadascú amb la filla de l’altre i amb el temps hem tingut un fill cada una, això és tot». Així, perquè ho puguem entendre, per simplificar-ho, si posem nom a les dones dient a l’una Maria i a l’altra Mercè, resulta que el fill de la Maria era germà de la Mercè, i també nét d’ella i de l’home d’aquesta, i alhora cunyat del seu avi; la Maria era

Embolics de família

fillastra i madrastra de la germana del seu fill i sogra d’ella i del seu pare, i el pare de la Maria era gendre de la seva filla i del seu consogre, a més de cunyat i germanastre del seu nét, i l’altra família a l’inrevés. I embolica que fa fort, allà on n’hi ha, hi ha de tot i força, i el que se’n diu un bon embolic, aquest sí que ho era de debò. A la pobre mestressa, el cap ja li rodava quan li

van acabar d’explicar i, com no entenia res de res, els va donar el menjar amb un «Déu us empari», que l’hi va sortir de l’ànima. Però la impressió li va quedar tan fortament impresa, que la primera explicació literal que li van donar les dones en demanar-li menjar va anar passant de pares a fills, fins que avui la Sara de cal Viadiu, descendent d’ella, me l’ha explicat tal com ella recorda que li van explicar. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

El carreter malparlat Relat recollit de Narcís Rojas, senyor del Castell.

Com he dit altres vegades, el nostre és un país de vi, i de sempre hi ha hagut molta vinya. Sotragades com la fil·loxera, a finals dels segle XIX, van marcar una generació i, després de passar uns anys sense ceps a les nostres contrades, el cep americà va permetre torna a omplir de vinyes els nostres camps. Abans, cada casa tenia el seu cup i les bótes necessàries per fer-se el vi. En feien pel propi consum i venien el sobrant als tractants d’aquest element. De sempre hi havia hagut tractants i traginers al nostre poble. Però en el segle XIX es van multiplicar entre nosaltres els negociants. De què? Tenint en compte la producció de les nostres terres, només podien ser de vi i, en menor quantitat, de gra. Un d'aquests negociants era el senyor del castell, i molts pagesos li portaven els raïms. Però —a

la vida sempre hi ha un però— la costa que portava als cups, que eren dins del castell, era tan dura que els tirs d’animals, sense ajuda complementària, no podien pujar. Al principi de la pujada hi havia, en el cobert que avui és de ca l’Amador, un celler amb cups on s’elaborava vi (al carrer encara avui s’hi pot veure una anella clavada a la paret, que servia per lligar-hi els animals). El senyor del castell allí hi tenia un o més rucs amb un mosso que esperava els carros i, quan aquests arribaven plens de portadores al peu de la pujada, reforçaven els tirs amb els animals que calgués. Després d’enganxats, es reprenia el camí. Obria la marxa el carreter que, per animar els animals, no parava d’esbroncar-los a base de la més variada i florida col·lecció de renecs coneguts i per conèixer i, a cada crit, queia un cop de garrot sobre l’esquena dels animals. Fins i tot els que el coneixi-

El carreter malparlat

en es tapaven les orelles. Era el conductor de pitjor parleria que tothom coneixia. Com que la pujada passava per sota l’església, el mossèn ja tremolava quan arribava aquest temps i, per més que s’amagava per no sentir aquell malparlat, era tant el que aquest cridava que era inútil intentar no sentir-lo. Un dia que no podia més, el mossèn va anar a parlar amb el senyor del castell, per demanar-li que intercedís davant el carreter, perquè almenys en passar sota l’església deixés de renegar. El carreter va quedar parat quan se li va demanar que per respecte fos més prudent amb el llenguatge, però

l’home s’ho va prendre molt seriosament i, encara que sembli mentida, ho va complir. A partir d’aquell dia, quan passava per sota l’església de Sant Martí, a cada cop de bastó que queia sobre els rucs l’acompanyava un «Ave Maria Puríssima» darrera l’altre. Amb aquest fet tan esperpèntic, va aconseguir que uns somriguessin amb sornegueria per sota el nas, i que d’altres quedessin ben escandalitzats. El pobre mossèn, en adonar-se d’aquesta situació, no sabia què pensar. De vegades, es deia amb resignació, era més dolent el remei que la malaltia. 

D'unes veus. HistĂ˛ries i llegendes de Sant MartĂ de Tous

Dâ&#x20AC;&#x2122;animals

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

La Cérvola Blanca o la llegenda de la Fou Qualsevol fill o filla de Tous us explicarà sense variants aquesta mateixa versió de la llegenda de la Cérvola Blanca.

La Fou, com diu el seu nom, és un barranc o pas estret, amb parets de pedra calcària, plenes d’ufana i de verdor, més pròpies dels Prepirineus que d’aquests indrets. Té, o tenia, la flora que l’acredita com a lloc únic i singular dins de les nostres comarques. Dic tenia, perquè a causa de la gran sequera dels últims anys i de les creixents necessitats d’aigua del poble de Tous, en aquest moment, les tres quartes parts de l’any la Fou és un paratge sec i trist. Un pou meravellós, amb aigua abundant per a la gent del poble, ha portat la misèria en aquell indret que abans sempre era verd i ufanós. Pitjor encara ho tenen els animals del bosc. Segons alguns caçadors, la caça ha minvat molt perquè en totes les obagues no queda a l’estiu cap font o rierol per anar a beure les bestioles. Així que us aconsellem que, si voleu visitar la

Fou, ho feu a l’hivern, per poder veure encara una mica del que devia ser en altres temps. La llegenda de la Cérvola Blanca es remunta a l’època feudal, quan els castells i senyorius tenien plena vigència. La seva transmissió oral, que ens ha arribat fins avui, li ha anat donant diversos matisos de forma, recollits en diverses versions escrites, que presenten un fons comú que no canvia. En el temps en què van succeir els fets, els senyors del castell de Tous, diu la llegenda, eren respectats i considerats com a senyors de molta categoria. Tot era prosperitat i benestar. Però, com que no hi ha rosa sense espines, els faltava una descendència a la qual deixar els béns i el seu futur llinatge. Això els tenia ben tristos i malenconiosos. En aquells dies, els boscos del castell eren espessos, molt més extensos que ara i plens de caça major: senglars, cérvols, llops... La caça era un

La Cérvola Blanca o la llegenda de la Fou

bon motiu per organitzar trobades entre els senyors feudals veïns. En una d’aquestes caceres, quan anaven pel bosc de la Devesa, prop de la Fou, es va aparèixer als caçadors, com una centella, una cérvola blanca. Van fer apostes tot seguit per veure qui l’aconseguiria, però se’ls va fer fonedissa i no van poder ni tan sols seguir-li el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la van poder veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats. En l’últim intent per atrapar-la, van aconseguir acorralar-la entre unes bardisses i l’espada. Però... per més que van buscar no la van trobar. Només hi havia en el seu lloc una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant una troballa tan extraordinària, i enmig de la sorpresa general, el senyor se la va endur amb ell tot dient: «Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un». Així, enmig de festes i gran joia, la nena va ser adoptada com a filla pels senyors del castell. Van passar els anys i la noia es va convertir en una formosa donzella, envoltada d’admiradors

que la pretenien. Però, tant tenia de bonica com de desdenyosa. Amb menyspreu per als pretendents, afirmava que només que seria d’aquell qui li portés, viva o morta, la cérvola blanca. Els qui li sentien dir això s’esglaiaven perquè sabien que demanava un impossible: mai ningú no havia aconseguit ni veure’n el rastre. Van provar sort nois vinguts de tot arreu, però, un per un, es donaven per vençuts. Només un va persistir més enllà de tota mesura. Estava tan foll per l’amor de la noia que la gent se’n compadia. Un dia, extenuat de cansament, es trobava dins de la Fou. Estava assegut al peu d’una balma per descansar una mica. Tot d’una, mentre maleïa la condició capritxosa que el tenia allí, sense saber d’on ni com, va sortir un pastor que li va preguntar: —Què us passa que esteu tan abatut? El jove li va explicar el seu desig d’aconseguir la cérvola i el perquè, i li deia que seria capaç de fer el que fos per tal d’aconseguir-ho. —Potser jo us puc ajudar— va respondre. —Com?

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

—A canvi de la vostra ànima. —Fet. —Doncs bé, veniu aquí a les dotze de la nit. Quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors li dispareu i serà vostra. Dit això, va desaparèixer. Aquell lloc encara avui és conegut com la cova del Diable, ja que era ben bé ell, però sota l’aparença d’un pastor. A la nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait per poder veure la cérvola enmig de la foscor, el jove esperava el primer batec de la campana. Al seu so, l’animal, com sortit d’enlloc, va creuar pel seu davant. Veure la cérvola i disparar la fletxa va ser tot una. La sageta la va tocar però sols la va deixar ferida. Ell, desesperat, es creia burlat com tantes vegades. Li va seguir el rastre de la sang, boscúria endins, pels llocs més tenebrosos d’aquell indret. Quan va haver passat el tros més atapeït, va aparèixer davant dels seus ulls la visió més fantàstica que ell podia imaginar. Tenia davant seu una meravellosa balma; del cim brollava una cascada cristal·lina que forma-

va un llac d’aigües profundes i verdes, cobertes de voltes de pedra i amb tot el verd pel davant. Però, més extraordinari encara, a la vora del llac, la noia que ell estimava tenia sobre la falda la cérvola ferida i la guaria amb les seves mans... Es va llençar als peus de la noia i de genolls li va dir: —Jo he complert la condició que calia perquè fossis meva. En faràs aquesta mercè? —Compliré la promesa, però abans deixa’m fer-te una proposta. —Demana’m el que vulguis. —Doncs, que fugim d’aquest món, per poder viure junts per sempre. Tan bon punt ell va dir que sí, el llac es va obrir i la terra els va engolir per sempre. Ni ell, ni ella, ni la cérvola van tornar a ser vistos després d’aquell dia. La llegenda diu que només se’ls pot veure la nit del 24 d’agost, dia de sant Bartomeu, al toll Gran de la Fou, a les dotze de la nit. Però d’allí no n’ha tornat ningú dels qui els han vist: han quedat encantats, convertits en una roca més de les que hi ha en aquell paratge. •

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Un murri espavilat El Josepet era un bon home, però sempre anava més just que un pany de cop. Tenia una família llarga amb moltes boquetes per alimentar. Ell bé que treballava, però no podia sortir de la roda, dia rere dia, treball i més treball. Els diumenges, és clar, tocava distreure’s, i a fer la partideta, cap al cafè se n’anava, que era on tenia els amigots. Però el cas era que una partida s’encadenava a una altra i a una altra, fins que ja no li quedava res del poc que guanyava, ve-t’ho aquí. Tornava a casa amb el cap cot i les butxaques buides, a encarar-se amb la dona, quin remei. I altra volta a començar. De vegades, el joc fins i tot el portava a jugar-se el carro, el ruc i els estris del treball. Sort que tenia algú que l’ajudava de tant en tant, pensant més en la seva família que en ell. I també sort que era un murri, doncs com bé diu la dita «la necessitat crea l’enginy». En un d’aquells tràngols necessitava un ruc per poder treballar. El seu havia mort de vell i la veri-

tat és que tampoc anava mai massa tip. Així que va anar a la fira de Santa Coloma de Queralt, que tenia fama de ser de les millors pel bestiar que s’hi veia, a veure si trobava res que li fes peça. S’hi va passejar, va mirar i remirar amunt i avall, el cas era que tots eren tan cars... És clar que els que portaven aquells gitanos que venien de la costa tenien millor preu i si ell, que tenia els dits pelats en això del regateig, s’ho proposava, segur que encara els hi faria rebaixar. Però tenien tan mala fesomia que, tot i que els havien raspallat, semblaven morts de gana i més vells que el rebesavi. S’hi va atansar i va començar el regateig: —Aquests sacs d’óssos no s’aguanten. —És que porten molts dies de camí. —Tenen les dents podrides. —Però estan a molt bon preu. —Aquest no em desagrada, però... va ranco de dos peus. —Això és degut al cansament.

Un murri espavilat

—No ho veig gens clar. —Amb uns dies de repòs i bon farratge quedarà com nou. —Bé, me’n vaig a donar una volta i ja tornaré a passar. —No marxeu bon home, fem un tracte, ens en pagueu una part ara i d’aquí tres setmanes torneu per acabar de liquidar l’assumpte, fet? —Fet! Va marxar amb el ruc cap a casa, rumiant com s’ho faria per acabar-lo de pagar. Abans del temps previst, va anar a trobar els que li havien venut el ruc i des de lluny ja plorava com una magdalena, plora que plora a llàgrima viva, planyent-se i gemegant amb tal desfici que els tractants no podien consolar-lo, ni saber per què plorava amb tanta intensitat. Entre els sanglots van aconseguir entendre que el ruc s’havia mort i que ara ell, pobre desgraciat, ho perdria tot: ruc

i diners, i a la seva pobre família no els quedaria més remei que anar a captar, però com que ell era un home complidor venia a donar fe de la seva paraula. I plora que plora... Aquells negociants, que n’havien vist de tots colors, estaven desconcertats i l’únic que se’ls va acudir de fer va ser dir-li que tornés cap a casa, que ja veien que tenia prou pena d’haver-ho perdut tot. Van veure marxar aquell pobre home, que entre gemecs els ho agraïa, sense adonar-se que, en arribar un tros més enllà, per sota el nas, amagava una ganyota de sornegueria, en veure com havia pogut resoldre la qüestió. Tenia ruc i no hauria de tornar els diners que hagués hagut de demanar per pagar el deute, i se sentia tan cofoi que, per celebrar-ho, aquell vespre aniria a trobar-se amb els amics, així, entre partida i partida, els ho podria explicar amb pèls i senyals. I la roda, roda. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

El ruc tossut Relat recollit de Marcial Pons, cal Currutaco.

El temps de collir raïms era de molt tragí per aquestes terres. Molts pocs tenien carro, a part d’alguna casa forta. Tothom traginava els raïms, les garbes o la llenya amb ruquets, abillats amb àrguens fets

amb troncs de roure que, com que eren tan durs i costaven molt de clavar, sempre ballaven. D’aquí ve la dita de «trampoleja com unes àrguens». Les àrguens eren plataformes de fusta on hi carregaven el que feia falta. Fins als anys 20 del segle passat, tots els pagesos tenien cup i bótes a casa. Cadascú es feia el vi seguint el procés de la manera més tradicional: collir, traginar, trepitjar el raïm calçats amb espardenyes o sense, fermentar-lo al cup, passar-lo a la bóta, cremar-li el lluquet, etc. L’any de què parlem, la collita era dificultosa de treure de les vinyes. Havia plogut, els camins eren pesats i plens de fang, i els animals, massa carregats, avançaven amb pas ronso, molt de mica en mica. El ruc d’en Peret, davant de les circumstàncies va dir fava, que traginés qui volgués. Ell ja en tenia prou i, quan un ruc tussa i s’ajau al mig

El ruc tossut

del camí (en aquell moment passava al dret de ca l’Anyeri), ja em direu qui és el pinxo que el fa canviar de pensament... En aquells temps, de seguida sortia gent de tot arreu per donar un i un altre consell a l’amo del ruc, sobre què calia fer per treure’l del mig del pas. Entre la gent es va atansar un home amb cara de saberut i amb un caliquenyo a la boca, dient molt calmat que ell tenia la solució. Aconseguida l’atenció de l’audiència, tothom hi va dir la seva a la proposta, afegint-hi solucions de la seva collita. Fins que, en veure que no podien fer aixecar al ruc, li van dir al Silvestre, que així es deia el saberut, que ho intentés ell. Aquest els diu: «Us hi voleu jugar alguna cosa que si li parlo a l’orella el ruc s’aixecarà?»

Content de l’expectació creada, després de la juguesca de rigor entre la gent, el Silvestre va clavar pipada al caliquenyo i, simulant parlar al ruc a cau d’orella, li va tirar el puro a dins. La bèstia es va aixecar d’un bot i, espantant la concurrència, va arrencar a córrer esperitat, que la feina va ser aturar-lo. Ningú va entendre com s’ho havia fet i molts es rascaven la closca com si així ho poguessin veure més clar. Mentrestant, el protagonista, més estarrufat que un gall, amb els dits dins el butxacó de l’armilla, se’ls mirava amb aires de superioritat. Ben cert és que val més enginy que força, encara que no és aconsellable portar-lo a aquests extrems. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Quina processó! Relat recollit de l’àvia Assumpció, cal Boladeras.

L’hivern havia estat molt dur, sec i fred, i es presentava per endavant una mala anyada. Durant la primavera tothom feia més economies que de costum i es preparava per la mala collita que es preveia. En el cor de la Setmana Santa, el Dijous Sant, quan la processó passava pel carrer de les Eixides Altes (el carreró d’escales còncaves que porten a dalt les eres), la gent va començar a sentir una remor que els va deixar ben esglaiats. —Què deuen ser aquest udols tan esgarrifosos?— es preguntaven els uns als altres. —És impossible que els llops hagin arribat fins al poble— es deien. —Una cosa així no s’hauria vist mai. Tothom avançava el pas però, com que la processó era tan llarga i el carrer estret com un embut, la gent es va començar a esparverar. Tant es van espantar que, quan els llops començaven a baixar

en ramada per les escales, la gent es ficava en els primers portals que trobaven, fugint esperitats. Com passa molt sovint, quan ja no es pot esperar l’ajut de la terra, tots posem els ulls al cel i ens recordem de Déu, la Verge i els sants. Així ho van fer en moltes ocasions els nostres avantpassats. També en aquell moment la gent del poble es va recordar de la Mare de Déu de Sentfores, per implorar-li la seva intercessió i demanar-li que els ajudés a sortir d’aquell mal pas. Els homes, que van ser els últims de fugir, van observar que els llops es quedaven a una certa distància d’ells, i d’això van deduir amb molt bon seny que la llum de les atxes i les espelmes els deturava. Llavors van ajuntar totes les flames, fent pinya, i van avançar cap al ramat de llops, que era de vint-icinc a trenta individus, fent-los retrocedir de mica en mica, fins que van aconseguir foragitar-los tots.

Quina processó!

L’única explicació que la gent va trobar pel comportament d’aquelles bèsties, a més de la gana que comportava la secada, és que tenien com a cap de ramat un llop molt atrevit i intel· ligent: l’Escuat. Aquest llop, de petit va ser criat al poble de Bellprat per una família fins que, ja gran, es va escapar cap a la serra i es va ajuntar als llops feréstecs. Per això no se li feia estrany atansar-se a llocs habitats. D’aquest fet se’n va parlar anys i anys, i el seu record va quedar durant molt de temps en la figura

d’un exvot que la gent del poble havia portat a la Mare de Déu de Sentfores, per donar-li gràcies pel gran favor rebut. Avui ja no hi és aquest exvot, però gràcies a l’àvia Assumpció, que guardava aquest record en la memòria, he pogut recollir aquesta història, que dóna fe d’una part de la vida de la nostra gent en aquells dies. És cert que la vida d’abans era més tranquil·la però, com hem vist, no els calien cotxes per tenir ensurts als seus carrers. 

De misteris

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

La pedra de la bruixa Relat recollit dels avis Magí Tomàs i Maria Balcells, cal Tomàs.

Temps era temps, que per a la gent d’un turó prop de Fiol la vida era molt dura. Es passaven el dia treballant de sol a sol amb el cap a terra, per treure’n unes minses collites que ben just donaven per alimentar la família. Un dia, en obrir la porta de casa, la gent de l’Hostal de la Banya s’hi va trobar una pedra tan grossa que un home no la superava. Com redimonis, es deien, havia arribat la pedra fins allí? (I mai tan ben dit allò de redimonis). Es feien mil càbales, però no van poder trobar cap explicació que fos una mica versemblant. La pedra, que va restar anys i panys clavada en el mateix lloc, era vista per la gent com una cosa màgica o embruixada, de manera que al seu voltant s’hi van crear mil faules i històries. Amb el pas dels anys, el poble ha arribat a explicar aquest fet tan estrany de la manera que us l’explico a continuació: una bruixa orelluda i arrugada estava

molt atrafegada traginant sense parar pedres i més pedres des d’una pedrera de Guimerà. Complia ordres del seu cap, que les volia fer servir per construir en una nit el pont del Diable de Martorell. Quan ja 73

La pedra de la bruixa

portava l’última, al passar sobre l’Hostal de la Banya, va sentir un gall que cantava i amb el so del seu cant la bruixa es va alarmar. La nit s’acabava i amb ella el seu poder, i com no tenia manera d’arribar al pont amb la pedra, la va deixar anar, tan esverada que de ben poc no va caure sobre el mas. Uns avis de Fiol m’expliquen aquesta llegenda com a cosa del seu poble i ells, que ara ja passen dels 80 anys, em diuen que ja la sentien als seus avis i que els explicaven que, a la barana del pont del Diable de Martorell, hi havia un forat a la seva base on hi faltava una pedra, que tenia les mides exactes de la de l’Hostal de la Banya. Així, quan els seus avantpassats anaven amb carro a Barcelona i es paraven a Martorell a descansar, anaven a veure el pont i, apamant el forat on faltava una pedra, tots donaven fe que tenia la mateixa mida de la «seva pedra». Una altra cosa que també va arribar a fer forat, en el dir de la gent, és que l’esmentada pedra era tan alta com fonda, cosa que reforçava encara més el caire màgic de la història.

Tractant-se de llegendes, la realitat té quasi sempre moltes variants. Preguntant al Galo de Santa Coloma de Queralt em va dir que, fa uns anys, l’Hostal de la Banya va ser enrunat i no en queda cap vestigi. Segons les seves referències, la pedra que hi havia al davant de la casa ara es troba en una plaça de Santa Coloma, on tothom la coneix com «el queixal de la bruixa». La pedra era la pedra fita que al costat del camí Ral marcava la partió dels termes d’Aguiló i Santa Coloma. Li feia companyia una creu de terme i era un lloc conegut de sempre per les persones d’aquells voltants. És possible que l’Hostal de la Banya sigui posterior a la pedra, concretament no se sap de quan, però la data inscrita en la pedra (1778) fa pensar si no pot ser també la de la casa. La tradició oral és capriciosa i ens dóna, com en aquest cas, una relació de pobles que poden, o no, tenir res en comú: Guimerà, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Fiol i Martorell, formant un eix ben curiós. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

La llegenda de Sentfores A partir de la tradició oral, coneguda i explicada per tot el poble.

Com moltes ermites de la nostre terra, la de Sentfores té la seva història particular. És la de la imatge que presideix l’ermita, una de les moltes marededéus trobades que, en cert moment, van sorgir en el nostre país. Diu la tradició popular que aquesta imatge és d’abans «del temps dels moros» i que, per tal de preservar-la dels pillatges de les incursions sarraïnes, ànimes piadoses la van amagar en lloc segur. Tant va ser així, que van passar segles abans no la van retrobar. En aquell temps, el pastor de can Bossanya (després cal Riba de la masia) pasturava el seu ramat lluny del mas, en un lloc boscós i encrestat, ple de roques i penya-segats. Tot d’una, passada una cresta que hi ha, veu una cosa estranya enmig d’unes roques, com si d’allí en sortís una llum. No sap què fer. Mig esporuguit, s’hi

atansa a poc a poc i quina sorpresa que té! Hi troba una imatge de la mare de Déu amb el nen Jesús. L’home queda meravellat i, més feliç que unes pasqües, fica la imatge al sarró per endur-se-la cap a casa. Un cop a casa, va de seguida a trobar la mestressa per explicar-li el fet i ensenyar-li la troballa. Però quan obre el sarró... res! No hi havia res. I això que ell estava segur que hi havia posat la imatge. Tots els de la casa li van prendre el pèl, dient-li que veia visions de tant estar sol amb el ramat. Ell no fa ni respon res, però decideix que l’endemà tornarà al mateix indret. Quan hi arriba, la torna a trobar, ben amagada al mateix lloc. L’agafa per emportar-se-la cap a casa tot seguit, perquè té por de perdre-la. Però quan arriba a la masia el resultat és el mateix del dia abans. La imatge havia desaparegut de dins el sarró. Aquest cop, els altres ja se l’escoltaven més intrigats i interessats, fins al punt

La llegenda de Sentfores

que tots junts decideixen d’anar-hi l’endemà al matí per veure amb els seus propis ulls què passava de debò. Arribats al lloc, hi van trobar la imatge on el pastor els havia dit. La van posar amb gran veneració al sarró del pastor, i la van lligar ben lligada perquè no es mogués. Però, quan van arribar a casa, la imatge havia desaparegut novament. Aquella bona gent, davant d’aquells fets, van comprendre que Ella es volia quedar en aquell paratge, i li van construir una ermita, que encara perdura avui. Aquesta és la llegenda de com es va trobar la Mare de Déu de Sentfores, tal com ha anat passant oralment de generació en generació. Recordo que, quan érem nens, cada vegada que anàvem a Sentfores pels molts aplecs que s’hi feien (alguns encara s’hi fan) sempre volíem anar a veure les dues roques on es diu que es va trobar. Segons les notícies recollides per mossèn S. Segura, sabem que una primera ermita ja existia l’any 1329. L’ermita ha tingut moltes renovacions al llarg dels segles, l’última més important que sabem va ser l’any 1777, quan van afegir un creuer i un gran cambril.

Des de sempre n’ha tingut cura una família d’ermitans, que tenen l’habitatge al costat de l’ermita. Consta fins i tot documentalment que entre els segles xvii i xviii tres ermitans van demanar expressament de ser enterrats al peu de l’ermita. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Malastrugança Eren les darreries del segle xix. En aquell temps la gent creia fàcilment en esperits que feien sorolls dins les cases, bellugant plats o fent picar portes. També creia en el mal d’ull, pel qual quan una persona volia mal a una altra, semblava que l’embruixés. Així hi havia persones que deien que estaven malaltes perquè tal o qual subjecte els volia mal. En un petit nucli, que més que poble era un conjunt de masies més o menys juntes, diferents veïns es van posar malats en poc temps. Com més corria la veu del perquè, més gent malalta hi havia. Aquella bona gent va començar ha tenir la mania que la pobra tia Paula, que vivia sola, els volia mal i que els portava malastrugança. Així que un es va començar a troba malament avui, un altre demà. De tal manera es van suggestionar que ni les coses més senzilles els sortien bé. I de tot en tenia la culpa la pobra tia, que l’únic mal que feia era viure retirada de la gent, sense amoïnar ningú. Sabem prou bé que d’allò que no en-

tenem en recelem i d’allò que ignorem en tenim por. Així que el desconeixement podia més que el sentit comú. El Pep, el seu veí més proper, era un home ja entrat en anys, feia temps que la seva salut estava molt ressentida: es trobava fet un nyap, el cap li esclatava, els ossos li feien mal. No hi havia herbes que no hagués pres, ni ungüents que no s’hagués posat, però cada dia se sentia pitjor. Quan van sentir a dir que cap el cantó d’Argençola hi havia un avi que curava de gràcia i en aquests afers era molt entès, van buscar la manera d’anar-lo a visitar. Fixeu-vos bé com ho van manegar. Van anar a una masia propera, que quedava fora de la influència del malastruc, i van demanar a l’amo que en nom d’ells hi fes anar el seu fill gran —un adolescent— perquè com anava més lleuger hi arribaria abans. Dit i fet. Li van explicar el cas amb pèls i senyals, i el noi, tot i que no entenia res, va fer el que

Malastrugança

se li deia. Va anar a trobar aquell avi, i li va explicar el cas. Ell li va contestar que ho veia molt malament i que costaria força de tallar el mal. Però li va donar remei —de paraula, és clar! — dient-li que fessin exactament el que ell els deia, i que era l’única solució. Tot de viva veu. Imagineu-vos el que en podia sortir. Heus aquí la recepta: «Anar a comprar un quilo de sal, en una botiga que tingui dues portes, entrant per una i sortint per l’altra». El malalt havia de seguir aquest tractament: «Li havien de rentar cada dia les puntes dels peus amb aigua i sal; de seguida li havien de canviar la roba que portava per una muda neta posada del revés; no podia entrar de cara a cap habitació i n’havia de sortir d’esquena». Vet aquí el remei que jo diria més psicològic que pràctic. Però si així es trencava el malefici, qui en podia dir res en contra? Així m’ho ha contat algú de la família d’aquell noiet que va fer de missatger, perquè moltes vegades li havien sentit explicar tal com ha quedat recollit aquí. La botiga va ser la de cal Ble, d’Igualada. 

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

Carta misteriosa L’estiu de 1913, al forn de l’Isidre de cal Marimón, la vida es repartia entre la feina de fer pa, pastar, enfornar, desenfornar i despatxar la clientela. Com sempre, més o menys. N’hi havia prou amb les angúnies de cada dia per estar distret. Un bon dia, la monotonia es va trencar a causa d’una carta molt llarga i original, per no dir estranya, remesa des del «castillo de Galeras», Cartagena. L’home no coneixia ningú en aquell indret i tampoc no comprenia que ningú d’allí el conegués a ell. Començava dient que, encara que no es coneixien, i que sabia (pels informes que un pagès li va donar al seu pas pel poble de Tous) que era persona honrada i de fiar, i a causa de les difícils circumstàncies en què es trobava, li volia proposar un importantíssim assumpte que en res no posava en perill la seva bona reputació. L’únic que li demanava era la seva més absoluta discreció en un assumpte que per al Marimón podia representar l’augment

de la seva fortuna, i per a ell la tranquil·litat, assegurant de retruc el futur de la seva filla, que llavors tenia 18 anys i que es trobava a Almeria, a càrrec d’una senyora amiga de la família. Li deia: «El cas és, senyor meu, que el 1909 em trobava a Melilla amb el càrrec de capità de caixa, cansat de la mala marxa d’una guerra tan acarnissada i mal dirigida, incapaç de donar un atac de debò que pogués rematar els moros d’una vegada. Jo, cansat de veure morir tants fills d’Espanya indefensos en el barrancs i faldes del Mont Gurugú (perquè el 23 de juliol d’aquell any hi va haver un combat en què van morir el coronel, dos capitans, set oficials i més de 500 soldats) i com que veia que, a causa d’això, ja em tocava a mi anar al front, on hi tenia la mort segura com els altres, en un moment de bogeria vaig pensar marxar a l’estranger, emportant-me els diners que tenia en dipòsit, aprofitant l’ocasió que el dia 25 sortia el vapor Cabo Peñas de Melilla cap a

Carta misteriosa

Màlaga. M’hi vaig embarcar amb 42.000 mil duros en or, bitllets de banc i molta plata. Només vaig agafar 25 duros en arribar a Màlaga i, no havent-hi cap vapor que sortís cap allà on jo volia anar, vaig agafar el tren direcció Barcelona, arribant a prop del seu poble. Ja cansat i fatigat de caminar per terrenys impracticables i desconeguts, vaig decidir d’amagar el capital i seguir endavant d’incògnit, assegurant d’aquesta manera el futur de la meva família. »Per això, després de buscar un lloc segur i solitari molt conegut de vostè i persones d’aquest poble, el qual em reservo ara per ara, amb un ganivet de muntanya que portava hi vaig fer una excavació d’un metre de fondària, posant-hi el maletí que havia comprat a Màlaga, folrat de xapa daurada, amb la quantitat de 37.000 mil duros. Seguidament, amb paper i un llapis vaig fer un plànol detallat i exacte del terreny, perquè em fos fàcil de trobar quan tot estigués més tranquil. »Seguidament, em vaig dirigir cap a València i d’allí vaig enviar un bagul a la meva senyora, acompanyat de diners i una carta, dient-li que

marxava cap a l’estranger. Però en arribar a Alacant per agafar un vapor em van empresonar, ja que un oficial de l’exèrcit em va reconèixer. »Em van portar tot seguit cap a Madrid, a la presó militar de San Francisco Grande, on després d’un consell de guerra, celebrat el 12 de gener de 1910, vaig ser sentenciat per rebel·lió al Govern i malversació del diner de l’Estat a una pena de 20 anys de reclusió militar en un «Castillo de la Nación», amb destí a Pasoalto de Canarias, on he estat fins fa poc quan, per prescripció facultativa a causa de la meva mala salut, em van traslladar al «castillo de Galeras» on em trobo amb molta necessitat. »Doncs bé, ara que ja està assabentat, encara que sigui per sobre, de la situació, no dubto que m’ajudarà anant a buscar aquests valors i jo, en recompensa per les seves molèsties i la seva noble cooperació, i per les despeses del viatge de la meva filla al seu poble, mentre recuperem el maletí, molt gustós donaré a vostè la tercera part, en el benentès que no farà vostè cap pas sense estar d’acord amb mi. La meva filla serà qui porti el plànol i les

D'unes veus. Històries i llegendes de Sant Martí de Tous

instruccions per trobar-ho. Vostè la tractarà i respectarà com si fos de la seva família i que ningú, absolutament ningú, més que vostè i ella portaran aquest negoci. »Si vostè accepta aquestes condicions, em contestarà a volta de correu per poder-nos posar d’acord, posant-hi dos sobres; el de dins que vingui a nom meu, i el de fora, a aquest: “Sra. Da. Marisa Vega López. C/ de Jabonerías. Cartajena. Provincia de Murcia”. »Aquesta senyora és la meva bugadera i de tota confiança, així que em donarà les seves cartes sense que ningú sospiti, ja que tots els presos d’aquestes fortaleses estem incomunicats i molt vigilats. »Per tot això, li demano la màxima reserva amb tothom, fins i tot amb la seva família. Això és tot per avui, esperant la seva resposta queda a vostè reconegut. »Emilio Sánchez del Avellano.» (Document cedit per Isidro Marimon, cal Marimon. Traduït del castellà)

Figureu-vos la cara de l’Isidre, acostumat a la vida monòtona i plàcida, encara que plena de contingut: li devia fer l’afecte, en llegir aquesta carta, que tot voltava al revés. L’home es va espantar i no va fer res, qui sap si li semblava que algú li volia prendre el pèl o bé que tot era una broma però, per si de cas, devia pensar que la reserva, tal com li recoma-

Carta misteriosa

nava l’autor, era el millor. Perquè en va ser tan, de discret, que ningú va tenir coneixement d’aquesta carta fins que el seu besnét un dia la va trobar, remenant papers. Ara, al cap de tants anys, quan aquest document ha arribat a les meves mans, he trobat el fet

tan curiós que, encara que només fos una fantasia, que no ho és, no deixa de fer il·lusió pensar que tenim, en algun lloc del nostre terme, un altre tresor amagat, si comptem la bossa de bou. Si és que l’interessat no el va venir a buscar en sortir de la presó, és clar. Que també podria ser, i seria el més normal. 

Índex onomàstic Aguiló, 74 Alacant, 80 Almeria, 79 Anoia, riu, 49 Aragó, 49 Argençola, 49, 77 Arxiu Notarial d’Igualada, 23 Assumpció de cal Boladeras, 29, 67 Ave Maria Puríssima, 54 Barcelona, 49, 74, 80 Bellprat, 48, 68 Ca l’Amador, 53 Ca l’Anyeri, 66 Cabo Peñas, 79 Cal Ble, 78 Cal Boladeras, 29, 67 Cal Claramunt, 42 Cal Currutaco, 65 Cal Frarés, 16 Cal Marimón, 19, 79, 81 Cal Menjapalla, 16

Cal Perotet, 25, 26 Cal Riba, 75 Cal Soler, 49 Cal Soler de la Volta, 49 Cal Soler de Marolta, 49, 50 Cal Tomàs, 47, 48, 73 Cal Viadiu, 51, 52 Calle de Jabonerías, 81 Camí Ral, 38, 41, 49, 74 Can Baltà, 37 Carrer Major, 41 Cartajena, 81 Castell de Tous, 45, 46, 59 Castellolí, 24 Castillo de Galeras, 79, 80 Castillo de la Nación, 80 Casulleres, 25, 26 Cervera, 23, 49 Cérvola Blanca, 36, 59 Clariana, 49 Coll de Tres Serres, 38, 41

Coll del Guix, 25 Cova del Diable, 61 Déu, 48, 52, 60, 67, 68, 75 Eixides Altes, 67 Emilio Sánchez del Avellano, 81 Escuat, L', 68 Església de Sant Martí, 54 Espanya, 11, 17, 41, 79 Eucaria, L', 51 Ferran VII, 41, 42 Fil·loxera, 53 Fiol, 19, 48, 51, 73, 74 Fransola, 29 Galo, 74 Guimerà, 73, 74 Hostal de la Banya, 73, 74 Igualada, 78 Isidre de cal Marimón, 79 Jaume Claramunt, 17, 18 Jeronis de la Murtra de Badalona, 42 Jesús, 75

Joan Morera, 25 Jorba, 24 Josep Ma Claramunt, 41 Joseph Claramunt i Verdier, 17 La Coma de Maronta, 50 La Devesa, 60 La Fou, 15, 35, 36, 38, 39, 59-61 Lleida, 23 Madrid, 80 Magí Tomàs, 47, 73 Màlaga, 80 Marcial Pons (cal Currutaco), 65 Mare de Déu, 67, 68, 76 Margarit, els germans, 23 Maria Balcells, 47, 73 Maria de cal Marimón, 19 Marimón, 16, 25, 79 Marisa Vega López, 81 Martí Morera, 26 Masana de la Guàrdia, 23 Melilla, 79 Miralles, 30, 37-39 Monistrol de Montserrat, 23 Mont Gurugú, 79 Montbui, 11, 15, 25 Narcís Rojas, 53

Oliva (bisbe), 47 Panna, 15-18, 23, 25 Paso Alto de Canarias, 80 Perot Rocaguinarda, 23 Pont del Diable de Martorell, 73, 74 Pont del Ganxo, 49 Província de Múrcia, 81 Roc Tort, 49 Roqueta, 16, 18, 19, 47, 48 Rosa Verdier, 17, 18 S. Segura, 76 San Francisco Grande, 80 Sant Bartomeu , 61 Sant Feliu, 24 Sant Genís, 26 Sant Martí, 11 Santa Coloma, 11, 74 Santa Coloma de Queralt, 63, 74 Santa Eulàlia, 23 Santa Maria de la Vila, 18 Sara Pons (de cal Viadiu), 51, 52 Sentfores, 67, 68, 75, 76 Senyora de Tous, 45, 46 Serra de Queralt, 38, 41 Serrallonga, 23 Seuba, 76

Sindicat, 42 Soler de Marota, 50 Toll Gran, 61 Tous, 9, 11, 15, 17, 18, 20, 25, 30, 36, 41, 45, 47, 59, 79 València, 80 Vallmont, 25 Vernet, 25, 26 Vilafranca, 41

Aquest llibre es va acabar d’imprimir el 28 de juny de 2014 a Publicitat Tafaner (Santa Coloma de Queralt), després de mesos de treball de tot l’equip que l’hem fet possible. Esperem que us hagi agradat.

Una idea de

Transmeses pel boca-orella, narrades a la vora del foc o amb poca llum, en nits de misteri, les llegendes sempre tindran un component que ens atraparà més enllà del seu origen. En aquest llibre s’hi recullen les de Sant Martí de Tous, algunes arrelades ja a la població i a la seva gent, i d’a ltres que estan a punt d’esdevenir-ne part recognoscible. Per als forans, podrien semblar llunyanes, però en el fons tindran alguna cosa de conegut. Potser no hauran sentit encara la història de la senyora de Tous, del carreter malparlat o la Cérvola Blanca, però potser sí que els sonin arguments com una carta misteriosa per desenterrar un tresor, un amor trencat per pactes maridats o el rebateig d’una masia per la visita d’un rei. Les històries i llegendes d’un poble, en alguna mesura, ho són de tots. Deixem així en aquest llibre constància de l’esforç d’Elisa Vidal Mas per recollir i escriure aquests relats, un patrimoni popular de gran valor. Els relats es presenten acompanyats de les magnífiques il·lustracions de Nídia Tusal.

Elisa Vidal Mas (Sant Martí de Tous, 1947) es defineix com a historiadora autodidacta i forma part de la junta dels Amics de Tous, entitat de recerca històrica de Tous. Ha publicat quatre llibres: Tous memòria viva, Tous memòria propera, Música de paraules i Un home sol.

Amb el suport de