Llibret 2023 Falla Plaça de les Dies

Per a fer-te un monument!

Els monuments són una part fonamental de la identitat d’una ciutat i la seua presència en el paisatge urbà reflecteix la seua història, les seues tradicions. Cada monument és un important testimoniatge d’allò que ha succeït al llarg del temps als seus habitants. Podem dir que els monuments són, per tant, un recordatori tangible de fets importants i persones notables que han viscut en eixe lloc.

A Carcaixent podem trobar estàtues, monuments commemoratius, edificis històrics, i moltes altres estructures que suposen una font d’orgull per a la gent del poble, així com un punt de referència reconegut per a tots nosaltres. Tots aquests monuments permeten connectar a les generacions actuals amb el nostre passat i la nostra identitat col·lectiva. També permeten recordar-nos que a Carcaixent s’han viscut moments de glòria, de triomfs i d’assoliments, però també uns altres moments més difícils i dolorosos. Els monuments que descriurem són una part important del nostre patrimoni cultural i històric. Representen el passat i mostren com vivien, pensaven i treballaven els nostres avantpassats. A través dels nostres monuments contarem una petita part de la història del nostre poble i en particular de les falles de Carcaixent.

Falla Plaça de les Dies. Per a fer-te un monument!

© Dels textos: els autors i autores, 2023

© De la coberta: Diana Sánchez, 2023

© De les imatges i fotografies: els autors, autores, hereus i propietaris, 2023

© D’aquesta edició: Falla Plaça de les Dies (Carcaixent), 2023

© De la fotografia de la Comissió: Monrós i Pastor, 2023

© De les fotografies del capítol 8: Salva Chorro, 2022

Edita: Falla Plaça de les Dies

Direcció editorial: Maria Teresa Albelda, Inmaculada Albelda, Pascual Calatayud, Salva Ferrer i Patricia Peris

Composició, disseny i maquetació: Blai Oltra

Portada: Diana Sánchez

Fotografia de la Comissió: Saúl Burguet

Producció impresa: Byprint

Dipòsit legal: V-312-2012

Edició de 350 exemplars

©Totselsdretsreservats.

Quedarigurosamentprohibida,senseautoritzacióeditorial,qualsevolformadereproducció, distribució,comunicaciópúblicaotransformaciód’aquestaobra,queseràsotmesaalessancionsestablertesperlallei.Podeuadreçar-vosaCEDRO(CentreEspanyoldeDretsReprogràfics)sinecessiteufotocopiaroescanejarqualsevolfragmentd’aquestaobra(www.conlicencia.com;917021970/932720445).

EditataCarcaixent

Concursos

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la Promoció de l’ús del valencià de l’any 2023

Difusió electrònica dels llibres

El present llibret ha participat en diverses convocatòries dels premis de les Lletres Falleres.

El present llibret ha participat en els premis de Llibrets fallers de la Junta Local Fallera de Carcaixent i els Premis per l’ús del valencià de Carcaixent

Per a fer-te un monument!

Sumari

Capítol 1. El Passeig ...................................................21

President 2023

Junta Directiva

El Passeig

Capítol 2. El Palau de la Marquesa ............................43

Fallera Major 2023

Comissió major El Palau de la Marquesa

Capítol 3. L’Ermita de la Sang ...................................65

Fallera Major Infantil 2023

Comissió infantil

L’Ermita de la Sang

Capítol 4. L’Asil .........................................................91

President Infantil 2023

Explicació de la falla infantil Esbós de la falla infantil

L’Asil

Capítol 5. La Piscina ................................................121

Padrina 2023

Explicació de la falla gran Esbós de la falla gran La Piscina de Carcaixent

Capítol 6. El Mercat .................................................147

Padrí 2023

Recompenses 2023

El Mercat

Capítol 7. El Parc Navarro Daràs ............................169

El Parc Navarro Daràs

Jocs monumentals Jocs en línia

Capítol 8. Qui no està no s’encontra .......................199

Imatges d’un exercici faller

Capítol 9. Quan més sucre més dolç ........................225

Guia comercial

-Popular-

Amb eixos colors de cara i eixe pèl tan arrissat cada vegada que et veig em tens més enamorat.

Pròleg

Les Dies. Per a fer-vos un monument

es Falles a Carcaixent porten camí de celebrar el seu primer centenari amb una encoratjadora vitalitat. La Falla Plaça de Les Dies és testimoni directe i necessari d’aquesta efemèride. Són cinquanta els anys que estan a peu de canó aportant alegria, entusiasme i energia al panorama festiu local. Això cal celebrar-ho i, a més és per a fer-los un monument. Així resta palès en aquest llibre que tens a les mans, car lector o lectora.

Cal fer eixe monument, també, a la festa fallera carcaixentina i al poble que ens estimem. Al que hem nascut, aplegat o arrelat, d’una o altra manera, però que, a la fi, és el nostre poble i ens fa sentir plens, per lluny o prop que hi estiguem.

És aquest un llibre de monuments locals, de falles, d’història que els amics i amigues de Les Dies han tingut a bé desenvolupar, tot pensant en allò que ens identifica com a carcaixentins i uneix sota un denominador comú, que no és altre que el sentiment de pertinença al carrer, al barri, a la gent. Ens hi donem i rebem imatges d’estima, de devoció, d’admiració i respecte per allò que ens ajunta i empeny cap a un futur esplendorós, hereu del passat que hem tingut com a ciutadans d’aquest esplèndid racó de la ribera del Xúquer.

Un llibre que mira al passat amb la reflexió necessària per

David Vidal

Per a fer-te un monument

afrontar un camí que ens resulta cert, perquè la vida a les Falles segueix i així serà durant anys i panys. Una espurna encetada fa quasi un segle que prengué gràcies al coratge d’uns veïns entusiastes els quals, a dia d’avui, encara no han rebut l’homenatge merescut. Gent anònima que quedà en el record d’un llibret, d’una fotografia, però dels quals ben poca cosa es sap. Detalls, més bé, d’una vida que en un moment concret passà a la història per un fet lúdic que avui aglutina bona part de la població de forma directa o indirecta, bé com a fallers en exercici, en excedència, bé com a treballadors o empreses destinades a facilitar les Falles (artistes, espais de costura, perruqueries, floristes, etcètera). A tots i totes elles i ells és precís, també, fer-los un monument. Aquest llibre, distingit lector i lectora, t’aportarà dades i coneixements del poble que habitem. Descobriràs més dades que, segurament, desconeixes del Passeig, del Palau de la Marquesa, de la Piscina que va construir Josep Vidal Canet, del Mercat, de l’Asil, del Parc, de l’Ermita de la Sang... i a més a més, posat en el context faller. Moltes han estat les falles carcaixentines que ja no hi són, que han desaparegut. Moltes d’elles han estat plantades en les demarcacions d’aquests escenaris de la ciutat i altres, de les actuals, amb els anys, s’han reconvertit i agafat el testimoni d’aquelles primeres comissions per crear-ne de noves en les mateixes ubicacions o ben a prop. Falles històriques que ja no tenim com El Passeig, Plaça del Cabdill, Plaça Major, José Antonio, Plaça de la Constitució, el Mercat, La Plaça del Marqués de la Calçada, Benlliure-Echegaray, Cruz-Julián Ribera, Julián Ribera, Jardín-Montañeta, la del Grupo Escolar del Parque... Fins i tot, en el mateix carrer Mestre Vert, ben a prop de Les Dies, on el pare dels artistes Germans Navarro, plantaren una falla infantil entre 1955-57 i de la que tenim el record fotogràfic de la del 55. No hi són totes les falles històriques de la ciutat. Parlen de les hagudes en els emplaçaments que hi tracten en el llibre. Totes han tingut i tenen una font comuna: la primera falla de Carcaixent, la de 1931. La de “los carpinteros de esta ciudad dedicada a su patrón San José”. Els fallers i falleres de Carcaixent som descendents d’aquell primer grup que sorgí en el 31, abans de la República, morí en el 34 i revifà en el 45.

Cal, però descriure una retrospectiva, una mica històrica del fet de Les Dies. Una cullerada, una galopada. No un detall o relat que parle de cada any

Primer monument de la Falla Les Dies. Març de 1971. Foto: falla Plaça Les Dies.

i cada monument (podeu veure el magnífic segon volum d’aquesta publicació per a conèixer-ho). Més bé parlem de la gènesi, de l’origen, de la gestació de Les Dies. D’aquell punt exacte en què un grup de persones van aconseguir la fita de crear una comissió fallera en el centre del poble, en el carrer Les Dies.

Les falles de Carcaixent, nascudes en 1931 i rellançades a partir de 1945, van viure un camí incert al llarg de quasi tres dècades. Aparició i desaparició de falles i comissions, poca gent en cada falla i uns certs actes festius que evolucionaren en els anys posteriors a la dècada dels setanta.

Les estructures falleres locals no tenien massa a veure amb les actuals i la direcció per part de l’ajuntament (amb total ingerència en el moviment festiu) era completa.

Amb aquest panorama faller, aplegat l’any faller 71 arribem al principi del canvi en els estaments fallers de la ciutat de Carcaixent. Aquest és l’any de naixement d’una de les comissions que al llarg dels anys setanta lluitaren per introduir canvis en el món faller local. Parlem de la falla Plaça de les Dies. Amb l’entrada en l’ambient faller de gent com Vicent Giner i Bernardo Martínez Salom les falles guanyaren en diversitat i qualitat, així com en espectacularitat en els diferents actes que s’organitzaven des de la Junta Local Fallera.

En 1970-71, encara lluny la mort del dictador, molta de la gent que hi havia ja a les falles estava immersa en altres projectes culturals i socials, de manera que començaren a influir en la seua societat d’una manera bastant important. Parlem de gent que anava a veure teatre, al cinema, a concerts de música, es movia entre la cultura valenciana de la seua època. Per necessitat, tot això havia de veure’s reflectit en els monuments i en la resta d’esdeveniments fallers.

Com diuen els membres de Les Dies en el text del llibret de la Junta Local de l’any citat, “mucho se habló sobre si los jóvenes eran capaces o no de llevar a término una falla. Fue por esto por lo que un grupo de jóvenes procedentes de las fallas ya existentes, otros novatos por completo, pero todos con un entusiasmo sin límite, decidimos unirnos e intentar la aventura de formar una nueva falla”.

Aquesta iniciativa va empènyer altres grups de joves per a que, en els anys següents, es llançaren a

Aquest és considerat el primer quadre final de les presentacions carcaixentines com les coneixem actualment. D’aquest arranca el que avui celebrem. Foto: falla Plaça Les Dies.

Per a fer-te un monument

fer falla i tragueren el seu esperit al carrer. Gràcies a l’espenta de la gent de Les Dies els anys posteriors van veure la llum falles com la Plaça Major (1971-72), Jardí de l’alegria (1972-73) o Pio XII (actual Joan XXIII, 1973-74). Respecte dels fets més rellevants de l’any 71, aquests venen exposats en el llibre faller de l’any editat per la Junta Local Fallera. Hi veiem un dels canvis que començaven a produir-se. Sobretot en un del trets característics de les falles carcaixentines, gràcies al qual la festa de la ciutat ha assolit el grau de Festa d’Interès Turístic Local en els darrers anys, que és el de les presentacions falleres. Comença llavors a gestar la seua grandesa a partir d’aquest any. És el temps en què naixen com a fallers, dins de la falla de Les Dies, destacats membres d’Àgora, la companyia de teatre amateur de la ciutat. D’ençà d’aquest moment, comencen a incorporar-se a les presentacions elements teatrals, cada vegada més, i cada any més vistosos. L’elaboració de guions específics, el teatre incorporat com a nexe d’unió per presentar a les falleres, l’entrada en joc d’elements musicals i luminotècnics, les exaltacions cada vegada més acurades i menys vinculades a la pàtria i a la fe i a l’amor, la creació i recreació d’espais i escenaris, decorats com a interludi o final... conformaren el sentit de les presentacions, que desenvoluparen el seu caràcter propi al llarg dels anys. Partint de la base d’un guió teatral, anaven barrejant-se els elements escènics per afavorir la concepció de la presentació com un espectacle, no com un fet aïllat que era un tràmit que complir i res més. Començà a tenir vida pròpia i pes únic dintre de les comissions. Amb Les Dies s’inicià el camí de l’espectacle, i junt amb les del Cabdill i Cánovas, va agafar una força que va ser descomunal; fins i tot, durant anys (i en l’actualitat també) assolir un bon premi en presentació era més important que un primer premi de monument en els interessos de la falla. Així i tot, malgrat posar la primera pedra, no serà fins l’aparició de les falles del Cabdill i la de Pio XII que s’animarà la competició per les presentacions.

Després de treballar durant tot l’any, el mes de març del 71 va veure una nova falla al carrer. Amb el monument dedicat a Carcaixent amb cargol estirant un carcaix que representava el poble, es varen donar a conèixer els membres de Les Dies a la societat local. Una falla amb la que van començar els canvis a nivell institucional en les falles. Altre camí era possible, i com deien a l’escrit

Cavalcada del Ninot anys 90 amb el lema “LocoDies”.

Foto: falla Plaça Les Dies.

del llibre de falles de 1971, volien ajuntar l’experiència del fallers més veterans amb l’impuls dels més joves.

Com hem dit, l’entrada de les Dies al panorama faller carcaixentí, i entre ells alguns dels seus membres més destacats, li va donar un plus de qualitat a l’ambient faller local i li feu l’espenta necessària per a que es desembossés el creixement. Gràcies a aquests fallers, amb unió a partir de l’any següent dels de Cabdill i de Cánovas, les presentacions falleres al nostre poble són el que actualment coneixem.

El monument que va traure al carrer Antonio Lacasa va obtenir el quart premi va tractar de l’hora del despertar de la ciutat carcaixentina, i donava a conèixer tot allò que s’havia aconseguit lentament i el que estava a punt de ser realitat: l’institut, les indústries, el poliesportiu, l’escola per a persones deficients, la residència d’ancians... I van despertar, almenys, des de la perspectiva fallera.

A partir d’aquest 1971 la història ja és coneguda. Anys i panys de treball, revolució fallera i comissió puntera en Carcaixent. Una festa, la fallera carcaixentina, que no s’entén sinó s’analitza i estudia el fenomen social i faller que va suposar l’aparició de Les Dies, amb la renovació d’idees, noves accions i celebracions que no s’havien pensat abans en un poble anquilosat en el passat i un règim tancat i fosc, en termes fallers.

Gràcies a les seues aportacions, avui dia, les estructures locals són com les coneixem. És una aportació vital en la història de les nostres falles carcaixentines que hem d’agrair sincerament.

Xiquets de Les Dies amb els premis obtesos el dia del Lliurament al Passeig. Foto: falla Plaça Les Dies.

Falla del carrer Mestre Vert de l’any 1955. Foto: Germans Navarro.

Capítol 1 El Passeig

“…I on veureu aqueix passeig Amb aqueix gran arbratge, on canten els ocellets Com si fora a la primavera, I quan arribes al capdavant

Allí veus un monument d'un gran fill de Carcaixent: l'il·lustre Julià Ribera…”

V. Guerola Frances (Fira i Festes, 1976)

Ignacio Calderón Sanroque

President 2023 ESCANEJA’M

alleres i fallers, per primera vegada m’adrece a vosaltres des d’aquestes pàgines, fet que suposa per a mi un enorme privilegi i m’ompli d’orgull. Siguen les meues paraules una mostra d’agraïment per la confiança i convicció que heu dipositat en mi per ser, durant aquest exercici, el vostre president. Voldria començar aquestes línies agraint als nostres càrrecs que acceptaren i volgueren, amb tota la seua il·lusió, representar a la nostra comissió en aquest exercici, el del 50é aniversari. Amb els nostres padrins Ana i José Luís els somriures, la festa i la diversió estan més que assegurades. Els menuts d’aquest any, Mar i Milo, que quasi ja són joves, dir-vos que des de la proximitat o la distància, representeu a la xicalla amb la vostra alegria i el millor dels vostres somriures. I per últim, a la nostra Fallera Major, Isabel. Sens dubte el millor qualificatiu que la pot descriure és incombustible, tant per la seua dedicació i implicació en tots i cadascun dels actes viscuts fins al moment, com en totes les responsabilitats que comporta dur endavant aquest càrrec. La Falla Plaça de les Dies no podria tindre millor representació que vosaltres, i estic segur que seguireu gaudint del vostre càrrec amb el màxim orgull fins que l’última espurna del foc d’aquest any s’apague. Aquest exercici ha resultat ser un any de celebració especial, ja que té el plus de commemorar el 50é aniversari de la comissió. Un aniversari que la maleïda pandèmia no ens va deixar celebrar en el seu moment, però que finalment, tots tenim l’oportunitat de gaudir, compartir i celebrar junts. Segurament els aniversaris siguen el moment més propici per fer la vista enrere, fer valdre tot el que s’ha aconseguit durant tants anys, a la vegada que recordem i agraïm a totes les persones (que no són poques) que ens han dut fins al dia de hui.

El meu desig és que aquesta mirada al passat ens impulse cap al futur, que ens ajude a millorar, a créixer i a evolucionar. Que mai oblidem com va nàixer la nostra comissió i la manera que té d’entendre les falles, així com la seua essència. L’essència de les Dies barreja l’alegria, la diversió, la festa, la cultura i la tradició, però per damunt de tot l’amistat i el fet de sentir-se part d’una gran família. Amistat i família, l’essència més gran i bonica de la nostra festa i que sens dubte, és la gran fortalesa d’aquesta comissió. Fortalesa que volem inculcar als nostres fallerets i falleretes més menuts perquè puguen viure i gaudir d’aquesta festa igual que nosaltres, perquè creen aquest vincle i sentiment cap a la nostra falla. Per acabar, sols vull agrair, una vegada més, la confiança que tots els membres de la comissió heu tingut cap a mi. També agrair a totes les persones que heu treballat colze a colze amb mi per fer d’aquest any un exercici inoblidable i de la nostra comissió una de les millors.

Espere que gaudiu de tot el que està per vindre i ens espera, que canteu, crideu i viviu al màxim la millor de les festes que pot existir i que ho feu amb l’escut de la nostra estimada falla. SEMPRE DIES!

La Junta Directiva

ALBELDA BALAGUER, RAÚL “Vicepresident”; ALBELDA BIX QUERT, INMACULADA “Bibliotecària-Arxivera”; ALBELDA GI MENO, Mª TERESA “Vicetresorera”.

BORREDÀ BENAVENT, MARÍA “Delegada de la Comissió Infantil”.

CALATAYUD BOQUERA, PASCUAL “Vicepresident”; CALDE RÓN SANROQUE, ANTONIO “Delegat d´Esports”; CALDERÓN SANROQUE, IGNACIO “President”; CALDERÓN SANROQUE, MANUEL “Delegat de Cadets”; COGOLLOS RIBERA, LUZ cretària”; CUCARELLA GIMENO, ADELA “Vicecomptadora”.

FERRER ALBELDA, SALVADOR “Vicepresident”; FERRER JUAN, SALVADOR “Delegat d’Activitats Diverses”.

JÁUREGUI LATORRE, JOSÉ Mª «Comptador”.

LÓPEZ GORDO, FRANCISCO “Vicepresident”.

MAGAZZU, IVANO “Secretari”.

OLTRA CUCARELLA, JOSÉ “Tresorer”.

PUIG MARTÍ, ALEJANDRO “Vicepresident”.

SANROQUE VALLÉS, Mª CARMEN “Delegada de Protocol”

TALÉNS FERRER, PAULA “Delegada de falleres”.

VILLAR MOLINA, DAVID “Delegat de Loteries”.

Pascual Calatayud El Passeig

ui de vosaltres no ha anat a pegar una “volteta” pel Passeig, a ferse’n una en el Café del temps, a prendre un gelat en la Jijonenca, ha quedat en els amics en l’estàtua de Julià Ribera o ha portat als seus fills al Parc Navarro Daràs?

Doncs crec que tots els carcaixentins i carcaixentines coneguem de sobra aquest centre neuràlgic d’oci del nostre poble, però també estic segur que pocs dels que esteu llegint aquestes línies conegueu la història

Per a fer-te un monument

Aquest carrer tan conegut al nostre poble naix a la confluència del carrer de Sant Francesc d’Assís i Sant Antoni fins al carrer de Jaume I el Conqueridor. Centre d´oci de la nostra ciutat on podrem trobar a més de bars i restaurants, diferents serveis com són forns tradicionals, taller d’indumentària valenciana, centre de perruqueria i d’estètica, assessoria fiscal o kiosk i premsa. Lloc on es fan moltes fires al llarg de l’any, aplecs de motoristes i cotxes antics, unes quantes proves del Ral·li, pas obligat de qualsevol xaranga que va de comiat de solter o soltera, final de l’ofrena de flors que fan les falles del municipi a la nostra benvolguda mare de Déu d’Aigües Vives, l’entrega de premis de falles, tornejos d´escacs i un innumerable més d’actes singulars.

No podem oblidar al nostre il·lustre Arabista Julià Ribera, que assegut presideix l’entrada al Passeig. Aquesta estàtua ha sigut punt d’encontre entre pràcticament totes les colles del poble per a anar a passejar algun dissabte a la vesprada.

El 19 de febrer del 1858 va nàixer l’arabista, historiador, investigador i professor universitari Julià Ribera i Tarragó a Carcaixent, concretament al carrer de Sant Antoni. Segons consta en la partida de bateig de l’arxiu parroquial, era fill de Josep Ribera i Piera, fuster de Quatretonda, i la carcaixentina Vicenta Maria Tarragó i Maseres.

Ribera va estudiar a les Escoles Pies i a la Facultat de Dret de València, sent Catedràtic de llengua aràbiga en les Universitats de Saragossa i Madrid, també va dirigir la Biblioteca Aràbic-Hispana, la Col·lecció d’Estudis Àrabs i la Revista d’Aragó. Julià Ribera va deixar la docència l’any 1927 i es va retirar al nostre poble. Un dels seus darrers treballs fou el pròleg a l’edició del Llibre del repartiment. Ribera va morir al seu hort de la Pobla Llarga, el 2 de maig de 1934, i fou soterrat al cementeri de Carcaixent.

Inauguració de l’estàtua a Julià Ribera el 12 d’octubre de 1958.

La història del Passeig naix a principi del segle XX quan el poble de Carcaixent estava en plena ebullició del comerç de la taronja. La ciutat necessitava créixer i per això es va començar a expandir per la seua zona nord-est, raó per la qual l’Ajuntament va adquirir les terres del conegut Camp de Brú. Des del carrer d’Ausiàs March fins al carrer de l’escultor Andreu Robres amb el nom de camp de Bru o Morerar de Bru eren conegudes popularment les terres que conformen actualment el Passeig i Parc del Degà Navarro Daràs, antigament plantades de moreres. Aquests terrenys començaren a ser urbanitzats.

Segons Víctor Oroval: “Comprendido enfise la vía férrea de Denia (avinguda Gerrnanies) y la línea izquierda de la calle de la Baronesa de Santa Bárbara, la derecha de la calle de Echegaray y la izquierda de la del maestro Chapí, el Moreral de Bru era un residuo de aquellos campos de moreras que nutrian la rica industria de la seda local. Su parte anterior, de uso público (sin consultar el Registro de la Propiedad), se hallaba inculta y tapizada de hierba, con bastantes matas espinosas de “punxeres” o “rascamonyos”. Una senda lo cruzaba en diagonal uniendo la calle de la Baronesa con la calzada de la de Benlliure, ambas a medio construir.

El moreral de Bru era como un ejido. Allí acudia todas las tardes un enjambre de niños que lo convertia en el parque más bullicioso, donde podían verse todos los juegos entonces conocidos. Allí se jugaba al escondite, para lo que servian de maravilla los espinosos matorrales; a “píndolafora”, a “marro”, a “poque”, a “galope”, a “retratos”, a “rall coent” y a otros juegos cuyos principales ingredientes eran la carrera y el asalto, sin que faltaran los desafios de toda clase para probar la agilidad y la fuerza, ni las luchas en sus formas bárbaras sugeridas por el cine de la época, imitando en aquellas partidas de “lladres i civils”, y aquellas aventuras del “Xic i la xica”, donde los protagonistas se atribuían la personalidad de los héroes y de los malos de Ia pantalla…

Después de la recolección del maíz, en el linde de los campos aledaños se amontonaban secos los tallos de este cereal. Con ellos se encendían hogueras que eran rodeadas de gran algaraza, hasta que los mayores, más audaces empezaban a saltar por encima de las llamas para admirar a los demás con tales proezas.

Encerrado entre el terraplén de la vía férrea y el contorno del casco urbano, el Moreral de Bru formaba como una cubeta de más de metro y medio de profundidad. En los grandes temporales de lluvia y, más aún, cuando ocurría alguna de aquellas frecuentes riadas, el Moreral quedaba convertido durante muchos días en una verdadera laguna. Al principio de la inundación, infinidad de grillos topos llegaban a las orillas como náufragos a la playa. Allí acudía para desbuirlos la turba infantil del Moreral, armada con porras de gruesos nervios de hoja de palmera. Los mayores, con troncos casi siempre procedentes de la vecina “peaña” de Fermó (del nombre de su primitivo dueño, Fermant y Compañía) construían almadías sobre las que navegaban, improvisando a veces competiciones con pujos de naumaquia, en las que no faltaba algún chapuzón involuntario. Al desecarse, el suelo quedaba

Per a fer-te un monument

cubierto por un depósito de fino barro que se agrietaba, formando una costra dura de fragmentos alabeados, bajo la cual parecía haber desaparecido para siempre la hierba. Pero ésta resurgía pujante, y, llegada la buena estación, su verdor se había impuesto de nuevo sobre todo aquel espacio, para volver a ser teatro y palestra de aquella vida de la población infantil del ensanche del Paseo y demás zonas próximas al Moreral...”

El Passeig i carrers transversals foren emplaçats en 1907. L´any següent fou inaugurat com a Paseo de la Reina Victoria.

Victòria Eugènia de Battenberg (Balmoral, Escòcia, 1887 - Lausana, 1969) fou reina consort d’Espanya. Princesa del Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda per concessió del seu oncle el rei Eduard VII del Regne Unit es casà amb el rei Alfons XIII d’Espanya l’any 1906, descendents seus són el rei Joan Carles I d’Espanya i el cap de la casa reial legitimista francesa Lluís Alfons de Borbó. Del seu matrimoni nasqueren Alfons (1907), Jaume (1908), Beatriu (1909), Maria Cristina (1911), Joan (1913) i Gonçal (1914). Quan tingué lloc la proclamació de la Segona República, hagué d’exiliar-se (1931). Tornà breument a Espanya (1968) per ser padrina del bateig del seu besnet, l’infant Felip, fill de Joan Carles I i Sofia de Grècia. El 1985 les seues despulles foren depositades al monestir d’El Escorial. Segons Fogués Juan, al Ple de l’Ajuntament, celebrat el 12 de gener de 1925, s’acordà nomenar els reis Alfons XIII i Victòria Eugènia de Battenberg alcaldes honoraris de la Ciutat.

Paseo Reina Victoria, 1911.

En 1931 se li canvià el nom pel de Galàn y Garcia Hernàndez. En plena segona República, l´Ajuntament canvià el nom monàrquic del Passeig. Farem una breu pinzellada del nom que va tindre el Passeig durant aquells 8 anys.

El capità Àngel Garcia i Hernández (Vitòria, 1900-Osca, 1930), destinat a Jaca, col·laborà amb Fermí Galán en l’alçament republicà del 12 de desembre de 1930. El capità Fermí Galán i Rodríguez (Isla de San Fernando-Cadis, 1899- Osca, 1930). Es va distingir a la Guerra del Marroc pels anys vint. El 1926 es va rebel·lar contra la dictadura de Primo de Rivera per la qual cosa va ser degradat i empresonat a Barcelona. Alliberat i rehabilitat el 1930, connectà amb el Comité Nacional Revolucionari. Era capità en servei al comandament de la companyia de metralladores del regiment Galícia núm. 19, amb guarnició a Jaca, el 12 de desembre de 1930, en companyia del capità Àngel Garcia i Hernández i alguns paisans, líders locals del moviment republicà, es rebel·là contra la monarquia i proclamà la república; va marxar cap a Ayerbe i Osca. Van ser vençudes les columnes republicanes per les tropes governamentals al costat de les llomes de Cillas, a pocs quilòmetres d’Osca. Fracassada la revolta foren empresonats i jutjats en un sumaríssim consell de guerra en qué van ser condemnats a mort. Foren afusellats, no obstant això ser diumenge, el 14 de desembre de 1930 al costat de les tàpies del polvorí de Fornillos, a Osca. A diferència de Galà, García va acceptar els auxilis espirituals.

Les execucions dels capitans Galàn i García Hernández van causar gran commoció en tot el país, despertant un sentiment antimonàrquic que es va estendre com la pólvora, la qual cosa precipitaria el curs dels esdeveniments amb l’arribada, quatre mesos després, de la Segona República. Durant tota la II República Espanyola, Galà i García Hernández es convertirien en els màrtirs de la República.

Per a fer-te un monument

L’any 1939, es canvià novament el nom a “Paseo de los Mártires”.

El nom de “Mártires” amb què fou retolat el passeig, esdevé un reconeixement oficial de les autoritats municipals franquistes a les víctimes de la repressió popular, que fou duta a terme pels milicians armats a les ordres dels comités revolucionaris, per tal de consolidar una rereguarda davant dels enemics del sistema republicà, durant els primers mesos de la contesa bèl·lica, que portaren a una radicalització de l’enfrontament entre esquerres i dretes, fent créixer tota classe d’odis i desitjos d’aplicar la justícia popular. Tres noms en poc més de trenta anys. La ja venerable avinguda d’arbres d’ornament i ombra que el caracteritza des del seu principi bé mereix que fora denominat Passeig o Avinguda dels Plàtans.

A l´any 1980, una volta instaurada la monarquia democràtica al nostre país, l´Ajuntament canvià el nom per l´actual del Passeig, sent Alcalde de la localitat en Vicent Pla Noguera.

Aquest centre neuràlgic de l’oci de la nostra ciutat, ha sigut escolllit per diverses comissions falleres per plantar els seus monuments. Anem a conèixer quines són o han sigut aquestes comissions.

Paseo de los Mártires. Anys 70.

FALLA PASEO

En 1944, un grup d’amics, es posen en marxa i contacten amb altres joves, alguns no tant, per a crear una comissió fallera. En aquesta època, les falles de València es configuren d’una manera diferent amb l´arribada del franquisme, i a Carcaixent les falles tornaran a veure la llum, però amb les característiques marcades des de la capital. És per això que s’adoptaran molts dels actes celebrats allí, així com els càrrecs existents i que vingueren marcats pel primer congrés faller de 1941. President i Fallero Mayor, la Fallera Major de la ciutat, etc. També s’acoblaran la idiosincràsia carcaixentina els vestits de falleres que des d’aleshores van començar a veures pels carrers de la localitat. I també, comportarà la creació d’una entitat que gestione aquests actes a realitzar pels diferents grups o comissions. I és per això, que els grups de gent per crear una falla ja no s’anomenaran agrupació sinó comissió.

A Carcaixent, al llarg de l’any 1944 per a les falles de 1945, els organitzadors procuraren engrescar molta gent diferent per crear diverses falles i així, d’una manera o altra, procurar que pogueren perviure i no quedar-se en un fet aïllat com quinze anys abans havien estat. De les primeres converses i instigacions sorgiren (no espontàniament perquè darrere està la gran feina de Mosquera) quatre comissions falleres, que pogueren ser-ne cinc, si al final la de Cruz Julián Ribera haguera existit. No obstant, per a un poble com Carcaixent que no tenia el moviment faller en les venes i que havia tingut una primera experiència frustrada a les primeres de canvi, cinc falles hauria estat excessiu.

Però no sols van nàixer quatre comissions falleres, sinó que també va veure la vida l’entitat que regulava les activitats falleres del poble: la Junta Local Fallera. Aquesta primera Junta carcaixentina estava formada pels presidents de les comissions, que iniciaren un camí al qual es va acoblar el representant de l’Ajuntament que feu les funcions de president a partir d’aquell moment. Les primeres reunions van estar presidides per l’alcalde Rafael Gomis, qui va delegar en el seu gestor de festes de l’Ajuntament Vicente Ribera qui va ser el que assumí les tasques de president de l’entitat.

De la mateixa forma, el fet de voler entrar a dirigir la Junta Fallera va respondre a la idea del consistori de, sobretot, mantindre el control sobre la festa i sobre les persones, així com dirigir què es podia fer i què no.

En el llibret del 44 afirma que aquesta comissió va tenir un bon començament amb l’acte de “l’apuntà” que considera com un dels més necessaris. Diu que “En las fiestas de las fallas, de todos los pormenores que son necesarios para llevarla a cabo, existe uno, quizás el más imprescindible, que es la clásica apuntà, pues en ella se ve el espíritu valenciano y fallero de las barriadas al colaborar con su donativo a la feliz realización de la fiesta” Afirma que els del Mercat foren rebuts amb bona acollida pels veïns i que aquests deien que ja era hora que es despertara al poble i feren les falles a la ciutat.

En aquesta línia indica que el Mercat i els de la Calçada la feren dia 30 d’abril i dies després el Passeig i el Cabdill.

Certament, el que en aquests anys es coneix com apuntada és la recollida de col·laboració econòmica pels veïns. Per això, aquest acte es desenvoluparà cap a l’apuntada a la falla per ser membre de ple dret amb pagament de quotes mensuals, però també donarà pas, al llarg dels anys, a l’arreplegada que celebraran les falles, en què amb un cabàs passaran casa per casa demanant diners als veïns.

Per tant, l’apuntada desembocarà en el que actualment coneixem però a nivell de fer fallers i, al mateix temps, en l’arreplegada tipus que també és una evolució de l’estoreta velleta.

En el número 16 de la publicació, corresponent a la primera quinzena de juny de 1944, aportava la comissió del Passeig.

Presidente.- Antonio Gimeno

Vicepresidente.- José Garcia

Presidente de fiestas.- Garcia Castelló

Secretario.- Pepe Cogollos Piera

Vicesecretario.- David Cuixeres

Contador.- Gustavo Bataller

Tesorero.- Justo Sotorres

Vocales.- Ricardo Bas

Juan Cholvi

Miguel Calatayud

José Armiñana i Canut

Julio Pons Oliver

Clemente Albelda

Bautista Valls Hernández

Domingo Santacreu

Vicente Talens Mir

Pascual Llopis

Enrique Vallés Palop

El primer que veiem al llibret de 1945 és la salutació que fan tant a les autoritats com als veïns, amb el que veiem que, teòricament, alguna ajuda van rebre del veïnat i de part de l’Ajuntament.

Respecte a la falla, per al 45, la falla del Passeig va plantejar un monument en el qual es donaven la mà la crítica als balls “moderns” i al mateix temps, servia per a presentar-se en societat. També fa crítica que el poble ja no celebra amb tanta passió la seua Setmana Santa i que han oblidat l´orgull de tindre dues bandes de música. Comptem que per aquestes dates s’ajuntaren les dues bandes i passaren a ser una sola municipal. El treball que feren Josep Arminyana i Canut, com a autor del llibret i de l’explicació de la falla, junt amb l’artista Eustaquio Andrés va ser lleuger de sàtira però molt efectiu quant a vistositat de la falla. A més a més va suposar el

primer llibret escrit per Josep Arminyana, que li’l va dedicar al seu amic Mariano Mosquera.

A banda de la crítica, que per les imposicions del règim cada vegada serà menys àcida i satírica, al llarg del text de l’explicació veiem també referències a l’origen faller de l’any 44.

La Falla del Passeig va ser la segona de les falles oficialitzades en 1944 per a l’exercici 44-45 i es va convertir així en la segona comissió de la ciutat i la quarta falla plantada en el poble.

Va ser una de les més duradores en el temps, contant els anys que va estar desapareguda, de totes les que s’han plantat en la ciutat. Resta palés que les actuals superen, algunes d’elles, el nombre d’anys que estigué el Passeig en marxa, però va ser tot un èxit la seua pervivència, ja que hagueren anys de ser molt pocs fallers i falleres.

D’altra banda, el Passeig no era tal com el coneixem en l’actualitat, i la ubicació del monument faller varia depenent d’any. Per aquests anys era conegut com el Passeig dels Màrtirs i la seua fisonomia variava amb l’actual en què estava envoltat de carretera i els vehicles podien circular. Això, unit al fet d’anar construint als voltants del Passeig feu que el monument s’haguera de plantar en diverses ubicacions al llarg dels anys. Fins i tot es va plantar al Parc Navarro Daràs.

El text del llibret de 1946 va ser cosa de Josep Arminyana i Canut i l’artista del monument va estar Antonio Lacasa, que es va convertir en l’artista més consolidat del panorama local, ja que aquest 1946 tres de les quatre falles foren realitzades per ell, atorgant-li el caràcter de professionalitat de què mancava l’ofici de fer falles en el Carcaixent dels anys trenta i quaranta. Fins als anys cinquanta seran els Lacasa, Paulino i Eustaquio els que es repartiran la feina de fer falles en quasi la seua totalitat.

En la introducció del llibret, Arminyana llança un homenatge a Mariano Mosquera, a qui admira profundament (es veu en altres escrits del mateix) i el reconeix com a l’iniciador de les falles del nostre poble. Hem d’entendre que aquest inici Arminyana el remunta a inicis dels anys trenta i quaranta.

Per a l’any 46 el Passeig va fer una espenta i es va fer una mica més gran, aconseguint la col·laboració de nombrosos Fallers d’Honor que ajudaren econòmicament a l’elaboració de la falla, i la consolidació de la comissió.

El Passeig va crear nova falla en l’any 1948 i va recollir també algun dels fallers que havien quedat orfes de festa després de la desaparició de la falla del Cabdill en acabar les falles de 1946 i que en l’any següent no havien pogut apuntar-se.

Les notícies provenen del llibret, que va tindre la mateixa portada de l’any 1946, amb la sola variació del número final de l’any. Per tant, la coberta va ser cosa de Lisardo Talens, encara que era una repetició. L’autor del llibret va ser Josep Arminyana i Canut, qui va escriure la crítica i l’explicació de la falla.

Respecte del monument, el Passeig va canviar l’artista dels tres darrers anys, Antonio Lacasa per un de nouvingut, qui fa la seua primera incursió en el món faller carcaixentí,

ja que abans el seu nom no havia aparegut. Es tracta d’Andrés Ferrer. L’esbós també va ser obra seua i contrasta amb la resta d’esposos de l’època per la claredat en què queden reflectides les situacions o escenes que després es veurien en el carrer. Arminyana trau una crítica i explicació, que després de diversos anys i falles, es va allunyar de la taronja i l’estraperlo, que eren els temes estrella de la segona meitat dels anys quaranta.

En aquest cas, l’autor fa una explicació acurada amb el monument que es va plantar i tracta com a tema fonamental la vivenda. És el cas que en l’època la vivenda esdevingué un problema, ja que hi havia cases amb molta gent i altres completament buides (com en l’actualitat) De fet es considerava un greuge, ja que hi havia moltes persones dormint al ras, sota ponts o en furgons per no tindre ni un duro i, en canvi, moltes cases buides. La idea que llança el Passeig és que es facen prompte les vivendes protegides, les actuals de protecció oficial.

Sabem de l’existència del Passeig en l’any 1949 pel llibret d’aquesta. I per aquest hem sabut que la Fallera Major de la comissió va ser Maruja Gòmez Olaso. En el llibret redactat per Arminyana i Canut ens diu que l’artista del moment va ser Antonio Lacasa. El remat era un dimoni que estava envoltat per les cinc parts del món amb persones que volien entendre’s, però que no eren capaces de fer-ho.

En el llibret del Passeig trauen una esquel·la en la que demanen l’assistència a veure la cremada de l’última falla del Passeig, segons diuen. Això enllaça amb el fet que en 1950 sols plantaran una falla menuda, de manera que si és cert que paren l’activitat per falta d’efectius al llarg, almenys d’un any, encara que no desapareixen com a comissió fallera. El 31 de maig de 1955 s’autoritzà per part de l’Ajuntament la Falla “del Paseo”. En l’any 1956, la falla, li ret homenatge a Josep Arminyana i Canut, pels seus deu anys seguits elaborant les pàgines del llibret i les explicacions de la falla.

Durant la dècada dels 60, la del Passeig va seguir endavant en com una falla consolidada; la darrera vegada que deixara d’exístir serà ja la definitiva. També, al llarg dels anys veurem com al Passeig el va afectar la síndrome de: “si algú no està d’acord, em munte una falla nova”, que tant de moda es va posar en els setanta i vuitanta a Carcaixent i que va propiciar el llançament de diferents comissions.

En 1970 l’artista de la falla va ser Enrique Picot i va estar presidida per José Albelda Picot. Entre les dones destacaren Vicenta Esteve Garcia, com a Fallera Major i Ángeles Cuenca de Gómez, com a Padrina de la falla. Respecte als infantils, van tindre cort de xiquetes, però no Fallera Major Infantil.

Respecte a les falles hagudes, l’any 1980 va veure Ia desaparició de dues falles com van ser les de Benlliure-Echegaray i Santa Bàrbara, que deixaren en nou el nombre de falles a la ciutat. Així també van canviar el nom de dues falles, que van acoblar-se a la nova situació. Parlem de la Plaça Major, que va deixar de ser del Cabdill, i la de la Plaça de la Constitució, que deixà de ser de José Antonio. Els indrets on es plantaren també canviaren els noms.

Falla del Passeig, 1945. La primera vegada que van plantar falla en aquest emplaçament.

Falla del Passeig, 1979. La darrera falla plantada. Falla del Passeig, 1968. Obra de Vicent Pastor.

Per a fer-te un monument

Així que les falles existents en l’exercici 80 foren: Creu-Julià Ribera, Pio XII, Jardí de l’alegria, Cánovas del Castillo, Plaça Major, Mercat, les Dies, Constitució i Passeig.

D’altra banda, l’any 1981 va perdre la històrica falla del Passeig, que ja no va tornar a veure la llum de manera definitiva. Aquest emplaçament no tornarà a notar flama fallera fins a 1995 amb la falla del Pes de la Fulla.

Al final, ni els fallers que marxaren a fundar la de Benlliure-Echegaray ni els que es quedaren en el Passeig pogueren tirar endavant.

Al llarg dels anys es van crear dues falles ben a prop del Passeig. La falla Rei en Jaume 1r el Conqueridor va nàoxer en 1981 i Pes de la Fulla en 1995.

FALLA DE BENLLIURE-ECHEGARAY

L’exercici faller 1979 va veure el naixement de la nova comissió de Benlliure-Echegaray fruit de la desavinença de diferents membres del Passeig amb la resta de la falla. El qui al llarg de molts anys va ser President del Passeig, va decidir abandonar-la i crear-ne una de nova.

Per circumstàncies, aquesta falla sols va durar un any i per a les falles de 1980 va deixar d’existir, i amb ella, molts dels membres històrics de la vida fallera de la ciutat, com el conegut “Cudolet”.

Per a aquest any de vida, la de Benlliure-Echegaray va traure al carrer un monument molt crític amb diferents aspectes de la ciutat. El remat era un senyor gros assegut que representava al futur alcalde del poble. Entre les crítiques una de les més fortes va ser la dels canvis de jaqueta que s’hi havien produït els darrers anys i que evidenciaven les últimes actuacions de funcionaris i regidors municipals que es giraven la jaqueta en favor de la democràcia, quant tota la seua vida havien estat acèrrims defensors del franquisme i de les seues institucions. Explicaven en poques paraules com alguns representants municipals passaven de franquistes a demòcrates en veure perillar la seua posició. Altres temes que plasmaren foren el monopoli de l’aigua municipal i la submissió dels valencians cap a Catalunya.

BIBLIOGRAFIA

- Historia de Carcagente. Compendio geogràfico- històrico de esta Ciudad. Francisco Fogués Juan. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2000.

- Dels Carrers i Places de Carcaixent. Daràs Mahiques, Bernardo.

- Història de les Falles de Carcaixent, Volum 1. Dels orígens fins a 1981. David Vidal i Sanmiguel. El petit editor, 2016.

- http://carcaixentantic.blogspot.com/

Falla Benlliure-Echegaray, 1979. L’únic any de falla.

Presentació de la Falla Benlliure-Echegaray, 1979.

Insígnia de la Falla Benlliure-Echegaray dissenyada per Eduard Soleriestruch.

President i Fallera Major de la Falla Benlliure-Echegaray.

El

Capítol

2

Palau

de la Marquesa

-Popular-

Carcaixentins, jo soc aquella “Marqueseta”… El poble m’ha estimat i hui, em canta un Poeta.

Isabel Sala Gómez

Fallera Major 2023

alleres i fallers de la Falla Placeta Les Dies, sóc una privilegiada per poder dirigir-me a tots vosaltres des d’aquesta finestreta fallera. I des d’ací sols voldria agrair a tots i cadascun dels que han fet possible que tant Mar i Milo, el meus padrins Ana i Jose, el nostre President Ignacio com jo pugam recordar aquest any com un any que tindrà un quadre d’honor en la història de les nostres vides.

Esteu segurs que m’he sentit molt acompanyada, que he gaudit i continue disfrutant cada minut, cada segon i que espere que tots i cadascú de vosaltres visqueu aquestes falles 2023 com unes falles úniques. Per que som una comissió amb solera, amb 50 anys d’història que es diu molt prompte, però que paradoxalment la majoria de la comissió no apleguem a alcançar. Però que gràcies a aquell grup d’amics que varen portar avant una il·lusió com fundar una nova comissió a Carcaixent, hui podem reunir-nos tots baix l’estendard de la FALLA PLACETA LES DIES.

Per això voldria agrair a tots els que treballeu per aconseguir que la il·lusió de uns amics encara estiga en peu. I demanar a tots els membres de la comissió que fem possible que la nostra falla continue avant, que gaudim de cada minut, que fem que 50 anys es convertisquen en molts més i que la harmonia fallera es visca tot l’any.

Per este i molts anys més, sempre Falla Plaça Les Dies.

La comissió major

Albelda de la Concepción, Beatriz; Albelda de la Concepción, Dolores: Albelda de la Con cepción, María José; Albelda de la Concepción, Mónica; Albelda de la Concepción, Rafael Luis; Albelda Gimeno, Carles; Albelda Gimeno, Elena P.; Albelda Mas, Alexandre; Alb Oliver, Rafael; Albelda Sánchez, Nerea; Albelda Vallés, Juan Carlos; Albelda Zubiri, Núria; Albelda Zubiri, Paula; Amores Albelda, Adrián; Amores Albelda, Gema; Aparicio Picot, Belén.

Barbajosa Albelda, Elena; Barbajosa Pérez, José Luis; Benavent Andrés, Aitana; Benavent Ciancotti, Cristina; Besprozvannyi, Maxim; Bosch Cuesta, Cristina; Bosch Cuesta, Patricia; Brito Colomer, Adrián.

Caballero Andrés, David; Calatayud Vernich, Joan; Calderón Sanroque, Neus; Camarena Santo, Juan Luis; Carmona Armiñana, Iris; Castany Peiró, Cristian; Catalán Benavent, Ja vier; Cepero Díez Esther; Chorro Garrigues, Salvador; Chorro Gil, Teresa; Ciancotti Oliver, Lucía; Cogollos Doménech, Elena Del Mar; Colom Escrivá, Gloria; Cuesta García, Carlos; Cuesta Ivars, Juan José; Cuesta Peiró, Carlos; Cuesta Peiró, Javier; Cuesta Taléns, F. Javier; Cuesta Taléns, María.

De la Concepción Armengol, Josefa; De la Concepción Pérez, Ignacio; De la Natividad Ruiz, José María; De Pedro Micho, María Amparo; Dolz Ferrer, María; Doménech Alabor, Andrés; Doménech Colom, Andrés; Doménech Colom, Gloria; Doménech Fuster, Elena

Del Mar.

España Albelda, Antoni; Esplugues Torres, Inmaculada.

Fernández-Pacheco Muñoz, Ana Isabel; Fernández-Pacheco Muñoz, Inmaculada; Ferre Crespo, Marta; Ferrero Rodríguez, María; Forner Cubells, Carolina; Frías Martínez, Juan Carlos.

García Mingo, Nina; Gil Gimeno, María Teresa; Gimeno Salom, Mª Teresa; Giner Boj, Alexandre; Gomar Catalá, Thais; Gómez Esplugues, José Luis; Gómez Esplugues, Juan Carlos; Gómez Vayá, José Luis; Gregori Garrigues, Francisco Javier.

Ivars Valderrama, Raquel.

Lafuente Sanchis, Pablo; Leiva Pérez, Héctor; Llorca Armengol, Ignacio; López González, Tatiana; Luján Torró Aguas, Vivas.

Marco Orengo, Rubén; Mas Camarena, Sergio; Masià Pancorbo, Lluis; Mongort Sanchís, Lidia; Monrós Escandell, Blanca; Morant Cogollos, Ignaci; Morant Robles, Juan; Moscardó Martínez, Yazmina; Murgui De Pedro, Maria; Murgui De Pedro, Neus; Muria Olivares, José Miguel.

Nebot Calderón, Ana.

Orquín Moscardó, Eduardo; Ortiz Peris, Hector.

Peralt Sampedro, Pascual; Peris Vallés, Lidia; Peris Vallés, Patricia; Pons Hernández, Héc tor; Puig Andrés, Carlos.

Ramos Vila, Pere; Reula Carrillo, Paula; Ribes Arenas, Saray; Ripoll Oroval, Alicia Robles Bono, David; Robles Bono, Fernando; Robles Bou, Alvaro; Rubio Guillén, María Inmaculada.

Sala Gómez, Isabel; Salom Calatayud, David; Sanroque Vallés, Nieves; Santacreu Rubio, Vicente Daniel; Sellens Ferrer, Mario; Serra Oltra, Lourdes; Sierra Soler, Marc; Signes Al belda, Carles.

Taléns Estarelles, Clara; Taléns Estarelles, Cristian; Taléns Ferrer, Alicia; Taléns Llinares, Melania.

Vallés Castells, María Del Carmen; Vidal Barberá, Ana Mª; Vila Calabuig, Sandra; V Sanmiguel, Laura.

Zubiri Bosch, Pilar.

Palau de la Marquesa de Montortal

’edifici que ens recorda un fet històric del nostre poble alhora que alberga un dels últims exponents de cuina valenciana neoclàssica de principis de segle XIX, és el Palau de la Marquesa de Montortal. El seu element més destacable és la decoració interior, ja que té una mostra molt important de taulells ceràmics del segle XVIII.

Patricia Peris

El Palau és un edifici de planta quasi rectangular totalment restaurat que actualment és propietat de l’Ajuntament de Carcaixent. Va ser adquirit per compra l’any 1988 després que la “Pantanada ” del 1982 i la riuada del 1985 deixaren el seu estat molt deteriorat. Gràcies a les ajudes que va rebre el nostre municipi, es va procedir a la seua adquisició i posterior restauració. Des d’aleshores, el Palau està totalment dedicat a dependències municipals. Va ser inaugurat pel Molt Honorable president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma i Blasco, sent alcalde de Carcaixent Pasqual Vernich i Talens, el 21 de gener de 1993. Està situat en el número 12 de la Plaça Major, al costat de l’Ajuntament de la nostra localitat al qual està connectat per una passarel·la.

Si ens fixem en la seua façana, podem observar dos detalls que ens criden l’atenció. En primer lloc, la làpida de marbre situada a l’altura del pis principal, enmig dels dos buits centrals, es pot llegir:

“CARCAGENTE

A DÑA. ANTONIA

TALENS MEZQUITA

AGRADECIDO POR SU HEROISMO ANTE EL INVASOR EN EL

13 DE JUNIO DE 1813

CENTENARIO DE LA INDEPENDENCIA DE 1908.”

El Palau de la Marquesa

Per a fer-te un monument

Així va voler Carcaixent perpetuar el seu agraïment a la llavors Marquesa de Montortal: Maria Antònia Màxima Bernarda Talens i Mezquita (1783-1858). Una dona d’extraordinària bellesa, que va aconseguir captivar al general francés Jean Isidore Harispe qui al capdavant de les tropes invasores, havia pres la població el 13 el juny de 1813. No va recular el francés en les seues tortes intencions cap a la Marquesa, que va resistir les seues pretensions, però l’oficial va amenaçar de degollar a la població si no accedia. La Marqueseta va haver de fer-ho per a salvar les amenaçades vides dels seus veïns. Gràcies al seu gest, ablaní el cor del general qui en compte de degollar a la població, va ordenar saquejar la ciutat.

Carcaixent no va oblidar el gest i va voler deixar-lo escrit per sempre en aquest marbre situat a la façana principal. Així ho expliquem, perquè així ens ho han comptat.

L’Ajuntament de Carcaixent la va nomenar Filla Predilecta de Carcaixent, a títol pòstum. El lliurament del títol tingué lloc el 10 de març de 2013, amb motiu de la Festa de l’Autogovern. L’acte institucional comptà amb la presència de l’actual marqués de Montortal i la Calçada, Fernando Luis Núñez -Robres i Escrivà de Romaní, acompanyat per sa mare, la marquesa vídua, Pilar Escrivà de Romaní i Patiño.

I el segon detall és l’escut d’armes situat sobre una de les dues portes d’accés. Correspon, com és lògic, al Marquesat de Montortal, que va ser concedit el 26 d’octubre de 1790 a en José Antonio Tejedor i Judici de Acharte, Cerdán i Casaús.

El palau presenta una composició de casa noble integrada dintre de la trama urbana. L’edifici consta dels tres nivells típics: planta baixa, amb una doble portalada, vestíbul i zones de servei; el pis principal destinat a les estances nobles; i la cambra o les golfes on es realitzava la cria del cuc de seda. Destaca la decoració interior: les pintures murals i la col·lecció de ceràmica, on es poden trobar peces ceràmiques seriades com són els paviments, plafons i panells decorats amb diferents escenes.

La seua construcció està vinculada a la riquesa que va proporcionar la seda en la ciutat a determinades famílies burgeses. Pel que fa a la datació, encara que no se n’ha conservat la documentació original, devia bastir-se a finals del segle XVII, es creu que degué començar cap a 1780 i va quedar totalment conclosa l’any 1813.

Amb posterioritat a aquesta última data, concretament entre els anys 1860 i 1870, pateix una profunda intervenció tant en la façana com a l’interior, redistribuint-se tota la planta noble que es decora amb pintures murals. La segona es va dur a terme l’any 1929, encara que va afectar tan sols la planta baixa. Va consistir en l’habilitació d’un habitatge per a l’administrador i el capellà. En 1957 es realitza una altra consistent en la substitució de tot el fustam d’aquesta planta per un forjat ceràmic sobre perfils metàl·lics. I dins dels treballs de restauració efectuats en dates ja més recents, destaca el de totes les pintures murals, molt laboriós però d’espectacular resultat.

Res més accedir a l’edifici, trobem en el vestíbul un pedestal romà fet amb marbre del Buixcarró (Segle I -Ternils) i dos retaules de ceràmica del segle XVIII. El situat a mà esquerra representa a Sant Llorenç, ubicat en origen a la llinda de la porta principal de l’Hort de Carreres. Sembla que els marquesos sentien per aquest sant

Escut del Marqués de Montortal per Soler i Estruch, 1955.

El Palau de la Marquesa

una gran devoció, donada la seua reiteració en altres llocs de la casa. A mà dreta es troba el segon, amb la imatge de La nostra Senyora del Carme, on una llegenda en la part inferior indica que el llavors Arquebisbe de València, en Joaquín Company, concedia huitanta dies d’indulgència a qui resara un Avemaria o Salve davant de la imatge, i ho fera pels fins de l’Església.

A l’esquerra del vestíbul es troba l’escala que condueix exclusivament a la planta principal. En l’últim replà poden veure’s alguns exemplars de taulells pertanyents a part dels paviments de la casa que, amb encert sé han col·locat en aquest lloc per a evitar una segura deterioració produïda pel continu trànsit que, òbviament, té l’edifici.

Detall del retaule San Llorenç al vestíbul.

La primera de les estades presenta una preciosa decoració en les seues parets i sostre, la qual va ser duta a terme en el segle XVIII i, fonamentalment durant la remodelació del segle XIX, realitzada per l’alumnat de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Des d’ella s’accedeix a l’actual Secretaria de l’Alcaldia, amb parets i sostres també decorats amb pintures. Aquesta sala compleix la funció de distribuïdor a través del qual es passava en un altre temps als dormitoris principals, alcova, altres dormitoris, menjador i a una curiosa estança denominada «fumoir». Es tracta d’una peculiar habitació interior que, com el seu nom indica, era la sala per a fumar o l’àrea de descans després de menjar. Està decorada amb tres grans pintures en les parets. Concretament, són tres quadres amb motius d’aigua, com si es tractara de tres grans finestres. Amb vistes a Sevilla amb el riu Guadalquivir i la Torre del Oro, Màlaga amb la catedral i el port comercial i, per últim, El pont medieval de Besalú, a Girona. Són tres reproduccions de quadres d’un pintor anglés que viatjava per Espanya durant el segle XIX. La decoració superior de plantes i fruites, molt encertada, està feta també per alumnes de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.

“Fumoir” en l’actualitat.

El Palau de la Marquesa

Per a fer-te un monument

Aquestes estances corresponen, hui dia, al despatx de l’Alcaldia, sala de reunions i altres despatxos oficials de la corporació municipal. Destaca el conjunt decoratiu pictòric de parets i sostres, especialment a les sales principals, tot i que també és admirable la decoració ceràmica. Quasi totes les habitacions tenen un paviment ceràmic a manera de catifa que inclou diverses sèries de motius florals procedents en la seua majoria de les Reials Fàbriques de València.

Detall despatx.Antic menjador. Actualment sala de reunions.

Despatx de l’Alcaldia, abans un dels salons principals.

Pot veure’s igualment en aquesta planta una preciosa cuina del segle XIX que no correspon a la casa però, procedent d’una altra on corria seriós perill d’espoli, es va situar ací oportunament i s’ha conservat fins al dia de hui. Segons l’autoritzada opinió del professor Vicent Guerola Blay, “és la peça estrela de la casa”, ja que representa l’últim exponent de cuina neoclàssica valenciana, de principis del segle XIX, que es conserva in situ.

Té uns panells decoratius ceràmics molt gràfics amb escenes costumistes i on apareixen una sèrie d’utensilis domèstics. Entre els diferents panells, destaquem:

1. Natura Morta amb viandes: Plafó de cuina del primer decenni del segle XIX, de mesures 105 x 168 cm, 5 x 8 taulells de 21 x 21, d’autor desconegut. La representació descriu la paret d’una cuina amb aparells i menjars al trompe-l’oeil i a escala del natural. Els diferents aliments es converteixen en un símbol del benestar, sobretot el xocolate. En aquest cas, es poden apreciar unes tassetes o xicres de xocolate amb uns bescuits, tot un luxe en l’època. L’aparició del xocolate i els dàtils en els panells ceràmics de la cuina és molt important en eixe sentit. La representació, formalment naturalista, no ha estalviat en recursos pictòrics, com per exemple, les lluentors pròpies del coure del calderó.

2. Dos dones treballant en la cuina: Plafó de cuina de principis del segle XIX, amb les mesures 102,5 x 123 cm, 5 x 6 taulells de 20,5 x 20,5, d’autor desconegut. L’escena representa dues dones realitzant feines pròpies de la cuina, vestides amb

El Palau de la Marquesa

la roba pròpia de les criades, humil. A l’esquerra es pot veure a una dona asseguda damunt d’una cadira de boga i respatler alt, triant llavors. A la dreta, l’altra dona està tallant un tros de carn damunt d’un cavallet de cuina. Al fons de l’escena hi ha un enfilall de botifarres, un pernil i una cansalada.

3. El proveïdor galant i la mestressa: Plafó de cuina del principis del segle XIX, amb les mesures de 147 x 273 cm, 7 x 13 taulells de 21 x 21, d’autor desconegut. Descriu un quadre costumista. Podem veure al centre una mestressa que subjecta una granera i es dirigeix cap a l’esquerra per replegar un cabàs amb hortalisses que l’home deixa damunt la taula. La dona va vestida segons la moda francesa d’aquella època. Amb ella es troba un majordom que va vestit de torrentí. En la part de baix ens trobem amb animals domèstics, un gat i un gos. El gat es troba als peus de la dona i en disposició de complaença. El gos apareix darrere del seu amo, amb la cua arrodonida en senyal d’altivesa. Darrere de l’escena ens trobem amb molts objectes i aliments. A l’esquerra, penjat amb claus, ens trobem amb un garbell d’arròs, i davall seu, una oliera. Al centre, un enfilall de botifarres i a la dreta, a part de dalt, es troba una rama amb pomelos i al costat de la dona un lavabo amb rentamans i dalt un tovalloler. En les dos últimes tires de taulells ens trobem amb un garfi del qual pengen un tros de carn i una tira d’embotit, una col, una tetera i en terra una carabassa. També podem observar com el plafó conté una orla als extrems inferior i superior, inclosa als taulells del quadre. Això aporta un alt sentit decoratiu a l’obra. Els personatges apareixen gesticulant i amb una actitud expressiva, dotant al plafó d’un alt grau de verisme i espontaneïtat. L’amplitud tècnica i estilística que té permet qualificar al plafó com el més important del conjunt de la cuina.

El Palau de Montortal està situat en la Plaça Major de Carcaixent, espai de nexe d’unió de la ciutat i centre cívic on es troben alguns els edificis més representatius de la localitat. La Plaça, com ens diu Soler i Estruch al llibre “Carcaixén”, es batejava depenent de l’airet que bufava, raó per la qual ha rebut el nom de Plaça de la Constitució, Plaça de la República, Plaça del Cabdill, etc.

La Plaça Major i el Palau, han vist nàixer i desaparéixer comissions falleres, plantar i cremar monuments des dels anys 30 fins a l’actualitat. Segons ens explica David Vidal i Sanmiguel en el seu llibre “Història de les falles de Carcaixent. Volum 1. Des dels orígens fins a 1981.”, els grups de gent que integren la falla en aquestes tres èpoques són molt diferents i independents, tot i que han emprat el mateix indret per a plantar els seus monuments. La història de les Falles Plaça Major o del Cabdill passa per dues etapes:

De l’any 1945 al 1969: en l’any 1945 s’inicia el ressorgiment de les falles a Carcaixent, i amb ell naix la falla Plaça del Cabdill de la mà de Paulino Peris. Durant els successius anys, la comissió va anar creant-se i desapareixent amb intermitència.

De l’any 1971 fins a l’actualitat: Tot i que es va anomenar Plaça del Cabdill fins a l’any 1980, hem d’entendre que l’actual Falla Plaça Major té el seu origen en l’exercici 1971-72.

La falla del Cabdill de 1945 la crea la passió de Paulino Peris i es converteix en la falla número 6 del municipi, sent la quarta comissió creada com a tal. Dues figures més, que no paren d’estar involucrades en el panorama cultural de la localitat, acompanyen a Paulino en el seu objectiu de revifar les Falles a Carcaixent. Aquests són Mariano Mosquera i Eduardo Soler i Estruch. Tots tres van engrescar diferents grups del poble carcaixentí per moure novament les falles. Per aconseguir aquesta finalitat, cadascun d’ells es va vincular a una comissió diferent, Mosquera en la de la Calçada, Soler i Estruch en el Mercat i Paulino en la Plaça Major.

De la Falla plantada al 45 tenim coneixement pels escassos articles a la revista Estilo i pel seu Llibret de Falla. Encara que no es diu expressament, l’artista va ser Antonio Lacasa, qui va ser membre de la comissió i desenvolupà el seu primer treball com artista Faller. La crítica del monument d’aquell any no es vincula a la política sinó que va relacionada amb la desaparició de les dues bandes de música de la localitat i amb la pujada de l’interés de la gent pel futbol.

El seu president va ser Enrique Jordà Ballester. La figura del President Honorari, el qual exercia de patrocinador, va estar representada per Pascual Cucarella Candel, secretari del jutjat de Carcaixent. La Fallera Major, anomenada en aquell moment “Belleza Fallera”, va ser Irenita Oliver Navarro. També va haver-hi una comissió infantil masculina, que malgrat no tindre monument, gaudia de la festa fallera. Tot i aparéixer xiquetes vestides de falleres a les fotografies de l’època, no hi ha constància en cap document ni llibret de l’època de què formaren part de la comissió.

En l’any 1972 i després de 2 anys sense bastir monument en la plaça central del poble, un grup de gent entre els quals es troba Pasqual Noguera Talens, decideixen

Per a fer-te un monument

emprendre la seua aventura fallera en aquest indret. La recuperació d’una falla plantada en la plaça del centre del poble era una necessitat molt important, ja que aquest lloc on se situaven els centres comercials i financers, no podia passar sense tindre una festivitat tan potent com les falles. El monument de 1972 va ser creat per Ramón Calabuig Soler, sent President Pascual Noguera Talens. Aquest exercici va tindre com a president d’Honor a Julian Lucas Lorente i com a Padrina Mª Teresa Ahulló de Ripoll. La primera Fallera Major de la ressorgida comissió va ser Mª Antonia Monrós Sotorres i les Regines del Foc, del Casal i Simpatia foren Rosita Llorens Reig, Mª del Carmen Alós Salom i Matilde Vayá Vila. Els membres de la Comissió Infantil tingueren com a representants a Juan José Noguera Tudela i a Julia Noguera Escandell, tot i que no bastiren monument infantil.

Primera falla carcaixentina. Any 1931. Construïda pel talliste local José Martí.

Llibret de la primera falla carcaixentina. Any 1931. Realitzat per Mariano Mosquera Navarro

Monument de la falla Plaça del Cabdill de 1945.

Irenita Oliver (al centre) com a Fallera Major de la falla Plaça del Cabdill de 1945.

Falla Plaça del Cabdill, 1969. La tercera vegada que es va plantar falla en aquest espai.

Falla Plaça del Cabdill, 1972. Origen de l’actual comissió.Presentació Plaça del Cabdill, 1972.

BIBLIOGRAFIA

- 2005. PÉREZ DE LOS COBOS, F. “Casa de la Marquesa de Montortal (S. XVIIIXIX). Carcaixent (Valencia)” Dins: Casas solariegas de la Comunidad Valenciana. – Valencia: Federico Doménech, p. 147-153.

Soler i Estruch, Eduard. “Carcaixén. Biografia d’un poble de la Ribera del Xúquer”.

- GUEROLA BLAY, Vicent (2002): “La pintura ceràmica a Carcaixent. Estudi, classificació i catàleg raonat”. Ed. Vicerectorat de Promoció Lingüística de la Universitat Politècnica de València i àrea de Cultura i Educació del M. I. Ajuntament de Carcaixent.

- “Palau de Montortal”. Daràs i Mahiques, Bernardo. Cronista oficial de Carcaixent.

- SIMÓ CANTOS, J. El Palau de Montortal. En: Festes Majors a Carcaixent 1988.

- SIMÓ CANTOS, J. Rehabilitación del Palacio de Montortal en Carcaixent. En:

- Festes Majors i Patronals 1992.

- Història de les Falles de Carcaixent, Volum 1. Dels orígens fins a 1981. David Vidal i Sanmiguel. El petit editor, 2016.

- www.riberana.es

- www.valenciabonita.es

Capítol 3

L’Ermita de la Sang (la Minerva)

A la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes. Mare, no li ho diga al pare que jo tornaré a per elles.

Mar Signes Albelda

Fallera Major Infantil 2023

stimats fallers, des de fa molt de temps estic esperant el moment que ara estic vivint i a més a més, després de haver-ho posposat durant dos anys degut a la pandèmia. Així, que vos podreu fer una idea, de les ganes que tenia de veure’m representant a la meua falla, com a fallera major infantil.

Soc fallereta des que vaig nàixer gràcies a la meua família materna, especialment pels meus avis Emilio i Pepa que m’han inculcat l’amor tan gran per aquesta festa que tant m’agrada. A més, és un honor per a mi, poder representar a la meua falla, com a fallera major infantil, en un any tan important com és el seu 50é aniversari.

I és una sort poder compartir un any tan especial amb el meu cosí Milo que m’ha acompanyat des de menuts. Així com a la resta de càrrecs Isabel, Ignacio, Ana y José Luis que m’abrigallen i ens ho passem d’allò més bé.

Gràcies a la comissió per tot el seu treball impagable, sense el qual tots aquestos actes no serien possibles. I a tots els fallers que han passat per aquesta gran família durant els 50 anys i han contribuït amb el seu granet d’arena a fer-la tan gran. Als xiquets de la comissió infantil vull dir-los que es preparen per a gaudir d’unes falles plenes de rialles, jocs, música, alegria, balls, fum, color i tot allò que representa aquesta festa.

QUE VISQUEN LES FALLES!

I QUE VISCA LA FALLA PLAÇA LES DIES!

La comissió infantil

Albelda Forner, Manuel; Albelda Forner, Rocío; Albelda Zubiri, Blan ca.

Barbajosa Albelda, Emilio.

Calatayud Peris, Núria; Calatayud Peris, Pau; Candel Cuesta, Anna; Candel Cuesta, María; Cerezo Picot, Paula; Ciancotti Lafuente, Jorge; Ciancotti Lafuente, Noelia; Cogollos Fernández-Pacheco, Gala.

Dolz Ferrer, Mario; Doménech Bellaescusa, Andreu; Doménech Be llaescusa, Joan.

Ferrer Vidal, Salva; Frías Albelda, María; Frías Albelda, Marta.

Gimeno Mongort, Alberto; Gimeno Mongort, Alejandro; Gimeno Mongort, Héctor; Gómez España, Ana; Gómez España, Lara; González España, Iván.

Leiva Cogollos, Hugo; Leiva Cogollos, Luca.

Marco Peris, Andreu; Martínez Sanchis, Marc; Masià Doménech, Gloria; Masià Doménech, Pep; Mora Vila, Cayetana; Mora Vila, Rodrigo.

Oltra Albelda, Ana; Oltra Taléns, Alberto; Oltra Taléns, Lola.

Perales Bosch, Greta; Peralt Fernández, María; Puig Chorro, Joana.

Ramos Reula, Pere; Robles Gomar, Oliver; Robles Gomar, Tato; Roch Bosch, Claudia.

Salom Gómez, Gonzalo; Santacreu Cepero, Mireia; Serra Martínez, Jú lia; Serra Oltra, Alma; Signes Albelda, Antoni; Signes Albelda, Mar.

Villar Borredà, Claudia; Villar Borredà, Greta.

L’Ermita de la sang (La Minerva)

itjançant un procés dirimit sobre l’any 1575, podem saber que el Lloc de Carcaixent, ja tenia una certa organització comunitària abans de segregar-se de la ciutat d’Alzira, i que cada any, eren triats huit veïns, perquè el Justícia d’Alzira triara dos Lloctinents de Justícia, dos Jutges Comptadors i quatre Consellers que formaren part del Consell General d’Alzira (ARXIU DEL REGNE DE VALÈNCIA, Reial Audiència. Processos, 1. Lletra S/406. Nota número 55).

En aquesta època, es produeix l’auge del cultiu de la morera i de la indústria sedera, la qual cosa donarà lloc, a l’aparició de noves elits locals, llauradors acomodats, que aspiraren a un ascens social més adequat al

Els llogarets dependents d’Alzira, s’anaven convertint en poblacions pròsperes i riques i les desigualtats socials suposaven molta conflictivitat social.

Inmaculada Albelda

Andreu Valls.

I així, Torres Faus, ens diu, que en la segona meitat del segle XVI va haver-hi una gran creació de municipis pel creixement econòmic i demogràfic, i per les necessitats que tenia cada vegada més la hisenda real. Aquest fenomen és el que explicarà que molts d’aquests llocs sol·licitaren la independència, i així ho confirma Escolano l’any 1610:

“La negociació de la seda és tanta, que de xicotets llocs han vingut a créixer i fer-se populoses viles, en raó de la immensa riquesa que amb ella acabalen”.

En el cas de Carcaixent, cal afegir que la inundació patida l’any 1571, va fer que es despoblaren els llogarets de l’horta i l’arquebisbe de València Sant Joan de Ribera traslladaria la parròquia de Sant Bartolomé de Ternils, a la parròquia de l’Assumpció de Carcaixent en 1573.

El regnat de Felip II, constitueix el moment de major puixança de l’Imperi Hispànic, però també el començament del seu declivi; va haver d’acudir a noves fonts d’ingressos, i com el negoci de concedir Privilegis d’Universitats, representava una font d’ingressos important per a la Corona, es comprén que no es denegaren, a tots aquells nuclis d’habitants que pogueren pagar-lo, malgrat l’oposició que solien tindre les Viles afectades.

El dia 13 de maig de l’any 1563, va ser nomenat Bernat Talens, Procurador-Sindique per a gestionar la segregació d’Alzira del Lloch de Carcaixent, que tenia una població d’unes 280 cases, així com una certa autonomia local. Sol·licitant que s’inclogueren com acabe municipal, totes les terres de la part esquerra del riu Xúquer, partint el terme de la Vila d’Alzira, per una línia que aniria des del Racó de l’Alborgí, fins a la Valldigna, incloent tota la Vall d’Aigues Vives en el seu terme.

Hort en la Pedrera (Hort dels Albelda).

L’ermita de la Sang

El rei, a aquesta petició, només va concedir la tercera part de la distància entre Carcaixent i Alzira, i va recomanar la designació del terme restant, a la Real Audiència (ARXIU REGNE VALÈNCIA, Real Cancilleria, Diversorum 354, f. 28. Nota número 56), ordenant aquesta, que s’estenguera el terme municipal des del riu Xúquer fins a la seua volta en la Partida del Alborchí, just on cau l’aigua del Molinell de la Séquia del Cent, i des d’allí, recte cap a Els Colomers, la Cova dels Maravelles i els vessants d’Aigües Vivas fins al terme de la Vall de Alfàndec, tot en línia recta, i d’aquest terme de la Vall de Alfàndec fins al terme de Xàtiva, i des del terme de Xàtiva fins el riu Xúquer, restant les altres dues parts a la Vila d’Alzira. Vicent Escrivà, va ser nomenat comissionat per a partionar el terme, al març de l’any 1577.

Sent mesurat pels experts, la distància entre l’última casa de Carcaixent i la primera d’Alzira, amb una cadena de ferro, seguint el Camí real, mesurant 12276 pams, equivalents en l’actualitat a 2793 metres, i dividint aquests pams entre tres, sent el resultat de 4092 pams (931 metres); aquesta era la distància a la qual s’havia de col·locar la primera fita, just en l’olivar de Pere Vilaméndez, apotecari i veí d’Alzira.

Per la seua part Carcaixent va designar a Domènec Gamieta, marbrista d’Algemesí, i Alzira, a Antoni García, obrer de la Vila; totes dues persones ja eren expertes, per haver participat en la partició del terme d’Algemesí pocs mesos abans.

No obstant això, els síndics de tots dos pobles discutien sobre com havia d’interpretar-se el Privilegi, i el comissionat va dir, que la tercera part no sols afectava aquesta fita, sinó que havia de fer-se la demarcació tenint en compte la correspondència de totes les altres Partides amb aquest.

La Vall d’Aigües Vives

Per a fer-te un monument

L’ermita de la Sang

El Síndic de Carcaixent, va ser partidari de travessar el riu Xúquer i continuar la partició de les terres en línia recta fins on s’acabara el terme d’Alzira.

El Síndic d’Alzira, proposava, que el terme de Carcaixent, no travessara el riu Xúquer, perquè era un riu gran i important, i era costum que els rius serviren de límits; i perquè, Carcaixent havia sol·licitat en el Privilegi d’Universitat que el seu terme limitara amb el riu Xúquer i a més, els veïns de Carcaixent, no tenien terres en la part esquerra del Xúquer.

Aqueix mateix dia, es va presentar davant el comissionat, el Síndic del Monestir de la Valldigna, que volia l’hereteu de Benivaire, trobant-se aquesta en el terme d’Alzira; aquesta hereteu, havia sigut donada per Jaume II al Monestir de la Valldigna, el dia 11 de desembre de 1311, agregant-se posteriorment, altres parcel·les donades pel propi rei durant l’any 1318, i tenia una extensió d’unes dos mil fanecades.

El Síndic de Carcaixent es va oposar, ja que aquesta finca estava situada dins de la tercera part de la distància a Alzira, i corresponia a Carcaixent.

El Comissionat va fer la demarcació, atenent al sol·licitat per la nova Universitat, des del riu Xúquer fins a la Valldigna.

Amb posterioritat, el Síndic de Carcaixent, va sol·licitar al Comissionat, que continuara la demarcació del terme a l’altre costat del riu, qüestió que va ser admesa pel jutge.

I el 15 d’abril es va demarcar la Partida entre el Xúquer i Paranxet, prop de Massalavés.

Alzira, va recórrer aquesta demarcació davant la Real Audiència, paralitzant-se tot el procediment durant tres anys.

L’any 1580, el Síndic d’Alzira, plantege continuar amb la demarcació de la resta del terme de Carcaixent que s’estenia fins al terme de Xàtiva.

Segons el Síndic de Carcaixent, la majoria d’aquestes terres eren propietat dels seus veïns, exceptuant unes poques terres que pertanyien a uns vint-i-cinc o trenta veïns del Lloch de Cogullada, que era gent molt pobra, i a més, aquelles terres, conformaven la dezmería de la Parròquia de Carcaixent i eren custodiades pels guardes de Carcaixent.

Alzira, no va voler que els Llocs de Cogullada, la Pobla Llarga, Ternils i Benimaclí foren inclosos en el terme de Carcaixent, i en 1581, Joan Pérez Banyatos, va mesurar la distància des de Carcaixent fins a Cogullada assignant tres quartes parts de la mateixa al final de Carcaixent, amb una línia que anava des de les muntanyes del Realenc al riu Xúquer, i des d’allí, fins al terme de Massalavés; d’aquesta manera, Cogullada i la Pobla Llarga es van incloure en el terme d’Alzira.

Aquesta demarcació tan absurda, va durar fins a 1589, quan la Universitat de Carcaixent aconseguiria el Privilegi de Vila Real, incorporant en la sol·licitud que el Lloc de Cogullada fora incorporat a Carcaixent, ja que, com anteriorment s’ha esmentat, en ella es trobaven la majoria de les terres dels veïns de Carcaixent, sent aprovat així pel rei; i, ordenant al mateix temps, que el Lloc del Toro passara a ser terme d’Alzira.

Carcaixent, i així ens ho explica Oroval Tomás (“Plets d’antany”. Fira i Festes, 1962)-, és un topònim preromànic, però com a entitat local, fins a l’últim quart del

segle XVI no és més que un poblat dependent d’Alzira. “Era -diu el seu representant en un procés de 1653- una mateixa cosa i barri i carrer d’aquesta Vila d’Alzira”.

Ja abans de posar fi a la seua vida dependent, hi ha indicis que suportava malament el seu estat de submissió i que des del punt de vista polític i administratiu per part dels rectors del municipi es tenia en notòria postergació a les poblacions annexes extramurs de la vila, perquè en 1547 ha d’intervindre el Rei per a obligar al fet que en la insaculació per als càrrecs comunals d’Alzira siguen inclosos també habitants d’Algemesí i de Carcaixent.

El primer pas decisiu cap a la independència no es dona, fins a l’11 de març de 1576, en què Felip II atorga al nostre poble el privilegi d’Universitat, segregant d’Alzira el territori que s’assigna a la nova entitat, en el qual no es va comprendre en aquells dies el lloc de Cogullada (…).

El 2 d’abril de 1560, i segons consta en Butla Pontifícia, es concedia la facultat per a què es poguera fundar a Carcaixent una Confraria, “la Confraria del -Santíssim Sagrament o Lloable Confraria del Santíssim Cos Preciós de Nostre Senyor Déu Jesu Christ supra Minerva”- (La coneguda “Confraria de la Sang”), la qual construí l’Ermita de la Sang per a la celebració dels seus propis actes i que també donaría nom al carrer on estava situada.

Durant diversos segles, la Processó del Corpus Christi, era la Festivitat mes important que es commemorava en la Vila d’Alzira, la fundació d’aquesta Confraria,

Pont de l’Horta

L’ermita de la Sang

va suposar una disminució de la representació social del poder de la Vila d’Alzira, alhora va ser un important instrument per a les noves oligarquies de Carcaixent (Talens, Albelda, Garrigues).

En els anys 1561 i 1562, acabada de crear la Confraria, la Festivitat del Corpus, es va celebrar a Carcaixent, el diumenge següent després de la festa del Corpus Christi, perquè no se solapara a la processó d’Alzira; dirigint-se el Síndic d’Alzira Miquel Jèronim Climent al Tribunal de Justícia Valencià per a queixar-se de l’absència dels “Llocs de Ternils i Carcaixent” en aquesta processó, explicant a dita alta Tribunal l’oposició del Rector i dels Habitants de Carcaixent a assistir a la mateixa a Alzira; havent organitzat una processó paral·lela, mitjançant la constitució d’una -nova Confraria anomenada del Santíssim Cos Preciós de Nostre Senyor Déu Jesu Christ supra Minerva- sense les autoritzacions corresponents, ocasionant un enfrontament entre l’Ordre Eclesiàstic i el Real.

I encara que es van prendre mesures, el conflicte era continu, iniciant-se un procediment en la Real Audiéncia, entre la Confraria Minerva i l’Església de Carcaixent, contra el Vicari, el Justícia i Jurats de la Vila d’Alzira, i així és com ho narra Garés Timor, estant pròxima la festivitat del Corpus, els Confrares van triar al Dominic Francisco Mejía de Molina, Bisbe de Fez, en preservador, citant als Oficials de la Vila a València perquè respongueren sobre les demandes que els havia interposat davant el Tribunal Eclesiàstic la citada Confraria.

El Bisbe de Fez, com a Magistrat, comunique als habitants de Carcaixent i Ternils que podien processionar el dia del Corpus, sent aquesta decisió recorreguda pels Síndics d’Alzira, enviant tres comissions (una dels Oficials de la Vila, un altra de la Real Audiència, dues sota pena de 500 lliures; i la tercera de l’Arquebisbat de València, sota pena d’excomunió i 25 sous per cada persona que ho incomplira), a les citades poblacions perquè se seguira el costum i que acudiren a la processó del Corpus Christi de la Vila, per la qual cosa en aquella jornada, no es va celebrar la del Lloc de Carcaixent.

Processó del Corpus. Parròquia de l’Assumpció

Però, estant presents els comissionats de l’Arquebisbat el dia del Corpus, van entregar a la Comissió Oficial una carta del Bisbe de Fez, ordenant (que els de Carcaixent), no acataren els mandats, perpetuant encara més els enfrontaments.

El Síndic d’Alzira, es queixe davant la Real Audiència de l’actitud del Bisbe de Fez, que continuava vulnerant la jurisdicció real, interposant-se un plet davant aquesta, sent les parts, la Confraria de la Minerva i l’Església de Carcaixent contra el Vicari, el Justícia i els Jurats de la Vila d’Alzira; i un altre plet, contra el Bisbe de Fez davant la Governació, i així, transcorrent l’any 1567, es van dictar sentències desfavorables a la Vila d’Alzira, complint la Confraria de la Minerva de Carcaixent un paper desestabilitzador enfront de l’oligarquia d’Alzira, a la qual la resta dels Llocs, no van fer més que adherir-se.

L’any 1690, es funda la Congregació de Nobles i Ciutadans Confrares de la Minerva, distingits amb el títol de Devots de la Passió de Jezu Christo.

Té el seu origen, a conseqüència d’un procediment incoat l’any 1765 pel Prior de la Confraria de la Minerva, Pedro Talens i alguns membres, contra altres integrants de la mateixa Confraria per les discrepàncies hagudes en les reunions i processons.

Daràs i Mahiques, en el seu article “Congregació de nobles i ciutadans confrares de la Minerva, distingits amb l’honrós títol de Devots de la Passió de Jesu Christo (de la Sang)” ens compta quins eren els càrrecs principals de la Confraria:

-El Prior, que ho era de la Confraria Minerva, era exercit pel Vicari perpetu de la Parròquia; assistia a les juntes i proposava que es tractaren els temes que se li indicava pels conservadors, sent el seu vot decisiu davant una votació igualitària.

Arribant a ser priors de la mateixa en 1764, Josép Morera, Pere Talens en 1765, Bartolomé Gomis en 1766, Agustí Talens de la Riba en 1767, Joaquím Garrigues en 1768, 1771, 1774 i 1780, Manel Gisbert en 1772, 1773, 1776 i 1777, Andréu Romero en 1779 i Jaume Albelda en 1808.

-Els Conservadors, ho eren en número de dos, i costejaven la funció del Sant Enterrament amb una gran solemnitat, pagaven el sermó del Davallament i convidaven a tots els cavallers i ciutadans, jubilats o acollits, a l’aniversari general que se celebrava el dilluns següent al Diumenge de Passió per les ànimes de tots els congregants morts, i a la Processó que se celebrava el Dijous Sant, i als actes del qual assistien tots vestits de militar.

En les juntes, prenien seient al costat del Prior.

Assistien a les Processons del Sant Enterrament i a la Processó General del Divendres Sant amb les seues vestes i varetes negres. Col·locant-se el primer entre el pas del Crist i el pas de la Soledat, i el segon entre el pas del Crist i el pas de Jesús de l’Hort.

-L’Escrivà, realitzava les convocatòries a junta, en paper imprés i alçava la corresponent acta.

Van ser escrivans, Miquel Jerónimo Hernández en 1763, Josép Pons en 1772, Josép Noguera Alonso en 1796, Josép Amador de Gaspar en 1808.

L’ermita de la Sang

Per a fer-te un monument

Per a ingressar en la Congregació es pagava una pesseta blanca, i quatre sous de plata el Diumenge de Passió; amb això, se sufragava la missa en sufragi del congregant que moria.

Tots els congregants que no assistien a les Processons del Sant Enterrament i Processó General de les Vestes, pagaven una multa de deu sous.

-Els Congregants de número, segons els estatuts, havien de ser nobles, sumant un total de cinquanta, així com els Acollits, que eren en igual número, i vint-i-dos els Beneficiats, representant la suma total dels seus components, l’apostolat de Crist.

-Els Aspirants, estaven obligats a justificar ser nobles o ciutadans, per a això era preceptiu presentar el corresponent memorial que provara la seua noblesa i neteja de sang. El memorial, era presentat huit dies abans de la seua votació davant els Conservadors, els qui presentaven a l’Aspirant davant el Secretari, llegint-li els estatuts i notificant-lo al Prior. La seua admissió s’efectuava prèvia votació, i per majoria de vots dels membres reunits en Junta General, podent admetre als qui els semblara.

En morir un congregant de número, es preferia que li substituïra un fill seu abans que un estrany.

Es podia ingressar abans de complir els díhuit anys, i a partir d’aqueixa edat, tenien vot en les Juntes.

La jubilació, es concedia als seixanta anys, si abans no s’al·legava algun impediment greu que li impossibilitara l’assistència a les Processons, encara que es continuava contribuint amb les despeses de la Confraria.

Les reunions de la Junta se celebraven en l’Ermita de la Sang, (segons l’historiador Fogués Juan, en la seua obra Història de Carcaixent):

“(…) l’any 1593, un particular va regalar una casa perquè es construïra, i l’Ajuntament, per a donar-li major amplària, va comprar una altra. Va fer l’obra, l’obrer Vills i la fusta que era de carrasca, va ser proporcionada pel notari Casanova. Va ser

Vista general de Carcaixent

coberta pel tapiador Meseguer (1604). En 1757 va ser restaurat l’edifici, fent-se de nou el paviment i revocant-se les parets.

Aquesta ermita era propietat de la Confraria de la Sang, i en ella es va habilitar una farmaciola per a curar als deixuplinants que concorrien a aquestes processons de Quaresma.

La Processó de l’Enterrament acabava en aquesta església el Dijous Sant, i en l’endemà eixia, de la mateixa la processó del Divendres Sant, anomenada de “les Vestes”.

Per l’historiador Fogues Juan, també podem saber, que l’Ermita de la Sang, era una de les esglésies de Reconquesta que es van construir en els segles XVI i XVII com a seu de les confraries del mateix nom en tot l’Antic Regne de València; aquest model de construcció, hui encara podem admirar-lo en l’Ermita de San Roc, però aquesta molt més antiga.

L’Ermita era d’una només nau, delimitada per gruixudes parets i d’arcs apuntats de cadirat que descansaven en uns contraforts. La teulada, de doble vessant, i a l’interior, es trobava el presbiteri, i diversos altars laterals situats entre els contraforts.

L’altar major, presidit per un retaule, amb la imatge del Ecce-Homo, trobant-se documentada ja l’any 1624.

En aqueix mateix any, sent clavari Bartomeu Albelda de Maties, es van pagar al pintor Vicente Castelló, 23 lliures, 16 sous i 2 diners, a compte de la pintura del retaule.

La Confraria, honrava a Crist, el tercer diumenge de cada mes, celebrant una missa i una processó, participant en la processó del Corpus Christi, l’Octava i el Viàtic, i en les cerimònies i processons del Dijous Sant i Divendres Sant.

Segons el Llibre de Visites Pastorals, apareix en l’apartat de despeses, els dedicats a la cera consumida, als actes eucarístics i processons, a la pólvora, al lloguer de gramalles i armadures, vestes i flagels per als deixuplinants que s’assotaven en les processons de Setmana Santa, així com els realitzats en la confecció del Pas del “Devallament de la Creu”.

Les reunions i els actes litúrgics se celebraven en l’Ermita de la Sang i amb el pas del temps, es van traslladar a la Capella del Sant Crist (hui altar de Sant Francesc Xavier) en la Parròquia de La nostra Senyora de l’Asunción.

La imatge del “Ecce-Homo” va ser col·locada en l’altar de les Ànimes i els llenços traslladats a l’arxiu.

Aquesta ermita va ser derrocada en 1927 per a alçar sobre el seu solar l’actual Casa de la Séquia.

La Congregació de la Passió, celebrava els seus actes penitencials el Diumenge de Passió, el Dijous i Divendres Sant, coincidint amb els actes que celebraven la Cofradia de Minerva, fet que va motivar que totes dues Germanors tornaren a unir-se.

En el segle XVII va ser dedicada ja a escola de xiquets, però a partir del segle XIX va començar a dedicar-se a tota sort d’usos profans.

Així doncs, en 1839 es van celebrar en aquest local les eleccions per a diputats a corts i senadors que van durar set dies; en el mateix any, es va celebrar la Junta General de la Séquia.

Carrer La Sang

L’any 1842, l’Ajuntament va arrendar l’ermita perquè s’establira en ella el primer casino, que es va titular “La Tertúlia”, aquesta societat, va alçar un escenari en aquest local en 1847 per a representar funcions dramàtiques. Amb tal motiu, va haver de ser arrancat l’altar que hi havia i traslladat a la Parròquia.

Durant la guerra de 1936, l’antiquíssima imatge del Crist va ser cremada. Carcaixent, abans de la disgregació d’Alzira, ja tenia el seu propi sistema de regadiu; va ser heretat per l’estada musulmana en les nostres terres, sent les séquies més important les anomenades “Séquia d’Alperoz”, que regava el terme de Ternils i la “Séquia de l’Armajal” (actualment Séquia de la Coma), que ho feia en la Partida de la Serguera, a través d’una xicoteta presa que hi havia construïda al costat del Barranc de Barxeta, que només es podia regar quan hi havia aigua; i els dies del mes que tenien dret al reg, els habitants del Horta de Cent.

Un document de l’any 1495, recull que la Séquia més important del nostre terme, va ser la Séquia del Rei o de l’Horta, que era una xicoteta séquia que servia per al regadiu de les partides més pròximes a Alzira, però va quedar destruïda en la guerra de la Reconquesta, tornant-se a construir, aquesta vegada, una mica més gran (però insuficient), i amb diners de la corona, concedint el reg per a les terres de tots els que van contribuir a la Reconquesta, trobant-se tutelades pels Senyors d’Alzira, que cobraven els seus impostos per fanecades, a les terres que es beneficiaven d’aquesta aigua.

Davant les vicissituds i patiments per l’escassetat de les aigües concedides als Llocs de l’antiga Horta de Cent, l’any 1605, Don Francisco Crespi de Valldaura, Senyor de Sumacàrcer i de L’Alcudia de Crespins va atorgar una escriptura de concòrdia per a la construcció de la Séquia d’Escalona, fins a la Vila de Castelló, donant esperances als veïns de Carcaixent, que aquesta poguera ser prolongada fins al seu terme, i tindre l’aigua necessària per a regar els camps; però la negativa dels castellonencs i l’oposició fèrria dels regants d’Alzira, perquè es concediren noves autoritzacions de reg, va fer que el projecte no prosperara.

En 1653 el Consell General de la Vila de Carcaixent, va celebrar una reunió, sota la Presidència de Monserrat Talens, acordant sol·licitar a la seua Majestat el Rei Felip IV, traure aigües del riu Xúquer, per qualsevol punt que a la Vila de Sumacàrcer li semblara bé i conduir-la fins al terme de Carcaixent per a regar les seues terres, i que no ho fora per la Séquia d’Escalona, acompanyant un escrit compost per vint-itres Capítols, en els quals es demanava la concessió de la presa d’aigua i conservació per sempre de la Séquia, acompanyant 1000 dracmes dobles de plata, quantitat considerable per a una Vila que en aquells dies comptava amb tan sols mil habitants.

La Séquia de Carcaixent va ser construïda en virtut de l’acord signat en 1654 per N’Ausiàs Crespí de Valldaura, Senyor de Sumacàrcer, i Martín Talens, Síndic procurador de la Vila de Carcaixent, i així ens ho explica Valentí Pons, (“La Real Séquia de Carcaixent i els drets històrics del poble de Sumacàrcer”. Festes Patronals de Sumacàrcer, 2007…):

… Prèviament, el rei Felip IV havia expedit el corresponent privilegi real, davant la negativa dels regants de Villanueva de Castellón de prolongar la séquia d’Escalona fins al terme de Carcaixent i pels escassos recursos hídrics que els agricultors d’aquesta vila obtenien del riu Albaida i del barranc de Barxeta…

La lectura de l’escriptura de concòrdia posa de manifest que N’Ausiàs Crespí, prenent com a model la negociació del seu pare Francisco havia seguit per a la construcció de la séquia d’Escalona, no va deixar caps per lligar a l’hora de defensar els seus interessos senyorials i els dels seus vassalls.

N’Ausiàs autoritzava els veïns de Carcaixent a alçar l’assut i els primers trams de la séquia dins del seu Senyoriu, però a canvi els va exigir minses condicions…

L’emplaçament del primitiu Assut, consistia en un gruix murallón amb rampa de fustes entrellaçats per a subjectar la maçoneria, es trobava en el mateix lloc que en l’actualitat; al final de la Partida de “Pinella”, en el punt denominat “El Molinet Vell…”

Iniciades les obres de construcció de l’Assut a Sumacàrcer, i en execució la canalització de les aigües fins a Carcaixent; la Séquia Real d’Alzira (abans la del Rei), no va veure mai de grat que la seua antiga alqueria tinguera un assut abans que el seu, recorrent a la Real Audiència de València, dificultant en la mesura del possible les obres, i exigint la seua antiga preferència al dret de les aigües, però la sentència dictada pel tribunal, no canvie la realitat.

L’ermita de la Sang

L’obra consistia a unir troncs entrellaçats, amb puntes de ferro introduïdes en una pedra blanca anomenada “tap”, adaptant-se a les necessitats del terreny, elevant barrancs, creuant camins i perforant les terres, fent mines, recorrent set termes municipals (Sumacàrcer, Càrcer, Cotes, Alcàntara, Beneixida, Castellò i Ràfol), amb els respectius enfrontaments al pas per cadascun de ells, fins a recórrer els més de catorze quilòmetres que dista de Carcaixent.

Una obra faraònica i de gran valor humà, tenint en compte els mitjans amb què es comptaven en l’època.

Aquests treballs, van costar 26.973 lliures, equivalents a 950.000 jornals, invertits en quinze anys, per la qual cosa es van haver de contraure nombrosos deutes; es van pagar talles especials, es van recórrer als Censos autoritzats pel Rei, quants van tindre diners a Carcaixent, van subscriure hipoteques, els Talens, Garrigues, Albelda, Nicolau, Amador, Boscà, Canut, Gisbert, Noguera i altres; la Parròquia, les monges Dominiques, l’Hospital, la Catedral de València, el Col·legi del Corpus Christi i nobles de València.

Estant les instal·lacions ja a punt de finalitzar, l’any 1671 una devastadora riuada va destruir l’Assut, afonant diversos trams de la Séquia, provocant innombrables despreniments, la qual cosa va suposar haver de demanar nous Censos, en una economia plenament endeutada, tant a nivell comunitari com individual, i conseqüentment retardant l’arribada de l’aigua tan necessària per a Carcaixent.

Finalment, el 13 de Juliol de 1679, les aigües del riu Xúquer van arribar al nostre terme, celebrant-se un Tedeum d’acció de gràcies, Missa solemne en la Parròquia de l’Asunción i diversos actes populars.

L’Assut de Carcaixent a Sumacàrcer.

L’any 1860, es van comprar les terres de l’al voltant de l’Assut en Sumacàrcer per a emmagatzemar fusta, i atendre les reparacions del propi Assut, ja que en aquells dies, baixaven a flotació els troncs dels pins, procedents de Conca, pel riu Xúquer, i es va començar a construir la casa que actualment existeix.

L’any 1925, es van permutar, per les obres que la Comunitat de Regants havia fet en l’edifici de l’Ajuntament de Carcaixent, per a adequar les seues instal·lacions (ja que allí tenia la seua seu), després dels successos de 1911, per l’edifici en ruïnes de l’antiga Ermita de la Sang que estava situada a meitat del carrer del mateix nom, actualment Juliá Ribera, alçant-se un nou immoble, que va ser inaugurat el dia 21 d’octubre de 1929.

L’Assut de Carcaixent a Sumacàrcer.

La sèquia de Carcaixent.

L’ermita de la Sang

Per a fer-te un monument

En l’antic carrer de la Sang, l’any 1954, Carcaixent va veure nàixer una nova Comissió Fallera, la de la Creu–Julián Ribera, sent el seu primer President Don Carlos Rodríguez Franco i la seua Fallera Major, Rogélia Ripoll, que també va ser nomenada Bellesa Fallera.

Aquesta falla, va ser l’antecessora de l’actual Creu-Julià Ribera, que va renàixer l’any 1977, plantant el seu primer monument en 1978, recuperant de nou l’emplaçament històric dels carrers Creu i Juliá Ribera.

Aquesta nova comissió, va ser nodrida per fallers provinents de les Falles Jardí de L’Alegria i la Plaça de les Dies, sent el seu primer President Bernardo Martínez i Salom, que al costat del xiquet Enrique Peiro i Bixquert, acompanyats per les Falleres Majors Senyoreta Amparo Albinyana i Morant i la xiqueta Lucía Torres i García van conformar els primers càrrecs d’aquesta nova etapa.

També van recuperar la llegenda que apareix en l’escut de l’actual Comissió que diu “Fins el cèntim”.

Aquest lema, va aparéixer per primera vegada l’any 1954, en la crítica de la Falla, i així ho va escriure Arminyana i Canut:

“Com a cap de bestiar sé dir que no, Dic per a poder lliurar-em; i d’açò qui ha de pagar-em?

Pagar-li?, Vaja sermó!

Per a fer-te un monument

Pagarà la comissió Sens regateig ni dolor i “fins al sentim”, si senyor. I si dinés n’hi hà Vostè, al final, cobrarà amb un diploma d’honor”

Va obtindre pel llibret de la Falla en aquest mateix any, esments de gran renom, com va ser la Segona Placa Cisellada del Rat Penat.

Falla Creu-Julià Ribera, 1978.

Diu Arminyana, que tot va succeir quan el mestre Villar, director de la Banda de Música reclamà que li abonaren la quantitat convinguda pels serveis prestats a la comissió, i volia cobrar fins a l’últim cèntim. Els fallers, a manera d’ironia van dir que no es preocupara que cobraria fins a l’últim cèntim…, i el va cobrar. Des de llavors, a cada proveïdor de la Falla repeteixen que no patisquen, que cobraran fins al cèntim, i si no poguera ser, els entregaran un diploma, i s’ha acabat. De tant repetir “fins al cèntim”, és pel que ha passat a formar part dels símbols identificatius d’aquesta.

BIBLIOGRAFIA i FONTS

- ARXIU HISTÒRIC DE LA PARRÒQUIA DE L’ASSUMPCIÓ DE CARCAIXENT

- ARXIU MUNICIPAL DE CARCAIXENT

- ARXIU REAL SÈQUIA DE CARCAIXENT

- ELS CARRERS i LES PLACES DE CARCAIXENT. Història i anecdotari Bernardo Daràs i Mahíques. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2007

- GARES TIMOR, V., Poder y conflicto: las secuelas de la fundación de la Cofradía de la Minerva de Carcaixent en el declive de la representación social de la Villa de Alzira (1560-1567)

- HISTÒRIA DE LES FALLES DE CARCAIXENT. Dels origens fíns a 1981. David Vidal i Sanmiguel. El Petit Editor, 2016.

L’ermita de la Sang

Capítol 4 L’Asil

“… En terres valencianes La fe per Vos no mor I vostra Imatge Santa Portem sempre en lo cor.

Salve, Reina del cel i la terra; Salve, Verge dels Desamparats; Salve, sempre adorada Patrona; Salve, Mare del bons valencians”

Fragment de l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desamparats.

Emilio Barbajosa Albelda

President Infantil 2023

stimats amics

Em dirigisc a vosaltres com a president infantil d’aquesta gran Falla, a la qual pertany des del moment en què vaig nàixer i els meus avis, Emilio i Pepa, em van apuntar inculcant-me l’amor per aquesta festa, la nostra festa valenciana.

Per això, no estic ací per casualitat. Soc faller des del bressol i he crescut en una família amb una gran tradició fallera, repleta de càrrecs i responsabilitats, des de falleres majors a presidents, passant per padrins i fins i tot millors fallers de Carcaixent, per la qual cosa no és d’estranyar que a mi em tocara aquest càrrec alguna vegada, i molt poc va costar convèncer-los que ara era el meu torn. De la mà de la meua cosina Mar, espere que visquem unes Falles inoblidables i promet compensar-la per no haver pogut acompanyar-la en tots els actes.

Gràcies a Ignacio per ser el meu “col·lega”, per traure’m sempre un somriure, i per donar-me l’oportunitat de compartir aquest any en un aniversari tan especial amb Isabel, Mar, Ana i José Luis; formem un gran equip i junts gaudirem del partit fins al final, quan sone el xiulet del coet que iniciarà la cremà.

Em sent orgullós de pertànyer a aquesta gran comissió que, gràcies als que estan i als que van estar, ha arribat als seus 50 anys de vida; i em sent orgullós de ser part d’aquesta festa, tan gran que ja no és només nostra, és patrimoni de tota la Humanitat.

Vos anime a tots a gaudir amb nosaltres de la millor festa del món, les Falles.

Visca la Falla Plaça les Dies!

Passen i vegen! És el que sol cridar el cap de pista del circ, a tots aquells que passen per davant de l’enorme carpa de ratlles verticals roges i blanques. “Passen i vegen, xiquets i xiquetes, senyores i cavallers, el millor espectacle del món…”

I en veritat, ho és. És un espectacle incomparable. Al circ els xiquets gaudeixen, però és que els majors s’ho passen igual o fins i tot millor. Quan obris la lona i entres a la carpa, et sents transportat a un altre lloc completament diferent del que acabes de deixar. Arribes a un món de diversió i aventura; a un món màgic ple de desafiaments i emocions. Et sents envoltat per una atmosfera on tot és possible. I de sobte, et trobes embolicat en un halo d’intens colorit, bellesa i ritme. Et quedes amb la boca oberta i no pots deixar d’aplaudir fins que s’acaba la funció.

La nostra falleta d’enguany té tots els elements necessaris per formar part del millor circ de tots els temps. Ens acompanyeu? Les figures centrals són Colombina i Arlequí. Estan molt enamorats i viatgen pel món contant la seua història d’amor, molt particular perquè és un amor pallasso i caminen tot el temps fent riure. S’agafen de les mans i se miren amb un afecte tan profund que tothom pot percebre el que senten l’u per l’altre. Les seues mirades estan plenes de tendresa, dolçor i amor. Al voltant d’ells trobem tot un conjunt d’acròbates, malabaristes, pallassos, equilibristes, saltimbanquis i mags. Voleu conèixer-los al detall?

Primer us presentarem els pallassos més graciosos. Ells són Blai i Mariona que amb la gran corbata roja entropessen tota l’estona. Baptista el malabarista llança boles a l’instant, per darrere i per davant. Nicanor no té cap por perquè és un brau domador. Al seu costat un lleó fer, sembla més aviat un corder. I si mirem cap a dalt, sabeu a qui trobarem? A Lina l’equilibrista, és la millor en la pista. També tenim una acròbata amb un encant especial. Nora salta fins el cel i amb les mans toca un estel. Àgata molt decidida, fa piruetes i gira. I sabeu qui es troba sempre molt a prop de la xicalla? Magnus, el nostre forçut, que és un bonàs molt cabut. Només ell pot alçar cinc xiquets amb cada braç. Si no ho veus, no t’ho creuràs! Ens falta el mag Aleix, que d’un mocador trau un caramel. I si agita la vareta, del barret ix una colometa. Olga s’enlaira al trapezi i comença a balancejar. Agafant impuls es llança per poder molt lluny volar. I ja per finalitzar ens queda, un amic excepcional. Sota un barret trencat, decorat amb una flor, trobem la cara d’Albert, un pallasso somiador.

Quin espectacle és el circ. Que gaudiu de la funció!

Falla Infantil 2023

L’Asil de la Mare de Déu dels Desemparats

Mª Teresa Albelda

na ciutat és molt més que un simple lloc de residència; és un emplaçament amb una rica història, cultura i arquitectura. Els edificis emblemàtics són una part integral de la identitat i el patrimoni d’una ciutat. Des d’imponents cases fins a antics monuments històrics, aquests edificis són un recordatori de l’evolució i el progrés d’una ciutat al llarg dels anys. Cada edifici té la seua pròpia història única i atractiva que és digna de ser coneguda i benvolguda.

Al carrer de Santa Anna número 4, trobem l’Asil, un edifici interessant per la generositat de la seua benefactora, N’Amàlia Bosarte i Taléns de Riera. Va ser construït a principis del segle XX amb l’objectiu de brindar un habitatge a xiquetes òrfenes. L’edifici de l’Asil és un testimoniatge de la generositat i caritat de N’Amàlia, que va voler proporcionar un lloc segur i acollidor per a xiquetes que d’una altra manera estarien sense llar.

Amàlia Bosarte va nàixer a Madrid l’any 1829. Era l’única filla del matrimoni format per Clemente Bosarte Martínez, natural de Madrid, i de la carcaixentina Josefa Antonia Taléns de Riera i Brú. Per línia paterna era neta de l’il·lustre historiador Isidoro Bosarte de la Creu i de Juana Martínez de Torres, i per línia materna del regidor perpetu de Carcaixent, Salvador Taléns de Riera i Juana Bautista Brú Guerau, família que va tindre a Carcaixent un paper destacat i primordial en la vida social, econòmica, i principalment política, des del segle XVI. El pare, militar de professió, va arribar a ser coronel de cavalleria del Regiment “Castilla” i cavaller de “las Reales y Militares Órdenes de San Fernando” i del Fènix d’Alemanya. Amb només quatre mesos d’edat, el 29 d’abril de 1830, va morir la seua mare de tisi pulmonar en la vila d’Olmedo i dos anys més tard, el 4 d’octubre de 1832, morí el seu pare en Aravaca. Òrfena de pare i mare, la seua àvia Juana Martínez de Torres, es va encarregar de N’Amàlia, segons les

últimes voluntats expressades pel seu pare. A la mort de la seua àvia paterna en 1836, es fan càrrec de la jove Amalia els seus oncles José Bosarte Martínez, nomenat pel seu pare tutor i administrador dels seus béns, i Pascuala Taléns de Riera Brú, amb residència a Carcaixent al carrer de Santa Anna, actual edifici de l’Asil. El 20 de novembre de 1847, va contraure matrimoni canònic en la Parròquia de l’Assumpció de nostra Senyora de Carcaixent amb l’hisendat i polític valencià Estanislau Marau i Leiva de Còrdova. Estanislau era parent dels Brú, que tenien la seua casa noble i antiga al costat de la d’Amalia, al carrer de Santa Anna.

Fotografia que mostra l’actual edifici de l’Asil de Nostra Senyora dels Desemparats.

Imatge de N’Amàlia Bosarte i Talens de Riera

Probablement amb motiu d’alguna visita realitzada als seus parents de Carcaixent, Estanislau va poder entaular amistat i posterior festeig amb la jove Amàlia, que gaudia d’una gran reputació i una considerable fortuna. Estanislau també tenia importants propietats a l’Olleria, Ontinyent i Albaida, per la qual cosa, amb aquest matrimoni Amàlia va ampliar encara més la seua posició social.

Els joves van establir la seua residència al carrer de sant Tomàs, número 10, del’OlleriaitambéaValènciacapital.No obstantaixò,efectuavenvisitesfreqüents a Carcaixent, amb la finalitat d’atendre l’important patrimoni que posseïen. A Carcaixentapareixdocumentadal’única filladelmatrimoni,MaríadelosDolores Amalia Marau i Bosarte, que va morir el 2demaigde1849,als12diesdelseunaixement. Després de vint-i-quatre anys de matrimoni, Amàlia va enviduar el 4 de març de 1871.

Palau dels Bru de Carcaixent (antic dels Boscà).

Partida de Matrimoni de N’Amàlia Bosarte i N’Estanislau Marau. Arxiu històric de la Parròquia de l’Assumpció de Nostra Senyora de Carcaixent.

Carrer de la Marquesa

El 19 de setembre de 1877 va contraure segones núpcies, amb dispensa de parentiu en tercer grau de consanguinitat pel Papa beat Pius IX, amb el terratinent i polític valencià Eduard Maestre Toviá. La cerimònia va tindre lloc en la Parròquia de sant Tomàs Apóstol de València.

Eduard Maestre Toviá era fill de Rafael Maestre Nebot i de María Ana Toviá Taléns, oriünda de Carcaixent. Va nàixer a Ontinyent, el 19 de febrer de 1833. Llicenciat en dret per la Universitat de València. Finalitzada la carrera es va traslladar a Madrid, on el ministre Luis Mayáns el va col·locar en el ministeri de Gràcia i Justícia. Després va ser designat membre de la Diputació Provincial de València en 1875 i va continuar exercint el càrrec fins a l’any 1881 en representació del districte d’Ontinyent. Al febrer de

de Montortal, antiga de les Monges. A mà esquerra trobem la casa de N’Amàlia Bosarte. Postal fotogràfica de principis del segle XX.

Certificació de la partida de defunció de N’Estanislau Marau i Leiva.

1881 va ser elegit diputat a Corts pel districte d’Albaida en substitució de Luis Mayáns, però no va arribar a prendre possessió de l’escó degut a la caiguda del govern del Partit Conservador. Entre 1891 i 1893, va ser senador per València. Igual que son pare, Eduard va ser un gran terratinent, amb possessions a Ontinyent, Fontanars dels Alforins, Sueca i Carlet.

N’Amàlia Bosarte i N’Eduard Maestre amb els servents a l’Hort de Sant Eduard de Fontanars dels Alforins.

Els oncles d’Amàlia, José Bosarte Martínez i Pascuala Taléns de Riera Brú, van morir a Carcaixent, el 3 de juliol de 1885 i el 30 de març de 1892, respectivament, sent declarada Amalia Bosarte hereua universal de tots els seus béns i del Majoratge fundat pels seus besavis, Francisco Taléns Ferrando i María Inés Albelda i Garrigues, davant el notari de Carcaixent Jerónimo Garrigues, l’1 de maig de 1758.

El 2 d’agost de 1895 N’Amàlia Bosarte, dotada d’una considerable fortuna i davant la falta d’hereus forçosos, va redactar el seu testament a València davant el notari Miguel Tasso Xiva, actuant de testimonis el doctor José María Llopis Domínguez, catedràtic de la Facultat de Dret, Francisco García Albán i Vicente Albert Benavent.

En la clàusula XI del testament diu el següent:

“Ocurrido el fallecimiento del mencionado mi esposo, de los bienes rahíces que este haya usufructuado, fundo una administración con el objeto de que con las rentas de dichas fincas, que en ningún caso, salvo lo que después prevendré, quiero se vendan, se establezca un Asilo de Beneficencia que con el título de Nuestra Santísima Virgen de los Desamparados...”. Siendo el principal objeto de dicha fundación el “... recoger en él a niñas huérfanas pobres vecinas de Carcagente, cuya edad no sea menor de cuatro años ni exceda de los doce, en número que crean conveniente la Junta

N’Amàlia Bosarte i N’Eduard Maestre amb els servents a l’Hort de Sant Eduard de Fontanars dels Alforins.

Per a fer-te un monument

Administradora de dicho Asilo, y si a juicio de dicha Junta los rendimientos de mis fincas permitiesen hacer extensivo este beneficio a niños también huérfanos y pobres vecinos de Carcagente, de la edad antes expresada, podrán administrarlos y aun hacerlo extensivo también a pobres septuagenarios, o a falta de estos sexagenarios de la misma población...” (Cláusula XI, 3.ª).

També va deixar constituïda la primera Junta Administrativa de l’Asil, com apareix al testament:

“... Señor Cura de la Parroquial Yglesia de Carcagente, a sus hermanos políticos D. Rafael y D. José Maestre y Toviá, a D. Vicente Ribera Tarragó, presbítero, a D. Luis Ybáñez de Lara Escoto, D. José Matutano, D. Vicente Rodríguez de la Encina, barón de Santa Bárbara, y D. Francisco Carreres Vallo, a todos juntos y a cada uno de por sí, confiriéndoles las más amplias e ilimitadas facultades que en derecho necesiten para el buen desempeño de su cometido. Cuando por imposibilidades o fallecimiento de algunos de los nombrados administradores llegue tan solo el número de estos reducido a tres, incluso en este número el Señor Cura de la Parroquial Yglesia de Carcagente, se crearà otra Junta, sin excluir de ella mientras vivan a los dos de los individuos nombrados, compuesta dicha Junta en primer término del Señor Cura de la Parroquial Yglesia de Carcagente, del Señor Vicario de la misma Parroquia, del que ejerze el cargo de Fabriquero de la misma y dos vecinos de la población que serán elegidos entre los mayores contribuyentes por territorial de ella y cuya elección ruego y suplico al Reverendo Prelado de esta Diócesis tenga la dignación de hacerlo, renovándose cada vez que vayan falleciendo alguno de los mayores contribuyentes elegidos...” (Cláusula XI, 5.ª).

El 4 de setembre de 1896, a conseqüència d’una congestió cervell-espinal, Eduard Maestre Toviá mor en la propietat “Hort Santa Amàlia” de Fontanars dels Alforins (València), i les seues restes mortals foren traslladades amb tren fins a l’Estació del Nord de València, i, des d’allí al Cementeri General de València, on van rebre cristiana sepultura.

Diverses imatges de l’antiga casa Hort de Santa Amàlia, després de Sant Eduard, de Fontanars dels Alforins.

Per a fer-te un monument

N’Amàlia Bosarte, distingida al llarg de la seua vida per un profund sentit religiós i caritatiu, va morir en la seua residència de València, el 8 d’abril de 1897, a l’edat de 63 anys. Les restes mortals de N’Amàlia Bosarte van reposar provisionalment en un nínxol del Cementeri General de València fins al 27 de febrer de 1903, en què van ser traslladats, juntament amb els del seu espòs al sumptuós mausoleu “Maestre-Bosarte”, realitzat per l’arquitecte Antonio Martorell Trilles, en la làpida sepulcral del qual apareix la següent inscripció:

“D. O. M. Aquí yace la Exma. Sra. D.ª Amalia Bosarte y Taléns de Maestre, fundadora del Asilo de Ntra. Sra. de los Desamparados de la Villa de Carcagente. Fallecida en Valencia el día 8 de Abril de 1897 a los 68 años de edad. R. I. P. A.”

La primera Junta del Patronat va ser constituïda a València, el 3 de juliol de 1899, davant el notari Salvador Romero Redón, quedant composta pel reverend Francisco Ortí Más, president; Rafael i José Maestre Toviá, reverend doctor Vicente Ribera Tarragó, Luis Ibáñez de Lara i Escote, José Matutano Osset, Vicente Rodríguez de l’Alzina, baró de Santa Bàrbara, i Francisco Carreres Vallo. Entre els primers treballs de la junta es troba la construcció de l’edifici per a albergar la institució benèfica. La Fundació, malgrat que comptava amb nombroses rendes per a poder sostindre el manteniment de l’Asil, va passar per diverses èpoques (Guerra Europea, condicions climatològiques, inundacions del Xúquer, Guerra Civil Espanyola...), en què minvades les rendes agrícoles, per les males collites van arribar a influir en el normal desenvolupament de l’Asil, no faltant mai, en els moments de dificultat econòmica, l’ajuda generosa del poble de Carcaixent, que en tot moment li va oferir la seua col·laboració desinteressada.

N’Amàlia Bosarte va detallar al seu testament que les cases de la seua propietat, situades al carrer de Santa Anna de Carcaixent, serien designades per a allotjament de l’establiment benèfic:

“... se constituirá en la casa de mi propiedad, sita en Carcagente, calle de Santa Ana, número cincuenta y dos, con el huerto de la misma casa y otra colindante también de mi propiedad, número cincuenta...” (Cláusula XI).

Sepulcre de N’Amàlia Bosarte i Taléns de Riera. Cementiri general de València.

Mausoleu Maestre-Bosarte. Antonio Martorell Trilles (1903) Cementiri general de València.

També va detallar el règim interior, així com les altres funcions educatives, manutenció i neteja de les xiquetes òrfenes, que va ser encomanat a la Companyia de les Filles de la Caritat de sant Vicent de Paúl, fundada a París l’any 1633 per sant Vicent de Paúl i santa Luisa de Marillac.

En la reunió celebrada per la Junta de Patrons, el 3 de maig de 1900, entre altres assumptes, es va prendre l’acord de contactar amb l’arquitecte Antonio Martorell Trilles per oferir-li la direcció del projecte, la qual cosa va acceptar i en la reunió celebrada en València, el 27 de abril de 1901, va exposar la següent proposta:

“... en su calidad de Arquitecto de la fundación dio cuenta de su visita de estudio é inspección á las casas de Carcagente en de se ha de establecer el Asilo y como resultado de la misma propuso:

1º.- Derribo de las casas destinadas por la fundadora para el Asilo por ser su estado ruinosa en estremo.-

2º.- Edificación del Asilo en el jardín actual todo el de planta nueva.

3º.- Venta por solares de una faja de terrenos recayente á la calle de la Misa y sobre tres hanegadas aproximadamente con objeto de reunir fondos para la mas pronta edificación del Asilo...”.

Els membres de la Junta de Patrons acceptaren les propostes i les aprovaren en la junta celebrada l’11 de desembre de 1901, encarregant-li la ràpida realització dels plànols de l’Asil. En la sessió celebrada el 18 de desembre de 1902, l’arquitecte Antonio Martorell va presentar a la junta els plànols encarregats i la memòria de construcció i va proposar un cost aproximat de l’obra de cent mil pessetes.

Saló de Juntes del Patronat de l’Asil.

Per a fer-te un monument

Alçat de la façana principal de l’Asil.

Dalt.

Secció longitudinal de l’edifici des de la façana principal a la posterior que dona al pati amb la distribució de la capella.

Baix.

Secció de l’edifici a l’altura de la façana de la Capella.

Els plànols van ser aprovats per la junta, amb les següents modificacions:

“... que el edificio fuera aislado completamente; que se diera mayor altura á la planta baja para librarla de las inundaciones y que en el jardín se edifique en otro pabellón habitaciones para el Sr. Capellán del Asilo, para el Administrador y en la parte alta del mismo un granero para en su caso guardar el arroz que recolecte el Asilo de sus fincas... (Acta n.º 17)”.

El 16 d’octubre de 1908, en compliment de la disposició testamentària de N’Amàlia Bosarte, s’estableix un conveni entre la Junta de Patrons i la Companyia de les Filles de la Caritat, pel qual es feien càrrec del règim interior de l’Asil, subscrit pel capellà rector Francisco Ortí, el director de la Companyia Eladio Árnaiz i la visitadora sor Cayetana de la Sota, conveni que ha anat renovant-se cada sis anys, fins l’actualitat.

L’edifici principal de l’Asil és exempt, i té el seu accés principal pel carrer de Santa Anna, número quatre, a través d’un jardí que el separa del carrer per un reixat i porta que va ser realitzada en 1905 en els tallers de la “Cerrajería del Toro”. A càrrec d’Antonio Ocaña de València.

La planta baixa de l’edifici està sobreelevada del nivell del carrer per una sèrie de huit esglaons que donen pas a la zona d’accés i, des d’ella, a la seua dreta i esquerra dos locals destinats a oficines d’Adreça i Secretaria, i al fons es troba el claustre interior porticat que envolta el pati interior descobert, que actua com a distribuïdor general de l’edifici i serveix, a més, per a mantindre una correcta ventilació. En aquest porticat, es pot apreciar l’ús del ferro com a element constructiu,

Factura dels honoraris de l’arquitecte Antonio Martorell per la redacció del projecte de l’Asil. València 1907.

Factura de cobrament dels honoraris de l’arquitecte Antonio Martorell Trillis documentada en 1907. Arxiu de la Fundació de l’Asil de La nostra Senyora dels Desemparats.

Per a fer-te un monument

sobretot en les columnes de ferro colat i les baranes, realitzades en els tallers de “La Belga. Fundición de hierro Estanislao Capilla y Compañía de Valencia”. A aquest claustre donen les portes de les diferents aules i serveis generals situats en la part exterior. En el centre d’aquest pati es troba la capella i darrere d’ella els menjadors, cuina, rebost, lavabos i safareig.

Façana principal amb el reixat de ferro.

Claustre.

La primera planta es desenvolupa així mateix al voltant del pati central, i està dotada de diferents dependències, destinades a avantsala, saló de reunions de la Junta del Patronat, arxiu, dormitoris, lavabos, despatxos, cuina i safareig. En la seua construcció es van emprar materials sobris que, a més contribueixen a salvaguardar la neteja i salubritat que preconitzaven els pensadors higienistes de l’època. Rajola a cara vista, ferro i ceràmica per a sòls i parets, amb el tradicional sòcol a mitjana altura. És de destacar la reubicació en les escales de servei dels taulells ceràmics, de mitjan segle XVIII, procedents de les cases antigues, que van ser derrocades per a la construcció del nou edifici. De la seua façana destaca l’àmplia balconada blasonada amb l’escut adoptat pel Patronat, que es correspon amb el de l’Antiga i Real Confraria de La nostra Senyora dels Desemparats, i el grup escultòric de la “Caridad”.

Del seu interior destaca el Saló de Juntes, amb pintures murals realitzades per Manuel Genovés, presidit per un llenç de la Verge dels Desemparats, realitzat per Honorio Romero Orozco, pel preu de 200 pessetes. Alberga també una interessant col·lecció de pintures antigues, en diferents suports i mesures, procedents del llegat de la fundadora, i un conjunt de taula i cadires tallades en fusta de noguera, d’estil Renaixement, per a les reunions de la Junta del Patronat, realitzades per Ebenisteria

i Tapisseria Vicente Llopis Martí de València, en 1908; encara que el més cridaner és la capella, posada sota l’advocació de La nostra Senyora dels Desemparats.

Per a fer-te un monument

Pati del Claustre i façana de la Capella.Hort-jardí de l’Asil. Al fons el refugi antiaeri.

Interior refugi antiaeri.

Per a fer-te un monument

Al fons de l’edifici existeix a nivell de planta baixa una porta que dona accés als jardins posteriors i a un edifici destinat a sala de jocs, magatzem i quart de neteja i safareig. També mereix especial esment el refugi antiaeri, construït durant la Guerra Civil (1938-1939), per a resguardar als empleats de l’Asil i dels Tallers col·lectius de Metal·lúrgia CNT-AIT154, situats en l’immediat carrer del Marqués de Campo, durant els bombardejos de què va ser objecte la nostra població per les tropes nacionals.

Les obres de l’edifici de l’Asil van començar l’1 de juliol de 1903. En la memòria de construcció s’indica els qui van ser els encarregats de l’obra, operaris, oficials, peons, etc.

També es detallen les empreses proveïdores de materials de construcció i les diferents empreses valencianes encarregades de moblar les diferents dependències de l’Asil.

Diverses factures d’empreses valencianes encarregades de la construcció i de moblar les diferents dependències de l’Asil.

Finalitzades les obres van ser inaugurades les instal·lacions el 28 de desembre de 1908, festivitat dels Sants Innocents. Del desenvolupament de la cerimònia de la inauguració, no comptem amb cap crònica; ni als arxius de l’Asil, ni en els periòdics de l’època, tant a la Biblioteca Pública Municipal “Julià Ribera i Tarragó” de Carcaixent, com en l’Hemeroteca Municipal de València; solament existeix una nota de les despeses de la inauguració, amb càrrec al compte de drets d’administració, que per la seua curiositat transcrivim a continuació:

La joia de l’edifici de l’Asil és la Capella. D’estil neoclàssic i molt similar a la capella de nostra Senyora d’Aigües Vives del temple parroquial de l’Assumpció de nostra Senyora, es tracta d’un edifici d’una sola nau amb creuer i planta de creu grega. La coberta és de volta de mig canó i cúpula, coberta amb teules vidriades blaves i blanques, sobre petxines en el creuer. Presideix la capella un esvelt templet, tallat en fusta en 1906 pels tallistes de València Puig i Martí i Puig Fill, amb la imatge de la Verge dels Desemparats, realitzada pels escultors Montesinos i Castrillo, autors també de les imatges de sant Estanislao de Kostka, sant Pasqual Bailón i santa Amàlia, verge i màrtir; sent realitzada la de sant Eduard, rei, per l’escultor carcaixentí Alfredo Badenes Moll, autor també dels dos àngels que es troben situats a la part alta del templet.

Capella amb la imatge de la Verge dels Desemparats.

A ambdós costats del creuer hi ha dos retaules, també tallats en fusta, dedicats a sant Pasqual Bailón (costat de l’Epístola) i santa Amàlia, verge i màrtir (costat de l’Evangeli), que igual que tota la talla de la capella van ser realitzats en 1907 per l’escultor Federico Zapater, de València, i decorats per José Andrés Alabau, també de València. Conserva interessants pintures murals realitzades pel pintor Honorio Romero Orozco (Verge d’Aigües Vives, sant Bonifaci màrtir, sant Josep, sant Vicent de Paúl, sant Rafael Arcàngel i l’Àngel de la Guarda), així com també els llenços bocaport de les fornícules de la Titular i de sant Pasqual Bailón.

A la part alta de la seua façana té una xicoteta espadanya amb la seua campana, amb un pes de 30 quilos, que va ser adquirida a la Botiga S. José. Juan Polo de València; sent el penell confeccionat en els tallers de “La Belga. Fundición de hierro Estanislao Capilla y Compañía de Valencia”, en 1904. Les vidrieres van ser realitzades en els Tallers de José Vives de València.

De les empreses de “Hijos de M. Garín” i “Justo Burillo” es van adquirir la major part dels ornaments eclesiàstics (casulles, capes pluvials, estoles, humerals...), i de l’empresa “M. Orrico e Hijos” l’orfebreria (calze, copons, jocs sacres, encensari i naveta, candelers, creu d’altar, canadelles, faristols, palmatòria, custòdia, purificador, campanetes...).

Sacre, canadelles i aiguamans.

També és importantíssim el llegat pictòric que trobem a l’Asil. Les pintures poden ser considerades com un registre visual de la seua història i juntament amb els frescos i altres tipus d’art que es troben poden oferir una visió única i significativa de l’època en la qual van ser creats, així com també poden proporcionar informació sobre la vida quotidiana i les tradicions de l’època. La pinacoteca és un element clau per a comprendre i apreciar la seua importància cultural i històrica, i és una part essencial del llegat històric de N’Amàlia Bosarte.

Gràcies a les ajudes que concedeix la Diputació de València per a la restauració de patrimoni moble es van aconseguir restaurar cinc pintures dels segles XVII i XVIII, quatre són pintures a l’oli sobre tela i un oli sobre taula, totes elles de caràcter religiós. Els treballs de restauració els van dur a terme professionals de l’Institut Universitari de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València.

Les pintures restaurades són: La Epifanía, segle XVIII; La Sagrada Familia, segle XVIII; Santa María Magdalena, segle XVII, El Sueño del Niño Jesús, segle XVII, El Entierro de Cristo, segle XVII.

Al final del carrer de Santa Ana, es troba l’ermita que porta el seu nom. Va ser inaugurada el 10 de setembre de 1673, amb una missa solemne que va ser costejada pel ball Salvador Taléns Albelda (1635-1678), avantpassat de N’Amàlia, i els devots del carrer. El papa Clemente X va concedir indulgència plenària en 27 de novembre de 1675 a tots els fidels devots que la visitaren. En 1684 un devot va pagar la campana. El primer inventari documentat de l’Ermita és de l’any 1694, realitzat amb motiu de la Visita pastoral del bisbe de Croia, Isidro Aparicio Gilart, en nom i representació de l’arquebisbe Joan Tomás de Rocabertí.

De la festa anual a Santa Anna s’encarregaven els clavaris, que solien ser veïns del carrer, els que s’encarregaven de recollir les almoines per a poder fer front a les despeses ocasionades. Per la lectura de les diverses Visites, deduïm els problemes sorgits per a nomenar els nous clavaris. Amb la finalitat d’alliberar-los de les quantioses càrregues, Vicente Ferrando, llaurador veí de Carcaixent, el 28 d’abril de 1733, va disposar en el seu últim testament, redactat per l’escrivà Jaime Taléns, consignar un pagament equivalent a vint-i-quatre sous.

En 1870, amb motiu de les obres d’ampliació de la de la carretera d’Alzira al Port de l’Olleria, va ser derrocada l’ermita i el portal de Santa Ana, encarregant-se d’alçar-la de nou els consorts José Bosarte Martínez i Pascuala Taléns de Riera i Brú, oncles de N’Amàlia Bosarte, descendents del ball Salvador Taléns, que tenien la seua residència molt prop d’aquesta, de hui està emplaçat l’Asil de nostra Senyora dels Desemparats. La nova edificació d’estil neogòtic, va ser inaugurada el 3 de desembre de 1876. Heretada per Amàlia Bosarte, a la mort de la seua tia Pascuala Taléns de Riera i Brú, va passar a formar part dels béns de la testamentaria, sent venuda l’11 de febrer de 1948 a l’industrial Luis Palés Pavía.

Fins a l’any 1936, tan sols s’obrien les seues portes amb motiu de la celebració de la festa de Santa Ana. Durant els tràgics successos ocorreguts a Carcaixent al maig de 1936, l’ermita va ser profanada i tots els seus ornaments trets al mitjà del carrer i cremats. Tan sols va poder ser salvada l’antiga imatge de Santa Anna que era destinada a les visites domiciliàries dels veïns del barri, documentada a la fi del segle XVII, i que després del parèntesi de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), va ser depositada en l’Asil.

L’Ajuntament de Carcaixent va dedicar a N’Amàlia Bosarte l’antic carrer de la Caserna. En 1958, amb motiu dels actes commemoratius de les Noces d’Or de la fundació de l’Asil, va ser aixecat al pati central, un monument en el seu honor, que va ser realitzat per l’escultor Giner, de València.

Cal esmentar que prop de l’emplaçament de l’Asil, en la Plaça del Marqués de la Calçada, es va plantar una de les quatre falles que van existir a Carcaixent a conseqüència del renaixement faller després de la Guerra Civil Espanyola. Durant l’any

Ermita de Santa Anna.

Per a fer-te un monument

1944, diferents membres de l’Agrupació fallera dels anys 30, van impulsar la creació de les falles de la Plaça del Marqués de la Calçada, Plaça del Cabdill, Plaça del Mercat i Passeig, que van plantar els seus monuments per primera vegada en 1945. La del Marqués de la Calçada va ser una comissió llançada per Mariano Mosquera que es va anomenar la falla dels xiquets. Gràcies als llibrets d’aquesta falla, coneguem dades molt interessants dels actes programats en la setmana fallera. Aquesta començava el dia 16 de març a les dotze de la nit amb la plantada de la falla, el dia 17 hi havia despertada i repartiment de banderetes. Encara no hi havia Ofrena, però sí cercaviles i concerts i repartiment de bunyols a la gent necessitada. Sembla que també van haver-hi premis de falles. Per a l’any 1946 sí que trobem la primera referència a la visita del jurat qualificador de falles pel matí del dia 17 i per la vesprada recollida de premis a l’Ajuntament. Els premis que es donaven eren els de llibret, monument i ninot indultat. L’any 1947 s’estableix l’Ofrena a la Verge d’Aigües Vives el dia 18 de març per la vesprada. Els fallers acudien a l’església per tal de fer l’ofrena floral. També es realitza una missa a Sant Josep el dia 19 pel matí. L’any 1948 va ser l’últim que la falla del Marqués de la Calçada va plantar la seua falla. La cremada del dia 19 de març va posar punt i final a la història fallera d’aquesta primera comissió oficial carcaixentina com a conseqüència del cansament per la poca ajuda que rebien de la barriada.

Falla Plaça del Marqués de la Calçada, 1945.

Per a fer-te un monument

En 1947 comença la història de la Falla de la Plaça José Antonio. Entre els fundadors està un membre de les primeres agrupacions de falla, Vicente Albert, que juntament amb altres, decidiren adjudicar-se l’emplaçament de la nova comissió en una plaça tan típicament carcaixentina: la Plaça de José Antonio, antiga plaça dels Hostals, de les Gallines, de los Mesones, de Castelar, de Castilla, dels Taxis, dels Melons i actual Plaça de la Constitució. Es van autoanomenar la falla dels cabuts. En eixe primer any de vida, alguns fallers de solera es van oferir per tal d’ajudar a la nova comissió en l’organització dels actes, crear i plantar el monument, però ells no van acceptar cap ajuda, van decidir fer la comissió sols, sense experiència però amb molta gana. D’ací arranca el seu malnom de cabuts. La falla de José Antonio va ser la primera en aportar un grup de xiquets, que dins de la comissió representaren els més menuts, però encara no es planta una falla infantil. També va ser la primera falla que va crear la figura del director literari, que no va ser un altre que l’il·lustre escriptor carcaixentí, D. Josep Arminyana i Canut qui també va crear per primera vegada en Carcaixent, un himne de la falla. En cremar la falla en març de 1948, per desgràcia, la falla va desaparèixer per tornar en 1951 i aquesta vegada va perdurar quasi una dècada, fins a l’any 1959, any en la que va cessar en la nòmina de falles de la ciutat fins a tornar a formar-se en l’any 1961. Una altra fita que s’atribueix a la falla de la Plaça José Antonio és la de ser la primera comissió que permet que una dona participara amb diversos escrits en 1955. Milagros Muntaner va ser la primera dona carcaixentina en escriure a les falles, fins i tot va ser autora de les crítiques falleres penjades al monument.

Falla de la Plaça José Antonio 1955.

S’obri ací un període de temps des de 1956, fins l’any 1973 en el que la falla apareix i desapareix varies vegades en alternances de tres o quatre anys, fins que en aquest any es forma la nova comissió de la Plaça de José Antonio, en la que alguns dels seus membres encara estan en actiu en l’actualitat. Amb el canvi democràtic a Espanya, que començà a produir-se a partir de l’any 1975 i amb l’arribada de les primeres eleccions municipals, comencen a produir-se canvis de nom en molts carrers i places de la ciutat. Així doncs, a l’any 1980, la Plaça de José Antonio passa a nomenar-se Plaça de la Constitució, pel que des d’eixe mateix any, la comissió, també passa a anomenar-se d’aquesta manera i canvia també d’estendard i d’escut. En 2019, la Junta Central Fallera de València va concedir el Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer i Brillants per a la Comissió adulta i també per a la Comissió Infantil reconeguent la labor realitzada durant aquests més de 45 anys.

BIBLIOGRAFIA

- Daràs Mahiques, Bernardo. Desertorum protectio. Doña Amalia Bosarte. Vida y obra. Estudio histórico y documental. Patronato Fundación Asilo Nuestra Señora De Los Desamparados, Carcaixent 2012.

- Collado Baeza, Celia. Estudio técnico y del estado de conservación de la obra “El sueño del Niño”. Propuesta de intervención. Trabajo de Fin de Grado. Facultat de Belles Arts de San Carles. Grado en Conservación y Restauración de Bienes Culturales. Universitat Politècnica de València. Curso 2013-2014.

- Coll Martínez, Judith. “La Epifanía”. Estudio técnico y del estado de conservación: propuesta de intervención. Trabajo de Fin de Grado. Facultat de Belles Arts de San Carles. Grado en Conservación y Restauración de Bienes Culturales. Universitat Politècnica de València. Curso 2013-2014.

- Daràs Mahiques, Bernardo. Els carrers i les places de Carcaixent. Història i anecdotari. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2007.

- Vidal Sanmiguel, David. Història de les Falles de Carcaixent. Dels origens fíns a 1981. El Petit Editor, 2016.

- https://sites.google.com/site/fallaplconstituciocarcaixent/about-us

- https://asilocarcaixent.org/patronato/historia/ Les fotografies utilitzades han estat extretes de les referències bibliogràfiques esmentades en aquest apartat.

Capítol 5

La Piscina de Carcaixent

La Platja de Carcaixent: També tu, piscina, t’has anat com tants altres singulars edificis que van donar pas a noves i modernes estructures…

Ana Mª Vidal Barberá

Padrina 2023

stimada comissió:

Han passat ni més ni menys que 50 anys del començament d’aquesta història. Gràcies al sentiment que ens uneix hem aconseguit formar aquesta gran família amb la que gaudirem recordant cada any viscut i amb molta il·lusió tornarem a emocionar-nos, a somiar, a crear moments i records que perduraran en el pas del temps.

Enguany tinc el plaer de dirigir-me a vosaltres com a Padrina de la Falla Plaça de les Dies en el seu 50 aniversari i encara no em crec la sort que tinc de celebrar-ho acompanyada d’uns càrrecs excepcionals.

Hem passat un temps sense poder gaudir de la nostra festa però el passat exercici ni la pitjor tempesta va poder amb l’esperança retinguda al nostre cor… Així que sense por, encenguem junts la flama, olorem la pólvora que envaeix els carrers, mengem paella a la matinada, ballem al so de la Gresca, fem que passe.  Anem a fer història una vegada més i com millor sabem.

Visca la falla Plaça de les Dies!

Que no et conten contes

qui no li han contat alguna vegada una història que al final no tenia res de veritat? És comú que al llarg de la nostra vida ens conten històries falses o exagerades o fins i tot mentides dissimulades per a fer-les passar com a veraces. Això pot ocórrer per diverses raons, com per exemple per a fer un conte més interessant o ximplement per a intentar enganyar-nos. I el pitjor de tot és que nosaltres ens ho hem cregut des del principi i fins i tot hem difós eixa informació falsa. Fins que algú ens obri els ulls i ens mostra la veritat. I a continuació et diuen: T’han enganyat com a un xinés! T’han contat un conte xinés! Expressions que cauen sobre tu fent-te sentir com un babau ingenu.

I d’això va la nostra falla d’enguany. Un conte xinés es defineix per la RAE com a falsedat, mentida disfressada d’artificis, però val aclarir que no es tracta d’un engany simple o evident, sinó d’una mentida dissimulada, enginyosa, encaixada dins d’una història fantàstica o de dubtosa veracitat. I quin és l’origen d’aquesta expressió? Hem de remuntar-nos als segles XIII i XIV a la figura del comerciant venecià Marco Polo. Aquest, va partir amb els seus oncles cap a e Llunyà Orient i van viatjar per la Ruta de la Seda fins a arribar a la cort de Kublai Kan uns tres anys després. Van passar 17 anys a la Xina abans de tornar a casa i quan van tornar, Marco Polo va escriure una crònica increïble sobre els seus viatges pel país asiàtic. “El llibre de les meravelles del món”, que així s’anomenava, comptava coses tan estranyes i fantàstiques que eren molt difícils de creure. Molta gent pensava que es tractava d’una broma o d’un llibre de contes, un llibre amb històries inventades. Ningú podia creure que aquells llocs tan estranys, eixos animals tan rars o que eixes persones tan diferents pogueren existir. Així que sembla que va començar a utilitzar-se l’expressió “contes xinesos”.

El cos central és un gran pitxer xinés decorat amb els dibuixos típics de la dinastia Ming i sobre el qual s’assenta el remat, composat per una bonica figura femenina xinesa amb el seu vestit de seda, barret, la trena llarguíssima i plena d’ornaments i joies. Per descomptat, no li falta el ventall. Als seus peus trobarem una típica escena provinent de la Xina. Hi ha una figura infantil que representa l’emperador assegut en el seu tron i per a entretindre-li hi ha dos servents. Un home està llegint llibres. Seran antics contes xinesos? I la dona està tocant melodies tradicionals en la pipa.

La resta de les escenes giren al voltant de les històries falses que creguem com a vertaderes. Trobem des de cròniques antigues relacionades amb la figura de Jaume I i la reconquesta de València, fins arribar a les “fake news” actuals. Les “fake news” són un fenomen cada vegada més comú en la societat actual. Aquestes històries falses són generalment difoses intencionalment amb un propòsit específic, com influir en opinions polítiques o generar sensacionalisme. Sovint, aquestes històries es tornen virals ràpidament a causa de la naturalesa compartida de la informació en línia. És important ser crític i verificar la veracitat de la informació abans d’acceptar-la com a vertadera. Ja saps ... Que no et conten contes!

Falla gran 2023

La Piscina de Carcaixent. Josep Vidal Canet

osep Emeteri Vidal i Canet (el Pelat), va nàixer a Carcaixent, el dia 3 de Març de 1880, a la una de la vesprada, el seu pare Pasqual Antonio nascut a Vilallonga (València) i la seua mare María Rosa a Rótova (València), eren deu germans, Timoteo, Vicenta María, Pasquala Filomena, Pasqual, Ramón, Josep Emeteri i María Teresa qui posteriorment emigraria a l’Argentina,

Va ser batejat a l’Església Parroquial de la Nostra Senyora de l’Assumpció de Carcaixent, l’endemà del seu naixement, pel coadjutor d’aquesta, Josep Perpiñá.

Va nàixer en el si d’una família humil, que va tindre la seua primera llar en el barri de Santa Bàrbara de Carcaixent, on els seus pares es van traslladar buscant millorar fortuna en una economia creixent pel cultiu de la taronja, unint a això els jornals que es pogueren obtindre treballant algunes terres.

L’any 1906, l’11 de gener, va contraure matrimoni amb Vicenta María Lauder i Matallí, naixent les seues dues filles Concepció i María, va enviduar en 1922, contraient noves núpcies l’any 1934 amb Concepció Sanchís i Santandreu, del qual només va tindre un fill, Josep.

La seua inquietud empresarial va començar des de molt jove. El seu primer treball va consistir a netejar i recollir fem i immundícies dels estables d’animals, que quasi tots tenien a les seues cases. Omplia carros d’ells, que posteriorment venia com a adob als propietaris de terres, per a usar-los com a nitrats en els seus camps, i aquest xicotet ingrés, va suposar una ajuda més per als seus.

Inmaculada Albelda

Amb els recursos que obtenia, va poder invertir en la compra d’algunes terres de tarongers, que ell mateix cultivava i amb la venda de l’obtingut, va anar adquirint de noves, arribant a posseir al llarg de la seua vida, diverses finques agrícoles i diversos horts, en diferents poblacions de la Ribera, Guadassuar, Rafelguaraf, Montortal, La Pobla Llarga o Carcaixent, confeccionant i comercialitzant al principi la seua pròpia taronja, distribuint el seu gènere tant en el mercat interior d’Espanya, com poc després en el mercat estranger.

A poc a poc, el negoci que generava el cultiu de la taronja, va provocar un gran desenvolupament local; a principis del segle XX, els cítrics s’exportaven a països com Alemanya, França o Regne Unit.

A Carcaixent, era utilitzat com a mitjà de transport per a portar a terme la mercaderia, tant el ferrocarril com la via marítima, per a això, calia transportar-la fins al port de Dénia, carregada en els vagons del famós “trenet”, (en l’actualitat desaparegut), i creuar els termes de la Vall d’Aigües Vives, la Valldigna, la Safor, fins a arribar a la seua destinació on ja era repartida en els diversos vaixells que l’esperaven, però la Primera Guerra Mundial va suposar un fre per a l’exportació tarongera.

Aquest negoci, va tornar a remuntar, podent reprendre’s les exportacions, acabada la Guerra i aconseguint el seu màxim històric en els anys trenta de mil nou-cents.

La població de Carcaixent va començar a créixer. El Senyor Vidal, en aquells dies, com abans hem dit, ja era propietari de diverses terres que confinaven amb la ciutat; a ell pertanyien la majoria dels terrenys existents des de l’actual Plaça del

Barri de santa Bàrbara i antiga església. Fotògraf A. Vidal.

Per a fer-te un monument

Mercat Municipal fins a l’Avinguda que hui porta el seu nom, i que amb les necessitats de creixement del municipi va fer necessari que anaren adquirint-se per l’Ajuntament per a continuar amb l’eixample de la població, i per a fer-ho posible, el Senyor Vidal, va regalar alguns terrenys al municipi.

Estació del tren de Carcaixent, carregant taronges, any 1903.

Mercat municipal en construcció, any 1931.

Posseïa a més, diverses cases on elaborava, empaperava i encaixava per a la seua posterior venda les taronges, entre elles, una al carrer Poeta Quintana que va patir un incendi, d’això hem arribat a tindre constància, per la notabilitat que del succés va recollir la premsa, el 6 d’abril de 1913 en el periòdic de “Les Províncies”:

“Ahir es va produir un incendi en la casa número 4 del carrer de Quintana, propietat de Don Josép Vidal i Canet, en la qual hi havia emmagatzemada gran quantitat de palla. El veïnat amb les autoritats va acudir des dels primers instants, dominant l’incendi. No va haver-hi desgràcies personals; les pèrdues es calculen en unes 4000 pessetes.”

El negoci principal del Senyor Vidal va ser l’exportació de la taronja i la mandarina, arribant en 1930, a disposar de tres camions que constantment s’ocupaven de transportar el producte als magatzems i als punts d’embarque.

Per a aquest menester, ja disposava de cinc magatzems a Carcaixent i dos a la Pobla Llarga, a més, com a emprenedor i home inquiet, va tindre l’encert de construir un garatge situat al carrer de Mestre Giner, local que amb posterioritat ocuparien els magatzems de la F.E.S.A, traslladant-se a unes noves instal·lacions construïdes per ell a l’Avinguda que després portaria el seu nom, aquest garatge tenia cabines per a la guarda de vehicles i camions, independitzades, i a més comptava amb diversos serveis destinats a aquesta classe d’activitats comercials, prestacions molt avançades per a la seua època.

El dia 16 d’abril de 1931, a les sis de la vesprada i en la Sala d’Actes de la Casa de la Ciutat, va prendre possessió del càrrec de Regidor del primer Ajuntament de Carcaixent en l’estrenada República:

”… els regidors elegits en les últimes eleccions, els qui van prendre possessió dels seus càrrecs, ocupant la presidència el President del Comité Revolucionari, i tot seguit es va procedir a la distribució de càrrecs en la següent forma:

Regidors republicans:

Alcalde-President, Don Josep Donat i Sanz.

Primer, Segon, Tercer i Quart Tinents d’Alcalde, els Senyors Don Electe Galàn i Cuenca, Don Julio Cucarella i Seguí, Don Ricart Soler i Borderías i Don Lluis de la Concepción i Cuquerella.

Regidors: els Senyors Don Vicent Mengual i España, Don Enrique Bolinches i Soriano, Don Salvador Piera i Asencio; Don Vicent Masip i Claramonte, Don Carlos

Avinguda Josep Vidal i Canet i “garatge Vidal”.

Gimeno i Fluviá, Don Bernat Cogollos i Rubió, Don Francesc Vernich i Gisbert, Don Enrique Jordá i Ballester, Don Vicent Giner i Hernández, Don Joan Ballester i Torres, Don Antoni Bisbal i Alberola, Don Pasqual Crespo i Mompó i Don Joan Mompó i Canet.

Independent: Don Josep Vidal i Canet.

Així doncs, va quedar constituït el nostre Ajuntament, amb dènou republicans i un independent.

El Senyor Donat ocupa la Presidència i manifesta en la nova constitució de l’Ajuntament l’unànime pensar del poble carcaixenti per qui treballaran incansablement.

Es dirigeix als seus companys de Consistori, donant-los les gràcies pel vot unànime de confiança i distinció, nomenant-li president d’aquest, i després al poble carcaixenti, manifestant-li que el primer acord que es prendria seria el de canviar els noms de la Plaça de la Constitució pel de la República, i el Passeig de la Reina Victòria pel de Galàn i García Hernández, i que en tot moment pararia atenció a les peticions dels seus conciutadans, per a resoldre-les harmònicament conforme als interessos particulars i generals de la població.

El Senyor Vidal i Canet, va manifestar que mai havia sigut politic, ell estaria al costat de la majoria, sempre que s’obrara amb altesa de mires, expressant les seues opinions amb tota llibertat…”

Va ser Regidor de l’Ajuntament de Carcaixent fins a l’any 1935.

Als mesos d’haver deixat el càrrec d’edil, la societat espanyola va viure temps convulsos, va esclatar la Guerra Civil; el Senyor Vidal, va ser perseguit per l’ordre revolucionari, podent fugir, deixant a la seua família, cap a una Europa, on va conviure, primer a França i posteriorment en una Alemanya en plenitud de la Segona Guerra Mundial.

Finalitzada la contesa a Espanya, va tornar a Carcaixent, i amb l’enginy que sempre li havia caracteritzat com a bon empresari, en una època on tothom es va dedicar al cultiu i explotació de la taronja, ell va saber invertir a millorar el seu poble.

En plena postguerra, va alçar un complex dedicat a la cultura, a l’esport i a l’oci, va construir la “Piscina d’Aigües Vives”, a la qual la publicitat al·ludia com la “Platja de Carcaixent”.

La gent que ho ha conegut, ens compta que aquest era un centre molt avançat per a l’època i en ell existia un cinema d’estiu, un teatre a l’aire lliure per a representacions teatrals, orquestres per a ballar, actuacions de varietés, restaurant, sala de banquets, terrassa de ball, pista de patinatge, tam-tam per a boxa i com a estrela del complex, una piscina d’estiu.

Les instal·lacions van suposar a Carcaixent un punt de reunió i de celebració d’esdeveniments per a joves, per a majors, per a les presentacions falleres, per a banquets de noces, per a les festes patronals o simplement per a finalitzar els dies de la Pasqua.

Per a fer-te un monument

Piscina, cinema i teatre. Publicitat.

Per l’arquitecte, Don Joaquím Rieta, autor l’any 1949 de la reforma d’aquest macrocentre, hem pogut assabentar-nos que, el Senyor Vidal i Canet, com a propietari d’un conjunt de locals, amb façanes als carrers de València, al carrer número 5 del plànol de Carcaixent (actualment carrer Miquel Paredes i García), i a l’Avinguda de la República Argentina (Avinguda Josep Vidal i Canet), va encomanar a aquest professional un projecte perquè millorara les instal·lacions.

I així és com l’autor, a través de la memòria del mateix ens compta: En aquests locals, tenia instal·lada una piscina, un local per a espectacles a l’aire lliure, un cinema, varietés, balls, música, etc. amb tots els seus serveis annexos i complementaris.

Amb freqüència ocorria que les condicions atmosfèriques adverses obligaven a no poder celebrar o a interrompre els espectacles preparats, suposant un perjudici per als artistes, per a l’empresa i principalment per al públic.

Però, com el Senyor Vidal disposava d’una superfície annexa a aquest, és pel que va encarregar un projecte d’una estada coberta que servira per a allotjar al públic quan les representacions cinematogràfiques no pogueren celebrar-se a l’aire lliure, i en la mesura del possible que els serveis auxiliars, el bar, els servicis, la cabina, els accessos etc. foren comuns als diversos espectacles que pogueren celebrar-se.

Per a fer-te un monument

Piscina, trampolí, cinema i teatre a l’aire lliure.

Detall de la piscina i del cinema d’estiu.

Aquests espais formaven un conjunt entre ells sense solució de continuïtat, tenint la part destinada a piscina, façana al carrer de València i a l’Avinguda de la República de l’Argentina i la destinada a espectacles a l’aire lliure, al carrer número cinc del pla, restant encara una superfície destinada a magatzems que també eren seus, i al seu torn limitaven successivament amb el centre d’oci existent, és pel que reunien una immillorable situació per a relacionar-se els uns amb els altres i a més amb les vies públiques.

Per tant, el problema de la intercomunicació quedava resolta; passaria per ser comuns la zona dels banys als tres serveis, situats sota la terrassa de la piscina, el bar, en comunicació directa amb el local a l’aire lliure i tindria accés directe des d’aquest últim local i la cabina comuna, al nou local cobert.

Els accessos i eixides a les vies públiques es realitzarien per les actuals existents dels dos locals o directament pel vestíbul.

El nou espai que eixamplaria les instal·lacions, seria cobert i tindria una capacitat per a nou-cents cinquanta-dos espectadors, classificant-ho com a cinematògraf.

Com s’ha dit, tindria accés i eixida indirecta a través dels altres locals a l’Avinguda de la República Argentina i també a través de dues portes que donen al carrer de València, amb un vestíbul que faria que fora independent de la resta del complex.

Es van obrir dues portes més en la cinquena travessia (carrer Miquel Paredes), que conduïen al vestíbul de taquilles, passant d’aquest, al vestíbul general per tres accessos diferents a la sala, i un altre amb el bar-vestíbul, que al seu torn tindrien dos accessos a la sala i un tercer amb el local a l’aire lliure.

A part d’aquests accessos, existien els de la piscina i els del local d’espectacles a l’aire lliure amb els quals estava directament comunicat el nou saló.

Piscina, trampolí, cinema i teatre a l’aire lliure.

Per a fer-te un monument

Existia també una infermeria a la qual s’accedia pel vestíbul. L’entrada a la sala de cinema, es feia a través de set portes. Els banys es van disposar sota la terrassa de la piscina, tenint accés directe des del local a l’aire lliure i des del local nou per al cinema cobert; projectant-se quatre lavabos, quatre w.c. i vint urinaris per a homes, i quatre lavabos i quatre w.c. per a dones.

Quant a la construcció del nou saló, els fonaments eren de formigó de ciment de portland. Els murs i envans es van executar amb fàbrica de rajola asseguda amb morter del mateix ciment portland. Els peus drets de formigó armat i les jàsseres també ho eren.

La coberta estava formada de ganivets amb perfils laminats; penjat de la coberta es va executar un cel-ras aïllant i incombustible i amb condicions per a la bona acústica de la sala. La cambra o espai lliure entre la coberta i el cel ras va quedar adequadament ventilat.

El trampolí de la piscina.

El paviment general de la sala era de formigó continu sobre aïllant d’humitats, el paviment de les restants dependències era de rajoles hidràuliques.

El vestíbul de l’entrada al Saló del nou cinematògraf, estava presidit per una monumental pintura encarregada en el any 1950 al pintor carcaixentí Ángel Marimón Perepérez (1925-1984).

Representava la Coronació de la Verge d’Aigües Vives.

Entre els devots que l’admiren, podem observar al Senyor Vidal, en el centre de la pintura i d’esquena.

Aquest llenç en l’actualitat es troba en la Parròquia de La Nostra Senyora de l’Assumpsió, i va ser donat pels seus hereus l’any 1985.

En el llibre “Història de les Falles de Carcaixent”, David Vidal, ens conta que l’any 1948 va nàixer a Carcaixent, la falla Jardí-Montañeta, la notícia la coneixem per el “llibret” de la comissió, redactat i

Les parets del nou cinema, van ser revestides amb àmfores il.luminades, tant la Coronació de la Mare de Déu d’Aigües Vives.

Per a fer-te un monument

elaborat per Josep Hueso i Aparisi, en ell ens diu que el Senyor Vidal i Canet, va ser l’impulsor del Mercat Municipal, de la Piscina, del Trinquet, de l’ampliació de la ciutat cap als barris etc.

El monument faller, obra de Eustaqui Andrés i Vayá, estava rematat amb una cistella que portava una llauradora valenciana, i quasi per complet va estar dedicat al Senyor Vidal, exigint a l’Ajuntament que se li fera un merescut homenatge. Argumentant que amb l’afany d’engrandir la seua “terreta” no va reparar mai en dificultats, que van ser vençudes fins a aconseguir el seu propòsit, i acompanyaven una explicació dels fets que li feien mereixedor de l’honor dels seus paisans, ja que sense el seu impuls, no s’hagueren fet ni el Mercat, ni la Piscina, ni habitatges, ni magatzems, ni carrers.

També, va ser nomenat Faller d’Honor, juntament amb la societat de fabricants d’anís de l’Asturiana, Fills de Francisco Serrano i la societat Pedro Domecq.

Llibret de la falla Jardín-Montañeta, 1948.

A més, el Senyor Vidal, va ser un gran promotor de festejos.

En les seues instal·lacions, es van celebrar magnífics esdeveniments, arribant a actuar les millors orquestres del moment, com van ser Els Serenade i Bernardino, o artistes de renom com Nino Bravo.

També, va ser un gran apassionat de les corregudes de bous, i a ell devem els festejos taurins que promocionava muntant places al poble, arribant a torejar en elles grans figures com ho va ser Manuel Granero, qui al poc temps de prendre l’alternativa, el 7 de maig de 1922 a Madrid, va ser agafat per un bou “Pocapena” de la ramaderia del Duc de Veragua, provocant-li la mort instantània.

L’Ajuntament, en el Ple celebrat el dia 30 de novembre de 1951, va acordar retolar un carrer de Carcaixent amb el seu nom en agraïment pel seu caràcter emprenedor i per les activitats personals executades, arribant al següent acord:

Josep Vidal i Canet.

En el centre de la foto Manuel Granero al costat del Sr. José Vidal i altres ciutadans de Carcaixent.

“…Estimar de justícia es reta homenatge al veí d’aquesta ciutat Don Josep Vidal i Canet, que amb el seu caràcter emprenedor i activitats personals ha propulsat i dut a terme obres en el nucli urbà d’aquesta, que han fet necessària la urbanització i obertura de nous carrers als voltants del Mercat de proveïments de la població, la construcció de la qual va ser deguda a una iniciativa duta a terme i amb les ajudes prestades pel propi Senyor Vidal i Canet, s’acorda, per unanimitat dels Senyors presents, conste en acta de la present sessió la gratitud al fet que el mateix s’ha fet creditor per part d’aquesta Corporació i del veïnat en general, i prendre en consideració, per a l’estudi que procedisca per la Comissió Municipal corresponent, retolar una de les vies públiques de la zona urbana abans assenyalada al benemèrit En Josep Vidal i Canet, que per al seu estímul i satisfacció serà traslladat del contingut del present acord…”

En l’actualitat, en l’Avinguda Josep Vidal i Canet, i prop d’on es troba el seu garatge “Garatge Vidal”, planta tots els anys la Falla Cánovas del Castillo.

Aquesta comissió naix l’any 1958, convertint-se en la falla més veterana que existeix en la població, tal com ens ho narra David Vidal, encara que no va poder plantar fins a l’any 1960, perquè l’Ajuntament es va retardar a aprovar la sol·licitud presentada pels seus promotors, i així es fa constar quan Arminyana i Canut en l’explicació de la falla de 1963 ens diu:

Va nàixer en l’any seixanta

I va cantar les quaranta

En el seixanta ú

No pogue amb ella ningú.

Instal·lacions de la Piscina i Josep Vidal Canet

En el seixanta dos Altre exit valuos. Mor en el seixanta tres i resosita després.

Vindrà l’any seixanta quatre ¿Podrà vencer-la algún altre?

Però no obstant això, podem afirmar que Cánovas, sí que va plantar una falla l’any 1959, els membres de la comissió van traure un monument fet per ells, i va suposar la primera foguera que es va cremar al carrer de Cánovas del Castillo.

Arribat l’any 1960, la comissió, va editar el seu llibret, va ser realitzat per Josep Arminyana i Canut i els artistes dels monuments van ser Paulino Peris i Guerola i Ramón Calabuig i Soler, que es van estrenar com a artistes en el món faller.

El seu president Clement Gomar i Sanchis i la seua Fallera Major Conchin Pastor i Castillo.

La crítica de la falla satiritzava l’augment de la frivolitat en el món de l’espectacle, ja que la gent avantposava les seues preferències al visionat de varietés i de vedettes abans que escoltar un bon concert. Amb el temps, aquesta gran comissió, ha canviat la ubicació inicial del seu monument degut al volum i a les espectaculars obres que any rere any llueixen als carrers de Carcaixent.

Falla Cánovas del Castillo, 1959. Autor desconegut

BIBLIOGRAFIA i FONTS

- ARXIU HISTÒRIC DE LA PARRÒQUIA DE L’ASSUMPCIÓ DE CARCAIXENT

- ARXIU MUNICIPAL DE CARCAIXENT

- BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA. Hemeroteca Digital

- ELS CARRERS i LES PLACES DE CARCAIXENT. Història i anecdotari

Bernardo Daràs i Mahíques. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2007

- HISTÒRIA DE LES FALLES DE CARCAIXENT. Dels origens fíns a 1981.

David Vidal i Sanmiguel. El Petit Editor, 2016

- LA PATRONA DE CARCAIXENT EN L’ART. Glorificació de la Mare de Déu d’Aigües Vives del pintor Ángel Marimón. Bernardo Daràs i Mahíques, www. carcaixent.es

- LLIBRET FALLA JARDÍN- MONTAÑETA, 1948

- Riunet.upv.es

Falla Cánovas del Castillo, 2017. Primer premi. Artista Álex Oliver.

La Pantanada de 1982 en el carrer Josep Vidal Canet. Arxiu Falla Malva.

Capítol 6 El Mercat

Dos dones i un pato, mercat

José Luis Gómez Esplugues

Padrí 2023

mics i amigues, aquest any tinc el plaer de dirigir-me a vosaltres com a Padrí de la Falla Plaça de Les Dies.

Seria fàcil mirar al passat i contar com he gaudit de la falla a cada etapa de la meua vida, del sentiment de pertinença a aquesta comissió, així com intentar descriure tot allò que, des de ben menut, ha suposat aquesta festa per a mi. En canvi, m’agradaria aprofitar aquestes paraules per a llançar un missatge que no s’enfoque en el passat, sinó més bé sobre el que està per vindre.

Fallers i falleres, ja s’acosta març i aquest any anem a poder gaudir del nostre 50é aniversari tal com toca, amb tota la llibertat, esperança i il·lusió que tenim guardada en el nostre cor des de fa dos anys. Per això, us convide a gaudir d’aquest exercici al màxim, ja que ha arribat el moment que estàvem anhelant. És hora de llevar-li la pols a la indumentària perquè puguem divertir-nos tots junts, ballar al compàs de la nostra xaranga, riure, omplir els carrers de pólvora, anar de cercavila encara que no ens queden forces, gaudir dels dinars a la carpa i sentir el comboi de la festa. Però, sobretot, crec que és hora de demostrar. Demostrar amb entusiasme que ha arribat març amb més força que mai. Com, a cor obert, vivim aquesta festa. Que hem despertat però que el somni sols acaba de començar. Que estàvem ferits, però no morts. Que “qui guarda quan té, menja quan vol” i tenim el rebost ple d’alegria i d’il·lusió. Que 50 anys de tradició no passen desapercebuts. És hora de demostrar l’honor que suposa ser fallers de la FALLA PLAÇA DE LES DIES. Pareixia lluny, però el moment ha arribat i estic convençut que la nostàlgia que vam sentir es convertirà en oblit.

Així que no tingueu por de cridar ben fort que ací estem, i que visca les falles i visca la Falla Plaça de Les Dies!

Recompenses 2023

Atorgades per la Junta Central

Fallera a les següents falleres i fallers.

BUNYOL D’ARGENT

Albelda Balaguer, Raúl

BUNYOL D’OR

Benavent Ciancotti, Cristina

Ferrero Rodríguez, María

Gómez Esplugues, Juan Carlos

Magazzu, Ivano

Sala Gómez, Isabel

Santacreu Rubio, Vicente Daniel

Serra Oltra, Lourdes

Taléns Estarelles, Clara

Vidal Barberá, Ana Mª

BUNYOL D’OR

AMB FULLES DE LLORER

Cuesta Taléns, F. Javier

Doménech Fuster, Elena Del Mar

Pons Hernández, Héctor

BUNYOL D’OR I BRILLANTS

AMB FULLES DE LLORER

Albelda Bixquert, Inmaculada

Albelda de la Concepción, Beatriz

Albelda de la Concepción, Dolores

Cucarella Gimeno, Adela

Ferrer Juan, Salvador

Jáuregui Latorre, Jose Mª

Atorgades per la Junta Cen

tral Fallera a les següents lleres i fallers de la comis sió infantil

DISTINTIU D’ARGENT

Albelda Forner, Rocío

Ciancotti Lafuente, Noelia

Leiva Cogollos, Luca

Peralt Fernández, María

Robles Gomar, Tato

Serra Oltra, Alma

DISTINTIU D’OR

Albelda Zubiri, Blanca

Oltra Albelda, Ana

Oltra Taléns, Alberto

Perales Bosch, Greta

Santacreu Cepero, Mireia

Villar Borredá, Claudia

El Mercat Municipal

Patricia Peris

Si a Carcaixent hi ha un referent de la venda al detall i un aparador dels nostres productes agrícoles i alimentaris eixe és, sens dubte, el Mercat Municipal.

L’edifici que alberga aquest espai és un dels monuments representatius del Modernisme tardà dins de l’escena urbana de la nostra localitat. Monument a la nostra tradició, als productes que ens dona la nostra terra i la nostra gent, monument al comerç local i a la convivència de tota la ciutadania.

Si tornàrem a la fi del segle XIX, encara no el trobaríem ni als plànols ni a les cròniques de la localitat, ja que cap edifici feia aquesta funció en aquella època. La coneguda Plaça de la Verdura (actual Plaça de Miguel Hernández) acollia un espai on es realitzava la compra-venda de carns, verdures i altres productes alimentaris.

Fins eixe moment, la població no tenia massa necessitat d’aprovisionar-se de verdures, fruites o llegums, ja que la majoria eren llauradors i plantaven estes i altres hortalisses. La carn es venia a les carnisseries, que també dispensaven ultramarins, i el tabac es venia a les barberies. Amb el creixement del comerç de la taronja i, per tant, de la població que vivia a Carcaixent i que no eren propietaris de terres, es va crear la necessitat d’establir un punt de venda fix perquè la gent poguera comprar-hi viandes per a l’aliment diari, i va ser en eixe moment quan va nàixer el mercat al detall. Amb el canvi al segle XX, una de les necessitats urbanístiques més importants que es va plantejar era la construcció d’un nou edifici per a mercat, ja que així ho exigia la importància econòmica de la població i les disposicions de salubritat.

El 2 de desembre de 1925, l’Ajuntament de Carcaixent reunit en sessió plenària aprovava l’execució d’un important Pla de Reformes per a la ciutat. Entre altres moltes obres, preveia la construcció d’un nou Mercat Municipal. Segons consta en “Beneficios que el nuevo Régimen ha proporcionado a Carcagente en el último quinquenio”, edició municipal de 1929, escrita per l’arxiver Francisco Fogués, la seua execució patia retards per dificultats tècniques.

El disseny del mercat es va encarregar en un primer moment a l’arquitecte Gómez Dabo, que va renunciar a l’encàrrec. La corporació, per tal de substituir-lo, va nomenar l’arquitecte Víctor Gonsálvez-Gómez. El projecte definitiu que redactà, va ser aprovat pel Ple de l’Ajuntament al gener de 1929, amb un pressupost de 120.808 pessetes. També va ser aprovada una contribució de plusvàlua sobre les cases emplaçades prop d’aquest.

De fet, en el mateix llibre a la pàgina 80, hi ha un dibuix de l’avantprojecte del mercat que és l´única imatge que conservem d’aquest primer disseny. Es tracta d’un edifici obert amb columnes de ferro, similar al mercat de Colón de València, que era el tipus de construcció de llotges i mercats més habitual per aquella època.

Una de les dificultats més importants que existia era la falta de terrenys on construir l’edifici; s’hi van plantejar diferents ubicacions i projectes però la solució definitiva la va donar, en 1931, José Vidal Canet, comerciant, empresari i aleshores regidor. Va oferir, juntament amb José Sanroque Durà, a l’Ajuntament els terrenys necessaris destinats a fer el Mercat i els carrers adjacents al final del carrer Mestre Giner, que aleshores eren camps i terrenys urbanitzables a canvi de no ser gravats amb les contribucions especials derivades per la construcció del mercat.

Va ser La corporació municipal, presidida per José Donat Sanz, qui va acceptar l’oferiment i ràpidament es va mamprendre el projecte.

Es va encarregar el projecte a l’arquitecte municipal Alfredo Burguera Dolz de Castellar. Les obres van començar l’any 1932 i foren adjudicades al contractista Baptista Fillol Borràs per un pressupost final de 424.592,62 pessetes.

A l’arxiu municipal de Carcaixent es conserva foliat i enquadernat l’expedient sobre la construcció d’un edifici destinat a mercat públic en la nostra localitat. 19321935.

Hi consta informació de tots els tràmits administratius, anuncis, material i factures. En canvi, no s’han conservat els plànols originals.

L’octubre de 1934, una vegada finalitzades les obres, s’hi feren unes jornades de portes obertes perquè tota la població poguera conéixer-lo. Al llibre de festes d’aquell any s’hi anuncia la gran notícia amb fotografies de l’exterior i l’interior del nou mercat. La inauguració oficial es va fer l’11 de novembre del mateix any. Era alcalde Enrique Bolinches Soriano.

Al mateix mes de la inauguració es designaren per sorteig les casetes i taules fixes. La venda de fruites i verdures es feia a les taules fixes centrals, la venda de carns i salaons en casetes i la del peix estava separada en una nau lateral ben ventilada. Algunes d’aquestes famílies com ara Gómez, Palomares, Soler, Rovira entre d’altres, continuen actualment venent al mercat.

Arquitectònicament, el mercat de Carcaixent està format per una nau de 63 x 18,9 m amb coberta de dos vessants de teula alacantina sustentada per armadures que baixen sobre pilars embeguts en el mur perimetral de rajola a una altura de 10,75 m (Fig.). En cadascuna de les seues cantonades s’adossen sengles cossos de menor altura de coberta plana, que s’interrompen sobre l’eix longitudinal per a deixar pas als tres buits que serveixen d’accés i s’uneixen per un mur pantalla sobre la seua el transversal, on se situa un espai obert que precedeix el mercat. Aquests àmbits coberts allotjaven les quatre seccions de venda de productes específics, tots ells en casetes a excepció de la pescateria i les dependències de servei a banda i banda de l’entrada que dona al carrer Ramón y Cajal. El volum interior es caracteritza per una gran claredat compositiva, amb dos nivells de buits: els inferiors de llinda, que comuniquen amb els accessos i amb les quatre seccions de productes, i els superiors rematats en arc de mig punt que proporcionen una excel·lent il·luminació.

En l’exterior els llenços murals de rajola vista es compartimenten en una sèrie de carrers mitjançant senzills contraforts. L’escassa ornamentació queda reduïda als pinacles que culminen cadascun dels contraforts, a les dues fileres paral·leles de taulells que voregen la rematada dels llenços murals, que adopten formes mixtilínies sobre les testeres, presidits per un panell amb l’escut de la localitat d’autor desconegut format per dos plafons iguals pintats amb monocromia blava. Representen l’escut de la ciutat amb el carcaix, l’arc creuat i les barres de la Corona d’Aragó, timbrat per la corona mural que es va utilitzar en la II República (1931-39) per tal d’eliminar les corones de la Monarquia. En línia amb els vessants arquitectònics vigents en el seu moment, la contenció en la decoració i la sinceritat constructiva en deixar el material vist ressalten la claredat en la modulació i en els volums, amb el que s’obtenen uns bons resultats estètics. El magnífic edifici molt prompte es va convertir en un dels elements més característics del paisatge urbà de la ciutat i per descomptat, dels més visitats. En una memòria municipal dels anys 50 es parla de les bondats del modern mercat municipal, ubicat en la zona d’eixamplament de la població. Al mateix recinte estava instal·lat el laboratori per a l’anàlisi d’aliments i dependències per a la recaptació d’arbitris, vigilància, neteja i serveis sanitaris.

També el tradicional mercat ambulant dels dimarts va passar a fer-se al voltant del nou edifici, a la plaça i als carrers laterals.

Durant més de 50 anys el Mercat Municipal s’ha mantingut tal com es va construir, solament amb reformes necessàries pel pas del temps i per la normativa vigent en cada moment. Però a finals dels 90, l’Ajuntament va abordar una reforma integral de l’interior de l’edifici per tal de modernitzar-lo. Així, entre altres moltes obres relacionades amb els serveis d’aigua, enllumenament, aire condicionat, etc., es va portar a cap un canvi total de l’aspecte interior. Es van eliminar els originaris bancs de pedra correguts que recorrien a la llarga tot l’edifici, i on s’ubicaven les parades de fruita i verdura, i l’espai en una de les naus laterals que es dedicava a l’activitat de pescateria. També es van substituir les parades destinades a altres activitats com ara venda de companatges, ultramarins, carnisseries o forns per altres instal·lacions més modernes que han permés ampliar l’oferta d’activitats. Amb la nova disposició s’han establit una sèrie de serveis comuns per als comerciants com són consergeria, cambra frigorífica, moll de càrrega i descàrrega, o magatzem d’envasos i vestidors, etc.

Per a fer-te un monument

Malgrat l’envergadura de les obres, en cap moment es va tancar el mercat al públic, i continua la seua activitat durant 85 anys, esperem que en siguem molts més. Aquest monument que ha esdevingut un referent de la venda al detall per la seua excel·lència i qualitat, ha vist nàixer i desaparéixer comissions falleres que han plantat i cremat monuments al seu voltant; formant part, també, de la seua història. La desapareguda Falla Plaça del Mercat, la qual agafa el nom d’aquest estimat monument arquitectònic local per a convertir-lo, any rere any, en monument faller i festa al voltant dels carrers on està situat l’edifici.

Aquesta Comissió va nàixer l’any 1945 i va esdevindre una de les més veteranes en el panorama faller Carcaixentí. Va ser la tercera comissió constituïda oficialment i la cinquena falla del poble. La seua primera comissió va estar integrada pels Fallers d’honor i l’Executiva, tenint una figura honorífica anomenada “Fallero Mayor”. L’any de creació d’aquesta comissió, José Vidal Canet, propietari dels terrenys on es va construir el Mercat Municipal, va esdevindre primer Fallero Mayor de la comissió.

Ricardo Albelda va ser el seu primer President, el vicepresident Eduardo Soler Estruch i Matildín Ferrando la primera Fallera Major, càrrec que la comissió anomenava “Belleza Fallera”. D’altra banda, no va crear comissió infantil ni va nomenar cap representant.

Tot i que no hi ha documentació de qui va ser l’artista faller del primer monument que va plantar aquesta falla, té sentit pensar que seria Antonio Lacasa, ja que estava vinculat a aquesta comissió, tot i pertànyer a la del Cabdill, i va ser l’artista

Per a fer-te un monument

del monument del 1946. La crítica va tocar dos punts essencials: l’estraperlo de productes i la gran barreja de l’adob que aquell any se’ls va vendre als llauradors perquè estava adulterat i no va tindre cap efecte sobre les terres.

Falla de la Plaça del Mercat, 1945.

Fallera del Mercat i Cort d’honor, 1946.

Primera al·legoria de les falles de Carcaixent. Falla de la Plaça del Mercat, 1947.

Últim monument de la Plaça del Mercat, 1984.Falla

Fallera del Mercat i Cort d’honor, 1968.

Falla plantada en la Plaça del Mercat, 1969.

Per a fer-te un monument

Com a tot cicle de vida, una nova comissió es va obrir pas anys després de la desaparició de la Falla Plaça del Mercat. Cada exercici des de l’any 2000, La Falla Mestre Giner acompanya i viu la festa als voltants del Mercat amb els seus monuments.

Falla del Mercat, 1970.

BIBLIOGRAFIA

- El Mercat Municipal: més de 75 anys al servei de Carcaixent. En: Festes Majors i Patronals Carcaixent 2010, pp. 36-39 escrit per Mª Creu Trujillo.

- “El mercado como monumento urbano. Obras en la comarca de la Ribera del Júcar (1925-1936)”. Adrià Besó Ros. Universitat de València.

- Història de les Falles de Carcaixent , Volum 1. Dels orígens fins a 1981. David Vidal i Sanmiguel. El petit editor, 2016.

- www.carcaixent.es

- Imatges Mercat: Grup de Facebook: Carcaixent antiga, Bernardo Darás Mahiques, Vicent Guerola Blay i Vicenç Torres Guerola.

Capítol 7 El Parc

Navarro Daràs

“…Vida pulcra sens taca ni borrall; estel que la drecera ens ha marcat; d’ensenyances forjaire no esgotat; de tot necesitat ver abrigall …”

Josep Arminyana i Canut (Fira i Festes, 1970)

El Parc Navarro Daràs

l parc del Degà Navarro Daràs és el més gran i important del nostre municipi. Podríem dir que és el nostre particular “Central Park”. Monument al joc infantil, és un referent d’esbargiment per a les famílies carcaixentines. Lloc on gaudim dels concerts i actuacions en les festes patronals del poble, on les falles celebren el mig any faller i també es celebra el popular concurs de paelles i aquest any, la Fira de

El Parc va ser construït entre 1930 i 1934 per l’Ajuntament de Carcaixent. L’ordenació general del parc, segueix les regles dels jardins francesos, amb espais originàriament tancats destinats a jardineria ornamental, i que són travessats per zones àmplies de passeig i ombra. No es coneix l’arquitecte que va dissenyar aquesta obra, encara que cal destacar la similitud arquitectònica amb el parc de la localitat de Sueca.

La tanca del Parc és la part més destacable de tot el conjunt d’estil un modernista valencià, així com la seua font. Consta d’una entrada monumental de rajola vista amb aplicació de taulell ceràmic pintat a mà. La resta està format per una barana de pilarets de rajola vista i cent trenta-dues pilastres de rajola que, en la part que recau al parc, estan decorades per uns medallons de taulells ceràmics també pintats a mà. La font segueix el mateix estil arquitectònic que la resta del conjunt.

El Parc Navarro Daràs

Per a fer-te un monument

La decoració dels taulells de tot el conjunt és una de les mostres més representatives que queden al nostre territori de ceràmica valenciana pintada a mà. Els medallons dels balustres estan formats per vint taulells ceràmics i porten, com a motiu central, l’escut de Carcaixent, tal com s’emprà entre les dues Repúbliques, amb el Carcaix i l’arc creuats.

Els escuts van envoltats de motius florals o heràldics, i tenen la particularitat de què llevant-ne dos, tots són diferents. Els colors fonamentals són el blau i taronja, emprats a Manises, encara que no es coneix amb seguretat la seua procedència. Aquests taulells foren restaurats en 1983 substituint les parts més afectades.

Anys després de la seua construcció, a causa de l’elevat nombre de coloms que hi havia al parc es va decidir construir un colomer. Tot i que es pot observar que no pertany al mateix estil arquitectònic que la resta.

Pel que fa a l’arbrat del Parc, destaquen els grans eucaliptus i les palmeres que donen altura a la vegetació, la filera de pins encorbats que creixen d´una forma irregular buscant la llum del sol i els plataners que donen ombra als xiquets els dies d’estiu.

El Parc Navarro Daràs

Una vegada ja coneixem la seua descripció arquitectònica, parlarem de la persona que dona nom a aquest parc, el Degà Navarro Daràs, el qual era fill d’Antoni Navarro Alborch i de Mariana Darás Catalá. Naix a Carcaixent el dia 8 de desembre de 1845 a la casa número 28 del carrer Sant Antoni. De naixement prematur, mai va gaudir de bona salut tanmateix, va tindre una llarga i fructífera vida. Ell comentava: “Me hallo enfermo desde el momento que nací, vine al mundo muerto, pero la mujer que asistía tomóme en brazos y dióme una paliza. A esta primera paliza le debo la vida”.

Va cursar la carrera eclesiàstica i fou ordenat sacerdot el 1870. La seua vocació es manifestà com a filantropia, el mòbil de totes les seues accions fou el bé pel bé en si mateix.

Ja des de ben jove es manifestà com un gran pedagog, sempre preocupat per la formació de la gent amb escassos recursos econòmics. A Carcaixent instituí unes Escoles nocturnes, la tasca de les quals fou guardonada per l’anticlerical Peris i Valero, aleshores Governador de València. Després fundà el “Colegio Politecnico de San Luis” ( 1872) on va estudiar l´arabista Francisco Pons Bohíguess. Fou l’ànima de la fundació del Col·legi Maria Inmaculada, obra que fou acabada gràcies al seu entusiasme i empremta per a demanar el fons necessari, tant a les autoritats com a tots els veïns de Carcaixent.

El 1876 es traslladà a Almeria on fou nomenat Viceretor del Seminari. Allí fundà el “Colegio de Jesús Maestro” ( 1888) per les aules del qual passaria, anys després, el gran poeta Federico García Lorca. Així mateix, a Almeria fundà escoles per a pescadors, escoles dominicals i costejà amb diners seus l’escola i l’abadia del poble de Benahadux.

En 1921, el llavors alcalde Sr. José Donat, visita al degà Navarro Daràs per a suplicar-li que assenyalara un tema per als jocs florals que havien de celebrar-se en les Festes d’Octubre, Navarro li va comunicar la cessió d’uns campets de la seua propietat

perquè en ells s’establira un Parc Escolar. Volia que es transformara un d’aquests campets en “jardín de esparcimiento y escuelas al aire libre, según los preceptos de la moderna Pedagogía para los niños de las escuelas nacionales y municipales” i l’altre en glorieta pública, plantada d’arbres d’ombra i suports o bancs de pedra, a fi que els desheretats de la fortuna, que no tenien ni un pam de terra pròpia on solaçar-se, tinguen en ella un seient, on lliurement puguen descansar, sense que ningú els moleste per millor dret, excepte els casos en què per cívica educació volgueren brindar-ho a l’ancianitat o sexe dignament honorable.

El 26 d’Agost d´aquest any, la corporació municipal, com a reconeixement, va acordar per unanimitat acceptar i agrair efusivament el donatiu. A proposta del regidor Sr. Gabriel, es va acordar retolar amb el nom del donant un dels carrers de la població, el tros del carrer de S. Antonio comprés entre el de Julià Ribera i el pas a nivell de la línia del trenet de Gandia. Alhora nomenar-lo Fill Predilecte i col·locar una làpida commemorativa a la seua casa natalícia i, amb tal motiu, es projectava un bell festival.

L’Ajuntament, animat dels millors desitjos per a honrar a Navarro no havia comptat amb una dificultat, la seua extrema humilitat. Ell va demanar com a única recompensa a la donació, en to d’humil, pregà que en l’aniversari del primer any de la seua mort, per una sola vegada, per a no molestar més, es convidara als xiquets de les escoles nacionals o municipals, perquè assistiren a la Missa que en aquest dia se celebrarà en la parròquia, però que no se’ls obligue a concórrer a aquest acte, perquè a les ànimes nobles, és suficient que se’ls indiquen els deures de gratitud perquè els complisquen.

No estava d’acord en el que havia decidit l’Ajuntament referent al nom del carrer, per això va deixar clar els seus desitjos: “El senyor alcalde, exaltat protector de la cultura infantil, no es va manifestar molt clar i propici als meus precs, per la qual cosa tement jo, que si ara, alguna vegada més tard abans o després de la meua mort es porte a efecte el referit acord, em veig obligat a ser previngut i demanar al notari que consigne en l’escriptura que si contra la meua voluntat es posara el meu nom a aquesta o un altre carrer, quede retractada en el seu moment aquesta donació i torne el campet de les escoles, no el de la glorieta, als meus hereus, designats en el meu testament” ...”El que més importa no és el meu nom, sinó el Parc de les Escoles i la glorieta pública per a aconseguir amb totes dues millores el doble efecte que més m’agrada, a saber, la higienització de la infantesa escolar i adorn públic en un punt d’allò més visibles del nostre volgut Carcaixent”

Després de la donació per part del Degà en José Mª Navarro Darás dels terrenys per a la construcció del Parc i Grups Escolars, hem de fer un repàs dels projectes que es presentaren fins al que definitivament es realitzà.

Hi ha un primer projecte del qual tan sols ens resta el dibuix de la Porta Principal, la Font Monumental i la Planta i Alçada del Grup Escolar. D’aquest projecte caldrà ressaltar els elements d’estil clàssic amb una gran riquesa ornamental. Desconeixem

Per a fer-te un monument

l’autor i els motius pels quals no es va dur a terme. La data també la ignorem, però està compresa entre l’any 1922 (data de l’últim Testament del Degà) i l’any 1926 del següent projecte.

El primer projecte de l’arquitecte Francisco Mora de l’any 1926, és molt innovador. Presenta el parc i les escoles com un conjunt integrador i integrat en el qual els distints edificis estaven distribuïts per tot el recinte del Parc Escolar. El projecte estava compost pels següents edificis: escola d’arts i oficis, saló d’actes, escoles, gimnàs i banys, cantina escolar i excusats. Aquest projecte no es va dur a terme perquè el pressupost era molt elevat i, encara que l’Ajuntament ja l’havia aprovat, la subvenció era molt inferior.

El projecte definitiu es va realitzar l’any 1929, és una modificació del primer amb menor pressupost. El valor dels edificis es calcula en 700.000 pessetes.

Ara es projecten sis pavellons, tres a la dreta i tres a l’esquerra del Passeig. En cadascun hi ha tots els serveis. Cada classe es projecta per a una capacitat de seixanta xiquets. A més, al darrere hi ha un espai per a jardí escolar, un per a xiquets i l’altre per a xiquetes. Entre ambdós jardins quedarà un bonic parc. L’arquitecte que va traçar els plans dels Grups Escolars i del Parc és Sr. Francisco Mora, i l’edificació dels mateixos ha estat a càrrec de “Construcciones i pavimentos”.

El 17 d’abril de 1932, fou la inauguració del parc escolar, un dels esdeveniments culturals més importants que ha tingut el nostre poble, al qual van assistir personalitats com el doctor Peset Alexandre, Juan Calot (president de la diputació) i Rodolfo Llopis (director de primera ensenyança), entre altres. L’alcalde de la ciutat, en José Donat, en la seua intervenció va recordar el Degà Navarro Darás com iniciador del projecte i va referir que els xiquets havien de formar l’aristocràcia intel·lectual d’Espanya.

El Parc Navarro Daràs

Per a fer-te un monument

Ací tenim una descripció del que va ser la inauguració dels pavellons escolars:

“Es troben aquests enclavats al final del Passeig de Galàn i García Hernández ocupant una extensió de més de quaranta-dues fanecades de terreny. Tot ell es troba envoltat d’un artístic reixat de majòlica, i a l’entrada dos superbs fanals de quatre braços d’un aspecte imponent al recinte.

Els Grups Escolars són sis, tres per a xiquets i tres destinats a xiquetes, amb una capacitat de cent alumnes per grup.

En cada grup hi ha dues aules amb una capacitat de cinquanta escolars cadascuna. El parament és moderníssim i conformement als últims models pedagògics i higiènics.

Sobre la testera de l’estrada, una bella matrona republicana presideix les classes. Els excusats i lavabos són fets a propòsit per als xicotets.

En la placeta central del Parc està instal·lada una magnífica font, i en un dels extrems es troba enclavat el camp d’esports.

El Grup dels xiquets rep el nom “Grup Escolar Degà Navarro” i el de les xiquetes el de “Grup Escolar Concepción Arenal”.

Inauguració de les escoles del Parc / Foto: Arxiu CEIP Navarro Darás.

Les Falles de Carcaixent i el Parc Navarro Daràs sempre han estat molt vinculats. Cada any, La Junta Local Fallera de Carcaixent organitza en aquest indret, actes com el mig any faller i el concurs de paelles. El que no es tan conegut és que va haver-hi un any en què es va plantar falla en el mateix Parc. Una comissió anomenada: “Falla Infantil Juventud Carcagentina”.

L’esperit faller a Carcaixent es va contagiar a altres entitats i es va escampar més enllà de les comissions constituïdes “oficialment”. Fruit dels treballs en benefici del moviment faller, l’escola del Parc de la ciutat va impulsar i crear la seua pròpia falla, amb junta fallera, bellesa i resta de càrrecs que tenien les falles. La van plantar en el mateix Parc Navarro Darás, al costat de les escoles de la secció femenina.

La comissió estava formada per xiquets i xiquetes i combinà i uní a mestres i alumnes del grup femení de les escoles del Parc. L’impuls necessari el van donar quatre xiques que havien tingut ja relació en el món faller i que tenien treball (tres d’elles) com a mestres en l’escola. Fins i tot, una d’elles tenia càrrec d’importància en la societat carcaixentina d’aleshores. Estem parlant d’Amparín Mir (havia sigut Bellesa Fallera del Mercat en 1946), Teresa Alís Ramos (Cort d’Honor del Cabdill en 1946), Maria Gimeno (Cort d’Honor en el Passeig en 1945 i 1946) i Carmen Giner (Bellesa Fallera de la Calçada en 1946). Aquesta última en 1947 era la Delegada Local de la Sección Femenina del Movimiento, és a dir, un pes pesant en la seua societat, ja que poder per a decidir si algun acte o festivitat atemptava contra la moral pública i podia clausurar qualsevol celebració.

La seua celebració es va fonamentar en la plantada d’un monument infantil, ja que l’objectiu era unir grans i xiquetes al voltant d’una falla. A més a més, el seu pensament estava a celebrar les festes d’una forma pròpia i fora de la Junta Local Fallera i de la resta de les falles. Podem assegurar així, que la falla infantil de la Juventud Carcagentina no va ser una comissió creada per a estar dintre de la Junta Local ni realitzar els actes comuns a totes les falles. Aquesta va anar per lliure i va organitzar les activitats que els van semblar adequades, sota el seu prisma de moral catòlica i cristiana.

Així les coses, aquesta falla va ser la primera de Carcaixent que va estar fora de la Junta Local Fallera de la ciutat, des del renaixement faller i la creació de l’entitat en 1945. La comparació amb l’actualitat ens porta a pensar, amb molts matisos i diferencies, en les falles que fan les escoles i que es cremen abans que els col·legis tanquen per festes. Això sí, amb la diferència que aquesta es va promoure per a viure la setmana fallera completa i, a més a més, va tindre Bellesa i Cort d’Honor, així com infantils. Va ser una comissió tal qual, però al marge de la resta de les falles de Carcaixent i de la Junta fallera.

La falla Juventud Carcagentina va tindre llibret i, en ell, es va exposar la idea central de la creació d’aquesta. En paraules de la presidenta “A nuestra querida y simpática juventud carcagentina, ansiosa de exteriorizar sus sentimientos, tan puros y valencianos en estas tradicionales fiestas que nuestra región dedica a San José, han

sido organizados estos pequeños festejos. Y en ésta no falta ninguna de estas cosas y además unidas a ellas va lo fundamental de su manera de ser, que es lo que distingue a nuestras juventudes femeninas, las cuales, más unidas entre sí por estas fiestas de expansión, se abrazan con abrazo de amor”

A més, en el llibret també es donaren a conéixer les xiques i xiquetes que en formaren part, així com l’esbós i l’explicació del monument. La coberta i l’esbós foren obra d’Antonieta Fornés Ivars, que apareix als crèdits com la directora artística. La falla que bastiren era un monument que girava al voltant de l’afició que havia començat a generar entre les xiques i xiquetes el joc del bàsquet. Al joc anava dedicat el remat que representava dues cistelles. Per la seua banda, com diu en l’explicació, els ninots simulaven a les mateixes xiques de l´escola, que s’havien deixat retratar dalt del cadafal per divertir al personal. Al mateix temps, d’entre elles destacava una que era molt estimada per les xiquetes i que no sabia que fer, ja que les seues accions provocaven zels en molts altres. Criticava també, de forma lleugera, a aquelles xiques que en tindre molta feina acumulada marxaven i deixaven la feina a meitat. Així també posaren a mestres i alumnes estimades en l’escola.

De fallers no hi va haver. Sols falleres i xiques que muntaren la junta directiva. Aquesta “comissió” suposa una veritable aportació al món faller carcaixentí. Malgrat que no va ser una falla “oficial”, va celebrar totes les activitats que habitualment feien les “normals” i va constituir la seua junta per tant, parlem de la primera Presidenta de falla de Carcaixentina de la història. Aquest honor va recaure en Maria Palomares Cogollos. Els únics referents masculins que hi van aparéixer d’una manera indirecta foren el Governador Civil i Cap Provincial del Movimiento, Ramon Laporta Giron, i l’alcalde de Carcaixent i Cap Local del Movimiento, Bernardo Salom Gimeno.

La comissió va diferenciar entre la Cort d’Honor i les falleres infantils. A imatge de les falles carcaixentines, la fallera major de la falla ho fou sota la denominació de Belleza Fallera, i les xiques que l’acompanyaven, la Cort d’Honor. La Bellesa de la Juventud Carcagentina va ser Julieta Martínez Cerdà.

Referent als actes que van celebrar, paga la pena assenyalar que foren esdeveniments propis, sense que estigueren dintre de les celebracions organitzades per la Junta Local Fallera de la ciutat, i sense cap relació amb altra falla carcaixentina de l’any.

Els seus actes començaren el dia 16 a la nit amb la plantada del monument i una serenata dedicada a la Bellesa Fallera, a les xiques de la Cort i a totes les xiquetes de nom Pepa de l’escola. Plantaren, també, una Barraca Fallera que els va servir de casal fester. No deixaren de fer cap cercavila i aportaren altre fet singular. A diferència de la resta de les falles en el fet que un jurat atorgava el premi a ninot indultat, aquesta falla indultava del foc el ninot que fora més votat. Estipularen la votació per al ninot indultat. Aquesta falla no va entrar en la roda de premis i no va estar visitada per cap jurat qualificador. Altres actes a realitzar foren l’Ofrena a la verge i la missa a Sant Josep. Aquests es van dur a terme en la capella de l´escola Maria Inmaculada de la ciutat el dia 18 a les 9 del matí, és a dir, hores abans que ho feren la resta de falles i en una

Per a fer-te un monument

església diferent. A més, no programaren actes com la despertada o el repartiment de bunyols als pobres de la ciutat. De la mateixa manera, procediren a la “cremà” de falla en el moment que consideraren oportú, sense entrar en l’ordre de la cremada estipulada per la Junta Local Fallera. Malauradament, aquesta comissió sols va durar aquest any, encara que les seues membres es van vincular a altres falles al llarg dels anys.

BIBLIOGRAFIA

- Llibre del 75 aniversari del CEIP Navarro Daràs.

- Biografia del Degà escrita per Francisco Fogués Juan al 1928 i transcrita per Bernardo Darás Mahiques. Arxiu Municipal de Carcaixent.

- Arbre genealògic, escrit per Francisco Cuenca Gomis.

- Història de les Falles de Carcaixent, Volum 1. Dels orígens fins a 1981. David Vidal i Sanmiguel. El petit editor, 2016.

- Revista “La Sènia” Número 29/1988.

- Historia de Carcagente. Compendio geogràfico- històrico de esta Ciudad. Francisco Fogués Juan. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2000.

- https://carcaixentenguerra.wordpress.com

Jocs monumentals

ls anys setanta del passat segle, el carrer era el lloc de trobada dels xiquets per a jugar. Sense telèfons, consoles, ni Internet.

Els jocs de llavors transcorrien sempre fora de casa. Encara que hi havia jocs de taula, els pocs recursos amb els quals generalment es comptava, eren d’allò més particulars.

Alguns d’ells, tenen orígens llunyans i han sigut transmesos de generació en generació, encara que molts d’ells hui s’han  anat oblidant.

Recordarem alguns:

A PEU COIX

Salva Ferrer Albelda

Per a fer-te un monument

Es dibuixava en el sòl amb guix una sèrie de caselles amb números de l’u al deu.

Es llançava una pedra dins de la casella un sense que s’isquera d’ella; saltaves a la casella número dos a peu coix i des d’aqueixa casella fins a l’última. Feies una aturada amb els dos peus i tornaves al revés. En la casella número dos es recollia la pedra de la casella un i se saltava al principi. després llançaves la pedra a les caselles següents i continuaves fent el mateix fins a completar totes les caselles.

El que completava primer i sense fallar les deu caselles guanyava el joc.

BALES

El joc consistia a llançar la bala a l’aire a fer un forat en la terra amb el teu contrincant, posaves una mà oberta en el lloc on estava la bala i davant l’altra per a llançar la bola. Amb el tret havies de tocar la bola del teu adversari, es deia “Chiva”, si encertaves el següent pas era “Peu”, que consistia en l’espai que hi havia entre les dues bales, havies d’introduir el teu peu.

Seguidament era el “Tute”, i finalment la bala es ténia que ficar en el “*Gua”, que era el forat que prèviament havíem fet en la terra.

El perdedor havia de mostrar totes les seues bales perquè el vencedor es quedara amb la que més li agradara.

Consistia a llançar al sòl la baldufa, enrotllada en una corda, i fer-la rodar sobre si mateixa, la qual ténia una punta metàl·lica en la part de baix. Si ténies molta destresa es podia arribar a posar en el palmell de la mà.

LA CORDA

Per a fer-te un monument

Només es necessitava era una corda gruixuda.

La corda girava sobre el teu cap i per davall dels teus peus.

Saltaves tota l’estona que podies sense que s’enrotllara sobre el teu cos.

Si era un grup de gent, dues persones havien de donar a la corda agarrant-la pels dos extrems, i la resta eren els que saltaven. El que fallava passava a donar amb la corda perquè els altres saltaren.

Podia donar-se molt de pressa i hi havia cançons per a amenitzar el joc.

LA GALLINETA CEGA

Es jugava en un terreny pla.

A una persona se li embenava els ulls amb un mocador.

La resta de jugadors es col·loquen al voltant d’aquest formant un rotlle, els jugadors li preguntaven: “Gallineta cega, què se t’ha perdut?” al que responia el dels ulls embenats: “Una agulla i un didal”.

Llavors la resta de jugadors li responia: “dona tres voltetes i els trobaràs”.

El que feia de gallineta cega donava tres voltes sobre ell mateix mentre la resta de jugadors cantaven: “Una, dos i tres”.

Després la gallineta cega avança amb els braços estesos intentant tocar a algun dels altres jugadors, i quan ho feia, havia d’endevinar qui era tocant-li el pèl, el cap, la cara i les mans. Si encertava, es canviaven els llocs i si no, la resta de jugadors li criden que havia fallat, seguint el joc fins que encertara.

EL MOCADOR

Es feien dos grups i en cada grup havia de posar-se un número a cada jugador. Els equips no sabien els números de l’equip contrari. Es feien dues ratlles allunyades i cada equip es posava darrere de la seua ratlla.   Una persona es posava en el mitjà amb un mocador a la mà i  deia un número. Les persones que tenien aqueix número eixien corrent pel mocador.  El que agafava el mocador havia d’anar corrent a la seua part del camp corrent perquè el contrincant no li enxampara. Si ho aconseguia guanyava un punt. Si eres el que corria darrere i enxampaves al que corria amb el mocador, el punt era per al teu equip.

L’AMAGATALL

Per a fer-te un monument

Un o diversos xiquets s’amaguen i un altre ha de buscar als que s’han amagat. Abans de començar a jugar es delimita la zona on els participants podran amagar-se i el temps que comptara perquè es puguen amagar. Se sorteja per a veure qui comença a buscar i haurà de trobar als xiquets; si no aconsegueix trobar a algun perd i haurà de tornar a buscar.

LA GOMA

El joc necessitava d’una goma elàstica unida pels extrems. Dos xiquets la subjectaven amb les cames obertes. Al què li tocava començava a saltar dins i fora de la goma, trepitjant-la, embullant-la a les seues cames… Es cantavent diferents cançons al ritme dels salts. Si se li enroscava o no trepitjava bé, el xiquet o la xiqueta s’havia de posar a subjectar la goma.

El joc tenia diversos nivells de dificultat perquè començaves saltant a l’altura dels turmells i pujava al genoll, maluc, cintura, fins a arribar al cap.

EL BRESSOL

Amb una cordeta lligada en els extrems i agafada entre les mans, els dits s’entrellaçaven amb ella. Consistia a formar figures diferents. Si no es feia de manera correcta la corda s’embolicava i era impossible seguir el joc.

Cada figura tenia el seu nom, el llit, les tisores, etc.

Jocs infantils, que els xiquets de hui, no coneixen, com l’amagatall, la cadira, les xapes i tants i tants altres jocs populars que no necessiten de cap tecnologia, només el teu cos i recursos simples disponibles per a tots com un botó, un cromo o un guix.

Són jocs, que entre tots podem sumar i que en cada lloc són coneguts amb diferents noms, o per diferents regles, però sens dubte, tots ells formen part del patrimoni cultural dels pobles.

És, o no és per a fer-los un monument?

* Fotos extretes en línia de la xarxa.

Jocs en línia

Isi el que t’agrada és jugar en línia, ací tens moltes activitats per a passar el temps. Escaneja el codi QR que et portarà a l’enllaç de la pàgina corresponent.

Per a fer-te un monument

Capítol 8 Qui no està no s’encontra

“…NOMÉS un mot que t’ho diria tot: VIDA. Només amb això bastaria.

-V.A. Estellés-

Comissió Falla Exercici

Plaça de Les Dies

2022-2023

Per a fer-te un monument

Per a fer-te un monument

Per a fer-te un monument

Per a fer-te un monument

Per a fer-te un monument

Per a fer-te un monument

Escaneja i podràs veure el vídeo de la cançó que hem gravat per commemorar el 50é Aniversari de la Comissió.

Capítol 9

Quan més sucre més dolç

A tots els nostres amics que han col·laborat en la realització d’aquest llibret, el nostre més sincer agraïment. Sense vosaltres no hauria estat possible.

La falla Plaça Les

Dies vol agrair profundament l’ajuda de tots els col.laboradors, marques publicitàries, amics, falleres i fallers...

Gràcies a totes i tots

vosaltres fem falla i cultura en el nostre emplaçament.

Amb molta estima, admiració i respecte.

Gràcies!

Falla Plaça de les Dies. Per a fer-te un monument! naix en els obradors de Byprint, la vespra de Sant Valentí, tot celebrant la vida i l’aniversari de la Falla Plaça de les Dies, que vingué al món faller en 1970 quan un grup de “xiquets” va decidir revolucionar les falles carcaixentines amb una comissió que, al llarg dels anys, s’ha consolidat amb arrelament al poble i al barri, essent una falla respectada i admirada. Llarga vida.

El Poble

El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant en descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu, és un paperet damunt la sorra, és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar·se per les bastides, és el petit desfici del diumenge a la tarda, és la família com a base de la societat futura, és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç, és la meva veu i la vostra veu, és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç i de la nostra veu

i de la nostra petita mort. El poble és tu i tu i tu i tot d’altra gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom, el poble és ningú. El poble és tot: el principi i la fi, l’amor i l’odi, la veu i el silenci, la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

Els carrers, barris i monuments de Carcaixent són elements que definei xen la seua essència i personalitat. Tots ells reflecteixen la nostra his tòria, identitat, cultura i les nostres tradicions. Aquest llibret fa un viatge pels monuments de Carcaixent, completant així el trencaclosques que vam comen çar el 2020 amb “I tu, d’on eres?”. Perquè carrers, barris i monuments són peces diferents que han d’encaixar juntes per a formar un tot harmoniós. Si els carrers i els barris són la llar de les persones i el lloc on viuen i treballen, els monuments, són testimonis muts del pas del temps, recordatoris dels es deveniments importants, custodis de la seua memòria. I quan totes les peces encaixen, aconsegueixen crear una imatge única i inimitable de Carcaixent que ens fa estimar·la encara més.

I parlant d’estimar, no hem trobat millors paraules per expressar l’admira ció cap al nostre poble que les que va dedicar N’Eduard Soler i Estruch al seu llibre Carcaixén. Biografia d’un poble de la Ribera Alta. Ací les teniu:

“Amar és voler salvar quelcom de la mort. Així ho han dit. Aquest és un llibre fet per amor. Jo no hauria sabut fer-lo d’una altra manera...

No sé si és un llibre per a tothom. En tot cas, Jo no voldria haver fet un Ilibre per a minories.

És ben possible que lector i autor no anem d’acord del tot al llarg dels capí tols que el composen. Cap també en el possible, que no casen les imatges del CARCAIXÉN descrit i el que cada lector duga dins d’ell. Perqué havien de casar? Si de vegades els mateixos ulls no tornen a vore unes mateixes coses de la mateixa manera... !

Oferisc un CARCAIXÉN vist per mi i somniat per mi. Ben entés que somniar, en aquest cas, no vol dir abandonar la realitat i pujar-se’n als núvols. Es tracta pel tant, d’un CARCAIXÉN viscut, creat i recreat per mi, amb tota la força de la meua sang i del meu esperit. D’un CARCAIXÉN que ací pren cos i vida i gràcies al qual CARCAIXÉN és per a mi, i jo soc per a CARCAIXÉN.”

Falla Plaça de Les Dies 50 anys de vida

Falla Plaça de les Dies. 50 anys

© Dels textos: els autors i autores, 2022

© De la coberta: D.Vid, 2022

© De les imatges i fotografies: els autors, autores, hereus i propietaris, 2022

© D’aquesta edició: Falla Plaça de les Dies (Carcaixent), 2022

© De la fotografia de la Comissió: Saúl Burguet, 2022

© De les fotografies de l’any 1983: Jordi Carrillo

Edita: Falla Plaça de les Dies

Direcció editorial: Maria Teresa Albelda, Inmaculada Albelda, Pascual Calatayud, Salva Ferrer i Patricia Peris

Composició i disseny: David Vidal

Fotografia de la Comissió: Saúl Burguet

Fotografies de les falles de 1983: Jordi Carrillo

Producció impresa: Byprint

Dipòsit legal: V-312-2012

©Totselsdretsreservats.

Quedarigurosamentprohibida,senseautoritzacióeditorial,qualsevolformadereproducció, distribució,comunicaciópúblicaotransformaciód’aquestaobra,queseràsotmesaalessancionsestablertesperlallei.Podeuadreçar-vosaCEDRO(CentreEspanyoldeDretsReprogràfics)sinecessiteufotocopiaroescanejarqualsevolfragmentd’aquestaobra(www.conlicencia.com;917021970/932720445).

EditataCarcaixent

Aquest llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la Promoció de l’ús del valencià, als Premis de les Lletres Falleres, als Premis de Junta Local Fallera de Carcaixent i a la convocatòria dels Premis de l’Ajuntament de Carcaixent per a la promoció de l’ús del valencià.

Al llarg de les celebracions del nostre 50è aniversari hi han diverses activitats. Entre aquestes destaca l’exposició d’imatges de tota una vida.

Escaneja el codi QR per veure les imatges actualitzades en les xarxes de la falla Plaça de Les Dies

Amb la col·laboració de:

A tots els que heu estat i sou part necessària i imprescindible de la Falla Plaça de les Dies

hem arribat als 50 anys d’història de la Falla Plaça de Les Dies amb moltes ganes de celebrar-ho. Perquè cinquanta anys impliquen un motiu enorme de satisfacció i reflexió sobre els nostres orígens i sobre com hem arribat fins ací. Perquè després de tot el camí recorregut, enguany podem celebrar els cinquanta anys d’una idea feta realitat.

La il·lusió d’un grup d’amics de formar una comissió falle ra ha perdurat durant mig segle i ha donat pas a la institució fallera que som en l’actualitat, amb un gran historial construït per tots i cadascun dels fallers i falleres que han format part de la nostra comissió durant aquestes cinc dècades.

I és que la nostra història, com la pròpia vida, està for mada per milers de xicotets moments, esdeveniments mi núsculs que, units els uns als altres, conformen el pas dels dies i configuren la seua existència. Durant cinquanta anys hem viscut ocasions d’alegria que, per descomptat, hem celebrat, però també contratemps que ens han unit encara més, tot sabent que junts podíem mantindre viu l’entusias me d’aquells “xiquets de Les Dies” de l’any 1970. La suma de tots eixos instants, bons i no tant bons, ens ha portat fins ací, ha construït la nostra història i ha forjat la nostra identitat. “Les coses podien haver succeït de qualsevol altra manera i, no obstant això, van succeir així” tal com va dir Miguel De libes en la seua novel·la “El Camino”.

Al final, el pas del temps demostra que, sobretot, recor dem el més assenyalat. I ací estan sempre eixos xicotets mo ments, instants aparentment insignificants que guardaven endins espurnes de felicitat.

Per això volem aprofitar el 50è aniversari per a donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que formen i han format part de la família de Les Dies i que, amb el seu treball i dedicació, han fet possible el nostre camí. Un esment espe cial a Andrés Doménech Alabor, l’únic faller que perdura en la nostra comissió d’aquells que formaven el grup d’amics que va iniciar aquesta aventura.

Complir 50 anys és un moment molt especial que mereix una celebració. És una ocasió única i irrepetible de mostrar que estem molt orgullosos de la nostra història, d’expressar com d’afortunats som per haver arribat fins ací. Si tornem la vista arrere, només podem donar les gràcies per aquests magnífics 50 anys. Honorar els nostres orígens permet acceptar el present i mirar cap al futur. Ara comença una nova etapa en la qual cal continuar treballant per atreso rar nous moments per a recordar. Estem segurs que a la Falla Plaça de Les Dies li queden moltes coses bones per arribar i molt per viure. A pels pròxims 50 anys!

50 anys.

Tota una vida

Amb tota seguretat complir anys és un dels dies i moments més especials per a tots. Els celebrem amb molta festivitat i alegria. Es recorden moments, situacions, èxits, fracassos i experiències viscudes que et porten a continuar sumant un any rere altre. Però si tot açò està al voltant d’una persona, la sensació es multiplica de forma exponencial quan és una falla, una comissió fallera, la nostra falla Plaça de les Dies la que té el privilegi de, no sols celebrar el seu aniversari, sinó amb paraules majors celebrar el seu cinquanta aniversari.

Com a faller nascut i criat en esta comissió arribar a ser president era un moment que sabia que acabaria arribant, potser no esperava que fos tant prompte, o essent tan jove, per la possibilitat de no estar preparat per a assumir tot el que comporta ser president d’esta comissió. Però crec que, com per a la gran majoria de les coses, mai s’està prou prepa rat. Així que arribat el moment de fer un pas endavant, no tenia la pos sibilitat de dubtar ni pensar que no era el moment. Des de ben xicotets ens criem tots els joves d’esta comissió amb totes les històries, i records, que ha creat la falla al llarg de tots els seus anys. Unes històries que co mencen amb un grup de “xiquets” allà per 1970, que ja queda lluny.

Uns “xiquets” que es van fer grans, que no sabien quant de temps podria durar esta aventura de formar una nova comissió i pels quals molts no apos taven res. Però estos “xiquets” es van fer majors, i no sols van reafirmar esta gran comissió sinó que van revolucionar el panorama faller a Carcaixent.

Ignacio Calderón Sanroque President de la Falla Plaça de les Dies

Van tindre una gran una idea i dugue ren endavant una comissió, una falla. Canviaren per complet la configuració de les nostres volgudes presentacions falleres. No s’entenen estes sense les ide es que estos “xiquets” van imaginar i po sar en pràctica aquells anys. Totes estes històries són les que coneixem i de les que formem part. No tots ho vam viure, però sabem que un president va desfi lar a cavall en una de les presentacions. Com tampoc vam viure, però recordem i coneixem que guanyàrem un primer premi malgrat que el nostre monument es va trencar per la pluja. Moltes de les nostres històries, els nous xiquets i xi quetes no les hem viscudes, però sí les coneixem i recordem perquè formen part de nosaltres, de la nostra falla i, so bretot, de la nostra història.

Des d’estes línies, com a President, i en nom de la falla només puc aplaudir i donar les gràcies a tots els fundadors i fundadores d’aquesta gran comissió per tot allò que van fer, que fan i faran per la seua i la nostra falla. Gràcies per mo dernitzar les falles del poble i començar un camí que no seria fàcil, però sobre tot gràcies per crear i deixar per a tots nosaltres un punt de trobada, un nexe d’unió de festa, cultura, alegria i amistat.

Aquell inici va ser seguit per moltes persones que es van apuntar a Les Dies. Som una falla en la qual han estat mol tíssims fallers i fallleres, i en què estem un bon grapat d’entusiasmats bojos per Les Dies. Totes i tots, en la seua mesura i aportació, amb molt o poc, amb treball i gaudi, han deixat petjada en el si de la falla i gràcies a la seua entrega hem aple gat a complir 50 anys.

Les Dies ha evolucionat i crescut per tot allò que ens han oferit totes les persones

que ens han ajudat des de sempre. Fallers, falleres, modistes, proveïdors, poetes, guionistes, artistes fallers, electricistes... han fet que la falla Les Dies siga el que és actualment, un referent faller carcaixentí.

Però també, i sense cap mena de dubte, si celebrem aquest aniversari és gràcies també a tots els càrrecs que hem tingut al llarg dels anys. Falleres Majors, Falleres Majors Infantils, Presidents In fantils, Padrins, Fallers d’Honor, Juntes directives... que amb els seu esforç i il· lusió feren avant la falla i l’alçaren amb tota la satisfacció. Avui més que mai, sou l’ànima de Les Dies.

I és clar, la comissió actual. Fallers i falleres que, amb constància, no perdeu mai el somriure quan de treballar per la falla es tracta. Gràcies, amics i amigues.

Molts han sigut els fallers i falle res que han estat a casa nostra. Alguns d’ells i elles, malauradament han marxat d’aquest món i ja no estan amb nosal tres. Vull tindre un especial record per ells, perquè el seu esperit, de segur, ens segueix il·luminant les passes.

Complir 50 anys és una fita. La volem celebrar com cal. Al carrer, al casal, a cada racó del poble... que arribe la música, els trons i la pólvora, que faça camí tot allò que ens cal i commemorem que fa cin quanta anys que existim, que vivim ple nament allò que ens fa ser feliços, i que és, per damunt de tot, ser de Les Dies.

Vosaltres sou realment el més gran que ha tingut esta falla sempre, molt més que qualsevol premi, a esta falla la carac teritzen la seua comissió, els seus fallers i falleres que sempre són reconeguts da vant de qualsevol altra comissió, vosal tres sou la Falla Plaça de les Dies i amb orgull podeu cridar Sempre Dies. Felicitats i per molts anys que fem anys.

50 motius per celebrar 50 anys

1. Perquè després d’una pandèmia hi han moltes ganes de festa i de celebració.

2. Perquè cinquanta anys són molts anys, encara que semblen pocs.

3. Perquè cinquanta anys són pocs anys per als que han de vindre.

4. Perquè som 181 persones que volem celebrar·ho amb tu.

5. Perquè és l’excusa perfecta per a reunir·nos. I això està bé.

6. Perquè hi haurà qui recorde coses de la nostra història de les quals tu ni et recordaves o no havies viscut.

7. Perquè és bo refrescar la memòria.

8. Perquè tenim en comú el sentiment DIES.

9. Perquè et riuràs amb ganes.

10. Perquè hem guanyat uns quants primers premis.

11. Perquè també hem quedat els últims algunes vegades.

12. Perquè recordaràs els bons moments amb riallades.

13. Perquè també recordaràs mals moments amb un somriure.

14. Perquè ens ha anat bé i ens abelleix contar·ho.

15. Perquè de vegades anà malament, però ho superàrem.

16. Perquè hi ha molta gent amb la qual hem compartit moments inoblidables.

17. Perquè és increïble els anys que han passat i sembla que va ser ahir.

18. Perquè junts hem dut a terme grans reptes.

19. Perquè reunirem persones estimades de diferents eta pes de la Comissió.

50 motius per celebrar 50 anys

20. Perquè la celebració serà un motiu per a fer coses diferents.

21. Perquè és una gran ocasió per rescatar els àlbums de fotos.

22. Perquè si et pares a pensar·ho... és mig segle de vida!

23. Perquè hi ha molta gent amb la qual vas aprendre que les Falles no són només quatre dies.

24. Perquè les ganes sempre han superat el cansament en la setmana fallera.

25. Perquè hem menjat moltes paelles junts.

26. Perquè alguna vegada hem sigut, som o serem els que tanquen el casal en una nit de festa.

27. Perquè ni la pluja o la calor han impedit que gaudim de les Falles en aquests cinquanta anys.

28. Perquè ens encanta l’olor de pólvora.

29. Perquè amb cada cremà renovem les il·lusions per la festa.

30. Perquè ens ho mereixem.

31. Perquè si no vens et penediràs. I ja no estem per a penedir·nos de res.

32. Perquè la pandèmia ens va fer veure quant trobàrem a faltar les Falles quan no les vam tindre.

33. Perquè “la Pantanà” també ens va furtar un any de Falles.

34. Perquè evocarem molts records i malgrat que et pese, en el fons, eres un sentimental.

35. Perquè cal veure els anys que han passat i sembla que va ser ahir.

36. Perquè si no estàs et trobarem a faltar.

37. Perquè, a més, si no vens algú preguntarà per tu i es portarà un desencís.

38. Perquè ho passarem molt bé.

39. Perquè vinga, home, no sigues “aiguafestes”.

40. Perquè dels 8.000 milions de persones que hi ha en el món sols uns pocs for mem part de la família de Les Dies.

41. Perquè amb la celebració reconeixem el passat, honorem el present i prote gim el futur.

42. Perquè compartim la millor festa del món.

43. Perquè sí.

44. I per què no?

45. Perquè crearem nous records.

46. Per tots els que hem arribat fins ací.

47. Per aquells que ja no estan, però hagueren volgut celebrar·ho amb nosaltres.

48. Per tots aquells que vindran.

49. Perquè no hi ha millor regal que celebrar.

50. Perquè, a més dels motius anteriors, hi ha algun altre que només tu coneixes. I segur que és bo.

uan la Comissió del 50 Aniversari em va cridar per a demanar-me un escrit per al llibre del 50 ANIVERSARI em vaig sentir afalagat, però al mateix temps preocupat perquè no estava segur de poder rememorar amb fidelitat, després de tant de temps, aquells anys que vaig formar part de la família fallera de la PLACETA de les DIES.

Però l’única manera de saber si seré capaç és començant a escriure; i el que llegireu, (espere que llegiu), són records plens d’afecte, treball i moments feliços compartits amb grans persones.

Així que aquests són els meus records.

Després de moltes reunions i contactes amb grups de joves de tota classe social del nostre poble, encapçalats pel que va ser el primer Presi dent fundador, BERNARDO MARTINEZ (Piló), i per l’home que durant molts anys va ser ànima de l’economia de la falla, JUAN RAMOS, naix

Vicent Giner Parra Faller de sentiment

Ser de Les Dies... és un sentiment més enllà!

al món faller de Carcaixent en 1970·71, la FALLA PLACETA de les DIES. I dic PLACETA, “perquè a PLAÇA no arri ba”, segons l’eminent ploma de l’escrip tor EDUARD SOLERIESTRUCH, artí fex durant els primers anys d’uns guions de presentacions que van fer reflexionar a la gent del poble i també a les autori tats locals.

Estava clar, que la filosofia d’aquella comissió de falla, era renovar i actualitzar (en els temps 1970·71) el que aquells joves,

amb una mitjana d’edat de 20 anys, con sideràvem que estava caient en la mono tonia i l’avorriment de l’època i, per tant, necessitava una transformació urgent.

“El xiquets de les Dies”, que així érem coneguts, començàrem per trencar, en primer lloc, els motles de les Presentaci ons Falleres dotant·les d´un guió temàtic i canviant tots els anys l’argument agre dolç, aconseguint així que cada vegada assistira més gent a veure l’acte de la Pre sentació. Vam revolucionar el món faller, aconseguint en pocs anys que Carcai xent fora reconeguda com “el bres sol de les Presentacions”, admirades i reconegudes al llarg de la geografia valenciana, fins i tot al “cap i casal”. Recorde molt emotivament la presentació “La Font del Parc” en ella férem un homenatge al “Sr. PEPE, el guarda del Parc Navarro Darás”, i el férem President d’Honor. Tots nosaltres havíem rebut algun carxot i sermó del Sr. Pepe pels primers besets a les xiques, que si t’agafe de la mà, que no vull perquè ens pillaran, que no xafeu el jardinet... però amb aquella presentació volíem reconèi xer·li que quasi totes les vegades els reganys eren merescuts.

En la Presentació de 1974·75

“IBERFLORA”, va ser la primera ve gada que es veia gespa natural a Car caixent. Convertírem el pati del TRO en un jardí amb “balancins” que prè viament desmuntàrem de la DISCO

TECA EROS; gràcies a que Pascual “el Marqueset” era el seu gerent i faller nostre. El guió era una crítica local per com estaven els jardins del poble i com feien servir els arbres

per penjar les “esqueles dels difunts” a la Plaça del Convent, a la Plaça Major, al Jardí de l’Alegria... sempre en un arbre.

Curiosament, als quinze dies de fer la Presentació els jardins del poble pas saren a estar nets, bonics i replantats i aparegueren els suports que actualment existeixen per a penjar les esqueles. També va ser molt nomenat que els ac tors que feien de jardiners tallaven les roses del jardí i confeccionaven els rams de les falleres en eixe moment.

Curiositats tenim moltes i variades. Per exemple, en la presentació del “Mes tre Serrano” reproduírem el monument que li feren en València i les estàtues i el propi Mestre eren figures humanes col·locades en la mateixa posició tota la nit, en quadre plàstic. Les xiquetes “mu ses de la música” anaren “desmaiant·se”

poc a poc degut al calor, la tensió, els nervis i també la fam (estaven sense sopar). Això sí, quan va sonar l’Himne Regional i l’estàtua del Mestre es va gi rar per a dirigir la partitura, la gent es va “aborronar” i nosaltres, també. Clar que Antonio España va estar genial.

Grans escenografies, decorats fantàs tics i treball, molt de treball, però amb moltíssima il·lusió i ganes. De cap al tra manera s’haguera pogut construir el magnífic “Tribunal de les Aigües”. Un any de feina, tres llocs de treball amb tres grups de gent diferent: uns treballant el cartró, uns altres construint el cassetonat en ferro i els altres treballant l’escaiola. Al front de cada equip tres persones úniques i inoblidables per a mi: Vicente Cogollos (el Maur), Vicente Picot (Baldo) i Juan Armengol (el Blanco).

I aplegà la gran nit: calia plantar en l’escenari i a la vista del públic, l’estruc tura en ferro, fusta i cartró de 5.000 kg. Dos persones, amb tan sols dos punts de palanca manuals, contant: un, dos, tres, quatre, cinc, sis... i també plorant. Tenien eixa responsabilitat, i ho aconse guiren, Vicente Picot i Pascual (el Mar queset). En acabar l’acte diverses auto ritats i tècnics, arquitecte i enginyer, pujaren a l’escenari per apreciar i admi rar de prop, com s’havia pogut construir i moure aquella monumental estructura.

Tot un any treballant: sopars, paelles, putxeros, sucs d´anguiles, “torraes”, es morzarots, les xiques col·laborant amb nosaltres i una harmonia que era l’enveja de tots i a la que cada any s’agregava més gent. La Falla Placeta de les Dies, ja era un fenomen social a Carcaixent.

Algú podria pensar que allò de “la Ca tedral” no es podria superar, però res més lluny d’això. L’any següent, 1977·78, i ja en el local del cine “PISCINA” aplegà el rei “JAUME I”, i us preguntareu: com ho va fer? Doncs a cavall, com li corresponia. El seguici era espectacular i el vestuari fou fantàstic, portat de Madrid, del famós in dumentarista Cornejo. Per pujar el propi llistó, i com l’escenari ho permetia, férem tres decorats corporis i innovàrem remar cant i cremant amb “metxa de traca” to tes les autonomies del mapa d´Espanya. Un altre decorat era la campana principal del Micalet i el tercer, el monument en València del Rei En Jaume.

Eren temps convulsos en la política perquè estaven constituint·se les noves autonomies i la gent anava molt mare jada amb el Regne i el País. Per facilitar les coses, la nostra Presentació ho va ficar més difícil, perquè vam enaltir a totes les

parts per igual. En un moment passàvem de cantar cançons de la Trinca a l’obertu ra de 1812. Juan Antonio Albelda va ser un Rei Jaume de “molta presència”. Tam bé van ser molt comentats, pel sentiment de les seues rimes, els versos de Soleries truch per a la poesia que tancava l’acte:

VALENCIANS! Els de les terres altes, d´allà el Maestrat.

VALENCIANS! d´Elx i Oriola, de l’entranyable Alacant. Castellonins de la Plana, treballadors i arriscats.

VALENCIANS! de la muntanya, que baixareu a admirar, el verd de les nostres hortes, la taca blava del mar i eixe espill de l´Albufera on València es sol mirar, eixa cara, tan bonica, amb què el sol, la va obsequiar. Estimem les nostres coses, com Déu mana, VALENCIANS!

A eixa València, tan nostra, la dels Furs i el Consolat, del Micalet i la Llotja, Torres de Quart i Serrans, on va quallar, l’heroisme d´un Palleter exaltat, l´orgull ferm d´un Vinatea, sense a Sagunt oblidar, i a l´heroica “Socarrada”, que un rei va manar cremar, perquè mai no volgué avindre’s, a perdre les llibertats.

Que el cel, ampare a València per quatre·mil tres·cents anys. Que el treball siga la norma de nosaltres Valencians.

Ser de Les Dies és un sentiment més enllà

Que s´acaben les rancúnies, que sigam tots, ben honrats, i que pugam viure un dia, el que es diu, com a germans, el llaurador de la terra, de la indústria, l´industrial ... i aquells que de cap treballen, que no es consideren mai superiors, als qui sols tenen per a treballar ... les mans!

Que entre tots podrem, volent·ho fer una pàtria més gran…. i fer que València siga….

LA GLÒRIA DELS VALENCIANS!

Els canvis de lloc: El TRÓ, La PISCI NA, El MAGATZEM de CANELLES, el TEATRE PATRONATO, etc. Cadascun

amb les seues deficients dotacions, mai van ser obstacle per a que la falla any rere any, aconseguira realitzar allò que tenia previst.

La Comissió cada exercici era com si es renovara d’energia. Molts de nosaltres ens vam posar a “festejar” i fins i tot ens casà rem. Érem joves i amb ganes de gaudir de la vida. No havien mòbils, ni tauletes digi tals. La falla era per a molts l’excusa per fecta, per a que els pares els deixaren eixir per les nits. Alguns, agafàrem allí el pri mer “petorro” i descobrírem què era una “timba de pòquer”. Allò sí que era vida!!!

Es van instaurar celebracions que han perdurat en els temps, com els so pars “dels Pepes”, d’eixos en teníem un grapat i molt bons. Per no res fèiem un “sopar i ball de disfresses”.

Em ve al cap la primera “cavalcada del Ninot” de la democràcia. Com l’Ajun tament havia eliminat la “Reina de les Festes”, la banda de la OJE etc. nosaltres ho reproduírem i criticàrem, amb molta gràcia, i fou molt ben acollida per la gent del nostre poble.

I poc a poc ens férem més i més grans i començaren les rivalitats amb la resta de les falles.

La més acarnissada en la dècada 70/80 era Major i Dies. Tots els anys a la lluita pels primers Premis.

Tots els premis eren molt “peleats”, però en el de les Presentacions, les Dies era intocable. Teníem un equip humà insuperable: actors, actrius, luminotècnia, músics, fusters, ferrers, tallistes, pintors, bunyoleres, modistes... I molts, molts simpatitzants. Fins i tot, molts pares i mares nostres col·laboraven desinteressadament en la falla.

No obstant això, la comissió que tant treballava per aconseguir els fruits en les Presen tacions igual treballava pel monument faller. Recorde a molts artistes fallers, però els qua tre primers són: Antonio Lacasa, els germans Cortell, Eustaquio Andrés i Enrique Picot.

Ells foren els pioners. Podríem assegurar que quasi, quasi, perderen diners... però plantaren les Falles. Ja més endavant brillaren molt més que cap altre, repetint i formant part de la nostra GRAN FAMÍLIA, Paco Baldoví i Pascual Calleja.

Sembla ahir i ja han transcorregut 50 anys... i en aquell 1970 ningú donava ni “un duro” per aquella colla de xiquets: “això és un bufffff”, “arrancá de burro, parà de rosí”, “prompte es cansaran”, “jo no els done més de tres anys” etc, etc.

Però per l’altre costat, figu res del “fallerio local”, cada any que passava ens feien una mi llor crítica, sobretot de les Pre sentacions, les cavalcades i les relacions socials. L’admirador més gran que tinguérem, molt considerat i valorat en el món faller, fou José Albelda Picot, més conegut per “Cudolet”. Doncs bé, aquest ha sigut un senzill recorregut per la meua vida fallera que finalitzà quan en 1981, el meu “mestre i director teatral”, PASCU AL PERALT, vingué a dema nar·me que em fera càrrec de la presidència d’Àgora. En aquell moment necessitaven una re novació en la companyia i no podia dir·li que no.

Foren 10 anys molt intensos, des de la seua fundació fins el 10è Aniversari, però tota història té un final feliç. Va ser bonic en aquell moment, però també ho és per com ha perdurat en el temps.

En el meu currículum d’aquests anys he passat per ser fundador, President de Festejos, President, i President d’Honor. He conegut a una quantitat molt nombro sa de persones irrepetibles. Amb moltes d’elles continue tenint una bona relació i amb altres, sols en el pensament, perquè ens han deixat, però de totes i tots tinc un grat record.

Encara hui, quan veig l’estendard tinc un especial sentiment, malgrat que quan desfilen ja en reconec a molts pocs, perquè deuen ser fills, nets o besnéts d’aquells que vam ser herois en el 70·71. Mirant·los podria assegurar que van camí de cele brar els 75 i si m’apureu fins els 100 anys de vida.

Per tot el compartit en aquest escrit m’atrevisc a pregonar que, per a mi, SER FALLER DE “LES DIES”... ÉS UN SENTIMENT!

Pots escoltar el poema “Valencians” d’Eduard Soleriestruch que apareix en aquest article llegit pel propi Vicent Giner Parra.

Escaneja el codi QR i gaudeix del poema.

Bernardo Martínez Salom.

Primer president de Les Dies

Una entrevista a qui va estar fundador de la falla

ernardo respon al telèfon. Ens presentem i li indiquem que volem fer-li una entrevista. “Això és per a gent important” —ens diu— i sembla que es posa una mica nerviós. En realitat el que volem és xarrar amb ell, com fan els amics. Sense formalismes. Parlar d’allò que ens agrada a tots: les falles. I en concret de l’inici de la història de la Falla Plaça Les Dies.

Una setmana més tard ens rep a sa casa amb un ampli somriure. No més travessar la porta es respira l’ambient faller: fotografies de quadres fi nals de presentacions, plaques amb nomenaments de càrrecs, pergamins, records d’al·legories, un retrat de la seua filla Mª Jesús com a Fallera Major de Carcaixent i fotos més recents amb els seus nets. Es nota que la seua família és molt fallera, que una part important de la vida de Bernardo l’ha dedicada a les Falles i que eixa passió l’ha aconseguida transmetre als

Bernardo Martínez Salom. Primer President

seus fills i ara als seus nets. Ens acomo dem en el saló juntament amb la seua filla i la seua dona Mª Dolores, que va formar part de la Cort d’Honor l’any de funda ció de la nostra comissió i també va ser la nostra primera Padrina.

Pregunta. Com va sorgir la idea de fundar una falla nova?

Resposta. Va ser “pensat i fet”. Jo ha via sigut faller de la falla del Passeig du rant 8 o 9 anys. Però la falla cada vegada anava a menys i abans del seu final vaig decidir deixar·ho el març de 1970. Més tard, una vesprada de diumenge del mes de maig, el grup d’amics estàvem en el Passeig i va ser Juanjo Llopis el primer que va llançar la idea de formar una nova comissió: “Xè Bernardo, per què no fem una Falla?” M’ho vaig prendre de broma i li vaig respondre que era una bogeria, però Pepe Cogollos de manera entusias ta em va dir que ho pensara, que no era una idea tan desficaciada. La setmana

següent vam estar parlant·ho, insistint en aquella idea d’una manera més serio sa. Feia falta aconseguir fallers, falleres, dissenyar un escut, organitzar quotes, i tantes coses que se’ns escapaven... Però la il·lusió que teníem era tan gran que va superar totes eixes pors. Quedava fun dada la Falla de la Plaça de Les Dies. Or ganitzàrem una votació per a constituir la Junta Directiva. El primer que es va votar fou qui seria president i per una nimitat vaig eixir triat. Després votàrem la resta de càrrecs de la Junta Directiva. Érem tots tan joves que la resta de Falles ens deien “la Falla dels xiquets”. Jo era el faller de més edat i llavors tenia tan sols 27 anys.

P. Com es va decidir el nom de la comissió i el lloc on es plantaria la falla?

R. En eixa mateixa conversa on va sorgir la idea de formar una nova co missió es va proposar la Placeta de Les Dies com el lloc idoni per a plantar la falla. A tots ens va semblar bé i el propi nom de la plaça ens va parèixer adequat. La nova comissió portaria la designació de l’emplaçament de la Falla.

P. Quin va ser el primer “parador” de la Falla?

R. El primer casal estava situat en el número 15 de la Plaça de Les Dies. Ara és una casa, però en aquell moment era un magatzem. Vam anar a parlar amb l’amo per a preguntar·li si ens deixava utilitzar una part del baix per a poder fer les reunions setmanals, preparar els decorats de la presentació i els sopars i menjars de la setmana fallera. Ens ha vien advertit que l’amo era una persona molt seriosa i vam anar amb temor que ens diguera que no, perquè ell tenia la

vivenda al pis de dalt. No obstant això, aconseguírem el nostre objectiu. Una vegada vam acabar d’alçar les parets de la meitat de la planta baixa, que era la part que ens deixava utilitzar als fallers, vam cridar a la banda de música i ens vam presentar davant l’amo. Volíem agrair·li que no s’oposara a la nostra proposta de situar el parador en el seu magatzem. Li vam portar també un ram de flors a la seua dona i tots dos ens van dir que en veritat els havíem donat una alegria molt gran portant la Falla a sa casa.

P. Qui va dissenyar l’escut de la comissió?

R. L’escut el va dissenyar N’Eduard Soleriestruch, que va ser un bon col·la borador de la Falla. És una mescla de l’escut de Carcaixent amb simbologia fallera. Una vegada acceptat el concepte de disseny, va ser Juan Antonio Albel da el que va dur a terme el dibuix d’una fallera i un faller que emergeixen d’un bunyol amb les clàssiques flames i de fons el campanar de l’Església. L’escut va ocupar un lloc destacat en la Presen tació de l’any 74·75 que portava per títol “Iberflora”. Vam confeccionar un escut gegant amb flors al centre de l’escenari: la part de la quatribarrada amb clavells rojos i grocs i vam situar una gran coro na en la part superior també confeccio nada amb flors. La part esquerra de l’es cut, on estan el faller i la fallera, és la que vam utilitzar per a presentar a la Fallera Major. Esta part va girar i allà vam apa réixer la Fallera Major i jo en la mateixa posició que els fallers en l’escut original mentre el públic ovacionava amb grans aplaudiments.

P. Recordes quants fallers formaven part de la comissió l’any de la seua fundació?

R. Érem 25 fallers i més o menys el mateix nombre de falleres. Infantils també recorde que eren molt poquets. No arribarien a 20 entre el total de xi quets i xiquetes. Però, així i tot, vam fer coses molt grans. Ja he comentat que érem tots molt jovenets. La majoria de fallers tenien entre 18 i 22 anys i per això al principi no ens prenien de debò. No saltres volíem demostrar del que érem capaços així que sempre intentàvem donar el màxim. Perquè vegeu l’interés que teníem a fer veure l’obstinació que

Bernardo Martínez Salom. Primer President

posàvem a fer les coses bé, us contaré una anècdota. Per a la Cavalcada del Ninot es va proposar que isquérem de majorettes i vam estar més de dos me sos assajant una coreografia en un ma gatzem. Antonio España, que formava part de la banda de cornetes i tambors li va proposar al seu director que la ban da ens acompanyara tocant a l’hora de la desfilada en la Cavalcada. El director en principi es va negar ja que la banda tenia molt de prestigi, havia participat en alguns Certàmens Nacionals i havia sigut guanyadora en diverses ocasions. Però finalment accediren i el seu direc tor no se’n va penedir. Aconseguírem tal domini amb el moviment dels bas tons i ho vam fer tan bé que, després de la desfilada, el director va vindre fins i tot a felicitar·nos. El millor de tot va ser el cartell que portàvem davant de la

comparsa que deia: Els xiquets de Les Dies ja s’han fet “majorettes”. Eixe art en la desfilada ha acompanyat a la Fa lla Plaça Les Dies des de sempre. Era un senyal d’identitat com de bé desfilava la comissió en l’Ofrena, i els comentaris de la gent eren: “és que marxen com ha de ser, la millor formació de totes”.

P. Quins reptes va suposar començar una nova comissió fallera?

R. Sobretot el repte era econòmic. Després d’aquells primers moments d’il· lusió i entusiasme va arribar el posar els peus en la terra i pensar com anàvem a traure això endavant. Perquè, al cap i a la fi, per a plantar una falla es necessiten diners. El primer va ser reunir més fa llers i falleres a part del grup d’amics. El següent establir les quotes i ajudar·nos de les tires de rifa, “arreplegaes” amb el cabàs, sopars de germanor i els fallers

d’honor. Hi havia faller d’honor que aportava més diners que un faller amb la seua quota. En aquella època les comis sions falleres organitzaven festes i es pectacles els diumenges a la vesprada en el Moderno. L’entrada sempre costava el mateix, independentment de la falla que ho organitzara eixe dia. Al final de la temporada, tot el benefici de la venda d’entrades i la recaptació de la barra es repartia entre totes les comissions. A part del repte econòmic, cal tindre en compte també el desafiament que suposa moltes vegades la convivència en qualsevol col·lectiu. Si de vegades és difícil conviure amb els membres d’una família, encara ho és més quan el nom bre de persones és més gran i aquestes presenten diferències més grans entre els seus caràcters. Sempre han existit i existiran els enutjos i renyines entre els membres d’una Falla; aquesta condició forma part de la festa. En les Falles han d’haver embolics i baralles que després queden en res, perquè a tots ens uneix un sentiment comú. Per això jo sempre dic que els fallers ideals són aquells que estan de mane ra incondicional, que treballen i no es queixen.

P. Per què es va decidir apostar tan fort des del primer moment per l’acte de Presentació de les Falleres Majors?

R. Perquè dins de la Falla hi havia gent molt creativa i molt involucra da en el món del teatre, entre ells Vicente Giner, que va ser el que va prendre la ini ciativa a l’hora de pensar com revolucio

nar les Presentacions Falleres de l’època per a convertir·les en un espectacle. A part d’això, la resta de fallers van treballar sense descans en eixe projecte per a de mostrar a la resta de comissions del que eren capaços “els xiquets de Les Dies”. I vaja si ho aconseguírem. Tant és així que a la tercera o quarta presentació teníem ja la sala plena i, abans de començar, un guàrdia civil es va acostar per dir·me que fora hi havien unes 200 persones que en cara estaven esperant entrar.

Nosaltres sempre intentàvem que les presentacions foren un acte com memoratiu a personatges, monuments o elements culturals de València o de Carcaixent. Així es van dur a terme pre sentacions sobre “La Barraca valenci ana”, “El mestre Serrano”, “Iberflora”, “L’Albufera” o l’homenatge que se li va fer al Sr. Pepe, el guàrdia del parc, en la presentació “La Font del Parc”.

A més, teníem un altre as en la màne ga; primer pensàvem la idea del que volí em fer i amb eixa idea en ment anàvem a veure a Soleriestruch per a demanar·li

que ens escrigués el guió de la presentació. Escrivia tant bé que sabíem que qualsevol dels seus guions seria un triomf segur.

I com a colofó tenim les grans ac tuacions que duien a terme els actors (molts d’ells pertanyents al grup de te atre Àgora) i el domini que mostrava Vicente Giner com a mestre de ceri mònies. Podria catalogar·se com el que actualment es coneix com un showman. En una de les presentacions vam tindre una errada en tramoia i un dels telons va caure sobre l’escenari. Ell va ser capaç de donar·li la volta al succés i presentar·lo com un efecte escènic que formava part del guió. Vicent era únic.

P. Com es feia un pressupost per a l’exercici faller d’aquells primers anys? Què és el que es tenia en compte? Era tan important destinar diners per a la beguda o la xaranga com es fa ara?

R. Era prou similar a com es fa en l’actualitat. Les partides més importants eren les falles (monuments) i la presen tació. Recorde una falla preciosa que van plantar els germans Cortell que re presentava els signes del zodíac.

El nombre total d’escenes es corres ponia amb els dotze signes. Allò va ser un monument impressionant que va guanyar el segon premi.

Però també es destinaven diners a la beguda. Ara hi ha “botelló” i en aquella època hi havia “garrafó”. Compràvem les garrafes de conyac i whisky de 20 o 30 li tres i amb elles anàvem emplenant les am polles. El que no hi havia era tanta varietat de licors. Les botelles de cava les reservà vem per a quan venien les Falleres Majors d’altres comissions a fer·nos la visita de germanor durant les nits de Falles, i les teníem comptades. Una nit va aparéixer en el parador un xaval jove que treballava de camioner i li va demanar cava al faller que estava en eixe moment en la barra. El faller va vindre a comunicar·m’ho i em va dir que el xic estava disposat a pagar 2000 pessetes per botella així que jo li vaig con testar que s’emportara les que volguera. Respecte a la xaranga, en aquella època s’anomenava la Banda de Música i jo ma teix, com a president, em vaig encarregar de contractar la millor banda que hi ha via en aquella època que era la de la Pobla Llarga. Mai es cansaven de tocar i tenien un repertori molt variat.

Bernardo Martínez Salom. Primer President

També s’incloïa en el pressupost una quantitat per a petards i traques. Durant les Falles ens agradava despertar al veïnat amb petards molt sorollosos. Un matí, en la despertà, va eixir una monja del Col·legi Mª Inmaculada i ens va dir que no les deixàvem dormir. Jo li vaig contestar indignat que nosaltres tiràvem petards només quatre dies a l’any, però que elles despertaven els veïns la resta de dies fent sonar les campanes de l’Església. L’endemà la Directora del Col·legi em va cridar al seu despatx i la por amb què vaig acudir va desaparéixer de seguida quan

em va preguntar quin dia volíem que el col·legi convidara els fallers a esmorzar perquè li havia semblat que la meua contestació, davant la queixa de la monja, havia sigut totalment encertada.

Una partida a la qual havíem de fer front, i que en l’actualitat no es con templa, és que la Falla regalava el tall de tela de fallera a totes les components de la Cort d’Honor en el moment en què s’apuntaven a la Falla. Ens encarregà vem d’anar a València a triar les teles i quan teníem el model triat es teixia en diferents colors iguals dos a dos; com si

fóra la Cort d’Honor de la Fallera Ma jor de València. Les teles les entregàvem empaquetades per a què no hi hagueren baralles entre les falleres per triar un co lor o un altre. Encara que, després del repartiment, una vegada oberts tots els paquets, sempre es feien intercanvis. També existia la possibilitat que si algu na fallera volia una tela de millor qua litat podia comprar·la després d’abonar la diferència respecte al tall estàndard.

P. Vas ocupar altres càrrecs en la Junta Directiva de la Falla a banda de President?

R. No, sempre he sigut President. Vaig ser faller de la Falla Plaça Les Dies un to tal de sis anys. Cinc d’ells vaig ser Presi dent i l’altre vaig ser President d’Honor. Va ser l’any que Julián Coll estava a càr rec de la presidència, en l’exercici 72/73. Jo havia sigut President els dos primers

anys i com estava cansat volia deixar la Falla. Julián per a evitar·ho em va nome nar President d’Honor i després vaig tor nar a ser President durant tres anys més. Ací ja ho vaig deixar definitivament.

P. Quins records guardes del primer any de la Falla Plaça Les Dies?

R. Recorde sobretot la il·lusió amb la qual féiem les coses, les ganes de supe rar·nos i com de bé ens ho passàvem i ens divertíem. També recorde, amb es pecial afecte, la germanor que existia en tre les cinc comissions. En aquella època no hi havia tanta rivalitat ni existien en frontaments per veure qui aconseguia el primer premi en falla o presentació. Va ser una època molt bonica on les coses eren molt més senzilles i predominava la unió entre les cinc comissions falleres.

P. Gràcies Bernardo per contar-nos tantes anècdotes i sobretot per formar part d’aquell grup d’amics que va decidir fundar la Falla Plaça dels Dies.

R. Cal donar les gràcies a tots els que han anat formant part de la seua his tòria i també moltes gràcies a vosaltres per permetre’m re cordar eixos anys tan feliços de la meua vida. Us de sitge una gran ce lebració del 50 ani versari i espere que la Falla de Les Dies complisca molts anys més.

Bernardo Martínez Salom. Primer President

Mª Julia López Pons.

La primera Fallera Major

Una entrevista a qui va estar la primera regina de les dies

uedem per a xarrar amb Mª Julia una vesprada de finals del mes de juny. Ella, molt amablement ens atén al telèfon, ja que poc després de ser Fallera Major es va casar i se’n va anar a viure a El primer que ens diu és: “50 Aniversari? Si jo he contat que han passat 52 anys”. No cal massa explicació per justificar aquest retard: la pandèmia. Però li contem que continuem tenint ganes de celebrar que estem (més de) 50 anys plantant falles, desfilant en l’ofrena, tirant mas clets en la despertà, fent presentacions, preparant cavalcades, paelles, playbacks infantils i festes de qualsevol tipus i amb qualsevol excusa per poder ajuntar·nos i passar·ho bé. Volem celebrar que tenim (més de) 50 anys d’història i que cal explicar·la.

Mª Julia López Pons. Primera Fallera Major

Pregunta. La primera pregunta és quasi obligatòria. Com et van proposar ser Fallera Major de la Falla Plaça de Les Dies?

Resposta. Doncs tot va sorgir per ca sualitat, en una conversa entre els amics de la colla. Estàvem una vesprada en el Passeig, asseguts en un banc i els xics van comentar que encara no tenien Fa llera Major per a la falla que acabaven de fundar. Un d’ells es va girar cap a mi i em va preguntar si jo voldria ser. Im mediatament vaig contestar que sí, que em feia il·lusió, però que li havia de pre guntar a ma mare. En arribar a casa li ho vaig comentar i ella va dir que li sem blava bé. Així que uns dies després van vindre a ma casa a fer la “demanà” ofi cial i ma mare els va preparar un xicotet berenar. La Falla em va regalar en eixe moment les pintes i l’adreç que vaig lluir com a Fallera Major.

P. Havies sigut fallera anteriorment?

R. No, no havia sigut fallera ni abans ni després d’aquell any. Només vaig ser fallera l’any de Fallera Major.

P. Com vas viure el regnat de Fallera Major?

R. Per a mi va ser una experiència to talment nova. Va coincidir que jo havia estat vivint fora; venia de França i en ar ribar a Carcaixent, jo era la novetat. Eixe mateix any vaig ser “Xiqueta del Ral·li” i Fallera Major, com si no hi haguera més xiques al poble. Els meus pares van ac cedir a tots dos nomenaments. Com a valenciana havia vist falles, però aquesta va ser la meua primera experiència com a fallera i a més essent la protagonista. Va ser emocionant en tots els sentits: la mú sica, l’olor de pólvora, el calor de la gent...

P. En l’actualitat existeixen multitud d’actes oficials en els quals les Falleres Majors acudeixen representant a la comissió i això fa que s’amplie el nombre de vestits que una fallera major llueix al llarg del seu regnat. Era així també en aquella època?

R. No, i d’haver sigut d’aqueixa ma nera potser els meus pares no haurien acceptat. Conec que ara el desemborsa ment econòmic davant el qual s’enfronta una Fallera Major, quant a indumentària es refereix, és molt superior al d’aquella època. Llavors ens féiem un vestit que és el que lluíem en tots els actes fallers. A més, hi havien poques comissions i per tant molts menys actes. També, les festes es vivien molt dins de les comis sions. D’altra banda, he d’anomenar a Vicente Giner com a cervell creatiu. El meu vestit de fallera major estava con feccionat amb una tela de fons negre, que no era molt comú en l’època, i Vi cente va suggerir que per a distingir·me

de la resta de xiques de la cort d’honor aquestes anirien vestides amb colors clars. Llavors no hi havia tanta varietat en la qualitat de les teles per a distingir a una Fallera Major i ens va semblar una idea molt encertada a tots. Record amb il·lusió anar a triar la tela del vestit. De la confecció d’aquest es va encarregar la meua mare conjuntament amb una modista. Una altra anècdota és que per a l’acte de l’Ofrena jo portava la man tellina blanca i les falleres de la cort la portaven negra, de nou per a fer aqueixa distinció que abans he comentat.

P. La moda és un reflex dels canvis de la societat. Conforme l’humà ha evolucionat, també ho ha fet la moda. I a la indumentària valenciana li va succeir el mateix. Hem vist una evolució del vestit de fallera en aquests 50 anys d’història i ara la tendència actual tracta de reproduir la vestimenta tradicional del segle XVIII. Què opines de la moda fallera dels anys 70?

R. En aquella època els vestits eren molt més curts i amb menys volum, la qual cosa al meu entendre fa que el vestit fora més suportable que en l’actualita. Jo ho portava en senyant la sabata, a una altura de mit ja cama, tampoc

era excessivament curt. Uns anys més tard sí que va començar la moda d’acur tar·los al genoll i sé que, a partir d’ací, es van anar allargant fins a fregar pràcti cament el sòl i a més també van créixer en volum. Quant a les pintes, en aquella època eren molt altes. Sé que ara ja no s’estilen així. Com el pèl cardat era ten dència al carrer les falleres ens féiem el pentinat de fallera sobre eixa base car dada, el pèl no s’estirava i engominava com es fa actualment. Al contrari, es pretenia tindre volum.

P. Actualment les Falleres Majors de les diferents comissions que comparteixen any de regnat acaben convertint-se en “amigues” degut en part a la gran quantitat d’actes que comparteixen. Recordes si existia aquest mateix tipus d’amistat l’any que vas ser Fallera Major?

R. Era tan diferent de com ho descri viu. Llavors tot era més senzill, sense tant de festeig, sense anar a visitar exposici ons de vestits abans de les presentacions, sense quedar per a sopar, sense desfilar en la cavalcada de Reis o processó de Diumenge de Rams. És que no teníem tants actes en els quals coincidíem. Jo coneixia a les altres Falleres Majors per què eren xiques del poble, però les falles no van propiciar eixe tipus d’amistat.

P. Quin acte del teu regnat recordes amb més afecte?

R. Em va encantar la Presentació per què va ser un moment emocionantíssim. A més d’haver viscut tota l’obstinació que havien posat els fallers en la crea ció de la barraca valenciana i com van dissenyar els moviments de les diferents peces en l’escenari. Van aconseguir con vertir·ho en un espectacle. Viure allò en

primera persona va ser una cosa que en cara recorde amb emoció. Un altre acte que també em va agradar molt va ser l’Ofrena de flors.

P. Has tornat alguna vegada a València o a Carcaixent en Falles?

R. Em van cridar per a l’acte de ce lebració del 25 aniversari i sí que vaig acudir, però no he tornat a gaudir ple nament de la festa. Sí que és veritat que alguna vegada va coincidir que vaig vin dre a visitar a ma mare i de passada em vaig acostar a València a presenciar una mascletà o a veure els monuments que havien plantat a Carcaixent, però no he vingut expressament a Falles. He d’afe gir que la majoria de les vegades la set mana fallera no és festa a Madrid. Sí que recorde un any que el dia 18 de març va caure en cap de setmana i ma mare em va cridar i em va proposar que, ja que anava a vindre a veure·la, que ens vestí rem la meua filla i jo per a eixir en l’ofre na. Ho tenia tot pensat i la seua proposta va ser totalment intencionada, perquè ja havia comprat una tela nova i ens esta va confeccionant els vestits tant per a la meua filla com per a mi. Aquell any des filàrem en l’Ofrena amb la Falla Plaça de Les Dies.

P. L’any 2016 l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) va incloure la festa de les Falles en la seua Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Quin aspecte ressaltaries tu de la nostra festa?

R. Les Falles són principalment crea tivitat i l’expressió cultural del poble va lencià. La crítica d’una falla, per exemple,

Mª Julia López Pons. Primera Fallera Major

conta què ocorre en eixe moment deter minat a nivell polí tic i econòmic en la societat i es fa des d’un punt de vista de sàtira i amb l’humor característic valen cià, que és molt dife rent del d’altres llocs d’Espanya. Si la festa de les Falles se ce lebrara en una altra regió, no seria igual. Els valencians són més directes, més di vertits, molt creatius, riem de nosaltres mateixos i tot això fa les festes tal qual són.

P. Què li diries a algú que encara no haja viscut unes Falles?

R. La veritat és que és tota una experiència. Aquesta festa és alegria, soroll, expressió de color i olor, la bellesa dels seus monuments, sentiments ... Amb el tema del soroll, et pot agradar o no, però ningú pot negar que aquesta festa atrapa. Els meus pares tenien llogat un xalet en Sant Blas a un enginyer alemany que treballava en la Ford i els vam convéncer perquè feren fallera a la seua filla de 4 anys. No es van penedir perquè ho van gaudir moltíssim. La festa de les Falles cal viure·la perquè és una representació de la nostra regió.

P. Què trobes a faltar de València?

R. L’ambient de festa i alegria. A part de que en la capital hi ha menys dies de festa, l’ambient festiu no es respira als seus carrers o barris. València i la seua gent transmeten alegria i els valencians sempre troben una ocasió per a festejar. En la capital tampoc tens la mateixa possibilitat d’eixir al carrer i entropessar·te amb algú que coneixes i organitzar per exemple una paella d’amics. Has de quedar de manera expressa amb algú si vols veure’l. Trobe a faltar el clima i el caràcter dels valencians.

P. Moltes gràcies Mª Julia per haver-nos dedicat el teu temps i haver compartit els teus records amb nosaltres.

R. Gràcies a vosaltres. He gaudit moltíssim recordant aquells temps. Jo llavors tenia 19 anys i els integrants de la comissió també eren tots molt joves. Érem la “falla dels xiquets” però vam ser responsables per a dur a terme el projecte. Encara que és cert que l’envergadura de la festa d’aquell moment no té a veure amb la d’ara. Va ser una època en la qual volíem passar·ho bé i divertir·nos, sense enveges o recels entre les diferents comissions. Espere que la comissió complisca com a mínim altres 50 anys més.

La filla de Mª Julia és la primera per l’esquerra, en primera fila

Les Dies. Una falla arrelada al poble

David Vidal Sanmiguel Investigador i escriptor

es falles de Carcaixent, nascudes en 1931 i rellançades a partir de 1945, van viure un camí incert al llargs de dues dècades. Aparició i desaparició de falles i comissions, poca gent en cada falla i uns certs actes festius que evolucionaren en els anys posteriors a la dècada dels setanta.

Les estructures falleres locals no tenien massa a veure amb les actuals i la direcció per part de l’ajuntament (amb una total ingerència en el moviment festiu) era completa.

Amb aquest panorama faller, aplegat l’any 71 arribem al principi del canvi en els estaments fallers de la ciutat de Carcaixent. Aquest és l’any de naixement d’una de les comissions que al llarg dels anys setanta llui taren per introduir canvis en el món faller local. Parlem de la falla Plaça de les Dies. Amb l’entrada en l’ambient faller de gent com Vicent Giner i Bernardo Martínez Salom les falles guanyaren en diversitat i qualitat, així com en espectacularitat en els diferents actes que s’organitzaven des de la Junta Local Fallera.

En 1971, encara lluny la mort del dic tador, molta de la gent que hi havia ja a les falles esta va immersa en altres projectes culturals i soci als, de manera

Les Dies. Una falla arrelada al poble

que començaren a influir en la seua so cietat d’una manera bastant important. Parlem de gent que anava a veure teatre, al cinema, a concerts de música, es mo via entre la cultura valenciana de la seua època. Per necessitat, tot això havia de veure’s reflectit en els monuments i en la resta d’esdeveniments fallers.

Com diuen els membres de Les Dies en el text del llibret de la Junta Local de l‘any citat, “mucho se habló sobre si los jóvenes eran capaces o no de llevar a término una falla. Fue por esto por lo que un grupo de jóvenes procedentes de las fallas ya existentes, otros novatos por completo, pero todos con un entusiasmo sin límite, decidimos unirnos e intentar la aventura de formar una nueva falla”.

Aquesta iniciativa va espentar altres grups de joves per a que en els anys se güents es llançaren a fer falla i tragueren el seu esperit al carrer. Gràcies a l’espen ta de la gent de Les Dies els anys poste riors van veure la llum falles com la Pla ça Major (1972), Jardí de l’alegria (1972) o Pio XII (actual Joan XXIII, 1973)

Respecte dels fets més rellevants de l’any 71, aquests vénen exposats en el lli bre faller de l’any editat per la Junta Lo cal Fallera. Hi veiem un dels canvis que començaven a produir·se.

En aquest exercici l’alcalde va rellevar al seu President executiu de la Junta. Ju lián Lucas Lorente, primer tinent d’alcal de de l’Ajuntament i President de l’entitat els darrers anys va cessar com a tal, i per tant, va deixar de ser el centre de l’enti tat fallera. En el seu lloc va entrar un altre designat per l’alcaldia. Estem parlant del nou tinent d’alcalde Salvador Català Gi meno, qui va assumir el càrrec per mana ment del batlle Vernich, aleshores batlle del poble des de 1962. La resta de mem bres, amb caràcter presencial sense vot, eren fallers de les comissions del poble.

Un dels punts més interessants del llibre és l’escrit del fins aleshores Presi dent de la Junta Local Fallera Julián Lu cas Lorente. Es tracta d’un comiat en el que després de set anys treballant junts fa agraïment a les falles que havien lluitat pel nom de Carcaixent i de València i les seues festes. Aquest és el punt en què ens basem per afirmar que la Junta Local va tenir activitat de nou, encara que míni ma al principi, des de l’any 1965 després d’haver deixat d’exercir de 1961 a 1964.

D’entre els actes cal destacar que aquest 1971 el lliurament de premis canvia la seua

Primer monument de la Falla Les Dies. Març de 1971. Foto: falla Plaça Les Dies.

ubicació i després de lliurar·se en l’Ajun tament (al saló de plens) des de 1945, de cideix la Junta Local que el lloc havia de canviar per donar cabuda a la gran quanti tat de gent que seguia l’esdeveniment. Així que del plenari passaren al saló El Tro. Al mateix temps, un del trets carac terístics de les falles carcaixentines, grà cies al qual la festa de la ciutat ha assolit el grau de Festa d’Interés Turístic Local en els darrers anys, que és el de les pre sentacions falleres, comença a gestar la seua grandesa a partir d’aquest any. És el temps en què naixen com a fallers, dins de la falla de Les Dies, destacats mem bres d’Àgora, la companyia de teatre amateur de la ciutat. D’ençà d’aquest moment, comencen a incorporar·se a les presentacions elements teatrals, cada

vegada més, i cada any més vistosos. L’elaboració de guions específics, el te atre incorporat com a nexe d’unió per presentar a les falleres, l’entrada en joc d’elements musicals i luminotècnics, les exaltacions cada vegada més acurades i menys vinculades a la pàtria i a la fe i a l’amor, la creació i recreació d’espais i escenaris, decorats com a interludi o final... conformaren el sentit de les pre sentacions, que desenvoluparen el seu caràcter propi al llarg dels anys. Par tint de la base d’un guió teatral, anaven barrejant·se els elements escènics per afavorir la concepció de la presentació com un espectacle, no com un fet aïllat que era un tràmit que complir i res més. Començà a tenir vida pròpia i pes únic dintre de les comissions. Amb Les Dies

Aquest és considerat el primer quadre final de les presentacions carcaixentines com les coneixem actualment. D’aquest arranca el que avui celebrem. Foto: falla Plaça Les Dies.

s’inicià el camí de l’espectacle, i junt amb les del Cabdill i Cánovas, va agafar una força que va ser descomunal; fins i tot, durant anys (i en l’actualitat també) assolir un bon premi en presentació era més important que un primer premi de monument en els interessos de la falla. Així i tot, malgrat posar la primera pe dra, no serà fins l’aparició de les falles del Cabdill i la de Pio XII que s’animarà la competició per les presentacions.

Després de treballar durant tot l’any, el mes de març del 71 va veure una nova falla al carrer. Amb el monument dedicat a Carcaixent amb cargol estirant un car caix que representava el poble, es varen donar a conéixer els membres de Les Dies a la societat local. Una falla amb la que van començar els canvis a nivell institucional en les falles. Altre camí era possible, i com deien a l’escrit del llibre de falles de 1971, volien ajuntar l’experiència del fallers més veterans amb l’impuls dels més joves.

Com hem dit al principi, l’entrada de les Dies al panorama faller carcaixentí, i entre ells alguns dels seus membres més destacats, li va donar un plus de qualitat a l’ambient faller local i li féu l’espenta necessària per a que es dessembosara

el creixement. Gràcies a aquests fallers, amb unió a partir de l’any següent dels de Cabdill i de Cánovas, les presentaci ons falleres al nostre poble són el que ac tualment coneixem.

El monument que va traure al carrer Antonio Lacasa va obtenir el quart premi va tractar de l’hora del despertar de la ciutat carcaixentina, i donava a conéixer tot allò que s’havia aconseguit lentament i el que estava a punt de ser realitat: l’institut, les in dústries, el poliesportiu, l’escola per a per sones deficients, la residència d’ancians...

A partir d’aquest 1971 la història ja és coneguda. Anys i panys de treball, revolució fallera i comissió puntera en Carcaixent. Una festa, la fallera carcai xentina, que no s’entén sinó s’analitza i estudia el fenomen social i faller que va suposar l’aparició de Les Dies, amb la re novació d’idees, noves accions i celebra cions que no s’havien pensat abans en un poble anquilosat en el passat i un rè gim tancat i fosc, en termes fallers. Grà cies a les seues aportacions, avui dia, les estructures locals són com les coneixem. És una aportació vital en la història de les nostres falles carcaixentines que hem d’agrair sincerament.

Les Dies. Una falla arrelada al poble

FALLA PLAÇA DE LES DIES 50 anys de vida

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1970-1971

President Bernardo Martínez saloM

Fallera Major

Mª Julia Martínez Pons

Fallera Major i President inFantil

Soraya Ramos Vayá

Antonio Martínez Albelda

Fallers d’Honor

Isabel·María Pérez

Eduardo Couteleng

Falla Plaça de les Dies

e

xercici Faller 1971-1972

President Bernardo Martínez saloM

Fallera Major

Pepita Oliver Hill

Fallera Major inFantil

Mari Carmen Gomis Faus

President inFantil Miguel serra Puig

President d’Honor Vicente MasiP urios

Premi: 1r

Artista: Germans Cortell

Premi: 2n

“La Font del Parc”

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1972-1973

P

resident julián coll Ferrer

Fallera Major

Mª Dolores Sendra Pastor

Fallera Major i President

Mª Dolores Muñoz Ramírez

Fernando Robles Calatayud

President d’Honor Bernardo Martínez saloM

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1973-1974

President Bernardo Martínez

saloM

Fallera Major

Mari Cruz Olaso Ripoll

Fallera Major i President

Carmina Martínez Albelda

Luis Escrivá Masip

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1974-1975

President Bernardo Martínez saloM

Fallera Major

Mari Carmen Gil Vila

Fallera Major i President inFantil

Silvia Albelda de la Concepción

Rafael Albelda de la Concepción

President d’Honor luis de la concePción Perales

Padrina Dolores Doménech Quijal

“Iberflora”

Premi: 1r

Artista:

Francisco Baldoví

Premi: 4t

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1975-1976

President Bernardo Martínez saloM

Fallera Major

Amalia Valero Guardiola

Fallera Major i President inFantil

Elena Tomás Verduras

Ignacio Orts Doménech

President d’Honor antonio giMeno alBelda

Padrina Dolores de la Concepción Navarro

“Mestre Serrano”

Premi: desqualificats

Artista:

Francisco Baldoví

Premi: 2n

exercici Faller 1976-1977

President Vicente giner Parra

Fallera Major

María Vivas Llopis Blanquer

Fallera Major i President inFantil

Mari Carmen Jurado Alabort

Agustín Vayá Orts

Pepita Oliver Navarro

Premi: 8è

Premi: 1r

Artista:

Francisco Baldoví

Premi: 8è

“Tribunal de les Aigües”

Francisco Baldoví

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1977-1978

President josé luis de la concePción naVarro

Fallera Major

Consuelo Conejero Monrós

Fallera Major i President inFantil MónicaAlbeldadelaConcepción Roberto Vidal Ballester

President d’Honor Pascual orts tarazona

Premi: 1r

Artista: Pascual Calleja

Premi: 2n

“Jaume 1er”

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1978-1979

President josé luis de la concePción naVarro

Fallera Major

Amparo Ferrer Candel

Fallera Major i President inFantil

Gracia María Fuentes Medina

Mario Santamaría Albelda

President d’Honor josé soler cuixeres

Mari Fina Puchades Soldevila

Premi: 3r

Premi: 1r

Artista:

Vicente Pastor

Premi: 1r

“El trage regional”

Pascual Calleja

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1979-1980

President Vicente giner Parra

Fallera Major

Rosa María Castillo Congost

Fallera Major i President inFantil

Adriana Oliver Lucas

Jorge Serra Mengual

President d’Honor josé riBera Facundo

Artista:

Pascual Calleja

Premi: 1r

Premi: 1r

Premi: 5è

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1980-1981

President josé luis de la concePción naVarro

Fallera Major

Pilar Armiñana Esquerra

Fallera Major i President inFantil

Ana Belén Orts Doménech

Ignacio de la Concepción Pérez

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1981-1982

President josé luis de la concePción naVarro

Fallera Major Conchín Orts Ferrando

ajor i President inFantil Inmaculada Cogollos Albelda

Roberto Cogollos Andrés

Padrina Carmen Fernández Soto

President d’Honor antonio escandell tudela

Pascual Calleja

Premi: 2n

“Jocs Florals”

Premi: 2n

Artista:

Pascual Calleja

Premi: 5è

exercici Faller 1982-1983

Aquest va ser nefast per al nostre poble. L’exer cici faller es va iniciar de forma totalment normal, tot desenvolupant actes i esdeveniments fallers com de costum, però la vinguda de la Pantanada d’octubre va deixar el poble sense falles. Els tallers dels artistes van quedar inundats i es van perdre els treballs que s’estaven realitzant. Amb tot, el poble faller demostrà unió i germanor com mai. El mes de març de 1983, finalment i amb el tre ball conjunt de tots els artistes i totes les falles, es va plantar un monument comú per a tot el poble. També es van fer una sèrie d’actes en què totes les falles participaven juntes. Cal dir que els càrrecs de cada falla de 1982 repetiren aquest any. Ací vos deixem una mostra de les falles de 1983.

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1983-1984

President juan josé lloPis alcañiz

Fallera Major

Mari Carmen Pardo Corts

Fallera Major i President inFantil

María Teresa Cabrera Rodríguez

Jorge Vayá Orts

President d’Honor raFael jurado quirós

Pascual Calleja Premi: 3r

Artista:

Gironés i Lledó Premi: 2n

“La pólvora” Premi: desqualificats

Falla Plaça de les Dies

Fallera Major

Laura Irene Cogollos Soler

ajor i President inFantil

María Isabel Gironés Vázquez

Rafael Jurado Alabort

President d’Honor juan Bautista Pardo naVarro

Padrina Amparo Orts Tarazona

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1985-1986

President raFael jurado quirós

Fallera Major

Vicenta Calderón Font

Fallera Major i President inFantil Cintia Escandell García Alberto de la Concepción Pérez

President d’Honor josé luis de la concePción naVarro

Padrina Mari Carmen Fayos Resurrección

Artista:

Pascual Calleja

Premi: 3r

F A L L A I N F A N T I

Artista:

Gironés i Lledó

Premi: 2n

“El vestit de valenciana”

Premi: 2n

exercici Faller

President raFael jurado quirós

Fallera Major

Silvia Albelda de la Concepción

Fallera Major i President inFantil

Silvia Cabrera Rodríguez

Carlos Rodríguez Pérez

Falla Plaça de les Dies

President d’Honor Vicente giner Parra

Isabel Sanjuán Bonastre

Artista:

“L’estoreta velleta” Premi: 3r

Francisco Baldoví Premi: 2n

Gironés i Lledó Premi: 3r

exercici Faller

President agustín VaYá giner

Fallera Major

Gloria Escandell Mengual

Fallera Major i President inFantil

Gloria Doménech Colom

Juan José Bellaescusa López

Falla Plaça de les Dies

President d’Honor juan raMos Puig

Padrina María Ángeles Pérez Ferre

“Els nostres capdavanters fallers”

Premi: 2n

Francisco Baldoví Premi: 3r

Bellaescusa i Calderón Premi: 1r

exercici Faller

President agustín VaYá giner

Fallera Major

Esther Escandell Mengual

Fallera Major i President inFantil Silvia Fernández Calderón

Ladislao Llácer Miralles

Falla Plaça de les Dies

President d’Honor salVador caBrera Puig

Manolita Pérez Pino

Artista:

Francisco Baldoví

Premi: 1r

Premi: 1r

F A L L A I N F A N T I

Artista:

Bellaescusa i Calderón

Premi: 2n

“Mira i veges”

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1989-1990

President antonio giMeno alBelda

Fallera M Mónica Albelda de la Concepción

President inFantil Ángela de la Concepción Pérez Carlos Orts Doménech

Premi: 2n

Artista:

J. Antonio Llopis

Premi: 3r

“El 92 xim, pum, mec!” Premi: 2n

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller

President antonio giMeno alBelda

Fallera Major

Dolores Albelda de la Concepción

Fallera Major i President inFantil

Cristina Selfa Llopis

José Mª Selfa Llopis

President d’Honor agustín VaYá giner

Mª Carmen Miralles Pérez

Artista:

J.osé Devís

Premi: 5è

Premi: 2n

Artista:

J. Antonio Llopis

Premi: 3r

“Realment irreal”

exercici Faller 1991-1992

P

resident Fernando roBles c

Fallera Major

Mª Teresa Cabrera Rodríguez

Fallera Major i President inFantil Cristina Rosell Calatayud Andrés Doménech Colom

Falla Plaça de les Dies

President d’Honor eMilio coloM escriVá

alataYud

Clotilde Robles Calatayud

Artista:

Miguel A. Gozálbez

Premi: 5è

Premi: 1r

Artista:

J. Antonio Llopis

Premi: 4t

“Pastisser i trotamons”

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1992-1993

President Fernando roBles calataYud

Fallera Major

Ana Isabel de la Concepción Candel

Fallera Major i President inFantil Mª Carmen Sanroque Vallés Juan Morant Robles

President d’Honor andrés doMénecH alaBor

Artista:

“Fem joc?” Premi: 2n

Miguel A. Gozálbez Premi: 6è

J. Antonio Llopis Premi: 4t

exercici Faller

President

á

ngel Fernández giMénez

Fallera Major

Ana Monreal Tonda

Fallera Major i President inFantil

Ana Morant Robles

Fernando Robles Bono

Padrí Miguel doMénecH alaBor

Falla Plaça de les Dies

Artista:

Vicente J. Pastor

Premi: 3r

Artista: J. Antonio Llopis

Premi: 8è

“Què ens queda... valencians?”

Premi: 3r

Falla Plaça de les Dies

P

exercici Faller

andrés doMénecH alaBor

Fallera Major

Mª José Albelda de la Concepción

Fallera Major i President inFantil

Teresa Chorro Gil

David Robles Bono

Padrí raFael alBelda oliVer

Artista: Vicente J. Pastor

Premi: 3r

A

A I N F A N T I

Artista: Vicente J. Pastor Premi: 7è

“Fantasies”

Premi: 4t

Falla Plaça de les Dies

President andrés doMénecH alaBor

Fallera Major

Maria Murgui de Pedro

Fallera Major i President inFantil

Ana Chorro Gil

Ángel Faus Carbonell

Padrí josé soler Martínez

“Pilar i Micalet” Premi: 2n

Vicente J. Pastor Premi: 9è

Artista:

Vicente J. Pastor Premi: 6è

exercici Faller 1996-1997

P

resident Fernando roBles calataYud

Fallera Major

Ana Mª Ortiz González

Fallera Major i President inFantil

Paula Fayos Ferrer

Ángel Faus Carbonell

Falla Plaça de les Dies

Padrí antonio Martínez araMBuru

Artista:

Vicente J. Pastor

Premi: 9è

“La mort del músic”

Premi: 7è

Artista: J. Bellaescusa

Premi: 10è

F A

A I N F A N T I

exercici Faller

P

resident raFael alBelda de la concePción

Fallera Major

Gloria Doménech Colom

Fallera Major i President inFantil

Carmen Mª Doménech Santamaría

David Robles Bono

Falla Plaça de les Dies

Padrina Adela Cucarella Gimeno

Artista: Germans Taléns

Premi: 7è

Premi: 4t

Artista: Germans Taléns

Premi: 8è

“Carcaixent avui i sempre”

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1998-1999

President raFael alBelda de la concePción

Fallera Major Ángela de la Concepción Pérez

Fallera Major i President inFantil

María Oltra Cucarella

Pablo Jáuregui Garrigues

Padrins

Amparo Ferrer Candel

Salvador Chorro Garrigues

“Canal

Digital Dies”

Premi: 7è

Antonio Pérez Premi: 5è Premi: 6è

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 1999-2000

President Miguel doMénecH alaBor

Fallera Major

Beatriz Albelda de la Concepción

Fallera Major inFantil

Carmen Selfa Fabuel

Juan José Cuesta Ivars

Padrins

Amparo de Pedro Michó

Fernando Robles Calatayud

Artista: Antonio Pérez

Premi: 4t

Premi: 3r

Artista: El taller de David

Premi: 6è

“Bufar en caldo gelat”

exercici Faller 2000-2001

President Miguel doMénecH alaBor

Fallera Major

Neus Murgui de Pedro

President inFantil

Toni Calderón Sanroque

Fallera Major inFantil

Lorena Villaplana García

Padrins

Anabel de la Concepción Candel Salvador Ferrer Juan

Artista: Enrique Oliver

Premi: 6è

Premi: 2n

Artista: El taller de David

Premi: 10è

“Aquesta nit anem de monstres”

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2001-2002

President ruBén tello sáncHez

Fallera Major

Carmen Mª Santiago Albelda

Fallera Major inFantil

Marta Fayos Ferrer

Elena del Mar Doménech Fuster

Rafael Albelda de la Concepción

Artista:

Rafael Ferrando Lucas

Premi: 7è i Premi Innovació

Artista:

Manuela Trasobares Haro

Premi: 9è

exercici Faller 2002-2003

President andrés doMénecH alaBor

Fallera Major

Mª Teresa Albelda Gimeno

Fallera Major inFantil

Miguel Doménech Santamaría

Padrins

Melania Taléns Llinares

José Mª Jáuregui Latorre

Falla Plaça de les Dies

Artista:

“Un dia en Viena” Premi: accèsit

P. Calleja Albelda Premi: 9è

Enrique Oliver Premi: 9è

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2003-2004

President andrés doMénecH alaBor

Fallera Major

María Andrés Bartolomé

Fallera Major inFantil Marina Elena Cuesta Ivars

“Presentació Falleres Majors”

Artista:

P. Calleja Albelda

Premi: 11è

Artista: Enrique Oliver

Premi: 4t

exercici Faller

President eMilio alBelda oliVer

Fallera Major

Alicia Palop Albelda

Fallera Major inFantil

Marta Escrivá Albelda

Mª Carmen Santamaría Balza

José Fayos Puertos

Artista: Enrique Oliver

Premi: 8è

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2005-2006

President eMilio alBelda oliVer

Fallera Major

Mª Carmen Sanroque Vallés

Fallera Major inFantil

Lucía Albelda Gimeno

Padrins

Eugenia Garrigues

José Sanroque Vallés

José Luis Gómez Esplugues

Francés

Artista: Enrique Oliver Premi: 10è

Artista: Enrique Oliver Premi: 10è

“Cròniques març·ianes” Premi: accèsit

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2006-2007

President salVador Ferrer juan

Fallera Major

Chelo Ruiz Calatayud

President inFantil

Carlos Cuesta García

Fallera Major inFantil

Gema Amores Albelda

Juan Carlos Albelda Vallés

“Presentació Falleres Majors”

Premi: accèsit

Artista:

Jordi Fresquet

Premi: 11è

Artista: Fresquet·Bellaescusa

Premi: 11è

Faller 2007-2008

María

“Presentació Falleres Majors”

Artista:

Jordi Fresquet

Premi: 6è

Artista:

España·Albelda

Premi: 5è

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2008-2009

President salVador Ferrer juan

Fallera Major

María González Alós

Fallera Major inFantil

Mar Cuesta García

Carlos Cuesta García

Paula Taléns Ferrer

Salvador Ferrer Albelda

Artista:

Jordi Fresquet

Premi: 5è

“Homes, homes!”

Premi: accèsit

Artista:

España·Albelda·Oltra

Premi: 6è

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2009-2010

President josé enrique aMores núñez

Fallera Major

Eva Albelda Vallés

Fallera Major inFantil

Caridad Gimeno Uribe

José Luis Gómez Vayá

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2010-2011

President josé enrique aMores núñez

Fallera Major Luz Cogollos Ribera

Fallera Major inFantil Neus Calderón Sanroque

Antonio Doménech Boyé

Artista: Jordi Fresquet

Premi: 8è

Premi: accèsit

Artista: Jordi Fresquet

Premi: 9è

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2011-2012

President iVán taléns góMez

Fallera Major

Carmen Mª Doménech Santamaría

Fallera Major inFantil

Alba Palop Ribero

President inFantil

Carles Albelda Gimeno

Belén Jiménez Doménech

Rubén Jiménez Doménech

Artista: Jordi Fresquet

Premi: 4è

Artista: Jordi Fresquet

Premi: 7è

exercici Faller 2012-2013

President iVán taléns góMez

Ana Chorro Gil

Artista: La Comissió Premi: 12è

“23 centímetres” Premi: Accèsit

Artista: Daniel Garrigós Premi: 7è

exercici Faller 2013-2014

President salVador Ferrer juan

Falla Plaça de les Dies

Fernando Robles Bono

Artista:

Álex Oliver

Premi: 5è

Artista:

Cogollos · Ferrer

Premi: 8è

“From Carcaixent and Sweets: The llittle Marchioness history. The Musical” Premi: Accèsit

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2014-2015

President Francisco lóPez gordo

Fallera Major

María Borredá Benavent

Fallera Major inFantil

Elena Barbajosa Albelda

Artista:

Premi: 11è

“I si tornem?”

Premi: Accèsit

Álex Oliver

Premi: 6è

Álex Oliver

exercici Faller 2015-2016

President andrés doMénecH coloM

Artista: Álex Oliver

Premi: 8è

Premi: 6è

“En persona, guanye” Premi:

exercici Faller 2016-2017

P

resident F

ernando r B

Falla Plaça de les Dies

María Dolz Ferrer

Padrins

Alicia Ripoll Oroval

Ivano Magazzú

Artista:

Álex Oliver

Premi: 5è

Premi: Accèsit

Artista: Álex Oliver

Premi: 8è i Enginy i gràcia

“L’artista de l’Alqueria Blanca”

exercici Faller 2017-2018

President Fernando roBles Bono

Fallera Major Thais Gomar Catalá

Padrins

María Dolz Ferrer

David Robles Bono

Falla Plaça de les Dies

Artista: Rubén Albelda

Premi: 5è

“Trio Faraona” Premi: Accèsit

Artista: Rubén Albelda

Premi: 12è

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2018-2019

President salVador Ferrer alBelda

Fallera Major

Alba Petit Pérez

Fallera Major inFantil

Marta Frías Albelda

Padrins

Patricia Peris Vallés

Ignacio Calderón Sanroque

Artista: Rubén Albelda

Premi: 10è

“Malalts de falles”

Premi: Accèsit

Artista: Rubén Albelda

Premi: 10è

exercici Faller 2019-2022

President salVador Ferrer alBelda

Falla Plaça de les Dies

Fallera Major

Fallera Major inFantil

Lola Oltra Taléns

President inFantil Andreu Doménech Bellaescusa

Padrins Ana Chorro Gil Ignacio de la Concepción Pérez

Artista:

Álex Oliver

Premi: 13è

Premi: 9è

“Professionals,

Falla Plaça de les Dies

exercici Faller 2022-2023

President ignacio calderón sanroque

Fallera Major

Isabel Sala Gómez

resident inFantil

Emilio Barbajosa Albelda Ana Mª

Fallera Major inFantil

Mar Signes Albelda

Vidal Barberá

Padrí

José Luis Gómez Esplugues

Artista: Javier Álvarez·Sala Salinas

Artista: Álex Oliver

PLAÇA DE LES DIES

50 ANIVERSARI

President

Calderón Sanroque, Ignacio

Vicepresident 1

Ferrer Albelda, Salvador

Vicepresident 2

Albelda Balaguer, Raúl

Vicepresident 3

Puig Marti, Alejandro

Vicepresident 4

Calatayud Boquera, Pascual

Vicepresident 5

López Gordo, Francisco

Secretari

Magazzu, Ivano

Vicesecretària

Cogollos Ribera, Luz

Tresorer

Oltra Cucarella, José

Comptador

Jáuregui Latorre, José Mª

Vicecomptadora

Cucarella Gimeno, Adela

Delegada d’infantils

Borredá Benavent, María

Vicetresorera

Albelda Gimeno, Mª Teresa

Delegada de protocol

Sanroque Vallés, Mª Carmen

LA NOSTRA COMISSIÓ DEL 50è ANIVERSARI

Delegada de falleres

Taléns Ferrer, Paula

Delegat de cadets

Calderón Sanroque, Manuel

Delegat d’activitats diverses

Ferrer Juan, Salvador

Delegat de loteries

Villar Molina, David

Bibliotecària-Arxivera

Albelda Bixquert, Inmaculada

Vocals

Albelda De La Concepción, Beatriz

Albelda De La Concepción, Dolores

Albelda De La Concepción, María José

Albelda De La Concepción, Mónica

Albelda De La Concepción, Rafael Luis

Albelda Gimeno, Carles

Albelda Gimeno, Elena P.

Albelda Mas, Alexandre

Albelda Oliver, Rafael

Albelda Sánchez, Nerea

Albelda Vallés, Juan Carlos

Albelda Zubiri, Núria

Albelda Zubiri, Paula

Amores Albelda, Adrián

Amores Albelda, Gema

Aparicio Picot, Belen

Barbajosa Albelda, Elena

Barbajosa Pérez, José Luis

Bellaescusa Sisternes, Lorena

Benavent Andrés, Aitana

Benavent Ciancotti, Cristina

Bosch Cuesta, Cristina

Bosch Cuesta, Patricia

Brito Colomer, Adrián

Caballero Andrés, David

Calatayud Vernich, Joan

Calderón Sanroque, Antonio

Calderón Sanroque, Neus

Camarena Santo, Juan Luis

Canet Saixo, Juan Carlos

Carmona Armiñana, Iris

Castany Peiró, Cristian

Cepero Díez Esther

Chorro Garrigues, Salvador

Chorro Gil, Teresa

Ciancotti Oliver, Lucía

Cogollos Doménech, Elena Del Mar

Colom Escrivá, Gloria

Cuesta Ivars, Juan José

Cuesta Peiró, Carlos

Cuesta Peiró, Javier

Cuesta Taléns, F. Javier

Cuesta Taléns, María

De La Concepción Armengol, Josefa

De La Concepción Pérez, Ignacio

De La Natividad Ruiz, José María

De Pedro Micho, María Amparo

Doménech Alabor, Andrés

Doménech Colom, Andrés

Doménech Colom, Gloria

Doménech Fuster, Elena Del Mar

España Albelda, Antoni

Esplugues Torres, Inmaculada

Fernández·Pacheco Muñoz, Ana Isabel

Ferre Crespo, Marta

Ferrero Rodríguez, María

Forner Cubells, Carolina

Frías Martínez, Juan Carlos

García Mingo, Nina

Gil Gimeno, María Teresa

Gimeno Salom, Mª Teresa

Giner Boj, Alexandre

Gomar Catalá, Thais

Gómez Esplugues, José Luis

Gómez Esplugues, Juan Carlos

Gómez Vayá, José Luis

Gregori Garrigues, Francisco Javier

Ivars Valderrama, Raquel

Lafuente Sanchis, Pablo

Leiva Pérez, Héctor

Llorca Armengol, Ignacio

Lujan Torró Aguas, Vivas

Marco Orengo, Rubén

Mas Camarena, Sergio

Masià Pancorbo, Lluis

Mongort Sanchís, Lidia

Monrós Escandell, Blanca

Morant Cogollos, Ignaci

Morant Robles, Juan

Moscardó Martínez, Yazmina

Murgui De Pedro, Maria

Murgui De Pedro, Neus

Muria Olivares, José Miguel

Nebot Calderón, Ana

Orquín Moscardó, Eduardo

Ortiz Peris, Hector

Peralt Sampedro, Pascual

Peris Vallés, Lidia

Peris Vallés, Patricia

Pons Hernández, Héctor

Puig Andrés, Carlos

Ramos Vila, Pere

Reula Carrillo, Paula

Ribes Arenas, Saray

Ripoll Oroval, Alicia

Robles Bono, David

Robles Bono, Fernando

Robles Bou, Alvaro

Rubio Guillen, María Inmaculada

Falla Plaça de les Dies

Sala Gómez, Isabel

Sanroque Vallés, Nieves

Santacreu Rubio, Vicente Daniel

Sellens Ferrer, Mario

Serra Oltra, Lourdes

Sierra Soler, Marc

Signes Albelda, Carles

Taléns Estarelles, Clara

Taléns Estarelles, Cristian

Taléns Ferrer, Alicia

Taléns Llinares, Melania

Vallés Castells, María Del Carmen

Vidal Barberá, Ana Mª

Vila Calabuig, Sandra

Vila Sanmiguel, Laura

Zubiri Bosch, Pilar

COMISSIÓ INFANTIL

Albelda Forner, Manuel

Albelda Forner, Rocío

Albelda Zubiri, Blanca

Barbajosa Albelda, Emilio

Calatayud Peris, Núria

Calatayud Peris, Pau

Candel Cuesta, Anna

Candel Cuesta, María

Ciancotti Lafuente, Jorge

Ciancotti Lafuente, Noelia

Doménech Bellaescusa, Andreu

Doménech Bellaescusa, Joan

Ferrer Vidal, Salvador

Frias Albelda, María

Frías Albelda, Marta

Gimeno Mongort, Alberto

Gimeno Mongort, Alejandro

Gimeno Mongort, Héctor

Gómez España, Ana

Gómez España, Lara

Gonzalez España, Ivan

Leiva Cogollos, Hugo

Leiva Cogollos, Luca

Marco Peris, Andreu

Martínez Sanchis, Marc

Masiá Doménech, Gloria

Masiá Doménech, Pep

Mora Vila, Cayetana

Mora Vila, Rodrigo

Oltra Albelda, Ana

Oltra Taléns, Alberto

Oltra Taléns, Lola

Perales Bosch, Greta

Peralt Fernández, María

Puig Chorro, Joana

Ramos Reula, Pere

Robles Gomar, Oliver

Robles Gomar, Tato

Roch Bosch, Claudia

Salom Gómez, Gonzalo

Santacreu Cepero, Mireia

Serra Martínez, Júlia

Serra Oltra, Alma

Signes Albelda, Antoni

Signes Albelda, Mar

Villar Borredá, Claudia

Villar Borredà, Greta

Presidents de la Falla Plaça de les Dies

PRESIDENTS

Bernardo Martínez saloM

Exercicis

1970-71, 1971-72, 1973-74, 1974-75 i 1975-76

julián

coll Ferrer

Exercici

1972-73

Vicente giner Parra

Exercicis

1976-77 i 1979-80

josé luis

de la concePción naVarro

Exercicis

1977-78, 1978-79, 1980-81, 1981-82 i 1982-83

juan josé

lloPis alcañíz

Exercicis

1983-84 i 1984-85

raFael

jurado quirós

Exercicis

1985-86 i 1986-87

agustín VaYá giner

Exercicis

1987-88 i 1988-89

antonio giMeno alBelda

Exercicis

1989-90 i 1990-91

Fernando roBles calataYud

Exercicis

1991-92, 1992-93 i 1996-97

ángel

Fernández giMénez

Exercici

1993-94

andrés doMénecH alaBor

Exercicis

1994-95, 1995-96, 2002-2003 i 2003-2004

raFael

alBelda de la concePción

Exercicis

1997-98 i 1998-99

Presidents de la Falla Plaça de les Dies

Miguel doMénecH alaBor

Exercicis

1999-2000 i 2000-2001

ruBén tello sáncHez

Exercici

2001-2002

eMilio alBelda oliVer

Exercicis

2004-2005 i 2005-2006

salVador

Ferrer juan

Exercicis

2006-2007, 2007-2008, 2008-2009 i 2013-2014

josé enrique

aMores núñez

Exercicis

2009-2010 i 2010-2011

iVán

talens góMez

Exercicis

2011-2012 i 2012-2013

Francisco lóPez gordo

Exercici

2014-2015

andrés doMénecH coloM

Exercici

2015-2016

Fernando roBles Bono

Exercicis

2016-2017 i 2017-2018

salVador

Ferrer alBelda

Exercicis

2018-2019, 2019-2020, 2020-2021 i 2021-2022

ignacio calderón sanroque

Exercici

2022-2023

ARTISTES FALLERS

I PRESENTACIONS FALLERES

Els artistes fallers de Les Dies

Amb 50 anys de vida molts han estat els artistes fallers que ens han realitzat els monuments grans i infantils. En aquest annex exposem any per any els artistes i els premis aconseguits.

FALLES GRANS

Falla Plaça de les Dies

FALLES INFANTILS

Falla Plaça de les Dies

NOTA: Fins les Falles de 1977 la comissió de Les Dies no va realitzar monuments infantils. En aquells anys tampoc no hi havien a altres falles del poble. Alguna en feia però sense cap mena de concurs, que s’instaura en 1976 tal com el coneixem en l’actualitat. Les Dies tampoc planta monument infantil en 1978 per causes esdevingudes.

Les presentacions falleres

n dels trets carcaterístics de la falla Plaça de les Dies és la creació i realització de les seues presentacions falleres. Els fundadors de la falla, “Els xiquets de les Dies” van revolucionar un acte que estava arcaic, vell i que no atreia ningú. A partir de 1971 va començar la llegenda. Conceptes diferents, versàtils i moderns. L’inici del concurs de presentacions, l’anhel del primer premi i, sobretot, la connexió que va crear amb el poble i el fet que Carcaixent faller es conega per tot arreu per les preentacions. I heus ací les nostres primeres 50 presentacions, amb títols i premis aconseguits.

2002·03

2007·08

2008·09

2009·10

2011·12

2012·13

2013·14

2014·15

2015·16

2016·17

2017·18

2018·19

2019·22

a il·lusió amb què començà una història es manté viva en la Plaça de Les Dies. Tota una aventura que procurem mantenir cada dia amb orgull, alegria i treball.

És ja mig segle de vida. Afrontem el futur plens d’espe rança en aquells que ara, tot i essent menuts, porten dins les venes la sang i la passió fallera que, de ben segur, faran que aquesta institució, aquesta comissió, seguisca endavant per

Nosaltres, els que estem ara al front de la falla, tots junts, espentem per a que cada moment siga únic i irrepetible. Pre sentacions, monuments, llibres, festes i, per damunt de tot, cultura, configuren una comissió especial i familiar. Un grup de gent que ens adonem del que han realitzat els nostres pre decessors i, amb força, seguim les seues passes per engrandir més el nom de la nostra falla.

Hem volgut donar·vos uns detalls de la nostra vida, ex periència, monuments i altres. Uns apunts del que hem vis cut durant aquests primers cinquanta anys. Però tot no es pot condensar en aquest llibre. Potser necessitaríem volums i volums dedicats a cada espai, acció, any... Solament volí em mostrar·vos una mica del que som, del que sou, perquè sense vosaltres, amics i amigues, Les Dies tampoc no tindria sentit. Ens donem a totes i tots i vos agraïm la vostra sincera i sencera col·laboració amb nosaltres en tot aquest temps.

Com diu la cançó, “tota una vida estaria estimant·te”. I així és. Tota una vida en i amb Les Dies. Estimant·la i esti mant·vos. Per molts anys de riures, de plors, d’emocions, de besos, d’abraçades, d’arraps...

Per molts anys d’aquest sentiment tant profund i bell que admirem, estimem i es diu Falla Plaça de Les Dies.

Pròleg...........................................................................11

50 anys, tota una vida..................................................13

Ignacio Calderón Sanroque. President de la Falla Plaça de les Dies

50 motius per celebrar 50 anys....................................15

Ser de Les Dies... és un sentiment més enllà!..............17

Vicent Giner Parra. Faller de sentiment

Bernardo Martínez Salom, primer president.............25

Mª Julia López Pons, primera Fallera Major..............33

Les Dies, una falla arrelada al poble............................39

David Vidal. Investigador i escriptor

Falla Plaça Les Dies. 50 anys de vida...........................43

La nostra comissió del 50è aniversari.......................149

Els presidents de Les Dies..........................................152

Taula d’artistes fallers i premis grans i infantils......157

Taula de presentacions falleres i premis...................161

Epíleg.........................................................................163

FALLA PLAÇA DE LES DIES. 50 ANYS naix en els obradors d’El Petit Editor en l’any 2022, tot celebrant el 50 aniversari de la Falla Plaça de les Dies, una falla que veié la llum en 1970 quan un grup de “xiquets” va decidir revolucionar les falles carcaixentines i crear una comissió que, al llarg dels anys, s’ha consolidat amb arrelament al poble i al barri, essent una falla respectada i admirada. Llarga vida.