"I tu, d'on eres?" Llibret 2020 Falla Plaça Les Dies

I tu, d'on eres ?

Llibret de l'Associació Cultural Falla Plaça de Les Dies Carcaixent – 2020 Equip de redacció: Patricia Peris, Pascual Calatayud, Mª Teresa Albelda, Inma Albelda.

Col·laboradors literaris: Bernardo Daràs, Eugenio García, Francesc Adrià, Pau Àlvarez, Inma Albelda.

Il·lustracions i portada: Antonio García.

Fotografies: Salvador Chorro, Saúl Burguet.

Col·laboren: Víctor Císcar, Vicent Ordaz, Ivano Magazzu.

Edita: Associació Cultural Falla Plaça de Les Dies, Carcaixent-2020.

Impressió: Set i set indústria gràfica.

Dipòsit Legal: V-313-2012.

Edició de 325 exemplars.

Aquest llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la Promoció de l'ús del valencià, als Premis de les Lletres Falleres, als Premis de Junta Local Fallera de Carcaixent i a la convocatòria dels Premis de l'Ajuntament de Carcaixent per a la promoció de l'ús del valencià.

L'Associació Cultural Falla Plaça de Les Dies no s'identifica necessàriament amb els articles dels seus col·laboradors.

“No és millor ni pitjor aquest país, molt senzillament és el nostre, el teu, el meu”

Vicent Andrés Estellés.

I tu, d’on eres?

Índex 1.- Pròleg ...................................................................................... 9 2.- Capítol Un ............................................................................. 17 Només es recorda de Santa Bàrbara quan trona President i Junta Directiva Santa Bàrbara Tota pedra fa paret Qui guarda quan té, menja quan vol 3.- Capítol Dos ............................................................................ 51 Dos i dos quatre, bufa'm l'altre Fallera Major i Comissió Major Tribu 4 K-mins Tota pedra fa paret Qui guarda quan té, menja quan vol 4.- Capítol Tres ............................................................................ 97 Quan Déu no vol, Sant Antoni no pot Fallera Major Infantil i Comissió Infantil Sant Antoni - Les Barraques Tota pedra fa paret Qui guarda quan té, menja quan vol

7

5.- Capítol Quatre ..................................................................... 139 Per Sant Roc, l'avellana ix del floc President Infantil i Recompenses de Junta Central Fallera Cogullada Tota pedra fa paret Qui guarda quan té, menja quan vol 6.- Capítol Cinc ........................................................................ 171 Aigües Vives, la nostra Patrona Padrina i Falla Gran La Barraca d'Aigües Vives Tota pedra fa paret Qui guarda quan té, menja quan vol 7.- Capítol Sis ........................................................................... 211 A la taula de Sant Francesc, on hi mengen dos hi mengen tres Padrí i Falla Infantil La Muntanyeta Tota pedra fa paret Qui guarda quan té, menja quan vol 8.- Capítol Set ........................................................................... 247 Qui l'encerta, l'endevina 9.- Capítol Huit ........................................................................ 257 Qui no està, no s'encontra 10.- Capítol Nou ....................................................................... 269 Quan més sucre, més dolç

8

Pobles, falles i llibres Un poble són els carrers, les places, els monuments, les cases, els arbres...

I sobretot els veïns i les veïnes, les relacions socials, les coneixences, els saludats, les cares que ens sonen, aquelles persones que no coneixem però amb les quals ens creuem diàriament: la nostra gent. Els que som de poble compartim moltes coses fins i tot des de la discrepància. Podem divergir en les nostres opinions, però l'objecte que les genera quasi sempre coincideix: és el poble. Compartim un substrat comú tot i les nostres diferències: hem eixit al Ral·li, critiquem el castell de la Descoberta, pugem a l'hort de Soriano, sabem que tot i que tenim les millors taronges del món, el camp ja no hi ha qui l'arregle... Llocs comuns que compartim i que ens fan com som. Fins i tot quan reneguem d'ells. Som homogenis en la diversitat.

Un dels elements que ens fan compartir vivències són, sense dubte, les festes. I entre les festes, la que mou més gent de manera organitzada i autogestionada a Carcaixent és la festa fallera. Per als que són fallers, les falles poden ser-ho tot, marquen el ritme del seu temps vital, des de la presentació a la cremà, i generen una xarxa ben espessa de relacions. Per als que no som fallers, les falles ens serveixen per a xafar carrer per baix de la vorera, per a gaudir del sol de març i per a saludar els qui ens trobem mentre fem la volteta pels monuments, en una presentació o el dia de la cremà. En resum, sigues faller o no ho sigues, vulgues o no vulgues, estigues a favor o en contra, les falles fan poble.

I del poble, del nostre poble, és del que parla este llibre. Cosa que està molt bé. Les falles naixen del poble i és just que, de tant en tant, reten homenatge al poble.

Però parlem primer dels llibrets de falla. Resulta interessant veure l'evolució del llibret des d'aquella Creu del matrimoni amb què Blai Bellver va inaugurar el gènere el 1865 fins als actuals llibrets, alguns autèntics artefactes culturals de primer ordre. Els llibrets han sigut sempre la plasmació de l'esperit de les falles en paper. I les falles, una evidència de les fílies i fòbies 11

de la societat que les promou. Així, la societat evoluciona (encara com!) i amb ella, les falles i els llibrets, clar. En un primer moment els llibrets fallers, com les falles, eren eminentment satírics, àcrates i contestataris: volien buscar les cosquerelles al poder establert, al veí rondinaire, al botiguer que no fia, al mal treballador... personatges recognoscibles per tots, amb noms i cognoms. Els llibrets eren contraculturals a la seua manera i eminentment populars, sense una altra pretensió que fer riure i poder dir, emmascarat amb un humor de traç gros, allò que d'altra manera no es podia dir i que era tolerat perquè durava dos dies. I les cendres se les enduu el vent. Després, a partir de la creació de la Junta Central Fallera el 1939, la festa va anar institucionalitzant-se, i d'alguna manera, mutant el seu caràcter inicial. I també eixe esperit satíric que a les falles i llibrets es domestica i va canviant.

A Carcaixent, el 1931, es planta la primera, això sí, sense una comissió establerta al darrere, ni càrrecs, ni falleres... Només ganes de passar-ho bé, fer burla de l'endarreriment de les obres del mercat i fer un parell de dies de festa per a tot el veïnat. Amb esta primera falla, va aparèixer el primer llibret faller, amb el calendari d'actes i l'explicació de la falla en to satíric, evidentment. Les falles de Carcaixent nasqueren amb el llibret incorporat, mai no l'han abandonat i han comptat amb bons col·laboradors: Marià Mosquera Navarro, Josep Arminyana i Canut, Eduard Soler i Estruch, Lisardo Talens, Paulino Peris...

L'esperit inicial dels llibrets va arribar a desdibuixar-se completament i va arribar a un punt, a final del segle XX, on el llibret de falla es va devaluar i va esdevenir una excusa per traure les publicitats dels comerços que col·laboren amb la falla i les fotos de la comissió. Per sort, tot és cíclic, i va ser també en aquell moment que el llibret va tocar fons, quan aparegueren comissions que es plantejaren que el llibret era un llibre, un element de transmissió cultural que entrava en moltes cases i que no es podia balafiar: havia de servir per a contar coses interessants i també per a prestigiar les falles que els promovien. Es van començar a preparar amb cura els continguts, a dissenyar amb elegància. S'hi dedicaren hores i esforços. I és que les falles es cremen, però els llibres perduren. Eren encara exemples aïllats a Gandia, Xàtiva, Alzira, València... però van obrir camí per al boom del llibret faller que vivim actualment i al qual la històrica falla Plaça les Dies es decideix a 12

sumar-se. Enhorabona per la iniciativa.

Bones notícies per al poble: ens calen llibres, bons llibres. També bons llibres de falla. Llibres que parlen de la nostra història i les nostres aspiracions.

Que siguen interessants. Que s'atrevisquen a fer ficció, que donen veu a col·laboradors i artistes, que investiguen, que experimenten, que reflexionen, que proposen, que es burlen... que parlen de nosaltres, cadascú amb el seu matís. I que, emparats en el marc de les falles, córreguen, s'escampen, entren a les cases i es lligen. Hi ha falles de Carcaixent que ja estan fent eixe esforç gratificant.

Com dèiem més amunt, el llibre que teniu entre les mans parla del poble. Forma part d'un projecte ambiciós emmarcat en el 50 aniversari de la falla Plaça les Dies. La comissió ha decidit que enguany i l'any que ve els seus llibrets, a més de contindre la presentació dels càrrecs, els membres de la comissió o l'explicació de la falla, parlaran de Carcaixent, de la seua història i la seua gent. Per al curs vinent, any de l'aniversari, es centraran en l'entorn de la falla: la seua placeta i els carrers que l'envolten. El que anomenem el centre de Carcaixent, o des dels barris, el poble. Enguany, per a poder tindre una mirada ampla i completa de la realitat carcaixentina en dos volums, dediquen el llibre als barris i entitats locals que conformen la resta de Carcaixent: les Barraques, els Quatre Camins, Santa Bàrbara, la Muntanyeta, Cogullada i la Barraca d'Aigües Vives. Per a fer-ho han buscat col·laboradors solvents: Bernat Daràs, Francesc Adrià, Eugenio Garcia i la imprescindible Inma Albelda, capaç d'encoratjar la seua comissió i qui faça falta per a dur endavant la bogeria que suposa fer un llibre com este. Els qui ens hi dediquem professionalment, al món dels llibres, bé que ho sabem.

La falla Plaça les Dies ja va revolucionar en el seu origen les presentacions falleres de Carcaixent. Ara s'han posat entre cella i cella aportar la seua manera de fer les coses als llibrets de falla, sumar-se al corrent i marcar camí.

De segur que el seu exemple condeix.

Que tingueu bona lectura i bones falles!

Pau Àlvarez López

13

ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE

Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre, poble,i patiràs, i esperaràs i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, I tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci. Car dirà la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte, camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

19

President Escaneja i escolta

Amigues i amics, una vegada més, em dirigisc a vosaltres des d'aquestes pàgines a les que tinc l'honor de poder escriure, i una vegada més ho faig des del privilegi que em suposa comptar amb la vostra confiança, dipositada en mi per tal de presidir aquesta, cada vegada més, gran família.

M'agradaria començar destacant l'alegria que em dóna el veure'm acompanyat aquest exercici per la meua Loleta, Andreu, Ana, Natxo i Raquel, els nostres càrrecs, els que enguany estan portant amb el màxim orgull i senyoriu el nom de Les Dies des del moment en què van ser nomenats i, de segur, ho faran fins que es mantinga en flama l'última espurna de les falles que plantarem i cremarem el proper mes de març, i amb les que donarem començament al que serà el 50 aniversari de nostra comissió.

Per seguir el fil del nostre llibret, m'agradaria fer menció al sentiment de pertinença que tenen els veïns dels barris de Carcaixent, ja que a cadascun d'ells els ompli d'orgull ser veí de Les Barraques, La Muntanyeta, Santa Bàrbara, Cogullada, els Quatre Camins o La Barraca, però, jo personalment del que em sent vertaderament orgullós és de ser faller de la Falla Plaça de Les Dies, eixe sentiment és el que ens han transmés els nostres majors, i sense ell, mai haguérem aconseguit aplegar a 50 anys en aquest 2020. I és eixe mateix sentiment el que nosaltres tenim el deure de transmetre a les futures generacions que hui són fallerets i falleretes per tal que nostra família continue creixent i els nostres menuts puguen en un futur, viure el mateix sentiment que hui sentim nosaltres i que ens fa, sempre, lluitar amb la màxima il·lusió per abastar tots els objectius que ens proposem aconseguir.

Aplegat aquest moment, aprofite per agrair a totes aquelles persones que confiaren en mi per encapçalar aquest projecte, a totes les que es sumaren després, i a tots aquells que hui dia ho feu possible.

M'acomiade de vosaltres desitjant-vos que passeu molt bones falles, festa que estimem, però, per damunt d'això, vos desitge que GAUDIU DE SER DE LES DIES! Salvador Ferrer Albelda 20

Junta Directiva ALBELDA BALAGUER, RAÚL "Delegat de Cadets"; ALBELDA BIXQUERT, INMACULADA "Bibliotecaria-Arxivera"; ALBELDA DE LA CONCEPCIÓN, Mª JOSÉ "Delegada de Protocol"; ALBELDA GIMENO, Mª TERESA "Vicetresorera"; ALBELDA MAS, ALEXANDRE "Delegat Comissió Major"; ALBUJER ALMENDROS, CARLOS "Delegat de Presentació".

BORREDÁ BENAVENT, MARÍA "Delegada de la Comissió Infantil".

CALATAYUD BOQUERA, PASCUAL "Vicepresident"; CALDERÓN SANROQUE, ANTONIO "Delegat d´Esports"; CALDERÓN SANROQUE, IGNACIO "Vicepresident"; CHORRO GARRIGUES, SALVADOR "Delegat de l'Arxiu"; COGOLLOS RIBERA, LUZ "Delegada de Xarxes Socials"; CUCARELLA GIMENO, ADELA "Vicecomptadora"; CUESTA IVARS, JUAN JOSÉ "Delegat de Publicitat"; CUESTA PEIRÓ, JAVIER "Delegat d´ Activitats Diverses"; CUESTA TALÉNS, F. JAVIER "Delegat de Manteniment".

DE LA CONCEPCIÓN PÉREZ, IGNACIO "Vicepresident".

FERNÁNDEZ-PACHECO MUÑOZ, ANA ISABEL "Delegada del Parador"; FERRER ALBELDA, SALVADOR "President"; FERRER JUAN, SALVADOR "Delegat d'Activitats Diverses".

GÓMEZ VAYÁ, JOSÉ LUIS "Delegat de Loteries".

JÁUREGUI LATORRE, JOSÉ Mª "Comptador".

LEIVA PÉREZ, HÉCTOR "Delegat de Festejos"; LÓPEZ GORDO, FRANCISCO "Delegat de Festejos".

MAGAZZU, IVANO "Secretari"; MAHIQUES MARTÍNEZ, RAÚL "Delegat de Presentació"; MORANT ROBLES, JUAN "Delegat de Manteniment".

OLTRA CUCARELLA, JOSÉ "Tresorer"; OLTRA CUCARELLA, MARÍA "Delegada de Publicitat".

PÉREZ HILL, NURIA "Delegada de la Comissió Infantil"; PERIS VALLÉS, PATRICIA "Coordinadora del 50 Aniversari"; PUIG MARTI, ALEJANDRO "Vicepresident".

ROBLES BONO, FERNANDO "Vicepresident".

SANROQUE VALLÉS, Mª CARMEN "Delegada Comissió Major"; SANROQUE VALLÉS, NIEVES "Delegada de Protocol".

TALÉNS FERRER, PAULA "Vicesecretària".

VIDAL BARBERÁ, ANA Mª "Delegada del Parador"; VILLAR MOLINA,

DAVID "Delegat de Loteries".

22

Santa Bàrbara Inmaculada Albelda Bixquert És el barri més antic de la ciutat de Carcaixent, d'ell Francisco Fogués ens conta que en implantar-se el cultiu del taronger en els camps del voltant i fabricar-se cadascun dels horts una caseta, van començar també a construir-se per gent més humil altres cases en les zones altes existents al costat de la primitiva ermita.

Eixes zones altes van servir sempre d'eres de trillar, i una d'elles, la que estava situada darrere de l'ermita, estava ocupada per un teular que es proveïa d'argila del camp adjacent. Les primitives edificacions estaven construïdes de fang i palla i en anar edificant-se cases, les parcel·les van anar desapareixent. La partida on actualment es troba el barri va ser denominada l'any 1600 de "Les Eres Altes", sent un dels propietaris Nicolau Armengol, tal com queda referit en un document de l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció, "entre va viure fins que va morir va actuar com a vertader senyor, fent quantes accions de domini i possessió en l'era, que aproximadament tenia una extensió d'una fanecada de terra i dues de garroferes; situat en el terme de la present Vila, en la partida de les Eres Altes, que s'enclava en el camí dels fons d'Alzira, en les terres de Mossén Miguel Robio, prevere i Francesc Robio, germans, en terres de Baltasar Garrigues i en l'era d'Isabel Joan i Selma vídua de Francesc Gibert… " Nicolau Armengol, posseïa una alqueria tancada de paret de maçoneria, dotada amb una bassa de reg i una sènia, i un oratori, tot això, en el camí Fons d'Alzira i que actualment és el carrer de Sant Isidre, que forma part de l'antic itinerari de la Via Augusta al seu pas per Carcaixent.

En aquest mateix carrer, pel seu valor històric-artístic hem de destacar que es troba una hereteu pertanyent a la família de "els Armengol", coneguda per l'Hort dels Magraners.

Teular que estava situat darrere de l'ermita.

23

D'aquesta propietat hi ha un escrit de la Direcció General de Promoció Cultural i Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura Educació i Ciència, de l'any 1999, que ens manifesta: "…l'immoble del carrer Sant Isidre número 43 té una àmplia parcel·la amb hort i casa alineada amb el carrer. En la façana hi ha un escut heràldic llaurat en pedra, amb les armes de "els Armengol" i parany amb plomall, i té escrit l'any 1622… L'immoble, encara que transformat, manté el sistema constructiu d'uns murs portants de tapial, paral·lels al carrer, que per la seua factura s'estimen medievals.

El sistema estructural es completa amb un pòrtic central amb bigues de fusta...

En la part esquerra i adossat al seu mur posterior hi ha un volum de murs més alts que els de l'edifici principal…, té les característiques d'una torre tal com es disposava en les alqueries islàmiques…

La finca s'alinea amb el camí Fons d'Alzira, camí històric que uneix Alzira amb Carcaixent i possiblement segueix el curs de l'antiga Via Augusta Romana".

En l'actualitat és el carrer de Sant Isidre, però que popularment sempre ha sigut conegut pel "carrer dels gitanos", pel fet que en ell visqueren algunes famílies d'aquesta raça, havent de destacar a la família Bustamante i Molla, veïns d'Alzira i tractants d'animals; es van establir en la nostra població a principis del segle XIX. Amb posterioritat van coexistir les famílies Bustamante i Fullana; Montoya i Bustamante i Montoya i Gabarri…

Carrer Sant Isidre abans (esquerra) i ara (dreta).

Un dels carrers més emblemàtics del barri és el de Sant Bonifaci, en evocació al patró de la ciutat. L'any 1703 els habitants de la vila de Carcaixent, a causa d'una epidèmia patiren diverses calamitats atmosfèriques i d'altres derivades de la Guerra de Successió i s'aclamaren a la Divina Providència per tal d'aconseguir la seua misericòrdia. La Vila, per tal d'obtenir la protecció del cel davant les adversitats, decidí l'elecció d'un Sant Patró, recaient aquesta funció en el Màrtir Sant Bonifaci.

Assabentades les autoritats de la Vila que les despulles del Sant Màrtir es trobaven a Llutxent, foren sol·licitades a la Comunitat de Frares Dominics, que va fer 24

donació d'elles el 26 de febrer de 1704.

A l'església del Convent de les Dominiques té lloc, el 17 de febrer de 1705, l'acte de la donació de les relíquies de Sant Bonifaci per fra Joan Langa, prior del Convent de Llutxent. Per part de la Vila les va rebre el síndic general, doctor Josep Albelda, en presència del notari públic i reial, Pere Garrigues, i fent de testimonis el doctor Josep Coromines i Francesc Amador.

Seguidament, foren traslladades a la Parròquia de l'Assumpció. Allí, a la sagristia, el Síndic va fer donació al rector Josep Albelda, acompanyat pels catorze beneficiats del clericat carcaixentí. Després de donar gràcies a Déu per aquest singular benefici, les relíquies van ser dipositades pel rector a l'antiga capella de la Comunió, en mig de l'entusiasme popular.

Romeria de Sant Bonifaci.

En el Consell General celebrat el 17 de febrer de 1705 a la Sala Capitular de la Casa de la Vila, a proposta de Pasqual Albelda de Jacint, Jurat en Cap, nomenaren oficialment Patró de Carcaixent a Sant Bonifaci, aprovant-se fer-li festa tots els anys. Per acord dels Jurats de la Vila va ser erigit un altar en el seu honor i s'exposaren a la veneració pública les relíquies, adquirint una gran devoció. La imatge del Sant Màrtir va ser representada per una talla policromada, portant els atributs del martiri i un relicari al pit.

Al llarg del temps van ser moltes les vegades que el poble va acudir a Sant Bonifaci demanant auxili davant les calamitats. També van ser nombroses les funcions de rogatives que es celebraren en el seu honor. Així anaren passant els anys. Però, en desencadenar-se els tràgics esdeveniments de 1936, els dies 13 i 14 de maig, va ser cremada la Parròquia i profanades les relíquies de Sant Bonifaci 25

Màrtir. Quan s'acabà la Guerra Civil, en 1941, es realitzà una nova imatge pels escultors Román i Salvador i es restituí solemnement al culte del poble, celebrantse anualment festes en el seu honor. El 20 de setembre de 1988 es va confirmar canònicament l'elecció del Patró de Carcaixent per l'arquebisbe de València, en Miquel Roca Cabanellas.

Entre els elements arquitèctonics històrics hui desapareguts cal fer menció del portal de Sant Bonifaci que fou enderrocat l'any 1853 amb motiu de la construcció del ferrocarril. Segons ofici del governador de València, Ramón de Campoamor de 7 de setembre de 1853 en el que es recullen varies reclamacions de l'alcalde de Carcaixent, és demana "una galeria per al Sant" en substitució de la que existia al carrer de Sant Bonifaci i "que va ser enderrocada a conseqüència de les obres".

Capella de Sant Bonifaci Màrtir a la Parròquia de Nostra Senyora de l'Assumpció de Carcaixent.

L'ERMITA DE SANTA BÀRBARA Molt poc es coneix de Santa Bàrbara, però el seu culte està molt arrelat a la Comunitat Valenciana, i particularment a la Ribera del Xúquer, on és aclamada com especial protectora davant les tempestats, trons i llamps, tan perilloses per a les collites del camp. Una oració diu: "Patrona de les tronaes Santa Bàrbara bendita, guardeu-nos de llamps i trons, que 26

p'això estàs en l'ermita. De totes les fermosures, la teua és la que destac. No t'olvides de l'arròs, del cacau i la tomaca".

Segons una antiga tradició, Santa Bàrbara era filla d'un home molt rude anomenat Dióscoro. Com ella no volia creure en els ídols pagans del seu pare, aquest la va tancar en un castell, al qual li havia ordenat col·locar dues finestres, però la Santa va manar als obrers que afegiren una tercera finestra per a recordar-se de les Tres Divines persones que conformen la Santíssima Trinidad. No obstant això, aquest acte va enfurir més al seu incrèdul pare, qui va permetre que la martiritzaren tallant-li el cap amb una espasa. D'aquesta manera, Santa Bàrbara és representada amb una espasa, una palma (senyal que va obtindre la palma del martiri) i amb una corona perquè es va guanyar el regne dels cels. La mateixa tradició assenyala, a més, que quan Dióscoro baixava de la muntanya on havien matat a la seua filla, li va caure un llamp i el va matar, i és per aquest fet, que moltes persones resen a la Santa per a demanar la seua intercessió i veure's lliure dels llamps de les tempestes.

Esglèsia de Santa Bàrbara.

Els orígens de la devoció carcaixentina a aquesta Santa Màrtir, considerada per algun temps com patrona de la vila de Carcaixent, segons l'historiador Fogués i Juan, es remunta a principis del segle XVIII. L'any 1725, va ser entregat pel carcaixentí Roc Hernández i Mestre, rector de la parròquia de la Santa Cruz de València, una relíquia de la Màrtir Santa Bàrbara al clergat de la parròquia de Carcaixent. Aquesta relíquia es tractava d'un os de la canilla del braç dret de la 27

Santa, perquè fóra col·locat en l'ermita on era titular la mateixa, en la partida de les Eres Altes i en el camí que portava a la Vila d'Alzira. El motiu no era altre que l'especial devoció que tenien els seus veïns a la mateixa i per tal d'augmentar el seu culte. Va ser alçada una xicoteta ermita que va ser beneïda pel rector Vicente Taléns.

El dia que va ser enaltida, van acudir a l'acte, a més del clergat, l'alcalde, els regidors de la Vila i una gran multitud de fidels acompanyats de dues-centes torxes.

Per al seu trasllat a l'ermita es va disposar també pel clergat "... una Proccesión Genl. con la mayor solemnidad ácompañando el dho Rdo. Clero en la dha Sta. Reliquia que llevó en sus manos el dho Rdo. Dr. Vicente Taléns Cura puesto dentro de dho Reliquiaro triangulado, con el consurso d los Alcaldes y regidores de esta dha Villa á compañandola con dicientas antorchas de sera y numeroso concurso hasta la dha Hermita ..."

La primitiva escultura, salvada miraculosament en els successos de 1936, és una talla de fusta policromada, d'autor anònim, d'estil barroc. Té una alçària d'uns noranta centímetres i al mig del pit un forat on restaven col·locades les relíquies, desaparegudes l'any 1936. El seu vestit al·ludeix al seu estat principesc i origen oriental. Al seu costat és troben els seus atributs: la torre amb tres finestres al·lusives al seu captiveri i a la seua creença en la Santíssima Trinitat i un projectil al·lusiu al seu patronatge sobre els que manipulen la pólvora damunt del qual posa la seua mà dreta; mentre en l'esquerra sosté una palma al·lusiva al martiri.

L'escultura quedà dipositada el 1936 a l'Arxiu Municipal, aleshores instal·lat a la segona planta del mateix edifici de l'Ajuntament, fins l'any 1980, en què una comissió integrada per l'Associació de Veïns, Junta de Festes i la Parròquia de Santa Bàrbara, sol·licitaren a l'Ajuntament la devolució a la Parròquia de l'esmentada escultura, petició que fou acceptada en la reunió celebrada per la Comissió Municipal Permanent, el 5 de desembre de l'esmentat any; sent restituïda solemnement a la Parròquia, en la matinada del diumenge 7 de desembre, en el Saló de Plens de l'Ajuntament, per l'alcalde Vicent E. Pla i Noguera, el qual la va depositar en mans de mossèn Josep Zarzo i Garcia, rector de la Parròquia de Santa Bàrbara, que la va rebre i acceptà en representació dels demés sol·licitants. A més d'aquesta imatge, existeix un altra, també molt antiga, destinada a les visites domiciliàries dels festers.

La porta de l'Ermita donava pas al camp. Al costat, es trobava l'habitatge de l'ermità que s'encarregava de les tasques diàries del temple i de la cura de l'abeurador, 28

que sempre estava disposat per a donar beure al bestiar i a les cavalleries. Aquest estava situat enfront d'ella i va ser conegut popularment com "la pica de Santa Bàrbara". En l'Ermita, es feien estacions penitencials, i moltíssimes pregàries per a demanar a Déu i als Sants que els alliberara de les plagues que arruïnaven les collites del camp.

EL BARRI Actualment existeix en el barri, el carrer de l'Ermita en memòria de la ubicació d'aquesta. El mes de maig de 1936, l'Ajuntament va acordar demolir l'Ermita i utilitzar part dels terrenys ocupats per la mateixa a instal·lar un safareig per a ús públic del barri, acollint durant tot el dia a desenes de dones que acudien carregades amb cistelles a llavar la roba i on es debatien llargues xarrades sobre temes que havien esdevingut bé en el veïnat o en els seus voltants, rescatar records i compartir-los amb els veïns. Quan sorgien comentaris i bromes, sempre hi havia lloc per riure, eren tertúlies improvisades on no se servia cafè, ni pastes, però que encara són recordades amb afecte; van ser lloc de trobada de les dones i de confessions íntimes, formiguers del bo i del dolent, en una època on la pobresa deixava poc temps per a l'humor. Va suposar un alleujament per a l'esquena de moltes dones que es van passar mitja vida fregant amb la pastilla de sabó acatxades en les sèquies, basses, barrancs o en el riu. Eren temps de necessitat i misèria, anys en què la majoria dels veïns aconseguien subsistir a base d'una xicoteta ramaderia i un hortet, economia de supervivència.

Safareig municipal (imatge esquerra) i abeurador de l'Ermita de Santa Bàrbara (imatge dreta).

En 1951 va ser alçada una nova Ermita que posteriorment va ser elevada a la categoria de Parròquia. Cal tindre present que el barri i la ciutat es trobaven separats per camps, i es comunicaven per l'antic Camí Reial, que actualment és el carrer de Santa Bàrbara. La part més fonda del barri, era la menys habitada i estava 29

molt prop del Barranc de Barxeta i del riu Xúquer pel que no era d'estranyar que tots els anys, i sobretot en èpoques hivernals, o bé les aigües del riu o bé les del barranc baixaven crescudes desbordant-se a l'altura del terme, convertint en rius de corrent ràpid tant els camps com els carrers, generant amb això novament malalties i penúries.

Riu Xúquer. Pont de Ferro.

Barranc de Barxeta.

30

LES FALLES Tenim constància, que a l'any 1935 el Barri de Santa Bàrbara va plantar una Falla, una única falla de dimensions molt xicotetes, que responia al pensament clar d'origen veïnal on es va muntar un cadafalet i es van posar els ninots. Es va plantar en l'encreuament del carrer Nord i Sant Lluís, i feia referència a un succés que havia ocorregut en el barri la setmana anterior a les festes josefines. En to satíric van escenificar l'esdeveniment d'una jove anomenada Josefina Chafes quan va anar a casa del seu promés José Canet per unes contrarietats amoroses, portant amb ella una botella plena d'un líquid sospitós, possiblement verí. En arribar a la casa del seu promés el va ruixar de dalt a baix Falla de Santa Bàrbara de 1975. quedant tot vessat. Una veïna que ho va veure, va avisar del fet, produint-se un amotinament de gent al voltant de la casa. La guàrdia municipal, va agafar la botella sospitosa i la va portar a analitzar al laboratori del farmacèutic Escrivá. El líquid examinat, no va ser una altra cosa que un perfum d'essència d'eucaliptus diluïda en alcohol (Revista Juventud núm. 117). La falla consistia en una figura central que representava a una "cadirera" i altres figures relacionades amb el que havia succeït; es va cremar la nit de San Josep. Fins a 1945 no tenim més notícies relacionades amb "la plantà" de més monuments en el barri, sent l'autor de la falla d'aquest any l'artista-pintor Antonio Lacasa i Salom i del llibret Vicente Mengual i Puig, desconeixent si va haver-hi monument infantil. Després d'eixe any, van deixar novament de plantar falla durant molts anys. De nou, l'any 1974 la comissió fallera de Santa Bàrbara, va traure al carrer un monument, plantat en el mateix lloc on anys arrere - 1935 i 1948 - van ocupar el lloc els precedents, aconseguint un tercer premi entre els monuments locals.

L'any 1975 la falla va fer una crítica a la lentitud de la construcció d'un polígon industrial i a la mort agònica dels camps de tarongers. Finalment l'any 1982, es va plantar l'última i única falla existent en la barriada, no reprenent ja l'activitat.

31

ENTORN Les partides del terme municipal de Carcaixent que cerquen el barri, apareixen citades a continuació i segons la informació que podem trobar a "Perles de Carcaixent", són: Partida de Santa Bàrbara: partida que comprén les terres del barri del mateix nom. Limita amb el barranc de Barxeta, la partida de Materna i la carretera d'Alzira a Xàtiva. "Territori de Santa Bàrbara" (1752).

Partida de Materna: partida en el terme de Carcaixent-Alzira, a aquesta última pertany la major part. Hi havia una alqueria citada en el Llibre del Repartiment, ja despoblada en el segle XVI. És un topònim llatí que indica herència o possessió materna. "Partida de Materna" (1626).

Partida de la Bassa del Rei: partida situada al nord de la població. El nom indica l'existència d'una bassa on s'emmagatzemava aigua per a regar i que al segle XVIII tenia aus aquàtiques. El topònim apareix documentat tant en singular com en plural.

Partida de l'Alborgí: partida de l'horta. Es documenta el 1248 un poblat àrab i un molí. El riu Xúquer fa un racó molt pronunciat, conegut com "racó de l'Alborgí". Ve de l'àrab AL BURJ "la torre", probablement en forma plural AL BURJÍN "les torres". "L'Alburgí" (1248). "Territori de lo Alborgí" (1505). També

El Molí de la Llum: antic molí, segons Fogués de temps dels àrabs, l’ultima funció del qual va ser fabricar electricitat. Està situat al final de la séquia de l’Horta, a la partida de l’Alborgí, i encara en queden algunes restes.

32

denominat molí de l'Alborgí i el Molinell (1494). Fou la fàbrica d'electricitat de Julio Bort, que il·luminava la població, d'ací el seu nom, a principis del segle XX. El que avui veiem no és sinó, les restes del que fou una central elèctrica a xicoteta escala i que s'anomenava "Central Eléctrica Carcagentina". Del conjunt no queda cap construcció, només que l'assut. Per a la producció d'energia hidràulica per tal empresa, s'emprava l'aigua de la séquia. Aquest assut està construït de maçoneria.

Són abundants les referències que tenim en la bibliografia local, de l'existència d'un molí de farina en aquest mateix lloc i que va desaparèixer a principis de segle.

Actualment, tenim un carrer a Carcaixent, amb el nom de Molí de la Llum.

Partida del Toro: tros d'una partida d'Alzira que passà a Carcaixent per l'estrangulament d'un meandre del Xúquer. Està rodejada pel braç dessecat del riu, conegut com a "riu Sec". Ve de la paraula llatina TORA "elevació", terra d'al·luvió que sobreïx en altura respecte a la dels voltants, concepte que correspon a la morfologia d'aquest paratge i és anterior als àrabs. La pronúncia és amb [ò]. Tora es l'única forma que llegim en el Llibre del Repartiment, on apareix repetidament en diverses adjudicacions. "En Tora huyt fanecades de terra olivar" (1507). "Raconada de Thora" (1507). El mateix any 1507, Azmet Çuleyme al.

Barbeta ja té terra en "thora" i en "lo thoro". Llavors trobem també un "loch del Toro" i "el territori del Thoro o de Benibardeny". Tora subsisteix durant més de dos segles fins que apareix alternant amb "toro", forma que acaba per substituir-la totalment. En 1790 i en 1883 encara hom escriu en el títol de propietat alguna finca situada a Tora. Tora i Toro es pronunciarien en el parlar local de forma molt semblant i l'analogia faria la resta en el procés de canvi.

Partida de Benivaire: partida de l'horta. Jaume I concedí el territori, amb nucli de població, al monestir de la Valldigna. El topònim està documentat el 1248. Sembla forma arabitzada de PINNA VARIA, que significa "roca virolada o grisa", per tant anterior als àrabs. Segons Víctor Oroval, és evidentment un dels nombrosos gentilicis àrabs disseminats com noms de lloc per tot aquest sector del Regne de València. De fet, tenim documentats a principis del segle XVI diversos propietaris del terme d'Alzira, al qual pertanyia llavors Carcaixent, de nom Bardey: "Jucef Bardey fill de Alj Bardey", "Mahomat Bardey", "Azmet Bardey", etc. Probablement fou un dels seus avantpassats l'epònim de la "qarya" a la qual es refereix aquest topònim multiforme, si no és que es tracta de diverses alqueries, cosa gens probable donat que mai no s'adjudica a tot el territori de la "qarya" a un sol donatari, sinó en parcel·les a diverses persones. En 1439 tenim documentat "Alqueria de Benivayre" i en 1473, "Alqueria de Benibardey". Finalment, tenim un Benvayren en 1678.

33

Partida dels Censals: partida de l'horta. Es tracta de terres donades originàriament en arrendament a cens. La modalitat "a cens" indica pagament anual per part de l'arrendatari. Tenim documentats en 1570 els Censals dels Frares de la Valldigna, els Censals d'en Rovira i els de Ternils.

Hui, Santa Bàrbara és una zona en expansió, abans de la destrucció de l'horta per la qual era envoltada, en ella es trobava situada com ja hem dit una de les partides més important per a nosaltres "La Bassa del Rei", on va començar tot, va ser el lloc on el Rector Monzó, l'Apotecari Bodí i l'Escrivà Maseres van plantar els primers camps de tarongers, d'això, ens diu Salvador Bodí i Congrós: "La iniciativa d'aquests tres honorables patricis, ha portat a aquest poble i també a tota la comarca, un venere immens de riquesa i benestar. Els plançons per a l'establiment dels seus tarongers van ser importats de l'horta de Múrcia, triant els camps de la partida de la Bassa del Rei, secans incultes, arenals accidentats, terres depositades pels al·luvions de les pròximes muntanyes on a penes es coneixien més arbres que algunes garroferes; sòls de poc valor en venda i molt menys en renda…".

En l'actualitat, aquesta demarcació majorment es troba desenvolupada per terrenys i solars d'ús terciari, en ells, es troben instal·lats diversos centres comercials que s'uneixen al poble a través de la rotonda i de l'avinguda Bressol de la Taronja.

En els seus voltants podem trobar un hotel, una estació de servei amb el seu restaurant i un espai comercial, una cadena d'alimentació, una zona preparada per a construir habitatges, coneguda com "l´Hort de Senent", i altres signatures d'ús comercial: Renault, Ahullana Fogués, Lleixius Javi … entre altres.

No deixa de ser curiós un article titulat "Aquell camí d'Alzira a Carcaixent…

L'avinguda de les Pomes d'Or", de Rafael Roca Miquel i publicat en el periòdic Levante en data 29 d'Octubre de 1972. Es tracta d'una comunicació per part dels alcaldes d'Alzira i Carcaixent en què comuniquen de forma conjunta la urbanització de la carretera que uneix ambdues ciutats: "Que els arquitectes de totes dues ciutats elaboren un pla d'ordenació conjunta de la carretera que els uneix perquè aquesta siga una via urbana de característiques ultramodernes…"

El propi autor, Rafael Roca, expressa en aquest article "Aquest projecte que no dubtem es portara a efecte, va ser concebut fa 132 anys. Lamentem no conèixer l'autor del suggeriment, tal subtilesa la trobem en el diccionari d'En Pascual Madoz en descriure les condicions i situació de Carcaixent, en el qual diu: Per mitjà del carrer Major d'aquesta vila de Carcaixent (1840) passa la carretera que des de Sant Felip de Xàtiva condueix a Alzira, l'estat general de la mateixa és satisfactòria. El més notable d'ella és el tros que hi ha de Carcaixent a Alzira, que serà d'una mitja hora, 34

formant un carrer d'horts de tarongers amb les seues cases corresponents. Si en compte de la paret que constitueix els estreps del camí i que serveix de dic als horts, s'hagueren construit reixats o estacades, per a mostrar el bell cultiu, seria un dels camins més bells d'Europa." Rafael Roca també cita en el seu article: "Segle i mig després, amb el desig d'ordenació i urbanització pot convertir-se aquell antic camí traginer en l'avinguda de les Pomes d'Or, o de la Flor del taronger, o dels Tarongers que a tots aquests noms té dret, sense igual en l'Univers, perquè no hi ha terra, ni millors braços per a cultivar els tarongers que en aquesta part de la ribera del Xúquer... La gran avinguda va ser un corriol que van acreditar els romans, convertida en camí pels àrabs, i molt millorat pels cristians, no va tindre necessitat que plantaren tarongers en el terreny perquè aquest fóra famós, el que més val és la terra i l'enteniment dels llauradors riberencs."

L'autor també destaca que aquestes afirmacions de tan bell camí també apareixen a l'obra "València i el seu regne", de l'escriptor don Francisco Almela i Vives que en la pàgina 403 aclarix: "el cas és que en el 1517, el Consell General de la vila d'Alzira, a la jurisdicció de la qual pertanyia la llavors l´alqueria de Carcaixent, es va ocupar d'un reiterat requeriment dels veïns perquè es construïren ponts i es repararen camins a fi de facilitar la circulació de les carretes que acudien a la vila carregades de blat i s'emportarien, de tornada: olis, taronges, llimes i altres mercaderies…" Rafael Roca acaba diguent: "Aquell vell camí d'Alzira a Carcaixent per la bona comprensió dels dos Municipis, es convertirà en una Avinguda, no hi haurà una altra tan bella

Article "Las Pomas de Oro" publicat al periòdic Levante el 29 d'Octubre de 1972.

35

per molt que busquen. Serà com una andana entre tarongers, amb or sucós penjant en les branques dels arbres sempre verds, a la primavera l'olorosa flor blanca de la flor del taronger aromatitza i arrebossa l'ambient. De Carcaixent a Alzira la distància és curta. Caminen lents; la vista i l'olfacte enlloc trobaran tan grats incentius."

BIBLIOGRAFIA i FONTS FOTOGRÀFIQUES 1.- ARXIU HISTÒRIC DE LA PARRÒQUIA DE L'ASSUMPCIÓ DE CARCAIXENT. 2.- ARXIU MUNICIPAL DE CARCAIXENT. 3.- CARCAIXÉN ANTOLOGIA. Eduard Soleriestruch. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 1981.

4.- ELS CARRERS i LES PLACES DE CARCAIXENT. Història i Anecdotari.

Bernat Daràs i Mahiques. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2007.

5.- HISTORIA DE CARCAGENTE. Compendio geográfico-histórico de esta ciudad. Francisco Fogués Juan. Juventud, 1932-1936.

6.- HISTÒRIA DE LES FALLES DE CARCAIXENT. Dels orígens fins a 1981.

David Vidal i Sanmiguel. El Petit Editor, 2016 7.- LA VIETA. Una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia.

Josep V. Bataller, José M. Fernández, Fernando Rodríguez. Edicions 96.

8.- PERLES DE CARCAIXENT. Toponímia i les partides de Carcaixent.

9.- FOTOGRAFIES: • Bernardo Daràs i Mahiques • Consuelo Jaular Martín • Història i Monuments Fallers Carcaixent

36

Tota pedra fa paret

Paulino Peris Paulino Peris Guerola (1925). Paulino va nàixer a Carcaixent, en el número 5 del carrer de Santa Rita, un 10 d'abril de 1925. Era fill de Paulino Peris Escrivà i d'Isabel Guerola Suspedra, dues persones importants en la seua vida que van marcar la seua vocació i el seu destí artístic. Son pare era pintor decorador de professió i sa mare mestressa de casa. El 1935 l'inscriuen en l'acadèmia de Joaquim Andrés, qui impartia classes de Dibuix. L'any 1940 es matricula a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles, quan només tenia quinze anys. Mentre estudiava, treballava al taller de Rafael Cardells, i això li permet agafar una experiència molt positiva, a més d'ampliar els seus coneixements artístics i descobrir altres tècniques pictòriques, com ara la pintura al fresc. Peris Guerola és un pintor eminentment impressionista, amb trets expressionistes, que domina tot tipus de tècniques i temes. Domina el contrallum de manera prodigiosa i les seus obres traspuen una lluminositat incomparable. És Catedràtic de Dibuix, actualment jubilat. El 9 d'Octubre de 2019 se li va atorgar el títol de fill predilecte de la Ciutat de Carcaixent.

1. Eres més de barri o del centre?

Em considere totalment de Carcaixent, més que pertànyer a algun barri.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Sí, conec tots els barris de Carcaixent: La Barraca d'Aigües Vives, Cogullada, Santa Bàrbara, La Muntanyeta, Quatre Camins i Les Barraques. Pel meu treball he tingut molta relació en tots els barris.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Considere que la ciutat de Carcaixent la formen tots els barris i tots són importants per conformar la història del nostre poble. Com ja he dit abans, per diferents raons jo he tingut relació amb tots ells.

38

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Personalment no em sent vinculat més a un barri que a un altre. Insistisc, els considere a tots i els sent com a meus propis.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

Tots els barris fan poble.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Crec que l'evolució del temps comporta noves idees, però no crec que siguen ni millors ni pitjors. Simplement que "l'abans" i "el després" són diferents.

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

He participat i col·laborat durant molts anys en el món faller. Conec molt de prop aquest col·lectiu. Per la meua professió i dedicació a la pintura, he pintat molts monuments fallers tant a Carcaixent com fora de la ciutat (Alzira, València...).

També he col·laborat en les nostres Presentacions falleres.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

Pense que els habitants d'eixos barris s'hauran integrat en altres falles.

39

Silvia Valero Silvia Valero Gallego. Silvia inicià la seua vinculació amb el món teatral formant part d’Àgora Grup de Teatre de la nostra localitat. És llicenciada en art dramàtic per l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València, combinant la seua formació teatral amb la dansa, adquirint el títol de Advance Foundation en la Classical Ballet School de València. Component de WICHITA CO, és en aquesta companyia on fa els seus últims treballs teatrals: "What is love? Baby don´t hurt me", "Cuzco" (Premi AAPV 2018 a la Millor Actriu; Nominada a millor actriu Premis dels Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana 2018), "A Espanya no la coneixerà ni la mare que la va parir"; "Nosaltres no ens matarem amb pistoles", (Premi AAPV 2015 a la Millor Actriu).

Amb l'obra "El mussol i la gata" (Àgora Grup de Teatre) va obtindre el Premi a la Millor Actriu en el XXX Concurs de teatre Vila de Mislata. Ha participat en la sèrie de televisió "La Forastera" (Albena i Nakamura) i en diferents curtmetratges i llargmetratges.

1. Eres més de barri o del centre?

Sóc més de barri en el dia a dia. El cap de setmana o per a gaudir el meu temps d'oci, sóc més de centre.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Són Santa Bárbara, Quatre camins, La Muntanyeta, Les Barraques, Cullà i La Barraca.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Crec que els barris en general, no sols al nostre poble, aporten una sensació de pertinença o identitat. Si has viscut la teua infantesa en un mateix lloc el sents com ta casa, com les teues arrels. I eixa és la sensació que jo tinc quan pense en Carcaixent ja que no visc al poble. Cada vegada que torne tinc la sensació de tornar a les meues arrels, als meu orígens.

40

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculada a algun barri de Carcaixent?

Els meus pares segueixen vivint al carrer Castelló i jo vaig estudiar al col·legi María Inmaculada. El recorregut de casa a l’escola el tinc imprès a l’ànima, tal vegada tota eixa zona és la que més records em porta a la ment. També el passeig i el parc, clar, jo crec que no hi ha adolescent de la meua "quinta" que no haja passat hores i hores per allí. Ja en els últims anys que vaig viure a Carcaixent i posteriorment, destacaria el Teatre Don Enrique com a lloc clau. Allí no sols he passat hores i hores aprenent, gaudint, assajant,.... Allí tinc les arrels de la meua segona família; Àgora.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

La vinculació emocional que em reporta cada vegada que torne al poble i puc passejar i gaudir d’ ells.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

El record és moltes vegades enganyós. Digam que, de vegades, he recordat alguns llocs com hostils, i ara, que el temps ha passat, tot record del poble va carregat d’estima i afecte. Em dóna molta nostàlgia revisitar llocs de la meua infantesa.

Supose que em faig gran i això em fa sentir orgullosa del meu passat (cosa que no ha sigut sempre així).

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Vos dic que no he sigut mai fallera, encara que sí he participat en algunes presentacions. No puc aportar molt en aquest camp més enllà d’una mera opinió externa al món faller. Crec que les falles són un punt de trobada, un lloc de creativitat i de compartir en societat. Uii, ara que estic expressant-vos el que pense, crec que m’haguera agradat formar part d’alguna comissió fallera.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

No sabria què dir-vos, tal vegada és una qüestió de compromís? D’implicació?

Una qüestió econòmica? No ho sé.

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Agrair-vos que hàgeu pensat en mi per a aquesta entrevista del vostre llibret.

41

Qui guarda quan tĂŠ, menja quan vol

45

46

47

48

49

EL POBLE El poble és un vell tossut, és una noia que no té promès, és un petit comerciant amb descrèdit, és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d'estiu és un parapet damunt la sorra, és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides, és el petit desfici del diumenge a la tarda, és la família com a base de la societat futura, és el conjunt d'habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç, és la meva veu i la vostra veu, és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç i de la nostra veu i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tu i tot d'altra gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres.

El poble és tothom, el poble és ningú.

El poble és tot: El principi i la fi, l'amor i l'odi, la veu i el silenci, la vida i la mort.

Miquel Martí i Pol

53

Fallera Major Escaneja i escolta

Benvolguda comissió: Un altre any ens trobem a les portes de les falles. Com ja sabeu, cal anar preparant els vostres vestits i sabates de taló, espardenyots i saragüells perquè aquesta festa ja comença.

Enguany sóc jo l’afortunada de representar a aquesta gran falla, la qual durant tot l’any desenvolupa una gran tasca i per eixe motiu estic molt orgullosa de pertànyer a aquesta excel·lent comissió.

Estic absolutament segura que junts anem a viure unes falles úniques e inoblidables.

Fallers i falleres, espere que gaudiu al màxim d’aquestes festes, perquè com ja sabeu passen molt de pressa.

Que visquen les falles i que visca la Falla Plaça de les Dies!

Raquel Ivars Valderrama

54

Comissió Major Ahullana Sánchez, Adrián; Albelda de la Concepción, Beatriz; Albelda de la Concepción, Dolores; Albelda de la Concepción, Mónica; Albelda de la Concepción, Rafael; Albelda Diert, J. Salvador; Albelda Gimeno, Carles; Albelda Gimeno, Elena P.; Albelda Oliver, Emilio; Albelda Oliver, Rafael; Albelda Sánchez, Nerea; Albelda Vallés, Eva; Albelda Vallés, Juan Carlos; Albelda Zubiri, Nuria; Albelda Zubiri, Paula; Amores Albelda, Adrián; Amores Albelda, Gema; Aparicio Picot, Belén. Ballester Sebastiá, Mª Teresa; Banyuls Peris, Salvador; Barbajosa Pérez, José Luis; Bellaescusa Sisternes, Lorena; Benavent Ciancotti, Cristina; Benlloch Pérez, Vicente; Biosca Domingo, Mar; Bosch Cuesta, Cristina; Bosch Cuesta, Patricia. Calderón Sanroque, Manuel; Calderón Sanroque, Neus; Camarena Santos, Juan Luis; Cañes Mocholí, José Luis; Carmona Armiñana, Iris; Cepero Díez, Esther; Chorro Gil, Teresa; Ciancotti Oliver, Lucía; Cogollos Doménech, Elena del Mar; Cogollos Sotorres, Vicente; Cogollos Úbeda, David; Colom Escrivá, Gloria; Corbalán Gimeno, Daniela del Carmen; Cuesta Peiró, Carlos; Cuesta Taléns, María. De la Concepción Armengol, Josefa; De la Concepción Pérez, Ángela; De la Natividad Ruiz, José María; De Pedro Michó, Mª Amparo; Doménech Alabor, Andrés; Doménech Colom, Andrés; Doménech Colom, Gloria; Doménech Fuster, Elena del Mar. Escandell Muñoz, Ángela; Esplugues Torres, Inmaculada.

Fernández Gómez, Sergio; Ferrero Rodríguez, María; Forner Cubells, Carolina; Frías Martínez, Juan Carlos. García Pérez, Jorge; Gil Carbonell, Nuria; Gil Gimeno, Mª Teresa; Gimeno Salom, Mª Teresa; Giner Boj, Alexandre; Gomar Catalá, Thais; Gómez Esplugues, José Luis; Gómez Esplugues, Juan Carlos; Gregori Garrigues, Francisco Javier. Higón Ferrer, María. Lafuente Sanchis, Pablo; Llorca Armengol, Ignaci. Mahiques Calatayud, Mario; Mahiques Martínez, Cristina; Marco Orengo, Rubén; Masià Pancorbo, Lluis; Mongort Sanchís, Lidia; Monrós Escandell, Blanca; Morant Cogollos, Ignaci; Murgui de Pedro, María; Murgui de Pedro, Neus; Muria Olivares, José Miguel. Nebot Calderón, Ana. Oliver Lillo, Sergio; Orquín Moscardó, Eduardo. Peralt Sampedro, Pascual; Peris Vallés, Lidia; Pons Hernández, Héctor; Puig Andrés, Carlos. Quijal Mongort, Adrián. Ramos Vila, Pere; Reula Carrillo, Paula; Ribes Arenas, Saray; Ripoll Oroval, Alicia; Robles Bono, David; Robles Bou, Álvaro; Romera Moya, Estela; Rubio Guillen, Mª Inmaculada. Sala Gómez, Isabel; Sánchez Júdez, Pablo; Sánchez Moya, Carles; Santacreu Rubio, Vicente Daniel; Selléns Ferrer, Mario; Serra Oltra, Lourdes; Sierra Soler, Marc. Taléns Estarelles, Clara; Taléns Estarelles, Cristian; Taléns Ferrer, Alicia; Taléns Llinares, Melania; Taléns Pinto, Andrea; Tortosa Peinado, Mª Elena; Tos Miñana, Mª José. Vallés Castells, Mª del Carmen; Vallés Rubio, Ismael; Vallés Rubio, Laura; Vallés Tortosa, Andrea; Vidal Barberá, Adriana Sara; Vidal Pedrós, Marina; Vila Calabuig, Sandra; Vila Sanmiguel, Laura. Zubiri Bosch, Pilar.

56

Tribu 4 K-mins

Francesc Adrià Cucarella

Una tribu la forma una conjunció d'humans amb experiències comunes que comparteixen un territori i no reneguen dels seus avantpassats. Que les tribus sorgiren del neolític no estranya, ni tampoc que el fet desencadenà les primeres civilitzacions. La forma de governar-les és variable però la majoria nasqueren sota el paraigües d'un consell d'ancians, quasi sempre patriarcal, independentment que aclapararen la figura d'una monarquia electiva o no. El seus membres han d'homogeneïtzar les pràctiques i han de ser paregudes, com ha de ser semblant la cultura i el reconeixement al líder; aquests aspectes conformaran el suport indispensable per a considerar-les com a tal, tribus en totes les variables. Hi ha algunes tribus estudiades per Morton Fried l'any 1972 que no complien aquests requisits, per la qual cosa es conclou que una tribu es caracteritza per la seua fluïdesa i relaxació en els límits i que acaba sent una formació dinàmica per les quatre bandes.

Pertànyer a una tribu, a un barri, és l'atribut lligador d'aquest llibret de falla.

L'atribut diferenciador que relaxa els límits que conformen una tribu, en el barri dels Quatre Camins, formació dinàmica de principi a fi, recau en, i jo ho subratllaria, el color, perquè anem malament d' iconografia, cerimònies i mitologia. M'agafe on puc perquè més d'una vegada ho refregaré que en el barri dels Quatre Camins no tenim història. Un pensa en tribu i indiciàriament s'introdueix en les pel·lícules de western, aquelles d'indis americans i recorda com la forma d'acolorir les cares determinava la procedència: sioux, iroques, cherokees, mapatxes, navahos, arapajoe.

El distintiu de la diferenciació En cercle, trobem els representats del barri. S'aprecia també la nombrosa població i la presència de "rodabalcons" el protagonitzava les dues cosa que fa pensar que es tracta de les primeres festes del ratlles de color de la galta i la barri per a inaugurar-lo. posició de les plomes.

57

L'exemple ve molt bé per arrencar esta miscel·lània a un barri tan singular de Carcaixent. Uns colors una vegada envescats són idonis per a sentir-se, fer-se inclús, diferent. Als Quatre Camins ho tenim fàcil. La nostra policromia queda palesa en les cases i els jardins. Per què m'ha vingut a la ment la imatge sioux o mapatxe, per què indis? Perquè de menut férem molt l'indi. Una sinestèsia de paraules uneix l'ahir i el hui. I esdevé una sinestèsia embolicadora que m'aboca als records.

Quina força! Com si a les mans ho tinguera, són l'arc i les fletxes. Teníem una indústria natural de fabricar fletxes i no desencaminaria el relat si us dic que érem uns autèntics "Peusdescalços", perquè exceptuant "l'empedrat" del carrer Carlos Gomis, la resta eren camins de terra i ens ells passejàvem descalços mil vegades sobretot quan ens llevàvem les sandàlies de goma; sí, les de color marró, les més usuals, o de vegades transparents. Enrunades i suant la planta es feia una pasta amb la qual el peu s'esvarava i caminar era dificilíssim. La solució en les carreres era abandonar totes les sandàlies a un costat. Cal imaginar-nos amb peus descalços, un arc enganxat en bandolera i el manoll de fletxes! Per a l'arc, teníem lledoners de bona prestància. El lledoner és una llenya que ni trenca ni bada, i a la vegada, doblega el just per tensar el fil d'empalomar o de vegades el fil d'aram. Els promet que s'aconsegueix un arc de "competició". Per a les fletxes disposàvem del barranc de Gaianes que voreja la barriada d'est a oest. Cal dir que cada temporada es criava prou bova per abastir-nos sense por a acabar-se. El matoll de marjal o aiguamoll engalanava la nostra infància amb la seua inflorescència tan caraterística en forma de cigar rematant la tija.

En l'anar i vindre del que contaré, hi ha unes coses que estan i altres no. Els cigars, la bova i els joncs ja no existeixen en la part més bona del barranc, estem parlant de la part de l'aigua neta, la que venia de séquia, d'una ploguda a les muntanyes del Realenc o d'una tronada inesperada. Perquè el tros actual que queda per cobrir amb ciment és aigua negra que et tomba de tos només olorar-la. Fa anys que s'empedrà el caixer de la part bona i no sempre circula un fil d'aigua. El barranc prenyat de plantes i verdor era una imatge molt nostra. Considere una sort 58

treure en la fotografia uns colors tan vius al barranc, no de bades, el que té sort amb el co...ns trepitja i això és just el que m'ha passat a mi. Vaig per actualitzar imatges del barranc de Gaianes i pesque una foto colorista de banda a banda.

Una arc sense fletxes no serveix ni per a fer música, per això valore la fletxa al cinquanta per cent. La qüestió de collir la vareta per a la fletxa era per als més valents perquè, de menut, jo estava en la creença que el llot constitueix unes autèntiques arenes movedisses en les que podies quedar-te atrapat per a tot el dia (pensareu que coneixent la profunditat de només dos pams, no passaria res, ha! A mi me "sinfotia”, no et poden engolir, està clar i ras, però d'ocórrer, acabaria molestant als pares i això mai no em feia gràcia). Quan em referisc que collir una vareta era per als més valents, vull referir-me als majors en edat, que eren qui generalment acabaven resolvent els problemes; dic jo que els donàvem llàstima. En el cas que el proveïdor fóra algun pare, hem de considerar que buscava augmentar la moral del seu fill en el joc i situar-lo al nivell dels altres - per a mi que s'estalviaven la matraca/barrila d'un fill demanant i demanant -. Suavitzaré este últim raonament: en eixa llàstima que dóna un menut amb el carcaix buit podia entrar algun pare que, parit en postguerra, sabien el que és una carència fins i tot per a jugar. Amb aquella empatia acabaven collint-te fletxes i ells saben que acabaves espavilant sí o sí, perquè el joc era el joc, el carrer, el carrer i el barri, el barri. També recorde fletxes més pesades a base de brots de prunera o altres fruiters. No era difícil veure gent que provava de tot. La meta era que funcionara, que el pes adequat en la part adequada de la fletxa equilibrara el llançament. De vegades podies usar la més pesada a la punta o en cas contrari ajudar-te de filferro per a donar-li el pes idoni i aconseguir la major distància. Per dir noms, recalcaré que mai ningú guanyà als Gavidia a llençar la fletxa més lluny. Els seus arcs eren els millors. Gavidia tenia un germà major que segur que provocaria esta victòria moral, però les coses eren com eren i no tenien volta de fulla.

Enmig d'esta descripció, assumisc que l'altre particular que em parava els peus a l'hora de collir varetes de bova eren les anguiles. Sempre he pensat que mossegaven i et fotien descàrregues elèctriques, per no dir que directament es transformaven en serps. Jo era un dels que li tenia respecte al barranc en totes les consideracions.

Llevat d'un estiu sense aigua que aconseguiren fer un camp de rugby allà dins i s'eliminaren els perills.

Comparant-nos amb les barriades insignes de Carcaixent, els Quatre Camins no tenim història. Som Història Viva. Ho faig en negreta perquè no me'n puc eixir de la línia. Som el que hem fet i poc més.

Si bé categoritze que una de les sorts de pertànyer a la tribu la podria designar 59

els colors, no deixe de reconéixer que també la pot determinar l'atzar o la predestinació, però indubtable queda que la pertinença, (sentir-se) sí que confirma el tarannà, el caràcter i a la vegada dialoga amb el creixement mental o anímic. El text que vos propose va i ve en el joc, ja siga joc per distracció, joc per entrenament, joc per formació o joc per a exercitació d'habilitats.

Poques vegades he aconseguit valorar una imatge en la que tot i estant jo, no puc encausar el que veig i el que recorde. Mireu la foto.

M'encisa la postura sobrada de cul en el baló i peu en la vorera. Hi ha el fet de la camisa. Dels tres només jo duc mànega llarga. L'estampat, els calcetins i el monyo ben fet diuen que anava "punto en blanco". Només podem parlar d'estil? Si la foto preconitza un bon futbolista és la mentida fotogràfica més gran que han parit. Sóc nefast amb el baló. No recorde ni quan vaig xutar per última vegada. Repasse la fotografia i encara recorde la terra seca d'eixe jardí i m'adone que érem un barri d'arruixadora a les primeres clarors, una aigua espargida des de la cassoleta foradada que estalviava l'entrada de pols dins les cases. No érem barri de pany al clau perquè les portes de cada casa tenien finestra amb reixa i a tots ens cabia el braç per arribar a la pestanya d'obrir el pany on no estava rodada la clau, això sí, directament les portes no estaven de bat a bat, fet que només ocorria quan la dona acabava de rentar la casa i les tenia obertes per eixugar-lo ràpid.

La marabunta de xiquets ens criàvem jugant, recordem que estem en el boom demogràfic que marcà l'Espanya dels 60, subsistint en una dula singular d'aprofitament de l'espai i la geografia, única al poble.

Si la simetria variable del barri la determina el color com hem dit abans, s'hi veu clar que l'estructura urbana de la barriada queda repetitiva, amb dues zones localitzades: la zona amb jardins i la zona sense ells. La resta de components comuns a cada façana correspon a la distribució de balcons i finestres i el remat de boles a les baranes dels terrats.

La geografia queda remarcada per les diferents construccions que atresorarem a poc a poc i cal enumerar les primeres i principals, una per una1: 1 Cite aquests exemples que són el més antics i consuetudinaris al barri, acabat d'inaugurar o

ximplement la molla del barri. Després vindran més naus industrials i camps de futbol...

60

1- Discoteca La Tartana: Molt en voga en el seu temps i senyera en fabricar parelles en la Ribera.

2- El "Centre": Les instal·lacions de capacitació agrària digna del primer poble taronger del país amb tot d'enginyers agrícoles. M'agradaria detallar que allà dins tenien el millor matoll de canyamel del terme, previ salt de la paret.

Estava situat en el racó més estratègic de la parcel·la per a no ser vist.

3- La porquera (després passaria per sequer): Acabà sent la base de camions de transport internacional del Marqueset. Qui fóra l'amo del negoci, el barri li jugà una mala passada perquè hagué de desprendre's dels porcs. L'edifici conté una anècdota d'aquelles pintoresques. Allí treballà Manuel Benítez el Cordobés abans de fer-se torero i famós. Personalment jo no el recorde però surt a conversació en alguna tertúlia d'adults.

4- La caserna de la Guàrdia Civil: Ens ajudà a conéixer a Marhuenda (heroi destacat en la pantanada), coneguérem i jugàrem amb els seus fills.

5- El xalet de la FESA i la FESA: El xalet encara aguanta i la fàbrica de sucs té un capítol dedicat.

6- El rajolar: Construcció d'envergadura del camí La Coma.

7- La Lois: Atrets per la imatge de marca, encara que ja parlem de quasi els 70, tornava a ser un puntal la ubicació enfront de la caserna de la Guàrdia Civil.

8- L'escola de José María Boquera.

He estat temptat d'incloure el Cementiri però com que està en les afores només som pas de Cementiri. L'invoque atorgant-li un valor concret. Quan passava el cotxe de morts amb tot de corones florals, provocava una aturada en el joc. Sempre.

I buscàvem ferro. Un enterrament! Toqueu ferro!

L'aprofitament d'espai i geografia, tan diferent a la del poble que hem dit, ve a definir el caràcter jovial nostre. Escorredors de terra roja, de metre de fondària, canyars a la mà o puntals agavellats per baix dels taronges i plàstics industrials o lones de magatzems pròxims s'usaren per a fer els primers intents (o bé caldria dir-li trencar la mà) en fer-se la casa. Férem tantes cabanyes al llarg de tants anys que fins i tot es pot parlar de progrés dins de les expectatives d'entreteniment. Emulàvem sultans, sí. Amb catifes esteses a l'interior? No, catifes no, cartons. Les cabanyes eren estacionals, temporeres com moltes plantes anuals i com per art de màgia desapareixien en arribar la foguera o foguerà de Sant Antoni. Amb la foguera s'hi netejava el lloc i es deixava a punt per a l'any següent, i dic deixava perquè en un nou intent per superar-se fent millor i més gran casa, quasi sempre es refeia d'un 61

altre estil ben integrada en el paisatge d'una séquia, un rastell o l'aprofitament d'una planta enfiladissa. A mi m'agradaven les cabanyes amb porta d'entrada i rebedor.

Caldria destacar de la miscel·lània il·lustre quatrecaminera, per fer història recent, que el primer lletrat oficialitzat recau en la persona que hui ostenta la direcció de l'Arxiu General del Regne, Francesc Torres Faus. L'apartat de belles arts s'encarna en Pascual Timor Hermano qui ostenta el càrrec de vice-director de l'Escola d'Art Superior de Ceràmica de Manises.

A banda dels llocs que ocupen cadascú en la seua especialitat, m'ature a desgranar els mèrits. La participació de Francesc Torres en un llistat d'estudis de geografia i historiografia valenciana és extensa però son diversos els llibres que ha escrit: La Valldigna: terme i territori, La província de Xàtiva, Evolució del mapa municipal valencià i Les divisions territorials de la Marina. En Pascual Timor també va escriure dos llibres: Senses i Inyección de tintas cerámicas. A més recorde que il·lustrà un llibre de l'historiador d'Alzira Bernat Montagud Piera.

De Francesc Torres cal advertir que no va anar directe al càrrec de director, primer aprovà les oposicions d'arxiver de Carcaixent. Igualment, Pascual va ser professor molts anys abans d'assumir la vice-directoria de tan distingit òrgan educatiu. Una altra persona que gratificà la curta història del barri va ser Rafael Vargas Pérez que acabà obrant un llibre Siempre con mis ideales. El va escriure quan no vivia als Quatre Camins però l'acció no lleva que no puga ressaltar-se ací.

En edat avançada ens va sorprendre amb el testimoni de la seua vida, una biografia revolucionària i de resistència que bé ens hauria vingut conèixer a més de quatre.

I darrere d'ells Pascual Adrià Conejero, cosí meu, amb tres publicacions Falsa autobiografia, Ojalá volvamos a vernos i el llibre de poemes El picaporta dubtós.

Existeix un personatge que, molt a la seua, va fer una determinada literatura.

Presentacions falleres i llibrets de falla. Home faceciós i bromista. No era altre que mon tio Pascual i pare de Pascual Adrià. Va muntar botiga, la tercera botiga del barri; però en la modalitat de supermercat. Fou regidor de l'Ajuntament una legislatura. Algunes dones recorden la seua campanya publicitària. Campanya de Nadal.

PER CADA 1000 PESSETES DE COMPRA UNA PINYA DE REGAL Establida un 28 de desembre que aquell any era dissabte. A totes les dones que caigueren en el parany, els la va clavar. Tenia un sac de pinyes seques de la 62

muntanya. No va passar res. Com el coneixien, totes s'acomodaren a la broma.

Jo vaig assistir perquè no m'ho volia perdre i la dona que comprava només arribar jo, havia desembutxacat 3000 pessetes i volia tres pinyes. Tres pinyes que es va emportar, ben negres, resinoses i seques.

Aprofite esta plataforma literària per a fer-me publicitat citant les quatre obres teatrals que tinc premiades i publicades: Zona Zero (1991), premi Ciutat d'Alcoi de 1991, especifique la data perquè em posa per davant de tots els literats anteriors en quant a precocitat en el barri; Víctor Osama, Premi Sgae 2010; La taula de canvis, Premis Octubre 2010 i Arquitectura d'un buit, Premi Micalet 2012.

Competicions a banda, som una bona collita d'autors per a una població menuda. L'altra faceta artística personal de solvència la va aportar la dolçaina i el tabal. Amb tot just 14 anys em vaig aliar amb el meu cosí Pascual Adrià per a ensenyar-nos a tocar la dolçaina. Vam anar a Algemesí on una persona inimitable, Diego Ramón i Lluch, portava tres anys d'escola de dolçainers, recuperant una gran quantitat de balls tradicionals i tocates. Diego era tan agosarat que en tres setmanes que aconseguirem treure-li quatre notes a tan difícil instrument ens va convidar a fer una despertà. D'ací d'ara en avant va ser un no parar. Amb la sort que recuperàrem les albades a molts pobles de la Ribera i La Costera, participàrem en totes les dansades de la contornada, i també vam aconseguir la recuperació de balls del Corpus. He volgut recrear-me en detalls perquè participàvem tan activament en la recuperació de danses que quan se'ns va ocórrer a Pascual i a mi, preparar una dansà per a les festes dels Quatre Camins, cap agrupació es va negar. La colla de dolçainers de Carcaixent, però sortida dels Quatre Camins vam fer nombroses actuacions. Va haver-hi una dansada que fou memorable, perquè al llarg del recorregut s'oferí sangria per als balladors i el públic, i perquè els vestits engalanaren la barriada de de la millor tradició valenciana.

Com vaig participar en ella puc recordar que el cos de la dansà emulà a les dansades grans d'Adzaneta, de Xàtiva, de Lloc Nou o la de Palomar, el cos de la dansà alcançà de punta a punta. Més goig no podíem sentir, a la centcinquantena de parelles procedents de la Costera, 63

s'uniren els balladors del poble. Quina Dansà!!! Li pose tres admiracions perquè va ser irrepetible.

M'agradaria afegir que no vaig ballar la dansà perquè vaig haver de tocar l'instrument, encara que també conec les diferents passades de dansa: el huit, la primera, la mitja de rosa, l'arrastronet, punt i mig. Hi ha altres disciplines tradicionals i culturals que m'han interessat i en les que també he tingut sort de participar. Al poble s'ha pogut veure el ball de les vetes, el dels turcs, els cavallets, i el ball dels nanos.

Si ens referim a cinematografia també en sóc un exponent únic al barri, de moment, i dic de moment perquè qualsevol dia eixirà algú d'ací i serà millor. He participat a tres pel·lícules de pantalla gran: Puta Misèria del director Ventura Pons , La Isla del diablo del director Juan Piquer Simón, (si piques el nom de la pel·lícula en Google estic el quart del repartiment, Ieee!), i Tranvía a la Malvarosa del director Luís Garcia Sanchez i on vaig tindre el gust de compartir escena amb Juan Luis Gallardo. També vaig participar a la sèrie de Canal 9 Benifotrem en el capítol Un carajillo per a Pilatos del director Toni Canet (†).

En la faceta teatral, vaig substituir a Joaquin Hinojosa per encarar un personatge de tot un dramaturg com Harold Pinter en l'obra El Montaplatos. He sigut ajudant de direcció en l'obra Entre els Porcs per al centre dramàtic de la Generalitat Valenciana i actor en La Balada de Helderode. I vaig dirigir dues obres col·lectives ES BUSQUEN i COUCH POTATO. Tot un currículum artístic que culmina amb dues lectures dramatitzades pròpies: Les G-8 a territori Gintònic i Els negatius i les fotos. Totes en col·laboració per la celebració del sopar del dia de la dona treballadora del 9 de març.

Del mestissatge sorgit al barri dóna fe el gran nombre de jocs que arribàvem a gaudir la marabunta i subratlle una mica de mala sort. Perquè va ser una qüestió que vaig sotmetre a estudi i quan ja tenia els jocs recopilats per categories (els infantils, els de corda i goma, els de rotgle i asseguts en terra, els de córrer, els de descondir, ...), i les diferents contalles i cançons que s'usaven, se'm va avançar una institució: l'ICE, Institut de Ciències de l'Educació. De fet va publicar un llibre amb els jocs de la Costera, exemplar que vaig tindre a les mans i en acabant de llegir vaig reconèixer cada un dels jocs que hi havia explicats. El barri dels Quatre Camins els havia jugat tots. En la distància de l'anàlisi ara caldria situar cada joc en cada poble i es demostrarien les aportacions individuals i la procedència dels pobladors del nou barri de Carcaixent.

Tornant al llibre de la Costera, a penes vaig trobar la diferència en dos jocs 64

i segurament perquè els havíem inventat nosaltres. Un és A CINC PAMS: joc vinculat a la geografia i variant de AL QUI TOCA PAGA perquè calia pillar un lloc per a estar en alt. En l'hora de mesurar els cinc pams no t'havien de tocar o pagaves. L'altre joc inventat eren LES QUATRE CANTONADES. En aquells temps no hi havia a penes cotxes pel carrer. Era un joc per a cinc participants.

Després de descondir (sempre indispensable descondir) un pagava i els altres quatre s'instal·laven en les quatre cantonades del mig de la barriada. Consistia en canviar de cantonada i no ser pillat mentre abandonaves casa (la cantonada l'havies de tocar-la amb la mà com a mínim.).

L'acció de descondir tenia una forma principal: la cançó de tirereta que desenvoluparé més avant. Existia una altra forma de formar dos grups que era: A MONTE CABE. De dos en dos enfrontats i separats per una distancia a l'atzar, feien un peu un, un peu l'altre i avançaven; al primer que muntara damunt de l'altre peu i li cabera el seu triava primer i després triava l'altre alternativament.

De cançó de tirereta: 21 LA FORTUNA. En rotgle el que la cantava amb la mà al mig descondia els números depressa: 1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12-13 si algú dia prou frenava i avançava la mà des del que havia frenat la numeració i el qui manava avançava la mà per cada component en colps numèric primer i sil·làbic després, tretze- catorcequinze- setze- desset- díhuit- dinou –vint- i vint-i-una-la–for-tu-na.

AL SABATER: Dalt de la teulada hi havia una sabater que apanyava sabates de color cafè. Quin color vol vostè? Es preguntava i deia un color. Marró. Vostè vol el color marró? Prèviament s'havia determinat que el primer paga o s'eliminava per a no pagar i arribar a l'últim.

De vegades féiem PASSI MISSÍ PASSI MISSÀ Passi missí passi missà, por la calles de Alcalá, la de delante corre mucho, la de detras se quedará.

Encara que no s'inventà per descondir qualsevol podia tirar mà d'ella, de L'AMETLETA TORRADETA. (Si la usen els altres no cal detallar-la) Ametleta, torradeta, corfa d'ou, pinyol d'oliva, de la xica del vicari, s'ha comprat un relicari, de que sí de que no, de Vicent el violí, que s'amague este coixí.

Si bé, crec que el joc per excel·lència era L'ANY COENT (calfar-se a base d'acaçar-se en pilota. Joc hivernal).

CRITS. A partir d'un dia, com s'han de fer les coses, la xicalla dels Quatre camins decidírem buscar-nos o alertar-nos per un crit. (Segur que la vam treure d'una peli d' indis i vaquers). Resultà un d'aquells fets que proves un dia i com et funciona ho 65

incorpores a la normalitat tribal. Que un amic s'avançava per anar a escola i volies que t'esperara.... Crit. Que no trobaves la colla... Crit. Que estàvem dispersos i necessitaven arremolinarnos, crit. Que venia Maniu... Crit.

Per a tot crit. He de reconéixer que al barri competiren dos modalitats de crits: el propi d'indis acabat d'explicar i... els de les mares, amb més caràcter Al fons de la fotografia, camp de Runa sense i, personalitzats. Cal recalcar que als tarongers.

Quatre Camins hi havien unes veus privilegiades que arribaven de punta a punta del carrer, i ni el carrer anomenat Carlos Gomis, ni l'anomenat Francisco Fogués són curts, però escoltar cridar pasqualins, pedritos o marquitos tenia el seu entrellat. Estàvem jugant nit i dia. És exagerat però no paràvem. Sé que m'ha quedat masclista el fet d'escridassar només xiquets, però no recorde cridar cap xica. Els xiquets potser ens disgregàvem més i elles no perdien la noció del temps com nosaltres. Car, si atenem el temps de trinxera la cosa ho explica la mar de bé. Era el moment àlgid del barri, moment de la taxa més alta de demografia érem una caterva anant i venint per les zones de joc. Com explicar el nou concepte: Temps de Trinxera? A imitació de la ciutat de València que es trobà un terreny verge enmig de la ciutat i allà que li encarregaren a Calatrava tot de palaus i oceanogràfics i enjardinar la caixa del riu Túria, nosaltres, i dic nosaltres, la marabunta, disposàrem íntegrament del Camp de Runa l'extensió del qual podem dir que ocupava la meitat del que hui és l'escola José Maria Boquera i la totalitat de les instal·lacions del Camp de futbol i el trosset incultivat que toca al barranc de Gaianes. A ull d'un veí que li vaig preguntar, unes 50 fanecades.

No s'anomenava Camp de Runa perquè estiguera perdut sinó pel malnom que tenien els amos. Amb l'arribada de diners frescs (Europa?) l'Ajuntament el va comprar i esperà uns anys per transformar-lo. En eixa franja de temps el vam ocupar nosaltres. Compte el fet que hi havia una boira d'intriga al voltant dels amos, ben estructurada i no exempta de fonaments, perquè tenien botiga a casa i, a més de comestibles, venien vi...

Primer descriuré el que va suposar la penetració dins de la casa de l'hort de Runa.

Feia anys que no vivia ningú i la degradació conformaria l'excusa perfecta per a que les termites facen la seua. Nosaltres, la xicalla, ho érem termites però de la marca destructives. Cal pensar en una escalada de confiança. Primer obris la porta, fas por 66

amb un crit de: que ve el guarda! i tothom a córrer i fugir. A la segona vesprada, els qui estan, fan la primera irrupció, eviten el crit i com no hi ha fugida, gosen travessar la porta de l'hort de Runa. Per conclusió, esquematitzen l'espai. Obrin els armaris, les cortines de baix de la pica, apleguen a la porquera o a l'estable on hi havia conilleres. Observen l'escala per on es pot pujar dalt. Tota una visualització i anàlisi del potencial d'oci. De la condició del malnom de Runa aventure a dir (no fa molt m'ho confessà una persona que el llogà per treballar fa quaranta anys) que era homosexual. Tímid, recalcà tímid. Nosaltres d'això no ho sabíem; com a molt podies tatxar-lo de solteràs i sobretot de borratxin com es va demostrar quan accedírem a l'andana el primer dia de penetració en la casa. Encara que en quedava un tros d'andana a un racó, la resta era una estada espaiosa. Puc dir que aquella andana no convidava a somniar històries com la cançó d'Al Tall de Hala Mare.

Era al contrari: hi havia tot un arsenal de botelles de vi buides. Que veges tu que feien allí! Durà un sospir. Déu, dotze, vint xiquets trencant botelles verdes buides a pedrades amb una fam de trencadissa descomunal. Esclafir-les i esmicolar-les provocava un so agut addictiu. El salt de les miquetes vidrioses també. La catifa de trossets era il·lusionant. Ho havien fet en una exhalació de temps. D'ahí passàrem a un escorcoll de roba al qual no puc posar nom. Cal dir que per l'olor i tacte ningú no es va col·locar cap camisa ni pantaló, però l'escampada i l'envolada per damunt dels llits va ser orgiàstica. I tot es va frenar quan trobàrem les bales. Allà hi havia bales. Nosaltres no sabíem de què. Però eren de debò.

L'acte en si de derrocar tot l'interior de la casa incloent-hi els revoltons del forjat que suportava l'andana i una part del teulat, teula per teula somoguda per canyes llargues del canyar partia d'una total indolència o impunitat. La desfeta l'executaria el temps o una excavadora. Anaven a fer un camp de futbol que ningú esperava que es diguera dels Quatre Camins.

El mític i memorable trencament de botelles de vi buides queda contat però l'acció següent no fou menys intensa. Ocorregué fora, en el camp. La burrada de clots que va deixar l'arrencada de tarongers era espectacular. Vam veure cremar una vintena de fogueres gegants. El paisatge davant nostre canviava dia rere dia.

La disposició dels munts de branques, remulla dels arbres i les arrels (hui dia amb un mòbil, us podria abastir de moltes fotografies), una ací i una allà, prometia una encesa a la vegada i així va ser. A poc calcular aquell agavellament era de la grandària de les fogueres de Sant Antoni que fèiem al barri. Ho detallaré més endavant. Però en la qüestió de clots ens agafà un fogot. A eixe nou paisatge li vam donar valor de trinxera. Unírem clot a clot en algunes parts del terreny de terra roja i argilosa esguitada per alguna gleva de brossa i jugàrem a pel·lícules de Patton o el Río 67

Kwai. Vam guerrejar com els John Wayne i els Kojak. He d'excusar la idiosincràsia que patíem respecte de la guerra civil però allò no era tema d'aquella televisió en blanc i negre que no reflectia ressons de la contesa. Òbric un parèntesi per alçar una expectativa al tema. Sí que recorde que els judicis eren sumaríssims però els inculque un valor de casualitat perquè en el joc no hi havia temps per a més. Calia ser pràctics i les execucions ràpides tot i que teníem un senyor paredó en la zona que després seria escola. I toca'm el basto! també teníem una senyora cuneta. La cuneta de l'hort de Runa que la remataven xiprers vells que atapeïen la visió dels camps per dins i servien per engrandir la llegenda Runa; Runa mare i Runa fill solter.

Dic llegenda perquè Runa fill tenia unes absències temporals (o desaparicions) i sa mare sortia a buscar-lo. Era adult i el buscava com un xiquet i començava pel barri i ja sabíem que no estava. Entre nosaltres aquells fets incrementaven històries de traïcions, usurpacions, por i intrigues. Però situem el relat en què Runa mare i fill ja no hi eren: si bé els clots convertits a trinxeres eren d'una realitat absoluta el tirs eren petorrejats en la boca soltant un tinyau! Algun més intel·ligent s'apropiava de la metralleta de punteria nefasta però d'un alcanç brutal amb aquell ra-ta-ta-ta-tata (de vegades calia regular-ho perquè la metralleta era molt infal·lible i no deixava ànima viva i el joc sempre havia de durar sinó creava conflicte perquè l'excés de punteria incrementava les desavinences). El valent de torn que s'ho carregava tot, es jugava la possibilitat que l'endemà no el buscaren per a jugar. Altra cosa era si es concedia el títol de mariscal i reposava vides amb una vivesa que depenia del nombre de membres del joc. Si hi havia un gran nombre de soldats ens atrevíem a capturar-los i fer presons. Les presons es feien quan hi havia cabanyes i val a dir-ho sempre que hi havia xiquetes. No em pregunteu el perquè.

Excusaré que no som un barri amb història, tant poca en portem al sac que no tenim dret a participar a la Fira Modernista local. L'única història possible era el present de cada dia. Com a cronista, estic atrapat en una història vívida i d'acció humana. Igual excuse als adults, que venien cadascú d'ells d'un territori pròxim i em balla per la ment que eren matrimonis joves i amb molta gana de treballar i viure. Per això el record més fort sempre han estat les festes i les no festes, que també ha passat. Les festes, com les de la fotografia. Què pot fer una barriada nova de trinca i sense església? Passar-ho d'allò més bé. Això de l'església queda per a un altre fragment.

Recorde l'any de la pallola, caldria dir que són les primeres festes que recorde.

Amb el mocador de color folrant la pereta de la llum, era el que s'hi feia. Com si amortira els farragosos malsons que produeix eixa malaltia. Caure malalt de vegades tenia avantatges. Et tocava el llit gran, el de matrimoni, que encara que 68

net un infant nota l'olor de la mare als llençols (o s'ho imagina). Agafar la pallola en festes del barri trastoca els adults i si en són organitzadors més encara. Doncs ells deurien pensar que jo estava de categoria, però alguna filigrana de la febre d'aquelles que distorsionen la cambra on estàs i la fan xicle i la dobla i l'allarga i caus i la pereta allà quieta també entrant en el malson i imagines que l'escala i s'enrotlla i, i... Mare de Déu quantes animalades fa la febre!

Tot això mentre feien una carrera de sacs de dones. Una senyora carrera de sacs, perquè no la feren de cantonada a cantonada sinó d'una punta del barri a l'altra. Ma mare crec que va quedar Carret de bolquers amb granissadora de suro segona. Crec. d’aigua de llimona.

Les festes següents que recorde contenien una xocolatada, la treta de monedes de la gibrella amb aigua i la del calder mascarat pel cul, la carrera d'anelles (en bicicleta.) i el pi ensabonat. Teníem pilars de verd de murta a cada entrada del barri i imagine que també en casa de la festera major. No sé si es deia la festera major a la xica que encapçalava la desfilada pel barri, però sí sé que dèiem murta al llentiscle, el mateix que enramen pels carrers de Carcaixent en processó i ara de major reconec que està mal dit. El primer comboiant de festes era el Sr. Paco espòs de la Sra. Milagros. Després el seguiren Justo, mon pare i altres, En aquelles festes vam ser uns espectadors meravellosos i meravellats del cinema mut perquè en uns quants anys projectaren totes les de Charles Chaplin i les de Buster Keaton i jo crec que en aquella època era tot un luxe. Però arribà el competidor número 1 del cinema: el televisor. Mentre que la visualització de cinema necessitava les festes i la nit, l'altre aparell es veia en els dos horaris, diürn i nocturn. La primera del barri l'adquiriren en el Bar del barri (avui restaurant Casa La Roja i ma casa.).

Aquell invent que anava a inundar totes les cases però va començar per un negoci.

Mon pare (el mateix que reparteix aigua llimó en el carro de bolquers en la foto de festes) la treia a la fresca i escampava la trentena de cadires que tenia al local i la baraneta típica de l'enjardinat del barri augmentava l'aforament d'espectadors 69

de manera considerable. Convertia cada nit d'estiu en un autèntic passe de pel·lícula. No puc concretar quins programes podíem veure.

Però com a fill vaig tindre la sort de matinejar (de nit) per admirar l'aterratge en la lluna de la nau Apolo XII. Les no festes desembocaren en un fet causal i únic.2 Els dos grans moments de les Festes de Barris, foren els primers pobladors, gent jove i vigorosa i amb una fam de viure desmesurada, i les segones el despit que prengueren les dones perquè els homes es caga... damunt i es barallaren o es cansaren. "Elles" abanderaren la festa i en compte de reina de les festes s'inventaren la figura del rei. El primer de tots fou Juan el carnisser i d'allà fins ara, un cada any. Sí, hi havien dues carnisseries al barri. Ell (Juan) feia unes coquetes de fetge (figatells per als puritans de llengua), que me la jugue... El seu fill continua fent-ne en l'actualitat.

ELLES, les noves festeres, sempre intentaren la continuïtat i el bon rotllo, Li posaren color al llibre de festes, instituïren millor l'arreplegada dels diners i eren infal·libles en la venda de les tiretes de la rifa.

Des de sempre que les festes del barri m'han deixat la mateixa olor. Les xiques van excessivament engalanades i s'aferren a una tradició tribal, de presentació a la societat: Com filles que abandonen la pubertat. Jo veig un paganisme reglat, beneït i auspiciat per l'església i per això actua en darrer lloc tancant la festa. Es reserva el moment culminant: la processó. I airegen Sant Bonifaci. El patró de tot.

Primer gir de les festes. I el segon gir? Va ser flor d'uns dies. Una única vegada un any.

Mireu la foto que apereix a la pàgina següent. Per les caretes dels meus germans i la meua hem calculat que era l'any 1972. Algún dia d'eixe any i prop del mes de juny, ens assabentàrem que les dones, sembla que ja tocava, jugaren la partida de desavinences i no anaven a fer-les, i els homes, esborrats del mapa fester per a cent anys i un dia, tampoc no feren ni moviment, no alçaren un dit, els importava 2 Mentre escric aquest article m'han informat que enguany no hi ha festes als Quatre Camins. Vaja una sort!

70

un rave tants preparatius.

Cal advertir que la festa de dones es preparava a l'endemà d'acabar (per dir alguna cosa) i amb la intenció de superar-se.

No puc assegurar quan, no puc fiar-me del que us he dit abans per justificar el perquè, però sí que em Els festers amb llaç i medalleta distintiva. puc esplaiar en el com. Eixe Al fons el sequer o porquera. "com" resulta interessant perquè no alçàvem un pam de terra i se'ns ocorregué jugar a majors. No sé a qui ens adreçàrem però a una setmana de la data habitual sé que férem una col·lecta casa per casa, molt improvisada, i amb la paraula que era per comprar banderetes i beguda per a un sopar.

El concert el va fer la tuna de l'escola Navarro Daràs. La carrera de bicicletes la vam protagonitzar nosaltres amb les nostres bicis. Rodar pel cementeri i tornar pel Rajolar. Vam ser els protagonistes de la carrera de les anelles. Repetirem xocolatada, gibrell d'arreplegar monedes, cul de caldero mascarat també per a extraure monedes, i no, nosaltres no férem pi ensabonat. No estava en el nostre ADN! No. Pujar pel sabó fins al pollastre o la gallina, ho van fer l’estament immediat a nosaltres, els majors i ells no estaven organitzant-les. Nosaltres vam ser la generació de trencaperols! Això sí, les cucanyes.

També recalcaré que per a una petita (esmirriada) cercavila també hagueren de descarar-se les mares en tres músics que hi havia al barri. Finalment es feren avant i férem això una cercavila, Tira!

La primera ullada que podeu extraure de la fotografia és que tots els xiquets ens vam posar elegants. Es veu un llacet com a distintiu fester. Elles portaven flor als cabells. I hi havia voluntat de formar parelles. Estàvem a punt per fer una celcavila i una desfilada.

Després de la primera col·lecta, calia separar els diners de les espècies. Vam fer una segona volta per demanar el que ens pogueren donar per a fer un sopar.

D'aquell sopar de festers crec que ens posaren tellines i tot. Coques de tomaca i pimentó, creïlles torrades i el bar de la Roja ens assortí d'embotit. No voldria 71

equivocar-me però com la col·lecta va ser en espècies i el que més va abundar van ser creïlles i cebes, ens va fer bullit.

Pràcticament som açò. Sé que no es pot despullar més un barri de com jo estic fent-ho. Malgrat que tot va eixir rodat, nosaltres no repetírem i les mares ja reaccionaren i encadenaren festes any rere any, com vos he dit, fins enguany. Ai! Si algú del barri dels Quatre Camins et diu que ha patinat al barranc de Gaianes et diu una mentida. Com a molt, si era prim com un fideu l'ha travessat congelat perquè ho tenien fàcil provar a esvarar. A peu pla i sobre sabates, ningú no tenia patins per al gel! Era un repte més del que naixia estant atent als fenòmens meteorològics hivernals.

Entenc que la capitulació l'encarna la geografia però, se m'ocorre un disgregant millor que eixe: com jugàvem i com gaudíem. Això ara és record; són episodis apegats a una pell que madura, que perd lluentor i va emblanquinant els cabells.

Això em porta a descriure alguna inevitable luctuositat, poc destacable en quant a fets. Exceptuant l'assassinat del croat Luburic, que va quedar en la frontera de la barriada i va ser tan rellevant com sòrdid, al barri només vam comptar amb l'estranya mort d'un altre membre d'un hort. L'hortolà de l'hort de Palomares que aparegué ofegat entre les pedres que separades un parell de pams servien per a creuar el barranc de Gaianes per arribar a la casa de l’hort. Hi havia una senda molt marcada que es veia d'aquesta part del barranc. Sembla que l'home va esvarar i es pegà un mal colp al cap o als polsos tot i que el barranc vindria a tindre uns cinc dits d'aigua. En l'hort de Palomares, algú criava galls de brega i pocs teníem la sort de conèixer la tècnica i la criança. L'altre cas que no detallaré va ser un veí octogenari que es llevà la vida. El nomene perquè el coneixia agnòstic reconegut i ateu i les cabrioles de la vida volgueren que el soterraren baix el reconfortant ritual cristià. Ora pro nobis.

Jugàvem a escacs pel carrer asseguts a la vorera. No érem un grup gran però fèiem bones partides i ens enganxà bastant bé.

Quan no trobaves als teus, als de cada dia, tenies l'oportunitat de jugar amb les xiquetes. A goma, a corda, a sambori o algun joc de pilota de paret. Eren jocs diürns. Els nocturns rondaven al voltant de jocs més estàtics i de rotgle, de la mare carabassera, a passi missí passi missa, a conillets a amagar. Cal recalcar que poques vegades mesclàvem jocs. Vull dir que si els jocs eren de Pasqua, es jugaven en Pasqua i llevat de la corda, que sí és un joc de tot l'any, tots els demés no s'usaven. En el joc de la taba, elles, no solien participar.

Ha volgut el temps i la geografia que els Quatre Camins albergara un polígon 72

industrial. Les empreses més consolidades són una fusteria, un marmolista, ara una comercialitzadora de cerveses, dues empreses tèxtils: una d'elles ha obert concurs de creditors en els dies en els quals relate l'escrit i l'altra era la LOIS tèxtil amb renom.

Hi havia per a creure-s'ho.

Fins i tot quan l'empresa de transports líder en el sector, Marqueset s'instal·là en l'antic sequer o porquera continuàvem creient-nos que els Quatre Camins eren rellevants en la pujança industrial del poble. Teníem de tot. Després d'estar tancada uns anys la base principal del Marqueset (Igual que Irun i Madrid) perquè l'havien venuda a capital anglès, el tinglado se'l quedà una empresa d'Alzira de nom Tallers Xúquer, que mereix una menció especial per la projecció dels seus productes junt a l'antiga FESA de la qual m'allargaré en primera instància.

La FESA (Frutos espanyoles S.A.; capital espanyol), destaca per ser la més gran en extensió i instal·lacions i m'agrada descobrir a què es dedica perquè de veres que tot l'interior queda com un secret industrial si no tens la sort de tindre un familiar treballant dins o eres tu mateix qui hi treballa. L'empresa ubicada en el nostre territori mental ha recorregut més noms que llocs: Cadbury SCHWEPPES (capital anglés), Citresa (filial de SCHWEPPES) i actualment SUNTORY (capital nipó). Els noms parlen de la trajectòria de l'empresa i vist geladament determina el seu valor estratègic en el sector cítric. No com la KAS, que l'han abandonada per interessos també estratègics, i no els ha interessat a Carcaixent, ni als Quatre Camins. La consulta a Internet del grup SUNTORY m'ha sorprès amb un litigi acabat de guanyar a Coca-cola per assumptes de venda de tònica en el territori nacional. Després he escorcollat la xarxa a fons i detalla que és líder mundial en productes envasats per a consumidors i la situa entre les principals empreses de productes de consum mundials, amb uns ingressos anuals (sense impostos especials) de 20.400 milions de dòlars. Ofereix una cartera exclusivament diversa de productes de begudes que gaudeixen milions de persones arreu del món: des dels premiats whiskys japonesos Yamazaki i Hibiki , la cervesa The Premium Malt i els icònics espirituals nord-americans Jim Beam i Maker's Mark fins a favorits sense alcohol Orangina, Lucozade, Ribena, TEA plus, cafè BOSS, te Lemon i aigua Suntory Tennensui i sense oblidar-nos de la tònica. Suntory també produeix productes de benestar i opera un negoci de flors. Fundada com a empresa de propietat familiar el 1899 a Osaka, Japó, el grup Suntory s'ha convertit en una corporació multinacional, amb operacions a Amèrica, Europa, Àsia i Oceania. Els 39.466 empleats donen fe de la rellevància com a empresa que ha aterrat al poble.

El llistat de productes trets d'ella és: bases, concentrats de fruita i olis essencials.

He fet dos viatges a la fàbrica per desmentir la llegenda que algú ens va colar de 73

nanos: "no fabriquen un lubricant d'avions". L'oli que extrauen de la pell dels cítrics és valuós i costós i s'usa en perfumeria. En la categoria de concentrats: essències, emulsions, sòlids i solvents, o siga sacarines, pectines, àcid ascòrbic i quaranta coses més.

En el cas de TALLERS XÚQUER he tingut l'oportunitat que me l'ensenyen.

Respon a un cas d'atracció de zona: toparen amb un bon preu, no mala situació gràcies a l'amplària dels carrers del polígon i una estructura concorde a les necessitats de l'empresa. Com he dit abans és una empresa familiar d'Alzira i un dels primers productors espanyols de contenidors de reciclatge (vidre, cartó, plàstics, orgànic.).

Han fet canoes fluvials (França), vaixells de pesca, velers d'última generació (EEUU, Austràlia), pales eòliques, prototips futuristes d'automoció per a la Universitat Politècnica de València, plats de dutxa, cabines de trens per als suburbans d'Israel, de Rumania, piscines prefabricades, radars d'ús militar i en l'actualitat simuladors de vol d'avions amb certificació validada com hores de vol per a pilots en formació i algun atrezzo d'escenografia per al cinema, en concret per a la pel·lícula d'Almodóvar Los Amantes Pasajeros i de Daniel Monzón el film El Niño. Si bé en un principi la barriada s'exaltà perquè treballava amb resines i aparegué una forta olor a dissolvents, en no pocs dies resolgueren els problemes instal·lant tot tipus de filtres. Respecten un horari i fins a les vuit del matí no comencen la jornada laboral, detall pel qual en estiu no poden fer la jornada intensiva.

No és difícil sobresaltar-se si passes per davant l'empresa i veus eixir un camió grua amb algun enginy estrafolari. Esdevé un motiu més per augmentar l'estima quatrecaminera per refregar a qualsevol del poble "Això ho fan al meu barri".

Sembla ciència ficció però hi ha coses que són reals i t'al·lucinen. Sense anar més lluny vaig veure al diari que la NASA li comprava unes politges especials a l'antiga empresa Peyma (Alzira) que avui regenta el company de pupitre de l'institut. A mi aquestes coses em pugen l'adrenalina. Això es fa i es fabrica als Quatre Camins!!!

Del Rajolar només ens queda que ràbia. La grandària de les instal·lacions completava un paisatge de barri amb possibilitats. El Rajolar no era una empresa més dins d'un llistat, sinó que amb el sequer o la porquera constituïen les Abans de ser taller de falles infantils va més antigues del lloc, o siga, que estaven acollir una empresa de lloguer i venda abans de la construcció de la barriada i d’andamis i encofrats (PERI).

74

constituïen l'autèntica història del barri. Encara que avui alberga un taller de falles infantils, prestigiades i amb bon recull de primers premis, he de destacar que vam perdre el fumeral que mantenia. En les instal·lacions perduren els forns on coïen les rajoles. És un lloc malmès i es pot passejar no sense passar cert perill d'assolar-se.

El fumeral... el fumeral que hi havia... és d'aquelles coses que un bon dia t'alces i veus una polseguera perquè una excavadora l'està enderrocant i tu et preguntes qui ha donat el permís i per què no t'han consultat. Quin mal feia? Amenaçava perill? No. Si bé el propietari és amo i senyor del seu patrimoni i pot i desfer i fer a gana, no és menys cert que els qui convivim amb el paisatge sempre podem aportar algun perquè per evitar que ho tomben. Per als qui venen darrere ja no els afecta, per als qui han gaudit dia a dia la visió paisatgística ens queda una ferida. Per sort ens queda un altre fumeral com a relíquia industrial, el de la FESA. La captinença del grup o tribu ballava i ballarà amb el temps, s'alterna com el que menja olives, després d'una en va una altra. No cal explicar com es produeix un canvi, però la variable que provoca una substitució sempre és l'edat encara que al final els motius no aporten res. Hi ha recanvi i prou. Com ara Juan "el indio" en l'especialitat de jocs i bicicleta; Julia Llinares en festes, esdeveniments i relacions socials; Enrique "tomaca" en el truc; El Borni (†) truc; Pedrito "la mula" en truc i tràngol; Juanito "el rata" (†) en joc de trompa i peces. També trobem Maribel, alcaldessa pedània quasi perpètua; la Sra. de Gisbert experta en cantar mentre rentava l'entrada de casa; la Sra. Carmen la més explícita durant el migdia sagrat que ens "convidava" a anar a jugar a una altre lloc que no fóra les quatre cantonades.

La Maca, Sra. Tereseta, Pepita La Roja,... elles i un llarg llistat fan i han fet del barri una conquesta ciutadana de bona convivència i veïnatge singular.

A l'actualitat, la comissió fallera que queda inclosa dins del barri és la Falla Germanies que no cal explicar que és una de les més llargues del poble. Si bé no destaca en monument, sí ho fa a les presentacions i és de les que destinen un munt de diners en la festa. En el seu temps durant cinc o sis anys es va fer falla en el nucli antic, anem a dir. Ací va un tast d'un passacarrer de la Falla dels Quatre camins.

Adquirir consciència de classe als Quatre Camins pareixia una empresa inútil, però uns quants ho provàrem. Era motiu per a créixer i determinar el procés de l'adolescència, concretar-te com a individu: canviar la societat es convertia 75

en motiu de descobriment i de revolució teòrica. Demanava motiu i obligació. Era temps de cintes de magnetòfon i al barri s'escoltava moltíssim Raimon, Víctor Jara i Ovidi Montllor. Als nostres pensaments acudien noves paraules, noves veritats i noves visions socials. Quasi tots aquells "revolucionaris" acabaren casant-se, procreant i comprant-se un bon cotxe. Jo també, encara que no he abandonat la línia d'un discurs de pensament obert i analític, sencer, si m'ho permeten.

En un extrem social i marginal o geogràfic com sempre hem estat fins a l'esclat de la bombolla immobiliària on vam deixar de creure'ns apartats del poble, no puc deixar de ressaltar que no érem un barri de vandalisme. No era una de les nostres qualitats fonamentals, ni el furt més enllà d'una taronja, uns gínjols, una pruna o una mangrana de marge. Em trobaria incòmode contant-ho, però fins i tot una vegada que un amic omplia una bossa esportiva de bresquilles va patir la meua inclinació justiciera. L'havíem advertit prou vegades i ell erra que erra amb "collirne". Què no duria més de tres quilos! Li vaig barrar la roda de darrere de la bicicleta amb la cadena de tancar la meua. Li calgué arribar a peu arrossegant la bicicleta fins on l'esperàvem... superaria el quilòmetre de distància. Puc ben dir que no tornàrem a ser amics però jo havia practicat la justícia i el sentit comú en les coses del camp, cosa que m'enorgulleix. La vida ho saneja tot i el vaig fer entrar en raó perquè no fa molt ens retrobàrem i ens saludàrem com si res no haguera passat. Barris.

I no és valedor ni decisori per al comentari anterior que la Caserna de la Guàrdia Civil s'inscriga dins del nostre territori. No crec que la circumstància ens haja conformat més circumspectes. És a dir la Guàrdia Civil estava a prop, a tocar de casa, i el barri no havia generat gamberros.

La distracció en l'escrit de la condició d'apartats del poble inclou una minúscula diferència de la parla respecte del mateix Carcaixent, i no puc confirmar que no apitxem malgrat ser veïns a prop de La Pobla Llarga. No apitxem. I també perquè com deixava clar en l'assortit de jocs que tenim jugats la procedència dels habitants que es deixaren caure al barri nou de Carcaixent en gran part cal pensar que pronunciàvem el valencià correctament. Però ni els dels Quatre Camins ni Cogullada ens podem lluir en l'apitxat però si que ens distingim quan "anem al poble" o "me'n vaig al poble". També es pot extraure que altra gent vinguera de viure en hort i va aplicar ràpidament el registre anem al poble o me'n vaig al poble.

Aplicar-ho al parlar diari dennota un distanciament natural, quasi físic.

Trobar-me incòmode escrivint ha suposat un descobriment febril. He desordenat a consciència els fets per a que no s'alinearen la meua existència (ni la de ningú) en una narració pertorbadora i manipuladora del destí. I dic així perquè quants més elements acumula l'escrit més em distancie dels principis d'uns pares plens 76

de vitalitat, pares que ja no hi són i als quals m'apropa la reflexió i els enyore com sempre. No volia escriure per acomiadar-me del barri. S'estima un barri com s'estima la persona, l'ofici o la salut.

Si barri és vida, vida és aigua i sé que estic condemnat a una crònica curta. El barri no té història més enllà d'uns plànols en els que figuren 99 escriptures de cases. I per què 99? Perquè amb 100 la llei obligava a una parròquia, una església.

El Sr. Mata, mentor de la barriada, va ben pensar en no balafiar diners innecessaris que altrament podien usar-se millor en un motor, el pou i el depòsit. Sí, sí. El barri podia sentir-se orgullós, no tenia altre patrimoni que l'aigua i la natura que l'envolta. Fer de l'aigua un patrimoni comú a igualtat de Cogullada i els Pisos Ferroviaris venia lligat al desenvolupament del moment i la facilitat amb què la gent es proveïa d'aigua. És curiós que a banda d'aquest detall, als corrals d'algunes cases de barri hi ha pouet amb brocal, politja i poal, poc profunds.

El fet substancial pel qual ens enorgullíem el comprenia el preu: mentre que al poble podia costar un rebut d'aigua mensual 1000 pessetes (6€) eixa quantitat venia a costar-li a un veí dels Quatre Camins un any tot considerant que en poques ocasions el pou ocasionava una derrama comunal a cada casa. Les derrames en van ser poques però la més notable la va provocar la pantanada del 1982. Castigats també pel fenòmen meteorològic de la gota freda, som un barri prou alt però aquella fúria d'aigua també ens va alcançar. L'alt nivell de l'aigua inundà les dues unitats de motor del pou: la unitat principal i la de reserva que mai no se conserva en alt sinó instal·lada per si falla l'altra abastir amb poques hores de tall d'aigua (Eren màquines de superfície, no eren bombes submergibles). Com jo vaig ser un dels que va salvar el cotxe de l'aigua, em va tocar qüestionar els arranjaments del motor en Xàtiva. Cal dir que en aquella ona de solidaritat i recuperada l'electricitat, en pocs dies tinguérem disponibilitat d'aigua i els veïns tenien coberta la necessitat de bany i aigua per a la neteja de fang de les cases, perquè en una primera instància no era potable. En eixa franja de temps que compren la tornada a la normalitat de Carcaixent catastròfic i a mercè de les ajudes que donaren al municipi, l'Ajuntament allargà la canonada d'aigua potable a la part més antiga, a la part independent d'aigua (de la Barriada perquè les altres ja estaven connectades a la xarxa principal).

Des del moment de l'ampliació de canonades davant les cases (sempre parle de la zona dels jardins i la paral·lela a la part de dins), l'Ajuntament i els seus polítics no pararen de pressionar amb legislació i decrets per a la connexió a l'aigua del poble.

Com un autèntic poble Galaic, responguérem amb una resistència potent. Però el temps ho pot tot i les legalitats són de direcció única. Només abdicarem quan reconeguérem que les primeres canonades de les cases, diríem, les originals, eren 77

de plom, i la substitució era precisa. En assemblea veïnal es votà que ja era hora de canviar i connectar-se al poble. Això sí, es va demanar conservar el dret al pou amb una clàusula enginyosa. En estiu i en juny, durant les festes del barri es connectaria la bomba de palanca que s'usava quan només hi havia un motor i presentava alguna fallida. Això suposava tenir la clau del dipòsit en la mà i accés a les instal·lacions que eren pròpies. Es tractava de crear un dret en una tradició i convocar una festa d'aigua, perquè tots recordaven l'ambient que es creava quan les dones acudien en poals a omplir-los a la cantonada del carrer José Noguera, dies on els xiquets podien dir la seua i eren els encarregats de palanquejar la bomba i descobrir el miracle de l'aigua. Era un show. La bomba de palanca no parava. Fins i tot les pròpies mares ens convidaven a palanquejar. Un altre fet que empentà i agilitzà la connexió al poble era que la ronda d'inspecció per cada casa per a controlar fuites, va amuntegar moltes negatives i absències i la directiva del motor es veia indefensa per a controlar-ho, no podent obligar a ningú a obrir sa casa.

Faig mal en no recordar que finalment hi hagué missa al barri. Jo en vaig fer d'escolanet, per sort per als meus pares sols un parell de diumenges, perquè ja teníem bar i jo feia falta en el negoci, ja que diumenge de matí hi havia moltíssima feina. Aquella cosa de "El-Domingo-Descansó", no anava per a mi, però els pares agnòstics com els que més, contravingueren el seu credo i no m'ho negaren mai. Jo com no vaig memoritzar els passos litúrgics només em queda el gust a vi, abocat, i el tràngol de l'Hòstia consagrada que per dues ocasions i úniques se m'enganxava al paladar i em provocava arcades. Gràcies, paladar! Gràcies... també que no va resistir moltes misses aquella casa del mig del carrer, El tema missa i evangelització va quedar resignat a una missa en festes. Veieu! Sempre en festes!!!

Hi ha una fornada d'avis que vingueren a primera hora i formaren el primer esquadró al més enllà. Són part dels que apareixen en la fotografia, són els grans trucadors. Gent ruda, gent de la guerra intocable i silenciada. Perdedors, en tots els casos. Amb l'estatus indefugible de callats i resignats i deixar que les noves generacions pogueren viure una vida en pau i sense fam. La foto encimbella al meu 78

parer aquells primers pobladors.

Si he comentat abans que teníem una alta taxa de demografia, no puc deixar de reconèixer que el vector de la fertilitat el tenim igualment en uns paràmetres molt dignes. No coneguem cap cas d'infertilitat més enllà d'alguna inseminació artificial per falta de mascle o per decisió femenina pròpia. En l'equador d'esta història tan exigua d'esta tribu, hi hagué un despertar fèrtil. Casa sí, casa no, carregà el bombo, provocant algun casament de "penalty" fins i tot amb gent que duia bastant anys de festeig. Però era una xifra per a desxifrar perquè s'intensificà sense motius i prengué una virulència per a estudi. Els negacionistes no els tindré en compte, però els graciosos, jo entre ells, culpàrem l'aigua. La nostra aigua, el nostre pou. No hi existia altre argument que solidificara el que estava passant i és que van ser moltes cases on l'embaràs féu acte de presència.

Quan he mitificat l'aigua en el sentit fèrtil i en el sentit patrimonial, com essencial per al comportament de sentir-se més jo, més tribu, m'he deixat un factor important. L'aigua en l'estiu. El principi de caució o de precaució que atresorem els dels Quatre Camins passa per justificar-lo en el cas que detallaré. Teníem una séquia que vorejava la part est del barri per a regar la partida de la Coma i part de la partida d'Abrells. La séquia venia bé per a refrescar el tòs i la cara d'algun llaurador i a nosaltres també quan jugaven a barquets aprofitant els corrents d'aigua avall. Un dia, les autoritats o les autoritats de la séquia ens regalaren un enreixat que parava borró, branques, garrafes d'insecticida, i mil trellats més.

Doncs bé, feren l'enreixat ben ancorat a boca de túnel. Per situar-vos amb això del túnel és que la séquia continuava però com séquia subterrània fins al barranc de Gaianes amb intenció de millorar un tràfic que es preveia intens en no pocs anys pel davant. El túnel en qüestió començava davant mateix de la botiga de Pepita Cucarella, però a l'altra banda de la carretera. Xè què be!!! Allò no podia engolir-se cap xiquet. Ens agafàrem un permís exprés i per a sempre. A l'estiu era el nostre parc aquàtic personal. Ho delata la fotografia. Teníem l'edat perfecta per jugar en aquell pam d'aigua, de vegades dos pams. Nosaltres com sempre 79

presentàrem les nostres credencials i milloràvem l'estatus de la séquia, el seu cabal i les seues possibilitats lúdiques. Amb un senzill sac de plàstic col·locat a l'enreixat aconseguíem créixer el cabal fent parada. Quan creixia el nivell de l'aigua teníem una altra satisfacció: empalmar ones. Un primer xiquet amb els peus i les cames juntes rebalsava aigua cara amunt provocant repetides ondulacions contracorrent (ones) que amb continuïtat, força tu, força jo, força l'altre repetíem uns metres el procés d'impulsar-la peus i cames junts i omplíem la séquia de gom a gom fins a desbordar-la. Moltes vegades amb un últim moment impulsor amb el cos tirant-se de panxa a la llarga. La part esquerra de la séquia era un escorredor i no passava res, en canvi, el sorregat que causàvem al camp de la dreta era majúscul. Mai no creàrem una única ona, la repetíem i la repetíem. El sorregat s'entollava en alguns llocs i el llim que es formava era digne d'una esteticista actual. Com si ho haguérem inventat nosaltres, ens feiem fangueres, fang pel pit i esquena, i cara i braços. Fins que secara i quartejara. Estàvem irrecognoscibles, semblàvem gent afectada d'algun mal estrany. "La tribu del gatxull!" I, després a rentar-se i a gaudir d'una pell fina com ella sola! L'altra manera de gaudir aquella bassa estiuenca, també precisava l'ús d'un sac de plàstic obert per una sola boca. Col·locant-lo contracorrent s'unflava d'aigua i es creava un coixí blanet on en gitar-se, suraves i el corrent et portava séquia avall, fins ben a prop de l'enreixat. Per gaudir-lo a tope calia anar lluny per una de les vores de la séquia doncs l'activitat demanava aigua avall. Només hi havia un membre de la tribu del gatxull que patia els diferents túnels que travessaves. Ell no en travessava cap túnel ni amb sac ni sense sac; eixia fora de la séquia, passava el túnel per la part superior o passarel·la i tornava a entrar a l'aigua gitant-se. Estem parlant d'un recorregut de més de quatre-cents metres i hi havia prou de passarel·les per damunt la canal (altre mot amb què anomenàvem la séquia.) Que per què eixia de la canal? Per les aranyes i les teranyines que hi havien per baix. Els hi tenia pànic.

Cap comentari faig de les sangoneres, que tot i que n'hi havien a ningú no li s'han enganxat a la cama. I també podia passar alguna serp, però era com si s'haguera equivocat de camí, de séquia en aquest cas.

Quanta humanitat ens cabia als dels Quatre Camins, no als menuts per ser un atribut que no els correspon, sinó als adults? Guaitant en perspectiva, poca.

Desconec cap ONG eixida d'entre la gent. Als del barri ens tira més la proximitat de profit. Era molt fàcil comprar-se conills i pollastres, melons i carabasses o quedar a deure una compra a la botiga o convidar-se a un xatet de vi o alguna copa de conyac, i com no simultanejar partides de truc subhastat, mossa o dominó.

Entre les figures dels quatre Camins hi ha un recull del qual no puc escapar. Són persones úniques, far i guia del que ha suposat el barri. Les fundadores i continuistes 80

d'un viure senzill i esperançador. Les agruparé, perquè aquesta mateixa setmana ens ha deixat una d'elles la Sra. Amparo a la que dedique l'escrit. Merceditas, la Sra. Isabeleta,. Sra. Sra. Sra., La Maca, Corduleta, Vicenta, Encarna, la Sra. d'Amador, la Sra. de Corbalán, Nieves...

Personalment signifiquen un referent. He tingut el plaer de conéixer-les, de patir-ne alguna, sense acritud, de provar els seus menjars, d'oir els seus càntics matiners, o simplement com el cas de la Sra. Milagros que com a totes li bescanviava el bon dia, el bona nit, i una vegada em contestà: Ai Paquito! Eres l'únic que saluda, els d'ara no són tan educats, estan fets d'una altra pasta. És possible que ens quede una assignatura per complir. Si ser educat no costa res, com és que els altres coetanis no saluden la Sra. Milagros? Ah, que ens va deixar a l'edat de 104 anys.

Quan inauguraren el jardí de davant del Restaurant Casa La Roja vingueren les autoritats. De València, Clementina Ródenas. Quan el president de Govern d'Espanya vingué a inaugurar quatre travesses de tren de l'AVE, aterrà de l'helicòpter al camp de futbol. No es podia aparcar cap cotxe durant el recorregut fins al Magatzem de Ribera. Abans que ell, arribà Zaplana (ex president de la Generalitat Valenciana, i ex-presidiari), i Cotino i no sé si anava Matas? Matas?

També empresonat. I jo calfant-me el cap si fèiem vandalisme o no? Quines coses passen al meu barri!

Quant ha/han crescut els Quatre Camins? Estic per dir que és el barri del poble que més ho ha fet. El territori que abasta des del barranc de Gaianes a la frontera del parc Navarro Daràs. La visió que ja dóna hui dia és de nou urbanisme, si no analitzem la burrada de deixar fer l'albellonat per baix del nivell del soterrani de les finques.3 Però el Cens electoral i l'increment de taules electorals parla de quanta joventut s'ha posat a viure en ell.

Per què vaig i vinc a les festes? Perquè el pi ensabonat era l'atracció més esperada.

No sé com perquè no es guardava d'un any per a un altre, cada festa es plantava un pal de la llum (de fusta). S'ensabonava, es lligava una gallina dins d'un sac i el valent que arribava allà dalt, la guanyava. Concentrava moltíssima gent i els ànims de cada component que intentava pujar excitava els espectadors. Per a guapos i valents!

Quan una tècnica de l'Ajuntament m'ha enviat el croquis de les barriades del poble, trobe que m'he quedat curt en quin àmbit abasten els Quatre Camins. Tant és així que encara no he parlat del tanatori, del pavelló esportiu situat al carrer Corts valencianes, ni del centre de dia Mare de Déu de la Salut, ni del centre del 3 Apreciació personal

81

Cris, el centre de dia de malalts mentals, ni de l'antiga estació de la FEVE, ni del xapapote, ni de l'establiment de la empresa EINES (acabada de vendre al grup Minolta amb l'absorció dels seus enginyers informàtics). Sabia que podia quedarme curt. Per quant hem multiplicat la població? Probablement pel triple. En molts pocs anys. Amb la rotunditat del plànol ja podem dir que la ruta verda de l'antic trenet Carcaixent-Dénia ix dels Quatre Camins. Hala!

Contar, detallar vivències amb l'absència d'història preceptiva comporta per mal detallar els límits, saber-ne què és important i què no. La justesa seria bona si ha arribat al lector amb veritat i de grat. Desitge el millor per al barri que em va veure nàixer. Desitge el millor per a les falles de la comissió de Les Dies que en la seua elaboració del llibret es fixa en persones com Bernardo Daràs i Eugenio García per a aportar claus de com som com a poble i com a Carcaixentins. Perquè aquests escrits junt a altres que eixiran en anys vinents degotejaran l'ànima d'un poble que va estar senyer en la seda i en la taronja i en alguna cosa diferent que els temps s'encarregarà de regalar. Per què no? Han filmat una pel·lícula, hi ha la millor afició teatral de tots els pobles valencians, aquí juga al futbol fins l'apuntador, tornem a ser els primers, concretament en exportar cítrics a l'orient, Hong Kong.

Sí, ha vingut la família Motilla de Tavernes de la Valldigna a fer-ho però des de la plataforma dita Carcaixent.

Què hòsties! Carcaixent: Bona terra i mala gent.4 A patir!

Jo un Adrià, un Cucarella, ho dic i no em desdic.

4 Per resoldre aquest final dolent, adreçar-se a pacopande@hotmail.com.

82

Tota pedra fa paret

Francesc Adrià

Francesc Adrià Cucarella. Francesc té vora 57 anys.

Guaixat. Carcaixentí. De vocació lletrat, principalment dramàtic. Premiat en prestigiosos premis.

1. Eres més de barri o del centre?

Sóc dels Quatre Camins.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Els conec, i els entenc. Faré un esforç i els posaré per ordre alfabètic: Centre, Cogullada, Les Barraques, Muntanyeta, Santa Bàrbara, Quatre Camins. La regidora de barris em repeteix que on visc ara també és barri. Al Tir de Colom, però crec en la pregunta falta la Barraca d'Aigües Vives.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Color, calor i la diferència.

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Sí. Negoci i treball.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

No contestaré perquè em faria propaganda.

84

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Impossible. El meu barri era de blanc i negre i tot era més gran. Ara el gran sóc jo. Els Quatre Camins s'han fet enormes. Si incloem el cordó industrial, som gegants!

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Són un referent en alguns aspectes. Un gran referent de primer ordre entre el món faller.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

No sap/ No contesta.

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Sí. Un conte: Hi havia un poble que tenia cultura i votant votant va i la perd per l'urna.

85

Batiste Llopis Juan Bautista Llopis Llopis. Actualment amb 102 anys, Batiste és una de les persones de més edat de la nostra localitat. Va nàixer en el si d'una pròspera família d'agricultors, propietaris de terres dedicades al cultiu de cítrics. Juga al futbol vigilant els tres pals i aconsegueix despuntar a Carcaixent i després en el juvenil del València.

Son pare, comerciant de fruites marca "La Colombe" que exporta a França, contempla preocupat l'horitzó de la República i li aconsella que despatxe com més prompte millor el servei militar. Es presenta voluntari i comença a fer la mili a Barcelona. Als seus 20 anys esclata la guerra civil, la viurà en rereguarda i li tocarà, com als xics de la seua generació, prorrogar la mili tres anys més de propina. És en aquell moment de la postguerra quan comença a jugar al F. C. Barcelona. Recentment aquest equip va retre homenatge a qui fora porter del Barça i és, actualment, l'exjugador blaugrana amb més edat.

1. Eres més de barri o del centre?

Jo sóc del carrer Sagasta número 24, per tant sóc més del centre del poble i sóc soci del València CF des que tenia 15 anys 2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Clar que els conec. Els barris que hi ha ara són molt moderns. Jo conec Santa Bàrbara, La Muntanyeta i les Barraques. Un que va ser alcalde era xofer del camió del meu pare.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Han sigut molt importants per al poble. El de Sant Antoni (Les Barraques), per exemple, tenia el depòsit d'aigua del poble.

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Amb el barri que més relació he tingut és el barri dels Quatre Camins perquè allí 86

està situat el camp de futbol. Vaig ser entrenador de la UD Carcaixent en tercera divisió, tinc els carnets que ho demostren. Als entrenadors de fora els pagaven cent mil pessetes i jo com era del poble ho feia gratis.Quan vaig tornar de Barcelona em van dir: "Xè Batiste, com tu véns amb coses noves de futbol, per què no entrenes al primer equip?" Llavors em vaig traure el carnet d'entrenador per a poder entrenar al Carcaixent. Recorde que vam jugar contra el Villareal, que ara està en primera divisió. Al president li vaig portar un caixó de clementines i li vaig preguntar que com era que tenien un equip en tercera divisió i em va dir que Vilareal era la població més important de Castelló de la Plana. L'àrbitre d'aquell partit em va preguntar si podia tornar a València en el nostre autobús. Jo li vaig dir que depenia d'ell, que si ho feia bé podria tornar, però en cas contrari no, perquè en l'autobús els jugadors el voldrien matar. Al final empatàrem a un i vam tornar tots junts.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

El camp de futbol dels Quatre Camins ha sigut la meua vida. Pràcticament feia més hores allí que a ma casa.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Jo vaig nàixer a Carcaixent. Vivia en el carrer Sènia Bonastre, l´última casa abans de L'Asil, en companyia de la meua iaia perquè mon pare se'n va anar a treballar a l'hort de les Parres en Sant Joan d'Ènova, prop de Rafelguaraf. Els meus germans vivien en els meus pares. Ell va viure allí dèsset anys. Va ser el Marqués de Castellfort qui li va dir al meu iaio que mon pare anara a l'hort. Tenia 72 fanecades.

Era molt important perquè prop d'allí hi havia un caseriu que es deia el Riu Rau. 7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Jo no he sigut mai faller. Jo sempre he sigut de futbol. Els meus fills són els fallers. Juanjo ha sigut diverses vegades president de la falla de les Dies i els meus nets també han sigut fallers.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

Supose que com han sigut barris molt modestos no han pogut fer una falla.

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Sí, que l'U.D. Carcaixent es va estalviar cent-mil pessetes per fer jo d´entrenador.

87

Qui guarda quan tĂŠ, menja quan vol

91

92

93

94

Preparem esmorzars

95

LA CASA VELLA

Jo tinc una casa vella al poble on em vaig criar.

Tinc un forcat i una rella i un lligó i una corbella que saben de treballar.

Allí tinc el pas primer i encara el primer desig.

Tinc la flor del taronger i el joc muntat al carrer i el trinquet i el set i mig.

És una casa que obliga a recordar els majors.

Una casa molt antiga que sap del gra i de l’espiga i de freds i de calors.

I tinc davant el paisatge…

I perquè la meua infància està viva en aquell lloc, ara que ho veig a distància, comprenc la seua importància i em dic per dins a poc a poc:

I tinc davant el paisatge d'un poble que mira al cel portant al cor el missatge d'una llengua que es fa imatge i és més dolça que la mel.

Jo tinc una casa vella que em parla del dia clar.

Tinc el blat i la rosella i un somi entre cella i cella: Tornar al poble, tornar…

Allí tinc un lloc propici per reviure el costum.

Tinc el record i l'indici d'una vida i un ofici ple de terra i ple de llum.

Anfos Ramon.

I tinc el temps de l'escola i les llibretes en blanc.

Tinc el colom que revola i el morter i la caçola i la tauleta i el banc.

99

Fallera Major Infantil Escaneja i escolta

La meua falleta, Placeta Les Dies, quantes alegries recorde al pensar, amb falla, falleta i també amb fallereta, doncs, des de menuda d'ella forme part!

Orgull de fallera, no ho dubten, és cert!

Per ser la meua falleta, la més boniqueta de tota la ciutat!

Què fallers i falleres tan implicats!

Que fan d'un tros de fusta un bonic decorat, i amb ell guardem records per sempre i tan grans, més jo aquest any, per mi tan desitjat!

Família fallera, grans i menuts anem sempre al compàs, fem festa, fem falla… sí, sí, som una passada!

Falla, falleta, ja estic preparada, per eixir al carrer ben engalanada, i representar com cal tan estimada falla, junt al meu faller, ell sempre m'acompanya.

Aquest exercici és tota una aventura, però m'agrada… quant que m'agrada!

Fallerets i falleretes, prepareu els coets, impregnarem els carrers de música i monuments, i cridarem ben fort visca la nostra falla!

Tots junts farem que estes falles siguen recordades per divertides i apassionades, perquè a més, tinc uns càrrecs que amb mi sempre ballen, no importa que ploga o que faça aire, ells sempre responen, doncs, són fallers d'arrels ben regades.

I com ja tots saben, estem impacients per rebre les falles, i veure Carcaixent com vist de bellesa, i plora amb el foc que crema la nostra festa.

Lola Oltra Taléns

100

Comissió Infantil Ahullana Biosca, Adrián; Albelda Forner, Rocío; Albelda Vallés, Marcos; Albelda

Zubiri, Blanca; Albujer Pérez, Carla; Albujer Pérez, Marcos.

Banyuls de la Concepción, Hugo; Banyuls de la Concepción, Valeria; Barbajosa Albelda, Elena; Barbajosa Albelda, Emilio; Benlloch Vidal, Daniela; Benlloch Vidal, Martín.

Calatayud Peris, Núria; Calatayud Peris, Pau; Candel Cuesta, María; Ciancotti Lafuente, Jorge; Ciancotti Lafuente, Noelia; Clemente Hernández, Alba; Clemente Hernández, Sergi; Cogollos Fernández-Pacheco, Gala.

De la Concepción Alonso, Lucía; De la Concepción Alonso, Marcos; Doménech Bellaescusa, Joan.

Fernández Ballester, Eric; Fernández Ballester, Noa Teresa; Frías Albelda, María; Frías Albelda, Marta.

Gimeno Mongort, Alberto; Gimeno Mongort, Alejandro; Gimeno Mongort, Héctor; Gonga Fayos, María; Gonga Fayos, Paula; González Mahiques, Adriana.

Leiva Cogollos, Hugo, Leiva Cogollos, Luca.

Mahiques Chorro, Eric; Mahiques Chorro, Leo; Masiá Doménech, Gloria; Masiá Doménech, Pep; Mora Vila, Cayetana; Mora Vila, Rodrigo.

Oliver Romera, Asier; Oliver Romera, Luca; Oltra Albelda, Ana; Oltra Sánchez, Emma; Oltra Taléns, Alberto.

Perales Bosch, Greta; Peralt Fernández, María; Puig Chorro, Joana.

Ramos Reula, Pere; Robles Gomar, Tato; Roch Bosch, Claudia.

Sánchez Vallés, Lucas; Sánchez Vallés, Óscar; Santacreu Cepero, Mireia; Serra Oltra, Alma; Signes Albelda, Antoni; Signes Albelda, Carles; Signes Albelda, Mar. Vallés Tortosa, Álvaro; Villar Borredá, Claudia; Villar Borredá, Greta.

102

Sant Antoni (Les Barraques) Bernat Daràs i Mahiques Cronista Oficial de Carcaixent

Plànol de la Séquia de Carcaixent (1784) (AHN Consells, lligall 22590/2)

INTRODUCCIÓ Carcaixent, amb un nucli antic consolidat entre els segles XVI-XVIII, comprén tres conjunts urbanístics diferenciats: la Vila (intramurs) i els barris (extramurs) de Santa Bàrbara i Sant Antoni-les Barraques. Amb el temps, als dos grans barris, i a causa de la prosperitat del conreu i comerç de la taronja, s'uniren els nous barris de la Muntanyeta i Quatre Camins, a més a més dels annexos de Cogullada i la Barraca d'Aigües Vives.

A l'ombra de l'Ermita de Sant Antoni, a les darreries del segle XVIII, es van anar assentant els primers habitants procedents, en la seua major part, de les comarques de La Ribera (Alzira, Cullera, La Pobla Llarga, Alginet, Alberic, Albalat, Manuel, 103

Beneixida, Alcàntera, Càrcer, L'Alcúdia, la Vila i Honor de Corbera, Tossalnou, Rafelguaraf, Vilanova de Castelló, Senyera, Benifaió, Sollana, Massalavés, Polinyà de Xúquer, Real de Montroi, Montserrat), La Safor (Gandia, Oliva, Beniopa, Ròtova, Llocnou de Sant Jeroni), La Valldigna (Barx, Simat de la Valldigna), La Costera (Xàtiva, Vallada, Llanera, L'Ènova, Canals, Moixent, Barxeta), La Vall d' Albaida (Albaida, Llutxent, Quatretonda, L'Olleria, Pinet, Ontinyent, La Pobla del Duc, Benigànim, Benicolet, Montixelvo, L'Alcùdia de Crespins, Ayacor, Llosa de Ranes, Castellonet de la Conquesta, Bèlgida, Otos, Rugat, Salem, Font de la Figuera, Genovés, Aielo de Malferit, Montesa, Alfarrasí), de la Canal de Navarrés (Énguera, Anna), Marina Baixa (Finestrat), Comtat (Margarida-Planes) i altres llocs de la Comunitat i de la resta d'Espanya, fins a arribar a formar-se un nucli considerable de població que tingué el seu origen en les humils vivendes construïdes amb una coberta de canyís, terra i palla (barraques), i habitades en la major part per gent humil que es dedicava a les labors del camp i a recollir pinyes i llenya baixa del mont comunal del Realenc, per a després vendre-la, i per menestrals que es dedicaven a la reparació de paraigües i de tot tipus d'atifells de fang: cossis, cassoles, llibrells..., i és per això que el barri de les Barraques fou conegut popularment com el Barri de la Indústria.

1. DE L'ORIGEN Este nucli de població, que sempre ha conservat com a tradició del seu origen històric el nom de Sant Antoni, a les darreries del segle XIX experimentà una important empenta demogràfica amb l'auge del conreu de la taronja, que va comportar un important moviment migratori. Segons s'indica en el reial permís concedit pel rei Carles IV a San Lorenzo de El Escorial, el 29 de desembre de 1805, per a procedir a la fundació dels beneficis de Sant Roc i Santa Maria Magdalena, "el raval de Sant Antoni constava de més de dues-centes famílies". En 1897 hi eren edificades 200 vivendes, habitades per 223 famílies que s'abastien de pa dels forns del carrer de Sant Antoni (1735) i del de Juliana (1803). Les barraques foren prohibides per un acord municipal en 1885, amb motiu d'un incendi que les va destruir. Després van ser substituïdes per cases fetes amb pedra, calç i terra, i cobertes amb teules morunes a dues aigües. Hi van anar sorgint els carrers, que van ser retolats amb els noms de la Font, Poeta Querol, Sant Carles, Mare de Déu de la Salut (del Mig), Sant Ferran, Murillo i la Rambla (el Barrancó). A finals ja del segle XX i principis del XXI, va anar ampliant-se amb els nous carrers sorgits de la construcció de vivendes en les zones de l'hort del Sapo (Balmes (des de les vivendes 37 i 44), Hort del Sapo (continuació), Vieta , Mestre Vert (continuació), 104

Modest Cogollos (continuació), Rosendo Pastor (continuació), Teodor Llorente (continuació), de l'hort de Meliana-Saragossà (Camí de les Moreres, José María Morante Benlloch, José Ríos Chinesta, Manuel Sanchis Guarner, Nou d'Octubre) i partida dels Abrells (Barranc de Gaianes, Botànic Josep Cavanilles, Gregori Maians, Baronessa de Santa Bàrbara, Isabel Soriano, Pont de la Gavatxa, Ramon Llull, Na Violant d'Hongria), i l'hort de Carreres (plaça de Carreres, de la Seda, Vicent Andrés Estellés).

El carrer de Sant Antoni és –no cal dir-ho– el més important. Té les cases amb planta baixa, pis i terrat, àmplies portalades... i presenta un excelent testimoni de cases de famílies llauradores benestants del segle XIX (Saragossà, Meliana, Gomis, Talens, Sancho, Valdivieso…). Entre els seus veïns sempre hi ha hagut reticències a la seua pertinença al barri. Per a ells una cosa és el barri i una altra, la parròquia.

Viure al barri sempre ha sigut menyspreat en gran part de la gent del poble. El carrer Sant Antoni és el vertader cordó umbilical que uneix el nucli primitiu del barri amb el nucli urbà, que va perdurar durant molt de temps, i d'ací el costum de dir –inclús hui en dia– "me'n vaig al poble", quan la gent baixa al centre de la població. La vieta travessava el carrer, amb El carrer Sant Antoni pels anys 20 del segle XX un pas a nivell que tallava (Arxiu Històric Municipal). el trànsit motoritzat.

En l'àmbit cultural, la primera escola al barri de la qual tenim notícia es remunta a la que va ser creada pel Sindicat Agrícola de Sant Josep l'any 1913 en el local de la seua propietat, situat en el número 174 del carrer de Sant Antoni, i després una altra mixta de pàrvuls en un edifici llogat que no reunia les condicions indispensables. Davant d'quest estat d'abandó, l'Ajuntament, en sessió celebrada el 29 d'octubre de 1954, va acordar instal·lar dos escoles en el vell depòsit d'aigües potables –hui seu de l'Associació de Veïns–, degudament condicionat. Les obres van importar 125.000 pessetes i van ser inaugurades el 18 d'abril de 1955, davall l'impuls de la mestra Isolina Fernández; i finalment una altra en els locals de la casa abadia. En la sessió municipal permanent celebrada per l'Ajuntament, el 19 de desembre de 1974, es comunica la posada en funcionament del Col·legi Nacional 105

Mixt d'Ensenyança General Bàsica José María Boquera, en el qual s'integra la unitat escolar de xiquets i les dos unitats escolars de xiquetes que funcionaven en el barri de Sant Antoni.

Les condicions higièniques d'aleshores eren molt deficients, no hi havia aigua corrent a les cases, els inodors eren desconeguts (comuns i excusats). Pels anys vint del segle passat va ser construït el primer llavador públic, que, després de ser ampliat i renovat diverses vegades, el 8 de març de 1973 va ser suprimit junt amb els de Cogullada i Santa Bàrbara.

L'Ajuntament de Carcaixent, sota la presidència de Lola Botella Arbona, l'any 1996 va posar en marxa un Pla Integral del Barri (PRIBA): l'obertura del carrer de Sant Ferran cap al de la Mare de Déu de la Salut amb la creació d'una zona verda i un aparcament públic d'unes 30 places; la urbanització del carrer Travessera de la Muntanya i l'aparcament públic en el carrer del Camí de la Font de la Parra. Les obres costaren 241.026'46 €. L'any 2000, la Diputació de València va realitzar obres d'urbanització al Barranc de Sant Antoni amb un pressupost de 9.838.806 pessetes, que foren realitzades per l'empresa Bemos, SL, i a la Travessera de la Muntanya amb un pressupost de 161.654 €.

Esdeveniments importants al Barri El llit del barranc de Sant Antoni va ser a finals del segle XIX escenari de la primera representació del simulacre de la Troballa de la Mare de Déu d'Aigües Vives.

En 1919, cinquanta-un anys després, amb la col·laboració de la comissió de la Societat Musical "La Primitiva", encarregada d'organitzar les festes patronals, va tindre lloc la repetició d'aquest acte, que com l'anterior també ressenya Fogués Juan. Novament es va celebrar en 1928 i 1944.

La Troballa de la Mare de Déu a la Rambla de Sant Antoni. Al fons el Clot. (Col. de l'Autor)

106

La Rambla de Sant Antoni a principis del segle XX. (Col. Gomis).

L'alcalde pedani La figura de l'alcalde pedani o de barri és la representació de l'alcalde de Carcaixent en els distints barris de la població i el seu nomenament depenia de la primera autoritat local. Però no sempre va ser així. A principis del segle XX, no sols es limitaven als barris com hui els coneixem, n'hi havia també en els diferents districtes en què es dividia la població i les partides més poblades del terme municipal, per la gran quantitat d'habitants que hi havia en els nombrosos horts. Amb l'arribada dels primers ajuntaments democràtics en 1979, es va establir que foren els mateixos veïns els qui els elegiren, per mitjà d'elecció democràtica, circumstància que es va ratificar en el Plenari del 7 de febrer de l'any 2000; costum que encara subsistix. El seu acompliment sempre va ser gratuït. En l'actualitat es percep una xicoteta subvenció. Solen assistir als plens municipals, amb veu però sense vot. Està clar que no estan ací tots, però la nostra intenció és deixar constància de tots aquells de què ens ha arribat notícia: Vicent Alemany Fayos, alcalde pedani documentat l'any 1916; Adolf Oliver Tarragó, alcalde pedani documentat l'any 1916; Joan Baptista Ferrando Català, alcalde pedani documentat l'any 1922; Josep Herrero Faus, alcalde pedani documentat l'any 1923; Vicent Ramon Peñalva Mahiques, alcalde pedani documentat l'any 1931; Josep Tudela Vidal es desconeix la data en que va ser alcalde pedani; Vicent Fons Alós, alcalde pedani; Enric Calatayud Tormo, alcalde pedani 1980; Tomàs Talens Espí, alcalde pedani; Josep Ramon Bermúdez González, alcalde pedani 2000-2004 i 2004-2008, sent la darrera alcaldessa pedània Rosario Albelda Martínez, 2008.

La rambla de Sant Antoni i travessera de la Muntanya (1926).

Henrik Asor Hansen. Col. particular.

Les últimes barraques adossades al mur de l'hort de Sant Antoni (del Marqués) a finals dels anys 50 del segle XX. (Foto: A. Vidal).

Na Isolina: una mestra amb carisma Segons Josepa Talens Roig (1934), una de les primeres auxiliars de l'institut 107

secular Auxiliares de Jesús, Maestro Divino, Maria Isolina Fernández Rodríguez (Trubia-Oviedo, 1920-València, 2004), la seua iniciadora, va passar per Carcaixent "como un rayo de luz… donde perdura la estela de su testimonio entre las gentes y especialmente en el recuerdo cariñoso de aquellos niños y niñas a quienes benefició y ayudó a triunfar en la vida".

2. AL VOLTANT DE L'ERMITA Al final del carrer de Sant Antoni, considerat un poc com el carrer major de la barriada, que s'estén sobre la canyada Murciana, s'alça la centenària ermita col·locada davall l'advocació de Sant Antoni de Pàdua, que fou bastida l'any 1663 per la família dels Celma als afores de la llavors vila de Carcaixent, en el paratge conegut aleshores com la partida de les Bassetes. La representació gràfica més antiga que hem vist es troba en el mapa de la Séquia Reial de Carcaixent confeccionat el 1784, que es conserva en l'Arxiu Històric Nacional, on es pot observar el carrer de Sant Antoni que conclou en l'ermita. El calvari amb les seues catorze estacions, que començava en la placeta del convent alcantarí de Sant Francesc d'Assís, acabava en l'ermita, en la façana de la qual es trobaven les dues últimes estacions. Poc, per no dir res, és el que existeix publicat sobre l'ermita. El primer autor que s'ocupa, encara que breument, és Miquel Eugeni Muñoz Lucientes. Després se'n van ocupar Francesc Fogués Juan (1890-1936), segon cronista oficial de Carcaixent, a qui devem la millor descripció antiga de l'Ermita; Eduard Soleriestruch, (Vilanova de Castelló, 1911-Carcaixent, 1999) autor també d'uns excel·lents dibuixos de l'ermita i de l'escut nobiliari dels Celma; Bernat Montagud Piera (Alzira, 1947).

L'edifici propietat de Pere Maria Calatayud Fita, hereu per línia materna dels Celma, fou heretat pel seu fill Vicent Maria Calatayud Rovira, segons escriptura autoritzada pel notari de València Josep Calvo Dasí, el 28 de maig de 1907. Després de la seua mort i en la divisió de la seua herència, segons escriptura autoritzada pel notari d'Ontinyent (Vall d'Albaida) Joan Gil Quinzà, el 9 d'agost de 1925, l'ermita fou adjudicada a la seua vídua, Pasquala Enríquez de Navarra Mayans, la qual en feu donació a la Diòcesi de València, segons escriptura autoritzada pel notari de València Francesc Pons Lamo de Espinosa, el 25 de maig de 1957.

L'antiga ermita de Sant Antoni de Pàdua ocupa un espai d'uns 186,23 m². És un edifici d'una única nau amb altars laterals, a dues bandes, i coberta amb volta de canó –que es va ocultar en l'ampliació de l'any 1971–, les parts de la qual estan delimitades per tres arcs diafragmàtics apuntats que sostenen l'estructura. Els murs són de morter, sostinguts per contraforts laterals i la façana, que és de frontó amb cornisa de corbes barroques i gerrons d'adornament, es troba rematada per 108

una senzilla espadanya amb una creu de ferro i una campana al buit, amb un gravat representant el Calvari de Crist en la creu: dempeus hi ha la Mare de Déu i Sant Joan Evangelista, amb la inscripció Ave Maria gratia plena, 1697. La façana està perforada per una porta i un finestral, hui tapiat. Al costat de la porta Ermita de Sant Antoni de Pàdua a principis del segle blasonada per l'escut del llinatge XX. Junt a la porta blasonada per l’escut del llinatge dels Celma, es trobaven les dues dels Celma, es trobaven les dues darreres estacions darreres estacions del Viacrucis, del Viacrucis, en taulellets ceràmics, que tenia el en taulellets ceràmics, que tenia seu començament a la placeta del Convent de Sant el seu començament a la placeta Francesc d’Assís. (Fons Arxiu Històric Municipal). del Convent de Sant Francesc d'Assís. Tota la nau està coberta per una teulada a dues aigües de teula mora i el paviment originari era format per rajoles de fang roges, i que encara hom va observar al sòl de la sagristia.

L'estructura dels altars laterals era d'escaiola d'estil acadèmic coronat per un baix relleu amb el símbol de l'advocació que rebia la veneració en l'altar. En el centre hi havia col·locat un llenç del titular. Com a element decoratiu, cal destacar el desaparegut sòcol de taulellets ceràmics d'estil plateresc (s. XVIII) que recorria les parets i altars de l'interior de l'ermita. Degut als efectes patits amb motiu dels successos ocorreguts el 13 de maig de 1936, una vegada finalitzada la guerra es realitzà una important restauració de l'edifici que culminà el 1954 en els treballs duts a terme per a adequar-lo a la seua nova funció parroquial: es compra la pica baptismal, es col·locaren els taulells hidràulics en el sòl de l'església i en la grada del presbiteri, es compraren les noves imatges, les pintures de Sant Pere i Sant Pau de Peris Guerola, cancell gran de fusta i vidre...

Segons testimoni oral del rector Enric Pelufo Esteve, encarregat de l'ermita abans de la Guerra Civil, a l'altar major hi havia un gran llenç amb motlura de guix de Sant Antoni de Pàdua, còpia del que va realitzar Murillo (Museu del Prado, Madrid), en què apareix el sant agenollat i amb els braços oberts davant l'aparició del xiquet Jesús, sobre un llibre obert, que se sosté damunt d'un xicotet monticle.

Ambdós portaven al cap una aurèola i eren voltats per angelets. A les parts inferiors hi havia, dins d'unes cornucòpies, representats dos miracles atribuïts al sant (mula 109

adorant la Santa Hòstia i peixos escoltant el sermó del Sant). Dissortadament, aquest llenç fou destruït l'any 1936. Després de la guerra es respectà el marc formant part de l'altar major i que perdurà fins al seu enderrocament. A una i altra banda d'aquest altar, hi havia les imatges de maçoneria de Santa Bàrbara, Sant Bonifaci màrtir, patró de la vila, Sant Antoni del Porquet i Sant Josep, citades ja en la Visita Pastoral de 1758.

La sagristia va ocupar una xicoteta estança, ja en la vivenda de l'ermità, a la qual s'accedia per una porta d'una fulla situada vora l'altar major, que mancava de qualsevol element digne de memòria, excepció feta d'un magnífic armari tallat en fusta, que encara es conserva, per guardar els ornaments (casulles, capa pluvial, estendards, coixins, pal·li...) i altres objectes que cobrien les necessitats de culte.

Adossada a la paret, damunt d'una còmoda, hi havia una gran creu de fusta amb un Crist xicotet de metall i un quadre de les oracions de revestir-se el prevere. El paviment de la sagristia eren rajoles de fang roges.

Entrant a mà esquerra -pel costat de l'Evangeli- estava l'altar dedicat a Santa Teresa de Jesús que ja se cita a la Visita Pastoral de l'any 1694. Ja creada parròquia, va ser destinada a capella del baptisteri en què va ser ubicada la pica baptismal i va ser col·locat un quadre de Sant Joan batejant Crist, de Peris Guerola, hui vora l'altar major. Va ser beneïda el 12 de desembre de 1954.

L'altar dedicat al Sant Crist, batejat amb el nom de la Bona Mort a mitjan del segle XIX, és citat ja durant el segle XVII. Junt amb l'altar major, era el més important. Segons testimonis orals, la imatge, tallada en fusta, no era de la qualitat de l'actual. De l'antiga ornamentació encara es pot apreciar el fris amb dos angelets agenollats en actitud de mostrar la Santa Faç de Crist, envoltada per rajos lluminosos i per altres insígnies de la Passió (llança-esponja i llança entrellaçades).

Quan la imatge del Crist de la Bona Mort fou traslladada a l'altar major, la imatge del Crist del Perdó (d'Olot) passà a ocupar la capella. Ací no parlarem sobre la seua devoció, tan arrelada en el nostre poble, perquè té dedicat un capítol a banda.

Després de la guerra es convertí en capella. En l'actualitat es troba dedicada a Sant Nicolau de Bari, que ha d'estar ja marejat de tantes reubicacions. En els murs hi ha les imatges de la Resurrecció del Senyor, d'Olot, (esquerra) i un crucificat xicotet, tallat en fusta i policromat (dreta).

El darrer altar –hui capella–, com abans de la Guerra Civil espanyola, està dedicat a la Mare de Déu del Carme, advocació mariana molt arrelada des d'antic al poble, com hom pot vore a les visites pastorals.

En l'actualitat, es troba presidit per la imatge de la Mare de Déu del Carme, 110

d'Olot. En els murs laterals, damunt de mènsules de fusta, hi ha les imatges de Sant Blai, bisbe i màrtir (esquerra), i del Sagrat Cor de Jesús (dreta), totes d'Olot.

Damunt de l'altar hi ha un quadre amb la reproducció fotogràfica del sepulcre de la beata Agnés de Benigànim. Ací es trobava abans entronitzada la imatge de Sant Vicent Ferrer. Al costat dret de l'altar, es trobava una de les dues llànties d'oli que hi havia repartides a l'ermita (l'altra estava en l'altar del Crist). Hi havia una confraria de dones i se li feia una festa tots els anys. Ja creada parròquia, en 1955 va ser erigida canònicament.

A mà dreta entrant, al costat de l'Epístola, abans de la Guerra Civil se situava l'altar del Sant Soterrar de Crist. Del mateix estil que el de la Mare de Déu del Carme, dins de senzill marc estava el llenç d'esta advocació que hui es troba vora l'altar major –part de l'Evangeli–, que va ser salvat en el 36 i que després de molts anys va ser tornat al seu lloc d'origen, molt repintat i sense que s'hi puga veure la pintura original. Hui dedicada a Sant Vicent Ferrer. La imatge del sant dominic valencià tallada en fusta i policromada, d'autor anònim, fou donada per Clodoalda Gomis Carmona (Carcaixent, 1901-1989), copropietària de l'Hort de Sant Antoni (a. del Tacat), on es va procedir a la seua benedicció, i fou traslladada tot seguit en lluïda processó fins a la parròquia i entronitzada en l'antic altar de la Mare de Déu del Carme, tot vora l'altar major. Abans ho va ser del Crist del Perdó, imatge propietat de la Germandat de Cavallers d'esta advocació, que la nit del 26 de març de 1999, Divendres de Dolors, després de recórrer tot el barri antic de Sant Antoni, va ser traslladada i entronitzada en l'ermita de Santa Anna, nova seu de la Germandat.

De la nissaga dels Celma Sabem que l'ermita va ser erigida per la família Celma i que hi havia una pintura del fundador amb la seua imatge, al costat de l'altar major..., però res més. Resultat de les investigacions realitzades en l'Arxiu de la Parròquia de l'Assumpció, hem pogut arribar a la conclusió que va ser Francesc Celma Casanoves qui va ordenar construir l'ermita l'any 1663, i que seria embellida gradualment pels seus successors.

3. D'ERMITA A PARRÒQUIA Després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), l'altar major estava conformat per un nínxol central dividit en dos cossos; en el cos inferior es trobava depositat el sagrari, vestit amb un conopeu blanc, dins d'un tabernacle de fusta flanquejat per les respectives sacres i sis canelobres. En el segon cos estava la imatge i reliquiari de Sant Antoni de Pàdua, que quedaven envoltats per la motlura de guix 111

de l'antic llenç destruït en el 36; hi destacaven als seus costats, pintats al fresc per Peris Guerola, dos àngels portadors d'un lliri blanc (dreta) i un llibre dels evangelis obert (esquerra), atributs iconogràfics del Sant paduà, i un grup d'angelets. La part superior era coronada per una cartel·la, pintada al fresc, amb la inscripció: Arca testamenti et malleus hæreticorum. Al capdamunt del tester destacava, bellament emmarcada per marc de fusta, la pintura de la Patrona de Carcaixent realitzada per Peris Guerola. Al costat del nínxol central destacaven, també, sengles fornícules i peanyes, de fusta, que van albergar diferents advocacions segons les èpoques. L'altar estava il·luminat per tubs fluorescents (celebracions diàries) i per dos aranyes de cristall amb armadura de bronze xicotetes i dos jocs de candelers (Maries), també de bronze, amb llum elèctrica, davant de Sant Antoni de Pàdua (celebracions festives importants). Davant de l'altar hi havia un reclinatori d'un metre i mig de fusta amb un coixí roig per a agenollar-se quan els fidels rebien la comunió. Per l'any 1963, arran de les noves normes emanades pel Concili Vaticà II, es van realitzar obres a l'entorn de l'altar major per tal que quedara l'ara exempta i el celebrant poguera estar situat cara als fidels.

Davant de l'augment dels habitants dels distints barris, i davant de la necessitat de poder assistir més eficaçment les necessitats dels feligresos, i segons el corrent de l'època, les autoritats eclesiàstiques de l'Arquebisbat de València van acordar la creació de noves parròquies a Carcaixent, com a ajuda a la parròquia mare: la de la Mare de Déu d'Aigües Vives, de la llavors Barraca d'Alzira, la de Sant Bartomeu Apòstol, de Cogullada, la de Sant Francesc de Paula, en la Muntanyeta, la de Santa Bàrbara i la de Sant Antoni de Pàdua.

L'Ermita de Sant Antoni de Pàdua fou erigida Parròquia per decret de Marcelino Olaechea Loizaga, arquebisbe de València (1946-1966), de 29 de desembre de 1953. Nomenat primer rector ecònom mossén Enric Pelufo Esteve, prengué possessió canònica el 16 de febrer de 1954, de mans del bisbe auxiliar i vicari general Jacint Argaya Goicoechea (Vera de Bidasoa, Navarra, 1903-València, 1993), en un acte solemne que tingué lloc a la Parròquia de l'Assumpció. Finalitzat l'acte el bisbe auxiliar, acompanyat de gran concurs de fidels, va donar possessió canònica personalment als nous ecònoms en les seues respectives parròquies.

L'Ermita a finals del segle passat s'havia quedat xicoteta per a atendre a les necessitats pastorals de la feligresia. Era l'època en què la parròquia estava regida pel rector Blas Miquel Santamaria, que va escometre les obres d'ampliació de l'església que foren dutes a terme pel contratista d'obres José Benavent Tarrasó. Una vegada finalitzades van ser beneïdes el 24 d'abril de 1971 pel venerable José María Garcia Lahiguera, arquebisbe de València (1969-1978). En l'espai resultant de l'ampliació 112

d'uns 114'03 m², que s'afegí a l'estructura antiga, il·luminat per quatre finestres, es troba l'altar Major, al qual s'accedeix per tres escalons. El frontal que manca de retaule està presidit per la imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort. Al seu costat sobre dos mènsules de guix policromades es troben les imatges de Sant Antoni de Pàdua (esquerra) i Sant Josep (dreta). Al capdamunt es troba una pintura sobre llenç de grans dimensions del pintor d'Algemesí Antoni Talens Garcia (Cullera, 1968), que representa el Pare Etern en el Judici Final. En la part de l'evangeli, sobre la paret, es troba instal·lat el xicotet retaule d'estil plateresc de l'oratori del Palau del Marqués de la Calçada, en la fornícula del qual, rep adoració el Santíssim Sagrament; damunt d'ell està col·locat el quadre de la Mare de Déu d'Aigües Vives, pintat l'any 1956 per Peris Guerola. En terra, amb senzilla làpida, descansen les despulles del primer rector Enric Pelufo Esteve. Vora l'altar major es va situar l'altar de la Resurrecció del Senyor, després dedicat a Sant Judes Tadeu, que ja apareix citat a la Visita Pastoral de l'any 1758. Transformada en capella en 1955, albergà el retaule de l'oratori del desaparegut Palau del Marqués de la Calçada (s. XVIII), en la fornícula del qual van rebre culte les imatges del patriarca Sant Josep i de Sant Antoni de Pàdua i, fins i tot, el Sagrari en el seu nou emplaçament. Hui la capella resta ocupada per un confessionari. Una porta menuda dóna pas al saló parroquial, abans dedicat a escola. En este saló, de major altura que l'actual, hi havia dos llenços. L'un era la Mare de Déu d'Aigües Vives, del pintor carcaixentí Àngel Marimón Perepérez (hui a l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció) i l'altre, de menors dimensions, de Sant Vicent de Paül, del pintor Peris Guerola, en propietat particular.

El primer Consell Pastoral de la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua es va constituir el 19 de novembre del 2001, sent rector mossén Salvador Martorell Tronchoni, i actuant de secretari Josep Almendros España.

Amb motiu de la commemoració del cinquanta aniversari de la creació de la parròquia, el diumenge 15 de febrer de 2004 fou dedicat l'altar Major per l'arquebisbe de València, Agustí Garcia-Gascó i Vicente, sent rector Joan Castelló Palmer. La solemne Eucaristía fou concelebrada per mossén Vicent Antoni Richart Hostench, rector de l'Assumpció; el pare franciscà Jaume Pellicer Marco i mossén Vicent Francesc Estarlich Chover. Actuà de mestre de cerimònies mossén Jaume Sancho Andreu, canonge de la Seu valentina, sent auxiliat pels seminaristes carcaixentins Josep Antoni Albiñana Medina i Josep Xavier Sendra Climent, i Francesc Xavier Martínez Garcia. A l'acte va assistir l'alcaldessa de Carcaixent Lola Botella Arbona, acompanyada pels regidors Joan Ignaci Barrachina Doménech, Joan Serra Peñalva i Josep Gadea Fernández, del Partit Popular.

113

Don Enrique amb jóvens de la Parròquia de Sant Antoni a la llavors plaça del Cabdill de València de visita cultural. (Col de l'Autor).

Dels Rectors 1954-1968 Enric Pelufo Esteve. Primer rector.

1968-1979 Blai Miquel Santamaria.

1979-1980 Josep Escrivà Gregori.

1980-1985 Emili Esteve Tomás.

1985-1988 Ernest Aranda Canet.

1988-1990 Vicent Francesc Estarlich Chover.

1990-1993 Bernat Pastor Sales.

1990-1993 Miquel Àngel Oltra Albiach.

1993-2001 Enric Peris Pérez.

2001-2003 Salvador Martorell Tronchoni.

2003-2008 / 2008-2019 Joan Castelló Palmer.

2019 Josep Miquel Peris Silla.

4. SANT ANTONI DE PÀDUA, TITULAR DE L'ERMITA Vida i miracles La devoció a Sant Antoni de Pàdua o de Lisboa –com solia anomenar-lo el nostre admirat Eduard Soleriestruch (Vilanova de Castelló, 1912-Carcaixent, 1999)– es troba molt arrelada al nostre poble gràcies a la labor duta a terme al llarg de més de tres-cents anys per l'Orde Franciscà.

114

Foto esquerra: Sant Antoni de Pàdua d'autor anònim (s. XVIII). Regal del serf de Déu Francesc Fogués Juan. (Foto: Vicent Guerola).

Foto dreta: Santíssim Crist de la Bona Mort Imatge documentada al segle XVII que fou profanada i incenciada el 13 de maig de 1936.

5. SANTÍSSIM CRIST DE LA BONA MORT Conegut popularment pel Crist de les Barraques. Diverses notícies històriques, i principalment la tradició, ens han fet aplegar als nostres dies els orígens de la singular devoció carcaixentina vers la miraculosa imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort, que ja és citada en la Visita Pastoral de l'any 1694, encara que va ser a mitjan segle XIX quan va arrelar, com vorem després, més profundament, amb motiu de la invasió del còlera morbo-asiàtic l'any 1834. Procedent de l'Índia, assolà extenses zones d'Europa i Amèrica. Pel port de Vigo (Galícia) penetrà a Espanya, on es declarà la primera epidèmia en 1833 i ocasionà 600.000 morts al llarg dels quatre brots (1834, 1854-1855, 1865 i 1885). Molt a pesar de les mesures preses per les autoritats sanitàries, l'epidèmia de còlera es va estendre al llarg i ample del Regne de València. A Carcaixent, les primeres víctimes van caure en el mes de juliol de 1834, per la qual cosa l'Ajuntament va acordar destinar com a "llatzeret" l'Ermita de Sant Antoni.

Segons precisa una narració transmesa oralment, una dona que es trobava en l'ermita va observar, amb gran sorpresa, que la imatge del Crist crucificat venerat en el seu altar va començar a suar copiosament, fet que fou considerat miraculós pels fidels. Este esdeveniment i d'altres van despertar una autèntica devoció popular; no obstant, no tenia títol devocional concret amb què ser invocat pel poble fidel. Serà 115

precisament en l'any 1834, arran de la primera invasió del còlera morbo-asiàtic, quan apareix en el Llibre Racional el títol "de la Buena Muerte". Prova fefaent de la naixent devoció al Sant Crist és el gran nombre de batejats amb el nom de Salvador, arran de la protecció miraculosa dispensada amb motiu dels diferents brots de l'epidèmia de còlera morbo-asiàtic.

En la vesprada del 13 de maig de 1936, en temps de la II República, l'ermita va ser assaltada per elements incontrolats, que cremaren en la foguera nombrosos objectes d'art, entre els quals es trobava la miraculosa imatge del Santíssim Crist de la Bona Mort. Només se'n pogué salvar la imatge tallada en fusta i policromada, d'autor anònim, datada a mitjan del segle XIX, destinada a les visites domiciliàries dels festers afortunats amb la sort. Aleshores la imatge es trobava al domicili del metge Alfred Costa España (1899-1976) al carrer del Comandant Hernández, tot junt al Teatre Apolo. Davant del perill de que fóra descoberta en els continus escorcolls que realitzaven els milicians frontpopulistes, Roger Vayá Candel (19041987) ajudat per la seua esposa Pasquala Palmer Garcia (1907-1983), que regentaven la pastisseria "La Valenciana" –instal·lada en la planta baixa que tenien llogada–, van desclavar la imatge de la creu, que en trossos xicotets anaren cremant a poc a poc en la llar, i separaren els braços del cos a fi que ocupara el menor espai i, així, poder amagar-la al sostre d'una habitació fins que finalitzara la contesa bèl·lica.

Este fet va ser silenciat en l'època i el salvament va ser atribuït al citat metge, ja que els vertaders protagonistes no van poder refutar-ho per por de possibles represàlies, perquè Roger Vayà havia participat en la guerra en el bàndol republicà. Després de ser restaurada, tornà a rebre culte a l’ermita.

De les Festes Religioses Respecte als actes religiosos de la festa del Santíssim Crist, mereixen ser destacades les celebracions de la Missa Major del dia 6 d'agost, festivitat litúrgica de la Transfiguració del Senyor (amb càntics, sermó...), i la processó de volta general, que a la vesprada recorria, en el passat segle, el següent itinerari: Font, Sant Antoni, Sang i plaça Major, fent estació a la Parròquia, costum que perdurà fins a la dècada dels seixanta del segle XX. Al pas de l'anda per davant de la casa, el Santíssim Crist era saludat amb l'encesa de bengales de colors. Les andes eren portades als muscles per "barreros" vestits a la usança romana, sota la direcció d'un capità que els dirigia amb l'espasa al muscle. El darrer va ser el Tio Isidre. Segons Fogués Juan, la colla de portadors del Crist solien encapçalar totes les processons solemnes muntats en cavalls blancs i als quals es designava amb el nom del Triomf de l'Ave Maria. A fi d'incrementar el culte i la devoció al Santíssim Crist de la Bona Mort, el beneficiat i capellà de Sant Antoni, doctor Francesc Fogués Juan, va fundar la Confraria del 116

Santíssim Crist de la Bona Mort en l'altar del Sant Crucifix del temple parroquial de l'Assumpció –actualment de Sant Francesc Xavier–; i tots els divendres de l'any s'hi realitzaven cultes en el seu honor. La dita confraria, després del parèntesi de la Guerra Civil, va ser restablida novament en la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua el 3 de maig de 1954, festivitat litúrgica de la Santa Creu.

6. LLOCS D’INTERÉS HISTORICOARTÍSTIC Hort de Sant Antoni o del Marqués Propietat del marqués de Montortal i de la Calçada. Campejant la frontera apareix l'escut nobiliari de la primogenitura dels Talens. D'aquest cassalot cal fer menció de l'extraordinària col·lecció de retaules ceràmics, alguns d'indubtable mèrit artístic, de diversos benaventurats: Sant Antoni de Pàdua, Sant Cristòfol, Santa Bàrbara, l'Arcàngel Sant Miquel, l'Àngel Custodi, Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Gonzaga, la Mare de Déu dels Desemparats, la Mare de Déu del Roser, la Mare de Déu del Carme, la Santíssima Trinitat, el Santíssim Crist de Zalamea, la Sagrada Família amb Sant Joaquim i Santa Anna…

Hort de Carreres En l'actualitat, absorbit per la construcció de vivendes unifamiliars. Només resta la casa amb els seus annexos: almàssera, cavallerissa... Seu del projectat Museu de la Seda i la Taronja. Es troba rodejat de jardins, en els quals es conserven interessants exemplars botànics com el taronger més antic, trasplantat de la zona de la Bassa del Rei, l'espectacular magnòlia, palmeres... L'edifici propietat de l'Ajuntament de Carcaixent, en procés de restauració, és utilitzat per a escoles taller, exposicions i presentacions de llibres... De la façana, destaca l'artístic plafó ceràmic en forma de

Hort de Carreres a principis del segle XX. Tarjeta postal editada per Fernández Almela (Col. de l'Autor).

117

tondo que representa el Martiri de Sant Llorenç, original de Josep Sanchis, datat al voltant de l'any 1815, que va ser traslladat al palau de Montortal l'any 1992 per motius de seguretat.

El llinatge dels Carreres apareix documentat a Carcaixent des de principis del segle XVIII. D'aquest llinatge és: Francesc Carreres, mercader d'origen francés, casat amb Antònia Marcilla. Francesc Josep Carreres Marcilla, militar del Regiment de Caballeria de Borbó, mort a Plasencia l'any 1746. Didac Carreres i Marcilla, tinent, mort a Carcaixent l'any 1768. Antoni Miquel Carreres Marcilla (17111794), notari. Es casà amb Rosa Maria Gilabert i Noguera, l'any 1743. Doctor Tomàs Antoni Carreres Gilabert (1749-1800), prevere, beneficiat d'Alzira i domer de la Seu valentina. Llorenç Carreres i Gilabert (1758-1825), notari. Es casà amb Emetèria Noguera i Noguera, l'any 1778. Salvador Carreres Noguera (17931847), terratinent. Es casà amb Maria Agnès Garcia i Soro, d'Alberic. Salvador Carreres i Garcia (1826-1877), terratinent. Es casà amb Josepa Maria Vallo i Vernich, l'any 1849. Francisco Carreres Vallo (Carcaixent, 1858-València, 1936), terratinent i polític. Es casà amb Maria Isabel Zacarés Vallo. Salvador Carreres Zacarés (València, 1882-1963), erudit. Es casà amb Carme de Calatayud. Francesc d'Assís Carreres de Calatayud (València, 1916-1989), professor i narrador. Es casà amb Assumpció de Lambea Fernández-Mathews (1910-2009). L'any 2000, la seua filla Maria Elisabet Carreres de Lambea, marquesa de Vista Alegre, va vendre a la Generalitat Valenciana la biblioteca dels Carreres, integrada per més de 6.000 peces, entre llibres, documents i gravats, per 140 milions de pessetes, i actualment forma part dels fons de la Biblioteca Valenciana "Primitiu Gómez Serrano", instal·lada al Monestir de Sant Miquel dels Reis.

En este hort es va guardar el magnífic mantell de la Mare de Déu Aigües Vives, confeccionat pel brodador Frederic Valero, de València, regal de Francesc Carreres Vallo i la seua dona Maria Isabel Zacarés Vallo en 1901, fins que va ser cedit a la Parròquia pel seu propietari, Francesc d'Assís Carreres de Calatayud, l'any 1978. És l'utilitzat en totes les festes i actes importants en honor de la patrona. En l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció de Carcaixent, es conserva una interessant col·lecció d'escriptures notarials de diverses propietats dels Carreres (1737-1948), rescatades d'una tenda de vell; i també d'un artístic plat petitori de plata repujada, regal d'Anna Maria Carreres Garcia (1817-1890), vídua de Joan Baptista Carbonell Sanz (1813-1868), i del seu nebot Francesc Carreres Vallo a la Parròquia l'any 1897; i del plafó ceràmic de la tomba de Llorenç Carreres Gilabert (1758-1825), escrivà de l'Ajuntament.

118

Hort de Donya Rosa Originàriament, de Colomina. Es tracta d'una casa de notable grandària amb terres de conreu al seu voltant, a més d'estable, celler, corral... i casa dels hortolans afegida. Del conjunt destaca la presència d'una garita amb espitllera metàl·lica per tal de guaitar els possibles malfactors en trobar-se en l'època de la seua construcció en solitari paratge i fora del poble. El seu propietari fou Francesc Josep Colomina Garrigues (1723-1807), ciutadà immemorial del Regne de València i regidor perpetu (...1771/...1800). Va contraure matrimoni l'any 1747 amb Francesca Maria Garcia Cifre (1729-1811). Després de la seua mort, l'heretà el seu fill Manel Colomina Garcia (1753-1843). D'estat noble, fou elegit elector pel partit d'Alzira, el 9 de febrer de 1810. Va casar-se en 1784 en primeres núpcies amb Antònia Talens Garrigues (1749-1832), germana del primer marqués de la Calçada, i vídua de Vicent Pérez Ribera, oriünd de Xàtiva; i, en segones, amb Maria Antònia Garcia.

Damunt de la portalada d'accés destaca l'escut nobiliari llaurat en pedra. Té quatre quarters: en la part superior els cognoms Colomina-Garcia i en la inferior, els de Talens-Garrigues. A finals del segle XIX va passar a convertir-se en propietària la família de Maria Rosa Talens de la Riba Hervàs (1821), coneguda popularment com donya Rosa, filla del ciutadà Agustí Talens de la Riba Balaguer i Bàrbara Hervàs Moreno. Es casà el 9 d'agost de 1841, en primeres nùpcies, amb l'advocat Vicent Moltó Climent (València, c. 1820-c. 1880), fill de Francesc Moltó, oriünd de Cocentaina (Alacant), i Maria Concepció Climent. Vídua tornà a casarse amb Joan Ortiz. El seu fill Emili Moltó Talens de la Riba (València, c. 1853-Carcaixent, 1911), advocat, va contraure matrimoni l'any 1896 amb Maria del Carme Talens de la Riba Rubió (1871-València?). Després, la propietat de l'hort passà a les famílies Talens de la Riba-Lacárcel, Gimeno-Talens de la Riba i Gil Morte-Talens de la Riba… A més a més, eren propietaris de totes les cases que conformaven el desaparegut carrer "Casas de Doña Rosa" –hui plaça del reverend Enrique Pelufo–, així com també del llimeral, encerclat de paret, espai que va ser dissenyat a les darreries del segle XIX per a la construcció d'un grup de cases unifamiliars.

Hort de "Don Valentín Sancho" Situat al final del carrer de Sant Antoni i enfront de l'Ermita, deu el seu nom al propietari Valentí Sancho Lleó († València, 1956). Va contraure matrimoni l'any 1909 a la Parròquia de Sant Pere Apòstol de València (catedral), amb la carcaixentina Amèlia Gomis Garrigues (1889), filla de Bernat i Josepa i germana de Bernat Gomis Garrigues (1892), regidor conservador de l'Ajuntament de Carcaixent (1922-1923) i diputat provincial (1923).

119

Hort de Sant Antoni Conegut popularment com l'Hort del Tacat. La primera notícia documental apareix datada el 18 de juliol de 1762. Es tracta de l'escriptura de la venda de un "Patio, eó solar para fabricar casa" per Gaspar Lloret Garrigues (1703-1765), ciutadà, síndic procurador general de la Vila (1760) a Joan Carrascosa, llaurador.

La propietat de la casa i de l'hort va passar al matrimoni format per l'advocat Francesc Antoni Albero Carrascosa (La Font de la Figuera? -Carcaixent, 1784), doctor en drets i síndic de la vila de Carcaixent, i Joaquima Albero Lloret (Vilanova de Castelló?-Carcaixent, 1817), la qual el 25 de juliol de 1809, ja vídua, va adquirir el patí adjunt de Joaquim Magraner, veí d'Alzira i legal administrador de la seua dona Bernarda Botella. Maria de les Neus Albero Albero (1781-1841), fadrina, hereva de l'advocat doctor Francesc Antoni i Joaquima, el 25 de novembre de 1835 va permutar la casa i l'hort amb uns terrenys que Pasqual Gomis Martí (1804-1871) posseïa en les partides del Barranquet i de la Febrera, pel preu de 290 £ 18 s. En 4 de juliol de 1837, Pasqual Gomis Martí va adquirir de Joaquim Carrascosa Noguera (1769-1845) i de la seua dona Agustina Armengol Marqués (Alzira?-Carcaixent, 1854), la casa contigua. Pasqual Gomis Martí va contraure matrimoni al voltant de l'any 1825 amb Mònica Enguix Armiñana (Tavernes de la Valldigna, c. 1809-Carcaixent, 1843). A la seua mort passà la propietat al seu fill Vicent Gomis Enguix (1833-1875), que va contraure matrimoni l'any 1871 amb Maria Antònia Noguera Vila (1833-1886). A la seua mort passà la propietat al seu fill Vicent Gomis Noguera (1873-1952), que va ser Segon tinent d'alcalde (24-121916 / 1-1-1918) i regidor (1-4-1920 / 1-10-1923). Va contraure matrimoni l'any 1896 amb Felicitat Carmona Serra (1871-1940). Després passà la propietat als seus fills Josep Pasqual (1900-1974), que va contraure matrimoni l'any 1926 amb Maria del Remei Martí Tarragó (1901) i, en segones nùpcies, l'any 1942 en la Reial Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, amb Maria Josepa Marco Sapena (Ondara-Alacant, 1905-Carcaixent, 1995), vídua de Ramon Albelda Tudela; Clodoalda (1901-1989), que morí fadrina, i Joan Just (1903), que va contraure matrimoni l'any 1932 amb Maria Pérez Climent (1912), a. Angilagueta. Hui en són propietaris els seus hereus, d'entre els quals volem fer menció d'Eva Gomis Vendrell per la cura que té de l'hort i de tot allò referent al seu llinatge, com vam poder comprovar en la visita girada amb motiu de la III Fira Modernista (2018).

Tot el conjunt (hort, casa, pou i bassa, jardí...) va ser protegit per la Generalitat Valenciana el 23 de setembre de 1994. En el jardí es troba un ampit realitzat en pedra amb elements decoratius (pinacles, fustos de pilastres, capitells d'orde jònic...) i estructures pertanyents a fonts ornamentals, amb assortidors en forma de 120

mascaró que, segons tradició oral transmesa pels familiars, van ser portats per un avantpassat seu vinculat a la comarca de la Valldigna, procedents del desamortitzat Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. D'igual procedència, en l'interior de la casa es troba instal·lada una font llaurada en marbre d'excel·lent factura. Un altre element destacable de l'hort és la gàbia per a canaris, pardals i aus exòtiques —presidida per una font de marbre també procedent del cenobi valldignenc—, realitzada en 1920 per encàrrec de Vicent Gomis Noguera com a regal d'aniversari a la seua filla Clodoalda, on tots els dies —fins a la seua mort— era portat des de la seua gàbia el famós lloro gris de cua roja "Felipe". Un altre element interessant és el plafó ceràmic de la Immaculada Concepció, d'autor desconegut, de mitjan segle XIX, que s'encomanà per tal de commemorar la proclamació del dogma de la Immaculada pel papa Pius IX, el 8 de desembre de 1854. En origen es trobava instal·lat al mig d'una façana dihuitesca, i va ser desmuntat a principis del segle passat amb l'enderroc i el bastiment del nou edifici. En l'actualitat, es troba incomplet a l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció. La pintura de la planta noble que hui es conserva va ser realitzada pel pintor carcaixentí Antoni Lacasa Salom (19021977), a canvi d'un artístic tresillo de fusta massissa entapissat en tela, compost per sofà i dues butaques a joc, segons em va manifestar Clodo Gomis. A més de les valuoses peces de marqueteria que foren realitzades per Clodoalda Gomis Noguera (marcs, molí de vent, castell, ocellaire...), en les distintes estances es conserven, entre d'altres, una pintura realitzada sobre cristall del passatge evangèlic de la dona adúltera (Jn 8, 3-11), d'autor anònim; unes xicotetes pintures realitzades per Lluís Melo de Portugal i Pérez de Lema (1863-1951), IX marqués de Velliscas, d'excel·lent factura; una paleta de fusta decorada pel pintor Honori Romero Orozco (Sedaví, l'Horta, 1867-València, 1920); un relleu escultòric de marfil del davallament de la Creu; un cap de xiquet dormint —modelat en argila sense coure— de l'escultor Gerard Morante Pozuelo, desaparegut en la Pantanà, i una col·lecció completa de les primeres edicions del novel·lista Vicent Blasco Ibáñez, així com novel·les i fulletons costumistes, postals, revistes i llibres de caràcter religiós… Volem finalitzar este apartat dedicat a este emblemàtic hort ressenyant que en l'any 1927 va ser filmat en este hort el curtmetratge Bellezas carcagentinas, per encàrrec de l'empresari del Cine Moderno Bernat Albelda Hernández. Ens consta que les projeccions feien les delícies dels espectadors.

Horts de Meliana i de Saragossà Situats en el carrer de Sant Antoni (Meliana núm. 116, 118 i 120 i Saragossà núm. 170 i 172). El seu primer propietari va ser Lluís Meliana Bolaños (Xàtiva, 1797-València?), fill del notari Lluís Meliana Codina i Maria Pasquala Bolaños 121

Cucó, que va contraure matrimoni l'any 1838 amb la carcaixentina Pasquala Garrigues Amador (1802-1865). La propietat passà a mans del seu fill Lluís Rafel Meliana Garrigues (Carcaixent, 1838), que va ser diputat a Corts pel districte de Xàtiva (abril-juny de 1887), en substitució de Ciril Amorós. Va contraure matrimoni a la ciutat de Roma l'any 1865 amb Rafela Ortoneda Llaudes (València, c. 1844) i foren pares de Lluís Meliana Ortoneda († València, 1935), que va contraure matrimoni amb Josepa Frígola Caruana, filla del II Baró de Ruaya i de Cortes de Pallás, de la qual va enviduar l'any 1897. Les seues possessions s'estenien al llarg dels termes municipals de Xàtiva, Carcaixent, Rafelguaraf i Sant Joanet, on els seus veïns li van dedicar un carrer. A Carcaixent segons l'Amillarament de l'any 1879, era propietari de 504,75 fanecades i 15 cases, d'elles sis cases de camp, d'entre les que mereix especial menció la de l'hort de la Serratella, conegut també com l'hort de Sant Lluís i de Saragossà; l'imaginari dels carcaixentins a la Serratella, des d'on s'aprecia la riquesa del paisatge de Carcaixent i part del de la Ribera del Xúquer. Durant les seues estades a Carcaixent tenia la seua residència a la casa-hort del carrer de Sant Antoni. Va morir sense descendència, i va heretar part de les seues possessions la seua germana Rafela Meliana Ortoneda (València, c. 18741947), casada amb Salvador Zaragozá Ripollés (València, c. 1873). D'aquesta unió tenim documentats a Carcaixent quatre fills: Maria Lluïsa (c. 1897), Maria Lluïsa Francesca (?c. 1899), Maria Rafela (?c. 1901-València, 1951) i Salvador Antoni Zaragozá Meliana (?c. 1904-València, 1976)… Conten que, després de ser confiscat l'hort de Meliana en temps de la Segona República, els cortinatges de vellut d'un color verd botella que decoraven les seues estances van ser utilitzats per la primera inquilina per a fer vestits a tots els seus fills. D'estos dos horts, hui desapareguts, queden les seues respectives cases prou desfigurades arquitectònicament.

La vil·la de Sant Josep en la diada de la seua inauguració.

(Fons Ribera. Arxiu Històric Municipal).

122

Vil·la de Sant Josep Coneguda popularment pel Palaciet, va ser construida l'any 1908 a les muntanyes del Realenc pel mestre d'obres i ebenista Josep Ríos Chinesta (18551935), per encàrrec del comerciant de taronja Josep Ribera Tarragó (1848-1914), fill del fuster Josep Ribera Piera, oriünd de Quatretonda, i Vicenta Maria Tarragó Maseres. Es casà al voltant de l'any 1877 amb Matilde Garcia Garcia, oriünda d'Alzira. Amb el seu germà mossén Vicent Ribera, costejà la restauració de la capella de la Mare de Déu d'Aigües Vives, l'any 1905. Regidor de l'Ajuntament de Carcaixent (1909). A la seua mort passà a ser propietat del seu fill Josep Ribera Garcia (Alzira, 1880-1936), també comerciant de taronja, regidor (1912-1914 i 1916-1922) i alcalde (1916) de Carcaixent. Formà part de la promoció de 1897 al col·legi dels Jesuites de València; estudià la carrera de Dret i formà societat amb Louis Prieur a París per a vendre les taronges. Es casà l'any 1908 amb Teresa Giner Albelda. Fou el primer tresorer de la Confraria de la Mare de Déu d'Aigües Vives, fundada l'any 1922. Morí assassinat el 28 d'octubre a les rodàlies del pont de l'Estret. Finalitzada la Guerra Civil els seus fills la van vendre a l'empresari valencià Manel Cuadrado Novella, marit d'Amparo Sánchez de León.

Hort de Soriano o de la Pinada L'Hort de Soriano, conegut també per l'hort d'Artáiz i de la Pinada, forma part de les muntanyes del Realenc. Hi discorren els barrancs de la Timora, de la Font i de la Font de la Parra. La casa de l'hort data de mitjan segle XX. A més de la vivenda, té altres dependències (estable, andanes, zona de recreació, piscines...) a l'estil de l'hort valencià. Té una superfície de seixanta-huit hectàrees i norantasis centiàrees, equivalents a huit-centes vint-i-nou fanecades, tres quarantens i vint-i-huit braces. Adquirida la propietat per la família Soriano-Hernández, es van construir els camins d'accés i, amb la instal·lació del motor a vapor, es va iniciar un període de transformació de les terres que van passar a ser de regadiu.

Pels anys cinquanta del segle passat, es van realitzar grans transformacions en la finca que convertiren els terrenys forestals en plantacions de tarongers (varietats: sang, valència, clemenules…). Per este temps és quan es construeix la piscina, i és reformada la casa. L'hort va ser comprat per l'Ajuntament de Carcaixent a Antoni Soriano del Moral, per acord del Ple Municipal que va tindre lloc el 30 de desembre de 1992, sent alcalde Pasqual Vernich Talens (1949-2011), "…para su uso y disfrute de los habitantes de este municipio…", i a proposta del regidor Francesc Vallés Canet, pel preu de 30 milions de pessetes. Amb esta adquisició, més els terrenys de la Font de la Parra, el Paratge Municipal Hort de Soriano-Font de la Parra, declarat en 2007, té aproximadament una superfície de cinquanta-tres hectàrees i dos-cents 123

vint-i-quatre metres. En el 2009 s'inicien els treballs per a la creació del Museu Viu de la Taronja, el projecte del qual va anar executant-se en anys posteriors. En esta plantació hi ha més de quaranta varietats de tarongers, algunes en perill d'extinció.

En el període 2011-2015, s'inicia la creació de l'hort històric de les Oliveres, amb les principals varietats existents a la Comunitat Valenciana.

La família dels Soriano, establits a Carcaixent a finals del segle XIX, té el seu origen en el matrimoni format per Blai Soriano Pons (la Pobla del Duc, c. 1820) i Maria Teresa Gomis Enguix (Tavernes de la Valldigna, c. 1826), la celebració del qual va tindre lloc en la nostra parròquia el 1845. El seu fill, l'advocat Antoni Pasqual Soriano Gomis (la Pobla del Duc, c. 1850), va contraure matrimoni en 1881 amb Vicenta Maria Hernández Ferrandis (Carcaixent, 1860), i van ser pares d'Antoni Blai (1862), Vicent Carles (1884), Blai (1887-87), Alfred (1888), que es casà en 1918 amb Josepa Niederleytner Orts, i amb residència en el número 9 del carrer de Sant Roc, on posteriorment s'instal·laria la fàbrica de derivats de la taronja Talens y Ferrer, SRC; Vicenta (1889), Carles (1891-91) i Rafel Joan (1895). Més tard es van instal·lar en la casa núm. 14, que en 2010 va passar a ser propietat de l'Ajuntament de Carcaixent, per a destinar-la a dependències de l'Arxiu Històric Municipal i centre cultural.

Heretat de Bonastre Situada a la partida del Puig Gros, l'heretat de Bonastre ja apareix documentada al segle XVII. Del propietari que li dóna nom a l'heretat, Gaietà Bonastre Guerau (1667-1742), hem de dir que pertany a un dels llinatges més importants establits al nostre poble. Foren el seus pares Miquel Bonastre Rubió (1639-1706), torcedor de seda, i Josepa Guerau Talens (1638-1714). Va contraure matrimoni l'any 1688 amb Casilda Lloret Gisbert (Carcaixent, 1668-Benifairó de la Valldigna, 1714), i en segones núpcies el 1718 amb Vicenta Cifre (Vilanova de Castelló?-Carcaixent, 1738), vídua de Vicent Balaguer. Foren pares de Gaietà Bonastre Lloret (16991777), ciutadà, regidor perpetu (1709), alcalde (1724) i familiar del Sant Ofici, i besiaios de fra Gaietà Bonastre Grima (1776-1840), prevere, habitador del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna. A la seua mort, la propietat passà a la seu filla Agustina Bonastre Lloret (1705-1764), que va contraure matrimoni l'any 1730 amb Josep Lloret Castillo (1703-1772), fill de Vicent Lloret i Caterina Anna Castillo. Ciutadà i regidor perpetu (per Reial Cèdula, de data 12 de juny de 1739) i Pare de Pobres. Morí el 21 de novembre i fou soterrat l'endemà al Convent de Sant Francesc. Foren pares de fra Andreu Lloret Bonastre (1731), habitador del Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna; de fra Francesc Lloret Bonastre (1736), habitador del Reial Monestir de Santa Maria de la Murta; de mossén Josep Lloret 124

Bonastre (1740), doctor en sacra teologia i ecònom de la nostra parròquia (1773) i de fra Miquel Lloret Bonastre (1742-1825), habitador del convent dels carmelites calçats de Xàtiva. L'any 1782, tenim documentat com a propietari de l'heretat a Josep Asencio Tudela, que morí fadrí l'any 1794 i va ser soterrat al fossar del Convent de Sant Francesc. L'ermita sota l'advocació de la Mare de Déu del Pilar fou alçada per ell i va ser beneïda pel rector Vicent Monzó Vidal l'any 1782, acompanyat per alguns membres del clergat carcaixentí. A la seua mort, la propietat passà al seu nebot Bernat de Nalda i de Ilzauspea (Sevilla, c. 1791-Carcaixent, 1857), fill de Francesc de Nalda i de la Canal, oriünd de Ventosa (la Rioja) i Maria Manela Ilzauspea Asencio, oriünda de Gea de Albarracín (Terol). En l'any 1835 va ser alcalde de Carcaixent pel Partit Lliberal Conservador. El 12 de juliol de 1857, complits els seixanta-cinc anys i malalt en el llit, va contraure matrimoni amb Josepa Romà Vallcaba (1802-1869), filla del forner Joan Baptista Romà Martí i Bernarda Vallcaba Ausina, oriünda d'Alzira. Nicolau Garcia Caro Vergés i Agustí (Mataró, 1818-València, 1886) apareix documentat com a propietari per l'any 1868. Coronel d'Infanteria, va ocupar l'alcaldia de València l'any 1874. El rei Alfons XII li va concedir el títol de marqués de Caro el 19 de juliol de 1882. Es casà amb Rosa Ferrer de Plegamans i Villanueva, Garcia i Mena.

Per este temps es va fer molt notable al nostre terme la quadrilla de bandolers de "Pepet el de la casa de Bonastre". Conten que per la rivalitat entre Pepet i Camil Seguí, que actuava com a cap, el primer va matar el segon i el va portar arrossegat al "Pinar dels Frares", on el va soterrar. Es va posar de cap de la quadrilla. Molt prompte va donar mostres de gran feresa perquè, havent-lo denunciat un taverner de Rafelguaraf, va prendre horrible venjança. Va entrar una nit en la seua taverna i després d'assassinar-lo, va matar també la seua dona, els seus fills, el gos, el gat i tots els animals de la casa; només va poder salvar-se una xiqueta que, horroritzada, es va ocultar davall el mostrador. Tement els de la partida el cap, no van tardar molt a matar-lo. Cap al 1922 apareix com a propietari l'advocat Vicent A. Guastavino Robba (València, 1869-1929), que va contraure matrimoni l'any 1914 a la Parròquia de Sant Pere Apòstol de València (catedral) amb Maria del Carme Ferranda Talens de la Riba Rubió (1871), filla de Joan Baptista Talens de la Riba Talens i Josepa Ferranda Rubió Serra. Després la propietat va passar a la família Gil-Morte, que pels anys huitanta del segle passat an vendre la casa (1.000 m2) i la parcel·la que l'envolta (3.000 m2) als germans Garrido-Martínez.

Urbanització "Sant Blai” L'1 de juliol de 1971, es procedeix a la benedicció i inauguració de la urbanització Sant Blai, el balcón de la Ribera. La cerimònia religiosa va ser oficiada per mossén 125

Blai Miquel Santamaría, rector de Sant Antoni de Pàdua. El 3 de setembre de 1972, finalitzada la missa de campanya, presidida per la imatge de Sant Blai, bisbe i màrtir, té lloc la benedicció i col·locació de la primera pedra de la capella de la urbanització, en una emotiva cerimònia que va ser oficiada per l'esmentat rector.

Va ocupar la presidència Josep Rodríguez de la Encina i Garrigues de la Garriga, baró de Santa Bàrbara, i diversos familiars seus; el president de la urbanització Joan Fogués Camarena i la seua esposa Elvira Calatayud; el cap de línia de la Guàrdia Civil, tinent Bernat Jiménez Martín; interventor general de la Caixa d'Estalvis i Monte de Piedad de València, Eugeni Pellicer Pérez, i altres personalitats.

Urbanització "Els Amics" En el Ple municipal de 7 de maig de 1977 s'aprova inicialment, el projecte d'ampliació de la zona de reserva urbana, amb la consegüent modificació en el dit sentit del Pla General d'Ordenació Urbana, redactat per l'arquitecte Salvador Calatayud Garrigues, visat en 21 de febrer de 1977, i que va presentar en nom de la urbanització privada "Els Amics" situada en la partida del Puig-gros, al costat de l'heretat de Bonastre, Enrique Pepiol Vercher. Va ser aprovada pel Ple celebrat el 17 d'agost de 1977. La dita urbanització va nàixer al voltant del xalet construït pels germans Tudela "els Trigo".

L'antic depòsit d'aigües potables: escoles i seu de l'Associació de Veïns Per no bastar l'aigua procedent de la Font de la Parra, es va haver de completar amb la subministrada pel pou de l'Hort de Sant Vicent o del Corralet, com és conegut popularment, situat en el camí de Antic depòsit d’aigües potables de l'empresa "Borrás la Font, propietat de Vicent Talens y Bolinches" hui seu de l'Associació de Veïns.

Garrigues. El 7 d'octubre de 1916, (Foto: Joaquín Cabanes). per acord municipal és concedit el 126

servei de subministrament d'aigües potables a les fonts públiques i boques de reg a l'empresa Sociedad de Aguas Potables Virgen de Aguas Vivas, d'Artur Borrás Guas i Pasqual Bolinches Oroval. Esta concessió tenia una vigència fins a l'any 1962. La celebració de la benedicció del nou servici tingué lloc el 6 de maig de 1917.

Després este edifici va ser utilitzat per a escoles, i finalment, constituïda l'Associació de Veïns Sant Antoni-Les Barraques en 1979, va ser cedit per l'Ajuntament per a seu social d'esta, així com dels diferents col·lectius culturals i festius de la barriada. En els seus locals es troba instal·lat un museu amb objectes antics. A la inauguració, que va tindre lloc el dissabte 14 de novembre del 2009, va acudir l'alcaldessa Lola Botella Arbona acompanyada d'alguns regidors.

ARXIUS CONSULTATS Arxiu Casa-Cenacle de les Obreres de la Creu de Montcada Arxiu de Francesc Beltran - Benifaió Arxiu del Regne de València Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció de Carcaixent Arxiu Metropolità de l'Arquebisbat de València Arxiu Municipal d'Alzira Arxiu Municipal de Carcaixent Biblioteca Pública Municipal "Julià Ribera" de Carcaixent Registre de la Propietat d'Alzira Reial Acadèmia de la Història de Madrid BIBLIOGRAFIA ALBELDA BIXQUERT, I., Paratge Natural Municipal. Hort de Soriano-Font de la Parra. Carcaixent (València), 2015.

ALCAÑIZ CORDERO, J., "Un aqüeducte del segle XVII en el Barranc de Xea", dins Sénia, abril 1985, núm. 16.

BOQUERA SERRA, J., "Un documento interesante", dins Carcagente. Feria y Fiestas 1962, Ajuntament de Carcaixent, 1962.

BURGUET DOLZ, C., Memoria informativa. Projecte del Pla Especial del Paratge Natural Municipal Hort de Soriano-Font de la Parra, 2006.

CARRERES ZACARÉS, S., "Datos para la historia de Carcagente", Almanaque de Las Provincias para el año 1914.

127

DARÀS MAHIQUES, B., "De les Visites Pastorals a les ermites de Carcaixent als segles XVII-XIX", dins Sant Bonifaci Màrtir 1997.

DARÀS MAHIQUES, B., "Entorn a "l'Hallasgo" de la Mare de Déu d'Aigües Vives i el "Llauraoret ditjós", dins Carcaixent. Festes Patronals 2000.

FERNÁNDEZ ROS, J. M., "La epidemia de cólera de 1885", dins Festes Majors a Carcaixent 1980, Ajuntament de Carcaixent.

FOGUÉS JUAN, F., Crónica de la Ciudad, 1922-1935, Mss. pàg. 16 v. Biblioteca Pública Municipal "Julià Ribera".

FOGUÉS JUAN, F., Historia de la Devoción a la Santísima Virgen en Carcagente, Carcaixent, Imp. Alfredo Bayarri, 1922.

FOGUÉS JUAN, F., Historia de Carcagente. Compendio geográfico-histórico de esta ciudad, Carcaixent, Imp. B. Cuenca, 1934-36.

FOGUÉS JUAN, F., Historia y Tradición de la Virgen de Aguas Vivas, patrona de Carcaixent, Confraria de la Mare de Déu, Sueca, Imp. Palàcios, 1982.

GARCIA CARRAFFA, A. i A., El Solar Catalán, Valenciano y Balear, tom II, pág.

266 (Escut 46, làmina 37) i CADENAS VICENT, V., "Repertorio de Blasones de la Comunidad Hispánica", dins Hidalguía, 1987. ORTS BOSCH, P. M., Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, tom X, 1973, pàgs. 284-285.

GUEROLA BLAY, V., La pintura ceràmica a Carcaixent. Estudi, classificació i catàleg raonat. Plafons devocionals, costumistes, natures mortes i taulells de sèrie, Universitat Politècnica de València-Vicerectorat de Promoció Lingüística de València-Ajuntament de Carcaixent-Regidoria de Cultura i Educació, 2002.

PEPIOL HERNÁNDEZ, R., Carcagente. Memoria de la Administración Municipal 1951-1955, Imp. A. Fàbregues, 1955.

SOLERIESTRUCH, E., Carcaixén. Biografia d'un poble de la Ribera Alta, València, Imp. Nàcher, 1977.

TORRES FAUS, F., "Agricultura i canvis en el poblament de Carcaixent", dins Festes Majors a Carcaixent, 1988.

VIVES AGUILELLA, J. A., Por aldeas i barriadas. Biografía de Isolina Fernández, iniciadora de las Auxiliares de Jesús, Maestro Divino, 2010.

128

Tota pedra fa paret

Bernat Daràs Bernat Daràs i Mahiques (1954). Investigador autodidacta ha publicat dos llibres sobre Sant Bonifaci Màrtir, patró de Carcaixent i nombrosos llibres sobre el poble de Carcaixent i la seua Parròquia. Ha preparat l’edició de les obres inèdites de Francesc Fogués Juan.

Ha publicat, fins ara, més d'un centenar d'articles en diferents revistes i programes de festes, la gran majoria de temàtica historicoreligiosa, on ha fet aportacions fonamentals. Ha estat secretari de la Confraria de la Mare de Déu d’Aigües Vives (1982-1986), de la Confraria de Sant Bonifaci Màrtir (1985), secretari de la Germandad Penitencial del Crist del Perdó (1996-2003), secretari de la Junta de Germandats i Confraries de Setmana Santa de Carcaixent (1998-2000), secretari del Consell Pastoral de la Parròquia de l’Assumpció (1990-1993). Actualment és membre del Consell Pastoral i d’Assumptes Económics de la Parròquia de l’Assumpció (2004), arxiver de l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció de Carcaixent (2004) i secretari del Patronat de l'Asil de la Mare de Déu dels Desemparats-Fundació Amàlia Bosarte (2004). Finalista de la primera edició del Premi d’Estudis Locals "Cronista Víctor Oroval", patrocinat pel Casal Jaume I-Grup Arrels i Edicions 96, amb un estudi titolat Diccionari biogràfic dels càrrecs municipals de Carcaixent (segles XVI-XXI). En l'any 2014 va ser nomenat per l'Ajuntament de Carcaixent Cronista Oficial de la Ciutat. Des d'aleshores és membre numerari de l'Associació de Cronistes del Regne de València i de la Real Asociación Española de Cronistas Oficiales, i acadèmic corresponent de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

1. Eres més de barri o del centre?

Hui més del centre. En la meua joventut era més de barri.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nombrar-los?

Clar, Cogullada, La Barraca d'Aigües Vives, Santa Bàrbara, Sant Antoni - Les Barraques, La Muntanyeta i Sant Bonifaci - Quatre Camins.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Història, tradició i arrels devocionals. Gent senzilla i treballadora.

130

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Al de Sant Antoni-Les Barraques.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

El paisatge que l'envolta (camps de tarongers, muntanyes del Realenc…) i els edificis historicoartístics que encara hui es conserven: el temple parroquial de Sant Antoni de Pàdua i els horts de Sant Antoni (del Marques de Montortal), el de Carreres, el de Donya Rosa, i molt particularment, el de Sant Antoni, conegut popularment amb el nom del Tacat.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

No. Hui dia, malgrat la realització d'obres per a fer un poc més habitable el barri, el veig un poc abandonat, i en certa manera ha perdut part de l'encant que tenia. Serà enyorança? Una nit de l'estiu, serien les 11 de la nit, vaig girar visita al barri, i vaig veure amb gran decepció que no hi havia gent al carrer "a la fresca"; ni al carrer de Sant Antoni. És el que han portat els aparells de refrigeració. Com eren de boniques les nits d'estiu, amb tota la gent en el carrer fins altes hores de la matinada, amb converses, rialles, jocs...

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Les falles de Carcaixent, encara que sempre les he viscudes des de fora, sempre m'han semblant magnífiques, amb molt d'art i enginy... Dels actes que se celebren mereixen especial menció les presentacions de les seues Falleres Majors, úniques al món faller; els vestits de fallera, que des de molt antic van marcar estil; i l'acte de l'Ofrena a la Mare de Déu Aigües Vives, emotiva i senyorial...

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

A l'existència d'un col·lectiu fester que treballa per la festa.

131

Pau Àlvarez Pau Àlvarez López, Carcaixent (1980).

Dissenyador gràfic i il·lustrador. Va estudiar al CEIP José Maria Boquera i a IES Arabista Ribera. Enginyer tècnic en disseny industrial a la Universitat Politècnica de València i màster d'Arts Gràfiques a la mateixa universitat. Posteriorment va cursar un postgrau d'Identitat Corporativa i Branding. Actualment cursa un Màster de gestió cultural a la UOC. Treballa (i disfruta treballant) a Edicions 96. Ha dissenyat i il·lustrat novel·les, agendes i molts altres materials: cartells, mapes, exposicions...

Ha sigut membre d'algunes associacions culturals de Carcaixent com ara l'Esclat-Bota-li foc! o Carcaixent M'agrada. Entre els anys 2005 i 2007 va ser president del Consell de la Joventut de Carcaixent. Sempre ha estat molt interessat amb el patrimoni local entés de manera ampla i la seua divulgació. Fruit d'aquest interés ha participat en la Fira Modernista de Carcaixent i altres iniciatives per a difondre el patrimoni carcaixentí. Va formar part de l'equip que va confeccionar les exposicions "Carcaixent 1916. Una mirada a la ciutat de fa 100 anys" i "El viatge de la taronja. De l'hort al menjador".

1. Eres més de barri o del centre?

Encara que per diferents motius tinc un afecte especial als barris dels Quatre Camins i les Barraques, em considere del centre que, d'alguna manera, també és un barri (o més d'un).

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Sí: els barris de les Barraques, la Muntanyeta, Santa Bàrbara, els Quatre Camins Cogullada i els nuclis de Cogullada i la Barraca d'Aigües Vives.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Carcaixent no es pot entendre sense els seus barris: el seu conjunt ens fa com som.

132

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Vaig anar al CEIP José Maria Boquera, per tant això em vincula especialment als Quatre Camins. També sent un afecte especial per les Barraques, per les diferents col·laboracions amb la seua associació de veïns.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

M'agradaria destacar el barri de les Barraques. Em sembla un lloc privilegiat.

Uns carrers tranquils, entre les muntanyes i els camps i amb una trama urbana interessant i un patrimoni molt ric: els horts que han quedat dins del poble.

M'agradaria que la gent de Carcaixent que no ha pujat mai vaja i faça un passeig.

Segur que es sorprén gratament.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Dels Quatre Camins recorde especialment el barrancó que hi havia on ara està el polígon i el camp de les Pereres, on anàvem a jugar alguna vesprada en eixir de l'escola. Recorde també a la senyora Mercedes, l'avia del meu amic Andreu, que sempre ens rebia amb gust a sa casa del carrer Carlos Gomis per a fer-nos berenar de xiquets o alguna cassola d'arròs amb cigrons i panses de majors. Servisca açò com a mínim homenatge.

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Les falles fan poble: disfruteu-les.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

Imagine que, com en qualsevol associació o col·lectiu, tot és cíclic i depén de les persones que estan. Potser les persones d'eixos barris no han tingut mai la necessitat de fer falla i ja tenen les seues festes. O potser formen part de comissions d'altres zones. Carcaixent tampoc és tan gran...

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Gràcies per fer-me partícep de la festa i del vostre llibret.

133

Qui guarda quan tĂŠ, menja quan vol

137

EL CORRAL Al costat de ma casa hi havia un corral que sempre estava ple de brossa i d’animals.

La gallina es desperta i comença a cridar a tots els seus pollets perquè han d'esmorzar.

El pollastre quan s'alça es posa a cantar: "Mireu animalets el sol està allà dalt".

Ma mare duia dacsa per al rei del corral i per als conillets encisam o altre menjar.

I ja plena la panxa, van tots a passejar el pollastre, els pollets, els conills i la gallina gran.

I jo sempre alerta, els havia de cuidar, sempre darrere d’ells no anaren al barranc.

Chimo Lanuza Ortuño

141

President Infantil Escaneja i escolta

Estimats fallers i amics, Em fa molta il·lusió dirigir-me a tots vosaltres des de les pàgines d’aquest llibret, ja que per a mi és tot un orgull ser el President Infantil de la Falla Plaça de Les Dies.

Sóc faller des que vaig nàixer i tots els que m’heu vist créixer a la falla de segur que podeu imaginar l’emoció que vaig sentir el moment del meu nomenament. Va ser una barreja de sentiments: sorpresa, nerviosisme, vergonya, incredulitat,... però sobretot FELICITAT! I és que el meu cor vibra d’una forma molt especial amb la festa fallera. És cert que no podia ser d’altra manera, ja que la meua família ha estat vinculada a aquesta gran comissió des dels seus inicis, i tots ells m’han inculcat des de ben menut l’amor i respecte per aquesta meravellosa festa.

Em sent molt afortunat de representar tots els xiquets i xiquetes de la Falla Plaça de Les Dies. Sé que és una gran responsabilitat, però de ben segur posaré tota la meua il·lusió i les meues ganes per representar-vos com us mereixeu.

En aquest camí no estic sol; tinc l’honor de compartir aquesta aventura amb els millors companys que podia haver imaginat: Lola, Raquel, Ana, Natxo i Salva. De segur que viurem un any únic i irrepetible, ple d’experiències noves i gaudirem al màxim de cada acte. Tots junts formem un gran equip!

I ja per a concloure m’acomiade de tots desitjant-vos unes bones festes i us convide a que gaudiu fins a l’últim segon dels dies que s’apropen.

VISQUEN LES FALLES I VISCA LA FALLA PLAÇA LES DIES!!

Andreu Doménech Bellaescusa

142

Recompenses de Junta Central Fallera • BUNYOL D'ARGENT INFANTIL Bañuls de la Concepción, Valeria; Calatayud Peris, Núria; Puig Chorro, Joana; Roch Bosch, Claudia.

• BUNYOL D'OR INFANTIL Doménech Bellaescusa, Andreu.

• BUNYOL D'OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS INFANTIL Col·lectiu Comissió Infantil de la Falla Plaça de les Dies.

• BUNYOL D'ARGENT Ahullana Sánchez, Adrian; Albujer Almendros, Carlos; Benavent Ciancotti, Cristina; Biosca Domingo, Mar; Gómez Esplugues, Juan Carlos; Magazzu, Ivano; Oltra Cucarella, María; Vidal Barberá, Ana Mª.

• BUNYOL D'OR Amores Albelda, Adrián.

• BUNYOL D'OR AMB FULLES DE LLORER Cuesta Peiró, Carlos; Taléns Ferrer, Paula; Ferrer Albelda, Salvador; Gómez Vayá, José Luis.

• BUNYOL D'OR AMB FULLES DE LLORER I BRILLANTS Albelda de la Concepción, Rafael; Albelda Gimeno, Elena P.; Colom Escrivá, Gloria; De Pedro Michó, Mª Amparo; Col.lectiu Comissió de la Falla Plaça de les Dies.

144

Ni Cullà, ni Caullà... Cogullada Bernat Daràs i Mahiques Cronista Oficial de Carcaixent

Parròquia de Sant Bartomeu Apòstol de Cogullada (Foto: V. Benavent Mompó).

Enclavada en la Ribera Alta del Xúquer i situada en un dels paratges més bells de l'horta carcaixentina està situada la "Universidad de Cogullada", circumdada pel verd intens dels seus tarongerars i airoses i esveltes palmeres. Les referències històriques que posseïm sobre esta antiga alqueria, que igual que Carcaixent eren considerades en un principi com un rahal de la vila d'Alzira, són més be escasses, no obstant això es troba mencionada repetidament en la documentació medieval i el seu nom figura en quasi tots els mapes de l'antic Regne de València.

1. COGULLADA A TRAVÉS DE LA HISTÒRIA Segons l'autoritzada opinió de l'historiador Andrés Piles Ibars, compartida per diversos autors, Cogullada ja pertanyia al segle VIII, amb el nom de Togolla, a la diòcesi de Dénia. El canonge José Sanchis Sivera, a l'ocupar-se d'este llogaret, ens diu: "El seu origen es deu sens dubte a una alqueria bastant important del temps 145

de la dominació àrab. En el segle XV era la seua església un annex de la parròquia de Ternils, ja desapareguda, i que hui és un despoblat seu, i de tal importància, que en 1316, el rector de la seua matriu va sol·licitar residir en Cogullada, atenent la seua població i comoditats que s'oferien als feligresos escampats per tot el terme. Les inundacions del Xúquer, causades principalment per la construcció de l'assut de Sueca, van ser la causa que el seu veïnat, compost quasi tot de cristians vells, es traslladara a Carcaixent, a la vila dels quals es va incorporar per privilegi del 17 de juliol de 1589, desmembrant-la d'Alzira, a la jurisdicció del qual pertanyia...".

Víctor Oroval Tomàs, cronista oficial de Carcaixent, en un dels seus treballs històrics, al parlar de Cogullada, diu: "Cogullada o Cugullada (les dues formes són usades alternativament en els documents primitius) és un antic poblat el nom del qual prové, segóns Coromines, del llatí vulgar cuculliata=tossalet, nom plenament justificat pel marc topogràfic del seu emplaçament, més encara en l'Antiguitat i l'Alta Edad Mitjana, quan l'al·luvionament de les depressions circumdants era en un estadi menys avançat i la morfologia del terreny devia ser per això mateix més contrastada. És veritat que Cogullada no apareix entre les donacions que registra el Llibre del Repartiment, però cal tindre present que aquest llibre sols comprén la part de les terres repartides a la primera promoció de repobladors de la Reconquesta, part que en tot el país, sembla que no passà d'un terç aproximadament i que en el nostre cas particular passaria poc d'un sisé de les terres aleshores cultivades, havent estat la població musulmana en gran majoria (un 70% del total) fins les darreries del regnat de Jaume I. Històricament, a finals del mateix segle de la Reconquesta, Cogullada té una població superior a la del mateix Ternils, capital eclesiàstica del territori, i en el llibre de la peita de 1399 apareix amb més contribuents que ningun altre lloc del territori de la Orta del Cent: 108 Cogullada, seguit de Carcaixent, amb 99. Trobe que tot això autoritza a incloure Cogullada entre els antics nuclis de població d'ascendència romana, tant més si ho relacionem amb les restes de ceràmica trobades en superfície pels camps inmediats al poblat... ... El Llibre del Repartiment i la documentació subsegüents al temps de la Reconquesta testimonien l'existència d'almenys set alqueries o llocs habitats en aquella època: Carcaxén, Ternils, Benivaire, Vilella, Materna, Cogullada, Benimaclí, i el rahal de l'Alborgi..., de les alqueries no es repartí als cristians més que una part insignificant: 458 fanecades a Carcaxén, 78 a Ternils, 702 de Benivaire, 72 de Materna, 78 de Vilella i ninguna 146

de Benimaclí ni de Cogullada... La resta quedà de moment en mans musulmanes, conforme a la capitulació convinguda amb el Conqueridor...

El llibre de la peita de 1399, on trobem els contribuents dels quatre llocs que subsisteixen com a entitats de població..., ens dóna una idea de les cases que tenia cada un: Benimaclí 32, Ternils 26, Cogullada 108 i Carcaixén 99... Les altres partides rurals que porten el nom d'antigues alqueries tenen adscrites en el mateix baldufari finques la superfície de les quals suma: la de Ternils, 936 fanecades, la de Benimaclí 662, la de Cogullada 793, la de Materna 103, la de Vilella 114...".

L'any 1347 amb motiu de la guerra de la Unió, els llochs de Carcaxent e Cugullada, llavors subjectes a la jurisdicció d'Alzira, partidària dels "unionistes", van ser cremades pels "realistes" de Xàtiva, partidaris del rei Pedro II "El Cerimoniós", per a venjar la derrota soferta davant dels partidaris de la Unió, la batalla de la qual es va desenvolupar en les proximitats de la Pobla Llarga. Este fet d'armes va quedar reflectit en una de les declaracions fetes per un testimoni en el plet sostingut en 1380 entre la vila d'Alzira i el senyor de l'Alcúdia, el senyor Pedro Vilanova, sobre els límits del terme d'esta població independent d'Alzira, concedit pel rei després de la citada contesa militar. Heus ací el text de la citada declaració: "...diu que ell testimoni, en lo dit temps de la Onio viu cremar Carcaxent e Cugullada, que son de la orta del Cent, de terme o dins terme de la dita vila (Alzira) e apres los viu cremats diverses vegades e fon ffama publica e es entre los damunt dits que les hostes de Xàtiva ho havíen fet...".

De l'extensa documentació consultada es desprén que els habitadors del lloch de Cugullada es dedicaven principalment a l'agricultura, que va girar fonamentalment entorn del cultiu de l'arròs, la morera i el taronger, el que va obligar a perfeccionar el sistema de séquies.

Amb aquesta finalitat el 10 d'agost de 1653 se celebra un Consell General, davall la presidència de Monserrat Talens, lloctinent del justícia, Gaspar Canut, Bartolomé Noguera, Vicente Nicolau i Ermita de Sant Roc de Ternils.

Francisco Casanoves, ciutadans (Foto: J. Climent Mollà). jurats de la vila de Carcaixent i del 147

lloc de Cogullada, en què va ser acordat sol·licitar per part del rei Felipe IV el corresponent permís per a poder traure aigua del riu Xúquer i obrir una nova séquia. Petició que va ser aprovada el 17 de novembre de 1654. D'esta època és també la construcció de la derivació de la séquia entre Cogullada i Carcaixent, la Cequia Nova, per al que va necessitar també l'autorització reial en 1661.

Francisco Fogués Juan, diu que Cogullada: "...és l'antiga Togolla, que en el segle VIII pertanyia a la diòcesi de Dénia, i després per corrupció es va dir Cogolla, fins a quedar amb el nom que hui té de Cogullá. Sempre va tindre relativa importància, fins a l'extrem que en el segle XIV el capellà de Ternils passara a viure a aquesta població, però havent reclamat els veïns d'aquella, va haver de tornar de nou a la parròquia primitiva.

A la seua església es conserven molts dels objectes de culte de l'església de Ternils que van ser depositats en la mateixa quan la parròquia va ser traslladada a Carcaixent. Entre ells pot veure's una taula de nostra Senyora de la Llet i la imatge de nostra Senyora de la Salut a la qual tanta devoció han tingut els carcaixentins.

En l'època foral, Cogullada tenia carnisseria pròpia i dels seus veïns es nomenava un dels quatre Jurats que hi havia a Carcaixent, que era el que hui diríem tinent d'alcalde, el qual s'encarregava de defensar els interessos d'aquella població... Aquest càrrec va desaparéixer a principis del segle XVIII quan Felip V va abolir els furs de València. En l'actualitat existeix un alcalde pedani, que és el que vulgarment es diu alcalde de barri...".

Llocs i edificis emblemàtics Són llocs i edificis emblemàtics i dignes de realitzar una visita l'Ermita de Sant Roc (s. XIII), antiga parròquia de Ternils, i la Parròquia de Sant Bartomeu Apòstol de Cogullada de principis del segle XVI, reformada en el XVIII, estos dos edificis declarats monuments historicoartístics.

Altres llocs, no menys importants són: L'ermita de la Sagrada Família a la partida del Barranquet, alçada per mossén Francisco José Amador i Salom, beneficiat Ermita de la Sagrada Família del Barranquet. del Benefici de Sant Roc de Carcaixent, el (Foto: gloriaftuñon).

148

21 de març de 1878, hui completament arruïnada, en la que destacava un artístic retaule ceràmic amb la imatge de l'advocació titular, realitzat pel mestre ceramista Francisco Dasí i Ortega (València, 1834-1886). De la vista que va realitzar Luis B. Lluch Garín, el diari Las Provincias va publicar el 24 de juny de 1965 una ressenya.

Hui no queda res. Tot ha sigut espoliat: campana, imatges de la Sagrada Família i Sant Josep..., i el magnífic retaule de ceràmica també. L'última vegada que vaig girar visita tot era un muntó de ruïnes. Tots els taulellets de la sanefa que hi havia amb el nom del fundador i la data de la fundació, tot trencat per terra. En fi, una pena! La sort que tenim és que el retaule de ceràmica de la seua façana està en molt bones mans. Lloat siga Déu.

L'hort de l'Àguila o de les Palmeres, fins no fa molt seu del centre "Virgen Niña", de l'Associació de Pares de Discapacitats (ASPADIS), entitat sense ànim de lucre per a l'assistència i rehabilitació de xiquets i jóvens disminuïts psíquics profunds, fundada per mossén Vicente Aparicio i Tordera, rector de la Parròquia de Sant Roc de Polinyà de Xúquer (València). L'hort va ser fundat a les darreries del segle XVIII, pel doctor Antonio Colomina Garcia (1749-1795), advocat del Reials Consells de Sa Magestad i capità de Voluntaris Honrats, segons consta en una làpida de marbre que se conserva en la tàpia que el rodeja.

Hort de l’Àguila o de les Palmeres. Targeta fotogràfica de principis del segle XX. (Col. de l'Autor).

Hort de l‘Ermita. Postal editada pels anys cinquanta del segle XX. (Foto: Antonio Vidal).

L'hort de l'Ermita, de Don Matías o de Bellavista. Casa d'esplai alçada pel comerciant de taronges Matías Girona Mezquita, marit de Filomena Talens Tortosa (1837-1908), descendent de la línia iniciada per Manuela Talens i Mezquita, filla del primer Marqués de la Calçada. Envoltada de jardins i camps de tarongers, entre les preciositats que s'hi conservaven a l'ermita, Fogués Juan cita l'any 1922 entre altres el retaule gòtic que procedia, segons diversos autors, de la capella del Gremi de Fusters a València, hui albergat a la sala de "primitius" 149

del Museu de Belles Arts de Sant Pius V a València, realitzat al tremp sobre taula, d'anònim valencià pròxim al cercle de Pere Nicolau, datat cap a 1450; dos llenços que representaven el Davallament de la Creu i a l'Eccehomo, de excel·lent factura, i una trona també d'estil gòtic, en què apareix la següent incripció: "Redondilla / Se reserva con afán, / este púlpito por ser / donde predicó Ferrer / y también S.n Luis Belt.rán". El retaule fou depositat el 13 de novembre de 1925 en la Reial Acadèmia de Sant Carles a València, per la seua propietària, Concepción Montesinos i Cabrelles, viuda d'Estela, a través del seu fill Vicente Estela i Montesinos. El retaule fou comprat després per Francisco Javier Goerlich Lleó (València, 1886-1972), arquitecte municipal de València, i la seua dona, Trinidad Miquel i Domingo, i el donaren a l'Acadèmia. L'ermita va ser inaugurada el 9 de novembre de 1879, davall l'advocació de la Mare de Déu d'Aigües Vives.

L'hort de Zaragozá, conegut també com hort de Sant Lluís i hui com hort de la Serratella, lloc mític de l'imaginari dels carcaixentins, des d'on s'aprecia la riquesa del paisatge de Carcaixent i part del de la Ribera del Xúquer. Cal citar com element més destacable la bassa que a més de regar les terres de l'hort, antigament amb més de 200 fanecades, i altres horts dels voltants s'alimenta d'un motor pròxim, que extrau d'un pou subterrani més de 1.800 litres per minut.

Hort de la Serratella, de Zaragozá o de Sant Lluís. (Fotoszara).

L’heretat-granja de la Calçada pels anys seixanta del segle XX.

L'heretat-granja de la Calçada (s. XVIII). El nom de la Calçada, que rep l'heretat i la partida rural on està enclavada, guarda una relació directa amb l'antiga Via Augusta que, segons diversos autors, travessava el nostre terme municipal. Les dades mes antigues que posseïm sobre l'heretat-granja de la Calçada, daten de mitjan del segle XVIII, amb motiu de la fundació d'una primogenitura per José Talens Colomina (1715-1780), regidor perpetu de l'Ajuntament de Carcaixent (1739-1780), amb facultat reial de Felip V el 10 de maig de 1746. El primer hereu de la primogenitura va ser el seu fill Vicente Talens Garrigues i Colomina 150

Roser (1738-1797), primer marqués de la Calçada, títol de Castella concedit pel rei Carlos IV, el 9 de febrer de 1797. A la seua mort i després de llarc plet amb sa mare Maria Antonia Mezquita Cebrián, curadora i tutora del seu germà José María Talens Garrigues i Colomina Roser (1779-1803), la propietat de l'heretat va passar al seu fill Vicente Talens Mezquita i Garrigues Cebrián (Carcaixent, 1773-València, 1826), segon marqués de la Calçada, que havia sigut desheretat per son pare; heretant la primogenitura i títol de marqués, del que formava part l'heretat, després de la seua mort el seu oncle Antonio Talens Garrigues i Colomina Roser (17501835), després de nombrosos plets amb la seua neboda Maria del Carmen Talens Ulloa (Alcalà de Guadaira, 1803-Cadis, 1811), dona de Miguel Nicolás Galiano y Tejedor, marqués de Montortal. Amb la supressió de les primogenitures, va ser declarat hereu el seu fill Antonio Talens i Román (1814-1840), tercer marqués de la Calçada; succeint-li el seu germà José Talens i Román (1818-1869), quart marqués de la Calçada, el qual al morir sense descendència, va deixar hereva a la seua germana Josefa Talens Román (1817-1888), la que va nomenar hereu al seu fill Tadeo Ariño Talens (València, 1833-Carcaixent, 1909), prevere secularitzat i advocat. A la seua mort va deixar hereus de tots els seus béns als seus fills naturals José (València, 1885), Joaquín (València, 1886-Carcaixent, 1917), María de los Desamparados (València, 1891), Luis (València, 1894-Carcaixent, 1980) i María de la Concepción de la Concepción Cuquerella (València, 1898-Carcaixent, 1938), "fills naturals de la senyora Joaquina de la Concepció i Cuquerella", àlies els Marquesets, els que van vendre la seua part de l'heretat al llarg del segle XX. I finalment, el paratge natural de la Serratella, magnífic balcó des d'on es pot admirar el meravellós paisatge de la Ribera Alta del Xùquer, i on ens trobarem moltes plantes aromàtiques i medicinals: el conegut romaní (Rosmarinus officinalis), el timó (Thymus vulgaris), el coscoll (Quercus coccifera), la pebrella (Thynus piperella), l'espart (Lyngeum spartum) i el palmito o margalló (Chamaerops humilis), per citar-ne tan sols el més coneguts, així com bosquets de pins de la varietat del pi blanc (Pinus halepensis) i del pi pinyoner (Pinus pinea) i alguna carrasca (Quercus rotundifolia).

La Parròquia de Sant Bartomeu Apóstol de Cogullada Encara que des de molt antic sempre ha gaudit del títol de parròquia, no va ser fins al 29 de desembre de 1953, en què va ser creada per decret de l'arquebisbe de València, Marcelino Olaechea y Loizaga.

Es desconeix la data en què es va construir l'edifici, però no obstant sabem que ja existia a principis del segle XVI, coincidint amb la desaparició gradual del 151

poblat de Ternils. El fet, arreplegat per diversos autors, de que en 1317 el rector de la parròquia de Ternils sol·licitara residir en Cogullada, demostra que per aquell temps ja existia la seua església. En la Visita pastoral realitzada a la parròquia matriu de Ternils, el 7 de desembre de 1401, era vicari de Cogullada mossén Guillermo Armengol. En 1575 va passar a Cogullada el Benefici de Santa Margarida, fundat en la parròquia de Ternils pel rector Pedro Ferrer de Brusca "...molt prop de la conquesta d'aquest Regne pel senyor rei en Jaume el 1r".

El temple primitiu constava d'una sola nau amb altars laterals, en el que es van escometre diverses reformes a mitjan segle XVII, ampliant-se la nau i construint-se les capelles laterals, comunicades entre si a través de xicotets passos. Estes eren sis i la seua distribució és com seguix: a la dreta la dedicada a Sant Antoni Abad, al costat del campanar; la del Santíssim Crist de la Salut, coberta amb cúpula sobre petxines, que tenia als costats dos retaules dedicats a la Mare de Déu de Gràcia, coneguda popularment com la Mare de Déu de la Llet, taula procedent de Ternils, i a Sant Vicent Ferrer, la imatge del qual va donar en 1894 María Rita Vives i Daràs, viuda de José Llombart. En la capella següent, al costat de l'altar major, era venerat el Sant Bult de Nostre Senyor Jesucrist, on estava situat el púlpit. Per a sufragar la seua festa anual, la carcaixentina María Inés Gisbert, dona de Francisco Noguera, va disposar en 1774, que els seus hereus sufragaren perpètuament una dobla.

En la part esquerra la capella de la Mare de Déu d'Agost, als costats de la qual es podien veure els dos àngels de factura gòtica procedents de la parròquia de Ternils, que suportaven dos escuts amb les inscripcions "Gloria Libani" i "Decor Carmeli"; en esta capella estava col·locada la pila baptismal, de porland i granit, que es va estrenar amb el bateig de la xiqueta Asunción Amparo Cucarella i Morant, el 10 de maig de 1891, i sobre la qual es va col·locar en 1901 el retaule de Sant Joan Baptista, procedent tambè de Ternils. La del Sacratísim Cor de Jesús, i finalment la dedicada a la miraculosa imatge de la Mare de Déu de la Salut, la més important del temple, que va ser ampliada i decorada en 1692, sent vicari mossén Vicente Canut.

El retaule major era tot de fusta tallada i policromada, i corresponia com la major part dels objectes sagrats a la parròquia de Ternils. A la dreta de l'altar Major estava el faristol i l'orgue que va ser adquirit en 1758 pel vicari mossén Francisco Zorrilla. En 1901, va ser col·locat en la part esquerra, al costat de la porta d'entrada, un altar dedicat a Sant Doménec de Guzmàn; adossades a les quatre columnes de l'interior de l'església estaven les imatges de Sant Antoni de Pàdua, Santa Llúcia, Sant Joan Nepomuceno i Sant Blai. En la seua sagristia eren custodiats nombrosos i artístics objectes de culte, entre els que mereix especial menció la creu d'argent 152

amb un fragment del "Lignum Crucis", diversos llenços amb miracles atribuïts a la Mare de Déu de la Salut i un altre de grans dimensions de la Mare de Déu dels Desemparats, segons es venerava al Capitulet de l'Hospital General de València, procedent de l'ermita dedicada a llur advocació edificada al costat de l'Hospital de Carcaixent.

A l'esquerra la capella de la Mare de Déu de la Salut. Als deu anys de passada la guerra, a finals de l'any 1948, es va començar la seua reconstrucció. El 1996 va donar inici la construcció del retaule en escaiola, realitzat per José Francés Anaya, d'Alzira. Completa l'adornament de la capella les pintures "El papa Paulo III entrega la imatge de la Mare de Déu al pelegrí" i "Trasllat de la Mare de Déu de Ternils a Cogullada" de l'abans mencionat Peris i Guerola, realitzades en 1998, tot això sufragat per les Cambreres de la Mare de Déu. Entrant a mà dreta, es troba la Mare de Déu de Fàtima.

En 1865, sobre les ruïnes que hi havia, es va construir la nova casa Abadia, sent vicari mossén Pedro Talens i Tarragó; per a això fou necessari procedir a la venda d'un tros de terra de secà anomenat del Carrascal. Les obres van ser realitzades pel mestre d'obres Bernardo Martínez Oroval. El 25 de març de 1866, diumenge de Rams, el vicari mossén Francisco Casanoves, amb llicència de l'Arquebisbe de València, va beneir un Viacrucis col·locat en les parets de les cases de Cogullada.

El campanar és l'antic, però reformat i elevat fins a l'altura de 17 metres, al juliol de 1872. El 7 de setembre de 1873, vespra de la Patrona de Cogullada, va ser col·locat el rellotge. Per a la seua adquisició es van entregar 1.000 pessetes al comerciant Carlos Gomis, que el va comprar a una empresa de Barcelona.

Construït en maçoneria consta de tres cossos. El de les campanes té quatre finestrals amb remat de mig punt. En l'actualitat posseïx tres campanes: "Iesus Nazarenus", datada en 1518; "Nuestra Señora de la Salud", datada en 1803; i "Santa Bárbara", procedent de la parròquia del mateix nom. Abans de 1936 havien dues campanes més: "San Bartolomé", que pesava 6 arroves i va ser beneïda el 24 d'agost de 1880, i la "María Inés", va ser beneïda el 20 d'abril de 1890 pel rector de Carcaixent, 153

mossén Manuel Gozalbes.

Al costat de l'església i en la part que dóna al campanar estava situat l'antic fossar on van ser soterrats els veïns de Cogullada fins l'any 1817, que van passar a ser soterrats en el cementeri municipal de Carcaixent, construït al barri de la Muntanyeta. En 1863, sent vicari fra Antonio Cortés i Cantó, franciscà exclaustrat, les restes d'este antic fossar i de l'interior del temple van ser traslladades al citat cementeri.

2. SANT BARTOMEU APÒSTOL, PATRÓ I CAP D'ALTAR DE TERNILS I COGULLADA En temps de la Reconquesta de l'antic Regne de València pel rei Jaume I el Conqueridor, una vegada purificada la mesquita del lloch de Ternils, els nostres avantpassats van dedicar la seua naixent parròquia a l'apòstol Sant Bartomeu.

Natanael (Natan-el bar Tholmai, "Natanael, fill de Ptolemeu"); arameu: barTôlmay; grec: Βαρθολομαiος (Bartholomaíos). Segons el Nou Testament, Bartomeu (Canà, Galilea, s. I aC - Armènia, s. I dC) fou un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzaret. És venerat com a sant a tota la cristiandat. Fill d'un cananeu anomenat Ptolemeu, el seu nom real sembla que era Natanael (en arameu Natanel bar Tholmai). D'ací el nom "bar-Tolmay", en valencià Bartomeu, que significa fill de Ptolemeu. Segons el Nou Testament, aquest va veure Jesús de Natzaret ressuscitat al llac Tiberíades i fou testimoni de la seua ascensió al cel. Segons Eusebi de Cesarea, Bartomeu anà a predicar a l'Índia i, juntament amb Judes Tadeu, predicaren a Armènia, per això són els patrons de l'Església Apostòlica Armènia. El seu final va ser dels més cruels entre els apòstols, ja que fou escorxat viu i, finalment, decapitat. Així el representa la magnífica estàtua de marbre blanc de Cibo, en la catedral de Milà (Itàlia) i en les pintures i gravats del xativí José Ribera l'Españoleto (Xàtiva, 1591-Nàpols, 1652). L'any 1000 es van traslladar les seues relíquies des de Benevento (Itàlia) a l'església de Sant Bartomeu, aixecada en l'illa formada pel riu Tiver. El seu nom figura en el Cànon de la Missa entre els noms dels apòstols i la seua festa litúrgica se celebra el 24 d'agost.

De la importància de la devoció a Sant Bartomeu Apòstol durant els segles XVI-XVII, és el nombre de batejats amb el seu nom, a Carcaixent i Cogullada. A Carcaixent seran Sant Bartomeu i Santa Maria, patrons del lloc i de l'església, els que apadrinaran "als orfes, bastards o abandonats": Berthomeu Vicent, fill de Sent Berthomeu (1598), Antoni Daniel, fill de Santa Maria (1605).

El retaule de l'altar Major de la parròquia de Ternils estava presidit per la imatge 154

de Sant Bartomeu Apòstol (s. XIV); en ell també havien dos taules, Sant Pere Apòstol i el Salvador amb la sagrada forma en la mà. A més es troben documentats els altars dedicats a Santa Margarita, Sant Joan Baptista i Sant Antoni Abat. Al costat de l'evangeli va haver-hi unes pintures murals d'estil gòtic que van ser descobertes l'any 1887 per l'insigne arabista carcaixentí Julià Ribera i Tarragó que representava el Sant Sopar, i en ella apareixien els noms dels apòstols en caràcters gòtics i davall, fora del Sant Sopar, els sants màrtirs Abdó i Senén, els Sants de la Pedra. Dites pintures van tornar a desaparéixer davall d'una bona mà de pintura donada per anònim ermità. La pila baptismal era sostinguda pel pedestal romà, que en l'actualitat se conserva al vestíbul del Palau del Marqués de Montortal, amb la inscripció: FABIAE L[UCI] F[ILIAE] FABVLLÆ P[UBLIUS] LICINI[US] LICINIAN[US] MATRI PI[I]SSIMAE

Ternils es va anar despoblant per les terribles epidèmies, les contínues riuades del Xúquer, i finalment l'expulsió dels moriscos acaben per despoblar-lo totalment, i els seus habitants passen a viure a Carcaixent i Cogullada. En 1573 es trasllada definitivament la parròquia de Ternils a Carcaixent, passant amb el rector, uns 50 veïns de Ternils el que ens fa suposar que la seua població a mitjan segle XVI seria d'uns 300 habitants. Per aquesta època va passar també el patronatge de Sant Bartomeu Apòstol a Cogullada i de l'antiga parròquia de Ternils, amb el temps, esdevé l'Ermita de Sant Roc. Fins a l'any 1773 es deia una missa en l'ermita tots els divendres. També existia el costum que els rectors de la parròquia de Carcaixent, abans de prendre possessió d'esta ho feien en la citada ermita, per ser esta la parròquia de l'antiga Ternils. El 16 de setembre de 1737 és beneïda l'ermita de sant Roc de Ternils "primitiva parrochial de esta vila de Carcaixent...".

Amb la desamortització del segle XIX, l'ermita va passar a dependre de l'Ajuntament de Carcaixent. Davant de l'abandó d'esta i perquè no acabaren de destruir-se les poques obres d'art que es conservaven en esta ermita, l'Ajuntament en 1929, previ informe del cronista de la Ciutat, mossén Francisco Fogués i Juan, va ordenar que es traslladaren aquestes al museu municipal, instal·lat en l'última planta de la Casa Consistorial.

155

3. LA MARE DE DÉU DE LA SALUT DE COGULLADA La centenària devoció carcaixentina a la miraculosa imatge de la Mare de Déu de la Salut, especial protectora de la nostra població, es remunta a l'any 1539, quan per un anònim pelegrí que la va rebre a Roma de mans del llavors Papa Paulo III (Canino, 1468-Roma, 1549), segons piadosa tradició, va ser depositada en la parròquia del desaparegut lloch de Ternils -actual ermita de Sant Roc-, a la que van acudir els nostres avantpassats per a complir els seus deures religiosos, despertant molt prompte especial devoció.

De la sagrada Imatge Res no sabem respecte a l'origen de l'advocació, que ja apareix a principis del segle XVII. No existeix, a l'igual que en altres poblacions, la tradició del sorteig de l'advocació. Per la nostra part, som de l'opinió que ja vindria de Roma amb l'advocació de la Salut, per ser esta advocació Salus Populi Romani la patrona de la Ciutat Eterna, així com també la seua atribució a l'evangelista Sant Lluc.

L'any 1547 per exprés acord pres pels veïns de Cogullada fou restaurada pel pintor de Cocentaina Gaspar Requena perquè es trobava un poc deteriorada, possiblement a causa dels nombrosos avatars que patiria amb motiu del trasllat des de Roma; novament va ser restaurada en 1856, sent vicari mossén José Serra.

Al maig de 1936, va ser past de les flames en l'incendi provocat de l'església de Cogullada. Reproduïda a l'oli per Eduard Soleriestruch, "amb prou més bona voluntat que fortuna", fou novament entronitzada en la seua capella el 8 de setembre de 1944, festivitat litúrgica del Naixement de la Mare de Déu, amb grans i solemnes festes...; però el gust popular de l'època va preferir reproduir la imatge en escultura abans que l'autenticitat de la icona original de la Mare de Déu de la Salut.

De sobra coneguda és la piadosa tradició, segons la qual la imatge de la Mare de Déu de la Salut va ser un regal del papa Paulo III a un anònim pelegrí; referència que no apareix en el manuscrit, que no obstant la 156

fa igualment procedent de Roma i pintada per l'evangelista Sant Lluc, afegint una dada nova sobre la personalitat de l'anònim pelegrí, identificat per N. Ridaura, prevere al servei d'un anònim cardenal, després nomenat rector de la parròquia de Ternils. Per les dades que disposem, l'arribada de la imatge de la Mare de Déu de la Salut a Ternils tindria lloc per l'any 1539, sense poder precisar la data exacta, època que coincideix amb el pontificat del citat Papa (1534-1539).

De la Confraria de la Mare de Déu de la Salut En l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció de la Mare de Déu de Carcaixent, es troba una carpeta amb diversos documents en què hi ha constància que el papa Inocencio XII (1691-1700) va despatxar una butla, el 5 de desembre de 1691, concedint als veïns de Cogullada la facultat per a poder erigir una confraria amb el títol de la Mare de Déu de la Salut, amb la intenció pontifícia de què els fidels cristians pogueren guanyar les indulgències, jubileus, gràcies i perdons que es contenen en estes lletres, atorgades per a poder redimir els pecats dels confrares. El 9 d'agost de 1692, va ser constituïda amb l'aprovació de l'arquebisbe de València, fra Tomás de Rocabertí. Segons els capítols pels quals es regia la confraria mariana el Prior, màxima autoritat de la confraria, l'exercia el vicari temporal de la Parròquia de Sant Bartomeu de Cogullada. Era llavors vicari mossén Vicente Armengol. El Clavari, l'Escrivà i dos capellers eren nomenats pels càrrecs precedents. A més hi havia una junta de consellers, en nombre de sis, que assistien al clavari en el govern de la confraria i organització de la festa a la Mare de Déu de la Salut el 8 de setembre.

L'elecció de càrrecs tenia lloc el 25 de març o festa de l'Encarnació. També existia una Demanda, que ja se cita en la Visita pastoral de 1613, amb el producte de la qual eren costejades les despeses de la festa anual i la celebració d'una Missa i Salve en honor de la Mare de Déu tots els dissabtes de l'any. Amb aquest motiu el vicari de Cogullada tots els anys recorria la nostra població, recol·lectant les ofrenes dels carcaixentins, que solien consistir en cereals i metàl·lic; per a efectuar la mateixa es feia imprescindible l'ajuda d'una haqueta, sobre la qual es carregaven els grans, i venia a donar el caràcter típic d'esta col·lecta que rebia el nom de Replegà. Amb este mateix fi dos dones de Cogullada recorrien la població i horts del seu terme, portant en braços una xicoteta urna-capella —que encara se conserva— amb una reproducció pictòrica de la venerada Imatge, que es troba contornada per una senzilla garlanda de flors, i en la que hi ha un caixetí per a depositar les almoines.

L'any 1987, a instàncies de José Luis Vila Noguera, i comptant amb l'aprovació del rector Vicente Pastor Bañuls, va ser creada l'Associació de Cambreres de la Mare de Déu de la Salut, amb l'objecte de fomentar el culte i devoció a la Mare de Déu, així com de cuidar de l'ornament de la seua capella.

157

De les rogatives i festes de Gràcia El 12 de març de 1642, els Jurats de la vila de Carcaixent, en agraïment pel benefici de l'abundant aigua, aconseguida per la seua mediació, per la qual es van poder salvar les collites, van manar celebrar en Cogullada una Missa cantada en acció de Gràcies a la Mare de Déu de la Salut. El 6 de març de 1644, la venerada Imatge va ser traslladada en processó de rogativa a la parròquia de Carcaixent, en la que es van celebrar solemnes misses cantades al llarg de huit dies. Trasllats semblants es van produir en els anys 1642, 48, 51 i 61.

En 1854 els carcaixentins es van traslladar a Cogullada el 12 de setembre per a implorar de la Mare de Déu de la Salut la seua protecció i empar en tan terrible malaltia; es cantà una Missa de Rogativa, amb sermó, i a la vesprada va ser treta en processó la sagrada Imatge. El 29 de juny de 1885, novament es va fer una altra rogativa: "...va eixir la Verge de la Salut principal o de la Capella en processórogativa per tot el poble de Cogullada. Amb motiu del còlera i sent vicari don Salvador Cogollos...".

ARXIUS CONSULTATS I BIBLIOGRAFIA Arxiu del Regne de València Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció de Carcaixent Arxiu Metropolità de l'Arquebisbat de València Arxiu Municipal d'Alzira Arxiu Municipal de Carcaixent Biblioteca del Palau Reial de Madrid Biblioteca Pública Municipal "Julià Ribera" de Carcaixent.

Registre de la propietat d'Alzira.

Reial Acadèmia de la Història de Madrid ABASCAL, J. M. i CEBRIÁN, R., "Los informantes valencianos de Jaime Villanueva y las inscripciones romanas de los territorios de Edeta y Saetabis (Hispania citerior), dins Archivo de Prehistoria Levantina, tom XXV, València, 2004.

AGULLÓ PASCUAL, J. B., "De nuestras crónicas. Los Franciscanos en Carcagente", dins La Acción Antoniana, 1973-74.

BLASCO LAGUNA, R., Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, Levante-EMV, 2005, pàg. 133.

BOIX RICARTE, V., Memória histórica de la inundación de la Ribera de Valencia en los días 4 y 5 de noviembre de 1864, 1865.

158

BORREDÀ, C., "Carcaixent: El consistorio rastrea las pinturas ocultas de la ermita medieval", dins Levante-EMV, 2003.

BUTLLETÍ OFICIAL DE L'ARQUEBISBAT DE VALÈNCIA. CABANILLES PALOP, A. J., Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia, Madrid, 1795-1797, tom I. DARÁS MAHIQUES, B., "La Mare de Déu de la Salut de Cogullada", dins Carcaixent. Festes Patronals i Majors 1991.

DARÁS MAHIQUES, B., "La Parroquia de Cogullada", dins Programa de Festes de Cullà 1994.

DARÁS MAHIQUES, B., "Cogullada en el Manifest de l'Any 1510", dins Programa de Festes de Cullà 1998.

DARÁS MAHIQUES, B., Els carrers i les places de Carcaixent. Història i anecdotari, Ajuntament de Carcaixent, 2007.

DARÁS MAHIQUES, B., "San Bartolomé Apóstol, Patró i cap d'altar de las Parroquias de Ternils y Cogullada", dins Programa de Festes de Cullà.

FOGUÉS COGOLLOS, F. J., Efemérides Carcajentinas, Madrid, Imp. de l'Asil del Sagrat Cor de Jesús,1902.

FOGUÉS JUAN, F., Historia de la Devoción a la Santísima Virgen en Carcagente, Carcaixent, 1922.

FOGUÉS JUAN, F., La piedra romana de Ternils (1927).

FOGUÉS JUAN, F., Historia de Carcagente. Compendio geográfico-histórico de esta ciudad, Carcaixent, Imp. Baldomero Cuenca, 1934-36.

GARCÍA CÁRCEL, R., "El censo de 1510 y la población valenciana en la primera mitad del siglo XVI" dentro de Saitabi, XXVI, 1976.

GARCÍA MARTÍNEZ, V. i PONS ALÓS, V., "L'Antroponímia a través dels registres parroquials: Noms de bateig a Aiora, Xàtiva i Carcaixent (segles XVIXVIII)", dins Boletín de la Sociedad de Onomástica, XXVIII, juny de 1987 i en Carcaixent. Festes Majors 1990.

GENT, núm. 20, desembre 2004. "l'Església de Sant Bartomeu de Cogullada recupera el rellotge restaurat i una de les campanes".

GIL SANCHO, J. “La Carcaxén Ibérica", dins Programa de Festes Majors Carcaixent 1982, Ajuntament de Carcaixent.

LÓPEZ SELLÉS, J., "Carcaixent según un manuscrito del año 1791 (El Informe Fabián y Fuero)", dins Programa de Festes Patronals de 1986, editat per la Cofraria 159

de la Mare de Déu d'Aigües Vives.

MOLLÁ ALCANYÍS, S. A., Escrituras en Campanas, tesi doctoral inèdita (1997).

MONTAGUD PIERA, B., "Carcaixent", Catálogo monumental de la Provincia de Valencia, 1986.

MUÑOZ LUCIENTES, M. E., Descripción de los pueblos, yglesias y parroquias pertenecientes al Arzobispado de Valencia fuera de la capital, sacado de los archivos de dicho Arzobispado de orden de S. M. por don Miguel Eugenio Muñoz, ministro de Audiencia, RAH, Catàleg de manuscrits. Manuscrit C-20. 9/5432. "La villa de Carcagente y Cogullada (1751)". Programa de Sant Bonifaci Màrtir 1993.

OROVAL TOMÀS, V., "Arrels de Carcaixent. El manifest de 1510", dins Carcaixent. Fira i Festes 1978 i OROVAL TOMÀS, V., "El poblament dels territoris del terme de Carcaixent en els temps anteriors a la Reconquista", dins Al-gezira, números 4/5, octubre 1988.

SIGNES, F., "L'ermita de Sant Roc de Carcaixent declarada monument històric artístic provincial" dins Generalitat, setembre 1981.

SOLERIESTRUCH, E., "La Verge de la Salut, Patrona de Cogullada", dins Levante, 6 de octubre de 1973.

SOLERIESTRUCH, E., "Nuestra Señora de la Salud", dins Estampas biográficas de la villa de Carcagente, Carcaixent, 1950.

TORRES FAUS, F., "Quatre-cents aniversari de la concessió del títol de Vila Reial a Carcaixent", dins Programa de Festes Majors a Carcaixent 1989.

VALLS DÍAZ, A., "La ermita de Sant Roc, un pedazo de historia de Carcaixent que se hunde". dins Las Provincias, El Dominical, 20 març 1983.

VENTURA CONEJERO, A., "Inscripciones romanas de la Provincia de Valencia", en Archivo de Prehistoria Levantina, 1975.

VICIANA, M., Libro tercero de la Chronyca de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno: copilada por Martin de Viçiana natural de la villa de Buriana dell mismo reyno, dedicado al muy esclarecido y reverendissimo señor don Fernando de Aragon dignísimo Arçobispo de Caragoça su señor. Impressa con licencia de la Sancta Inquisición. Año de M.D.LXIII, fol. XLXXII. VIDAL CORELLA, V., "La Valencia de otros tiempos: La fiesta de San José y las fallas de antaño", dins Las Provincias, 19 març 1989.

VILLANUEVA, J. L., Viaje literario a las iglesias de España, Madrid.

160

Tota pedra fa paret

Isabel Martí Isabel Martí Piera. Vaig nàixer a Carcaixent i a ma casa sempre m'han dit que m'apuntaren abans a la falla que al registre. Vaig pertànyer a la Falla Placeta Les Dies tota la meua infantesa, fins als 12 anys. Quan es va fundar la falla Pes de la Fulla, vaig seguir a la meua família fins allí i després m'hi vaig quedar. Vaig ser-ne Fallera Major de la comissió per sorteig en les falles de 2002. Vaig estudiar Filologia Hispànica però el que havia estat només una afició desenvolupada a les presentacions falleres i al Grup de Teatre Àgora em va empentar a continuar els meus estudis universitaris amb la llicenciatura d'Art Dramàtic. Ara sóc actriu, escric i dirigisc teatre.

1. Eres més de barri o del centre?

Jo sóc de Passeig, parc i placeta del Convent... per motius evidents: el meus pares viuen al Passeig, vaig anar a Navarro Daràs i la botiga de la meua família està front al Kiosket.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Cullà, Santa Bàrbara, Muntanyeta, Les Barraques, La Barraca d'Aigües Vives, i Quatre Camins.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Cada barri aporta una part de la història del poble. Som una suma d'històries.

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Part de la meua família ve de Cullà i els meus iaios van viure un temps junt a les vies del tren, cosa que també em vincula molt a la perifèria.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

En veritat jo no he viscut moltes coses a Cullà, però si no m'equivoque, és l'origen del nucli urbà de Carcaixent. Arrel de les crescudes del riu Xúquer, allunyant-nos 162

del perill, el poble es va establir en el que hui és el centre de Carcaixent. Però m'atrau molt el barri de Cullà i pense que no el tenim prou incorporat. Segur que hi ha gent de Carcaixent que ni tan sols hi ha estat.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Abans que existira el pont que passa per damunt les vies a l'eixida sud, hi havia una via morta o un camí de terra junt a la via... Anàvem pel mig dels horts a Cullà a peu. Allà vivia una amiga de la meua iaia que tenia bassa i molts gossos i flors.

Em semblava un camí de conte. Des que van construir el pont, sóc incapaç de redescobrir aquell camí. És com si haguera desaparegut.

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Són un dels principals elements socialitzadors de Carcaixent. A banda, dins les falles tenen cabuda molts tipus d'afició: des del que només vol passar-ho bé, al que li agrada organitzar actes, passant per moltes inquietuds artístiques. En un món tan individualista com el que es promou hui per hui, tindre un teixit associatiu tan potent com ara el faller és una forma de combatre la dissolució de la idea de poble.

El mateix passa amb el Ral·li i altres associacions locals, però les falles tenen un recorregut al llarg de tot el calendari que no permeten que decaiga l'atenció.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

Alguna vegada he sentit dir que no som poble per a tanta falla i que les falles menudes no poden fer ni aspirar a algunes propostes que sí poden afrontar les grans comissions. Però jo crec que les comissions menudes tenen altres avantatges. Crec que el més important és tindre una identitat diferenciada. O potser té a veure amb una tendència global de centralisme: de la mateixa manera que a nivell nacional sembla que les coses importants es couen a Madrid, i a nivell autonòmic a València, a Carcaixent potser s'estiga perdent l'orgull de barri, els trets diferenciadors.

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Crec que sovint al món de les falles se'ns oblida la curiositat de la història, de saber d'on venim, com s'establiren certes tradicions, certs costums, promoure la part cultural de les falles (perquè la part d'oci ja es promou a soles), que les falles siguen un focus de cultura també, d'investigació (per què no?). A mi m'interessarien unes falles així. I pense que la Junta Local Fallera té molt a fer en eixe sentit.

163

José Mª Boquera José Mª Boquera Oliver. José Mª va nàixer a Carcaixent el 10 de juny de 1929. En 1963, es va doctorar en Ciències Polítiques, Econòmiques i Comercials per la Universitat Complutense de Madrid. És Catedràtic de Dret Administratiu. Va ser Vicerector de la Universitat de Valladolid, Secretari Adjunt de la Comissió Espanyola de Cooperació amb la UNESCO, President del Port Autònom de València, Degà de la Facultat de Dret de la Universitat de València i Corresponent de la "Real Academia de Jurisprudencia y Legislación".

1. Eres més de barri o del centre?

Jo sóc de Carcaixent sense barri. He viscut tota la vida en el centre del poble.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Per a nosaltres que hem viscut en el poble sempre hem dit que hi havia tres, serien Les Barraques, Santa Bàrbara i La Muntanyeta. A Cogullada no li solien dir barri, seria un nucli urbà fora de la població, jo mai he dit que fora un barri. I la Barraca era igual que Cullà, era el poble de La Barraca 3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Crec que no aporten res. Els barris s´han format com a conseqüència de la expansió de Carcaixent acollint a gent modesta. La gent més acomodada vivia en el, podem dir, centre del poble i la més modesta anava a les zones més allunyades i constituïren els barris. Jo crec que hi havien inclús diferències entre ells. Els que vivien en Santa Bàrbara creien que vivien en una zona millor, després els de La Muntanyeta i per últim els de Les Barraques, que era el barri que arreplegava a la gent que arribava a Carcaixent sense mitjans. Hi havia una convivència entre els barris i el poble.

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Jo em sent molt de Carcaixent. Encara que el col·legi del barri dels Quatre 164

Camins porta el meu nom, no vaig tindre una vinculació directa en el barri. En aquella època l´Ajuntament em va demanar una sèrie de coses en Madrid i jo m´ocupava d´elles. Quan es va crear l´Institut de batxillerat em van fer intervindre, i una sèrie de persones, dins de les quals hi havia un amic meu, perquè si no tens un amic no te donen res, van proposar que li posaren el meu nom a l´institut. Al final van pensar que seria massa per als meus mèrits. Per això van proposar posar-lo al col·legi que per aquella època estaven construint. De totes maneres, estic molt content i pagat que el col·legi porte el meu nom.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

El barri dels Quatre Camins és un barri de gent treballadora on han posat el polígon industrial i en certa manera és el motor industrial del poble.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Quan jo era menut el barri dels Quatre Camins no existia, hi havia algunes cases després de la Vieta que separava el parc dels camps. El barri el va fer Don Enrique Pelufo molts anys després. Que jo tinga consciència de les coses, podem dir que siga els anys 40, al barri de San Antoni ja no existien les barraques que li donaven el nom al barri. En la Barraca d´Aigües Vives teníem una caseta de camp on vam passar la guerra. Jo crec que el nom de Barraca va nàixer perquè al costat de la font de la Falzia van fer un hostal i al voltant d'ell es va formar la Barraca.

Recorde anar moltes vegades en el trenet i baixar en el Monestir.

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Ací en Carcaixent, no. Jo he sigut espectador i poc més.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

Com ja he dit abans, aquests barris sempre han sigut formats per gent humil que no estaria per a moltes festes. Seria complicat portar avant una comissió fallera amb la gent del barri.

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Res més. Que ha sigut un plaer poder col·laborar en este llibret.

165

Qui guarda quan tĂŠ, menja quan vol

169

UN POBLE

Un poble és la gent que matina i treballa, que et saluda al portal quan camí de l'escola hi dus la canalla. És aquella veïna que et frega l'escala, és l'avi al balcó i la seva mirada per on passa, de nou, la vida passada. És l'amic sense feina, és l'amiga malalta, són els dies de boira o els d'un sol que t'esclafa.

Un poble és la plaça.

Les tertúlies al bar, i la romaguera que et fa arribar tard.

Són les nits d'estiu, les d'aire candent, i aquelles altres vora el foc roent.

Són tots els que arriben i els que anem perdent.

Un poble és la pell amb la que t'has vestit.

La parla, n'és l'esperit.

Núria Freixa

173

Padrina Escaneja i escolta

Una vegada més, em plena d'orgull dirigir-me a tots vosaltres, però ara com a Padrina d'aquesta falla.

Amb l'avantatge d'haver-vos representat com a Fallera Major Infantil i Fallera Major, sé que serà un gran exercici i continuaré posant les mateixes forces o més si cap, perquè així ho siga.

No obstant, la meua experiència no em facilita la dificultat de sintetitzar amb quatre frases tot el que voldria dir i agrair-vos, no és tasca fàcil.

Amb el cor a la mà vos dic que estic molt orgullosa de veure créixer aquesta gran família, que m'ha vist créixer a mi, gràcies a la participació, cooperació i feina de cadascú de nosaltres fem que siga la nostra gran falla.

Ara ja es sent el caliu del foc, l'olor a pólvora, s'escolta la música de cercavila, els somriures i el comboi, l'alegria que ens envaeix quan s'acosta la festa fallera.

Ara ja toca deixar enrere el treball ben fet, i és hora de viure i gaudir com tots sabem.

Visca les falles i visca la Falla Plaça de les Dies!

Ana Chorro Gil

174

Explicació Falla Gran Tribu: Del llatí tribus, una tribu és un grup social en el qual els seus integrants comparteixen un mateix origen i certs costums i tradicions. Algunes de les tribus més famoses les coneixem d'haver-les vist en documentals, pel·lícules i programes de televisió, perquè les seues tradicions i la seua acolorida vestimenta no han passat desapercebudes. Unes altres, en canvi, continuen sent grans desconegudes per a molts viatgers.

La falla d'enguany parla del concepte social de tribu. Un escenari perfecte per mostrar diferents escenes que, embolicades de misteri, ens transportaran cap al més profund del continent africà. Al cap i a la fi, les tribus, els barris i les falles tenen molt en comú.

La tribu, en el sentit tradicional, sorgeix a partir de l'associació de diverses famílies que habiten un determinat territori. Aquest grup social queda sota el lideratge d'un cap o patriarca, que sol ser una persona major i respectada per la resta dels integrants. Pel que fa als barris, és obvi que són una subdivisió amb identitat pròpia d'una ciutat o d'un poble amb un sentit comú de pertinença dels seus habitants basat en la proximitat o història. I pel que respecta a les comissions falleres, la majoria d'elles tenen un nom que normalment coincideix amb l'encreuament de carrers on es planta el monument, tindríem per tant definit el seu territori. Així mateix, les comissions falleres solen regir-se per unes normes pròpies (com les tribus), solen tenir uns estatuts aprovats per la majoria dels fallers i s'organitzen al voltant d'una Junta Directiva encapçalada pel President de la Falla. Tanmateix, les comissions falleres són les encarregades de mantenir vius els costums i tradicions de la festa fallera, de la forma d'ésser i de viure del poble valencià.

No podem oblidar el concepte de "tribus urbanes" que també apareix representat al nostre monument; eixos grups composats per joves, adolescents que comparteixen interessos, indumentària i estètica personalitzada, i que en relació a la resta constitueixen una clara minoria, i per això els cataloguem com a estranys.

Al nostre monument mostrarem com el món faller es transforma i es converteix en un reflex de la societat del nostre municipi, cada vegada més multicultural, visibilitzant les diferents cultures que cohabiten al nostre poble. Un poble on la integració social i la diversitat cultural ens beneficia a tots.

176

Monument: Kenia-L

177

La Barraca i la Vall d'Aigües Vives Eugenio García Almiñana Cronista Oficial de l´Entitat Local Menor Catedràtic de Geografia, Història i Art

Vista de l'antiga Colònia, avui el British School, i la serra de les Agulles.

La Vall d'Aigües Vives i el seu poble, la Barraca, han estat molt unides a Carcaixent des del segle XVI en endavant, a partir de la segregació carcaixentina d´Alzira durant el regnat de Felip II en 1577, quan al crear-se el nou terme municipal carcaixentí, una part, la més menuda de la vall, la situada al sud del mateix, va passar al seu territori. Precisament, el convent agustí quedà emplaçat en el nou terme municipal de Carcaixent. Així doncs, la nostra vall i els seus pobladors han estat integrats al terme municipal alzirenc des del segle XIII al XVI i des d'aquest moment fins ara, als d´Alzira i Carcaixent. L´actual Entitat Local Menor segueix sense tindre delimitat el seu territori amb un llarg enfrontament jurídic amb el municipi d'Alzira.

Ni cal dir, perquè tots ho sabem, que el nostre poble ha estat sempre més 179

relacionat amb Carcaixent que amb Alzira. Bona prova és que els soterrats de la vall ho han fet i ho fan al cementeri carcaixentí encara avui. El trenet de via estreta, el dinamisme taronger i les relacions familiars o educatives fomentaren, durant molts anys, eixa relació tan estreta. És veritat que en 2019 les coses han canviat i ara és Alzira la que rep més barraqueres i barraquers per les qüestions sanitaries, de compres i de diversions, però encara queda prou del que passava abans. Tots el dimarts hi ha autobús per anar al mercat carcaixentí, com ha marcat sempre la tradició.

Cal no que oblidar que la part més antiga de la Barraca i les primeres cases que s´establiren foren al costat de la Font, per tant en terme de Carcaixent. Durant el segle XVIII i bona part del XIX va ser més gran la part del poble fora del terme alzireny.

A més i més, les autoritats de Carcaixent sempre feren més cas a les reivindicacions, com ho demostra el fet que la primera escola nacional fou impulsada per elles en 1919, dalt de la casa parroquial, al costat de l´església.

Així mateix, que la Mare de Déu d´Aigües Vives, patrona del convent agustí i trobada a l´Olivereta de la nostra vall, siga patrona de Carcaixent des de la desamortització de Mendizábal en 1836, quan els frares abandonaren definitivament el convent i, a la vegada, la patrona de la Barraca, demostra els intensos vincles dels que hem parlat abans.

EL MEDI NATURAL El relleu de la vall d´Aigües Vives és molt particular. Allí estan les darreres estribacions del Sistema Ibèric a la Comunitat Valenciana en la Serra de les Agulles.

En efecte, al sud del Xúquer s´alça eixe muralló que es denomina la Serra de Corbera que té com a punt més elevat el Cavall Bernat de més de 500 metres d´altitud i que conforma una sèrie de valls paral·lels: Murta, Casella i Aigües Vives.

La nostra vall és un anticlinal desventrat amb terrenys del Secundari, concretament dels períodes juràssic i cretàcic que corresponen a una estructura calcària on l´acció de les aigües al llarg de milers d´anys, determinen les formes càrstiques amb nombroses coves i avencs, aigües subterrànies i fonts a les quals es refereix el mateix nom de la vall i poble.

La denominació de Serra de les Agulles ve donada per les crestes de forta pendent què fan la impressió de més altura que la que realment té perquè no aplega als 400 metres. Este relleu configura la part nord de la vall.

180

La part sud és d´un relleu més suau i menys elevat. Estes muntanyes es denominen del Realenc i del Convent, encara que alguns especialistes les anomenen com de la Barraca d´Aigües Vives. Hi ha, com vorem, barrancs perpendiculars a la vall i que les separen. Són de xicoteta longitud. Destaquem el Barranc Gran i el de la Falzia.

L´Estret obri la vall si venim des d´Alzira o Carcaixent. Va eixamplant-se, siguent la part més ampla la central, allí on es troba el poble. El Portitxol, històricament anomenat de Maranyen, permet la connexió amb la Valldigna, una subcomarca de la Safor.

La vegetació natural ha estat modificada des de temps immemorials per l´acció dels éssers humans que l´han alterada considerablement. Inicialment hi havien carrasques abundants, cosa que avui no, ja que el que predomina es el pinar amb la versió de pi carrasco (pinus halepensis) de caràcter piròfit que quan es crema té una ràpida recuperació. La seua degradació marca l´existència de la màquia on predominen, entre d´altres, el palmito o margalló, avui protegit, però que fa uns anys les seues arrels es venien.

S'ha de parlar també de la vegetació adaptada a l´aridesa, anomenada xeròfila i que és la degradació de la màquia. El romer, timó, el rabo de gat i altres en són característiques d´ella.

La degradació dels sòls i la contaminació de les aigües subterrànies no són massa diferents d´altres llocs del seu entorn. Tindre en compte que la introducció massiva dels cítrics a la vall i la utilització de nombrosos productes químics de síntesi a partir dels anys 60 del segle passat i la seua continuïtat fins avui, ha fet que es degraden.

L´aigua és cara a la nostra vall i prové dels motors de reg que exploten les aigües subterrànies. Destaquem, històricament, els de Montagud, Flauteros i Botànica.

També és important el de l'antiga Colònia de Bancaixa i el dels Crusaos. Com hem assenyalat en línies precedents, el pou de la Barsella (Forcadell) és el que abastix d´aigua potable a La Barraca, de bona qualitat.

Per evitar la contaminació s´ha construït una depuradora en la partida de l´Assegador en terme d´Alzira. Aixó i tot, dir que l´abundància de l´aigua a no massa metres de profunditat, ha fet que els nombrosos xalets de tota la vall, compten amb pous particulars que permeten el regadiu del minifundi i l´abastiment de les piscines a l´estiu.

Com l'aigua potable de la Barraca és de bona qualitat i és per fer-la servir en activitats pràcticament urbanes i domèstiques no és gens cridaner que el vessament de les aigües tractades en la depuradora presenten també una relativa bona qualitat 181

química que les fa idònies per a ser un factor positiu de recàrrega artificial de l'aqüífer que nodreix el barranc receptor. No obstant això, es podria aprofitar per al reg de degoteig, amb un rigorós control analític, i aprofitar millor les aigües la major part de la temporada de regs, cada vegada més extensa deguda al comportament de l'oratge que tots estem vivint i patint.

Un dels problemes fonamentals és que cada xalet té el seu pou per arreplegar les aigües residuals i sabem que hi han centenars. Això fa que els contaminants dels fecals afecten als terrenys propers i, també, als recursos hídrics subterranis, però no incidixen en el que hem comentat abans, de la bona qualitat de l´aigua potable del poble i de l´acció de la depuradora que és molt positiva.

LES QÜESTIONS POBLACIONALS La vall d´Aigües Vives ha tingut poca població al llarg de la història. A finals del XVIII havien un 50 pobladors, majorment al voltant de la font del poble i només unes poques cases al costat del camí Real en terme d´Alzira, on s´ubicava la famosa venta arrendada a un habitant de Tavernes de la Valldigna. En alguna fotografia d´inicis del segle XX podem comprovar el buit del carrer Pintor Sorolla actual, un dels principals de la Barraca, així com el que està al voltant de l´estació del trenet.

Anem a veure algunes dades poblacionals a partir de les sèries completes, després de la destrucció de l´Arxiu Municipal carcaixentí per l'incendi de tots conegut dels fets de 1911.

La població de La Barraca en 1930 era de 343 habitants, sumant els del terme de Carcaixent i Alzira. Passa la Guerra Civil i en el recompte de 1940 ja són 585, un augment notable que es va deure a una forta immigració extraprovincial, degut a gent que buscava menjar i treball en un moment de pocs jornals i molta La Barraca als anys 30 del segle passat. Foto de Bernat Daràs. Es fam. En 1945 es disparà tracta d´una imatge molt emotiva on s'aprecien les cases de la als 726 habitadors, en un part de Carcaixent millor agrupades que les de la part alzirenya.

182

moment que, com sabem, les famílies tenien molts fills. Les dades de 1960 són significatives. El poble segueix augmentant fins arribar als 808 habitants. Amb el desenvolupament econòmic d´Espanya va disminuir la natalitat, i així, en 1975, any de la mort de Franco, es contabilitzen a la Barraca 671 habitants. Foren els anys 70 del segle passat on les famílies ja tenien menys fills i no havia immigració.

Ens sembla fer un anàlisi de l´evolució poblacional a partir del 2000 fins avui per tindre comparacions en les dades d´abans i analitzar quina és la situació actual.

Visualitzem el següent quadre estadístic de l'evolució de la població de la Barraca en la part d'Alzira, en la de Carcaixent i el total del poble.

H= HOMES D=DONES

A posteriori, hem obtingut les dades corresponents al 2018 que donen per a la Barraca pertanyent a Alzira, 842 habitants (431 H i 411 D). Per a la part del poble que correspon a Carcaixent tenim 20 H i 21 D, és a dir, 41 habitadors en total. Si sumem, vivien a la Barraca en aquest any 883 persones.

Cal esperar fins el 2005 per a que les xifres superen les de l´any 1960. A partir de llavors, la població barraquera va augmentant fins aplegar a més de 900 en 2012, per a mantindre's després, entre 850 i 874.

LES QÜESTIONS ECONÒMIQUES Començarem per l´agricultura. Històricament la vall ha tingut pocs conreus, encara que el seu convent fou fundat pel rei en Jaume al segle XIII. Regadiu quasi 183

inexistent i el poc terreny treballat que hi havia era de secà amb oliveres, vinyes, garrofers, blat i ordi. El segle XVIII fou el de major expansió agrícola, destacant la morera i augmentant els arbres fruitals, així con l´extensió de fanecades dedicades al regadiu, sobre tot en el domini directe dels agustins.

Eixa característica de secà es manté fins l´èxit dels tarongers ja al segle XX, seguint les pautes marcades per Carcaixent i Alzira. Als anys 30 del segle XX es van posar en marxa motors importants de reg que abastiren les necessitats del nou conreu que s´ha convertit pràcticament en un monocultiu.

Ha predominat i predomina el minifundisme amb parcel·les xicotetes de menys de 8 fanecades. Les finques més importants pel seu tamany són en l´actualitat, la nomenada finca de SOS i la de Fruites El Bollo que va adquirir una bona part de la propietat agrària de Bancaixa que pertanya a la antiga Colònia de la Caixa d´Estalvis i Monte de Piedad de València.

Així com observem en altres llocs que s´ha produït una gran reconversió del taronger al caqui o als magraners, en la vall d´Aigües Vives no ha sigut important fins ara i es manté el conreu de la taronja com a fonamental. Relacionada amb ella hi ha un magatzem en actiu.

La ramaderia no existeix pràcticament avui. Al llarg de la història sí que va ser important. Des de l´Edat Mitjana, venien ramats de Conca i Terol que pagaven drets d´herbatge al convent degut a les nombroses possibilitats que tenia la vall en aquest sentit. També els alzirenys i carcaixentins portaven el seu ramat a pasturar, enfrontat-se amb els drets conventuals i portant endavant nombrosos litigis i enfrontaments jurídics. A l´etapa franquista va ser important la denominada finca del Porcater on hi havia una granja de porcs de bona grandària.

No hi ha indústria a la vall peró ha sigut tradicional l´obtenció de bona materia primera (greda) per a les nombroses terrisseries del nostre poble que han treballat i venut fora la seua producción artesanal de cànters, botiges, plats i tot tipus de recipients per a les cuines. També ha tingut la seua importància la fabricació de calç com demostren no només els nombrosos forns sinó també el malnom dels Caleros del nostre poble.

La vall s´ha convertit en segona residència de moltes famílies de Carcaixent, Alzira i d´altres poblacions veïnes, que han construït xalets i casetes, de vegades il·legals, on passen el cap de setmana i mesos a l´estiu. Abans donava molta vida al poble, desenvolupant negocis de bars, botigues i de cinemes. Avui, aixó s´ha perdut.

Important és el camp de golf de la Galiana que ocupa una extensió considerable 184

d´hectàrees i que li ha donat molta vida turística. Allí s´està edificant un hotel en l´actualitat.

Des del punt de vista de la sanitat, hem de fer menció de l´Hospital Aigües Vives, que s´emplaça davant del convent, en la façana sud, que ha pertangut a NISA i avui és propietat de VITHAS. Atén moltes especialitats, peró sobretot el dany cerebral i les seues conseqüències.

El British School és el centre educatiu privat de la nostra vall, que ocupa l´edifici de la antiga Colònia i els seus voltants. Impartix l´ensenyament en anglés des d´ infantil al final del batxillerat. Els Corbí són els propietaris actuals.

El transport es realitza per la CV50, carretera que travessa la població de la Barraca. No hi ha, com en anys passats (SOLVIT), una bona xarxa d´autobusos que connecten el poble amb la resta de la Ribera i amb la Valldigna. Va ser important l'anomenat popularment trenet, que ho era de via estreta. Avui la carretera és normal en el context de voltant, encara que presenta problemes que reivindiquen els veïns, però l´antic camí Real, pel que va passar el rei Felip II per anar des d´Alzira al ducat de Gandia (segle XVI), en 1854 estava en molt males condicions.

Aixó va fer que el 8 de maig de 1858 (regnat d´Isabel II), el Ministeri de Foment obrira la possibilitat de construir un ferrocarril, primer mogut per cavalls i mules.

En 1861 apareix la Compañía Tram-way de Carcagente a Gandía y Denia com una societat anònima, essent el seu gerent, Augusto Belda, tercer baró de Casanova, gran propietari de la vall. L´empresa no va generar més que pèrdues per la qual cosa, en 1879 es va transferir a Francisco Carreres i Jofré.

En 1880 ja tenim un xicotet baixador a la Barraca i en 1882 la tracció animal va ser substituïda pel vapor.

En 1891 la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte adquirí la línea ferroviària de la que parlem. És la que manà construir l´estació que no tenia res a envejar a les de via ampla i Estació del trenet rehabilitada pel l´Ajuntament de la Barraca. aixó que la Barraca era molt Fotografia de Fernando Sendra Bañuls. Dels dos edificis de xicoteta des del punt de vista l´estació, es conserva el més gran, ja que l´altre es va derruir. del nombre d´habitants. A 185

principis del segle XX ja la tenim en funcionament. El trenet que passaria a ser de FEVE (Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta) durant el franquisme, seria tancat definitivament al 1969. Així doncs, tinguerem tren a la vall cent-vint anys, tot un rècord.

EL REAL CONVENT DE NOSTRA SENYORA D´AIGÜES VIVES. 1. Introducció Un dels atractius interessants de la comarca Ribera Alta, de la subcomarca de la Valldigna i de la Safor, és l'anomenada ruta dels monestirs. Si anem des d'Alzira a Gandia per Barx, podem visitar les ruïnes del monestir de la Murta (Alzira), el convent d'Aigües Vives (la Barraca, Carcaixent), el monestir de Santa Maria de la Valldigna (Simat), el convent del Corpus Christi (Llutxent) i el monestir de Sant Jeroni de Cotalba (Alfauir, prop de Gandia), en una ruta d'uns 75 km.

El Real Convent de Nostra Senyora d'Aigües Vives, regentat per frares agustins durant més de cinc-cents anys, s'emplaça prop de la població de la Barraca d'Aigües Vives, en la vall que porta el seu nom per la gran quantitat de fonts que han existit i que moltes han desaparegut, a dia d'avui, amb el canvi climàtic.

Malgrat el deteriorament de què parlarem, seguix sent encara un dels millors conservats dels esmentats anteriorment. Això es deu al fet que, després de la desamortització de Mendizábal, portada endavant entre els anys 1835-1837, quan els agustins van ser exclaustrats definitivament, l'edifici conventual no va ser saquejat, a diferència del veí de la Valldigna, no perquè Façana nordest del convent. Fotografia de Fernando el tracte dels frares amb els nous Sendra Bañuls. Construïda en l´expansió de la se- pobladors del xicotet nucli de gona meitat del XVIII, avui està molt deteriorada i l'actual la Barraca fóra bo (hem de s´han perdut algunes pintures interessants.

186

recordar que la Carta de Població de finals del segle XVIII era una de les més dures del Regne de València), sinó perquè amb prou treballs vivien unes quinze famílies, a més de no ser un convent molt ric. El que aquest convent fóra adquirit a l'Estat en 1853 per un membre de l'alta burgesia valenciana, Francisco Belda, juntament amb les terres de la vall, va ajudar al seu manteniment, ja que el seu fill August, que en casar-se amb la Sra. Josefa Nebot i Lavaríes es convertí en el tercer baró de Casanova, va fixar en el convent la residència gran part de l'any, costum que van seguir els seus successors.

En els anys setanta del passat segle XX, el baró de Casanova d´aleshores, no podia ja mantenir la propietat, pel que va ser venuda al carcaixentí Antonio Vidal.

El seu projecte va ser doble: convertir l'edifici del convent en hotel i vendre les terres limítrofes per a xalets i alguna urbanització. Es va realitzar una bona inversió econòmica en restaurar el convent: es va intentar traure a la llum les antigues pintures, es va rejovenir el claustre, es van rehabilitar les antigues cel·les monacals que serien, ara, les habitacions, es va muntar servei de bar i restaurant, es van cuidar els jardins i es van arreglar els sostres. El 1977 s'inaugurava l'hotel, però no romandria massa anys per la seua falta de rendibilitat. Va ser pels anys 90 quan es va posar tot a la venda i el va comprar la família Tano de Gandia. L'hotel va romandre tancat però les seves instal·lacions es van usar per a la realització d'esdeveniments, sobretot casaments i actes socials. L'abandonament de l'entorn i de les instal·lacions ha estat, des de llavors, una constant. Ja en el 2009 estava tota la propietat a la venda per 16 milions d'euros. Avui, l'edifici conventual està tancat, la família propietària gandiana, a causa de la crisi econòmica, ha hagut de deixar tots els seus negocis, hi ha un ERO en marxa i, ara, el preu de venda és de 3 milions d'euros.

En parlar amb el que ha estat guarda fins al moment, t'explica els deterioraments de l'edifici, cada vegada més inabastables i més, perquè en ser un bé cultural protegit, el fer front a les possibles reparacions, fa necessaris permisos especials de l'administració.

La veritat és que s'ha fet quasi impossible visitar-lo des de fa massa temps i, amb la situació actual, sembla que anirà a pitjor. Per això, fem una crida d'atenció a les autoritats responsables perquè aturen l'abandó actual i la lenta destrucció d'aquest patrimoni cultural tan important. El problema dels robatoris, la destrucció del patrimoni conventual i la degradació, segueixen igual en data de hui (estiu de 2019), sense que les autoritats prenguen cap solució.

2. L´edifici conventual L'insigne cronista oficial de Carcaixent, d'abans de la Guerra Civil, Francisco 187

Fogués Juan, gran apassionat de la Verge d'Aigües Vives i del convent i poble de la nostra vall, ens dóna una descripció minuciosa de l'estat de la propietat del baró de Casanova en els anys 30 del segle passat. Ens serveix, per a realitzar una comparació amb la situació actual, després dels avatars pels quals ha passat aquest edifici conventual.

Fogués ens narra, de manera molt minuciosa, que la façana més moderna s'orienta a la carretera de Gandia, amb tres pisos, planta baixa ocupada pel celler i un amplíssim cadamunt a la part alta, relacionat amb la seda. Assenyala que tot aquest cos estava habilitat per a cel·les. Remarca l'existència de carreus per als angles d'aquesta façana i pintures al fresc. En elles hi ha la data de finalització de la fase nova conventual (any 1767), es representa la Mare de Déu d'Aigües Vives i l'escut d'Espanya, per ressaltar el títol Real que posseïa el convent, així com embarcacions en els angles i altres figures. Ens explica Fogués que en els buits tapiats d'aquesta façana, hi ha una imatge d'un religiós sortint al balcó, amb l'hàbit blanc dels ermitans de Sant Agustí.

Sala noble del convent utilitzada pels barons de Casanova, abans de la seua destrucció pels lladres. Foto Niclas. Aquesta sala era abans la cel.la prioral. Pintures que retraten alguns barons, mobles luxosos però el més interessant la ceràmica del sòl, d´inicis del XIX, que Fernando Sendra Bañuls ha identificat com a pertanyent al famós ceramista valencià Joan Bru i Planxa, de gran valor històric i que, després del robatori, fou recuperada per la Guàrdia Civil.

188

A la façana oposada, la que té l'entrada, hi ha una àmplia porta amb reixa que va tindre com a objectiu donar almoina als pobres. També ens parla del xicotet aqüeducte que servia per portar aigua, des de la propera font del convent a l'interior del mateix. Si entrem per ella, ens diu el cronista carcaixentí, arribem a un menut claustre de reduïdes proporcions, ric en talla i decorat amb pintures al fresc. Al centre del claustre, un pou, i a l'esquerra, el refectori, utilitzat com a dipòsit de garrofes així com la cuina de la qual partix una escala que comunica amb el pati de la servitud per on aquesta entrava a les hores del menjar. A la dreta del claustre, la porta que comunica amb l'església conventual i la sala capitular, arribant-se a una escala que porta als pisos alts. En el primer d'ells, la cel·la prioral i, davant seu, les cel·les dels frares. L'arxiu i biblioteca, els fons dels quals van ser portats a València quan es va produir l'exclaustració dels agustins, es localitza a la part alta del claustre, sobre el refectori.

L'explicació de Fogués, com a sacerdot que era, es deté molt més a l'església conventual, de la qual fa una minuciosa descripció.

Ens diu que, quan ell la visita, se celebra culte els diumenges i festius, per permís del baró de Casanova. L'església consta d'una nau, altar major i sis capelles laterals.

El presbiteri té, llavors, dues portes: una comunicació amb la sagristia reconvertida en cup i l'altra, amb el claustre. La porta exterior, de bones dimensions, permet l'entrada a l'església des de fora del convent. A banda i banda d'ella, hi ha dos llenços ovalats que tracten temes sobre la Visitació i l'Assumpció de la Verge. Sobre les parets del mur destaquen diverses obres pictòriques: Jesús amb els deixebles d'Emaús, la Visitació de la Verge, la Mare de Déu dels Dolors i una obra que recrea la troballa de la Mare de Déu d'Aigües Vives. Al centre del presbiteri, una sepultura de 1724. Davant l'altar del Crist, la d'un noble de vint i quatre anys, José María Talens, fill dels marquesos de la Calçada, datada el 1803.

Ens diu Fogués que l'altar xorigueresc té quatre columnes salomòniques i en els intercolumnis, llenços amb sants de l'orde de Sant Agustí. A l'altar hi havia la imatge de la Verge d'Aigües Vives que va ser traslladada a Carcaixent després de la desamortització de Mendizábal als anys 30 del segle XIX. També assenyala, que el presbiteri es separava de la resta de la nau, mitjançant una grada. Els altars laterals estaven dedicats a la Verge i Sant Josep, amb retaule barroc i xicotet sagrari, un altre dedicat a Sant Tomàs de Vilanova, d'estil plateresc, el de Nostra Senyora de la Corretja, el de Santa Rita i Sant Onofre i el del Crist, d'estil barroc, amb una bella imatge de la Mare de Déu dels Dolors.

A l'entrada de l'església hi ha el cor alt amb una barana semicircular. El cadirat 189

Façana sud del convent amb l´entrada a l’església des de l´exterior.

Fotografia de Fernando Sendra Bañuls. Es pot veure externament i des del mateix centre hospitalari.

és gòtic del segle XV i plateresc. Fogués ens assenyala que està, a la dreta, el buit on estava encastat l'orgue que va passar a les religioses de Santa Llúcia d´Alzira.

Ens indica que la volta de l'església és de mig punt, decorada amb algunes pintures i, el campanar, senzill i quadrangular. Per finalitzar, escriu que bona part de la riquesa de l'església es va deure a l'esforç dels carcaixentins en 1697.

Bernardo Montagud va fer un estudi de l'estat del convent en 1985, que va ser publicat en el Catàleg de Monuments de la Comunitat Valenciana. En ell ens fa una descripció de l'edifici que no ha variat gaire respecte del que ens explica Fogués però quan parla de l'església ja no fa esment, perquè no existixen, ni de les obres d'art abans comentades ni de l´altar xorigueresc. Tampoc apareix el fals monjo pintat a la façana que dóna a la carretera, del qual ens parlava el cronista carcaixentí.

En efecte, la xicoteta església, no té en l'actualitat, cap obra pictòrica ni cadirat al cor, ni la tenia en temps de l'ús com a hotel, el que ens indicaria, com a hipòtesi de treball, que van ser retirades abans de la seva venda pel baró de Casanova o serien destruïdes en temps de la Guerra Civil. El que sí es conservava bé era una sala noble que destaca pel seu paviment ceràmic de finals delsegle XVIII o inicis del XIX, pintat per Joan Bru i Planxa, llum d'estil venecià, mobles i mirall d'estil francés i alguns retrats dels antics propietaris.

Avui, a l'exterior de l'església i campanar, hi ha un rellotge de sol, i a l'esquerra, 190

dependències per al bestiar. La gran escalinata que connecta amb la façana del convent que primer ens trobem quan arribem a ell, es manté força bé, però no els jardins, que apareixen mig abandonats. En l'última visita que vam realitzar, les sostrades apareixen, en alguns trams, prou deteriorades. La crisi econòmica que va arrancar des de 2008, ha suposat la manca d'inversions i de manteniment de l'edifici conventual.

3. La història del convent No hi ha proves científiques de l'existència d'eremites a la Vall d'Aigües Vives amb antelació al regnat de Jaume I i de la reconquesta de les nostres terres. Els escrits conventuals dels segles XVII i XVIII parlen que, abans de la invasió musulmana del segle VIII, existia a la vall el famós monestir "servitano" de Sant Donato, de l'orde de Sant Agustí. Els seus testimonis parlen que, amb l´arribada dels seguidors de Mahoma, van fugir els frares, quedant en les coves alguns eremites. La Verge d'Aigües Vives va ser soterrada, segons la tradició, per no ser profanada pels invasors, i amb la presa del rei en Jaume I d'Alzira, al cap de pocs anys, un llaurador que treballava per als frares, la va trobar a la famosa Olivereta el 16 d´octubre de 1250, no massa lluny d'on vivien els religiosos.

Tot això ens ho narren fra Martín Casanova, en la seva obra del XVII, el pare Jordà en la Hª de la Provincia de la Corona de Aragón de la Sagrada Orden de los ermitaños de nuestro Gran Padre San Agustín, Volumen II, de 1704, el pare fra Tomás Pérez, qui en 1748 escriu el seu famós Compendio del feliz hallazgo de la milagrosísima imagen de la Virgen de Aguas Vivas o el pare Basilio Rosell que en 1804 publica la Disertación sobre la antigüedad y continuación no interrumpida de la Orden de San Agustín y sobre el verdadero lugar en que fue fundado el Monasterio servitano o setabitano. També és important l´aportació de fra Agustín Bella, conventual d´Aigües Vives, qui va escriure una Verdadera relación de la invención de la imagen de María Santísima de Aguas Vivas, a finals del segle XVIII. És tradició però no hi ha proves documentals.

Per parlar, des del punt de vista històric rigorós, hem de partir de l'entrada del rei Jaume I a Alzira en 1242 i la creació, poc després en 1249, del seu terme general, enormement extens que comprenia des de Cullera a Sumacàrcer i des de Montroi al Portitxol de la Valldigna, controlant 42 llocs de poblament i, per tant, la vall d'Aigües Vives.

En 1267 o 1268 (dependrá si en la cronologia s´aplica l'any florentí o pisà; nosaltres som partidaris del primer dels anys esmentats), Jaume I donava, des d´Oliva als frares agustins, el territori comprès des de l'actual convent o un altre 191

lloc pròxim, fins al Portitxol. Encara que en el llarg litigi que portarà el convent contra Alzira i el monestir de la Valldigna, del qual parlarem més endavant, es va posar en entredit, la donació és certa i l'original està a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, a Barcelona. El text llatí diu, entre altres coses: "...quod domus vocata Sancta Maria de Ayguaviva, constructa ad honorem Dei et Beati Agustini, terminos non habet necessarios ad sustentationem fratrum eiusdem (…) damus e concedimus a domo praedicta usque ad portellum introitus vallis de Alfandech de Maraynen ...". El text parla d'un prior, fra Raimundo, d'uns pocs frares i de l'existència d'un lloc (crida l'atenció la paraula llatina domus, en compte de l'emprada per a monestir -monasterium- o convent -conventus-) de convivència prèvia a la donació. Això ens porta a la conclusió, que amb anterioritat a la dita donació, pot ser que existira ja una menuda comunitat d'agustins, encara que no un convent com a tal.

Altres privilegis del rei en Jaume van servir per a aclarir-nos la situació jurídica dels monjos. Són el de 1270, pel qual els frares tenien dret d´amortització per a adquirir béns de reialenc per compra, llegat o donació, fins a unes rendes determinades, i el de 1273, que permetia a tots els habitants de la vall d´Aigües Vives, l´exempció del peatge i mesuratge en tots els dominis del rei.

Al segle XIV va ser molt important la donació dels García de la Maza el 1329, dels terrenys des del Cantal Gros fins al convent, segons la interpretació dels frares i mai d´Alzira. Com el document parla de "reedificar" (reedificamus) i l'obligació de viure, almenys vuit frares, sense possibilitat de vendre ni alienar, ha portat a alguns historiadors a assenyalar que la veritable fundació del convent d'Aigües Vives seria del regnat d'Alfons IV el Benigne. Com és incontestable la donació de 1267-1268, tot fa suposar l'escassíssima població de la vall d'Aigües Vives i l'abandó o quasi ruïna del cenobi anterior per falta de monjos.

També, que a partir d'aquesta centúria, els agustins posseïen el control teòric de tota la vall d'Aigües Vives, segons la seua Claustre del convent. Fotografia de B. Montagud. La foto és dels anys 70 del segle interpretació en la que Alzira mai va estar XX quan Vidal recuperà les pintures originals d´acord, sent un senyoriu dins del terme del segle XVI. Avui estan prou deteriorades. general de la vila alzirenca ja que pertanya 192

al rei. Això portarà a enfrontaments al llarg de centúries.

En 1342 ja tenim una concòrdia amb el monestir de la Valldigna en què s'establia l'actual Portitxol com el límit de les dues senyories, sancions als que no respectaren els acords i cessió dels agustins a la Valldigna d'alguns drets, entre els quals crida l'atenció els del delme o del blat.

En 1385 tenim datada una sentència entre el convent agustí i la vila d'Alzira, per la qual es reconeix que el territori d'aquests frares està en el terme general alzirenc, es permet als alzirencs portar el bestiar a herbajar així com aprofitar alguns recursos, respectant la reserva senyorial (bovalar) i la font del convent. De la mateixa manera, tenen els agustins la jurisdicció alfonsina (jutjar en primera instància en el civil i criminal).

Durant la centúria següent (segle XV) ens crida l'atenció el privilegi concedit per Alfons V el Magnànim en 1450, pel qual convertia en devesa el senyoriu entre el Cantal Gros i el Portell d'Alfandech, és a dir, pràcticament tota la vall, prohibint la caça sense permís del prior, regulant el dret a herbajar i facultant al convent per nomenar guardes per al territori.

L'altre document important és de Ferran el Catòlic, en la transició del segle XV al XVI, que ordena al comte de Cocentaina, senyor d'Albalat de Pardines (avui de la Ribera), que pagara al convent 2000 sous censals, pel dret que tenia el convent d'Aigües Vives sobre la barca que anava des d'Albalat a Sueca pel riu Xúquer.

La reconstrucció documental es fa difícil perquè, com veurem més endavant, va desaparèixer a inicis del segle XVIII, amb l'assalt i destrucció del convent arran de la Guerra de Successió. Això explicaria l´existència en la façana nord-est, la que dóna a la carretera, de pintures relacionades amb barques.

Com els problemes i enfrontaments continuaven a la vall d'Aigües Vives, que era pràcticament un lloc buit des del punt de vista poblacional, i una zona permanent de bandolerisme, el rei Felip II, en 1595, ratificava el privilegi d'Alfons V. Pocs anys abans, en 1577, Carcaixent es segregava d'Alzira. En la delimitació del seu terme, se li concedix una porció reduïda de la vall que deixa de ser monopoli d'Alzira. Tenim notícies que, en 1597, Francisco Colom, artífex valencià, dirigeix una ampliació i remodelació del claustre conventual.

Al segle XVII es van realitzar noves obres en 1633 i, a finals de la centúria, el 1695, és quan es traça l'actual església i es dauren els altars. Durant aquest segle hi ha una aproximació important entre Carcaixent i el convent, alhora que seguixen els problemes amb Alzira i les intromissions de vassalls del monestir veí de la Valldigna, com demostra la documentació consultada. En períodes de sequera o de 193

pluges torrencials, la Verge d'Aigües Vives es traslladava en processó a Carcaixent començant així la gran devoció que ha portat al fet que siga la patrona d'aquesta ciutat fins ara.

El segle XVIII és una centúria molt important per al convent d'Aigües Vives.

Malgrat el revés sofert en 1707 que el va deixar paralitzat, en emportar-se tot l'arxiu els partidaris de l'arxiduc Carles després de la batalla d'Almansa, assistim a la culminació del plet en la segona meitat de segle, amb l'intent d'Alzira d'anul·lar el propi convent, aprofitant el moment de l'expulsió dels jesuïtes i la política regalista de Carles III. A partir de 1750 començava una tímida rompuda de terres i certa prosperitat econòmica que permeten, en 1767, acabar la remodelació de la façana conventual que dóna a la carretera comarcal actual i deixar el claustre com el veiem avui.

Destaca, per la seva importància, la carta de poblament de 1787 per fundar un poblat denominat Santa Maria d'Aigües Vives, nom que mai va quallar i es va mantenir el de la Barraca que existia, almenys, des de principis de la centúria anterior. Les condicions eren molt dures. Com ens diu el professor Franch Benavent, recorden les que es van concedir després de l'expulsió dels moriscos. Sembla ser la resposta dels frares a l'acusació d'Alzira, de tenir la vall despoblada.

Estem davant arrendaments a curt termini per al cultiu de terres i a llarg termini per a les rompudes.

El convent preferia la partició de fruits, en compte de cobrar en diners. Aquest repartiment era més exigent que en el gran monestir veí o en Aielo de Malferit. S'ha parlat del mimetisme amb la Valldigna. El convent era l'encarregat de comercialitzar els productes que els assentadors venien a Carcaixent, Alzira i Tavernes. Així doncs, els frares agustins es quedaven amb 1/3 de la producció de garrofes, olives, vinya, fruiters i moreres. A més, els colons havien de pagar altres impostos i la llavor. Tot això fa pensar que, en anys abundants, els quedaria entre un 30 i 40 % per viure i vendre. Les catàstrofes meteorològiques provocaven fam i endeutament, de manera que la documentació ens mostra, en aquests anys, la recuperació de terres i cases per la senyoria conventual, a causa dels deutes.

Així doncs, la Carta Pobla es va concedir per faltar al convent recursos per roturar cada vegada més quantitat de terres de la vall, per treure arguments a la vila d'Alzira en el plet que se seguia i intentar millorar la seva economia.

Més que terres concedides en emfiteusi (a llarg termini), aquest convent va preferir explotar el que va poder de la vall. A principis del segle XIX, el 25 % aproximat de les despeses conventuals, es dedicaven a jornals agrícoles.

194

Els monopolis senyorials eren extensos: forns, molins, almàsseres, aigua, fondes, carnisseries, botigues, fleques, tavernes i barberia, entre d'altres. Es castigava amb greus multes i demolició d'edificis als que contravingueren aquestes disposicions.

El futur govern municipal del poblat a formar, estava en mans del convent mitjançant el sistema de nominacions (candidats proposats pel prior del convent), típic dels senyorius valencians del segle XVIII. L'obligació de conrear bé la terra, queda recollida taxativament, de tal manera que el seu incompliment permetia a la senyoria apoderar-se de la mateixa. Encara que apareix la defensa del regadiu, es prohibeix el cultiu de l'arròs per les malalties, sobretot les febres tercianes o malària. Pel que fa a les utilitats rústiques (llenya i pastures), es prohibeix talar arbres, fins i tot per a la realització dels sostres dels nous habitatges. L´herbatge era del convent i calia pagar, si s'utilitzava per al bestiar.

Amb tot el que s'ha dit, quina era la situació del convent i la vall d'Aigües Vives a finals del XVIII? Tots sabem que Antoni Josep Cavanilles va ser molt rigorós en la seva obra Observaciones sobre la Historia natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, publicada a Madrid entre 1795-97. En el pròleg de la mateixa assenyalava: "En la primavera de 1791 vaig començar a recórrer Espanya d'ordre del Rei per a examinar els vegetals que en ella creixen. Vaig creure que podien ser més útils els meus viatges si a les observacions botàniques afegia unes altres sobre el regne mineral, la geografia i l'agricultura; lloc que a penes teníem cap cosa sobre la posició i naturalesa de les muntanyes, la geografia estava molt inexacta per punt general, i s'ignorava la vertadera població i fruits de les províncies, com també les millores que en totes elles podia rebre l'agricultura, font inesgotable d'abundància i felicitat. Per això al pas que procurava exercir la meua comissió, anava sempre ajuntat observacions i notícies útils per a la història natural, geogràfica i polític-econòmica d'Espanya. Vaig donar principi a les meues tasques pel regne de València."

Les notícies que dóna Cavanilles del convent i la vall d'Aigües Vives indica el poc poblat que hi havia en el díhuit. Parla de tan sols quinze famílies a finals de la centúria, que viuen en l'origen del nou poble, que avui és la Barraca d'Aigües Vives.

Si ens fixem en el dibuix que realitza (pàgina següent), molt minuciós com tots els seus, les poques cases apareixen prop de la font actual del poble, en l'actual carrer de la Falzia, on està avui la xicoteta església parroquial.

Ressalta la importància de la greda, imprescindible per a les terrisseries. Ja, des de l'Edat Mitjana, venien els d'Alzira a explotar-la i, per això, al segle XX arribarà a haver a la Barraca, cinc tallers artesans dels que la producció no era per al consum 195

Mapa d'Aigües-Vives (1795-1797).

José Antonio Cavanilles.

intern sinó per vendre en els mercats de tota la comarca.

Si ens fixem en el dibuix de Cavanilles, comprovarem que l'horta del convent estava al voltant de la font important per a la vida dels frares, que l'han conegut des de sempre els barraquers i barraqueres i que els últims propietaris no l´han cuidat prou. Diu l'insigne botànic que: "... Han fet els Pares un estany, on recullen les aigües per a regar els camps a l'estiu, quan disminueix la font. Haguera de ser major aquell depòsit, però no té el convent fons per a emprendre una obra tan costosa com útil...".

Encara que hi havia molt terreny encara per rompre, la major part de les explotacions estaven des de la Serra de les Agulles fins al camí Real amb camps de garrofers, vinyes, oliveres, moreres i terres de llauror. La zona més intensament treballada es localitzava entre el convent i l'actual Portitxol o eixida a la Valldigna.

Durant el segle XVIII es van intensificar les relacions amb la vila de Carcaixent.

En 1736, un voraç incendi de l'església parroquial carcaixentina, destruïa la imatge medieval de la Verge d'Aigües Vives, que en ploure de manera torrencial i destructiva, havien deixat els agustins a aquesta població. En la relació d'almoines del convent, Carcaixent és la principal destinació: en vigílies de Sant Agustí, a les festes d'octubre de la Verge, en Nadal (almoina de les coques), després de la festivitat de Sant Antoni (almoina de la cansalada ), durant la Setmana Santa (almoina de la seda), en temps de la batuda (almoina del blat), en la celebració de la Mare de 196

Déu d'Agost (almoina de plats i escudelles) i tots els diumenges de l'any i festes de guardar, així com els dijous, anaven els frares agustins de la vall d´Aigües Vives, a rebre les almoines pertinents.

Entrem ja en el segle XIX, centúria convulsa fins l'exclaustració dels frares del convent a causa de la desamortització de Mendizábal. Van ser poc més de tres dècades molt problemàtiques per al convent de la vall d'Aigües Vives.

En 1811, davant la presa d'Alzira pels francesos en la Guerra del Francés (mes de desembre), els religiosos abandonen el convent. Hi ha proves que alguns colons es van apoderar de terres que no els pertanyien. Els francesos van confiscar els llibres de Rebut i Despesa conventuals portant-los a Tortosa, el que va sumir en un veritable caos la comptabilitat senyorial. En 1812, es realitza un inventari de les terres conventuals i de les diferents "partides" de la vall. Amb l'absolutisme de Ferran VII, els agustins tornaven al seu convent el 2 de juny de 1814.

Els frares comencen, de nou, els llibres de Rebuts i Despeses. Després d'un plet costós, en 1818, aconseguien expulsar diversos veïns que s'havien apoderat i apropiat de terrenys de la devesa de la senyoria. Amb el Trienni Liberal, arribava l'ordre del desallotjament del convent el 30 de maig de 1821. De nou es va fer l´inventari de les propietats conventuals, fonamentalment, terres i el que hi havia en les diverses depèndencies. Els frares es van traslladar, primer al convent agustí d'Alzira i d'allà, al de València.

Després de la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i el començament del que els historiadors han vingut a anomenar la dècada ominosa o vergonyosa de l'absolutisme fernandí, el 13 de juliol de 1823, era restituïda la comunitat en el seu convent, amb la recuperació d´escriptures, llibres de l'arxiu i la majoria dels llibres de la biblioteca conventual, que havien estat traslladats, amb anterioritat, al convent del Temple de València.

Entre 1818 i 1835 es produeix una certa dinamització econòmica, com demostra la documentació consultada, naturalment amb l'excepció del Trienni Liberal. En 1818 es sembren 195 fanecades de terra abans inculta, es planten 27.000 ceps de vinya, augmenta l'extensió d'oliveres, garrofers i moreres, es repara la premsa de l'almàssera, es compren 327 caps de bestiar llanar per al consum, s'enriquix la sagristia de l'església conventual amb peces de valor, casulles, estovalles, corporals, font de plata, frontals de seda i un excel·lent quadre de Sant Tomàs de Villanueva, entre d'altres. Des 1823-1835, es compra fusta d'Utiel, maons i teules per a les cases de la Barraca i se seguixen desmuntant i transformant terres, així com augmentà el ritme de les rompudes.

197

L'enfrontament per jurisdiccions amb Alzira va continuar fins al final: en el llistat de despeses de 1834, apareixen partides dedicades al plet amb la veïna vila.

Prèviament, en 1780, 1803 i 1805 hi hagué una lluita incontestable enfront d´Alzira que va suposar un gran esforç econòmic per als agustins de la vall.

També assenyalar que la vall d'Aigües Vives, va seguir sent insegur, com havia passat al llarg de la seva història. En 1815, Manuel Pallàs, veí de Simat de la Valldigna, moria a conseqüència d'un atac de bandolers. Amb l'exclaustració definitiva de Mendizábal (1836), els edificis conventuals i les propietats, passaven a l'Estat i serien subhastats.

LES FALLES DE SANT JOSEP A LA BARRACA Les falles al nostre poble es van desenvolupar entre els anys 1986 i 1992, durant set anys consecutius, amb l´excepció de 1988 quan la Junta Central Fallera d´Alzira va decidir suspendre la plantà i la festa fallera per la riuada del Xúquer de l´any anterior.

Assenyalar que encara que la falla es plantava en la replaceta, al costat de la carretera, davant del teatre, a la part d´Alzira, tots els barraquers i barraqueres participaven en la mateixa, també els de la part de Carcaixent.

La idea inicial fou de Jesús Rochina, que seria el primer president, de Fernando Chorro i del Manchego. En 1986 va ser la Fallera Major, Consuelo Moscardó Ull, Fallera Infantil Alicia Gómez Boyle, el President Infantil J. Ignacio Pérez Merenciano, l´artista J. Boluda i el lema de la falla Que no decaiga la festa.

L´any 1987 seria President Javier Camarasa Carrasco, la Fallera Major Consuelo Mínguez Brines, Fallera Major Infantil Sonia Gómez Boyle, President Infantil el mateix de 1986, d´artista seguix Primera falla plantada en la Barraca, 1986.

Javier Boluda Albelda i el lema de la falla fou Foto proporcionada per Javier Camarasa Autocrítica.

Carrasco.

198

Arribem al 1989. El President fou Antonio Oriente López, la Fallera Major Paqui Pou Doménech, la Fallera Major Infantil María Fuentes Chorques, President Infantil J.F. Panadero. La falla es titulà Aspectes de la Barraca d'Aigües Vives.

Al 1990 tornava a ser President Javier Camarasa, la Fallera Major Gema Trevizano Camps, la Fallera Major Infantil Patricia Donet Navarro i el President Infantil el seu germà José Antonio.

La presidència canvià al 1991 en la persona de Restituto Villarroya, la Fallera Major fou Amparo Pou Doménech, la Fallera Major Infantil Patricia Donet Navarro i el President Infantil Pedro Tent Alonso.

Al 1992, darrer de la plantà fallera a la Barraca, va seguir de president Restituto Villarroya, la Fallera Major Isabel Monerri Cano, la Fallera Major Infantil Verònica Martínez Crespo i el President Infantil José V. Esteban Conejero.

Va arribar 1993 i quan era President Enrique Gómez, per alguns problemes, es va deixar el món faller. Des d´aquell any no ha hagut més falles a la Barraca.

Es va començar molt fort, entrant el primer any en la categoria de 1ª especial però, poc a poc, va anar baixant fins a l´última de les categories d´Alzira. És evident que tota falla porta una crítica i va ser sobre els problemes del poble en un moment en què ja es reivindicava lluitar per l´ELM (Entitat Local Menor).

BIBLIOGRAFIA CAVANILLES, A. J.: Observaciones sobre la Historia natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Dos volúmenes. Madrid 1795-97.

ENTREVISTA amb Javier Camarasa Carrasco.

FERRER CLARI, A: "La ruta dels monestirs. El Pas del Pobre" en Un passeig per la ruta dels monestirs. Alzira, 2009. Pàgs 15 a 50.

FOGUÉS JUAN, Fco.: Historia de Carcagente. Carcagente, 1934.

FOGUÉS JUAN, Fco. (1936 i en 1982): Historia y tradición de la Virgen de Aguas Vivas. Carcaixent. Pàgs. 16 a 20.

FOGUÉS JUAN, Fco.: Historia y tradición de la Virgen de Aguas Vivas. Original de 1936. Edit. Parroquia de la Asunción de Carcaixent, 1982. Pàg. 45.

FRANCH BENAVENT, R.: "El régimen señorial del Convento de Aguas Vivas 199

durante el siglo XVIII" en Estudis, revista de Historia Moderna 1979-80. Departamento de Historia Moderna. Universidad de Valencia, pàgs. 223 a 271.

GARCÍA ALMIÑANA, E.: Aspectos geográficos e históricos del valle de Aguas Vivas.

Tesi de Llicenciatura. Facultat de Filosofia i Lletres. València, 1978.

GARCÍA ALMIÑANA, E.: "Un pleito por la delimitación de jurisdicciones entre el Monasterio de Santa María de Aguas Vivas, la villa de Alzira y el monasterio del Císter de La Valldigna (S. XIII a XIX)". Revista Algezira nº 1, Alzira, 1985. pàgs.149 a 167.

GARCÍA ALMIÑANA, E.: "El Reial Convent de Nostra Senyora d´Aigües Vives.

Uns apunts sobre la seua història" en Un passeig per la ruta dels monestirs. Alzira, 2009. Pàgs. 51 a 57.

GARCÍA ALMIÑANA, E.: Mestres, escoles i esdeveniments de la Vall d´Aigües Vives des de 1900 a 1975. Edit. Tabarca Llibres. València, 2015. Pàgs. 42 a 45.

GARCÍA ALMIÑANA, E.: El Convento de Aguas Vivas: historia, economía, guerra y pleitos. Edit. Ajuntament d´Alzira. Serie Minor, 2018.

GARCÍA ALMIÑANA, E.: Aportaciones a la Historia de Alzira y su Gobernación desde el ocaso del siglo XVIII al final de la Guerra del Francés (1790-1814). Setiset.

Pobla Llarga., 2019.

JUNTA CENTRAL FALLERA D'ALZIRA. LLIBRES DE LES FALLES D'ALZIRA DES DE 1986 FINS 1992. Arxiu Municipal d´Alzira. A.J. Lairón.

MONTAGUD PIERA, B.: Catálogo de monumentos y conjuntos de la Comunidad Valenciana. Volumen I. Voz Carcaixent, Convento de Aguas Vivas. Conselleria de Cultura, Educación y Ciencia. Generalitat Valenciana 1983. Págs. 266 a 273.

PIQUERAS, J. (1999): El espacio valenciano: una síntesis geográfica. Edit. Gules.

València.

RUIZ J. M. I MATEU J. F. (2006): "El marco físico del regadío de la Ribera".

Departament de Geografia de la Universitat de València. Colecció Recuperem Patrimoni nº 7, pàgs. 22 a 45.

200

Tota pedra fa paret

Eugenio García Eugenio García Almiñana. Eugenio té 65 anys.

Va nàixer en la Barraca d'Aigües Vives en 1954. Va estudiar el Batxillerat en el col·legi Sant Antoni de Carcaixent i es va llicenciar en la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Literària de València en 1976.

Ha sigut Catedràtic d'Institut des de 1979 a 2011, en què es va jubilar. Ha treballat a Carcaixent, Dénia i Alzira. Professor de la UNED (Universitat Nacional d´Educació a Distància) a Dénia i Gandia.

Ha sigut, també durant trenta anys el responsable de la coordinació de la seua Àrea en l'editorial ECIR, integrada avui en Tabarca. Les seues publicacions estan centrades en la vall d'Aigües Vives, el seu convent en el terme de Carcaixent així com en el segle XVIII a nivell comarcal i de Xàtiva. Ha dirigit la Secretaria del Grup de Didàctica de la AGE (Associació de Geògrafs Espanyols). En l'actualitat és cronista oficial de la Barraca d'Aigües Vivas.

1. Eres més de barri o del centre?

Visc a Alzira des de fa quasi quaranta anys, en el barri de les Basses. M'agrada més el barri que el centre. Menys contaminació ambiental, més arbres, més tranquil·litat.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

He estat sempre molt integrat a Carcaixent. Sí que conec els sis barris: Santa Bàrbara, les Barraques, la Muntanyeta, Quatre Camins, Cogullada i el que correspon a la Barraca d'Aigües Vives.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Pense que els barris són individualitats dins d'una població. Tenen les seues festes, la seua falla, els coneixements de la seua gent que recorden el passat. Aporta, doncs, molt i són, per a mi, indispensables.

202

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent? És evident que al de la Barraca d'Aigües Vives. Allí està l'església en el terme de Carcaixent, el centre social on té la consulta el metge, la font del poble, el camí de la Falzia, el barranc. A Carcaixent poble, a la Muntanyeta.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

Destaque la naturalesa tan pròxima, la tranquil·litat, la proximitat de les persones, les relacions familiars, els meus amics i amigues, els records dels meus pares, avis i oncles.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Evidentment, no. Quan era xicotet els carrers estaven per asfaltar, no hi havia a penes cotxes per la carretera, s'accedia al barranc on jugàvem, ho passàvem molt bé al cinema que hui ja no existeix. Ara ho veig més modern i dinàmic.

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Són més tranquil·les que les d'Alzira. La meua família i jo les visitem cada any que podem. L'ambient és molt bo i pense que els fallers treballen molt perquè la presentació i tots els altres actes isquen tan bé com siga possible.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

Els problemes de Carcaixent els desconec. En la Barraca, van ser qüestions econòmiques les que van fer desaparéixer la falla, tal com he escrit en el meu article.

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Vull ressaltar la importància que aquesta falla haja optat per la cultura en aquesta publicació. Això demostra que l'àmbit faller és molt important per a divulgar la història i la geografia de Carcaixent i els seus barris.

203

Vicent Cogollos Vicente Cogollos Sotorres. Vicent té 82 anys. Va nàixer a Carcaixent el 17 de Desembre de 1937 i és, com diu el refrany, un "home de molts oficis", ja que ha treballat en més d'onze professions diferents al llarg de la seua vida: tintorer, fuster, botiguer, reparador de maquinària, algepser, venedor de taronja, etc. Ara està jubilat. És el faller de més edat de la nostra comissió. Té un ampli historial faller.

1. Eres més de barri o del centre?

Jo sempre he viscut en el centre del poble. Eixa és la sensació que tinc. No m'he sentit mai de barri. Quan era menut vaig viure una temporada en el Carrer la Missa, en casa dels meus oncles.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Sí que els conec, però tot això és molt modern per a mi.

Antigament se corria molt per tot el poble; anava als llocs a visitar-los pel motiu que fóra. Per això els conec.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

No tinc coneixement de què és el que els barris aporten al poble.

No dic que no siguen importants.

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

El barri que més recorde com a conegut era el de Santa Bàrbara, a l'eixida de Carcaixent. Era el més conegut per a mi. La resta no tant.

204

5. Si és així, què destacaries d'ell?

En el barri de Sant Antoni tenia família, un tio meu que vivia en el carrer del Sapo. Recorde anar en la bicicleta cap amunt pel carrer Sant Antoni. Era l'únic familiar que vivia més allunyat del que és el centre del poble. La resta de la família vivia en el carrer de la Pau. 6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Un dels records que tinc és quan feien les paelles de Festes en la Barraca d'Aigües Vives. No com ara, que les fan en el Parc Navarro Daràs. Recorde un parell d'anys que les van fer pels voltants del Monestir. També feien per allí la coneguda Troballa de la Mare de Déu. Tinc bons records de la Romeria, tornant en carros des de la Barraca a Carcaixent.

Recorde quan em van batejar. Jo vaig nàixer en temps de guerra i fins que no vaig tindre 22 mesos no em van poder batejar perquè l'església estava tancada. Ho van fer en companyia de la meua germana menuda. Recorde anar de la mà de mon tio Enrique i que em van posar sal en la boca.

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Sóc faller des dels 17 anys.

Primer vaig estar en la falla del Mercat. Un parell d'anys vaig estar en la Plaça Major, ja que vaig ser dels fundadors, i després ja vaig passar a les Dies.

També vaig ser un parell d'anys faller de la falla plaça del Forn d'Alzira.

Només he deixat de ser faller tres o quatre anys solts, quan em vaig casar o per problemes en la botiga.

Del Mercat vaig arribar a ser comptador però en les Dies sempre he sigut faller ras.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

L'únic que recorde és quan van fer la falla de Santa Bàrbara. Recorde anar a visitar-los, era l'any que estava en la Major, vaig tindre una discussió en un amic i és quan me'n vaig anar a la Falla Plaça de les Dies.

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Estic molt agraït que hàgeu pensat en mi per a fer-me aquesta entrevista. Ha sigut un plaer poder col·laborar en el llibret de la falla.

205

Qui guarda quan tĂŠ, menja quan vol

209

L'ARBRE VELL

En la ciutat hi ha una plaça i en la plaça un arbre vell.

En l'arbre hi ha la tristesa de saber que és el darrer.

Quan venia primavera despertava les arrels, oblidava un poc la pena i obria el somriure verd que en estiu era rialla que et feia sentir-te bé quan, fugint del sol, entraves en el cercle tou i fresc del seu regne que assetjaven cotxes, finques, fum, diners.

Abans n'hi havia molts d'altres, ara tan sols queda ell com un record que s'apaga entre el ferro i el ciment.

Diuen que volen tallar-lo, que molesta, que el seu verd trenca l'estètica pura dels edificis que té voltant-lo, voltors altíssims a punt de menjar-se el cel.

Quan el tallaren plovia.

Ja no he vist ploure mai més.

Marc Granell.

Que al lloc que ocupa podrien aparcar vint cotxes més.

Que és la casa on s'arreceren centenars de bruts ocells que ningú recordaria si no fos perquè viu ell...

En la ciutat – algú conta – hi havia fa molt de temps un arbre gran i molt trist que se sabia el darrer i plorava fulles grogues en la tardor, i a l'hivern es despullava i cantava estranyes cançons al vent.

213

Padrí Escaneja i escolta

Aquest any tinc el plaer de dirigir-me a vosaltres com a Padrí de la Falla Placeta de Les Dies.

Com tots sabeu, sóc faller des de molt menut i gràcies als meus pares vaig poder conèixer, gaudir, viure i fer que les Falles foren part molt important de la meua vida. Vaig tenir la sort de ser President Infantil i ara per ara tinc l'honor i l'orgull de ser Padrí. Honor i orgull que compartisc amb un altra gran fallera, com no podia ser d'altra manera. Ana, moltes gràcies.

Vull agrair a tota la Comissió la confiança que heu depositat en mi per a representar-vos en aquest exercici, que espere que siga de festa, diversió, traca, balls, germanor i molta felicitat.

Espere, i amb gran responsabilitat m'ho agafe, puga estar a la altura d'aquesta grandiosa Comissió que és la nostra Falla.

Us espere, de tot cor…

Salut i Falla!!

Ignacio de la Concepción Pérez

214

Explicació Falla Infantil La nostra falleta d'enguany representa un conte on la màgia de la lluna és la protagonista. Heus aquí, fa molts i molts anys quan el dia s'acabava el Sol marxava, i amb un adéu donava pas a la Lluna amb la qual arribava la nit.

El Sol, durant el dia estava molt divertit, ja que tot era clar i podia veure tota l'activitat que hi havia; però tot canviava quan arribava la nit.

La Lluna feia un gran esplendor a dalt del cel, però no era el mateix. Els xiquets estaven tots dormint i el silenci dominava en l'ambient. La Lluna, es sentia sola i trista, doncs trobava a faltar algú que li fera companyia. Un dia, la Lluna ja no va poder més i de tant sola que es sentia es va posar a plorar, però quan li van caure les llàgrimes no us podeu arribar a imaginar el que va passar. Les llàgrimes eren màgiques! De cada llàgrima, sortiren milers d'espurnes lluentes i plenes d'energia, semblava que brillaven al compàs d'una esplèndida melodia, i ràpidament cadascuna d'elles es van anar situant al voltant de la Lluna, escampant-se per tot el cel, donant més esplendor a la nit i il·luminant tots els barris de Carcaixent.

La Lluna estava radiant de felicitat, doncs sense esperar-s'ho li havien sortit unes amigues especials, arribades per art de màgia i a més, eren precioses!

Els xiquets de la nostra falleta miren el cel i observen bocabadats la Lluna amb unes estrelles que no es cansen mai de jugar i no paren de brillar! I la Lluna, sabent que ells coneixen el seu secret, els fa un gran somriure tot picant l'ullet. És impossible no caure rendit davant la tendresa i innocència que irradia la mirada de cada xiquet, amb tanta llum i honestedat. Amb una infinitat de missatges transmesos amb tan sols una mirada. Una mirada màgica com la Lluna que ens il·lumina les nits, misteriosa i bella alhora...

216

Monument infantil: Mirades

217

La Muntanyeta

Inmaculada Albelda Bixquert

El barri de la Muntanyeta estava separat del nucli urbà, com també ho estava el barri de Santa Bàrbara. Al fons a l’esquerra es pot veure l’ermita de Sant Francesc de Paula. (Arxiu Municipal de Carcaixent).

Corria l'any 1870 quan naixia la barriada de la Muntanyeta. En aquells anys, Carcaixent anava estenent-se i creixia cap a la seua perifèria. Només existien unes poques cases d'horts i es començava a abandonar el cultiu de la seda que fins al moment havia sigut el major suport econòmic de la població, deixant pas a l'expansió i a la comercialització de la taronja.

La incipient indústria de la Ribera, la Costera i la Safor, necessitaven urgentment infraestructures per tal de potenciar la competitivitat i abaratir costos en la importació de materials i exportació dels manufacturats, i així és com l'any 1864 arriba a Carcaixent la primera línia ferroviària de via estreta el tramvia CarcaixentGandia, que posteriorment en 1883 arribaria fins a Dénia, possibilitant amb això l'eixida de la mercaderia per mar, dirigida als mercats espanyols i a continuació als europeus.

El Tramway Carcaixent-Dénia, es tractava d'un tren de tracció animal mogut per trenta cavalls de tir, trobant-se quadres d'aquests animals repartides al llarg del 219

Imatge de Sant Francesc.

trajecte i amb això poder ser renovats per a continuar el viatge, fins que en 1880, el tramvia es va convertir en una línia de vapor. Al llarg del seu trajecte, trobàvem les següents estacions: Carcaixent, La Barraca, Simat de la Valldigna, Tavernes de la Valldigna, Xeraco, Xeresa, Gandia, Oliva, El Verger, Molinell i finalment Dénia.

El trenet, va formar part del nostre paisatge urbà fins a l'any 1969 quan va ser clausurat. Era conegut com el tren de la Vieta i transcorria íntegrament pels carrers de la nostra ciutat. Tenia la seua eixida i la seua fi de trajecte en l'actual Avinguda de les Germanies i continuava circumdant l'antic camp de futbol; per l'avinguda de la Vieta creuava tot el barri de la Muntanyeta dirigint-se cap a la Barraca passant molt prop de l'antic cementeri municipal.

AL VOLTANT DE L'ERMITA El ràpid creixement de la barriada, va motivar la construcció d'un nou temple dedicat a Sant Francesc de Paula. Francesc va nàixer en Paula (Itàlia) en 1416. Quan era xiquet va patir una greu malaltia en els ulls, els seus pares es van encomanar a Sant Francesc d'Assís i es van comprometre al fet que el seu fill vestira durant un any l'hàbit franciscà en un convent d'aquesta orde, cosa que era habitual en l'Edat Mitjana. Francesc es va curar després d'allò i en agraïment, als 14 anys va marxar en peregrinació a Assís, i allà va rebre la inspiració de convertir-se en ermità, dedicat a resar i a fer penitència. Passat l'any va peregrinar amb els seus pares a Roma, Assís, Loreto, Spoleto, Montecassino i l'ermita de Monteluco. A Roma va quedar escandalitzat pel luxe dels alts dignataris eclesiàstics i, això el va ajudar a meditar sobre una vida religiosa basada en la pobresa. Sant Francesc de Paula va ser un home que estimava la soledat, per això va viure pràcticament tota la seua vida en penitència i oració. A diferència d'altres fundadors d'ordes religioses, mai va ser ordenat sacerdot.

Va tindre molts seguidors i va fundar una congregació de vida eremítica de nom 220

Orde dels Mínims, aprovada per la Santa Seu l'any 1506.

En 1474 el Papa Sixt IV li va donar permís d'escriure una regla per a la seua comunitat i d'assumir el títol dels Ermitans de Sant Francesc; aquesta regla va ser formalment aprovada pel Papa Alexandre VI, qui posteriorment els va canviar el nom pel de Mínims, "els més humils de tots els religiosos".

El Papa Pau VI va dir en 1977 que Sant Francesc de Paula era un vertader model, especialment per a aquells governants que abusen del seu poder i malgasten en despeses innecessàries els diners que haurien d'emprar en favor dels pobres. Per molts anys el nostre Sant va recórrer ciutats i pobles portant els missatges de Déu a les gents. I en aquells temps (igual que ara) hi havia alcaldes, governadors, ministres i fins i tot caps d'Estat que abusaven del seu poder i gastaven els diners públics per a enriquir-se o per a fer despeses inútils i aconseguir luxes, en compte de socórrer els necessitats. A ells els anava recordant Sant Francesc que a cadascun li dirà Crist en el dia del judici aquelles paraules que va dir en l'Evangeli: "Adona'm de la teua administració".

Sant Francsc de Paula va morir el 2 d'abril de 1507. Dotze anys després de la seua mort, va ser proclamat sant pel Summe Pontífex León X, en 1519. La seua festa se celebra el dia 2 d'abril.

El testimoniatge documental més antic de la devoció carcaixentina a Sant Francesc de Paula, apareix en el Llibre de la Santa Visita Pastoral realitzada a la nostra parròquia per Joaquín Gibertó, canonge lectoral de la Seu de València, l'any 1770. El culte popular al Sant, invocat com el Sant de la caritat i dels miracles, va ser fomentat amb motiu de la fundació al nostre poble de la "Congregació de Sant Francesc de Paula" l'any 1880.

Entre les reproduccions artístiques que s'han realitzat de Sant Francesc de Paula fem esment de la talla vestida, realitzada per l'escultor Damián Pastor i Micó l'any 1880.

Després de la Guerra Civil va ser recuperat el cap del Sant que havia sigut amagat a casa de la Senyora Rosa Oliver i Calatayud i per acord de la Junta Directiva, la imatge va ser restaurada Antiga ermita de la Muntanyeta.

221

sufragant les despeses Arturo Pellicer i Gallach.

Amb motiu de la pantanada de l'any 1982, va patir diversos desperfectes, sent substituïda per una altra d'escaiola policromada i beneïda pel rector Francesc Escrivá i Peiró, a l'octubre de 1984. El cap original, va ser donat a Desamparados Serra i Hernández, gran devota del Sant, que es va fer càrrec de totes les despeses de la nova imatge. Actualment, es troba custodiada juntament amb l'estendard, en l'Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció.

Els terrenys per a l'elevació del temple, van ser comprats a Salvador Piera i Piera, pel preu de cinc-centes pessetes que van ser pagades per Joaquín Gomis i Vila en nom dels veïns del barri. La seua construcció data de principis de l'any 1884 i la seua gran majoria va ser sufragada amb almoines i donacions aportades pels veïns de la Vila; i com a anècdota curiosa, tots els anys per Nadal es feia una recollida pels carrers a l'estil de "l'arreplegà de les falles", anomenada "l'asguirlando" on anava la gent pel carrer cantant cançons com aquesta que ens esmenta el cronista Francisco Fogués: "Ànima generosa, noble cor, l'ermita del Sant, està en construcció; almoina demanem per a conclusió, d'aquest temple august de pau i oració".

La nova ermita es va inaugurar l'any 1893 i es trobava situada en la mateixa carretera que portava a Gandia fent cantonada amb el carrer de Sant Francesc.

A principis del segle XX, En Vicent Ribera Tarragó, va fundar en ella una capellania i va ser tal la concurrència de fidels que acudien als seus actes, que es va autoritzar que tots els diumenges el sacerdot encarregat de la mateixa poguera celebrar dues misses.

EL BARRI La carretera de Gandia, era el camí que portava als ciutadans cap als afores de la ciutat, i més enllà cap a la Barraca d'Aigües Vivas, la Valldigna i la Safor; era també coneguda aquesta carretera pel camí de la Vall o del Cementeri, i tot això pel fet que al final de la barriada es trobava el desaparegut cementeri de la Vila, que va ser inaugurat el dia 10 de març de 1817. Es trobava situat en el mateix lloc on l'any 1969 es va construir l'actual Institut d'Educació Secundària Arabista Ribera.

La primera persona que va ser enterrada en aquest, va ser Vicente Montaner i Ferrer el dia 10 de març de 1817 "… marit que va ser en segones núpcies de Francisca Pardo; no va fer testament per ser pobre, i havent sigut el primer que es va enterrar en aquest cementeri que està en la part de la Muntanyeta…" (AHPAC. Llibre Racional 1817, fol. 200).

222

Va ser construït en uns terrenys que pertanyien als hereus de Teresa Fayos, i segons Soleriestruch "es tractava d'un recinte tancat, no massa espaiós, però si suficient per a les ànimes… A un costat i altre d'una porta amb dues ventalles i una reixeta per mirar-hi dins".

El nom de Carrer del Cementeri va perdurar fins l'any 1929 que es va canviar pel de Gandia, quan uns veïns van sol·licitar a l'Ajuntament que fóra Interior cementeri. canviat: "Il·lm. Senyor.- Els que subscriuen, veïns d'aquesta ciutat, amb domicili al carrer del Cementeri, a V. S. amb el major respecte i consideració exposen: Que veient el desig de la majoria dels veïns i propietaris del referit carrer que desaparega el nom que hui ve designant-se-li, pel qual tinga a bé acordar i substituir…"

També ens compta Soleriestruch sobre aquest nou nucli urbà: "Fins arribar als voltants de l'any 1870, a La Muntanyeta sols s'hi veien unes poques cases dels horts haguts als seus voltants. És en aquesta data quan Salvador Momparler i Vicent Bohigues basteixen les dues primeres cases…".

Pel mateix any enderrocaren a Carcaixent els darrers portals que ofegaven el créixer de la Vila: portals de Santa Anna, de Sant Roc, el de les Monges… i també va haver aquest any una forta riuada.

"Les dues primeres cases esmentades, passen a ésser-ne dos-centes onze, vint anys després…

Cap altra barriada com la de La Muntanyeta va entrar-li per l'ull al Degà En Josep Maria Navarro Darás. Tampoc ningú com ell ha estimat mai a La Muntanyeta. Era tan sols un grapat de cases i ja els llavors seminaristes Josep Maria Navarro i Vicent Ribera, havien abocat tot l'entusiasme que posseïen en la creació de dos centres de la doctrina cristiana en la nova barriada…

Al carrer de Bonaire sols hi havia una galta de cases, al final de les quals vivia "el cafeter", un bon home que es guanyava la vida venent cafè bullit…

No hi era el carrer del “Párroco Francisco Orti”; el que allí hi havia era la séquia que anava descoberta, i on proliferaven, que donava gust, olors gens 223

recomanables….Hi havien també uns pilonets de pedra per poder passar d’una banda a l’altra del carrer, sense estacar-se fins els genolls en el "gatxull" fangós que es feia, a penes plovien quatre gotes…

Un ha conegut aquesta barriada quan no era encara el que és avui. Un ha viscut de menut junt al Jardí de l'Alegría, que és a la zona frontera d'on és la Muntanyeta… aquell Jardí de l'Alegría on hi era un magnífic i extraordinari eucaliptus que no deixava medrar als pins i als plàtans que eren a la seua vora."

Aquest terrenys eren propietat de Josep Cabanes i Pla, el qual va sol.licitar a l'Ajuntament el permís d'obres corresponent per tal de procedir a la construcció d'un habitatge; permís que fou denegat per la Comissió de Policia Urbana, al·legant que la construcció que pretenia l'interessat, constituïa un evident perjudici per a l'adorn, comoditat general i higiene del veïnat, d'ací que procedeix l'expropiació del quiosc i el seu jardí, titulat de l'Alegria, en ell establert.

"L'eixamplament de la ciutat cap al barri de la Muntanyeta, llavors que hi havien poquetes cases; el carrer de Ramón i Cajal era plantat de vímets, moreres i magraners, i creuat per sèquies, desaigües i regaores…"

Les dones del barri anaven a llavar la roba a "les bassetes de Rosa", i estenien la roba perquè s'assecara al sol amb uns bastidors de fusta, just enfront de l'actual edifici Mestre Vert.

En créixer el poble van reomplint-se els buits més o menys hortícoles de la barriada: carrers de Sant Pasqual, Sant Francesc, del Crist, Sant Josep, Sant Joaquim, Sant Vicent; Mar i Horta ja hi eren quan la Coopertaiva de Sant Josep va bastir una illa de cases. Naix el carrer del Rector Ortí, es completa el de Bonaire i s'allarga el carrer de Murillo amb noves edificacions.

Amb el nom dels pisos dels ferroviaris, naix un grup d'habitatges construïts pel Patronat Benèfic-Catòlic Ferroviari Sant Francesc d'Assís, fundat pel frare Ángel de Carcaixent; actualment és el carrer dels Ferroviaris.

Es van construir cent trenta-sis habitatges amb Jardí de l'Alegria.

224

un cost de set milions i mig de les antigues pessetes. Es trobaven condicionades per dues habitacions dormitoris, un menjador, cuina, lavabo i terrassa, i van ser oferides a famílies del poble de Carcaixent, inaugurant-se les mateixes l'any 1956, sent alcalde Rafael Gomis i David. A Vista aèria de Carcaixent. En primer terme es veuen els petició d'Agustín Caballero pisos dels ferroviaris. i Ferrando, president del grup d'aquests habitatges, es va sol·licitar a l'Ajuntament mitjançant escrit de data 20 de març de 1961, que es retolara aquest carrer amb el nom de "Monte Alvernia", en record del paratge on Sant Francesc d'Assís es va retirar per a orar.

L'any 1961, al carrer de l'Horta es van comprar uns terrenys als germans Serra de la Penya, i van començar les obres dirigides pels arquitectes Francisco García González i Pablo Soler Lluch de la construcció d'un nou temple parroquial dedicat a Sant Francesc de Paula que va ser inaugurat el mes de juny de 1973, d'això, Bernat Montagud i Piera ens descriu: "A escassa distància de l'ermita… se situa el nou temple parroquial. Una bella esplanada enjardinada, amb profusió de palmeres i tanca de cércol s'obri davant la façana. Un primer cos blanquejat i d'escassa altura acull entre el seu frontó asimètric de rectes i corbes, una porta central i dos laterals, totes elles de llinda i mancades d'adorn. A la destra, il·luminat per òculs, se situa la xicoteta capella.

Sobre el seu frontó, una creu de ferro. El segon cos, de major altura, construït amb rajola roja, fallida la seua uniformitat, amb quatre buits –fornícules a parells-, en els laterals, per a campanes. Un frontó triangular, es dibuixa com a fruit de diferent cocció de les rajoles. El flanc dret s'emmarca entre un passeig per als vianants –Passatge de Vilella- amb avinguda de palmeres, en el qual es retalla l'asimetria serrada de sis entrants que proporcionen llum a l'interior.

La seua planta s'inscriu en un trapezi, amb costat menor en el presbiteri, i major obertura als peus…"

El ràpid creixement del barri, va fer sorgir una comissió de festes en honor de Sant Francesc de Paula, venerat en el seu propi temple; normalment se celebren per la Pasqua granada; uns extraordinaris festejos, se celebraven als seus carrers per al 225

gaudi de tots els veïns de la ciutat i dels pobles pròxims; concloent els actes amb una extraordinària i devota processó que recorria tots els seus carrers.

LES FALLES L'any 1948, va sorgir una comissió de veïns que va decidir crear una falla que unira el barri amb el poble; la Comissió fallera va exhibir el seu primer monument, i així va nàixer la Falla Jardí-Muntanyeta, obra de l'artista Eustaquio Andrés i Vayá; l'elaboració del llibret va ser a càrrec de José Hueso i Aparisi.

El monument majoritàriament va estar dedicat a la figura local de José Vidal i Canet, complimentant l'impuls per les obres realitzades a engrandir el poble, exigint-li a l'Ajuntament que se li rendira un homenatge. Aquest primer monument, va tindre ací el seu punt i final, i fins a l'any 1972 no va tornar a plantar-se una nova falla, aquesta vegada amb el nom de Jardí de l'Alegria que ja no deixaria d'existir continuant fins avui dia.

Falla Jardí de l'Alegria (esquerra), Falla Avinguda Joan XXIII any 1974-1975 (centre) i Falla la Muntanyeta (dreta).

Corria l'any 1974, i en el si de la barriada, naixia una altra emblemàtica comissió fallera, la Falla Avinguda Pio XII, per a tots –La Pio-, és l'actual falla que es planta tots els anys en l'Avinguda Joan XXIII, per haver sigut retolada de nou aquesta via pública; i aquesta va ser una de les primeres comissions que va apostar per traure al carrer un monument infantil.

Més tard, l'any 1999 va sorgir la comissió fallera de "La Muntanyeta", que mostra el seu monument tots els anys i després d'haver ocupat diverses localitzacions en el 226

districte, actualment planta en l'Avinguda Apotecari Bodí, just davant del Centre Comercial Ribera del Xúquer.

L'any 2013, sorgeix un nou monument faller en la intersecció de l'Avinguda Joan XXIII i carrer Horta, la comissió "Bressol de la Taronja", naix en plena crisi econòmica nacional i així ho recull la premsa comarcal quan d'ella diu: "... ha nascut la comissió Bressol de la Taronja, que busca ser un model de falla més econòmica i assequible per als joves que desitgen gaudir des de dins les festes josefines. Dit així, l'objectiu d'aquesta nova comissió és oferir una oportunitat a la gent que vol ser fallera però per motius econòmics no pot, segons explica el president de l'entitat, Ernesto Serra.

L'estratègia que aplica està centrada en garantir una quota econòmica i, com a alternativa, tracta de generar ingressos mitjançant l'organització de festejos al llarg de l'any amb què es puga recaptar diners. D'aquesta forma la quota de la nova comissió Monument Falla Bressol de la és de 15 euros al mes…" (Levante, Maig 2012) Taronja 2013.

No passa desapercebuda la important activitat fallera que concentra la barriada de la Muntanyeta en benefici de les festes falleres i gaudi de tota la ciutat, però sobretot per l'engrandiment cultural d'aquesta.

EL MEDI NATURAL La Barriada de la Muntanyeta, dóna pas a la Muntanya del Realenc, d'ells Salvador Bodí i Congròs en el seu treball de meteorologia, El clima de la Ribera en el siglo XIX, ens diu que "... aquesta muntanya, s'estén des de l'est de la població fins al sud sud-est, ramificant les seues faldes en moltes i vistoses llomes, entretallades per barrancs més o menys profunds, amb alguns cultius, els més, plantats de garroferes i pins, alguns d'oliveres i alzines, i vestits tots de diversos i abundants arbustos i plantes selvàtiques, que els fan, a més de notablement vistosos, summament útils i profitosos."

La muntanya el Realenc, és el ram occidental de les serralades de les muntanyes de Valldigna, el més pròxim de la població. El seu cim presenta una sinuosa i accidentada plana cultivable. La seua elevació no és molt notable, ja que no excedeix de les muntanyes de segon ordre.

227

Darrere dels últims cims d'aquestes muntanyes, apareixen a l'est la serra anomenada de les Agulles i de la Murta, molt notables pel seu influx meteorogènic en el terme de Carcaixent. Les faldes de la part occidental, són de difícil accés, fetes fallida, de retallades males herbes i amb precipicis; l'oriental és menys accidentada i es baixa en suaus pendents poblades d'arbres.

En ell, es troben situades zones residencials com són el Tir de Colom i Sant Blai, el Depòsit d'aigua que proveeix a tota la ciutat i la Residència Verge d'Aigües Vives per a persones de la tercera edat. Així com bells i monumentals horts de tarongers dignes de ser visitats com són el de Sant Eusebi i el de Sant Vicent.

El Realenc.

Tir de Colom i Sant Blai.

A la pàgina web "Perles de Carcaixent", trobem informació sobre les principals partides del terme municipal de Carcaixent que volten la barriada i són: Partida del Barranc de la Vila: el barranc de la Vila, naix entre la Bossarta i el camí del Realenc. Baixa en direcció nord-oest pel nord de Sant Blai, creua el camí de la Barraca a l'altura de l'hort de Batalla, i va per Vilella en direcció a Alzira, on desemboca al barranc de la Casella. Totes les terres pròximes al barranc són de la mateixa partida. "Barranc de la Vila" (1570).

Partida dels Calciners: partida que s'estén per darrere dels pisos dels Ferroviaris, des del barranc de Sant Antoni fins el camí de Sant Blai, i entre la partida de la Muntanyeta i la de Sant Antoni. El topònim s'explica per l'existència de forns de calç. Dels que feien calç en els forns que hi havia al peu de la muntanya. "Partida del Calciner" (1570).

Partida la Muntanyeta: partida compresa entre el barri de la Muntanyeta, la partida dels Calciners i el camí del Realenc. Té el mateix nom que el barri.

228

Partida de Vilella: partida que s'estén entre Carcaixent i Alzira. Apareix una alqueria "Vilella" al Llibre del Repartiment, que al segle XVI ja està despoblada i queda com a partida rural. És paraula llatina, anterior a la conquesta dels àrabs, diminutiu de "vila". "Partida de Vilella" (1458).

Hort de Sant Vicent. L'hort data de 1870, encara que la casa és de posterior construcció, adopta les formes típiques de la vila eclèctica, amb detalls de marqueteria calada. Els treballs de fusteria de la coberta i de la cornisa són mereixedors de ressaltar.

L'habitatge dels casolans està adossat a la casa. En la part posterior de l'habitatge es va construir una terrassa d'època posterior, però el llenguatge arquitectònic és molt semblant. L'hort té una zona de muntanya plantada de pins, d'ús particular i piscina amb unes excel·lents vistes a la vall de la Ribera. El conjunt està protegit per un tancament de maçoneria. A la porta d'accés a la finca, apareixen escrits el nom de l'hort i la data de la seua construcció. El camí d'entrada està flanquejat per una filera de palmeres i tanca de xiprers de Cartagena, envoltat d'un magnífic jardí.

Al fons s'alça l'edifici amb un pavelló a dues aigües on es troba l'entrada principal.

El propietari de la finca, va ser Vicent Ribera i Tarragó, va viure alguns anys a Canàries i d'allí va portar una varietat de palmera anomenada, Zica Resoluta, que en l'actualitat abunda en tot el terme de Carcaixent.

Vicent Ribera i Tarragó, va nàixer a Carcaixent el 20 de juliol de 1847, fill de José Ribera i Piera, natural de Quatretonda i de la carcaixentina Vicenta María Tarragó i Maseres; germà de l'insigne arabista Julià Ribera i Tarragó (1858-1934).

Va ser ordenat prevere l'any 1887, doctor en Teologia i Dret Canònic, Catedràtic d'Hermenèutica, Patrología, Teologia Pastoral, Història Universal, Aritmètica,

Entrada a l'Hort de Sant Vicent.

229

Àlgebra, Fisiologia i Higiene, Història Eclesiàstica, Disciplina Eclesiàstica, Art Cristià, Història del Dret Canònic, Institucions Canòniques i Arqueologia en el Seminari Conciliar Central de València. Prefecte del Seminari, Jutge de Graus, Secretari d'Estudis, i pertanyia al Col·legi de Doctors; censor de la revista mèdica Arxius de la Medicina Valenciana (1881); president de les Conferències del Cercle Catòlic d'Obrers de Sant Vicent Ferrer (1884); director de l'Associació Teresiana de la Parròquia de Sant Bartomeu Apòstol de València (1893); examinador sinodal del bisbat de Còria (Càceres) en 1897 i de Segòvia en 1900; director de la Congregació de la Mare de Déu de la Llum i Sant Felip Neri del Sant Hospital General de València (1903); vocal de la Junta Diocesana del Jubileu de la Immaculada Concepció (1903); comissari de la V.O.T. de la Mare de Déu del Carmen del convent de l'Encarnació de València (1905); prior de les Òrfenes de la Junta de Govern de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats (1905).

Juntament amb el seu germà José, van costejar l'any 1905 la restauració de la Capella de la Mare de Déu d ‘Aïgues Vives. Va fundar les capellanies del Sagrat Cor de Jesús i Sant Vicent Ferrer (La Muntanyeta), el 12 de juliol de 1909 i la de Sant Antoni de Pàdua (Les Barraques), el 6 de juny de 1924, portada a terme pel seu nebot José Ribera i García. Va morir a València el dia 1 de gener de 1912.

Hort de Sant Eusebi: Popularment conegut com la casa Xina o hort de Batalla, fou aixecat per a les darreries del segle XIX al bell mig d'un petit paradís pel matrimoni Augusto Mayans i Enríquez de Navarra (+ València, 1906) i Concepción Escobedo i Hernández (+ València, 1934). Després en 1920 passà a la propietat del comerciant José Cogollos i Blanch (Carcaixent, 1877-València, 1924). Van ser els seus pares Joaquín Cogollos i Marco i María Vicenta Blanch i Baixauli, oriünda d'Alfafar (València), llauradors hisendats. Els seus iaios paterns van ser Juan Bautista Cogollos i Arbona i Bernarda Marco i Talens, i els materns Félix Blanch i María Rosa Baixauli i Garcés. Germans seus foren, entre altres, María Vicenta (18621933), María Bernarda (1872-1921), Julián (1875-1957) i Laura (1882-1956).

Tenien la seua residència al carrer del Santíssim núm. 14 (cantó Rector Monzó). En el xamfrà, davall del mirador, inclús es poden vore les inicials JC, entrellaçades dins d'un oval. L'edifici va ser alçat per José Cogollos i Blanch a principis del segle XX. A la seua mort passà a la propietat dels germans José i Elvira Cogollos i Ballester; sent l'actual copropietari, Jesús Sancho i Cogollos, oriünd de València, fill d'Elvira i nét de José Cogollos i Blanch. Està casat amb Isabel Llansola i Bellido, oriünda de Castelló de la Plana.

L'hort de Sant Eusebi té un total de 31 hectàrees, de les quals 6,5 es troben 230

conreades amb cítrics i altres arbres fruiters, mentre que un total de 25 són de muntanya. Per al reg de la finca antigament existien tres pous oberts amb extracció mitjançant sénies. D'entre els tarongers cal destacar els que tenen vora 200 anys. La casa està envoltada de jardíns, destacant magnòlies de més de 100 anys. També hi ha una palmera xilensis única al terme, a més de palmeres australianes, casuarines, la pluja d'or, xicrandes (Jacaranda semiserrata), rosers, llorers, un til·ler.

La casa tenia tan sols el cos central més tard fou ampliada amb dos laterals afegits construïts l'any 1943 amb un mimetisme admirable. L'entrada principal, bellament ornamentada, mostra terrasses esglaonades que miren al ponent. A més de l'edifici principal, hi ha hui una casa dels antics hortolans.

Hort de Sant Eusebi.

També és digna d'admirar l'ermita dedicada a la Puríssima Concepció. L'interior de l'ermita es veu recoberta de cel ras en què es destaquen les figures de la Caritat, Fortalesa, Temprança i Humilitat. Rodeja el mur interior la següent inscripció gòtica: "Esta capilla de Nuestra Señora de la Concepción la fundaron los S. S. D. Augusto Mayáns y D.ª Concepción Escobedo en recuerdo de su señor padre D. Eusebio Escobedo Q.D.H. Murió el día 8 de julio de 1888". En l'altar, el mateix que en la resta de la capella, predominen els colors forts del romànic... Dóna accés a aquesta un arc romànic sobre el qual descansa l'espadanya i l'escut heràldic dels Mayáns. Va inaugurar-se esta ermita en el mes de juny de 1893. En 1921 pertanyia al comerciant carcaixentí José Cogollos (Fogués Juan, F., Historia de la Devoción a la Santísima Virgen en Carcagente, 1922, pàg. 23).

Luis B. Lluch i Garín, en la seua obra Ermitas y Paisajes de Valencia (Caja de Ahorros de Valencia, 1980, vol. I, pàg. 328), que recull l'article publicat a Las Provincias, el 24 de juny de 1965, al fer menció de l'ermita, diu així: 231

"Seria una descortesia no arribar fins a la casa del meu bon amic don José Cogollos. Jo no sé en veritat si la capella que allí existia és oratori o Ermita, però està dedicada a la Immaculada i té ja molta tradició, perquè data de l'any 1893. S'alça sobre una escala de rajola guardada per murs pintats d'aigua de calç formant xicotets massissos, on creixen dos llorers retallats com a arbustos i unes mates de geranis de forts colors. Al costat de la capella o Ermita hi ha un rafal de planxa que protegeix un senzill pou amb politja, corda i poal sobre la pedra. L'Ermita és un edifici xicotet de teulada a dues aigües, d'estil gòtic i porta romànica amb espadanya i campana sobre el vèrtex de l'acull.

En la façana, damunt de l'arquivolta de formalete, campeja l'escut dels Mayans, "escut partit amb un braç sostenint una branca d'olivera en camp d'atzur, i en l'altre camp sinople un genet en cavall de plata que trepitja una sierpe del mateix metall". A un costat de la porta hi ha una làpida de marbre gris que diu: "La Vigília d'Espigues es va celebrar ací l'11 de juny de 1921".

L'Ermita rellueix al sol tota neta i ben pintada. Pepe Cogollos obri la porta de fusta amb adorns de claus piramidals i m'ensenya l'interior de la capella, assenyalant-me les belles pintures del sostre pla, que van ser realitzades per la pròpia donya Concha Escobedo, vídua de Mayans. L'altar, adornat amb flors, té frontal de marbre i un retaule gòtic de fusta amb la imatge de la Immaculada.

Quatre finestres amb cristalls empaperats imitant vidrieres tamisen una suau llum que, sense ombres, plena l'interior il·luminant dues capelletes de fusta en les parets laterals amb les imatges del Sagrat Cor i de la nostra Senyora de la Cinta, patrona de Tortosa. Una escòcia amb motlures i mènsules voreja les parets amb una pintura d'especege de carreus".

D'entre les nombroses visites efectuades a l'hort per persones de rellevància, tenim documentada l'efectuada, en data incerta, pel notari de Madrid Blas Piñar, segons es desprén d'un article seu publicat en el programa de Feria y Fiestas de 1960. Diu així: "Un altre record de Carcaixent em pessigolleja l'ànima. Representa un dia de vacances en Sant Eusebio, per a descansar, i per a parlar una mica al diví. No podria dir ara exactament els que allí ens congreguem, però sé que a cadascun d'ells està lligada una mica de la meua vida. Al capvespre vam recórrer l'horta, vam acariciar les taronges, enrogides com a xicotets sols ponents, i traiem el cap a la fondària del pou que enviava fins dalt una canella d'aigua fresca i gojosa, com un brot de llibertat".

També, a les faldes de la Muntanya el Realenc, podem gaudir d'un Poliesportiu 232

Municipal, de l'Institut de Secundària Arabista Ribera, de la Piscina Coberta Municipal "Pasqual Vernich", dotada amb pistes de pàdel, i en la confluència amb el Barri de Santa Bàrbara trobem el Centre comercial "Ribera del Xúquer" i tota una zona d'expansió de solars en projecte, preparats per a la construcció d'habitatges o per a una zona d'entreteniment comercial i d'oci.

Piscina Municipal Pasqual Vernich.

Centre Comercial Ribera del Xúquer.

Institut d'Educació Secundària Arabista Ribera.

233

BIBLIOGRAFIA 1.- ARXIU HISTÒRIC DE LA PARRÒQUIA DE L'ASSUMPCIÓ DE CARCAIXENT. 2.- ARXIU MUNICIPAL DE CARCAIXENT. 3.- CARCAIXÉN ANTOLOGIA. Eduard Soleriestruch. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 1981.

4.- ELS CARRERS i LES PLACES DE CARCAIXENT. Història i Anecdotari.

Bernat Daràs i Mahiques. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2007.

5.- HISTORIA DE CARCAGENTE. Compendio geográfico-histórico de esta ciudad. Francisco Fogués Juan. M.I. Ajuntament de Carcaixent, 2000.

6.- HISTÒRIA DE LES FALLES DE CARCAIXENT. Dels orígens fins a 1981.

David Vidal i Sanmiguel. El petit Editor, 2016.

7.- LA VIETA. Una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia.

Josep V. Bataller, José M. Fernández, Fernando Rodríguez. Edicions 96 8.- PERLES DE CARCAIXENT. Toponímia I, Les partides de Carcaixent.

9.- FOTOGRAFIES: • Bernardo Daràs i Mahiques • Vicent Ibáñez • Consuelo Jaular Martín • Història i Monuments Fallers Carcaixent

234

Tota pedra fa paret

Maruja Vallés Maruja Vallés Castells. Maruja va nàixer a Carcaixent el 21 de Març de 1939. En l'actualitat, és la fallera amb més edat de la nostra comissió. La seua vinculació al món faller comença d'adolescent quan es va apuntar, durant un parell d'anys, a la falla del Passeig amb la seua colla d'amics i el seu noviet Pepe Sanroque, estimat faller de la nostra Comissió durant més de trenta anys. Temps després, juntament amb el seu marit i molts membres de la seua família, va formar part de la Falla del Mercat durant uns 10 anys, sent molt participativa i exercint el càrrec de Padrina l'exercici 1972/73. Es descriu com una apassionada de les falles, a les que els ha aportat molta dedicació i estima en la seua vida i de les que assegura haver gaudit molt i sentir gran devoció.

1. Eres més de barri o del centre?

Jo sóc més de centre. Encara que visc en la Muntanyeta, m'agrada molt el centre, em dóna molta alegria passejar pels seus carrers, m'agraden molt els seus serveis, anar a classes de ball al CIM, a comprar o a missa a la Parròquia de l'Assumpció. El centre em transmet benestar, em dona fortalesa i m'anima molt.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Sí, són: La Muntanyeta, Sant Antoni (Les Barraques), Santa Bàrbara, els Quatre Camins i els que estan fora del poble (nucli) que són La Barraca i Cullà. La zona on visc, coneguda com el Jardí de l'Alegria també la considere un xicotet barri.

3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Crec que els barris fan gran al poble, tant en el sentit de grandària com en el que li donen per les seues peculiaritats, costums i tradicions.

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Em sent vinculada especialment a la Muntanyeta perquè és on visc, a La Barraca 236

d'Aigües Vives perquè estiuege allí des de fa més de cinquanta anys i a Cullà en la meua joventut perquè la meua cunyada i la seua família vivien allí i durant un temps vaig anar molt.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

De la Barraca recorde molt quan anàvem en família (amb els meus fills menuts) on es feia la troballa de la Mare de Déu i després a les paelles; els balls i les seues revetlles per les festes de setembre. De la Muntanyeta recorde molt com els festers s'acostaven a casa perquè col·laboràrem en les festes, els ajudàvem amb un donatiu i ens donaven unes banderes per adornar els balcons en els dies de festes i per a quan passara la processó. M'agradava molt pujar a veure els carrers pintats i decorats.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

No, els veig molt canviats, s'han ampliat, han crescut, quant a cases, terreny i veïns i també han millorat en serveis, comerços i instal·lacions.

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

He vist desaparéixer falles, fer-se'n de noves, falles amb gran nombre de fallers que guanyaven molts premis quedar-se amb pocs i haver d'abaixar els seus pressupostos, falles que eren menudes i han anat creixent i creixent fins a ser de les comissions més grans del poble. Et puc dir per la meua experiència que en les falles res és definitiu. Destacaria les presentacions falleres i en especial les de la nostra comissió. Hi ha algunes que segurament estan en la memòria de tots: El tribunal de les Aigües, Jaume I, La Barraca,....

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

Jo crec que han sigut molt valents d'haver fet comissions falleres en algun moment encara que ja no estiguen. Fan falta diners, gent, ganes de treballar i molta implicació per portar una falla, igual els ha sigut complicat portar-ho tot endavant.

9. Voldries afegir alguna cosa més?

Agrair-vos esta entrevista. I dir-vos que a mi m'agraden tant les falles gràcies al meu home. Per a ell cada acte i cada setmana fallera eren especials, ho gaudia, vivia i ho sentia amb gran devoció i això ens ho ha transmés a tota la família. Em sent molt orgullosa de ser la fallera amb més edat de la comissió i fallera del poble quasi 50 anys de la meua vida.

237

Juanjo Prats Juan José Prats Benavent és Catedràtic d'Escenificació aplicada a la Dansa en el Conservatori Superior de Dansa de València. És doctor en Filologia per la Universitat de València i llicenciat en Art Dramàtic per l'ESAD. Ha participat en més de trenta muntatges teatrals baix la direcció de destacats directors. També ha dirigit espectacles de teatre i dansa. Com escriptor ha publicat i estrenat diverses obres i va aconseguir el premi literari Eduardo Escalante de l'Ajuntament de València en 2008.

En la seua tasca com investigador ha publicat en revistes especialitzades i ha participat en congressos internacionals.

El seu treball en el món audiovisual passa per l'escriptura de guions per a sèries de televisió i les tasques de presentació i direcció de programes de ràdio i televisió durant una dècada per a Canal 9, Ràdio 9 i Antena 3 TV. Recentment ha escrit i protagonitzat l'espectacle "Este hombre tiene un mundo en su cabeza" i l'espectacle "Música empresonada". Col·labora en el programa "Próxima parada" en À punt ràdio.

1. Eres més de barri o del centre?

Jo sempre he viscut al centre, de fet vaig nàixer al carrer Echegaray on encara viuen els meus pares. Encara que actualment sóc més del Barranquet on passe algunes temporades en l'hort.

2. Coneixes els sis barris de la nostra localitat? Sabries nomenar-los?

Sí, Cullà, Quatre Camins, Santa Bárbara, Les Barraques, La Muntanyeta, i la Barraca d'Aigües Vives 3. Què creus que aporten els barris al nostre poble?

Pense que la vida en els barris aporta proximitat, el fet de conéixer als veïns fa que les persones tinguen una sensació de doble família, la directa i la del veïnat.

En estos temps en què la població gran va en augment crec que el barri pot ser un bon espai per viure on crear unes xarxes de solidaritat importants, de fet pense que caldria treballar eixa idea entre les associacions i els serveis socials, un banc de temps i d'intercanvi en els barris, on la gent podria intercanviar hores, eixa seria l'única moneda, per ajudar-se mútuament.

238

4. Per alguna raó (domicili, família, escolaritat, amistats, treball, comerços, oci, etc), et sents vinculat a algun barri de Carcaixent?

Jo sempre he jugat al parc Navarro Daràs perquè era el que tenia prop de casa, però el barri que he transitat més, el de la Muntanyeta, de camí a l'institut.

5. Si és així, què destacaries d'ell?

Considere que és un barri que no ha canviat massa des de que jo anava a l'institut, el fet que llevaren la vieta, que el travessava, va ajudar a comunicar-lo millor. M'agrada que conserve les seus festes com a signe d'identitat de barri, però em consta que cada vegada costa més organitzar-les... i seria una pena perdre-les.

6. El recordes igual que en la teua infantesa? Com el veus ara?

Els canvis que note són a millor, la connexió amb l'avinguda que va el centre comercial i les dotacions esportives com la piscina donen molt bones dotacions per als joves, hem de recordar que també conta amb el poliesportiu del que guarde molts bons records, per això pense que és el millor barri en dotació esportiva.

7. Què ens diries de les falles de Carcaixent?

Desgraciadament no passe molt de temps a Carcaixent, però sí que en la meua joventut vaig ser faller durant un parell d'anys de la Plaça de les Dies i l'any passat vaig fer de mantenidor de la Fallera Major de Carcaixent, conec la festa i m'agrada l'ambient que es viu. La singularitat de les falles de Carcaixent per a mi són les seues presentacions falleres, jo vaig ser espectador i vaig participar en algunes d'elles en l'època que la falla Les Dies va innovar molt este acte. Jo encara tinc alguna que altra imatge d'una presentació fallera de les Dies en la que el quadre final era la porta gòtica de la Catedral de València on seia el Tribunal de les Aigües.

8. Sols 4 barris del nostre poble (La Barraca, Santa Bàrbara, Quatre Camins i Muntanyeta) han tingut o tenen en l'actualitat comissió fallera. A què creus que és degut?

No puc opinar perquè desconec la situació 9. Voldries afegir alguna cosa més?

Poca cosa més, agrair-vos el haver pensat en mi per contestar estes preguntes i dir-vos que m'encanta l'entusiasme de les falleres i fallers quan treballen desinteressadament per oferir, monument, festa, crítica i espectacle... en definitiva gràcies per oferir-mos somnis, efímers com tots els somnis, però que renaixen cada any. Recordeu que el somni és necessari per no tornar-se boig.

239

Qui guarda quan tĂŠ, menja quan vol

243

244

245

LA MEUA XIQUETA ÉS L'AMA

La meua xiqueta és l'ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger.

Si s'adorm la meua xica, sa mare li comprarà una llista per al monyo, que el diumenge estrenarà.

La xiqueta té soneta, molt prompte s'adormirà. dorm-te, dorm-te filla meua que ton pare tornarà, i si ve i estàs desperta, segur que se'n torna anar.

La meua xiqueta és l'ama del corral i del carrer, de la figuera i la parra i la flor del taronger.

Popular

249

Sopa de lletres

Els nostres barris.

Cerca el nom dels sis barris de Carcaixent.

251

MOTS ENCREUATS Completa amb els noms les Comissions Falleres de Carcaixent.

Horitzontals

3.- L'actual va ser ratificada en referèndum el 6 de Desembre de 1978.

6.- Abans tenien el nom del Cap d'estat.

8.- Guanyaren el primer premi de falla el seu segon any d'existència.

9.- A futbol sala són imbatibles.

11.- Als seus inicis es barallava colze a colze amb les grans comissions.

12.- Són la comissió més jove de Carcaixent.

13.- Què fa un pardal dalt d'una branca? Pio, pio.

Verticals

1.- Acosten els monuments de secció especial al poble.

2.- Per a ells és més que un sentiment.

4.- El seu envelat va des de la Font del Parc fins els Quatre Camins.

5.- El seu color és el taronja.

6.- La Falla del Magalo, Piló, Roch, etc.

7.- Ens representa a totes les comissions.

10.- És la falla del puntet.

252

Ajuda els nostres fallerets a arribar fins la Font de la Falzia.

253

Cerca les 7 diferències

Relaciona el nom de cada barri amb la característica que li correspon.

Cogullada

Santa Bàrbara

Antigament era una alqueria islàmica. Es va despoblar per les inundacions del riu Xúquer.

Aquest barri té Monestir i Hospital.

En aquest barri trobem la plaça del Llimeral i una antiga escola que ara és la seu del veïnat.

Sant Antoni

Barraca d'Aigües Vives Pinten i decoren els seus carrers durant les seues festes, pel mes de Maig.

En aquest barri pots animar a l'UD Carcaixent És el barri més antic de Carcaixent.

La Muntanyeta 255

Quatre Camins

LA GENT QUE M'AGRADA

M'agrada la gent que vibra, que no cal empènyer, que no cal dir-li que faci les coses, sinó que sap el que cal fer i que ho fa en menys temps del que s'esperava. La gent que cultiva els seus somnis fins que aquests somnis s'apoderen de la seva pròpia realitat.

M'agrada la gent amb capacitat per assumir les conseqüències de les seves accions, la gent que arrisca el cert per l'incert per anar darrere d'un somni, que es permet fugir dels consells sensats deixant les solucions en mans del nostre Pare Déu.

M'agrada la gent que és justa amb la seva gent i amb si mateixa, la gent que agraeix el nou dia, les coses bones que hi ha en la seva vida, que viu cada hora amb bon ànim donant el millor de si, agraït d'estar viu, de poder regalar somriures, d'oferir les seves mans i ajudar generosament sense esperar res a canvi.

M'agrada la gent capaç de criticar constructivament i de cara però sense fer-me mal ni ferir-me. La gent que té tacte. M'agrada la gent que té sentit de la justícia.

A aquests els dic els meus amics.

M'agrada la gent que sap la importància de l'alegria i la predica. La gent que mitjançant bromes ens ensenya a concebre la vida amb humor. La gent que mai deixa de ser acriaturada. M'agrada la gent que encomana amb la seva energia.

M'agrada la gent sincera i franca, capaç d'oposar-se amb arguments raonables a les decisions de qualsevol. M'agrada la gent fidel i persistent, que no defalleix quan d'assolir objectius e idees es tracta.

M'agrada la gent de criteri, la qual no s'avergonyeix a reconèixer que es va equivocar o que no sap alguna cosa. La gent que, en acceptar els seus errors, s'esforça genuïnament per no tornar a cometre'ls. La gent que lluita contra adversitats.

M'agrada la gent que busca solucions.

M'agrada la gent que pensa i medita internament. La gent que valora als seus semblants no per un estereotip social ni com llueixen. La gent que no jutja ni deixa que altres jutgin. M'agrada la gent que té personalitat.

M'agrada la gent capaç d'entendre que el major error de l'ésser humà, és intentar treure del cap allò que no surt del cor. La sensibilitat el coratge, la solidaritat, la bondat, el respecte, la tranquil-litat, els valors, l'alegria, la humilitat, la fe, la felicitat, el tacte, la confiança, l'esperança, l'agraïment, la saviesa, els somnis, el penediment i l'amor per als altres i propi. són coses fonamentals per anomenar-se GENT. Amb gent com aquesta, em comprometo per al que sigui per la resta de la meva vida, ja que per tenir-los al meu costat, em dono per ben retribuït.

Mario Benedetti 259

COMISSIÓ FALLA PLAÇA DE LES DIES

No estan tots els que són...

2019-2020

ni sรณn tots els que estan

262

263

264

265

266

267

EL TREN DE CARCAIXENT El tren de Carcaixent fent xups xups el tren de Carcaixent ix quan vol arriba quan pot fent xups xups el tren de Carcaixent.

El tren de Carcaixent fent xups xups el tren de Carcaixent ja se'n va el meu trenet fent xups xups el tren de Carcaixent.

El tren de Carcaixent fent xups xups el tren de Carcaixent ja arribem a la vall fent xups xups el tren de Carcaixent.

El tren de Carcaixent fent xups xups el tren de Carcaixent ja arribem a la vall ara ja es veu la mar el tren de Carcaixent.

Paco Muñoz

271

273

274

275

276

277

278

279

280

281

282

283

284

285

286

287

288

289

290

Ferrer&Albelda Abogados San Roque, 20 Bajo (CARCAIXENT) Tel. 962434842 ferreralbelda.abogados@gmail.com

291

292

293

294

295

296

297

298

299

300

A tots els nostres amics que han col·laborat en la realització d'aquest llibret, el nostre més sincer agraïment. Sense vosaltres no hauria estat possible.

Valencians, quin goig el vostre!

Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.

Que l'etern paradís és a ca vostra.

Si em deixaren triar, meu me´l faria.

Valencians, quin goig el vostre!

Que l'etern paradís és a ca vostra.

Si em deixaren triar, meu me´l faria.

Que l'etern paradís és a ca vostra.

Viviu-lo. No tingueu por de l´infern.

Del paradís al foc no s´hi va mai.

Que l'etern paradís és a ca vostra.

Valencians, quin goig el vostre!

Viviu-lo. No tingueu por de l´infern.

Del paradís al foc no s'hi va mai.

Si em deixaren triar, meu me'l faria.

Musicació d'un poema del segle XI-XII (Ibn Khafaja) adaptat per Josep Piera