Llibret Falla Bernat Aliño 2020 by Falla Bernat Aliño

#SOMDELABERNAT

EQUIP DE REDACCIÓ Falla Bernat Aliño EQUIP LLIBRET Francesc Alberola Piqueres Vicent Colechá Benedito Maria José Felip Llàcer Dolors Ferrando Juan Alicia Martínez Sendra Carlos Miragall Colomar Sergi Núñez de Arenas Alberola Maria Osca Arnau Maria José Sarrió Quiles

EQUIP DE PUBLICITAT Maria José Felip Llàcer Purin Franco Tormos Marc Ramiro Romeu

FOTOGRAFIES Arxiu Falla Bernat Aliño

EDITA Associació Recreativa Cultural Falla Bernat Aliño

MAQUETA I IMPRIMIX Yogur de Fresa TIRATGE: 500 EXEMPLARS DIPÒSIT LEGAL: V-251-2011 El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de l’Ajuntament de Sueca per a la promoció de l’ús del valencià en les Falles. Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres 2020.

ÍNDEX SALUDA PRESIDENT FALLERA MAJOR COMISSIÓ EXPLICACIÓ FALLA GRAN SALUDA PRESIDENT INFANTIL FALLERA MAJOR INFANTIL COMISSIÓ INFANTIL EXPLICACIÓ FALLA INFANTIL PROGRAMA DE FESTES UN ANY PER AL RECORD RECOMPENSES FALLERES CONCURS DE FOTOGRAFIA GUIA COMERCIAL

06 12 14 20 24 30 32 36 40 44 49 55 63 3

ENRIQUE MATOSES I LLOPIS President 2020

ola de nou a tots i totes!!!

Un any més, tinc l’oportunitat d’escriure unes paraules al saluda del llibret de la nostra Falla. Un llibret elaborat per un magnífic equip, que des de ja fa uns quants anys, l’ideen i redacten amb il·lusió i gran treball. Un any més com a President d’aquesta gran comissió. Una comissió a qui li he de donar les gràcies per continuar confiant en mi i en la meua junta; perquè un president sense una gran junta no és ningú. A tota aquesta junta també li done les gràcies per fer possible altre any faller. Com sabeu, i si nó us ho recorde jo, aquesta falla és la més antiga, la pionera de totes les falles de Sueca i d’això fa ja un grapat d’anys. I en açò, vull dir-vos que enguany estem d’aniversari! Complim

granet d’arena per tal que fórem una comissió referent i respectada a Sueca. A tots ells i als qui vindran, moltíssimes gràcies per arribar a complir 70 anys de falla. No em puc oblidar de fer esment dels nostres representants d’enguany, als quals els desitge el millor, que passen unes bones Falles 2020 i que gaudisquen al màxim del seu any. Isabel, Mireia i Jordi, disfruteu molt cada acte perquè, per experiència, us dic que passa molt de presa. És un any intens però que en un obrir i tancar d’ulls ja ha passat. Per això, no deixeu d’anar a un acte per curtet que siga, sinó ben al contrari, tots són curtets quan representes la nostra Falla, però intensos i emocionants. Per últim, sols dirigir-me a la gent de Sueca i sobretot al nostre veïnat. Dir-vos que teniu el nostre casal obert per a tot el que necessiteu, com sempre.

70 ANYS Setanta anys fent falla, fent festa, continuant amb les tradicions valencianes heretades i ensenyant-les, any rere any, a les noves generacions. Setanta anys on han passat grans presidents, boníssimes juntes i que cadascú ha aportat el seu

Gràcies per llegir aquestes breus línies, les quals cada any costen més. I ja sabeu: VISQUEN LES FALLES VISCA LA BERNAT

El President

PRESIDENT 2020 Enrique Matoses Llopis

Un any més al front del vaixell, és per a tots digne d’admirar doncs és una gran tasca portar esta falla endavant i amb moltes ganes de lluitar i treballar. La Junta t’acompanya i sempre et recolzem doncs tu ens ho poses fàcil i lleuger, allò que sembla complicat i difícil de fer. La teua essència fallera, que de cor i per les venes portes, ha donat ja bons fruits, amb l’estirp que et seguix, doncs tens dues falleretes, quasi ja unes senyoretes, que amb orgull i molt d’honor ja porten la falla al cor.

Enrique Matoses i Llopis, enguany lluiràs de nou amb ella del bracet, amb un somriure gentil ser el pare de la Infantil, i amb agraïment i el reconeixement pots sentir l’alegria i l’orgull de ser, novament, nostre President!

Maria José Sarrió i Quiles

ISABEL ALBACETE I PELÁEZ Fallera Major 2020

Isabel, sabem que t’agrada… la música de les falles, la pólvora de les traques, la bellesa de les flors i la calor de les flames.

Per això, volem felicitar-te. Ací comença el teu regnat.

A nosaltres ens agrada… que el teu somni s’ha complit i sentir la teua alegria i el teu somriure preciós, és el que ens ompli d’emoció.

I a mi... què m’has de dir!

La flama encén les passions, la festa apaga les penes.

Que en aquesta falla seràs per a tots: nostra Fallera Major!

Enguany, en la ronda Bernat Aliño, no podríem demanar res millor.

Alicia Martínez i Sendra Amb el president i els fallers portaràs el nostre nom amb honor. Present que seran inoblidables!

COMISSIÓ FALLA GRAN Junta directiva 2019-2020 PRESIDENT PRESIDENT D’HONOR

Enrique Matoses i Llopis Salvador Beltrán i Planells

ÀREA SECRETARIA/MITJANS DE ÀREA SECRETARIA/MITJANS DE COMUNICACIÓ/DOCUMENTACIÓ SECRETARI SECRETÀRIA (CENS-RECOMPENSES) DELEGADA JLF DELEGADA JLF ASESOR JLF BIBLIOTECARI-ARXIVER DELEGADA DE COMUNICACIÓ

Julián Alcañiz i Ferrer María Mulet i Pérez Lorena Sendra i Gómez Dolores Ortells i Rubio Vicente Llopis i Hermano José Mateu i Montagudo Mariola García i Iranzo

ÀREA D’ECONOMIA

ÀREA SECRETARIA/MITJANS DE

TRESORER VICETRESORERA COMPTADORA COBRADORES

Marc Ramiro i Romeu María José Felip i Llácer Alba Pérez i Almudéver Laura Alberola i Piqueres Vanesa Bosch i Hueso Mireia Granell i Olivert Vicenta Olivert i Vercher Laia Sanz i Moratal Karen Colomer i Llopis Laura Pérez i Brines Irene Alapont i Crespo Neus Rodrigo i Martorell Blanca Serrano i Sarrió

DELEGADA LOTERIES DELEGADES CARTÓ VEÏNAT CARTONERES

ÀREA VEÏNAT/PASSACARRERS VICEPRESIDENT DELEGAT VEÏNAT DELEGAT PASSACARRERS DELEGAT BANDERES DELEGAT PIROTÈCNIA ESTENDARD ESTENDARD HONORÍFIC

Joel Mompó i Riera Fernando Monleón i Simó Martí Moncho i Matoses Juan Carlos Sancho i Almiñana Víctor Fuster i Seguí Iván Moreno i Melià Antonio Royo i Gil

ÀREA DE FESTEJOS I D’INFANTILS VICEPRESIDENTA DELEGADES FESTES

Mónica Cebolla i Marco Suli Simeón i Mañó Ángel Mateo i Mars Purín Franco i Tormos Salva Cobo i Villanueva Maite Colechá i Beltrán

DELEGATS XARANGUES

Alba Piera i Arnau Carlos Llopis i Rebull

DELEGATS ESPORTS

José Luis Puig i Cuenca David Meliá i López

DELEGADES INFANTILS

Anna Estornell i Tatay Paula Folgado i Carbó Maria Folch i Marí Laura Martínez i Blasco Rosa Mortes i Escrivá Raquel Sanz i Pérez

ÀREA RAL·LI I PLAYBACKS VICEPRESIDENT DELEGADES RAL·LI

DELEGADES PLAYBACKS

Vicente Collantes i Miñana Raquel Gómez i Fontalba Maria Baixauli i Brines Alexia Sellés i Meliá Helva Ibáñez i Roda Núria Navarro i Gómez Maria Navarro i Pons Marta Peiró i Martínez Maria Marco i Solves Sandra Beltrán i Claver Anna Martorell i Peiró Clara Arnau i Sancho Lucía Climent i Martorell

ÀREA DE RÈGIM INTERN I REL. EXTERNES VICEPRESIDENTA DELEGAT RELACIONS EXTERNES DELEGATS AAPP DELEGADES RÈGIM INTERN

DELEGAT RRPP

M. José Sarrió i Quiles Carles Gallardo i Estruch Vicent Sellés i Navarro Mar Peiró i Riera Nuria Vidagany i Benedito Jonathan Díaz i Frígola María José Martínez i Aznar Daniel Serrano i Falcó

ÀREA DE CULTURA VICEPRESIDENT DELEGADA CULTURA CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA DELEGAT TEATRE DEL. EQUIP LLIBRET DELEGAT IMPREMTA

Carlos Miragall i Colomar Alicia Martínez i Sendra Dolors Ferrando i Juan Pepe Peiró i Riera Sergi Núnez de Arenas i Alberola Fran Alberola i Piqueres

ÀREA CASAL (COMPRES) VICEPRESIDENT DELEGATS COMPRES DELEGAT CUINA DELEGATS BARRA

DELEGAT CARTELLS

José Mars i Cuenca Toni Domingo i Hermano José Vicente Marco i Cuenca Salvador Bartolomé i Marí Pascual Vidagany i Benedito José Luis Torres i Roa Martí Guasque i Sisteró José Bataller i Burguera

ÀREA CASAL (ACTIVITATS DIVERSES) VICEPRESIDENT DELEGATS CASAL DELEGAT MANTENIMENT DELEGAT ACTIVITATS DIVERSES DELEGAT PATRIMONI CASAL

Ismael Carbó i Fos Jesús López i Roselló Mónica Celda i Berenguer José Luis Simeón i Sansebastián Jaume Gómez i Quiles Daniel Piqueres i Herrero Fernando de la Torre i Ortells

VOCALS Marian Adam i Díaz Isabel Albacete i Peláez Clara Alberola i Carbonell Javier Almenar i Rosaleny Carmen Andreu i Roldán Carla Armengot i Fuentes Sergi Arnau i Castañer Francis Arnau i Ferri Salvador Arnau i Tornero Ana Belén Aznar i Beltrán Núria Baixauli i Muñoz Claudia Baldoví i Martí Beatriz Baldoví i Torres Estefanía Bartolomé i Marí Nerea Bartolomé i Marí Paco Belenguer i Raga Salvador Beltrán i García Carol Benedito i Espasa Anna Benedito i Fuster Maite Blanes i Sanjosé Maria Blasco i Antón Andrea Bono i Mafé Gelisa Bono i Mafé Gema Bosch i Cortell Vito Bosch i Mars Miquel Campos i Fuster Miguel Campos i Jiménez Nuria Cano i Llicer Olga Canut i Beltrán Encarna Capilla i Genís José Pascual Carbó i Fos Sergio Carrascosa i Badia Clara Casanova i Martí Elisa Casaudoumecq i Viel Yolanda Castañer i Ferrando

Vanessa Castañer i Juan Rafa Cebolla i Marco Kevin Cebolla i Pastor Vicent Josep Colechà i Benito Lorena Colomar i Casanova Maria Colomer i Escrivá Mari Conrado i Matoses M. Carmen Cortell i Vives Miquel Coves i López Beatriz Coves i Romero Jesús Díaz i Frígola Esteve Díaz i Juan Erik Egido i Blanes Melissa Egido i Blanes Jésica Eroles i Dejoz Lluch Escrivá i Carsi Vanessa Escrivá i Ferrando M. Teresa Escrivá i Olivert Carmen Falquet i Gisbert Manola Fayos i Hueso M. Ángeles Femenía i Artal Esther Ferrando i Llopis Ruth Ferrando i Llopis Laura Ferrando i Romero Jordi Ferrando i Vidagany Ruth Ferrando i Vidagany Vicent Ferrer i Alcolea Sergio Ferrer i Azorín Lluis Ferrer i Heras Paula Ferrer i Maiques Claudio Ferri i Arenes Tania Ferri i Riera Iris Pons i Carmona Lolisa Fortea i Espert Marc Fos i Bartolomé Tania Fos i Bartolomé Salvador Fos i París

Carmen Frígola i Comeche Noelia Fuster i Alcañiz Carles Gallardo i Adam Pau Gallardo i Adam Carolina Gallardo i Estruch Carmina Gallardo i Piqueres Carles Galletero i Llorca Jessica García i Fuster Isabel García i Huerta Enrique García i Iranzo Javier García i Iranzo Desi Gascó i Sendra Maria Carmen Gaspar i Cuevas Eugenio Gil i Carlos Itziar Gimeno i Sebastian Eva Gisbert i Vercher Rafa Gómez i Marqués Lorena Gómez i Moreno Maite Granell i Puig Francisco Guillem i Mars Myriam Guillem i Mars Ana Heras i Cerros Maite Ibáñez i Martínez Eva Ibiza i Marco Isabel Ibiza i Marco Ariane Irasuegui i Zambrana Olga Jiménez i Sapiña Iván Leonardo i Escrihuela Noemí Levesque i Martorell Lorena Lledó i García Manolo Lledó i García Rosa Llopis i Andreu Marta Llopis i García Desirée Llopis i Hermano Raúl Llopis i Iranzo Pablo Llopis i Martínez Elena Llopis i Parrell

Maribel Llopis i Sala Noemí Lloret i Rubio Raúl Lorenzo i Muñoz Sabrina Malfeito i Boscá Jessica Mariner i Borja Leo Marqués i Baldoví Melissa Mars i Cuenca Alan Martí i Llinares Vanessa Martí i Sarrió María Martínez i Cerdá Sara Martínez i Cerdá Mariola Martínez i Clar Vicenta Martínez i Clar Carmen Martínez i Falquet Ángela Martorell i Matoses Ismael Martorell i Matoses Luisa Martorell i Matoses Alicia Martorell i Muñoz José Manuel Martorell i Muñoz Àngels Mateu i Colom Hortensia Matoses i Alarte Vanessa Matoses i González Enrique Matoses i Simeón Bea Mendieta i Mancebo Raúl Morales i Climent J. Luis Mulet i Balbastre Josep Mulet i Beltrán Sole Muñoz i Escrivá Carla Navarro i Carrasco Paloma Navarro i Gironés Sheila Oltra i Malfeito Ana Oltra i Martínez Elena Oria i Gayón Laia Ortega i Rufí Carlos Luis Ortiz i Aguado Lourdes Osca i Arnau María Osca i Arnau

Nerea Pastor i Ferri Eva Pastor i Muedra Isabel Pastor i Muedra Amanda Pedrós i Collantes Sandra Pedrós i Garrigues Beatriz Peiró i Escrivá María José Peiró i Riera Sari Peiró i Rubio Alexia Pellicer i Belenguer Amparo Penella i Muñoz Raquel Pérez i Cuquerella Purín Pérez i Nicolás Antonio Pérez i Ramón Quim Piqueres i Sales Filiberto Pons i Rubio Anna Quintero i Bueno Aitana Ramiro i Ferrando Cristina Ramiro i Romeu Noelia Ramiro i Romeu Gorka Rebull i Riera César Renart i Torres María Ribera i Cebolla Àngela Ribera i Celda Olga Ribera i Hermano Maria Ribera i Muñoz J. Antonio Ribera i Osca Eric Ribes i Martínez Estela Riera i Beltrán Salvador Riera i Beltrán Susi Riera i Domigo Josefa Ripoll i Ortí Toni Ripoll i Solves Vicente Rodrigo i Albentosa Isabel Roig i Sánchez Mila Romero i Ortega Maria Ros i Lloret María José Ros i Solanes

Carla Roselló i Roldán Ángeles Rubio i López Vicenta Rufí i Gómez José Sáiz i Laserna Sabina Sáiz i Matoses Eva Salvador i Solás Miriam San Blas i Català Paula Sánchez i Sanz María Sanchis i Moya Inma Sancho i Martínez Alicia Sanfélix i Sáiz Carmen Sapiña i España Maria Seguí i Sorrentino Carmen María Serra i Carrillo Adela Serra i Pedrós Arturo Serra i Pedrós Salvador Sisternes i Aguilar Emilio Solves i Aparicio Silvia Somovilla i Campillo Miriam Tamarit i Calatayud Lucía Vargas i Hidalgo Samuel Vernia i Penades Mónica Vidal i Martorell Jordi Viel i Ortells Jordi Viel i Sendra Sales Villagrasa i Belenguer Laura Villanueva i Biendicho Alba Viñoles i Iborra Vicent Vives i Navarro Vicente Vives i Navarro Irene Zambrana i Chamorro

EXPLICACIÓ FALLA GRAN Lema: La mágia d’un mocador! Autora Maria José Sarrió Quiles Artista Filiberto Pons

Motiu central Entre sedes i colors i envoltats de mocadors, ací dalt estem presidint, un any més , amb tota la dignitat, la Falla de Bernat. Amb els brocatells, domassos, velluts i raions, es formà la ruta de la seda, un pont entre dos mons que al voltant del segle XV va omplir València d’esplendor. Era la unió de dues cultures entre l’Orient i Occident; un camí que portà molta riquesa i bellesa, però també un món nou, d’idees i coneixements i que va ser l’origen de la festa. Esta festa que hui lloem, gaudim, vivim i relatem. I de la qual hem aconseguit que gràcies a eixa ruta, hui encara vigent,

siga un patrimoni immaterial de la Humanitat... Una festa que uneix persones, cultures i pobles, i entre tota la gent fa créixer un mateix sentiment .

ELECCIONS Havia promès que enguany en parlar d’actualitat, no caldria comentar ni hauríem d’ opinar del tema de les eleccions. Però... la cosa té botons! Des de 2015 a 2019 hem votat en 9 ocasions, més votacions que falles hem plantat i això que cap any hem fallat. I al remat, una vegada més sense govern estem, esperant les negociacions i mentrestant, ni augment de pensions ni de sous, ni subvencions...

Ai! I vorem com quedarem: si pactem o altra volta a les urnes anirem... ( igual amb una poqueta de sort, quan este llibre a les vostres mans haja arribat, ja està tot solucionat)

A L’AJUNTAMENT On sí que han fet govern, i amb un bon pacte signat, ha sigut evidentment al nostre Ajuntament. S’ha “voltat la tortilla”, com diuen els nostres majors i els qui estaven a l’oposició, ara tenen tots silló i vara de comandament; i a la inversa igualment, els i les qui els problemes solucionaven, i les crítiques aguantaven, ara ixen a passejar per a poder-los detectar. Cosa ben feta!! I amb el diari de Saly al poble entretenim i als polítics enfadem per tal que ràpidament els fanals fundits siguen canviats i tots els clots arreglats.

NOVES TECNOLOGIES El que no canviarà ni pot anar enrere, són les noves tecnologies.

Ai! Que poquet ens queda ja per a vore ací en paper este llibret ja que, igual al proper, esta explicació em fan fer-la en l’Ipad, guardar-la en Dropbox, enviar-la per WhatsApp, i jo amb tantes modernitats, ja no podré ni pensar, valorar i criticar, doncs hauré de posar-me a estudiar, per “al dia” poder estar. La veritat és que, brometa a part, és un gran encert, tot el que la tecnologia ens millora el dia a dia, les relacions, les comunicacions, accedir a les administracions i amb el tema dels diners... ja no fa ni falta al banc anar, ni a la “reunió de la falla” a pagar, sols has de tindre mòbil i ja per BIZUM pots liquidar....

VIDA SANA I ara m’agradaria somiar perquè després de veure com vivim, entre polítics i maquinetes, què ens queda per a gaudir? La veritat , siga dit, bona moda és la que s’ha ficat: fer esport, running i gym, anar a ballar i gaudir d’un bon menjar.

Tot ĂŠs sa, entretingut i divertit. Si corres, balles o fas esport, el mal humor dâ&#x20AC;&#x2122;un mal dia, seâ&#x20AC;&#x2122;n va rĂ pid al suar i et torna prompte lâ&#x20AC;&#x2122;alegria, les neurones es regeneren, la convivĂ¨ncia va millor, i al teu cos li fas lâ&#x20AC;&#x2122;honor â&#x20AC;&#x153; Mens sana in corpore sanoâ&#x20AC;?. I a fer-ho tot de bona gana!

I ja per acabar, si esta explicaciĂł us ha agradat ompliu-me dâ&#x20AC;&#x2122; emojis, que amb molt de gust us heu contat i en la falla de Bernat, us esperem a tots i totes de bon grat.

BONES FESTES!!

EMOJI, LA PARAULA DE Lâ&#x20AC;&#x2122;ANY Quina sorpresa mâ&#x20AC;&#x2122;he endut al vore la paraula de lâ&#x20AC;&#x2122;any perquĂ¨ crec que ĂŠs un encert molt gran. No la paraula en si, sinĂł el seu significat, eixos dibuixets genials que ens permeten un llenguatge universal. Fan fĂ cil la comunicaciĂł no porten a confusiĂł i ens permeten expressar allĂ˛ que tantes voltes ens consta de comunicar. Una â&#x20AC;&#x153;somriureâ&#x20AC;? que ho fa divertitđ&#x;&#x2DC;&#x201A;, un â&#x20AC;&#x153;estic dâ&#x20AC;&#x2122;acordâ&#x20AC;? que costa tant dâ&#x20AC;&#x2122;aconseguir, un aplaudiment quan es fan les coses bĂŠ, i sobretot, allĂ˛ que ens costa mĂŠs de dir i que ens fa a tots un mĂłn millor, dir-li a u/na amb sinceritat que lâ&#x20AC;&#x2122;estimes de veritat.

JORDI RODRIGO I MARTORELL President Infantil 2020

ola a tots , fallerets i falleretes!

Aquest any tinc la gran sort de poder ser el President Infantil. Des de ben xicotet que sóc faller d’aquesta falla i per fi he pogut complir el meu somni. Espere gaudir de cada minut junt a Mireia, Isabel i Quique. Anime a tots els meus companys de la Comissió Infantil a participar en el màxim d’actes fallers que pugen, i gaudir més que mai les nostres estimades Falles! I sobretot, de la nostra i de tots els seus fallers i falleres! Visquen les Falles i visca la falla Bernat Aliño!

El President Infantil

PRESIDENT INFANTIL 2020 Jordi Rodrigo i Martorell

Amb la teua innocència i el teu candor, Jordi, eres un xiquet encantador. Falleret des del naixement i sempre en esta falleta. Enguany ja et tocava, representar amb tota la alegria i il·lusió, a tots els xiquets i les xiquetes d’esta gran comissió. Sabem que estàs comboiat i molt il·lusionat. Endavant! Donem-li tots a ell un fort aplaudiment doncs, és nostre president Jordi Rodrigo i Martorell.

Maria José Sarrió i Quiles

MIREIA MATOSES I MULET Fallera Major Infantil 2020

Com l’au fènix que de les cendres renaix, i és la pura essència fallera, així seràs tu, Mireia, nostra millor reineta. D’una etapa que hui acaba i t’acabes d’acomiadar, reviu i comença una altra per a tot el que et queda disfrutar. L’alegria ja la tenies, l’estirp i la sang fallera, l’experiència que has viscut i a la família sencera.

I amb tots eixos ingredients, Mireia i amb la teua gràcia gentil, tota la comissió en peu s’alegra i et desitja que sigues de nou per a enguany nostra Fallera Major Infantil!

Maria José Sarrió i Quiles

COMISSIÓ FALLA INFANTIL Falla Bernat Aliño 2019-2020 PRESIDENT INFANTIL

Jordi Rodrigo i Martorell

VOCALS Àlex Adi i Ramiro

Gala Carrascosa i Eroles

Eva García i Salvador

Sofia Alapont i Byelyayeva

Leire Carrascosa i Eroles

Aday Gaspar i Gil

Andreu Alberola i Villagrasa

María Cebolla i Colomar

Claudia Giménez i Azorín

Oriol Alberola i Villagrasa

Rafael Cebolla i Colomar

Adrián Giner i Alberola

Aitana Albuixech i Martí

Pau Chirivella i Crbonell

Marta Girbés i Seguí

Albert Albuixech i Martí

Carla Claver i Gisbert

Jaume Gómez i Blasco

Gerard Almenar i Ferrando

Julen Collantes i Gómez

Laura González i Gallardo

Marc Almenar i Ferrando

Leire Collantes i Gómez

Erik Guasque i Zambrana

Jordi Armengot i Fuentes

Paula Copovi i Gómez

Àngels Guillem i Martorell

Zlatan Baldoví i Zarzoso

Lucía Cortés i Marín

Josep Guillem i Martorell

Claudia Elena Banyon

Cristina Cristea i San Blas

Gabriel Hermano i Martínez

Guillem Bartolomé i Martínez

Emma Díaz i García

Adriana Ibáñez i Bono

Paula Bataller i Albacete

Joan Díaz i García

Cristina Ibáñez i Martínez

Natalia Beltrán i Claver

Lucas Ferrer i Heras

Nuria Ibàñez i Peiró

Ariadna Blanco i Aparicio

Tania Ferri i León

Vicent Ibàñez i Peiró

Naiara Blanco i Mateu

Vicent Ferri i Llopis

Valeria Ibáñez i Soler

Yago Blanco i Mateu

Eloïsa Ferri i Villagrasa

David Iborra i Alberola

Sami Blanes Kourani

Grabiela Furió i Ballester

Pau Iranzo i Miralles

Fernando Blázquez i Malfeito

Rubén Fuster i Oltra

Roc Iranzo i Miralles

Lucia Calpe i Vidal

Mireia Galeano i Segovia

Eder Irasuegui i Zambrana

Neus Campos i Fuster

Ferran Gallardo i Moncho

Edurne Juan i Rubio

Pau Candel i Molina

Maria Gallardo i Moncho

Amanda Llopis i Matoses

Adrià Carbó i Benedito

Olga Galletero i Ribera

Ana López i Segura

Maria Carbó i Benedito

Efren García i Ferrando

Neus Lorenzo i Roig

Saül Lorenzo i Roig

Martí Moncho i Peiró

Elena Romero i Ferrando

Adriana Losa i Brines

Ferran Monleón i Fortea

Laia Sáez i Martínez

Adrià Maravilla i Osca

Pau Monleón i Fortea

Oriol Sáez i Martínez

Vera March i Alcañiz

Martina Morcillo i Mariner

Inés Sampedro i Palacios

Raül Marco i Solves

Diego Mulet i Matoses

Josep Sampedro i Palacios

Arnau Mariner i Hueso

Mario Mulet i Matoses

Carlos Sancho i Baldoví

Marc Mariner i Hueso

Aitor Mulet i Oria

Aitana Sellés i Femenía

Enzo Marqués i Coves

Iker Mulet i Oria

Víctor Simón i Bosch

Leo Marqués i Coves

Júlia Navarro i Colechà

Maria Sisternes i Castañer

Vera Mars i Colomer

Paula Navarro i Colechà

Adrián Solves i Sanchis

Azumi Martí i Llinares

Mireia Ortells i Martínez

Martina Torremocha i Pérez

Òscar Martínez i Testa

Martina Ortiz i Ferrando

Aron Torres i Celda

Mario Martorell i Cebolla

Alba Osca i Jiménez

Cloe Torres i Celda

Anaís Mateo i Sanz

Andrea Peiró i Martínez

Lorena Torres i Moncho

Martí Mateo i Sanz

Adriana Pellicer i Belenguer

Marc Torres i Moncho

Júlia Matoses i Mulet

Arnau Pérez i Osca

Clara Valdés i Puig

Mireia Matoses i Mulet

Neus Pérez i Osca

Aitana Vendrell i Solàs

Ubiratan Merlo Desouza

Àngela Peris i Pastor

Emma Vernia i García

Lucas Meseguer i Navarro

Brian Peris i Pastor

Llorenç Vernia i García

Quim Miralles i Navarro

Dídac Piqueres i Penella

Héctor Villanueva i Biendicho

Alba Molina i Gallardo

Guillem Piqueres i Penella

Gemma Villanueva Ferrer

Lia Molina i Gallardo

Marc Ramiro i Ferrando

Paula Villanueva i Ferrer

Ania Mompó i Guillem

Hugo Rebull i Riera

Alexandra Moncho i Peiró

Adrià Ribera i Ramiro

MATRIMONIS Falla Bernat Aliño 2020

Jose Luis i Mireia

Martí i Irene

Gabriel Hermano Martínez

Eloïsa Ferri Villagrasa

Oriol Alberola Villagrasa

Paula Copoví Gómez

Elena Romero Ferrando

Guillem Piqueres Penella

Gala Carrascosa Eroles

Guillem Bartolomé Martínez

Carlos Sancho Baldoví

NAIXEMENTS Falla Bernat Aliño 2020

EXPLICACIÓ FALLA INFANTIL Lema: El soldadet de plom Autora Maria José Sarrió Quiles Artista Joan Martí

A la xicalla d’aquesta falla una il·lusió gran els ha entrat, en vore un conte clàssic tan bonic al seu monument reflexat. “Les coses vénen com vénen” Sol dir un amic meu; i és veritat! Però després, la realitat, deixa a cadascú al seu lloc situat. I això és el que li passà al soldadet de plom, que a casa d’un xiquet d’ací el poble arribà com un joguina. Un soldadet coixet doncs una cama li faltava i allí mateix s’enamorà d’una guapa ballarina,

i com en la vida real, no és tot color de rosa, jugant, jugant... un donyet aparegué, que ja de gelosia estava ple, i anava propagant que la ballarina a ell estimava i sense parar-se a preguntar, al soldadet s’enfrontà... D’eixa batalla campal en un bac anà a parar al mig d’un arrossar. Com en la tirà estaven, i tot ple d’aigua el camp, a un barquet rebotà i allí dalt que es quedà. El soldadet, dins del mal que passà, es quedà content perquè pensava que s’havia salvat en no caure dins l’aigua;

i el que no sabia encara era tot el que li esperava. De l’aigua s’havia salvat però, de repent, per allí passaven un coll verd i una gavina fent competició i esquivant els caçadors, a vore qui guanyava i del Soldadet s’apropiava. El coll verd va ser més ràpid i al soldadet es menjà, burlant-se de la gavina que per semblar més fina, li havia guanyat la mà. Però tant es va burlar que no se’n va adonar que la tirà havia començat i un caçador el tombà. Que content anava l’home quan a casa arribà! I al preparar el patet, per a fer un arrosset, allí estava el soldadet que li’l va donar al seu xiquet com un regalet. Quina alegria en casa! Prou més que la que el caçador esperava.

Doncs el seu xiquet havia trobat aquell soldadet coixet que un mal donyet havia fet desaparèixer. I aleshores entengueren que mai has de fer mal ni tindre gelosia de ningú. Que tots i totes tenim els mateixos drets i oportunitats doncs som tots amics, juguem sense distinció, ajudem, riem, estimem, ballem i a la festa anem. Que la vida et posa de vegades a prova i en moltes roïnes situacions, però cal ser valent, lluitar i estimar i tot torna al lloc on havia d’estar. Tot passa per alguna cosa i cal saber-ho, gaudir i aprofitar. I per suposat, si el conte t’ha encisat, amb tots els amics i amigues i amb Jordi i Mireia vine a la BERNAT.

BONES FESTES!

PROGRAMA DE FESTES Falla Bernat Aliño 2020 Dimecres 8 de gener

Setmana del 4 al 14 de febrer

A les 20 h. participació dels nostres fallers i falleres al concurs de PLAYBACKS organitzat per la Junta Local Fallera de Sueca. L’actuació serà genial i no s’ho podeu perdre!

Al Centre Municipal Bernat i Baldoví, mostra del Concurs de Sainets.

Dissabte 18 de gener Al Palau Faller Presentació de nostra Fallera Major ISABEL ALBACETE i PELÁEZ i de totes les senyores i senyoretes que componen la comissió. En acabar, tindrem ball amb l’acompanyament de la discomòbil HARLEM. Diumenge 26 de gener A les 12 h. del migdia, al nostre Palau Faller, presentació de nostra Fallera Major Infantil: MIREIA MATOSES i MULET i de totes les xiquetes i els xiquets que l’acompanyen. Després, dinarem al Casal i gaudirem d’un divertit espectacle de jocs variats i simuladors.

Diumenge 9 febrer Assistirem a les a les 12 h. a la Plaça de l’Ajuntament per a participar de la CRIDA de la Fallera Major de Sueca, el Perelló i el Mareny a totes les falleres i fallers de Sueca i la tradicional Mascletà. Dissabte 15 de febrer DINAR ofert per la comissió de la nostra Falla al seu veïnat. En acabar, tindrà lloc un concurs de ball amb premi per al millors balladors i balladores. Diumenge 16 de febrer A les 9 h. del matí, Rally Humorístic. També se celebrarà el “Dia del xiquet/a” per a tots els menudets, organitzat per la Junta Local Fallera de Sueca. En acabar, es podrà acudir al cau faller a dinar.

Diumenge 2 de febrer A les 12 h. lliurament de premis dels PLAYBACKS, i a les 18h lliurament dels premis dels ESPORTS I JOCS DE TAULA organitzats per la Junta Local Fallera al Casal Multiusos.

Dimecres 19 de febrer Inauguració de l’Exposició del Ninot (Sala Moret) a la Sala d’Exposicions dels Porxets. L’exposició romandrà oberta fins el dia 1 de març.

Dissabte 8 de febrer Gran nit dedicada als FALLERS D’HONOR que celebrarem al nostre Palau Faller. En acabar, tindrem ball amb l’acompanyament de la discomòbil HARLEM.

Divendres 21 de febrer

Divendres 6 de març

A les 20 h, al Centre Cultural Bernat i Baldoví, Gala de Lliurament dels premis del Concurs de Sainets.

Gran Nit d’Albaes, a les 21.30 h. al nostre Casal, on els cantadors i versadors ens delectaran lloant nostres Presidents i Falleres Majors. Un gran gust gaudir d’aquests bells cants!!

Dissabte 22 de febrer A les 12 h, XXXI Concurs de Paelles organitzat per la Junta Local Fallera. Més tard, celebrarem al nostre cau faller, GRAN TARDEO a càrrec dels DJ’s Jose Coll i Arturet.

Dissabte 7 de març Al voltant de les 22 h, tots al Casal per a celebrar la FESTA TEMÀTICA DE LA TAPA i acabar ballant amb la discomòbil Power Events.

Diumenge 23 de febrer Al voltant de les 19.30 h, al Centre Cultural Bernat i Baldoví es farà el lliurament dels Bunyols d’Or i Brillants amb Fulles de Llorer. Enhorabona a tots els nostres guardonats i guardonades!!! Dissabte 29 de febrer CAVALCADA DEL NINOT. Anirem tots junts des del casal fins a l’Estació per arribar a les 19.30 h. amb molt d’enginy i amb l’humor que mai ens falta. En acabar, amb la disfressa i el bon humor, acudirem tots i totes a la Macrodiscomòbil que organitza la Junta Local Fallera de Sueca. Diumenge 1 de març A les 11.30 h, passacarrer pel nostre veïnat per tal de fer la tradicional repartida del llibret de la nostra comissió. Per la vesprada, al voltant de les 17 h. començaran a preparar-se per a participar en la CAVALCADA INFANTIL, la qual aquest any tindrà per tema “El Soldadet de Plom”. L’eixida serà a les 18 h. des de l’Estació fins a la plaça de l’Ajuntament, i des d’allí tornarem al nostre casal per a gaudir d’una bona xocolatada amb ensaïmaetes.

Diumenge 8 de març DIA DEL XIQUET. Farem una despertà infantil, on arreplegarem els nostres representants infantils i després acudirem tots al Casal on gaudirem d’una bona estona de jocs i una inigualabe globotà fallera. Culminarem el matí amb un bon dinar per a tots els xiquets i xiquetes: macarronà. Us esperem a tota la xicalla! No s’ho podeu perdre! De l’11 al 13 de març Encetem ja de valent la setmana fallera! Com que encara fan col·legi, després d’eixir els xiquets i les xiquetes, cap a les 18h, farem JOCS , Manualitats, Globoflèxia i Pintacares al CAU faller per als més menuts. Us agradaran!! Divendres 13 de març Amb l’autorització de l’Ajuntament i dels nostres artistes fallers, ben prompte començarem amb la PLANTÀ dels nostres monuments del 2020. Gaudirem d’una gran nit de festa amb la nostra xaranga DESSIGUIDATS. Després, continuarem amb la discomòbil Power Events.

Dissabte 14 de març De nit, al voltant de les 22 h, al Casal, soparem i ens prepararem per a gaudir d’un Gran Ball de Disfresses; cal vindre vestits utilitzant tot l’ingeni possible, per a fer més que mai una gran festa de llum i color.

ens prepararem per a participar en la VISITA DE CORTESIA a totes les falles de Sueca. Però la festa no acabarà amb la visita! Al casal gaudirem de la nit més mogudeta amb sopar i ball fins que l’autotitat ens permeta amb l’ORQUESTRA VEMOM. Quines ganes!!

Diumenge 15 de març Al voltant de les 11.30 h. arreplegarem nostres Falleres Majors com sempre i farem cercavila pels carrers del veïnat i acabarem de repartir els llibrets. De vesprada, i després de ben dinats, farem al Casal sessió de CINE INFANTIL. Dilluns 16 de març Soparem al Casal i gaudirem d’un extraordinari concurs anomenat “ GOT TALENT o TURMENT” , on tindrem un KARAOKE amb jurat. Tot aquell que vulga participar, s’ha d’inscriure a solista o formant part d’un grup de 6 persones màxim. Dimarts 17 de març Açò ja va de bo! A les 7.30 h. s’ha acabat dormir i encetem la Despertà. En acabar, esmorzar. A les 11.30h passacarrer pel veïnat, dinarem i, al voltant de 17.30 h, visita a l’Asil d’Ancians. En finalitzar la visita, acudirem al Casal per acabar la nit: soparet i moltes ganes de cantar i ballar junt a la discomòbil HARLEM. Dimecres 18 març Que el ritme no pare! A les 7.30 h. tots i totes a la Despertà. Com és costum, després pegarem un mosset al Cau i ens engalanarem per a fer la CERCAVILA pel veïnat. Agafarem forces dinant i

Dijous 19 de març No pararem fins que no s’acabe! De bon matinet, comencem amb l’última DESPERTÀ, amb tots els coets que ens queden i el corresponent esmorzaret. A les 12 h. acudirem a la Plaça de Sant Pere per participar a l’OFRENA ALS NOSTRES HÒMENS IL·LUSTRES: Joan Fuster, Josep Serrano i Bernat i Baldoví; a continuació, gaudirem d’una gran mascletà a càrrec de la Pirotècnia Ricasa . A les 17.30 h, Missa en honor a Sant Josep a la Capella del Col·legi de Maria Auxiliadora, organitzada per la JLF, i on acudiran els nostres representants. A les 19.30 h, ens concentrarem al Parc de l’Estació per a començar l’Ofrena de Flors a Nostra Patrona la Verge de Sales. En acabar, farem la cremà de la Falleta Infantil. Soparem al cau i quan ens toque el torn, donarem per finalitzada la festa amb un gran Castell de Focs d’Artifici i la CREMÀ de la Falla gran; cremà que ens haurà fet complir amb el TEMPS DE MÀGIA somiat i a la vegada complit, i amb l’ànim fet de començar de nou i anar AVANT, SEMPRE AVANT!!! Nota: Aquesta programació pot tindre alguna variació o modificació, en funció de l’oratge, la Junta que organitze l’acte o qualsevol esdeveniment imprevisible. Si així fóra el cas, el canvi serà exposat al tauler d’anuncis del Casal.

UN ANY PER AL RECORD Falla Bernat Aliño 2019

RECOMPENSES JLF Falla Bernat Aliño 2020 MAJORS B R IL L A NT S Salvador Arnau Tornero Lorena Colomar Casanova Dolors Ferrando Juan Esther Ferrando Llopis Raquel Pérez Cuquerella Susi Riera Domingo

FULLES DE LLORE R Carolina Benedito Espasa Andrea Bono Mafé Vanesa Bosch Hueso Vanessa Matoses González Carlos Miragall Colomar Laura Pérez Brines Sabina Saiz Matoses Eva Salvador Solás Alicia Sanfélix Saiz

OR Maria Blasco Antón Vito Bosch Mars Carmen Cortell Vives Vicent Ferrer Alcolea Sergio Ferrer Azorín Martí Moncho Matoses Raúl Morales Climent Alba Pérez Almudéver

INFANTILS A R GE NT Maria Baixauli Brines Carmen España Sapiña Soledad Muñoz Escrivá Juan Antonio Ribera Osca

OR Olga Galletero Ribera Josep Guillem Martorell Edurne Juan Rubio Pau Monleón Fortea Llorenç Vernia Garcia

ARGENT Andreu Alberola Villagrasa Yago Blanco Mateu Naiara Blanco Mateu Maria Carbó Benedito Cristina Cristea San Blas Adrián Giner Alberola David Iborra Alberola Eder Irasuegui Zambrana Saül Lorenzo Roig Anaís Mateo Sanz Júlia Navarro Colechá Alba Osca Jiménez Marc Torres Moncho Aitana Vendrell Solás

BUNYOLS D’OR amb fulles de llorer i brillants

És un gran honor que ompli d’orgull i satisfacció, rebre la més alta distinció que s’atorga en el món faller per mèrits, temps i dedicació. I enguany, en aquesta Falla, és per a un equip de primera divisió. S’emporten la insígnia més valuosa:

SUSI RIERA I DOMINGO RAQUEL PEREZ I CUQUERELLA DOLORS FERRANDO I JUAN ESTHER FERRANDO I LLOPIS

Totes elles dones de bandera que ens ha fet els honors de representar la nostra Falla com a Falleres Majors. També seran distingits i al pit lluiran els brillants

LORENA COLOMAR I CASANOVA SALVADOR ARNAU I TORNERO

Un gran faller i fallera que en la Falla han gaudit i molt també han treballat, demostrant-ho de veritat. ENHORABONA A TOTS I TOTES I A SEGUIR ENDAVANT!

Esther Ferrando Llopis

Raquel PĂŠrez Cuquerella

Lorena Colomar Casanova

Susi Riera Domingo

Dolors Ferrando Juan

Salvador Arnau Tornero

PREMIS ACONSEGUITS Falla Bernat Aliño 2020

Futbol 7 masculí

1r premi rotulació del monument

22é premi ús del valencià

3r classificades pàdel femení

Bàsquet femení

Concurs internacional de paelles infantil

1r pilota valenciana

Pàdel masculí

Raspall femení

Futbet infantil

ACTES AL CASAL Falla Bernat Aliño 2020

CONCURS DE FOTOGRAFIA Falla Bernat Aliño 2020

1r Premi AUTORETRAT J. Vicent Baldoví Martines

2n Premi AGAFANT FORÇA Adrià Gonzàlez Vercher

3r Premi ARC FALLER Lucia Escrihuela Vidal

FALLERS PEL MÓN Falla Bernat Aliño 2020

RAMÓN ROMERO A tú, Ramón

Mil trossets tinc al pit mil trossets d’un cor que plora i està trist... Mil records de fa temps que semblen de fa poc i que trauen un somriure a la vegada feliç entre plors. Ens quedem en els bons moments el teu bon humor i ens les coses compartides amb tu, faller de cor.

Trossets d’un cor que ajuntant-se al de tanta gent quasi arriba a ser tan gran com el teu. Sabem que estàs ahí però ara en un blau balcó i que sempre estaràs mirant-nos com fem la plantà al nostre costat la teua família de la Bernat.

La teua família de la falla no t’oblida

GUIA COMERCIAL 2020 Falla Bernat Aliño

La falla Bernat Aliño vol agrair la benvolguda col·laboració de totes les empreses que formen aquesta guia comercial i a totes i tots els qui han fet possible l’edició d’aquest llibret de falles. Gràcies!

Benvolgudes i benvolguts lectors, Amb l’arribada del mes de març, donem per encetada la festa valenciana per excel·lència, les Falles. Enguany, teniu entre les mans un monogràfic al voltant de l’ús i història del mocador. A nosaltres, fallers i redactors d’aquest llibret, només ens queda emplaçar-los a una bona lectura i a brindar amb nosaltres per aquest nou projecte. Bona lectura i bones falles!

L’ALEGRIA Brindem per totes aquelles promeses que més d’un cop han acabat sota la lluna del terrat.

Brindem per totes aquelles promeses que més d’un cop han acabat sota la lluna del terrat.

L’esmorzar de diumenge en un dimarts. Un cobrellit en un hivern glaçat. Com fer el vermut a la vora del mar. Eres tot el que vulgues somiar.

L’alegria que t’omple la vida, l’alegria de viure el demà, l’alegria d’una tonteria, l’alegria de seguir avançant.

El vi blanc a taula o sopar al carrer. L’ olor que t’atrapa del pa acabat de fer. Com fer l’amor amb por de despertar. Eres tot el que vulgues somiar.

Eh! L’alegria de viure el demà. Eh! L’alegria de seguir avançant.

“Brindem”, Roba estesa

DE SEDA I DE COLOR, LA MÀGIA DEL MOCADOR Autora: Maria José Sarrió i Quiles

De seda i de color o blanc i de paper, tot val per a fer un mocador. Gran o xicotet, ample o estret, per a ballar o decorar i sempre tindre’l a l’aixovar. També serveix per a fer un joc, doncs quan érem jovenets jugàvem al “mocaoret”; un xic al mig l’aguantava, i les xiques, una a cada part, la que més corria se l’emportava -al mocador- que no al xic, que de testimoni es quedava, per aclarir quina guanyava! També el mocador ha servit per algunes festes identificar: perquè si a Pamplona vas, i a les festes de Sant Fermí vols estar, vestit de blanc has d’anar i un mocador roig al coll portar.

També a les places de bous, quan feien les corregudes, si el bou que eixia no valia i era de bona ramaderia!... el públic és posava a cridar i el president increpar, doncs només en traure un mocador blanc, a l’animal ja el podien retirar i per un altre, canviar. Un altre ús té el mocador, que no m’agradaria contar! Però és digne de relatar per no haver-lo més d’utilitzar. És l’anomenada “prova del mocador” que a una dona gitana fan quan a casar-la van, i s’ha de comprovar amb el mocadoret si este ix blanc o roget, per si de cas, la nóvia al nóvio ha enganyat i amb altre ja s’ha gitat... No m’ ho puc creure! Però és veritat!

Sí, sí... amics i companys, més usos té el mocador que us aniré contant Si en una emergència us trobeu o un accident presencieu i volguéreu ajudar, en cas de l’ambulància no arribar, podreu al malalt, amb el vostre cotxe transportar, i com “sirena” no portareu per la finestra un mocador aneu ensenyant, per tal que us deixen passar davant... Ara, jo vos diré, que aquest ús del mocador, moltes vides ha salvat en temps passats, però ara que el “112” funciona bé, crec que més val esperar els professionals.

Als moviments Juniors i Scouts també un mocador fan servir com a element identificatiu. “Panyoleta” l’anomenen, i segons la personalitat del centre, té uns dibuixos i uns colors, que li fan la distinció; i a cada membre li’l donen el dia de la imposició per a sentir-se integrat i compartir la identitat. I ara us contaré un altre ús més dolcet que té el mocadoret,

doncs, en el dia dels enamorats valencians “Sant Dionís” sigues “Galant o Donzella” si estimes la teua parella, i així li ho vols demostrar, “la mocadorà” li hauràs de regalar. Es tracta d’ un mocador ben grandet, de seda i de colorets; tot plenet de pastissets que en forma de fruites ens renoven la il·lusió, l’ amor i la passió. I ja per acabar amb els usos del mocador i que este relat no us haja cansat, ja que encara en quedaria un bon grapat, us explicaré els mocadors fallers.

Heretat dels llauradors i llauradores, portem al coll, els fallers i les falleres, el “mocador d’herbes”, ratllat o a [quadrets o de color blavet, amb el brusó per tapar-nos el collet; i ja més engalanats, les dones portem mocador de pit o mantonet, a joc amb el davantal. I els homes al cap, de diferents maneres ficat, un mocador que es diu de fumeral. I acabaré tal i com he començat: ja siga de seda i color o blanc i de paper, tot val per fer i contar amb este relat, els “1000” usos del mocador i que espere us haja agradat, doncs de bon gust ho he relatat.

ÍNDEX

Falla “el Mocador” de Sagunt

BENVINGUDA

16 De seda i de color, la màgia del mocador

Autora: Maria José Sarrió i Quiles

L’ús del mocador en la indumentària valenciana

SABIES QUÈ? Dites populars i expressions del món tèxtil

Autor: Carlos Miragall i Colomar

Autor: Gregori Naval Perales

Autor: Félix Mugurutza

Autora: Dolors Ferrando i Juan

La prova del mocador

El mocador en les nostres festes

Autor: José Eduardo Puertes i Pérez

La mocadorà

De traca i mocador

Autor: Hugo Morte Lorente

Autora: Alicia Martínez i Sendra

Ús del mocadors en celebracions religioses

Autor: Daniel Francesc Vera i Sisternes

El moviment juvenil al voltant del mocador

Les mares de Maig

Autora: Hebe de Bonafini

El mocador com a aixovar

Autor: Josep M. Sabater

Els mocadors en el col·lectiu LGTBI

El mocador com a complement de moda

Autores: Marta Córcoles i Elena Pérez

Autor: ADOPS

Autora: Dolors Ferrando i Juan

Autor: Carlos Miragall i Colomar

MICRORELATS

Sant Blai gloriós i el mocador

Autora: Julià Carles i Lahiguera

JOCS AMB EL MOCADOR

ADOPS, Una història de vida

Autora: Sandra Serrano i Sarrió

Píndoles de literatura

RACÓ DIDÀCTIC

Lectures i encreuats

SABIES QUÈ? Dites populars i expressions del món tèxtil Autor: Carlos Miragall i Colomar

Posar en tela de judici En l’expressió ‘posar en dubte’ la paraula ‘tela’ deriva del llatí tela, plural de telum, que significa dard. Per ‘tela’ es coneixien les tanques construïdes en la lliça a cavall per a separar el camí dels contendents, evitant d’aquesta manera que els quadrúpedes xocaren de front. Per extensió, va passar a definir el recinte tancat disposat per als espectacles i festejos varis i, amb el valor d’espai en què es dirimien els combats. Aquesta paraula va passar des de Roma a l’antic Dret Processal espanyol, per a referir-se al lloc tancat on s’arxivaven els expedients, la resolució dels quals havia d’esperar, bé per falta de proves o per una altra causa que fera necessària la dilació del judici. Posar en tela de judici significava, d’aquesta manera, que un assumpte quedava en dubte fins a passar a la vista.

De fil de vint La denominació fil de vint (del núm. 20) correspon a la numeració emprada en la indústria tèxtil per a la llana cardada, segons la qual el número d’un fil és el pes en grams d’una madeixa de 504 metres. Aquest és un sistema de numeració directe, és a dir que com més prim és el fil més baix és el número que li pertoca. Per consegüent, direm que un fil és del núm. 20 (fil de vint) quan una madeixa de 504 m pese 20

g. El fil de llana cardada més fi que se sol fabricar és el del número 18, ja que fils més prims es trenquen amb facilitat. A Alcoi, en l’època en què es teixia el triturat obtingut a partir de draps vells, s’usava, per al fils que s’obtenien filant la borra, la mateixa numeració que per als fils que s’elaboraven a partir de la llana cardada però, evidentment, amb una matèria primera de tan baixa qualitat era molt difícil aconseguir el núm. 20 i pràcticament impossible fabricar-ne d’un gruix més petit. Per tant, una tela teixida amb fil de vint era la de major qualitat possible en regenerat. Aquest és l’origen de l’expressió.

Fil per randa Porta a terme una acció escrupolosament, sense ometre cap detall. Per exemple: ha seguit les instruccions fil per randa significa que ha executat l’acció que tenia encomanada exactament com estava prescrit a les instruccions que li havien sigut donades.

Anar a per llana i tornar trasquilat És intentar fer una cosa en profit propi i resultar-ne perjudicat.

Anar de vint-i-un botons Anar molt ben vestit.

Pendent d’un fil Significa que falta molt poc per perdre alguna cosa. Estar-ne al límit.

Fer pedaços Reparar, construir o resoldre coses una mica de qualsevol manera, per sortir del pas amb allò que tens a l’abast.

aspectes que fins aquell moment semblaven no tenir relació, o que la relació entre ells era confusa.

No perdre passada Es refereix a quan estàs molt atent a alguna cosa sense perdre l’atenció.

Posar fil a l’agulla Començar a fer alguna cosa.

Tela marinera Es refereix al fet que les xarxes dels vaixells són complicades i es fa servir per dir que alguna cosa ho és.

Nadar i guardar la roba Obrar en un afer amb habilitat per beneficiar-se del profit que puga donar, sense arriscar-se ni comprometre res.

Haver-hi roba estesa Haver-hi present algú davant el qual no convé parlar d’alguna cosa; sobretot, haver-hi infants innocents o gent incauta que podria repetir allò que sentís. Francesc de B. Moll conta en el seu llibre “Els meus primers trenta anys” la següent anècdota referent a l’expressió: A casa nostra es respirava un ambient saníssim de castedat. Els assumptes sexuals eren exclosos sistemàticament de les converses, com si no existissin; mon pare, que era afectat de contar rondalles verdosenques davant la gent gran, es guardava prou de fer-ho quan hi havia «roba estesa» o «paper blanc», belles expressions per a indicar la presència d’ulls o orelles innocents i escandalitzables.

Lligar caps Descobrir les raons que relacionen diferents

Qui fila massa prim, se li pot trencar el fil Vol dir que no s’ha de ser massa altiu perquè pots perdre molt.

Seguir el fil Seguir l’explicació o la conversa en la qual estàs posat.

Ser un bon partit Es tracta d’una persona que té unes qualitats o característiques, ja siga relacionades amb les habilitats o les possessions, que la fan interessant per proposar-la per al matrimoni.

Uns tenen la fama i altres carden la llana De vegades, s’emporten els beneficis o tenen la reputació aquells que no han treballat per aconseguir-la. També es refereix al fet que a alguns se’ls atribueix una cosa negativa quan en realitat altres fan igual o més.

Referències bibliogràfiques www.puntextil.cat www.rodamots.cat www.silla.es (Refranyer temàtic)

DE TRACA I MOCADOR Autor: Gregori Naval Perales

incerament, mai no havia oït l’expressió que he triat per a encapçalar este escrit, però m’ha semblant molt suggeridora per a tractar sobre el “mocador” en el món de les falles puix que ni d’una cosa ni de l’altra hi manquen i, amb eixe propòsit, anar més enllà del simple tractament del seus ús més peremptori, com assenyala el refrany: a l’hivern per la moquita i a l’estiu per la calor, sempre és bo dur mocador. Com bé se sap, mocadors els hi ha de moltes classes pels teixits, formes i usos, no sempre exclusivament per a mocar-se i no seria molt difícil de fer una llista relativament llarga amb els distints tipus més convencionals: mocadors de cap, mocadors de coll, mocadors d’herbes, mocadors de fardell, etc. També com a indumentària ocasional: per anar als bous, per a ballar, per al treball, per a jugar, per a una emergència, com a bandera blanca, etc. tot molt digne per a una peça tan significada en els seus usos múltiples. A mi, inicialment com ja he dit abans, m’ha resultat particularment molt associada al món de les falles però, dit tot això, és el cas que al tractar de conèixer el significat i ús de l’expressió DE TRACA i MOCADOR, m’he volgut

desviar del meu propòsit inicial i indagar el seu significat i origen puix que més bé la trobe molt associada a la cèlebre “MOCADORÀ”, amb dos massapans en forma de piuleta i tronador – pels motius que després em referiré – al centre d’un mocador d’herbes, el dia de Sant Dionís. Primer em trobe que, al Diccionari Normatiu Valencià, DE TRACA i MOCADOR, a l’entrada “mocador” que el remet a l’entrada “traca”, té un significat molt concret i extensiu com a locució adverbial amb la següent significació: “Molt bo”, dit d’alguna cosa o d’algun esdeveniment; inclús en castellà, s’usa l’expressió “DE TRACA I PAÑUELO”, possiblement amb semblant significat puix que pareix ser una simple traducció. Així és com, amb eixe significat, s’empra per algunes comarques de la nostra àrea lingüística i sembla molt apropiada per a exaltar allò que considerem estimable tal i com, per exemple, s’escauria bé per a exaltar – com em ve ara molt a propòsit – la meritòria victòria valencianista en l’última Final de la Copa del Rei: Parejo jugà de traca i mocador; com també fou de traca i mocador el gol definitiu de Rodrigo i no gens menys el de Messi tot

“Parejo jugà de traca i mocador; com també fou de traca i mocador el gol definitiu de Rodrigo i no gens menys el de Messi tot i que li valgué de poc per al seu equip.”

i que li valgué de poc per al seu equip. Així mateix, aplicat a les nostres festes josefines, m’agradaria poder afirmar, al seu temps, que la Comissió ens ha programat unes festes de traca i mocador o, també, el discurs del mantenidor ha estat de traca i mocador i, millor encara, la nostra falla és de traca i mocador, o siga: una meravella, una magnificència amb unes crítiques mol encertades, molt bones!. Tot el que antecedeix pel que fa al significat. Ara, pel que fa a l’origen, la meua creença, com

ja apuntava abans – sense cap pretensió més enllà de la mera elucubració que vaig a fer sense pretendre contradir les que puga fer un expert – em fa pensar que, si fem un poquet d’història, l’origen de l’expressió DE TRACA MOCADOR pogué quedar perfectament perfilada a partir del Decret de Nova Planta pel qual se suprimien el Furs del Regne de València i, entre altres fets, la prohibició de celebrar la festa del 9 d’octubre i tot el que comportava com a commemoració històrica i festiva de l’ entrada de Jaume I a la ciutat de València: explosions de traques, coets i tot tipus d’escenificacionscommemoratives. Per què ho crec així? Puix que la dita festa coincideix amb la del dia de Sant Dionís i la cèlebre “MOCADORÀ”, considerada com el dia dels enamorats en la capital i rodalies, en commemoració, segons diu la llegenda romàntica, del regal de dolços de massapà amb formes dels fruits i hortalisses de l’horta, que s’oferiren a la reina Na Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, el 9 d’octubre del 1238. El cas és que de les dues festes coincidents al·ludides, no fou prohibida la de Sant Dionís i la “MOCADORÀ”, seguint la tradició va continuar

Tanmateix, tornant al cap, és evident que l’expressió DE TRACA I MOCADOR resulta molt evocadora de les festes falleres puix que també hi anem sobrats de traques i mocadors.

celebrant-se, fet que feu possible que el gremi de forners i pastissers – contraris a les noves disposicions borbòniques – s’aprofitaren, per revenja contra la prohibició de l’ús de la pirotècnia en la festa tradicionalment commemorativa del 9 D’OCTUBRE, col·locant dos dolços de massapà, al centre del tradicional mocador d’herbes pròpiament dit, en forma de piuleta i tronador com, hui en dia, se segueix celebrant. No s’escaurà bé considerar-ho així? I si no, tant se val!. Ho deixe en mans dels experts. Tanmateix, tornant al cap, és evident que l’expressió de TRACA I MOCADOR resulta molt evocadora de les festes falleres puix que també hi anem sobrats de traques i mocadors. I si, a més a més, les formes de piuleta i tronador al centre de la “mocadorà”, adoptaven les formes dels òrgans genitals masculins i femenins, encara que fóra per simbologia amorosa i – per què no dir-ho – sexual, era evident que també la revenja del gremi de forners i pastissers tenia molt de sornegueria amb molta broma i bon d’humor a semblança molt fallera. O siga que, amb la meua creença inicial, seguisc pensant que no anava mal encaminat del tot en considerar DE TRACA i MOCADOR, en el seu significat

més pregon, com una expressió perfectament suggeridora de les festes falleres. Bé, siga tot com siga, el cas és que ja tenim ací les falles amb els respectius monuments fallers en peu culminant, en la Setmana Fallera, el resum de tot un any de treballs i il·lusions de les comissions: juntes, discussions, acords, loteries, projectes, programes, protocols i, finalment, “la plantà” amb l’orgull d’haver aconseguit una falla “DE TRACA i MOCADOR”. Així que és l’hora de gaudir del divertiment propi i del veïnat coparticipant – o no, que més dóna! – en el compromís dels treballs i despeses dutes a cap durant tot un any: festes per a tothom! Vinguen, ja, les bruses i mocadors al coll i les despertades, xarangues, dinars i esmorzars, cercaviles, balls, cavalcades, ofrenes... I per suposat, com a anticipi – sense descomptar els sopars en comissió, si és que els ha hagut – els actes solemnes de la presentació de les nostres falleres i l’exaltació de la nostra fallera major. Hala, visca sant Josep!.

Gregori Naval Perales

EL MOCADOR EN LES NOSTRES FESTES Autor: Félix Mugurutza

uin és el mocador tradicional de les nostres festes?

Aqueixa és la pregunta que l’altre dia em feia una amiga. I la resposta és contundent: cap. Cap perquè dins del terme “tradicional”, pot englobar-se tal amplitud que manca de sentit, si més no, el plantejarho. Per això, ací us van aquestes breus notes.

EL MOCADOR BLAU DE QUADRES Per a la majoria de nosaltres, el mocador blau de quadres és ara “el mocador de tota la vida”. Res més lluny de la realitat. Recorde el meu avi matern, de nom *Florencio (*Laudio, 1909-2002), reprenent-me i atribuint-me com se’ns ocorria portar en festes el mocador de quadres que ells l’havien relegat a les fàbriques o com a molt la trilla del cereal. Però mai per a lluir en les festes. S’enfadava a causa de la meua tossudesa, esforçant-se a fer veure, a aquell testarrut que tenia enfront, que anar amb aquells mocadors era com anar a una festa o unes noces amb un bus de treball: no tenia cap sentit. I tenia raó: qualsevol

persona d’una certa edat us ho pot corroborar. La identificació de «el basc i el popular» amb el mahón o blau bergara és molt modern. O amb el feliç pañuelito de quadres. En realitat, la seua existència és inferior a un segle i com hem avançat, és símbol de modernitat: el fabril. Es va introduir massivament per a la indústria i mineria i, atés que era resistent, el va adoptar ràpidament la gent del camp i el món pesquer per a les labors quotidianes. Per això, aquesta vestimenta en origen “per a les fàbriques” és la que després identificàvem nosaltres amb les viles pesqueres (nosaltres l’anomenàvem fins i tot roba de “arrantzale” o “arrantzal”) i la copiem i vam reproduir massivament en els 70-80, com un acte quasi reivindicatiu popular enfront del franquisme que ja desapareixia i com a renaixement d’allò més purament basc i vasquista. Era la nostra manera de fer país. Havíem trobat el sant greal tèxtil, la quinta essència de la tradició basca… però que en el nostre entorn ningú havia utilitzat mai. A més, sent assenyats, res tenia de basc perquè s’usava i usa en altres comunitats: per exemple, a

València és el «mocador faller» per excel·lència. Però donava igual el que tinguérem davant dels ulls: no ho volíem veure. El nostre etern complex de ser bascos de tercera ens permetia sense cap rubor renegar del nostre i adoptar el cas estrany, abraçant-lo com si fóra l’oracle que ens anava a injectar allò que ens faltava. Vist amb la perspectiva assossegada que dóna el temps, em ruboritze en comprovar com ens passem de frenada i com avancem fins i tot al Papa en allò de ser papistes.

EL MOCADOR DE MIL COLORS Tornant al reguitzell del meu avi, insistia malhumorat contra la nostra palpable neciesa: no era de rebut «baixar als sanroques» amb la roba de la fàbrica. Recordava ell que, en la seua joventut, de posar-se algun mocador, sempre havia sigut el més vistós, sedós i acolorit que els era possible, fora de cànons estandarditzats i d’ uns alts i baixos en la moda que tan sols depenien de l’escassa oferta comercial existent. El mocador de colors era, segons deia, ostentós, bonic, ideal “per a lluir”. Aquell que tot jove baserritarra cobejava per a exhibir-lo en els romiatges, tal i com un paó desplega les seues plomes. Tot amb l’únic objectiu final que alguna xica s’aproximara a palpar la seua finor i, de pas, li dedicara una furtiva mirada. Jo no li feia molt de cas i seguia en els meus tretze, defensant i enfundant aquella roba festiva blava, la més basca de les basques. Afortunadament, gent amb més coneixements i sensibilitat que qui subscriu açò, s’ha encarregat en aquests últims anys a través de grups de danses i festes basques, de

«desuniformar» la nostra vestimenta i de desmuntar aquell fals basquisme que havíem edificat dècades arrere. I, per sort, s’han recuperat altres peces que hui ens resulten més estranyes però que en realitat són més tradicionals del nostre poble. Grup Rakatapla de Laudio, en una imatge de principis del segle XX. Com pot apreciar-se, visten diversos mocadors de colors i no els blaus de quadres. Observem en les fotos adjuntes aquells membres del primitiu Rakatapla de fa un segle, de músics o posant enfront d’aquella carrossa que els laudioarras hem vist centenars de vegades. Amb mocadors festius de colors i flors… res de quadres blaus… El mateix que el dibuix de José Arrue, Romers bilbaïns entrant a Saint Lucia de l’Erm. Grup d’alegres romers, suposadament bilbaïns, arribant a la festa de Saint Lucia (*Laudio). Els mocadors són de diversos colors i estampats. Pintura romiatge del gran José Arrue Eren mocadors de Caixmir, normalment importats a través de Gran Bretanya, França o de les colònies de Filipines. És la moda del XIX i que dóna continuïtat al costum, sobretot femení, de cobrir-se amb un mantó a l’hivern i vistós mocador a l’estiu, ambdues peces no podien faltar en la vestimenta cerimonial. Per contra, l’ús del mocador en els homes no estava generalitzat.

MOCADOR ROIG El mocador roig ve entre altres coses de l’admiració cap als sanfermins i que es converteix en peça molt

vistosa i distintiva entre la gent rica, ja que s’usava sobre impol·lut blanc, el color més difícil i luxós. No servia per al treball, tan sols per a la distinció, per la qual cosa el seu ús estava limitat a famílies amb recursos i de cert estatus. A Laudio es va difondre molt el seu amb els convidats del palau del marqués d’Urquijo i amb la Confraria en una època en què els sanfermins eren la festa per excel·lència, la que causava admiració. És ací quan les classes populars intentaran imitar els rics —en el nostre cas el marqués i tots els seus convidats— i s’estén en certa manera l’ús del mocador roig, però sempre amb un toc més «distingit” o fins i tot m’atreviria a dir que classista, diferenciat de l’usat pels baserritarras. Pel que sembla, la incorporació del mocador, txapela i gerriko rojos sobre pantalons i camisa blancs, tan típics dels sanfermins i que després imitem en tantes poblacions, són un invent o idealització estètica creada per Ignacio Baleztena (1887-1972), el mateix que va compondre la cançó «Un de gener, dos de febrer...» sobre la música de la cançó popular d’ Olentzero pròpia del nord del seu territori navarrés.

Per exemple, la tan divulgada falda femenina de arrantzale amb aqueixos anacrònics pololos mai ha existit en l’ús popular. Les modes dels mocadors o vestimentes festives les han marcades, no l’esdevenir històric del nostre poble, sinó l’últim recurs comercial disponible: era suficient que atracara a Bilbao un vaixell procedent de Filipines per a fer trontollar tota la moda del senyoriu. Afortunadament, ara som més assenyats i lliures que dogmàtics, en què a «vestimenta basca» es refereix. Fins i tot existeix gran creativitat de nova moda i els abillaments festius són ja variats. I és que, en això de les tradicions, com veieu, només hi ha una vertadera: la que no hi ha gens tradicional… Sigueu feliços i excediu-vos, que estem en les dates perfectes per a això!!!

Referència bibliogràfica https://blogs.deia.eus/arca-de-no-se/2017/08/17/ cual-es-el-panuelo-tradicional-de-nuestrasfiestas/

ABSÈNCIES I PRESÈNCIES Félix Mugurutza Al marge d’això, l’ús del mocador ha sigut una elecció més aviat personal i, especialment en el món masculí, el seu ús ha estat molt limitat a certes cerimònies més ressenyables (danses…). És a dir: que una vegada més la tradició ens diu que no hi ha res tradicional. Més aviat, el que vestim hui són engendros propis de la nostra imaginació.

FALLA “EL MOCADOR” DE SAGUNT, UN REFERENT CULTURAL Autor: Hugo Morte Lorente

A Pere Morte President fundador de “El Mocador”

ecorde quan li vaig preguntar a mon pare per què la falla que els seus amics i ell van fundar ara fa 40 anys, presumia del nom: “Falla Penya El Mocador”. Fou per a un article del XXVé aniversari de la falleta. Em va dir que el va suggerir algú de la colla, possiblement Ramon Castelló o Vicent Martínez, que eren els més creatius. O inclús ell, ja que fou el primer president. No sol presumir que és l’únic que continua de faller ininterrompudament des d’aleshores, més aviat al contrari, sempre diu que lamenta no poder continuar fent falla amb els seus amics de tota la vida. Es va fundar per una colla d’amics com ja hem apuntat, que ja hi participaven de la societat saguntina en les cavalcades i que va desencadenar amb la formació fallera. Però no una falla a l’ús del moment. Ells eren diferents, molt diferents. Eren uns avançats a la seua època i per què? Molt fàcil, anaven contra el poder, eren crítics, tenien una

opinió diferent, i a més, vestint diferent. La seua indumentària era brusó negre, com antigament els llauradors vestien, socs d’espart, els genuïns i sense calcetí, com al Tribunal de les Aigües han vestit, pantaló negre i per suposat, el mocador al cap, com a símbol de diferència i enaltiment de la seua falla. Jóvens i valents, que a més com a signe identificatiu quan anaven a actes no oficials, ja vestien el seu brusó i un mocador roig al llom. Cap falla d’aleshores vestia així, era molt atrevit anar contra els costums. Més tard, totes les Falles han desenvolupat el brusó per anar actes no oficials o en la setmana fallera a l’àmbit més informal, nosaltres mantenim el brusó negre i el mocador com a distintius i referent de la nostra indumentària. El seu objectiu, continua Pere, era revitalitzar i visibilitzar les nostres tradicions amb elements identificatius i valencians.

Com hem apuntat abans, eren diferents, i feien coses diferents; ja a l’any 1982 feren un llibret amb cert component cultural que va ser premiat amb un 1r premi de tot el territori valencià, en aquell temps organitzat per l’Ajuntament de València, i actualment per la GVA. Un altre element diferenciador i de revitalització és que des de la seua fundació, amb aposta personal de Pere, han dut dolçaina i tabal en totes les cercaviles, altre signe de valencianisme de la falla. Hui en dia encara mantenim eixe sa i bon costum. Un detall és que els germans Caballer de Sagunt, dolçainers i tabaleters de l’actualitat, fa 37 anys que estan amb nosaltres.

«Volem crear societat civil en tots els nostres projectes» “No volem ser una falla més; volem crear la nostra marca.”

Però tot evoluciona i actualment la marca Mocador ha evolucionat amb un relat eminentment cultural i social. He fet una entrevista als membres de l’equip de coordinació del projecte social i cultural: Rosa Benet i Anna Lluesma, delegació de llibret, Maria Gaspar, delegada de solidaritat, Remei Monzó, delegada d’igualtat, Maribel Soriano, delegada de cultura, Miquel Platero i Albert Llueca, delegació de projecte i la coordinació encarregada a Hugo Morte. «Volem crear societat civil en tots els nostres projectes» “No volem ser una falla més; volem crear la nostra marca.” “La marca Mocador comença en una generació anterior, amb els nostres pares. Ells ens ensenyaren el camí i nosaltres li hem donat continuïtat. Intentem cuidar al màxim el continent i el contingut, comptem amb grans amics i escriptors que donen una alta qualitat literària i contractem l’empresa de creativitat

Intentem cuidar al màxim el continent i el contingut, comptem amb grans amics i escriptors que donen una alta qualitat literària i contractem l’empresa de creativitat Yogur de Fresa

món i la falla, en valencià. Ens creiem tant aquesta afirmació que creàrem els premis literaris Mocador i Emili Llueca, dotats amb 500 €, que reconeixen els assajos publicats en llibret de falla de tota la Comunitat Valenciana» O siga, una falla que premia una altra falla. No és molt habitual, no?

Yogur de Fresa per tal de donar frescor i innovació al continent, ja que volem fugir de la coentor i del tradicionalisme, que no tradició. El fil conductor sempre té relació directa amb els monuments i vertebrem tot l’any en tots els actes que organitzem, com la setmana cultural o cavalcada”.

Efectivament, i per desgràcia, no és molt habitual. Nosaltres volem ser diferents, és la marca Mocador. Intentem generar sinergies positives amb la unió d’esforços. Per això tenim l’honor i l’orgull de formar part de la FEDERACIÓ LLETRES FALLERES, amb l’objectiu de premiar diferents gèneres literaris i estètics en el llibret de falla. Trobareu tota la informació en www.lletresfalleres.org , ens apunten Anna i Rosa.

Per què eixa aposta pels llibrets?

Tant de llibret i... el més important que són els monuments...?

«Verba volant, scripta manent» és un proverbi llatí que ens diu que les paraules volen i allò escrit queda. La falla es crema i el llibret queda. A més, volem que siga el vehicle de comunicació entre el

«Per a nosaltres és el més important, per això som de LA FEDERACIÓ de FALLES I+E. Som falles diferents, però iguals; amb objectius innovadors, per tal de donar innovació i avantguardisme a aquest món amb

estructures i formes tan marcades i convencionals», ens contesta ràpidament Miquel Platero, dissenyador, creatiu i membre de l’equip del projecte. Teniu més info en www.facebook.com/FallesIE Hem parlat de monuments, llibret, cultura, Lletres Falleres, Falles I+E... però heu apuntat al principi que teniu un compromís social. Ens en podeu parlar? «Ens encanta esta pregunta, ja que tota la falla hi col·labora molt contenta. Hem creat la marca #MocadorSolidari amb l’objectiu de col·laborar amb persones. Organitzem gales solidàries amb la finalitat de recaptar fons per ONG», ens diu molt satisfeta i orgullosa Maria Gaspar.

Gràcies papà, per ser i fer, gràcies per educar i estar. Tot el que sóc és gràcies a tu, i com sempre dius, el més important és que et recorden com una bona persona. De les Falles la millor és la Falla El Mocador, dels fallers el primer Pere Morte “El Rosarier” Ramon Castelló al seu estimat amic, Pere Morte, a l’any de la fundació.

Hugo Morte Lorente

«També la Delegació d’Igualtat ha creat iniciatives per tal de tindre una millor conscienciació igualitària en este món tan donat a açò i que estiga present durant tot l’any amb la marca #MocadorIgualitari», ens diu molt contundent Remei Monzó, que està al capdavant de la Delegació d’Igualtat. «Per a finalitzar, estem treballant amb la marca #MocadorSostenible: fem tallers, activitats molt divertides, excursions, articles, jocs i la falla infantil, per tal de tindre i crear consciència de sostenibilitat i de reciclatge. Ha sigut una experiència única i repetible», ens diuen Anna Lluesma. «Per a finalitzar, voldríem destacar que l’objectiu d’esta entrevista és compartir la nostra forma de fer falla, que no és ni millor ni pitjor, simplement, és. Si pot ajudar a alguna comissió a fer societat civil, ens sentiríem molt orgullosos», ens diu Pere Morte, el nostre mestre i la persona que inicià el camí. Caminem i seguirem!

L’ÚS DEL MOCADOR EN LA INDUMENTÀRIA VALENCIANA Autor: José Eduardo Puertes i Pérez

EL MOCADOR

de cap en el de la masculina. Els de menor grandària són els mocadors de mà.

La valenciana quan balla Sempre mira al ballador

MOCADOR DE PIT

Si li penja o no li penja

Es col·loca sobre els muscles amb el pic sobre l’esquena i els extrems es dirigixen cap al pit amb múltiples formes de col·locació. A l’origen serien una peça de cautela però prompte van passar a una funció purament ornamental i és indispensable en la indumentària femenina perquè, en cas de no portar-lo, es considerava que una dona no anava correctament o decentment vestida.

La punta del mocador (Cançó popular)

El mocador en la indumentària tradicional valenciana és una peça imprescindible. Un mocador és una peça rectangular de tela confeccionada amb tela de cotó, lli pita, seda o llana. Els podem diferenciar per la seua grandària en: Els de major dimensió són mocadors per a abrigar, anomenats mantells de tapar, i dins d’esta categoria es troben els mantons de Manila. Quan la seua grandària és mitjana estem parlant de mocador de pit en el cas de la indumentària femenina o mocador

Els trobem de diferents matèries, segons siga el moment en què s’usa o la classe social a la qual es pertany, no és el mateix un mocador gastat per a les faenes diàries que un per a les grans solemnitats, com tampoc l’usat per una dona humil que el gastat per les classes més riques. Els més senzills podien consistir en un tros de tela, generalment blanca, sense cap ornamentació,

rematat per una riba o un fistó. Per regla general eren de cotó o fil, sobre el qual es realitzaven labors per a embellir-los, consistents en brodats en cadeneta, els quals, generalment es realitzen al to, però en algunes ocasions, s’utilitzen fils de color per a realçar la labor i es rematen fistons, calats amb primorosos encaixos bé de fil o de seda. A vegades, amb serrells de xicoteta grandària, per als actes més solemnes, el teixit de mussolina o seda i en estes ocasions el brodat era més delicat gastant-se fils de metall fi i adornant-los amb lluentons de metall. La seda d’estos mocadors es teixia pels mestres seders i la seua qualitat sempre estava regulada i controlada pel Col·legi Major de la Seda, garantia del bon teixir, per la qual cosa es convertixen en vertaderes obres d’art que es transmetien de generació en generació formant part de l’aixovar. Constant, tant en els inventaris de dot com en el dels testaments de l’època; un bon exemple seria les representacions en els plats de bodes dels quals es conserven nombrosos exemplars en el museu de ceràmica González Martí. Respecte als dibuixos que s’utilitzaven, podem trobar diferències en les diferents comarques. Mentres que en l›Horta els brodats són més xicotets però d’un primorós treball (consistents en flors i sanefes combinades amb «filtiré” i desfilats) a les comarques de l’interior o la regió muntanyenca, són dibuixos més grans i simètrics que fins i tot sent molt efectistes manquen de la meravella de l›adorn de la Ribera o la Costera. Un altre tipus de mocador de pit són els estampats, bé en llana o bé en cotó, teixits de menor cost, però amb gran efecte, que utilitzen molt variat colorit. Esta

estampació es realitza per artesans que, mitjançant un sistema de plantilles a manera de tampó els realitzen, conservant-se una bona col·lecció d’elles en el museu del Col·legi Major de la Seda.

ELS MOCADORS DE CAP Es doblega per la mitat i la majoria s›utilitzen en la indumentària masculina encara que a vegades la dona també per a determinades tasques, bé del camp o de la llar. A vegades sempre en teles llises i fines en els dols com a substitut de les mantellines o mantells de dol per la seua practicitat. L’home, a partir de la Real Pragmàtica que mana rapar els caps per a combatre els paràsits i la transmissió d’algunes malalties, bé per vergonya o moda, cobrixen els seus caps amb mocadors de cotó, pita o seda passant a vegades a posar-se’n en el coll. La col·locació és de diferents formes: cua, barret, fumeral, mig fumeral… les quals mereixen article íntegrament dedicat a este tema. Cal destacar que són estampats pel mateix mètode que els estampats de pit, teixits però no brodats i que l’home sempre l’utilitza posant-se, sobre el mateix, els diferents barrets en el cas d’usar-ne.

MOCADORS O MANTELLS DE TAPAR Són els de major grandària, arribant fins i tot a vegades fins als peus. Es confeccionava amb llana o estam i el seu fi és el d’abrigar. Es rematen amb

serrells, trets del mateix teixit i si el teixit no és molt gruixut, en algunes ocasions, es broda amb colors sobre fons foscos. Encara que generalment eren negres, a vegades es confeccionen fins i tot amb tela de ratlles o quadres; especial esment mereixen els de merino, amb dibuixos teixits de caixmir o estampats, sent molt popular el conegut per tomata i ou. Estos són de menor gruix i el seu ús és relatiu a la climatologia. Els de seda són un capítol a part, tenim els de teixits de domàs o llisos comptant amb gran varietat de colorit grocs, verds, color oli o marrons entre altres rematats amb serrells de seda del to; se’ls coneix per gro o groget.

seues diferents variants, forma part indiscutible de la nostra indumentària i que en més d’una ocasió, no es considera amb la importància que mereix perquè no hi ha vestit de dona que no porte un mocador de pit, ni d’home que no use el mocador de cap.

José Eduardo Puertes i Pérez Indumentariste Membre de la Junta de Govern del Col·legi de l’Art Major de la Seda de València

Quan amb el Galió de Manila comença el comerç asiàtic, amb ells arriba un mocador de seda ricament brodat que sent fabricat en Cantó rep el nom del port del qual ixen, són els mocadors de Manila (coneguts popularment com a mantons de Manila). En l’actualitat són l’única peça que ha perdurat fins als nostres dies com a complement en la indumentària actual.

MOCADORS DE MÀ La seua utilitat vària, des d’eixugar-se les llàgrimes o netejar-se la suor o mocar-se, s’adornen amb gran meravella; són de teixit molt fi, els de cotó solien ser blancs i els de seda poden ser de color i rematats amb encaixos i brodats amb adorns i inicials. En molts balls tradicionals la dona oferix un mocador a l›home amb la finalitat de quan es dóna suport a la mà sobre el mantó, este no es taque. Este és en resum la història d’una peça que, amb les

LA MOCADORÀ, LA FESTA DELS ENAMORATS VALENCIANAS Autora: Dolors Ferrando i Juan

a Mocadorada o Mocadorà (pronunciat en valencià central /mokao’ra/) és una celebració popular de la ciutat de València i la rodalia, que té lloc cada 9 d’octubre, dia de Sant Dionís, coincidint amb la Diada Nacional del País Valencià. La tradició és que els homes regalen a les seues parelles un mocador per al coll que embolica uns dolços de massapà cru, de diferents formes i colors, que representen les fruites i hortalisses de l’horta de València, totes envoltant dues figures més grans i principals fetes de massapà cuit: la piuleta i el tronador.[1] La tradició ve de quan, en l’edat mitjana, les ciutats homenatjaven els convidats, sobretot els reis, amb una vaixella d’argent plena de viandes. A partir del segle XV, la ciutat de València va començar a regalar vaixelles de ceràmica de Manises i Paterna que contenien uns dolços de sucre que començaven a fer-se a terres valencianes arran de la introducció del cultiu de la canya de sucre al Regne de València, com ara confits i massapans. Amb el temps, aquest costum es va popularitzar entre els valencians i va derivar en un regal pel 9 d’octubre, ja que,

segons diu la llegenda romàntica, els massapans representen els fruits de l’horta de València que les valencianes van oferir a Jaume I i a la reina Na Violant d’Hongria el 9 d’octubre del 1238, quan van entrar a València després de la conquesta. Al segle XVIII, després de la Guerra de Successió, la celebració oficial que commemorava l’entrada de Jaume I a València va ser prohibida pel Decret de Nova Planta, però es va continuar celebrant popularment. Sant Dionís havia estat una festa molt arrelada, ja que eren tradicionals els festivals pirotècnics des de la popularització de la pólvora en forma festiva. A la vespra, i durant el dia de Sant Dionís, s’havien llançat sempre multitud de coets fins al punt que, segons les cròniques, un any es van arribar a llançar 13.000 coets des del terrat del palau de la Generalitat. I la vesprada del 9 d’octubre de 1526 va haver-hi un accident en el qual van morir 9 persones i van cremar 20 cases a la zona del Mercat. Per tot això, l’origen de la piuleta i el tronador està en aquest segle, quan Carles III va prohibir fabricar pirotècnia. En resposta, els forners valencians van idear uns dolços de massapà que

La tradició ve de quan, en l’edat mitjana, les ciutats homenatjaven els convidats, sobretot els reis, amb una vaixella d’argent plena de viandes.

representaven els coets prohibits, i els van donar forma de petards, piules i trons; segons diuen molts, també representaven els òrgans sexuals masculins i femenins per la seua forma característica. A partir del segle XIX, els dolços s’embolicaven en un mocador afegit. Amb el temps, va formar part imprescindible del regal, i va donar nom a la festivitat. Per aquesta tradició, molts valencians consideren que Sant Dionís és el Dia dels Enamorats valencians; i és tradició que les dones conserven tots els mocadors que la seua parella els ha regalat, any rere any, des que van començar a festejar.

Referències ca.wikipedia.org festes.org/Mocadorada

LA PROVA DEL MOCADOR, UNA TRADICIÓ GITANA Autora: Alicia Martínez i Sendra

a tradició més gitana:

la prova del mocador Les bodes són la identitat del poble gitano, una tradició que s’ha perpetuat al llarg dels anys. Darrere dels aparatosos vestits cuidats detall a detall, les pomposes (i pesades) corones que recullen els pentinats i els convits multitudinaris –sense límits, de fet–, s’amaga una llarga tradició mil·lenària que suposa un esforç econòmic de gran rellevància per als familiars. Un esforç econòmic que val la pena,” perquè el valor sentimental d’aquesta unió és incalculable”, expliquen els familiars molt il·lusionats. De fet, per poder dur a terme un casament, es poden reunir més de 100 persones de les dues famílies que també s’uneixen amb la unió de la nova parella; aquestes famílies van estalviant almenys uns dos anys abans per poder celebrar-ho com dicta la tradició: amb tota mena de detall i luxes.

Són persones humils, però els nuvis mereixen un casament digne i no conceben un casament gitano sense convidar tota la comunitat. Els convidats dipositen diners al vestit de la nóvia i a diferència de la resta d’unions matrimonials, no fan llistes ni demanen diners als seus convidats. Bé, també poden posar diners dins el pastís de la celebració, si volem agafar-ne un tros. A la casa de la nóvia s’hi respira gaubança. A poc a poc arriben familiars, amics i algun veí curiós per descobrir la tradició gitana. Els homes esperen impacients al carrer celebrant l’enllaç. Mentrestant, les dones acaben de fer-se els últims retocs de maquillatge a casa de la nóvia esperant l’arribada de la juntaora, peça clau en el ritual gitano. Es tracta de la persona encarregada d’avalar la virginitat de la jove. I amb ella, arriba el moment que dóna identitat a les bodes gitanes: el ‘yeli’, més conegut popularment com la prova del mocador. Les llegendes urbanes diuen que la prova és dolorosa i n’ha de sortir sang. No obstant, des de la

A la casa de la nóvia s’hi respira gaubança. A poc a poc arriben familiars, amics i algun veí curiós per descobrir la tradició gitana. dia; primer un vestit per a fer la prova de virginitat per a canviar-lo després pel tradicional vestit blanc, representant la puresa de la gitana. Finalment, quan té lloc la festa principal, la nóvia torna a estrenar vestimenta, aquesta vegada elegant però més còmoda, per poder ballar i cantar amb els seus convidats.

Fundació Secretariat Gitano es neguen els rumors i expliquen que en cap cas és necessària la sang com a prova de virginitat.“La juntaora sap si la xica és verge o no, la taca és un flux rosat”, explica l’Antonio Díaz, secretari de l’associació. La tradició marca que s’han de recollir tres taques al mocador que demostraran el trencament de l’himen, l’afirmació de la puresa, moment molt important a la cerimònia.

Abundància, diversió i tradició a grans dosis i fins a la matinada.

Referències https://www.diaridesabadell.com/2019/07/27/latradicio-mes-gitana-colors-la-prova-del-mocador-imolta-festa/

Al carrer, fan ballar als nóvios i els banyen amb una pluja de les tradicionals peladillas, un dolç molt típic de les festes gitanes, símbol d’alegria. Les vestimentes acolorides, algunes d’elles de tonalitats fluorescents, les plomes i el brillant és el complement principal d’aquestes celebracions. La nóvia es vesteix amb diverses peces durant el seu

ÚS DEL MOCADORS EN CELEBRACIONS RELIGIOSES Autor: Daniel Francesc Vera i Sisternes

e bestreta un parell d’advertiments, si no més, abans de continuar llegint. Fóra massa ambiciós, ara i ací, estendre’m en recerques d’investigació per fer el relat d’aquest ús al llarg de la història; preferisc revelar aspectes divulgatius de l’ús d’aquesta, no sempre humil peça, que de vegades resta anecdòtic, altres desconegut i que, en moltes ocasions, quasi passa desapercebut en cerimònies litúrgiques, extralitúrgiques i en celebracions festives de caire religiós. Per no fer exhaustiva l’enumeració de les celebracions en les que s’empra, ni faré la llista ni les citaré totes, encara que el mocador està present a totes les que parlaré i, per descomptat, com és lògic, poden fer cabal que a altres manifestacions no religioses, ni que siga per abillar-se, també es pot fer ús del mateix mocador. Hi ha diversitat de teles que, si en puritat no ho són, al·ludeixen a mocadors. Segurament la més aliena a aquesta referència siga l’esclavina, espècie de capeta que cobreix les espatlles, oberta pel davant, sobre la sotana dels clergues i, per contra, tancada sobre la vesta de confrares setmanasanters.

Evocant mocador tapacoll i cobriespatlles, reminiscència del palliolum o orarium romà, l’amit és un teixit de lli de forma rectangular amb cintes, perquè quede lligat al cos, col·locat sota l’alba; la funció del qual és cobrir coll i espatlles del sacerdot, diaca, subdiacà i acòlit. El maniple, indubtablement un mocador, que, d’utilitzarse com un mocador de mà i de cerimònia, passà, fa dotze segles, a ser un mer ornament és com una estola xicoteta, subjecta a l’avantbraç esquerre sobre la màniga de l’alba dels celebrants. Els mocadors d’etiqueta que lluïen els romans, i el mocador de cerimònia que utilitzaven els cònsols per donar el senyal d’inici dels jocs públics, estarien a l’origen del maniple de la litúrgia llatina nostrada. La revestida del sibil·ler, xiquet que la Nit de Nadal interpreta el Cant de la Sibil·la, també inclou, entre els elements de guarniment de la seua vestimenta, el maniple. Amb el gorjal o collarí de la dalmàtica, peça independent posada a dalt de la dalmàtica, amb l’única funció de donar un aspecte més vistós a la vestimenta, clouré aquest apartat, dedicat a aquells

teixits d’abillament quasi exclusivament clericals, que són o al·ludeixen a mocadors. Talment, amb similar referència al ja exposat, cal esmentar, de l’aixovar eucarístic, les diverses teles que es fan servir amb usos distints quan del que parlem són de les espècies consagrades. Els corporals és un drap blanc, quadrat, que s’estén durant la missa sobre les estovalles de l’ara per dipositar al damunt el calze, la patena i el copó; fins farà uns cinc-cents anys, un extrem dels corporals doblegat feia de sobrecalze, des d’aleshores ençà, un tros de tela quadrat, emmidonat, dit pàl·lia, realitza aquesta funció. El purificador, indubtablement també un mocador, és el llenç utilitzat per eixugar el calze acabada la comunió. Per cobricelar calze, purificador, patena i pàl·lia, des de l’inici de la missa fins l’ofertori, una tela del mateix color i qualitat tèxtil de la casulla del celebrant i, de normal, guarnit amb passamaneria i brodats, s’utilitza, si més no, en misses solemnes; aquesta peça rep el nom de vel cobrecalze. El darrer teixit a esmentar d’aquest agrupament eucarístic és l’humeral, també denominat vel humeral o drap de muscles. Drap de preu, blanc o daurat, ricament brodat, d’un parell de metres de llargada per mig d’amplària, col·locat sobre muscles i espatlla del sacerdot revestit per portar el Santíssim Sagrament en la custòdia. A les misses de pontifical, els acòlits fan servir humerals per portar la mitra i el bàcul del bisbe. Si s’utilitza per portar relíquies de la Passió de Crist, l’humeral ha de ser de color roig. Com a curiositat, Divendres Sant, per portar el copó i reservar les partícules al sagrari, el

celebrant es posa del revés l’humeral, deixant a la vista el folre que serà vermell, el color propi dels oficis per l’esmentat dia. El costum, d’immemorial, pel dia 3 de febrer, sant Blai, mena a una curiosa tradició: les persones que li tenen devoció, passen ingents quantitats de mocadors per la imatge del sant. Moltes de les imatges endolades de la Mare de Déu que desfilen a les processons de Setmana Santa, van proveïdes de luxosos mocadors a les mans; per altra banda, la Santa Faç de la Verònica remet a un mocador blanc. Un prodigi obrat per sant Vicent Ferrer dóna nom a una plaça de la ciutat de València, amb fornícula fent recordació i on, tots els anys, el segon cap de setmana de Pasqua, s’erigeix l’Altar del Miracle del Mocadoret. Cada 15 d’agost, festivitat de la Mare de Déu per antonomàsia, a la Basílica de Santa Maria d’Elx, en el transcurs de l’assumpció de la Mare de Déu, els xiquets que fan d’àngels i que, mitjançant l’aparell aeri, resten suspesos en l’aire, en el moment culminant i apoteòsic de la coronació de la imatge, obren els mocadors que duen a les mans, deixant caure del seu interior grans quantitats de trossets d’oripell, els qual voleien omplint la nau del temple; volent figurar la gràcia que davalla del cel, i que la gent s’afanya a empomar al vol. A cop sec de redoblant, el Rei dels Cavallers de la Mare de Déu, dels Tornejants, mentre avança amb marcats passos solemnials, amb el peu va dibuixant creus en terra, en senyal de santificació per on

la més tímida relació religiosa amb mocadors que es pot establir, tot i ser el dia de la dedicació de la Seu Valentina, i l’efemèride de la nostra incorporació al món cristià, cal parlar del mocador de la Mocadorada del 9 d’octubre

passarà la sagrada imatge; a les mans brandeix una espasa, amb simbologia local, recolzada sobre un escut caironat amb la patrona en el camp. Ambdues armes, distintius de llur dama a qui rendeixen tothora pleitesia, se subjecten amb un mocador a cadascuna de les mans en senyal de respecte. Cadascun dels tornejants, sempre que hagen de traçar tals envitricollades persignacions del terra, i els gonfanoners, sempre que porten espasa i escut a les mans, han d’observar, indefectiblement, d’agafar aquestes armes amb els esmentats mocadors de respecte, confeccionats amb teixit de preu, brodats i amb randes. Possiblement la més tímida relació religiosa amb mocadors que es pot establir, tot i ser el dia de la dedicació de la Seu Valentina, i l’efemèride de la nostra incorporació al món cristià, cal parlar del mocador de la Mocadorada del 9 d’octubre (normalment de seda i de coloraines) sant Dionís, dia dels enamorats valencians, és, amb el seu contingut, el regal per excel·lència de la Diada. Quan es donen a besar relíquies o imatges sagrades, com ara el Jesuset en temps de Nadal, després de cada bes, els mossens o els escolans torquen amb un mocador el lloc on cada devot ha dipositat l’òscul. Finalment, sols queda citar la utilització de mocadors en l’abillament dels seglars en esdeveniments religiosos. Hi ha dansetes de certes festivitats on els dansaires, amb vestimenta privativa, es cofen el cap amb mocador; és el cas dels dansants de la Mare de Déu de l’Ermitana a Peníscola, dels de la Mare de Déu de la Balma a Sorita o dels muixiganguers de Titaguas.

Els bastoners d’Algemesí també porten mocador, però, en aquest cas, al coll. De vegades, a altres localitats, es pot trobar que els dansaires els porten de través a l’espatlla i lligats pel davant. Al coll també, totes les persones que participen en la Romeria de les Canyes a Castelló de la Plana, duen mocador de color verd. Durant el trajecte i, sobretot, a la tornada de la romeria, quan fan l’entrada a la ciutat les gaiates, la reina de les festes, les madrines i altres xiques que van abillades amb el vestit típic, saluden agitant la mà amb un mocador blanc de blondes i randes, mentre complauen el públic que les admira fent volta sobre si mateix. Igualment de coll, però de color blanc, són els mocadors dels qui van a Sant Mateu a la Romeria de la Mare de Déu dels Àngels. Per últim senyalar que fallers, foguerers, gaiaters, i festers en general, quan van a les ofrenes, misses, romeries o altres actes religiosos i vesteixen de típics, es cofen el cap amb mocador, que enfloquen amb varietat de nusos. Tradicionalment el mocador s’ha gastat per agenollar-se i, ocasionalment, en joioses manifestacions religioses, com ara coronacions i entronitzacions d’imatges, beatificacions i canonitzacions, visites pontificals, etcètera, el soferts mocadors de butxaca, habitualment blancs, són flamejats en l’aire com a mostra i senyal de gran alegria. En definitiva, l’ús de mocadors en celebracions religioses és molt més abundós del que en principi podria semblar.

Daniel Francesc Vera i Sisternes

LES MARES DE MAIG, UNA REIVINDICACIÓ HISTÒRICA Autora: Hebe de Bonafini

n realitat, quan darrerament eixim al carrer, les Mares (30-4-1977) prenem el carrer. El 7 d’octubre de 1977 es va realitzar una marxa a peu a un santuari (en la localitat de Luján, província de Buenos Aires) amb un recorregut de 70 quilòmetres en el qual es camina durant tota la nit per a arribar a la Basílica de Luján a la matinada. Van milions de joves tots els anys i justament, els nostres fills no estaven. Per això, decidim anar nosaltres. Però per a trobar-nos, havíem de posar-nos alguna cosa que ens identificara atés que encara no ens coneixíem bé entre nosaltres, només ens coneixíem pels nostres noms o sobrenoms. Comencem a resoldre què era el que ens anàvem a posar… si un monyo, si anava al cap... Aleshores una va dir “gastem un mocador”. Bé. “Roig”, va dir algú; “blau” va dir una altra. “No, eixos colors no es veuran, fem-los blancs”. De seguida, una altra Mare va dir: “gastem un bolquer dels nostres fills”, que abans eren de tela i no d’un sol ús com ara. Així que totes ens vam posar un bolquer dels nostres fills per a caminar eixos 70 quilòmetres, tot el camí cridant i demanant pels nostres fills.

Quan arribàrem a la Basílica de Luján estàvem cansades, la gent ens preguntava qui érem perquè encara no ens coneixien molt, molta gent no sabia qui eren les Mares de Plaça de Maig. Després, al poc temps, em vaig assabentar per algunes persones que a Luján i als pobles del voltant es parlava de “eixes dones del Mocador blanc que demanaven pels desapareguts”. Aleshores decidim posar el nom dels nostres fills en el Mocador, que utilitzàvem en cada acte polític i, per descomptat, cada dijous en la Plaça de Maig. Anys després, quan “socialitzem la maternitat” decidim traure el nom dels fills i el reemplacem per “Aparició amb vida dels 30.000 desapareguts. Mares de Plaça de Maig”. El mocador és brodat, fet sempre amb la mateixa tela; una tela que no s’arruga. La primera Mare encarregada de fer el Mocador va ser Ana de Dimovich i actualment la tasca correspon a una altra Mare, Rosa de Camarotti, que per a brodar el famós punt de creu utilitza un canemàs.

A Luján i als pobles del voltant es parlava “d’eixes dones del Mocador blanc que demanaven pels desapareguts” És un Mocador que estimem i, per a nosaltres, ara té un significat molt més fort. Quan les Mares ens posem el Mocador per a anar a Plaça de Maig o a algun acte polític, ens el nuguem molt fort al capdavant i el nus sota el coll i sentim que és l’abraçada dels nostres fills. Ens sentim més fortes, més segures. El Mocador és la lluita, és la revolució. El Mocador és pensar en l’altre. El Mocador és cada fill, és això mateix.

Hebe de Bonafini Associació Mares de Plaça de Maig

EL MOCADOR COM A AIXOVAR Autor: Josep M. Sabater Imatges: L’escarpidor Indumentària

n 1912, Francesc Martínez, al seu llibre “Coses de la meua terra, la Marina” (1) ens reporta l’aixovar d’una fadrina per aquells anys. Però, l’autor també ens advertix, “per suposat, que tot açò varia segons la posició del pares dels contraents”. Com sempre, hi havia una gradació de pobres i rics. A l’inventari d’aquest aixovar genèric, i dins de l’apartat de la indumentària personal, hi ha un presència important de mantons i mocadors. Sembla que eren les peces més valorades. O, potser, al ser el complement de la vestimenta més variat, en allò que respecta a les fibres, els teixits i, sobretot, als dissenys, Francesc Martínez els descriu molt detalladament. O, l’autor, es va deixar seduir pel tipisme i el “color local”. Que tot és possible. Però, en tot cas, els mocadors de coll i els mocadors de tapar han estat, generalment, les peces més ostentoses –dins de les possibilitats, molt humils i limitades- de les classes populars. Desconec si encara es conserven al patrimoni familiar de les llars de la comarca elements de la indumentària tradicional. I si es conserven amb la quantitat suficient

com per comparar i relacionar el catàleg del llibre de Francesc Martínez amb els mocadors i mantons conservats. Tinc els meus dubtes. Els pobles de Les Marines, a partir dels anys seixanta del passat segle, conegueren un canvi radical en les seues condicions socials i econòmiques i en els seus modes tradicionals de vida. Del patrimoni dels avantpassats, de la seua cultura material, sembla, queden ben pocs vestigis. Tot va canviar molt ràpidament i es destruïren o desaparegueren molts elements de la vida quotidiana. Va ser una part del preu del progrés. A hores d’ara, llevat dels especialistes en indumentària popular, és prou difícil visualitzar i fer-se una idea de com eren els mocadors que ens descriu Francesc Martínez. Per facilitar la comprensió, he relacionat l’inventari de l’escrit amb peces conservades a la col·lecció de L’ESCARPIDOR. Dues consideracions importants que hem de tindre en compte, per no caure en conclusions errònies. Tant els mantons com els mocadors eren

peces estandaritzades de fabricació industrial, i el mateix tipus es podia trobar a tot arreu. Encara que també hi havia determinades zones o pobles que tenien preferència per un determinat tipus, en funció de la seua textura o decoració. Els mocadors no sofrien cap tipus de transformació (amb el temps, quan es deterioraven, també s’apedaçaven i adaptaven), en contraposició als teixits; aquests, després d’adquirits als comerços o als venedors, es confeccionaven amb ells les diverses peces de roba. Per altra banda, dels mocadors i mantons de la col·lecció L’ESCARPIDOR es desconeix la seu procedència, encara que majoritàriament van ser utilitzats a les terres valencianes. La relació que s’ha establert entre l’escrit i els exemplars conservats, cal prendre-la com una aproximació. Descripció de Francesc Martínez: “Per a l’aixovar d’una nóvia” .../... “li fan” .../.. “alguns mantons, que són de diverses classes: o “d’espuma” o crespó, generalment de color groc, o de merino negre, o “d’alfombra” o tissú, o “de laberinto”, que tenien els dibuixos com els de tissú però són de merino molt prim i s’usen a l’estiu, o de llana dolça, o negres amb la sanefa afegida que és

Els mocadors no sofrien cap tipus de transformació (amb el temps, quan es deterioraven, també s’apedaçaven i adaptaven)

de tissú, o de color que d’ordinari és el blau, o de sanefa de flor estampada, o de llana a ratlles clares, o de percal de Marsella tot florejat de colors; i també hi ha mocadors de seda, de raso o de pita per al cap i per al coll a bondó, sense que falte el que anomenen “d’ou i tomaca”. Fins ací el text complet de Francesc Martínez. Com que la relació és tan exhaustiva, he reduït l’inventari als models de mantons i mocadors més significatius.

“O “d’espuma” o crespó, generalment de color groc”. (Foto 1). Els mantons de color groc gaudiren d’una ampla acceptació i ens han arribat peces molt diverses: amb decoració teixida o estampada, o sense cap tipus de disseny, i teixits amb fibres de llana o de cotó. Una variant d’aquesta tonalitat van ser els mocadors coneguts com de color “oli”. Els mocadors d’espuma o de crespó eren de seda i tenien un aspecte rugós. El fil de seda, durant el procés de filatura era sotmès, al ser torçut, a una desmesurada quantitat de voltes. Una vegada teixit el mocador, el fil tendix a retraure’s, a encollir-se, fet que donava al mantó un acabat de mollor, com “d’espuma”.

“D’alfombra”. (Foto 2). Es tracta de la peça coneguda internacionalment com a “xal de caxemir”. Arribaren a Europa a principis del segle XIX i foren utilitzats inicialment per les dones de l’alta burgesia. A poc a poc s’estengué el seu ús a totes les classes socials. Cap al 1870, els nous dissenys dels vestits femenins bandejaren de la moda els xals. Però a les classes populars continuà el seu ús fins ben entrat el segle XX. I es continuaren fabricant a França i Anglaterra, però amb qualitats més baixes i de preu molt més econòmic. Aquest tipus de mantó també va ser conegut a moltes comarques valencianes com a “caputxa” o “mocador de vuit puntes”. Se solien teixir amb l’ordit de seda i les trames de llana.

“Tissú”. (Foto 3). Aquesta denominació resulta un tant insòlita. També s’ha utilitzat, almenys, a alguns pobles de la Plana Alta (Cabanes, La Pobla Tornesa, Les Coves de Vinromà). A la sederia valenciana, el “tissú” és un teixit prou ric, on una o més trames decoratives són metàl·liques, i s’utilitza, generalment, als ornaments litúrgics. El mantó de tissú és la versió popular i de qualitat discreta dels xals de caxemir.

“Laberint”. (Fotos 4 i 5). Mantó o mocador estampat sobre un teixit, molt fi, generalment de sarja de llana, conegut com a “merí”. Tenia dos avantatges: era ideal per a l’estiu, ja que pesava molt poc, i el seu cost era sensiblement inferior als de caxemir teixits. Aquesta peça té uns dissenys semblants als mantons d’alfombra o de tissú.

“o de sanefa de flor estampada”. (Fotos 6 i 7). Els mocadors de sanefa estampada van estar molt utilitzats a la indumentària popular. La seua tipologia és molt variada, i a la seua decoració predominen les garlandes amb motius florals i vegetals. Ens han arribat peces amb diversos tipus de sanefa, estampades tant sobre teixits de cotó com sobre teixits de llana. És de suposar que els mocadors de cotó serien utilitzats amb oratges prou benignes, sobretot a l’estiu. I els mocadors de llana, per contra, es farien servir a l’hivern.

“o de llana a ratlles clares”. (Foto 8). Un tipus de teixits acolorits, prou assequibles econòmicament a la classes populars, van ser els llistats. La utilització de les ratlles o llistes als teixits va tindre durant segles unes connotacions molt negatives, sols cal recordar que els uniformes dels presidiaris i dels xiquets d’hospici eren llistats. Aquest estigma es va, a poc a poc, superar. Aquest tipus de mocadors que inventaria Francesc Martínez, es teixien sobre un fons molt fosc, per fer destacar les llistes acolorides.

“o de percal de Marsella”. (Fotos 9, 10 i 11) Els coneguts com a mocadors de Marsella, o francesos, varen gaudir d’una gran acceptació entre les dones de les classes populars. I el mateix Francesc Martínez ens reporta el motiu: el seus colors cridaners. Fins a la introducció a Europa de les indianes, la indumentària dels estaments més baixos de la societat era molt austera de colorit, o, a tot estirar, de colors monocroms. La policromia en els teixits sols es podia obtindre -fins a l’arribada dels cotons estampats- per un costós i lent treball de teler, teixits que sols estaven a l’abast de les classes socials amb més recursos.

“d’ou i tomata”. (Foto 12). Aquest tipus de mocadors eren també estampats. El seu disseny era el mateix, o pràcticament molt semblant, al que es feia servir al mantons d’alfombra i de tissú. Eren els dibuixos coneguts a la moda occidental com a motiu “caxemir”, que a alguna comarca valenciana se li solia anomenar de “pinyeta”. Els mocadors de “tomata i ou” eren mocadors de pit, els seus semblants, les caputxes d’alfombra o de tissú que eren peces molt més grans i pesats i amb la funció de protegir del fred. La denominació de “tomata i ou” recorda el colorit que tenia la barreja, fa anys molt present a la cuina popular, que es feia a la paella d’aquests dos ingredients bàsics.

Josep M. Sabater (1) . Del llibre de Francesc Martínez he utilitzat tant la versió revisada i refosa per Sanchis Guarner en 1970 com, complementàriament, l’edició facsímil del “Ayuntamiento de la Villa de Altea” (sic) de 1987.

EL MOCADOR COM A COMPLEMENT DE MODA Autores: Marta Córcoles i Elena Pérez / UO Estudio

Hola! Som UO, i ens dediquem al món del regal. Creem regals de qualsevol tipus i ens hem especialitzat en la persona a qui va dirigit el detall. Abans que el regal, està la persona regalada i, abans d’això, està la persona regaladora. Perquè regalar és tota una experiència, una cadena perfecta i volem que es gaudisca al màxim. En UO tenim una filosofia de vida molt concreta. Creiem en la bona vida, creiem en l’experiència. A equivocar-se, a alçar-se i aprendre. En el contacte físic, a eixir de la zona de confort, a estimar sense embuts, a tindre por i a afrontar-ho amb valentia. En UO creiem sobretot en l’ACTITUD. Creiem que la vida està composta per detalls i per això ens dediquem a ells. A detalls que alegren el dia, a detalls que alegren una habitació, que li donen eixe toc a un look. Perquè per a UO l’estil és molt important. No hi ha res com eixir de casa sabent que seràs el centre d’atenció i açò només s’aconseguix completant una vestimenta amb detalls i complements.

Polseres de tela amb missatges i calcetins. Sobretot, calcetins. La nostra col·lecció de calcetins va creixent dia a dia, amb dissenys colorits, missatges divertits i models de totes les formes i colors. Si en alguna cosa ens hem especialitzat, és en calcetins. No obstant això, si hi ha un complement que ens apassiona per la seua funcionalitat, la seua elegància i la seua història, és el mocador. El mocador és una peça senzilla, però té una infinitat de possibilitats. Es pot crear el complement més elaborat a partir d’una peça tan simple com un mocador. És una peça imprescindible a l’hivern, però també és molt útil a l’estiu. Ocupa poc espai i mai saps quan et va a fer falta protegir el coll. Per això, ha format part de les vestimentes de la gent des de fa molt de temps. Malgrat açò, no ha sigut fins als anys 40 del segle XX, que el mocador s’ha confirmat com un complement de moda i això ha sigut gràcies a les actrius de Hollywood. Usat com a turbant, la peça va començar a guanyar popularitat ràpidament. En els anys 60,

van arribar els cardatges i es va fer habitual usar un mocador per a protegir el pentinat de les estreles. Després van arribar els 70 i el mocador va deixar els caps i va baixar fins al coll, tant a manera de corbata, com ben agafat al voltant de la gola. A partir d’eixe moment l’ús es va diversificar i s’ha pogut veure mocadors en monyiques , de coletero, inclús com a cinturó. Així que les possibilitats són infinites. Des que concebem la idea de vestir-nos com a forma d’expressió, és a dir, des que hi ha moda, el mocador ha acompanyat el vestit de les persones: és un complement versàtil, divertit i ocupa molt poc espai. No es pot dir més amb menys.

COM DISSENYA UO ELS SEUS MOCADORS? En UO ens apassiona el disseny i no ens prenem a la lleugera la creació d’un producte. Per això cada una de les coses que traiem tenen darrere un llarg procés de creació en què participen moltes persones i totes posen el millor de si. Per descomptat, els mocadors no són menys. Preparem cada campanya amb molts mesos d’antelació. Comencem amb una reunió d’equip on tot el món pensa quin producte pot necessitar la gent, ho comentem en grup i decidim què traurem endavant. Quasi sempre hi ha algun mocador nou, ja hem dit que estan molt de moda! Una vegada decidit que farem un nou mocador, el nostre equip de disseny es posa mà a l›obra investigant què és allò que es porta aquesta

temporada: formes, colors, estampats... També busquem frases o paraules enginyoses i divertides per a completar el producte. Un disseny cuidat i un bon missatge són la base de la nostra filosofia. Després de triar el disseny final del mocador, l’enviem a Producció i els encomanem fer una sèrie de proves per a poder veure el resultat i decidir fer alguns canvis d’última hora. Pot ser que una vegada imprés hi haja algun color que no ens agrade com queda, que algun detall no es veja bé o que el missatge no destaque prou. En acabar, quan quedem totalment satisfets amb una de les proves, la comencem a produir per a la seua venda al públic. Però ací no acaba l’assumpte! Sempre estem pendents de parlar amb els nostres clients, de rebre el seu feedback i opinions per a no deixar de millorar. Es podria dir que tot mocador és la llavor d’un mocador millor. No existeix el producte definitiu, però nosaltres treballem perquè el regal que faces se li aproxime molt. Perquè regalar és genial.

Marta Córcoles i Elena Pérez UO Estudio

ADOPS, UNA HISTÒRIA DE VIDA Autor: ADOPS. Associació de Dones Operades de Pit de Sueca

estir mocador no ha sigut una opció triada, sino una imposició que aplega a la teua vida de sobte i moltes vegades sense massa temps per parar a pensar. Tanmateix, com la varietat de colors i tipus de mocadors que podem vestir, podríem dir que són les maneres d’afrontar-lo i viure’l. Però totes són vàlides quan el mocador es converteix en la teua opció per encarar el camí davant la quimioteràpia. Nosaltres, en ADOPS, som dones diferents, amb vides molt diferents i personalitats d’allò més diverses, però la majoria compartim el nostre camí amb mocador. Els oncòlegs t’avisen i et donen una data exacta; el dia X. En aquest moment no creus que puga ser tan exacte com ho diu perquè et veus amb la teua melenassa, et trobes tan bé físicament i és tot tan irreal... i que en un període tan breu en el temps el canvi siga tan radical, que mai creus que aplegarà el moment. I com diu la dita: l’espera desespera. Estàs preparant-te per allò desconegut, sabent que van a llançar-te a un buit on ningú sap ben bé què passa, però que a tots els fa por.

Hi ha qui no té espera i s’anticipa al moment amb un tall progressiu. Quan el coixí es fa testimoni de com el pèl va caient, ja no hi ha marxa enrere. En aquest moment, t’instal·les front una realitat que ja no para, prendràs moltes decisions sense parar-te molt a pensar-les si seran encertades però saps que has de fer avant, sempre avant perquè és una frase que tots et diuen i tu interioritzes; vulgues o no. Sempre toca anar endavant. Ningú et prepara per a la caiguda del cabell a causa del càncer, però és que ningú està preparat per a tindre càncer. Triar mocador de vegades no és triar. La perruca val molts diners i l’economia familiar no pot assumir un impacte de tal magnitud. La mobilitat, limitada per la cirurgia, no et permet poder-te-la col·locar a soles. La calor no ajuda a dissimular el que estàs vivint, i sumar més sofriment quan tens el sac totalment ple de patiment... O tal vegada tens clar que no vols dur una perruca perquè no tens res que amagar. “M’agraden molt les perruques, però per a disfressar-me”. Tal volta, aquesta part de la teua vida no et fa sofrir per tu: sofreixes per uns fills menuts que viuen

Triar mocador de vegades no és triar. La perruca val molts diners i l’economia familiar no pot assumir un impacte de tal magnitud.

en una societat que mira curiosa a qui porta un mocador, sofreix una mare que et cria i protegeix com el tresor més gran que té i veu que el canvis són tan dolents que et despullen del cotó en pèl que ella et va posar, sofreix la teua parella que viu la por de la incertesa per buscar nous camins a construir junts. El mocador et deixa sense feina perquè la teua empresa no vol càrregues i en molts casos el mocador et dóna una soledat tan gran perquè tots els qui pensaves que estaven al teu costat, deixen d’estar-ho; la parella abandona i els amics no són ni coneguts. Açò no és generalitzar, és la realitat de moltes persones. El mocador no el vist només el malalt, el mocador el vist tota una família, tot un cercle íntim que rodeja a qui el gasta per cobrir-se, protegir-se del sol i abrigar-se del fred. Rapar el teu cabell no sols és perdre una melena, és mirar-te a l’espill de cara a una realitat que moltes vegades costa d’acceptar i que socialment, quan no tens monyo, és quan la gent associa que el càncer està a la teua vida. Després, aprens que el càncer ja mai eixirà de la teua vida perquè tant en les coses bones com en les roïnes, fa que sigues altra persona.

Vestir mocador és alçar el cap i buscar forces on no saps ni on buscar, és voler seguir endavant i que els teus no patisquen de veure’t, són ganes de viure i poder eixir a disfrutar d’un matí de sol.

Dóna igual com comences a vestir-lo; si un voluntari et talla el monyo a l’hospital o si ho fas a poc a poc; a l’hospital o a la perruqueria improvisada que muntes en ta casa. Totes elles coincideixen en la intimitat i emotivitat que té el moment canvi, perquè en aquest precís moment canvien moltes coses. Totes coincidim en no tindre ni idea de com col·locar-lo però “la necessitat aguditza l’enginy” i sant Google, fa que tot siga més fàcil. El pots dur de manera senzilla, en un nuc a la nuca, fent de base a un barret, pots ser

Carmen Miranda en un llaç gegant al centre del cap, enroscar-lo al cap com si fores la Jequesa de l’Arròs o buscar inspiració en els fallers que veus passar. El temps i la pràctica et dóna experiència i molta creativitat. Tot en esta vida és qüestió de pràctica. Quan més presa tens…. més bonic ix, sense espill ni res. Els mocadors passen a ser l’element principal en el teu vestuari perquè busques com fer que tot quede perfecte. Pense que moltes de nosaltres, quan vestim mocador, és quan més cura prenem en com ens vestirem per tal que el mocador quede perfecte en el nostre outfit; i quan ja eres una gran experta...el teu monyo està eixint! Vestir mocador és alçar el cap i buscar forces on no saps ni on buscar, és voler seguir endavant i que els teus no patisquen de veure’t, són ganes de viure i poder eixir a disfrutar d’un matí de sol.

Vestir mocador és algo que molts volen oblidar, però també és algo que molts volem honrar, perquè ens ha ajudat a créixer i a valorar el que realment és important. Vestir mocador és donar visibilitat al càncer, i que no és quan més bonica estàs, encara que la frase “estàs més guapa que mai” te la diguen a diari. Vestir mocador és afrontar la por de tots i fer-la avant per quan eixa porta es tanque, valores el poder obrir-ne una nova. Alliberar-se d’ell no és celebrar tindre monyo de nou, és saber que la vida continua i que eres ama del teu camí. Que tot passa i que vestir mocador no va de càncer, va de vida.

ADOPS. Associació de Dones Operades de Pit de Sueca

SANT BLAI GLORIÓS I EL MOCADOR Autora: Dolors Ferrando i Juan

ant Blai és invocat per al mal de gola o de coll (un refrany popular diu “San Blai gloriós, lleva’m la tos”, amb variants) i en aquest dia és costum passar mocadors per la figura del sant, per protegirse de les malalties de la gola. Sant Blai o Blasi va ser un metge i bisbe de Sebaste (antiga capital de l’Armènia Menor i actual Sivas, Turquia), considerat sant per diverses confessions del cristianisme. Segons les actes (tardanes i probablement falses) del seu martiri (durant el regnat de Licini I), va ser colpejat amb un bastó, torturat amb instruments de cardar la llana i finalment decapitat. La seua santedat es va manifestar en nombrosos miracles: es diu que va salvar la vida d’un xiquet que s’estava ofegant amb una espina de peix i que la seua mare li’l va portar mig mort mentre conduïen Blai a la presó; per això, és considerat l’advocat del mal de coll. En una altra ocasió, Sant Blai li digué a un llop que deixara tranquil un porc que estava atacant; el llop li va fer cas i l’amo del porc,

en agraïment, li va oferir aliments a Sant Blai, que estava reclòs sense poder menjar. El seu culte es va estendre per Europa als segles XI i XII, essent considerat un dels catorze Sants Auxiliadors. Sant Blai és el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri. Se’l representa amb un porc, ciris entrecreuats (la seua festa és just l’endemà de la Candelera), banya, mitra o pinta de cardar. Sant Blai és invocat per al mal de gola o de coll (un refrany popular diu “San Blai gloriós, lleva’m la tos”, amb variants) i en aquest dia és costum la benedicció d’aliments (pans, pastissos, pomes, cristines, cócs, rotllets...etc.), destinats a guarir persones i animals i, i també passar mocadors per la figura del sant, per protegir-se de les malalties de la gola. Tal i com ocorre amb la Candelera, és una festivitat que es fa servir per a augurar el temps que farà la resta de l’hivern: “Sant Blai mullat, cigonyes aviat; Sant Blai eixut, cigonyes no han

Sant Blai li digué a un llop que deixara tranquil un porc que estava atacant; el llop li va fer cas i l’amo del porc, en agraïment, li va oferir aliments a Sant Blai

vingut” o el refrany castellà “Por San Blas, la cigueña verás, i si no la vieres, año de nieves”. Cada 3 de febrer, té lloc la celebració de Sant Blai. Aquesta celebració s’estén a moltes poblacions del País Valencià, com per exemple: Albal, l’Alcúdia, Alginet, Altea, Benidorm, Bocairent, Estivella, Llaurí, la Pobla del Duc, Pedreguer, Potries, Torrent, Sueca o València (barri de Russafa).

EL MOVIMENT JUVENIL AL VOLTANT DEL MOCADOR Autora: Sandra Serrano i Sarrió

i el mocador d’herbes, forma part de la indumentària al món faller, hi ha altre mocador molt popular entre els més joves. Parlem del que es deixa veure formant part de la identificació entre els diferents grups, associacions o organitzacions en l’àmbit laic i catòlic, com son els scouts o els juniors.

a tothom sense distinció d’origen, nacionalitat, poble o creença, d’acord amb una finalitat i uns principis compartits i un mètode propi, i institucionalment estructurat en diverses organitzacions internacionals: l’Organització Mundial del Moviment Escolta, l’Associació Mundial de Noies Guies i Noies Escoltes.

Cal dir que l’ús de la “panyoleta”, té el seu origen en el moviment “scout” que es pot considerar com el percussor de l’ús del mocador i que després ha sigut imitat per altres moviments com a símbol que forma part de la indumentària.

El mocador o fulard con també s’anomena, és l’element que identifica l’agrupament a què pertany un escolta o una guia. Cada agrupament té el seu fulard, amb uns colors que el caracteritzen i el distingeixen dels altres.

En el cas del moviment “scout” o l’escoltisme, és un moviment d’abast mundial que treballa pel desenvolupament integral dels joves a través de l’educació en el lleure; fundat l’any 1907 a Anglaterra per Sir Robert Baden-Powell, general de l’exèrcit britànic, que posteriorment es va estendre a un gran nombre de països.

En cas del Júniors, és un símbol d’identificació amb un Centre Júniors en concret. “Les panyoletes” podran ser de diferents colors, segons el Centre Júniors d’on procedisquen, sent l’expressió de la personalitat d’aqueix Centre. S’entrega a través del ritu d’Imposició de la Panyoleta, i qui la rep es compromet a assumir l’estil de vida de Jesús donant així testimoni davant tots…

Actualment, l’escoltisme es defineix com un moviment educatiu per a gent jove, autogovernat, independent, no partidista, de base voluntària, obert

El naixement d’aquest element, el mocador o “panyoleta”, que hui en dia forma part de l’uniforme

*Scout amb una mera funció simbòlica, es remunta a l’època dels antics cowboys. Antigament, aquests personatges l’utilitzaven per a protegir-se del fred, del vent o com a tovallola si fóra necessari. Per això, els primers scouts van prendre aquest element amb la mateixa funció, fins i tot amb la finalitat d’encanyar un membre trencat si fóra el cas, en alguna de les exploracions o com a eina per a filtrar l’aigua. La forma més còmoda de transportar aquesta eina, per a tindre-la a mà en cas de necessitat, era portar-la al coll, i des d’ací fins als nostres dies. Actualment, la seua funció ha canviat; però és interessant saber que antigament complia una funció, més que el simbolisme que ens representa hui en dia, i és bo tindre un element que ens recorde qui van ser els antics scouts. El mocador és un objecte sagrat que es guanya passant una sèrie de proves dissenyades en el mètode de l’escoltisme, que demostren que el Scout que el porta, està apte per a dur a terme una sèrie de tasques importants i que a més, és digne de merèixer confiança. El scout que carrega amb una panyoleta significa que va ser promès i viu sota la llei scout. Cada panyoleta té un significat i és que n’hi ha de diferents colors concorde a l’associació, federació o grup al qual pertany. Representen el que és el simbolisme, el misticisme d’un col·lectiu que dóna suport, s’interna en la natura, pertany a una congregació… amb unes tradicions antiquíssimes. El fet de tindre els colors diferents permet que, com ja hem mencionat, siga un element identificatiu,

amb els colors propis que pertanyen a aquest grup. Els colors no són unànimes, perquè cada grup tria els seus, en funció del simbolisme que vol donar, sempre que no coincidisca amb una altra combinació ja existent. Cal tindre en compte que mai podran utilitzar-se els següents colors, i expliquem el perquè: •

Morat: es reserva als organismes *Scout internacionals.

•

Rosa salmó: perquè està reservat per als educadors que aconsegueixen la Insígnia de Fusta.

•

Roig i groc fort: aquesta combinació es reserva a la Federació d’Escoltisme a Espanya, i és utilitzada per aquells que acudeixen a representar-la en diferents actes o activitats.

•

Blau acer, roig i groc fort: aquesta combinació es reserva a la Federació ASCE per als seus integrants o aquells que la representen en actes o activitats públiques.

El mocador representa la promesa Scout; haverse compromés amb els seus ideals i prometre comportar-se com un vertader Scout. És un mocador de forma triangular que s’enrotlla i es col·loca al voltant del coll, de manera que el vèrtex queda cap darrere. S’uneix amb un passador, que rep un nom especial: “woggle”. Per a la gent que inicia aquesta aventura des de xicotet, sol fer la promesa en els seus primers anys, estant dins de la unitat de ramat. Als lobatos, fer la promesa els fa moltíssima il·lusió perquè, a més,

el mocador no és una altra cosa sinó un símbol que comunica a tots els altres allò amb què estem compromesos. En alguns grups, es porta fins i tot des del principi, abans d’haver fet la promesa

tot es fa en un ambient molt bonic, realitzant una formació especial per a l’ocasió i una cerimònia única per a l’educand que està a punt de fer aqueix gran pas. Com es nuga ? Els dos vèrtexs del mocador que pengen sobre el pit, s’uneixen amb un turc (o woggle en anglés). No existeix un woggle correcte, i és que és un element personal de cadascú, que pot ser personalitzat a gust de cada persona: normalment pot ser de fusta encara que existeixen d’altres materials. Una altra manera, si encara no es té un d’aquests, és senzillament, fent un nus en el mocador però ha de ser un nus especial, “nus de l’amistat” que evidentment representa l’amistat entre els membres scout. Hui en dia, el mocador no és una altra cosa sinó un símbol que comunica a tots els altres allò amb què estem compromesos. En alguns grups, es porta fins i tot des del principi, abans d’haver fet la promesa, i una vegada realitza aquesta se li dóna la volta ensenyant els colors del grup al qual es pertany, senyalitzant així que ja s’ha compromès amb la ideologia scout, que ha fet la promesa i comprén la llei scout. En el Cas dels Júniors, durant el temps de Pacte, el xiquet s’ha familiaritzat amb Júniors i al llarg del temps d’Identitat arriba el moment d’expressar la seua intenció d’identificar-se amb el Moviment i amb la parròquia concreta en la qual viu la seua fe. La panyoleta és símbol d’aquesta pertinença a un grup de Júniors i el fet que els membres d’altres parròquies també la porten, ens dóna una doble referència. D’una banda ens identifica amb ells com a poble de Déu, amb els quals compartim la mateixa fe, i d’altra

banda, evidencia la diversitat d’estils i carismes sobre els quals es funda l’Església. El xiquet exterioritzarà el seu compromís a formar part d’un Centre Júniors concret, a la seua comunitat, i el seu sentiment de pertinença a l’Església, a través del ritu de la Imposició de panyoletes. El moment de la celebració: el ritu se celebrarà al llarg del primer any del temps d’Identitat. La imposició de la panyoleta no és el final d’un camí, és un punt de referència més que pot ajudar el xiquet a identificar-se amb la parròquia. Compromís: El júniors, mitjançant el ritu de la Imposició de la Panyoleta, es compromet a intentar viure d’acord amb el primer Principi de Vida Júniors: • Formar part d’un Centre Júniors, assumint el primer Principi de Vida Júniors: “Ser comprensiu amb els altres i exigent amb mi mateix”.

Fonts Blog: Mi Blog Scout, Acciones, Lecciones y Visión de B-P.; Juniors Moviment Diocesà

Sandra Serrano i Sarrió

EL LLENGUATGE DELS MOCADORS EN EL COL·LECTIU LGTBI Autora: Julià Carles i Lahiguera Col·lectiu LAMBDA

l handkercchief code, hanky code o glagging és un codi de comunicació no verbal, és a dir, sense paraules, emprat generalment en llocs d’ambient gai on se cercaven relacions sexuals esporàdiques a les principals ciutats dels EEUU: San Francisco, Nova York o Los Ángeles, a les primeries de la dècada dels 70. Aquest codi, té el seu origen en les bandanes o mocadors de colors que a les darreries del segle XIX, portaven vaquers, maquinistes de ferrocarrils i miners de l´oest dels EEUU i de Califòrnia durant la febre de l’Or. Es creu que els hòmens gais i bisexuals de San Francisco prengueren la idea dels mocadors de colors d’un vell codi emprat en l’antic Oest. Eren temps on, degut a la mancança de dones, els hòmens es divertien ballant entre ells el Square Dance, home amb home, tal i com passava amb el tango a l’Argentina o Uruguai, originàriament. Aquestes situacions donaren lloc a tot un codi de colors per tal d’assenyalar quina posició prenia cadascú a l’hora d’executar la dansa. Els mocadors es duien lligats al braç, penjant de la corretja dels pantalons o la butxaca de darrere dels pantalons vaquers.

Aquest codi va ser copiat pels gais d’EEUU, significant a l’esquerra actiu, i a la dreta passiu. Aquesta polaritat entre esquerra/dreta és va complementar amb l’ús dels jocs de claus a la traveta dels pantalons. També portaven el mocador amb un nus al coll, indicant versatilitat. Aquest fet, després es complementava amb un segon codi de colors que, a més a més, indicava les preferències sexuals del portador. A l’Estat espanyol, el codi va arribar tard i amb poca fortuna, restà més com un element estètic, que posteriorment va passar a formar part de la cultura musical Rock, Heavy Metal o motera, i de grups aliens a la comunitat LGTBI+. Aquests codis és desenvolupen dins el clima de marginalitat i repressió dels llocs d’ambient dels EEUU del moment, llocs foscos, atapeïts de gent amb música forta, on la comunicació verbal era difícil, i on les redades violentes i sense excusa eren habituals per part d’una policia corrupta i violenta que tenia com a eina habitual les vexacions, pallisses i detencions arbitràries. Paral·lelament, i coincidint amb aquests fets, el 5 de gener de 1968 esclatava La Primavera de Praga, el

Maig francés. Els EEUU havien viscut el naixement “del moviment afroamericà”, la contracultura, el moviment Hyppie, el Pacifisme contra la guerra del Vietnam, Woodstock. En aquest ambient, un 28 de juny de 1969 tenen lloc les REVOLTES DE “STONEWALL INN”, data de referència per a commemorar la Diada de L’ORGULL LGTBI+. Són uns EEUU governats pel republicà Nixon, on la corrupció i el conservadorisme són el pa de cada dia. Així, l’esmentat 28 de juny de 1969, a les dues de la matinada, vuit agents de la Unitat de Moral Pública, volen fer una redada al núm.53 del carrer Chistopher al Stonewall (un lloc de mala fama, freqüentat per xapers, trans, latins). Per primera vegada s’alcen les veus, una pluja de colps, pots de cervesa, ampolles de vidre ... Punys tancats i al crit de: “som les xiques del Stonewall”, “portem el cabell encargolat”, “no portem roba interior”, “mostrem el pèl púbic i no ens posem els nostres guardapits”, “per damunt dels nostres genolls pelats”.

Per primera vegada en la història, la comunitat LGTBI+ alçava el crit, s’apoderava per a no tornar a aixecar-se.

Per primera vegada en la història, la comunitat LGTBI+ alçava el crit, s’apoderava per a no tornar a aixecar-se. La gentada cridava “Poder Gai”, “Alliberem els carrers”, “Legalització dels bars Gais”, ”Gay Power”, “Chistopher Street belongs to the Queens”, “El carrer Chistopher pertany a les Regines”. Malgrat que hi hagueren altres movilitzacions anteriors a San Francisco o Los Ángeles, el 29 de juny de 1969 va ser la data de referència per a l’ORGULL LGTB+. El poeta Allen Ginsberg, al dia següent dels fets, va escriure: “Sabeu? Els xics semblaven més bells; havien perdut eixe esguard ferit que deu anys

enrere tenien tots els Maricons”. Fred W. McDarrah va ser l´únic fotògraf professional que va retratar els fets i va documentar la lluita de la comunitat LGTBI+; fotògraf del The Village Voice, diari alternatiu que tenia la seua seu a tan sols unes portes del Stonewall Inn. Un mes després, al mateix New York se celebrava una massiva manifestació on Marty Robinson de la Mattachine Society cridà a la gentada “El Poder Gai ja és ací”. El 1974, la Societat Americana de Psiquiatria aprova la supressió de l’homosexualitat als seus manuals. Mentrestant, Espanya era una gran presó. Les persones LGTBI+ estaven criminalitzades des del

1954 per la “Ley de Vagos y Maleantes”, amb la qual, per pressions de la Conferència Episcopal, es va penalitzar l’homosexualitat pel fet de ser-ho, sense necessitat de cometre cap acte. Amb un franquisme que semblava no tindre fi, als anys 70, el Règim volia perpetuar-se amb Luis Carrero Blanco com a successor de Franco, persona que relacionava als Beatles i als Rolling Stones com a causants de “la subversión homosexual”. La majoria de la població considerava l’homosexualitat més com un delicte que com una malaltia o problema. A València es van incoar, entre 1975 i 1979, vora 3.303 expedients de perillositat social. El 5 d’agost

“Sabeu? Els xics semblaven més bells; havien perdut eixe esguard ferit que deu anys enrere tenien tots els Maricons”.

de 1970 s’aprovà la llei “sobre peligrosidad y rehabilitación social” amb penes de 5 anys de presó o d’internament psiquiàtric per a persones LGTBI+. El 1970, Armand de Fluvià i Francesc Francino creen en clandestinitat el Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual, a Barcelona. La primera associació LGTBI+ d’Espanya.

Suárez signa l’eliminació de l’ homosexualitat de la llei de “peligrosidad social”. El 1979 a València, Bilbao i Sevilla es realitzen concentracions i manifestacions amb motiu del Dia de l’Orgull. A València convocava el MAS-PV (precedent de l’actual LAMBDA que nasqué el 1986). A la manifestació van acudir unes 5.000 persones en un ambient fortament conflictiu a causa de les provocacions de Fuerza Nueva (Partit d’extrema dreta, franquista i amb unes joventuts extremadament violentes). Era el que deien “la Transició”; però la igualtat i la derogació de les lleis seria cosa d’altres dècades.

Julià Carles i Lahiguera

El 20 de desembre de 1973, mor en un atemptat Carrero Blanco i el 20 de novembre de 1975 Franco mor al seu llit. En aquest mateix any, el Registre Civil de Sevilla denega el canvi de nom a una persona trans, per ser “un fraude a la Naturaleza”. El 1977, per primera vegada es convoca pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), a les Rambles de Barcelona, la Primera Manifestació de l’Orgull; es van congregar més de 5.000 persones encapçalades, principalment, per dones transsexuals. La manifestació va finalitzar amb una forta repressió per part dels grisos (Policia Antidisturbis del franquisme) El 1978, es convoca la Primera Manifestació de l’ Orgull LGTB+ a Madrid, convocada pel “Frente de Liberación de Castilla”. Aquell mateix any, Adolfo

JOCS AMB EL MOCADOR Carlos Miragall i Colomar

Nom del joc

CAMÍ SEC

TIPUS DE JOC: desenvolupament sensorial EDAT: A partir de 6 anys Nombre de PARTICIPANTS: Indefinit LLOC: Interior/exterior EXPLICACIÓ: Els xiquets es dispersen per l’espai i es queden quiets, sense moure’s. Un d’ells porta els ulls tapats amb un mocador, i amb l’ajut d’un company que el conduirà amb la veu, ha de travessar el bosc humà sense tocar ningú. Canvi de rols. MATERIAL: mocadors DIBUIX:

VARIANTS: Ídem però el company el guia amb el tacte.

Nom del joc

L’ESCAPADA

TIPUS DE JOC: COORDINACIÓ DINÀMICA GENERAL. Quadrupèdia i reptacions. EDAT: A partir de 6 anys Nombre de PARTICIPANTS: Indefinit LLOC: Interior/exterior EXPLICACIÓ: Marquem una zona de joc rectangular. La dividim en dues parts. Al mig es col·loquen dos o tres caçadors amb els ulls tapats. La resta de jugadors a un extrem del camp. Quan senten el senyal, els jugadors han d’anar a l’altre extrem del camp, travessant la línia de caçadors sense ser tocats. El desplaçament es farà en quadrupèdia o reptant. Els caçadors han d’intentar tocar el màxim d’alumnes. MATERIAL: mocadors DIBUIX:

Nom del joc

EL MOCADOR MATEMÀTIC

TIPUS DE JOC: habilitats coordinatives EDAT: A partir de 6 anys Nombre de PARTICIPANTS: Indefinit LLOC: Exterior EXPLICACIÓ: 2 equips iguals a 20 metres de distància entre ells i amb un número assignat a cada membre. Al centre, sobre una línia, el mestre aguanta un mocador. Aquest planteja una operació matemàtica que els alumnes han de resoldre. Els qui tenen el mateix número que el resultat, ixen per agafar el mocador i tornar al seu equip abans que el contrari el toque, però si un dels dos passa la línia central sense que s’haja agafat el mocador, perd automàticament. MATERIAL: 1 mocador DIBUIX:

VARIANTS: Variant: “mocadoret doble” quatre grups a la vegada i el mestre aguanta dos mocadors, un a cada banda. Millor per grups nombrosos.

Nom del joc

EL GOS I EL GAT

TIPUS DE JOC: Coordinació dinàmica general. EDAT: A partir de 6 anys Nombre de PARTICIPANTS: Indefinit LLOC: Interior/exterior EXPLICACIÓ: Els alumnes es col·loquen en cercle i al centre dos alumnes amb els ulls tapats (un d’ells serà gat i l’altre gos). El gos ha d’intentar atrapar el gat. Cada vegada que el gos lladre, el gat ha de miolar. MATERIAL: mocadors DIBUIX:

Nom del joc

VISITA AL MUSEU

TIPUS DE JOC: Joc simbòlic i de relaxació. EDAT: A partir de 6 anys Nombre de PARTICIPANTS: Indefinit LLOC: Exterior EXPLICACIÓ: Es fan grups de 4-5 alumnes i se situen en un lloc allunyat dels altres grups. Cada alumne té un mocador. L’activitat consisteix a fer un dibuix conjunt amb els mocadors de tots. Un cop acaben tots els grups, es fa un recorregut pel “museu” per contemplar tots els quadres. S’analitzen els dibuixos i els participants dels altres grups tracten d’esbrinar què és. Finalment, els membres del grup que han fet el dibuix expliquen què han dibuixat i es passa al següent dibuix. Cal insistir en la idea que el dibuix que s’ha d’elaborar cal fer-lo en equip; no es tracta de fer 5 dibuixos diferents amb els cinc mocadors. Així doncs, hem de demanar a l’alumnat, primerament, que parlen sobre quin tipus de dibuix volen fer i, després, iniciar la construcció. És recomanable que els mocadors siguen de colors diferents. MATERIAL: mocadors DIBUIX:

MICRORELATS PÃndoles de literatura

UNA SUECANA A PERÚ Autora: Amparo Escrivà Colomar

a sis anys que visc al Perú i encara m’emocione com el primer dia quan comence a escoltar les primeres notes d’una marinera.

adornar i presentar la dona. Si els que ballen estan d’esquenes al públic, el mocador els serveix per presentar-la.

La veritat, que sempre he sigut (i sóc) molt musical. M’encanta la música, i tot i que tinc les meues preferències, se me’n van els peus amb tot el que sona.

Des del punt de vista de la dansa contemporània, el mocador representaria una extensió del propi cos. Allà on la mà no arriba, aplega el mocador.

Quan vam arribar, em va sorprendre que la majoria saben ballar este tipus de ball o qualsevol altre que tinga a veure amb les seues arrels. És com un deure que tenen, saber ballar.

En la marinera, per exemple, el mocador el porta tant l’home com la dona, per poder lluir millor els moviments, tant si la ballen a peu, com si el qui està dalt del cavall és l’home, i d’aquesta manera, van presentant la seua parella de ball.

Hi ha diferents tipus de marinera, però tots tenen alguna cosa en comú, i és el mocador.

Us convide a que busqueu aquest ball a Internet, us agradarà.

Podria haver buscat en Google el seu significat, però em vaig decantar per preguntar-li al mestre de dansa del col·le del meu fill; sí, heu llegit bé, mestre de dansa, perquè ja vos he dit abans que des de ben xicotets aprenen danses típiques del seu país, i en aquest cas, els meus fills, podem dir, que són d’ací. Alejandro, el mestre, em va comentar que des del punt de vista folklòric, el mocador serveix per

EL MOCADOR AL FUTBOL Autora: Maria José Felip Llàcer

La filla major de la família tenia part del seu destí marcat des que va nàixer: ser valencianista. Era un dels propòsits del seu pare. Tant d’èmfasi va posar el pare en esta tasca, que una de les primeres cançons que va aprendre la xiqueta va ser l’ Amunt València.

Al finalitzar l’encontre, el camp es va plenar de mocadors blancs. Davant la cara de sorpresa de la filla per allò que estava passant, el pare va aprofitar per a explicar-li que: “de vegades, tant en el futbol com en la vida, qui mana no sempre té la raó. Per això, quan no estigues d’acord amb algú has de ferli vore el teu parèixer amb claredat i amb respecte”.

Cada dia de partit, pare, filla i avi anaven al camp de Mestalla per tal de recolzar el seu equip. Durant els partits, el pare li explicava la dinàmica del joc a la filla, però també tot allò que passava al voltant del partit: entrenadors, àrbitre, afició, càntics, banderes… La menuda, a poc a poc, va anar aprenent i, curiosa com era ella, preguntava al pare quan tenia algun dubte. Un dia, en entrar al camp, el pare li va dir a l’avi: hui serà un dia dur. L’equip portava vàries jornades sense guanyar, el joc dels últims partits no havia agradat als aficionats i l’entrenador estava molt qüestionat. I per a rematar la jugada, el rival era el Reial Madrid. La intensitat de l’encontre va encendre l’afició. En els darrers minuts del partit i alenats per una jugada polèmica, els aficionats, inclosos el seu pare, van començar a cridar a l’àrbitre “pita penal, pita penal!!”.

BASAT EN FETS REALS Autora: Maria José Felip Llàcer

ona el telèfon de casa.

- Vicent ha tingut un accident. Està de camí a l’hospital. Us necessita. La veu del seu germà Antonio ha alertat Enrique, que ràpidament agafa el cotxe i es posa en marxa. Recull a Antonio i de passada també al seu amic Benjamín, que viu a dos cases. Els tres, amb Vicent, són amics de la infància, feren la mili junts i comparteixen el mateix grup sanguini. Hores més tard, després d’haver fet la donació, visiten el seu amic a l’habitació on es troben també els seus pares. Tot ha eixit bé i decideixen tornar. Travessant els carrers de València comencen a vore coses inusuals. Cotxes de policia amb les sirenes sonant que passen a tota velocitat. Combois dels antidisturbis que comencen a tancar els carrers. Al final del carrer observen atònits tancs de l’exèrcit que circulen per les llargues avingudes. Ràpidament els tres amics prenen una decisió. No poden quedar-se a València perquè pot ser perillós. Trauen de les seues carteres les seues identificacions i se’ls posen a la boca per tal d’evitar

cap moviment estrany en el control policial. Al mateix temps, Antonio, que va de copilot, trau per la finestra el seu mocador de tela blanc, el mateix que li va regalar la seua sogra la vespra de la seua boda i que porta gravades les seues inicials. Enrique s’apropa lentament al punt de control. Al seu costat Antonio oneja el mocador blanc per la finestra per tal que les metralletes dels dos soldats del punt de control, que en eixe moment els apunten al cap, no disparen. Al seient de darrere, Benjamin nota com una gota de suor gelada s’esvara pel seu front. Els tres contenen l’alé i exhalen profundament quan, després de comprovar les seues identitats, aconsegueixen passar el control. Tot i això la tensió roman en els seus cossos en comprovar amb els seus propis ulls com els tancs circulen des de l’avinguda Pérez Galdós fins a la pista de Silla. El perill ha passat i comencen a imaginar la cara de Vicent quan li conten allò que els ha passat. Ells encara no ho saben, però hui en dia sempre recorden aquell 23 de febrer de 1981 en què anaren a donar sang i acabaren presenciant un cop d’Estat.

29 TIRS Autora: Maria José Felip Llàcer

u encara no ho saps, però uns mocadors de colors marcaran el teu destí. El primer, el blanc, determina el moment de creuar el túnel. Aleshores, ixes disparat. Tot està fosc i al fons, veus una llum blanca i escoltes els crits de la gent. La benvinguda a l’eixida del túnel te la dóna un mocador gegant rosa i groc que et fa anar d’una banda a una altra. Sents música; trompetes i tambors sonen molt fort.

No saps on aniràs, el camí és desconegut, però penses que qualsevol lloc és millor que aquell que tenies predestinat. Al cap d’uns metres apareix gent, et rodegen i comença l’assetjament. 29 tirs acaben amb la teua vida. Abans de rebre l’última estocada penses que, al cap i a la fi, s’ha complit el teu destí. Morir a mans dels hòmens. Però, tal volta, esta no era la millor forma de morir. O si.

De nou, el mocador blanc. Ací comença el primer escaló de la teua penitència, o tal vegada no. Potser havia començat fa molts anys, però tu te n’adones ara, quan sents la primera agullonada al llom. I corres, vols fugir, però no tens per on. De sobte, un mocador verd, esperança. Sona de nou la música i s’obri una porta, la mateixa per la què has entrat fa un moment. Saps on aniràs a parar si entres però sembla que és la teua única opció. O no. Ix un amic a acompanyar-te i mentre creues el túnel notes alguna cosa diferent, una alternativa, una fissura en el túnel. Dubtes, però finalment pegues una empenta i ixes a la llum. I corres, lliure.

29 DE SETEMBRE DE 1644 Autora: Aida Ferri Riera

uan llegiu aquestes línies ja no estaré viu. No tem la mort, sols desitge que siga ràpida i que arribat el moment puga marxar amb la màxima dignitat possible. La forma en què fou assassinat del nostre benvolgut Pedro Fajardo de Zuñiga y Requeséns, V marqués dels Vélez i Virrei de Sicília, va ser molt repulsiva i no m’agradaria transcórrer els últims instants de la meua existència d’aquella manera. La població palermitana està furiosa, és d’allò més comprensible. Després de mesos de penúries i caresties, de recel, temor i d’incomptables injustícies, la revolta fou sufocada i finalitza amb la mort del seu cap, el batedor d’or Giusseppe d’Alessi. Temps insòlits i perillosos els que ens ha tocat viure. Fa deu dies que estic tancat en aquesta presó. Deu dies que semblen deu anys. Sols em queda esperar i evitar que la ment em turmente. Tanmateix, resulta insòlit cavil·lar com abans era jo el que contemplava la ciutat des de les riques finestres de les cambres del palau. Palerm posseeix una bellesa secreta que prové de l’encontre del desig amb el caos i del contrast entre la perfecció absoluta i la caducitathumana. No estic disgustat de la meua sort, després de tot, tots els camins porten a Roma i aquest era el meu

destí, el lloc on semblen confluir tutte le mie strade. Tal com el sobirà Frederic II de Hohenstaufen va dir: “No enveje Déu pel Paradís, doncs sóc feliç de viure en Sicília”. Lloc on inicia i acaba la meua història.

CAROL Autor: Óscar Sánchez López

s conegueren a lániversari dún amic que encara no coneixien cap dels dos.Era una celebració a voramar. Vesprada,nit,menjar cassolà, la més que exacta,almenys per la seua part,dosi dálcohol i moltíssimes rialles amb fills de noves amigues i ballar sobre la sorra, raonant de mil temes sempre al voltant de la música,el nexe que els havia unit. El tacte de la pell per descobrir, les mirades alienes i mai sentir-se un extrany entre un grup a on tots absolutament ho eren.Ballaren, i després, molt més tard del que esperava i molt més divertit i excitat del que mai haguera somiat la va conduir a casa. Ella amb el punt débrietat just per indicar-li el camí a la perfecció i deixar-se tocar per ell,més interesat en la seua pell i el seu flaire a sexe que en la carretera.Una dermis de mare amb 40 anys,infinita,suau i delicada a parts iguals i que desprenia sensualitat només en mirar-la.La seua entrecama,les seues mans,la seua veu…

baixar la mà més enllà de les cuixes.Un segon,un fatídic instant,finalment ho va fer.Baixà la mà,la notà humida,fins i tot massa,ella gairebé no respiraba,ella,ja ni el mirava com abans. Ell es va distraure un instant,i xocà frontalment contra una publicitat on es podia llegir: “Calma a la carretera, al cap i a la fi, tots els camins porten a Roma”.

Era la musa que necessitava per continuar respirant,per sentir-se viu, per sentir. Cantaven de camí el “Sweet Caroline” del gran Neil Diamond.Cada vegada més i més excitat ell,volia sentir-la humida, però no s´atrevia a

EL FIL Autor: Xuso Torres Ferrando

uriós… despertar amb un somriure…

Tal vegada siga perquè he somiat de nou en ella… Per què?! No ho sé… Igual per un programa que contava una antiga llegenda relacionada amb dits menuts i fils rojos. O potser, alguna xarxa social haja despertat alguna història incompleta, amagada al subconscient… un compte pendent, una espineta clavada.

Un vell conegut. Un parent. Recorde el nom. Li deien Roma (estrany nom per a una noia)… Mentre puge al tren per eixir cap a la capital amb un rodalies, agafe seient en una de les vores del vagó… moguem… Els camps d’arròs, ja buits, passen ràpid davant dels ulls per la finestra. De sobte, una tanca publicitària d’una agencia de viatges: “Tots el camins porten a Roma”. Lleuger somriure… senyals? Qui sap?!...

El cap juga males passades quan sol pensar massa o quan no està ocupat amb alguna cosa… Recrea històries, afila la imaginació fins a límits insospitats… del què passà fins al què deixà de pasar.

Alçant la mirada, al final del vagó… un ulls… una cara vella i coneguda…

Fa tantes dècades que ens donàrem un temps… que ens posàrem en pause i de vegades encara note la bramor de les brases, encara que ja no hi ha flama, romanen enceses, reposant, a la espera que l’oxigen puga obrar de nou el miracle.

Somriem…

Un carrer… una vella carta amagada a un calaix que busca escapar. Una olor que recorda perfums que perden la seva volatilitat per assaborir-lo de nou…

Ens reconeixem…

REFUGI Autora: Laura Pérez Rocher

’abraçaràs, em consolaràs dient-me allò que tots els camins porten a Roma, que no he fet res en va. I jo, sense poder evitar-ho, abaixant el cap, abatuda, te contestaré que Roma em recorda a una d’elles. Hauré canviat de tema sense quasi adonarme’n. Diré que a mi tots els camins em porten a la ciutat italiana però també a Sueca i a Praga, però que és la mar el que ens uneix i ens manté a prop.

segon que falta. Seràs feliç, de veure que jo també ho sóc, de veure que em manté viva la il·lusió de formar part d’allò que nosaltres quatre hem creat sense ser conscients. T’ensenyaré l’anell amb forma d’ona que compartim i és ací on entendràs que per a mi, sentir-me a prop de la mar és sentir-me a prop de casa i que elles -ara-, per a mi també són refugi.

No podré explicar-te com les trobe a faltar, com em trobe a faltar quan sóc amb elles, quan sols som una. Te contaré una vegada més cada peripècia amb pèls i senyals, esbufegaràs mentre poses els ulls en blanc i forçaràs un somriure. Però sempre disposada a escoltar-les com si fos la primera vegada. Riuré, sense poder parar. Mentrestant, incrèdula em miraràs buscant on està la gràcia. Però te mantindràs asseguda, atenta. Saps que de vegades sols necessite parlar. I evadir-me. Em comprendràs, seràs conscient que muic de ganes de tornar a veure-les, que he comptat cada

INSTRUCCIONS PER A LA SUPERVIVÈNCIA Autor: Hugo Llopis Hervás

1. Deixar que la gata barrege el sabor de la meua sang amb el polsim del marbre blanc de la cuina. Escoltar les llepades mentre una densa boira provocada pel mal de cap difumina l’escena. El colp ha estat dur però, malgrat la inconsciència, pense cal canviar el detergent: el marbre blanc de la cuina necessita una repassada urgent. 2. Tancar els ulls mentre el mascle de la casa treu gel del congelador. Vaja, després de tot potser encara estime la seua dona, propietat privada. Arribats a aquest punt, és important dissimular l’estat d’inconsciència mentre esperes que l’home, amb qui has decidit suportar la vida, aplique el gel sobre la ferida capil·lar. Dona il·lusa, el mascle introdueix el gel en el got de les grans ocasions, se serveix un Johnnie walker, descansa al seu tron i gaudeix de la sobirania amb solemnitat. 3. Obrir els ulls i transformar el polsim del terra en una fada brillant disposada a salvar la meua vida. Aleshores veure com el cos s’eleva, sura per la cuina, vola pel corredor i aconsegueix fugir de la llar. El perill queda enrere esgotant el beuratge masclista de la victòria.

4. El pas més important per a la supervivència: Arribar a l’hospital més proper de casa nostra abans de perdre tota la sang i escoltar la veu de la meua filla, fada valenta, mentre condueix. “Tranquil·la mare, tots els camins porten a Roma”. 5. Nota important: deixar menjar a la gata mentre gaudim de la nostra llibertat hospitalària.

PASSOS CAP AL PARADÍS Autora: Lara Comín Company

ncansable recorre camins de cendra i fum, freds, quasi desapareguts. No l’espanten les sendes barrades per tanques coronades amb punxes, ni les invisibles sobre l’oceà qui a centenars abans que ella ha traït, devorat. La Yusra arrossega sabates desfetes com la vida que fins ara ha conegut, avançant centímetre a centímetre, aconseguint que el cor li bategue un altre minut. La por no hauria de ser el motor, però ho és mesclada amb el saber més esperançador de que tots els camins porten a Roma, encara que la seua Roma particular no s’ha arribat a definir enmig la boira de pactes polítics que no acaben de quallar. Deixa enrere família i llar, però també la barbàrie del règim d’Assad. Intueix que el seu rumb es pot interrompre de manera abrupta si acaba en mans d’alguna màfia, però tant li fa. Es sent tèbiament emparada per altres caminants en la foscor, fidels tots a la creença de que qualsevol nit pot sortir elSol.

TORNADA A CASA Autor: Carlos Mateu Berrendo

-Tots els camins porten a Roma, no es preocupe senyora! -les paraules d’aquell jove ressonaren al cap de la Isabel com els timbals d’una orquestra. -Però vosté en quin carrer viu exactament? Perquè cases grans hi han moltes en aquest poble, però si no em diu en quin carrer està no puc ajudar-la. -Té una portalada de fusta per on entra el carro, en passar el saló tenim un corralet amb animals... -continuava la Isabel explicant-li a aquell xic, sense poder recordar el nom del carrer on vivia. -Mire senyora, em sap greu però tinc molta pressa, me’n vaig corrent a treballar. No puc fer res per vosté. Millor pregunte a algú més major. De nou, tornava a quedar-se sola entre aquella multitud que transitava per l’avinguda a eixes hores del matí. Tothom corria amunt i avall però ella no sabia ben bé cap a on anar. Començava a trobarse cansada així que va dirigir-se fins al banc més proper per poder descansar una estona. Quan va alçar la vista va veure la cara d’aquella xica que caminava ràpidament parlant pel mòbil i

gesticulant com si la conversa fora qüestió de vida o mort. En creuar la mirada amb ella, la Isabel va sentir-se com la xiqueta que havia viscut en aquella casa que tan bé recordava. -Vinga Isabeleta, per fi t’he trobat! Tornem a casa que tinc a mitja finca buscant-te. Qualsevol dia ens mates d’un disgust al teu fill i a mi.

RACÓ DIDÀCTIC Lectures i encreuats

TESEU I EL MINOTAURE Llegenda Grega

a molt de temps, els diferents pobles de Grècia tenien per costum reunir els joves i fer-los competir en exercicis de curses a peu, llançament del disc, lluita i altres esports. El més cèlebre d’aquests concursos esportius es desenvolupava a Olímpia, cada quatre anys, i els nostres jocs olímpics moderns continuen aquesta tradició. El vencedor era respectat i honorat per tothom, no només perquè era el més fort, sinó perquè aquests jocs sagrats se celebraven en honor dels déus. Un any, el campió de la ciutat d’Atenes es va enfrontar en la lluita amb el fill de Minos, rei de l’illa de Creta. El campió atenenc va perdre i els atenencs, enfadats, van assassinar el vencedor. Va ser un crim imperdonable. El rei de Creta va declarar la guerra a Atenes, es va apoderar de la ciutat i com a càstig, va ordenar que, cada any, durant trenta anys, set joves i set noies d’Atenes fossin lliurats als cretencs per ser devorats pel Minotaure. El Minotaure era un monstre meitat home meitat brau, que s’alimentava de carn humana. Vivia a

Creta, tancat al laberint. Els passadissos d’aquest palau eren tan enrevessats i les habitacions tan nombroses que ningú no podia trobar-ne la sortida. I aquell que hi penetrava no tenia cap esperança d’escapar del monstre. Els atenencs van quedar consternats per la idea d’haver de lliurar els seus fills a una mort tan terrible. Però què podien fer? Quin campió, quin heroi seria prou audaç per enfrontar-se al monstre? I fins i tot si aconseguia de matar-lo, ni ell ni els altres tretze joves no sortirien del laberint i moririen tots de gana i de set. Enmig de la desolació general, va arribar Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, però havia passat la joventut amb la seva mare, en una ciutat del sud de Grècia. Quan Teseu i els joves atenencs destinats al Minotaure van desembarcar a Creta, els habitants de l’illa s’arrengleraren per veure’ls passar. Entremig d’ells hi havia Ariadna, la filla de Minos. Quan va veure Teseu, se’n va enamorar. Quan va saber que era el fill del rei i que s’havia lliurat voluntàriament, va admirar el seu coratge i va decidir ajudar-lo.

Sabia que era prou fort i valent per acostarse al Minotaure, però també sabia que mai no aconseguiria trobar la sortida del laberint. Llavors ella li va donar un cabdell de fil i li va dir: -Jo agafaré el fil per un cap, tu agafa l’altra punta i vés descabdellant a mesura que vagis recorrent el laberint. Que la teva mà no deixi mai el fil!. Per tornar amb mi, només hauràs de fer que seguir-lo.

Els crits del Minotaure s’havien acabat. Com s’havia d’interpretar aquell silenci? Què havia passar? L’angoixa oprimia el cor d’Ariadna. Vet aquí, però, que el fil es va tornar a moure; Ariadna va sentir crits....eren crits de joia: el Minotaure era mort! Els atenencs van sortir del laberint i Teseu va estrènyer Ariadna entre els seus braços.

Teseu va fer el que Ariadna li aconsellava i va avançar amb coratge a la recerca del Minotaure, seguit d’un grup de joves. Ariadna sentia com el fil es movia segons els moviments de Teseu i de sobte va sentir els bramuls esgarrifosos del monstre. Dins la mà tremolosa d’Ariadna, el fil es movia cada cop més, i després, de sobte, va quedar quiet.

PENÈLOPE A L’ODISSEA Autor: Homer

olts anys va passar Ulisses lluny de la seua pàtria. El seu fill, Telèmac creixia any rere any fins a convertir-se en un home. La seua dona, la reina Penélope era bellíssima i el regne d’Ítaca molt ric. La prolongada absència d’Ulisses, va despertar la cobdícia dels cavallers de la cort que pretenien prendre possessió de la corona, pensant que Ulisses estava mort. Aquests nobles es van instal·lar es van instal·lar en el palau d’Ulisses, menjant, bevent i gaudint d’una vida regalada sense que Penélope poguera fer res sobre aquest tema. Cada punt li oferien matrimoni a la reina, però ella confiava que el seu marit tornaria algun dia i no sabent com desfer-se d’aqueixos subjectes infames va tramar un pla: Va instal·lar un teler i va començar a teixir una intricada tela i els va dir: - Fins que no acabe aquesta tela no puc donar una resposta. Penélope s’asseia tot el dia a treballar amb afany davant el teler, però a les nits quan tots dormien desfeia el teixit durant el dia. Així la tela no avançava pràcticament res.

Les pressions dels nobles feien patir molt a Penélope i a Telèmac i junts ploraven de tristesa. Un dia en què Telèmac deambulava angoixat, va veure arribar a un estranger molt bonic vestit amb un riquíssim vestit de guerrer adornat en or i plata. Telèmac ho va rebre en un lloc apartat del palau, a resguard de curiosos i el va complimentar amb un esplèndid banquet. Des d’allí s’escoltaven les riallades dels pretendents que instal·lats en el palau s’entretenien jugant i bevent a costa de la corona. Telèmac, apesarat li va confiar a l’estranger: -Aqueixos riures són dels pretendents de la meua mare. Creuen que el meu pare ha mort i per aqueixa raó van usurpar el palau gaudint dels béns del meu pare. I li va preguntar: - Dis-me estranger, saps si el meu pare encara viu? L’estranger no era altre que la deessa Atenea, que s’havia transfigurat com a cavaller per a acostar-se a Telèmac. Tractant de captar la seua confiança li va dir: -He vist al teu pare. Està viu, però en una illa llunyana i molt prompte tornarà a Ítaca.

Després va agregar: - Has de seguir el meu consell i no et penediràs. Demà has de presentar-te davant els nobles i dir-los amb fermesa que han d’abandonar el palau. Actua amb valentia i seguretat i et promet que les futures generacions recordaran el teu nom. Després de donar-li les seues recomanacions la deessa Atenea li va infondre coratge i valor. El que semblava un xic tímid i apocat es va convertir en un home fort i valerós. Telèmac va voler complimentar a la deessa amb regals però ella es va esfumar ràpidament. Telèmac, amb una nova força en el seu cor es va dirigir a la sala on estaven reunits els nobles i a viva veu els va dir: -Ja és suficient per hui! Demà convocaré al Consell i allí sabrem si continuaran vivint a costa de la corona o si jo puc ser el rei d’Ítaca i amo del meu patrimoni. Els pretendents no podien creure el que veien. Ells pensaven que Telèmac era un xiquet i ara veien que s’enfrontaven a un home de debò. Al matí, Telèmac va convocar al Consell i es va dirigir al lloc seguit pels seus dos fidels gossos. Quan els nobles van arribar, Telèmac els va dir: - En primer lloc vull expressar el meu dolor davant la llarga absència del meu pare, però també vull expressar el meu desconsol davant el vergonyós comportament d’aquests subjectes que es diuen nobles, i aprofiten la seua absència per a malbaratar el seu patrimoni en taboles com a amos i senyors d’una corona que no els pertany.

de temps en el palau, sinó de la teua mare que ens ha enganyat prometent que triaria un nou espòs quan concloguera la seua tela i ara bé sabem que desfà a la nit el que es fa durant el dia. Una vegada que la teua mare trie espòs ens anirem. Telèmac va tornar a arremetre amb força:- Si no es van ja mateix del palau, els déus els castigaran sense pietat. En aqueix precís moment dues àguiles van sobrevolar el lloc trenant-se en una feroç lluita ferint-se a picotades. Un ancià en veure-les va dir: - Aquest és un signe que una cosa greu ocorrerà als que pretenen la mà de Penélope. Els pretendents van riure a riallades de les paraules de l’ancià i van replicar: -Si Ulisses no ha tornat és perquè ha d’estar mort i no ens mourem d’ací fins que Penélope no trie un espòs. Telèmac va respondre: - Llavors, m’embarcaré i aniré a buscar al meu pare. Els nobles es van burlar una vegada més. Només Mentor va donar suport a Telèmac i el Consell es va dissoldre.

Els nobles es van enfurir en veure la força de Telèmac i li van recriminar: -No és la nostra culpa que ens hàgem instal·lat tant

SOPA DE LLETRES Divertix-te amb les Falles

2 3 4 5

HORITZONTAL 1. Peça teixida de llana, cotó o fibres sintètiques, de forma rectangular, que s’usa per a abrigar-se les persones en el llit i 2. Construcció de material combustible, bàsicament centrada en figures corpòries de caràcter caricaturesc, que es planta en els 3. Seu d’una associació, generalment festiva, on es realitzen diverses activitats. 4. Pantalons amples i curts fins al genoll que duien antigament els hòmens. 5. Peça de vestir que cobrix la part superior del cos fins a més avall de la cintura, generalment amb coll i mànegues i botonad 6. Recompensa, guardó o remuneració que es 7. conferix a canvi i en reconeixement d’algun mèrit o servici 8. Joc complet de joies, format usualment per

arracades, polsera, collar o agulla per al pit i anell. 9. Foc d’artifici consistent en un canut ple de pólvora que, quan s’encén, llança una sèrie de partícules en ignició que genera.

VERTICAL 1. Peça quadrada de tela de lli, seda, llana o fibra, que s’usa en la indumentària per a cobrir el coll, el cap i l’esquena, sig 2. Peça de vestir, generalment femenina, de cotó, de seda o de niló, que cobrix el peu i la cama fins al genoll o més amunt. 3. Calcer de sola de cànem trenat, d’espart o de jute.

LABERINT Quin gat aconsegueix el cabdell?

ACOLORIR Dรณna-li vida amb color a la xica