3 minute read
Pura Santacreu Berenguer ESCLAFITS LITERARIS
from ESCLAFIT
LITERARISESCLAFITSPURA SANTACREU BERENGUER Professora de Llengua i Literatura
La paraula ESCLAFIT està viva i ben viva. Hem vist les nombroses accepcions que té i les que s’hi van afegint noves. Literàriament, sempre ha estat present en els nostres textos, en els més grans i importants, com en el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell, la nostra gran novel·la del segle xv.
Advertisement
«... davant l’estol dels moros dues hores ans del dia, que l’estol dels moros no n’hagueren gens de sentiment; e ab molt gran fúria ells feriren en l’estol dels moros, ab l’esclafit tan gran de les trompetes e anafils e botzines e crits molt grans, e moltes bombardes que despararen al colp.»
Mantinguda al llarg del temps, ens trobem la paraula en nombrosos textos de la Renaixença del segle xix:
«Per los alts miramars, per les teulaes, torretes y terrats y galeries no més s’ou pim, pam, pum; y la siutat, de cuant en cuant, retrona al ruïdós esclafit d’algun petardo que desparen menut.» «VISAN. ¡Hóme, muigas, que vosté m’acaba de sofrechir! CÓRD. Hasta luego. INÉS.No tardeu. VISAN. (Huí pega asó un esclafit!) (Vanse por el foro.)»
Eduard Escalante, Una sogra de catañola (1875)
Al segle xx, la trobem en textos de tota mena, és a dir, viva i ben viva:
«Ja no s’ou l’esclafit de la bufetada paternal dins les cases ni el colp de palmeta dins les escoles. Fet i fet l’educació bèl·lica —diguem-ne bèl·lica— s’ha desterrat i generalment domina l’educació pacifista.»
Carles Salvador, Mètodes educatius, 149 (1925)
Enric Valor (1911-2000) va recollir moltes rondalles, contes populars parlats, va aconseguir completar una vertadera enciclopèdia de l’imaginari col·lectiu valencià. Podem veure en la deliciosa rondalla «Les velletes de la Penya Roja» l’ús de la paraula que ens ocupa:
«Hi havia una vegada unes velletes que vivien soles en la Penya Roja. Un dia van rebre la notícia que els canviaria la vida: el príncep aniria per la muntanya a caçar i Rosella i Margarida, les nostres velletes, es volien casar amb ell. Margarida li va dir a Rosella que es ficara el dit a la boca tota la nit, i a l’altre dia quan es va traure el dit de la boca el tenia tendre com el d’una joveneta. Quan va arribar el príncep, Margarida li va dir que tenia una neta de 15 anys, però sols li podia veure el dit. El príncep va voler casar-se i la nit de boda la va veure tal com era i la va tirar per la finestra, i uns estudiants mags la van convertir en jove... «galaníssima de... quinze anys! —Jo mane —afegí l’altre— que si xarra a algú del món tot açò que fem per ella, que es torne vella una altra volta. Poom! Es va oir un esclafit, i Rosella es tornà una donzella, més que bonica, preciosa, tal com era quan de veres tenia els quinze anys. Contents del fet i pensant en la sorpresa que tindria el fill del rei.»
Quan la va veure el príncep pensà que havia patit un encanteri. Es van enamorar i van tindre un fill. Margarida, en assabentar-se’n, va voler fer el que li va dir Rosella que havia fet per a estar jove: inflar-se i inflar-se fins a allisar la pell. I així manà fer: «El cuireter va seguir bufant amb les manxes i, de sobte, va esdevenir-se la cosa més horrorosa: la vella Margarida esclafí amb gran soroll i tota l’estança es va omplir de bocins de pell, de redregueres de carn i d’ossos esclafits com a flautes, que van ferir greument l’agosarat del cuireter, sense que es pogués arreplegar res complet de la vella muntanyesa si no era per a soterrar-ho.»
I, per acabar el mostratge, un autor local i actual:
«... amb ell per ser més convincent. Li agradava la sensació de brandar-la, d’encanonar els caps anorreats i perplexos d’aquells pobres xicots que envalentits per la inconsciència gosaven contrariar l’ordre imposat. L’esclafit de la traca el retornà al moment present amb ensurt. Ara, amb més de cinquanta anys ja complits, no tenia temps ni cos per a enfrontar-se a aquell passat tan llunyà de la seua...»
Joan Sifre Montalvà, L’aigua en la fosca (2017)
Per a acabar, només un consell: