Pura Santacreu Berenguer ESCLAFIT DE LES FALLES

72 ES DEles falles FITCLA Leo Giménez Tècnic lingüístic

Les Falles són un esclafit! Cada coet, cada masclet és un esclafit. L’alegria i el comboi de la festa esclafixen com en cap lloc del món. I tota la setmana fallera és un esclafit. La paraula esclafit és polivalent, té accepcions i significats variats, però tots són de sentit contundent, enèrgic, rotund, potent. És ‘soroll sec, agut i sobtat, produït per un tir, un esclat, una ruptura, una fuetada, un coet’, «La festa comença després de l’esclafit del coet», «Es va sentir l’esclafit d’una bomba»; ‘colp violent, galtada’, «No tornes a fer això que et pegaré un esclafit». Un esclafit també es produïx quan alguna cosa rebenta o explota, com quan sentim un tro o qualsevol explosió seca i sobtada, o el soroll d’una nyespla, d’una palmada o d’una bufetada. Té, entre altres, els sinònims totals o parcials bocinada, bufetada, calbot, canonada, carxot, esclat, espetec, estrèpit, explosió, galtada, galtó, rebentó, tamborinada, tir, tro, trompada i altres. Fer esclafits és esclafir, «Els grans de dacsa esclafien en la paella», «Aleixet va esclafir totes les bufes»; ‘esclatar, una cosa, produint un esclafit’, «Ahir se’m va esclafir un got en el microones». I podem també esclafir de repent a riure o a plorar. No té una correspondència exacta i exclusiva en castellà. La traducció a la llengua veïna seria restallar, chasquear, estallar. I dos verbs amb cert paregut a esclafir són esclatar i esclafar. El primer, esclatar, és ‘rebentar amb soroll fort i projecció de fragments’, «Va esclatar una bomba», «No unfleu tant el pneumàtic que esclatarà»; ‘obrir-se, les flors, les plantes’, «Amb l’arribada de la primavera el gesmiler ha esclatat»; ‘sentir i mostrar sobtadament i amb violència ira, alegria o una altra passió’, «No es va poder aguantar més i va esclatar en insults». També esclatem a riure i a plorar. I esclaten les castanyes quan les torrem. I els grans de dacsa esclaten quan els torrem per a fer roses. I especialment i singularment de la parla valenciana és el sentit de esclatar

quan ens referim a ‘passar-se’n l’arròs per excés de cocció’, «M’he descuidat a apagar el foguer i l’arròs s’ha esclatat, i ara no fa gust de res». I és que amb el foc s’ha d’anar molt alerta. Un altre verb amb «marca» ben valenciana és esclafar. Té el significat de ‘deformar (alguna cosa) per una pressió forta o un colp violent, aplanant-la o trencant-la’, «Esclafem els terrossos», «No poses les creïlles damunt dels ous, que s’esclafaran», «El meló d’alger m’ha caigut a terra i s’ha esclafat». És també un verb normatiu en castellà, amb la mateixa grafia i pronunciació i el mateix significat, com a préstec pres d e l va lencià. El registra el Diccionario de la Real Academia Española, amb la indicació «Del cat. esclafar».

El vocable esclafit, dins de la seua contundència, potència i rotunditat, com l’acció que representa, pot significar dolor (poquet o molt), però també alegria. El dolor d’un calbot o d’una galtada (poquet) o el que pot deixar una explosió, una bomba, però també significa senyal de festa, d’eufòria, com els esclafits de la festa de les Falles, que són tots sinònims de goig, plaer i diversió.

La paraula esclafit és una veu tan valenciana com el Palmerar d’Elx, el Castell de Peníscola o l’Albufera de València, d’una morfologia i una fonètica ben nostrada, usada profusament, a manta, oralment i literàriament. Apareix en el Tirant lo Blanch (1490) i en la Rondalla de Rondalles (1769) (Lluís Galiana); en Vespres de sang (Joan Olivares), en Dones d’aigua, hòmens de fang (Toni Cucarella); en Judici final (Ferran Torrent), en La trampa del desig (Urbà Lozano), Mataren el verd (Carme Miquel), en la traducció de Arròs i tartana (Blasco Ibáñez/Ana Bayarri) i en nombrosíssimes obres literàries de tots els temps des del nostre Segle d’Or de les lletres. I l’han emprada la majoria d’escriptors i autors valencians, des de Joanot

Martorell fins a Immaculada Cerdà, amb el seu «Esclafit» (Levante-EMV, 17-0821), passant per Josep Bernat i Baldoví, Constantí Llombart, Carles Salvador, Joan Fuster, Enric Valor, Al Tall, Josep Piera, Josep Franco, Manel Joan i Arinyó, Enric Lluch, Abelard Saragossà, Josep Lacreu, a més dels ja citats anteriorment, i moltíssims més. I, finalment, com que podem esclafir a plorar i també a riure, i com que estem en Falles, no pararem de pegar esclafits i esclats d’eufòria i alegria.

«LA VIDA ÉS LA NOSTRA OPCIÓ, BUSCA LA TEUA PRIMAVERA, DESPERTA A LA VIDA»